CE-CN

CEDA f. 

|| 1. ant. Cèdula, full escrit. Que'n ceda y en llíbre se deuen tots metre, Brama llaur. 245. Quatre cedes de cessions de debitoris, Inv. Exarch. 

|| 2. Llista de noms (Benassal, Pobla de Benifassà). E troba's en ceda esser morts mil e CCXXXIIII hòmens, Tirant, c. 144.

    Fon.: sέða (Maestrat).

    Etim.: del llatí scheda, mat. sign.

2. CEDA f., grafia ant.: 

V. seda.

A la cèl·lula bàsica, el municipi, i concretament el de la capitalitat, els Trastàmares buidren de contingut real el sistema de cooptació-atzarós en què s'havia convertit l'elecció anyal dels càrrecs dirigents de l'Ajuntament valencià. I així, per la pràctica de la ceda, els dotze noms, de possibles elegits ciutadans jurats, i els altres dotze, cavallers jurats al cap de la ciutat, que fins aleshores havien estat triats per comissions en base al Consell General,... (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg.25).

CÈFINOS

El mossèn tornà a pujar al presbiteri seguit dels escolans i observà els bancs del cantó dret de l'església; els homes amb el cap descobert, l'inclinaven, respectuosos. Després mirà cap al cantó esquerre; les dones amb els cèfinos negres de blonda amb brodats a les vores, se'l miraven, expectants. (Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 12.).

CEIBA m. 

Arbre de les Indies, molt gros, que fa unes tavelles plenes d'una mena de llana; cast. ceiba. Ab fulles abrigat de ceiba i palma, Atlàntida iii.

Ceiba (procedència de la imatge: enllaç)

Es van acostar al foc, que Mendoza mantenia encès protegint-lo de l'aigua amb un bocí d'escorça de ceiba. Un esclau negre, nu, mirava les flames en silenci, com si fos mut. (Francesc Puigpelat. Romeu i Julieta. Segona Part. Ed. Fanbooks, 1ª ed. Barcelona, 2014. 178 pp. Pàg. 84).

CELATGE m. 

Aspecte del cel; cast. celaje. «Es celatge mos serveix per sebre quin vent ha de fer» (Mall.). Damunt la serra's destaca dels tons deurats del celatge, Massó Croq. 20. Pels celatges carminencs, Maragall Enllà 11.

Tot s'havia fet diàfan, i així l'home que s'enfonsava més i més en l'espiral de tristor va poder veure un llunyà record de la infantesa i se li aparegueren, enlluernadors, el matí, els ocells i el paisatge i el celatge de la vall. (Toni Sala. Entomologia. Edicions 62, Barcelona, 2001. Pàg. 53).

CELIANDRE (i sa var. celiàndria). m. 

Planta de la família de les umbel·líferes: Coriandrum sativum L.; cast. cilantro. Té el tronc dret i llis; les fulles verdes i d'olor agradable, les inferiors amb segments amples i les superiors quasi filiformes; les flors blanques i sense invòlucre, amb umbel·les de cinc a deu radis, i el fruit és globulós i aromàtic. Carga de celiandre, Leuda Coll. 1249.Altra capça ab dos liures mija de celiandre confit, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca, Val.). Perque aprofita menjar aprés del past coses stíptiques com són codonys celiandre magranes o un poch de formatge, Albert G., Ques. 13. De certa part | l'humit si't toca, | la mort te floca | com Alexandre: | quin celiandre | per a lonch ús!, Spill 9726. Draga de sement en la qual sia nasturci e celiandra,Cauliach Coll., ll. 6, d. 2a, c. 7.

    Etim.: del llatí coriandrum, mat. sign.

Celiandre

Es trinxa bé la carn magra i es posa en un atuell pro­fund. S'ajunten, en un platet, la sal, el pebre i la canye­lla. De celiandre i de nou moscada, se n'hi posa ben po­quet, perqué tenen massa aroma. Tot aixó, ben barre­jat, es tira a la carn amb l'ou i el xerés i es pasta bé amb les mans. (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 64).

CELIC m., dim. afectuós

per cel. Aquesta ermita és un celic, Víct. Cat., Sol. 62.

CÈLIC, -ICA adj.

Propi del cel; cast. célico. Es la Reina dels cèlichs jessamins, Camps F., Poes. 37. A sos fills, d'un cèlic esdevenir penyora, Atlàntida x.

    Etim.: pres del llatí caelĭcus, mat. sign.

Cèlic

No sé pas si per aquesta contrada hi planen esperits encisers, o si un cèlic deliri s'ha emparat de mon cor; però tot el que m'envolta té un aire de paradís. Un xic abans d'entrar al poble hi ha una font, una font, per cert, a la qual m'hi sento lligat per un conjur semblant al de Melusina amb ses germanes. Baixant un pujolet et trobes, de sobte, davant per davant d'una gruta; i allí, davallant vint graons, veus com l'aigua més pura brolla a través del marbre. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 16.).

I què importa que Albert sigui el teu espòs? Espòs! Això fóra, doncs, solament per aquest món... i per aquest món jo faig un pecat estimant-te, volent arrencar-te dels seus braços als meus. Pecat? I bé, ja me'n puneixo, l'he gustat en tota la seva cèlica delícia aquest pecat; hi he aspirat el bàlsam de la vida i el meu cor hi ha xuclat la força. D'aquell moment ençà tu ets meva, meva, oh Lota! Jo passo davant. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 162.).

CELÍSTIA f. 

Claror dels estels. «No cal fanal per anar a casa, perquè avui fa molta celístia» (Valls). | als raigs de la celístia tremolosos, Atlàntida, vii. Cantava ell les celísties i el fill de l'alba ros, Atlàntida, vi. Se fongué com la celístia de l'aubada, Costa Agre terra 140.

    Fon.: səlístiə (Barc., Tarr., Valls, Capdepera).

    Etim.: de celèstia, amb canvi de la e en i per influència de la i postònica.

Si s'observava amb deteniment tot aquell rodal, ni que fos a la feble claror de la celístia, es podia apreciar que en Gabriel Oak havia habilitat una part del que se n'hauria pogut dir un rost per al seu gran objectiu d'aquell hivem. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 16].

Era tot fosc, espès, negre, com una gola de llop. Les ombres s’havien atapeït amb tanta pressa allí dintre, que embolicaven de tenebres els altars, les capelles, els sants, el presbiteri. La gota de celístia que encara surava arran de les finestres acabava de fer més espessa la fosquedat de baix. Com ànimes en pena, se movien el rector i els jaios dintre la negror, caminant a les palpentes, fins que vora de la pica van trobar un tros de blandó sobre el broc d'un canelobre. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 40.).

Va assentir, em vaig aixecar, ella també i, en la claror intermitent que produïa el projector, vaig veure la mirada del mestre que la seguia mentre sortia amb mi de la sala cap a la celístia d'un vespre d'agost. [Josef Skvorecky. El saxo baix (Dvc legendy, trad. Monija Zgustová). Ed. Proa, Barcelona, 1988. ISBN: 8475882005. 154 pp. Pàg. 59.].

Centaura

Àdhuc centaura, que fa aquella floreta tan bonica. I avui no puc trobar-ne cap." Remarco quelcom d'anormal en ell, i donant un tomb a la conversa, li demano per que les vol, les flors. Un somriure estrany contrau el seu rostre. "Si no haveu de trair-me -em diu posant un dit sobre la boca— us diré que he promès un ramell al meu tresor." "Ah! això sí que està bé”, li dic. "Oh —respon, té moltes altres coses. És rica." (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 125.).

CENTENER m.

|| 1. Conjunt de cent unitats; cast. centenar. Raquel digué a Moysès que divisís lo seu poble en millaners e centeners, Flavi Joseph, c. 4. (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. Caporal que comandava cent homes de les milícies populars catalanes del segle XVI (cfr. Geogr. Barc. 630).

|| 3. Lligada que es feia a la fi de la troca de cent voltes, nuant-hi el cap per evitar que la troca s'embullàs; modernament, el fil resistent, cordó, corda o veta que es passa entre les espires d'una troca o els fils d'un ordit, per evitar que s'embullin; cast. cuendo. Sens centener | són la madexa, | e joch de flexa | per cego fet, Spill 7800.

    Loc.

—No tenir cap ni centener: estar embullada una cosa, no poder-se resoldre les dificultats (Val.); no tenir solta, estar mancat totalment de discreció (Cat., Bal.). Fundau aquexes beneytures en ximpleries que no tenen cap ni centené, Ignor. 33.

    Refr.

—«Lo que no està en la madeixa, està en lo centener» (Val., Sueca).

    Fon.: səntəné (or., bal.); sentené (occ., Maestr.); sentenéɾ (Val.).

    Etim.: del llatí centēnărĭu, ‘propi de la centena’, ‘que es compon de cent coses’.

Havia tocat la butxaca de tothom... Els domers de la diòcesi... el sagristà i fins i tot la que llogava les cadires... Li devia més de dos mil francs... I tot mitjançant embolics que no tenien ni cap ni centener... Últimament rampinyava el captiri dels Sagra ments... L'havien enxampat dues vegades... mentre buidava la cai xeta. La dels «Diners de Joana d'Arc», l'havien trobada a la seva habitació, rebentada amb una escarpa...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 347.].

CERÇ m. 

Vent fred de la part de tramuntana, oscil·lant entre el N. i el NO., segons les regions; cast. cierzo. Aquesta casa sta en la fi de Europa e de tot crestianisme vers cerç, Eximenis, I del Crestià, c. 249 (ap. Aguiló Dicc.). En lo temps fret quan corre lo vent cerç millor fa digestió, Egidi Romà, ll. 2, pt. 1a, c. 14. Per lo aueniment del vent cerç les dites nuus se escampen e fugen, Genebreda Cons. 26. Les cordes que el cerç besa són los tres rius, Canigó vi. És conegut el nom de cerç, amb el significat de ‘vent NO’, en el català occidental, part baixa del Segre i del Cinca, Ribera d'Ebre, Maestrat, Castelló i regió alacantina; a Calasseit s'anomena cerç atramuntanatel vent del N.; a Tortosa, Ulldecona, Alcalà de Xivert i Morella sembla que hi ha gent que anomena simplement cerç el vent del Nord, però sempre amb tendència a NO.

    Refr.—a) «Llamp a la marina, cerç a la matina» (Xerta).—b) «El valencià la mou, i el cerç la plou» (Morella).—c) «Cerç de matí, aigua de vesprà(da)» (Val.).

    Fon.: sέɾs (Fraga, Aitona, Vendrell, Calasseit, Tortosa, Ulldecona, Alcalà de X., Morella, Xerta, Biar, Benigani).

    Etim.: del llatí *cĕrcĭus, var. de cĭrcĭus, ‘vent de ponent’.

"Saps lo que deia el pare? -pregunta un, de cop-. Que de dalt no en baixa res bo: a dalt només trobarás cerç. I assenten tots, de seguida: "I pagos". ("I els d'astí, què?. El Temps, 2006. Núria Cadenes. 20/05/2014, pàg. 132).

CERRA f. 

|| 1. Pèl gruixut i aspre, principalment els del porc, de la coa de les bísties cavallines, etc.; cast. cerda. Meteu vna corda de cànem ho de li ho de cerres de la coha del cauall, Dieç Menesc. ii, 41. Tres cedassos, hu de cerres, altre de seda vells, doc. a. 1493 (BSAL, vii, 419). 

|| 2. Pèl de qualque animal, que els sabaters empren per fer passar el fil quan ripunten amb l'alena (Mall., Men.); cast. cerda. 

|| 3. Cadascun dels pèls d'un pinzell.

    Refr.

—«Mala llana té es porc, que tot són cerres»: es diu parlant de qualcú o de qualque cosa que presenta mals símptomes, i per tant no se'n pot esperar gaire cosa bona (Mall., Men.).

    Fon.: sə́rə (Mall., Ciutadella); sέrɛ (Maó).

    Intens.:—a) Augm.: cerrassa, cerrota, cerrot.—b) Dim.: cerreta, cerretxa, cerreua, cerrona.

    Etim.: del basc zerri, ‘porc’, d'on vénen també els mots castellans cerdo ‘porc’ i cerda ‘cerra’. En el català oriental el mot cerra ha estat substituït per la forma castellana cerda, probablement per evitar l'homonímia de cerra amb serra; en canvi s'ha conservat la forma cerra en baleàric, on l'homonímia era impossible. A propòsit de l'alternància -rr- i -rd- de cerra i cerda, cfr. també el cat. esquerra, cast. izquierda, el cast. barro i aragonès bardo, el cat. marrà i mardà (cfr. G. Rohlfs en Zschr. r. Ph., xlvii, 402).

... i aquel! sentiment d'alegria Ii minvava quan pensava en els motius pels quals dansava el foc: per bullir aigua per escaldar les cerres del cos. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 69.].

En acabat, glopeja, posa les cerres sota el raig d’aigua i hi passa el dit gros pel damunt. El deixa al got, al costat de l’altre. (Empar Moliner. T'estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 847727410X. 206 pp. Pàg. 157.).

Cerres

En Harry es va incorporar i es va passar una mà per les cerres del cap. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 97.].

cerres de respallet de les dents (enllaç imatge)

CERTENITAT f.: 

V. certanitat.

CERTANITAT (i ses var. certanetat, certenitat, certinitat, certalidat). f. 

Certesa. Que sien hòmens conexents, que d'esta cosa vos sàpien dir certanitat, doc. a. 1270 (Capmany Mem. ii, 36). Que major certanetat hom aja per raó que per ymaginació, Llull Cont. 65. Deman qu'el do certenitat, Llull Rim. 494. Per sentiment de manifesta certanitat de la fractura, Cauliach Coll., ll. 5, d. 1a, c. 1. Diu Ouidi que amor no ha deguna certenitat, Tirant, c. 352.Dient açò ab tanta certinitat, que ja li paria esser stat fet, Villena Vita Chr., c. 15. Ja escriurem més llarch com sabrem la certinitat, doc. mall. segle XVII (Alm. Isl. Bal. 1876, p. 123). Tal volta no'n traurian la certenitat y'ls sugeriria duptes, Collell Fadrin. 175. D'axò, sí; de callar, sí que'n tenia la certenitat!,Girbal Pere Llarch 111.

    Fon.: səɾtənitát (Empordà, Plana de Vic, Lluçanès, Solsona); səɾtəliðát (mall., men.).

    Etim.: derivat per certà. La forma certenitat, que apareix tan sovint en la llengua antiga, prové d'una confusió de sufixos; realment, pronunciat səɾtənitát,tant podria provenir aquest mot d'un llatí *certānitāte com d'un *certēnitāte; però parla a favor del primer, el fet d'existir els primitius cat. certà i fr. certain que suposen un llatí *certānu i no *certēnu.

Tan ostensibles són i tan freqüents els espectacles que ofereix l'home de semblants transformacions, que fàcilment se pot heure la certenitat del fet. Mes enquerir com se fa la reencarnació de multituds humanes ja és més dificultós, si no impossible. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 149).

CERVELLINA f.

|| 1. Planta de la família de les compostes: Catananche caerulea L. (or.); cast. hierba cupido. Té les fulles polieriçades, linears; les flors blaves, rarament blanques, en cabeçoles grosses solitàries i sostingudes per peduncles llargs. (Cfr. Flora Cat. iii, 409).

|| 2. Planta de la família de les plantaginàcies: Plantago coronopus L. (or.); cast. cuerno de ciervo. (V. banya de cervo).

|| 3. Suc de cervellina: seny, enteniment (Llofriu).

    Fon.: səɾβəʎínə (pir., or.).

    Var. form.: cerverina.

    Etim.: de cerverina, mat. sign., amb contaminació per cervell. L'expressió suc de cervellina és un joc de paraules que revela la forta influència de cervell damunt aquest mot. 

Cervellines  

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

CICADÀCIES f. pl., neol. bot. 

Família de plantes gimnospermes tropicals que té per típic el gènere Cycas; cast.cicadáceas.

Per contra, aquell lloc fascinant era com un somni de Lovecraft; va recordar una lectura de joventut, un passatge d'una de les obres que més el van impressionar, Les muntanyes de la follia, i li va venir a la ment un lloc subterrani, un vast dipòsit de conquilles i ossos, una selva desconeguda de falgueres gegantines, fongs mesozoics, bosocos petrificats de cicades i palemeres terciàries i angiosperms, espècies extingides del cretaci, l'eocè, el silúric... (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 423)

Han passat el senyal de les ciques. Gairebé s'ha acabat el temps.

-Si haguessin estat blancs, no parlaries així d'ells -diu ell-. Pinxos blancs de Despatch, per exemple.

-No?

-No. No és que ho critiqui, no es tracta d'aixó. Però estàs parlant d'una cosa nova. Esclavitud. Volen que siguis esclava d'ells.

(J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 170.).

Procedència de la imatge: ENLLAÇ

 CIMAL m. 

|| 1. Les branques més altes d'un arbre o arbust (Vic, Borredà, Camprodon, Artesa, Val.); cast. cima. Puja'm amunt, de branca en branca | des d'on lo món com arbre arranca | fins al cimal entre el fruit d'or, Canigó vii. 

|| 2. Cadascuna de les branques principals, que surten de la mateixa soca de l'arbre (or., Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al., Bal.); cast. brazo, leño, rama. «Jo estic damunt un cimal | es més alt de s'olivera; | feis pregàries, amor meva, | que si caic, no em faci mal» (cançó pop. Mall.). Adornar los balcons... ab simals de noguer y de cirerer carregats de fruyt, doc. a. 1827 (Hist. Sóller, ii, 257). O bé esclafats morien baix de cimals asprius | que ab cruixidissa horrenda dequeyen de l'altura, Costa Trad. 191. Llàstima de cimal, en tantes garrofes que farie enguany y està ja esgallant-se!, Guinot Capolls 44. Cimal campaner: la branca gruixada que va molt vertical i surt damunt les altres (Manacor). a) especialment: La branca principal que deixen en els arbres per a dirigir-los, en tallar les altres (Mall.); cast. guía. 

|| 3. Ull o branqueta que neix de la soca o d'una branca mestra, i que du bona força (Mall.). 

|| 4. Tanyada primeta i recta, que fa bon garrot (Menorca); cast. vara. 

|| 5. Extrem o part més prima de la canya de pescar, on es lliga el fil (Men.); cast. rabiza. 

|| 6. Tros de corda prima (Men.); cast. cabo.

II. || 1. m. Cim de muntanya; cast. cumbre. Abaxant dels cimals esplendorosos,Llorente Versos 48. Saben la font viventa qui brolla de la roca | y troven la dressera per arrivâ al cimal, Carner Sonets 34. 

|| 2. adj. Propi del cim; enlairat, encimbellat; cast. encumbrado. Rodoladisses baixen cap a ella | des la roca cimal les correnties, Riber Geòrg. 42.

III. Ploure a cimals: ploure abundosament (Tarr., Benassal, Eiv.); cast. llover a cántaros.

    Fon.: simáɫ (or., occ., val., bal.).

    Intens.:—a) Augm.: cimalàs, cimalarro, cimalot.—b) Dim.: cimalet, cimaletxo, cimaleu, cimaló.

    Etim.: derivat per cima. La locució ploure a cimals no acaba de presentar relació clara amb els diferents significats per cimal; és possible que sigui una alteració per ploure a samals; però cal tenir en compte que a Eivissa es diu també ploure a cimerols i que una pluja forta s'anomena a moltes comarques una ramalada o una ramassada d'aigua, o un ram d'aigua, mots que tenen estreta relació amb els significats primaris de cimal.

flux obscur amb un lleu contrapès,  / com si haguessin deixat al seu cimal un / débil buit per entre el Cel termal. Les  /ones tenen un fulgor rojós [Edgar A. Poe. Poesia   completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 9246 pàgs. Pàg. 117.].

CIMADAL m. 

Cim, el punt més alt (Isona, ap. Aguiló Dicc.).

Vam caminar plegats pels cimadals / més alts d'una muntanya que observava, [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 31.].

CÍMBAL m.

Instrument musical antic, anàleg als platerets; cast. címbalo.

    Etim.: pres del llatí cymbălu, mat. sign. 

Címbals

¿En què pensava, doncs, el general Des Entrayes en enviar-me així a aquell silenci, tot vestit de címbals? No pas en mi, naturalment. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 43.].

CINOCÈFAL, -ALA adj., neol. 

Que té el cap de ca; cast. cinocéfalo. Es diu especialment de certes espècies de simis que tenen la cara semblant a la del ca.

    Etim.: pres del gr. κυνοκέφαλος, mat. sign.

Cinocèfal

Pel que sembla, en la iconografia ortodoxa grega sant Cristòfol era originari d'una tribu de gegants o de monstres d'Àfrica que eren anomenats marmaritae. Totes aquestes representacions són conegudes com a cinocèfals.(Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. Pp. 250-251.).

CÍNGOL m. 

Cordó amb una borla a cada cap, amb el qual el sacerdot es cenyeix el camis per celebrar els oficis divins; cast. cíngulo.

    Fon.: síŋguɫ, síŋgoɫ (occ., val., mall.).

    Var. form. i sinòn.: cingle.

    Etim.: pres del llatí cingŭlu, ‘cinyell’.

Cíngol (enllaç)

Manco Capac apareixia amb una indumentària elegant. Duia un gran mantell sobre el vestit, un cíngol Al voltant del cap subjectat per un ornament sobre el front, sandàlies obertes, llaços sota els genolls i, a les mans, un curiosa ombrella i una llança. [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 150.].

CINTRA f.: cast. cintra. 

|| 1. Curvatura còncava d'una volta. 

|| 2. Bastida de fusta que sosté una volta o un arc en construcció, fins que està posada la clau.

    Var. form.: cindra, cíndia, cíndria, cimbra, címbria. Les cíndries dels archs, que són quatre cíndries, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 130).

    Fon.: síntɾə (Barc.); síntɾa (Val.); síndɾə (Barc., Manresa); síndi (Manacor);síndɾia (Val.); síndɾi (Mall.); símbɾa (Val.); símbɾia (Val.); ʃindɾi (Barc.);

    Etim.: del fr. cintre, mat. sign.

Es va imaginar el llarg passadís d'un convent, unes lloses desiguals, unes columnes rodones de pedra blanca, un jardí tancat com una taca verda, una volta cintrada que remet a una altra i a una altra i a una altra.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 70.].

CIRABOTES m. 

Qui té per ofici enllustrar les botes i altre calçat de cuiro; cast. limpiabotas.Establintse ell de cirabotas, Pons Auca 161.

    Etim.: compost de l'imperatiu de cirar i del substantiu botes.

Cirabotes (procedència de la imatge: enllaç)

Han passat anys i no s'han pas perdut del tot aquests singulars establiments, als quals es van afegir, ja fa temps, els torronaires, que començaren per estar-s'hi només la temporada de Nadal i acabaren per romandre-hi tot l'any; els estancs, les administracions de loteries i els cirabotes. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 36.).

Entre els artífexs 1 promotors del renaixement del Carnestoltes és de llei que posem en lloc distingit Fructuós Canonge, famós prestidigitador i cap d'ala de la indústria de cirabotes.  (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 90.).

...recuperadora, a través d'un home que venia diaris en una parada de cirabotes, la dona que li duia el dinar, i la filla de la portera de la casa on vivia un policia de la ronda nocturna.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 36.).

CIRCELL m., neol. bot. 

Òrgan filamentós d'origen ramal o floral, que tenen certes plantes i els serveix per agafar-se als cossos veïns; cast. zarcillo.

    Etim.: pres del llatí cĭrcĕllu, ‘anellet’.

Circell (enllaç)

S'hi va llançar tempestuosament es­quivant circells i arbres petits que semblaven eficaços fuets; aquell horne havia estat pixant i es cordava els pantalons tan de pressa com podia.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 147.].

Circells

Se li ha embrutit la sensibilitat. Ha esdevingut un brillant home de negocis, és cert, però ha perdut el contacte amb el seu art, es desespera amb els lànguids circells de l'Art Nouveau, tan de moda, i no sap manejar els nous estris mecanitzats de l'ofici. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 106.].

CIRINEU 

|| 1. Sobrenom del grec Simó que fou obligat a ajudar a Jesucrist a portar la creu.Simeon Cirineu, Boades Feyts 27. 

|| 2. m. Home que ajuda a un altre en treballs fatigosos; cast. cirineo.

    Etim.: de cireneu, ‘nadiu de Cirene’.

Com que hem estat els primers a arri­bar, ens hem trobat amb el Departament de Lingüística Catalana tancat. Desfem el laberíntic camí que ens du cap al bar. A mitjan correguda, en un cantó del ves­tíbul, Fuster, i els cirineus, ensopeguem amb el seu director de tesi, doctor Fer­rando, que, astut, presenta una indumen­taria de turista mudat, llepat. Després de complimentar, que no asserenar, a l'avui més Joan de la Creu que mai, se'n va, ara diligent, a acabar d'enllestir tot el paperam burocràtic. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 31.).

CITÍSIA

Peixia els cignes, retallava les cledes de matolls; a la primavera, tenia cura de les flors de la citísia, dites «pluja d'or» i, més endavant, de les dels saüquers, i les protegia contra mans rampinyaires i il·lícites, i, durant les nits suaus i tendres, alleugeria els bancs, foscos i acollidors, de les parelles d'enamorats vagabunds.[Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 14].

CIVERA (i les var. dial. cevira, civira, xevira, xivira). 

|| 1.   Instrument de transport, semblant al baiard, que en lloc de postissada sol tenir barres de través, paral·leles i un poc separades una de l'altra (i serveix per traginar pedrenys o altres coses sòlides) o bé una pastereta de posts o una bossa d'aloc, de ridorta o de vímens (i serveix per traginar fems o altra cosa poc compacta); cast. parihuela, angarillas. Una civera de fust per traure fems, doc. de Vic, a. 1491 (Aguiló Dicc.). Xivera: manuarium ferculum, Dicc. cat. anòn. Escuren el corral de les ovelles, la cort de les vaques i porcs, valent-se d'unes àrpies i posant-lo dins la xevira el porten a la bassa, Scriptorium, gener 1925. 

|| 2. ant. Graellat del cup. En lo celler se trobaren primo hun cup de doents quantes poch més o menys ab sa ciuera e folador ab cinch cérquols, doc. a. 1443 (BSCC, vii, 250).

|| 3. Caixa del carro, o sia, tot el carro fora les rodes (St. Antoni d'Eiv.); cast. caja. 

|| 4. Taulell amb dues barres horitzontals paral·leles, que serveix per portar imatges o emblemes religiosos; cast. andas. Hi fou portat lo cap de sant Sever deiús lo pali blau sus la civera en què's porta la custòdia, Ardits, ii,290 (a. 1458). 

|| 5. Civera: llin. existent a Alacant, Alcubles, Almassora, Alzira, Barc., Cast., Dénia, Murvedre, Olot, Val., etc.

    Fon.: siβéɾə (Barc., Igualada, Penedès, Tarr.); sivéɾə (Valls, Mall., Men., Eiv.); siβéɾɛ (Ll., Gandesa); siβéɾa (Tortosa); sivéɾa (Morella); siβéɾɔ (Senterada); səβiɾə (Palafrugell, Llofriu); siβíɾə (Gir., Banyoles, Empordà); ʃəβíɾə (Centelles); ʃiβíɾə (Rupit, Plana de Vic).

    Intens.:—a) Augm.: civerassa, civerota, civerot.—b) Dim.: civereta, civeretxa, civerel la, civereua, civerona, civeró.

    Etim.: es creia que venia del llatí cibarĭa, ‘propia del menjar’ (cf. el francès civière, amb el mateix significat del mot català, i altres formes romàniques, ap. REW 1895); originàriament, doncs, hauria significat ‘instrument per a transportar aliments’. Però recentment J. U. Hubschmied ha refusat aquesta explicació i ha proposat com origen de civera el gàl·lic *dwi-beria, ‘instrument de tragí per a dos’ (cf. Vox Rom., i, 95).

Te bon joc anant a peu, es diu, de qui mena el seu cavall per la brida; i el nostre Jaume, rei de Nàpols i de Sicília, el qua!, bell, jove i sa es feia portar per tots els paisos en civera, ajagut damunt un mat coixí de plomes, amb un vestit de roba grisa i amb un barret igual, seguit tanmateix d'una gran pampa reial, lliteres, cavalls a ma de tota mena, gentilhomes i oficials, representava una austeritat encara molla i vacil·lant; no es de doldre el malalt que to la guarició dins la màniga.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàgs. 49-50.].

1. CLAC m. 

So sec d'una cosa que cau, o que es trenca, o de dues coses que topen amb força. «Els clacs del fuet» (Gir.).

2. CLAC m. 

Capell de cofa alta que es pot aplegar i portar-se aplanat davall el braç; cast. clac.

    Etim.: pres del fr. claque, mat. sign.

Clac (procedència de la imatge: enllaç)

El capità tenia les mans a les butxaques i portava el clac molt tirat enrera. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 130.].

CLACAR v. intr. 

Fer un clac o soroll sec, com de dues coses que es topen amb força (or.). Estossegà una mica, feu clacar la llengua, Oller Rur. urb. 96.

Una veu clacava dins seu:"Véns massa tard, ja em moro, tallada, a terra de la teva casa hostil, véns masa tard. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 178.].

CLAFERT, -ERTA adj. 

Replè, reblert (pir-or., Garrotxa, Alt Empordà); cast. repleto. «Les oliveres foranes són clafertes» (Lledó). Era un banquer qui, de diners clafert, fins a altra hora de nit se quedava despert, Caseponce Faules 153.

    Fon.: kləfέɾt (pir-or., or.).

    Etim.: de clafit, part. pass. de clafir, amb canvi de sufix a imitació d'altres participis com obert, omplert, reblert, etc.

L'Alain agafava un troleibús de la línia E. Li feia gràcia que un carrer es digués Vidal, tot i ser un nom corrent tant a França com a Catalunya. Estava tan enamorat que ni el molestava la incomoditat dels troleibusos, amb llurs reixes antigranades, claferts d'olors desagradables i barrejades. El camí estreteja va i remingolejava. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 30.).

Es justificava dient que, per combatre millor l'enemic, cal conèixer-lo a fons. Vestit amb l'elegància d'un venedor de cotxes de segona mà, els trets fins, els cabells negríssims, amb la cara claferta de grans als llocs estratègics, en Luci en Delmas defensava un ideari polític estrany. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 130.).

Les piles de bunyetes cruixents i ensucra­des s'acumulaven dins les paneres i les semals protegides per roba. El dilluns de Pasqua menjàvem la «truita pasqual» claferta de sagí i botifarres per a trencar la quaresma. Els francesos d'Algèria -en dèiem els «potes-negres» en català i Pieds-Noirs en francés- no havien oblidat llurs orígens ibèrics i menjaven mones... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 65.).

El dilluns de Pasqua menjávem la «truita pasqual» claferta de sagí i botifarres per a trencar la quaresma. Els francesos d'Algéria -en déiem els «potes-negres» en catalá i Pieds-Noirs en francés- no havien oblidat llurs orígens ibérics i menjaven mones... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 164.).

CLAFIR v.

|| 1. tr. Omplir atapeïdament (Aladern Dicc.); cast. atiborrar.

|| 2. intr. Esclatar, rompre's per excés de tensió (Cast.); cast. estallar. Empalmava cordes de guiterra clafides per la secor, J. Pascual Tirado (BSCC, vii, 324).

    Fon.: klafíɾ (Castelló de la Pl.).

    Etim.: de l'arrel onomatopeica klaff- (cf. esclafir). 

Clafia

La llum se clafia d'altres matisos. Els monuments més pragmàtics, com l'oficina de correus de la plaça Camille Pelletan, senyorejaven. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 92.).

CLAINA

Pel que sabem, els Curetes eren, en les tradicions més antigues, dos, en el seu començ joves i ben plantats. Per les escenes pintades a la ceràmica grega, portaven a les esquenes, com a tot vestit, la claina —origen de Phimàtion—, una ampla capa de llana espessa, subjectada sota la barba per un afiblall, per embolicar-se amb ella la resta del cos, com a defensa del fred. No en sofrien pas, sinó que suaven a raig —amb una olor molt agra, és de suposar—, perquè sempre estaven ballant una primitiva pírrica, sota les ordres de la cretenca Rhea. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 15.).

CLAP m.

Petita extensió que es distingeix, per alguna cosa, de la superfície que l'envolta (pir-or., or.); cast. trozo. «En el pinar hi ha un clap d'alzines». «Aquell clap de terra és secaner» (Vic). «El cel està núvol a claps a claps» (Vic). Segueix-se a fita cuberta entrò a la Jusana fita prop lo barranch... e amunt segueix-se entrò el clap que's té ab lo barranch e roman lo clap en ço de conseyll, doc. a. 1328 (BSCC, xiii, 159). La boscúria el vesteix de cap a cap, exceptuant algun clap de conreu, Verdaguer Exc. 48. La negror que l'encapota, claps de sol fan llambrejar, Costa Poes. 83. Disposant-se... a asseure's en un clap d'ombra pera empassar-se las mossadas, Casellas Sots 34.

    Fon.: kláp (pir-or., Empordà, Pl. de Vic, Lluçanès, Vallès, Barc., Camp de Tarr.).

    Etim.: V. clapa. 

 Clap

Les rodes grinyolaven en el matí silenciós. Després passà un minyó que conduïa un ramat de vaques cap a les noves pastures. Una altra parella de bous, junyida al jou, arrossegava una carreta camperola, i l'alè dels animals formava petits núvols en l'aire fred. Després, sobtadament, un clap de sol va travessar la boira i va daurar els cimals de l'espessa pineda. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 386.].

CLAPIR v. intr. 

|| 1. Lladrar amb crits secs, com a trencats, el ca que persegueix caça, que encorrala les ovelles, etc. (Ribes, Gir., Barc., Penedès, Camp de Tarr., Sta. Col de Q., Conca de Barberà, Benassal, Morella); cast. latir, gañir. Lo perdiguer clapint per les escletxes flayra, Guimerà Poes. 196. Clapir de fam: estar molt afamegat (Benassal). 

|| 2. Esser víctima; morir, fracassar en una empresa (Men.); cast. caer. Diuen que «ha clapit», per exemple, un fugitiu que ha estat agafat, un que ha caigut en un perill, el qui ha fet bancarrota, etc. (Ciutadella, Maó).

    Fon.:kləpí (or., men.); klapí (Maestr.).

    Var. form.:glapir, aglapir.

    Etim.:V. aglapir.

Aixe­car-se quan encara és fosc, quan a fora del llit fa un fred que pela; vestir-se de pressa; calcar-se les botes i cordar-­les fort; fer un esmorzar de pa amb formatge i beure un bol de cafè ben calent; anar de ventre, per sentir-se a gust i lleuger; omplir la cartutxera i el sarró amb les provi­sions; donar menjar als gossos que ja clapeixen perquè saben que per ells avui també serà un dia especial (...) (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàgs. 60-61).

El Juliana va clapir com un gos, els pots de la cuina i el cap co­ronat del Sant Crist responien. El cap mirava amunt i tancava la boca, «hum». Les ampolletes hermèticament precintades de la col.lecció de colònies titil.laven com una constel•lació. El nen enfonsava les mans en el lit. Es posava dret d'un salt con­vuls i deixava anar un esgarip.(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 284.).

Vingué un dia, però, que els anys començaren a pesar-li i que ja no clapia quan l'amo s'ajustava la canana. Només calava d'esma i molts animals débil o fins i tot ferits se li esmunyien. Se li va anar escurçant la vista, enterbolint l'oïda, confonent l'olfacte. Ja no sortiria més a cagar. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 74.).

—Sempre hi ha algú que fa la guitza —va sentenciar en Garp amb solemnitat

—. Hi havia una nena que anava al final del carreró i cridava el gos des de la vorera, però la cadena del gos no arribava fins a la vorera i el gos clapia, i clapia i clapia cap a la nena, que des de la vorera cridava: «Vine, vine», fins que algú abaixava una finestra i Ii bramava que deixés

tranquil el pobre animaló.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 198.].

El rei la lliura. Ivany la pren i els cent malalts s'empentegen en­torn d'ella. De sentir-los cridar i clapir, a tothom se h fon el cor de lastima; però Ivany está alegre; Isolda se'n va. Ivany se l'emmena. Fora de la ciutat davalla l'oiás seguici. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 45.].

El deixaren i se'n tornaren. Sota bosc, el gos clapí, i el bosc re­trunyí tot. De lluny Tristany, la reina i Gorvenal l'han sentit: 

—És Husdent!

S'esfereeixen: sens dubte el rei els persegueix; així els fa desen­cauar com unes feres pels seüssos... S'enfonyen sota un espessorall. Al llindar, Tristany es dreça, amb l'arc a punt. Pera), quan Husdent va haver vist i reconegut el seu senyor, boa fins a en, bellugà el cap i la cua, plega l'esquena, es caragola. ¿Qui velé mai una tal ale­gria? Després corregué a Isolda la Blonda, a Gorvenal, i féu festa .així mateix al cavall. Tristany ne tingué gran pietat. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 48-49.].

Va assenyalar-li amb la mà ca a Casterbridge, però el gos devia entendra-la malament, perquè se n'hi va anar amb pas seguit. Un tros enllà, veient que ella no el seguia, va tornar i va fer un clapit. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 304].

El nen corria amb el cap enfonsat en el pit pel Padró, pel Sant Jordi, el Sant Esteve i Els Afores o José Antonio. Amaga­va la cara darrere les mans amb por de trobar-se el pare amb el mono blau d'encarregat de torners. On vas, Pepet? Acom­panya ton pare cap a casa, que está cansat. Pero, i el Juliana, i les nits interminables amb els dits dels peus esguerrats per la por? I el clapit del llençol? (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 40.).

Però era fidel i llesta, posseïa un agut olfacte i va assenyalar, amb grinyols i clapits, on era colgada la despulla d'Icàrios. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 56.).

Tot seguit, ell i la Kari es van col·locar davant de la porta lateral del compartiment posterior. El gos no parava de bordar i de clapir com un desesperat. En Simon va agafar la maneta de la porta i la Kari va fer un parell de passes endavant amb l'esco peta preparada. [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 426.].

Clapint

Es peten de riure en veure'l desaparèixer clapint sota el llit, com un esventrat. És el senyal Res no estimula les dones bufes com el dolor de les bèsties, no sempre es tenen toros a mà. La discussió es reinicia vindicativa, imperiosa com un deliri, és l'esposa qui dirigeix, llançant al mascle una sèrie de crides agudes a la lluita. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 298.].

CLAPOTEIG m. 

Acte i efecte de clapotejar; cast. chapoteo. El clapoteig de l'aigua seguí repiquetejant en les rajoles, Víct. Cat., Ombr. 26. Ja no més se sentia el clapoteig dels rems al caure sobre l'aygua, C. Rosselló (Catalana, i, 367).

CLAPOTEJAR v. intr. 

Fer lleus sorolls repetits una massa líquida agitada; cast. chapotear. De cada atuell, que clapotejava en l'aigua, ballant oom una mena de dansa estranya, Víct. Cat., Mare Bal. 17.

    Fon.: kləputəʒá (or.); klapoteʒá (occ.); klapoteʧáɾ (val.); kləpotəʤá (mall.).

    Etim.: derivat de l'arrel klapp-, onomatopeia del soroll d'un líquid remogut.

Aquell lloc, a més de fer molta pudor, era fosc com la gola d'un llop. Vaig sentir clapoteigs prop meu. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 367.].

CLAQUERA f. 

Ganes de clacar o xerrar (Centelles). «Tinc una claquera!» (ap. Aguiló Dicc.).

¿I per qué ho has fet d'AQUESTA manera? Era molt menuda, tota ella parpelleig i tremolors i claquera, confiada, immutable i ximpleta com un colom de la Steering. La Helen l'anomenava «tap de bassa», però en Garp la trobava atractiva; no li va posar cap nom. La familia Percy li havia fet avorrir els malnoms per sempre més. I a més a més les preguntes de la Cindy ti agradaven.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 145.]. 

CLARÍCIA f. 

|| 1. Claredat. Que'l diamant en l'or pus fi s'encasta, y en un encast relluu ab gran clarícia, Scachs d'amor. Llavors a la claríssia del sol en l'agonia, Guimerà Poes. 199. Sobre la clarícia del cel, Víct. Cat., Sol. 18. 

|| 2. Notícia clara. Y tot per eterna memòria y clarícia, doc. segle XVIII (Hist. Sóller, i, 16). No hem pogut treure clarícia de quin mal va tenir, Roq. 5. No m'han volgut donar més clarícies de sa mula, Alcover Rond. ii, 293. 

|| 3. No haver-hi clarícia: no esser aclaridor, haver-hi gran desorde, no entendre's (Bal.).

    Fon.: kləɾísiə (or., men.); kləɾísi (mall.).

    Etim.: derivat de clar amb el sufix -ícía.

El darrer cop que la van veure tenia catorze anys i duia mocassins blancs (¡rima i tot!). Si en poden- donar clarícies, poseu-vos en contacte amb el xèrif Buller.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 218.].

1. CLARIÓ m. 

Pasta de guix i greda, en barretes, per a dibuixar; cast. clarión.

    Etim.: pres del fr. clarion, mat. sign.

 I tot seguit projectes / desenfonyats de nou, experiments, deliri  / de ser feliç, fressa de clarions / a la pissarra de la vida: / l'aire (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 390.).

CLASTA f.: 

V. clastra.

CLASTRA o CLASTA 

Pati situat a la part anterior o central d'una casa de pagès, envoltat de les habitacions i altres dependències de la casa, com bovals, pallisses, porxades, cotxeria, etc. (Mall.); cast. patio. La moixeta s'assoleya a un reconet de la clastra, Penya Poes. 260. Devant la porta de la clasta, Costa Agre terra 15. Sa clasta des convent: el claustre del convent (Llucmajor).

    Fon.: klástə (Mallorca).

    Etim.: contracció de claustra.

Clasta (procedència de la imatge: enllaç)

I jo vaig dir-li; –No hi anem pas encara, amic meu, perquè encara és molt d'hora; però aixequem-nos, sortim a la clasta, i passejant-nos-hi matarem l’estona fins que es farà clar: aleshores hi anirem. Perquè Protàgores passa la major part del tem a casa; no tinguis por, doncs, que el trobarem segurament... [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 128.].

CLAVARI m. 

Persona que té al seu càrrec les claus d'un lloc de confiança, especialment d'una corporació; cast. clavario. Es ordonat que lo clavari dels jurats sie tengut de retre compte, doc. a. 1380 (Col. Bof. viii, 223). A supplicació dels sobreposats e clauaris dels pescadors de la dita ciutat, doc. a. 1387 (BSAL, viii, 283). En Simó Pere | major prevere | féu en clavari, Spill 13797. A Mallorca i al País Valencià es dóna el nom de clavari al president d'una obreria o junta encarregada de regir una confraria i d'organitzar la festa del sant patró. Rumbosos clavaris... bescuits repartien als richs com als pobres, Llorente Versos, i, 182. Els penons ab los prohoms, | sobreposats y clavaris, Penya Poes. 293. També es diu clavari el soci encarregat de l'administració de l'almàssera del comú (Vall de Gallinera).

    Fon.: kləβáɾi (or.); klaváɾi, klaβáɾi (val.); kləváɾi (bal.).

    Var. form.: claver.

    Etim.: pres del llatí clāvarĭu, mat. sign.

La prova més evident d'aquesta situació és el seu nomenament -insòlit, ja que es tractava d'un jueu- com a clavari de la ciutat per a l'any 1361-62, precisament en un moment en que creixia la protesta popular davant una pressió fiscal insuportable. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 231).

1. CLEDA f. 

|| 1. Clos fet amb llistons, canyes o barres, que serveix per a tancar-hi bestiar (pir-or., or., occ.); cast. redil. Quan les esquelles dintre la cleda s'han dormit, Carner Monj.13. Cada fragment del tancat, format per algunes barres o llistons horitzontals i les respectives barres verticals de sosteniment, es diu andà o barda. La cleda és desmuntable i es pot transportar a fi que les ovelles que s'hi tanquen puguin femar diferents paratges. 

|| 2. Tanca feta amb llistons o canyes per a tenir-hi tancades les gallines (Vallès); cast.corral, gallinero. 

|| 3. Barrera de bastons o llistons per a tancar el portal d'un corral o d'una pleta (Puigcerdà, Ripoll, Pobla de L., Esterri); cast. verja, enrejado, barrera. 

|| 4. ant. Obra de fortificació que devia consistir en un embarrerat de fustes i rama, destinat a detenir l avanç dels enemics o a abrigar-se contra els seus trets. Enuià'ns a dir la nostra companya que lexats nos hauien los mantels, e que y enuiàssem companya que'ls gordassen. E nós uestim-nos nostre perpunt,... e ab IX cauallers d'aquela manera guarnits anam-nos-en a les cledes... E els sarraïns lexaren dues failles enceses de foch prop les cledes que eren un poch denant nós, Jaume I, Cròn. 174.

    Fon.: klέðə (Alt Empordà, Olot, Pobla de L., Ripoll, Berga, Crespià, Vallès); klέðɛ(Puigcerdà, Bolvir, Pl. de Vic); kléða (Vall d'Àneu); kléðɛ (Pla d'Urgell).

    Etim.: del gàl·lic clēta, ‘barrera’.

2. CLEDA f. ant. 

Greda. Carga de cleda IV diners, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Cleda quatuor denarios carga, doc. a. 1249 (Archivo, ii, 402). Carga de cleda, un diner,Cost. Tort. IX, x, 10. Prenets... plantatge consolda maior, cleda argila vermella,Flos medic. 160 vo.

3. CLEDA f. 

Clatellada o altre cop violent (Men.); cast. sopapo, soplamocos, pescozón.

    Fon.: klέðə (Ciutadella).

4. CLEDA 

Llin. existent a Banyoles, Pontós, etc.

La família irreal se situa en una cleda d'una manera o altra desactiva el mordent polític...(Núria Santamaria, Polítics, per defecte? art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 65).

El seguia una figura més petita de quatre potes. La silueta més alta era la d'en Gabriel Oak; la petita, d'en George; i els objectes transportats eren andàs per fer cledes.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 114.].

Durant força estona, no veieren cap casa en tota l'ampla extensió de terres plantades de naps; final-.ment, arribaren a una cleda i hi trobaren el pastor, clavant es estaques de la tanca. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 141.].

A la feina, les companyes també van ser molt comprensives. «Millor així», van dir. «Ja sabies que passaria, que podria passar. Tothom t’ho havia dit». I l’abraçaven, perquè finalment havia tornat a la cleda. Ja tornava a formar part del ramat, ja era una d’elles de nou i li donaven càlidament la benvinguda. L’havien estat esperant. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 125.).

Sóc una cleda en el serrat, sota el vent de l'altura, ....(Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 89.).

Cledes

L'altra, en canvi, és pertot arreu, certament està dividida i registrada, però la llei és la llei, el fet és el fet, i cap llei no pot impedir al pastor de considerar com a propietat seva tot allò que la seva mirada pot abastar. I no només la terra, sinó les cledes, que són teves en la mesura que ets capaç de defensar-les. Déu està a favor del pagès, no del pastor. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 29.].

CLEMÀSTECS (i les var. clemascles, clemasques, clemalles, clemalls, clemastres, calamàstecs, calamastres, cremallers, cremalls, etc.). m. pl. 

Cadena d'anelles amples, que va penjada damunt la llar i que a la part inferior porta un o alguns ganxos on es penja l'ansa de la caldera o els llévets de les olles que s'han de posar a escalfar al foc (pir-or., or., occ.); cast. llares. Uns clemascles e un baci,doc. a. 1380, de la Vall de Ribes (BABL, vi, 470)."Uns clamasques de ferre, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 16). Una cadena de ferro que és dit clamascles ab sa mà, doc. a. 1420 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Clamaylls III peses oldanes, doc. a. 1431, Maldà (Est. Univ. x, 130). Uns flamastos [sic] ab ferres léuens, doc. a. 1434 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Uns clamastres de ferre, doc. a. 1485 (arx. Cúria Fumada de Vic). Uns ferros de foch e uns clamastes, Inv. Pellisso. Uns clamascas ab sos lévans, doc. a. 1564 (arx. parr. d'Igualada). Uns clamalls de ferro en la cuyna,doc. de Cervera, a. 1789 (Aguiló Dicc.). Y bull, penjant dels calamàstechs, l'olla,F. Agulló (Catalana, i, 67). Les olles monumentals que penjaven sota'ls calamastres, P. Vayreda (Catalana, i, 438). Hi penja dels clamalls una perola amb aigua, Scriptorium, agost 1925. Dels calamàstecs en penjava l'olla fumosa, Massó Croq. 138. Com que de cap manera volia dir-ho, el penjaren als clamais del foc,Scriptorium gener 1925. La gran olla de ferro penjada en els clemàstecs, que comença a arrencar el bull, Ruyra Pinya, i, 105. Els clemàstecs són un objecte muntanyenc i de terres fredes; es troben a tot el territori pirinenc i en general a totes les muntanyes catalanes; baixant cap al S. van desapareixent, i més avall del Camp de Tarragona ja no es troben, fins que, ben entrat el País Valencià, tornen aparèixer dins les muntanyes del Maestrat; en tota la resta del País Valencià és desconegut aquest instrument, i el mateix cal dir de les Balears. La peça que sosté la caldera o l'olla, és una barra de ferro que té de 30 a 40 cm. de llargària i que a la part inferior es converteix en una pala torçuda; sol anomenar-se la cremalla. Aquesta barra té també un ganxo a la part superior, amb el qual es penja a qualsevol de les anelles de la cadena segons l'alçada a què convé tenir el recipient que s'ha d'escalfar. A les anelles dels clemàstecs, de vegades, s'hi penja també la mossa o criada, que és una vergueta de ferro que a la part inferior té dos ganxos oposats, a un dels quals es pengen uns llévens amb una olla, i a l'altre es fa descansar el mànec del cassó d'escalfar aigua, de la paella de fregir, etc.

    Fon.: kləmástəks (Puigcerdà, Ribes, Llofriu, Torelló, Pla del Llobregat, Igualada);kələmástəks (Granollers, Terrassa, Martorell, Pla de Barc., Valls); kləmástɾəks(Collsacabra); kləmástɾəs (St. Joan les A., Banyoles, Collell); kələmástɾəks (Ripoll, Ribes, Olot); kələmástɾəs (Camprodon, Rocabruna, Rocacorba, Rupit, Olot, St. Feliu de P., Gir.); kələmástɾiks (St. Joan les A.); kləmástiks (Sta. Col. de Q.); kləmáʎs(Puigcerdà, Bolvir, Ripoll, Bagà, Gombreny, St. Llorenç de M., St. Bartomeu del G., Solsona, Manresa, Vilafr. del P.); kləmáјs (Cercs, Pobla de L., Castellar de N'Hug, Olost, Bagà, St. Bartomeu del G., Solsona); kələmáјs (Ripoll); kɾemáʎ (Esterri, Bonansa); kɾəmáʎs (Puigcerdà, Ribes, Camp de Tarr.); kɾemáʎs (Andorra, Esterri, Senterada, Pont de S., Organyà, Oliana, Tremp, Vall d'Àger, Tamarit de la L., Tortosa); kɾemáʎʧ (Isavarri, Pobla de S.); kɾemáʎʃ (Sort); kɾemáʎes (Fraga, Tamarit de la L., Massalcoreig); kɾəməʎés (Conflent, Campmany, Darnius, Puigcerdà, Lledó, Reus); kɾemaʎétas (Benavarre).

    Etim.: del gr. κρεμαστήρ ‘penjador, objecte que serveix per a penjar-hi coses’. Vénen directament de la forma grega les catalanes acabades en -àstecs, -astres, -àstrecs. Les acabades en -alls, -alles, -allers, ja suposen un canvi de sufix -āster> acŭlum, que està ja comprovat en llatí per la forma cremaculus que es troba en una inscripció (cf. Th. Ling. Lat. iv). A documents del segle XII es troben les formes llatinitzades cremasclos i cremaculis que revelen el dit canvi de sufix (cf. Balari Oríg. 587). La sufixació romànica degué esser afavorida per l'analogia de cremare, que degué esser considerat com a verb fontal de cremaster. Per a més detalls sobre l'extensió i variants romàniques d'aquest mot, cf. Meyer-Lübke REW 2310, P. Benoit en ZRPh, xliv, 437 i ss., i G. de Gregorio en ZRPh, l, 706.

Clemàstecs de ferro

Els crits del miquelet es trepitjaven amb els cops dels clemàstecs de la llar de foc. Havia arrencat les cadenes d'una revolada i el xerric de les politges havia estat esfereïdor. Va trencar vidres, peces de terrissa i tot allò que va poder fins que va agafar la pistola de sobre la taula i la va brandar davant del capellà. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 106.).

Afegim-hi les belles obres de forja, d'art popular, dels clemàstecs, els cavallets, el torrapà i els llums de ganxo; l'escampada de casseroles, perols i olles d'aram, paelles, graelles, tallants, mitges llunes, escumadores, canyes i manxes per a encendre i ventar el foc i, en lloc preeminent, la maquinària de l'ast, la greixonera i la casserola monumental per als àpats dels dies solemnes. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 23.).

La forja ha permès la captació d’espais buits i lluminosos, amb la llarga tradició de les cadenes, els clemàstecs, les reixes i les gàbies. Les estructures de fusta rarament romanen nues per poder crear espais així visibles. Potser les cadires són l’únic objecte habitual de fusta que posseeix aquest poder plàstic. I tal vegada per això tot poder s’afirma en un tron. (Alexandre Cirici. L'Escultura catalana. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788477275787. 160 pp. Pàg. 14.).

CLISSOS m. pl.

Ulls (en l'argot dels malfactors barcelonins).—V. clissar.

Divertit. Del sostre baixava un estol de rèptils que escopien foc... Cap a l'empostissat... Cargolats a les columnes... I a les parets cent para-sols flamejants de vius incendis i, per acabar, un diable a prop de la porta, de mida natural, tot envoltat de gripaus, amb els clissos ben esbatanats per deu mil llanternes...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 134].

CLITIA

Na mitologia grega, Clície é uma ninfa filha de Oceano e Tétis.[1] Ela se apaixonou por Hélio,[2] que não lhe correspondeu. Sofrendo, Clítia começou a definhar. Ficava durante todo o dia sentada no chão frio com sua tranças desatadas sob os ombros. Assim passaram-se os dias sem que ela comesse ou bebesse, alimentava-se apenas das próprias lágrimas. Durante o dia contemplava o Sol desde o nascente ao poente, era a única coisa que via e seu rosto estava sempre voltado para ele, já à noite, curvava-se para chorar. (Viquipèdia)

Clítia

La nictantes també, sagrada flum, / que perfumant la nit tem el perfum; i /la clítia, el dubte entre molts sols,  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg. 73.].

CLIVATGE

L'efecte de les armes nulcears i la bipolaritat reafirmaren les la primacia de la política, anas que els altres elements presents al sistema de postguerra, com la progressiva liberalització i la globalització dels intercanvis econòmics io l'aparició del Tercer Món com actor de les relacions internacionals. El factor polític va dominar tots els clivatges i fractures presents al planeta tot sotmetent els altres actors, problemes i conflictes als interessos i ambicions dels dos grans. (Rafael Grasa. Cap on va el món?. Art. Dossier El món el 2016, EL Punt Avui, 31/01/2016, pàg. 5.).

CLIVELLA (o crivella). f. 

Clivell, tall estret (or., occ.); cast. grieta. Aplanan... la terra munt bé perque no y haja ningunas crivelles ni fesas, Agustí Secr. 81. Ficar la punxa del coltell en una clivella de la balconera, Víct. Cat., Ombr. 26. O l'endureix i tanca les clivelles,Riber Geòrg. 11. Especialment: a) Tall que es fa espontàniament a la pell.

    Fon.: kliβéʎə (Barc., Vilafr. del P., Camp de Tarr.); klivéʎə (Valls); kliβéʎɛ (Tremp, Pla d'Urgell, Falset); kɾiβéјɛ (Olot); kɾiβéʎa (Senterada).

    Var. form.: clivell, crivell, clevill, clivill.

    Etim.: del llatí *crepĭcŭla, mat. sign. (cf. García de Diego Contr. 149). La masculinització ha donat origen a la forma clivell, i tal vegada per contaminació declavilla s'han produït les formes clavill i clevill.

En Gabriel va anar fins darrere mateix, i, inclinant-se sobre la teulada i acostant 1'ull a una clivella, va poder veure-hi a dintre perfectament. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 19.].

...anelles invisibles. Respirava / la llum, filtrant-se per clivelles... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 110.).

ERC ja fa uns anys que entra –de manera encara lenta perquè hi ha clivelles d’imaginaris culturals i idiomàtics que no es volen reconèixer de manera pública– en aquests feus i el seu amo tradicional, el PSC, n’és molt conscient. Li ha arribat un competidor, que abans no ho era, que es presenta moderat en el flanc econòmic i rupturista en el nacional i que el pretén substituir com a força preponderant com (agafin-ho amb precaució) l’SNP va substituir el laborisme a Escòcia. (Joan Esculies. ERC-PSC: la mare de tots els ous. Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 26.).

Clivellada

I en Karl es posà a plorar mentre besava la mà del fogoner i la hi agafava, aquella mà clivellada, gairebé sense vida, i la premia contra la galta, com un tresor al qual s'ha de renunciar per força. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 30.].

CLOQUEJAR v. intr. 

|| 1. Cantar fent cloc-cloc les lloques, les gallines que han post, les oques, etc.; cast. cloquear. Pollas y gallinas..., mitg-clucas unas, cloquejant altres, Pons Auca 213. 

|| 2. Fer soroll sec, de cosa dura i baldera (or.); cast. claquetear. Feyen cloquejar els codolets rodons, Víct. Cat., Cayres 72. 

|| 2. Cloquejar el cap: batre el cap, funcionar l'enteniment amb desorde a causa de l'excés de treball, del mareig, del soroll excessiu, etc. (Mall.). «Amb tants de crits me feis cloquejar es cap». Li era entrat un trastorn més que regular, i es cap que li cloquetjava a la vela, Alcover Cont. 134.

    Fon.:klukəʒá (or.); klokeʒá (occ.); klokeʧáɾ (Val.); klokeʒáɾ (Pego, Elx); klokeјá (Sort); klokəʤá (Mall.); klukəʤá (Men.).

    Etim.:derivat de cloc, onomatopeia.

Vaig sentir els seus ulls fits en mi i quan, al final, va fer aquell cloqueig enciser, em vaig adonar. que els ulls li reien.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 131].

- En Joan ha entrat a la cuina - explica 1'altra tia, cloquejant -, i, ja saps, la canalla, entra i diu : "La tia del costat», diu, .ha arribat ara mateix amb un paquet de pastisseria a la ma», i llavors jo he dit, dic: "Es el seu sant !" , així, corn un llampec. "(Hem d'entrar un moment a felicitar-la", he dit. Però hauràs d'excusar el meu home, que no podrà felicitar-te, perquè arriba molt tard, ell. (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 190).

Ningú no veié ni sentí res. A la zona no vivia ningú. En principi, un policia hi havia de fer la ronda més o menys cada hora, però estava clocant en un carreró darrera el magatzem de la Western Electric, a uns tres quilòmetres d'allà. En l'argot de la policia clocar volia dir dormir durant la feina. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 53.].

CLOQUER m.

Campanar. Als cloquers II senys e II esquelles, doc. a. 1376 (Miret Templers 560). Fo muntat ab àrguens lo dit seny en lo cloquer, Ardits, i, 41 (a. 1393). L'altre portal qui és pres lo cloquer, Salcet Not. 38. És un cloquer i un torreó de guerra, Canigó xi.

    Fon.: kluké (or.); kloké (occ., mall.); klokéɾ (val.). És paraula quasi desapareguda del llenguatge vulgar, però conservada en la literatura.

    Var. ort. ant.: cluquer (Eximplis, 341).

    Etim.: del llatí tardà *cloccariu, mat. sign., derivat de clŏcca, ‘campana’. 

Cloquer

A la segona exposició, Mússorgski en varia la segona part, que repeteix immediatament també amb alguna modificació. La tercera exposició torna a ser com la primera, amb el pedal greu d'una doble octa va sobre la fonamental de l'acord de tònica, un mi bemoll major ampli que augmenta la intensitat sonora de l'instrument. El piano ressona com un cloquer en un dia festiu. La següent secció de l'obra trenca amb la brillantor potent i tímbrica de l'inici, un fragment coral més reduït, a quatre veus quasi canòniques que diuen una pregària intima, com si haguéssim entrat un moment a la capella superior de la porta. «Senza espressione», va escriure el compositor a la partitura. (Joaquim Rabaseda. La porta de Kiev. Art. L’Avenç 492, maig 2022. P. 71.).

1. CLOVA (o esclova). f.

Clovella; cast. cáscara. Gallina que té fluix de cos, fa los ous sens cloua, Agustí Secr. 151. Ametllas que no tingan la esclova molt grosa, ibid. 50. Girava els llaguts com si fossin cloves de nou, Víct. Cat. Mare Bal. 41.

    Loc.—a) Anar amb el cap dins la clova: anar cap baix, alacaigut (Empordà).—b) Picar la clova a qualcú: renyar-lo, donar-li una reprensió forta (Empordà).—c) Tenir la clova al cul: esser encara molt jove (Empordà). «Aquell, amb la clova al cul, ja se guanya la vida» (Llofriu).

    Fon.: klɔ́βə (Colliure, Empordà, Plana de Vic, Collsacabra, St. Feliu de P.); əsklɔ́βə (Palamós, Crespià); əsklɔ́və (Eivissa).

    Etim.: V. clovella.

2. CLOVA f.

Tros de terra bona, cultivada, tancada de paret (Mall.).

    Fon.: klɔ̞́və (Mallorca).

    Etim.: de closa, per pèrdua de la -s- i inserció de -v- per evitar l'hiatus.

Vaig estar segura que la Reinette havia fet de les se ves. Només ella la podia haver convençut. Ella en sabia molt, de fer-li la gara-gara. Era freda com el gel, però quan parlava amb la Reinette, tenia la mirada una mica més suau, com si sota la clova aspra alguna cosa es mogués. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 84]. 

1. CLOTXA f. 

|| 1. Closca. La tortuga se recullí dins sa clotxa, Palinodia, n.o 276 (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 2. Espècie de copinya de color negrosa (Palma). 

|| 3. Clot de poca profunditat (Solsona, Reus, Maestr.); cast. hoyo. a) Sitja, depòsit subterrani on es guarden les patates (Massanet de C.).—b) Clot petit i rodó que els nois fan en terra i dins el qual tiren diners o la pilota des de certa distància, i guanya penyora aquell que consegueix ficar els diners o pilota dins el dit clotet; això es diu jugar a la clotxa (Gir., Tremp, Urgell, Camp de Tarr.). 

|| 4. Cantó de pa que forma concavitat, en la qual es pot posar el companatge (Camp de Tarr.). 

|| 5. La llar o pedra damunt la qual fan el foc a la cuina (Segarra, Urgell); cast.hogar. 

|| 6. Canelobre que els escolans duen a l'ofici, en lloc de cirial (Falset).—a) m.L'escolà qui porta el dit canelobre (Falset). 

|| 7. pl. Roses de panís (Val.).

    Fon.: klɔ́ʧə (Massanet de C., Gir., Solsona, Barc., Camp de Tarr., Palma); klɔ́ʧɛ(Tremp, Pla d'Urgell, Falset); klɔ́ʧa (Benassal, Val.).

    Intens.:—a) Augm.: clotxassa.—b) Dim.: clotxeta.

    Etim.: probablement del llatí cochlĕa, ‘closca de caragol’.

2. CLOTXA f. ant. 

Túnica. Clocha o manto: Pallium, Clamis, Esteve Eleg. Vna gramalla o clotxa de drap burell, doc. a. 1434 (Boll. Lul. iii, 287). Que no gosassen los preveres aportar... los gipons ne les clotxes ubertes davant ne del tot fesses per lo costat, doc. a. 1452 (BSAL, iii, 151). Entrant en la cambra per pendre la clocha, Villena Vita Chr., c. 63. E cascú portarà espasa e secretament armat, portant sobre les armes clotxes negres, largues fins en terra, Tirant, c. 281.Una clotxa ab ales de burell, doc. a. 1460 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Una clotxa albernia, doc. a. 1557 (arx. parr. Sta. Col. de Q.). Amonesta... totes les persones eclesiàstiques... que d'aquí avant deguen aportar la clotxa closa fins baix als talons y capiró, doc. a. 1562 (BSAL, iii, 151). No gos ni li sie permès per causa de dol portar o gramalla o clotxa o altre vestidura que toc en terra,Const. Cat. 461 (a. 1588).

    Etim.: del fr. cloche, mat. sign. (cf. documentació abundant sobre aquest mot, sota les formes llatinitzades cloca, clocha i cloqua, ap. Du Cange Gloss. ii).

Des de temps immemorials, Ascó celebra la festivitat de Sant Antoni, patró dels animals domèstics, amb les curses de cavalls, rucs i  matxos. El municipi involucra tota la població en els Tres Tombs, la històrica desfilada del bestiar, i també en altres activitats lúdiques pròpies d'una festa major des del dia 15 fins al 18 de gener. Durant les jornades, declarades festa patrimonial d'interès nacional, els visitants podran gaudir de la ballada de jotes i degustar àpats tradicionals, com la clotxa, un pa de pagès farcit que els pagesos menjaven fa segles. (Sant Antoni a Ascó, La tradició més animal. Art. revista Sapiens, núm. 151, gener 2015, pàg. 73).

Procedència de la imatge: enllaç

CLUQUEIG

Les dues ribes, separades per una bona distància, apareixien cobertes per una vegetació de la qual sobresortien molts arbres alts i frondosos plens d'ocells que volaven en estols d'una capçada a l'altra. Per tot so, només se sentien els seus cucleigs i refilets, i, sobrant, el ressò dels nostres clapoteigs i veus al riu. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 440].