Bocois

Un d'ells, gras com un bocoi, malgirbat i amb barba de quatre o cinc dies, tenia tothom bocabadat explicant els presagis que el cel havia anunciat el dia de Nadal.(Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 77.).

En Lleonart va assenyalar una colla de mestres d'aixa fent una partida de daus sobre els bocois.

-Catalunya no és més que un fitxa del joc europeu, i ara ens acaben de matar -va dir referint-se al funest tractat d'Utrecht.(Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 77.).

Llavors entra un policia nacional, gros com un bocoi. Demana una cervesa, se la beu en un sospir, en demana una altra, se la beu en un sospir, s'acosta a la escurabutxaques i hi tira unes monedes. (Empar Moliner. Independència a La Española? art. Diari Ara, 26/03/2017, pàg. 18.). 

Van penjar d'un arbre un altre desgraciat per damunt d'un bocoi de gasolina. Generalment, es van acontentar amb rostir a l'ast els soldats, granet de raïm en el cuscús. La festa era completa  dur davant d'un crucifix. «No t'ha demanat que facis això!». (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 45.).

1. BOGA f. 

Peix del gènere Box boops: V. voga.

2. BOGA f. 

Planta dels gèneres Typha i Iris: V. bova.

3. BOGA f. 

Fita de límit o de separació de terrenys (Ll., Urgell, Vall de Barravés, Vall de Boí); cast. lindero. «A la boga del poble» (occ.). «Per aquelles bogues» (Castelló de F.).

    Fon.: bɔ́ɣɛ (Ll., Urgell); bɔ́ɣa (Vall de Barravés, Boí).

    Etim.: incerta, però segurament pre-romana; el cat. boga i l'aragonès buega suposen una base etimològica *bŏga, que, segons Hubschmid (ELH, i, 49), és relacionable amb el basc muga, mat. sign.

-Procureu que les guspires us caiguin dins del bolet de soca, perquè així les espurnes faran flama i abrandaran aquest grapat de llavors de llinassa, lli triturat i llavors de balca i de boga amb què hem farcit el bolet. (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 213).

BOIXADA f.

Acte de boixar. 

1. BOIXAR m.

Camp de boixos; cast. bojedal. Anar als boixars a replegar unes forques de boix, Bol. Dim. 117.

El Boixar, topon.: poble de la Tinença de Benifassà.

2. BOIXAR v. tr.

Passar el boix damunt la mesura per arrasar-la (Men.); cast. rasar.

    Fon.: buʃá (Menorca).

    Etim.: derivat de boix.

3. BOIXAR v. tr.

|| 1. Posar la boixa a una roda de carro (Mall.).

|| 2. Tapar amb la boixa el forat d'un depòsit o rec d'aigua (Val.).

|| 3. Posar clavilla en el boixart per indicar una falta d'assistència al cor (Val.).

|| 4. Conèixer carnalment (Mall.).

|| 5. Enganyar o sorprendre algú amb cosa que no esperava (Val., Mall.); cast. chasquear.

|| 6. Importunar, donar molèstia amb la insistència excessiva (Val.); cast. jeringar.

    Fon.: boјʃáɾ (Val.); boʃá (Mall.).

    Etim.: derivat de boixa.

4. BOIXAR v. tr.

Abordar el gos (Cervera). V. abuixir.

5. BOIXAR v. refl.

|| 1. Marcir-se les plantes; es diu quan els ulls de la planta no es baden bé, sinó que es van recargolant (Empordà, Guilleries, Pl. de Vic). «Aixís te boixessis, com els alls porros!» (Llofriu). «Els cigrons aquest any s'han boixat». Semblar un all boixat: estar algú esgrogueït, fer cara de malalt (Empordà).

|| 2. Tornar-se balbs els dits (El Pinós); cast. entumecerse.

Boixada

Fent stop per una carretera no saps mai qui t'agafarà, però em fa morbo de pensar que me prenguin per una aventurera, per una aventurera...

Estic farta de porcellanes que se sentin ciutadanes. Vull anar darrere una Vespa, vull gratar ses teves mamelles, ses teves mamelles...

Fent stop per una carretera, sentir s'aire passar pes costats. Entre es teus músculs moriria, d'una boixada arran de terra, arran de terra... (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 191.).

BOEROT

L’esclafit d’una rialla semblà saludar aquella caiguda. Vaig girar el cap: a pocs passos de mi, un vailet, un boerot, contemplava la dona amb la cara enriallada. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 135).

BOLADO m. (castellanisme).

|| 1. Massa de sucre sòlida i lleugera, que es pren amb aigua com a refrescant; cast. bolado, azucarillo. Anissos y bolados; tot lliscava entres sas mans, Pons Auca 100.

|| 2. Fer bolados: fer punts d'excés, fer ostentació (Valls).

    Loc.

—Desfer-se com un bolado: amagrir-se ràpidament (val.).

    Sinòn. preferibles: dolsa, esponjat, sucre-esponjat.

Com un globus que treu llast, ens alliberàrem a la fi d'aquell embalum i ens sem blà que sota la pluja es desfeia com un bolado. Tenia les mans totes suades i ens féu l'efecte que ens quedàvem enganxifats del seu adéu: en tancar la portella fou més ressonant l'ai! que ens sortí del fons del cor que el xoc de la fusta i el vidre.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 86.).

BÒLID m., neol. 

Aerolit que travessa l'atmosfera deixant una ratlla lluminosa i fent un tro; cast. bólido.Havia caigut un bòlid a una cinquantena de quilòmetres de Madrid, Pla Rus. 188.

    Etim.: pres del llatí bŏlĭde, ‘cosa que es llança’.

Bòlid

Els presents que eren pel carrer a l'entrada de fosc del dia de Nadal van lligar caps, i van entendre que el bòlid roent amb cua de foc que havia il·luminat el cel no era fruit de la seva imaginació.(Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 77.).

BOLINA f.: 

V. borina.

BORINA o BOLINA f. 

|| 1. Corda forta de sis o set metres de llargària, que per un extrem acaba en un quissonell i l'altre extrem passa per dins la bigota de la pata de gall de borina, i s'amarra a un costat del vaixell per dur cap a proa la rellinga de barlovent d'una vela baixa, sia per falta de vent, sia per una virada o per una altra circumstància (Cat., Mall.); cast. bolina. Borina de barlovent: la que està a la part d'on ve el vent. Borina de sotavent o Borina de revés: la que està a la part oposada a aquella d'on ve el vent. 

|| 2. Vela inclinada o entravessada als costats de la barca; cast. bolina. 

|| 3. Anar de borina: navegar amb el vent de costat; cast. navegar de bolina. Y de proa o de bolina | sempre navega ab tot vent, Penya Poes. 187. a) Borina llarga o borina franca (Cat.), o borina farda (Mall.): posició de borina en què les veles reben el vent amb tota llibertat, sense fer-les flamejar o brandejar massa; cast. bolina ancha o franca.—Anar en bona bolina, o a bolina llarga, o de bolina i orsa, o per bolina i rellinga: navegar bé, amb les veles plenes de vent (Cat.); cast. navegar a bolina desahogada. 

|| 4. Cada una de les nou cordes que van de cada antena fins al cap del bou del molí de vent. Van fermades als caps dels velerons, cinc a la part de davant i quatre a la de darrera de l'antena (Mall., Men.). Per l'altre extrem van encapillades a sis ganxos que té el bou. Hi ha molins que només tenen sis o set borines per cada antena. Les borines tenen devers un centímetre de gruix. 

|| 5. A la borina: a la torta, de mala manera (Mall.). «Tot ho fas a la borina». Anar de bolina: anar de tort o de través, anar malament (Cat.). «Aquests ametlers estan sembrats a la borina»: vol dir que estan a la torta, que no fan filera (Manacor). 

|| 6. Gresca, tabola, soroll alegre de divertiment (Penedès, Camp de Tarr., Tortosa, Val., Mall.). No més són pera fer riure | á gent de gòrja y borina, Martí G., Tip. mod. i, 56. 

|| 7. Soroll de baralla (Vic, Mall.); cast. jarana, fandango. Se repetia lo «concert», amb lo mateix o major èxit de borina i de rialles, Moreira Folkl. 259. 

|| 8. Menjada festosa i sorollosa (Benassal).

    Fon.: buɾínə (or., Inca, Campos, Sóller, Men., Eiv.); boɾína (Tortosa, Maestr., Val.); boɾínə (Palma, Manacor); bulínə (Barcelona).

    Etim.: del fr. bouline, que ve de l'angl. bowline, mat. sign. || 1.

Bolina (procedència de la imatge: enllaç)

El sastre Josep Ginestar era un exemplar típic d'aquells menestrals de bon humor que abundaven tant a Barcelona, els quals tenien la virtut de compaginar l’amor al treball amb la platxèria, de manera que, posades ambdues vocacions al fil de la balança, no pesava més l'afecció que l'obligació, ans bé els plats es mantenien al mateix nivell. Quan es tractava de trescar, en Po no mirava hores i molt sovint, en feines de compromís, s’ajocava quan els galls cantaven o es llevava a punta de dia. Fora d'això, Ginestar era un "bútxara”, la xera del barri, amatent sempre a prendre part activa en totes les expansions populars per iniciativa pròpia o bé sol·licitat pels amics de borina perquè, com deia Rafael d'Amat, era `home de tarumba”, ”pare de la broma”, ”un dels valents que hi ha en Barcelona, més conegut que la sarna”. En xeflis, fontades, festes de carrer, esquellots, comèdies i saraus de Carnestoltes, era el número u, i com aquells actors que convençuts de la seva vàlua no rebutgen cap paper, per insignificant que sigui, perquè saben que en tots han de lluir-se, a Po Ginestar tant se li'n donava dur un ciri com el penó de la processó de la gresca i així tan aviat el veiem fer cadeneta per al guarniment del carrer com emparaular els músics i en les funcions d'aficionats, quan no representava, arranjava l'escena, posava en rengle les cadires, encenia i apagava els llums, recollia les entrades i tenia cura, sobretot, del vestuari.  (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 86.).

Obencs i bolines es trenquen, els mariners acalen la vela i bordatgen al grat de l'ona i del vent. Per llur desgràcia, havien oblidat d'hissar a bord la barca amarrada a la popa i que seguia el deixant de la nau. Una onada la trenca i se l'emporta. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pgs.108-109.].

Mai no podrà bolinar les veles, de tan assocades com té les drisses!... S'haurien d'afluixar... Recollir tres rissos abans de la «Samari taine»! Tot això ho crido a les teulades... I fet i fet el meu cau s'ensorrarà!... Ara que l'he pagat!  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 41].

BOLLADA f. 

|| 1. Multitud de bolles; cast. bolada. 

|| 2. Cop pegat amb una bolla; cast. bolazo.

BOLLA f.

I. Cos esfèric; cast. bola. Especialment: a) Bolla blanca, bolla negra: les bolles d'un d'aquests dos colors que serveixen per treure a sort una cosa. Per llibertar al seu fill, qu' havia treta bolla negre el dia de la quinta, Penya Mos. iii, 235.—b)Cabota d'un clau que es posava a la coberta d'un llibre per conservar el gravat de la coberta. Cubertes de cuyro blau empremptades ab quatre scudets, vuyt bolles petites, doc. a. 1466 (Rev. C. Hist. ii, 400).—c) Cada un dels regruixos esfèrics situats un a cada extrem del cep de ferro d'una àncora (Palma).—c) Cos esfèric de fusta o d'àltra matèria dura, que serveix per jugar tirant-la a una altra bolla i procurant ferir-la o acostar-s'hi tant com sia possible (Mall., Men.); cast.bocha. «Jugar a la bolla»: jugar al dit joch. No gosen ni presumesquen jugar... a joch de daus naips bolla pilota e terongeta, doc. a. 1507 (BSAL, xxi, 368).—e)Cos esfèric, generalment de pedra o de vidre, d'un a tres cm. de diàmetre, que els al·lots empren per jugar, donant força amb els dits a una bolla i procurant fer-la topar amb les altres (Cat., Mall.). Hi ha diverses maneres de jugar a bolles, i es designen amb diversos noms: toc, toc i pam, ungla, parada, a peça, etc. (Vejau els articles corresponents. Vejau també mèrvel). Quan diuen simplement jugar a bolla, se sol entendre ‘jugar a toc i pam’ (Mall.). Jugar a bolla una és jugar de manera que tant si fan top, com pam, com top i pam, només guanyen una bolla; quan en guanyen dues o més, es diu jugar a toc i pam dues, a toc i pam tres, etc. (Costitx). Fer bolles: treure amb un cop de bolla les que hi havia dins un rotlo (Sencelles). A molts de pobles de Mallorca distingeixen entre bolles, que són les mitjanceres, i bolls que són les grosses (de més de 25 mm. de diàmetre); a certs pobles diuen bolls a les que són de vidre, i bolles a les de pedra.—f) Bombeta de llum elèctrica (Alaró).—g) Cascarrulla, residu excrementici que queda a la pell o a la roba (Tortosa).—h) Bolles del dimoni: bolles de pasta metzinosa (Costitx).—i) Bolla de neu: massa rodona de neu;—met., Planta de la família de les caprifoliàcies: Viburnum opulus (Cat.); cast. mundillo, bola de nieve. (V. bola, || 1 f).—j) Inflor produïda damunt el cap per un cop violent (Palma); cast. chichón.—l) Persona molt grassa (Bal.); cast. botija.—m) Bolla de guia: petit cilindre de fusta amb les extremitats rodones i amb una canal o mòssa per tota la superfície, dins la qual passa un cap de corda (Palma). També es diu bigota de canal.—n)Bolla de senyals: esfera feta amb cércols de metall o de fusta, forrada de tela, regularment negra, i que es du a bord per en cas necessari comunicar amb un altre vaixell o amb un punt d'en terra (Palma).—o) La bolla del món: l'esfera terrestre (Mall., Men.). El món i la bolla: tothom, una gran generació (Mall., Men.). Sa figura agegantada del Pare Etern... aguantant en sa mà sa bolla del món,Rosselló Valldem. 14.

II. || 1. Peça rodona de cera, de plom o d' altra matèria, que duia una marca i s'aplicava a documents oficials per acreditar l'autenticitat de llur procedència. E d'açò enviam-vos-en nostra Carta ab nostra bolle segellada, doc. a. 1274 (Capmany Mem. iv, 8). D'aquela mateixa boyla sien bolades les cartes de les renovacions, doc. a. 1278 (Miret Templers 549). Huna carta escrita en pergamí, ab dos bolles de plom pendens, la huna era del rey de França, e l'altra del apostoli, Desclot Cròn., c. 134. 

|| 2. Peça rodona de plom, que duia una marca i s'aplicava als draps que s'havien fabricat per vendre i que estaven conformes amb els preceptes legals de llur fabricació. Item ordonaren los dits consellers e prohòmens que... cascun tixidor o altra persona qui texirà draps en Barchinona vuls que sien seus o daltres persones, que de present que sien levats dels talers per spay de un jorn hajen aquell o aquells a portar en lo loch a açò assignat ço es en lo pont den Campderà en la casa qui hi es assignada, per regonexer los dits draps per los tres prohomens elets en aquest fet axi com devalll se conté sots ban de V sous per cascun drap e que los dits draps sien reconeguts per los dits prohomens si son aquells que esser deuen segons los capitols ordonats e pesats e canats segons es ordonat, e si lo drap o draps han compliment daçò que haver deuen, que li sia posada en lo cap primer una bolla de plom pocha ab lo senyal qui'ls es stat liurat per los consellers, e que aquell de qui serà lo drap haje a pagar per la dita bolla un diner, Ordenacions Barc. a. 1387 (Col. Bof. vii, 267).a) Dret de la bolla: dret que es pagava sobre el valor dels teixits de llana i de seda. D'en Anthoni Fferrer, arrendador del dret de la bolla, doc. a. 1444 (RLR, xlix, 292).

|| 3. Missiva o altre document oficial que porta polla (|| 1) acreditativa; cast. bula.Cascun canonge de Barchinona en la presentació de ses bolles, doc. a. 1358 (Roca Hosp. 71). Lo dit prior ha hauda bolla nouellament del maestre de Rodes per passatge que hi ha a fer, doc. a. 1378 (Miret Templers 457).—V.bulla i butlla, formes modernes.

III. Fetxida del canó, i generalment de tota arma de foc; cast. estopinazo, falta.

La Bolla, topon.: poblet del municipi de Flaçà (Empordà).

    Fon.: bóʎə (Mall., men.); bɔ̞́ʎə (Felanitx).

    Loc.—a) No veure-hi de cap bolla: tenir la vista o la comprensió ofuscada per un estat d'excitació moral o física (Mall., Men.). Cuant en Tomeu sentia aquestes comendacions no hi veya de cap bolla, estava blanc com la paret,Penya Mos. iii, 128.—b) Esser bolla vista: esser evident (Mall., Men.).

    Fon.: bóʎə (or., bal.).

    Intens.—a) Augm.: bollassa, bollarra, bollota, bollot.—b) Dim.: bolleta, bolletxa, bolleua, bolliua, bollarrina.

    Etim.: del llatí bŭlla, mat. sign. I.

La barretina, de pura nissaga mediterrània, és el cofament clàssic català, encara que no ha ciutadanejat gaire. El seu reialme natural és la  pagesia i el mar. Vermella o musca, allargassada o ampla, tirada enrera, plegada, de gairell, alta com una cresta o bollada endins, segons  la contrada, els costums i l'edat, la barretina és una de les expressions més accentuades del nostre tipisme. A ciutat, però, la usaven  només els oficis humils, com arriers, carreters, camàlics, aiguaders, robavellers, hortolans, etc., i àdhuc a pagès no esqueia en funcions  de cerimònia, en les quals s'emprava el barret de gresol o el de copa. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de  menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs.). 

BOMBONOT

—On és l'Andreuet. La gossa, amb el musell encara brut de sang que feia crostes humides, va enfilar aquell camí que l'Andreuet no havia agafat mai. S'aturava de vegades, i mirava enrere, com volent saber que la mestressa seguia. Pantiganes i bombonots brunzien sota un sol atroç. (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 60.).

BOMBOSÍ (i ses var. bambosí i bombasí). m. 

Teixit de cotó, blanc, assarjat i llistat, del qual les dones fan peces d'ús interior; cast. bombasí. Fustanis dits bombosins, que venen per via de Milá, Tar. preus 29.

    Etim.: de l'it. bombagina, mat. sign., procedent de bambagia i aquest del llatíbambax. Del plural bambosins es formà el singular analògic bambosí o bombosí,del qual provenen el cast. bombasí i el fr. bombazi, segons Vidos (Rev. Port. Fil.iv, 283). Cf. Corominas DECast, i, 485.

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.).

BONASTRE 

El pitjor són els nens. Perquè ells no en deixen passar una. I davant aquest bonastre que els empenyia tot demanant-los perdó i que semblava que fins i tot, a vegades, parlava sol, els nens es van posar a riure, a empènyer-lo amb ganes, i, en un moment, què hi podia fer jo, és la seva mentalitat!, de cop i volta a xiular-li a les orelles i a tirar-li rocs per mirar de fer-li caure el barret de clac.[Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 22.].

BONATXÀS, -ASSA m. i f. 

Massa bo i condescendent; cast. bonachón, buenazo. Y a dintre, bonatxàs de senyor Bau, plorant y rihent, Oller Rur. urb. 250.

"Sí, un món nou, tot diferent, tot distint!", va pensa Nekhliúdov considerant els membres musculosos i els sacs dels obrers, les cares torrades, bonatxasses i cansades, i els vestits grossers, confeccionats per les seves dones.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 422.).

El seu caràcter bonatxàs arribava gairebé al nivell de la imbecil·litat: els ho­mes en feien el que volien; no tenia ni una unta d'iniciativa en el seu caràcter, que era de bona jeia i fàcil de convèncer. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 60].

BONIOR f. 

|| 1. Soroll confús, monòton i continuat, com d'un eixam d'abelles, d'una multitud, etc. (or.); cast. zumbido. Y per l'àmbit sona crexent bunió, Ruyra País pler 55. Alicia temia les multituds i la bonior dels carrers, Roig Flama 111. Jo encara ahir temia la bunior dels homes, Carner Monj.35. 

|| 2. Multitud de persones o coses (Empordà).

    Fon.: bunió (pir-or., or.).

    Etim.: derivat de bonir.

La Pari s'hi quedava estirada, nua i amb els ulls Encats, amb el cor bategant, delectant-se en la seva inconsciència, i amb una mena de bonior que se li estenia pel pit, per la panxa i encara més avall. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 203.].

BORBOLLEJAR v. 

|| 1. intr. Fer borbolls un líquid; cast. borbollear, borbotar. Un glo-glo semblant al d'una ampolla que es vessa borbollejant, Ruyra Pinya, ii, 30. 

|| 2. tr. Pronunciar precipitadament; cast. barbotar, barbullar. La font lo taral·leja, | lo bosch lo borbolleja, | lo canta'l rossinyol, J. Ruyra (Jocs Fl. 1903, 148). 

|| 3. intr. Fer embulls, obrar fraudulentament; cast. embrollar. Borbollejar o usar de borbolls pera allargar y confondrer los plets, Lacavalleria Gazoph.

    Fon.: buɾβuʎəʒá (or.).

    Etim.: derivat de borbollar.

La bogeria de la noia evidencia la progressiva crisi deks codis amb què és percebuda la realitat: la boja té en les nines "un esverament, una fixesa penosa, una obagor pròpia de les cabòries ombrívoles" i diu "coses que fan so d'esquerdat". Borbolleja en lloc de parlar, i de "lliri de platja" es converteix en "flor de camí ral". Segons el metge del poble, la Jacobé serveix de boc expiatori de les culpes familiars.   ( "Coses que fan so d'esquerdat". Maria Dasca. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg.34.).

BORBORIGME m. 

Soroll produït dins el ventre pel moviment de gasos dins el conducte intestinal; cast. borborigmo. Des d'un principi es produïren aquells petits sorolls precursors d'imprecacions que fins que no es formulen poden confondre's amb simples borborigmes, Pla Rus. 255.

    Etim.: pres del gr. βορβορυγμóς, mat. sign.

Els seus borborigmes i l'inacabable zum-zum del dipòsit feien trontollar la paret al meu darrere. En acabat, algú que es trobava en direcció sud, colpit d'una indigestió aparatosa, vomità fins l'ànima, juntament amb 1'alcohol, i el seu wàter retrunyí com un veritable Niàgara, just a 1'altra banda de la nostra cambra de bany. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 129.].

BORBOLL m. 

|| 1. Porció d'un líquid que es mou reiteradament, impulsada de baix a dalt amb violència (Cat.); cast. borbotón. En mig de borbolls de sanch y gromolls de carn viva, Víct. Cat. Film (Catalana, v, 236). 

|| 2. Abundància de paraules que es pronuncien atropelladament (Cat.); cast.borbotón. Me va explicar a borbolls les angúnies que havia sofert, Ruyra Parada 25. 

|| 3. Conjunt de coses barrejades en moviment violent (Cat.); cast. torbellino, remolino. Serres avall, d'escumes y llenya en lo borboll, Atlàntida vi. 

|| 4. Embolic, cosa confusa i difícil d'aclarir (Cat.); cast. embrollo, enredo. 

|| 5. Mentida o engany en el joc, en un contracte, etc.; cast. embrollo. Jesús que bellaquerías he dexat y que borbolls, que laberintos de Creta, Vallfogona 145 (Aguiló Dicc.).

    Fon.: buɾβóʎ (or.); boɾβóʎ (occ.).

    Etim.: probablement formació onomatopeica imitativa del so de l'aigua en ebullició, que ve del llatí bŭllare, ‘fer bambolles’, amb reduplicació en la primera síl·laba.

... per què rediantre t'has de ficar sempre en borbolls que un dia o altre hi sortiràs perdent?  (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 59.).

Fra Joaquín pensava en la Milagros: bonica, riallera, encisado­ra, astuta, alegre..., neta..., virginal! Els records li havien vingut a borbolls, s'havien clavat al seu estómac i li havien paralitzat el flux de la sang. 

Ella va satisfer les seves fantasies nocturnes i li va fer conèixer aquella culpa que tantes vegades va intentar expiar amb oracions i disciplines: el seu rebuig, després de proposar-li que fugís amb ell, el va llançar als camins, amb el dubte de si hi havia cap sacrifici que el pogués purificar als ulls de Déu.  [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed.  Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 611. ].

1. BORDADA f. 

|| 1. Camí que fa una barca entre dues virades; cast. bordada. Sobre el pont d'una barca que navega de volta i volta a petites bordades que l'obliguen a virar a cada moment, Ruyra Pinya, ii, 61. 

|| 2. Sèrie de graons situats entre replà i replà (Men.). S'escala... fa set bordades i té cent trenta graons, Camps Folkl. ii, 58. 

|| 3. Pegar bordada: empendre el camí cap a un punt determinat (Mall., Men.). 

|| 4. Desigualtat en l'extrem de la llaurada (Llucmajor, segons Aguiló Dicc.).

    Etim.: derivat de bord, ‘costat de nau’.

2. BORDADA f. 

Acte de bordar o acometre. Refiat que no l'en façun marxar a bordada de gossos, Ruyra Pinya, ii, 145.

—A la base, dieu, capità? —va preguntar en Vitelli amb una certa incredulitat—. Allí és on vam disparar l'última tardor i el fracàs va ser estrepitós. A mi em sembla que ara hauríem d'ata­car les muralles. Si més no, d'aquesta manera podem matar uns quants dels seus bornes a cada bordada. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 383].

BORDANYA f.

Casa (en l'argot dels malfactors barcelonins).—V. borda, art. 1, || 3.

La tia parlava a son germà de l'aviram, de si els garrins no volien carabassa, de si seria millor donar-los fari nada, de les gallines que no ponien, dels coloms que s'ha vien afartat d'ordi l'istiu i ara no volien bordanyes, del preu crescut del sucre, acabant per la de sempre:

- Si això dura, no es podrà menjar! -Sempre pidoles!  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 137.).

BORDERIA f. 

|| 1. Qualitat de bord, i multitud de bords. Se multiplica la borderia en lo regne,Eximenis Libre de les Dones, fol 47 v.o (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 2. Casa on es recullen els infants bords; cast. inclusa. 

|| 3. Llin. existent a Agullent, Alacant, Albaida, Carcaixent, València, Xàtiva, etc.

Entre els anys 1917 i 1918 va tenir lloc a la premsa de la capital del regne una campanya arran d'haver-se descobert que a la borderia dependent de la Diputació Provincial de Madrid morien gairebé tantes criatures com hi entraven”. (Albert Balcells. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-8256-244-4. 600 pàgs. Pàg. 379).

BORDISSER, -ERA m. i f.

Bord, bastard. Són de la nissaga d'eix infame bordisser, frase citada per Aguiló Dicc.

Al costat del vell embarcador, en Paul Hourias hi té una barraca i ven esquer i estris de pesca, a quatre passes d'on nosaltres pescàvem-ell, en Cassis i joi d'on la serp d'aigua va picar la Jeannette Gaudin. El vell gos d'en Paul sempre jeu als seus peus, amb el mateix aire misteriós que aquell bordisser marró que era el seu fidel company quan érem petits, i ell mira el riu i aguanta un tros de cordill que penja fins a l'aigua, com si esperés pescar alguna cosa. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 27.]. 

1. BORDÓ m. 

|| 1. Bastó llarg amb guaspa punxeguda, que els pelegrins portaven per ajudar-se a caminar en llurs viatges; cast. bordón. Los pelegrius e'ls romeus veem, Sènyer, que porten bordó e esportella, Llull Cont. 113, 2. Item j bordó de romeu ab son ferro, doc. a. 1458 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Fermar bordó: pitjar el bordó en terra perquè la guaspa es clavi i doni sosteniment més ferm. Al vell que vol fermar bordó | per por de caure?, Somni J. Joan 2321. 

|| 2. met. Sosteniment (material o moral). L'applicació és molt necessaria e útil als hàbits de sciencies, e és bordó del enteniment en quant en les formes se sosté, Llull Arbre Sc. i, 130. 

|| 3. Bastó llarg de fusta o de metall, freqüentment de plata, que els primatxers porten en les funcions litúrgiques com a distintiu de llur càrrec; cast. bordón.Venian dos mongos... portants sengles grossos bordons dargent en les mans,Ex. Joan II, c. 48. Tretze bordons de fusta cuberts de plata, doc. a. 1578 (Est. Univ. xiii, 434). 

|| 4. Cada un dels bastons llargs que sostenen el pal·li; cast. vara, bordón. Fo present lo Senyor Infant Don Marti duch e porta I bordó del pali, Ardits, i, 14 (a. 1391). Fou portat lo pali sobre huyt bordons dor, Villena Vita Chr. 235. Un dosser de drap dor ab sis bordons, doc. a. 1460 (Col. Bof xxvi, 24).

|| 5. ant. Espasa de punta, que els guerrers del segle XIII portaven per usar-la quan no podien emprar la llança, la maça ni l'espasa de tall; cast. estoque. Altre cavaller francès... tramès-li hun bordó que aportava, e ferí-lo per les lonzes, si quel servent romàs mort al camp, Desclot Cròn., c. 159. E lo cavaller tench-se per mort, e va gitar lo bordó que tenia, e reté's a ella, Muntaner Cròn., c. 124. E com les galees se foren mesclades, vaérets estochs de bordons e de espases, e colps de maces donar, Muntaner Cròn., c. 130. Que li adobaven una gran ferida de bordó que tenia per la cara, Muntaner Cròn., c. 192. Nuyl hom estrany... no gos anar de nit ab estrumens, ni port espea, ni meneres, ni bordó, ni altres armes uedades, doc. a. 1319 (BABL, xii, 293)."

|| 6. Guaspa punxeguda que posen en l'hivern al cap inferior del bastó per poder anar per la neu (Esterri d'Àneu).

II. ant. Vers, en la poesia provençal.

III. || 1.   Motlura convexa, generalment de secció semicircular, aplicada com a adorn a un moble, a una porta, a una columna, etc.; cast. bordón. a) Entre llauners, rivet o cordonet que adorna la vora d'un atuell.—b) En la indústria del teixit: Ratlla amb relleu, obtinguda longitudinalment en els teixits mitjançant fils gruixuts o en gran nombre, o per efecte del lligat, o també pel de les operacions a les quals s'ha sotmès la roba. Bordó vestit: el que s'obté recobrint un o més fíls d'ordit amb un altre que evoluciona en ziga-zaga per damunt aquells, degut al lligat de glassa que se li fa teixir (Pons Ind. Text.).—c) Motlura que surt del mamperlà de l'escaló (Alcoi).—d) Cordó del fuserol d'una columna; cast. tondino.

|| 2. Copada, espècie de ribot de tall corbat que serveix per fer buits o canals semicirculars (val.). N'hi ha de diverses formes.

    Loc.—a) ant. Seguir algú ficant un bordó: anar darrera algú a peu. Encara que yo us sapia seguir ficant un bordo fins al cap del mon, no m'escaparets,Curial, ii, 18.—b) ant. Ficar lo bordó o plantar bordó: fer aturada permanent a un lloc. Casa segura | plasent e rica, | lo bordo hi fica, | fes-hi mallada, | pren-hi posada, Spill 12790.

    Refr.

—«Bordó i carabassa, vida regalada»: ho diuen parlant dels malfeiners que van d'una banda a l'altra (Cat., Val.).

    Fon.: buɾðó (pir-or., or., men., eiv.); boɾðó (occ., val., mall.).

    Intens.:—a) Augm.: bordonàs, bordonot.—b) Dim.: bordonet, bordonetxo, bordoneu.

    Etim.: del llatí bŭrdōne, ‘mul’. Per l'evolució de significat de ‘mul’ a ‘bastó’, cfr. el cast. muleta; el pas del significat de ‘bastó’ al de ‘motlura’ (II) s'és fet per la semblança de forma de la motlura convexa amb un bastó. També pot esser quebordó vingui del germ. bihurdan, segons opinió de Corominas DECast, i, 490. (V. bornar).

2. BORDÓ m. 

|| 1. mús. ant. El baix o conjunt dels sons més greus d'una composició. Auceylets | que hi xantauen lurs xansós, | a quintes e a bordós | musicalment biscantauen, Turmeda Diuis. 

|| 2. La corda més gruixada de la guitarra, i en general corda gruixada de qualsevol instrument de música; cast. bordón. Y amb tant de tocá sa prima | va rompre, y tot, es bordó, Ignor. 29. 

|| 3. Fil o corda de guitarra que els gerrers empren per separar la peça obrada del rodell (Manacor). 

|| 4. Registre d'orgue que té els canons més gruixats i produeix els sons més greus; cast. bordón. 

|| 5. Fer bordó de guiterra (un cap de corda): estar tan atesat que amenaça de rompre (Palma).

    Fon.: la mateixa de l'article anterior.

    Etim.: del llatí *bŭrdōne, ‘borinot’. El canvi de significat és degut al so greu de la corda de guitarra, comparable a la remor que fa el borinot quan vola.

Oh tu, l'escaienta damisel·la ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d'ombra que un raig de sol d'estiu mustigaria, perdonam a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat; perdonam, oh tu, damisel·la ciutadana, si per encert cau en les mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 15).

Va descobrir que tot anava més bé si aixecava els peus al menys possible i avançava amb passes lleus i arrossega des. D'aquesta manera es podia reservar forces per les cantonades, on havia d'anar amb compte de guardar l'equilibri abans i després de cada pas que feia per pujar i baixar del bordó. [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P.118].

Bordó

Et regracio, Guillem, pel cordial interès que et prens per mi, per la bona intenció que traspua el teu consell; et prego, però, que et tranquil·litzis. Deixa'm sofrir: tot i el meu abatiment tinc, encara, prou for ces per sortir-ne. Respecto la religió, tu ho saps; sento que és un bordó pels que defalleixen; un refrigeri pels que es consumeixen de set. Solament... pot, ha d'ésser això per tothom? (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 121.).

BORJA f. 

|| 1. Barracó fet de pedra seca i acabat en cúpula, que solen fer a les vinyes, pedreres, etc., per soplujar-s'hi els treballadors i guardar-hi instruments de treball (Pla de Lleida, Tarr., Tortosa). Se domina 'l rieral, el torrent, el camí, l'ubaga i la borja, Girbal Oratjol 32. 

|| 3. Llin. existent a Alacant, Alcoi, Algemesí, Barc., Forcall, Tàrbena, Ulldecona, etc. Hi ha la var. Borjas o Borges (Barc., Alzira, Montblanc, Sabadell), que també és topònim (V. Borges).

    Etim.: de l'àrab burj, ‘torre’.

Hi ha una caseta petita, allò que en diuen una borja, amb la teulada ensorrada i sense porta ni re, i a fora quatre ametllers amargants i para de comptar. Ahir al matí, con anava cap al tros bo, justen passar-hi per davant me va venir mal de ventre i hi vai voler entrar. [Andrea Camilieri. Una escletxa de llum (Una lama di luce, trad. P. Vidal). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7219-7. 240 pàgs. Pàg. 48].

Borja  

I la venjança, doncs, també. Malgrat que sigui irracional. Arriba el dia que la corda es destrena del tot i, perquè el P pugui sortir del pou, el J haurà d'anar a buscar una altra corda: una samuga que hi ha a la borja de l'eriol de baix. El J li demana dues vegades que l'hi repeteixi, perquè no és que no ho senti, és que no ho entén. Monzó, en la revisió, inclou una frase nova: «El J va decidir donar-li una altra oportunitat». (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 265.).

• BORNEJAR

  • Una cosa, moure's de costat al voltant d'un punt fix, amb un desplaçament angular.

  • Una nau o una barca, girar circularment sobre la seva àncora.

• Les cavalleries, saltironar d'alegria. (enllaç)

El Nellie, un iot de creuers, bornejava •a l'en­torn de l'àncora sense el més mínim aleteig de les veles, i restà quiet. La marea havia pujat, el vent estava quasi en calma i, com que es dirigia riu avall, l'única cosa que podia fer era llançar l'àn­cora i esperar que la marea baixés. [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 5.].

BORRANGO 

|| 1. m. Pertorbat, fora de seny (Barc.); cast. borracho, loco. Que estás borrango?,Genís Narr. 97. Què fas, borrango? què posas més?, Vilanova Obres, iv, 167. 

|| 2. Borrango! o Borranga!: interj. d'admiració, de sorpresa (pir-or., or., occ.); cast. diablo!, caracoles! Borranga, i si que li toca, Roger Pera 83. Sí: ja seria una bona creu.—I tant, borrango!, Pous Empord. 28.

    Fon.: buráŋgu (Barc., Lluçanès); boráŋgo (Ll.); buráŋgɛ (Olot, Gir.).

    Etim.: potser de borratxo, amb canvi de sufix per efectes eufèmics.

— Uix! Tapeu això, borrango, que em feu venir pell de gallina. . Ell esclafí una rialla grassa, tremolosa, com el glu-glu un gall dindi que tingués la gola embussada. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 51).

BORRASSA f. 

|| 1. ant. Borra. No gos metre en lo ble de les dites candeles borrasses ne altres coses sino cotó, doc. any 1372 (arx. mun. de Barc.). 

|| 2. Tela grossera de borra, del tamany d'un llençol gran, que serveix per traginar palla i, posat davall les oliveres i altres arbres, per aplegar-hi la fruita batollada (Cerdanya, Lluçanès, Vic, Cardona, Solsona, Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Calasseit, Ribera d'Ebre). Una borrassa squinsada, inv. a. 1485 (arx. Cúria Fumada de Vic). Los bailets se'n pugen a la olivera per alleugerir-la de sa valiosa càrrega, mentres per copsar-la les collidores estenen les borraces sota del arbre, Serra Calend. Folkl. 98. 

|| 3. Flassada grollera de cotó, que serveix de tapall de llit en les cases de pagès (Ribagorça, Ripoll, Olot, Empordà, Vic). On hi ha el llit parat amb llensols, borrassa i coberta tot nou, Catllar 2-7-1921. 

|| 4. Xeremies o sac de gemecs (Ross.); cast. gaita.

    Loc.

—No poder cintar algú amb cent borrasses: estar ple de goig i satisfacció.M'haguessen pas cintat ambe cent borasses, Casaponce Cont. Vall. 163.

    Refr.

—«Totes a la borrassa no hi poden dar»: vol dir que no és possible fer bé i perfectes totes les coses (Urgell, Segarra).

    Fon.: burásə (pir-or., or.); borásɛ (Tremp. Ll., Gandesa); borása (Calasseit, Tortosa, Ribagorça).

    Intens.: borrasseta, borrassota.

    Etim.: del llatí bŭrracĕa, ‘cosa de borra’.

Pentinat un oliver, ma germana i jo arrossegàvem les borrasses cap a altre, fetes uns sacs de laments. No les arrossegueu, que es faran forats, es queixava la tieta. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 63).

1. BORRÓ m. 

|| 1. Fibra curta d'una matèria tèxtil; cast. borra. Una bànoua de borro nova, doc. any 1708 (arx. de Montblanc). 

|| 2. Pelussa de la roba (Cat.); cast. borrilla. «La senyora s'ajupia mirant sota el llit a veure si trobava algun borró» (Girona). 

|| 3. Granissor produïda en la pell per l'acció del fred, d'una malaltia, etc. (Empordà, Val., Eiv.). 

|| 4. El primer pèl dels ocells, abans de canonar (Vic); cast. flojel. 

|| 5. Polsim i reunió de fibretes que es fa davall els llits i altres mobles; cast. tamo. 

|| 6. Botó escamós dels arbres i altres plantes, que conté el rudiment del futur brot (Cat., Bal.); cast. botón, yema. Y'ls nous borrons moriren avans de plansonar,Guimerà Poes. 185. Ses sarments comensan a inflar, se vesten de pàmpol, se carreguen de borrons, Alcover Rond. i, 208. Se diu especialment dels ulls dels ceps, precursors de les sarments. 

|| 7. Sarment tendra, que encara no ha ben crescut (Mall.). 

|| 8. Bony produït en el cap per un cop violent (Camp de Tarr.); cast. chichón, tolondro. 

|| 9. a) Planta de la família de les gramínies: Ammophila arenaria R. et Sch. (Bal., Tortosa); cast. carrizo de los arenales. Té les canyes dretes, les fulles primes, alesnades i quasi punxents; la panolla és densa i espiciforme. Se fa pels arenals, i les seves fulles s'usen per cobrir els barraculls dels molins (Mall., Men.).—b) Cobertura del barracull o caperutxa del molí de vent, feta de la dita planta (Mall., Men.). 

|| 10. Planta de l'espècie Sherardia arvensis (Tamarit de Mar, ap. Masclans Pl. 63). 

|| 11. Planta de l'espècie Geranium molle (Tamarit de Mar, ibid.). 

|| 12. a) Espècie de jonc que es fa pels caminassos i motes (Horta de València).—b)Grasa o reixa de l'erer, feta del dit jonc (Sueca).

    Refr.

—«Borró que neix dins s'abril, no té temps de fer bon vi» (Mall.).

    Fon.: buró (pir-or., or., men., eiv.); boró (occ., val., mall.).

    Intens.: borronet, borronot, borronàs.

    Etim.: derivat de borra.

2. BORRÓ m. (castellanisme) 

Gargot. Borró fet en la escriptura: Haec Litura, Haec Obliteratio, Lacavalleria Gazoph.

3. BORRÓ topon. 

Partida rural de l'Horta de Gandia, on hi havia un castell.

Quan l'estructura va estar acabada, van cobrir la teulada amb borró.(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 137).

Borró (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

BORRUFA f. 

|| 1. Vent molt fred, de quan ha nevat (Seu d'U., Andorra, Sort). «La neu de borrufa se fon així que cau» (Aguiló Dicc.). 

|| 2. Sobrenom antic d'home (Besalú). Hun home se diu Pera Trias de sobra nom Borrufa, doc. a. 1669 (Monsalvatje Not. Hist. xix, 155).

    Etim.: V. barrufa i barrufet.

A mig hivern, sota una borrufada, mentre les dones prenien el te a la secció de nenes amb la senyora Grogan i el doctor La.rch era a l'estació de ferrocarril acusant personalment el cap d'estació d'haver perdut una tramesa de suLfarai­da, va arribar una dona a l'entrada de l'hospital, doblegada a causa de la rampa i l'hemorrágia.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 404.].

Borrufada

Els genolls li formaven uns petits turons que es perfilaven sota la roba groga. Les paraules del seu pare li arribaven com una borrufada de punts.

Aquell dia, li agradava el món. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 76.].

«En un llibre de Peter Freuchen que vaig llegir una vegada», escriu Fanshawe, «el famós explorador de l'Àrtic descriu com va que dar atrapat per una borrufada al nord de Groenlàndia. Tot sol i amb les provisions que li minvaven, va decidir de construir-se un iglú i esperar que parés el temporal.  [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 235.].

BORUMBALLA f. 

Encenall, reganyol de fusta (Benassal, Sueca, Alcoi, Pego); cast. viruta.—V.barrumballa.

    Fon.: boɾumbáʎa (localitats citades).

...però jo sí que sóc Salvador Donat Metge com el pare volia, encara que siga només un oblidat metge de poble sense placa a la porta. «I recor­des també», va dir el germà que ara ja no menjava, «que l'endemà de l'enterrament del pare a les vuit en punt era vaig posar a serrar els taulons que ell no havia pogut acabar, i a la vesprada vaig aga­far tots els libres de dret, vaig fer una foguera amb borumballes al pati, i els vaig cremar un a un, ho vaig fer molt tranquil, sense pressa.» (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 152.).

Borumballes (procedència de la imatge: enllaç)

BOSCANY m. 

Bosc cultivat artificialment en els jardins i passeigs; cast. bosquete (Amengual Dicc.).

Arribaren sense incidents a l'altra riba on les taules de picinic, inbstal·lades d'una manera permanent en un boscany, oferien un aspecte desolat en aquell dia de desembre.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 165).

BOSQUETA

La bosqueta vulgar, busqueta a les Balears o xenna o huitet al País Valencià (Hippolais polyglotta) és un ocell passeriforme del Vell Món. Cria al sud-oest d'Europa i nord-oest d'Àfrica. És un ocell migrador, hiverna a l'Àfrica subsahariana.

Es troba en boscos i arbustos, pon de 3 a 5 ous dalt d'un arbre o un arbust

Fa de 12-13cm de llarg. Mascle i femella són exteriorment idèntics. És un ocell principalment insectívor però pot menjar altres coses incloents petits fruits.

(enllaç)

En aquest instant, sortiren de l'espessorall d'arços cants de bos­queta i d'alosa, i Tristany posava en aquestes melodies tota la seva tendresa. La reina ha comprès el missatge del seu amic. Remarca en terra la branca d'avellaner amb el lligabosc arrapat, i pensa en el seu cor:  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 92-93.].

BOSSELL m.: 

V. bocell.

BOCELL (escrit també bossell). m.

I. ant. Botelleta. Item un bosell de tenir aygua ros, doc. a. 1329 (Arx. Gral. R. Val.). Cfr. l'ant. prov. bosell ‘botelleta de fusta’.

II.   nàut. Corriola composta d'una caixa ovalada de fusta, les cares laterals de la qual (les galteres) deixen un freu (la groera) per on passa la corda que volta la politja, que gira damunt un eix de metall o de fusta; cast. motón. Si té més d'una groera es diu especialment quadernal. El fort llivant contempla que forma l'alta triça | i que l's bucells governen quan ell la vela aïça, Pérez-Jorba Poem. 223.

III. || 1.   Motlura semicilíndrica; cast. bocel. Ha I cercla de bocel smaltat de vermell, Inv. Anfós V, 151. Per un retaule... guarnit de fusta ab sos bocells, doc. a. 1487 (Arx. Gral. R. Val.). Pren a son carrec la dita pinctura, ço es daurar totes les obres de maçoneria e de bosell y tots los campers sobre los quals dites obres de maçonería fetes a la romana y los bossells y copades estan,doc. a. 1532 (Butll. C. Exc. xxxi, 179).

|| 2. Peça plana que col·locada horitzontalment forma la part superior d'un escaló, i que té la vora davantera semicilíndrica (Mall.). 

|| 3.   Espècie de ribot que té el davall acanalat i serveix per fer motlures convexes semicilíndriques (Cat., Sueca, Cullera, Mall., Men.); cast. bocel. A Pego en diuenbocell ple. 

a)   Bocell de vidrieres: plana que serveix per fer la motlura de les vidrieres, o sia un cordó d'un quart de cilindre amb prolongació de diàmetre a cada extrem (Alaior, Ciutadella). 

|| 4. Espècie de ribot que té el davall convex i serveix per fer canals semicilíndriques (Morella, Alcoi, Eiv.); cast. copada. A Pego en diuen bocell buit. El seu nom més estès és copada.

    Fon.: buséʎ (pir-or., or., men., eiv.); boséʎ (occ., val., mall.); bozéʎ (Tremp); boʃéʎ(Artà).

    Intens.: bocellet, bocellot, bocellàs, bocellarro, bocelló.

    Etim.: segons Coromines DECast, i, 473, del fr. bossel o bocel, que pot venir del llatí *bŭticĕllu, dim. de bŭttis, ‘bóta’.

Després va lluitar per poder-se aguantar de peus a terra. Amb aquell bossell, ella no havia de fer cap esforç per obligar-lo a posar-se dempeus. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 549.].

BOSSOGA f. 

Bony produït en el cap per un cop violent (Cat.); cast. chichón, tolondro. Sobre la cella dreta hi havia un bony morat—segur una bossoga de la caiguda, Víct. Cat., Sol. 295.

    Fon.: busɔ́ɣə (Empordà).

    Etim.: sembla producte d'un creuament de bufoga amb bossa (cfr. les formesbòfega i bòssega, que presenten la mateixa alternància dels radicals bof- i boss-).

Bossoga

Tot ensagnant i ple de bossogues, sense bastons i arrapant-se a les parets... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 55.).

BOSSOT m. 

|| 1. Bossa gran; cast. bolsón. Prenien de la terra del peu de la montanya, e aportaven-s'en hun bossot, Desclot Cròn., c. 145. Parrà bossot buyt la mamella, Spill 1183. Ab gran bossot plè de florins, Oliver Obres, i, 265. Especialment: a) Bossa o taleca de pell que duen penjada a l'esquena els pastors, cabrers i jornalers de fora-vila, per portar-hi els comestibles i els arreus de fumar (Mall.). «Així és, així serà: | no vos ha de sebre greu; | tots es pastors de Sineu | duen es bossot de ca» (cançó pop. mall.). 

|| 2. met. Gran riquesa (Mall.). 

|| 3. Bossic. En cascun bossot de la dita bossa, doc. a. 1430 (Aguiló Dicc.). 

|| 4. Beneitot, grosser d'enteniment (Mall.); cast. zoquete, borrico.

    Fon.: bosɔ̞́t (Tortosa, Mall.).

    Etim.: derivat augmentatiu (i el || 3 diminutiu) per bossa. L'accepció || 4 prové de bossa II, || 6.

—Encara que sortís —va dir la Charlotte—, qué podria fer? M'han tret el bossot.

Va intentar de beure una mica de vi i després es va adormir. En Garp va demanar a una auxiliar d'infermera que li expliques què havia volgut dir la Charlotte amb el «bossot», tot i que ja s'ho imaginava. L'auxiliar tenia l'edat d'en Garp, dinou o potser menys, i es va tornar vermella i va mirar cap a un altre cantó mentre li ho explicava.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 120.]. 

1. BOT m.

|| 1. Recipient format d'un cuiro de cabra o de xot, que cosit i empegat serveix per contenir oli, vi o altre líquid (Conflent, Empordà, Andorra, Pallars, Alt Urgell, Conca de Tremp, Pla d'Urgell, Ll., Calasseit, Ribera d'Ebre, Maestr.); cast. pellejo, cuero, odre. Hodre doli bot o barral, Leuda Coll. 1249. Tres bots per dur oli nous, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Quatre bots, dos vinaters y dos oliers, doc. a. 1546 (Alós Inv. 49).Per fer els bots de vi, el primer que fa el boter és cosir la pell; després l'infla amb una manxa, la rasca amb una dalla, l'esquila amb unes tisores, l'adoba i l'empega; per fer els bots d'oli no fan més que cosir-los, i hi posen l'oli sense rascar-los ni esquilar-los (Morella).

|| 2. Borratxa, petit recipient de cuiro que serveix per dur vi o aigua els excursionistes o els treballadors de fora vila (Camp de Tarr.).

|| 3. Mesura de líquids, equivalent a 64 porrons (Empordà, Segarra), i que es divideix en 8 quartes (Pallars) o en 8 cànters (Priorat, Tortosa).

|| 4. Bot de les nines (Conflent, Cerdanya), o bot de la gaita (Tamarit de la L.), o bot de vent (Artesa de S.), o simplement bot (Bonansa, Sort, Tremp, Oliana): cornamusa, instrument musical que usen principalment els pastors.

|| 5. Depòsit, generalment de forma cilíndrica, de llauna o de cartó-pedra, que s'umpl de fibra tèxtil en l'estat anomenat de veta, en les màquines cardes i manuars, servint per a transportar-la a les màquines que segueixen en l'orde de les operacions de filatura (Pons Ind. Text.).

|| 6. Reclam, a manera d'ocell fet de fust o de suro, per atreure els ocells a la caçada (Horta de Val., Mall.). cast. señuelo.

|| 7. Figa que encara no és madura (Camp de Tarr.).

|| 8. Protuberància, angle sortit (Cat.); cast. bulto, saliente. Amb el bot de la cella i del nas ben marcats, Ruyra Parada 32.

    Loc.—a) Inflat com un bot: molt inflat (Cat.).—b) Tenir el bot ple: estar cansat de suportar una cosa, estar a punt de manifestar violentament la irritació (Cat.).—c) Rebentar el bot: fer explosió, manifestar-se violentament la irritació de qualcú (Cat.).—d) Inflar el bot: fer rareses, irritar-se sense motiu suficient, especialment un infant (Cat.).—e) Fer el bot: inflar els llavis i fer els gests precursors del plor (or., occ.);—manifestar sorrudament irritació, sense voler menjar ni parlar, especialment els infants (pir-or., or.). Tot el matí vaig fer el bot tancada a la meva cambra, Ruyra Pinya, ii, 13.—f) Voler saber quants pèls té un bot: voler coses que són impossibles (Gandesa).—g) Ploure a bots i a barrals: ploure amb gran intensitat (or., occ.).—h) Tocar el bot a algú: insinuar-li, encetar-li una questió per induir-lo indirectament a parlar-ne (Cat.). Fins el camálich, á qui tocá 'l bot, parlántli de la muda, se li havia fet de pencas, Pons Auca 153.

    Refr.

—«Bot petit, aviat és ple»: ho diuen de les persones petites, que solen esser irascibles (Cat.).

    Fon.: bót (pir-or., or., occ., val.).

    Intens.:—a) Augm.: botàs;—b) Dim.: botet, botot.

    Sinòn.: || 1: odre;— || 2: borratxa, bóta;— || 3: odre;— || 4: cornamusa, borrassa, criatura verda, sac de gemecs, xeremies;— || 6: botet;— || 8: bony.

    Etim.: del llatí tardà bŭtte, ‘bota’ (cfr. Wartburg FEW, i, 662).

2. BOT m.

|| 1. Moviment ràpid d'un cos cap amunt sense més força d'elevació que l'impuls inicial; cast. salto. Del primer bot dret me n'aní, Spill 4582. Jo la veig per les murades | com a folla pegant bots, Picó Engl. 36. a) Acte d'agafar un animal la femella per a l'acte carnal.

|| 2. Acte de tirar-se des d'una altura per caure de peus a un lloc més baix; cast. salto.

|| 3. Moviment ràpid cap a un lloc determinat; cast. salto. «Amb tres bots hi serem», o «amb un bot hi serem»: en molt poc temps hi arribarem. A Ciutat ab quatre bots | tornaria altra vegada, Penya Poes. 303.

|| 4. met. Trànsit ràpid d'un estat a un altre de molt diferent sense passar pels estats intermedis; cast. salto. La fa pensar es bot que és prendre estat de matrimoni, Alcover Cont. 23.

|| 5. Trànsit d'un passatge de lectura a un altre d'allunyat, deixant el tros intermedi, per oblit o intencionadament; cast. salto.

    Loc.—a) Anar de bot de bot: anar a salts. Y vatme t' aquí trescant... de bot de bot, ple de breverols, Ignor. 2.—b) A salts i a bots: sense mirament. No volgueu qu'en materia d'enseñansa vagen a salts y a bots, a Ignor. 21.—c) Encertar el bot: tenir bon èxit en una cosa perillosa o que era de resultat dubtós. La mort es certa i incerta, | vuy di, ès segur que vendrà... | Lo que importa és està alerta | si es bot volem acertar, Santandreu M. J.—d) De bot i bolei: de repent, sense preparació. Per afeytar de bot y boley tots els homos plegats, Penya Mos. iii, 121.—e) Esser un bot damunt sa butza: esser una cosa molt molesta o desagradable (Mall.). Els es estat un bot demunt sa butza, Aurora 252.

    Fon.: bódotb.t (pir-or., or., occ., val., bal.).

    Intens.:—a) Augm.: botàs, botarro, botot.—b) Dim.: botet, boteu, botetxo.

    Etim.: postverbal de botar.

3.   BOT m.

Embarcació petita, de construcció igual que la dels gussis però amb la roda de proa més alta que l'orla, i amb molta quilla i molta amplària; cast. bote. Va al rem o a la vela i també n'hi a vapor i a motor. Dins un bot allà a la vora | s'atura alegre a pescar, Costa Trad. 100. Bot palangrer: el bot que té coberta (Maó). Bot culer: el que no té coberta, sinó corredors en els costats, i té descoberta la popa (Maó).

    Etim.: de l'holandès boat, mat. sign.

4. BOT m.

Peix de la família dels ortagoríscids: Orthagoriscus mola (Cat., Val., Eiv.); cast. mola, rodador, pez-luna. Es gros, de les dimensions d'un delfí, de forma molt plana, de color cendrosa. La mainada fa pilotes de la seva pell, perquè bota molt (Blanes).

5. BOT topon.

Poble situat a a 6 quilòmetres al SO. de Gandesa (Ribera d'Ebre).

    Fon.: bɔ́t (en la pronúncia local).

6. BOT

Llin. existent a Barc., Caldes de Montbui, Mataró, etc.

Moltes vegades és millor de dir només sí o no, en una junta, que no de fer discursos; almenys la pròpia personalitat no es desgasta i els paisatges interiors són més verds, més ufanosos. Aquest bot d'ateneu deia que Erènia era l'estampa contrària d’En Manyosa. I no sap que precisament eren iguals. Tots dos vocals, sinó que l'un, En Manyosa, ho era per fora, i Erènia per dins. (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 90.).

1. BOTADOR, -ORA m. i f. 

Que bota; cast. saltador. D'allá dalt, ahont no pujan | ni los cabrits botadors, Costa Agre terra 108.

    Fon.: butəðó (or., men., eiv.); botaðó (occ.).

    Etim.: derivat de botar amb el sufix -atōre.

2. BOTADOR m. 

|| 1. Barra col·locada horitzontalment a certa altària dins una gàbia o un galliner, perquè les aus hi botin i s'hi ajoquin (Mall.). Y sols llavors les ungles del botador desferra | y desclouent les ales, se deixa caure en terra, Alcover Cap al tard 20. 

|| 2. Cada una de les pedres posades de manera que surtin un poc de la paret de tanca, formant una espècie d'escalons per saltar fàcilment d'una part a l'altra de paret (Mall.). 

|| 3. Corda que en els caps té una maneta de fusta i és a posta per jugar a juli (Manacor). 

|| 4. Cada una de les dues cames posteriors dels llagosts, que són molt més llargues que les davanteres (Mall.); cast. muelle, resorte. 

|| 5. a) Perxa llarga amb un ferro de punta i ganxo a un dels seus caps, que serveix per atracar les barques (Cat.); cast. bichero, botador.—b) Bastó llarg amb el qual se fa força en el fons de la mar per desencallar o fer caminar els bots i altres embarcacions (Cat.). 

|| 6. a) Instrument de ferro que serveix per treure els claus que no poden sortir amb les tenalles; cast. botador (Un Mall. Dicc.).—b) Barreta de ferro que s'aplica damunt un clau per pegar-li més segurament amb el martell (Palma). 

|| 7. Espècie de bigota, posada forta a l'obra morta entre la gata i la roda, i a la qual s'amura la vela triquet (Palma). 

|| 8. Lloc d'on es treu la pilota (Mall.); cast. saque.

    Loc.—a) Sortir de botador: extralimitar-se, sortir dels límits prudencials (Mall.). El que a mos versos responga | no surta des botador | que be el cas será millor | que una altra cosa disponga, G. Roca (Bover Bibl. ii, 279).—b) Treure algú de botador: treure'l de punt, produir-li una irritació molt intensa que li fa perdre la serenitat (Mall.); cast. sacar de sus casillas. Bé podria estrevenirse que arribasseu a ferme curt o el cuch de l'orella malalt ò á traure'm de solch y de botador, Penya Mos. iii, 111.

    Fon.: butəðó (or., men.); botəðó (mall.).

    Etim.: derivat de botar amb el sufix -atōriu.

Però el pare Ferrando, que per res del món no vo­lea posar-se a males amb el Jutge de Béns, tot i que la proposta que havia fet al seu rival el treia de bo­tador, adonant-se del neguit golós del canonge i també per no haver de seguir excusant-se deis esti­rabots contra Don Sebastianet, que, malgrat tot, era qui era, decidí recordar al pare Amengual la necessi­tat de berenar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 245.).

Quan el marqués li envià Bernat, el cotxer, a la carrossa perquè davallés a Palma, la marquesa decidí que no es volia moure. Pretextant una de seves maldecapades grosses, féu entornar el criat  amb l'encàrrec que fos el Virrei qui 1'anés a veure. A ella 1i era del tot impossible colcar en aquelles condicions. El marqués, a qui la sola menció de maldecaps femenins treia de botador, agafà una enrabiada descomunal. La seva dona era, a més de blaia, una nadala com l'alçada d'un campanar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 344.).

BOTALÓ m.

Perxa que va subjecta damunt el bauprès o a una verga i paral·lelament a aquests, i serveix per caçar certes veles; cast. botalón. El «Joven Margarita»... s'alçà de botaló, Vidal Mirall 18. a) El botaló principal i pròpiament dit, és el que va posat damunt el bauprès. A l'extrem prim i més forà té dos cércols de ferro amb ganxos per subjectar els estrais; prop de l'altre extrem té una droguera per al virador, i en el mateix extrem forma metxa amb acabament rodonenc per facilitar el moviment de baix a dalt. Està subjecta per dins l'embarcació a la clau del bauprès, i per defora al tamboret del mateix bauprès. Se divideix en dues parts, de les quals la més acostada al buc es diu botaló de floc, i la més forana s'anomena botaló de pitifloc (V. l'art. aparell: fig. 1.a, n.o 7 i 8; fig. 2.a, n.o 20 i 21; fig. 4.a, n.o 29 i 30).—b) El botaló d'ala és una perxa rodona, ferrada i aparellada convenientment, que descansa sobre una verga de juanet, de gàbia alta i de la major, i ve a esser la seva prolongació; serveix per caçar les veles anomenades ales, i el botaló que porten les vergues majors serveix al mateix temps per hissar el puny de dalt de l'altra vela volant, anomenada arrastradera.—c) En les barques petites se sol anomenar botaló el bauprès, d'una sola peça (Cat., Bal.).

    Fon.: butəló (or., men.); botaló (val.); botəló (mall.); bətəló (St. Feliu de G., Manacor).

    Etim.: del cast. botalón, que ve de la frase castellana antiga bota a ló, ‘tira cap a barlovent’, segons Corominas DECast, i, 500.

Les veles van rebre el vent de costat i aleshores flamejaren tan bruscament, que van inflar-se en sentit contrari: els botalons es van trencar, i la nau va quedar completament sense govern. Una ràbia in dicible va tornar el capità més blanc que les veles. [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 202.].

BOTÀS m.

|| 1. Cabal d'aigua corrent en moviment ràpid (pir-or.); cast. arroyada. Déu meu! no trigarà el botaç a fer-se pas, Berga MT 25. A la plaça arriben com desfet botaç, ibid. 84.

|| 2. Petita resclosa per distribuir l'aigua de regar (Camprodon).

I tant que el sabia! Tenia set de parlar-lo. Li rajaven. de tot el cos les ganes de catalanejar, com un botàs lingüístic. S'expressava en una llengua rica, autèntica, amb gal·licismes inevitables. Em confià els seus projectes. Li hauria agradat quedar-se a la gendarmeria i treba­llar al país. Vam xerrar fins a Briva, on es va transbordar.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 329.).

 De seguida, la pèrdua del Primer Ministre suec, dins el seu Palau Ministerial, i amb la seva filla i els seus ministres i secretaris, ressonà per tot Rússia, i a Suècia hom botia pels carrers com si tothom fos presa d'una epidèmia de ràbia inèdita. Miller havia preparat l'escapada, i el transsiberià acollí els dos monstres que s'enduien, amb ells, el secret d'aquella aventura que ningú mai no podrà explicar-se, i que, àdhuc per a nosaltres, sempre quedarà en el més absolut misteri.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 126.).

BÒTIL m.

|| 1. Pedra rodonenca de torrent (Mall.); cast. peladilla. Dins sa bassa... per entre es bòtils y falgueres, Ignor. 2. Un traspontí que parexía omplit de bòtils de torrent, Roq. 11.

|| 2. Bolla de mac dels grossos, o bé qualsevol altra bolla de les que tiren en el joc; aquelles a les quals tiren no es diuen bòtils, sinó just bolles (Artà).

|| 3. Ametla més grossa que les altres, que serveix per tirar en el joc del quernet (Mall.).

|| 4. Cada una de les olives escadusseres que queden a l'olivera quan ja li ha caigut l'esplet (Mall.).

|| 5. Figa verda que encara té lletrada (Eiv.).

|| 6. Botella ampla de coll estret i llarg (Palma). A tot hora empina es bòtil, Aguiló Poes. 172.

|| 7. Botella (Men.). Y amb quina llestesa abocaven aquella especie d'aixarop de dins es bòtil an es got, Ruiz Nov.

|| 8. Home petit i gras (Cat.); cast. botijón, recoquín.

|| 9. Agutzil guarda-jardins (Gir.).

    Etim.: incerta; segons Wartburg FEW, i, 466, ve del gàl·lic *bŏtĭna, ‘pedra fita’. Hi ha qui ha suposat que bòtil en el sentit de ‘botella’ ve de l'anglès bottle ‘botella’; però no sembla probable tal suposició, perquè les paraules angleses no se solen trobar fora de Menorca, on els anglesos dominaren en el segle XVIII; i la paraula bòtil la trobam a Mallorca (cfr. el || 7).

Potser em trobaria a faltar en el seu món, aquell menut estrafolari, que s'ho empassava tot, ben tocat de l'ala... Com em devia veure, en el fons? Com un bou? Com una llagosta?... S'havia acostumat que jo el passegés, amb aquells ullassos de bòtil, amb la seva alegria perpètua... En el fons, estava de sort... Més aviat era afectuós si anaves amb compte de no contrariar-lo... [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 206].

BOTIM m., 

per gotim de raïm (Aguiló i Aladern Diccs.).

    Etim.: de gotim amb contaminació de bot.

botim (enllaç imatge)

És com un miratge: ben treballada, verda, poderosa, comencen a apuntar-se els futurs botims. La vinya és petita, no deu fer més enllà de mitja vessana, però és una meravella de força, de vitalitat i d'ordre, ben arrenglerada i puixant. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 30.).

BOTINFLAT o BOTUNFLAT, -ADA adj.

Inflat excessivament, deformat per l'inflor (Ribagorça, Tortosa, Maestrat, Castelló, València); cast. abotagado. «Tens la mà botunflada» (Pont de S.). Dels galtuts o botinflats, Martí G. Tip. mod. i, 254. Grosses llàgrimes els reglotaven dels ulls botinflats, Bol. Dim. 73.

    Fon.: botiɱflát (Tortosa, Maestr., Cast., Val.); botuɱflát (Pont de S.).

    Etim.: part. pass. de botinflar. 

Botinflades

No hi ha ni imaginació ni clarividència en aquell ridícul follet de jardí. Fa una rialleta maliciosa amb la boca rodona com una O i els ulls alegres espurnejant sobre les botinflades galtes de pedra—, i el desproporcionat cap androgin es manté en equilibri inestable al capdamunt d'un cos que suggereix un cosinat deforme. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 106.].

1. BOTIR v. intr. 

|| 1. Esser llançat violentament per una força estranya i anar a caure a distància del punt d'origen (Mall., Men.); cast. saltar. Tu aferret fort, que si no t'hi aferres, botirás; y abans d'arribar en terra, ja t'haurán menjat, Alcover Rond. i, 130. 

|| 2. met. Esser expulsat; cast. saltar. Ab manco de quatre centuries es moros haurien hagut de botir d'Espanya, Aurora 256.

    Fon.: botí (Palma, Manacor); butí (Inca, Menorca).

    Conjug.: regular segons el model de partir.

    Etim.: de botar, per canvi de conjugació.

2. BOTIR v. tr. 

Inflar, fer augmentar de volum (Empordà); cast. abultar, henchir. Va alzinar-se tant com pogué, alçant el cap, botint el pit i estirant les cames, Ruyra Parada 28.

    Fon.: butí (pir-or., or.).

    Etim.: derivat de bot, art. 1.

Oh, llegia la mar de bé. Fins i tot va deixar de banda la revista per poder menjar, però un estrany botiment havia reemplagat la seva vivacitat habitual. No oblidava que la meva petita Lo podia ser intractable i, per tant, em vaig encreuar de bracos, vaig somriure i vaig esperar el xàfec. Jo estava sense banyar i sense afaitar i no tenia ganes d'anar de ventre.[Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 138.].

BOTIT, -IDA adj. 

|| 1. Inflat (Empordà). Tenia les galtes botides, el nas aixafat, Ruyra Pinya, i, 19. 

|| 2. Molt irritat, que manifesta en la cara la ràbia o el disgust (Gir.). 

|| 3. Quantitat d'aigua en moviment, sobretot en un rec (Ross.). Els nens el segueixen, tot cridant: «El botit arriba!» (Grandó Voc. ross.).

    Etim.: derivat de botir.

Arran d'una de les baralles rutinàries amb la seva mare shavia posat a plorar i, a l'igual d'ocasions anteriors, no va voler que jo veiés els ulls botits: tenia una d'aquelles pells delicades que, després duna ploradissa, s'enrojolen i sencenen i agafen una carnació mòrbidament seductora.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs.Pàg. 66].

BOTJA f. 

|| 1. Enramada que es fa a les andanes on es cria el cuc de seda perquè aquest s'hi enfili a filar el capoll (Cat., Val.); cast. embojo. Y, al premer, no volen les premses corcades, | nil cuch qu'en la botja no fa prest capell, Viudes donz. 365. Quant al triar de las botjas per la seda, les grogues son millors que no les roses, y les que manco valen son les blanques. En lo triar de les botjes les simples son millors, que no les dobles, per causa que dins les dobles es lo mascle y la femella, la qual femella quant ella ha fets ous demati se torna apres ajuntar ab lo mascle, les botjes que estan axi tancades son bones per engendrar, si son posades en lloch ben cubertas que la pols no les toque, separant les dobles de entre les simples, à fi que elles fasen millor seda,Agustí Secr. 191 v. Se veu la boja filada, Badenes Cants Rib. 105. 

|| 2.   Planta de la família de les plantaginàcies: Plantago psyllium (Cat.); cast.zaragatona. 

|| 3. Planta de la família de les globulariàcies: Globularia Alypum (Val.); cast.corona de rey.—V. cossiada. 

|| 4. Planta de la família de les compostes: Helichrysum Stoechas (Val.); cast.siemprevivas amarillas, manzanilla bastarda.—V. sempreviva. 

|| 5. Planta de la família de les compostes: Artemisia campestris (Cat.); cast.abrótano silvestre, escobilla parda, aurora de los campos. Té els troncs subllenyosos a la base, ascendents, ramificats; les branques esteses, les fulles no puntejades, irregularment dividides en lacínies linears; les calàtides petites, ovoides, en petits raïms, formant una gran panolla piramidal. Es fa per terrenys arenosos. També es diu botja llemenosa, i a València botja pansera. 

|| 6.   Botja llemenosa es diu també la planta composta Artemisia glutinosaGay (Cat.); cast. boja negra, escobilla parda, pansera. (Cfr. Flora Cat. iii, 257). 

|| 7. Botja blanca: planta de la família de les lleguminoses: Anthyllis cytisoides L. (Cat.); cast. albaida, boja blanca, blanquilla. Es un petit arbust molt ramificat, amb branques dretes, llargues, fulloses; fulles consistents, glabrescents, cendroses, breument peciolades, les caulinars trifoliades; flors grogues, petites, en fascicles axil·lars de dues a cinc flors formant llargs raïms espiciformes terminals; el llegum és ovoide, petit, apiculat; les llavors són també ovoides. Es fa per les costes àrides de la regió mediterrània mirant a la mar i abunda també a Mallorca, on en diuen botja de cuques. 

|| 8.   Botja d'escombres: planta de la família de les lleguminoses: Dorycnium suffruticosum Vill. (Cat.); cast. bocha, mijediega, socarrillo. Es un arbustet molt ramificat, de branques dretes i peludes, capítols de 6 a 15 flors blavoses, llegum ovoide molt obtús amb les sutures carenades. Es fa per boscs, marges i llocs àrids.

|| 9. Botges de St. Joan: planta de la família de les compostes: Santolina Chamaecyparisus (Cat.); cast. lombriguera, cipresillo, abrótano hembra.—V.espernallac. 

|| 10. Botja gallinassa: planta de la família de les timeleàcies: Passerina hirsuta(Tarr.). 

|| 11. Botja marina: planta de la família de les timeleàcies: Passerina villosa(Val.). 

|| 12. Botja olivarda: planta de la família de les compostes: Cupularia viscosa(Tarr.); cast. olivarda, matamoscas. 

|| 13. Botja peluda: planta de la família de les lleguminoses: Dorycnium hirsutum(Cat.); cast. hoja peluda, hierba del pastor. 

|| 14. Botja pudenta: planta de la família de les compostes; Artemisia herba-alba(Cat.); cast. altamíra lanar, boja blanca, boja de olor, escoba hedionda, ontina.Té el tronc subllenyós, de 10 a 20 cm. d'altària, dret, molt ramificat; les fulles molt petites, albo-tomentoses, les inferiors breument peciolades, pinnatisectes; les flors de corol·la purpurina o groguenca; la planta fa una forta i agradable olor de càmfora. 

|| 15. Nom genèric que s'aplica a les mates petites, com l'espígol, la farigola, etc. (Camp de Tarragona).

    Fon.: bóʤə (Camp de Tarr., Eiv., Mall.); bóʤɛ (Sort); bóʒa (Benassal); bóʧa(Val.); bóʧɔ (Gandia).

    Etim.: desconeguda: potser pre-romana.

Una botja. Però vostè ha volgut parlar-nos no pas de pedres o de botges sinó de les quals atribueix una història vital que és, com vos reconeix, altament al·legòrica.[J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 208.].

BOTOLLA

• • Pronúncia: septentrional /buˈtu.ʎə/

  • Etimologia: Del verb botar en el sentit d’inflar, operació feta pel boter.

  • Anagrama: llobató

Nom

bo·to·lla f. ‎(plural botolles)

• 1. (septentrional) butllofa (enllaç)

En arribar al quarter amb com­panys de desgràcia, vam haver d'esperar unes quantes hores abans que un sotsoficial ens vingués a acollir amb aquelles paraules tendres «Qu'est-ce que vous foutez ici, bande de cons?» («Qué cony hi foteu, aquí, maricons?» ). Va afegir que no havíem de seure, perquè «fa boto­lles al cul». Després d'una altra hora d'espera vana, vam passar entre les mans d'unes senyoretes que ens van deixar el cap pelat com una rata. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294.).

BOTRE v. intr.

Botar (or.); cast. saltar. A mon entorn les feres, quin botre y quin flayrar, Guimerà Poes. 221. Impulsantla a botre, a saltar com saltaria un tigre, Girbal Pere Llarch 193.

    Fon.: bótɾə (or.).

    Conjug.: regular segons el model de batre.

    Etim.: de botar, per canvi del tipus de conjugació.

Brotant

Hauria volgut plorar, hauria volgut botre, hauria volgut reposar, i res no podia aconseguir de totes aquestes quimeres. Lluís Frederic estava a punt, evidentment, d'agafar una neurastènia que qui sap com hauria acabat, sense amics, sense família, sense cap dèria, sense records, només amb una joventut impetuosa dintre seu rebolcant-se per trobar una fugida, Lluís Frederic es veia ell mateix com una mena de monstre de museu, una mena d'objecte rar, únic dins el museu que era la seva casa.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 23.).

1. BOTXAR m. 

Camp on abunden les botxes (Pont de S.).—V. botjar, art. 1.

2. BOTXAR v. 

Moure (Ribagorça).—V. botjar, art. 2.

3. BOTXAR v. 

|| 1. Fer botxes d'olles o cassoles (Breda). 

|| 2. Fer blanc, en el joc de l'encert (Gandesa). El qui fa blanc diu que se l'ha botxat.

D'així que finia la missa matinal, ja començava a trastejar per l'horta, ara aturant-se a contemplar la poncella que estira els pètals encongits, com braços cansats d'incòmoda positura, ara ajupint-se en ajuda del grill que botxa la terra amb ànsia de treure el cap a la lluma, ara esporganr una branca morta o podant un fillol que xucla la saba en perjudici de les flors i de la fruita. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 23.).

Alto de saber que li havia d'entrar en la carn viva la fulla acerada d'un ganivet l'esborronava. No per covar­dia. En es veia capaç de desafiar qualsevol perfil. Pero la idea de lliurar-se a sang freda, sabent per endavant qué li havien de fer, al botxinejar de les eines d'un metge, Ii produïa un calfred només de pensar-hi.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 210.).

BOVA o BOGA f. 

|| 1.   Planta de la família de les tifàcies: Typha latifolia L. i Typha angustifolia L.; cast. enea, espadaña. Es fa pels aiguamolls i llocs d'aigua de curs lent. Guart-se hom que no sia ayguosa, axí con gros jonc e bova o erba moyl, Arn. Vil. ii,109. Item j siti de boua dolent, doc. a. 1398 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Una estora de bova, doc. a. 1652 (Hist. Sóller, i, 958). Mentre pels claps de boga saltirona l'ocell, Berga MT 161. 

|| 2. Conjunt de fulles de la dita planta que formen un seient de cadira. Tres cadires desiguals amb sa bova escabeiada que los penja fins en terra, Ignor. 19. 

|| 3.   Planta de la família de les iridàcies: Iris pseudoacorus (Rosselló, Garrotxa, Gir.); cast. espadaña fina. 

|| 4. Planta de l'espècie Sparganium erectum (La Selva, ap. Masclans Pl. 61).

    Fon.: bɔ́βə (Barc., Tarr.); bɔ́βa (Tortosa, Val.); bɔ́βo (Pobla de S.); bɔ́bɛ (Sort, Organyà, Balaguer, Fraga, Gandesa); bɔ́vo (Pego); bɔ̞́və (Mall., Men., Eiv.); bɔ́ɣə (Ross., Conflent, Olot, Llofriu, St. Feliu de C., St. Vicenç dels H., Igualada, Vendrell); bɔ́ɣa (Benassal).

    Intens.:—a) Augm.: bovassa, bovarra, bovota;—b) Dim.: boveta, bovetxa, boveua.

    Sinòn.— || 1: balca;— || 3: contell groc, espadella, lliri groc.

    Etim.: del gàl·lic bŭda, mat. sign. || 1 (REW 1371). Sobre el vocalisme, que normalment hauria de donar ó per procedir d'una ŭ, vegeu Coromines en Est. Rom. iii, 208.

Bova

La va portar fins a una sèquia que hi ha prop de la casa, entre tot de joncs i bova, les aigües estancades feien verdet, pertot arreu una pudor d'aigua molla indescrip tible, com si hi hagués alguna bèstia morta pel voltant.  (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 94).

BOUAL f.: 

V. boval.

1. BOVAL o BOAL 

|| 1. adj. Propi de bous. Garrover boval (Campanet). Nap boal: classe de nap que només és bo per al bestiar (Llofriu). 

|| 2. f. Lloc on antigament donaven la palla als bous, quan encara no hi havia estables (Men.). Servia de boual una cova de Biniguarda, Camps Folkl. 40. 

|| 3. f. Estable on s'arreceren els bous per menjar i dormir (Mall.). Modernament es diu boval de tot estable gran de fora-vila, no sols per bous sino també per ovelles, egües i altre bestiar (Mall.). Lo portal de la boal ques de volta, doc. any 1408 (Miret Templers 450). Y'ls bells remats que corren fugint a les boals, Oliver Obres, i, 149. 

|| 4. met. Casa gran i dolenta (Palma). 

|| 5. Raïm boval: classe de raïm de grans negres, grossos i sucosos, que fa el vi fluix (Ribera d'Ebre, Val., Al., Mall.). Planta trià | stranya pus sana | de muntalbana | boval negrella, Spill 13433.

    Fon.: boβáɫ (Gandesa, Freginals, Val.); bováɫ (Alcoi, Al., Bunyola, Esporles, Llucmajor, Santanyí); buáɫ (Palma, Felanitx, Manacor, Mancor, Vilafr. de B.).

    Intens.:—a) Augm.: bovalassa, bovalota.—b) Dim.: bovaleta, bovaletxa, bovaleua, bovalona.

    Etim.: del llatí bŏvāle, ‘propi dels bous’.

2. BOVAL f. 

Boada del forn (Ciutadella); cast. alcabor.—V. boada, art. 1.

3. BOVAL 

|| 1. adj. Semblant a bova. Jonc boval: espècie de jonc fluix que no és bo per cordellar (Men.). 

|| 2. m. Lloc fangós, on l'aigua s'embassa i s'hi fan boves (Men.); cast. buhedal.

...i en Jaume de Berga, el ferotge, començava a sentir-se alleugerit, ara que ja no li calia decidir, ara que només havia de seguir la veta i notava que li treien una llosa de les espatlles i somreia tranquil perquè li arribava l'hora de descansar i en la follia del moment s’imaginawa acaronant el llom d'una vaca, lligant-li la cua a l’anca i atansant amb el peu l'escambell i la munyidora a les mamelles i cantava entre dents com ho solia fer al boual.» (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 71.).

BRANDAR v. 

|| 1. intr. Flamejar (Camp de Tarr.); cast. flamear. «Les atxes de vent blanden». «Les banderes desplegades brandaven» (Llofriu). 

|| 2. tr. Moure d'un costat a l'altre repetides vegades una arma o altra cosa en gest amenaçador; cast. blandir. Altres mes vells ne surten a glops de les cavernes, blandant [sic] armes de pedra y ossades de mammuth, Atlàntida iii. Branda ab son puny la llança poderosa Canigó xii. Branda terrible lo sagrat coltell, Costa Poes. 24. a) met. Ell branda l'anatema, Alcover Poem. Bíbl. 76. 

|| 3. intr. Moure's alternativament de banda a banda; cast. balancearse. Mestre Nicolau brandava més qu'un barco sense lastre, Roq. 16. Els carruatges brandaven amb força a causa ds l'empedrat de raval, Espriu Lab. 128. Especialment es diu del moviment oscil·latori de les barques, produït per l'impuls de les ones o del vent i per la reacció de la força d'estabilitat del buc; cast. balancearse, brandar. Presenciar la varadura de les barques... i vore-les després brandar en l'aigua, Morales Id. 58. 

|| 4. tr. Moure alternativament de banda a banda; cast. balancear. En Xaneta, brandant el cap abatudament, Ruyra Parada 38. Algunes [vaques], tot brandant la cua com si la mosca els piqués, recorren tot l'ambit del cabal, Massó Croquis 19. 

|| 5. intr. Moure's alternativament i repetidament en sentits contraris (Empordà, Camp de Tarr.); cast. oscilar. Fent blandar [sic] el sol empostiçat que era tot una trepadura, a cada petjada, Víct. Cat., Ombr. 29. 

|| 6. a) intr. Sonar les campanes mogudes amb moviment oscil·latori (Empordà, Gir., Barc.); cast. doblar. Les campanes de l'ermita tocan ab so de tristesa y brandan y brandan pausadas, Collell Flor. 69. Brandant estan les campanes, Penya Poes. 339.—b) tr. Fer sonar les campanes donant-los un moviment oscil·latori (or.). 

|| 7. intr. Moure's molt, bellugar-se atrafegadament (Camp de Tarr.); cast. trotar. «Talment estic xafat; tot el sant dia que brando» (Valls, Selva del C.). 

|| 8. Brandar-la: a) Passejar-se (Penedès). «Els senyorets són a brandar-la».—b) Ballar o fer altres moviments vius (Penedès). «Mira com la branden!».

    Loc.

—Brandar el cércol: no tenir gens de pa a casa (Tarr.).

    Fon.: bɾəndá (pir-or., or., bal.); bɾandá (occ.); bɾandáɾ (val.); bləndá (or.).

    Etim.: derivat del germ. brand, ‘tió encès’, ‘espasa’.

-Amb absolutament res.

-¿Res de res?

L'Stefan Lindman va brandar el cap.

[Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 89].

BRANDÓ m. 

|| 1. Atxa de cera d'un sol ble; cast. blandón. Yeu ay parlat ab los fossors, e ab los blancquiés, et ab aquels de la orgeria que uenguen a uos ab brandons,Jaume I, Cròn. 298. Tortes, ciris e brandós per vendre, doc. a. 1296 (RLR, v,92). Ab molts brandons e ab moltes entorches de cera, Desclot Cròn., c. 30. Feya cremar... mil brandons grans de cera, Muntaner Cròn. 139. Que cascun brandó sia haut de pes de set liures de Valencia, Ordin. Palat. 183. Hun brandó no'l posa hom amagat, mes en loch hon face lum, Quar. 1413, 186. Alcun confrare serà passat d'esta vida e els parents li volran fer prouisions... de brondons [sic], doc. a. 1400 (BSAL, x, 371). 

|| 2. Atxera. Sis blandons [sic] al altar major, de llautó, doc. a. 1673 (Hist. Sóller, ii, 869).

|| 3. Broc amb ble d'una llumenera; cast. mechero. 6 llumeneras ço es 3 de quatre blandons, doc. a. 1722 (BSAL, vii, 305). 

|| 4. Canó de llauna on va el ble, en els inferns d'esperit de vi (Ciutadella).

    Fon.: bɾəndó, bləndó (or., bal.); bɾandó, blandó (val.).

    Intens.: brandonet, brandonot.

    Etim.: derivat del germànic brand, ‘tió encès’.

Trompeters. / La bandera de Santa Eulália portada a cavan per un sacerdot. /  Gonfanons de la seu, Santa Maria de la Mar, Santa Maria del Pi, Sant Just, Sant Pere, Sant Miguel, Sant Jaume, Sant Cugat i Santa Anna. Brandons de la seu al costat dret i els de la ciutat, que eren quaranta, a l'esquerre. / Orbs, contrafets i espunyats. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 189.).

BRANSOLEJAR v. intr. 

Moure's alternativament de banda a banda; cast. balancearse, bambolear. La creu es feixuguíssima y Ell tendre, | als primers passos bransoleja y cau, Verdaguer Naz. 93.

    Fon.: bɾənsuləʒá (or.).

    Etim.: probablement de balancejar amb contaminació de bressol.

Enid es quedà dempeus, amb el got a la mà, bransolejant-se lleument. Havia pres massa whisky cosa que no li era habitual. Normalment assimilava el licor d'allò més bé. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 149).

Una onda s'escampava sota la cua de la bestia, una laca atrabílica que s'irisava d'esfumats violacis i liles, vegetació recançosa de la llum que com un carro oscil.lava sobre la sang pestífera en una finestreta imperfecta, un trapezi variegat, no, un deltoide que dilatava un angle, ara, i un altre angle, recte, després, perbraonsolejar la seva càrrega de llum, espessa sobre el camí me­lós de la flema degenerescent, fértil per al no res, ja, escàtil la llum que sobre el líquid que fou vital, la sang corrupta, ara mossegava...  (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 261-262.).

»Pobre beneit! Només que hagués deixat aquell porticó en pau... No tenia control, cap control, exactament igual que Kurtz, igual que un arbre bransolejat pel vent. [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 96.].

BRAMUL m.

|| 1. Crit del bou i d'altres animals de veu semblant a la d'aquell; cast. mugido, bramido, rugido. Bramuls d'afamades feres, Ruiz Poes. 65. Canta'l bramul del bou qui en lenta pau pastura, Riber Sol ixent 54.

|| 2. Crit fort i ronc de persona; cast. bramido. Bramuls de sanch y coratge | lo furor dels cors arrenca, Camps F., Poes. 71.

|| 3. Soroll fort i ronc del vent, de la tempesta, de la mar avalotada, etc.; cast. rugido. Y la sent com grossa ausina | Es bramuls de sa ventada, Aguiló Poes. 199. Y axordan ab sos bramuls | los falconets y bombardes, Picó Engl. 27.

    Fon.: bɾəmúɫ (or., bal.); bɾamúɫ (occ., val.).

    Etim.: derivat postverbal de bramular. 

Bramul

Sol i pluja, núvols i clarianes, flor i pedra: estan tan estretament lligats, tan profèticament units, que ell experimenta un espasme de joia quan es veu al cor mateix d'una convergència tan excelsa. El pit se li emplena del seu pro pi sorollós alleujament, d'un crit d'èxtasi, d'un salvatge bramul de felicitat. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 60.].

BRAOL m. 

Bramul. ¿Lo braol d'un incendi dels núvols ous dessobre?, Atlàntida iv.

    Fon.: bɾəɔ́ɫ (or.).

    Etim.: derivat de braolar.

¡Senyors del jurar! Si el meu goig hagués pogut parlar, hauria omplert l'hotel amb el seu braol eixordador.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 123.].

—Trenta-dos segons! —els va cridar. Les parelles del matalàs es van eixo­rivir com si haguessin estat elèctricament estimulats. Els grups de dos al voltant de la sala de lluita lliure estaven embrancats en una contesa vio­lenta, i tal com la Jenny ho veia els esforços dels lluitadors era tan delibe­rats i desesperats com la violació.

—Quinze segons! —va braolar l'entrenador—. Vinga!  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 257.]. 

La terra el va escometre, com una onada gegantina. La visió del camp i el milió de perfums que duia un vent que li gelà el cos l'esclafaren. Es féu enrere davant la corba abassegadora de fosca, so i olor; li braolaven les orelles. Va fer mitja volta. Sobre el seu cap, els estels queien com meteors flamejants.  [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 182.].

BRATLAR

L'única cosa certa que se'n tragué en clar fou que un mati, a punta de dia, quan anaren per reprendre la feina, tot un cantó de bosc bratlava arborat, amb una gran fumera.   (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 188.)

Tota la colla marxà en silenci corregada amunt, se­guint en Jordi, que feia de guia. En ésser dalt del coll, quedaren glaçats. Les dues ales de l'incendi, pròximes a trobar-se, estaven a punt de tallar-los tota fugida. No quedava sitió un petit espai de cent cinquanta passes que encara no bratlés. I les flames corrien de cada costat com mals esperits, i ells havien de caminar prop de maja hora abans d'haver passat aquell petit freu, a cada punt més enxiquit per l'incendi.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 194.).

BRAVADA f.

|| 1. Vapor que es forma amb l'ebullició o fermentació; cast. vaho. De la terra pujava una bravada ardenta, Pous Empord. 24.

|| 2. Olor forta i desagradable; cast. hedor, tufo. Deixant anar la bravada que tant repugnava a la Maria, Massó Croquis 144. Caminava tentinejant i feia bravada de vi, Roig Flama 13.

    Fon.: bɾəβáðə (pir-or., or.); bɾaβáða (occ.); bɾaβá, bɾavá (val.); bɾəváðə (bal.).

    Etim.: derivat de l'arrel onomatopeica brf-, expressadora de l'exhalació de vapor.

Nards, roses, dàlies, en una barreja fastigosa, penjaven a cada costat d'aquelles quatre fustes i, entortolligant-se als raigs de les rodes, es trinxaven. Aleshores arribà a mi una bravada inoblidable: l'olor de cementiri no és altra que la de les flors pansides i trinxades, més forta que llur perfum.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 66.).

BREMA f.:

V. verema.

I la Mercè coneixent que son pare es cansava de parlar li respongué:

-- Teniu raó —com l'hauria respost un altra cosa.

- L'ensendemà de festa, comença la brema! —sospirà el Garriga-, res deu estar llest.

- No esteu inquiet, pare; tot està a punt: les portado res adobades, los samalers llestos, los cups nets i airejats. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 99.).

1. BRÈNDOLA f.

|| 1. Cada una de les vergues o barres relativament primes que formen part d'un aparell o ormeig. Especialment: a) Cada un dels balustres d'un balcó o d'una barana (Empordà).—b) Cada una de les barres que uneixen la cuba amb la circumferència d'una roda (Mall.); cast. rayo.—c) Cada una de les dues barres del carretet de mà o de la sivera, que serveixen per agafar (Men.).—d) Cada una de les dues barres llargues laterals de l'ormeig o escaletes de garbejar, que sostenen les garbes (Ferreries de Men.).

|| 2. Tireta de roba que cusen en els colls de camisa d'home (Llofriu).

|| 3. Home capbuit, que obra sense seny ni formalitat (Mall.). Trequelades de caps-esflorats, bréndoles, poc-cervells, Aurora 272.

    Fon.: bɾέndulə (Empordà); bɾέndoɫə (Palma); bɾéndolə (Manacor, Petra); bɾə́ndulɛ (Ferreries); bɾándolə (Porreres, ap. ALC, c. 463).

    Etim.: variant de brèdola.

2. BRÈNDOLA f. vulgar,

per glàndula (Llofriu). «Tinc les brèndoles inflamades».

    Etim.: deformació de glàndula per influència de brèndola art. 1.

Les paraules biga, llistó, taula, llata, post, brèndola, tauló, fullola... li sonaven commovedores i innates. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 111.]. 

1. BRES m. 

|| 1. Espècie de llitet, generalment de fusta o de vímens, que té els peus corbats de manera que es pot engronsar, i serveix per dormir-hi infants petits; cast. cuna. Més nou als infants lo bres que'ls plors, Llull Doctr. puer. 91, 11. Tan en lo bres d'amor l'affalegaren, Trobes V. Maria [141]. Un breç daurat ab lo bastiment trencat, Inv. Eixarch. a) met. El lloc de naixença d'una persona o cosa. Renaixer sembla'l caos, sepulcre y bres dels mons, Atlàntida v. 

|| 2. Cistell gran, de forma semblant a un bres d'infant, que serveix per traginar fruita i verdura (Vall d'Àneu).

    Refr.—a) «Lo que s'aprèn en es bres, sempre hi ès» (Men.).—b) «Bres emprat, arraconat» (Palma).

    Fon.: bɾέs (Conflent, Esterri, Isavarri, Maó); bɾés (Llavorsí, Vilaller, Sort, Pobla de S., Tremp, Tamarit, Balaguer, Ll., Fraga, Borges-Bl., Tortosa, Morella, Vinaròs, Castelló, Valljunquera); bɾéθ (Aiguaviva d'Aragó); bɾə́s (Mall., Ciutadella, Eiv.).

    Etim.: d'una arrel *bertĭ-, probablement gàl·lica, amb el significat de ‘engronsar’ o de ‘cistell de vímens’. En el segle VIII es troba documentat berciolum, que correspon al català bressol; tal vegada bres és un postverbal de bressar, tal vegada és resultat d'una regressió per bressol. (Cf. Wartburg FEW; Corominas DECast, i, 400 i 523: J. Hubschmid en ELH, i, 138).

2. BRES 

1. Nom propi d'home; cast. Bricio. Noembre, dimecres XIII.—Ffesta de Sant Breç, Ardits, i, 368 (a. 1437). Berthomeu Sent breç capeller, doc. a. 1378 (arx. mun. de Barc.). 

|| 2. Llin. existent a Bagà, Barc., Girona, Gurb, Igualada, Mataró, etc.

Aturo la imatge pura / de les coses en un bres / de silenci que murmura, / quan un déu passa a través. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 91).

BRESCA f. 

|| 1. Pa de cera format d'una multitud de cel·letes prismàtiques hexagonals, que les abelles fabriquen dins el rusc per depositar-hi la mel; cast. panal. Un buch de abelles, qui era ple de bresques, Llull Felix, pt. v, c. 4. Grogueja la daurada bresca | de regalada mel, Canigó iii. Bresca rodona (Mall.) o bresca sagetera(Eiv.): la que està formada paral·lelament al fonell del rusc i té forma de disc; cast. panal saetero. Bresca llarguera: la que està formada en sentit perpendicular al fonell, i té la forma quadrangular molt allargada (Mall.); cast. panal longar.Bresca bescunsera (Manacor, Llucmajor), o biscunsera (Eiv.), o bresca travessera (Artà): la que està formada en sentit diagonal o embiaixat respecte del fonell i té la forma oblonga curvilínia. Bresca abegotera, o de begot, o de beiot:aquella en la qual hi ha les larves d'abegot, i que es distingeix perquè té les cel·les més grans que les d'abelles obreres (Mall.). Bresca de sac: la que no té mel (Manacor). Bresca paredada o enneulada: aquella que, perquè està plena de mel, les abelles li tapen les cel·les amb cerut (Mall.). Bresca covada: la bresca ennegrida per la calentor de les abelles (Men.). Bresca sense mel: met., cara gravada de verola (Cat.). 

|| 2. Cosa molt dolça (Cat.); cast. ambrosía. ¡Si es una bresca!...—esclafí, xarropant el such, Pons Auca 58. a) Fer bresques d'una cosa: menjar-se-la amb molt de gust (Gandesa). 

|| 3. Teixit interior, central, del braguer d'una vaca o d'una ovella (Mall.). 

|| 4. Persona informal o de poca moralitat (Mall.). Tot ho avia ensumat aquella bresca, Rosselló Valldem. 50.

Bresca, topon.: llogaret del municipi de Gerri de la Sal (Pallars).

    Fon.: bɾéskə (Elna, Serrallonga, Capcir); bɾέskə (Prada, Fontpedrosa, or., Maó);bɾéskɛ (Sort, Tremp, Gandesa); bɾéska (Andorra, Esterri, Ribagorça, Tortosa, Maestr., Val.); bɾə́sсə (Palma, Manacor, Pollença, Llucmajor); bɾə́skə (Inca, Sóller, Ciutadella, Eiv.).

    Intens.:—a) Augm.: brescassa, brescarra, brescota.—b) Dim.: bresqueta, bresquetxa, bresqueua, brescona.

    Etim.: probablement del cèltic briska, mat. sign.

Bresca

Quan el sacerdot estenia els braços amb el gest ample i vagarós que semblava abraçar tot l'espai, el pobre bord sentia el calfred venturós duna manyaga, mateix que si una mà suau i tèbia passés pel front, li amoixés les galtes... i quan aquella veu de bresques anomenava als oïdors fills del cor, ceguets de l'ànima, germans caríssims, tristes ovelletes esgarriades, assedegats d'amor, En Met creia que tots aquells qualificatius afectuosos anaven per ell: tan de dret se li ficaven al cor esponjat i derritint-se en sa gran ventura; la ventura d'ésser volgut i compadit, la ventura de trobar una ànima amorosa que deixava arrimar-se sense desdeny ni mofa a sa pobra animeta desemparada i solitària que inconscientment pidolava conhort i escalfor i un devessall de llàgrimes de goig humil i fervent li anegava els ulls, i degotant seguit, seguit, Se li escorria cara avall.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 22).

BRESQUILLA f. 

|| 1. Varietat de préssec, primerenc, més petit i més dolç que l'ordinari (Calasseit, Gandesa, Tortosa, Maestr., Val., Alcoi, Biar); cast. durazno. Mores, préssecs i bresquilles, Serres Poes. 60. 

|| 2. Bolet de l'espècie Agaricus Eryngii D. C. (val., ap. Archivo, vii, 352).

    Etim.: derivat de bresca, per sa dolçor.

Bresquilla (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Quan era nano em feia molta gràcia sentir parlar a la tia Enriqueta de les prisquillas babosas (préssecs d'aigua) i las chullas (costelles de xai, que molt després vaig entendre que eren bresquilles i xulles: paraules de frontera. (Julià Guillamon. La Isabel de la vaqueria i la senyora Balbina. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 6.).

1. BRIAL m. 

|| 1. Vestit de seda o tela rica que portaven les dones en l'edat mitjana i que, lligat a la cintura, arribava fins als peus; cast. brial. Sendat per folradura... e brials ab lista de grana doc. a. 1306 (RLR, vii, 55). No gos portar... en Gonelles ne en Brials, perles ne daur ne dargent, doc. a. 1313 (Catalana, x, 197). E per quant lo fermall staua liguat ab la cordonera del brial, e no's podia leuar sens que no fos descordada, Tirant, c. 53. 

|| 2. Faldó de seda o d'altra tela que portaven els homes d'armes, des de la cintura fins prop dels genolls; cast. brial. Ha-li a cenyir l'espasa sobre'l brial o gonella,Pere IV, Cavall., lley xxi. E Pilaut e lo rey Argilaus foren en cors e cascu ac vestit un brial de faxe de un vermel sisclato, Destrucció de Hierusalem (Col. Bof. xiii, 24).

|| 3. Falda comuna que les dones duen per dins casa seva (Castelló, Gandia, Pego); cast. enaguas. 

|| 4. Falda de davall, de les dones (Alcoi, Vall de Gallinera, Biar, El Pinós, Calp, Guardamar). En son brial de rústega burata, Canigó x.

    Fon.: bɾiáɫ (or., occ., val.).

    Etim.: de l'ant. blial, d'origen occità, mat. sign. || 1, l'origen del qual sembla esser una forma *blidalt, de procedència desconeguda (cfr. Wartburg FEW, i,408).

2. BRIAL m. 

Brial de l'esquena: l'espinada (Fulleda); cast. espinazo.

    Etim.: de bigal, amb contaminacíó de brial art. 1.

Brial

Isolda s'està dreta davant la flama. La turba, entorn, crida, ma­leeix el rei, maleeix els traïdors. Les llàgrimes se li esmunyen cara avall. Va vestida amb un estret brial gris, on corre un fil d'or me­nut; un fil d'or está trenat amb els cabells, que li corren fins als peus. Qui pogués veure-la tan bella sense apiadar-se'n, tindria un cor de deslleial. Déu! , que estrets porta lligats els braços! [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 45.].

BRICBARCA f.

Nau de tres pals, dels quals el major i el triquet són de tres peces i proveïts de vergues, i el de messana és de dues peces sense verga i amb botavara; cast. bricbarca.

    Etim.: compost de l'angl. brig ‘bergantí’ i barca.

Llavors va arribar l'inevitable caiguda en el canibalisme. «S'ho van fer a sorts », explica Parkman, «i li va tocar a La Chère, el mateix desgraciat que Albert havia condemnat a morir de fam en una illa solitària. El van matar, i, amb famèlica avidesa, van trossejar la carn. L'abominable banquet els va permetre d'aguantar fins que van veure terra ferma, moment en què, segons diuen, delirants d'alegria, van ser incapaços de continuar governant el vaixell i el van deixar anar a la deriva, a la mercè de la marea. Se'ls va acostar una petita bricbarca, els va pujar tots a coberta i, després de deixar els més febles a terra, es va endur la resta com a presoners de la reina Isabel.» [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 233].

1. BRIDA f.

|| 1. Fre i regnes que serveixen per retenir i guiar un cavall o mul (Cat., Val.); cast. brida. Ab les selles acerades e les brides daurades, Tirant, c. 60. Ab semblant brida, | regnes e mos, Canigó vi. a) A brida batuda o a tota brida: corrent a tota velocitat de la cavalcadura, sense retenir-la gens. Donant una gran carrera a brida batuda, Boades Feyts 271. Galopant... a tota brida, Canigó ii. També es diu a brida batuda del córrer d'una persona a tota la velocitat possible (Empordà).—b) Donar brida: afluixar la brida a una cavalcadura perquè corri més. Y, dant més brida a les esquerpes daynes, Canigó iv.

|| 2. met. Fre moral. Lum dels errats e dels pechs fre e brida, Cançon. Univ. 314. Als peccats metent-hi brida, Carbonell Dança. Jo tiraré la brida al teu atreviment, Lacavalleria Gazoph.

|| 3. Corretja, corda, tira o anella de metall, que abraça dues peces i serveix per subjectar-les o per limitar llur moviment (Cat.); cast. brida, abrazadera.

|| 4. Tira de ferro que serveix de reforç de la fulla de la dalla i va clavada a la mateixa fulla des del mànec fins a mitja fulla (Cerdanya, Urgell).

|| 5. Cordó o combinació de cordons que penja en el portataules del teler de volant i té un agafador que serveix al teixidor per fer anar i venir la llançadora (Segarra, Camp de Tarr., Maestrat).

|| 6. En els telers mecànics amb jou de picar del sistema de garrot: a) Corretja que va de calaix a calaix, lligada amb les peces de cuiro anomenades orelles, i que serveix per aturar l'impuls de la llançadora quan entra en el calaix (Barc.).—b) Brida del cap de taules: tros de cuiro que, donant la volta per sobre l'extrem del calaix, està travessat per la barreta guiatac i serveix per retenir la peça també de cuiro anomenada orella (Barc.).

    Fon.: bɾíðə (pir-or., or.); bɾíðɛ (Ll., Tremp, Pla d'Urgell, Gandesa); bɾíða (Esterri, Tortosa, Maestr., Val.).

    Var. form.: brilla.

    Etim.: del germ. bridel, mat. sign., per via del fr. bride segons Wartburg FEW.

»Vaig sortir de la cambra a cuita-corrents i, sense parar-me a pensar-hi, a rumiar-m'ho gens ni mica, vaig baixar a tota brida escala avall, sentint només una por indescriptible. El corredor i l'escala eren a les fosques; les cames se m'entrebancaven amb els faldons de la pellissa i va ser tot un miracle que no volés i em trenqués el coll. Un cop al carrer, em vaig atansar a la columna molla d'un fanal i vaig començar a asserenar-me. El cor em bategava com una mala cosa, se'm va tallar la respiració... [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 33.]. 

BRIVA f. 

Vida relaxada, de malfeineria i dolenteria (pir-or., or., occ., val.); cast. briba, vagancia picaresca, bribonería. Fer la briva o anar a la briva: dur vida relaxada.Amb-e cinch ó sis Companys, | au! pel terme, a fer la briva, Alm. Ross. 1923, p. 63. A la Zizí encara li toca fer la briba, Berga MT 25.

    Fon.: bɾíβə (pir-or., or.); bɾiβa (occ., val.).

    Etim.: probablement del cast. briba o del fr. bribe.

– Són lliçons pel dia de demà. - La veritat era que, en el fons de tot, senyors i menestrals, obrers i gent de la briva, tothom se sentia. misteriosament unit per iguals curiositats i per iguals impaciències. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 155).

Com va ésser? Com va succeir? Passejant-se un dia pels encontorns del Port vell, va veure una barriada estranyament pintoresca, habitada per la genteta de la briva. Oh, quins temes, quins quadres, quins espectacles més propis per a ésser novel·lats segons el cànon del naturalisme que imperava arreu!  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 320).

BRIVALLADA f.

|| 1. Multitud de nois renouers o entremaliats (Tortosa, Menorca); cast. chiquillería.

|| 2. Feta pròpia de brivalls (Cat.); cast. canallada, bribonada. 

Brivallada

Aquestes eren les paraules que la teva mare feia servir sempre que et portaves malament, quan la teva conducta normalment continguda derivava cap a la brivallada i l'anarquia, ja que la veritat era que dins teu hi havia una part que volia ser salvatge, i aquell impuls s'expressava imaginant-te que eres un indi, un nen que podia córrer mig despullat per pinedes gegantesques amb un arc i una fletxa, que es podia passar dies sencers galopant per les planes a llom del seu semental de color clar i caçar búfals amb els guerrers de la seva tribu. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 56.].

Brivalla

M'ha ofès, senyor. Si així hagués estat, a preu corrent de mi hauria fet compra. No el creieu. Oh, mireu aquest anell d'importància i valor ultra mesura: doncs l'hauria donat a una brivalla de campament, si sóc això que diu. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 143.].

BRÍVIA f. 

|| 1. Vibra, serpeta de picada molt verinosa (Camp de Tarr.); cast. víbora. 

|| 2. Persona dolenta, indigna (Empordà). Surt d'aqui desseguida, avans no t'enterri a sota aquestes cols meteix que a l'altra brivia!, Víct. Cat., Cayres 173. 

|| 3. Figura de drac monstruós que sortia en la processó del Corpus de Barcelona; cast. tarasca. Per a pasqua se feu professó com la de Corpus ab la mulassa, diablots, cavalls cotonés y drach y brivia y gegant, Miquel Parets, i, 6 (Aguiló Dicc.). a) Ulls de brívia: ulls grossos i esparverats (Barc.). 

|| 4. Ambició, desig excessiu (Pineda). «La mar, que sempre ha tingut brívia, cada any demana a Nostre Senyor un pam per pujar» (rondalla de Pineda).

    Fon.: bɾíβiə (or.).

    Etim.: metàtesi de víbria.

— No em facis alterar, mala bèstia, i surt d’aquí de seguida, abans no t’enterri a sota aquestes cols, mateix que l’altra brívia! (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 280).

BROA

La nostra, amb un pati distint separada per una broa d'arbusts i una salera a l'hivern. Eren dos mons a part, hermètica.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 115.).

BRÒFEC, BRÒFEGA adj. 

|| 1. Sec, que no té humitat (Castelló). «Lo cànem està bròfec». 

|| 2. Aspre (Solsona). «Aquest vi és molt bròfec». 

|| 3. Adust, aspre en el tracte (Ribagorça, Balaguer, Maestr., Castelló, Val., Alcoi); cast. rudo, áspero. Plaent als plans, brofech als rebustechs, misericordios als penidents, obra del segle XIV (Col. Bof. xiii, 345). Auorri lo talem de aquella bruta e brofega Juno, Curial 23. Quin gènit més bròfec té l'agüelo, Guinot Capolls 58.

    Fon.: bɾɔ́fek (occ., val.).

    Etim.: formació onomatopeica damunt l'arrel brf-, expressadora del soroll que fa amb la boca una persona o animal irritat.

Dissabte la son l'abandona, com sempre,  a punta de clar. Un dissabte espesseït, bròfec, amb nuvolades que amenacen pluja.(Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs. Pàg. 57.). 

El sol degotejant / s'aixeca del mar brófec, /  travessa una ampla faixa  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 182.).

 Pel cel encapotat, ni un raig de sol. / Et miro cargolant-te, mar / brófec, estéril, / massa ocupat en tu mateix, / bramant, (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 313.).

Com a gallofa, no estava mala ment... Se'n van anar... però brofegosos... Van deixar lliure l'aparador... Treien la mala bava pertot arreu... fins i tot alguns en forma de grumolls sòlids... com si els haguéssim enredat... Eren ben bé una mala raça de maniàtics, molt perillosos, aquells que en Courtial havia desfermat... Prou que se'n començava a adonar...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 306].

Més aviat se'l veia molt apagat... Havia agafat por dels fenòmens, dels fanàtics del concurs... rebia unes cartes anònimes que n'hi havia Per sucar hi pa!... Els recalcitrants més bròfecs encara l'amenaçaven amb tornar-se a presentar... amb estovar-lo com un mata i deixar lo estès d'una vegada per sempre!... perquè el dia no pogués tornar a ensarronar ningú més!... Eren venjatius...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 333.].

 Si vaig decidir tra vessar el carrer i entrar-hi, devia ser perquè secretament volia començar a treballar altre cop -sense saber-ho, somrient mentre jo sortia cap a aquell bròfec dia de setembre. Si vaig decidir tra vessar el carrer i entrar-hi, devia ser perquè secretament volia començar a treballar altre cop -sense saber-ho, somrient mentre jo sortia cap a aquell bròfec dia de se tembre. [Paul Auster. La nit de l'oracle (Oracle Night, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2006. ISBN: 9788429759075. 251 p. P. 18].

BROGENT (escrit també brugent). adj. 

Que brogeix; cast. rugiente. Ab relació tumultuosa e brugent les oreylles del Rey Laumedonta son plenes, Hist. Troy. 52. Astech axi rabau e axi brugent que no as ras quil puxa sofrir, Graal 100. Brugenta, xafadora y en terbolí esclatant, Atlàntida vi. 

|| topon. Riu Brogent: riu que rega el terme municipal de Les Planes (comarca d'Olot), i altre riu que neix a les muntanyes de Prades i aboca al Francolí.

    Etim.: del llatí rugĭente, mat. sign., amb contaminació de bramar.

Quan flueix el vespre / sé retenir gleves de roja / veu avial mesclades amb les tristes / aigües brogents, (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 115.).

BROIX, BROIXA adj. 

Rònec, tot sol, sense acompanyament d'elements suavitzadors o milloradors (Mall., Men.); cast. a secas. «A Santanyí tenen toix, | això ja los ve des néixer: | venen es blat i sa xeixa | i se mengen s'ordi broix» (cançó pop. mall.). Oliaigo broix: oliaigua sense tomàtiga ni cap altre sofrit (Men.). No li donen llensol per jeure, i s'ha d'ajassar dalt sa paia broixa, Alcover Cont. 335.

    Fon.: bɾóʃ (Mallorca, Menorca).

Feia tres nits que corria el bosc per la banda d'Orís, tot sol sesnse cavall. Volia provar la gent de la contrada, conèixer el bosc espès, rondar broix i, encara que en fugia, tenia temps d'encaboriar-se amb ell mateix... (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 101.).

BROLLA f. 

|| 1. Conjunt d'arbrissons que fan soca que rebrota i no solen formar corona alta (Cat.). 

|| 2. Fullaca i brossa de bosc (Camp de Tarr.); cast. maleza. 

|| 3. Rebrot que surt de la soca o rabassa de l'olivera (Garrotxa).

    Fon.: bɾóʎə (pir-or., or.).

Brolla

Havia tingut lloc una catástrofe, ben segur. La gent havia desaparegut, un terror foll els havia dispersat a tots, homes, dones i in­fants, per entre la brolla, i mai no havien tornat. Tampoc no sé què va passar amb les gallines. En qualsevol cas, suposo que la causa del progrés les devia vèncer.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 16.].

BROMEREGEN

Cada dissabte, agafava l'autobús 197 a la parada Blanca de Cas­tella per veure els meus companys. Malgrat els meus esforÇos, els vaig anar perdent de mica en mica. Només me'n queda un. Torni a Massy, cada quatre o cinc anys, de nit. La nit desperta els records i esborra les diferències amb el passat. 

Els meus records bromeregen i fressegen com cervesa.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 132.).

BRONQUINA f.

Renyina, disputa violenta (Cat.); cast. bronca, camorra. Entre ells s'haurà mogut bronquina, Busquets Del Montseny 34. Per los antoxaments del seu geniàs los hi havia cercat bronquina,

 Vilanova Obres, viii, 20.

    Etim.: derivat de bronca.

Tant li digueren, tant lo punxaren, tant excitaren lo seu orgull, i tants petricons de vi blanc begueren, que a pesar del Josep Grau, lo conjurat alegre, que  protestà, no acompanyant-los, tots se n'anaren a la sala de ball per a cercar bronquina.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 76.).

BROQUER m. 

|| 1. Escut circular que solia esser de fusta encuirada i que en el centre tenia una cassoleta o cavitat on es posava la mà del guerrer per aguantar l'ansa i sostenir el dit escut

; cast. broquel. No gos portar... scut de racha, ni bracerola, ni broquer, doc. a. 1341 (BABL, xi, 414). Un broquer encercolat de III cercols, nou, gornit de velut,doc. a

. 1437 (BABL, xi, 155). Hun broquer turch environat ab hun cap de leo enmig e entorn a XVI reys e cascu ab ses armes al cap, Inv. Pr. Viana 147. Broquers de set

 rodes, y grans pauesines, Brama Llaur. 125. 

|| 2. Planxa que els mestres de cases usen per allisar les parets (Urgell, Segarra); cast. llana. Una paleta e un bruquer de parar, Inv. Grau. 

Etim.: del fr. bouclier ‘escut’, derivat del llatí buccŭla ‘cassoleta de l'escut’.

Espasa i broquer de combat, placa del Tacuinum Sanitatis il·lustrat a Lombardía, c. 1390.

(enllaç)

La majoria d'alumnes veterans tenen la seva pròpia d'acer -qui sap si alguna amb nom propi!- que s'emporten de casa enfundada i camuflada, mentre per a la resta la sala ofereix una fila d'armes blanques de tota classe: escuts i broquers per a la defensa; roberes que evoquen la figura dels espadatxins de la Versadera Destreza del segle XVII o dels mosqueters d'Artagnan, i finalment l'espasa llarga de l'edat mitjana que ens ocupa. (Pere Puig. Cavaller per un dia. Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 65.).

BROQUET m.

|1. ant. Ferro de llança de torneig. Fossen los ferros de les armes reals ab quatre puntes en lo broquet molt encerades, ab cera gomada cascuna punta de la 

billeta, Tirant, c. 45.

|2. Brec de canadella o d'altre recipient (Mall.). Troba una canadella ab broquet y tap de argent, doc. a. 1591 (Hist. Sóller, ii, 818). Una borratxa de badana y broquet de 

canya, Maura Aygof. 130.

|3. Canonet d'os o de banya que va col·locat a l'extrem del canó de canya de la pipa i és per allà on el fumador aplica els llavis (Empordà, Mall., Men.). La pipa ab broquet... 

pedra, fogué, Penya Mos. iii, 90. La pipa amb el broquet ja menjat, Roger Pera 21.

||4. Canonet que serveix per sostenir el cigarro en fumar (Men.); cast. boquilla. Fuma amb un curt broquet d'ambre, Oller Hist. 181.

||5. Bastonet amb punta que serveix per desembussar la pipa (Men., segons Ferrer Canson, 61).

|6. Broca de llenya, de metall o de vidre, que les dones usaven en pentinar-se, per aguantar-se la trunyella (Men.).

    Fon.: bɾokə́t (mall.); bɾukέt (Maó).

    Etim.: derivat diminutiu de broc.

Els japonesos tenen debilitat per París -m'ha dit pen­satiu, picant amb el broquet contra la vora del cendrer-. Imagineu-vos, senyor Guise: quan jo vivia aquí, estava casat amb una encisadora parisenca. Tenia un institut de bellesa... [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 15].

BROSSALLA f. 

Brossa (art. 1, || 2.). Els viatgers, pietosos, el van cobrir amb brossalla seca,Foix Estrella 10.

Amb prec humil demano / sollcitament: esdevé el que ets:  / silenci de vaixell entrant a port,  / riera al pla, camí sense brossall / remorejant de vespres.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 277.)

BROSTA f. 

|| 1. Branqueta tendra i prima (Cat., Mall.); cast. renuevo, vástago. Al ferse cada brosta del taronger un maig, Atlàntida x. Com una brosta de llorer novella,Costa Horac. 33. 

|| 2. Conjunt de les branquetes més primes d'un o d'alguns arbres; cast. ramojo.Com més atzacaiareu | més viva serà la brosta, Colom Juven. 73. 

|| 3. Brossa, conjunt de plantes llenyoses de poca grossària (Plana de Vic). 

|| 4. Ventim; tupada (Vic). 

|| 5. pl. Les parts dolentes d'una ovella, que no són bones per menjar (Llucmajor).

    Fon.: bɾɔ́stə (pir-or., or.); bɾɔ́sta (occ.); bɾɔ̞́sta (val.); bɾɔ̞́stə (bal.).

    Etim.: postverbal de brostar.

Ni els vells més vells servaven record d’una seca tan calamitosa com la que afligia la comarca, ja de per si prou perjudicada sempre de manca de pluges, per lo pelat que era el terrer. Feia condol de debò veure com les hortes i terres enclotades s’anaven tornant ermots, sense verdor, sense brosta, igual que si hagués socarrat un foc tots els conreus i plantades. I, per lo que toca les peces de secà, vessanes alteroses i feixes de sembradura, ja es pot Comptar Com estaven de resseques i eixarreïdes. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 248).

Aquest petit diàleg, doncs, en la seva simplicitat i aparent ingenuïtat, planteja problemes prou seriosos, i insinua solucions que tindrien futur. No ens deixem enganyar pel magnífic artista que és Plató: només el lector candorós pot pensar que tot acaba en aporia i que no s'arriba a cap conclusió. En realitat, es fan aflorar problemes ben profunds i s'han sembrat llavors de solucions que faran bona brostada. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 99.].

Podria ser agradable plantar aquí baix l'última tenda, on, temps era temps, brostaven hortets de marge vora la incerta passera i un airet de verns i de figueres portava una pluja de ponen de lliris i de núvols de mosquits damunt les aigües mortes del Besós.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 126.).

BROSTAM m. 

Multitud de brots o branques tendres. Per les vores y marges amplissims coberts de brostam y mengia de tota mena, Víct. Cat., Sol. 7.

Molt temps enrera, en una de les seves rodades a ventura, l'havia descoberta, aquella bauma, amagada pe brostam que l'enrondava; i, com que ell sabia que els que fan penitència cal que s'encauin en algun amagatall ben lluny del trànsit del homes, així que Nostre Senyor convidà a viure en la muntanya se li presentà a la me ria el racó aquell que hauria emprendat al sant més feréstec.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 36).

BROMEGALL

Va mirar al cel, aquell bromegall gegant que de tant en tant donava pas al sol, i després deixà relliscar la mirada pels edificis que 1'envoltaven, on tenia companys, veïns i amics, on ell mateix vivia des de feia anys. Edificis alts, d'un blanc brut, de finestres car­ceràries. (Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 215).

BRUEL m. 

|| 1. Crit fort i de to bramulós, especialment el de les bèsties bovines (Olot, Empordà, Lluçanès, Vallès); cast. mugido, bramido. El bruel del parell de bous,Verdaguer Exc. 60. Deuen ser bels d'ovellas o potser el bruel d'una vaca,Oller Fig. pais. 17. Dels bruels del nen, Carner Bonh. 45. 

|| 2.   Ocell de la família dels luscínids: Regulus ignicapillus (or.); cast.reyezuelo. 

|| 3. Llin. existent a Molló, Sta. Pau, Vilabertran, etc.

    Cult. pop.—Bruel dels estanys: remor que se sent en els estanys de Banyoles i de Castelló d'Empúries, produïda pels gasos palúdics comprimits en el fons d'aquelles aigües, quan surten a la superficie; però la gent del poble diu que allò són els bruels del parell de bous que amb el bover s'enfonsaren en aquell paratge. Segons els pescadors de Cadaqués i de Roses, hi ha peixos que bruelen; el bruel del molar, segons ells, és molt fort i atreu els dofins, els quals són devorats pel dit peix.

    Fon.: bɾuέɫ (pir-or., or.).

    Etim.: derivat postverbal de bruelar.

El Noi, avesat a ficar-se al llit d'horeta, de seguida fa son i per a distreure's destapà el fanal i es posà a escoltar tots els remors de fora; per Sort, passaven colles de trins baladrejant al llarg del carrer per a cridar l’atende les minyones retirades, i els seus bruels alegres el - rondaven a ell i a la faró del gresol, que pampalluguejava, tota resplendenta, com si volgués prendre part en esvalot. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 119.).

Els bruels del vençut tragueren de llur esbalaïment els admirats espectadors de la batussa. De sobte, sentint-se valents de veure's tanta colla contra un de sol, s'abalan­çaren damunt d'en Jordi, pegant-li els uns, estirant-lo els altres a fi d'arrencar-li la seva víctima. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 44.).

—On tens el nét? —va deixar anar en un bruel en Melchor—. He vingut a matar aquest porc acabat!

L'Ana Ximénez, en primera línia davant del gitano, es va apar­tar; les altres la van anar imitant i es va obrir un passadís fins al carreró. L'Ana i la Milagros van vacil-lar; en canvi, la Caridad, no: va arrencar a córrer darrere del seu home.

[Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 720. ].

Què dimonis hi feia, el contramestre, al pont? El tifó havia alterat els nervis de Jukes. Els fos­cos bruels de I'altre, tot i que eren intel·ligibles, semblava que expressessin un estat d'intensa satis­facció.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 60].

BRUFAR v. tr. 

|| 1. Esquitxar, tirar una multitud de gotes sobre una cosa (Mall.); cast. rociar. Me brufa sa tramuntana amb tanta neu es meu cap, Roq. 11. Hala a brufar-ne desiara sa porcella ben brufada! Alcover Cont. 537. a) especialment, Esquitxar la roba que han de planxar, perquè sia més dúctil (Mall.). 

|| 2. Beure vi o altre licor en celebració d'una festa, d'una inauguració, etc. (Mall.). Brufar s'infant: beure en celebració d'un bateig. Brufar sa novia: beure a la salut d'una novia. Brufar es porc: beure aiguardent els assistents a les matances. Ara ha brufat els molts anys, Ramis Clar. 5.

    Etim.: d'una rel brf-, onomatopeia de l'acció d'esquitxar bufant.—V. esbrufar.

Però després de la bonança ve la tem pesta, i amb la brufada, la desgràcia. La meua va ser haver deixat restes de foc i pells de formatge massa a la vista. Formatge que havia agafat a Ricard d'Alós, el de casa Garlera. Sembla mentida com es pugué badar tant. (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 60.).

1. BRÚFOL 

|| 1. m. Búfal, espècie de bou salvatge i exòtic, Bubalus buffalus L.; cast. búfalo.Cascú carro tiraven quatre brúfols, Muntaner Cròn., c. 221. Pastor dels dits brúffols, doc. a. 1445 (Ar. Gral. R. Val.). Los brúfols y saltívols lleons fugint de por, Atlàntida ii. 

|| 2. ant. Banya del dit animal. Una botzina de brufol negre, Inv. Anfòs V, 178. 

|| 3. Duc, ocell de rapinya (Benassal, Dénia).

    Fon.: bɾúfuɫ (or.); bɾúfoɫ (occ.).

    Etim.: del llatí bufălus, mat. sign. || 1.

2. BRÚFOL m. 

Bufec, acte d'expel·lir amb força i sorollosament l'aire pel nas o per la boca (Mall.); cast. bufido, resoplido. Ab cada brúfol tomava un homo d'esquena, Alcover Rond. i, 52.

    Fon.: bɾúfoɫ (Mallorca).

    Etim.: derivat de l'arrel onomatopeica brf- (V. brufar).

3. BRÚFOL, BRÚFOLA adj. 

|| 1. Esquerp, que fuig dels homes (Gandesa). «Aquest animal és molt brúfol». 

|| 2. Bròfec, aspre de geni o de figura (Empordà, Maestr.); cast. áspero. De cap gros i de rostre brúfol i ferreny, Ruyra Pinya, ii, 8. 

|| 3. Tempestuós, desagradable (parlant del temps) (Barc., Camp de Tarr.); cast.desapacible. Era un dia lleig, brúfol, Pons Com. an. 106.

    Var. form.: rúfol.

    Etim.: probablement de brúfol art. 1, adjectivat (cfr. Spitzer Lexik., n.o 29). L'evolució dels significats es comprèn pel caràcter salvatge i esquerp dels brúfols.

Brúfol (procedència de la imatge: enllaç)

¿Amb una dutxa al matí n'hi ha prou per una cita després del treball? Métode a seguir si el pártner té un alé de brúfol.(Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 134).

Mes el vell jornaler no la sentia la fresquívola dolçor d’aquell refrec, perquè ses cames estelloses i endurides pel blanquer de la intempèrie no semblaven pas cobertes amb pell humana, sinó amb cuiro de brúfol adobat. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 277).

I so­ta la closca del senyor Pepet, és dar, substantivitat de mentis mes mentidotes. L'home deixava anar un brufol, s'estirava el datell i continuava, la boira, que es liquava com un puré, inac­cessible com una paret d'església a mitja tarda d'agost, al bat del sol, per tornar la pilota deis gemecs del senyoret, però tam­bé els records, Senyor, els records, si bé aquests els engolia, els engolia en aquell cuscussó ofensiu i qui no vulgui pols que no vagi a l'era... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 259.).

BRUGIR v.:

V. brogir.

BROGIR v. intr.

Fer brogit; cast. rugir, zumbar. E la mar brogia fort asprement e dura, Hist. Troy. 129. Una ratxa violenta, que assorollà la nau, brogint esgarrifosament, Ruyra Pinya, ii, 78.

    Etim.: del llatí rugīre ‘bramular’, amb contaminació de bramar.

Perpendicular a ella, una altra carretera més estreta, rasant les vinyes de l'Alasà se dirigeix al fossar, que tant de lluny se veu amb sa porta d'un vermell de sang presa, aquells dos finestrons que semblen ulls, los rengles de ninxos, los xipresos, bellugant-se a l'impuls del vent, fent brugir l'aire com si tinguessen llàstima dels sers inani mats que llur ufania sombreja, i dels quins llurs arrels se nodreixen.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 14.).

BRUGUERAR m. 

Lloc poblat de bruc; cast. brezal. Un brogit de veus... m'ha atret al bruguerar,Foix Diari 32.´´

BRUC m. 

|| 1.   Planta de la família de les ericàcies: Erica arborea L.; cast. brezo blanco, albarizo. Es un arbust que es fa de dos a tres metres d'altària, amb les branques tomentoses, fulles ternades o tomentades, molt petites, lluentes; les flors petites, blanques amb cert to rosenc, d'olor suau, disposades en panolla piramidal. La rel s'empra per fer pipes, el brancam per fer graneres, i tota la planta per combustible. També s'anomena bruc mascle, bruc de soques, bruc de bou i bruc de pipes Miler d'anaps de bruch, Leuda Coll. 1249. Ensès com bruch sech pres del foch,Lleonart de Sors (Cançon. Univ. 95). 

|| 2.   Bruc d'escombra, o bruc femella, o bruc xipell, o bruc bord: planta de la família de les ericàcies: Erica scoparia L.; cast. brezo de escobas. Se fa alta d'un metre o més; és molt ramosa; té les fulles molt semblants a les del bruc mascle, i les flors són molt petites, verdoses o groguenques, reunides en raïms paucíflors. 

|| 3. Planta de la família de les ericàcies: Erica multiflora L. (Cat.); cast. bruguera. També es diu bruc d'hivern i bruc vermell. Es molt semblant a les espècies anteriors. 

|| 4. topon. El Bruc: poble compost de quatre caserius que formen un sol municipi situat a 19 quilòmetres al E. d'Igualada. 

|| 5. Llin. existent a Barc., Gaià, Mataró, Oristà, Prats de Ll., etc.

    Loc.—a) Esser més sec que un bruc: esser excessivament sec (Men.).—b) No tenir suc ni bruc: no tenir substància, no esser atractiu (Empordà, Vallès, Barc.). Converses sense such ni bruch que solen tenir per passatemps, Vilanova Obres, ix, 33.—c) Poder-se embolicar amb una fulla de bruc: esser molt petita o insignificant una cosa, o considerar-se perduda (Empordà, Vallès, Barc.). «Tu et creus que ell m'ha explicat moltes coses, i a fe que tot lo que m'ha dit se pot embolicar amb una fulla de bruc» (Pineda). «Aquest deute no el cobraràs; ja el pots embolicar amb una fulla de bruc» (Empordà).

    Refr.

—«Terra de bruc, terra de poc suc» (Ross.).

    Fon.: bɾúk (pir-or., or., occ., val., bal.); bɾúс (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).

    Etim.: del gàl·l. *brūcu, mat. sign.

Isolda s'aixecà; es prengueren per les mans. Entraren dins les al­tes herbes i els bruguerars; els arbres tancaren de bell nou Ilurs bran­catges damunt d'ells; desaparegueren darrera els fullams. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 48.].

Bruguerar  

Estaven molt unides a l'ermot purpuri que s'estenia al voltant de la casa, a la fondalada a què feia cap al camí de ferradura, ple de còdols, que baixava des de la reixa i que primer serpentejava enmig de falgueres i després entremig de petites pastures, les més feréstegues que mai hagin vorejat un bruguerar i que alimentaven un ramat de les grises ovelles de l'ermot i els seus xaiets de musell llanut. No els agradava separar-se d'aquest escenari, al qual les lligava un afecte molt íntim i profund. Jo el comprenia prou bé, aquest sentiment, i en compartia la força i la sinceritat. Sentia la fascinació d'aquell in dret. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 381.].

Bruguerar

Tot i que érem a primers de juny, el matí era núvol i fred; la pluja petava amb força contra els vidres de la meva finestra. Vaig sentir com s'obria la porta principal per deixar pas a en St. John. Per la finestra, vaig veure com travessava el jardí. Va agafar el camí que, tot creuant el bruguerar boirós, feia cap a Whitcross, on havia d'agafar la diligència. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 459.].

BRÛLOT

[No s'han trobat referències en català, en francès això diu la viquipèdia (http://fr.wikipedia.org/wiki/Br%C3%BBlot)]

• • Un brûlot est un navire chargé d'explosifs.

  • Un brûlot est un pamphlet virulent.

  • En Charente, un brûlot est un café flambé au cognac.

  • En Aquitaine, le brûlot est une boisson préparée à la fin de la période de distillation.

  • Au Canada, un brûlot est un insecte (Ceratopogonidae).

El brûlot. Abans que existissin els torpedes o les mines d'aigua, els estrategs feien ús dels brûlots durant les batalles navals. D'origen francès, es tractava d'embarcacions que tenien l'objectiu de calar foc a altres vaixells o a ports enemics. S'equipaven amb pólvora i material explosiu i habitualment s'aproximaven als seus objectius de nit. No tenien una forma específica, ja que el més habitual era reutilitzar bucs de naus velles perquè semblessin vaixells a la deriva. El seu ús va ser freqüent entre els segles XVI i XVIII. (Històries del Port, revista Sapiens, , núm. 145, agost 2014, pàg. 21).

BRUMIR v. intr.

|| 1. Fer una remor continuada i monòtona produïda per la gran velocitat del moviment (Penedès, Camp de Tarr., Rib. d'Ebre, Maestr., Cat., Mall.); cast. zumbar. «Mira la sarrompa com bromix!» (Morella). «Com ha brumit la bassetja!» (Tarr.). «Se n'anava que brumia»: se n'anava amb velocitat vertiginosa (Mall.). Son foc s'ha fet llum, | sageta que brum, Bartra Evang. 23. Brumien les fones en traçar... els cercles rabents necessaris. Valor Aleix 35.

|| 2. intr. o refl. Córrer la veu, dir-se una cosa insistentment però sense absoluta seguretat (Penedès, Camp de Tarr.); cast. rumorearse. «Se brum que hi ha hagut una desgràcia».

    Var. form. i sinòn.: bondir, bonir, brunzir, rumir.

    Etim.: V. brunzir.

Els ventiladors de la sala de calderes brumien: da­vant les sis portelles de les calderes dues figures salvatges, nues fins a la cintura, treballaven afanyo­sament amb sengles pales.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 81.].

De primer feia un temps bo i plàcid. Les merles cri daven i als pantans veïns un ésser brumia llastimosa ment com si bufés dins d'una ampolla buida. Una be cada va passar volant i un tret que anava contra ella ressonà estrepitós i alegre enmig de l'aire primaveral. Quan el bosc es va enfosquir, però, va començar a bufar inoportunament un vent glaçat de llevant que es ficava al moll dels ossos, i tot va emmudir. Sobre els bassals van estendre's agulles de gel i el bosc es devingué desacollidor, fosc i desert. S'ensumava l'hivern. [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 85.]. 

BRUNATER m. ant.: 

V. bruneter.

BRUNETER m. ant. 

Teixidor de bruneta? L'especier, sastre, draper;... lo brunater e confiter, Spill 2985.

El resultat inevitable era la progressiva subdivisió dels oficis: uns de nova creació; altres, els més freqüents, de creixent diversificació, com els referits a les indústries metal·lúrgica («ballesters», «beiners», «daguers», «espasers», «ferrers», «llan­cers»), del cuiro («blanquers», «aluders», «assaonadors», «pellissers», «sabaters», «calceters») o del tèxtil («tintorers», «brunaters», «teixidors», «velluters», «perai­res», etc.). Una especialització que encaixava malament amb el sistema tradicional d'associació gremial única i amb el principi de representació política indiferenciada davant el consell. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. pàg. 312).

1. BRUNYIR v. tr.

Fer lluir una cosa per mitjà de la fricció; cast. bruñir. Una bola pera brunyir, doc. a. 1662 (Est. Univ. x, 136). Especialment: a) Allisar l'estuc amb la paleta o amb la planxa.—b) Donar lluentor al llom dels llibres que s'enquadernen.—c) Allisar i fer lluenta la sola de la sabata passant-hi un ferro cilíndric que es diu brunyeta o brunyidora (Mall., Men., Cat.).

    Fon.: bɾuɲí (or., occ., bal.); bɾuɲíɾ (val.).

    Etim.: derivat del germ. bruns, ‘fosc lluent’ (cfr. Meyer-Lübke REW 1340). Probablement s'és introduït en català per via del castellà.

2. BRUNYIR v. intr.

|| 1. Sonar amb una remor continuada, per efecte d'un moviment vibratori (Val., Men., Eiv.).; cast. zumbar. Si, dones, vostra campana | ab lo vent bruny per sonar, cançó de les dones, segle XVI (Cançon. Satir. 301). Ab vol feixuch | vos passan prop d'una oreya | com una pedra que bruny, Maura Aygof. 112. Continuament li feien brunyir ses oreies amb els crits, Camps Folkl. ii, 45.

|| 2. Anar amb gran velocitat (Men.). «Se'n va que bruny».

|| 3. Brunyir les dents: cruixir les dents (Val., Men.).

    Etim.: de l'arrel onomatopeica brn-, expressadora de la remor que produeix un moviment molt ràpid.—V. brunir i brunzir.

S'aturà en un clot, alçà la vista cap a un altre negre jove. Aquest estava polint amb un drap un descapotable Skylark Buick 1970 color castany. L'home no anava vestit per a aquell tipus de feina. Portava un vestit blau barat i una camisa blanca i una corbata negra. A més a més, no es limitava a polir el cotxe, el brunyia. El xicot va brunyir una mica més. Després féu un somriure enlluernador a en Dwayne, després tornà a brunyir el cotxe. Heus aquí l'explicació: aquest negre jove acabava de sortir en llibertat provisional de l'Institut Correccional de Shepherdstown per a Adults. Necessitava una feina de seguida, o moriria de fam. Així que ensenyava a en Dwayne com era de treballador. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 87-88.].

BRUTINYÓ m.

Persona bruta (Ross.).

Ensenyava a la institució Le Lys de Canes. Retirava a factor fran­co-americà Michael Lonsdale. Un Michael Lonsdale brutinyó, pen­gim-penjarn, encantat com un druida foll, apassionat per 1'esoterisme, capaç de portar sabates desaparellades sense envisar-se'n.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 66.).

A Tarascó, un moro, que trentejava, va pujar. La musculatura en evidència, sota una samarreta amb malles, blanca i estreta. El brutinyó se li va apropar. Comentaren a enraonar. Al cap d'una estona, es van tocar la mà. El nòrdic va cridar la seua companya. Li va mussitar no sé què a cau d'orella. Ella protestà. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 151.).

BUBOTA o BABOTA f. 

|| 1. Ninot, figura vestida imitant un home, que posen dreta o penjada per fer por als animals o a les persones (Val., Bal.); cast. espantajo. Plau-los tenir | bé babarota, | qualque babota, | ni s'ou ni's veu, Spill 5563. Posau en los arbres un bulto de home o babota, Agustí Secr. 59. 

|| 2. Fantasma, figura molt tapada que s'apareix per fer por (Mall., Men.); cast.fantasmón. No pogué destriar si era bubota, omo o dona, Rosselló Valldem. 66. 

|| 3. Persona de mal aspecte (Mall.); cast. espantanublados, lobero. 

|| 4. Núvol gruixat, amenaçador (Mall.). «De llevant encara pugen bubotes».

    Fon.: buβɔ̞́tə (Mall., Men.); baβɔ̞́ta (Val.); bəβɔ̞́tə (Santanyí).

    Etim.: de l'arrel onomatopeica bab-, o bub-, expressadora del que fa por.

A punt vaig estar de girar en coa per anar a l'encontre d'aquella bubota i esbrinar, d'una ve­gada; a què venia aquella persecució. Però la basarda, us ho confés, em féu desistir.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 19.).

1. BUC m.

I. Panxa, ventre; cast. buche. «Omplir es buc»: menjar (Men.). «Tu tens bon buc»: estàs gras (Mall., Men.). Si prench la dona gruxuda, per molta vianda no li umpliré 'l buch, doc. segle XVIII (ap. Aguiló Dicc.).

II. La part més voluminosa d'una cosa, sense les adherències o accessoris. Aquell pobre escultor... començà... a modelar el buc de la meva estàtua, Vidal Mem 82. Especialment:

|| 1. a) El cos principal d'una nau o barca, sense els arbres ni les eixàrcies; cast. casco. Que tota nau o cocha qui vaia o venga d'Ultramar, pach lo buch de la nau, per cascuna cuberta que haurà, quinse libras, doc. any 1341 (Capmany Mem. iv, 101). Dins lo buch de la galera, Alegre Transf. 146 bis.—b) per extensió: Nau o barca grossa; cast. buque. D'un buch de bona marca, Llorente Versos 79.

|| 2. El cos principal d'un carruatge, sense les rodes ni el fusell (Cat., Bal.); cast. caja. Com es buch de sa diligencia m'estava just devant, Roq. 11.

|| 3. Conjunt de les parets mestres i la coberta d'un edifici; cast. casco, caja. Deixa dit arrendador al arrendatari lo buch de la casa, doc. a. 1658 (arx. de Montblanc). El buc de la pobre y antiga església, Rosselló Many. 174.

|| 4. Conjunt de les parets que limiten una escala, una cisterna, etc.; cast. caja. La cisterna... deu esser estanyada y enllotada de bon betum per totes les parts de tot lo buch, Agustí Secr. 144.

|| 5. Buc del fumeral: la campana de la xemeneia (Val.); cast. campana.

|| 6. Buc del riu: el fons i voreres per on passa l'aigua d'un riu; cast. lecho, cauce.

|| 7. Gàbia de la premsa de vi, on posen el raïm (Canet de M., Martorell, St. Vicenç dels H.).

|| 8. La part inferior i més gruixada de la canya de pescar (Camp de Tarr.).

III. || 1. Tros de soca buida. Un buch per tenir sal, Inv. Puig.

|| 2. Rusc o casera d'abelles (Ross., Vallespir, Conflent, Camprodon, Alt Empordà, Garrotxa, Gironès, Plana de Vic, Lluçanès, Alt Vallès, Pego, Llucmajor, Valldemossa); cast. colmena. L'ors aportà al sant hom un buch de abelles, qui era ple de bresques, Llull Felix, pt. 7a, c. 4. Qui tala buchs... d'abelles morta cau la mitat, Spill 9675. Per la quintana es vessa d'un buch rosada mel, Atlàntida i. Els bucs d'abelles es fan de moltes matèries: els més primitius són de suro o d'un tros de soca buidada; també se'n fan de verducs, de fusta de test, etc.

|| 3. Eixam d'abelles en el rusc (Maçanet de C., St. Joan les A.); cast. enjambre.

|| 4. Espècie de caputxa feta d'una herba que es diu velatge, que posen damunt els ruscs d'abelles per defensar-los de la pluja i del mal temps (Almudaina).

    Loc.

—No ficar-se en bucs: no posar-se en coses que no importen (val.). ¿On anava ell, menut, estevat i tot derrenclit, a ficar-se en bucs?, Bol. Dim. 95.

    Refr.

—«Buc per buc, se casen a Lluc»; ho diuen per significar que quan el novii és xerec, la novia sol esser per l'estil d'ell (Santanyí).

    Fon.: búk (pir-or., or., occ., val., bal.).

    Sinòn. del III, || 2: arna, ca(s)era, casa d'abelles, rusc, tou, vaso.

    Etim.: del gàl·lic buk, ‘panxa’, ‘tronc’.

2. BUC m. ant.

Arma defensiva, que probablement abrigava la caixa del cos. Que null hom... no gos portar... cuyraçes, buch, camisol, azberch, doc. Tortosa, a. 1341 (BABL, xi, 414).

Quan escombrejava la nostra planta, expel·lia tota la polseguera pel buc de l'escala a l'atenció de l'escombraire del pis inferior. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 300.).

BUFANÚVOLS m. 

Home presumptuós; cast. pisaverde. Eren presos per simples bufanúvols sense importància, Pla SB 176.

—Ja sabia que aviat et cansaries de fer la bufanúvols i de deixar-me en pau! [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 373.].

BUFARUT m. 

|| 1. Vent impetuós i arremolinat (Ripoll, Garrotxa, Empordà, Berga, Vallès); cast.ráfaga, remolino. De sobte un bofarut de vent boig... passà escabellant els arbres, Pous Empord. 36. El vent que el mena no serà un bufarut, no, Ruyra Pinya, ii, 71. a) Sortir com un bufarut: sortir impetuosament. Anava a eixir com un bafarut [sic], Víct. Cat., Film (Catalana, iii, 506). 

|| 2. Persona ficadissa, que tot ho vol saber i en tot vol intervenir (Cat.); cast.métomeentodo.

    Cult. pop.—A Catalunya hi ha la creença que el bufarut o vent arremolinat porta el dimoni embolicat, el qual, per no esser vist, s'embolcalla amb el vent i alça una polseguera que enterboleix l'espai i es posa als ulls, i dificulta la vista, i així pot anar tranquilament pel món sense que el vegen. La gent sol senyar-se quan fa vent polsós, per evitar que la pols entri en els ulls i, amb ella, la malignitat diabòlica. Si entra una brossa dins l'ull, entre altres fórmules per fer-la sortir hi ha la següent oració: «Brull, brull, | bufarull, | una brossa tinc a l'ull; | si és del diable, no la vull; | si és de la Verge Maria, | sí que la vull, | brull, brull». El vent bufarut és considerat com a procedent de l'infern, portador de mals i perjudicador de les collites (Amades Astron. 311).

    Etim.: derivat de l'arrel buff-, onomatopeia de l'acció de bufar.

Era molt de matí, pel mes de setembre. La neu alternava amb la pluja i els bufaruts glaçats. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 446.).

La bomba explota, i, al moment, una mena de bufarut fa saltar els vidres del tramvia del davant. El Mercedes surt disparat un metre enlaire.  [Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 263].

La pudor de fum es feia asfixiant. La part de davant de la casa es va enfonsar amb un estrèpit d'estelles i em va arribar un bufarut d'escalfor tova de l'altre cap del camp. Es va sentir un xiscle prim. Em sembla que era la Reine.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 368.]. 

1. BUFET m. 

|| 1. Buf, acte de bufar (Cat.); cast. soplo, bufido. 

|| 2. a) Canó per bufar al foc (Empordà); cast. soplete.—b) Manxa (Rosselló, Vallespir); cast. fuelle. 

|| 3. Moviment de l'aire (Ross.); cast. soplo, racha. La tramountane..., a grans bufets cau su la plane, Saisset Moun da coses, 15. 

|| 4. Part de vela que deixen lliure quan, en cas de molt de vent, pleguen la restant per creure del cas no aprofitar sinó aquella (Cadaqués, Roses, L'Escala). 

|| 5. Carta que pot matar, però que no és un as ni té gran valor (Men.). 

|| 6. Cop pegat amb la mà plana a la cara (Tortosa, Mall. ant.); cast. bofetada. La reyna leuà's e doná un gran bufet al dit Bael, Eximenis, II Reg., c. 64. Buffet li donà molt gran en la galta, Passi cobles 22. E bufets e punyades si'n corrien, Quar. 1413, p. 139.—a) Bufet i coça: tracte desconsiderat, de mala manera (Mall.).

    Loc.

—No costar ni un bufet: no costar res, resultar gratuït (pir-or.). Tenir un fill que no li haurà costat ni un bufet,Cerdà Angeleta.

    Fon.: bufέt (pir-or., or., Maó); bufét (occ., val.); bufə́t (mall., Ciutadella).

    Etim.: derivat de l'arrel buff-, expressadora del soroll que fa una cosa plena d'aire en buidar-se, o una cosa que travessa l'aire a gran velocitat.

2. BUFET m. 

|| 1. Taula de quatre petges, per escriure, estudiar o altres usos semblants (Mall.); cast. mesa. Un bufet de noguer avaluat ab dos lliures, doc. a. 1609 (Miret Templers 583). A la sala un buffet gran de noguer ab un cobre taula de cordellat tenat ab flocadura de filadís, doc. a. 1645 (arx. parr. de Savellà). Ab una taula o bufet, cubert ab una tapeta de domas, Canyelles Descr. 120 

|| 2. Armari-taula per tenir-hi vaixella (Cat., Val., Men.); cast. bufete. Ahynes o vasos pera guarnir un bufet,Lacavalleria Gazoph. 

|| 3. Oficina o despatx d'advocat; cast. bufete. Els abogats de la cuyna tenen son bufet obert, Martí G., Tip. mod. i, 1.

    Etim.: del francès buffet, mat. sign.

—Tot això és ben bonic, però no serveix de res. Cal que el coronel foti el camp com més aviat millor. L'únic llenguatge que entén De Gaulle és una ràfega en el bufet... agraciat el general Jouhaud, cap de l'OAS a Orà, responsable de moltes morts, mentre que, tot plegat, el tinent coronel Bastien-Thiry no havia matat ningú. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 154.).

BUGA f.

Rusc o casera d'abelles (Arles, Maçanet de C.).

    Etim.: feminització de buc.

El liceu Masséna era una buga poblada d'unes tres mil abelles. Tota una humanitat que es movia entre les velles galeries ventoses, un dèdal de patis interiors, de graners i de passadissos oblidats.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 174.).

BUINA f.

|| 1. ant. Excrement de bou (en general). Un ventre de bou ple de buyna, doc. mallorquí a. 1390.

|| 2. Pilot de femta de bou o d'altra bístia grossa (pir-or., or., val., bal.); cast. boñiga. I a terra ple de palla i buines, Víct. Cat., Ombr. 37.

    Fon.: búјnə (Perpinyà, Prada, Noedes, Fontpedrosa, Montlluís, Maçanet de C., Puigcerdà, Ribes, Camprodon, St. Feliu de P., Olot, Gir., Llofriu, Bagà, Plana de Víc, Granollers, Barc., St. Vicenç dels H., Mall., Men., Eiv.); búјna (Val.); búɲə (Valls, Sta. Col. de Q.).

    Refr.

—«Buina de vedell no fuma tot lo dia» (Mall.).

    Cult. pop.—És creença vulgar que les buines de bou negre tenen virtut per fer rebentar floroncos (Llofriu).

    Var. form.: bovina, boïna, boina.

    Intens.:—a) Augm.: buinassa, buinarra, buinota, buinot.—b) Dim.: buineta, buinetxa, buineua, buinona, buinó.

    Etim.: del llatí bŏvīna, ‘excrement de bou’.

No s'aturava, ell, per tan poca cosa!... Continuava gambadejant! Saltironejant!... Ballant!... No parava atenció... Feia tot de cabrioles!... i després uns quants bots!... com unes batzegades en darrera... Va saltar damunt la taula... Va tornar a fer la balla ruga... Va baixar de cop... Duia la sotana empastifada, folrada de crostes i de buïna... fins a les aixelles... fins a les orelles!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 433.].

BUIRAC m. 

|| 1. Estoig per tenir les sagetes; cast. carcaj, aljaba. Vn buyrach de pell de toxo guarnida de planxa, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Sich baléstas ab boyraxs [sic], doc. a. 1539 (Catalana, i, 294)."Una ballesta de la forma mitjana ab ses gafes y buirach ab tres dardells, doc. a. 1580 (arx. de Pont d'Arm.). Com ressona un buyrach ple de sagetes, Canigó ii. 

|| 2. Coixinet on els sastres i cosidores tenen clavades les agulles (Cat.); cast.acerico. 

|| 3. Bossa de cuiro en la qual descansa el pal de la bandera (Banyoles). 

|| 4. Tros de cuiro on emboliquen les vergelles que unten de visc per caçar (Camp de Tarr., Calasseit, Rossell).

Buirac (procedència de la imatge: enllaç)

La decoració adopta sobretot els motius de flors i llaçades, garlandes, cistelles, rams de llorer i d'olivera, buiracs, amorets, atributs de la música, de la pintura, de la caça, etc., figures al·legòriques i assumptes galants i bucòlics que tenien tot l'esperit de l'època, però que no desentonaven gens de les columnes, les pilastres, els frisos i les cornises del més pur estil clàssic que els emmarcaven, ans bé hom podia reposar-hi l'esguard serenament, sense fadiga, per la ponderada i harmònica distribució de llurs elements.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 56).

BULBUL

Els bulbuls són un grup d'ocells de mitjana grandària, que pertany a l'ordre dels passeriformes, i formen la família dels picnonòtids (Pycnonotidae). Són aus molt adaptables, utilitzades com a ocells de gàbia per llurs cants, la qual cosa ha fet que algunes espècies hagen estat introduïdes en molts llocs, sovint amb èxit. (Viquipèdia)

Bulbul de cul vermell, Pycnonotus cafer (Viquipèdia)

Però els poemes de la Nila desafiaven la tradició. No seguien cap patró mètric ni de rima. Tampoc no tractaven els temes habituals, com els arbres, les flors de la primavera i els bulbuls. La Nila escrivia sobre l’amor, i amb amor no em refereixo als impulsos sufís de Rumi o de Hafez sinó a l’amor físic. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 110.].

BULORDA f.

Brossa, vegetació menuda o residus de fullam i branquetes (Conflent, Empordà, St. Feliu de G.); cast. broza. «Els aiguats deixen bulorda a les vores dels rius». «Els ocells fan els nius de bulorda».—V. bilorda.

    Fon.: bulɔ́ɾdə (Conflent, Empordà). Avui es diu més bilorda.

No ve. Un autobús passa i el xofer no em fa cas perquè no esperi pas degudament a la parada. 1 si dormís en una bulorda vora el dipòsit d'aigua, al camí on passeja elsdiumenges amb les nebodetes, davant de la capella?  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 432.).

BUNYETA f.

Bunyol (Conflent, Vallespir). Tan curtets y encertats com un plat de bunyetes, Caseponce Contes Vallesp. 10.

    Etim.: la mateixa de bunyol, amb diferent sufix.

Per setmana santa, la padrina, com les altres dones del vilatge, apun­tava (és a dir, preparava) les bunyetes. Al Vallespír, en diuen cres­pells.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 65.).

1. BURATA f. 

Classe de roba de llana teixida en casa (Cerdanya, Vallespir). Llicencia al teixidor de lli per fer scots, burates, Rúbr. Bruniquer, v, 262. En son brial de rústega burata, Canigó x.—V. borata.

    Etim.: derivat de *būra, mat. sign. (V. burell).

2. BURATA 

Llin. existent a Perelló, Tarragona, Tivissa, Vandellòs, etc.

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.).

BURBAIA

burbaia 'flocs o encenalls de fuster'. (https://books.google.es/books?isbn=847826552X)

Vos dóna una retirada, tanmateix, diu l'Agutzil, intentant esbrinar quins degueren ser els encants juvenils de Maria Aguiló perquè alguna burbaia li queda d'aquella fusta.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 203.).

1. BURELL 

|| 1. m. Llana negra o molt fosca de color (Pont de S.). 

|| 2. Corder o ovella que té la llana negra o de color de castanya fosca (Cerdanya, Maestr.). 

|| 3. adj. De color fosc, com de cendra; intermedi entre negre i blanc. Un listo de lana burella, doc. a. 1387 (Col. Bof. xl, 300). Un tros de tela burella alias sendrossa, doc. a. 1429 (Roca Hosp. 107). Vestides de drap de seda burella,Tirant, c. 42. Desplega son estandart, lo qual era burell e negre, Curial, i, 18. Hun gonell burell, forrat de pell blanqua, doc. segle XV (Rom. xvii, 201). Huna capseta pintada de burell e negre, Inv. Pr. Viana 131. Potatge que's diu de salsa burella, Robert Coch 14. 

|| 4. m. Roba de llana i fil, grossera i de color negre o fosc, que s'usava per fer hàbits, capots i cotes (Cat., Bal.); cast. buriel. Llevas ab huna cota de burell vestit, Desclot Cròn., c. 135. Cot e mantell de gros burell, Spill 4012. Una cota de dona... de burell mallorquí, doc. a. 1437 (BABL, xi, 151). Ab pobres hàbits y burells se presentaren, Canigó ix. A Mallorca es distingeix entre burell català i burell de Pollença; aquest és més gruixat que el primer. A Ferreries (Menorca) ens donaren la curiosa informació que, per tenyir el burell, hi posaven indi i pixat d'un dia part altre. 

|| 5. m. La xarxa prima (Llucmajor).

    Refr.

—«Blanc i negre fa burell» (or., occ.).

    Fon.: buɾéʎ (pir-or., or., occ., val., bal.).

    Etim.: derivat d'una forma romànica *būra, que devia significar ‘llana de color fosc’, ‘roba grossera de llana’. Sobre el seu origen i possible relació amb el llatí *bŭrra, cfr. Wartburg FEW, s. v. bura. Vegeu també Corominas DECast, i, 548.

2. BURELL m. 

Barreta de fusta forta, de devés 20 cm. de llargària per tres de diàmetre, amb un poc de punta a un extrem, la qual, pitjant amb la mà o a cop de maça, s'introdueix per mig de la junta que forma el garrutxo de cap o corda i separant un xicote de l'altre s'hi fa entrar el guardacabo (Palma, en el llenguatge dels mariners).

    Etim.: de buril, amb contaminació de burell art. 1.

Pot d'un profund silenci sorgir un  / so clar. Tocar una /  roca amb moisa consola. / I si l'udol dels llops burells,  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 360.)

...i en el qual, sota un rocambolesc pretext, demana i obté que el duguin al pavelló especial on, vestides de burell gris i cofades amb una gorreta blanca, vagaregen les més sifilítiques...[Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 184.].

4.Teles de llana burella. (Encreuats. Miquel Sesé. Diaria Avui, 27/07/2014).

Capa de burell (procedència de la imatge: enllaç)

El caràcter dels catalans no es sotmet graciosament a cap disposició humiliant i arbitrària. Els menestrals acabalats deixaren, mentre pogueren, els abillaments de riques teles i els brodats, i la gent del poble, a la qual es prevenia que havia de vestir només robes de llana, baieta o de burell, de tons opacs, s'ajuntaren en un moviment expressiu, però sense paraules, contra una llei que interpretaven com si fos de castes, i el vestit popular s'enjoià circumstancialment, amb colors vius i alegres. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 48.).

Sots cimbell d'oradura, eixirà de clausura ab burell vestidura aicell gran comte.

me'n vaig tornar a casa meva. Gràcies a Déu. Amén.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 185.).

BÚRGOL

(http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0173293)

REVOLUCIONARIS TAMBÉ A LA CUINA Ara bé, a diferència de la societat actual, en què els coberts són d’ús comunitari per a tota la família, els 150 pobladors de la Draga (Banyoles) de fa set mil·lennis preferien les culleres personalitzades, moltes de les quals penjaven del coll del seu propietari, símbol de la importància d’aquest element en el context de l’època, Tot i així, la predilecció per les sopes no exclou el gust d’aquests primitius gurmets per altres menús, com el búrgul, una pasta d’aspecte similar al cuscús que obtenien després d’assecar el blat bullit al sol i matxucar-lo. (La Draga. El jaciment revolucionari. Pere Puig / Antonio Palomo i Raquel Piqué. Article revista Sapiens, núm.145, agost 2014, pàg. 45).

BURRANGO! interj.:

V. borrango.

BORRANGO

|| 1. m. Pertorbat, fora de seny (Barc.); cast. borracho, loco. Que estás borrango?, Genís Narr. 97. Què fas, borrango? què posas més?, Vilanova Obres, iv, 167.

|| 2. Borrango! o Borranga!: interj. d'admiració, de sorpresa (pir-or., or., occ.); cast. diablo!, caracoles! Borranga, i si que li toca, Roger Pera 83. Sí: ja seria una bona creu.—I tant, borrango!, Pous Empord. 28.

    Fon.: buráŋgu (Barc., Lluçanès); boráŋgo (Ll.); buráŋgɛ (Olot, Gir.).

    Etim.: potser de borratxo, amb canvi de sufix per efectes eufèmics.

La tia, que semblava una beneita, anava i venia pre nent part de temps en temps en la conversa per a pregun tar al Narcís si allà on volia anar lo Met era molt lluny.

- Com ho farà, pobrissó?, sense una malla ni una creu.

--- Tinc esperança que al passar per Tarragona lo se nyor canonge li haurà donat diners.

- Vols callar burrango!, diners lo senyor Morros? Dinades! I amb quin pretext demanar-n'hi?

- Té raó la tia observa la Mercè.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 91.).

BURSADA f. 

|| 1. Moviment violent i brusc produït per un cop o una empenta; cast. sacudida.Sentien grandissima pena del menejar que feya la creu... car a cascun pas li donaua vna burçada, Villena Vita Chr., c. 176. Se me'n dugué corrent, a bursades, Santamaria Narr. 204. 

|| 2. Cop donat amb un instrument de punta (Pallars, Tortosa); cast. punzada. Y pegan bursada als fems, cançó pop. (Milà Rom. 113). S'havia tret un ull amb una bursada de branca d'avellaner, Violant Pa 44. 

|| 3. met. Convulsió o moviment violent en l'orde social; cast. sacudida. Prefereixo les borsades de l'anarquia, Carner Bonh. 39. 

|| 4. De bursada: atropelladament, amb excessiva pressa. Allà al fons de les ones, bravament, fan els delfins llur feyna, de bursada, J. Arús (Catalana, x, 116). Mes ell la vol fer seva de bursada, Sagarra Comte 273. 

|| 5. A la bursada: sense mirament, de mala manera, a la tabalota (Panadès). 

|| 6. Anar a bursades: treballar molt a intermitències, amb períodes successius de feina i de calma (Llofriu).

    Fon.: buɾsáðə (Empordà, Barc.); buɾsáða (Vall d'Àneu, Tortosa).

-Poden passar moltes coses en tres anys -digué, de bursada.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 40).

Han enterrat Wertheimer a Chur provisionalment, vaig dir de bursada, el volen enterrar definitivament a Viena, al cementiri de Dübling, vaig dir, al panteó familiar. L'hostalera es va aixecar i va dir que podia estar tran­quil, que l'aire calent de Tora escalfaria la cambra fins al ves­pre.  [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs. Pàg. 94.].

Ho vaig deixar anar tot de bursada, i, encara que no ho cregueu, va fer efecte i s’empassà la menti Mira que si algun dia el senyor Tomàs sap que l’ho tractat de «burillaire», em mata. De fet, no sé com se'n pot assabentar, si mai no posa els peus a l'escol per interessar-se per mi, com fan els pares dels altri nois. [Francesc Candel. Aquella infància esvaïda. (Trad. Estanis Puig) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726209. 156 pp. Pàg. 62.].

BURRICADA f.

Acció o dita estúpida (pir-or., or., occ., val.); cast. borricada, burrada. En lo seu llibre hi ha mil burricades, Lacavalleria Gazoph. Anem, diguis pas bourricades, Saisset Coses i alt. 21.

Sostenia que el rei Lluís xv1 tenia el poder de curar la minova, i altres burrícades per 1'estil.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 83.).

BURXINAR v. tr.

Burxar (Olot). 

Burxinar

Està neta i ben conservada, i té un harmònium atrotinat, fora de tot remei. A la calaixera de la sagristia —on vaig burxinar clandestinament en una ocasió, hi ha sotanes, casulles i roquets d'escolà, tots ells arnats i inservibles, que possiblement s'esmicolarien si els traguessin del calaix. També hi ha una elegant Escuela Nacional de 1924 i d'arquitectura moderna, racionalista i pràctica, i que ara s'utilitza, altre cop, únicament per organitzar els foguerons de Sant Antoni, l'únic atavisme col·lectiu que queda de la identitat dels habitants d'aquesta rodalia de Felanitx. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 12.).

Burxeta

Però aquella piràmide s'havia convertit en una monstruositat, almenys per a ell. Una follia. La veu burxeta que tan sovint sent en l'obscuritat diu: «No podràs igualar mai el teu primer monument; has perdut traça.» [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 254.].

BUSAROCA f. 

|| 1. Ocell de la família de les falcònides: Falco lagopus (pir-or., or.); cast. halcón. És ocell que tresca de nits; canta molt i fa el niu a les cingleres. Allà la busaroca té l'hostatge, ara és el temps que hi sol passar el falcó, Sagarra Caçador 158. 

|| 2. Persona curta d'enteniment (pir-or., or.); cast. tontón. La patite bousaroque fouy an cridan coum oune oque,Saisset Cansous 24. I tu, el gran basaroques [sic], Einer Capsigr. 121.

    Fon.: buzəɾɔ́kə (Ross., Conflent, Gir., Pobla de L., Lluçanès, Vic, Vallès); bəzəɾɔ́kə (Ripoll, Bigues).

    Var. form.: bisaroca.

    Etim.: derivat del llatí butĕo, ‘mena de falcó’, probablement per via del prov. buzoc i busard (cfr. Wartburg FEW, i, 655).

Com teniu pas vergonya de desparlar aixís? 

I el comandant, que havia callat durant tants anys, li va pintar un retrat moral amb les colors més riques de tot el vocabulari rossellonès. Tots els insults varen rajar: pobra bestrús, busaroca, grossa llorma, barjaula, pobra sauma, bruixa, borratxota, pillarda, putarassa, pell de ca!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 115.).

 Aquelles evocacions literàries no van agradar cap bri al tribunal. Les dues busaroques es van picar i em van posar un ignominiós set.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 369.).

BUSCALL m. 

|| 1. Tros de soca o de branca gruixada, almenys de mig pam de gruix (Ross., Puigcerdà, Ripoll, La Garrotxa, Empordà, La Selva, Bagà, Pobla de L., Solsona, Igualada); cast. tuero. Un boscall d'alzina o una vara de freixa, Pous Empord. 45. 

|| 2. Tros de branquilló molt prim, que serveix per cremar (Sort, Gandesa, Morella, Mall.); cast. ramita. Se posa a pellucar buscais, Alcover Rond. vii, 93. «Sou Catalina Buscai, | nom de la llenya menuda; | no hi ha cap persona aguda | que haja feta nosa mai» (cançó pop. Mall.). 

|| 3. Tros de branca d'un dit o dos de gruix (Calasseit, Tortosa, Priorat, Sanet). 

|| 4. Estellicó, ascla de llenya (Senterada, Pego); cast. astilla.

Buscall: llin. existent a Alforja, Barc., Das, Espolla, Malgrat, Martorell, Palafolls, Puigcerdà, etc.

    Fon.: buskáʎ (Ross., Conflent, Cerdanya, Solsona, Igualada, Tarr., Priorat, Gandesa, Calasseit, Tortosa, Maestr., Val., Gandia, Pego); buskáј (La Garrotxa, Empordà, La Selva, Pobla de L., Bagà, Torelló, Mall.); busсáј (Palma, Manacor).

    Intens.—a) Augm.: buscallot, buscallàs.—b) Dim.: buscallet, buscalletxo, buscalleu, buscallí, buscalló, buscallonet, buscalloneu.

    Etim.: derivat del germ. *būsca, ‘llenya per cremar’.

A part de caçar cérvols, senglars, porcs espins, llops i conills, els homes del Clan dels Cavalls tenien una modalitat de cacera salvatge: matar ocells a cops de buscall durant les nits. Els pardals, pínsans, verderols, bitxacs, gafarrons o ullets de bou dormien plàcidament en els seus nius, dalt dels arbres, i els homes del clan els desvetllaven amb foc. (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 118).

BUSCARET m.: 

V. busqueret.

BUSQUERET m. 

|| 1. Ocell petitó i molt eixerit, de diverses espècies de la família dels sílvids (Mall., Men.). Era un ca de presa qui guardava un hort maritim y passant un busqueret lladrava, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 750). El buscaret [sic] d'ales fines, vivint d'amor entre espines, Salvà Poes. 124. a) L'espècie més abundant és la Curruca melanocephala; cast. curruca de los brunos. Se troba per tot allà on hi ha arbusts molt espessos o fullosos; és de color blavenca tirant a negra, s'alimenta de cucs i sol fer el niu de fenàs. És animal viu de potències, que sempre va saltant de brancó en brancó.—b) A Mallorca hi ha també l'espècie Curruca garrula; cast. parlanchín. És de color blanquinosa amb taques negres, i viu dins les bardisses.—c) A Menorca s'anomena també busqueret l'espècie Curruca cinerea; cast. pastorcilla. És poc abundant; és au molt viva i inquieta, que viu a paratges ombrívols, fa niu en els arbusts més espessos i s'alimenta d'insectes que caça al vol.—d) També donen els menorquins la denominació de busqueret als ocells de l'espècie Sylvia hortensis; cast. andahuertas. És també poc abundant; ve a Menorca a passar la hivernada; habita dins jardins i llocs de molta fullaca; viu d'insectes i cucs, i fa el niu dins les bardisses.—e) A Manacor hi ha les denominacions vulgars per busqueret roquer i busqueret de taronger, que s'apliquen a ocells de la mateixa família dels busquerets ordinaris, però de més poca grossària. 

|| 2. met. Infant bellugadís i graciós (Mall., Men.). 

|| 3. Membre viril (Mall.).

    Fon.: busсəɾə́t (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx); buskəɾə́t (Inca, Sóller, Ciutadella); buskəɾέt (Maó).

    Intens.:—a) Augm.: busqueretàs, busqueretarro, busqueretot.—b) Dim.:busqueretet, busqueretel·lo, busqueretetxo, busquereteu, busqueretell, busqueretei, busqueretó, busqueretí, busqueretino.

    Etim.: derivat de busca (V. busquera).

Joana era quasi un buscaret quan la madona del forra de Santa Eulàlia la tragué de l'hospici perquè ajudés a despatxar i 1'alleugerís de les feines més feixugues de la casa. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 50).

Busqueret (procedència de la imatge: enllaç

BUSIGAR v. tr. 

Furonar, burxar insistentment (Ross., Cerdanya, St. Feliu de G.); cast. hurgar. Bousigán, fourgnigán, en fin acaba de passá, Saisset Fabl. y fabl. 15.

    Fon.: buzigá (pir-or.).

    Etim.: de l'occità bousigá, mat. sign. (cfr. Mistral Tres. i, 246).

-Anatole, te tinc de dir quelcom. Nos cal parlar seriosament, tu i jo. Ja sabes que t'estimi un munt. Ets un dels minyons de ma germana i sempre te sun considerat com un fill... Ara, m'agradaria sapiguer lo que busigues. Sé que ets un home honest i pensi que t'ets embolicat amb una història política (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 56.).

Tirava fins a la placa Masséna i les seues voltes color de manglana. Entrava a les Galeries Lafayette. Comprava un cake anglés, busigava les carteres i els guants a la secció de marroquineria.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 180.).

Un dia, em va confiar la seua bossa. Havia deixat una cosa a casa i tornarla d'ací a por. La vaig esperar més d'una hora amb la temptació de busigar i de regirar els seus papers. En aquell temps cabía tot un jardí misteriós dins una bossa femenina...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 245.).

BUTXAQUEJAR v.

Remenar la mà per dins les butxaques per cercar alguna cosa. Butxaquejà de nou el pardessú i en tragué una targeta, Pons Com an. 20.

    Fon.: buʧəkəʒá (pir-or., or,); buʧəkəʤá (bal.). 

Butxaquejar

-Ach! És això, només? -exclamà el director d'orquestra, alleujat—. Amb molt gust!

La infermera li oferí l'àlbum. Després de butxaquejar una estona, Herr Gollwitzer trobà l’estilogràfica que Hans omplia cada matí.

—«Amb els vots més sincers per un ràpid recobrament.» Li sembla bé? —preguntà Herr Gollwitzer. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 25.].

BÚTXARA (o bútgera). m. 

Poca-solta, home de poca formalitat; home egoista, que va a la seva sense mirament (Barc., ap. Corominas DECast, i, 542). Y la estima aquet bútxara!,Pons Auca 68. L'estan presentant com un lector vuitcentista del «Brusi», avar, bútxara i sometenista, Pla Rus. 29.

    Fon.: búʧəɾə (Barcelona, Penedès).

    Etim.: variant de bugre.

El sastre Josep Ginestar era un exemplar típic d'aquells menestrals de bon humor que abundaven tant a Barcelona, els quals tenien la virtut de compaginar l’amor al treball amb la platxèria, de manera que, posades ambdues vocacions al fil de la balança, no pesava més l'afecció que l'obligació, ans bé els plats es mantenien al mateix nivell. Quan es tractava de trescar, en Po no mirava hores i molt sovint, en feines de compromís, s’ajocava quan els galls cantaven o es llevava a punta de dia. Fora d'això, Ginestar era un "bútxara”, la xera del barri, amatent sempre a prendre part activa en totes les expansions populars per iniciativa pròpia o bé sol·licitat pels amics de borina perquè, com deia Rafael d'Amat, era `home de tarumba”, ”pare de la broma”, ”un dels valents que hi ha en Barcelona, més conegut que la sarna”. En xeflis, fontades, festes de carrer, esquellots, comèdies i saraus de Carnestoltes, era el número u, i com aquells actors que convençuts de la seva vàlua no rebutgen cap paper, per insignificant que sigui, perquè saben que en tots han de lluir-se, a Po Ginestar tant se li'n donava dur un ciri com el penó de la processó de la gresca i així tan aviat el veiem fer cadeneta per al guarniment del carrer com emparaular els músics i en les funcions d'aficionats, quan no representava, arranjava l'escena, posava en rengle les cadires, encenia i apagava els llums, recollia les entrades i tenia cura, sobretot, del vestuari.(Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 86.).