E (EN - ER)

ENCATIVAR v. tr.: cast. cautivar.

|| 1. Posar en captivitat; fer captiu. «Sa meva amor se'n va enfora | amb una barca per mar; | jo voldria tornar mora | per poder-lo encativar» (cançó pop. Men.). Es ligada e presa e encativada la potència racional a fer bé, Llull Cont. 44, 27. No volria la mia libertat encativar en poder de una donzella estranya, Tirant, c. 156. Puys scientment | se encativa, | com a cativa | se deu tenir, Spill 1221. Los infaels... de continu encativen hi prenen tanta gent crestiana que és la major compassió del món, doc. a. 1527 (BSAL, vii, 430). No canta per ses branques l'aucell que encativam, Costa Poes. 44.

|| 2. fig. Sotmetre la voluntat d'algú amb la força atractiva de l'amor, de la bellesa, etc. «Jo amb aquest guiterronet | vaig encativar sa dona; | mirau-lo que encara sona, | que va de vivarronet!» (cançó pop. Mall.). Qui és aquell qui tan altament haja encativat mon cor, Tirant, c. 219. Té una gran veu per encativar ets espectadors, Ignor. 48.

|| 3. fig. Molestar, amoinar. «No m'encativis» (Penedès).

    Fon.: əŋkətiβá (Barc.); əŋkətivá (bal.).

    Var. form. i sinòn.: captivar, cativar. 

Encativa

Un instant, només un sol instant d'existència, i ens llancem seduïts. El buit, el no-res no tenen cap poder davant la presència de l'ésser. La vida ens encativa amb torrents de figures i d'imatges, amb diluvis de colo amb aigües properes i llunyanes, amb els arbres sagrats i les bèsties sagrades. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 598.).

ENCEB m.

Pólvora o altra matèria explosiva amb què es comunica el foc a una càrrega d'arma de foc, de barrobí, etc.; cast. cebo.

    Fon.: ənsέp (or.); ənsə́p (mall.).

    Etim.: derivat postverbal de encebar. 

Enceb

Vaig començar a veure que no ens podríem escapar d'una escaramussa, i vaig comprovar l'enceb de la meva arma. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 158.].

ENCIRAT, -ADA adj.

Tivat, dret com un ciri; cast. erguido. Un ramat de dufins... alzinaven més de mig cos sobre de mar, drets, encirats, Ruyra Pinya, ii, 42. Acompanyar el seu encirat senyor als enterraments, Carner Bonh. 121. 

Encirat

En acabat, agafà la fotografia dels pares en què el seu pare, baixet, apareixia encara tot encirat i la mare seia en una butaca davant seu, una mica enfonsada. El pare tenia una mà al respatller de la butaca i l'altra, closa, sobre un llibre il·lustrat que era obert damunt una fràgil tauleta d'adorn al seu costat. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 78.].

ENDEBADES adv. 

Debades; cast. en vano. Que son temps passave endebades trevallant, Faules Isòp. 91.

    Fon.: əndəβáðəs (or.).

    Etim.: de debades, amb el prefix en-, pres d'altres locucions adverbials com en va.

«Tenint en compte els homes que se n'han anat», va escriure. «I el viatge. Vull dir el racionament de la gasolina.»

Així, doncs, hem arranjat la sidreria per res -va dir Homer a Olive.

No hi ha res que es millori endebades, Homer -va dir ella.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 369.].

Endebades

Ell apartà els seus ulls d'ella i caminant anunt i avall de l'habitació a grans gambades mormolava entre dents: "Això no pot durar!”. Lota, que va veure l'estat violent en què l'havien posat aquestes paraules, cercà, mitjançant mil preguntes, de desviar els seus pensaments; però tot fou endebades. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 142.).

ENDEMESA f. 

Acció perjudicial (Mall., Men.); cast. fechoría, estropicio. No us cal haver cura | ni vós bon conjutge de llurs endemeses, G. Verí (ap. Bover Bibl. ii, 502). Y axí 's crià l'endemesa | de robadors, codolada del segle XVI (ap. Parera Crest. 198). No debades tench jo por de que no fasses una endemesa de les teues,Penya Mos. iii, 89. Per amor de Déu, Bernadet..., no hi torns a fer tal endemesa, que si t'hi troben, no en faràs altra, Alcover Rond. vi, 112. Ali, es moro, hi fermava su devall sa galiota quan venia a Menorca a fer-hi ses seves endemeses, Camps Folkl. ii, 45.

    Fon.: əndəmə́zə (Mall., Ciutadella); əndəmέzɛ (Maó).

    Etim.: forma femenina del participi d'un verb endemetre, que no trobam documentat en català, però sí en antic provençal, com també trobam documentat el substantiu provençal endemessa amb el sentit de ‘esforç, envestida, atac’ (cf. Levy Prov. Suppl. Wb. ii, 461-462; O. Schultz, en ZRPh, ix, 157; Spitzer Kat. Etym. 19).

Tal com preveia, el Jutge de Béns féu una cara molt llarga perquè tampoc a ell no li agradaven gens els complicats processos pòstums, i menys en­cara tota l'endemesa de desenterrar les despulles dels morts per fer-les cremar a la foguera.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 122.).

Els ciutadans havien comparegut més prest per veure l'endemesa,encara que alguns, davant les portes barrades, rneteren crits dejectables, plens d'insults, recula­ren sense posar resisténcia i no s'enfrontaren,... (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 246.).

ENDERIVELL m.: 

V. andarivell.

ANDARIVELL m. 

|| 1.   nàut. Cap de corda que passa per un botó fix i serveix per hissar qualque cosa; cast. andarivel. Per lo preu de unes maneguetes e uns peus per al enderiuell per a la bandera reyal, doc. a. 1494 (Arx. Gral. R. Val.). 

|| 2. a) Vaivé, sèrie de vicissituds (Vic); cast. vaivén. Figureuvos si'ls coneixia tots els andarivells de la política,J. Collell (Gaz. Vich, 15-7-1924).—b) Embull, sèrie de dificultats (Mall.); cast. conflicto, atolladero. Li demanaré per on hem de pendre per sortir de tal andarivell, Alcover Rond. viii, 164. 

|| 3. Revolteria o enganalla per alliberar-se d'una situació difícil (Mall.). Si jo no'm valg de s'enderivell de tancar deu homos adins la sala, perdíem, Ignor. 29. 

|| 4. Adorn complicat i excessiu (Mall.). A la fi en trobam una... disposta a fer qualque cosa més que ballá, festejà o posarse flos y enderivells, Roq. 21. 

|| 5. Multitud. «Me vengué un andarivell de paraules» (Eiv.).

|| 6. Home informal (Men.); cast. mequetrefe, zascandil. Perque éts un andarivell | les pagaràs totes juntes,Ballester Xéx. 36.

    Fon.: əndəɾiβéʎ (Vic); əndəniβéʎ (Barc.); əndəɾivéʎ (Mall., Men.).

    Etim.: el || 1, de l'it. andrivello, ‘corda per alçar pesos’; els altres significats poden esser aplicacions metafòriques del || 1 o deformacions de l'it. andirivieni ‘vaivé de gent per un carrer’, ‘estàncies i camins molt embullats’, ‘girs de paraules’. Vegeu l'estudi sobre andarivell, de B. E. Vidos, en «Zeitschrift für französische Sprache und Literatur», lx, 155 i ss.

Aquesta referenda, previa a rota enquesta, basta per a condemnar la «inepcia  sota les seves diferents formes (confusió de les disputes dels lletrats, enderivells de les converses corrents) i per a apreciar en 1es paraules com en els llibres les qualitats del judici' que s'hi exerceix.   [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 147.].

ENDEVÍ, -INA m. i f. 

Endevinador; persona que coneix per mitjans sobrenaturals les coses esdevenidores o amagades; cast. adivino. Lexaren l'agula e'l fus e l'àspia, tornantse endevines, Febrer Inf. xx, 122.

    Loc.

—A l'endeví: a les palpentes, a les fosques.

    Refr.—a) «Si un fos endeví, no seria mesquí» (Men.); «Si un sabés l'endeví, moltes coses no les faria» (Mall.): vol dir que si sempre poguéssim preveure allò que ha de succeir, no faríem gaire coses desbaratades.

    Fon.: əndəβí (or.); andeβí (occ., val.); əndəví (bal.).

    Etim.: derivat postverbal de endevinar.

Juguem una mica a fer d'endevins -va dir a la fi-. Entenc que les coses que em diràs no seran més que conjectures, és evident, encara no sabem res del cert. Però les conjectures ens poden ajudar a posar-nos en marxa. Tant se val si després resulta que no eren correctes. [Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 37].

ENDIASTRADAMENT adv. 

D'una manera endiastrada; cast. endiabladamente. Aquell bo d'oncle... era endiastradament aficionat al gall-dindi rostit, Ruyra E-Ch 55.

Però en aqueixes un vailet andiastrat allargava un bastó per fer caure la Conilla...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 47).

Mentre s'acostava l'hora, anava entrant i prenent seti en els llocs de preferència la plana major del flamant partit. Era una barreja endiastrada dels més heterogenis elements socials, poderosos els uns per la posició que s'havien fet, temibles els altres per la fúria amb què es disposaven a guanyar-se-la. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 209).

ENDOGALAGOSSOS

Què, noi, ¿fent també el gandul per aquests indrets?», va cridar el cruel Robín, d'ulls clars i freds i boca estovada, l'escombrador i endogalagossos de la Vila.    (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 210.).

ENDRAPAR v.

|| 1. tr. Posar drap; forrar de drap; cast. endrapar, forrar. A un pintor qui endrapà e endrassà lo dit pom, doc. a. 1362 (Rubió Docs. Cult. ii, 141). Un coffre enguixat e enleunat ab son pany e clau e endrapat a part de dins, doc. a. 1437 (Aguiló Dicc.). Ell, un home... veure's endrapat dins una roba de dona, Berga MT 33.

|| 2. tr. o intr. Menjar voraçment (Empordà, Olot, Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Cardona, Solsona, Camp de Tarr., Ll., Tortosa); cast. tragar, engullir, embuchar. D'aquell sopar endrapat alegrament en companyia d'una bella fembra, Víct. Cat., Cayres 214. Els minyons endrapen precipitadament... i se les esquitllen amb el darrer mos a la boca, Ruyra Pinya, i, 124. L'animaló... endrapava les sobralles del nostre festí funerari, Espriu Lab. 141.

    Fon.: əndɾəpá (or.); andɾapá (occ.).

    Etim.: derivat de drap.

Un llibre, tronar i misteriós, amb una portada blanca. Les gaités de l'escadron de Georges Courteline. Mainatge obedient, vaig esperar deu anys abans d'endrapar-me aquesta sátira simpática del servei militar. Se'n van fer una adaptació teatral i una versió cinematogràfica, gens reeixida, malgrat un repartiment de luxe: Raimu, Jean Gabin i Fernandel.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 291.).

ENDURAR v. 

|| 1. tr. ant. Endurir. Cové lexar umplir la nafra de carn e aquella endurar, Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 5. 

|| 2. intr. Dejunar; suportar la falta de menjar o altra privació; cast. ayunar. E haguem a endurar que no menjam ni beguem de la nuyt tro a hora de les uespres,Jaume I, Cròn. 134. Volen los hòmens més menjar e més boure o més endurar que lur natura no'ls ho dóna, Llull Cont. 44, 21. Tot aquell dia e tota la nit endurà la mala muller que no volch menjar ni beure, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Ara com haurem endurat, són alguns que lo fum del dejuni los munta al cap, que no poren parlar ab pasciència a sos prohismes, Quar. 1413, pàg. 22. E suptil art és suptil pensamen | qui de fins pasts no'l jaqueix endurar, Auzias March, iv. 

|| 3. tr. Enyorar, trobar a faltar un bé. Quan els fills no volen el pa, les mares els diuen: «Ja vindrà dia que l'endurareu» (St. Hilari SC, ap. Griera Tr.).

    Fon.: ənduɾá (or.).

    Etim.: del llatí indūrare, ‘endurir, durar’.

ENDURANÇA f. 

Acció i efecte d'endurar.

L'hábit endureix: ha de ser així en la majoria dels casos, però no sembla que sigui així en el seu. No sembla tenir el do de l'enduranca. (J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 167.).

... renúncies i cops de pit; i també hi troba, el Gabriel, en l'eixut i reconsagrat fonedor asturià, l'endurança dels solitaris que mancava al Boni, reclòs en un menfotisme de vol ras, sota capa d'una nostàlgia autocompassiva, que el menava a obrar quan no calia i a callar quan tocava moure's, entre difuses tàcti­ques de diversió que deixaven la seva gent desemparada i amb el neguit que som en aquest món per aplicar sistemàticament la coneguda recepta de «el meu mal no vol soroll...» (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 119.).

Abans, durant la tarda, el seu discurs ha estat clar i català. Quan et van diagnosticar el cáncer, la teva endu­rança davant l'adversitat la va deixar parada.  (Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino,  2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 114.).

Josep Morgades, quan el 1982 va traduir per a Quaderns Crema les Narracions completes de Kafka, en un gest agosarat, va elegir, per traslladar-ho al català, el títol de «Un artista de l’endurança. (Revista L'Avenç num.425, juliol-agost 2016, pàg. 7).

Es agradable de sentir a dir d'un mateix: Això si que es força, això si que es endurança. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 138.].

Endurança

Han estat molts anys, massa anys de setge i de coacció. Molts anys també de resistència en situacions extremament adverses. L'endurança que es autors que han escrit o escriuen en català han hagut de suportar, si doncs no hi han sucumbit, ha esdevingut una experiència capital dels autors. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 408.).

ENERIÇAR v. tr. 

Eriçar; redreçar; cast. erizar, erguir. Son bust s'eneriçà enèrgicament, Víct. Cat., Cayres 240.

    Fon.: ənəɾisá (or.).

Cabells eneriçats (procedència de la imatge: enllaç)

En Mitus sentia que els cabells se li eneriçaven en la closca com si se li esbatanessin les portes de l’infern.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 202)

I el vell jornaler, eneriçat tot ell per una revifalla de fúria tràgica, amenaçà l’espai amb sos dos punys trèmuls. Davant l’explosió d'aquell gran dolor recòndit, un doll de pietat brollà de mon cor fins aleshores indiferent, com una deu calda d'una roca viva. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 284).

ENFARISTOLAR-SE v. refl.

|| 1. Redreçar-se, fer posat d'altivesa e superioritat (Barc.); cast. erguirse. El metge, bon xic «poseur», s'enfaristolava vanitós, Roig Flama 172.

|| 2. Embadalir-se o posar-se a banda on fa nosa, com un estaquirot (Mall., Men.); cast. envararse. «Hala, no t'enfaristolis aquí enmig, que no deixes passar ningú!»

|| 3. Empipar-se, encendre's d'ira (Plana de Vic, Vallès, Penedès, Cardona, Solsona, Segarra); cast. enfadarse. Compare Llop se'n va a la gerra de la mel que tenien amagada, y no hi trova res; ja torna enfaristolat, Bertran i Bros, Jocs Fl. 1888, pàg. 218.

    Fon.: əɱfəɾistulá (or., men.); əɱfəɾistolá (mall.).

    Etim.: derivat de faristol. 

Enfaristolaves

Les dues vegades que he dinat amb tu, m'he pensat que eres un xicot bastant entenimentat. Has fet una tolerable explicació del teu viatge; podia anar. No obstant, als gallardets i les banderoles amb les quals t'enfaristolaves m'han decebut de seguida i m'han fet creure que no eres un vaixell de molta càrrega. Ara t'he trobat, i, encara que et perdés, tant me se'n donaria. Només ets bo perquè et contradiguin, i ben mirat no vals la pena. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 59.].

ENFAVAR v. tr.

|| 1. Cansar de menjar faves, o de sentir-ne parlar, o de manejar-les, etc. (Mall., Men.). «Faves 'vui, faves demà, | faves tota sa setmana; | tantes de faves, germana, | m'arribaràs a enfavar» (cançó pop. Mall.). a) Enfavar-se sa terra: tornar més poc productiva una terra per haver estat sembrada de faves més d'una anyada consecutiva (Manacor).

|| 2. refl. Embadalir-se; aturar-se insensatament a contemplar una cosa (or., occ., bal.); cast. embobarse. L'acostaren al mort, i de primer l'estrafet se'l contemplà enfavat, Víct. Cat. Ombr. 41. La meva obra... en Pau i en Cadernera se la contemplaven calladament..., els altres seguien enfavats, Ruyra Pinya, ii, 63.

    Fon.: əɱfəβá (or.); aɱfaβá (occ.); əɱfəvá (bal.).

    Etim.: derivat de fava.

Es feien un orgull que les veiessin de costat. I els joves s'afanya ren a saber-ne la vida i miracles. Fou durant els primers temps d'aquesta època que Erènia hagué de suportar tota mena de mirades impertinents, d'esguards mal dissimulats, d'enfavaments idiotes. Però costà molt que aquesta impressió admirativa es palesés en decisions més contundents: que no es produïren fins que els balls les ajudaren.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 19.).

ENFASTIDIAR v. tr. 

Fastidiar. Encara que la pastura sia bona, lo animal no deixa de enfastidiar-se'n,Agustí Secr. 173.

Però, llavors encenia un cigarret i la claror fugissera del llumí es deia que de totes les noies que havia conegut, ella era l'única que mai no l'havia enfastidit. (Pàg. 110)

-També és dels qui volen instalar-se aquí!

El rei semblà lleugerament enfastidit. (Pàg. 116)

-Estic enfastidit. Estic enfastidit de tot.

-Del cinema també?

-Estic enfastidit de la vida? No, encara no. Són aquests polítics maleïts que em deprimeixen. Sempre acuitant algú, com si tingués cap importància res del que fan. Són pastats, tots ells. (Pàg. 145)

(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs.).

Amb quin dret pretenia viure una vida més cristiana que la seua i posseir la veritat? Era culpa seua, si s'enfastidiava tant durant la celebració de la santa missa?  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 48.).

 L'erotisme propi és la pornografia deis altres. Totes les novel·les eròtiques que he llegit m'han enfastitjat, a excepció d'Elogi de les do­nes madures de Stephen Vizinczey. Vicenc Pagés Jordà me la va regalar durant una de les nostres trobades anuals vora el pantà de Boade­lla. Aquesta novel·la és tan bona que només als entorns de la pàgina 100 em vaig envisar que s'adscriu a l'erotisme. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 370.).

La casa d'Olenka s'ha enfosquit, la teulada s'ha rovellat, el cobert s'ha desplomat i per tot el pati han crescut males herbes i ortigues punxegudes; la mateixa Ólenka s'ha fet vella i lletja. A l'estiu seu al porxo i té, com abans, l'ànima buida, enfastidida i amb regust de fel; a l'hi vern seu al costat de la finestra i observa la neu.  [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 117.].

Enfastidit

Potser després d'haver tastat una altra vida... Més amena, menys banalment metòdica que la que portem aquí, potser tornarà amb nosaltres, simplement content del seu viatge, enfastidit d'imprevistos... Reprendrà llavors, amb tota naturalitat, el seu lloc al davant de nosaltres... Orgullós de les seves adquisicions recents... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 486.].

ENFELLONIR (ant. escrit també enfelonir). v. 

|| 1. tr. Fer felló; causar irritació; cast. enfadar, irritar. Qui és lo coronista que us ha enfellonits ab exa sentència?, Brama llaur. 61. 

|| 2. refl. i ant. intr. Prendre fellonia; irritar-se; cast. enfadarse. Bon caualler per aytal colp com aquel enfelonir se'n deu, que no deu exir de batayla, Jaume I, Cròn. 64. Aquell home... sempre que's veurà desamar, s'enfellonirà, Llull Cont. 203, 6. Aquell foll dix que ell faria enfallonir lo religiós, si volia, Llull Felix, pt. viii, c. 24. Si't plagués, tu no te'n enfalloniries ne ploraries, Corbatxo 12. Si troben algú que no les vulla hoyr..., enfelloneixen-se fortment, Metge Somni iii. Quaix pot haver que no hirèxer o no enfellonir seria peccat, Collació (Col. Bof. xiii, 324). Persona sàvia no's deu fortment enfellonir, Genebreda Cons. 21. Molts com s'enfelloneixen no poden parlar, Isop Faules 5.

    Fon.: əɱfəʎuní (Barc.). Es paraula usada només literàriament.

    Etim.: derivat de felló.

Això és el que s'ha oposat que jo intervingués en la política. I m'ho ha desaconsellat, em sembla, amb raó; car, sapigueu-ho bé, atenesos, si jo fa temps m'hagués volgut ocupar de coses polítiques, fa temps que fóra mort i no hauria estat útil a vosaltres ni a mi mateix. I no us enfelloniu amb mi perquè digui la veritat: cap home no està segur de la seva vida, si s’oposa noblement a vosaltres o a qualsevol altra assemblea i vol evitar les moltes injustícies i il·legalitats que es produeixen en un poble; a qui lluita verament per la justícia, li cal necessàriament, si vol conservar la vida un quant temps, dur una vida retirada i no ocupar-se dels afers públics. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 64.]

—Amiga, amiga, ¿quin és el vostre turment?

—Senyor, tinc por; us veig tan enfellonit!

—Sí, tornava irritat d'aquesta cacera.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 66.].

 —Amiga —digué Tristany—, no us enfelloniu, perol) he fet un vot. Adés, en un altre país, he combatut un dragó, i jo anava a mo­rir, quan m'he recordat de la Mare de Déu: li he promès que, alli­berat del monstre per la seva cortesia, si mai prenia muller, tot un any m'abstindria de besar-la i d'abraçar-la...  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 86.].

Enfellonits

Ara que els senyors de la taula rodona ja feia estona que estaven enfellonits pel soroll inútil que destorbava la seva important feina, ara que el caixer major començava a estranyar-se de la paciència del capità i estava a punt d'explotar, ara que l'ordenança, reconquerit completament a la causa dels seus amos, mesurava el fogoner amb ulls furients i, finalment, ara que el senyor del bastonet de bambú, al qual fins i tot el capità llançava de tant en tant una mirada de simpatia i que demostrava una indiferència total envers el fogoner... [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 19.].

ENFERRISSAR v. tr.

Agafar amb la punta d'un ferro, especialment d'una arma blanca; cast. ensartar. Tirà-li una punta endret de la vista ab tanta força que la bauera del bacinet li passà e allí lo enferriçà e féu-li algunes nafres, emperò no entrauen molt, e axí enferriçat lo portà de mig del camp fins a posar-li les spatles en la liça, Tirant, c. 73.  

Enferrissar

La infanteria avançava corrent cap al campament i aviat va ser palès que es tractava de servents poc armats, destinats a morir per obrir el pas a la cavalleria pesada. Darrere d'ells, els altres guerrers tenien els arcs preparats per enferrissar qui provés de fugir. Els infants es van adonar dels lilia així que van veure els primers d'ells caure cridant de dolor amb els peus traspassats. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 396.].

ENFERRITJAR-SE v. refl.

Deixar de funcionar bé una peça dins una altra per efecte del rovell (Barc., Tarr.). Els cotxes automòbils anirien perdent l'enferritjat trontoll d'ara, Llor Jocs 17.

    Fon.: əɱfəriʤáɾsə (or.).

    Etim.: derivat de ferritja.

-Avui dia no et pots fiar dels obrers. Un pany nou de trinca, i no funciona. Està enferritjat. ¿No ho veieu? No ho veieu?  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 13].

ENFERROLLAT

Les dones eixiren mirant a terra, no gosant aixecar lo cap, tement que tothom vegés en llur posat que venien de Pilat, a on quedava enferrollat un Garriga!

Allunyades del fatal castell anaren per a calmar-se a visitar lo Sant Crist de la Salut, a la Catedral.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 122.).

ENFIGAR v. tr.

|| 1. Afartar de figues (val., bal.).

|| 2. refl. Sentir forta atracció carnal per una dona (Val.); cast. encoñarse.

    Fon.: əɱfiɣá (Bal.); aɱfiɣáɾ (Val.).

Malcontents d'aquella nova violació del nostre estatut de pro­fessors, vam dissimular totes les ampolles que vam poder durant la festa. Els oficials ballaven amb dones encantadores a la sala de re­unions. En Bruno es va enfigar de la jove esposa d'un capità. Com aquella venus s'havia casat amb un militar?  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 349.).

-Pensava que es necessitaven dos homes per fer aquesta feina.

- Només un -respongué en Trout-. Un nen enfigat ho podria fer sense cap ajuda.

El camioner volia que en Trout tingués una rica vida social, per tal de poder gaudir-ne ell indirectament. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 94.].

ENFIT m. 

|| 1. Indigestió; empatx produït per excés de menjar o per aliments mal païts (or., occ., val., bal.); cast. empacho. L'anyell en la pascua que us leua l'enffit, Passi cobles 97. Me pesa'l possible, com no tinch despesa | de temps, per a treure del tot est enfit, Viudes donz. 466. La muller va perperir d'un enfit de codonyat, Pascual Tirado (BSCC, iii, 423).a) fig. Lo cor teniu tan agre per lo enfit corrumput de supèrbia, Villena Vita Chr., c. 273.—b) fig. Pena amagada; idea dolorosa que no es manifesta i fa mal a l'esperit de qui la guarda (Maestr.). 

|| 2. Cosa mal rentada, que conserva aficada la brutor (Mall.). 

|| 3. fig. Cosa empatxosa, que molesta o fa nosa (Mall.); cast. empacho, molestia.«No vaig d'enfits»: no estic per coses que em molestin. «M'han carregat d'enfits»: m'han omplert de comandes minucioses i embarassadores. Y un mes después se casava amb una altra tota enfits, Ignor. 31. 

|| 4. Fruit de la figuera infernal; cast. ricino (Ferrer Dicc.).

    Fon.: əɱfít (or., bal.); aɱfít (occ., val.).

    Intens.: enfitet; enfitot; enfiteu; enfitó.

    Etim.: del llatí infīctu, ‘aficat’.

Amb tants d'impostos i les limitacions i dificultats per a la lliure matança que s'anaren dictant, molts cregueren que era millor anar a cal cansalader, sempre que tinguessin gust de menjar carn de porc o de fer-la venir de fora; així s'evitaven també l'obligació d'haver de consumir el mort a casa fins a acabar-lo, a risc que se'ls fes malbé, sense comptar els enfits. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 166).

Són els mims (mim; paraula mel·líflua, enganxosa, menyspreable fins a l'enfit) que per la seva banda, adoren el Case Antic. I l'ensenyador de pisos té mimoffibia des del primer dia que en va veure un, quan era un nen sense malicia. (Empar Moliner. L'ensenyador de pisos que odiava els mims. ed. Destina, 1 ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-233-3114-8. 232 pàgs. Pàf. 15.).

ENFITORAR v. tr.

|| 1. Pescar amb fitora.

|| 2. Enfilar amb la punta d'un instrument, com llança, ganivet, etc.

Vine a casa que te'n faré una...» Un parell de cafès amb llet més, i el sagal es deixava treure el suc. Un vespre hi va haver escàndol a la muralla, un moro amb un semaler com un ase enfitorava un mosso de pastisseria, per passar l'estona, molt a prop de la garita del vigilant. El guripa, que ja estava acostumat a aque lles històries, de primer s'ho va escoltar tot, els murmuris, els planys, i finalment els xiscles... El xaval es convulsionava, l'aguan taven entre quatre...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 28].

Amb la fúria per enfitorar-la, va relliscar a la catifa i es va fotre un cop a la cara, de través, amb el barró del llit... Renegava com un carreter... Es palpava la closca... Hi tenia un bony, s'aixeca... S'hi torna a posar amb fúria. «Ah! Porca! -s'emprenya aleshores-, ah! Mala puta!» Li fot un cop de genoll a les costelles!... Ella se'n volia anar, feia escarafalls...  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 141].

ENFONDIR v. tr. 

|| 1. Afonar; fer anar al fons; cast. hundir. Y feu-ho enfondir al sol del vas,Agustí Secr. 49. a) refl. Afonar-se; anar al fons; cast. hundirse. Els peixos... enfondint-se pel llach, Pons Auca 299. 

|| 2. Fer fondo; aprofundir; cast. ahondar. En la vehina altura | enfondeix l'ermità una sepultura, Canigó ix. 

|| 3. fig. Aprofundir; considerar atentament i profundament; cast. ahondar. No és cosa d'enfondir més dins aquest terreny, Obrador Arq. lit. 100. 

|| 4. refl., fig. Capficar-se, encaparrar-se; cast. hundirse. Tots dos anaven enfondint-se en sos pensaments, Genís Julita 44.

    Fon.: əɱfundí (or., men., eiv.); aɱfondí (occ., Maestr.); aɱfondíɾ (val.); əɱfondí (mall.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: derivat de fondo.

Aquest equilibri d'un gaudi sense encongiment amb una mesura d'atenció era una de les característiques peculiars del tarannà barceloní mereixia l'elogi dels forasters que visitaven la nostra ciutat i donava ple marge de confiança a les autoritats comprensives —aquest cas, era general— que havien enfondit el coneixement de l'anima ciutadana. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 7.).

ENFONY m.

|| 1. Cavitat, generalment estreta, on poden enfonyar-se o enfonyar-hi coses (Mall., Men.); cast. escondrijo, cavidad. A sa torre més alta, dins un enfony que fa sa paret, trobaràs una filoeta, Alcover Rond. i, 151. Desaparegueren els botxins per s'enfony ruinós de darrera l'altar, Camps Folkl. ii, 28.

|| 2. Cambreta o recó d'una casa, on poden posar-hi coses, però incòmode per a habitar-hi (Mall.); cast. chiribitil. «Es una casa vella i mal distribuïda: tot són enfonys i escalons».

|| 3. fig. Casa o recinte molt petit (Mall., Men.). «No sé com t'agrada viure dins aquest enfony».

    Fon.: əɱfóɲ (Bal.).

    Intens.: enfonyet, enfonyot, enfonyeu.

    Etim.: derivat postverbal de enfonyar.

Enfony (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Jo ja sabia de memòria cada racó i cada esquerda d'aquella casa des dels dies en què, des de la meva cadira, hi resseguia mentalment les anades i vingudes de la Lolita i m'hi sentia emocionalment unit, malgrat la seva lletjor i brutícia, tenia la sensació, gairebé física, que aquell miserable enfony s'estremia d'esgarrifança davant el bany de màstic i de pintura ocre i crua que la Charlotte volia donar-hi.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 78.].

Per això, el tocòleg James Young Simpson, un home robust d'ulls enfonyats en unes galtes rosades, ca voler experimentar amb el cloroform. (Lucia Ramis. Cloroform. Un conte per anar a dormir. Article revista El món d'ahir núm. 2, 2016. Pàg. 11.).

La Pari es dirigeix cap a l’oest, cap a Pigalle, caminant a bon pas, amb les mans enfonyades a les butxaques de l’impermeable. El cel s’enfosqueix molt de pressa i el xàfec que li pica a la cara es fa més fort i més seguit, fent onades a les finestres i difuminant la llum dels fanals. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 225.]

S'esfereeixen: sens dubte el rei els persegueix; així els fa desen­cauar com unes feres pels seüssos... S'enfonyen sota un espessorall. Al llindar, Tristany es dreça, amb l'arc a punt. Pera), quan Husdent va haver vist i reconegut el seu senyor, boa fins a en, bellugà el cap i la cua, plega l'esquena, es caragola. ¿Qui velé mai una tal ale­gria? Després corregué a Isolda la Blonda, a Gorvenal, i féu festa .així mateix al cavall. Tristany ne tingué gran pietat. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 49.].

Cada moment fora de l'oficina, o també a l'oficina, on en un enfony tenia alguns llibres, el dedicava a la lectura. En general eren lectures serioses, de crítica o de filosofia, perquè les de poesia i d'art cansaven menys. Escrivia, però poc; el seu estil, poc sòlid encara, la paraula impròpia que deia de més o de menys, de tal manera que no encertava mai el centre, no e satisfeien. Creia que l'estudi l'hauria millorat. No tenia pressa, i el poc que feia era en compliment d'un horari que s'havia prefixat per al seu treball voluntari. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 63).

Les boletes de Mitrunó, m'agradaria tant agafar-les amb la boca! Jo sóc el solc i per fi el teu sexe, el teu sexe dolç i llis, llepar-lo llargament llargament girar al voltant molt molt de pressa enfonyar-me la seva extremitat rosa a sota la llengua pastar-lo amb la mà xuclar-te xuclar-te fer brollar tot el teu semen... [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 88.].

Enfonyada

Per ser que és una dona grassa, transpira molt poc, fins i tot al pic de l'estiu, i de fet està modestament orgullosa de la seva sequedat corporal. Ara, però, un ample tel de suor se li estén per sota del davantal i li regala per la reguera de l'esquena. Respira de pressa, i tanca els ulls mentre el dolor li embolcalla l'abdomen amb una sèrie d'opressives benes. A la part inferior, enfonyada entre els plecs de carn encavalcats, sent una mena d'inundació. Una gran onada, una avinguda. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 14.].

Enfonyava

En Karl, que tenia pensat d'endreçar la maleta justament en aquell moment, va haver de veure com aquella dona li agafava les coses amb les dues mans i les hi enfonyava dins la maleta amb una força tal que hauríeu dit que se les havia amb alguna mena d'animals entremaliats. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 80.].

ENFORCALL m. 

Lloc on es bifurca un cos o figura. Un camp d'assilats se formà a Castellbò en l'enforcall del Balira y la Noguera Catalana, Damas Calvet (ap. Aguiló Dicc.).

Tres quarts ben bons de mal camí fins a l'enforcall que puja a cals Miralles, allà l'està esperant en Gabriel amb l'eruga, la camioneta no s'hi pot enfilar, ben segur que el camí està glaçat.  (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 178).

ENFORNAR v. tr. 

|| 1. Posar dins el forn; cast. ahornar, enhornar. Al començar | o enfornar | sens bon acort | lo pa 's fa tort, Spill 6251. Es robiols per esser bons, tot d'una de fets, enfornats, Alcover Cont. 223. 

|| 2. fig. Menjar, engolir; cast. tragar, engullir. Al acte d'anar a enfornarse la sevillana que tenia enrestada a la forquilla, Oller Bogeria 74. Y dinau tart ferm, en aquesta terra...—No més penses en s'enfornar, Alcover Rond. ii, 7. 

|| 3. fig. Aficar, fer entrar, especialment una arma o instrument punxant; cast. espetar. «Si t'atanses, t'enforno el ganivet». Lo jove enfornà lo bras en lo puny clos a manera de stocada, doc. a. 1582 (Ardits, v, 317). Fora capassa d'enfornar-li les estisores dins dels ulls, Vilanova Obres, viii, 208. T'enfornaré una burxa a les tripes,Pous Empord. 105. 

|| 4. fig., ant. Tenir coit. La oportunitat natural vol descarreguar la vexigua e segons la delectació enffornar lo delitós apetit, Corbatxo 71.

    Loc.—a) A l'enfornar: en començar pròpiament una cosa; en el moment d'anar a realitzar-la. M'estim més dir-vos-ho a l'enfornar, Penya Mos. iii, 112. Y com som estats a s'enfornar han arrufat sa coa, Ignor. 19—b) Aplegar i enfornar: fer una cosa tot d'una que un arriba, a la primera envestida (val.).

    Refr.

—«A l'enfornar se fan els pans geperuts»: vol dir que l'èxit de les empreses depèn de la manera com es comencen.

    Fon.: əɱfuɾná (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); aɱfoɾná (occ., Maestr.); eɱfoɾnáɾ (val.); əɱfoɾná (mall.).

    Etim.: derivat de forn.

[Jo, que la sacsejo vivament i atenta, trobo que] la meva raó es la mateixa que tenia a l''edat mes llicenciosa, si no es que, potser, s'hagi afeblit i empitjorat fent-­se vella; [i trobo que en refusar d'enfornar-me en aquell plaer, en consideració per l'interès de la meva salut corporal, no to pas més èxit que el que tenia antany per la meva salut espiritual.]  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 37.].

ENFOSQUES f. pl.

A les enfosques: a les fosques (Vallespir, Empordà). «Ara sí que hem quedat ben bé a les enfosques!»Com t'ets pas mort de por, aquí a les enfusques?, Caseponce Contes Vallesp. 123.

    Fon.: ələzəɱfóskəs (Camprodon); ələzəɱfúskəs (Vallespir).

La meua decepció fou pitjor que amb el castella. Al cap de dues setmanes, ja havia entès el que volia el senyor Marty i les meues notes van pujar de seguit. Amb la senyora Biscarra, vaig viure quasibé un any a les enfosques. Tenia les pitjors notes de la clase després d'en Dermigny.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 235.).

ENFURATAT

Dematí i tarda, En Met s'encaminava decidit cap a l'església, i enfuratat en algun racó d'altar, de cul en terra, amb les cames abraçades i els ulls fixos, deixava escolar mansament les hores.  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 28-29).

ENFUSTADET

Encara es conservava l'enfustadet on s'havia trobat la taula del mestre, i al seu puesto, s'assentaven dos músics:... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 72.).

ENFUTISMAR-SE v. refl. 

|| 1. Enfurir-se (Gir., Barc., Tarr.); cast. enfurecerse. Quan la vaca estava més enfutismada de la rabior de la brega, Massó Croq. 31. Per por d'aquella marassa traydora que tornava a enfutismar-se y amenassar, Víct. Català (Jocs Fl. 1903, pàg. 182). 

|| 2. Posar-se, en sentit despectiu (Men.); cast. meterse. «M'he enfutismat un sauot»: m'he posat una jaqueta vella. «Enfutismar-se a un rincó»: arreconar-se (Ferrer Dicc.). «Sempre s'està enfutismat dins ca seua» (ibid.).

    Fon.: əɱfutizmá (or., men.).

    Etim.: de enfurismar combinat amb fotim o fotre.

Enfutismat, Peter mirà cap el vestíbul per tal de veure qui era l'individu amb el qual havia estat.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 23).

ENGALAVERNAR v. tr. 

|| 1. Privar una cosa del seu moviment propi i normal (Mall., Men., Eiv.); cast.envarar, trabar. Quan los meus genois tendré | freds i engalavernats | que seran com a baldats | i vinclar-los no podré, Santandreu Mort Jud. 194. «Porta que s'engalaverna | deu esser mala d'obrir; | es parents rallen de mi, | què ha de fer sa gent esterna!» (cançó pop. Mall.). Engalavernar-se un nirvi: posar-se enravenat i sense moviment. Engalavernar-se una corriola: sortir la corda del solc de la corriola i quedar aturada i descansant damunt el fusell o eix d'aquesta (Mall.). a) fig. Sa lley més santa y eterna, | la trampa l'engalaverna, Ignor. 35. 

|| 2. Mal engalavernar: posar una cosa en males condicions de funcionament, de manera que no pot exercir la seva funció pròpia (Mall.). «Això està molt mal engalavernat».

    Fon.: əŋgələvəɾná (bal.).

    Etim.: derivat de galaverna, paraula que originàriament devia significar ‘gel’, relacionable amb les italianes dialectals calaverno (toscà), gaverna (genovès),galaverna (bolunyès), etc. (cf. C. Nigra ap. Arch. Glott. It. xiv, 276; Meyer-Lübke REW 4126).

Els ossos del genoll dret li cruixiren i nota el coll engalavernat. Des que vivia a Mallorca, com que no tenia necessitat d'aquelles salutacions tan arriscades, n'havia perdut el costum.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 335.).

Dedueix que estan a punt de caure al mar. L'Atlàntic, calcula. A més del fum, també pot veure el color blanc de l'escuma de les onades. El perill de mort, que abans li engalavernava el cos, l'obliga a actuar... (Sergi Pàmies. Sentimental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 97884772171356. 182 p. P. 20-21.). 

ENGALZAR v. 

|| 1. tr. Unir formant galze; cast. ensamblar. Llestesa y trassa com la d'ella pera engalsar els sarrells y reblar els clauets, Pons Auca 42. a) fig. Intercalar, aficar una cosa immaterial dins una altra; cast. engastar. Per entre polsada y polsada engalzar-hi algún tros de sa història, Oller Febre, i, 96. 

|| 2. intr. Estar unit formant galze; entrar una cosa dins el galze d'una altra (or., occ., val.); cast. engastarse, ajustar. «Això no engalza bé!».

    Fon.: əŋgəɫzá (or.); aŋgaɫzá (occ., Maestr.); aŋgaɫzáɾ, aŋgaɫsáɾ (val.).

    Etim.: derivat de galze.

[El meu llibre es sempre un. Llevat que a mesura que hom el reimprimeix, perquè el comprador no se'n vagi amb les mans del tot buides, jo em permeto d'afegir-hi (puix que no es sinó) una marqueteria ma! engalzada) algun ornament de més. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 190.].

ENGANAR v. tr.: 

V. enganyar.

ENGANYAR o ENGANAR v. tr.: cast. engañar. 

|| 1. Induir a error amb paraules o accions que deliberadament fan creure allò que no és.Negú de nos zo dit no enganassem los altres, qar tals n'hi a d'aicels qui cuidan enganar son uezi et engane sielex, Hom. Org. 7. No lo tolré ne'l dezebré ne'l enganaré, doc. a. 1064 (RLR, iii, 276). Proposà's l'aurifany que enganàs Na Renart, e dix a Na Renart aquestes paraules, Llull Felix, pt. vii, c. 7. Ages prudència per so que no sies enganat e per so que no engans; car enganar e esser enganat no's covenen ab prudència, Llull Doctr. Puer., 56, 3. Ay enemich..., tu m'enganist e'm decebist e de paradís me getist, Pere Pasqual, Obres, i, 145. Los mesquins qui axí'ls enganen e'ls donen a entendre hu per altre, Muntaner Cròn., c. 72. Fo feyta la companya de la rata e de la granota, que cuydava enganyar la una a l'altra, ibid., c. 284. Tot lur estudi e pensaments e altres coses no giren sinó a robar y enganar los hòmens, Metge Somni iii. La persona que és estada enganada, és pus cautelosa, Quar. 1413, pàg. 207. La boca mig obre per cridar-los: Torneu, que us enganyí, Atlàntida vi. Qui t'ha enganyat? Ja saps quina hora és?, Ruyra Parada 28. Especialment: a) Induir a error en el preu d'una cosa que es ven. Jo l'he enganyat de dos reals de vuyt,Lacavalleria Gazoph. No l'enganaven ni d'una maia, Alcover Cont. 52.—b) Seduir; posseir una dona sota promesa de matrimoni o amb altre error procurat. Un caualler qui's clamaua del batle qui li hauia enganada sa filla, ab la qual peccaua, Llull Felix, pt. i, c. 7. Si cauayleria fos offici de enganar e de forsar les vídues e les altres fembres, Llull Cavall. 14. Més són estats los hòmens que han enganades dones, que aquells qui són estats decebuts per fembres, Metge Somni iv. Si ho sabies, amich meu! | So enganyat la Marieta, | paraula de casament, cançó pop. (ap. Pelay Briz Cans. iv, 131).—c) Trair, mancar a la fidelitat. Enganyar el marit: mancar una dona a la fidelitat conjugal. Aquells qui han seguit guerres injustes e enganat lurs senyors, Metge Somni iii.—d) Atreure els animals a un lloc, o a fer una cosa, mitjançant un recurs artificiós que els fa equivocar. Enganyar els ocells amb un reclam, per caçar-los. Enganyar els caragols: fer-los traure la banya de dins la closca abans de coure'ls, perquè siguin més fàcils de menjar en esser cuits (Tortosa). 

|| 2. Fer caure en error amb una falsa aparença. «Catalina la festeig | i la voldria Joana; | si sa vista no m'engana, | en aquell recó la veig» (cançó pop. Men.). E sobre açò fom al pug, e el pug hauie'ns enganats, que era fort de la nostra part on lo uèyem, e de l'altra part era pla, Jaume I, Cròn. 321. Que no t'engan l'amplesa del entrar,Febrer Inf. v, 20. Lo rellotge me ha enganyat de una hora, Lacavalleria Gazoph.Enganyat per les distàncies, com sempre en les grans montanyes, mai acabo de ser a dalt, Massó Croq. 18. Que ja s'acosta l'estiu, si és que el sol no m'engana, Colom Juven. 34. 

|| 3. refl. Caure en error; judicar falsament. En axí com l'ome sensualment s'engana com la poma pudrida de la una part a ell absent, e per la part senser a ell present, diu que la poma és bella, Llull Cont. 317, 24. Com l'enteniment s'engana e reeb lo significat de vostre saber e no vol reebre lo significat de vostre poder, Llull Cont. 329, 21. Los hòmens en açò s'enganen, car o prenen religió lexada saviesa, o reeben saviesa jaquida religió, Scachs 63. Si't paren belles | ab tals ufanes, | no te'n enganes; | leva'ls les robes, Spill 10029. Los turchs se enganaren de la moltitut de soldats pensant eran molt més de lo que eran, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 751). Jo moriré jove.—Ca, ca! t'enganes; tu no moriràs encara, Penya Mos. iii, 109. Si no m'enganyo: si no estic equivocat. Si no m'engan, vós me haveu dit que sou entrat en infern. Metge Somni iii. Esser oanar enganyat: estar en error. Molt est enganat, dix ell; apar que no fasses diferència entre esperit y esperit, Metge Somni i. Aquesta viuda pobrelleta que ara ha posat los dos diners en lo gazofilàcio... los sacerdots trahen-se'n joch d'ella perque tan poch ha donat, e van molt enganats, Villena Vita Chr., c. 138. 

|| 4. Decebre; frustrar en les esperances. Ha estona que tenia tractat d'esposar-me, i ara sa novia ha volgut enganar-me, Alcover Cont. 449. Com romeu vaig per la terra | cercant un pler que may trob, | y mon pit s'axampla y s'obri | y enganat plorós se clou, Guiraud Poes. 50. a) impers. Sorprendre, donar resultat diferent del que s'espera. «M'engana que facem res»: tinc por que no farem res; me'n duré una sorpresa si aconseguim res (Mall., Men.). «Vols que et diga, Joan Creus, | sa resposta de ma fia? | Que es faldar de sa camia, | m'engana si tu l'hi veus!» (cançó pop. Mall.). A Pollensa s'ha ubert un Institut...; mos enganaria ferm que y ensenyassen sa doctrina cristiana, Ignor. 25. 

|| 5. fig. Eludir, distreure amb artifici una dificultat o cosa mala de passar. Enganyar la fam: fer-la més tolerable amb qualque cosa que la mitiga o la fa oblidar. Enganyar el temps: passar-lo més tolerablement. Si en Lluis s'esqueya aixafat, s'en pujava a la glorieta..., hi enganyava un xich el temps, Pons Auca 292.

    Cult. pop.—A enganyar: joc de noies, que es fa saltant a la corda amb dues que roden. Les que han de saltar, s'arrengleren a una banda, una darrera l'altra; quan la primera ha saltat una estona, ha de sortir, i ha d'entrar-n'hi una altra en el mateix instant de manera que no es perdi cap rodada de la corda; en sortir-ne la segona, ha d'entrar-hi la tercera en la mateixa forma, i així segueixen entrant i saltant les altres fins que n'hi ha una que no entra a temps; tant si entra a saltar tardanament com si ho fa abans d'hora, perd, i passa a fer de rodadora (Igualada).

    Refr.—a) «El cor no enganya»: vol dir que els pressentiments solen esser indicis segurs.—b) «Quan el diable va a resar, senyal que et vol enganyar».—c) «Qui enganya, resta enganyat».—d) «Qui a fora a casar-se va, o s'engana, o va a enganar» (Men.); «Qui fora vila es va a casar, o va a que l'enganyen o va a enganyar» (Val.); «A fora vas, o t'enganyen o enganyaràs» (Segarra, Urgell): vol dir que els matrimonis entre persones de diferent poble o regió solen portar decepcions.—e) «Si vols enganyar el català, dona-li primer coca i després pa» (Urgell, Segarra).—f) «Qui fa parts i s'enganya, Sant Pere li pega al cul amb una canya» (Val.); «Qui fa parts i s'engana, Sant Martí li treu un ull» (Mall.): vol dir que mereix molta censura el qui fa partions i s'equivoca.

    Fon.: əŋgəɲá (pir-or., or.); aŋgaɲá (occ., Maestr.); eŋgaɲáɾ (val.); əɲɟəná (Palma, Manacor, Pollença); əŋgəná (Inca, Sóller, Artà, Llucmajor, Men., Eiv.).

    Var. ort. ant.: engannar (doc. a. 1081, ap. RLR, iii, 279); anganar (Curial, ii,14); enguenar, enguanar.

    Etim.: del llatí *ingannare, mat. sign., verb que ha tingut descendència en totes les llengües romàniques (cf. Meyer-Lübke REW, s. v.).

Amollonar les etapes d'una cronologia és sempre una tasca força complexa, en la qual l'historiador s'arrisca a enganar-se per tal de posar límits -conceptuals, a més- a un continu decurs. Agustín Rubio reix d'una temptativa compromesa, i el segle resta estructurat en tres fases, a bastament aconseguides, fruit d'una rigorosa anàlisi històrica, abans que de deduccions mentals, i d'un plantejament globalista on cap factor és menyspreat. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 18).

ENGANUSSAR-SE v. refl.

Ennuegar-se, fer mala via en el menjar (Rosselló).

Menjava amb tanta rusticitat durant els àpats ofi­cials que ens avergonyia a tots. Un dia que s'enganussava, havia re­cuperat el menjar amb el dit a dintre del canyó... En Clerc, categóric, havia dictaminat:

-C'est un plouc. («És un tauja.») (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 314.).

ENGATJAR v. tr. 

Induir, comprometre, obligar (Rosselló). Se passejava pels carrers amb el porc, per mor d'engatjar la gent a pendre bitllet, Saisset Pougnat 3.

    Etim.: pres del fr. engager, mat. sign.

Quan, en el decurs de la conversa, Protàgores concedeix una mica malhumorat: «Si tu ho vols, sigui així», Sòcrates li replica que ell no admet aquest «si ho vols»: el que ell demana és un engatjament personal i real amb la veritat. Heus ací la primera de les diferències entre Sòcrates i els sofistes. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 124.].

Perpinyà es va convertir en la meca de cinèfils i lectors catalans engatjats, però aquest contraban transfronterer a petita escala no hauria d'amagar el fet que per trobar llibres prohibits no calia pas anar a França, perquè ja circulaven pel centre de Barcelona pocs mesos després d'acabada la guerra. (Jordi Cornellà-Detrell. Barcelona, la ciuat dels llibres prohibits. Art. revista L'Avenç 419, gener 2016, pàg. 41.).

—El d'engatjar la vida?

—El de fer la cosa que en un moment donat m'exigirà. Exigirà la meva pobra i petita carcassa.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 250.].

ENGAVANYAR v. tr. 

|| 1. Enfarfegar, cobrir excessivament de roba que fa nosa, que priva de la llibertat de moviments (or.); cast. embarazar, engabanar. «A l'estiu, la roba engavanya molt». Gràcias als vestits llarchs que duyan que las haurian engabanyat y fet molta calor, Genís Julita 12. Sempre aquell mateix paletrís d'engavanyar el menut, Ruyra Pinya, i, 159. El ric surt de casa | tot engavanyat, | les sabates negres | i el coll ben planxat, cançó pop. (ap. Amades Hum. 36). 

|| 2. Molestar per excés de càrrega; cast. embarazar, cargar. «No hi ha res que m'engavanyi més que portar moltes maletes». «Tinc un ull tot engavanyat»: tinc un ull inflamat, inflat (Llofriu), a) fig. En Nonat, ab ulls atònits, sentia que li engabanyava el cor y li muntava al cap... la sensació deliciosa del dia abans,Víct. Cat., Film (Catalana, i, 471).

    Fon.: əŋgəβəɲá (pir-or., or.).

    Etim.: obscura. Tal vegada del cast. engabanar, ‘posar el gaban’, amb la ncanviada en ny per influència d'altres mots.

Més al·licients ofereixen les «cançons» de to popularista, però d'extracció culta, que tanta expansió van assolir durant el segle XVI. Si l'engavanyat decasíl·lab provençal, al qual obligava l'herència medieval, i la versificació de l'arte mayor calcada dels castellans donaven a la poesia amorosa fins ara esmentada un descabdellament morós i poc dúctil, la «cançó», generalment muntada sobre l'heptasíl·lab i organitzada en estrofes breus i amb el peu forçat d'un «refrany» enginyós... (AA. DD. De les germanies a la Nova Planta. Història del País Valencià vol. III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2935-6. 416 pàgs. Pàg. 292.).

Li va saber greu haver de llogar un cotxe que el portés a la casa d'estiu dels Channing-Peabody, i en aquella estació de l'any el vestit 

que portava l'engavanyava.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. 

Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 94.].

ENGIPONAR v. tr. 

|| 1. Vestir de gipó; cast. enjubonar. 

|| 2. Abrigar, cobrir de roba (Conflent); cast. arropar. 

|| 3. Arreglar, preparar bé o malament (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Camp de Tarr.); cast. arreglar. «Anar ben engiponat», «mal engiponat»: anar ben o mal compost. Jo no entrego la feyna que no estiga conforme; no n'engipono, de malandandos, Vilanova Obres, ix, 25. Estenia el paper en aquella mena de facistol que ell mateix s'havia engiponat, Pons Auca 160. La seva missió era engiponar aquell article de munició, Puig Servitud 111. a) iròn., Pegar, castigar. Li digué tot pegant-li:—Descaradot! Vina aquí y veuràs com t'engipono jo!, Sixt Vilà (Catalana, vi, 20).—b) refl. Enginyar-se, arreglar-se per obtenir una cosa (Olot, Empordà, Barc.). «Ell pla va engiponar-se per sortir amb la seva». «Com t'has engiponat per a pujar?».

    Fon.: əɲʒipuná (or.); əɲʒiponá (mall.).

    Etim.: derivat de gipó.

Caps de setmana tan íntims i ell que no contesta. Res, total no tinc son. Saps qué faré? Surto i me'n vaig a trucar-li a l'intèrfon. Engipono el llit tan bé com puc: poso un coixí sota els llençols en comptes del meu cos i deixo preparat a la cadira el vestit que em posaré demà al matí per anar a classe. [Federico Moccia. Tinc ganes de tu. (Ho vogli de te, trad. M. Ubach i E. Bertran). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1006-9. 572 pàgs. Pàg. 167.].

Els components del jurat fan figura d'estar satisfets amb allò que conta el doctorand, i la doctora Badia pren no­tes. Nosaltres, parem l'orella. Ventura s'engipona un pàmpol amb la má dreta.(Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 32.).

Engiponada

Quant a ma germana, es va queda espantada a casa seva, mal engiponada, amb la camisa de dormir, preparada per ficar un mugró a la boca del Silvio només que ell insinués un gemec. Així, al quart mes d'embaràs, el pe de la malaltia va recaure sobre meu. [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 184.].

ENGIRES f. pl. 

Voltants, proximitats d'una data (Empordà). «Quan tornaràs, ara?—Per les engires de la festa major». «El raïm joanenc madura per les engires de Sant Joan de juny». Margarida se'n va anar per les engires de la caseta, Valor Rond. 40.

    Fon.: əɲʒíɾəs (or.); eɲʤíɾes (val.).

    Etim.: de engir, substantivat i convertit en forma plural.

I el contracte faixa que, ara juliol, a les engires de l’agost, et mortifica. Perquè no vas pensar en clàusules escapatòria. No vas preveure que a l’estiu, de barcelonins pràcticament no en trobaries. (Revista L'Avenç num.425, juliol-agost 2016, pàg. 8.).

ENGLANTINA f. 

Planta de la família de les jasmínies, espècie Jasminium grandiflorum; la flor d'aquesta planta, que és blanca per dintre i un xic envermellida per fora, és més gran, més bella i molt més aromosa que la del gessamí comú (or., occ.); cast.jazmín real. Com en camp de violes l'englantina, | só de totes les illes la regina, Atlàntida vii. Suaus florien les englantines, Riber Sol ix. 71. Englantina d'or: joiell que representa la flor susdita i que es dóna com a premi a la millor composició de tema patriòtic en els Jocs Florals. Si guanyo l'englantina, | brillarà entre els tresors de Montserrat, Camps i F., Poes. 8.

    Fon.: əŋgləntínə (Barc.).

    Etim.: probablement del fr. églantine, que segons Wartburg és derivació d'un mot llatí *aquilentum ‘rosa silvestre’ (cf. Wartburg FEW, i, 118; Meyer-Lübke REW 584).

I ell-ja sabeu, senyors—, havia nascut per a més altes destinacions literàries que les de guanyar englantines... I veus aquí que allavors comença a publicar els Quadrets de fora, saborosa mescla de la poesia pagesívola que havia conreuada als primers temps i del nou credo verista que amb tanta empenta es posava a professar. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 319).

L'englantina florida té un color tan punyent / com profund és el tint perfumat de la rosa, també viu entre espines i sap jugar amb el vent / quan ve l'alè del maig i la deixa desclosa. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 151.)].

La il·lusió «cosmopolita» rebutjava la innòcua trompeteria pa­triotera de les «englantines» de Jocs Florals. Alcover, absolutament al marge de l'«englantinisme», hi ensuma un nou perill de despersonalització. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 67.).

ENGLOTIR (ant. escrit també englutir). v. tr.: cast. englutir, engullir, tragar. 

|| 1. Engolir, fer passar per la gola a l'esòfag. Lo drac... ab cada boca menjava e englutia les tres donzelles damunt dites, Llull Cont. 356, 16. Que no puxa la píndola anglotir ne la puxa gitar puys. Flos medic. 116 vo. Pobre de tu, si t'has englotit aquestes porqueries, Espriu Lab. 99. a) fig. Si vós, Sènyer, en la mort englutís e gustàs amargors per amor de mi, Llull Cont. 129, 23. 

|| 2. fig. Absorbir i fer desaparèixer. La mar glota beu e engloteix les riquees sens nombre qui eren en aquellas naus, Hist. Troy. 320.

    Fon.: əŋglutí (Barc.); eŋglotíɾ (Val.); əŋglotí (Palma).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: del llatí inglŭttīre, mat. sign.

(enllaç)

No parlarem de la seva infantesa ni de com va madurar, fins que va poder lluitar amb Cronos, el va guanyar, el va encadenar i va obligar-lo a retornar, plens de vida, tots els petits déus englotits. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 13.).

ENGOLAR v. tr.

|| 1. Fer passar per la gola; enviar-se, engolir; cast. engullir, tragar. a) En sentit propi: Beu a la regalada... Lo seu galan li posa un bes su'l cogot. De sospresa engola de través; tota es mulla..., mes riu, Rev. Cat. iii, 203.—b) fig. Titans pugen i baixen, i com caldera al coure, | mostrant-los se'ls engola de nou a tomballons, Atlàntida ix. Què són tots, sinó la pols... que el torrent dels segles arrossega, i engola amb ells i tot l'eternitat, Verdaguer Idilis.

|| 2. refl. Ficar-se, entrar dins un lloc estret; cast. engolarse. Una caverna en la qual el mar, botint-se lentament, s'hi engolava com xuclat, Ruyra Pinya, i, 29. Sis o set llaguts... s'havien engolat a l'ensenada, ibid. 81.

|| 3. Encaixar bé una boixa amb la mànega del fusell d'un vehicle (Barc.).

|| 4. Donar a la veu una ressonància especial de la gargamella; cast. engolar. Tenia una veu molt agradable si no l'hagués engolada un poquet massa, Ignor. 48.

    Fon.: əŋgulá (pir-or., or., men.); aŋgolá (occ.); eŋgoláɾ (val.); əŋgolá (mall.).

    Etim.: derivat de gola.

L'Hèctor formava part de la pri­mera generació d'actors catalans que no engolava la veu ni sobreactuava. (Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs. Pàg. 35.).

ENGORD

Aleshores ho vaig veure, jo he vist que es pot fer per amor, vaig veure com la Maria es descordava la brusa i els sostenidors, com se li acostava i com li agafava una mà per posar-se-la a la sina, com es passava la mà pel pit, els artells ossuts contra la carn tova dels pits, com li aga fava la mà mentre l'acaronava i el tocava per sobre dels llençols, el ventre, les cames, l'engord, frec de roba...   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 226).

ENGORRONIR v. tr.

|| 1. Llevar el delit, la gana de moure's, d'esforçar-se (or., occ.); cast. emperezar. Un gussi... et convé! Sa canya és encantada; a sa llarga t'engorroniria, Ruyra Pinya, ii, 182.

|| 2. refl. Perdre el delit, la gana de moure's, de treballar, de fer qualsevol esforç (or., occ.); cast. emperezarse. «Pany d'home! Aquest hivern s'ha engorronit a casa, i ara no vol moure-se'n de cap de les maneres». Que s'abrigués bé; no valia res engorronir-se; a tombar aires i soleiades!, Ruyra Parada 15.

    Fon.: əŋguruní (or.); aŋgoroní (occ.).

    Etim.: derivat de gorró.

A més a més, ja sap que és molt més saludable passar-se un estiu al campament -ah, i molt més lògic que dic jo- que no pas engorronir-se en un jardí dels afores i gastar el pintallavis de la mama i empaitar senyors reservats i estudiosos i moure brega a la més petita provocació.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 65.].

Quin plaer, quin plaer més fondo i més estrany, com de sant que fes miracles, sentia mossèn Llàtzer a l’adonar-se que, per allí al voltant seu, tot se reviscolava i eixerivia al compàs de la seva voluntat, fins arribar-se a bellugar les coses cançoneres i engorronides que més entrebancs li posaven suara amb el llur ensopiment! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 60).

Fins de vegades sentia com una mena de vergonya de Veure que el seu esperit, que un temps tenia ales per a volar fins als cims lluminosos de la divina contemplació, ara es trobava engorronit com una bestioleta de la terra que no pot alçar el cap d’entre la pols. Quina angúnia li feia, a certs moments, sentir-se l'ànima encadenada a la mesquinesa de semblants cavil·lacions! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 113).

ENGORRONIT, -IDA adj. 

Mancat de delit, de gana de moure's, de treballar, de sortir, de fer qualsevol esforç; cast. emperezado. Taups de la terra, engorronits a las arrugas de las montanyas, Casellas Sots 78. Qui té càrrec, hom sospita, | en sa tasca engorronit, | mai cap lleure aconseguit, Carner Lluna 211.

    Etim.: del part. pass. de engorronir.

A la porta de l'institut, mentre els veterans s'aplegaven amb les seues coneixences, els nous formàvem una estampa de pagesos engorronits i agafats a les carpetes, i se'ns veia a la cara que portàvem un grapat de quilòmetres de carretera entortolligats a l'estòmac, fent estralls amb el cafè amb llet. I la fortor de clor que desprenia la Fàbrica, constant, mare­jadora, tampoc no ens ajudava gaire. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 28.).

ENGRONSAR v. tr. 

Gronxar (val., mall.); cast. mecer, columpiar, balancear. Avuy t'engronsa l'embat, Maura Aygof. 141. Dona penitent | que engronsa lentament | sa cabellera ardent, Riber Sol ixent 78.

    Loc.—a) No voler saber qui l'ha engronsada: desentendre's d'una cosa, no voler-ne saber res més (Mall.). Y sense voler sebre qui l'havia engronsada, mos posàrem a córrer, Roq. 20.—b) Qui l'ha feta, que l'engrons: es diu per indicar el propòsit de desentendre's d'un assumpte i deixar-lo en mans d'altri (Mall.). La frase completa es troba en aquesta cançó popular: «Qui l'ha feta que l'engrons | i que li dón pa sa mare; | no me puc casar per ara | perque són buits ets orons».

    Fon.: aŋgɾonsáɾ (Cast.); aŋgɾunsáɾ (Alacant); aŋgɾonsá (Mall.).

    Var. form. i sinòn.: gronxar, engronxar, agrunsar, algrunsar.

    Etim.: V. gronxar.

El gronxador, Fragonard (viquipèdia)

Mentre engronsa la Isabelle al pit, la Pari el posa al corrent de tots els detalls del dia: quanta llet ha pres la Isabelle, quant ha dormit, el que han mirat juntes a la tele, els jocs minimats a què han jugat, els nous sorolls que fa. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 231.].

ENGRUDÓS, -OSA adj. 

Que té engrut; cast. engrudoso, mugriento.

ENGRUT m. 

|| 1. Matèria pastosa o quasi líquida, composta especialment de farina i aigua, que serveix per a unir i aferrar dues coses; cast. engrudo. La ploma en la sageta no ha ab què's tenga com no és feta conjuncció d'engrut o d'altre cosa enfre ella e'l fust, Llull Cont. 345, 26. May fust ab fust engrut pegat no tench, Febrer Inf.xxxii, 49. 

|| 2. Brutícia; matèria pastosa adherida a un objecte; cast. mugre. «Els mobles d'aquesta sala tenen mig dit d'engrut». Tenir engrut al païdor: tenir l'estòmac brut (Flamisell).

    Fon.: əŋgɾút (or., bal.); aŋgɾút (occ., val.).

    Etim.: del germànic grut, ‘farina de civada’.

¿Com podia omplir-se el príncep, quins interessos podia crear i quines facultats, per Déu, posseïa? Era tan ignorant com una de les engrudoses ovelles londinenques que pasturaven davant d'ells, i tan encongit com la franja del seu capell.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 191.].

ENGUERXIR v. tr. 

|| 1. Tòrcer; desviar de la línia recta; cast. desviar, torcer. El coll estirat y els ulls enguerxits, Víct. Cat., Sol. 90. El pare... enguerxí la boca, arrufà el nas, Ruyra Pinya, ii, 29. 

|| 2. refl. Tòrcer-se; prendre guersesa, especialment la fusta (Empordà, Gir., Plana de Vic); cast. alabearse.

    Fon.: əŋgəɾʃí (or.).

    Sinòn.: enguerxar, guerxar, tòrcer.

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: derivat de guerxo.

Una bona calaixera, feta amb rics materials i amb totes les regles de l’art, era equivalent a un joiell. La seva confecció posava a prova l'habilitat i el bon gust del mestre ebenista, que les construïa, quasi sempre, per encàrrec. Independentment de l'estil, que variava segons les modes i d'altres particularitats que indicava el comprador, el mestre havia d'escollir bé la fusta —caoba, anacard, xicranda, palissandre- i procurar que fos ben seca, per tal que no s’enguerxís, i uniforme, perquè no es notessin diferències en el conjunt. Si la fusta tenia aigües, calia treballar-la, de manera que no es trenqués el dibuix en fer els compartiments, i el més difícil, però que donava el to al moble, era que els calaixos estiguessin tan ben ajustats, que el frontis de la calaixera semblés llis, sense més signe de divisió que els es– cuts dels panys i les nanses de metall. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàgs. 75-76).

ENJOGASSAT, -ADA adj.

Delitós de jugar; lliurat als jocs propis d'infants o de joves (persones o animals); cast. retozón, juguetón. Com un infant enjogassat y travinell, Girbal Oratjol 72.

    Var. dial. val.: enjuassat (Gent jove y molt enjuassada, Martí G., Tip. mod. i, 72 a).

    Fon.: əɲʒuɣəsát (or., men.); aɲʤoɣasát (occ.); eɲʤuasát (Cast.); eɲʧuasát (Val.); əɲʒoɣəsát (mall.).

    Intens.: enjogassadet, -eta; enjogassadot, -ota; enjogassadíssim, -íssima.

    Var. form.: ajogassat.

    Etim.: part. pass. de enjogassar.

Abans del canvi, a l'oliva, recordo una Joana cómplice i loquaç, sempre nyic i nyec amb la tieta. Però era un nyic i nyec enjogassat, com quan la provocava amb històries d'ins­titut uncensored. La dona es posava les mans al cap: Joana, que hi ha la xiqueta, doooona. I la xiqueta, als onze anys, als dotze, als tretze, sempre era jo, rient per davall del nas.(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 62)

L'aigua les acull i les panxes desapareixen momentàniament. Les dues noies salten, enjogassades, s'esquitxen, es capbussen. (Pàg. 10)

No la van veure, wnjogassats com estaven, i ella va entrar directament a la casa per descarregar el pes que duia a les bosses: coques de Sant Joan, els tovallons de paper, mitja síndria, el vi, una safata de formatges. (Pàg. 144)

(Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs.).

Enjogassat

Jim es posà la gorra donant-li una airosa inclinació que deixava sortir un rínxol per un costat; i, atansant-se a la seva mare per darrera, li rodejà l'ampla cintura amb els braços i li besà la galta. Després, enjogassat, li mossegà el lòbul de l'orella. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 13-14.].

Enjogassat

-Naturalment, ara mateix –va dir-li en Karl, rialler i tot enjogassat, i com que era un xicot forçut, va carregar-se la maleta a l'espatlla. Però, metre observava com el seu conegut s'allunya va amb els altres gronxant lleugerament el bastó, es va adonar desconcertat que s'havia descuidat el paraigua a baix, dins el vaixell. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 7.].

ENJÒLIT adv. 

|| 1. ant., nàut. Sense govern; a mercè de les onades; cast. a la deriva. Se són descuberts tres vaxells que estan enjòlit devant del cap de la pedra, doc. a. 1604 (Men.). 

|| 2. Sense puntals o reforços laterals (Mall.); cast. en vilo. «Aquella biga estava ficada en terra, ben dreta per amunt, i ben enjòlit». «Aquest edifici està massa enjòlit». 

|| 3. Sostenint-se en l'aire, sense tocar per sota en cap cos que ho suporti (Mall.); cast.en vilo.

    Fon.: əɲʒɔ̞́lit (Mall.); també hem sentit dir əɲʒɔ̞́li.

    Sinòn.:— || 3, enlà.

    Etim.: incerta, però segurament relacionable amb el provençal estre en joli ‘estar en camisa, vestit lleugerament’, i amb el cors in giolitu ‘ociós, sense preocupar-se de res’ (cf. Spitzer Lexik. 94).

Si la funció de Casanovas se serveix dels esquemes de melodrama, la força motriu de Poder absoluto és l'enjòlit i els pols dialèctic entre dos personatges...(Núria Santamaria, Polítics, per defecte? art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 64).

ENJONDRE o ENJONRE adv. 

En altre lloc (Berguedà, Lluçanès, Plana de Vic, Solsona, Ripoll); cast. en (a) otro sitio. «Succeeix lo mateix aquí i enjondre» (Berga). «Això ho fem en ço del nostre, però també es fa enjondre» (Plana de Vic). «L'amo no és aquí; serà enjonre» (Solsona). «No solament hi ha els del poble; també són molts els d'enjonre» (Prats de Ll.). «Dels peus só mullat; d'enjonre, no» (Gombreny). «A un cornaló de la plaça hi ha neu, i tot lo d'enjonre, no» (Pobla de L.). Ni aquí ni enjondre ne trobaran d'altre, Girbal Oratjol 259. Pugen l'escala dient com enjondre: Au-Maria!,Scriptorium abril 1923. Enguany, aquí és de les cases que el fangar és avençat; enjonra de la parròquia no ho és pas tant, Scriptorium, desembre 1925. 

|| (Sembla que a la Plana de Vic el mot enjondre ha pres també el significat de ‘a tot arreu’. Quant a l'accepció ‘fa poc temps, fa una estona, poco antes’, que el diccionari Aguiló atribueix al mot enjondre en el poble d'Olesa de Bonesvalls, sembla esser una mala interpretació, car la frase que posa com a exemple es pot traduir bé atribuint a enjondre el sentit originari i ben documentat de ‘en altra part’: «Vós m'oferiu 50 rals i enjondre me'n donaven tres duros i no ho som volgut donar»).

    Fon.: əɲʒóndɾə (Berga, Vic); əɲʒónrə (Gombreny, Pobla de L., Solsona, Ripoll).

    Etim.: del llatí aliŭnde, mat. sign.

Jo tinc les meves lleis i el meu tribunal per a jutjar-me, i m'hi adreço més que enjondre. Limito, això si, les meves accions segons els altres, però no les amplio sinó segons jo mateix. Només vosaltres mateixos sabeu si sou covard i cruel, o lleial i devot; els altres no us veuen en absolut; us endevinen per conjectures incertes; veuen no tant la vostra natura corn el vostre art.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 29.].

[El parer d'Hegesies, que no hem d'odiar ni d'acusar sinó, instruir, es just enjondre; però aquí] es injustícia i inhumanitat de socòrrer i d'esmenar el qui no en vol saber res i que, per això, es troba més malament. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 163.].

A la Charriéra daus Aups (la Rue des Alpes, viaja...) freqüentava una llibreria amb llibres introbables enjondre.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 159.).

ENJOVAT m.

Biga damunt la qual en descansen d'altres, en un trespol o coberta (Ulldecona). 

Enjovat

Això era com parlar-li de la lluna. Així, doncs, vaig acomiadar-me'n per no haver-me d'empassar la llarga sèrie dels seus desraonaments.

Sou vosaltres que teniu la culpa de tot plegat, vos altres que m'heu enjovat ací, que m'heu predicat tant l'activitat. Activitat! (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 88.).

ENJUB m.

|| 1. Pica o bassa petita que hi ha al costat d'una de gran, i serveix per a rentar-hi la roba (Camp de Tarr., Conca de Barbarà); cast. balsa. La remor de l'aigua que queia a l'enjup, Querol Her. cab. 397.

|| 2. Paret de reforç, contrafort que es posa a una paret principal per evitar que s'enderroqui (Pla d'Urgell); cast. estribo, contrafuerte.

    Fon.: əɲʒúp (Camp de Tarr.); aɲʤúp (Conca de Barbarà, Pla d'Urgell).

    Etim.: de aljub, amb l'article aràbic alsubstituït pel prefix en-.

Julieta al quedar-se sola féu un badall que temps ha te nia començat, i sense soroll, ompli un gibrellet d'aigua dins l'enjup, refrescant-se cara i mans, esbandint-se els cabells, rentant-se els braços... pensant que un parell de pensaments tot or francès encara que esmaltat eren ben poca cosa per qui com ella tant se comprometia...  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 45.).

ENLLEFERNAR

• • Pronúncia:

Oriental: /ən.ʎə.fərˈna/

Occidental: nord-occ. /en.ʎe.ferˈna/, val. /en.ʎe.feɾˈnaɾ/

• • Rimes: -a(ɾ)

  • Homòfon: enllefernà

  • Etimologia: a aquesta paraula li falta l'etimologia. Podeu ajudar el Viccionari incorporant-la. 

Més ben dit, han canviat els animalons mateixos. Quan jo era petita i amb l’escola anàvem al zoo (entrepans de petxuga arrebossada, refredats i oliosos, mandarines per acabar de deixar els dits enllefernats), les estrelles suposo que eren els elefants, els monos, les girafes, els dofins... (Anna Ballbona. Disbarats, 3. La voracitat de les sèpies i altres animals. Article revista L'Avenç, núm. 432, març 2017, pàg. 8.).

Era molt mansa. La Grisa havia arribat a estar molt grassa i pesada pel part. En una altra foto, sortim ma mare i jo acariciant els seus cabrits i diria que donant-los de mamar, Jo surto amb els pantalons vells de xandall del col-le, que ja curtejaven, unes bambes usades, primes i enllefernades pels fems, i un cap gran com ara, amb el cabell tallat en mode. (Ovelles de la meva vida. Anna Ballbona Art. revista L'Avenç, 436, jul./agost 2017. P. 12.).

ENLLORAR v. tr. 

Entelar; cast. empañar. Sí, que son ull tot just badat s'enllora, | de cel com mirall viu, Verdaguer Idilis. No poguí evitar que els ulls se m'enlloressin, Ruyra Pinya, ii,136.

    Fon.: əɲʎuɾá (Empordà, Plana de Vic, Penedès).

La velocitat dels vents augmentava sense parar, fent que se m'enlloressin els ulls i que em rodolessin rius de llàgrimes galtes avall, però això no era el pitjor; el pitjor va començar quan cadascun dels fills d'Èvol va agegir al seu corrent el petit detall pel qual era conegut: Bòrees, Apàrcties i Hel·lesponti es van anar refredant progressivament fins assolir una temperatura gèlida insuportable. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 380].

ENNIGULAR v. refl.: 

V. ennuvolar.

ENNUVOLAR v. tr. 

|| 1. Cobrir de núvols; cast. nublar. Tu est lum sobirana la qual alguna ceguetat no ennuvola ni tenebres no la enfosqueixen, Oliver Exc. 38. El riu Sena s'escola | sota el tràfec de ponts que la boira ennuvola, Pérez-Jorba Poem. 17.a) refl. Cobrir-se de núvols el cel; cast. nublarse. Lo temps se ennuvola o se embroma, Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. fig. Llevar la claretat serena; cast. nublar. a) refl. Perdre la claretat serena.S'ennuvolava del Rey la mirada altiva, Ruiz Poes. 14.

    Var. form.: ennugolar, ennivolar, ennigular, ennugolir.

    Fon.: ənnuβulá (or.); annuβolá (occ.); ennuvoláɾ, ennuβoláɾ (val.); ənnuɣulá(Empordà); ənnivulá (men.); ənniɣulá (mall.); ənnuɣulí (Empordà).

    Etim.: derivat de núvol (i de ses var. núgol, nigul).

La claror so­morta no convida a matinar, pensa Peres, que sempre es desperta més tard quan el dia és ennigulat com avui. Està cansat. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 36.).

ENNOVAR v. tr. 

|| 1. Fer cosa nova; introduir novetat; cast. innovar. Jo escusadament li dix que'l feyt era gran e que no'n devia res ennovar, doc. a. 1326 (Finke Acta Ar. 831). En autruy priorat non entendem ren ennouar, doc. a. 1352 (Miret Templers 418).

|| 2. Donar notícia; comunicar una nova; cast. contar, hacer saber. «Viudeta, això serà ver | lo que a mi m'han ennovat? | Vós teniu s'homo embarcat | i cercau enganar-mè» (cançó pop. Mall.). Fa el general camí brunzent que de llur fi els ennovi: els soldats de l'lmperi... no han d'aturar-se, Carner Lluna 17.

    Fon.: ənnuβá (Barc.); ənnová (Mall.).

    Var. form. i sinòn.: innovar.

    Etim.: del llatí ĭnnŏvare, mat. sign. || 1.

—Ai las, mesquina! Déu no vol que visqui prou per veure Tris. tany, mon amic, encara una vegada, una vegada solament; vol que jo em negui en aquest mar. Tristany, si jo us hagués parlat encara una vegada, poc se me'n donaría de morir després. Amic, si no vinc fins a vós, és que Déu no ho vol, i és el meu pitjor dolor. La meya mort no em fa res: puix que Déu la vol, jo l'accepto, però, amic, quan us n'ennovareu, morireu, jo ho sé bé. El nostre amor és de tal guisa, que vés no podeu morir sense mi, ni jo sense vós. Veig la vostra mort da­vant meu al mateix temps que la meya.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.109.].

ENRAVENAMENT m. 

Acte i efecte d'enravenar; cast. tiesura, erección. Haver de fer l'arenga en castellà, ab aquell enravenament a la llengua, Vilanova Obres, iv, 53.

    Fon.: ənrəβənəmén (or.); ənrəvənəmént (mall., men.).

ENRAVENAR v. tr. 

|| 1. Privar de flexibilitat; posar rígid; cast. entiesar. «El gat ha enravenat la cua». a)absol. Alçar el membre viril (Mall., Men.); cast. levantar. 

|| 2. refl. Posar-se rígid pel fred, per la mort, per una acció química, etc.; cast. ponerse yerto, aterirse (de fred). «Si surts amb un fred així, t'enravenaràs». La noya... dorm; ¿què havia de fer enravenant-se de fret per les cadires?, Vilanova Obres, iv,276. Sa porcella... penjada a una estaca amb una pedra dins sa boca perque s'hi enravanàs i li tenguessen bo de passar es burjó, Alcover Cont. 535. «Els morts s'enravanen desseguida». «La roba posada en midó s'enravana». «Les cols s'han enravenat»: es diu quan les cols (o altres verdures) s'han endurit per l'excés de fred, per les gelades. 

|| 3. refl. Encarcarar-se una persona alçant molt el cap i movent-se amb poca flexibilitat, sia per defecte físic, sia per supèrbia, irritació, etc.; cast. erguirse, entiesarse. 

|| 4. refl. Posar-se enèrgic, prendre una actitud combativa, intransigent; resoldre's a no cedir; cast. ponerse tieso. Però ell s'haurà d'enravanar fort, que em sefalch a mi!,Alcover Rond. ii, 2a ed., 15.

    Fon.: ənrəβəná (or.); anraβaná (occ.); enraβenáɾ (val.); ənrəvəná (bal.).

    Conjug.: regular segons el model cantar. Les formes rizotòniques en el dialecte baleàric adopten la vocal tònica a (enravan, enravanes, etc.), com si l'infinitiu fosenravanar.

    Sinòn.: encarcarar.

    Etim.: sembla derivat de rave, però segons Coromines es deriva de rede (< rĭgĭdu) per via de la forma enredenar, canviada en enravenar per l'analogia de rave (BDC,xix, 29-30).

Els quaranta soldats de la XII Legió s'hi van negar perquè eren cristians, i van ser condemnats a morir d'enravenament, és a dir, de fred, penjats corda, nus, sobre un estany glaçat. [Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 157.].

→ Ara en Dwayne s'aixecà, després d'haver-se cruspit milers de mots d'aquella humorada solipsista en cosa de deu minuts.

Es dirigí enravenat cap al piano. El que li feia anar enravenat era el respecte que sentia envers la seva pròpia força i rectitud. No gosava emprar tota la seva força.només a caminar, per por de destrossar la nova Posada de Vacances amb els seus passos. No temia per la seva vida. El llibre d'en Trout li assegurava que ja l'havien matat vint-i-tres cops. En cada ocasió, el Creador de l'Univers l'havia apedaçat i tornat a posar en marxa. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 217.].

Enravenar

Però la Lila va fer que no amb el cap, contrariada: «Quin desenfrenament, Lenù, fa dues setmanes es morir el fill de la senyora Palmieri, el van trobar als jardinets I em vaig adonar de com l'havia molestat aquella paraula desenfrenament, pel valor molt positiu que jo li havia donat en pronunciar-la. Em vaig enravenar, vaig provar de dir: «Potser estava malalt del cor». Ella va respondre: «Estava malalt d'heroïna -i tot seguit va afegir-: I prou, ja n'estic farta, no val passar el diumenge parlant de les fastigositats dels Solara». [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 210.].

L'estudi dels llibres es un moviment lànguid i feble que no escalfa; men­tre que la conversació ensenya i exercita al mateix temps. Si converso amb una anima forta i amb un justador enterc, em pitja als flancs, em pica a 1'esquerra i a la dreta; les seves idees estimulen les meves.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 149.].

El petit establiment era ni més ni menys que al barri de Kvadraturen, els orígens de la ciutat, just a la cruïlla on el mercat de la droga i el de la prostitució es donaven la mà. De fet, el més habitual era que lloguessin les habitacions per hores per un preu que incloïa unes tovalloles enterques com una mala cosa de tant rentar-les amb aigua bullent. La decoració de les habitacions no l'havien tocat d'ençà que l'actual propietari s'havia quedat el negoci ara feia uns setze anys, però això sí: els llits els havien de canviar per força cada dos anys, perquè la clientela els destrossava.  [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 419.].

ENROGALLAR v. tr.

Enronquir la veu;—refl., Enronquir-se, fer-se ronca la veu; cast. enronquecer. S'ohia una veu vociferar... a la qual responien desseguida mils d'altres veus enrugallades, J. Calzada (Jocs Fl. 1909, pàg. 117). És una veu enrogallada que crida, Ruyra Parada 76. Y els francesos s'enrogallen ab la Marsellesa, J. Collell (Gaz. de Vic, 17 agost 1929).

    Fon.: ənruɣəʎá (Barc., Tarr.); enroɣaʎá (Gandesa); anroɣaʎá (Ll., Tortosa, Maestr.); anruɣaʎá (Pradell); ənruɣəјá (Vic); ənrəɣuʎá (Bagà, Valls, Vendrell); ənruɣʎá (Torelló); ənruɣuјá (Ribes); ənruɣəá (Men.); ənrəɣuјá (Torelló).

    Etim.: derivat de rogall. 

Enrogallada

Tenia la veu enrogallada i l'expressió d'un home que està a punt d'esbotzar un vincle que li és insofrible i de llançar-se impetuosament a unes llibertats salvatges. Em vaig adonar que si deixava que passés un altre moment i un altre atac de frenesí, no seria capaç de contenir lo. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 328.].

ENSOTALAT

Ensotalat

Era un racó ensotalat i gairebé encaixonat entre els boscos, perquè els arbres arribaven ben bé fins a la línia de plenamar; la majoria de les platges eren planes, i els cims dels turons, en la distància, les encerclaven formant com un amfiteatre. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 122.].

ENTERC, -ERCA adj.

|| 1. Enravenat, inflexible (or., occ.); cast. tieso. Tinguí la via rectament | vers mon alberch | hon me veren star enterch | per malaltia, Coll. dames 1088. Planxades y enterques com si fossen de fuyola, Vilanova Obres, ix, 72.

|| 2. fig. Indòcil, mal de dominar o de persuadir (or., occ., val., eiv.); cast. duro, terco. «Aquest al·lot no és creient: és molt enterc» (Eiv.). Com un gran príncep veés un gran cavaller de son regne maliciós, e mal graciós, e enterch, e tot rústech e pagesívol, Eximenis, Terç, c. 110. Mas la gent enterca | per molt prest matar-uos gens no us detengué, Passi cobles 113. Li demostreu... la causa que fa fer ma volentat enterqua, Corella 430. Hi si's casa ab altri, se fa tan enterca, | que moltes vegades renyina y alterca, Viudes donz. 291. Asta aquell punt estigué Eufracieta enterca y forta com un bronce, Rond. de R. Val. 55. L'Elvira, aquella noya tan enterca, imprudent y animosa, Oller Pilar Prim, 296.

    Fon.: əntέɾk (or., eiv.); antέɾk (occ., val.).

    Etim.: la mateixa del cast. terco, arag. tierco, gascó terc (cfr. Rohlfs Gasc. § 225). 

Enterc

Doblega't, oh genoll enterc... i que el meu cor s'estovi com els nervis d'un infant de pit. Tot pot acabar bé. [William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p.p. 182].

ENTINTOLAR

Per conservar l'equilibri, l'home s'entintolava contra la mampara blanca, amb un genoll doblegat, i un mocador per a eixugar-se la suor penjant de la cintura.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 79.].

ENTORCILLAR v. tr. 

Retòrcer (Mall.); cast. entorcijar. S'entorcillavan ses cames des bufets y es barrerons des ferros des balcó, Ignor. 57.

    Fon.: əntoɾsiʎá (Mall.).

    Etim.: derivat de tòrcer.

La boira s'entorcillava al voltant de les faroles. Els glo­bus empal·lidien com una careta de cera, de nen, pobrissons, amb aquest fred que mata la canalla al Hit, asterismes silents, nuncis esblaimats de vés a saber quin son, quin repòs dolç en­tre uns llençolets tan blancs, sobre l'hopalanda blanca de la boira, els globus, la borrassa boreal, el guardafred tenyit d'es­garrifances... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 257.).

ENTOTSOLAT, -ADA adj. 

Que està tot sol; cast. aislado, retirado. Ara que he tastat la joia del meu cor entotsolat, Carner Lluna 170.

A diferència d'El Bock -actualment al Mudeu Puixkin de Moscou- en què un Sabartés entotsolat, sense ulleres...(Margarida Casacuberta, Jaume Sabartés, retrats i records, art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 47).

(...)  com reflecteix una de les vinyetes de Fun Home, va anar-se entotsolant en el seu món i, per això, en les seves aficions.(Imma Merino. Un "jo" que busca un lloc. art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 58).

Li van oferir de veure en un atuell fet amb un metall dur com la pedra, però no era fang cuit com el que havia vist fins llavors Ynatsé. No havia vist res d'igual. Ara es fixava. Abans amb l'entotsolament, no havia parat prou atenció a aquell objecte. (Martí Gironell. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 365.).

Ella s'asseu com si fos una espectadora més, a primera fila, a la butaca número dos. Mentre ell actua, quan fa veure que està entotsolat, aprofita per mirar-la de reiill, d'esquitllentes. (Pàg. 12)

El seu entotsolament era increïble. I com en gaudia, de l'entotsolament. Tot ell es deixava endur per la música de jazz de Nova Orleans. (Pàg. 99)

L'Eugènia té la mirada perduda. Tot i que aparent­ment el mira a ell, hi és i al mateix temps no hi és, com l'altre dia a la sortida del pàrquing. Com una gata. Mira el buit, entotsolada, el rostre inexpressiu. (Pàg. 175)

Ella estava entotsolada, la ment en blanc, quan de sobre va notar una mà a 1' esquena. La mà d'en Borja, va pensar.(Pàg. 241)

(Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs.).

Una opció de vida ben diferent de la que va triar Josep Lluís Núñez: entotsolar-se i anar covant un pòsit d'amargor amb tot el que ha vingut després. (Albert Om, Carta a Joan Gaspart, Per sempre, etern. Art. diari Ara, 05/07/2014, pàg 64.).

Part del camí, l'ha fet molt entotsolat, sense aixecar els ulls de terra. Al cap d'una. estona, el gel, cruixint sota els seus passos, que el seu recolliment feia molt flonjos, li ha fet sen-tir que estava en alts, retirats paratges de muntanya, i el so del gel l'ha extasiat, com dit en un poema. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 302.).

En Leone... la seva capacitat d'escoltar era im­mensa. Sabia escoltar els altres amb gran atenció, fins i tot quan estava profundament entotsolat pensant en si mateix.  [Natalia Ginzburg. Lèxic familiar. (Lessico famigliare, trad. E. Rodríguez). Ed. Âtic dels Llibres, 1ª ed. Barcelona 2018. ISBN: 9788416222254. 264 pp. P. 66.].

HARRY: ¿Et retires? I, ¿on penses anar? ¿A Júpiter? ¿A Plutó? ¿A algun asteroide de la galàxia veïna? Pobre Tom Entotsolat, com el Petit Príncep aïllat a la seva roca enmig de l'espai.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 108.].

Les Passejades per Berlín es va traduir al castellà el 1997, en una versió massa defectuosa. Traduir Hessel no és fàcil. És un dels prosistes més fins de l'Alemanya d'entreguerres i de vegades s'entotsola en la bellesa tènua i evocadora de les frases com un infant absort. (Enric Sòria. Des d'una ciutat viva. Art. revista L'Avenç 485, des . 2021, pàg. 72.).

Entotsola

Sí, Helena, podríeu ser la meva nora. I Déu us guardi de pensar-ho! Mare i filla, dues paraules que us fan batre el pols! ¿Esteu pàl·lida? ¿Els meus pressentiments han sorprès el secret del vostre afecte? El misteri ja veig que us entotsola, i la deu de les llàgrimes salades. És claríssim que estimes el meu fill. I la mentida s'avergonyiria, davant del vostre amor tan evident, de negar-ho. Digueu la veritat, i amb franquesa. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 30.].

Entotsoleu

Entotsoleu a dins aquests paranys vostra daina escaient, i allí per força ajupiu-la, si fallen les paraules. Aquest camí, i cap més, té de ser el vostre. Anem-ho a fer saber a l'Emperadriu, qual esperit nefast, que a la vilesa i a la venjança és consagrat, pot fer-nos

més suau i precís el mecanisme d'això que projectem, amb els consells; i no tolerarà vostres baralles, ans voldrà veure-us satisfets als dos. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 46.].

Entotsolament

El camí ens va menant lluny de tot i de tothom, és el camí que et porta cap a la solitud de tu. És el camí que et pertany. És el camí intrínsec, essencial. El camí del desert i de l'oblit de tots els camins. Però a través de l'entotsolament necessari en tu i en el teu camí arribes a l'esplanada del tot i de tothom. Arribes al lloc. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 408.).

ENTREDÓS m. 

|| 1. Tira estreta de punta, brodat, tul, punt, etc., que es posa com a adorn entre dues peces de roba; cast. calado, entredós. Unas faldillas de mescles entredós, doc. a. 1523 (Alòs Inv. 39). Amb sos dibuixos d'entredós y ferfelans, Maura Aygof. 24.Vestit tot ple d'arrufats i guarniments d'entredosos i biaixos, Oller Pap. x. 

|| 2. Espècie de sanefa formada de vergues de color, posada com a adorn a un barral o garrafa. 

|| 3. Cadascun dels punts de la rosa nàutica situats entre els punts cardinals i els intermitjos (NNE., ESE., etc.). 

|| 4. pl. En els telers de fer calces, certes frontisses que hi ha enmig de les platines d'ondes; cast. entredoses. 

|| 5. Petit armari de poca alçada, que es posa en el pany de paret comprès entre dues finestres o balcons (Fabra Dicc. Gen.). 

|| 6. Pedra a manera de tascó que es posa en les voltes; cast. entredós. 

|| 7. Caràcter de lletra d'impremta, més gran que el breviari i més petit que el cicero, o sia, d'uns deu punts; cast. entredós.

    Fon.: əntɾəðós (or., bal.); entɾeðós (occ., val.).

    Var. form.: entredó, forma de singular bastida vulgarment damunt la forma entredósinterpretada com un substantiu plural: S'empenyan en brodar un entredó o en fer una florera, Ignor. 21.

    Etim.: compost de entre i dos, o sia, ‘entre dues coses’.

La decoració era una barreja bigarrada d'objectes i mobles anglesos, vienesos, italians, àrabs i francesos: un gerro de Lalique per aquí, una tetera de plata repujada per allà, un entredós anglès de començaments de segle, una caixa de fusta embotida amb incrustacions de nacre, un joc de gots àrabs, unes cadires de fusta corbada en volutes al voltant na antiga tauleta d'un sol peu, damunt la qual es veia un escaquer amb figuretes de marfil... [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàgs. 403-404].

ENTREFILET m. 

Paràgraf entre dos filets; especialment, Nota inserida en un periòdic de manera que cridi l'atenció per la seva disposició, pel tipus de lletra més gros o més negre, etc.; cast.entrefilete.

    Fon.: əntɾəfilέt (Barc.); entɾefilét (Val.); əntɾəfilə́t (Palma).

    Etim.: compost de entre i filet.

L'únic text d'interès era un entrefilet que anunciava de manera neutra que havien traslladat la Lisbeth Salander al centre de detenció de Göteborg diumenge. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 618.].

ENTREFORC m.

|| 1. Part de la forca on s'uneixen els forcons i on comença el mànec (or., bal.).

|| 2. Entrecuix, especialment d'un quadrúpede (Cerdanya); cast. horcajadura.

|| 3. Part de les calces o pantalons on s'uneixen els dos camals (Igualada); cast. bragadura, entrepiernas.

|| 4. Part de la soca d'on parteixen les branques (or., bal.); cast. horcadura.

|| 5. Lloc on s'uneixen dos o més camins; cast. encrucijada. En un entreforc de dos camins encontrà dos religiosos, Llull Blanq. 72. Els s'aturaren tots en un antraforch de camí, Graal 19. Es tres germans ja són partits; troben un entreforch de tres camins, Alcover Rond. ii, 256.

|| 6. Estret llarg que formen dues muntanyes; cast. callejón (Un Mall. Dicc.).

|| 7. Cala en la mar, compresa entre dues puntes de terra; cast. regolfo (Un Mall. Dicc.).

|| 8. pl. Coses amagades, embolics (Llofriu); cast. líos.

    Fon.: əntɾəfóɾk (or., bal.); entɾefóɾk (occ.).

    Etim.: del llatí interfŭrcu, var. de interfŭrciu, mat. sign. || 1.

Però l'entreforc cuida d'acabar-ho. El paisatge pròxim al Montseny serveix de bugada, i neix de seguida una escuma nova, que és la prometença de les realitats, fins aleshores il·lusions vagues i remotes. I és així quan, so vint, una cigarreta trenca sorollosament la monotonia i l'ambient pretèrit, talment una bombolla de sabó esvaïda per una bufada.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 48.).

Entreforcs

Els entreforcs del laberint no són un component fonamental de la condició humana?

El jo, el centre de la nostra identitat, de la nostra realitat, és també l'ell, l'estrany, l'estranger. El que es presenta com el més proper i el més conegut apareix tot d'una com el més insòlit i el més distant. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 652.).

ENTRELLUCAR v. tr. 

Veure de lluny o incompletament; cast. entrever, vislumbrar. Fent-li entrellucar de passada els rahims de presentalles que penjaven de les parets, Víct. Cat., Sol. 33. La donzella somniosa que entrelluca un bell demà, Salvà Ret. 107.

    Fon.: əntɾəʎuká (or.).

    Etim.: compost de entre i llucar.

Tan aviat com el gerent va reconèixer el cardenal, Va sortir de darrere del seu taulell elegant de marbre i ens va acompanyar, molt sol·lícit, a través del vestíbul ample en direcció a unes escalinates curvilínies impressionants que descendien fins a un bar amb diverses sales. Vaig entrellucar una biblioteca a través ďunes portes obertes i, en un racó, la zona de les oficines administratives de la Domus. A l'altre cantó, en penombra, un saló de congressos de dimensions gegantines.[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 49.].

És clar que la ciutat creix, en aquest sentit, perquè hi ha impulsos polítics i econòmics que ho fan possible, que hi són al darrere. Però, en qualsevol cas, el creixement es produeix, i desencadena fenòmens que fins aleshores eren desconeguts o que només s'havien entrellucat a la llunyania. (Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 80.).

El mal era que aquells cavallers no havien entrellucat com jo una felicitat incomparablement més intenşa, El més pàl·lid dels meus somnis impurs era mil vegades més brillant que totes les històries d'adulteri que s'hagués pogut empescar el geni més viril i l'impotent més dotat. meu món estava desmanegat. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 22.].

O potser hi influïen les figuretes de Buda que hi tenies i hi tens, les capses d'encens, la dotzena d'ampolles de fiors de Bach, les pedres vermelles i verdes, el reliquiari, un rnandala, un llibre de l'I-ching, fotografies del Dalai Lama i dos grans prestatges metallics amb llibres, on hi vaig entre­llucar molts manuals t'autoajuda. (Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino,  2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 86.).

ENTRESENYA f. 

|| 1. Senyal convingut entre dues o més persones per a conèixer una cosa, una persona, per a iniciar una acció, etc.; cast. señal, enseña. O tu traydor ab lo leó sens testa | on pots anar ab aytal entresenya, Arnau d'Erill (Cançon. Univ. 237). Madona la Emperadriu segons que nosaltres havem apercebut és enamorada de aytal cavaller e que's fan entresenyes abdós, Desclot (ap. Balari Dicc.). 

|| 2. pl. Senyals amb què es pot conèixer o trobar una persona, una cosa; cast.señas. «No em daríeu entresenyes | d'un jovenet petitó, | que diuen que té ses venes | totes obertes d'amor?» (cançó pop. Mall.). Apunto les seves entressenyes en aquesta llibreta, Vilanova Obres, iv, 131. Sa patrona Francina Maria damunt es vestit de dona s'havia posat sa faixa i ses altres entresenyes de general de mar i terra, Alcover Rond. x, 120.

    Fon.: əntɾəsέɲə (Barc.); əntɾəsə́ɲə (Mall., Men.).

    Etim.: del llatí intersigna, mat. sign.

Mentre tastava les oli­ves trencades, els digué com al port de Gènova -i donà les entresenyes exactes del lloc on havia suc­ceït-, en un oratori dedicat a Sant Elm, un frare predicador havia ressuscitat, davant dels seus pro­pis ulls, un home que tot just una hora abans havia caigut fulminat, traient escuma per la boca, ... (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 74.).

ENTRESON m.

Estat intermedi entre adormit i despert. En los moments de entreson que indican o senyalan la hora de haver dormit prou lo cos, Bofarull Orfan 106 (Aguiló Dicc.).

El vi el va endormiscar; va tancar els ulls i va caure en un entreson. [Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 72.].

ENTRIQUELL m. 

Cadascun dels paquets, estris, i en general objectes que formen part d'un bagatge o càrrega, i que solen fer nosa (Olot, Empordà, Pineda). «On vas amb tants d'entriquells?»«Descarrega't d'aquests entriquells!»Mal que quasi no ens ho permetessin els nostres embalumosos entriquells, Ruyra Parada 31. Ser arreconada com un entriquell y no tinguda en compte ni preocupació?, Girbal Pere Llarch, 116.

    Fon.: əntɾikéʎ (or.).

En Pedro ho va aconseguir adduint que era el seu marit. —Qui m'impedirà que l'acompanyi? —va dir amb arrogancia. La márfega es va quedar a fora, amb la Bartola, la María i la resta d'entriquells. Tan bon punt es va tancar la porta, es van trobar en una amplia estanca que donava a unes guantes habita­cions.  [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 495. ].

ENTROPIA

Segons els científics i els astrònoms de prestigi, d'aquí a un nombre, elevat a una potència, d'anys concrets, calculables, tot l'univers desapareixerà... És produirà la gran entropia, l'equilibri perfecte... No haurà cap cos celeste, ni planetes, ni estrelles...Res...(Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 326.).

ENTUIXEGAR v. tr. ant. 

Enverinar. La serp vench a la fiyla del rey... e mordé-la en la mà... Lo rey fo molt irat de la malaltia de sa fiyla, qui la mà hauia inflada e entuxegada,Llull Felix, pt. vii, c. 4. Mirau los mals àngels... | tirant als humans sagetes e vires | tan entoxegades que'ls fan tots perir, Passi cobles 91. Una serpent verinosa que geya entre les erbas y fou per aquella ab dents entuxegades morduda en lo taló, Alegre Transf. 83.

    Etim.: del llatí intoxĭcare, mat. sign.

...pobres de nosaltres, gasel.les peixades entre assutzenes i entuixegades alh mateix per als sentits (i els membres) d'un descendent insipient d'Ulisses, qué sabem, per què sabem nosaltres... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 279.).

ENTUMIR v. tr.

|| 1. Inflar i dificultar de moure's, per defecte de circulació; cast. entumecer. Interpretant los entumits moviments de la mà menos sema del ferit, Oller Fig. pais. 22. La criatura, que tenia sempre els membres entumits, Massó Croq. 160. Indiferents a tot el que no fos el fred que els entumia, Pous Nosa 127. Entumir-se el pa dins el forn: inflar-se sense estar cuit (Morella).

|| 2. fig. Inflar per gran conturbació d'esperit; cast. henchir. Estar o esser entumit o inflat de supèrbia o de còlera, Lacavalleria Gazoph.

    Fon.: əntumí (Barc., Palma); entumíɾ (Val.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: del llatí intumescĕre, mat. sign.

L'Héctor li havia donat les gràcies, se'ls quedava per si de cas, però miraria de no prendre'n. Moltes vegades havia vist actors que en depenien i que no hi veien més enllà del seu entumiment. Arribaven al teatre somno­lents, arrossegant les paraules. Al pobre personatge Dick Diverja només li faltaria això. (Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs. Pàg. 64.).

ENTRUNYELLAR v. tr.

Lligar formant trunyella; cast. trenzar. E gardet-li lo fron e lo cap | e viu-lo gent entronyelat, fragment de poema del segle XIV (arx. parr. de Freixenet). Aquell jove ab qui tu anaves | ab los dits entrunyellats, Maura Aygof. 40. Llengua, raça, nacionalitat, són tres termes que estretament se lliguen y s'entrunyellen, Obrador Arq. lit. 62.

    Fon.: əntɾuɲəlá (mall., men.).

    Etim.: derivat de trunyella.

Però no els negaré que no hagi pensat a escriure un llibre tot sol. Com vós dieu, cronista, conec molt bé els entrunyellats del  Sant Ofici, almanco del tribunal que actua a Mallorca. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 249-250.).

ENVESCAR o ENVISCAR v. tr. 

|| 1. Untar de visc; cast. enviscar. No enganeu l'aucell ab la verga enviscada,Alegre Transf. 130. Trobau plats y branques enviscades y paranys contra sa puresa de ses ànimes, Ignor. 16. 

|| 2. Agafar amb visc; cast. enviscar, atrapar. Jamay aucell no fo pus enviscat per indústria de cassador, Metge Somni iii. 

|| 3. fig. Agafar amb afalacs o amb paraules enganyoses; cast. atrapar. Ja n'ha fets vint y tres y no ha pogut enviscar cap estornell, Ignor. 19. Va caure enviscat un tord en el parany de Vicenteta, Bol. Dim. 13. 

|| 4. fig. Embrutar, especialment de matèria greixosa o apegalosa (or., occ., val.); cast. pringar, zurruscar. «Ves amb compte a envescar-me!»No guardant-me yo e bassant-la, tots los morros m'envischava, Corbatxo 57. Especialment: a)Encomanar la sífilis (Camp de Tarr.). 

|| 5. fig. Embolicar en un negoci o assumpte difícil, poc decorós, etc.; cast. liar. Ni tripijoc en què no hi estessin embescats fins a la nou del coll, Einer Capcígr. 10.

    Fon.: əmbəská (pir-or., or.); ambeská (Ll.); ambiská (Gandesa, Tortosa);aɱviská (Maestr.); aɱviskáɾ (Cast., Al.); ambiskáɾ (Val.); əɱviská (Bal.).

    Etim.: derivat de vesc o visc.

Quasi panteixant arriba a la porta indicada. L'empeny i cedeix. A dins tot és fosc. Una sentor envescada 1'envesteix.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 36.).

I no és que la imités perquè hagués endevinat en mi; era tot just el seu estil, i m'hi vaig envescar. Fet i fet, ja devia vorejar els trenta anys (no vaig esbrinar mai la seva edat exacta perquè fins i tot el passaport mentia) i havia perdut la virginitat en circumstàncies que variaven segons la disposició d'ànim amb què les evocava.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 29.].

 Com et deia, si per alguna cosa li va servir la malaltia a Porcel va ser no només per rebre tota mena d'home­natges, cosa en la qual ell no hi va tenir res a veure —al meu país tomes de la malaltia com un heroi de guerra—, sinó per acabar la novel·la en què s'havia envescat.. (Gaspar Hernández. El silenci. Ed. Destino,  2ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-9710-103-5. 222 pàgs. Pàg. 137.).

S'envescaven, s'encabestra­ven i es garrotaven ells mateixos. Aquesta altra facultat de representar enginyosament i intencionada els gestos i les pa­raules d'altri, que sovint procura plaer i admiració, no existeix mes en mi que en una soca.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 100.].

I al cap de poc temps, amb les seves prèdiques i les agrimes, sabé envescar de tal manera els venecians que tirebé tots els testaments que es feien era fideicomissari i ssor, i dipositari de diners de molts, i confessor i conse bona part dels homes i de les dones; i fent així, de llop tornat pastor i la seva fama de santedat era en aquells in més gran que no fou la de sant Francesc a Assís.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 317.]. 

Envescats

I ja no queda, al seu voltant, sinó un guisofi repugnant de deixa lles orgàniques, una melmelada de símptomes de deliris en compota que els traspuen i els regalimen pertot ar reu... En tenim les mans plenes, del que resta de l'esperit, n'estem tots envescats, ens tornem grotescos, menyspreables, pudents. Tot s'ensorrarà, Ferdinand, tot s'ensorra, l'hi ho pronostico, jo, el vell Baryton, i d'aquí a no gaire temps! I vostè ho veurà, això, Ferdinand, la immensa desbandada! [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 470.].

ENVISAR

Adonar-se, s’envisar (al Rosselló)

El verb adonar-se és tan senzill que podríem pensar que tothom el fa servir. I bé no! Nosaltres, il·liberencs, el substituïm pel verb s’envisar, el seu equivalent exacte a tota la plana del Rosselló, com ho demostra aquest exemple tret de Can Mitrofan, el blog de Joan-Daniel Bezsonoff:

Vaig passar moltes hores de la meua infantesa als consultoris dels oftalmòlegs d’Alsàcia, Massy i Poissy. Quan els meus pares se van envisar que els mirava de gairell, van demanar hora a un oculista de Colmar. Vivíem a Alemanya en aquell temps i vam travessar la frontera per entendre les explicacions de l’especialista ja que el nostre vocabulari germànic no anava més enllà dels menesters elementals i de les salutacions quotidianes.

—Joan BOSCH d’Elna (Rosselló), des de Tolosa de Llenguadoc.

(enllaç)

L'Alain s'estimava molt l'oncle Anatole, baixet, rialler, molt simpàtic. Coneixent-lo, quasi tothom tenia la impressió que acabava de trobar-se amb el seu millor amic. Se'l considerava un artista, i n’era. Als tretze anys la seua gent s'havia envisat que tenia una bona veu de tenor. L'Anatole Vidal cantava a totes les comunions, tots els aniversaris, els clàssics de l'opereta vienesa i francesa. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 23.).

Quan es va envisar que la policia el deixava tran quil, ja que no havia comès cap delicte, l'Anatole va decidir de sortir de la clandestinitat voluntària i va llo gar un apartament a l'Avenue Émile Zola, a unes pas ses de l'Square Saint Lambert, un dels jardins més agradables de París. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 69.).

En Bichon va reconèixer l'Anatole que havia vist una vegada amb el coronel al Danton, un cafè da vant del teatre de l'Odéon, en contra de totes les regles de seguretat. Quan es va envisar que Jean Bichon coixejava, l'Anatole va pensar, sense dolenteria: «Aquesta història és plena de coixos. La pobra Sylviane tortejava, Louise de Vilmorin també, Georges Watin, que tots els membres del comando moteja ven la boiteuse, i ara en Bichon. A vegades s'acumulen els coixos a la vida, com els geperuts». Durant un temps l'Anatole es va fer amb dos geperuts. Bona nit i pau a tots els coixos i els geperuts!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 121.).

Quan me vaig envisar que ningú no havia assabentat mon pare de la meua absència, vaig continuar jugant amb els meus companys els dimecres a la tarda. Quasi sempre, me n'anava a cal germans Leduc a l'Allée de Norvége. Miravem a la televisió «Les Bannis».  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 64.).

ENVITRICOLLAT, -ADA adj. 

Complicat; barrejat confusament; difícil de resoldre o de sortir-ne (Mall., Men.); cast.complicado, intrincado. «Quins carrers més estrets i envitricollats!»Y que te n'admiraries que per Ciutat estigués envitricollat amb qualcuna?, Alcover Cont. 319. Una llengo molt envitricollada, Roq. 1. Resoldre un envitricollat problema,Galmés Flor 101.

    Fon.: əɱvitɾikoʎát (Mall.); əɱvitɾikuʎát (Men.).

    Intens.: envitricolladet, -eta; envitricolladot, -ota; envitricolladíssim, -íssima.

Aquest procés de deconstrucció em sembla molt americà, molt postmodern, i no és un estrany que un narrador tan envitricollat com....(Jordi Puntí.Visca els corbs de Baltimore!art. Art. L'Avenç, 388, març 2013, p. 72.).

Però els transeünts als quals demanava orientacions o bé eren forasters o bé preguntaven, arrufant el nas: Els caçadors què, com si fos boig; o, encara, s'empatollaven amb tot d'explicacions envitricollades, adobades amb gesticulacions geomètriques, generalitats geogràfiques i dades estrictament locals ("... i tiri cap al sud així que arribi als jutjats...") , de tal manera que era impossible que no em perdés dins el laberint d'aquella barbolla ben intencionada.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 116.].

ENVOL

Malgrat que tot d'una la terrassa es va omplir de gent que volia veure l'envol, l'uniforme blanc de la Jenny Fields sobresortia com sempre tot i que era baixeta.   [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 333.].

Vam viure junts l'època quan hom creuo que la vida és bonica. Compartíem somnis, ('amor dels llibres i de les arts, els mateixos ideals. Els hem traït. Vam fallar el nostre envol. Ens trobem amb la mateixa desesperança llefiscosa com si res no hagués passat. Sabem que hem assassinat el noi que vam ser. La nostra Iluita per llegir més Hilares, aquesta fugida dins l'erudició no esborra res.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 282.).

ENVOLAR-SE v. refl.

Anar-se'n volant. Quan Jesús de la terra s'envolava, Verdaguer Flors 41. Y s'envolen falcons y esparvers, Llorente Versos, i, 49. Cantant cantant s'envola per les primeres clarors, Salvà Poes. 54. a) fig. Mon pensament s'envola, Llorente Versos, i, 243. Jorns esfullats... on mos ensomnis envolar-se he vist, Ferrà Cançó 21.

    Fon.: əmbuláɾsə (Barc.); emboláɾse (Val.); əɱvoləɾsə́ (Palma).

    Etim.: de volar, prefixat amb en- per confusió d'aquest prefix amb la partícula pronominal en (se'n vola ha estat interpretat com si fos s'envola). Cf. altres casos similars, com entornar-se, enfugir-se, etc.

ENXARDORIR v. tr. 

Donar xardor; escalfar molt; cast. enardecer. La dansa enxardoria els sentits,Caselles Mult.137.

A les primeres hores de la tarda, les turbes S'encaminaven, a professó feta, cap a la casa del dol. Era un dilluns del mes de juny. Feia un dia d'àngels, dolç, tebi, suau, no enxardorit encara per les caldes de l’estiu. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions Li vaig fer un petó als molls de l'estació de la Part-Dieu de Lió la vaig deixar envolar-se cap a paisos llunyans, plens de llocs i de mel, on mai no aniríem junts...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 76.).

Mai no vaig admirar tant el president com en aquell temps. El veia dos o tres cops al mes quan s'envolava del pati de l'École de Guerre amb un helicòpter. M'agradava com oficials generals de les quatre armes saludaven el màxim representant de la nació francesa.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 347.).62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 263)

ENXARPAR v. tr. 

Agafar, i especialment de manera violenta o contra la voluntat de l'agafat (Gir.); cast. atrapar.

    Fon.: əɲʃəɾpá (or.).

    Etim.: V. xampar.

L'home que li anava davant, aquell del braç enxarpat, ja d'estona que era dintre l'estudi, parlant amb el metge.    (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 216.).

Enxarpa

De primer l'engrapa per la màniga del vestit. Instintiva ment, ella s'enretira, sobresaltada, i protesta, però ell hi torna, i aquest cop l'enxarpa bruscament pel canell. Té l'expressió des encaixada per l'angoixa, i sanglota, gemega, «sinyora, sinyora», amb la cara tan prop de la seva, que ella pot flairar la ferum que li fan l'alè i el cos. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 28.].

ENXIBECAT

Enxibecat: Una mica malalt. (http://labrolla.blogspot.com.es/2013/07/montseny-vii-gramatica-del-caminant.html)

Ara no sé si és a Santa Maria o a Sant Esteve, però en alguna de les dues poblacions veïnes que llueixen Palautordera al topònim sento la paraula enxibecat. Em diuen que la fan anar com a sinònim d'estar engripat, constipat, refredat, d'haver arreplegat una bona galipàndria, vaja. A Palau m'asseguren que el terme prové del sibec, una malaltia que agafaven els pollets.

De seguida penso que en molts indrets fan anar l'expressió d'estar empiocat, pioc o cloc-piu, totes tres relacionades amb les gallinàcies per la via (Twitter) del verb piular. Potser l'aspecte indefens dels pollets piuladors recorda el que fem quan la febre ens maltracta i ens refugiem, tremolosos, al llit entre ais i uis.

Més enllà de la mena d'ocell que també pot ser un xibec (o sivert), trobo sibec a l'Alcover-Moll relacionat amb algú que és beneitó, curt d'enteniment. La veritat és que en tots aquests anys de voltar pels pobles buscant paraules he trobat unes quantes variacions d'engripat. A Mont-roig del Camp, per exemple, em van dir que una persona constipada estava enxonxida (enxonxit figura al DIEC com a sinònim d'ensopit, de manera que ja té lògica). També és molt estesa la fórmula de no estar gaire catòlic per expressar que algú té un malestar indefinit, però sovint relacionat amb un procés víric.

Ara bé, l'expressió més sorprenent que he escoltat associada a un refredat la vaig sentir a Bagà, capital històrica de l'Alt Berguedà. Els baganesos em van assegurar que quan es refreden estan galois. I, en efecte, trobo galoi a l'Alcover-Moll definit com “que malalteja, maldispost de salut”.

La primavera la sang altera. (MÀRIUS SERRA, Enxibecat. El Punt Avui, 27/03/15).

ENXUBAT

enxubat -ada 

adj. [LC] Anxovat 

anxovat -ada 

 [LC] 

1 adj. [LC] Que no té ventilació. Una habitació anxovada.

2 adj. [LC] Atapeït. La gentada seguia el discurs anxovada a la plaça. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=enxubat)

El Gabriel ha preguntat a la seva mare: «¿Qui era el mort?»; i l'Angustias, menys enfurismada davant la revelació de la farsa muntada per un fill que recupera a voluntat la veu perduda —¿simulació de la indiferència, odi enxubat a les golfes de l'espèrit?—, que espantada. davant el retorn del fantasma abominable del penjat a l'estable de cal Tildo, s'ha limitat a dir: «Era un anarquista català». (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 27.).

Els cotxes que han omplert els carrers han aconseguit fer disminuir les voreres, en les quals els vianants s'afanyen enxubats. [Milan nKundera. La immortalitat. (Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs.Pàg. 115 ].

EPULÓ m.: cast. epulón.

|| 1. Home donat al vici de la gola; qui menja en convits excessius.

|| 2. Entre els romans, cadascun dels sacerdots encarregats de preparar els banquets donats en honor dels déus.

    Fon.: əpuló (Barc., Palma); epuló (Val.).

    Etim.: pres del llatí əpulōne, mat. sign. 

Epuló

No puc consentir que siguis objecte de la colera divina: penedeix-te'n, decideix-t'hi; encara hi ets a temps. Recorda que hem de treballar mentre sigui de dia, que estem advertits que «quan vingui la nit, cap home no ha de treballar». Recorda el destí del ric epuló, que va obtenir el benestar durant la vida terrenal. Que Déu et doni forces per elegir els béns més elevats, els que no et podran prendre mai. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 455.].

ERABLE m. que porten com a antiquat els diccionaris Labèrnia, Martí Gadea, Escrig-Ll., i sense indicació d'antiquat els diccionaris Bulbena, Aladern i 

Fabra, creiem que no és paraula catalana, sinó un mot pres del francès érable, nom de l'arbre Acer, de la família de les aceràcies, cast. arce.

L'erable (Acer platanoides) és un arbre de la família de les Sapindaceae. És una espècie vegetal autòctona de l'àrea compresa entre França i Rússia, i entre el sud 

d'Escandinàvia i el nord de l'Iran. El seu lloc d'origen és el Nord i Centre Europa i d'algunes zones muntanyoses del sud. Aquí, als Països Catalans, el podem trobar de forma 

silvestre en alguns punts del Pirineu, entre els 400 i els 1.800 metres d'altitud. (Viquipèdia)

Fulles d'erable (Viquipèdia)

«És la teva mare qui em preocupa», va dir el baba. «Trucaré cada nit. T'ho prometo. Ja saps que ho faré». El baba va assentir. Les fulles dels erables de prop de l’entrada del pàrquing es van agitar per un cop de vent sobtat. «Has pensat més en allò que vam parlar?», em va preguntar. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 375.].

ENREVENXINAR o ENREVEIXINAR (escrit també enravexinar). v. tr.

|| 1. Entortolligar, caragolar (Ulldecona); cast. retorcer. «Has enrevenxinat la cadena del pou». «Els cabells estan enrevenxinats i no els poden pentinar».

|| 2. Eneriçar, enravenar una cosa que normalment és flexible i ajaguda; cast. erizar, encrespar. Aquelles celles cerdoses tan espesses y enrevenxinades, Oller Rur. Urb. 133. «El gat va enrevenxinar la cua i es va posar a bufar».

|| 3. fig. Alçurar, aixecar una cosa flexible; cast. encrespar. Un garbinet fresc volava enravenxinant les ones sense embravir-les, Ruyra Pinya, i, 22.

|| 4. fig. Enutjar, irritar fort i visiblement; cast. enfadar. Què havies de sebre tu lo que et pescaves! Enraveixinada que estaves, i ganes que tenies de remolejar i esqueixar sa grua, Ruyra Pinya, i, 55.

    Fon.: ənrəβəɲʃiná (Barc.); ənrəβəʃiná (Empordà); ənrəvəʃiná (Mall., Men.).

    Etim.: derivat de reveixí.

-Un miserable que s'ha enrevenxinat que em vol i no hi ha manera de treure-li-ho de la barretina. Us heu d'amagar.

A la porta continuaven els crits i els cops, tan forts que feien trontollar els pots de xocolata de totes les lleixes (i els nostres cors també).

(Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 327).

Tot això va enravenxinar la Lo, que em va anomenar «estafador pollós» i coses pitjors encara, i segurament m'hauria fet perdre 1'oremus si no hagués descobert, amb dolo alleujament, que allò que la irritava no era pas que la privés d'una satisfacció específica sinó que li usurpés un dret genèric. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 183.].

Aquella mateixa nit, una mica més tard, desesperat, vaig baixar al bar a fer una copa, en part perquè em trobava sol i en part per intentar redreçar la situació. La  Pegeen i el seu pare eren allá amb un parell de clients escadussers, per?) cada cop que jo intentava fer una mica de conversa em ta­llaven amb la seva indiferència. Enrevenxinat, me'n vaig anar al llit cap a les deu però em vaig adonar que, després de l'estoneta que havia dormit, m'era impossible d'aclu­car els ulls.  [Patrick Denns. La tieta Mame (Auntie Mame, trad. F. Parcerisas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010, Barcelona. ISBN: 9788477274865. 382 pgs. Pg. 327.].

ENROGALLAR v. tr. 

Enronquir la veu;—refl., Enronquir-se, fer-se ronca la veu; cast. enronquecer. S'ohia una veu vociferar... a la qual responien desseguida mils d'altres veus enrugallades, J. Calzada (Jocs Fl. 1909, pàg. 117). És una veu enrogallada que crida, Ruyra Parada 76. Y els francesos s'enrogallen ab la Marsellesa, J. Collell (Gaz. de Vic, 17 agost 1929).

    Fon.: ənruɣəʎá (Barc., Tarr.); enroɣaʎá (Gandesa); anroɣaʎá (Ll., Tortosa, Maestr.); anruɣaʎá (Pradell); ənruɣəјá (Vic); ənrəɣuʎá (Bagà, Valls, Vendrell);ənruɣʎá (Torelló); ənruɣuјá (Ribes); ənruɣəá (Men.); ənrəɣuјá (Torelló).

    Etim.: derivat de rogall.

Esguardant-se al mirall, deixà anar un esgarip enrogallat de Tarzan que li irrità la gola, tot assuaujant-li, però, l'esperit.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 17).

El tren va entrar a l'estació, amb un soroll que a Quinn li va recórrer tot el cos: un estrèpit desbaratat i febril que semblava que se li acoblés al pols i li bombés la sang a ratxes enrogallades. Llavors el cap se li va omplir amb la veu de Peter Stillman, com un bombardeig d'incongruències que se li estavellessin contra les pa rets del crani. Es va recomanar tranquil·litat però de poca cosa va servir. Contràriament a com s'havia imaginat que estaria en aquell moment, es notava excitat.  [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P.60].

ENSEUAR v. tr. 

|| 1. Untar de sèu; cast. ensebar, engrasar. Compre sseu per enssevar l'arquet,doc. a. 1415 (Rev. Cat. ii, 335). Pres lo cap de la corda e liguà'l al cap de la gúmena e va-lo molt bé enseuar, Tirant, c. 92. Se fan parats | ben ensevats | per fer varar, Spill 5587. Estava de quatre grapes davant del gussi, enseuant els pals, Ruyra Pinya, i, 20. 

|| 2. fig. Lloar excessivament i en presència del lloat; adular (Empordà); cast. dar coba.

    Fon.: ənsəwá (or., bal.); ansewá (occ.).

    Etim.: derivat de sèu.

Els directors d'això tenen el cer­vell mecanitzat i tracten el personal com peces de màquina que, enseuades, rutllen. No veuen que els homes són cervells vius, sentiments vius, nervis vius, histeris­mes vius.  (Noel Clarasó. L'altra ciutat. Club Editor, Barcelona 1ª ed. 1968. 228 pgs. Pg. 177.).

ENSOTALAT

 Van passar un parell de dies. Caminava pels camps, visitava els boscos, m'asseia sota el sol a llegir traduccions franceses de novel·les policíaques americanes. Hauria d'haver estat el remei per perfecte: viure ensotalat en un racó de món, deixant flotar el pensament en llibertat. Però res d'això no va fer cap efecte. La casa se'm feia petita, i al tercer dia vaig tenir la sensació que ja no estava sol, que en aquell lloc no hi podria estar mai sol. [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 267.].

ENSIBORNAR v. tr. 

Induir hàbilment i enganyosa a fer quelcom; cast. embaucar, conquistar. El traginer, que no havia tractat mai amb estudiants, se deixà ensibornar,Verdaguer Rond. 89. Que 's pensa que só com aquestes bledes que es dexen ensibornar ab quatre magarrufes?, Vilanova Obres, xi, 136.

    Fon.: ənsiβuɾná (or.); ənʃiβuɾná (ross.).

    Etim.: deformació vulgar de subornar.

Doncs, allavors, el prodigi és encara molt més gros, perquè, fantasma o home, espectre o realitat, l’ésser que així es mofa de les lleis de la naturalesa, l’ésser que sap ensibornar el mal com sap ensibornar els pobles, és més poderós que tots els homes junts, és més fort que la mateixa mort. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 211).

La persona que va respondre a aquest encanteri era una persona que no havia jugat a fet i amagar en tota la seva vida. Era en Wayne Hoobler, que va sortir en silenci d'entre els cotxes usats. S'agafà les mans darrera l'esquena i separà els peus. Va adoptar la posició coneguda com descans de desfilada. Hom ensenyava aquesta posició tant als soldats com als presidiaris -com a forma de demostrar atenció, disponibilitat a ser ensibornat, respecte, i absència voluntària de defensa. Estava preparat per a tot, i no li hauria fet res de morir. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 220.].

ENSONYOLIDES

De vegades, com ara, encara ric sola recordant la meua Joa­na Pedrona, la d'abans de fer-se cosmopolita. La de quan havíem d'anar al tros i baixàvem ensonyolides les escales, a les set del matí, i ella es mirava de coll en avall, vestida amb el xandall i 1'anorac vells, la bufanda i el passamuntanyes de llana, tot ple de boles, i em deia: Eliete, amb aquesta pinta no lligarem mai, tu i jo. De la seua boca va ser que vaig sen­tir per primer cop la paraula lligar, i els ulls em van redolar fins a les sabates. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 62).

ENTEBEIR v. tr. 

Fer tornar teb; cast. entibiar. La calor ofega | ... | s'ensopeix la vida | i és entebeïda | l'aigua de la mar, Salvà Retorn 121.

    Fon.: əntəβəí (or., bal.).

    Sinòn.: entebiar, estebejar.

    Etim.: derivat de teb, o tal vegada de la forma arcaica tèbeu.

... com deixar caure l'ou a la paella calenta, recollir l'al-albúmina viscosa, enrossir el rovell i rebentar-lo, tombar-ho tot, agafar-ho bé finalment, a lúltim minut, amb un toc delicat de canell, deixar-hi anar un rajolinet de vinagre balsàmic i servir-ho fent-ho lliscar al plat prèviament entebeït amb cura.   [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 48.].

ENTERC, -ERCA adj. 

|| 1. Enravenat, inflexible (or., occ.); cast. tieso. Tinguí la via rectament | vers mon alberch | hon me veren star enterch | per malaltia, Coll. dames 1088. Planxades y enterques com si fossen de fuyola, Vilanova Obres, ix, 72. 

|| 2. fig. Indòcil, mal de dominar o de persuadir (or., occ., val., eiv.); cast. duro, terco.«Aquest al·lot no és creient: és molt enterc» (Eiv.). Com un gran príncep veés un gran cavaller de son regne maliciós, e mal graciós, e enterch, e tot rústech e pagesívol, Eximenis, Terç, c. 110. Mas la gent enterca | per molt prest matar-uos gens no us detengué, Passi cobles 113. Li demostreu... la causa que fa fer ma volentat enterqua, Corella 430. Hi si's casa ab altri, se fa tan enterca, | que moltes vegades renyina y alterca, Viudes donz. 291. Asta aquell punt estigué Eufracieta enterca y forta com un bronce, Rond. de R. Val. 55. L'Elvira, aquella noya tan enterca, imprudent y animosa, Oller Pilar Prim, 296.

    Fon.: əntέɾk (or., eiv.); antέɾk (occ., val.).

    Etim.: la mateixa del cast. terco, arag. tierco, gascó terc (cfr. Rohlfs Gasc. § 225).

Desesperats, la tardor del 1932, els yunteros van començar a ocupar les finques delos terratinents més entercs.(Paul Preston, L'Holocaust espanyol. Ed. Base, Barcelona, 3ª ed. 2012. ISBN: 978-84-15267-23-2. 908 pp. P. 169.)

Com també ho era el fet que l'endemà d'aquell vespre que la mare no va voler sopar, al matí se'ls van trobar tots dos morts, al llit, amb les mans agafades, enterques. (Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàgs. 243-244.)

Quan el gros d'aquesta neteja estava llest, i tot feia goig de polit i endreçat, venien les feines delicades: les obres de planxa a càrrec del servei; el penjar a les alcoves i finestres les cortines enterques de midó; el guarnir tau-tetes i calaixeres amb les fines tovalles de randes i puntes; ...(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 57.)

Amb una riquesa d'experiments que convencen al més entercat, Pavlov ha demostrat que les terminacions perifèriques dels nervis de la mucosa gàstrica reaccionen tan sols amb els estímuls propis o específics del medi on s'impalnten, quedant insensibles a tota excitació mecànica o física. (Ramon Turró. Orígens del coneixement: la fam. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429115754. 236 pp. Pàg. 91.).