AMANÓS, -OSA adj. 

Manejadís, fàcil de manejar (Cat., Val.); cast. manejable. «És més amanós un tamburet que una cadira» (Tortosa). «Això és una cosa molt amanosa» (Penedès). «Un llibret més amanoset» (Cast., Val., Gandia).

    Fon.: əmənɔ́s (Panadés); amanós (Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Gandia, Ador).

    Intens.: amanoset, -eta; amanosíssim; -ima.

    Etim.: format damunt la loc. adv. a mà.

De primer Protàgores féu algunes postures, dient que era una tesi mal amanosa; però després es conformà a respondre. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 156.].

AMANYAC m.

|| 1. Marruqueig de colom o de tórtora; cast. arrullo (Labèrnia Dicc.).

|| 2. Cançó per adormir els infants; cast. arrullo (Labèrnia Dicc.).

|| 3. Manyagueria; cast. caricia. Tots aquells amanyacs l'esveren, Maurette Aiguat 74. 

Amanyac

En aquest nou muntatge, el director barceloní fa una lectura intel·ligent i original del text, transformant- lo en una cançó de bressol. De fet, el primer quadre de Yerma s'inicia, precisament, amb un amanyac que il·lustra el somni que té la protagonista i que ens revela el seu veritable anhel (apareix un pastor que porta un nen en braços). (Martí Gallén. Lorca, sota l’arena d’una cuneta. Art. Revista L’Avenç 497, gener 2023, p. 50.).

AMÀS m. ant.

Reunió, arreplegament. No's fa amàs de gent per entrar ni damnificar el Regne, doc. segle XV (Aguiló Dicc.).

    Etim.: postverbal de amassar (art. 1).

Aquesta resta de coqueteria es feia fins i tot perdonar per una indolència graciosa. El con junt de trets, l'amàs de coses petites que fan una dona lletja o bonica, atractiva o desagradable, només poden ser indicades, sobretot quan, com en el cas de la senyora d'Aiglemont, l'ànima és el lligam de tots els detalls i els dóna una unitat deliciosa.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 125.].

AMATRONADA

Amatronada

Si la Grace hagués estat jove i bonica, hauria pensat que un sentiment més tendre que la prudència o la por influïen el senyor Roches ter en favor d'ella, però, poc agraciada i amatronada com era, costava de creure. Tot i amb això -vaig pensar-, la seva joventut devia ser contemporània de la de l'amo. La senyora Fairfax em va dir que feia molts anys que vivia a Thornfield. No crec que hagi estat mai bonica, però potser té un caràcter original i fort que li compensa la falta d'atractiu personal. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 172.].

AMBLA

En aquest instant, vet aquí que ve al Iluny, davallant lentament la sendera, a l'ambla d'un petit palafré negre, Denoalén, seguit de dos grans llebrers.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 73.].

AMBROSIA f.

Menjar dolcíssim que era l'aliment dels déus, segons la mitologia grega; cast. ambrosía. Riuen les Gracies y se sent l'efluvi d'alta ambrosia. Costa Horac. 23.

    Etim.: pres del llatí ambrŏsĭa (< grec ἀμβροσία), mat. sign.

AMBROSIÀ, -ANA m. i f.

Pertanyent o relatiu a Sant Ambròs; cast. ambrosiano.

La Batalla del Turó de l'Hamburguesa, l'Operació Apache Snow a la valí A Shau, i la Batalla de Binh Ba a la província de Phuoc Tuy. Aq.ests van ser alguns deis noms que van arribar del Vietnam durant les setmanes prèvies i posteriors al moment de la graduació de tots tres a la universitat, i mentre es preparaven per visitar l'oficina de recluta­ment de Newark (en Howard) i la de Whitehall Street a Manhattan (en Noah i en Ferguson), tant en Howard com en Noah van consultar metges sobre malalties imaginàries que esperaven que els donessin la classificació de 4-F (no apte per al servei militar) o d'1-Y (apte per al servei militar, però només en casos de máxima urgència), cosa que els estalviaria haver de marxar al Canadá. En Howard tenia al·lèrgia a la pols, a la gespa, a l'ambrosia, a la palma d'or i a altres pol·lens suspesos en l'aire durant la primavera i l'estiu (pol·linosi), però el seu metge, comprensiu i contrari a la guerra, li va escriure una carta assegurant que també tenia asma, una malaltia crónica que podia garantir una exempció médica a en Howard o no. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 878.].

AMERAR o AMARAR v. tr.

I. Posar en remull una cosa fins que el líquid la penetri; cast. empapar. Per calç, per arena... e obrir los solaments amerar la terra e totes altres coses, doc. a. 1408 (Miret Templers 450). Les ameren ben amerats dins pega. Alcover Cont. 506. Una onada de sang amarà la meva vista, Pons Com. an., 72. «Estic amerat de suor» (Cat., Val., Bal.). «L'hort és ben amerat d'aigua» (Llofriu).—Especialment: a) Amerarvi o altre liquid: mesclar-hi aigua. La aiga pren la color del vi amerat, Llull Cont. 311, 12. En lo anap del vi amarat son mesclades totes les parts del vi e de la aygua, Llull Felix, pt. x, c. 2. Que begats de l'aigua... o del vinagre bé amerat,Eximenis Terç, c. 355. Lo vi amarat és molt més subtil per la subtilitat de l'aygua.Albert G., Ques. 14. Si volrà beure lo vi dexauloy beure, empero ameraulo vn poch ab aygua, car si beuia lo vi fort seria perillós de embriagar lo animal, Dieç Menesc. i, 15.—b) Amerar cànem, o lli, o altres plantes filamentoses: posar-les en remull i tenir-les-hi alguns dies perquè reblanesquen i sia més fàcil de separar el bri de la canya (Cat., Bal.); cast. enriar, macerar. Tot li o be canem entre amerat e no amerat, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 130). Lo garde de tota pudor de palla ni de bassa on hom amare li, so es banyar li, Flos medic. 125. Per amerar el cànem, després de segar-lo en fan manades lligades amb joncs, formant amb cada deu manades un cavalló, que es ferma amb un vencís, i fermant després uns cavallons amb els altres per formar la pila (Mall.); tiren la pila dins l'aigua de la mar o d'un safareig o riu, la carreguen de pedreny perquè no suri, i la tenen en remull sis o set dies (Cat., Bal.). Quan el cànem està prou reblanit, diuen que és cuit, i el treuen de l'aigua; si mentre cou el remenen o el deixen sense aigua, principalment durant la bullida dels primers dies, el cànem s'escalda, és a dir que es pertorba l'operació fins a l'extrem que el bri no es pot separar de la caramuixa (Cost. Cat. ii, 67). A algunes comarques, com l'Empordà i la Segarra, ameraven també ginesta, i empraven el bri d'aqueixa planta per filar i teixir. A Mallorca també ameren càrritx, tenint-lo dins la mar devers tres setmanes (Alqueria-Blanca).—c) Amerar calç: posar la calç en remull per ferla bullir i fondre; cast. apagar, ahogar.—d) Amerar rajoles, teules, etc.: posar-les en remull i tenir-les-hi algun temps, abans d'emprar-les (Cat., Val., Bal.).

II. met. Omplir completament (parlant de coses immaterials); cast. bañar. La soleyada que amarava el badiu de llum. Pons Auca 301. Els arbres s'amaraven de frescor,Rosselló Many. 230. El dia de la festa... s'amerà d'alegries, Galmés Flor 79.¿Recordes, però. com corríem, amarats de sol, xops de suor...? Espriu Lab. 90.

    Fon.: əməɾá (pir-or., or., bal.); ameɾá (occ., Maestrat); ameɾáɾ (Cast., Val., Al.).

    Conjug.: regular segons el model per cantar. En les formes que duen accentuat el radical, en occ. i val. i part. del bal. conserven el so de e (jo amer, tu ameres); ara en or. i part de bal., molta gent ha convertida la e en a (jo amar, tu amares).

    Etim.: incerta; probablement d'un verb llatí *emerare, ‘treure la puresa, fer impur’ (aplicat al vi mesclat amb aigua), compost damunt mērus, ‘pur’, amb el prefix privatiu e-, segons Corominas DECast, i, 191-192. L'etimologia macĕrare, proposada en la primera edició d'aquest volum primer del nostre Diccionari, no té justificació en l'aspecte fonètic.

La inquietud amerava totes les expectatives, i no tan sols les projectades des de la dreta: serem capaços, es preguntaven conspicus gurus de l'esquerra, serem capaços de governar amb un mínim decòrum? (Guillem Frontera. Palma, una ciutat fallida i externa. Art. revista L'Avenç núm. 400, abril 2014, pàg. 6).

AMIGUÈVOL, -OLA adj. 

Amical; cast. amistoso. En aquella mena de divorci amiguèvol que havia dut,Víct. Cat., Cayres 43.

La Maca, en notar les primeres esmes del canvi, havia arrufat la cara. Ella se sentia perfectament tal com estaven aleshores, en aquella mena de divorci amiguèvol que havia dut, creia ella, la malaltia. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 213).

AMITGER m. 

|| 1. Cultivador d'una possessió rústica que va a mitges amb el propietari (Mall., Men.); cast. aparcero. Envià un missatje... amb ordre de dir a s'amitjé que no llevàs d'era, Roq. 32. 

|| 2. Post llevadissa que es posa alguns centímetres part damunt la solera de la barca de forner, paral·lelament a la solera i a la tapadora, de manera que divideix en dos departaments sobreposats l'interior de la barca (Manacor).

    Fon.: əmiʤé (Mall., Men.).

    Etim.: format damunt la locució adverbial a mitges.

L'amitger sí que hi era i el fill petit de l'amo era a punt d'arribar.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 133.).

AMOCAR

V. mocar. 

Amoca

De tal modo lo fa estar de Rosaura l'hermosura que si això prest no s'atura no sé a on hem de parar. Ja sospira, ja s'amoca; ja corre, ja està aturat, ja el veureu embocatxat, badant més d'un pam de boca. Cada instant fa una postura: ja està assegut; ja està dret; qualque volta fa l'uiet; mes sempre fa sa criatura. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 208.).

AMODOIXONAR v. tr.

Posar a boldrons, reunir en budoixos (Empordà?). S'era arremolinat, amodoixonant-se en masses plomisenques, Pons Empord. 34. 

Amodoixonant-se

Tot aquell núvol gris que precedia la gropada s'era arremolinat, amodoixonant-se en masses plomisenques que s'encastellaven l'una dessobre l'altra, com remogudes per fortes oposades corrents. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 384.).

AMOIXAR v. tr. 

|| 1. Passar la mà suaument per l'esquena d'un animal per amansir-lo o per mostrar-li afecte (Cat., Bal.); cast. acariciar. ¿Y mos anyells?... què hermosos ¡ay! de veure, què flonjos d'amoixar! Atlàntida, vi. 

|| 2. Tocar amb suavitat la cara o el cos de qualcú, en demostració d'afecte o simpatia (Cat., Bal.); cast. acariciar. 

|| 3. Tocar suaument (coses insensibles); cast. acaricíar. Los peus li amoixen hordi pastís y flors del camp, Atlàntida, vi. 

|| 4. Dir o fer a algú coses agradables, tractar-lo bé, per tenir-lo content o per induir-lo a fer qualque cosa; cast. halagar. Mostrar-los-han enganar blandén e amoxan lurs marits e lurs amichs per tal que furtivament los donen ço que han, Arn. Vil. i, 128. Nines moltes me amoixen | tement diffama, Coll. Dames 236. S'afanyaria per ella, l'amoixaria, la contemplaria, Pons Auca 179. 

|| 5. intr. Afluixar, amansir-se, perdre la força o la irritació (Cat.); cast. aflojar. «Noi, com amoixa! Perd les agalles!» (Lleida, Olot). 

|| 6. refl. Embriagar se (Palma).

    Loc.

—«Amb una mà rapa i amb s'altra amoixa»: ho diuen de qui té el geni variable o de qui és hipòcrita (Manacor).

    Fon.: əmuʃá (Barc., Gir., Olot, Vic, Empordà, Men.); əmuјʃá (Tarr., Valls); amoјʃá (Ll.); əmoʃá (Mall.).

    Conjug.: regular segons el model per cantar. La o, quan és tònica, és ó.

    Sinòn.: acaronar, afalagar.

    Etim.: format damunt moix.

(enllaç)

Li amoixa els cabells, amb unes carícies llargues i pacients, tal com li agrada a la Masooma. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 66.].

En lloc de respondre a la meva pregunta, m'envolta amb el braç dret i enfonsa la cara a les meves costelles. Començo a amoixar-li els cabells i, en sentir el seu cos tremolant contra el meu, de cop entenc el que ha volgut dir-me. Per un moment tinc un ensurt terrible, llavors  noto una onada de ràbia que em travessa, però quan l'onada passa, ja està. La ràbia deixa pas a la llàstima i m'adono que si em poso a renyar-la puc perdre la seva confiança per sempre.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 205.].

Amoixava

Al principi no em vaig adonar que havia deixat d'exposar la meva nuesa davant seu amb tanta naturalitat com abans. Em despullava i em vestia al lavabo. Quan els amoixava, procurava no tocar els meus nens a les parts que igualment no tocaria, excepte quan els rentava, però ara ja no ho feia ni després d'una dutxa o una banyera. És espantós, però no ho puc descriure d'una altra manera: mentre rentava els meus fills era com si tingués el senyor Tiberius al costat, vigilant que feia amb els dits. [Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 165.].

Amoixant-la

JULIANA: I no has fet res? No li has preguntat res? I per què no m'ho deies. (Amat no respon. Ella continua, a punt de plorar): Per què no la portaves, sense enfadar- t'hi, amoixant-la, entre els teus braços. (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 64.).

Amoixar-lo

-No me'n parli; a mi, jo em crec que fins m'ha fet perdre gana. No me'l puc treure del pensament; tan manso, tan falaguer! A mi i an aquesta, mai en la vida ens havia fet res. An seu pare, que no sabia amoixar-lo, sí que una o dues vegades l va picar. Me pensava que ens lo matava; perquè va rebotre gàbia per terra, que no sé com no el va desgraciar. Miri-se'l... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 52.).

AMOLLAR v. tr.: cast. aflojar, soltar.

I. Deixar anar, disminuint l'atesament. Amollar-se un arbre: abaixar-se de les branques per l'excés de fruita o per altra causa (Mall.).—Especialment: 

|| 1. nàut. a) Deixar sense subjectar un estrai o una burda, per donar-li pintura o quitrà (Mall.).—b) Deixar anar la vela fins que tingui el moviment necessari per pendre el vent com cal (Costes de Llevant i de Ponent). 

|| 2. Fer tornar moll o fluix. «Amollar-se el vi»: esbravar-se (Tortosa). 

|| 3. met. a) Cedir, minvar d'intensitat (Falset, Valls).—b) Cedir, deixar de mantenir una imposició de la voluntat. «En vista que anava a perdre, va amollar» (Empordà, Valls, Barcelona, Urgell, Lleida, Tortosa, Mall., Men.).—c) Cedir, deixar de cobrar a algú una part d'allò que havia de pagar. «Vos amollaré dos cèntims, perque sou vós» (Men.).

II. Deixar anar una cosa que es tenia agafada. «No amollis la corda, o si no, caurà tot» (Barc., Valls, Val., Mall., Men., Eiv.). «No amolle la gran obra!» (Castelló). No es mou ni pipelleja, ni amolla el pal que porta, Alcover Poem. Bíbl., 74. Es fàcil que ses àncores amollun, Ruyra Pinya, ii, 71.

III. Deixar anar una cosa que es retenia. Però en canvi amollen coets y bombes,Pons Llar 48. Especialment: 

|| 1. Posar en llibertat. Es dissaptes, en mollar, [en deixar la feina], molts troten tot es camí, glosada mall. (Llevant, 11-3-1922). La Mort... digué an es jay: “Amollaume, y no vos diré res”, Alcover, Rond. iv, 123. 

|| 2. Baixar una corda o altra cosa que es té agafada i es deixa anar pel seu pes. Es capità, mentres amollava corda, la va estendre com qui calar una aumadrava,Ignor. 2. Los diu que li llevin es claus [al Sant Crist] i que l'amollin a poc poc, fins que ès abaix, Alcover Cont. 188. 

|| 3. Dir (una cosa que es retenia o que s'havia de retenir). Quant prou hagué mirat, amollà aquesta pregunta, Roq. 3. Aquell missè que... amollà un discurs ple de lleys y de retòriques, Ignor. 17. Mesclam termes raros y forasters y los amollam a lo millor sense temermosne, Penya Mos. iii, 216. Mira quina idea que m'ès venguda!—Veiam, amolla-li! Alcover Cont. 2. 

|| 4. Expel·lir l'excrement o una ventositat (Tortosa, Mall., Men.). 

|| 5. Donar diners o fer altre obsequi (Mall., Men.). 

|| 6. refl. Adquirir agilitat o facilitat per expressar-se o per fer alguna cosa; deixar l'empegueïdura o altre motiu d'aturament (Mall., Men.). 

|| 7. refl. Dir mentides, exagerar (Tortosa). 

|| 8. refl. Arrancar a córrer. «Va amollar-se el cavall i en menos d'una hora va arribar al poble» (Tortosa).

    Loc.

—«Som mullers, i hem d'amollar»: ho diuen les dones per significar que han de cedir encara que tinguin raó (Llofriu).

    Fon.: əmuʎá (pir-or., or., men., eiv.); amoʎá (occ., Maestrat); amoʎáɾ (Val., Cast., Al.); əmoʎá (mall.); amuʎá (alg.).

    Conjug.: regular segons el model per cantar. En les formes en què l'accent recau damunt la o, aquesta és ɔ́.

    Etim.: del llatí *admŏllĭare, ‘afluixar’.

Van pujar al carruatge, i de seguida el cotxer va amollar les regnes a les cavalleries i van sortir en direcció a Reus. (P. 65) Va caminar per l'estació, Joanet no amollava la mà d'aquell home que ja considerava amic seu. (Pp. 68-69) (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp.).

Té un feble per les xerroteries sobre la vida privada dels poetes i narradors d'Amèrica del Sud; quin un va fer banyut a quin altre; quin poeta i diplomàtic va patir, de jovenet, una malaltia venèria que el va deixar calb com una titina i a més va treballar en secret per la CIA... però sospit que m'amolla aquestes xafarderies il·lustrades sobretot amb el propòsit d'aigualir admiració que jo hagi pogut expressar cap un o un altre. [...] (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013, p. 7).

Tot gravat a punta de ganivet. Els noms vulgars de tots dos sexes, els seus perfils; l'única igualtat entre classes socials, pena. I els cape­llans som menys iguals que els altres, va amollar bai­xet.  (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 217).

Vestit de clergyman i amb la jaqueta oberta, el seu gran cos de pagès llombard es deixava veure a uns quants quilòmetres de distància. Va posar cura a portar-me fins a les dependències de la Secretaria d'Estat, a la primera planta del Palau Apostòlic, pels llocs més pròxims al recorregut dels turistes i, mentre m'explicava que seríem rebuts en persona per Sa Eminència Reverendíssima el cardenal Angelo Sodano (amb el qual, pel que semblava, l'unia una estreta i vella amistat), amollava somriures amplis a dreta i esquerra corn si desfilés en una Processó provinciana del diumenge de Resurrecció. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. :. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 16.].

D'altres vegades, arrossegant els peus, la Lola entrava a 1'habi­tació mentre nosaltres estudiàvem el tauler i era una festa veure en Gaston, amb els ulls d'elefant fits a les seves peces, que es posava dret cerimoniosament per donar-li la mà, amollava tot d'una els dits inerts de la Lo i, sense mirar-se-la ni una sola vegada, s'aclofa­va de nou a la cadira i queia al parany que jo havia ordit. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 179.].

 -El meu general diu que amb vosaltres, de manera que ho farem amb vosaltres -gruny Franco. I per enllestir el tema, amolla encara un altre proverbi de la reserva aparentment inex­haurible-. Els amics deis meus amics. són els meus amics.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 180].

I bo i dient això em vaig aixecar com per anar-me'n; però jo aixecar-me, Càllies, amb la dreta, m’agafa del braç i l’esquerra per aquest mateix mantell, i diu: 

–No t’amollarem pas, Sòcrates, perquè si tu te’n vas, la conversa ja no serà interessant. Et prego, doncs, que restis entre nosaltres; perquè el que és jo, a ningú escoltaria amb més gust que a tu i a Protàgores. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 159.].

 —Ah, sí... vaig fer algunes trucades. I he hagut d'amollar ja saps.Qué és el que sé? No, no ho sé... —El Paolo s'asseu al Qué has hagut de donar? [Federico Moccia. Tinc ganes de tu. (Ho vogli de te, trad. M. Ubach i E. Bertran). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1006-9. 572 pàgs. Pàg. 383.].

La policia, la policia... —Amb energia:— D'aquí a una hora faré la denúncia: és el temps que et queda per amollar els quartos.   (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 243.).

I, de mica en mica, amollia el cor de Marc. Però els deslleials vingueren a l'encontre i digueren:

—Rei, escolta el consell que et donem en lleialtat. Hom ha dit mal de la reina; sense raó, t'ho concedim; però, si Tristany i ella tornen a entrar plegats a la teva cort, hom en parlarà de bell nou. Deixa més aviat Tristany que s'allunyi un quant temps; un dia, sens dubte, el tornaràs a cridar.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 62.].

L'Anatole, regrillat, va amolar una frase en afrikaans que va alegrar al proveïdor. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 83.).

A en Ferguson tant li feia. No volia tenir res a veure amb cap d'aquelles dues noies, tal com no volia tenir res a veure amb el pare de l'Schneiderman, que malauradament hi anava a sopar si fa no fa un cop al mes, i que amollava tota mena de bajanades sobre la política americana, sobre la guerra freda, sobre els treballadors de la neteja de Nova York, sobre la física quàntica...  [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 236].

Com que tenia tantes ganes d'aprendre aquella nova habilitat, va acudir al seu pare i li va demanar els diners per comprar-se una màquina d'escriure, i va aconseguir convèncer el profeta dels beneficis perquè amollés els pistrincs amb l'argument que a la llarga en necessitaria una i que els preus no serien mai més baixos del que ho eren en aquell moment, i d'aquesta manera en Ferguson es va procurar una nova joguina per jugar, una Smith-Corona portàtil, sòlida i de disseny elegant,... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 279].

Alguns textos tenien poques línies, i d'altres, sobretot els spoonerismes i els malapropismes que tant m'agradaven, consistien en una ola frase. Chilled greaseburger en lloc de grilled cheeseburger, per exemple, que vaig pronunciar durant el primer any d'institut, o la involuntàriament pro funda i gairebé mística afirmació que vaig amollar a l'Edith durant una d'aquelles enverinades discussions conjugals: «Si no m'ho crec, no ho veig».  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 14.].

Amollar

Spears la va agafar pel canell i li va parlar de la manera més curiosa i candida.

-Les dones necessiten la companyia d'altres dones —va amollar després d'una breu i educada conversa sobre el temps—. És un gran consol, riure una mica, fer una mica de safareig inofensiu. El Taller de Costura o la Unió de Mares..., i a més, senyora Flett, tinc entès que vostè era membre del Club Femení de Gimnàstica Rítmica, que solia prendre gust a passar una tarda en alegre companyia. La meva dona mateix em va dir que la recent xerrada sobre les missions xineses va ser distreta i edificant. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 21.].

Amollant

A més, era respectable... i no volia tenir cap tracte amb aquell vell, amb aquell rodamón inútil que hauria pogut ser el seu pare. Es va posar a empènyer-lo amb força, traient el pit com un paó reial esventrat, i llavors el va dur al policia blanc que hi havia plantat al carrer, amollant una llista d'acusacions inventades a aquell confessor blanc, com volent dir: és per culpa d'escòria com aquesta que jo tinc mala reputació. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 221.].

Amollar

Robinson tenia molts defectes, però era, normalment, un noi sensible. Dins del seu cor, únicament per la veu, va comprendre que calia comportar-se i no amollar grosseries. No anàvem ben vestits, certament, però de totes maneres, ben nets sí que hi anàvem i decents. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 444-445.].

Amollar

Tan sols el senyor Green i, a tot es tirar, la Klara es mostraven una mica animats i de tant en tant trobaven motiu per a amollar una rialleta. Quan el senyor Green es posà a parlar de negocis, el senyor Pollunder trobà la manera de ficar-hi cullerada unes quantes vegades, però aviat plegava i el senyor Green, al cap d'una estona, quan menys s'ho esperava, li havia de donar un toc d'atenció. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 48.].

Amollés

Aureli va endevinar la seva intenció, es va abocar pel parapet cridant i indicant a Batià amb gestos amplis que amollés l'amarra i salpés, i va llançar cap avall la corda perquè no tingués dubtes que per allà ja no baixarien. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 176.].

Amolla

Si no es treu un català de polleguera — la qual cosa, com veurem immediatament, no és pas difícil —, adopta generalment la línia de la mínima resistència. Afluixa i amolla, per satisfer els seus sentits, la seva existència confortable, el seu egoisme d'ésser privilegiat per la natura. L'estètica, en aquests moments, ens ofega. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 219-220.).

Amollava

Una corda, lligada per fora a la part de darrere del cotxe motor, pujava fins a l'extrem de dalt de la ballesta, que era una verga metàl·lica amb una molla o ressort a la base i una rodeta acanalada, com una peti ta corriola de pou, que corria en contacte amb el cable de la catenària, i més d'una vegada un graciós o bromista dels que viatjaven entre els dos vagons amollava la corda, estirava, i la verga de ferro saltava dreta i se sentia el crit «se n'ha eixit la ballesta», crit amb el qual el vehicle perdia velocitat ràpidament i provocava un murmuri general de protesta, els renecs del cobrador i el conductor, una frenada estrident i una breu atura da fins que un dels dos empleats agafava l'extrem solt de la corda i tornava a posar en contacte la rodeta amb el cable. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 45.).

Amollar 

Hi havia molts tarongers, arbres fruiters, i la terra de sèquies i bancals estava coberta d'una barreja d'herbes i flors que el vent agrunsava. Vaig amollar la mà i em vaig llançar a córrer com un boig, travessant les brosses altes, cantant i cridant, pal pant i voltant els arbres, fins a cansar-me i caure a ter ra mirant els núvols, els pardalets i les papallones volant sota el cel...». (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 141.).

Amollen

Els pagesos no amollen mai els diners.

Rares vegades, certament. Però, si no amollen els diners, posen la seva firma al peu de documents que serveixen als altres per a obtenir-ne. I, això, ho fan amb una sorprenent, inexplicable facilitat. Els pagesos no us donaran mai una trista pesseta; no us la donaran ni ara que una pesseta no és més que un tall de paper cobert d'un engrut microbià; però es deixaran robar cent duros amb la més atabaladora puerilitat. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 116.).

 Amolla  

Ordenada, callada, amiga de la netedat... Ja té el seu geniot que fa valguer quan una contrarietat la posa de mal humor i, com son amo també té lo gènit fort, ne resulten a voltes baralles, botades, moros a la costa; mes, sempre és lo senyor Vicen que amolla. Les paus se solen fer davant d'una grasalada d’arròs a la marinesca, que la Ramona n'és l'àliga. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 26.).

Amollava

Ja el batejaren tot seguit, al nen, pos li un nom ben cristià; mes ningú els hi treia el rosec de sobre aquella gent senzilla que, quan feia postures al noiet, com çava rient i acabava posant la cara apesarada, arribant cops a haver-se-les de valent per si el ficarien a la borderia quan l'un amollava l'altre no, perquè al capdavall tots dos l'estimaven força, an aquella pobreta criatura. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 90.).

Amollit

Enutjat i tot, li semblà que aquella atenia raó, es sorprengué de veure's tan amollit, i s'apodera d’una ànsia irresistible de rescabalar-se, com si hagués as una veritable baixesa. "Ell calçotes? (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 119.).

Amollava

I, a tot això, el caminer se posà dret i l'altre no amollava la clau, sempre estrenyent i estirant. No volia amollar; havia tancat, com els cans de bou, i la N'Armando ingressà a la presó d'Inca, després de lo que havia passat, i el jutge començà a instruir diligències. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 59-60.).

AMOLLONAR v. tr. 

Senyalar amb mollons o fites (Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); cast. amojonar. Los feels asenyalen lo camp e l'amollonen mostrantho als cauallers, Sum. Bat., cap. 25.

    Fon.: amoʎoná (Tortosa, Maestrat); amoʎonáɾ (Cast., Val.).

    Etim.: format damunt molló.

Amollonar les etapes d'una cronologia és sempre una tasca forra complexa, en la qual l'historiador s'arrisca a enganar-se per tal de posar límits -conceptuals, a més- a un continu decurs. Agustín Rubio reix d'una temptativa compromesa, i el segle resta estructurat en tres fases, a bastament aconseguides, fruit d'una rigorosa analisi histórica, abans que de deduccions mentals, i d'un plantejament globalista on cap factor és menyspreat. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 18).

AMORET m., dim. afectuós

de amor.—a) Figura de nin nu i amb ales, que representa l'amor humana; cast. amorcillo. La nacrada copinya... sostinguda per amorets, Rosselló Many. 176.

    Sinòn. preferible: amorell.

A les envistes del poble, ens vam creuar amb un floret de noies i els vam tirar amoretes marcides i marcials.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 297.).

AMURA f., nàut.: cast. amura.

|| 1. Part posterior de la proa, on les taules o planxes del forro exterior comencen a corbar cap a la roda.

|| 2. Part rodonenca de la proa, part damunt la flotació, des de la messa de guarnició de triquet fins a la roda.

|| 3. Cap de corda o aparell que s'empra per tenir atesat cap a proa el puny d'una vela.

    Fon.: əmúɾə (or., bal.); amúɾa (val.).

    Etim.: del cast. (<it.) amura, mat. sign. 

Amures  

I just després de la posta de sol, quan ja havia enllestit tota la feina i me n'anava cap a la meva llitera, em va venir de gust menjar una poma. Vaig pujar a coberta. Els guaites eren a la banda de proa, tots alerta per si descobrien l'illa. El timoner vigilava l'orsa de la vela i xiulava molt baixet; no se sentia res més, tret del brunzir de l'aigua contra les amures i els costats de la nau. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 99.].

Amura

-Què és això? Una bufada de vent? -Parlava molt més alt que Jukes no l'havia sentit parlar mai- Per l'amura. Perfecte. Encara se'n pot sortir. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 100.].

AMUSC, -USCA adj. ant. 

Bru. Hi havia bolsas vermeyas, blavas, amuscas, verdas, grogas, doc. eiv., segles XVII i XVIII (ap. Aguiló Dicc.). V. amusco.

AMUSCO adj. ant. 

Bru, terrós fosc. Altre [capa] de satí de flors amusco ab passamà de or, doc. a. 1692 (Hist. Sóller, ii, 882).

    Etim.: pres del cast. amusco, mat. sign.

Les calaveres vesti­des amb túniques de color amusc fan giragonses i es antorcen al voltant de l'al·lot i l'escarneixen amb jutipiris i befes. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 319.).

ANABLEP

anableps

Anableps sp (nc.) m

Ictiologia

Gènere de peixos de l’ordre dels ciprinodontiformes, d’uns 30 cm, de forma allargada i color groc verdós; tenen els ulls grossos i d’una estructura especial que els permet de veure alhora a l’aire i a l’aigua quan neden arran de superfície amb la meitat de cada ull submergida i l’altra meitat fora de l’aigua.

Viuen a les aigües dolces i s’alimenten de petits artròpodes. Són propis de l’Amèrica tropical. https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/anableps

Anableps

Presumiblement, en aquests moments el seu vestit blau revesteix el cau d'alguna famí lia de gossos salvatges. Una infermera corpulenta es dedica a fer paperassa en un racó i les ulleres bifocals li donen l'aspecte d'un anablep, aquell peix que hi veu a la vegada per sobre i per sota de l'aigua. El Less deu haver fet soroll: la dona gira el cap i crida en malaiàlam. [Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 250.].

ANADURA f. ant.

Temps emprat per anar a pas ordinari fins a certa distància; cast. espacio. Aquella carrera tendrà mil anys d'anadura en alt, Llull Gentil 276. Quan eren de fora e hauien estat a anedura d'una legua o de dues, tornauensen a les tendes, Jaume I, Cròn. 82. E nos abraçats ab l'altar ploram tant fort e tant de cor que per anadura d'una gran milla no'ns poguem partir d'aquel plorar ni del altar, íd. ibid. 451.

    Etim.: derivat de anar.

...no dominar ni la velocitat, ni l'anadura, ni la finalitat de la cursa. Era una sensació anàloga a la que sofria en aquell moment: la vida se li escapava, ja no la tenia controlada, i els cavalls negres de la dispersió, de la mandra, de la luxúria i del dubte emportaven la seva quadriga cap a la mort, en un galop infernal. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 180.].

ANAP (escrit també enap). m. 

|| 1. ant. Vas per beure. Per escudeles e anaps e vernigats, doc. ross., a. 1284 (RLR, iv, 376). En negú loch fassa obrar ni sostena en son poder obrar copa, ni anap, ni calis, ni alcuna altra obra d'argent, doc. a. 1296 (RLR, v, 93). Als juglars veem que son donats cavalls e palafrens e enaps d'argent, Llull Cont. 118, 26. Covenria que i fos menjar e boure e enaps e escudelles, Llull Cont. 311, 7. Lo sotsreboster portar sia tengut e anaps e copes e altres coses al beure necessaries, Ordin. Palat. 91. En loch de copa de argent suplia un xich anap de fust foradat, Alegre Transf. 71. Tant vos aprofitaria com fer un clot en l'arena e ab un anap foradat buydar tota l'aygua de la mar, Tirant, cap. 281. Item un anap de vidre ab un sobrecop e un brocall, doc. a. 1412 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un anap de fust gornit dargent, doc. a. 1426 (Congr. Hist. 749). Item un anap gran d'argent ab sol daurat o per la vora, ab bolles al sol..., pesa un march, una onça e mija e sis argenços, doc. a. 1435 (arx. mun. d'lgualada). Item ja cetre e ja nap [=una nap per un anap] de fust, doc. a. 1461 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Item setze anaps de bruch, doc. a. 1529 (mateix arx.). Item ja nap de aram per rentar les tones, doc. a. 1504 (mat. arx.). 

|| 2. Tros de plat de pagès (devers la meitat d'un plat) que els terrissers empren com a mida per fabricar els plats (La Bisbal).

    Var. ort. ant.: enap.

    Etim.: del germ. hnapp, mat. sign.

No, no era vi: era la passió, era l'aspra joia i l'angoixa sens fi, i la mort. La criatura omplí un anap i el presenta a la seva mestressa. Ella begué a llargues gorjades, després l'abasta a Tristany, que el buida.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 22].

ANASCOT m. 

Tela prima de llana que serveix per fer mantells i hàbits monàstics; cast. anascote.—Duen el mot anascot molts de diccionaris catalans moderns; però el prengueren del castellà.

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.).

ANDÀ m. 

|| 1. Barrera de quatre o cinc metres de llarg, formada de tres barres horitzontals unides per barrerons verticals, i que, posada al costat d'altres barreres semblants, serveix per formar la pleta (Cerdanya, Ripoll, Vall d'Àneu). La cabra hi corre traspassant l'andà que tanca el corral, Scriptorium, març 1926. Les ovelles y cabres, la major part apletades; pero les cabres tan aviat son adins com afora perque frissoses salten els andàs, Catllar, 25-xii 20 

|| 2. Tancat transportable, format de barreres juxtaposades, dins el qual tanquen el bestiar de llana en la nit perquè afemi la terra (Puigcerdà, Ripoll, Empordà, Pobla de L., Lluçanès, Berga, Sort, Boí, Tremp). 

|| 3. «Andans per a traginar fems» (Aguiló Dicc.).

    Fon.: əndá (pir-or., or.); andá (occ.).

    Pl.: quasi per tot formen el plural andàs. Sols hem trobat la forma andans en el Dicc. Aguiló, que no n'indica la procedència.

    Etim.: potser del llatí *ambĭtānum (derivat de ambĭtus), ‘camí lateral o de circuït’; també és possible que sigui efecte d'una masculinització de andana.

En aquell moment, a la carena, retallada contra el cel encés, es va veure una figura, ben bé com el ble negre al mig de la flama d'una cande­la. Tot d'una es va moure i va comentar a trafeguejar amunt i avall ­traginant unes carcasses rectangulars travessades pels mateixos rajos del sol. El seguia una figura més petita de quatre potes. La silueta més alta era la d'en Gabriel Oak; la petita, d'en George; i els objectes transportats eren andàs per fer cledes (Pàg. 114).

En prova de reconciliació, la Bathsheba havia concedit a la seva dama de companyia una setmana de festa perquè anés a visitar la seva germana, que era casada amb un pròsper fabricant d'andàs i menjadores i vivia en una alegre avellaneda de prop de Yalbury que sem­blava un laberint. (Pàg. 229).

[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs.].

ANDESITA

L'andesita és una roca ígnia volcànica de composició intermèdia. La seva composició mineral comprèn generalment plagioclasa, piroxè i/o hornblenda. Sovint hi estan associats biotita, quarsos, magnetites i esfena. El feldspat és absent en aquesta roca. El seu nom deriva dels Andes, serralada muntanyosa paral·lela a les costes de Veneçuela fins a la Patagònia. L'andesita presenta colors del negre al verd segons la seva constitució.

Pot considerar-se l'equivalent extrusiu de la diorita plutònica. Com les diorites, l'andesita és característica de les àrees de subducció tectònica en marges oceànics marins, com la costa d'Amèrica del Sud.

La classificació d'andesites pot refinar-se segons el fenocristall més abundant. Per exemple, l'andesita olivina es diu d'aquesta manera perquè l'olivina n'és el seu principal mineral. (Viquipèdia)

Sequència de laves andesítiques a Stewart Peak, Colorado, EUA (Viquipèdia)

Amb prou feines ens podíem creure que hi érem de veritat. Tot i que el lloc es podia resumir en dues paraules: una muntanyeta de terra vermella amb quatre esglaons de pedra que donaven a una porta d’andesita verdosa tan simple i sense ornaments que bé podria haver sortit de qualsevol fàbrica moderna de maons, Al nostre voltant el camp era ple de matolls alts just fins al filat espinós que envoltava Tiwanacu. Forçant una mica la vista, darrere el filat es distingien els camions i autobusos que circulaven per la carretera. [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàgs. 289-290.].

ANDOLA f. 

|| 1. Lloc indeterminat per on tresquen (Val.). «Per eixes andoles»: por esos andurriales (Aguiló Dicc.). Les ombres travessen ermots i andoles, s'enfilen per barrancs i marges, Espriu Anys 115. 

|| 2. met. Córrer l'andola: anar d'ací i d'allà sense fer res de bo (Tortosa, Maestrat, Cast., Val.); cast. andar a la gandaya. 

|| 3. Pesseta (en el llenguatge vulgar de Barc., Vic, Llofriu, etc.). Cada dissabte m'ha pujat la roba neta i alguna endola de tant en tant, Corominas Presons 171. 

|| 4. Embotit de cotnes de cansalada i un poc de magre (Alcoi). Pregant-vos... nos façats apparellar andolles e botons de moltó, doc. a. 1391 (Est. Univ. xiv,146). Us pregam e manam que'ns trametats d'aquexes viandes qui aqui se apperellen, es a saber: ventos de socera, sobressades, verines, salsici, callo, andoles, quasi cavalls e andoses, doc. reial, a. 1403 (Anuari IEC, v, 523).

    Fon.: əndɔ́lə (Barc., Vic, Llofriu); andɔ́la (Val.); andóla (Alcoi).

    Etim.: incerta; sembla de la mateixa arrel de andar, andana, etc. Segons Corominas DECast, i, 207, és probable que vingui de l'àrab ġandura, ‘dona elegant i malfeinera’, fora de l'accepció || 4, que considera relacionable amb el fr. andouille.

Em rodava el cap de tant intentar trobar algun sentit a tot allò. Volàvem sense paracaigudes per un cel ple de turbulències, i ens faltava molt poc per caure en picat i estavellar-nos contra el terra. Com redimonis s’havia ficat en Daniel en una història com aquella? Què feia e meu germà, el meu sensat i quadriculat germà, vagarejant per aquelles andoles? [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 184.].

ÀNEGA f. 

Àneda femella (Cat., Val.).

    Fon.: ánəɣə (Llofriu)., Barc.); ánəɣɛ (Torelló); áneɣa (Elx).

    Etim.: feminització de ànec.

ANEGA f. (Cast.): 

V. anet.

1.   ANET m. 

Planta de la família de les umbel·líferes: Anethum graveolens L. (Cat., Val.); cast. eneldo. Donats delme de la menta et del anet et del comí, Evang. Palau, 25. Oli de camamilla o de anet, Cauliach Coll., ll. 2, d. 1a, cap. 5. Se fa pels terrenys de conreu de la regió mediterrània i meridional de Catalunya (Flora Cat. iii, 36). A Mallorca en diuen ànec i a bandes de Catalunya anega.

    Etim.: del llatí anēthum, mat. sign.

2. ANET 

|| 1. topon. Riu que rega el terme de St. Climent Sescebes (partit judicial de Figueres). 

|| 2. Llin. existent a Barcelona.

    Etim.: segons Montoliu Noms fluv. 25, d'un llatí *amnētu, derivat de amnis, ‘riu’; però és un origen improbable; segurament cal cercar un origen pre-romà.

ÀNET m. 

Àneda. Ni fassa comprar... perdius ni ànetz ni folges ni todós, doc. ross., a. 1275 (RLR, iv, 358). Que null hom no gos cassar ni matar naguns anets en naguna ribera en nagun engin sots pena de X liures, e si pagar no'ls porá que perda lo puny. Empero en assò no son entesos falcons cassadors de ribera, doc. mall., a. 1392 (N. Terra, gener 1928). Anssungia de gallina e de ànet, Cauliach Coll., ll. 4, d. 2.a, cap. 7.

    Var. ort. ant.: ànad (Et inter ochas et anads VII. et decem gallinas, doc. a. 1100 (BABL, vi, 389).

    Etim.: del llatí anăte, mat. sign.

[Jo voldria saber quin art era el dels perses, tan anti­gament i a la naixença del luxe, de fer-se vent i ombra a llur guisa, corn diu Xenofont.] M'agraden les pluges i el fang, corna les anegues. El canvi d'aire i de clima no m'afecta pas; qual­sevol cel m'es el mateix. No m'alteren sinó els trasbalsos in­terns que produeixo en mi, i aquests m'ocorren menys quan viatjo.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 200.].

Els que no sentim cap emoció especial davant d'un plat de pedra grisa de dos metres de diàmetre, a no ser que la cagadeta que hi ha al bell mig (ornada, és clar, amb una branqueta de julivert o d'anet) valgui mínimament la pena. (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-085-1. 214 pàgs. Pàg. 169.).

ANEROIDE adj., neol.

(Baròmetre) en el qual es mida la pressió atmosfèrica per la deformació d'una capseta metàl·lica dins la qual s'ha fet el buit; cast. aneroide.

Damunt la llitera, a la paret, hi havia un rellotge aneroide. S'hi atansà, va encendre un altre llumí, i descobrí la cara pal·lida de 1'altre instrument mi­rant-lo des de la mampara, fixament, evidentment no gens disposat a donar-li per la banda.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 95.].

ANFRACTUÓS, -OSA adj., neol. 

Tortuós, que té trencadures i giravolts; cast. anfractuoso.

    Etim.: pres del llatí anfractŭōsus, mat. sign.

—El vaig visitar quan el van posar en venda —va continuar ell—, però vam dubtar de mudar-nos-hi. Ara me'n penedeixo...

fer un breu somriure i va recuperar el seu posat. Era molt alt, auster. Els trets de la cara eren molt marcats, escairats, amm anfractuositats. [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 40.].

Amb el guàrdia estabornit i lligat, Mendoza i Julieta van agafar sengles teies de la foguera i van il·luminar la paret de roca. Però era llisa i lluent, sense a penes esquerdes ni anfractuositats. (Francesc Puigpelat. Romeu i Julieta. Segona Part. Ed. Fanbooks, 1ª ed. Barcelona, 2014. 178 pp. Pàg. 87).

Una altra flexió i t'afrontaves amb la part més difícil de l'ascensió. Valent-se de les anfractuositats, pervenies fins a la plataforma on passava l'escala d'emergència.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 174.).

Després, de Vouvray fins a Tours, una població de vinyaters viu a les anfractuositats espantoses d'aquest puig esparracat. En més d'un punt hi ha tres pisos de cases, excavades a la roca i connecta des per escales perilloses tallades a la pedra mateixa. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 27.].

Anfractuositats

En els platjars es dóna seguit; en els penya-segats és intermitent, i les anfractuositats del coster el determinen d'una manera clara. El meu amic Hermós de "Bodegó amb peixos" l'anomenava vent penyal -vent de la penya, per dir-ho clar. Els rius, les rieres i les rieretes el donen a cor què vols. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 33.).

ANGOR (ANTIGOR)

Angor

Hassan Bekir estimava aquella ciutat. L'estimava per moltes raons, principalment per la seva bellesa, per la seva situació al peu de les muntanyes, amb la badia blava i el gran golf que s'obria cap a l'est. De totes les ciutats de l'orient, llevat de Constanti noble, era la que contenia més monuments de l'angor, especialment de l'edat mitjana. ¿No era allí on havia anat l'apòstol sant Pau, per visitar els seus esti mats tessalonicencs? [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 393.].

ANGORFA f. 

El pis més amunter de la casa (Tortosa, Vinaròs); cast. desván.

    Loc.

—Esser més fréstec que un gat d'angorfa: esser molt feréstec (Vinaròs).

    Fon.: aŋgóɾfa (Tort.); aŋgóɾfɛ (Vinaròs).

    Etim.: de algorfa, per canvi de prefix (cf. alcolla ancolla, algerra angerra, etc.). La comparança «esser més fréstec que un gat d'angorfa» és un cas curiós d'etimologia popular: per un gat d'Angora han format un gat d'angorfa.

Aquesta és l'altra. Tot comenta de la manera més inno­cent: «tu que ets arquitecta...», i a partir d'aquí ja hi pots anar posant els complements més rocambolescos: ja em di­rás si són maneres, una finestra que no tanque bé; si puges a 1'angorfa notaràs l'escalfor del tubo de l'astufa; veuràs que anquet anxufe no hi ha corrent. I aleshores sempre és el ma­teix: No, és que jo faig equipaments, rehabilitacions, peritat­ges. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 131).

ANGUILEJAR v. intr. 

Caminar o moure's amb successius canvis de direcció com les serps i les anguiles; cast. serpentear. Per un cap veig Coma Armada. per altre el riu que anguileja desde Caralbs a Ripoll, Canigó vi. Perque es reo... no s'escap, ni sisquera puga anguiletjà, Maura Aygof. 174.

    Fon.: əŋgiləʒá (Barc.); aŋgileʧáɾ (Val.); əŋgiləʤá (Mall.).

    Etim.: format damunt anguila.

Posant-se dret, les cames semblaven anguilejar-li, i allargà el braç per a aguantar-se amb un matoll: sobre la foscor de la bardissa, sa mà llarga i esblaimada era talment una mà de cera de les que duia la gent a la capella de les prometences: de tan blanca, fins feia una mena de resplendor difús.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 28).

ANGUILETA f. (dim. de anguila). 

|| 1. Anguila petita; cast. anguililla. 

|| 2. Anguileta de mar: peix de la família dels cepòlids: Cepola rubescens L. (Val.); cast. doncella. És semblant a una anguila, de color vermellós, i es fa de 30 a 40 cm. de llargària. 

|| 3. Anguileta a amagar: joc d'amagar cordeta (Alacant). V. amagar.

    Fon.: əŋgilέtə (Barc.); aŋgiléta (Val.); əŋgilə́tə (Mall.).

    Sinòn.: || 2, veta; || 3, amagar cordeta.

ANDRONA f.

|| 1. Carreró o passadís estret entre dues cases per donar-los claror i passatge. L'escala que vos manàs fer en aquel endrona qui es el [=en el] palau de Santaeulalia, doc. a. 1302 (Geogr. C. Barc. 416). Una casa qui antigament solia esser cuyna del spital... ab la part que li pertany en la androna que es detràs lo dit spital, doc. a. 1407 (Ordin. Hosp. 74). Entre la casa de la dona e la casa d'un seu veí havia un carreró que hom apella androna, Decam. ii, 45 Lo carrer den Malla vé a ser una androna llargaruda que separa dues rengleres de cases, Vilanova Obres, ix, 7. A Ciutadella hi ha el carrer de ses Andrones.

|| 2. Conducte subterrani per on se'n van les aigües sobreres o brutes (Val., Alcoi); cast. albañal.

    Fon.: əndɾónə (Barc.); andɾóna (Val.).

    Sinòn.: || 2, albelló.

    Etim.: del llatí andrōna, ‘espai entre dues cases’, ‘passadís entre dos murs’ (cfr. G. Bertoni en ZRPh, xxxv, 67).

Li donà un mastegot; ella semblà complaguda, però ell no. Després Clay agafà una flassada i a les fosques devallà les escales fins a la sala d'estar. Sense encendre el llum, s'embolicà amb la flassada i s'ajagué al sofà. Decidí fer veure que encara dormia i que estava somiant, però els sorolls del wàter, d'una portada, de passes travessant el dormitori a sobre mateix, feien que fos impossible de pretendre que no estava sinó ben despert, amb una vida que calia aparracar.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 139.).

ANFRACTUOSITAT f.

Qualitat d'anfractuós; lloc anfractuós; cast. anfractuosidad. La molsa de color verd... posa, en les anfractuositats, una tendresa líquida, Pla SB 329. 

ANFRACTUÓS, -OSA adj., neol.

Tortuós, que té trencadures i giravolts; cast. anfractuoso.

    Etim.: pres del llatí anfractŭōsus, mat. sign. 

Anfractuositats

En tu actuen una acumulació inacceptable de fets. d'esdeveniments, de visions i de realitats damunt els quals tu no tens cap poder, però que et modelen, com les ones del mar afaiçonen la pedra que ja no recorda roca d'on procedeix, i que esdevé còdol llis, sense anfractuositats ni arestes, però que nogensmenys encara és pedra, pedra cada vegada més reduïda, nucli, cosa. Però és això un jo, una persona, una individualitat? (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 428.).

ANUSAR v. tr.

Lligar amb nus (Cat.); cast. anudar. La tradició anusant la cadena de les generacions, Agustí M.a Gibert (Catalana, i, 11).

    Fon.: ənuzá (Vic, Tarr.); anuzá (Balaguer, Tortosa); anusá (Tamarit de L.).

    Var. form.: anuar, anugar, nuar. 

Anusareu

PRIVAT: Coloms del meu colomar, esventeu-vos, sepa- reu-vos, que l'esparver no us trobi junts. Trenqueu la conversa, que anusareu al vespre. La mestressa i el Llucià acaben de sortir de casa la vila... (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 156.).

APEIXAR v. tr.

|| 1. Alimentar abundantment (Gir., Barc.). Li reduiran, de segur, el menjar, perquè l'apeixavan, Espriu Lab. 86.

|| 2. Pasturar el bestiar a pastura d'altri (Alg.).

    Fon.: əpəʃá (or.); apaʃá (alg.).

    Var. form.: apeixir, afeixir.

    Etim.: de péíxer, per canvi de conjugació.

L'avi arrossegava l'avet abatut fins a casa dels senyors, i allà el guarnien. Qui més s'hi escarrassava era la senyora Olga Ignàtevna, la preferida de Vanka. Quan encara era viva Pelagueia--la mare de Vankami servia de cuinera a casa dels senyors, Olga Ignàtevna apeixava el nen amb confits de fruites i, com que no tenia res a fer, el va ensenyar de llegir, d'escriure, de comptar fins a cent i fins i tot de ballar la quadrilla. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 65.]. 

APODÍCTIC, -ÍCTICA adj., neol. 

Que no pot esser discutit perquè es funda en una demostració evident; cast. apodíctico.

    Etim.: pres del llatí apŏdictĭcus, mat. sign.

De més a més, moltes de les afirmacions científiques de Turró quedaven sotmeses a rectificació pel mateix progrés de la ciència, això havia d'aixecar suspicàcies entre els acostumats a les formes apodíctiques de pensar. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 128-129.).

APORIA

És una argumentació que busca demostrar una teoria volent demostrar que l'anterior és falsa. (Aporia significa "sense camí"; poros és camí en grec). Hom explica que l'aporia és una de les "eines argumentals" de la dialèctica.

Josep Ramoneda deia que ens trobem en una 'aporia', és a dir una "dificultat lògica insuperable", quan s'oposen legalitat constitucional que esgrimeix el govern espanyol i la legitimitat democràtica que defensem la immensa majoria dels catalans.(Josep M. Muñoz. Artur Mas. El navegant constant. Entrevista. revista L'Avenç núm. 400, abril 2014, pàg. 24.).

-Senyor professor, em perdonará que interrompi el curs del vostre curs. Quan una ha llegit el pensament del gran Hegel, ens apareix una apoda irrefragable. Com és possible formular l'inici de l'atom d'un pensament autònom?  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 234.).

I les necessitats dels turistes són poques, sempre les mateixes: per tant, les apories són rares, i el gairebé-no-entendre's fins i tot pot ser divertit com un joc. [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 88.]. 

APORRINAR v. tr.

|| 1. Ferir amb un bastó (Labèrnia Dicc.); cast. aporrear.

|| 2. Molestar, amoïnar (Cast.); cast. molestar. «Calla, no m'aporrinis més» (Solsona, Cardona, Vic, Reus). Ell s'hi divertia aporrinant a cada un que sortia del joch..., M. Genís (Catalana, i, 431).

|| 3. Maltractar de paraula (Penedès, Camp de Tarr.).

|| 4. Fer malbé (Martorell).

    Fon.: əpuriná (or.).

    Etim.: derivat de porra amb sufix intensiu, provocat tal vegada pel sufix de amoïnar. 

Aporrinar

Apa, home! Que a Itàlia us varen aporrinar perquè havíeu robat un pinyol de magrana! Ets un roda-soques, i no un viatger de debò. Us preneu més franqueses amb els senyors i les persones honrades que les que us per meten el vostre naixement i els mèrits de la vostra heràldica. No sou digne d'una paraula més; si no, us diria poca-vergonya! Us planto. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 61.].

APOTEGMA m., neol.

Sentència breu i aguda; cast. apotegma.—V. apoftegma. 

Apotegma

-Un mot de pura nissaga. Serveix fidelment la nostra fantasia. L'apotegma final, per ventura no us preserva? Jo mateix aviaré la carta. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 241.).

APUIG

—No, Tristany, no hauríeu hagut d'adreçar-me aquesta requesta. Jo sóc sola en aquesta terra, sola en aquest palau on no m'estima ningú, sense apuig, a la mercè del rei. Si li dic un sol mot per vós, ¿no veieu que em poso en arrisc de mort vergonyosa? Amic, que Déu us protegeixi! El rei us odia a tort. Però, en tota terra on aní-reu, el Senyor Déu us será un amic veritable.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 34].

AQUELA

Etimologia:

v. akela

femení ESCOLTISME En el mètode escolta de la primera etapa, cap, educadora dels infants.

Vam caminar pels voltants, vam cantar cançons vora el foc. Les nostres aqueles, que apreciaven particularment l'obra d'Hugues Aufray, ens van ensenyar Le bon Dieu s'énervait dans son atelier i Santiano.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 60.).

AQUILOTAR v. tr. 

Emmorenir la pipa a força de fumar-hi; cast. aculotar. Ni's treya dels llabis l'aquilotada pipa, Oller Bogeria 10. a) per ext., s'aplica a qualsevol objecte que ha pres un color fosc. L'illa de Saint-Louis, amb els seus grans palaus senyorials i aquilotats, Pla Rus. 102.

Tocat de ben jove per aquest estrany verí, insistent i definitiu, de les lletres s'embrancà en l'aventura literària atret per dues seduccions contraposades: la màgia tan ferma com misteriosa de la llengua dels seus avantpassats i els frenesís revulsius dels seus contem­poranis que volien, no se sap fins a quin punt ingenus o divins, calar foc als vells i aquilotats temples de l'art per edificar galeries profundes i incertes als paisatges de la ment humana i per descobrir caires inversemblants a la realitat. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 100.).

 Al vespre d’aquest mateix dia, tan bon punt s’acaben les classes de conversa, tant el podem trobar al Gat Esquilat o al Republican, descansant amb una cervesa a la mà, o bé gaudint d’un cafè turc i un àrac a qualsevol dels cafès de mala mort del barri de Kreuzberg, on al nostre aspirant a novel-lista li agrada obrir la llibreta per fer-se l’Isherwood. (Pàg. 74).

 No demana res de material. Té molt poques necessitats essencials i sent surt fàcilment. Cuina el seu propi menjar -en Mundy tremola-, de dones no falten quan han faltat? Les revistes li deuen diners; una o altra li pagarà el que li deuen abans anar-s’en en orris. En Faisal continua fabricant d’amagat un àrac que deixaria cec un cavall i tot. (Pàg. 110).

[John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. ].

Aquilotar-los  

Quan al poble es va saber que havia agraït aquest present, tothom va córrer a regalar-me os sets d'aquests, foradats o per foradar; i jo també vaig començar a aquilotar-los, amb perseverança, fumant els meus pobres cigars de Roma tot anant amunt i avall pels carrers del poble. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 206.].

Aquilotat

Un dia anava per un camí amb un pagès i trobarem les parets d'un cementiri vell, aquilotat, ple d'herbes, amb uns xiprers afuats i alts, carregats d'una xerradissa d'ocells.

- Aquest cementiri és bonic...que jo vaig dir-li.

Si senyor, és bonic. Però què vol que li digui?... No us agraden els cementiris?

Home! Si, dels cementiris, se'n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S'hi ha d'estar massa estona, i això els fa perdre una mica. Dels cementiris, se n'hauria de poder sortir cada quaranta o cinquanta anys per veure el país i anar a prendre cafè... Llavors serien, em fa l'efecte, molt més bonics... (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 148.).

Aquilotada

I tinc el record d'uns braços que m'estrenyien, de les meves galtes mullades per unes llàgrimes que jo no havia plorat, d'un bes que va causar-me una estranyesa molt gran, mentre em feia recular l'acre alenada que sortia de la boca negra i aquilotada del mestre.

D'aquell dia ençà vaig ésser el noi de la Història Sagrada. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 28.).

AQUISSAR v. tr.

|| 1. Incitar un gos perquè envesti (pir-or., or.); cast. azuzar. Per traure'l de la pleta los gossos li aquissaren, los gossos lladradors, Canigó iv.

|| 2. Envestir (es diu dels gossos, i per ext., d'altres animals o de l'home). Abaix, com un goç que se li aquissa | L'aygua amb sos brams fa cruixir les afraus, Jampy Lliris 51.

|| 3. met. Irritar molt, exasperar (or.).

    Fon.: əkisá (Oleta, Illa del Tec, Puigcerdà, Girona, Llofriu, Barc.).

    Sinòn.: abordar, abornar, abuixar, acanissar.

    Etim.: probablement derivat de quis, nom que es dóna als gossos per incitar-los. 

Aquissaven  

Mes quan el Nen Jueu patia els set calzes d'amargura era aquells dies que nostra mare la Iglésia consagra a la passió. mort del Redemptor. Cada any els veia acostar-se amb un es rament tan gran que talment s'enfebrava. Fins un cop la Ma Rosa, que era dona de molta espigna, emprengué a l'alcalde què hi posés remei; si n'hi posà va ser pitjor que la malaltia, què aquella mateixa tarda, que era el Dijous Sant, ella e veure entrar, al noiet, perseguit per tota la brivalla, entre els hi anava per capdanser el xicot de pèl roig i seguits tots d’ell per alguns homes fets que els aquissaven, rient, mals cors, de batuda. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 92.).

Aquissada

Nomeneu-me l'home de mal humor que és prou brau per amagar-lo, per suportar-lo tot sol, sense torbar la joia dels que l'envolten! :O fóra més aviat el mal humor un despit produït pel nostre desmèrit, un desplaer de nosaltres ma teixos enllaçat a una enveja aquissada per la follia d'una vanitat? Veiem homes feliços que no ens deuen gens de llur joia i això ens és insuportable". (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 47.).

Aquisses

Si la veïna

té més que tu

-tumbaga fina,

penjoll que lluu-

emprèn i digues

a ses amigues:

-No sap ningú

d'on treu les misses.

I així els aquisses. (Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 19.).

ARAGALL m. 

|| 1. Petit corrent d'aigua produït per la pluja recent (Segarra, Penedès). 

|| 2. Clot llarguer, produït pel corrent d'aigua d'una ploguda forta (Lleida, Pla d'Urgell, Vilaseca de Solcina). 

|| 3. Corrent impetuós del riu per una pendent (Balaguer). 

|| 4. Bolet de l'espècie Hygrophorus irrigatus (St. Celoni). 

|| 5. Llin. de Barc.

    Fon.: əɾəɣáʎ (Vilafr. del P., Maldà); aɾaɣáʎ (Lleida); aɾɣáʎ (Balaguer); əɾəɣáј (Berguedà).

    Var. form.: saragall, xaragall, sargall.

    Etim.: desconeguda. Balari, Oríg. 127, l'explica per l'arrel ar- (del llatí arāre ‘llaurar’) sufixada amb -eg-: aregare ‘obrir un solc o rec en la terra’, i afegint-s'hi el sufix -all s'hauria format aregall. Aquesta explicació no és convincent, encara que no és absurda en principi. La forma aragariis que es troba a documents dels segles X i XI, i les formes aragalio i aragalium que surten en el segle XI, són llatinitzacions de aragall que no aclareixen l'etimologia d'aquest mot. Montoliu Noms fluv. 20 opina que aragall és resultat d'una metàtesi del mot hipotètic *agarall i que aquest ve d'una forma llatina (també suposada) *aquaracŭlu, derivat de aquarium o *aquare ‘lloc d'aigua’; però aquesta teoria encara és més inconsistent que la de Balari. Sembla segur que per a explicar l'origen de aragall cal partir d'una arrel pre-romana arg- o arag- (cf. Corominas DECast, i, 259).

(enllaç)

Ja quasi estaven, la Glòria acabava de revisar els plà nols, només havien d'anar fins on moria el camí i podrien tornar cap a can Bosch. Quan han tornat a pujar al tot ter reny, ningú no ha dit res, només en Ricard ha demanat si havia de trencar cap a un lloc o cap a un altre, i en Cli ment ha anat avisant si venien pendents o si el terra era fals. Ha estat allà dalt que en Ricard ha enrasat els baixos en un aragall, entre dues aigües, hi havia tanta cendra   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 125).

ARBREFORC m. 

Fer l'arbreforc: posar-se amb les mans en terra i tot el cos descansant verticalment damunt elles, amb les cames eixancades o cap amunt (Cat.); cast.tenerse la tela. Anar a la Mare-Balena, fer l'arbre-forc en qualsevol aresta,Víct. Cat., Mare Bal. 12.

    Fon.: aɾβɾəfóɾk, aβɾəfóɾk (or.).

En Queló tenia vint--cinc anys, era barbamec, com una noia, i per una punta de cigarret hauria fet l'arbrefoc una hora seguida.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 45).

ARBRISSALL

Mitja tarda devia ésser quan arribà a la torrentera. Una rampa desigual, plena de roques i arbrissalls, baixava fins a trobar el torrent sec, a uns cinquanta pams de fondària, i cap a la meitat d'aquesta rampa, entre el torrent i el pla terrer, s'obria un trau negre, que des del cim semblava una boca de pou enrondada d'argelagues i romegueres. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 37).

ARBRISSÓ m. 

Arbust, arbre petit i tendre. No hi havia arbre ni arbrissó, Ruyra Parada 36.

    Etim.: derivat de arbre amb els sufixos -ís + -ó, o tal volta pres del fr. arbrisseau.

Burden bleixava fatigosament quan a l'últim abastà el seu lloc habitual al capdamunt de les trinxeres. Sota els arbrissons, s'assegué en un penyal ribetejat de molsa.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 48).

(Imatge: http://carmerosanas.blogspot.com/)

ARBUIXELL m. 

Arbust petit. Encalçat pels espardenyes, s'esmuny enmig d'arbuixells, Espriu Cançons 87.

El cantó oposat del nostre carreró abrupte oferia un espectacle desuet. Un Packard gros i llampant s'havia enfilat pel pendís del jardí de la senyoreta Del-davant en­vestint de biaix la voravia (on havia caigut, feta un garbuix, una flassada de viatge escocesa), i hi estava clavat, sota el sol resplen­dent, amb les portes obertes com ales í amb les rodes del davant enfonsades en una platabanda d'arbuixells. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 98.].

1. ARCÀ, -ANA adj., neol. 

Secret, ocult a l'enteniment; cast. arcano. Perdona'ns i somriu, arcana providència, Torres Poes. 60.

    Etim.: pres del llatí arcānus, mat. sign.

2. ARCÀ m., neol. 

Cosa secreta, molt oculta a l'enteniment; cast. arcano. Volent sebre l'arcà | que un tros de carn ocultava, Ruiz Poes. 31.

    Etim.: pres del llatí arcānum, mat. sign.

... l'encantament. M'endinso per un canvi / de les coses en ànima, i és pròxim / l'inconegut. Tota averanys, aquí,  / la veu del bosc, amb no fullosa parla / d'arrels diu foscament l'arcà. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 83.).

ARÇÓ m. 

|| 1. Arc de fusta que hi ha davant i darrera de la sella i del bast, i que serveix d'ànima a aquests ormeigs; cast. arzón. Aportava deu cadenes clavades al arçó,Desclot Cròn. 83. Porien per molt reuessar rompre 'ls arçons, Somni J. Joan 1592. Quand lo caualler... sera tret de la sella penjant en los arçons o estreps,Menaguerra Cav. (ap. Ribelles Biblgr. 439). 

|| 2. Cuiro que cobreix l'empallada del coixí de parell (Sta. Col. de Q.). 

|| 3. Peça sortida, situada a cada costat del teler de mitges, entravessada amb la premsa (Aladern, Labèrnia Diccs.).

    Fon.: əɾsó (pir-or., or., bal.); aɾsó (occ., val.).

    Etim.: del llatí *arciōne, mat. sign. || 1.

—Bell germà —respongué el munter—, ¿què faig jo que et pugui sorprendre? Sí, tallo d'antuvi el cap d'aquest cervo, després partiré el cos en quatre quarters que portarem, penjats als arçons de les nostres selles, al rei Marc, nostre senyor. Així ho fem i així, d'ençà del temps dels més antics munters, ho han fet sempre els homes de Cornualla. Si tu, però, coneixes algun costum més lloable, mostra'ns-el: pren aquest ganivet, bell germà, i nosaltres l'aprendrem volenters de tu.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 65.].

—Bell germà —respongué el munter—, ¿què faig jo que et pugui sorprendre? Sí, tallo d'antuvi el cap d'aquest cervo, després partiré el cos en quatre quarters que portarem, penjats als arçons de les nostres selles, al rei Marc, nostre senyor. Així ho fem i així, d'ençà del temps dels més antics munters, ho han fet sempre els homes de Cornualla. Si tu, però, coneixes algun costum més lloable, mostra'ns-el: pren aquest ganivet, bell germà, i nosaltres l'aprendrem volenters de tu. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 3.].

I com pogué, féu girar el seu rossí cap a un bosc molt espès, prement amb els esperons els seus costats i aguantant-se a l'arçó; el rossí, sentint que el punyien, corrent, se l'enduia bosc endins.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 398]. 

Es reien de la por de monsieur de Moirod, de la seva mà prudent, que a cada instant saltava per aferrar-se a l'arçó de la sella.  [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 128.]. 

Arçons

A cada encontre, s'hi queda ven dos o tres genets, ara d'ells, ara nostres. I els seus cavalls deslliurats, amb els estreps bojos i lluents, galopaven buits i davallaven cap a nosaltres de molt lluny amb les se ves selles d'estranys arçons, i els cuirs frescos com els de les carteres de primer d'any. Era als nostres cavalls que venien a ajuntar-se, amics de seguida. Quina sort! Nosaltres no que no hauríem pogut fer el mateix! [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 37.].

ARDAT m.

Multitud d'animals o de persones (Gir., Olot, Empordà); cast. bandada. S'agrumaven totes les criatures de la sala com un ardat de mosques, Víct. Cat., Sol. 148. Un ardat de parroquians, gent de poc llustre, Ruyra Parada 151.

    Fon.: əɾðát (Gir., Olot, Empordà).

    Etim.: derivat del germ. herda ‘ramat’ (REW 4112).—V. ardada. 

Ardat

Es produí una pausa. Rex no sabia què dir. Ell tenia els seus punts de vista sobre la revolució nazi, sobre els manipuladors de la psicologia de les masses i sobre tot l'ardat de demagogs que tocaven el tambor del patriotisme; però, com que era estranger, tenia molt compte a no deixar que se li escapés ni una sola paraula de crítica. Havia tingut ocasió de veure com el virus actuava en la sang d'alguns dels seus amics alemanys més assenyats. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 129.].

Ardat

La ira el dominà, tot mirant-se. Se sentí degradat per l'ús que aquell ardat de folls havia fet d'ell, del seu somriure, destinat a fer empassar a tothom els seus plans. I, mentre ell mirava aquella cara que ha via estat la seva, la cara reia amb desvergonyiment, fins que el dominà un odi irreprimible contra aquell pallasso d'uniforme, ben plantat, de pell bronzejada i de dentadura perfecta, i sentí l'impuls de fer alguna cosa en contra d'ell. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 364.].

1. ARDIT, -IDA adj. 

|| 1. Atrevit, que no té por; cast. ardido, atrevido. Molt fo ardit [lo diable] quan el uolia tentar aqel seinor qi es seinor de tot lo mon, Hom. Org., f. 6. Molt son ergullosos e ardits tots aquells qui's cuiden que vos, Sènyer, vos dejats humiliar, Llull Cont. 92. Elles son ardides en aquelles coses que volen obrar deshonestament, Metge Somni iii. Ja sé qu'ardida avansa la gran familia humana, Maura Aygof. 29. 

|| 2. Es diu d'un home vell que es conserva robust i florit (Ros Dicc.). 

|| 3. met. (aplicat a coses inanimades) Que té una intensa expressió de vida o de força. «Fa un sol ben ardit» (Deià). L'antic castell que dreça encara sa torra alta i ardida, Massó Croq. 84. Y jo que he resseguit aquest torrent ardit, Riber Sol ixent 79.

    Refr.

—«Val més petit i ardit, que gran i ase» (Mall.); «Més val petit i ardit que gran i ase; i ase per ase, més val gros que petit» (Ciutadella).

    Fon.: əɾðít (or., bal.); aɾðít (val.).

    Intens.: ardidet, ardidot, ardidíssim. «P'es puig de Randa i Aubenya | s'hi fan d'aquells homonets | petitons i ardidets | que són més forts que una penya» (cançó pop. Llucmajor).

    Etim.: del part. pass. de ardir < germ. hardjan, ‘enfortir el coratge’ (REW 4042).

2. ARDIT m. 

|| 1. ant. Empresa, acció atrevida, especialment acció de guerra; cast. empresa, hazaña. Aquí uenrà tot nostre estol, e aquí porem fer bon ardit a qual part nos uuylam, Jaume I, Cròn. 58. Los homens qui son en guerra..., les coses que'ls esdevenen en lurs ardits e en lurs asauts..., Llull Cont 218. 

|| 2. a) Estratagema, pla d'operacions guerreres que un bel·ligerant realitza o es proposa realitzar per vèncer l'enemic; cast. estratagema, ardid. Els parents e'ls amichs de don Pero Ferrandes qui eren ab nos, enuiauenlos a dir tot l'ardit de la ost, Jaume I, Cròn. 16. Que nuyll hom... no gos fer negun ardit saber als enemichs, Ordenacions segle XIII (Anuari IEC, i, 271).—b) Ficció, enginy per enganyar: cast. ardid. Enganats de les falses paraules de Pau, qui era hom de gran ardit, e com a grech que'n era hauia les lurs maluaduries enganoses, Boades Feyts 82. 

|| 3. ant. Notícia dels fets d'altri, comunicada d'un tercer. E sabrem ardit que seran uenguts a gran flaquea, Jaume I, Cròn. 131. Nos estan en Girona haguem ardit que'n Ferrando... era mort, e rebem aquel ardit en gran despagament, Jaume I, Cròn. 552. Com haiam haut novellement cert ardit que..., son axides quatre galeras, doc. a. 1400 (Hist. Sóller, ii, 49)."

|| 4. Ufania, vigor, energia vital (Maestrat). «Esta criatura té un ardit per a tot!» (ibid.).

    Fon.: əɾðít (or., bal); aɾðít (occ., val.).

    Refr.

—«Dels amics se'n treuen els ardits»: vol dir que sovint els amics abusen de l'amistat i són traïdors (Llofriu).

    Etim.: de ardit (art. 1), substantivat. El significat || 3 s'explica per la locució dir l'ardit o fer saber l'ardit = ‘revelar els plans guerrers de l'enemic’; fàcilment dir l'ardit prengué el sentit de dir la notícia.

3. ARDIT m. ant. 

Moneda que valia dos diners i estava en ús en els segles XVI i XVII; cast. ardite. De tal manera, que setse sisens fassen un real Cathala, y valgan tant com vint y quatre diners o dotse ardits dels de la fabrica antigua, doc. a. 1653 (Botet Mon. iii, 531).

    Refr.—a) «Si tens un ardit per vil, mai arribaràs a mil» (Cat.).—b) «Home desdit no val un ardit» (Cat., Mall.).

    Etim.: desconeguda En el baix llatí dels segles XV i XVI surt arditus i ardicus com a nom d'una moneda francesa. Alguns atribuïen l'origen d'aqueix nom al sobrenom Hardi de N'Enric III de França, suposant que aquest rei hauria introduïda per primera vegada aquella moneda; però no sembla probable aquesta identificació de noms, car el mot arditus no es troba abans de l'any 1409, mentre que N'Enric le Hardi visqué en el segle XIII (cfr. Wartburg FEW, i Corominas DECast, i, 256).L'Agnés deixa els diners sobre el taulell de fusta aspra.

-Són seixanta-quatre rals d'ardit -fa l'home. L'home desapareix amb la butlleta, regira alguna cosa i tor­na uns moments més tard, amb un objecte a les mans. deixa sobre el taulell. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 284).

AREC, -EGA adj.

Que s'empra per llaurar o per les altres feines agrícoles; cast. aratorio. Tot lo bestiar arech, e vedels e polins qui segueixen lurs mares que aren, doc. a. 1307 (RLR, vii, 57). Totas bestias menudas e grossas..., o sian aregas o no, o convinents a laurahó o no, ab struments arecs, e ab sos jovets, Drets sup. 77. a) (Animal) adondat i apte per als treballs agrícoles (Mall.).—b) (Animal) mal arec: bístia repròpia, que no s'adonda a la feina (Mall.). Per picar tots los poltres mal aregs, «Unicorn», 43 v.o (ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: əɾéс (Manacor); əɾék (Artà).

    Etim.: postverbal de aregar. 

Arecs

Anaven i venien en fileres irregulars a través d'un baf escarlata. Entre aquestes formes atrafegades, algunes portaven a més un puntet negre sobre l'esquena, eren les mares que venien també a traginar els sacs d'arecs amb els seus fills com a feix suplementari. Em pregunto si les formigues poden arribar a tant." [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 146-147.].

ARECA

Areca és un gènere de plantes amb flor de la família Arecaceae.

N'hi ha unes 50 species d'aquest gènere. Són palmeres amb troncs erectes i prims. Es troben a les zones tropicals del món.

L'espècie més coneguda és la palmera d'areca (A. catechu), la nou de la qual es mastega junt amb la fulla de betel, hidròxid de calci, clau d'espècia i, sovint, tabac, costum molt popular a l'Àsia del sud i del sud-est. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Areca)

Areca

La matrimoniera va endevinar la causa del seu turment. Era una dona astuta, ja gran, que mastegava nou d'areca i portava un braçalet d'or....[Goodwin, Jason. L’arbre dels geníssers. (The Jenissary Tree, trad. M. Iniesta i Agulló). Edicions de 1984, 1ª ed., Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-96061-89-7. 342 pàgs. Pàg. 262].

Tant els bornes com les dones es feien trenes. Feia l'efecte que menja­ven tot el dia, però tan sols mastegaven nous d'areca. Tenien les dents tacades i pels llavis semblava que haguessin estat bevent sang, però només era el suc de les areques. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 414.].

ARENY m. 

I. || 1. Terreny cobert d'arena; cast. arenal. Tot bon terreny | luny de l'areny, | bon regadiu | de font o riu | mogué, laurà, Spill 13426. 

|| 2. Tros de jaç de riu o de riera cobert d'arena i còdols procedents de les crescudes de l'aigua (Gir., Empordà, Bassella); cast. rambla. Berenguer d'Altarriba regent la sal nostra del areny de Cardona, doc. a. 1357 (Monsalvatje Not. Hist. xii, 469).

|| 3. Lloc on neix una petita font o corrent d'aigua (vora el Montserrat, segons Cost. Cat. ii, 68). 

|| 4. Vorada de riu o de riera, que es planta d'arbres i canyes, però no es conrea; és per enfortir la terra i evitar que l'aigua se l'emporti (St. Vicenç dels H.).

II. topon. 

|| 1. L'Areny: lloc on fan la fira del bestiar, i que està situat a la vorera de l'Onyar (Gir.). 

|| 2. Areny: poble situat dins la província d'Osca, en la partió d'aquesta amb la de Lleida, a la vorera dreta del riu Noguera Ribagorçana, prop de Benavarre. La gent de llengua castellana l'anomena Arén. 

|| 3. Castell de l'Areny: poblet agregat al municipi de Garrigars (Alt Empordà). 

|| 5. Arenys de Mar: vila situada a la vorera de la mar, 39 qm. al NE. de la ciutat de Barcelona. 

|| 6. Arenys de Munt: vila situada a 3 qm. al NO. d'Arenys de Mar.

    Fon.: əɾέɲ (or.); aɾéɲ (occ.).

    Etim.: probablement d'una forma llatina arēnium o arēnĕum (derivat de arēna), ‘lloc d'arena’. Arenium és un nom de poble antic d'Itàlia. El Castell d'Areny (II, || 3) sembla que es pot identificar geogràficament amb el Castro Adalasinde que surt a un doc. de 1017 (cfr. Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 11; Aebischer Topon. 9); però encara que l'origen del nom del castell fos el nom propi Adalasindo, l'evolució del nom s'és feta sota la influència del substantiu areny. El nom d'Areny de Ribagorça apareix escrit antigament Arinio (a. 823), Aregno (a. 1055) i Arenn (a. 1165), formes citades per J. Coromines en RLiR, xxiii, 44.

Jo resto enmig de la paüra de l'ona que l'areny tortura  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 53.] 

Aquest és el camí: pel recremat areny, / he sentit el cruixir de la neu en el bosc;... (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 102).

ARGELAGA o ARGILAGA f.

Planta lleguminosa i molt espinosa. Tot l'aparell | es ginjoler, | garauller | e gavarrera, | de romaguera | e de argilaga, Spill 8475. Com haguessen aplagades moltes rames e romagueres e argilagues, Genebreda Cons. 63. Te du flors tot herbey, tota rama, | fins el betzer y l'argelaga adusta, Costa Hor. 73. S'anomenen argelaga aquestes espècies de plantes:

|| 1. La Calycotome spinosa L.; cast. aliaga, aulaga negra, erguen, retama espinosa. Arbust de branques acanalades, espinescents a la punta; les fulles són caduques, trifoliades; les flors són grogues, laterals, solitàries o en feix de dues a quatre; el llegum és negre, lluent i aplanat. A Catalunya es troba en els paratges àrids i arenosos, i és comuna en els boscs i torrents del litoral, Vallès, Empordà, etc. (Flora Cat. ii, 34); a les Balears es fa molt pels llocs muntanyosos i per les garrigues. A Tarragona i al Vallès en diuen argilaga marina. (V. bàlec).

|| 2.   L'Ulex europaeus L.; cast. aliaga, aulaga, tojo. És un arbust que es fa d'un a dos metres d'alçada, verd cendrós, de tronc dret, pilós, molt ramificat, amb espines llargues i fortes; les fulles lanceolades-linears; les flors són grans, solitàries o geminades, de calze pilós amb nervis prominents; el llegum és molt pilós i més llarg que el calze (Flora Cat. ii, 31). Es fa per llocs estèrils i arenosos, a Catalunya i al País Valencià.

|| 3.   La Genista scorpius DC (Vallès, Ll.); cast. aliaga. És un arbust que es fa alt de cinc a vuit pams, de tronc dret, molt ramificat i espinós, de branques estriades, glabres, amb moltes espines fortes; les fulles són unifoliades, lanceolades, breument peciolades; les estípules espinescents, flors ordinàriament geminades en fascicles axil·lars pauciflors sobre les branques espinoses formant llargs raïms; el llegum és linear, comprimit, lanceolat, ascendent, glabre i polisperm (Flora Cat. ii, 41; Costa Fl. 54). Es fa pels erms, marges i llocs calisso-argilosos àrids, per bona part de Catalunya.

|| 4. L'Ulex parviflorus Pourr. (Gibert, Fl. Tarr. 19); cast. aulaga morisca. (V. gatosa).

|| 5. a) A Tortosa la gent distingeix l'argilaga vera i l'argilaga borda.—b) A Mallorca distingeixen l'argelaga blanca, la groga i la negra, fixant-se en la diferència de color de les flors.

    Loc.—a) Esser una argelaga o tenir més punxes que una argílaga, o esser amorós (o pacífic) com una argelaga: tenir el geni molt aspre (Cat.). «És tan agradosa com una argelaga»: ho diuen d'una dona de mal gènit (Borén).—b) «Això em dóna tant de gust (o «me fas tanta gràcia») com si em passessis una argelaga per l'esquena»: ho diuen per expressar desgrat (Calaf).—c) Esser pitjor que caure dintre d'una argelaga: esser molt mal (Ripoll).

    Cult. pop.—a) L'argelaga s'empra principalment com a combustible; amb una argelaga encesa socarren el porc mort, per pelar-lo (Tremp, Calaf).—b) L'argelaga es diu també genesta del dimoni (Llofriu), perquè hi ha aquesta llegenda: El dimoni, com va veure que Déu havia feta la preciosa i daurada ginesta, volgué fer-ne d'igual, i li sortiren les flors semblants a les de la ginesta, petites i sense olor, i la planta plena de punxes; això va ser l'argelaga.

    Fon.: əɾʒəláɣə (Puigcerdà, Gir., Llofriu, Sant Feliu de G., Centelles, Barc., Llucmajor, Migjorn-Gran, Eivissa); əɾʒəláɣɛ (Pobla de L., Torelló, Sta. Col. de Q.); aɾʤeláɣɛ (Ll., Tremp, Fraga, Artesa); aɾʤeláɣa (Perles, Pobla de S.); əɾʒəláʝə (Manacor); əɾʒiláɣə (Penedès, Vendrell); əɾʤiláɣə (Tarragona); aɾʒiláɣɛ (Falset); aɾʤiláɣa (Tortosa, Morella, Benassal, Castelló, Alcoi); aɾʧiláɣa (Val.); aɲʤiɫáɣa (Benilloba); aɲʤeláɣa (Ador, Pego).

    Sinòn.: || 1, bàlec, gatosa blanca, gatosa marina;— || 3, garrover del diable.— || 4, gatosa.

    Etim.: de l'àrab espanyol arjilāqa, mat. sign., que es troba documentat en un manuscrit del Mosta'ini segons Dozy Gloss. 372, i que és adaptació d'un mot pre-romà (ibèric? basc?) que devia esser *aielaga o *agelaga, segons que ha raonat eruditament Corominas DECast, i, 329-331. 

 Argelagues

Les dones sanglotaven com ovelles ferides. A l'arribada a l'ermita... no es pot contar...! les noies besaven la terra al pas de la Verge, els homes, trepitjant les argelagues, veien amb goig rajar la sang dels seus peus nus... i nosaltres, els que portàvem la Verge, suant, amb el gran pes, no podíem avançar entre l'espessor de la gentada... (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 23.).

Argelagues

A l'Iglésies, per tal com l’estimàvem com un company, li desitjàvem que no tires per a patriarca, i amb això li mostràvem un gran amor. car el nostre esperit no sentia els patriarcats, sinó que estava decidit a tirar pel camí esquerp i costerut, que és aquell camí vorejat de tota mena de perills, aquell que porta cada passa més amunt, entre cingleres abruptes i balços, argelagues, arços i tota mena de coses enemigues... (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 198.).

Argelagues

No hi ha casa de jornalers, per pobra que sia, que no tingui la seva vinya a la muntanya. Casi tots són emfiteutes que paguer lo terç i quart a l'amo d'aquelles serres, abans incultes, cobertes de pedregam, alzinalls, argelagues i garrolles. Això té la divisió de la propietat; això és lo que fa la riquesa de nostra terra, que totes les províncies d'Espanya deurien imitar. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 24.).

ARGUE m.

Ormeig consistent en un cilindre de fusta o de ferro que, rodant per mitjà d'un mànec transversal, fa d'eix a una corda que s'hi enrotlla i serveix per moure coses feixuges; cast. cabrestante, árgano. Els mariners empren l'argue per treure les barques de la mar a l'escar, per hissar l'àncora, etc. En moltes premses antigues d'oliva, de cera, etc., la llanterna es posa en moviment per mitjà d'un argue (Val., Mall.). Els pagesos empren un argue per pujar la palla, quan fan el paller (Elx). De palanques, vasos o arguens presos o logats, Consolat, cap. 233. Posarense cent homens al argue e començaren molt fort a vogir, e ab la força del argue fon fet tan prest..., Tirant, c. 92. Y quantes m'an tirat ab argue de prechs e paga!, Coll. Dames 240. Item un argue ab dos libans trencats, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 131). Una gicota forta y tesa com un argue, Martí G., Troços 111.

    Fon.: áɾɣə (Empordà, Barc., Manresa, Mall., Men.); áɾɣe (Maestrat, Cast., Xerta, Val., Pego, Elx); áɾʝə (Palma, Manacor).

    Pl.: argues; ant. àrguens.

    Etim.: del llatí *argănum (var. de orgănum), ‘eina’.

El capitá MacWhirr havia comencat per treure's 1'americana i penjar-la d'un argue del vapor que personificava totes les darreres millores. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 13].

Argues

Tot es comença a tornar a veu re molt senzillament, molt durament. Els argues aquí, les palissades de les drassanes allà i carretera enllà resulta que tornen de més lluny encara els homes. S'infiltren dins el dia sutzós en petits grups esmaperduts. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 559.].

Argue

Però Aureli ja era a la roda de l'argue i Batià es va posar de seguida al seu costat. L'engranatge estava embussat per l'òxid, però la força del gegant va desbloquejar-lo amb un cop sec. La persiana va pujar i l'aigua es va precipitar a l'interior amb fragor de cascada. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 124.].

ARITJOL

Planta de la família de les asparagínies-esmilàcies: Smilax aspera L. (Empordà, Rib. d'Ebre); cast. zarzaparrilla. Y aritjols y ridortes li guarnexen, Canigó xii.

    Var. form.: arínjol, arígenc, aríngel, aritja.

    Fon.: əɾíʒuɫ (La Jonquera, Santa Pau, Verges); aɾíʒoɫ (Gandesa); aɾíʤoɫ(Freginals); əɾíɲʒuɫ (Tamarit de Mar, Pont d'Armentera, Joncosa); əɾíʒəŋ (Llofriu);əɾíɲʒəɫ (Eiv.).

    Etim.: incerta. La variant balear aritja era considerada per Forteza Gram. 41 com a procedent del llatí *aridĭca, derivat de arĭda, ‘seca’; però sembla poc probable aquest origen.

Arítjol (procedència de la imatge: enllaç)

Caminaven entre ortigues i esbarzers. Riu avall, la vegetació es va anar fent més variada; les farigoles, els romanís i les roses silvestres baixaven pels pendents fins arran d'aigua i es barrejaven amb els arítjols, les malves els caps d'ase; també hi creixien llentiscles i ginjolers i, de tant en tant, es veien alguns tamarius, que anunciaven la proximitat del golf de Tàrent.(Rafel Nadal. La maledicció dels Palmisano. Ed. Columna, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-664-1987-1. 370 pàgs. Pàg.  242.).

Arítjol   

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

ARLOT m. ant. 

|| 1. Home vil, de mala vida; cast. arlote Davant una taverna on havia ajustats gran re de tafurs e de gulliarts e de arlots los quals bevien en la taverna e cantaven e ballaven, Llull Blanq. 76. Ab consentiment de arlots e de gent vil de la vila se'n entrà layús, Pere IV, Cròn. 233. N'arlot, pus així sots orat,Metge Fort. 79. a) Rei Arlot: oficial que hi havia a València en els segles XIII i XIV, encarregat del regiment dels bordells i de governar les dones públiques. En Pere IV suprimi aqueix càrrec dia 6 de març de 1337, per llevar els grans abusos que els reis-arlots cometien (V. el decret de supressió, ap. Col. Bof. viii, 184 ss.). 

|| 2. Noi; cast. muchacho. Com nos veu fer obres de minyons e de arlots,Eximenis Angels, 70 v.o (Aguiló Dicc.). E com trobà | sant Agustí | aquell fadrí | riba la mar | volent buydar | l'aygua en un clot, | li dix: Arlot, | que penses fer?, Spill 15482. 

|| 3. D'arlot: de galop; cast. a galope. E isquem trotan e d'arlot contra alí on hauia estada la batayla, Jaume I, Cròn. 60.

    Var. ort. moderna: al·lot.

    Etim.: l'origen de arlot és avui desconegut; trobam formes paral·leles en el prov. arlot, fr. ant. herlot, cast. arlote, it. arlotto, ingl. harlot, però per explicar-ne l'origen ens veiem limitats a suposar una arrel arl- o harl-, probablement d'origen fràncic: cf. M. Delbouille en «Etymologica Walther von Wartburg» 167-185.

Arlot (procedència de la imatge: enllaç)

I jo, ¿per què t’acuso d’haver trencat dos vots, / si jo n’he trencat vint? / El més perjur sóc jo, / per què he actuat amb tu tal com fan els arlots; / la fe posada en tu, l’he perdut de debò.[William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 347.)].

Arlot

DUC

Oh bandit! Un arlot, un alcavot! El mal que fas cometre és el teu viure! Imagina't el que és omplir-te el ventre i abrigat-te l'esquena amb el mal guany d'un vici infecte! Tu mateix, confessa-ho, d'un contacte bestial i abominable jo bec i menjo i em vesteixo i visc! [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 82.].

ARMALLADA f. 

|| 1. Ormeig de xarxa que es cala a fons, no gaire lluny de la costa, vorejant el roquisser (St. Feliu de G.). 

|| 2. Passades de malla gran i de fil gruixut de cànem retort, amb què es reforcen les vores de les peces de xarxa (Pons Ind. text.).

    Fon.: əɾməјáðə (St. Feliu de G.).

    Etim.: potser compost de art mallada.

Van acostar-se a l'aigua i van ajudar a treure alguns ferits del mar: tots sortien tremolant, en estat de xoc; també els que no tenien ferides visibles. tina nava explo­sió va provocar una onada que va arrossegar més gent a l'aigua. La Donata es va agafar a temps al mart d'una ar­rnallada abandonada sobre el moll, però va quedar xopa per l'onada. (Rafel Nadal. La maledicció dels Palmisano. Ed. Columna, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-664-1987-1. 370 pàgs. Pàg.  297.).

ARMANAC m. 

|| 1. Almanac (Rosselló): cast. almanaque. a) Fer armanacs: fer escarafalls, queixes exagerades, sense fonament. Dones, tout roussagàn paquets, cistells y sacs, | feyen qui sap couan d'armanacs, Saisset Pa la gen fis 14. Tothom fa pas tan d'armanachs per passar d'un mun al altre, Casaponce Contes Vallesp. 60. 

|| 2. Betzol, home grosser (Rosselló). Jo vos diré... que seu un gros armanach, Alm. Ross. 1923, p. 44.

    Fon.: əɾmenák (Rosselló).

    Etim.: de almanac, per canvi de l'al- en ar- (com en provençal armana).

-Es pas la pena de mentir, de fer armanacs. Fa més de deu dies que te segueixi. Te tracassis pas. Diré pas res a dingús, ni an al pare. En aqueixos darrers mesos, sun après quelcom. Cap causa, per noble que sigui, justifica pas un assassinat.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 124.).

ARMENT m. ant. 

Ramat de bestiar; cast. ant. armento. Per aquell furt que fraudulentment feu | del gran arment qu'el hagé per vehí, Febrer Inf. xxv. Els pobles que fumegen com arments arraulits, Bartra Màrsias 132.

    Etim.: pres del llatí armentum, mat. sign.

Arment

L'arment que posseïa / vaga flotant cap per avall pels aires. / El corral está buit.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 155.).

Arments

On? -A Britània. A la meva pàtria. És bonica, saps? És una illa tota verda amb ciutats boniques i camps fèrtils, boscos majestuosos d'alzines gegantines, de faigs, de blades que en aquesta època aixequen al cel els braços despullats, com gegants que tracten d'arribar a les estrelles. I praderies, molt vastes, pastura de ramats i arments. Aquí i allà s'alcen monuments grandiosos, enormes monuments de pedra en forma de cercle el significat dels quals només coneixen els sacerdots de la religió antiga, els druides. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 197.].

ARMERIA

Armeria és el nom botànic d'un gènere de plantes amb flors. El gènere explica amb centenars d'espècies, moltes d'elles natives del Mediterrani, menys l'Armeria maritima, que apareix distribuïda al llarg de les costes de l'Hemisferi Nord.

(Viquipèdia)

La Sylvia mai no duia vestits; ara portava els seus texans més vells, per al viatge. Va recollir-se els cabells amb un fulard, cosa que va fer que s'assemblés a la Rebecca, amb el seu mocador. Va seguir el camí que li va indicar la Rebecca, que es va retirar a la cuina. A banda i banda del camí, hi creixien hibiscos, baladres i armèries, totes plenes de pols, però amb aspecte de ser cadascuna al seu lloc, enmig d'una calor seca i sota un sol de justícia, amb un cel sense un sol núvol. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 237.].

1. ARMOLLES f. 

Tenalles planes per agafar carbó o brases (Mall.); cast. muelles, tenazas.

    Loc.—a) «Els ferrers escriuen amb ses armolles»: es diu volent significar que els ferrers fan pagar més que no val, car les armolles tenen dues cames, i escrivint-hi fan dues retxes en lloc d'una.—b) Escriure amb ses armolles:escriure amb molt mala lletra o amb moltes d'errades (Manacor).

    Fon.: əɾmɔ̞́ʎəs (Manacor, Palma).

    Var. form.: esmolles, molles, molls, armolls, aumolls.

    Etim.: de esmolles, per conversió de la s en r (cfr. birbe per bisbe).

2. ARMOLLES f. pl. 

Planta de la família de les quenopodiàcies: Chenopodium Bonus Henricus (Cat.); cast. anserina, buen armuelle. Té el burcany acanalat, que es fa fins a 80 cm. de llargària; les fulles són triangulars, onades; els raïms són curts, en panolla terminal.

    Etim.: var. de armolls, art. 2.

Però la tragèdia aparegué minuts després quan Aixa, per defensar-se d'una d'aquelles envestides sobre el mugró dret, perquè el ca s'havia aixecat sobre les potes de darrera, agafà les armolles de la foganya i intentà descarregar-les sobre el costellam de la bèstia enfureïda, que, en veure's atacada, aferrissà els ullalls i arrabassà d'un mos el mugró de l'esclava, que caigué a terra sanglotant de dolor. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 278.).

1. ARPEIG m. 

Acte d'arpejar; cast. arañadura.

    Fon.: əɾpέʧ (Barc., Maó); əɾpə́ʧ (Ciutadella).

2. ARPEIG m., 

sinòn. de arpegi.

    Fon.: əɾpέʧ (Barc.); əɾpə́ʧ (Ciutadella).

A mà dreta, uns grans edificis esglaonats pujaven cap a El Biar. A mà es querra, la badia d'Alger i, en primer pla, els arbres del parc i els darrers immobles de la Rue Michelet, que encara arpegiaven amb el vent una petita cançó francesa. Les dones boniques no escassejaven. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 29.).

ARQUEGETA

Exèrcit romà d'Orient - Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

https://ca.wikipedia.org › wiki › Exèrcit_romà_d'Orient

Companyia Catalana d'Orient. Quarter general, Constantinoble ... Hoplitarca o arquegeta - comandant de tots els cossos d'infanteria en un gran exèrcit.

Arquegetes

Pertanyen al grup a què fem referència aquells herois mítics que són en  part déus ja esvaïts, fills de déus, abstraccions geogràfiques i polítiques, etc., i en primer lloc els herois epònims i els arquegetes d'un poble com a representants mí- tics de la seva unitat. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 224.].

ARRAÏMAR v. tr.

|| 1. Reunir a raïms o en forma de raïm; cast. arracimar. Els badocs... tenen una tendència funesta a arraïmar-se, Carner, Bonh. 23.

|| 2. Collir els raïms tardans (Biar); cast. rebuscar.

    Fon.: ərəimá (Barc.); araimáɾ (Val.). 

Arraïma

I la gent ve disfressada! De la CIA o del KGB. I tenim música temàtica, i actes temàtics, com vostè. -El Less torna a mi rar cap a la gent que balla, i la que s'arraïma a prop de la barra. Amb gorros de pell i insígnies amb el martell i la falç; amb barrets de feltre i gavardines; li sembla que n'hi ha que van armats. [Andrew Sean Greer. Les trifulgues de l’Arthur Less. (Less, trad. M. Rubió). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2019. ISBN: 97884416987467. 316 p. P. 148.].

ARRAMBATGE m.

|| 1. Construcció de paret en la partió de dues finques que pertanyen a propietaris distints, cada un dels quals ha de pagar part de dita construcció; dret d'edificar arribant a la casa d'altri servint-se d'una paret d'aquesta; cast. medianería.

|| 2. Pedrís a on pugen per poder-se posar més fàcilment dalt una bístia (St. Joan de S.).

|| 3. Envestida, aixabuc, renyada forta (Empordà, Mall., Men.); cast. trepe. Si les hagués declarades [les meves intencions], me n'hauria dut algun arrambatge que no m'haguera agradat, Ruyra Par. 15. «Son pare li ha donat un arrambatge de cent mil dimonis» (Mall., Men.).

|| 4. Tenir mals arrambatges: tenir mal gènit, esser mal de tractar (Mall., Men.). Na Tonina té p'els fadrins mal arrambatge, Aguiló Poes. 184. Per pò de sa mare, que tenia mals arrambatges, Roq. 2. Un homo forsarrut i de dolents arrambatjes com en Massot, Alcover Rond. ii, 287.

|| 5. Arrambatge de ventre: mal de ventre fort (Eiv.).

    Fon.: ərəmbáʤə (Empordà, Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: derivat de arrambar. 

Arrambatge

I amb en Robinson fora, en Karl ja es veia capaç d'afrontar el cambrer major amb molta més tranquil·litat i potser aquesta vegada se'n sortiria amb només un arrambatge, encara que segurament fort. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 129.].

Arrambatge

Jo també l'escridassaria, vaig pensar al taxi. De fet, tampoc no he escridassat mai ningú, ni tan sols els meus fills. Quan les coses es compliquen, em refugio en la fredor. Fredor, calma, cridar no m'escau. Però pot ser em podia esforçar i clavar-li un bon arrambatge, això potser faria impressió al senyor Tiberius. Fatalment, però, malgrat la ràbia que sentia pel seu comportament inacceptable, m'havia tranquil·litzat una mica. És evident que es tracta d'un sonat, vaig escriure al meu diari. [Dirk Kurbjuweit. L’ombra del dubte. (Angst, trad. R. Monton) Ed. Amsterdam, Barcelona, 1ª ed. 2009. ISBN: 9788416743704. 226 p. P. 52.].

ARRANAR v. tr.

|| 1. Tallar una cosa ran de la superfície d'on surt; cast. cortar a raíz, a cercén. «Los corders han arranat l'herba del bancal» (Tortosa). S'hi escarrassà fins a arranar-s'hi las unglas, Pons Auca 14. Comensant la feyna d'arranar-li el pèl, Saderra Cas. 60. Va elevar els seus dits manicurats però d'ungles arranades, Soldevila Moment 79.

|| 2. Segar ben ran de terra, sense deixar palla al rostoll (Empordà, Rib. d'Ebre). Jo só el pagès que arrana les herbes del camí, Guimerà Poes. 222.

|| 3. Posar una cosa ran d'una altra. Per sobre vostra testa la dalla ja s'arrana, Collell Flor. 3. «Avui hi ha bromes arranades a la muntanya» (Gir.).

    Fon.: ərəná (pir-or., or., bal.); araná (occ.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt ran.

L'altre defecte d'aquest costum és que escampa una idea de reacció homogènia que ens infantilitza i arrana la riquesa de matisos de la diversitat emocional del Camp Nou. (Sergi Pàmies. Confessions d’un culer defectuós, Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 9788416367597. 165 p. P. 87.).

ARREGUSSAR v. tr. 

|| 1. Fer replegar una mànega o peça de vestit damunt ella mateixa, cap amunt (Ribagorça, Olot, Gir., Empordà, Mall.); cast. arremangar, recoger, Aquell bon homonet... sortia defora, s'arregussava es devantal, Roq. 14. Dava gust de veure'l, els braços arregussats i les mans llestes, Ruyra Pinya, i, 42. 

|| 2. Fer replegar una cosa damunt ella mateixa (Mall.). Ronçament del pàlpet... accidental és per aregussament de l'uyl, axí com no deu o per nafra o per exida de carn sobirana, Alcoatí 49. «Mira, que amb una punyada t'arregussaré una cella» (Mall.). Un pseudo-rector, per ferlo net, li arregussava s'aparey, Ignor. 67. a)Arregussar ses voreres: recollir amb el tiràs o amb el ram la palla i gra cap al centre de l'era (Porreres). 

|| 3. Dur-se'n una cosa cap avant amb un impuls violent (Mall.); cast. arramblar. De sobte l'arregussa un vent abrusador, Alcover Poem. bíbl. 71. En tenir talent, sortia [s'animalot], y s'en anava allà hont veya que havia de fer més matx, y tot ho arragussava, Alcover Rond. i, 55. 

|| 4. Repleglar, fer anar molta gent o moltes coses cap a un lloc (Mall.). «Arregussa aquest bestiar cap a sa pleta» (Orient).

    Fon.: ərəɣusá (Mall., Empordà, Gir., Olot); areɣusá (Ribagorça).

Obrí la tapa del seu banc i va treure del seu estoig la safata que havia promès tenir llesta  l'endemà. Tot i que hi feia fred, Singer es va treure l'americana i s'arregussà els punys de la camisa ratllada de blau, perquè no el torbessin en la feina.(Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 225).

ARREMOLINAR v. tr.: cast. remolinar.

|| 1. Moure en forma de remolí. La neu allí a l'hivern se arremolina, Canigó ix.

|| 2. Reunir compactament i sense orde. Tants miserables com de nou se arremolinen, doc. a. 1628 (Segura HSC 245). Les pasejadores s'arremolinen pera vore bé els arets, Guinot Capolls 86.

|| 3. Allisar el morter aplicat a la paret (Empordà).

    Fon.: ərəmuɫiná (pir-or., men., eiv.) aremoɫiná (occ.); aremoɫináɾ (val.) ərəmoɫiná (mall.).

    Etim.: format damunt remolí. 

Arremolinar

Quin esglai! Va llançâ un gran crit d'esglai.

Totes les veus de la terra - s'hi van arremolinar;

          pro de seguida

l'infant pesà en el ventre d'Adalaisa

i els va tornâ a la terra. I digué Arnau:

    "Com s'ha espessit ta figura!

La boca et surt enfora àvida i dura:

    demana per l'infant.

    S'ha deformat ta cintura

i el teu esguard al cel és menys brillant.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 61.).

ARRAÏMAR v. tr. 

|| 1. Reunir a raïms o en forma de raïm; cast. arracimar. Els badocs... tenen una tendència funesta a arraïmar-se, Carner, Bonh. 23. 

|| 2. Collir els raïms tardans (Biar); cast. rebuscar.

    Fon.: ərəimá (Barc.); araimáɾ (Val.).

Aquesta nit no he dormit. Gairebé a entrada de fosc, ens hem refugiat a uns cent metres de la platja, en una petita gruta on s'arreceren les escasses barques pesque­res d'un poble sense nom, les cases del qual, amb la teu­lada de palla, s'arraïmen al vessant d'un petit turó que s'alça terra endins, a un quilòmetre encara no. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 431.].

ARRAMASSAR v. tr. 

|| 1. Agranar, arreplegar amb ramassos allò que han tirassat (Horta de Val.). 

|| 2. Arreplegar; cast. arrebañar, acaparar. Penjava el llum d'una estaca y's posava a arramassar las peças, Casellas, Sots 211.—V. ramassar.

    Fon.: ərəməsá (pir-or., or., mall.); aramasáɾ (Castelló, València, Sueca).

    Etim.: format damunt ramàs.

A llavors penjava el llum d’una estaca i esposava a arramassar les peces... Però, així que tenia la robeta als braços per a traginar-la a un altre lloc, s'adonava tot d'un plegat que també plovia a la porxada... i, com que allí tenien la mica de mestall per l'any, i a primer. Allò era un matament... una congoixa semblanta l’agonia de la mort! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 106).

ARRAMBATGE m. 

|| 1. Construcció de paret en la partió de dues finques que pertanyen a propietaris distints, cada un dels quals ha de pagar part de dita construcció; dret d'edificar arribant a la casa d'altri servint-se d'una paret d'aquesta; cast. medianería. 

|| 2. Pedrís a on pugen per poder-se posar més fàcilment dalt una bístia (St. Joan de S.). 

|| 3. Envestida, aixabuc, renyada forta (Empordà, Mall., Men.); cast. trepe. Si les hagués declarades [les meves intencions], me n'hauria dut algun arrambatge que no m'haguera agradat, Ruyra Par. 15. «Son pare li ha donat un arrambatge de cent mil dimonis» (Mall., Men.). 

|| 4. Tenir mals arrambatges: tenir mal gènit, esser mal de tractar (Mall., Men.).Na Tonina té p'els fadrins mal arrambatge, Aguiló Poes. 184. Per pò de sa mare, que tenia mals arrambatges, Roq. 2. Un homo forsarrut i de dolents arrambatjes com en Massot, Alcover Rond. ii, 287. 

|| 5. Arrambatge de ventre: mal de ventre fort (Eiv.).

    Fon.: ərəmbáʤə (Empordà, Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: derivat de arrambar.

Em van clavar un arrambatge davant tota classe i també al consell de l'associació escolàstica. Volien expulsar-me també dels pioners. Els pioners, el Komsomol, aleshores eren coses serioses. Fins i tot vaig rompre a plorar. Malgrat que aleshores no tenia rimes al cap, només fórmules. [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 383.].

ARRANAR v. tr.

|| 1. Tallar una cosa ran de la superfície d'on surt; cast. cortar a raíz, a cercén. «Los corders han arranat l'herba del bancal» (Tortosa). S'hi escarrassà fins a arranar-s'hi las unglas, Pons Auca 14. Comensant la feyna d'arranar-li el pèl, Saderra Cas. 60. Va elevar els seus dits manicurats però d'ungles arranades, Soldevila Moment 79.

|| 2. Segar ben ran de terra, sense deixar palla al rostoll (Empordà, Rib. d'Ebre). Jo só el pagès que arrana les herbes del camí, Guimerà Poes. 222.

|| 3. Posar una cosa ran d'una altra. Per sobre vostra testa la dalla ja s'arrana, Collell Flor. 3. «Avui hi ha bromes arranades a la muntanya» (Gir.).

    Fon.: ərəná (pir-or., or., bal.); araná (occ.).

    Conjug.: regular segons el model de cantar.

    Etim.: format damunt ran. 

Arranats

La seva condició era així intermèdia entre els senyors i els pagesos: te nia, a la vegada, les maneres i la pobresa dels uns i dels altres. El noi era intern en un col·legi de religiosos, a Potenza, i ara era a casa per les vacances. Silenciós, dòcil i afable, marcat per l'educació religiosa, amb els cabells arranats i el vestidet de col·legial cordat fins al coll. (Carlo Levi. Crist es va aturar a Èboli. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 57.).

ARRAP m.

|| 1. Ferida superficial feta amb les ungles o amb un altre instrument agut; cast. arañazo. Alsant lo front ple de arraps, Llorente Versos, i, 201.

|| 2. Discussió o conversa breu, com de passada (Mall.); cast. refregón.

|| 3. Voler-ne un arrap: voler insistir en una cosa, especialment en una discussió o provatura (Mall., Men.). Jo, en que sia petit y roí, hi voldria un arrap ab vós, Alcover Rond. ii, 30. «Deixa que el vegi! Jo en vui un arrap, amb ell» (Men.).

    Fon.: aráp (Maestr., Cast., Val., Xàtiva); əráp (Mall., Men.).

    Intens.: arrapet, arrapot.

    Sinòn.: esgarrapada.

    Etim.: postverbal de arrapar. 

Arraps

Li vaig dir que me'n volia anar d'allí, que no aguantava la vista i la pudor, i ell em va dir mariquita: li vaig respondre, em pegà un colp de puny en la cara i, com que mai no he sigut eficaç ni en boxa ni en lluita, vaig caure a terra, Rafael se'm va llançar damunt, i vaig arribar a casa de la tia amb la camisa esgarrada, tot brut i amb arraps i senyals a la cara i als braços. L'endemà la tia Maria, vista la situació i la meua tristesa, em va en viar a Tobarra, amb l'autobús verd de línia, a ca la seua germana Josefina. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 307.).

 ARREBOL

arrebol | Definición | Diccionario de la lengua española | RAE

https://dle.rae.es › arrebol

Tradueix aquesta pàgina

1. m. poét. Color rojo, especialmente el de las nubes iluminadas por los rayos del sol o el del rostro. · 2. m. colorete (‖ cosmético). · 3. m. pl. arrebolada.

Arrebols

Has vist la rosada aurora en lo crepúscol dubtós brodar de perles los camps, dorar lo cel d'arrebols i ja veus que sa bellesa, meravella en duració, si viu per los raigs de Febo, en los raigs de Febo mor. Volgué lo fill de Climene regir lo carro del Sol, / mes fou son càstig lo llamp i son sepulcre lo Po. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 79.).

Arrebol

 ELISA:

dolços parabens. La selva apacible ab coturno breu fecunda esmeraldes i robins floreix; per vestir les plantes fragant rosicler, deuen a ta cara lo color més bell; de nostra ribera humil lo corrent a tos peus tributa perles i clavells; los ocells celebren ab alegres veus de tes dos aurores l'arrebol serè. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 107.).

ARREDOSSAR v. tr.

|| 1. Posar a redòs, a lloc defensat de la intempèrie o dels perills; cast. resguardar. Sos pobles s'hi arredossen com polls baix de la soca, Ruiz, Poes. 11. Derrer baluart hont s'arredossavan sas il·lusions, Pons, Auca 281.

|| 2. Donar redòs, servir de defensa contra la intempèrie o els perills; cast. resguardar. Ab aquells puigs... que l'arredossavan, Alcover, Rond. ii, 158.

    Fon.: ərəðusá (or., men.); areðosáɾ (val.).

    Etim.: format damunt redòs. 

Arredossar-se  

TAMORA

Doncs sàpigues, pobre home melancòlic, que jo no sóc Tamora: ella és la teva enemiga, i jo la teva amiga. La Venjança jo sóc, que del reialme de l'infern he vingut a alleugerir-te del voltor que et rosega els pensaments amb empreses horribles de revenja contra els teus enemics. Au!, vine i dóna'm la benvinguda a aquesta llum del món, perquè parlem de mort i de matança; no hi ha cavorca, no hi ha lloc d'aguait, ni baga obscura, ni fondal de boires on ni el sangonent assassinat ni la violació més fastigosa puguin, porucs, arredossar-se sens que jo els sorprengui i dintre les orelles els xiuli el meu terrible nom, Venjança, el qual fa tremolar al vil ofensor. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 138.].

ARREGUSSAR v. tr.

|| 1. Fer replegar una mànega o peça de vestit damunt ella mateixa, cap amunt (Ribagorça, Olot, Gir., Empordà, Mall.); cast. arremangar, recoger, Aquell bon homonet... sortia defora, s'arregussava es devantal, Roq. 14. Dava gust de veure'l, els braços arregussats i les mans llestes, Ruyra Pinya, i, 42.

|| 2. Fer replegar una cosa damunt ella mateixa (Mall.). Ronçament del pàlpet... accidental és per aregussament de l'uyl, axí com no deu o per nafra o per exida de carn sobirana, Alcoatí 49. «Mira, que amb una punyada t'arregussaré una cella» (Mall.). Un pseudo-rector, per ferlo net, li arregussava s'aparey, Ignor. 67. a) Arregussar ses voreres: recollir amb el tiràs o amb el ram la palla i gra cap al centre de l'era (Porreres).

|| 3. Dur-se'n una cosa cap avant amb un impuls violent (Mall.); cast. arramblar. De sobte l'arregussa un vent abrusador, Alcover Poem. bíbl. 71. En tenir talent, sortia [s'animalot], y s'en anava allà hont veya que havia de fer més matx, y tot ho arragussava, Alcover Rond. i, 55.

|| 4. Repleglar, fer anar molta gent o moltes coses cap a un lloc (Mall.). «Arregussa aquest bestiar cap a sa pleta» (Orient).

    Fon.: ərəɣusá (Mall., Empordà, Gir., Olot); areɣusá (Ribagorça). 

Arregussa

Potser valdria més que m'estirés una estona... S'incorpora i camina cap al divan, on de primer s'asseu i deixa caure les sabates que empeny endins amb els peus; aleshores replega les cames i les projecta sobre el llit amb un moviment de rotació que li arregussa les faldilles fins al baix ventre. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 240.).

Arregussat

El vianant és un home alt i ferreny que va amb una camisa estripada, sense gec ni armilla, amb unes calces curtes plenes de pellingots, arregussat de braços i descalç, i amb un gaiató gruixut a la mà. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 21.).

ARREMOLINAR v. tr.: cast. remolinar.

|| 1. Moure en forma de remolí. La neu allí a l'hivern se arremolina, Canigó ix.

|| 2. Reunir compactament i sense orde. Tants miserables com de nou se arremolinen, doc. a. 1628 (Segura HSC 245). Les pasejadores s'arremolinen pera vore bé els arets, Guinot Capolls 86.

|| 3. Allisar el morter aplicat a la paret (Empordà).

    Fon.: ərəmuɫiná (pir-or., men., eiv.) aremoɫiná (occ.); aremoɫináɾ (val.) ərəmoɫiná (mall.).

    Etim.: format damunt remolí. 

Arremolinava

... no tenia una voluntat educada; ningú no m'havia orientat en cap sentit, però una profunda i vaga quimera arremolinava al meu entorn una polseguera daurada d'esperances, de delits i d'afanys dintre la qual em submergia embriagat. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 138.).

ARREMORAR v. tr.

Avalotar, commoure violentament i amb renou; cast. alborotar. Despararen al colp moltes bombardes deuers lo camp [dels moros], que tots los moros feren arremorar, Tirant, c. 415. El poble se aremorà en molta manera contra aquells, doc. a. 1481 (Boll. Lul. vii, 352). Enyorança que puja | del fons de l'esperit i tot d'una arremora | als cims del pensament els ocells de l'aurora, Bartra Evang. 139.

    Etim.: format damunt remor. 

Arremorament

La precipitació dels seus pensaments, l'arremorament del cor febril i enardit bregaven contra la resignació. I si, per un ins tant, s'hi lliurava, la seva dona i la seva filla, que sobreviurien, sembla va que protestaven contra el seu egoisme. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 388.].

1. ARRIAT, -ADA adj. (part. pass. de arriar, art. 2): 

|| 1. Posat en moviment. Arriat per set daynes amansides, | allí'ls espera un carro volador, Canigó iii. 

|| 2. Que va de pressa, molt resolt (Empordà). «On me vas tan arriada?» (Llofriu, St. Feliu de G.). 

|| 3. met. Que va ben governat i fa progressos (Cat.). Un bon parament de pagesia, un màs ben arriat y les tres criatures que ja pujen, Víct. Cat., Cayres 70.

    Intens.: arriadet, -eta; arriadot, -ota.

2. ARRIAT m. ant. 

Peça situada transversalment entre el mànec i el ferro de l'espasa; cast. arriaz. En lo pom és fortalesa de la espasa, cor en aquell se sofer lo mantí e'l arriat e'l ferre, Pere IV, Cavall., llei xi. Aquest passatge és traducció d'un de les Siete Partidas, II, 21, que diu: «en la manzana es toda la fortaleza de la espada, ca en ella se sufre el mango, et el arriaz et el fierro» (cfr. Giese Waff. Span. 51).

    Etim.: de l'àrab ar-riyās ‘guarnició de l'espasa’ (cfr. Eguílaz Glos. 288).

— Com vulgueu... —contestà En Jaume a la mestressa; i després, amb l'alena apuntada i l’esguard cap a l'escala, rumià per a ell tot Sol—: Encara farà gotjot, quan es refaci, tanmateix; no li’n mancaran pas, d’homes... Quina sort el qui l’arreplegui!... Un bon parament de pagesia, un mas ben arriat... i les tres criatures que van creixent: una nena i dos bordegassos, que dintre cap any estalviaran mosso i criada...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 224).

ARRILAT 

Arrilat

Em semblà, d'un cantó, molt més agitat, amb una preocupació de semblar un home de cap molt despert, posseït d'un desig de presència i de curiositat, i al mateix temps em semblà molt revellit i arrilat, en certa manera esbravat i desorigat. (AADD. Antologia de contes catalans II. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1986. ISBN: 8429719741. 424 p. P. 201.).

ARROMBOLLAR v. tr.

|| 1. Arremolinar, replegar violentament (Conflent, Lluçanès, Pl. de Vic); cast. arremolinar. Quant s'arrombolla | pe'l torb de les altures apilada [la neu], Canigó ii.

|| 2. Enrogallar (pir-or.). Y vénen amb la veu arrombollada, Sagarra Comte 32.

    Fon.: ərumbuʎá (Conflent); ərumbuјá (Lluçanès).

    Etim.: format damunt romboll.

Ell havia volgut estimar-la, però no havia estimat mai res que no fos la idea d'estimar-la, cosa que no era amor sinó una forma d'estupidesa grollera i imperdo­nable, de manera que ja estava bé que marxés amb aquell estudiant de medicina, es va dir, ja estava bé que anés amb aquell futur especialista del cor que Ii tenia el cor robat cap a l'arrombollament de Columbia, ja que el foc continuava estenent-se, i ja era hora que en Ferguson la deixés sortir com un remolí de la seva vida i la deixés anar cap al lloc següent sense ell... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 867.].

ARROSSINAR v. refl. 

|| 1. Arrufar-se, posar-se ajupit (Maestr.); cast. encogerse, acurrucarse. 

|| 2. Degenerar, deixar-se anar físicament o moralment (Cat., Val.); cast. arrocinarse. 

|| 3. Enamorar-se bojament (Escrig-Ll. Dicc.).

    Fon.: ərusiná (or.); arosináɾ (val.); arosiná (Maestr.).

    Etim.: derivat de rossí.

Com tot el barri, aquella placa era arrossinada en plena joventut. Les papereres esbotzades, la brutícia per terra, alguns travessers dels bancs de fusta havien estat arrancats.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 216).

No són errades, aquestes vides. Ni arrossinades. No són cala­mitoses com vides de burgesos. Són, i no és pas el mateix, sacrificades, immolades.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 169.].

Arrossinat

L'àmplia casa quadrada del 583 de l'Avinguda està tota coberta per una mena de tel de deslluïment. Els mobles, les cortines, les catifes, el trespol de la cuina..., tot s'ha arrossinat durant els anys de guerra. I ara, en la commoció de la postguerra, a tot el món hi ha escassetat de linòleum, encara que es preveu que el problema se solucionarà ben aviat. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 181.].

Arrossinada

L’una molt vella o, més que vella, revellida i arrossinada, asseguda al pedrís, abraçant-se amb les mans los genolls, i els genolls tocant a la barba, responia enraonadora a les preguntes de totes ses conegudes, que s'empenyien per acostar-s'hi a prop. Duia les faldilles i el gipó de blau i granellut saial, amb un mocador caigut al coll -Déu sap de quin color-, que deixava sense governs una tufa de cabells de color de cendra lligats amb un munyoc al cim del cap, en una sola castanya. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 139.).

ARRUFIR v. tr. 

Disminuir una cosa per contracció, fent rues en sa superfície (Rosselló, Conflent, Capcir); cast. arrugar. Si me mires, arrufeixes les cilles, Caseponce Contes Vall. 166. Lo català, arrufint lo nas, veu desaparèixer la teca,Alm. Ross. 1923, p. 43.

    Fon.: ərufí (pir-or.).

    Etim.: de arrufar, per canvi del tipus de conjugació.

Al mig del darrer pati, una dona caminava amb un nadó. Va acceptar que de La Tocnaye portés l'horrible mainatjó, esdentegat i cappelat, arrufit com una poma. Un guardià va mirar de fit a fit el tinent, que, sense torbar-se, li va tornar la mirada. Per fi va sorgir el fals oncle, sense el qual no podria sortir.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 89.).

El guardià, Clarius Ardisson, vivia a la planta baixa. Filtrava els visitants amb bonhomia. Baixet, amb la pell colrada dels pagesos o deis pescaires, un aire murri de titi, en Clarius havia fet totes les guerres. 1 potser ni havia sortit de Niça. No calia. Totes les guerres li havien arribat al davant i li havien arrufit la pell.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 210.).

1. ARRUIXAT, -ADA adj. 

Que té el gènit exaltat i prompte per pendre resolucions fortes (Pallars, Tremp, Empordà, Gir., Lluçanès, Solsona, Cardona); cast. arrebatado, exaltado. Amb aquell arruixat no hi valien predicots, Pous Empord. 107. Tal com ella se la mirava d'arruxada y arreluda, si s'ho ficava al cap, a tortes o a dretes ho faria, Girbal Pere Ll., 88.

    Intens.: arruixadet, -eta; arruixadàs, -assa; arruixadot, -ota. Ella, que era bulliciosa i arruixadota de natural, Víct. Cat., Ombr. 68.

    Etim.: contracció de arrauxat.

2. ARRUIXAT m. 

Ruixat. Prest descarregaria l'arruxat, Penya Mos. iii, 126.

— Tan arruixat com era, tan valent! —clamaven les unes, tot admirades encara del coratge del matador. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 259).

Quan entrava al poble, sortien a rebre’m una colla de nens que cridaven, corrien al costat del cotxe i picaven als paraxocs i a les finestres. Alguns marrecs fins i tot intentaven enfilar-se al Sostre, i jo els havia d’arruixar per por que em fessin una ratllada a la pintura o un bony al para-xocs. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 90.].

Arruixaràs

"Tu no m'esperes pas ! Et creus que obeiré i que no et veuré fins la nit de Nadal. Oh Lota! avui o mai més. La nit de Nadal tindràs aquest paper a la mà, fremiràs i l'arruixaràs amb les teves amades llàgrimes. Ho vull, he de fer-ho! Oh!, que content estic d'haver-me resolt!" (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 147.).

Arrauxat

La balda sorollà, va obrir-se la porta, sonà un bravo! del mestre i la torre es desplomà estrepitosament. Havíem fet molts castells al pati a l'hora d'esplai. Ja en sabíem d'allò més. L'anxeneta gairebé sempre era jo, arrauxat, prim, petit i lleuger. Mai no passava res de mal. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 44.).

ARRUPIR v. 

|| 1. Replegar una cosa damunt ella mateixa, fent-la menys extensa (Maestr.); cast.encoger. «Arrupir els muscles»: fer un moviment de contracció de les espatles per expresar indiferència o temor (Maestr.). 

|| 2. refl. Replegar-se una persona o animal damunt si mateix, doblegant l'ossa i els genolls (Cat., Val.); cast. acurrucarse, agazaparse. Pera que las criaturas corressin a arropirse sota las faldillas de las mares, Casellas Sots, 7.L'estrafet, de primer se'l contemplà enfavat, després s'arrupí tot,... i de cop donà embestida per a fugir, Víct. Cat., Ombr. 41.

    Fon.: ərupí (Conflent, Gir., Empordà, Torelló, Pl. de Vic, Solsona, Barc., Sta. Col. de Q., St. Vicenç dels H.); arupí (Torre de C., Tremp, Ll., Tortosa); aropí(Massalcoreig, Maestr., Alcalà de X.); aropíɾ (Val., Sueca, Cocentaina, Alcoi);arupíɾ (Tàrbena).

    Conjug.: regular segons el model de partir.

    Etim.: sembla resultat d'un creuament dels sinònims arrufar i ajupir.

Com em delia per abraçar aquests braços i els teus quatre membres cristal·lins i adorables, poltreta arrupida, i prendre el teu cap entre les meves mans indignes i estirar-te endarrere la pell de les temples i besar-te els ulls de xinesa i «Sisplau, deixa'm en pau, ¿vols?» [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 189.].

[Diuen que així com la vida no es pas millor quan es llarga, així la mort és millor quan no es IIarga.] No m'allunyo tant de l'esser mort com em familiaritzo amb el fet de morir. M'embolcallo i m'arrupeixo enmig d'aquesta tempesta, que m'ha d'eixordar i arrabassar amb feria, amb una carrega sobtada i insensible. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 197.].

Arrupideta  

He trobat els passeigs arreu fangosos,

sadollats per la pluja de la nit;

els brots tendres brillaven temorosos

al bell damunt del fosc brancatge humit;

i tot d'una, volant a la ventura,

com lleu companya de mon greu afany,

he vist creuar l'espai, balba, insegura,

la primera oreneta d'aquest any.

Jo l'he vista arribar, vola que vola,

fins al balcó del blanc palau discret,

i allí aturar-se arrupideta i sola,

guaitant poruga i tremolant de fred.

(Joan Maragall. Antologia poètica. Edicions 62, Barcelona, 3ª ed. 1987. ISBN: 8429718028. 142 p. P. 19.).

ARTANADA

I la Marianna acudí a donar la benvinguda a una nova artanada de parents que desembocava a l'era. Mentres­tant en Jordi i l'Alberta, seguits del pare de la noia, desa­pareixien per l'ampla portalada del casal, enraonant joio­sament, con velles coneixences.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 67.).

1. ARTELL m.: cast. artejo. 

|| 1. Juntura o articulació dels dits. Les sues orelles parien présechs sechs o pansats, e los seus dits e artells sarments ia de dos o tres anys podats del cep, Curial, iii, 98. Los braços fan les rames..., los dits ab los artells són les fulles, St. Pere Pasqual, 7 (ap. Aguiló Dicc.). Aquest és magre d'ungles i d'artells,Sagarra Comte 269. 

|| 2. neol. zool. Cada anell dels que formen els apèndixs (antenes, cames, etc.) del cos dels artròpodes.

    Etim.: del llat. artĭcŭlu, mat. sign. || 1.

2. ARTELL 

Llin. existent a Barc., Ll., Tarr., Alforja, Valls, etc.

El troba amb ulleres, absort en la lectura d'uns folis. Ha de picar amb l'artell a la porta per aconseguir que aixequi la vista. (Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs. Pàg. 94.)

En Sasha s'ha tornat a asseure però ha doblegat els genols i els abraça i té els artells blancs de tensió. [John Le Carré. Amics absoluts. (Absolute Friends, trad. J. Puntí i E. Roig). Edicions 62, 1ª ed., Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5455-5. 384 pàgs. Pàg. 338].

ARTEMÍSIA

|| 1. Nom d'una dona grega, esposa del rey Mausoleu. La amor que Artemisia reyna hagué a Mausoleu, Metge, Somni iv.

|| 2. Planta de la família de les compostes: Artemisia vulgaris. V. artemisa.

    Etim.: pres del llat. Artĕmĭsĭa, mat. sign.

Artemísia

Ataquem un gelat perfumat amb génépi, un licor local a base d'ar­temísia. Me planyi de la parcialitat de la Mounard. -Potser sense ella hauria "integrat"...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 285.).

ARXIFISCADOR

Arxifiscador

...ab ceremònies de Númona; arxifiscador perpetu en lo temple de la Lluna, que les víctimes devores i les ofertes eixugues, tu vols vèncer, ignorant, ab llàstima importuna, de mon català greguesc la bucòlica cultura; envejos de mes corones vols posar-les en disputa, ab los llarguíssims conceptes sols iguals a ta estatura. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 76.).

ASBEST m., neol. quím. 

Amiant que es presenta en forma de blens; cast. asbesto.

    Etim.: pres del llatí asbestus (<grec ἄσβεστος), mat. sign.

El camió fa la volta a 1'estable i se'n torna trontollant pel camí. En Petrus i la seva dona desapareixen a dins. Comenta a sortir una columna de fum de la xemeneia d'asbest.

L'escola és del mateix estil que la urbanització:  un edifici baix de rajola vista amb finestres d'acer i teulada d'asbest, col·locada en un quadrangle polsós tancat amb filat. F.S. MARAIS, diuen les lletres de la columna de l'entrada, ESCOLA D'ENSENYAMENT MITJÀ, diuen les de l'altra banda.

(J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàgs. 127 i 176.).

I la pols d'asbest -del fibrocement, dels paviments, dels aïllants- també el provoca (càncer). (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-085-1. 214 pàgs. Pàg. 38.).

Procedència de la imatge: ENLLAÇ

ÀSCARI

(del suahili askari, 'soldat', mot de provinença àrab i persa, també present, amb variants morfològiques, en turc, amhàric, etc.) era el nom amb què es designava oficialment en llengües europees aquells soldats autòctons que formaven part d'unitats "indígenes" al servei de potències colonials a l'Àfrica (sobretot a la subsahariana) durant la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

El terme s'usava, sobretot, en referència a les tropes "indígenes" negroafricanes dels exèrcits italià, britànic, portuguès, alemany i belga. Emperò, al si de l'exèrcit espanyol el nom d'àscari s'aplicava sobretot als soldats de certes unitats àrabs o amazics del nord d'Àfrica. El mot no fou usat per l'exèrcit francès.

Durant els anys de domini colonial europeu a Àfrica Oriental, els àscaris foren reclutats en gran nombre; tingueren un paper notable en les conquestes de diverses possessions colonials, i posteriorment exerciren tasques de guarnició local i de seguretat interna. Durant les dues guerres mundials aquestes tropes serviren tant als fronts africans com en d'altres, especialment als d'Europa, com succeí, també, amb tropes asiàtiques ("britàniques" de l'ïndia, "franceses" d'Indoxina, etc.). Era característic que les unitats d'àscaris fossin comandades per oficials europeus; per norma general, els autòctons no podien ascendir més enllà de la sots-oficialitat.

Els àscaris tenien uniforme propi, que podia ser d'estil "moresc", d'un pintoresquisme conscient, o bé basat en el de les unitats europees; en tot cas, la lligadura més característica d'aquestes tropes era el fes.

Àscaris

Es comentava, per exemple, el valor ďaquest quan en una ocasió antiga, a l’Àfrica de la sabana, va ser atacat per una lleona i es va salvar introduint el braç sencer ala boca del carnívor. Així va donar temps a l’àscari, que va abatre la fera amb dos trets -la qüestió no tenia res a veure amb el difunt Marinetti però per mimetisme de coratges enaltia la seva figura. (Albert Sánchez Piñol. Les edats d’or. Ed.Proa, Barcelona, 2001, 1ª ed. ISBN: 84-8437-260-X. 164 pp. P. 52).

ASCESI

ascesi | enciclopedia.cat

https://www.enciclopedia.cat › gran-enciclopedia-catalana

ascesi. f. Exercici i esforç de la voluntat que, amb vista a la consecució d'un fi o ideal físic, moral, intel·lectual, polític o religiós, s'orienta a un ...

Ascesi

Finalment, si el «Grand Tour» en autocaravana va servir als meus estudis va ser perquè em va fer descobrir l'antiguitat i el Renaixement in situ, però sobretot perquè constituïa una pausa, una treva. L'ascesi utilitarista del curs preparatori feia evident, per contrast, la in utilitat de banyar-se a la platja, de les costelles de xai a la brasa amb foc de llenya, de les batalles de pistoles d'aigua, d'en Pépin i en Boby lluitant contra el Drac Verd. Les lectures a marxes forçades, com vaig fer amb Proust aquell estiu, no tenien res a veure amb la curiositat lliure i errant. [Ivan Jablonka. Una casa amb rodes. (En camping-car, trad. M. Marfany). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2019. ISBN: 9788433915696. 182 p. P. 150.].

Ascesi

La producció espiritual en l'art i la ciència amb prou feines se salva de degenerar en una mera branca dels negocis metropolitans, de dependre de la publicitat i el renom, d'ésser arrossegada pel neguit general. Necessitarà un gran treball i una important dosi d'ascesi si vol romandre abans que res independent en la seva tasca de creació, a la vista de la seva relació amb la premsa diària, el tràfic cosmopolita i les exposicions universals. [Jacob Burckhardt. Consideracions sobre Historia Universal (Weltgeschichtliche Betrachtungen. Trad. G. Muñoz). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 8429720391. 272 p. P. 203.].

ASCLA f. 

Estella grossa de fusta o d'altra matèria sòlida (Cat., Val.); cast. astilla. En la llar cremava una càrrega d'ascles de melis i branquillons secallosos de carrasca,Valor Narr. 19.

    Loc.—a) Esser de mala ascla: esser home de males idees o de mala intenció (Castelló).—b) Bufa-li un ull, que té una ascla!: significa que una cosa ja no té remei (val.).

    Refr.—a) «Qui té tronc, fa ascles» (Labèrnia Dicc.).—b) «Una ascla no fa foc, ni dues tampoc» (Labèrnia Dicc.).

    Fon.: ásklə (Vic, Cardona, Valls, Tarr., Reus, Selva del C., Vinaròs); áskla (Pont de S., Esterri, Massalcoreig, Tortosa, Maestr., Castelló, Llucena, Val.); ásklɛ (Puigcerdà, Sort, Balaguer, Ll., Pradell, Gandesa, Alcoi); áskʎa (Tamarit de la Litera); áskʎɛ (Fraga).

    Etim.: del llatí vg. *ascla, originàriament *astŭla, var. de astĕlla (per canvi de sufix diminutiu), mat. sign.

Ascles

Durant quatre dies, es van succeir les declaracions de diferents ciutadans de Mántua davant d'un tribunal presidit per fra Guillem d'Arden, un monja dominic rapat, ascètic i més sec que una ascla. (Francesc Puigpelat. Romeu i Julieta. Segona Part. Ed. Fanbooks, 1ª ed. Barcelona, 2014. 178 pp. Pàg. 58.).

 De tant en tant la Maria m'esperava a l'hora de plegar, i saludava en Manel, que li tornava la salutació amb el cap cot. Sempre igual, a la fàbrica del costat seraven troncs i esbocinaven les ascles per fer-ne contra placat, més enllà, les filatures s'anaven recuperant de les successives crisis i els talladors de vidre continuaven ratllant i polint vidre i cristalls, ampolles de totes les marques, formes i procedències.  (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 39).

Sis dies després que tornés de Woods Hole, va sortír per fer una altra de les seves expedicions per la ciutat, i quan va passar per davant d'un solar buit pie de neveres abandonades, de gines sense cap i de trones asclades, li va venir al cap una frase inesperada, quatre paraules que van sorgir del no-res i que es va continuar repetint mentre cami­nava, la capital de les ruines, i com més pensava en aquelles paraules, més convençut estava que eren el títol de la seva próxima obra, aquest cop una novel.la, el primer intent d'escriure una novel-la, un llibre seriós i despietat sobre el país trencat on vivia, un descens cap a un registre molt més fose que res del que havia fet fins llavors, [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 775.].

Doncs, cada nit, Tristany, per con­sell de Brangiana, tallava amb art bocins d'escorça i branquillons menuts. Saltava els pals punxeguts, i , havent fet cap sota el pi, tirava els asclons dins la fontana. Lleugers com l'escuma, suraven; corrin amb ella, i dins la cambra de les dones Isolda n'espiava la vinguda.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 31.].

I, quan torno a casa de qui m'alberga, sé manejar bé la maga, repartir els tions entre els es­cuders, acordar la meya arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, ¿no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.101.].

ASFÍTIC

Aturada cardiorespiratòria

Asfítics

Tornada de vells escolars canosos, amb paraigües, atuïts per la rutina meticulosa, les manipulacions desesperadament fastigoses, soldats amb salaris de penúria i per tota la maduresa, a aquelles cuinetes de microbis, rescalfant aquell interminable bullit de deixes de llegums, de conillets d'índies asfítics i d'altres in certes podridures. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 312.].

ASFÒDEL m., neol. bot. 

Gènere de plantes liliàcies, l'espècie principal del qual ès l'Asphodelus albus, que vulgarment es diu aubó; cast. asfódelo. Mira com et volta el triomf dels asfòdels! Espriu Lírica 47.

    Var. pron.: asfodel, amb l'accent sobre la e, es troba usat per escriptors de la primeria del segle XX: Dels hèroes morts qui vaguen pel camp de l'Asfodel,Costa Trad. 175. Les motes d'asfodel feyen olor més bona, Riber Sol ixent 128.

    Etim.: pres del llatí asphŏdĕlus, mat. sign.

Asfòdel (enllaç)

Condueix, benèvol, les ànimes dels morts més enllà de l'oceà i de la roca blanca, de les portes del sol, del poble dels somnis, i les lliura, en el prat dels asfồdels, a la pau de les ombres que les han precedides. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 117.).

Asfòdels

Nikolas confiava que aviat Xènia sortiria amb ell cada nit, en plegar del cafè, però la noia va fer un esforç per reprimir la seva pròpia llibertat. Els diu menges a la tarda, anaven d'excursió. A Dafnis, van passar un dia idíl·lic; van dinar en plena pineda i van ajeure's entre els asfòdels, tot contemplant l'antiga església que s'alçava als seus peus, amb la cúpula blanca entre foscos xiprers. A fi de mes, Nikolas ja havia adquirit una mena de dret sobre d'ella, però encara no eren promesos formals. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 65.].

ASPERGIAR v. tr. 

|| 1. Ruixar els feels amb aigua beneita, abans de començar la missa major (Cat.). 

|| 2. absol. o intr. Flastomar (Mall.). ¡No la'm fasses an aquesta! diu es batle, aspergiant, Alcover Rond. i, 171.

    Fon.: əspəɾʒiá (Mallorca).

    Etim.: format damunt asperges.

Fregant, espolsant, netejant bo i silenciosos i recollits per tots els racons del temple, semblava que entre tots tres fessin una cerimònia de purificació mai vista. Venia a ser una mena d'aspergis tot estrany, com un exorcisme per a treure de l’església els mals esperits de la pols, tan cançoners i dormilegues. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 62).

ASPI, m., o ÀSPIA f. 

|| 1.   Bastó de dos a tres pams de llargària, travessat prop dels dos caps per sengles bastonets en direcció contrària l'un de l'altre, als quals s'agafa la fusada de fil per esser reduïda a rams o troques; cast. aspa. I trauesser de fustani e l aspi de auspiar lana, doc. a. 1380 (Bol. Ac. B. L., vi, 471). Item l aspia pintada ab la filosa, Item l aspia de canyes, doc. segle XIV (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).Vna aspia ab mix ram de fil, doc. a. 1565 (mateix arxiu). Bellugant l'aspi el fil capdella, Alcover Cap al tard 4. 

|| 2. a) Debanadora, generalment sisavada, per a fer madeixes (Pons Ind. text.)—b) En tintoreria, debanadora semblant a la de fer madeixes però més llarga, en la qual es col·loquen les troques humides de tint o d'adob perquè s'assequin, voltejant-les dins una cambra d'aire calent (Pons Ind. text.).—c) En la màquina de parar, el corró d'aram que es fa baixar dins la pastera, arrossegant l'ordit, perquè el fil absorbeixi la cola (Pons Ind. text.).—d) Aspi de prova o de toc: aspi petit a propòsit per obtenir la quantitat de troquillons que cal penjar en l'aparell anomenat «quadrant» per comprovar el gruix del fil (Pons Ind. text.). 

|| 3. En la filatura del cotó, quantitat de fil equivalent a 30 troques de 500 canes cada una(Pons, Ind. text.). 

|| 4. Persona magra (Val.). 

|| 5. Persona que no pot moure amb llibertat els braços per opressió del vestit (Mall.).

    Loc.—a) Cara d'aspi: cara magra i llarga (Mall.).—b) Més sec que un aspi:molt sec (Mall.).—c) Esser un aspi sense troques: estar molt magre (Barc., Val.).—d) Tenir mals aspis: tenir mal aspecte (Llofriu). Tenir bons aspis: tenir bon aspecte (Llofriu).—e) El vent de l'aspi el refreda (Olot), o Es vent de s'aspi el constipa (Palma): ho diuen d'un que és molt delicat i bo d'emmalaltir.—f) Sentir es vent de s'aspi: sentir bronir molt prop un tret que no arriba a ferir (Palma).

    Fon.: áspi (Ripoll, Olot, Empordà, Rib. de Cinca, Camp de Tarr., Gandesa, Tortosa, Maestrat); áspia (Xàtiva); áspiɛ (Sueca, Maó, Ferreries); áspiə(Ciutadella).

    Etim.: del gòtic *haspa, mat. sign. || 1 (cf. l'alemany Haspel, ‘debanadora’); vegeu Coromines DECast, i, 305.

I a tots al plegat, que és una vergonya ésser ineducat tenint possibilitat per a deixar d'ésser-ho, mantenir-se en estat d'inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l'or no es podrien comprar: que no han de tenir por de veure tota ena de coses, sinó de no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s'hi; que el que es flac de consuetud, el vent de l'aspi l'encadarna, i el que es fort pot afrontar impunement els corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d'enteniment; que la nuesa no es mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena-i sap que no podria defensar-se del més lleu atac- i a més roïnament, morbosament maliciós; car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 189).

ASPIDAR v. tr. 

Foradar i travessar de banda a banda un cos, amb un instrument agut (Mall.); cast. espetar. Los encalsaren fins que tengueren alè, y si no los porían aspidar ab sa llansa, los adormían ab un còdol, Alcover Rond. ii, 104.

    Fon.: əspiðá (Mallorca).

    Etim.: derivat del gòtic spitu, ‘ast’ (V. aspidu).

—Al las, bé ens cal plorar! Tristany, ardit baró, ¿morireu doncs per una traidoria tan lletja? I vós, reina franca, reina honorada, ¿en quina terra naixerà mai filia de rei tan bella, tan cara? ¿És aquesta, nan geperut, l'obra de les teves endevinalles? Que no vegi mai la faç de Déu aquell que, havent-te trobat, no easpidará amb la seva ascona! Tristany, bel amic car, quan el Morholt, vingut per robar­nos els nostres filis, prengué terra en aquesta riba, cap dels nostres barons no gosà armar-se contra ell, i tots callaven com si fossin muts. Però vós, Tristany, haveu fet el combat per tots nosaltres, els bornes de Cornualla, i haveu atuït el Morholt; i ell us nafta amb una asco-na, d'on heu cuidat morir per nosaltres. Avui, en record d'aquestes coses, ¿hauríem de consentir en la vostra mort? [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 41.].

ASPRIU, -IVA

|| 1. adj. Esquerp; que té una rudesa repel·lent al tracte o al trànsit; cast. áspero. Un homo aspriu com una mula jove, Roq. 16. Ahont fa niu l'esparver | o boten cabres asprives, Costa Trad. 37. Faran el niu per les roques asprives, Carner Sonets 99. Una paraula aspriva | pot eixugar per sempre la font viva | de la maternitat, Alcover Poem. bíbl. 65.

|| 2. Sec, broix, no mesclat ni mitigat amb altra cosa (Tortosa); cast. a secas. A la Font Mala... si hi cau un moltó... al poc rato ja se li han fus les molles, quedant-se en los ossos asprius, Moreira Folkl. 38. En pèl aspriu: bístia que va sense sella ni cap guarniment (Tortosa).

|| 3. m. a) Cereal, sinòn. de xeixa (Puigcerdà).—b) Aspriu mitadenc: casta d'ordi de gra molt prim (Gandesa).

    Fon.: əspɾíw (or., bal.); aspɾíw (occ.).

    Etim.: d'un llatí *asprīvu, derivat de aspĕru, ‘aspre’, mat. sign.

Aquest horrible començament no us serà altra cosa que com per als caminants una muntanya aspriva i rosta, des prés de la qual hi ha amagada una plana bellissima i delitosa, que els resulta tant més plaent com més gran ha estat la feixuguesa de la pujada i de la baixada. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 25]. 

ASSADOLLAR v. tr.:

V. sadollar. 

SADOLLAR v. tr.

Satisfer plenament en la gana de menjar o en el desig d'alguna cosa; cast. saciar, hartar, saturar. Sadollar son ase e donar fam a sa persona per avarícia, no's concorda ab justícia, Llull Blanq. 72. Dementre que lo mercader multiplicaua en riqueses e viu que no se'n podia sadollar, Llull Felix, pt. i, c. 4. No's podien sadollar de la sua vista, Muntaner Cròn., c. 76. Quatre coses no's sadollen de quatre: uyl de veser, orella de oyr, e terra de pluge, e fembra de hom, Jahuda Dits, c. 30. Per tal que no puixes dir que a famejar te havia convidat, vull-te sadollar, Metge Somni i. Ahont pogués sadollar-se de sensacions verges, Oller Pil. Pr. 223. He trobat els passeigs arreu fangosos, | sadollats per la pluja de la nit, Maragall Obres, i, 31.

    Var. form.: assadollar (Mai prou assadollat de ses belleses, Massó Croq. 8).

    Fon.: səðuʎá, əsəðuʎá (or., men., eiv.); saðoʎá (occ.); saðoʎáɾ (val.); səðoʎá, soðoʎá (mall.).

    Var. ort. ant.: sadolar (Llull Gentil 296; Treps Rom. 83 vo; Graal 12); sadoylar (Llull Gentil 76).

    Etim.: del llatí satŭllāre, mat. sign. 

Assadollar-se

Des dels primers instants foren homes oberts a totes les inquietuds espirituals i corregueren a assadollar-se a les fonts de cultura europea que satisfeien llur faisó de veure les coses d'aquest món. En plena receptivitat acceptaren el Romanticisme i la màquina de vapor. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 76.).

ASSALINAR-SE

els maons, les rajoles, etc., que surten crues del forn (St. Juan Despí, ap. Aguiló Dicc.). 

Assalinat

Un gran pati a l'aire lliure, als darreres de la casa que habita el pastor Romanill. Té al fons una gran porta feixuga, amb portella, que dóna al carrer. A la dreta, el mur vell i assalinat on creixen les morelles i altres herbes de paret. A la part alta, d'entre les pedres, broten els tanys luxuriants d'una figuera borda. (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 39.).

ASSAMARRAR v. tr.

|| 1. Tupar fort (Lluçanès, Val.); cast. zurrar. T'assamarraré, Oller, Fig. pais. 10.

|| 2. Sacsar o sacudir reiteradament la presa que el ca o altre animal té a mos (Val.); cast. zamarrear.

Assamarrat

S'esperava al replà de Fe la i quan va creure que tots eren a casa va sortir al carrer; m els xicots l'esperaven i abans de que pogués arrencar a córre l'havien assamarrat amb les corretges. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 92.).

1. ASSERVIR v.,

var. per servir. Una bara de melis que aservie per lo portal, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 129).

2. ASSERVIR v. tr. (gal·licisme)

Posar en estat de servitud (Fabra Dicc. Gen.); cast. someter, esclavizar.

    Etim.: pres del fr. asservir, mat. sign.

Asserviment

En la mesura que som capaços de respectar aquesta diversitat som també capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos. La subjecció sempre produeix empobriment, asserviment, tant en l'oprimit com en l'opressor. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 20.).

Asserviment

L'asserviment i l'alliberament més que estats són processos, tendències dinàmiques i no pas adquisicions definitives. Tant en l'esfera personal com en l'esfera col·lectiva tant en el món interior con en l'exterior, amb una vigilància i una lluita constant podem guanyar contínuament nous espais de llibertat i, a la inversa, sense resistència sempre podem arribar a graus més devastadors de dependència. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 236.).

Asservit

-M'estàs amenaçant? Després de fracassar tan vergonyosament en la teva tasca, encara goses amenaçar-me? Ara em diràs tot el que ha passat sense descuidar-te cap detall. He d'esbrinar de quina mena d'homes m'he envoltat, he de saber si heu esdevingut més febles i incapaços que els romans que hem subjugat i asservit. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 224.].

ASSOLDAR v. tr.

Contractar a sou; assenyalar sou a algú; cast. asoldar. 

Assoldat

-Senat i poble de Carvetia! —va començar . La nostra condició ja és intolerable. El tirà ha assoldat nous mercenaris estrangers de ferocitat inaudita amb el pretext de protegir la població de les ciutats que encara viuen amb les institucions autònomes, i es disposa a dissoldre l'últim simulacre de consell lliure de ciutadans a Britània, el nostre senat! [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 369.].

 ASSOT m.

|| 1. Instrument compost d'una o vàries corretges, cordes o altres matèries flexibles, que serveix per pegar cops a persones o animals; cast. azote. Tenia en la mà un açot plen de nuus, Eximplis, i, 219. Lo seu treballat cos ab açots de dura corda açotaua, Pereç St. Vic. 19. Tocant sovint la bèstia ab son açot, Isop Faules 47. a) Corda o corretja lligada al cap d'un bastó, que serveix per pegar a les bísties (Llucena, Castelló, Val., Al., Mall.); cast. látigo, zurriago. Si juguen més ab s'assot que ab so rastell de ses corretjades, Aurora 267.

|| 2. Cop donat amb dit instrument; cast. azote. Si alcú no vol pagar, sien-li donatz per cascú dotze diners un assot, en així que per deu sol[idos] resebés deu assotz, doc. a. 1284 (RLR, iv, 361). E féu donar a aquell donzell cent açots, Llull Felix, pt. vii, cap. 3. Corragué ab veu d'allasses la vila a assots, Coll. Dames 985.

|| 3. Calamitat persistent; cast. azote. Lo bon hom no's deu entristir per los açots de Déu, Canals Carta, c. xliv. Palestina, minvant, sota l'assot de la secor, gemega, Alcover Poem. bíbl. 71.

|| 4. pl. a)   Planta santalàcia: Osyris alba L. (Mall.); cast. guardalobo. És un arbust sempre verd, de branques dretes, fulles coriàcies, linear-lanceolades, flors groguenques i fruits globulosos vermells.—b) Assots de Crist: planta de l'espècie Amaranthus caudatus (Mall., ap. Masclans Pl. 52). També s'anomena assots de monja (ibid.).

    Loc.

—«Amb els seus assots se farà les deixuplines»: ho diuen per indicar que un qui obra malament surt castigat per la seva mateixa mala obra (Vendrell).

    Fon.: əsɔ́t (or., bal.); asɔ́t (occ., val.).

    Var. ort.: açot és grafia molt freqüent en els escrits antics, però no té fonament etimològic.

    Etim.: de l'àrab as-sauṭ, mat. sign. 

Assots

A l'angle mateix una paleta de ferro, grossos bastons amb virolles ferrades, uns assots per als gossos, bossals, gorres de cuiro impermeables, un gran abric també impermeable, un parell de botes d'aigua, i alguns calçons de cuiro i esclops. (Joan Puig i Ferrater. Teatre. Edicions 62, 3ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429715991. 188 p. P. 88.).

ATIFELL m.

Utensili, instrument en general (Val.); cast. enser, trebejo.

    Var. form.: tifell.

    Etim.: de l'àrab tifāl, ‘vas de coll estret’ («gutturnium» segons Freytag, «cruche, pot» segons Kazimirski): cfr. J. Solà Solé, ap. Est. Rom. ii, 108. Spitzer havia proposat (AIL Cuyo, iii, 2) un altre origen com a derivat d'un verb *atifar completament improbable. 

Atifells

Es va deixar portar. La varen estirar sobre el llit de matrimoni encara calent, a la cambra plena d'atifells. Mai no s'hagués pogut imaginar una pobresa més gran, però era una casa de vius, i això li donà una sensació de pau. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 206.].

ATONYAR v. tr.

|| 1. Cavar profundament (val.).

|| 2. refl. Assaonar-se la terra amb la pluja de tardor (Escrig Dicc.).

    Fon.: atoɲáɾ (Val., Sueca, Xàtiva, Alcoi); toɲáɾ (Cullera, Gandia, Pego).

Atonyada

-No em deixéssiu Pare nostre que esteu en el cel. Apiadeu- vos d'aqueixa criatura vostra, que fa més de trenta anys que vi atonyada sota la mola del pecat, envieu-me un dolç penediment feu el meu crim una cosa d'ahir i fonguin-se en llàgrimes els meus ulls, però sosteniu-me, aguanteu-me pel sotaixella, aparteu de les meves entranyes el terrible corcó que me les rosega i jo ressuscitaré dels meus dolors per fruir del present com els altres, que no hi vull dormir més amb l'Úrsula... (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 360.).

AUBA f.:

V. alba, art. 1. 

Auba

"-Canta, rossinyol, canta fins que claregi l'auba, que no tenim altra feina més que escoltar-te!" (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 218.).

AUMUT m.:

V. almud. 

Aumut

"Per aquesta grapadeta firmaria un pagaré d'un aumut d'una barcella. Així com l'hi don, no li fa profit, no el pot assaciar, i sempre el tenc cap baix i cresta torta davant mi. (AADD. Antologia de contes catalans I. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1987. ISBN: 8429719512. 428 p. P. 76.).

AUSAR v. tr. ant.:

V. gosar, art. 1.

1. GOSAR (ant. ausar i gausar). v. tr. o intr.

|| 1. Tenir prou coratge; atrevir-se; cast. atreverse. «Com veig que de vòstron cos | no n'hauré sinó mirar, | a vós estic de robar, | emperò a la fi no gos» (cançó pop. Mall.). E yo per tal que mal no's captenguen de nós no gos començar neguna re, Jaume I, Cròn. 23. Que lo leopart no la gosàs ferir, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Yo conech que fort te han menaçat car has gosat dir la veritat, Pere Pasqual, Obres, i, 104. No'ns gosàvem moure per paor de brega, Muntaner Cròn., c. 231. No és res que amor no gos assajar, Metge Somni ii. Ab tot son gran poder no gosà arremetre, Boades Feyts 352. Altre temor m'acora que jo no et goso dir, Atlàntida vi. Sense gosar a besar-la, Massó Croq. 50. Gosava pas ixer pus del forat, Saisset Coses y altres, 10. Esser gosat: atrevir-se, tenir audàcia. Ha fet manament negú no sia gosat nomenar-se rey, Villena Vita Chr., c. 69. a) substantivat m. Audàcia, atreviment; cast. atrevimiento. No n'i aga negú ni neguna, per ausar que aja, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50). La tua humanitat dóna a nós audàcia e gosar que tota vegada..., Valter Gris. 3 vo. Perquè algú hauia tengut gosar de enujar-lo, Tirant, c. 5. Tisbe..., armada del gosar que amor li donava, arriba al sepulcre, Alegre Transf. 29.

|| 2. a) Apostar, jugar alguna cosa contra algú, contra altra cosa; pretenir de guanyar (mall., men.); cast. apostar. «Ens gosam a córrer?»«Te gos messions que tenc més força que tu». «Tenc s'amor tan ben criada, | que allà on la vui, la pos; | a tu i a tot lo món gos | qui primer l'haurà mudada» (cançó pop. Mall.). Te gos de messions que ella, fins i tot en sebre-hu..., Alcover Cont. 48.—b) Guanyar en una aposta, en una provatura (mall., men.); cast. ganar, aventajar. Jo volia fer vetlada, però sa son me gosà, Ignor. 43. Però ja sa febra em gosa, | es cor me roega un corch, Aguiló Poes. 229.

    Refr.

—«Lo que els grans no gosen, els petits ho diran» (Mall.).

    Fon.: guzá (or., men., eiv.); gozá (occ., mall.); gozáɾ, gosáɾ (val.). Aquest verb té encara prou vitalitat en gairebé totes les comarques de la nostra llengua, encara que va essent desplaçat pel predomini del sinònim atrevir-se.

    Var. form. ant.: ausar (Que negú revenedor ni regater no aus comprar alcunes causes de menjar, doc. a. 1275 ap. RLR, iv, 358); gausar (Que neguna filanera no gaus venre lana, doc. segle XIV, ap. RLR, xxix, 54); goar (No era en Roma qui'ns gohàs deffendre los camps, Scip. e An. 48).

    Etim.: del llatí vulgar ausare, derivat de ausus, mat. sign. || 1. La forma etimològica és ausar; la forma gausar, antiga, i la moderna gosar, presenten el so g-, que els etimologistes han tractat d'explicar de manera diferent: Rohlfs Gasc. 111 a, suposa que el llatí ausare dins el domini dels visigots s'ha creuat amb el radical germànic del verb corresponent (alemany wagen) i n'ha resultat un tipus híbrid *wausare, a la w- del qual és deguda la g- del català i provençal; segons Coromines, en canvi (Vox Rom. ii, 161), aquesta g- prové d'un evitament d'hiat en el grup freqüentíssim no aus, ‘no goso’, que hauria donat per resultat no gaus i la subsegüent modificació del radical aus- en gaus-.

2. GOSAR v. tr. o intr. (castellanisme),

per gaudir; cast. gozar. Gosar de la conversacio de algú, Frui alicujus consuetudine, Pou Thes. puer. 204. Del benefici de gosar de la franquesa del grau de doctor, Ordin. Univ. 1638, fol 28. Ara que de son verger | gosau la florida eterna, Verdaguer Idilis.

    Fon.: guzá (or., men., eiv.); gozá (occ., mall.); gosáɾ (val.).

    Sinòn. preferibles: gaudir, fruir.

    Etim.: pres del castellà gozar. No apareix documentat gosar en català, amb el significat de ‘gaudir’, abans del segle XVI, o sia, abans de la intensificació de la influència castellana. En bon català cal usar aquest verb sempre amb els significats indicats en l'article anterior.

ASSUAUJAR v. tr. 

Suavitzar. Pot hom asuaujar los trebaylats, Llull Gentil 10. Amistat... fa assuaujar tota crueltat, Scachs 37. Mantinent assuauga la dolor, Cauliach Coll., ll. 7, d. 1a, cap. 5. Domdant e assuauyant tro que bé sia acustumat, Flos medic. 116.

    Etim.: del llatí *assuaviare, mat. sign.

I les conseqüencies de tot això foren ben diverses, tanmateix. La fiscalitat s'incrementà un cop més per tal d'encarar-se amb les indefugibles exigències bèl·liques. Però, malgrat el que podia semblar, el rei Pere assaujà les seves maneres autoritàries.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 19).

Va aixecar la barbeta bruscament i la primera reacció, n'estic segur, va ser exclamar que qualsevol persona que ell pogués es­mentar era per definició digna de confianca. Llavors, observantme, es va assuaujar:

-Tal com a mi m'ha arribat aquesta informació, faRies bé de confiar en Maxie. 

[John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 58].

La nau, tailant les onades profundes, s'emportava Isolda. Però, com més s'allunyava de la terra d'Irlanda, més tristament la donzella es planyia. Seguda sota la tenda on s'havia tancat amb Brangiana, la seva serventa, plorava el record del seu país. ¿On l'arrossegaven aquells estrangers? ¿Cap a qui? ¿Cap a quin destí? Quan Tristany s'atansava a ella, i volia assuaujar-la amb paraules dolces, ella s'ir­ritava, el repellia, i l'odi inflava el seu cor.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 21.].

—Tristany, allunya't d'aquest castell; i, quan n'hauràs sortit, no gosis tornar-ne a passar més els fossats ni les barreres. Uns deslleials t'acusen d'una gran traidoria. No m'interroguis: no sabria reportar-te llurs enraonies sense ahontar-nos a tots dos. No cerquis paraules que m'assuaugin; sento que restarien vanes. Amb tot, jo no crec els des­lleials: si els cregués, ¿no t'hauria ja llançat a la mort vergonyosa? Però llurs discursos malèfics m'han torbat el cor, i només la teva partença el calmará. Parteix: sens dubte tornaré a cridar-te aviat, parteix, fill meu sempre car!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 30.].

Assuaujava

Va començar amb calma i, de fet, pel que feia a la pronunciació i el to de veu, va mantenir la calma fins al final; però aviat, en aquella parla tan clara, s'hi va notar un zel entusiasta, estrictament contingut que va generar un llenguatge tens, cosa que va anar augmentant, més comprimit, condensat i controlat. La força del predicador feia palpitar el cor i trasbalsar el pensament: no assuaujava res. En tot moment hi va haver una amargura estranya, una absència d'amabilitat consoladora: les dures al·lusions a les doctrines calvinistes: elecció, predestinació i càstig eren freqüents; i cada referència a aquestes qüestions semblava una condemna eterna. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 394.].

ASSERCIÓ f.

Afirmació, acte de donar per cert; cast. aserción. No contrestant la indeguda asserció del dit hon. P. Net, doc. a. 1439 (Boll. Lul. iv, 41).

    Etim.: pres del llatí assertiōne, mat. sign.

Aquest alpinisme urbà exigia, almenys, deu minuts... Segons les assercions deis especialistes, la sortida nocturna presentava encara més dificultats que l'ascensió...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 174.).

ASSUT m. 

Mur de contenció que atura o desvia l'aigua d'un riu per aprofitar-la en l'agricultura o en la indústria; cast. presa, azud. Pot valer l'açut e l'almudí del dit loch de Alacant cascun any tro a M sòlids, doc. a. 1315 (Col. Bol. xxxix, 112). Al partidor sobirà que és al Azut o demunt lo azut de Vilareal, doc. a. 1346 (Geogr. Cast. 66). En un loch appellat Mislata, hon faeren palliçada en los açuts, Pere IV, Cròn. 286. Puix lo tou de tal açut nunca's pot omplir del tot, Cons. casat 189. Que los vassalls... tinguen obligació de conseruar lo assut y sèquies que stan dins lo terme, doc. a. 1611 (Archivo, iv, 390). Del peu de les congestes fins als assuts de vora mar, Girbal Pere Llarch 142.

    Loc.

—Anar a l'assut: anar a mal viatge; cast. irse a la porra. Donchs vajen los dos al açut, Viudes donz. 461. «Home roig i gos pelut, a l'assut» (Val.).

    Fon.: asút (Castelló, Val., Xàtiva, Alacant, Novelda).

    Var. ant.: çut (Ordin. Cast. 67).

    Etim.: de l'àrab as-sudd, mat. sign.

A l'altra banda del pont, l'embús de trànsit era encara més compacte, rius de cotxes entrant i sortint que a pe­nes es movien uns metres i els semàfors constantment els retenien com un assut doble retindria dos corrents encarats, Salvador fa molt de temps que no ha transitat amb cotxe pels carrers de Valèn­cia ni de cap altra ciutat i mai s'havia trobat en hores i punts com aquest, és hora punta, comentà Teodor com a cosa evident i sabu­da, però eh no coneix l'experiència d'aquesta forma petita de l'ab­surd, no entén per què tants vehicles han d'eixir pel mateix lloc i a la mateixa hora que pareix que ha d'entrar-ne un nombre equi­valent,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 50.).

ÀSTER

Aster (sinònim Diplopappus Cass.) és un gènere de plantes amb flors en la família Asteraceae a la qual dóna nom. Aquest gènere conté unes 600 espècies d'Euràsia i Nord-amèrica, però des de 1990, per anàlisi molecular, es va decidir que les espècies americanes es traslladessin a altres gèneres. Després d'aquesta divisió queden 180 espècies dins el gènere Aster.[1] El nom Aster deriva del grec i significa "estrella", referint-se a la forma del capítol floral. Moltes espècies són planta ornamental.

Aster amellus és l'espècie tipus del gènere. Les espècies del Nou Món han estat reclassificades als gèneres Almutaster, Canadanthus, Doellingeria, Eucephalus, Eurybia, Ionactis,Oligoneuron, Oreostemma, Sericocarpus i Symphyotrichum, totes dins la tribu Astereae. (https://ca.wikipedia.org/wiki/%C3%80ster)

Àster (procedència de la imatge: enllaç)

D'alguna manera aquella va ser la meva clau. Em van donar una clau... Aquell gest em va transformar Recordo aquell ram... Un ram gran d’àsters. Ara sempre en planto a la datxa. (Som precisament a la seva datxa. Per tot arreu, arbres i flors.) Fa poc vaig tornar a Sibèria.[Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 270.].

Àsters

Baixaria del tren, sortiria a l'atrafegat carrer del davant de l'estació de la Canadian Pacific de Winnipeg i oferiria les seves flors als vianants; la gent de la ciutat es tornaven bojos per les flors fresques, encara que fossin flors tan comunes com les que creixien espontània ment a qualsevol ermot de la contrada, per bé que calia saber on buscar-les; en faria quatre poms –aquells àsters de color blau fosc, o margarides de Sant Miquel, com solien anomenar les-, i llavors hi afegiria unes quantes fulles primes i corretjoses, els llaçaria elegantment amb un tros de la cinta que duia i els vendria a deu centaus cadascun, de manera que guanyaria prou diners per llogar un cotxe que les portés, a ella i la criatura, a la pensió del carrer Simcoe, on vivia el seu fill Barker. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 52.].

ASTOR m. 

Ocell carnisser de la família de les aquílides: Astur palumbarius (Cat.); cast. azor.Se fa molt més gros que el milà, al qual s'assembla molt, i s'alimenta de tota casta d'ocells petits. Antigament s'emprava per a caçar. Deus ha creat a hom lo cavall per cavalcar, e l'estor per cassar, Llull Doctr. puer. 3. Statuim que un escuder expert en aytals coses falconer nostre major sia elegit qui de nostres falcons astors e d'altres qualsque quals aucells a cassar deputats cura haja e diligència, Ordin. Palat. 54. Nigú gos traure de la illa sens licència del gouernador astors, esparvés, falcons ne altres aucells de cassa, doc. a. 1396 (Boll. Lul. ix, 146). Vos tenits un aztor qui és bo de perdiu, doc. a. 1406 (Anuari IEC, v, 584).

II. Llin. existent a Barc., Olesa de Montserrat, Gir., Queixans, Figueres, Pont de Molins, Sta. Eugènia, Urtx, Vilamolla, Tarr., Arnes, Canet de Roig, Benigànim, etc.

    Etim.: del llatí acceptōre, ‘aucell rapaç’.

Astor (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

-Senyor, vós sabeu l'estima que sempre he tingut pel senescal Guillem de Montcada -va dir, finalment, assegut a la cadira que havien disposat davant del rei-. Una estima que sempre he manifestat i que mal no he trencat. Però ell   em va demanar un astor que empro per caçar, pel qual tinc una especial predilecció. Així li vaig dir i ell es va ofendre, fins al punt que ara pretén atacar-me. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàgs. 206-207)

—¿I qué agafes, gerthi, quan caces la salvatgina de riu? —Agoto tot el que trobo; amb els meus astors, els llops dels boscos i els grans óssos; amb els meus girfalcs, els senglars; amb els meus falcons, els cabirols i les daines; les guineus amb els meus esparvers; les llebres amb els meus esmirles. I, quan torno a casa de qui m'alberga, sé manejar bé la maga, repartir els tions entre els es­cuders, acordar la meya arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, ¿no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 100-101.].

ASUCSUAIXAR

Comas ara, no podia perdre asucsuaixí unes ratlles de tanta volada...! Potser Déu Nostro Senyor no li permetria que en Valls es convertís, però, almenys, li feia moltes mercès mentre ho intentava. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 374.)

ATAMBOR m.:

V. tambor. 

Atambor  

Jo no dubto / que sa deplorable infància tingué bressol i sepulcre d'una fera en les entranyes. Esta venjança irrità / a les províncies cercanes, ab què los bandos primers foren guerres obstinades. Guerres cruels que mudaren la falç rústica en espasa, lo gaiato en forta pica, lo capot en dures malles, en arc acerat la fona, lo sarronet en aljava, en pífano i atambor lo tamborino i la flauta, los sagals en capitans i en esquadrons les ramades. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 71.).

ATANDADOR, -ORA m. i f.

Qui distribueix per tandes (Val.). Especialment, l'home encarregat de regular la distribució de l'aigua de regadiu entre els diversos propietaris (Val.); cast. atandador.

    Fon.: atandaóɾ (Val., Alboraia). 

Atandador

I llavors, els dies que ens tocava regar l'hort, venia l'atandador i avisava que l'aigua estava ja a punt d'arribar. Si jo era a casa, i sobretot si era temps de vacances d'estiu, acompanyava el senyor Manuel el Callós fins al toll on calia posar la parada de la sèquia mare. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 80.).

ATANOR

m  masculí UÍALQMIA ALQ 

Nom del forn per a calcinar emprat pels alquimistes.

Taimatsu anava a preguntar pel simbolisme de l'escala però li va sortir una altra pregunta que tenia en ment des de feia estona-

-L'atanor?

Conesa va riure amb ganes.

-Perdonin -es va disculpar i va continuar¨: És aquest és un element que alguns han utilitzat per parlar del Gaudí alquimista. Però, deixant això apart, l'atanor és un símbol del forn de fusió i del forn de coure el pa. Si seguim Jung, ell creia que, encès, representava l'energia vital, i que, apagat, i per la seva forma buida, simbolitza la maternitat. (Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. Pp. 219-220).

Els alquimistes es passaven gran part de les seves vides tancats als seus laboratoris entre atanors, retortes, gresols i alambins. Buscaven la pedra filosofal, l'elixir de la vida eterna -Boswell va somriure-.[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàgs. 165-166.].

Atanor (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

ATAQUINAR v. tr.

|| 1. Pitjar una cosa amb una altra per fer més compacte el conjunt (Maestr., Cast., Val., Alcoi); cast. apretar, atacar.

|| 2. Omplir de menjar amb excés (Tortosa, Maestr., Cast., Val., Alcoi); cast. atracar. Per a raderies s'ataquinaven de llepolies casolanes, Moreira Folkl. 45.

    Fon.: atakiná (Tortosa, Maestr.); atakináɾ (Cast., Val., Alcoi).

    Etim.: derivat de atacar (art. 1), mat. sign.

Guapa i inquieta, es va dir en Ferguson, mentre observava com la seva mare somreia i assentia amb el cap i encaixava amb els convidats al vernissage, que malgrat les vacances d'agost havia atret unes cent persones, un grup gran i sorollós ataquinat en el petit espai d'exhibició de la galeria, sorollós perquè les nou o deu desenes de persones que hi havien anat semblava que estaven més interessades a parlar entre elles que a mirar les fotografies de la paret, però aquella era la primera ex­posició de qualsevol mena a la qual assistia en Ferguson, i no estava familiaritzat amb els protocols d'aquelles trobades, les sofisticades hi­pocresies de suposats amants de l'art que acudien a una exposició per ignorar les obres d'art exposades,... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 438].

Quan feia uns deu minuts que caminava, a mig camí entre Carroll i President, vaig veu re una papereria a l'altra banda del carrer. Estava ataquinada entre un sabater i una botiga de queviures oberta les vint-i-quatre hores, i era l'única façana llampant en una filera d'edificis vulgars i atrotinats. [Paul Auster. La nit de l'oracle (Oracle Night, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429759075. 251 p. P. 11].

ATARANTAR v. tr. 

|| 1. Pertorbar, llevar a algú l'esma, els sentits o l'exercici conscient de ses facultats (Tortosa, Val.); cast. aturdir. «Li han pegat un cop i l'han atarantat» (Val.). l és que la boira t'ataranta, t'atabuixa i et fa perdre l'esma, Valor Narr. 27. 

|| 2. Omplir el cap d'idees desbaratades; exaltar (Barc.); cast. levantar de cascos, atolondrar. Fressejavan las noyas... per si hi hauria o no hi hauria ball, que és lo que més de dret els atarentava, Pons Auca 88.

    Fon.: ətəɾəntá (Barc.); ataɾantá (Tortosa, Maestr.); ataɾantáɾ (Cast., Val., Alcoi).

    Etim.: format damunt taranta.

...s'omplia de l'an­goixa creixent de qui no sap on és ni on va ni com acabará el viat­ge, es trobava travessant rius a gual, en vaixells que no entraven a port, en un camió desballestat amb gent desconeguda, es desper­tava només en part conscient però perfectament perdut i ataran-tat. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 10.).

Si se n’havia arribat a mostrar, de complaent i tristament astuta, en la seva angoixa, aquella dona dolça i atarantada. Havia continuat comprant roba per a en Sony, i la desava curosament plegada al calaix de la calaixera que havia estat del nen. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 41.].

-La senyoreta Virgili. La senyoreta Virgili, una de les mecanògrafes antigues, entrà al despatx de la Direcció, i la porta es clogué dar rera seu. La dependència quedà com atarantada i ningú no tingué esma per dir un mot. Immediatament, al cap de dos minuts, la senyoreta Virgili sortí de nou, i, po sant-se el capell, preguntà als seus amics d'oficina:

-El carrer d'Assaonadors, sabeu on és? Multitud de detalls li foren facilitats, i la mecanògrafa desaparegué, dient simplement:

-Ja torno. Era la primera ordre que l'amo donava a la dependència. (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 37-38.).

ATÀXIA f., neol. patol.

Conjunt de fenòmens caracteritzats pel desorde de les principals funcions orgàniques, principalment les del sistema nerviós; cast. ataxia.

    Etim.: pres del gr. ἀταξία, ‘desorde’. 

Ataxi

Discursivilitat, desenvolupament i indiscursivilitat, indesenvolupament a la poesia moderna. Sintaxi i ataxi. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 501.).

ATGE (edat)

És pas normal que encara siguis fadri-magenc al teu atge...  Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 55.).

Quan teniï el teu atge, vaig volguer-me matar per una minyona. I, mira, encara sun aquí. És pas fàcil de viure emprés d'un drama aixís... (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 106.).

ATIFELL m. 

Utensili, instrument en general (Val.); cast. enser, trebejo.

    Var. form.: tifell.

    Etim.: de l'àrab tifāl, ‘vas de coll estret’ («gutturnium» segons Freytag, «cruche, pot» segons Kazimirski): cfr. J. Solà Solé, ap. Est. Rom. ii, 108. Spitzer havia proposat (AIL Cuyo, iii, 2) un altre origen com a derivat d'un verb *atifar completament improbable.

El mut es deia Carl. Era un jove descolorit, que treballa­va en una de les filatures. Tenia els ulls d'un color groc pállid, i les dents tan fines i transparents que també sembla­ven de color groc. Atifellat amb una granota que li anava baldera damunt el cos magre i menut, hauríeu dit que era una nina de draps de dos colors: groc i blau. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 213).

Salvador va posar alguns altres objectes a les alforges de la moto, uns quants llibres, un grapat elegit de discos compactes per si de cas enyora certes músiques, i un estoig de toi­lette i un altre amb els pocs atifells de metge de familia, que no són gens complicats ni fan molt de volum; després va ligar la maleta de cuir damunt de les alforges, es va mirar a l'espill per compro­var si la corbata o llaç de papallona está ben dreta i centrada, es posa un anorac blau ciar damunt de la jaqueta, i va traure la moto per la porta del corral. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàgs. 37-38.).

ATORBAR v. tr.: 

V. torbar.

TORBAR v. tr. 

|| 1. Alterar la claredat, quietud o serenitat; cast. turbar, enturbiar. L'aygua de la mar... per lo vent de migjorn és torbada, Genebreda Cons. 55. Saturn e Mars no torben sa gran veu, Ausiàs March lxxv. De por se li torba lo seny y'l çervell, Proc. Olives 2094. Primer begué, | torbà's del vi, Spill 13489. 

|| 2. Alterar el curs normal, l'estat normal d'una cosa; cast. turbar, desbaratar.Pochs són los hòmens que sien en bon estament, segons comparació de aquells qui torben lo món, Llull Int. 310. Per ells són torbades mes oracions,Llull Blanq. 4. Com lo nostre relotge se sie del tot torbat, doc. a. 1377 (Rubió Docs. cult. ii, 183). Diversitat de cogitacions ha torbat y combatut lo meu enteniment, Metge Somni ii. Vengué la reyna e torbà'ls de ses delitoses rahons, Tirant, c. 86. Anà a torbar la festa ab crits, Alegre Transf. 40. El son no et torbarà sang innocenta ni visió cruel, Alcover Poem. Bíbl. 58. Sense torbar la meva agradosa passivitat, Ruyra Parada 18. 

|| 3. Immutar; cast. turbar, trastornar. Tota la cort se torbà, Llull Felix, pt. vii, c. 1. Tuyt estigueren torbats, Desclot Cròn., c. 147. E nós veents açò fom fort torbats en nostre cor, Pere IV, Cròn. 81. Fill car molt amat, ¿per què m'has torbat axí ne feta tan gran desonor?, Eximplis, i, 164. 

|| 4. Destorbar; interrompre o fer retardar una acció; cast. estorbar. No't bastava prou que haguesses fet callar lo senyor rey..., encara'm torbes Orfeu, Metge Somni iii. Feren tallar e cusir les camises, e feren-les fer un poch largues e les mànegues curtes fins al colze perquè no'ls torbassen en lo combatre,Tirant, c. 57. ¿Com no callau? Molt me torbau, Spill 3992. 

|| 5. refl. Entretenir-se, invertir temps en una cosa; invertir més temps del que cal o del que convé; cast. entretenerse, tardar. Vós teniu altre afer y no us podeu torbar en hoir la resposta nostra qui és molt larga, Alegre Transf. 44. A vegades se torben més de tres hores en lo venir de Muro, doc. a. 1898 (BSAL, vii, 312). Menut, no et torbis, Vilanova Obres, xi, 29. No'ns torbàvem a sentir-la murmurar entre dents, Rosselló Many. 201. Mon pare se demana hont me puch haver torbat, Jampy Lliris 45.

    Fon.: tuɾβá (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); toɾβá (occ., mall.); toɾβáɾ (val.).

    Etim.: del llatí tŭrbāre, mat. sign.

La cera minva a les atxes i canelobres. Si la funció s'atorba encara una hora més a comen­car, algunes capelles es quedaran a les fosques. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 269.).

Diumenge a la tarda, vam prendre un te amb croissants a la terrassa del restaurant, que era una sala enorme amb el sostre molt alt i plena de llibreries, amb un atrapasomnis en una paret i una llar de foc de pedra com Déu mana a l’altra. En una terrassa inferior, un home amb cara de dervix i una noia amb una cabellera rossa i llisa jugaven una apàtica partida de ping-pong. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 383.].

ATOT m. 

En certs jocs de cartes, cadascuna de les cartes que, pel fet d'esser d'un coll determinat, vencen les dels altres colls; cast. triunfo. Quan juguem, és llestíssim a adjudicar-se atots per al seu guany, Espriu Esther 19. a) fig. En els temps de confusió que estem travessant, mai no saps de quin atot hauràs de refiar-te per guanyar la partida, Soldevila Moment 199.—b) Haver fet atots: haver donat de si tot el que podia donar; estar en plena decadència o en la impotència.

    Etim.: aglutinació de la locució a tot.

«Persèfone, amiga molt benèvola, temps era temps habitual entrant de casa, em va assegurar en somnis que podia arriscar sense perill els meus atots i que trumfaria el joc d'aquest fatu covard», puntualitzava amb nitidesa la memòria de la callada Alcestis. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 103.).

ATRACALLAR v. tr.

|| 1. Injuriar o renyar amb paraules molt ofensives, amb molta d'irritació (or.); cast. denostar. Suara t'hai atracallat... i tu parlaves com un sant, Ruyra Pinya, ii, 196.

|| 2. Atordir, amoïnar amb la insistència d'idees o de paraules (Llofriu; Olot); cast. marear, atarantar. No m'atracallus, manu,—va respondre En Xaneta, Ruyra Parada 44.

    Fon.: ətɾəkəʎá (Rabós d'Empordà, Vic, Lluçanès); ətɾəkəјá (Vall de Ribes, Ripoll, Olot. Banyoles, Rupit, Castellterçol, Torelló).

    Etim.: desconeguda. Probablement és de la mateixa rel de tracalejar ‘remoure’, ‘murmurar’. 

Atracalla

Tot el dia d'un tribunal a l'altre. He contestat allò que T’he pogut. A darrera hora reprenc coratge i em defenso amb braó, amb pura vèrbola a manca de saber. La qüestió és no emmudir, com ens havia dit sempre l'ex- seminarista. A moments, davant el professor d'Història Natural, que m'atracalla amb una fredor i un somriure cruels, tinc la sensació que sóc la cabreta de monsieur sé quin del conte de Daudet, i em defenso del llop sense esperança. L'andalús se'm menjarà. No seré batxiller. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França I. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84297184861. 348 p. P. 72.).

ATRONCAR v. refl.

|| 1. Quedar dret i immòbil com un tronc (Val.); cast. atroncarse.

|| 2. Ensopir-se, adormir-se feixugament un malalt (Ll., val.); cast. amodorrarse.

    Etim.: format damunt tronc. 

Atroncat

Quasi tot el que vas escriure va quedar en no-res, però no pas totes les paraules, no pas totes les frases, i el 1967 va ser el primer any. Amb 50 cèntims pots comprar un litre de vin ordinaire. Últimament he begut una mica massa. Sovint em fa venir son i caic atroncat. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 180.].

ATUDAR

Extingir, acabar, apagar, arrestar, detenir.

A París el trucava clandestinament, dos o tres cops a la setmana, des del despatx del comandant Merelli. Al començament, tenia por que m'enxampés alguna patrulla, però prenia moltes precaucions i deixava tots els llums atudats. Tancava les portes del passadís i del despatx. Ens vam tornar a veure a París al desembre del 1986 arran de les vagues estudiantils.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 336.).

Em va explotar durant un any, sense cap vergonya. Hauria pogut tallar en sec. Quan el foc s'atudava, ella L'alimentava amb falses es­perances.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 453.).

ATUIR v. tr. 

|| 1. Rendir, privar de les forces físiques o morals (or.); cast. rendir, abatir, debilitar.Y un podrà atuir-los [als pensaments herètics] quan no han pogut un reguitzell de savis?, Verdaguer Flors 97. Portant aquella vida va contraure la malaltia que l'atuheix, Guimerà Jes. que t., ii, 2.aNo ens calia... sinó afegir llenya al foc, ara seca, ara verda, segons convenia espavilar-lo o atuir-lo, Ruyra Parada 40. La més petita les hi contà que ja havia atuhit al vey de la montanya, Víct. Cat., Sol. 115. Cançats, retornaríem al lluminós estatge | perque la boira fina del dol no'ns atuís, Carner Monj.32. 

|| 2. Extingir, anihilar (Ripoll, Vic, Llofriu); cast. matar, borrar. Mira que és ¡ay! un glavi per aqueix cor de mare | l'alletar la fillada de qui atuhí-li els seus, Atlàntidavi.

    Fon.: ətuí (Empordà, Guilleries, Vic, Gir., Vallès, Costa de Llevant, Valls).

    Conjug.: regular segons el model de partir.

    Etim.: desconeguda. Segons Meyer-Lübke REW 9018, ve de tūtāre i és, per tant, germà del cat. tudar ‘apagar’, ‘fer malbé’; però aquesta etimologia no explica el canvi de conjugació ni acaba d'esser convincent en la part fonètica i semàntica (cfr. J. Ronjat en RLR, lxi, 167, i G. Millardet en Rom. xlii, 461). En el n.o 273 del REW s'admet un ètim germ. aftōjan ‘consumir’, per explicar els mots dialectals italians atojare ‘cansar’ (Arezzo) i attuire ‘sotmetre’ (Pistoja); és vivament suggestiva la coincidència de forma i de significat del nostre atuir amb aqueixos vocables, sobre tot amb el de Pistoja. La forma originària aftōjan és donada com a longobarda, i per tant no és probable que sia arribada a Catalunya; però probablement existiria en els dialectes germànics occidentals i podria haver donat origen al nostre atuir. El Dr. Leo Spitzer, en carta particular, ens proposà amb les convenients reserves una altra etimologia: atuir podria esser, segons ell, resultat d'un canvi de conjugació de atuar (aquesta forma existeix a Batea, segons Aguiló Dicc.), i atuar vindria del llatí actuāre ‘acabar’; del sentit de ‘acabar’ al més concret de ‘extingir’, ‘anihilar’, no hi ha més que una passa. La dificultat que es presenta a aqueixa teoria és la unanimitat quasi absoluta amb què s'hauria fet el canvi de conjugació del tipus -ar en el tipus -ir.

ATUÏDOR, -ORA adj. 

Que atueix; cast. abatidor. Una tristesa negra, amarganta, atuhidora, Oller Pil. Pr. 55. Y he sentit tot el pes atuhidor del ridícol, Ruyra País pler, 26.

Clay no podia avesar-se al seus canvis sobtats d'humor, per no esmentar la seva atuïdora dialèctica. Partint d'una premissa falsa, era capaç de bastir un raonament tan lògic que a la fi quasi aconseguia que la premissa semblés certa. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 178).

Narcís 0ller, sense anar més enllà, no fou el gran novel·lista que hauria pogut ésser perquè a la seva precisa arquitectura li manca la gracia verbal necessària. La seva prosa és massa obscura, massa llisa, massa atuïda. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 18.).

ATUPAR v. tr.: 

V. tupar.

FATUPAR v. tr.: 

V. tupar.

TUPAR (o atupar). v. tr. 

Donar cops forts, sia agredint, sia per aplanar o pitjar una cosa (mall.); cast.zurrar, azotar. Lo cor d'ira els esclata | y a l'host traydora atupen, Collell Flor. 77. Y lluita amb les ventades que atupen la ribera, Costa Poes. 43. No poria veure que una veinada atupàs un infantó, Ignor. 56.

    Fon.: tupá, ətupá (mall.).

    Etim.: format damunt tup, onomatopeia del cop sec i violent.

Potser el capità es descuidà de parlar-ne, tal vegada la deixà fer en terra com un ca atupat, sense ajudar-la i per això la passà per alt en la seva història. Però no, aquestes càbales no duen enlloc.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 33.).

Una con­versa sobre el temps, el bon temps d'aquella prime­ra setmana de juny que res no tenia a veure amb la de l'any passat, de vents furiosos que arrabassaren arbres, atuparen els fruiters i esbucaren parets i teulades, serví per consumir els primers minuts de l'en­contre.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 64.).

Tem sobretot la humiliació, tem que no li da­vallin els calçons i els hi llevin i no els hi tornin i així, amb el cul a l'aire, hagi d'anar-se'n cap a ca seva i son pare el recompensi amb una atupada de ca. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 94.).

Només mirant la mar vella que pastura una nombrosa guarda de xots, sense esment ni esma, es coneix que el temporal prové de fa unes hores i que deu haver atupat de valent. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 236.).

—Cap de moniato, aquel Tu no t'hi facis. Ja l'atuparé, jo!

Vés a rentar-te les mans! (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 40.).

Allà, però, a més de desfogar-se, pensa amb dolor en els temps passats, la primera joventut passada amb el duc, que és el seu cosí, un nen ferotge que sovint l'havia atupada però que s'havia fet estimar per ella. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 119.].

Atupar

En els balcons, les criades s'aturaven d'atupar estorins i d'espolsar llençols: de tant en tant queia qualque peça de dos: i la cantoria esquerdada i el re- nou metàl·lic del guitarró s'anava allunyant i engolint dins la maror dels carrers atrafegats. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P. 26.).

ATZAGAIA f. 

Llança curta que empraven els africans com a arma llançadissa; cast. azagaya.Estauen-li tres exortiquins denant ab ses atzegayes, Jaume I, Cròn. 87. Hun Serray feri-lo de huna atzagaya per la cuxa, Desclot Cròn., c. 89. Ab lanses africanes que en altra manera són dites azagayes, Marsili Cròn., c. 34. Una adzagaya de la gineta, Assign. Pr. Viana 261.

    Etim.: de l'àrab az-zaġāya, mat. sign.

Veient-lo treballar, Ynatsé no va poder evitar recordar el dia que Manyaà va revolucionar la manera de caçar del Clan dels Cavalls, perquè també dissenyava atzagaies. Les atzagaies, una mena de llança curta que feien servir com a arma llancívola, també tenien molta sortida, però cada cop estaven més arraconades per l'arc. Estaven formades per un bastó lleuger prim d'una certa llargada. La punta podia ser de sílex o d'os, i a l'extrem oposat podies portar plomes o no, això depenia del guerrer. (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 104).

Atzagaies 

ATZEBIB m. ant. 

Panses; cast. acebibe. Quintal de atzebib, doc. a. 1249 (RLR, iv, 252). Quintal de d'atzebib dos diners, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Item atzebibs, lo quintal un diner, Reua Perp. 1284. Sporta de figues, atzabibs, alum, doc. a. 1295 (RLR, v, 86). Si troba atzebib o encara figues, ell ne deu fer vi, Consolat, c. 145. Figues seques e atçabib, doc. any 1358 (arx. mun. de Barc.). Figues seques e atzabib, e tota altra fuyta secha, doc. a. 1359 (mateix arx.). Docentes [atzembles] qui aportaven figues seques e zabib [sic] e dàtils, Desclot Cròn., c. 76.

    Etim.: de l'àrab az-zabīb, mat. sign.

Atzebibs

Els dialectalismes léxics hi són prácticament inexistents fins a la segona meitat del segle xv. L'antologia de lletres missives del Consell municipal de València recentment publicada per Agustín Rubio, l'edició i l'estudi lingüístic dels Furs a cura de Germá Colon i d'Arcadi Garcia, i l'inventari léxic d'Antoni Canals fet per Emili Casanova ho palesen a bas­tament. Si hi ha algun matís dialectal, sempre per excepció, cal buscar-lo en 1'ús d'uns quants arabismes més o menys locals (albelló, algeps, atzebib, atzucac, bellota, dacsa, dula, etc.), en la preferència no exclusiva per algunes paraules o variants formals occidentals (alendar, amprar, junc, melic, mitat, pegar 'encomanar', etc.), en la tendència a reflectir gràficament la palatalització de s davant velar (peixcador) i en alguns casos aillats de foilues verbals incoatives en -isc, própies del catalá occi­dental (servisca / servixca / serveixca).(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 392).

ATZEMBLA f. ant. 

Bístia de càrrega; cast. acémila. Si los romeus van... ab asembles [sic] carregades de roba, Llull Cont. 113, 5. Que DCCC genets ab dos milia azembles carregades..., Jaume I, Cròn. 423. Lo rey d'Aragó menà docentes adzembles qui aportaven l'arnès, Desclot Cròn., c. 76. E yo doné tots los cavalls e atzembles e carros a aquells qui eren estats de ma companya, Muntaner Cròn., c. 236.Esperants dites hosts e les atzembles e les viandes, Pere IV, Cròn. 164.

    Etim.: de l'àrab az-zāmila, mat. sign.

-Eixa dona sí que és una bona atzembla. Tota sola den ser capaç d'arrossegar-ne tres o quatre de cop. Tu, d'això, deus saber-ne més que jo, oi?  va preguntar picant l'ullet. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 229.).

Una taxa semblant, o que en formava part, eren els atzembles. Durant les preparacions que efectuà Jaume I per anar a ajudar Alfons de Castella contra una amenaca d'invasió des del nord d'Àfrica, va requisar, sota aquell capítol, 25 animals de cárrega dels mudéjars de Biar, 12 de Quart, 30 de Moixent, 6 d'Onda, 9 de Sogorb, 16 de Sollana i 24 d'Uixó. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 156).

Una hora després, els borbònics han perdut 279 soldats entre morts i presoners, 24 cavalls i 380 atzembles carregades de farina. (El dia a dia d'un miquelet. Els combatents que van fustigar els borbònics a la guerra de Successió. Carla Galisteo / Àngel Casas. Article revista Sapiens, núm.145, agost 2014, pàg. 58).

ATZERCOL

Atzercol  

Oli de mòculo, ràpulo, coculos, oli de mata i mantega d'asahar. Puix tinc ací mos vassalls aprenents de ma destresa, bé podré traure en públic los secrets de mes receptes. Què és lo que emblanqueix la cara? Lo tartre, blanquet, ametlles, oli, solimany, pomada, greix de gallina i mantega. I per colorir les galtes? Los paperets de Castella, el mangra, atzercol, carmí i los gresols de Florència. Per ennegrir los cabells? Caparrós i pega grega, negre d'os, carbó de pi o fer-se una cabellera. Per fer les celles voltades? Paper cremat les augmenta, vidre trencat les iguala, que és bo per majors empreses. Contra les rugues del front? Emblanquinar de paleta. I per encendre los llavis? Ungüent de cera vermella. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 151.).

ATZIAC, -AGA adj. 

Infaust, ple de desgràcia; cast. aciago. Sota atziagues llunes he obert estretes tombes, Bartra Evang. 40. Els fills atziacs, a l'esquerra, innombrables, ibid. 132.

    Var. ort. ant.: abciach, abziach. Dia abciach per solemnial col, Auziàs March cii. En aquest text, abciach sembla tenir el significat de ‘feiner, no festiu’.

    Var. form. ant.: egipciach.

    Etim.: del llatí aegyptiăcus (dies), ‘dia egipci’, per al·lusió als dies calamitosos de les deu plagues d'Egipte.

... la fosca travessia, l'atziac final: / dir-nos adéu, trencar-nos, acabar / sense esperança.   (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 152.).

ATZUR m. 

Color blau-cel; cast. azul. Deu esser lo camper del dit retaula... d'or fi e fines colors, ço és asur [sic] d'Acre e d'altres colors, doc. a. 1379 (Boll. Lul. xi, 7). En compra de guix adzur adzerquo e altres colors, doc. a. 1436 (Arx. Gral. R. Val.). La ymage vestida de bon e fin assur, doc. a. 1438 (Boll. Lul. xi, 27). Hun stoig atzur de cuyro, Inv. Pr. Viana 130, Adzur d'Acra ha-aytal la conexensa que sia ben prim e alt de color quaix celestina, e prin moltes mostres, e aquella qui és pus celestina e pus ardent uall més. Adzur de alamanya ha aytal la conexensa que aia bella color e blaua e ardent e sia prim, Conex. spic. 13. Es paraula arcaica, que avui no s'usa sinó en llenguatge poètic: Constelacions d'estanys d'atzur y vert, Canigó iv. La neu blanquetja demunt l'atzur, Salvà Poes. 149. Queyen del atzur frenesí y cansament, Carner Sonets 63.

    Etim.: de l'àrab lāzūr, mat. sign.

Llavors es posaren en camí tot conversant, fins que a l'últim ata­laiaren un ric castell. El voltaven tot de prats, de vergers, d'aigües vives, de pesqueries i de terres de conreu. Vaixells nombrosos entra­ven al port. El castell s'alzinava damunt del mar, fort i bell, ben munit contra tot escaladís i tota mena d'enginys de guerra; i la seva torre mestra, temps era temps aixecada pels gegants, era bastida de carreus grans i ben tallats, disposats com un tauler de sinople i d'atzur. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 4.].

(enllaç)

AUBADA f.:

V. albada. 

Aubada

No sents com riu i murmura esta sonorosa font?; murmura que et lleves tard i riu que en patesca jo: / no ho sents puix encara ronques, oh desditxat amador!, / que per més que matinege, no troba quan ix lo sol. Mes vejam si d'una aubada te desperten les cançons, cançons que aprengué Fontano en los marges del Besòs. (Francesc Fontanella – Joan Ramis i Ramis. Teatre barroc i neoclàssic. Edicions 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 842971930X. 250 p. P. 93.).

AUBAC m.: 

V. obac.

OBAC, -AGA adj. 

(Lloc) ombrívol, on no arriba el sol (or., occ.); cast. umbrío. Un locum que uocant ab Obac de Gironella, doc. a. 1072 (BABL, vi, 385). Per lo camí de les sorts del hobach, doc. a. 1342 (BABL, xii, 44). A la entrant del bosch a la part ubaga,Milà Rom. 270. M'oferiren estatges obacs, temptadors, Ruyra Pinya, i, 45. Enllà dels clots obacs, Santamaria Narr. 203.

Obac (escrit també Ubach i Aubach): 

|| 1. topon. a) Poblet de 10 cases agregat al municipi de Fígols d'Organyà (Alt Urgell).—b) Casa a una hora de Falset (Guia Cat. 13).—c) Obac del Clergue: partida de terra en el terme de Montoliu de Segarra (doc. a. 1463, arx. parr. de Guardiolada).—d) Obac dels Masos: partida de terra en el terme de Sopeira (Ribagorça).—e)Obac de Vacarisses: partida de terra a dues hores de Terrassa (Guia Cat. 133). 

|| 2. Llin. existent a Barc., Gir., Ribes, Amer, Cassà de la S., Armentera, L'Escala, Bescanó, Cabanes, Lluçà, Cardona, Berga, Igualada, Mataró, Agramunt, Albatàrrec, Anserall, Arbeca, Aristot, Tortosa, El Puig, etc.

    Loc.

—Mirar la part obaga: fer el desentès, distreure's intencionadament (comarca del Llobregat).

    Var. form.: bac.

    Fon.: uβák, əwβák (or.); oβák, awβák (occ.).

    Etim.: del llatí opācu ‘mancat de claror’.

Serra de l'Obac

-Comencarem aquí a l'aubac, i anirem baixant. Tu es­tén aquet de la punta, que jo vai al mas a buscar el banc. Al cabàs del cotxe hi ha les màquines i els guants de plàstic de ta tieta, si els vols.(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 141.).

AUBA f.:

V. alba, art. 1.

Los galls de la Masia cridaven llur desperta ferro als del Mas veí, eixos als de la Conca; que responien ja a cants vinguts de llevant.

Aviat de totes les cases solanes de l'entorn eixiren veus estridents o graves anunciant la caiguda de la nit i la proximitat de l'auba.

D'entremig de grans fullaraques venien passades de rossinyol. Tan aviat son cant n'era d'alegria com sem blava plany de viudesa. Estava content? Trist? Altres ve gades xerricava com rient de ses quimeres.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 96.).

AUBÀ

Aubà

Passaria dels vint-i-cinc, però no arribava an els trenta. Era allanguit i bastant alt, tenia la cara afilada i els ulls descolorits com els grans de magrana aubà. (Miquel S. Oliver. L’hostal de la bolla – Flors de silenci. Edicions 62, Barcelona, 2ª ed. 1986-. ISBN: 8429717056. 138 p. P.15.).

AUBADA f.: 

V. albada.

ALBADA (i dial. aubada). f. 

I. || 1. La primera claredat del sol ixent, o el moment en què la llum del sol comença a aclarir l'horitzó; cast. alba, aurora. Si com un jorn la primitiva albada | escampà vols d'aucells aletetjant, Costa Trad. 166. Mirava un matí | descloure l'albada, Verdaguer Flors 21. Encar cremen els festers | quan arriben els primers | romeus a punta d'albada, Ramis Clar. 117. a) met. Primeria d'una cosa. De nostre poncellatge l'albada allà retrèyem, Atlàntida, vi.

|| 2. a) Música o cançó que fan a la porta d'una casa, a punta d'alba o en la nit, per obsequiar qualcú (Maestrat, Plana de Cast., Val., Sueca, Xàtiva); cast. alborada, serenata. A la prov. de Lleida donen el nom d'albada a la música que fan tant de nit com de dia (segons Aguiló Dicc.). Ab so de cornetes albades li fa, Viudes donz. 382. Que ninguna persona de les nou horas de la nit en amunt puga anar per la vila sonant guitarras ni altres instruments, ni fer albadas, sens llicencia del batlle, doc. a. 1764 (arx. mun. Igualada). L'aucell un temps catiu, | cantant-te alegre aubada, Orlandis Poes. 13.—b) Composició poètica feta per cantar-la a la matinada; cast. alborada. El gay tenzó i l'albada y'l sirventès lleyal, Riber Sol ixent 110. 

|| 3. Combat que es dóna ben de matí (Un Mall. Dicc.); cast. alborada. (Aquest darrer significat no és català).

II. || 1. bot Arbust de la família de les lleguminoses: Anthyllis cytisoides L.; cast.boja blanca. (Barceló Flora 111).—V. descripció i dibuix en l'art. botja (blanca). 

|| 2. Rella de l'arada (Alguer); cast. reja.

    Cult. pop. a) «Si no t'agrada, no li facis albada»: ho diuen a un que tingui una cosa entretinguda sense profit d'ell ni d'altri (Cat.).—b) «De vegades, els capellans fan albades» (Aguiló Dicc.).

    Fon.: əɫβáðə (Conflent); aɫβáða (Maestrat); aɫβá, pl. aɫβáes (Val., Cast., Al.);əwβáðə (Barc., Bal.); aɫβáðɛ (Lleida).

    Sinòn.: I || 1, alba, aurora; || 2, serenada.—II || 1, botja blanca, botja de cuques; || 2, rella.

    Intens.: albadeta (val. albaeta).

    Etim.: del llatí albāta, ‘emblanquida’. Aquest ètim és evident per totes les accepcions de I i per II || 1, però no ho sembla tant per l'accepció II || 2. Aquesta no és originàriament catalana, sinó una infiltració del sard en el parlar d'Alguer. La rella es diu arbata en nuorès, albada o arbada en logudorès, orbada en campidanès. Mussafia feia venir tals formes, del llatí urbum, «pars aratri» (Isidor Orig. 15, 2); Guarnerio, d'un creuament de urbum amb vervactum; Zanardelli, de vervactum tot sol. Però M. L. Wagner (Das ländliche Leben Sardiniens im Spiegel der Sprache, p. 18 s.) refuta amb raó aqueixes tres teories, fonèticament inadmissibles, i sosté que la vertadera etimologia és el llatí albāta, ‘blanca’, aplicat a la rella perquè és lluenta.

...s'hagin revelat a un esperit poden revelar-se a un altre; l'aubada borrosa i indecisa que apunta per tornar-se esplendent migdiada; la concreció, si no definitiva, almenys superior, que fins avui no s'ha efectuat, dels elements o de l'ànima rural catalana en un seguit d'obres o en una obra-tipus, pot efectuar-se al millor dia, del nostre vivent o del dels nostres seguidors. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 190).

AÜCAR v. tr.: 

V. ahucar.

AHUCAR o HUCAR v. tr. 

|| 1. Cridar «ahuc! ahuc!» Es el crit que fan els caçadors per afuar els cans als conills, quan els cans, sentint l'olor del quest, remenen nerviosament la coa; també, quan fuig un conill de buidada sense que els cans se'n temin, si els caçadors se n'adonen criden «ahuc!» als cans senyalant-los el camí per on fuig el conill, perquè l'encalcin (Manacor, Campos, Campanet, Randa); cast. hucar, jalear. També els pastors criden «ahuc» als cans per fer-los replegar les ovelles (Mall.). «Un pastor ahuca i siula | quan replega es bestiar; | jo sempre m'ho vaig pensar, | que em deies dona per riure» (cançó pop., Mall.) 

|| 2. Udolar, fer crits gemegosos els animals o persones (Lluçanès, Mall.). Anava, donchs, aquest desaventurat de Pere, tot jorn per aquesta selva cridant e ahucant e tornant a enrera, creent-se anar avant, Decam., jorn. 5.a, nov. 3.a. 

|| 3. Fer fugir a força de crits amenaçadors; cast. ahuyentar. En la cort del rey viu entrar un ca estrany,... e viu que'l rey e'ls cavallers l'aucaren, e los cans d'aquella cort tots lo morderen e'l gitaren del palau, Llull Cont. 108, 13. «Ahucar el falcó»: fer-li crits per espantar-lo (Alcoi). A fi d'esquivar-los [als moixons] de les pastures i veure si, ahucant-los, anirien a caure al nostre parany, Ruyra Parada 67. 

|| 4. Acompanyar o perseguir algú fent-li grans crits, sia per riure-se'n, sia per obligar-lo a anar-se'n o per molestar-lo de qualque manera (Tortosa, Maestrat, Cast., Val., Sueca, Alcoi, Pego). Neguna persona no gos ahucar ne ferir a negun juheu ne juya, Ordenacions del segle XIV (BABL, vi, 98). Lo ascridaren tots e lo van ahucant e blastomant le hore qal fo nat, Graal 192. Y al qui açò vol agafar | lo ahuquen [los xics] de tal manera, Ros Poesies (Val., segle XVIII). 

|| 5. Esbroncar, afrontar algú retraient-li a la cara les seves faltes (Vall d'Àger). Relliscà una carta, i tots ahucaven el brivall, Espriu Anys 99. 

|| 6. Fer crits amb la veu estrafeta, per divertir-se els disfressats o per cridar-se uns amb altres la jovenalla (Eiv.). 

|| 7. Animar amb manballetes i crits els qui ballen; cast. jalear (Un Mall. Dicc.).

    Fon.: əuká (Lluçanès, Campos, Campanet, Randa); auká (Tortosa, Maestrat); aukáɾ (Cast., Val., Alcoi, Pego); uсá (Manacor); uká (Campanet, Campos, Eivissa).

    Conjug.: segons el model de cantar.

    Etim.: segons REW 4224, d'un verb onomatopeic hūccare ‘cridar’, que té formes parentes en quasi totes les llengües eslaves, germàniques i romàniques (cf. Leo Wiener en ZRPh, xxxv, 454 i segs.). J. Brüch li atribueix com a probable un origen germànic (ZRPh, xxxviii, 694). M. Grammont creu que és format damunt el nom germànic de l'òliba i que originàriament devia significar ‘cridar com una òliba’ (RLR, lx, 101); el nom de l'òliba en ant. alt-alem. és hūuo (cf. Walde LEW, s. v. bubo) i no sembla probable que tal nom sia la font de la forma huc, tan estesa per tota Europa. Més aviat crec que ahucar és una formació onomatopeica damunt ahuc!, crit per excitar els animals.

Però llavors l’encarregat dels micros va alçar les mans com per posar pau i va semblar que aücava:

—Juanjo, vostè és metge o no? Perquè aquí l’altre dia ens van fer un curs de com recuperar un malalt en parada respiratòria... (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàg. 42.)

Canto / malesa i bardissar, remor d'herba aixafada, i  / els homes aücant, movent els braços vermells. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 207.).

Enmig de les rialles i dels aücs, arrossegant darrera seu la turba acanillado., féu cap al lindar de la porta on, sota el dosser, al costat de la reina, seia el rei Marc. S'acostà a la porta, es penjà la mala al coll, i entra. El rei el velé i digué:

—Vet aquí un bell company; feu-lo acostar.   [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 98-99.].

AUCUBA

El seu nom deriva de la paraula japonesa "Aokiba" que és el nom vulgar que se li dóna al Japó. Quan està coberta de fruits es col·loca davant de l'altar dels déus protectors de la família.

El seu nom científic és Aucuba japonica i els seus noms vulgars: Full d'or, Aucuba, llorer tacat o clapejat. Pertany a la família de les Cornáceas.

Segons uns autors només té una espècie, la Aucuba japonica, segons altres hi ha dos originàries les dues de les zones muntanyoses del Japó i la Xina.

Arbust de fulles perennes de forma lanceolada. Les flors són insignificants. Els fruits de vistós color vermell.

Les Aucubas s'empren per a formar tanques i com a planta aïllada. No és recomanable com a planta d'interior. Viu bé en patis, pòrtics, balcons, en test gran. Molt utilitzada en jardins públics i autopistes per la seva resistència als gasos dels vehicles.

Viu igual al sol, a l'ombra o semiombra. Resisteix el fred però no les temperatures sota zero.

La Aucuba no és exigent amb el terreny , però en una barreja amb una part de torba i una altra de terra de bruc afegides a la terra millora el creixement. (enllaç)

Aucuba (enllaç)

Vaig passar la nit a casa seva i vam dormir junts. L'endemà, quan vaig obrir la finestra, els fruits de l'aucuba brillaven sota el sol del matí. Els rossinyols s'acostaven a picotejar-los i els seus refilets omplien el jardí. El mestre i jo vam contemplar els ocells des de la finestra, l'un al costat de l'altra. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban. Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 212.].

AURÍCULA f. neol. anat.

Cada una de les dues cavitats superiors del cor; cast. aurícula.

    Etim.: pres del llatí auricŭla, ‘orella’. 

Aurícules

En aquells horts marronosos, hi creixia l'herba que verdejava cada vegada més i ens suggeria que l'esperança hi passava cada nit, perquè cada matí hi havia petjades brillants del seu pas. Les flors espuntaven per entremig de les fulles: lliris de neu, safrà, aurícules i pensaments d'ulls daurats. Els dijous a la tarda (mitja festa) anàvem a passejar i als marges, sota les tanques, encara hi trobàvem més flors delicades que s'obrien. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 85.].

AURIFLUENT adj.

Que fa un raig d'or; cast. aurífluo. Tot parant la copeta, contemplà com anava aquesta curullantse d'aquell líquid aurifluent, N. Oller (Catalana, viii, 115). 

Aurifluent

Escolteu, si no, l'estrofa

d'un poema aurifluent

i que el docte secretari

subratllava justament:

M'albiren amb manta cura

bo i curulls llurs ulls ferrenys,

que àdhuc ací nogensmenys

de quelcom sento fretura!

(Pere Quart. Poemes escollits. Edicions 62, Barcelona 1986, 2ª ed. ISBN: 8429719946. 170 p. P. 161.).

AÜRT o URT m.

|| 1. ant. Envestida, acte d'acometre o topar impetuosament; cast. arremetida, topetazo. E així del primer ahurt feu tal loch als seus cauallers,... que ells podien be passar sens empatxament, Curial, ii, 40. E los rebots hereticals baté | ab son ahurt pus vivament allí | on pus grossa resistença vehé, Febrer Par. xii, 101. El triomf de les ànimes que, a força d'aürts, aconsegueixen superar la consistència i l'abrivament de llurs ales, Casp Proses 116.

|| 2. Reny aspre, inesperat i violent (Olot).

|| 3. Èmfasi, vigor. «¡Quin aürt que porta, aquest home!» (Balaguer). «Dir una cosa amb urt»: dir-la amb força, emfàticament (Vendrell).

|| 4. Orgull, presumpció exagerada de la pròpia vàlua o poder. «Tenir molt d'urt»: dur molt d'orgull (Vendrell).

    Loc.

—D'aürt: de cop, amb una envestida vigorosa i col·lectiva. Anar a cercar cauallers e aiustarlos, e tots d'ahurt venir contra un sol caualler, açò'ls paria mal fet, Curial, ii, 64.

    Fon.: aúɾt (Balaguer); úɾt (Olot, Vendrell).

    Etim.: deverbal de aürtar. 

AÜRT

L'AÜRT

A mi no em busqueu. Cega com soc. Immensa com em feren. Sorda, de tan eixordador com va ser néixer. No n'heu de fer res, de la meva veu ni de la meva perspectiva. Deixeu-me tranquil·la. La meva son és tan profunda que es fica sota els mars. El mar m'havia cobert, mil·lennis enllà, i amb prou feines si el recordo. Cega i sorda i adormida com soc. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 93.).

AUSAR v. tr. ant.:

V. gosar, art. 1.

1. GOSAR (ant. ausar i gausar). v. tr. o intr.

|| 1. Tenir prou coratge; atrevir-se; cast. atreverse. «Com veig que de vòstron cos | no n'hauré sinó mirar, | a vós estic de robar, | emperò a la fi no gos» (cançó pop. Mall.). E yo per tal que mal no's captenguen de nós no gos començar neguna re, Jaume I, Cròn. 23. Que lo leopart no la gosàs ferir, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Yo conech que fort te han menaçat car has gosat dir la veritat, Pere Pasqual, Obres, i, 104. No'ns gosàvem moure per paor de brega, Muntaner Cròn., c. 231. No és res que amor no gos assajar, Metge Somni ii. Ab tot son gran poder no gosà arremetre, Boades Feyts 352. Altre temor m'acora que jo no et goso dir, Atlàntida vi. Sense gosar a besar-la, Massó Croq. 50. Gosava pas ixer pus del forat, Saisset Coses y altres, 10. Esser gosat: atrevir-se, tenir audàcia. Ha fet manament negú no sia gosat nomenar-se rey, Villena Vita Chr., c. 69. a) substantivat m. Audàcia, atreviment; cast. atrevimiento. No n'i aga negú ni neguna, per ausar que aja, doc. a. 1306 (RLR, vii, 50). La tua humanitat dóna a nós audàcia e gosar que tota vegada..., Valter Gris. 3 vo. Perquè algú hauia tengut gosar de enujar-lo, Tirant, c. 5. Tisbe..., armada del gosar que amor li donava, arriba al sepulcre, Alegre Transf. 29.

|| 2. a) Apostar, jugar alguna cosa contra algú, contra altra cosa; pretenir de guanyar (mall., men.); cast. apostar. «Ens gosam a córrer?»«Te gos messions que tenc més força que tu». «Tenc s'amor tan ben criada, | que allà on la vui, la pos; | a tu i a tot lo món gos | qui primer l'haurà mudada» (cançó pop. Mall.). Te gos de messions que ella, fins i tot en sebre-hu..., Alcover Cont. 48.—b) Guanyar en una aposta, en una provatura (mall., men.); cast. ganar, aventajar. Jo volia fer vetlada, però sa son me gosà, Ignor. 43. Però ja sa febra em gosa, | es cor me roega un corch, Aguiló Poes. 229.

    Refr.

—«Lo que els grans no gosen, els petits ho diran» (Mall.).

    Fon.: guzá (or., men., eiv.); gozá (occ., mall.); gozáɾ, gosáɾ (val.). Aquest verb té encara prou vitalitat en gairebé totes les comarques de la nostra llengua, encara que va essent desplaçat pel predomini del sinònim atrevir-se.

    Var. form. ant.: ausar (Que negú revenedor ni regater no aus comprar alcunes causes de menjar, doc. a. 1275 ap. RLR, iv, 358); gausar (Que neguna filanera no gaus venre lana, doc. segle XIV, ap. RLR, xxix, 54); goar (No era en Roma qui'ns gohàs deffendre los camps, Scip. e An. 48).

    Etim.: del llatí vulgar ausare, derivat de ausus, mat. sign. || 1. La forma etimològica és ausar; la forma gausar, antiga, i la moderna gosar, presenten el so g-, que els etimologistes han tractat d'explicar de manera diferent: Rohlfs Gasc. 111 a, suposa que el llatí ausare dins el domini dels visigots s'ha creuat amb el radical germànic del verb corresponent (alemany wagen) i n'ha resultat un tipus híbrid *wausare, a la w- del qual és deguda la g- del català i provençal; segons Coromines, en canvi (Vox Rom. ii, 161), aquesta g- prové d'un evitament d'hiat en el grup freqüentíssim no aus, ‘no goso’, que hauria donat per resultat no gaus i la subsegüent modificació del radical aus- en gaus-.

2. GOSAR v. tr. o intr. (castellanisme),

per gaudir; cast. gozar. Gosar de la conversacio de algú, Frui alicujus consuetudine, Pou Thes. puer. 204. Del benefici de gosar de la franquesa del grau de doctor, Ordin. Univ. 1638, fol 28. Ara que de son verger | gosau la florida eterna, Verdaguer Idilis.

    Fon.: guzá (or., men., eiv.); gozá (occ., mall.); gosáɾ (val.).

    Sinòn. preferibles: gaudir, fruir.

    Etim.: pres del castellà gozar. No apareix documentat gosar en català, amb el significat de ‘gaudir’, abans del segle XVI, o sia, abans de la intensificació de la influència castellana. En bon català cal usar aquest verb sempre amb els significats indicats en l'article anterior.

Potser la imatge que ens queda, de València, en llegir Torrent -i sense treure-li el mèrit- i perquè ausades que hi escorcolla amb gràcia i encert aquest mestre del gènere negre i més enllà no deixa de ser una mica caricaturesca, mig escèptica, mig ofegada i perduda en les clavegueres de la ciutat. (Lourdes Toledo. Un bon moment de la narrativa valenciana. Article revista L'Avenç 472, octubre. P. 64.).

AUSBERG/AUSBERC 

aus·berg m. (pl.: ausbergs)

• 1. Túnica de malles o d'escates per a protegir el cos; a vegades anava amb mànigues i una mena de caputxa (ventalla), o combinada amb el capmall.

Ausberc (enllaç)

S'emporta els llibres de les prestatgeries, el paraigüer, una ramadura (sencera: amb bacinet, la visera, la bavera, la gola, la gorgera, l'espatllàs, el plastró, l'aramadura de pit, el guardabraç, la colzera, el faldatge, el guantellet, l'ausberg, el cuixot, la genollera, la gambera, el sabató, l'escut rodó i l'espasa) (Quim Monzó. Guadalajara -Fam i set de justícia-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 66.).

Debades: no pot ferir-lo. Llavors el drac vomita pels badius un doble broll de flames verinoses: l'aus­berc de Tristany s'ennegreix com un carbó apagat, el seu cavan s'abat i mor.[Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 16.].

Llavors el drac vomita pels badius un doble broll de flames verinoses: l'aus­berc de Tristany s'ennegreix com un carbó apagat, el seu cavan s'abat i mor. Però, tornant-se a aixecar tot d'una, Trisrany enfonsa la seva bona espasa dins la gola del monstre: hi penetra tora, i Ii fen el cor en dos trossos. El dragó engega una darrera vegada el seu crit hor­rible, i mor. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 8.].

AUSTARDES

https://fr.wiktionary.org/wiki/austarda

D'ocells, no em serviria res a denunciar llur gran pressura; que, l'una l'altre sens mesura faent empatx, hi eren: voltors, grifauts, milans, falcons, astors, àguiles, esparvers, mussols, austardes, grues, oriols, ànedes, cignes e pagons, perdius, becades e capons. Lla eren coloms, pollets, gallines, cucuts, corbs, grives, merles fines, orenetes, aloses, faisans,...  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 21.).

AUTODERISIÓ

DERISIÓ f. 

Irrisió. Fos gran derrisió sua e mirva del senyor rey, doc. a. 1380 (Rubió Doc. Cult. ii, 213). Qui parla abans que no sàpia què deu parlar, aquell aytal se cuyta a derisió e scarniment, Cons. Prov. 14. Les persones ecclesiàstiques... deguessen anar vestides de vestes honestes... e no vinguessen a alguna derisió, doc. a. 1562 (BSAL, iii, 151).

    Fon.: dərizió (Barc., Palma); derisió (Val.).

    Etim.: pres del llatí derīsiōne, mat. sign.

Li encantaven el seu accent americà, l'elegància, la nonchalance, l'humor, l'autoderisió del personatge. També li agradava la personalitat de Georges Masse, el periodista detectiu que interpretava Raymond Rouleau.L’Anatole mirava de recordar-ne els millors estirabots i els col·locava a les converses com si se'ls hagués inventat. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 26.).

AUTUMNE m. (poèt.) 

Tardor; l'estació de l'any que ve després de l'estiu; cast. otoño. Saturnus qui ha major virtut en autumne, Llull Arbre Sc. ii, 109. Lo temps de autumpne, Llull Felix, pt. iv, c. 10. Lo autumpne mostós, Alegre Transf. 12. Uns pescadors en autumne anauen pescant, Eximplis, ii, 392. En lo autumna se mouen, Cauliach Coll., ll. 6, d. 1a, c. 1. E auctumne e hyuern, Dieç Menesc. ii, 108 v.oQue 'ls arbres cobreix en l'hora d'autumne, Pérez-Jorba Poem. 23.

    Var. ort. ant.: autumpne; auctumne; obtumpne (en un codi lul·lià del Arbre Sc.).

    Etim.: pres del llatí autŭmnu, mat. sign.

Tardor

No tenc res més que una memòria plena de fantasmes que, com aquells del darrer autumne nostre, s'amaguen dins les clavegueres i es­panten la son dels nins amb una ganyota ferotge, el gaiato a la má, el sac a 1'esquena carregat de fulles mortes. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 132.).

AVERANY m. 

|| 1. Presagi, indici de l'avenir; cast. agüero. Cridant que no's confiàs hom en poder de rlquees... ni d'ahuyrs sorts avaranys ni en nulls altres poders, Llull Blanq. 87, 6. Aquelles ganes de viatjar... no eren de bon averany, Girbal, Pere Llarch 88. «Hi ha animals de ploma que criden mals averanys» (Eiv.). Fer mals averanys: inspirar recels o aversió (Empordà, Mall.). La forca los feya mals averanys a tots, Aguiló C., Rond. de Rond. 15. Fer mals averanys de qualque cosa: rebutjar-la, manifestar despreci d'ella (Cat.). Sempre feu mals averanys de lo que més us agrada, Oller Esc. pobr. 62. Quimeres, mals averanys d'enamorats, que no conexen lo bé que desprecian, Vilanova Obres, iv, 148. Fer-se bons averanys d'una cosa: avanar-se'n, manifestar-ne satisfacció (Capdepera). Mal averany: persona dolenta, que no inspira confiança o que és molt malgeniosa (Men.). Posar averanys: moure baralles, introduir discòrdia (Rojals). 

|| 2. Defecte o vici (Un Mall. Dicc.). 

|| 3. Mentida o embull amb què s'intenta enganyar algú (Un Mall. Dicc.). Trobar en averany: atrapar algú en delicte o malifeta (Amengual Dicc.).

    Refr.—a) «Ceba de cap d'any, fa bon averany»: ho diuen per al·lusió al costum de tallar dotze trossets de ceba i posar un gra de sal damunt cada un, en la nit de cap d'any, per afinar quins seran els mesos plujosos o secs de l'any venidor (Labèrnia-S. Dicc.).—b) «Finestrera o veinadera, maixanta averanys darrera» (Amengual Dicc.).

    Fon.: əβəɾáɲ (or.); əvəɾáɲ (bal.).

    Etim.: sembla cert que ve del llatí augurĭum + -ānĕu, i tal vegada hi ha contaminació del verb averar, com ja insinuà Tallgren Glan. 5.

  ... l'encantament. M'endinso per un canvi / de les coses en ànima, i és pròxim / l'inconegut. Tota averanys, aquí,  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 83.).

AVIAL adj.

Propi dels avantpassats; cast. avial, atávico. La manera d'ésser avial dels pagesos, Pla Pagesos 74.

Durant aquells anys de Khâgne, vaig simpatitzar amb moltes noies. La Corinne García filla d'un professor de castellà, estudiava la llengua avial. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 274.).

Avial

I, sobre el vent mateix, les meves idees han sofert un canvi. Em sembla haver comprès la raó de l'obscura, avial admiració que la gent del meu país sent per aquest vent. Aquesta admiració persisteix, malgrat que els mosquits s'han acabat. (Josep Pla. El geni del país i altres proses. Ed. 62. Barcelona, 2ª ed. 1985. ISBN: 8429717986. 216 p. P. 38.).

Avial

Fins on podria arribar jo? ¿És que ho sap un mateix? No pots delimitar on acaba el conscient, on comença l'irresponsable. S'aixequen larves estranyes de la pregonesa de la teva consciència. Mai no n'havies sospitat l'existència, però hi dormien llur son avial. Les cofes negres dels arbres no foses del tot dintre l'aire fosc prenen formes monstruoses, de vegades horribles. I aquestes for- mes s'ajunten amb les que engendra la teva imaginació, molt més espaventoses. (Joan Puig i Ferrater, Camins de França III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 8429718494. 416 p. P. 8.).

Avial

Obre un calaix de la taula i en treu un revòlver d'aspecte avial, però molt lluent, ben greixat, car l'oli li regalima pertot arreu. Sense eixugar-lo, el carrega amb ma bala que treu d'un altre calaix i s'aixeca. (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 129.).

Avials

Des de lluny ja veu el núvol de pols que s'aplana sobre el mercat del rovell, on no paren de circular els vehicles de tracció animal i mecànica que porten i s'enduen conti- nuament les més heteròclites mercaderies que uns refusen i d'altres compren: ferros retorçats, espones de llit, palanganes escrostonades, portes sense pintar, brotxes pelades, agulles, flors de drap, rellotges sense maquinària, fotografies avials, gerres esbroquellades, mobles coixos, vidres esquerdats, batents vells amb frontisses recents, llibres tacats, rodes de carro, ocells de paper, coco- drils amb ulls de vidre, una pota d'elefant, davantals llistats de verd i blanc, sabates desaparellades, samarretes amb forats... (Manuel de Pedrolo. Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62, Barcelona 2ª ed. ISBN: 84297716076. 302 p. P. 168.).

AVIOR f. 

Ascendència, sèrie d'avis; cast. abolengo. De tota l'avior nostra tinch ara clar esment, Collell Flor. 37. La veu de l'avior, Costa Trad. 67. Les dones de l'avior, Alcover Poem. Bibl. 17. A vegades és usat com a masculi: Dos germans de mon cotnom procrearen mon avior e mon linatge, doc. segle XVI (Aguiló Dicc.); La llar del abior sagrat, Llorente Versos 123. En el temps de l'avior: en temps antic (Cat.). Venir a algú d'avior (una cosa): venir-li de temps antic, d'atavisme (Mall.).

    Fon.: əβió (or.); aβióɾ (val.); əvió (bal.).

    Etim.: del llatí *aviōrum, ‘dels avis’, gen. pl. de *avius ‘avi’.

Per contra, li agrada­va, li semblava que aquest apel·latiu li donava un senyoriu i una dignitat diferent de la de les altres dones del barri conegudes pels malnoms fami1iars,que els venien d'avior. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 316-317.).

AVITARDA f. 

Ocell camallarg de l'espècie Otis tarda, gros, de plomatge ros llistat de negre; cast. avutarda.

    Var. form.: avostarda (ant.); avutarda (cast.).

    Sinòn.: pioc salvatge.

    Etim.: del llatí avis tarda, a imitació del cast. avutarda.

Avitarda (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Acabada la cerimònia, el banquet va ser espléndid i no hi va mancar res. Porcs senglars, perdius, conills, pollastres, grues i avitardes regades amb els millors vins procedents dels mo­nestirs, delicadament tractats i fermentats pels monjos; fruita de tota mena,... (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàg. 162).

AVORRERT, -ERTA part. pass. de avorrir, i adj. 

«No tinc re més avorrert que això» (Llofriu). El seu pare 'l tenia tant avorrert,Víct. Cat., Ombr. 42.

    Fon.: əβurέɾt (Empordà).

    Etim.: de avorrit, amb canvi de sufix per analogia de participis com obert, sofert, etc.

I el fill se n'havia anat a morir a terres estranyes com un avorrert, i 1'altre... el fill escadusser, el fill de la vergonya... el foraster, era l'hereu, era l’amo de l'amor í del cabal, estava en la casa del llençat, robava l'amor que pertocava al llençat... Redéu, quina coïssor en el cor des pobre Mínguets... I aquella dona, que no havia dit res ni havia temperat la injustícia fins que es veia amb un peu dins de la sepultura!... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 130).

AXORRELAT

axorrellat (tallades les orelles) (www.raco.cat/index.php/CinglesCollsacabra/article/download/.../363376)

Va ser la sentència de cent assots, arrossegat Cap per avall fins al mur juntament ab dos hòmens de sa compañia, lladres públichs com ell y afusellat de 

fusell prop dels restos de l'ingrat y innoble Porredon, altrament dit Io Ros d'Eroles, el qual va ser axorrellaț, aportat ab carretó y fet quatre quartos, y las 

teistas d'ambos lladres públichs, caps de quadrilla, y las testas d'ambos hòmens del dit Tristany, (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 

1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 42.).

Fins ara havien treballat els forçuts. Després va ser el torn dels més traçuts, perquè s'havien de col·locar les anguiletes, una crestallera feta per una línia de teules posades sobre l'aresta que formaven els dos aiguavessos de la teulada. (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 137).

ANIMALERIA f.

|| 1. Multitud d'animals (Manacor).

|| 2. Feta o dita grollera, impròpia de racionals (Llofriu).

    Fon.: ənimələɾíə (Llofriu, Manacor).

Un nom molt misteriós. L'aparador d'una animaleria, amb cadells bufonets, atreia els vianants. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 316.).

Aquest lloc, a fi que entengueu més bé el que s'ha dit i el que segueix, us explicaré com estava. Era una androna estreta, com les que sol ha ver-hi entre dues cases; uns quants taulons eren clavats damunt dues bigues posades entre l'una i l'altra casa, i hi havia un lloc per a seure; i un dels taulons era el que amb ell caigué.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 126.]. 

APANAR v. tr.

|| 1. Fer els pans, després de fer la pasta (Falset, Gandesa, Alcoi, Benilloba, Biar, El Pinós, Monòver); cast. heñir. La dona... ensenia el forn y apanava, Cañís 121.

|| 2. Atipar de pa (Solivella).

|| 3. Atipar bé. a) refl. Menjar en abundància (Llofriu, Vimbodí).

|| 4. Donar menjar gratuitament (Empordà, Girona). «Un que manté molta gent, els apana tots» (Llofriu).

|| 5. refl. Menjar molt a despeses d'altri (Segarra, Urgell).

    Refr.—a) «Casa avinada, és mig apanada» (Aguiló Dicc.).—b) «Qui m'apana, m'engalana»: vol dir que el tenir de franc l'alimentació necessària facilita la possessió de les coses supèrflues (Amengual Dicc.).

    Fon.: əpəná (pir-or., or.); apaná (occ.); apanáɾ (Alcoi).

    Etim.: format damunt pa. 

Apanatge

-N'estic tan tipa, dels joves d'avui dia! -va exclamar, mentre passava els dits amb lleugeresa per l'instrument-. Són uns pobres pollets que no gosen fer un pas més enllà de les reixes de la finca del pare i no arriben tan lluny si no és amb permís i sota la vigilància de la mare! Es preocupen massa de l'atenció de la cara, les blanques mans i els peuets; com si a un home li fes falta la bellesa! Com si la formosor no fos una prerrogativa exclusiva de la dona, el seu legítim apanatge i herència! [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 196.].

APARENÇÓS

Fuma Fuster com un carreter, si és que encara en queden i fumen, a desgrat de la precarietat de la flama de l'aparencós encenedor ba­nyat en or que li va regalar 1'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas. Fa pauses fumatòries breus, usades pel palpejar minuciosament el cigarret apagat, bran­dat, a voltes. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 32.).

APARRACAR v. tr. 

|| 1. Adobar la roba rompuda, posant-hi parracs (Girona, Vic, Gironella, Solsona, Cardona, Barc., Salou); cast. remendar. 

|| 2. Tupar, donar pallissa (Barc.); cast. zurrar.

    Fon.: əpərəká (or.).

    Etim.: derivat de parrac.

Passà una xica al seu costat, pareixia molt jove, una adolescent, amb la samarreta arre­gussada fins a les aixelles mostrant l'esquena tendra plena de grans senyals rojos dels colps de porra rebuts, vergassades sota els tirants delicats dels sostenidors blancs, passaren dos xicots amb mocadors ensangonats al front i amb fils de sang rajant galtes avall, i l'escriptor, que no s'havia mogut del seu costat, el va agafar del braç, l'aparta del tumult i el va fer entrar a la plaça de bous. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 174.).

Quan ens vam conèixer millor, ell mateix m'ho va contar tot. Em va ensenyar el sistema que tenia per mirar a la comuna, per veure les paies quan pixaven, al nostre mateix replà, dos forats al muntant de la porta. Els tornava a dissimular amb uns tapets. D'aquesta manera les havia vistes totes, la senyora Gorloge també, que de fet era la més marrana, segons que ell havia observat, per la manera com s'arregussava les faldilles... [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 134].

ARREVEIXINAR v. tr.

|| 1. Posar dret i estirar el pèl o altra cosa que ordinàriament està ajaguda (Mall., Men., Eiv.); cast. erizar. Si's Francès en mou qualcuna | y es bigots s'arrevexina, Ignor. 9.

|| 2. Posar en posició més vertical que l'ordinària (Cat., Bal.); cast. enderezar. «Nas arreveixinat» és el que té la punta cap amunt (Empordà, Mall., Men.)

|| 3. refl. Cobrar salut i forces, revenir d'una malaltia (Olot); cast. restablecerse, rehacerse.

|| 4. refl. Irritar-se i manifestar amb vivesa la irritació (Olot, Empordà).

    Fon.: ərəβəʃiná (Empordà, Olot); ərəvəʃiná (Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: format damunt reveixí.

Amb tot, la fesomia del capellà havia estat la d'un home naturalment alegre. Els llavis gruixuts, el nas una mica arreveixinat, la barbeta, que desapareixia en un plec d'arrugues doble, eren testimoni d'un bon caràcter.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 103.].

AVORRÍVOL, -ÍVOLA adj. usat de Teodor Llorente, segons Aguiló Dicc., com a

sinòn. de avorrible. 

Avorrívola

Desitjava conjurar les ires del cel i allunyar-les d'una casa que, des de feia molt de temps, havia esdevingut avorrívola i hauria causat sofriments a infinitat d'éssers humans. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 369.].