PI - PZ

1. PIC m. (castellanisme)

|| 1. Bec, boca còrnia dels ocells (Tortosa, val.); cast. pico. Que assesta en les ales y dóna en lo pich, Flor d'Enam. 50. L'ocell era dalt de l'arbre..., d'argent és la seva testa | i d'or el seu pic revés, Carner Ofrena 139.

|| 2. Punta terminal d'un capell o d'un altre objecte; cast. pico. Entraren dos civils amb capell amb pics, Rosselló Many. 45. a) Doblec cap a fora que sol fer una part de la fonda dels vestits talars; cast. fraile (Escrig-Ll. Dicc.).

|| 3. Tallat a pic: tallat verticalment (es diu especialment de les roques); cast. cortado a pico.

|| 4. Anar a pic: enfonsar-se, anar a fons una nau o altra embarcació; cast. irse a pique.

    Fon.: pík (en tots els dialectes); píс (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx).

    Etim.: en les accepcions || || 1 i 2 cal considerar pic com a pres del castellà pico; la forma autènticament catalana en aquests significats és bec. Les accepcions || || 3 i 4 són preses del cast. pico i pique respectivament.

2. PIC m.

I. || 1. Acció i efecte de picar, de donar cop amb un instrument de punta i contundent; cast. golpe. Prop vas tenia... tallat en roca | a pich de broca, Spill 14223. De soca a arrel tremola com faig, rei de la selva, de destral fèrrea als pics, Atlàntida viii. A pic de martell: donant cops amb el martell.

|| 2. Cop donat amb un cos dur contra un altre, i que produeix soroll; cast. golpe, toque. La campana dóna un pich; | la cornamusa se para, Verdaguer Jov. 181. Dóna un pic amb ses manetes, Verdaguer Idilis. Quatre pichs y repicó ressonant de sobte, Pons Auca 94. Al pic de les dotze: en tocar les dotze. Trapa-te, donc, demà matí, | su'l pic de vuit hores, aquí!, Saisset Mun de coses 6. Especialment: a) Cop donat a la porta amb la balda o picador; cast. aldabonazo, aldabada.—b) Joc d'infants, equivalent al de bèlit o bòlit (val.); en diuen més generalment joc de pic i pala; cast. tala, toña.

|| 3. Cop donat amb el bec, amb el fibló d'un insecte o amb un altre instrument bucal penetrant; cast. picotazo (el d'ocell), picada o picadura (d'insecte, de rèptil, etc.). Axí com l'abella 's confon, | com pus fort vol donar son pich, Ausiàs March, cxxviii. Pich de corp! y com va dreta | e mal vestida!, Coll. Dames 394. Que borri el pic de l'abella, Ramis Clar. 126. a) Pic de gallina: planta de l'espècie Anagallis arvensis, més coneguda amb el nom de picapoll.

|| 4. Forat o clot petit produït per la pressió d'un objecte penetrant o punxagut; cast. picada, picadura, pinchazo. «Tinc un pic de puça a la cama».

|| 5. Punt, senyal petit i rodonenc com si fos produït per un instrument punxagut; cast. punto, mota. Dos penitèntias de coral..., Item altre de etzebetge ab uns pichs de or, doc. a. 1549 (BSAL, viii, 327). Sos ulls d'or fulguraven ab pichs lluminosos com agitats d'una febre estranya, S. Galmés (Catalana, ix, 5).«Damunt la i cal posar un pic». Pic del gall, a l'ou: moteta sanguinosa en el blanc de l'ou d'una gallina; cast. galladura.

|| 6. Coentor, impressió que causa una cosa picant; cast. picante. «Aquesta sobrassada té un poc de pic» (és un poc coenta). «El vi té pic; comença a agrejar».

|| 7. fig. Mica, porció petita però vivaç d'una cosa; cast. punta. El cambrer, l'encarregat..., l'enllustrabotes a la porta, el miraven amb un pic de curiositat divertida, Llor Jocs 169.

|| 8. El moment més intens d'una acció, d'un efecte, d'un espai de temps considerat en relació als seus efectes; cast. fuerte. «El pic de la calor és per l'agost». «Per Sant Joan, la gent està al pic del segar». «Les pomes estan al pic»: estan en el moment de més abundància (Empordà). «Jo he vist aquests homes al pic de la joventut; per això els conec bé». Al pic de l'hivern: en ple hivern. Al pic de l'estiu: en el temps més calorós de l'estiu. Al pic del sol: quan fa el sol molt fort. Baixava els dematins al pic del sol, Sagarra Comte 80.

|| 9. Punt, lloc molt concret i limitat (Balaguer). «No s'ha mogut del pic»: no s'ha mogut del lloc.

II. || 1. Eina consistent en una peça de ferro o d'acer acabada en punta a un extrem o a tots dos, i travessada per un mànec que passa per un ull practicat en el centre de la dita peça de metall; serveix per a foradar, esmitjar o rebaixar pedra; cast. pico. Enuià missatge a nós que li trametéssem balestes e sagetes e pichs, Jaume I, Cròn. 103. Havets molta gent ab exades e ab palafangues e ab pichs e ab destrals, Muntaner Cròn., c. 122. Con donen lo cop ab lo pich, en aquella cambra hon lo bací és tantost ressona, Tirant, c. 324. Los pichs y les masses obrint van les roques, Llorente Versos 77. Els pics són de tres classes: el que té punta a cada cap del ferro, el que a un cap té punta i a l'altre tallant en sentit paral·lel al mànec, i el que a un cap té punta i a l'altre tallant en sentit transversal al mànec.

|| 2. Cim agut de muntanya; cast. pico. Ni caurà un pich tan sols del Montserrat, Blanch Poes. 7. Y el niu pels pichs ne penjan hont naix la nostra raça, Collell Flor. 38.

|| 3. Fibló, agulló de l'abella o d'un altre insecte semblant; cast. aguijón. Lo pic o fibló de les abelles: Aculeus, Pou Thes. Puer. 63. Amb tan fina ironia que s'aficava com un pic d'abella, Pons Llar 32.

|| 4. Anella per a trucar a la porta (Andorra); cast. aldaba.

|| 5. Enclusa especial per a picar la fulla de la dalla quan està torçuda o esmussada (Andorra, Pallars, Cerdanya, Empordà).

|| 6. Maça amb què els veremadors pitgen la verema dins la portadora (Mall.).

|| 7. Bastó amb dues puntes a cada cap per a fer clots (Camp de Tarr.).

III. || 1. Vegada (Empordà, Vic, Camp de Tarr., Mall., Eiv.); cast. vez. «He vingut tres pics a cercar-te». Cada pic: cada vegada. En un pic: en una vegada, d'un sol cop. Molts de pics: moltes vegades. Un almogàver... ab un coltell de tall, donà tal a un cavaller francès, que la gambera e la cama n'anà tota en un pich, Muntaner Cròn., c. 192. Aquest pich el tenim, Alcover Rond. i, 176. Cada pic que balla el foc | ha de treure falda nova, Riber Sol ixent 12. Si ses coses se poguessen fer dos pics!, Pons Llar 14. a) Un pic, conj.: un cop que, una vegada que (Camp de Tarr., Conca de Barberà); cast. una vez que. «Un pic vaig esser allí, em vaig tirar de cop a l'aigua». «Un pic hagis arribat, descansaràs».

|| 2. En pic que: quan, sempre que, així que, tot seguit que. «En pic que et portaràs bé, no et queixaràs de mi». «En pic que el renyen, calla». «En pic que agafa una idea, no hi ha manera de convèncer-lo». No hi val cimal ni plansó | en pic que la saba és morta, Colom Juven. 73.

Pic: llin. existent a Puigcerdà, Urtx, Berga, Castellnou de Bages, Barc., Val., Xàtiva, etc.

    Loc.—a) A pic de jorn: a punta de dia. A l'endemà, a pich de jorn, ja vèyem espurnejar el sol, Busquets Del Montseny.—b) De pic de martell: d'allò més saborós o vivaç (Mall.). «Tota sa nit va estar ell | aferrat per ses faldetes, | i li deia parauletes | totes de pic de martell» (cançó pop. Llucmajor).—c) A pic de mai: molt estrets, atapeïts (Men.).—d) Anar a pic de sabates, de guants, de barret, etc.: portar magnífiques sabates, guants, etc. (Empordà).—e) De pic o de pala (Vic), o de pic o de palada (Olot), o de pic o de borràs (Barc.): d'una manera o de l'altra. «Jo prou la crido, però ella, de pic o de pala, se n'anirà amb les amigues». Quantes persones conreaven sa relació, de pic o de borràs, li retreien lo del casori, Pons Com an. 155.—f) A petit pic: de mica en mica, a poc a poc (Empordà).—g) No esser pic de fava: no esser poc, tenir importància (Manacor).—h) A pic a pic tot, a pic a pic no res: es diu d'una persona que muda molt de manera de pensar (Valls).—i) Anar de pic en sola: anar per mal camí, portar mala conducta. Dels qui son dan | cerquen, e van | de pich en sola, Spill 315.

    Etim.: derivat postverbal de picar.

Pic

Vaig pensar que això encara augmentava el perill, però la tensió era tan forta que em feia mitja por tocar res. Al final vaig agafar el ganivet i vaig tallar les drisses. El pic va caure instantàniament i una gran panxa de vela va quedar flotant, estesa sobre l'aigua; però això és tot el que vaig poder fer: com que per molt que tibés no aconseguia moure el briol, ho vaig haver de deixar córrer. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 230.].

PICALLÓS, -OSA adj. 

Susceptible, que fàcilment es pica, se sent molestat (Plana de Vic); cast. quisquilloso, puntilloso.

De vegades ella es preguntava si ell anava amb altres dones. Ella mateixa havia acariciat la idea de casar-se amb un alemany que li feia la cort. Per`era un home massa picallós, i ella sospitava que el que volia era una bausfrau. (Alice Munro. Massa felicitat. (Too Much Happines, trad. Dolors Udina). Club Editor, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-7329-150-7. 316 pàgs. Pàgs. 260-261).

PICAPOLL m. 

|| 1. Planta de l'espècie Stellaria media (V. morrons). 

|| 2. Planta dafnàcia de l'espècie Daphne gnidium (Cardó). 

|| 3. Planta de l'espècie Anagallis arvensis. 

|| 4. Raïm de pellofa molt prima i tendra, molt saborós, del qual n'hi ha de blanc i de negre (Berga, Pla de Bages, Cardona, Solsona, Penedès, Camp de Tarr., Gandesa, Calasseit, Tortosa); cast. albilla. Picapol de Mallorque rosset o dels clarets d'Avinyó, Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 143). La malvasia de blanc verdós, el picapoll de cera empolsinada, Caselles Mult.26. 

|| 5. Estafisàgria, planta de l'espècie Delphinium staphisagria. 

|| 6. Planta que conté en les arrels un suc lletós tòxic que serveix per a emborratxar els peixos de riu; cast. coca de Levante (Salvat Dicc. Enc.).

    Fon.: pikəpóʎ (or.); pikapóʎ (occ.).

Verticals 7. Malvasia, picapoll, xarel·lo. Resposta. RAÏM. (Passatemps Ara, Senyor Ventura, diari Ara, 10/05/2014).

(picapoll, procedència de la imatge: ENLLAÇ)

PICAPUNT m. 

|| 1. Ferro que empren els sabaters per marcar en la sabata el punt vist, després de fer la ripuntada (or., occ., mall.). 

|| 2. Enuig en què juga l'amor propi (Mall.). «Per un picapunt s'han barallat». Fer una cosa de picapunt: fer-la per ressentiment o per donar enuig a un altre (Palma). 

|| 3. Home puntós, que renyeix per poc motiu (Mall.); cast. picajoso (Salvat Dicc. Enc.).

    Fon.: pikəpún (or.); pikapún (occ.); pikəpúnt (mall.).

    Etim.: compost de l'imperatiu de picar i del substantiu punt.

Amb aquests picapunts, en què a més segurament s'enganya, acabarà fent que els maso­vers se'n vagin o que li perdin el respecte o que mirin menys per la propietat. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 63).

Picapunt

-Bastards pigats! —va grunyir Batià. Els odio. -Setanta en total. Els hem comptat —va precisar Lívia. -I nosaltres som cinc —va dir Vatrè mirant a la cara els seus panys, un per un. -Sis —va tornar a precisar Lívia amb picapunt. Vatrè va arronsar les espatlles. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 131.].

PICAR

Passat l'any 1981, la televisió es va allunyar un xic del poder-polític. Gainsbourg, sempre torrat i mal afaitit, cremava bitllets de cinc-cents francs, palpava el cul de les bailarines entre dos córs i grapejava la Whitney Houston dient-li en un anglès de bar que se la volia picar...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 123-124.).

PICOLADA f. 

Cop donat amb una picola (val.).

PICOLA f. 

|| 1. Eina semblant a un martell, però que té el ferro acabat en tall horitzontal per un extrem i en tall vertical per l'altre (Tortosa, País Valencià); cast. alcotana. Fem ceptre de l'aixada y la picola, Llorente Versos 13. 

|| 2. Pala de picar la roba en rentar-la (Osor). 

|| 3. fig. Llengua, facilitat per a parlar (val.); cast. labia, verba.

Picola: llin. existent a Albons, Banyoles, Camprodon, Foixà, Olot, Palafrugell, Pardines, Santa Pau, Vilanova de la Muga, Tarr., etc.

    Fon.: pikɔ́ɫə (or.); pikɔ́ɫa (Tortosa, val.).Picola (procedència de la imatge: enllaç)                                                                                                                           

  Picola (procedència de la imatge: enllaç)

El terra era irregular, de rajoles picola­des pels anys i per l'ús, i al passadís central s'afileraven les lloses fúnebres que cobrien les tombes d'antics rec­tors de la parròquia, dels quals ja ningú no sabia el nom ni l'època en què van viure perquè les inscripcions que ho referien havien estat esmolades, fins gairebé menjar-­se'n tot el relleu, pels milers de peus que durant anys i anys havien trepitjat les làpides entrant i sortint del tem­ple, anant a combregar i tomant-ne, acompanyant una nú­via o un mort, acostant-se, per Nadal, a besar la imatge del Nen Jesús, o a fer vetlla al monument el Dijous Sant. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 35.).

El soroll de les bales i dels crits repercutia en les façanes noucentistes. Un jove, mudat, una clavellina al trau, agonitzava amb la mà al ventre com si els seus dits poguessin contenir la fugida dels òrgans. Els soldats continuaven picolant la gernació. Un home, desesperat, s'esgargamellava. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 36.).

PICOLAT m. 

Carn capolada amb llard, pebre i sal, en forma esfèrica (Ross., Conflent, Empordà); cast. almondiguilla. La professó de les criades portant les boles de picolat, Alm. Ross. Cat. 1923, p. 9.

(ENLLAÇ)

Retirava una petita quantitat del tresor que havia desat a la biblioteca i al jardí de la tia, la qual, contenta que la visités tant, li preparava els seus plats preferits. A ca la tieta, retrobava les sen tors del país. La tia apuntava les boles de picolat com ningú. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 55.).

Els pares de l'Alain mai no havien entès la força dels lligams entre l'Alain i l'Anatole. 

En arribar a Verrières, fou una festa. La tia havia apuntat boles de picolat. Roja d'emoció, els digué: 

-Me recordi quan éreu petits. Fa una colla d'anys... Com seu creixit, mare de Déu! (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 119.).

1. PICÓ m.

|| 1. ant. Mà de morter; cast. majadero, mano. Escudeles, e anaps, e vernigatz e tayladors e morters e picons, Reua Perp. 1284, 376. Una farrada, una salera e un morter de fusta ab un pichó, doc. a. 1380 (BABL, vi, 470)."

|| 2. Martell que per un cap termina en punta i per l'altre en tall, i que serveix per a picar pedra (Morella, Mall.); cast. pico. Axí com los martells e los picons e los parpals, los quals los alts murs e dures roches e los trabucats balsos rompen, Corbatxo 69.

|| 3. Picador, pala de fusta amb què les dones piquen la roba en rentar-la (Malgrat).

|| 4. Barreta de ferro d'un pam de llargària, bastant gruixuda i amb quatre cares, que serveix per a trencar la clovella de les ametlles (Martí G. Dicc.); cast. picón.

|| 5. Cilindre de ferro aprimat enmig i unit a un llarg mànec de fusta, que serveix per a picar el vernís posat dins la pica de pedra i usat per a envernissar l'obra de ceràmica (Blanes).

|| 6. Peça massissa de fusta o de metall, posada al cap d'un mànec, que serveix per a picar i posar compacta una capa de terra, de grava, un empedrat, etc. (Bal.); cast. pisón.

|| 7. a) El pom del pilar del llit (Sort, ap. BDC, xx, 308).—b) El pilar que sosté el llit de colga (Torre de Cabdella, ap. ibid.).

|| 8. Palet de riera (Mataró, ap. Aguiló Dicc.).

|| 9. Carbó molt menut que s'usa per als brasers; cast. picón.

    Etim.: derivat de picar.

2. PICÓ m.

Certa tela antiga; cast. picote? «Ja baixen les poticàries | en faldetes de picó, | sabates reclementines | i tacó repuntador» (cançó pop. Benassal). V. picota, art. 3.

3. PICÓ m.

Pica petita, com la que serveix per a abeurar-hi l'aviram, la del fons de la cisterna i també la de rentar la roba (Urgell, Segarra).

    Etim.: derivat dim. de pica.

4. PICÓ m.

|| 1. Extrem agullonat d'un puig (Mall.). Es Picó de sa Comuna: la part més espadada al nord de Sa Comuna de Bunyola. Picó Gros de la Mola: nom d'un puig del terme d'Alaró.

|| 2. Mena de càntir amb dues anses laterals i un sol broc llarg i ample al damunt (Tivenys).

    Etim.: derivat de pic.

5. PICÓ, -ONA adj.

(Animal o persona) que té el morro o llavi de dalt més llarg que el de baix (Ribagorça, Pallars, Ribera del Sió, Segarra); cast. picón.

Picó: llin. existent a Madremanya, Palau-Solità, Plegamans, Alcoi, Alcoleja, Al., Elx, Mall., Men., etc.

Picons

Els passatgers s'enfangaven, repartits per l'ombra dels entreponts, pels W.C., pel fumador, en grupets recelosos i cloquejants. Tot això, ben xops de picons i xafarderies del matí a la nit. Rotaven, dormitejaven i vociferaven ara i adés i semblava que sense enyorar mai res d'Europa. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 127.].

1. PICOT m. 

|| 1. a) Martell que empren els paletes i que té el ferro acabat en punta per un extrem i en tall horitzontal per l'altre (Solsona, Ribera del Sió); cast. zapapico.—b) Eina de picapedrer que té el ferro acabat en punta per un extrem i en cabota plana per l'altre (Urgell, Mall., Men.); cast. pico. Els minaires duien el trajo d'encerat i el picot i la llàntia, Caselles Mult.152. 

|| 2. Maça petita amb què els dallaires aprimen el tall de la dalla (Torelló). 

|| 3. Picador de la roba que es renta (Empordà). Un esbart de dones... a cops de picot estovaven les peces de roba que estaven rentant, Ruyra Flames 40. 

|| 4. Esquella petita que porten les ovelles i cabres (Gandia, Vall de Gallinera, Pego, Sanet, Biar). El bel de les ovelles mares, els picots de les manses, Valor Rond. ii, 16. 

|| 5. Batall de la borromba (Roda, Sarroca de Bellera); cast. badajo. 

|| 6. Ocell de diferents espècies del gènere Picus (Rosselló, Conflent, Alt Empordà, Pallars, Conca de Barberà, Gandesa, L'Ametlla); cast. pico. (V. pigot). 

|| 7. m. Cop, bufetada (Empordà). Per aquell mocós... ell, un home fet i dret, havia sofert el picot més terrible de la vida, Víct. Cat., Mare Bal. 65.

Picot: llin. existent a Val., Carcaixent, Alzira, Albalat de la Ribera, etc.

    Etim.: derivat de pic o de picar.

2. PICOT m. 

Sargil, tela grossera de pèl de cabra; cast. picote (Martí G. Dicc.).

Picot (enllaç)

-No, és un picot. Veig que sap identificar bastant bé els ocells, mestre el va elogiar-. Aquests picotegen l'escorça dels arbres per menjar-se els insectes, per això fan aquest soroll.

-Són uns escandalosos—va riure en Satoru, des de la rereguarda. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban, Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 50.).

PICOTÍ m. 

Mesura catalana per a grans, equivalent a la meitat d'un cóp o d'un mesuró i a una quaranta-vuitena part de la quartera (or., occ.). Picotí o pecotí, mesuró,Lacavalleria Gazoph. Pecotí o picotí de civada: Avenarii moduli quadrans,Lacavalleria Gazoph. Yo donaré a nostres cavalls lo pecotí doblat: Nostris equis geminum porrigam avenae demensum, ibid. Pregant-la de li deixar | alguns picotins de gra, Caseponce Faules 17. En el sistema mètric decimal, les equivalències del picotí varien segons les comarques: a Barcelona, 1'448292 litres; a Tarragona, 1'475; a Girona, 1'506667; a Lleida, 0'764167 litres. El picotí de sembradura barceloní equival a 76'507822 metres quadrats; a Manresa, a 61'72 m.2; a Agramunt i Montblanc, a 102 m.2

    Fon.: pikutí (or.); pikotí, pekotí (occ.).

    Etim.: sembla que picotí pot venir del llatí pecŭdīnu, ‘dels animals’. El picotí és la ració que es dóna normalment a un animal. La forma s'hauria canviat de pecodí en picotí per influència de pic i del sufix -ot.

Sempre que això s'esdevenia davant de l'Alberta, la dona en rebia un gran sobresalt. Totes aquelles raons del marit per a justificar que no es fes l'operació de seguida no havien pogut tranquil·litzar-la. Un boirós pressenti­ment balances que pesin, ni canes que amidin, ni picotins que mesurin; tot alió que brolla del seny i raja del cor, i és tan cosa meya com aquestes carnes que em porten i aquests braços que m'han ajudat a guanyar-me el pa.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 235.).

PICRAT m., neol. quím.

Sal o ester de l'àcid pícric; cast. picrato.

Traginava un gran fardatge, un aparell pneumàtic, una bobina de Rumpkorf dins un rall de pescar. Hi duia a més a més un llum de butxaca i un element de picrat. Anava resseguint l'aigua i en re cuperava les essències... I fins i tot els àcids... Per fer les seves experiències es posava a l'alçada del Pont-Marie, just més amunt de la barcassa safareig...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 333.].

PIFRE m. 

Flautí de to molt agut; cast. pífano. Dos tambors e dos pifres, doc. a. 1602 (Aguiló Dicc.). Pifre, instrument de música: Militaris tibia, Bellica fistula,Lacavalleria Gazoph. Sento uns sons perduts | de tambors y pifres, Oliver Obres, i, 179.

    Etim.: del suís alemany pfifer, ‘sonador del flautí’, probablement per conducte del fr. fifre, mat. sign.

El quadre le fifre de Manet (1866), representa un jove cadet tocant aquest instrument. (enllaç tex i imatge)

Els preparatius de la processó havien durat moltes setmanes, però ara tot estava en solfa. Hi havia bufons que duien vestits de vellut verd i groc llampant, malabaristes que feien voltejar pals de colors ben vius i llançaven boles de cartó pedra de colors cridaners en l'aire, mentre el ritme embriagador de les brigades que tocaven els pifres i les trompetes omplien les rues de notes musicals per alegrar els esperits de les multituds de ciutadans romans que s'havien agombolat per tot el recorregut per veure el duc de Pesaro, el qual s'esposaria amb la jove filla del papa...  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 79.].

Pifre

Era el dimoni en persona, amb les banyes i la barba punxeguda i la cua torçada, embolicat per un halo de foc sobre el qual xerriqueja va l'aigua que queia del cel. S'aturà un moment, després tragué del no-res un pifre, i inicià la baixada. Al llarg so baixaren del cotxe de línia sas surbiles, les bruixes que habiten les muntanyes del Gennargentu: ningú no les ha vistes mai; però jo puc assegurar que hi són. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 186.].

1. PIGOT m.

|| 1.   Ocell de diferents espècies del génere Picus; el més comú és el Picus viridis, d'uns 30 cm. de llarg, amb l'esquena olivàcia, la part superior del cap vermella, la gargamella blanquinosa, el ventre verd groguenc, les cames grises i el bec llarg i fort, amb el qual pica i forada els troncs del arbres (Ross., Cerdanya, Empordà, Gironès, Montseny, Bagà, Plana de Vic, Solsona, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast. pico verde, pito real. Algun pigot llunyà picant la soca | de qualque roure vell per fer-hi el niu, Romeu OP 130. El pigot bigarrat o pigot garser és l'espècie Picus maior (Gir.); cast. picapinos. El pigot de cap groc és el Picus tridactylus, molt més petit, d'uns 17 cm. de llarg. El pigot negre és el més gros de tots, que es fa de 40 cm. de llarg, i constitueix l'espècie Picus martius. Existeixen també en el nostre país les espècies Picus minor i Picus medius, que vulgarment són anomenats pigot sense qualificatiu o bé pigot petit i pigot mitjà respectivament.

|| 2. Pigot formiguer: ocell de la família de les pícides, espècie Yunx torquilla, de color virat de groc, gris i negre; s'alimenta d'insectes i principalment de formigues (Ponts); cast. torcecuello, hormiguero.

|| 3. Herba del pigot o del picot: herba considerada com a màgica, que, segons la mitologia popular, sempre està coberta de rosada, és molt difícil de trobar i confereix una força extraordinària al qui se'n frega els membres; diuen que talla el ferro i serveix per a llimar els barrots de les reixes de les presons. El pigot s'hi frega el bec per a tenir força per a foradar les soques dels roures. Diuen que el pigot es burla amb un crit dels qui cerquen en va aquesta herba.

    Cult. pop.—A més de les supersticions que acabam de descriure referents a l'herba pigotera, el pigot dóna origen a certes creences populars en relació a la predicció del temps. Diuen que quan el pigot canta pels alts, assenyala pluja; si canta pels torrents, indica que farà vent. Hi ha un refrany que diu: «Quan canta el pigot, la pluja és a prop». El cant del pigot té semblança amb l'assaïnar del cavall, i per això quan senten el seu cant, diuen: «Lo cavall d'En Massallera assaïna» (Collsacabra, ap. Verdaguer Folkl. 31).

    Fon.: piɣɔ́t (pir-or., or., occ.).

    Var. form. i sinòn.: picot.

    Etim.: del llatí *picŏttu, derivat de pīcu, mat. sign.

2. PIGOT m.

|| 1. Pilot, boldró espès (Pradell d'Urgell).

|| 2. Tenir pigots als dits: tenir els dits més que balbs; tan freds que no sols no es pot fer la pinya, sinó que estan adolorits del fred (Vallès).

Què us sembla del seny del pigot? El qual no fa son niu sinó pels forats i pertusos dels arbres; i quan s'esdevé que els dits forats o pertusos són tancats per algun fill d'Adam amb ferro o altra cosa, ell desseguida hi aporta una herba, la qual és de tal virtut que tota tancadura que és tocada per la dita herba s'obre i romp immediatament, i tocant la dita herba el forat de son niu, estopat i tan cat, s'obre tot seguit; i per aquesta raó la dita herba és anomenada "herba del pigot".  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 164.).

1. PILLARD, -ARDA m. i f. i adj. 

|| 1. Que es dedica al pillatge. Lladonc la gent llombarda | ab companya pillarda, Turmeda Prof. viii. a) m. ant. Sirvent que, a part del patge, seguia al cavaller a les batalles i tenia el càrrec de recollir les despulles dels contraris vençuts. Dos milia pillarts a cavall bé armats, doc. a. 1329 (Est. Univ. xiii, 352). Ab aquella més companya d'armes e de pillarts que puxats, doc. a. 1389 (Rubió Docs. Cult. ii, 319). Aquest dia partiren los 130 bacinets e 130 pillarts que la ciutat preferí al senyor rey per remçó de les hosts qui anaren en lo vescomtat de Castellbò, Ardits, i, 67 (a. 1397). 

|| 2. Pillet (pir-or.). Ma mare... me fa filar cap al mas:—Que t'hi torni a veure, pillart, cap a la bassa!, Mn. Blazy (Rev. Cat. ii, 272). 

|| 3. Noi o noia gran; xicotàs (pir-or., or.); cast. rapaz, muchacho. Baixà ab quatre gambadas un pillart com un sant Pau, Genís Quadros 177.

    Fon.: piʎáɾt (pir-or., or.).

    Etim.: del fr. pillard, mat. sign. || || 1, 2. En l'accepció || 3, pillard sembla variant de pallard, i aquest sembla venir del fr. paillard ‘home que jeu a la palla’, ‘persona de mal viure, belitre’. Es probable que hi hagi hagut un creuament o influència mútua entre els mots fr. paillard i pillard.

2. PILLARD m. ant. 

Pilar, columneta? Una torre ab tres pillarts, Inv. Anfós V, 172. Ha tres scuts de armes reals e tres tabernacles e sis pillarts entorn de una muralla, ibid. Daurar les polseres pillarts trines tabernacle banch e tota la obra de talla del dit retaule, doc. a. 1506 (Est. Univ. vii, 48).

Com teniu pas vergonya de desparlar aixís? 

I el comandant, que havia callat durant tants anys, li va pintar un retrat moral amb les colors més riques de tot el vocabulari rossellonès. Tots els insults varen rajar: pobra bestrús, busaroca, grossa llorma, barjaula, pobra sauma, bruixa, borratxota, pillarda, putarassa, pell de ca!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 115.).

PILLO, PILLA m. i f. i adj. 

Pillet, murri. May m'ho hauria cregut, que arribés a ser tant pillo!, Pons Auca 218. Dos granerés més pillos que un gat negre, Ignor. 8.

    Fon.: píʎu (or., men., eiv.); píʎo (occ., val., mall.).

    Etim.: pres del castellà pillo.

-Ens fem vells, oncle, i els anys ens omplen ets ulls de cendra. Ho veim tot més negre del que és. I encara tots poguessin plorar amb es nostros ulls? Mirau es desgraciats des carrer... D'això en dic jo passar-ho pillo. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 340.).

La gent del Tréport era por ran­cuniosa perquè, durant tota l'edat mitjana, els anglesos s'havien di­vertit incendiant, pillant, saquejant el poble manta vegada. Á nous les petites Francaises...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 109.).

1. PILTRE m. ant.

Peltre (art. 1). Un càlzer de piltre, doc. a. 1485 (arx. Cúria Fumada, de Vic). Un càlzer de piltre ab sa patena, doc. a. 1537 (arx. parr. d'Igualada). Un crucifix de piltre, doc. a. 1549 (BSAL, viii, 327).

2. PILTRE m.

Llit (en el llenguatge d'argot). Trenca-colls de piltre, potser?, Espriu Anys 99.

    Etim.: relacionable amb el fr. ant. piautre, ‘màrfega’ (Wagner Argot 83).

Així mateix! Em feia bullir dins el piltre imaginar-me aquells safareigs, tot jo traspuava com un gripau... M'ofegava... em recargolo... Em debato més encara... Engego les mantes... Em torno a sentir una puta vigoria. I tanmateix és ben exacte que els sàtirs ens han seguit!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 32.].

PIMPLAR

Beure vi o una altra beguda alcohòlica.

Vaig pimplar un litre de vi blanc... Sense compliments!... I un escumós, sencer... Vaig fer unes quantes barates amb la família del banc!... Ah! Te'l canvio per un camembert... ben madur... el meu formatget!... Atenció!... [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 243].

PINRÉS

De tant trepitjar l'asfalt, tenia uns pinrés que semblaven brases... M'anava descalçant pertot arreu. Me'ls anava a remullar una estoneta a les piques dels lavabos... Em descalçava en un tres i no res... Va ser així com vaig conèixer el cambrer d'un cafè que encara patia més dels formatges que jo. Servia matí i tarda, i fins ben entrada la nit, fins a les dotze tocades, a l'enorme terrassa que hi havia al pati de la Croix-Nivert, la Brasserie Allemande.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 236].

1. PINTA f. 

|| 1.   Instrument que consisteix en una làmina de metall, fusta, os, vori o altra matèria dura, proveïda de dents o pues paral·leles i més o menys espesses, que serveix per a desembullar i ordenar els cabells; cast. peine. Carga de pintes obrades, dos sol., dos diners, Leuda Coll. 1249, p. 249. Quatre pintes de vori belles, doc. a. 1345 (BSAL, xi, 299). La verge que desija entrar en noces ab Jhesu-Crist no deu donar als hòmens sudaris, pintes, correges, cintes ni cinyels, Canals Carta, c. 62. Donà-li l'altre caualler una pinta tota d'or, Tirant, c. 64. Pinta espessa o llemenera (i dial. mall. pinta llemera): pinta de pues molt espesses, apta per a treure les llémenes. A sobre pinta: sense enfondir gaire en tallar cabells o barba. Les pescadores... ab tal abús | als parçonés | e traginés | a sobre pinta | los fan les barbes, Spill 7470. 

|| 2. Làmina de metall, de vori, de conxa, etc., semblant a la pinta de pentinar, però de forma arquejada, que serveix per a subjectar els cabells de les dones o per adornar-los; cast. peineta. Alta pinta daurada, Llorente Versos 135. 

|| 3. Instrument format d'una o algunes fileres de punxes de ferro fixades a un mànec de fusta, que serveix per a aclarir la llana, l'estam, el lli, etc. (Mall., Men.); cast. peine. No gos untar ne fer untar la lana les pintes ni les cardes, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 260). Una pinta de pentinar li, doc. a. 1523 (Alós Inv. 39).

|| 4. Pinte del teler (Bal.); cast. viadera. (V. pinte). 

—A la meva mare no li va agradar. A ella només li interessava això!... -i fa el gest de fregar el dit gros i l'índex de la mà dreta amb què se solen al·ludir els pistrincs—Era tan meticulosa en la venjança, i estava tan al cas de tot, que ella mateixa declarava que “podria tallar un cabell pel mig, de dalt baix...” Imagina’t!...(Oriol Pi de Cabanyes. Un dia amb Josep Palau i Fabre a la seva Fundació. Art. revista L'Avenç, 436, jul./agost 2017. P. 11.).

Com que tenia tantes ganes d'aprendre aquella nova habilitat, va acudir al seu pare i li va demanar els diners per comprar-se una máquina d'escriure, i va aconseguir convèncer el profeta dels beneficis perquè amollés els pistrincs amb l'argument que a la llarga en necessitaria una i que els preus no serien mai més baixos del que ho eren en aquell moment, i d'aquesta manera en Ferguson es va procurar una nova joguina per jugar, una Smith-Corona portàtil, sòlida i de disseny elegant,... [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 279].

Em vaig atabalar... Vaig voler anar a fer un tomb... tenia por que em veiessin els pistrincs... Me'n vaig anar un tros lluny, a l'ombra... Vaig estripar la costura, volia treure el bitllet de banc, la lliura que tenia sencera.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 164.].

Pistrincs

-Havia captat mai, abans de venir aquí?

Em vaig indignar uns moments, però vaig recordar que no era el moment adequat per enrabiar-se i que, de fet, m'hi havia presentat com una captaire; li vaig respondre calmosament però amb molta fermesa:

-S'equivoca si es pensa que sóc una captaire. No ho sóc, com no ho és vostè ni les senyoretes.

Després d'una pausa em va dir: -Poc que l'entenc: pel que sembla, no té casa ni pistrincs, oi?

-La falta de casa i de pistrincs (m'imagino que deu voler dir diners) no em converteix en una captaire en el sentit que vostè dóna a la paraula.

-Que ha estudiat de lletra, vostè? -em va preguntar tot seguit. -Sí, molt. -Poc que deu haver anat a una escola... [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 371.].

PÍTIMA f. 

|| 1. Pegat confortatiu; cast. pítima. Que tolga la postema dels pàlpetz ab les pítimes e ab empastres e ab enguens, Alcoatí 37 vo. Fer pítimes a algú: fregar-li els polsos i els llavis amb vi generós per fer-lo retornar (Olot). Jo que la tinch per viva encara, deixeu que li fassi pítimes tractant de tornar-li la salut,Vayreda Sanch viva 16. 

|| 2. Postura, falagueria, gest fingit o exagerat; cast. arrumaco. No m'obliguis a representar més pítima, Espriu Lab. 39. 

|| 3. Refredat fort (Men.). 

|| 4. fig. Borratxera (or., occ., val., bal.); cast. pítima. Agafar una pítima: embriagar-se. Portar una bona pítima: estar molt embriac. 

|| 5. fig., adj. Embriac. «Va beure a muntó d'aiguardent, i es va fer mig pítima» (Morella). «Eixe està pítima» (val.).

    Etim.: de epítema, per assimilació vocàlica.

No jugava perquè no li agradava posar-se nerviós, i només s'emborratxava de tant en tant, perquè després d'una pítima estava malalt molt de temps. Tenia amics sobris, treballadors, obrers de les diverses fàbriques per les quals havia passat. L'estimaven molt perquè era pallasso i més encara perquè mai no havia competit amb ningú. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 153.].

PITÒSPOR

Nom científic: Pittosporum tobira. Família: Pitosporàcies. Nom en castellà: Pitosporo. Nom en anglès: Japanese mock orange. Arbust perennifoli originari de Xina i Japó. Les fulles són de color verd fosc, més clares al revers, ovalades i amb els marges llisos i recorbats cap a dintre. Floreix a la primavera. Les flors són petites de color blanc crema i formen raïms. Els fruits són rodons i verds. Es tornen grocs al madurar. A finals de la tardor s'obren i deixen veure unes llavors vermelles i enganxoses. S'utilitza per fer tanques vegetals.                            

Després pel passeig de Sant Joan, que tenia al mig una tanca feta de pitòsfors: en aquella època es feien servir en la jardineria municipal. L'autobús girava per Casp i anava a buscar el carrer Marina. Passat Buenaventura Muñoz, entraves en una terra incògnita, plena d'espais despoblats, la pavimentació era de llambordins i l'autobús, que anava gairebé buit, feia ressonar ferros i seients de fusta.(Julià Guillamon. La Isabel de la vaqueria i la senyora Balbina. Art. revista L'Avenç, núm. 409, febrer 2015, pàg. 7.).

PITXELL (ant. petxell). m.

|| 1. Gerro amb broc per a servir aigua; cast. jarro, aguamanil. Un pitxell de stany, doc. a. 1409 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un petxel d'estany, doc. a. 1410 (Alós Inv. 13). Ha en lo cobertor del dit petxell lo peu del pinyó una muralla ab V torres, Inv. Anfós V, 172.

|| 2. Gerro de metall, generalment d'estany, que serveix per a mesurar i abocar vi (Andorra, Pallars, Ribagorça); cast. jarro. a) Mesura de vi, equivalent a dos porrons (Andorra, Pallars) o a un porró i mig (Ribagorça). A la regió de Calasseit el pitxell equival a 1'42 litres.

|| 3. Gerro per a tenir flors (Vendrell); cast. jarro, búcaro.

|| 4. Càntir petit per a beure (Flix, Faió, Tortosa); cast. botijo.

|| 5. Recipient de fusta, de forma lleugerament tronco-cònica invertida, guarnit de cèrcols i amb un broc ample i un d'estret, i amb una ansa, que els pastors fan servir per a tenir i beure el vi (Tortosa, Beseit, Xerta).

|| 6. Recipient d'aigua mal fet o mig trencat (Ulldecona); cast. cacharro.

    Fon.: piʧéʎ (or., occ.).

    Intens.: pitxellet, pitxelló, pitxellot.

    Etim.: V. pitxer. 

Pitxell

Aquesta mena de pensaments li vénen al cap cada cop més sovint. El cervell li ha anat a totes, aquests darrers mesos. És una dona els desigs de la qual reposen al fons d'un pitxell esquerdat, esperant. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 23.].

Pitxell

Quan en Dick va haver tornat, els tres homes, l'un després de l'altre, van agafar el pitxell i van beure. «Per l'èxit de l'empresa», va dir un; «pel vell Flint», va dir l'altre; i en Silver, amb una mena de cantarella, va recitar: “Perquè tinguem bon vent, un bon botí i menjar calent!” [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 108.].

PITXELLA f. 

|| 1. Recipient de terrissa, de forma quasi ovalada, amb una ansa a un costat i un broc a l'altre, que serveix per a treure vi i abocar-lo o beure'l a galet (Andorra, Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp); cast. jarra. Una pitxella de terra, doc. a. 1490 (inv. de l'arx. Cúria Fumada de Vic). 

|| 2. Recipient de forma semblant a l'anterior, usat per a treure, abocar i beure aigua (Aitona, Priorat, Mequinensa).

    Fon.: piʧéʎa (Andorra, Esterri, Senet, Pont de S., Benavarre); piʧéʎɛ (Tremp, Pla d'Urgell, Priorat).

    Etim.: V. pitxer.

La Corona feia tots els possibles per controlar la famosa indústria de paper mudèjar dels musulmans de Xàtiva. Jaume I limità la seva taxa a tres cèntims valencians per cada resina de paper i tractà de centralitzar-ne l'emmagatzematge i la venda exclusivament a la ciutat de València. l seu fill, el 1282, va haver de suavitzar el control, tot i que continuà la fabricació a Xàtiva i la venda i distribució a la ciutat de València. El tractat de Xàtiva protegia els mestres ceramistes que feien pitxelles, rajoles i pots i els venien a les places: els Furs també atorgaven una ajuda general a aquell ofici "i a qualsevol altre producte fet de terrissa o de vidre", potser per animar els cristians perquè s'hi dediquessin. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 153.).

Pitxer (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

PITXER m. 

|| 1. Recipient de terrissa, de vidre o de metall, relativament fondo, amb ansa a un costat i broc a l'altre, que serveix per a tenir i abocar aigua, sia per a beure, sia per a rentar mans, etc. (País Valencià, Mall., Eiv.); cast. jarro. Dos pitxers d'argent daurats a barres, menys de brocs, doc. a. 1275 (Soldevila PG, iii, 474). Gran re d'argenters... qui tenien en lurs obradors gran re de copes, bacins, pitxers, talladors, Llull Blanq. 84, 7. Pres un pitxer e donà aygua a mans a tots los pobres, Eximplis, i, 289. La quantitat certament és quasi de un pitxer,Cauliach Coll., ll. i, d. 2a, c. 7. Lo picher [sic] o citrot: Urceolus, gutturnium,Pou Thes. Puer. 129. a) Mesura de vi que té la capacitat de dos porrons (La Seu d'U., ap. Aguiló Dicc.). 

|| 2. Recipient fondo per a tenir flors en remull (Empordà, Garrotxa, Plana de Vic, Mall.); cast. jarro, jarrón, búcaro. Flors que s'esfuyan dins un pitxer, Aguiló Poes. 80. a) Cos de pitxer: cos de dona que té la cintura prima i els pits voluminosos (Empordà).

    Fon.: piʧé (or., bal.); piʧéɾ (val.).

    Intens.:—a) Augm.: pitxeràs.—b) Dim.: pitxeret, pitxerel·lo, pitxereu, pitxerí, pitxeriu, pitxeró.—c) Pejor.: pitxerot, pitxerango (Aquestes plantilles... en forma de fuyas de carxofera y pitxerangos brodats, Ignor. 120).

    Var. ort. ant.: picher (Tirant, c. 311; Anim. caçar 27 vo).

    Etim.: probablement del fr. ant. pichier, l'origen del qual no està ben determinat, però sembla emparentat amb l'alemany becher i l'it. bicchiere (cf. Corominas DE Cast, iii, 775-776). Les formes pitxell, pitxella, són efecte d'un canvi de sufix.

Pitxer 

Ho cregué, no perquè li semblés que l'anell que exhibia Harts n'era una prova, com aquest assegurava, sinó perquè aquells fets, esmicolats amb parsimònia davant dues rengleres de pitxers, que s'anaven buidant, a mesura que s'omplien de sentit les paraules, coincidien, amb una exactitud que li feia venir calfreds, amb el seu somni tants de pies reiterat, afegint-li un cara­mull de detalls que en les imatges copsades d'adormit no havia pogut esbrinar i que, ara, li resultaven fonamentals per a donar-li les pautes imprescindi­bles que 1'acostarien al lloc on, despert, succeiria tot una altra vegada.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 18.).

La Marcona i la Mariagneta tenien un ramat de fills i filles que les ajudaven a companejar la pobresa; però la Màxima no n'havia tingut mai, de fills, i, mort son marit ja feia anys que vivia sola en una caseta menuda i endreçada com un pitxer... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 161.).

No podia mancar-hi l'escaparata amb el sant tutelar de la casa o les urnes de cristall, tan prodigades en el segle passat, que tancaven les imatges d'un Crist jacent o de la Mare de Déu en el seu llit de mort, tot acompanyat amb els seus canelobres d'argent o de cristall i aquells pitxers de vidre opac platejat o de color blanc, rosa o blau turquesa... (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 76.).

La infermera no havia arribat encara, Matilde tampoc, i Bibia­na se n'havia anat uns minuts abans amb una bossa amb rodes, un carret, a fer la compra del dia. Salvador ja tenia damunt de la taula un cistellet amb pa torrat, un setrill d'oli, i un plat amb formatge blanc; s'alçà per portar la cafetera i un pitxeret de llet calenta, tornà a seure, i va veure Josep dret a la porta de la cuina. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàgs. 234-235.).

PITXOL (ant. escrit també pitjol). m.

|| 1. Antiga moneda siciliana petita, de velló. Paria bé a Macina que més florins s'i despenien que no solia fer pitjols, Muntaner Cròn., c. 70. Jo compté los dinés e trobé que hi havia quatre pitxols de més, Decam. i, 81. Puxa batre... los restants dos mília cinchcents marchs en pitxols menuts, doc. a. 1428 (Botet Mon. iii, 438).

|| 2. Moneda de llautó o de coure, que se'n deia també marques de Capítol, usada a mitjan segle XIX com a punts de distribució coral en la catedral de Tortosa (cf. Mateu Glos. 164).

    Etim.: de l'it. picciolo, mat. sign. || 1.

-En bona fe—digué misser Capellet-, així ha estat, pare, però no sé a qui: havent-me algú donat uns diners com a paga ment d'una roba que jo li havia venut, els vaig ficar en una caixa sense fixar-m'hi, i al cap d'un mes ben bé vaig adonar-me que hi havia quatre pitxols de més; però com que ja no el vaig tornar a veure, després de conservar-los tot un any per retornar-los-hi, els vaig donar per amor de Déu. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 50-51.]. 

1. PIU m. 

|| 1. Petita peça sortint que serveix per a encaixar en un buit, moure un ressort o fer de suport a un cos giratori; cast. espiga. Com el piu d'un tirabuquet o l'argentviu d'un baròmetre, Pons Auca 287. La roda... rompé el piu del pern d'una revolada, Penya Mos. iii, 109. 

|| 2. Peça de metall o de fusta que passa per dins una anella o altre encaix per tancar o subjectar una porta, una tapadora, etc.; cast. pasador. 

|| 3. Membre viril (Val., Men.); cast. pijo.

    Fon.: píw (or., occ., val., bal.).

    Etim.: desconeguda. Sembla evident la seva relació amb el fr. pivot, mat. sign. || 1, però fins ara no s'ha aclarit l'origen del mot francès.

2. PIU m. 

Onomatopeia del crit que fan els pollets o ocells petits; cast. pío. Ni les renya ni mou la testa ni fa piu, Bergue Fables 107. S'ou l'estossec d'una feda, un piu de rata penada, Cerdà GG 35. No dir piu: no dir res, no parlar gens. Feren via sens dir-se piu ni distreure's amb re, Víct. Cat., Ombr. 19. No sentir-se ni un piu: no sentir-se gens de soroll. No, no es sentia ni un piu, Ruyra Parada 20.

3. PIU f. 

Joc d'infants (val.). Es el mateix que a altres regions s'anomena la cuit. Amagar-se juant a la piu, Navarro PP 107.

«Ja veus: sense pèl corn una criatura, un tub clavat per dins del piu, i amb un pulmó només.» La veu era de nàufrag, o de mori­bund en el camp de batalla; obri els ulls i el mirà: «Tu qué faries?»  (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 76.). 

PIXACÀ m.

|| 1. Planta quenopodiàcia de l'espècie Chenopodium vulvaria, de fulles ovades, enteres, peciolades, de color verd pàl·lid, glomèruls en petits raïms, i llavors horitzontals, brunes i lluents; cast. meaperros, sardinera.

|| 2. Planta de la família de les compostes, espècie Taraxacum officinale: cast. diente de león. (V. queixal de vella).

|| 3. Bolet verinós, de l'espècie Cantharellus aurantiacus, amb el capell vermellenc o color de taronja, poc carnós, amb laminetes grogues, primes i molt atapides, pedicel blanc però negrós en la base.

|| 4. Bolet de diferents espècies del gènere Coprinus, que es fan pels femers i s'aigualeixen fàcilment.

|| 5. Bolet de l'espècie Amanita pantherina (Butll. Inst. Cat. HN, gener 1925).

|| 6. Bolet de l'espècie Pleurotus olearius, que es cria a la vora de les oliveres (Mall.).

|| 7. Cornet verd, cobert de llim, que no era apreciat dels al·lots per a jugar (Eiv.).

    Fon.: piʃəká (or., bal.).

    Sinòn.: || 1, blet pudent, herba pudenta, sardinera;— || 2, lletsó d'ase, queixals de vella, pixallits, llumenetes, apagallums, bufallums, angelets;— || 4, bolet de femer;— || 6, bolet d'oliu, rossinyol bord.

    Etim.: compost de l'imperatiu de pixar i del substantiu ca. 

Pixacà

D'altres, ajaguts al camí per eixugar-se al sol del matí, s'aixecaven com gegants mandrosos i enfangats en atansar-se els cavalls i s'allunyaven cap al prat cobert de cards violacis i corol·les daurades de pixacà. La planura més fèrtil d’Itàlia començava a obrir-se davant d'ells amb camps grocs de rostolls o marrons de terrossos girats pel pas recent de l'arada. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 100.].

PIXALLITS

|| 1. m. i f. Que pixa sovint al llit; cast. meón.

|| 2. m. i f. Home o noi covard, de poc esperit (Vallès); cast. cagón.

|| 3. Aranya de cos petit i cames molt llargues, que no pica (Gir., Empordà).

|| 4. m. a) Planta de diferents espècies del gènere Taraxacum, i principalment el Taraxacum officinale (pir-or., or.); cast. diente de león. (V. queixal de vella). b) Planta de les espècies Sonchus oleraceus i Sonchus tenerrimus.—c) Planta de diverses espècies del gènere Fumaria (Segarra).—d) Planta de l'espècie Bellis annua (V. margaridoia).

    Cult. pop.—El pixallits (Taraxacum) fa una cabeçola composta de moltes glumes; els infants l'agafen i li pregunten: «Quina hora és?», i van bufant fins que li han fet caure totes les glumes; el nombre de bufets que han hagut de donar, és l'hora, segons ells (Catalana, ii, 163).

    Fon.: piʃəʎíʦ (pir-or., or., bal.).

    Sinòn.:— || 4 a, pixacà:— || 4 b, lletsó;— || 4 c, colomina, herba de colom, herba de fum, fumdeterra, gallaret. 

Pixallits

Les vores verdes d'herba espessa, els pixallits daurats, els verns que es decanten cap a terra i, al fons, la llengua de l'aigua, crepitant de llum, incessant. Els còdols rosats que són dins de l'aigua però que l'ull veu com si fossin fora. La convicció impulsiva que allò e un lloc, que és el lloc, que és el moviment immòbil que és el moviment que es mou amb els ulls que creixen i es mouen dins el que es mou, i que és el moviment immòbil. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 186.).

PIXAPOLIT m.

Home molt tocat i posat, d'aparença efeminada (Puigcerdà); cast. barbilindo, pisaverde.

Així doncs, encara tenia un respir! No podia anar a veure els amos amb una jaqueta ratada, apedaçada, sargida, amb les mànigues que m'arribaven a mig braç... No podia ser! Sobretot en el ram de novetats i en les botigues de venda al detall, on tots són més aviat pixapolits.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 218.].

Pixapolit

Pot ser estaves massa ben acostumat amb els dos primers cursos a Columbia, amb els homes inspirats i inspiradors amb qui ha vies estudiat a primer i segon a Nova York, no tan sols els esmentats Angus Fletcher i Donald Frame (poesia francesa del segle XIX a primer, seminari de Montaigne a segon), sinó també, entre altres, l’Edward Tayler (Milton) i en Michael Wood (un seminari bilingüe sobre la novel·la: George Eliot, Henry James i James Joyce en anglès; Flaubert, Stendhal i Proust en francès), i fins i tot el teu assessor, el medievalista A. Kent Hiatt, el senyor mordaç i cortès amb qui et reunies cada semestre per parlar de les classes que havies de triar, t'havia tractat sempre amb amabilitat i t'havia donat ànims, per la qual cosa havies arribat a mitja carrera sense haver-te creuat amb cap tibat ni cap pixapolit, amb cap ànima amarga da ni cap ou podrit que intentés infligir-te la seva infelicitat, i llavors vas topar amb la paret de totxo que era el professor L., amb l'administrador avorrit que era el professor L., i us les vau tenir. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 184.].

PIXAVAGANT m. 

Persona ociosa, que va i ve molt sense fer feina; cast. azotacalles, corrillero.

 ...alguns entesos en cavalls, introduïts en el món de les apostes; un actor de teatre que hi era de pas, i dos joves pixavagants —que miraven els rellotges a cada moment— que resultaren ser universitaris que hl ha­vien anat d'amagat, per parlar de mosses, i s'hi havien quedat a beure i a fumar unes pipes amb els abans esmentats cava­Ilers de les apostes. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 125.].

PIXIS m. 

Píxide. Un capellà... estrenyent entre ses mans el pixis que duia dins d'un domàs, Roig Flama 84.

    Etim.: pres del llatí pyxis, ‘capseta’.

PÍXIDE f. 

|| 1. Copa de metall amb tapadora, on es guarden les hòsties consagrades; cast.píxide. Tinga lo pàrrocho gran cuydado de tenir reservades formes consagrades dins un vas o píxide sobredaurada, doc. a. 1688 (Aguiló Dicc.). 

|| 2. ant. Cavitat petita del cos. Concavitats dites píxides, Cauliach Coll., ll. i, d. 2a, c. 7. La sobirana rodonesa... entra dins la píxidis osossa de la espalla,ibid., c. 4.

    Fon.: píksiðə (Barc., Palma); píksiðe (Val.).

    Etim.: pres del llatí pyxĭde, ‘capseta’.

Píxide (procedència de la imatge: enllaç)

Després va treure Nostramo de dins del sagrari i el va posar amb tota unció en el fons del pixis, mentre l’oració li movia els llavis amb fervorosos tremolors. Per fi va penjar-se al coll el cordó del pixis, i va baixar església avall, església avall, majestuós, estàtic, com transfigurat per la glòria de portar a sobre el Cos consagrat del mateix Crist. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 122.).

1. PLACAR v. tr. ant.

Calmar, aplacar. Acostumam agenollar-nos, e per semblant abrassar los genols de aquell que volem placar, Com. Inf. 2. Aquell qui sens dissimulació o ficció ama son proysme, tost placca o ablanex Déu lo pare, Canals Carta, c. 13. No han bastat a remediar e placar les dites turbacions, doc. a. 1452 (BSAL, ix, 326).

    Etim.: del llatí placare, mat. sign.

2. PLACAR v. tr.

Aplacar, aplicar. Placar-hi l'orella, Bosch de la Trinxeria (ap. Aguiló Dicc.).

PLAÇAR v. tr.

Posar, col·locar. Com dabay, de tan ple, me poden pas plassar, Saisset Plors i rialles 15. Quan davalla la busca del rellotge al cel plaçat, Salvà Ret. 102.

    Etim.: del fr. placer, mat. sign.

Si almenys el xofer hagués estat un xicot jove amb el qual hagués pogut tenir quatre paraules en els viatges quotidians! Però el xofer era el bon home casat amb la rentadora, que abans havia estat carreter i que no tenia paraules. Les freqüents qüestions d'aquest ordre que es plantejava Erènia, arriba ren a alterar-li, naturalment, el plaçament de les idees: aviat aquesta quimera d'ésser una noia com les altres, amb els mateixos drets que les altres, actuà com a reacció contrària, i estranya ment s'inicià a un pensament que anà prenent gruix: ella era diferent de tothom, de totes les noies, de totes les persones de carn i ossos; ella era incompresa, ella obria un gènere inèdit que potser només podria trobar similitud en els lli bres que es plaïa a comprar el seu germà.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 17.).

PLACÈVOL

Allí, en aquell regne de la xurma graciosa i divertida, a on els badalls de misèria mai paraven, ni les guitarres tampoc, l’espasa havia volgut fincar-s’hi, fent-s'hi fer una casa molt bonica, que tenia aires placèvols de torre i tirats luxosos de palau. Era un edifici voltat de jardins i glorietes, amb una entrada alegroia, plena d'ocells i sortidors cantaires, a tall de pati andalús, amb obertures i encanyissats i reixes a tot el volt, perquè, igual que un temple obert a les mirades de fora, deixés sempre ben exposat l'ídol a l'adoració de les gentades. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 261).

PLAGASITAT f. 

Acte o dita propi d'un plaga (or., occ.); cast. guasa, bromazo, locura. Assaltat per la sospita que el ressò de ses plagasitats per París hagués arribat fins a sa muller,Oller Febre, ii, 162. Els galifardeus... deixaven anar tals plagasitats, que feien rebentar de riure les bagasses, Caselles Mult.18.

    Sinòn.: plagueria.

    Fon.: pləɣəzitát (or.); plaɣazitát (occ.).

-Ja veuràs quan tastis els plats autèntics de Formosa. El xef de Chiang Kai-shek potser és el cuiner cantonès més bo del món.

-Sens dubte està esperant que el desfermin.

Harold, però, era una altra persona massa seriosa per acceptar aquesta mena de plagasitats. El més bel·licós dels columnistes, propiciava la invasió immediata de Xina, tal com sempre feia després de la seva visita anual al cabdill destronat de Formosa.(Gore Vidal. Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 395.).

Però il·lusió cap. Marcida la pell i tot marcit i pansit ho tenia. La vam dur al taller de l'Enric i pel camí en Marcel no parava de dir plagasitats i ximpleries. (Noel Clarasó. L'altra ciutat. Club Editor, Barcelona 1ª ed. 1968. 228 pgs. Pg. 40.).

Se les imaginava. I encara molt després de la mort del vell home, no es cansava de repassar en els menors detalls les etapes del seu calvari. Hi havia la plagasitat. Les bromes pesades picants que devien ferir tant la seva delicadesa de caràcter. Hi havia els rumors.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 155.].

I oint aquestes coses el jutge del comú, que era un home rude, ràpidament l'apartà i començà a interrogar-lo sobre això. Però Martellino responia amb plagasitats, com si no es prengués seriosament aquella captura; llavors el jutge, confús, fent-lo lligar a la garrutxa, li féu donar unes quantes estrebades de les bones amb la intenció que confessés el que deien i després fer-lo penjar per la gola. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 98.]. 

PLAGOTA

Encara no havia acabat que l'hereuet ja era fora.

— Què té? —digueren dos o tres prop de la porta, veient-li enfilar lo carrer casi corrent.

— Deu tenir por d'arribar després de l'Evangeli... -acabà el Manel.

I en voleu de rialles... Quin plagota lo taverner!...  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 51.).

PLAGUEJAR v. intr. 

Fer el plaga; cast. guasear, hacer tonterías. També plaguejava més o menys amb la institutriu, Oller Febre, i, 85. ¿Què ha de fer la joventut sinó riure i plaguejar?, Pous JF 67.

    Fon.: pləɣəʒá (or.); plaɣeјʒá (Tortosa).

—I és clar, dona! Què ha de fer la joventut si no riure plaguejar? (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 66.).

I estant en aquest determini, tot plaguejant o rient amb Lo renzo com acostumaven, succeí que, fent veure que tots tres se n'anaven fora de la ciutat per divertir-se, s'endugueren amb ells Lorenzo, i en arribar en un indret molt solitari i llunyà, veient ho fàcil perquè Lorenzo no estava al cas, el mataren i el soterraren de manera que ningú no se n'adonà; i en tornar a Messina, donaren veus que l'havien enviat per assumptes d'ells en algun lloc, la qual cosa tothom cregué fàcilment, car molt so vint solien enviar-lo fora.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 338]. 

1. PLAGUETA m. intens.

de plaga. Ella recullia un bon aplech de notes xerrayres de la vida del plagueta, Oller Pil. 345.

2. PLAGUETA f.

Llibreta; cast. plagueta. Un tros lluny reposaven sa Gramàtica llatina y ses plaguetes, Ignor. 13.

    Fon.: pləɣέtə (or.); plaɣéta (val.); pləɣə́tə (mall.).

    Etim.: pres del castellà, que l'ha pres del fr. plaquette.

Plaguetes

Molts dels seus escrits són exercicis espirituals en els quals es declara pecadora i fa «propòsits » per millorar, que ella mateixa, fent examen de consciència, avalua i qualifica en els seus quaderns i plaguetes. Amb tot, no hi ha dubte que avui en dia, alguna caríssima clínica de Califòrnia li diagnosticaria un quadre mèdic molt sever que segurament inclouria l'anorèxia («Comer todo lo que me den...»), el masoquisme («Alegrarte en las humillaciones...») i un hipererotisme reprimit i malaltís («Yo soy toda de mi amado...»). (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg.13.)

PLASENTERIA f.: 

V. plaenteria.

PLAENTERIA o PLASENTERIA f. 

Paraula o frase agradable, divertida, jocosa; cast. broma, donaire. Quaix a plasenteria tornava, doc. a. 1309 (Finke Acta Ar. 531). Lo meu offici no és dir plasenteries ne lagots, Metge Somni iii.

I també és qüestió de no sortir de festa. Cada nit, quan acaba, intercanvia algunes plasenteries amb els se­guidors que l'esperen fent cua al vestíbul, els signa autò­grafs i se'n va cap a casa, a llegir. (Pàg. 36).

Mentre fa temps esperant el fotògraf, intercanvia algunes plasenteries amb el cambrer Ermengol. L'Er­mengol és un honre alt, distingit, d'una admirable elegància natural, que domina la contenció com a instru­ment de tracte social. (Pàg. 91).

Però, de tant en tant, hi són. Ell és humà, no és un maniquí. I quan comet errors, surt del teatre fet pols. No té ganes d'intercanviar plasenteries amb els seguidors que 1'esperen a 1'entrada. (Pàg. 123)

(Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs.).

Si Protàgores, doncs es reconeix inferior a Sòcrates en el diàleg, Sòcrates en - prou; ara, si també en aquest art té pretensions, que par per preguntes i respostes, no estenent-se a cada pregunta e llargs discursos per esquivar l’argumentació i no donar raons o allargant-se fins que la majoria dels presents obliden - què es parlava; quant a Sòcrates, jo us responc que no manca memòria i que plasenteja quan diu que és oblidadís. Quant a mi, doncs, jo crec que la idea de Sòcrates és la més equitativa; perquè cal que cadascú faci conèixer el del seu pensament. [Plató. Apologia de Sòcrates - Critó - Eutifró - Protàgores (trad. J. Crexells). Ed. laia, 2ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84-7222-592-5. 204 pàgs. Pàg. 160.].

PLASTRÓ m. (gal·licisme): cast. plastrón. 

|| 1. Peça de l'armadura que protegia el davant del pit (Fabra Dicc. Gen.). 

|| 2. Peça de cuiro emborrada que cobreix el pit dels que es dediquen a l'esgrima i serveix per a mitigar els cops de floret. 

|| 3. Corbata que cobreix part del pit. Cavallers de monocle i gran plastró, Caselles Mult.115. El cel és com un irreprotxable plastró blau, López-Picó Lleures 23. a)fig. Taca que tenen certs ocells a la part inferior del coll o a la regió pectoral. 

|| 4. Reforç que els sastres posen entre la roba del vestit i el folro. 

|| 5. Part ventral de la closca d'una tortuga. 

|| 6. Zona d'induració a nivell d'un focus inflamatori.

    Etim.: pres del fr. plastron, mat. sign.

S'emporta els llibres de les prestatgeries, el paraigüer, una armadura (sencera: amb bacinet, la visera, la bavera, la gola, la gorgera, l'espatllàs, el plastró, l'armadura de pit, el guardabraç, la colzera, el faldatge, el guantellet, l'ausberg, el cuixot, la genollera, la gambera, el sabató, l'escut rodó i l'espasa) (Quim Monzó. Guadalajara -Fam i set de justícia-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 66).

Els àngels de la guarda -com els diaris han començat a anomenar-los- aniran amb un plastró reflector, no fos cas que els cotxes no els veiessin bé i els aixafessin sense haver tingut temps de convèncer al conductor que no hauria hagut de beure tant. (Pàg. 15).

-Bah! Jo em vaig fer el de Consell de Cent-Balmes, el de la plaça Boston i el del Moll de la Fusta. A la vegada i amb els plastrons posats.

-Uau.

Gràcies Comas. (Pàg. 17)

(Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs.).

Darrera la senyora havia sortit de la sala l'advocat famós que s'havia sabut arreglar de manera que la senyora de les flors fos tan ben espoliada, mentre que l'home d'afers, del qual ja havia tret 10.000 rubles, n'havia obtingut més de 100.000. Va passar ràpidament amb un aire satisfet fent bombar el seu plastró lluent per l'ampla obertura de l'armilla.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 40.).

 Davant l'església ens separàvem dels cosins, els que pujaven cap a Juvisy. Tots em repel·lien per les olors quan em feien petons, els pèls i els plastrons fan tuf de ranci. La mare en cara anava més coixa pel fet d'haver estat una hora asseguda, tota engorronida. [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 43.].

PLATABANDA f.: cast. platabanda. 

|| 1. Llenca alçada de terra plantada de flors i arbusts, en un jardí. Ressegueixen las graciosas curvas de las platabandas tapissadas de raygràs, Oller Fig. pais. 69. 

|| 2. Pedra que té els dos caps descansant damunt columnes. 

|| 3. Mena de motllura llarga i llisa que té més d'alta que de sortida.

Va continuar fora del seu camp de visió uns quants metres encara i es va amagar darrere matoll de rododendres en una platabanda que hi havia al llarg de l'edifici. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 82.].

PLATJOLA (plajola). f.

Platja petita. Mija legua ans de Portupí en un loch que és endret de les ylletes e ha-y una playola, Pere IV, Cròn. 145. a) La Plajola: nom d'una platja de la costa de Pollença (Mall.).

L'endemà, vam baixar a peu fins el quarter. Ens vam esbargir en una platjola vora del riu.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 297.).

PLATXERI m. i PLATXÈRIA f. 

|| 1. Acció delitable; plaer (Cerdanya, Berguedà, Ripollès, Garrotxa); cast. placer.«Això sí que és un platxeri, tenir l'aigua tan a prop!»Per son platxeri Flordeneu se'l vol, Canigó xii. Tot convida ab son misteri | a gosar de suau platxeri,Cases A., Poes. 162. Ni regatejava manyagueries ni reparava en platxèries,Pons Com an. 16. Quina vetlla de gatzara i de platxèria!, Caselles Mult.126. En llur platxeri ja hi ha més d'entrenament, Carner Bonh. 133. Vaig aprofitar la llibertat del meu estat per a gaudir de tota llei de platxeris i esbarjos,Santamaria Narr. 145. La meva platxèria aleshores va consistir en col·leccionar tot allò col·leccionable, ibid. 146. Un fanal fa pampallugues en la fosca, convidant a platxèria barata, Espriu Anys 120. Trobar-se de platxèria: trobar-se d'humor, en estat de gaudir les coses delitables. Encara es trobava de prou platxèria per entretenir-se en gallejar, Caselles Mult.81. 

|| 2. Tranquil·litat d'esperit, estat placèvol, de despreocupació (Empordà); cast.calma. Un dia que casualment pogueren conversar ab platxèria, Oller Fig. pais. 181. Gastar molta platxèria: obrar amb excés de tranquil·litat o despreocupació. 

|| 3. Conversa alegre i llarga (Tortosa).

    Fon.: pləʧέɾi, pləʧέɾiə (or.); plaʧέɾi (Tortosa); pləʧέ̞ɾi (mall.).

    Etim.: de l'it. piacere, ‘plaer’.

Sumava, ensumava llargament, amb platxèria idíl·lica. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 80).

Alguns opinaven que el monumental aparell dels ramilletes, posat de llarg a llarg al mig de la taula, privava que es poguessin veure i enraonar els d'una banda i l'altra; però si això hauria estat un inconvenient en una festa platxeriosa de companys... (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 143).

Per a l'execució d'aquest tragí, que a vegades exigia dos o més dies de feina sense repòs, es destinava el lloc més espaiós de la casa adequat a tals operacions i hi intervenien només dones, revestides amb davantals i manegots, sota la direcció exclusiva i indiscutible de la mocadera, professional experimentada que presidia amb posat greu i cerimoniós, pagada de la seva importància, les fases de tota aquella remenamenta. Si per descuit, tafaneria o platxèria un home es ficava a l'obrador, en sortia esbroncat i amb la cua del porc penjada als faldons de la casaca. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 164).

Aquell diumenge, a la tarda, havia pujat des de les fondalades bon grapat de gent a Puiggraciós. Però l’espectacle somrisent de les xamoses planes que s'estenien al peu del Serrat poc feia fred ni calor als rústecs habitants dels sots ombrívols. Tot ensopits i tristois, anaven entrant a l'hostalet de l’ermita, fent moure el cap amb aires mústics, com si, en comptes d’anar a un siti de platxèria, anessin a vetllar un mort. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 53).

El sastre Josep Ginestar era un exemplar típic d'aquells menestrals de bon humor que abundaven tant a Barcelona, els quals tenien la virtut de compaginar l’amor al treball amb la platxèria, de manera que, posades ambdues vocacions al fil de la balança, no pesava més l'afecció que l'obligació, ans bé els plats es mantenien al mateix nivell. Quan es tractava de trescar, en Po no mirava hores i molt sovint, en feines de compromís, s’ajocava quan els galls cantaven o es llevava a punta de dia. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 86.).

Ell va gaudir d'aquell fort impacte en ella, i la sensació de la fragilitat del fil d’on penjava el seu futur, revifada en sentir-se ell mateix parlar-ne, li féu pensar que actualment qualsevol cosa que tingués a veure amb la platxèria, qualsevol menuderia pispada a la festa de la vida, era molt ben guanyada per a la seva ansiosa i jove experiència.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 255.].

La bullícia., la platxèria i el bon humor eren consubstancials amb la idiosincràsia dels vells barcelonins i no se n'eximien les funcions religioses a ple carrer -àdhuc a l'interior del temple—, i no pas en sentit irreverent, sine per una inclinació ingènita, diríem optimista, de veure les coses pel bon carés i de trobar motiu de gaudi en els actes més seriosos. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 5.)..

De la mateixa manera que fugia deis companys de seminari, s'allunyava de la gent deI mas. L'espectacle de llur viure platxeriós l'ofenia doloro­sament, feia més viva per contrast la seva pena. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 47.).

Això féu que el dia abans, després d'haver dinat amb tot platxeri, l'home colla la mula en caure les onze, per ésser a mas Fraginals a en­trada de fose, al bon punt de començar la gatzara.(Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 63.).

La infermera Edna va quedar trasbalsada en veure sortir el taüt, però la infermera Angela li va assegurar que cap dels orfes no havia estat de platxèria durant la nit. La senyora Grogan va acompanyar el doctor Larch al cementiri; Larch u va demanar que anés amb ell perquè sabia que a la senyora Grogan li agradava de clir una oració sempre que podia.   [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 293.].

El General Puh Nien-xà, descoberta d'En Costa a través d'amistats internacionals en els cossos diplomàtics, era una home de prestigi i de suspecta significació política, al departament de Taku, i s'havia mostrat propici a una combinació financera per raons purament econòmiques. Tot el seu patrimoni l'havia despès en una vida d'ostentació i de platxeri i calia que trobés un procediment que li permetés de conservar el tren de vida al qual era habituat. Cercava, per tant, algun negoci que impliqués una absoluta discreció per part dels col·laboradors o aliats, i En Costa li n'oferí l'avinentesa.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 67.).

Platxeria

Tirem avant, doncs, com ja va fer el francès, amb lectures que ens moguin al riure i a la platxeria: així passa amb les obres i els libres d'Arsitòofanes, Rabelais, Dickens, Chesterton, Woudhouse, Tom Sharpe i molts altres (Jordi Llovet. Aristòfanes. Art. diari Ara, 15/01/2022. Pàg. 35.).

Platxèries

Per l'amor de Déu, doncs, digues d'on treies els diners per a les teves platxèries i d'on volies treure'ls ara per al teu amic. Vet aquí unes quantes coses que, almenys ara, no puc ni tan sols insinuar al cambrer major, perquè aleshores sí que pot ser fóra inevitable una investigació. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 143.].

PLAUSTRE m.

Carro de feina de l'antiguedat; cast. plaustro. Com guàrdia lexada lla del plaustre, Febrer Purg. xxxii, 95. Ningú permeti que per costes aspres portin plaustres feixucs, Riber Geòrg. 67.

    Etim.: pres del llatí plaustrum, mat. sign. 

Plaustre

TITUS

Sí, digníssim senyor, i aquesta boda per a mi és alt honor de Vostra Gràcia. I aquí, davant de Roma, a Saturní, Rei i guia de la nostra república i Emperador de l'ample món, consagro la meva espasa, el plaustre, els presoners, presents ben dignes del senyor de Roma. Als teus peus humilment poso el tribut de les meves insígnies memorables. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 23.].

Plaustre

TITUS

Fes-me un servei abans que jo et saludi. Al costat tens la Violació i tens l'Assassinat; doncs bé, demostra'm que ets la Venjança de debò: apunyala'ls o esqueixa'ls amb les rodes del teu carro; aleshores seré jo el teu cotxer, i plegats voltarem per les esferes. Procura't dos cavalls de bona estampa, negres com l'atzabeja, que ben ràpids s'enduguin el teu plaustre venjador i puguin descobrir aquells que assassinen en llurs coves culpables; i, quan hagis atapeït el carro de llurs testes, jo saltaré i et seguiré les rodes com un servil lacai, tot el sant dia, . des de que es mostri Hiperió a llevant fins que s'hagi enfonsat dintre les aigües; i la penosa tasca acompliré dia per dia, si és que destrueixes a la Rapinya i a l'Assassinat, i tots els teus contraris, perquè els vegis agenollats, i a mercè teva, i puguis esbravar amb ells la fúria del teu cor. Andrònic, ¿què m'hi dius, a aquest projecte? [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 139.].

PLEPA

|| 1. f. i m. Persona o cosa dolenta, indesitjable, que molesta; cast. calamidad. «Ja li ha caigut bona plepa, amb aquest nebot tan calavera!»Cavalcant un corcer blanc, seguit d'una colla de plepes coberts amb pells d'ós, Santamaria Vida 173. Ell, amb uns quants plepes, van embriagar el meu pare, Santamaria Narr. 22.

|| 2. m. i f. Mentida grossa (val.); cast. trola.

    Fon.: plέpə (Barc.); plépa (Tortosa, País Valencià); plə́pə (Mall.).

    Var. form.: clepa. 

Plepa

Un sopar de benvinguda a la casa de tota la vida, un ranci habitatge decimonònic amb un interior atapeït. L'Alice no es veu per enlloc, només els tres membres de la família Allen: la mamà, figaflor i indulgent; el germà Clint, carrincló i moralista (un plepa melindrós que té el desagradable costum de plegar les mans quan parla), i l'arrauxat Allen, ple d'ambició i disposat a menjar-se el món. La discòrdia esclata en qüestió de segons. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 121.].

Plepa

En Karl també s'ho prengué amb calma, perquè així es desempallegava definitivament d'aquell plepa. Aleshores portà el carretó a un racó del pati, on hi havia tot de caixes grosses buides, a l'abric de les quals volia dir quatre paraules a la Brunelda, ama gada per la flassada, per tranquil·litzar-la una mica. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 231.].

PLETA f.

|| 1. Lloc tancat, generalment amb andans, on es recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya (Cerdanya, Ripollès, Gir., Guilleries, Bagà, Pobla de L., Plana de Vic, Vall d'Àneu, Pont de S., Senterada, Pobla de S., Tremp, Urgell); cast. redil, majada. Se recullen en las pletas dels ganaders, Const. Cat., a. 1588. Dins dit àmbit y havia corral o pleta de moltons, doc. a. 1606 (Aguiló Dicc.). Per traure'l de la pleta | los gossos li aquissaren, Canigó iv. Pleta de munyidor: corral on es munyen les ovelles (Pinyana).

|| 2. Porció de terreny no conrat, tancat de paret, dins el qual pastura el bestiar (Mall.); cast. corral. El pastor, porquer y somerer pasturen les guardes per la pleta, Rosselló Many. 115.

|| 3. Porció de terreny tancat de paret i que conté una part de sementer (Men.). Subdividit cada un dels sementers en diferentas fraccions, anomenadas... pletas las medianas, Soler Agric. a Men., 11. «An açò deis al·loteta? | Fadrineta li dic jo; | si l'encontràs per sa pleta | crec no li faria por» (glosa menorquina, ap. Camps Folkl. i, 150).

|| 4. Lloc on es reuneixen i fan estada els llenyataires, gitanos i altra gent de poca categoria (Empordà, Men.); cast. hato, rancho, aduar.

|| 5. Colla, reunió de gent (Plana de Vic.). De las pletas de jovent que havian deixat las einas per respirar, Genís Julita 84. La pleta dels vehins que contemplava la escena, Collell Noy 45.

|| 6. fig. Abundància, multitud (Ferrer Dicc.).

|| 7. Fer pleta d'una cosa: fer-la malbé, tractar-la de qualsevol manera, sense mirament; destruir-la (Mall.). Feyen pleta de tot, y tot eren compares y comares, Aguiló Rond. de R. 11.

    Fon.: plέtə (pir-or., or.); pléta (Esterri, Pobla de S., Senterada); plétɛ (Tremp, Urgell); plə́tə (Mall., Ciutadella); plέ̞tɛ̞ (Maó).

    Etim.: d'una forma llatina *plĭcta, ‘aplegada’.

-Bé—va dir Beatty-, la crisi ja ha passat i tot és altre cop al seu lloc, l'ovella ha tornat a la pleta. Tots som ovelles que alguna vegada s'han extraviat. La veritat és la veritat, fins a la fi dels dies, hem dit ben fort: «Aquells a qui acompanyen nobles pensaments mai no estan sols», ens hem cridat a nosaltres mateixos. [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 143.].

PLETXAR v. intr.: 

V. platxar.

PLATXAR v. intr. 

Insistir, esforçar-se. Tant més platxaven ells per la seva banda, tant més m'afermava jo per la meva, Víct. Cat., Vida 43. Vora tres anys de pletjar [sic] per-hi caure a l'estimada, Víct. Cat., Cayres 3. Prou que en Xamot espera que jo me'n vagi per a tornar a pletxar, ibid. 147.

En Jaumic Paiol, àlias Mitus, a la fi s’havia sortit amb la seva de casar-se amb la Maca. Vora tres anys de pletxar per fer-hi caure l'estimada d'En Quim Rossell, però no li recava: encara li semblava poc quan considerava la peça que s’enduia. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 192-193).

No te mancaran pas, dona! Prou que en Xamot espera que me’n vagi per tornar a pletxar, i an aqueix ja el pot deixar entrar, perquè ja el vol, ton pare... Com que té un dobla a cada budell!... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 266).

PLOMA f.: cast. pluma. 

|| 1. Cadascuna de les excrescències epidèrmiques còrnies que cobreixen el cos dels ocells, formades per un canó inserit a la pell i que es prolonga en una tija solcada i proveïda d'una multitud de filaments a cada costat. En axí com la ploma en la sageta ne ha ab què's tenga com no és feta conjuncció de engrut, Llull Cont. 345, 26. Si no té prou l'esperuer, tol-li la ploma, Jahuda Dits, c. 63. Ab una ploma untau-ne tres dies arreu una volta, Flos medic. 52. Amb una ploma de cap d'ala de gallina, Alcover Cont. 223. Fer plomes a un ocell: ferir-lo superficialment, de manera que deixa anar plomes, però no cau. Encara que li han fet plomes, no l'han pogut tombar mai, Vayreda Puny. 156. 

|| 2. a) Conjunt de les dites excrescències que cobreix el cos d'un ocell. Simpla coloma, | lisa de ploma | e sense fel, Spill 7654. Com ocell petit que comença a exir del niu..., pobrellet de ploma per la sua tendra edat, Villena Vita Chr., c. 19. Animals de ploma: tota mena d'animals revestits de les dites excrescències. Se dediquen a sa cria d'endiots y altres animals de ploma, Ignor. 21. Caça de ploma: ocells que es cacen. Carn de ploma: la carn dels ocells o animals de ploma, com gallines, ànecs, perdius, etc. També es diu simplement ploma per ‘carn de ploma’: Destapa ses olletes, y dins una hi havia una perdiueta, dins s'altra un coniet, y dins totes o pèl o ploma, Alcover Rond. i, 153.—b) Conjunt de les dites excrescències separades dels animals i emprades com a mercaderia destinada a omplir coixins, matalassos, etc. Quintar de ploma, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21). Un capçal de ploma, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Un lit... e un travasser de ploma, doc. a. 1523 (Alós Inv. 37).

|| 3. a) Ploma d'oca o d'altre ocell, que, tallada de manera convenient, serveix per a escriure. Ab ploma d'amor escrivia l'amic, Llull Amic e Amat, met. 130. Hi si voleu aparallar-uos ab ploma y tinta, Somni J. Joan 209. Un missal escrit de letra de ploma, doc. a. 1523 (Alós Inv. 37).Posar mà a ploma o Prendre la ploma: posar-se a escriure. Deixar córrer la ploma: escriure llarg i sense mirar-s'hi gaire.—b) Instrument per a escriure compost d'una lamineta metàl·lica (tremp o plomí) posada a l'extrem d'un mànec o tija de fusta, de metall, etc. Ploma estilogràfica: la que té el mànec buidat de manera que constitueix un recipient per a tenir-hi la tinta que ha de rajar en escriure. 

|| 4. fig. Acció i manera d'escriure; estil literari. Los actors qui d'ells scriviren hagueren mesa mesura en lurs plomes, Curial, ii, 35. La meua ploma decau devant la mort, Salvà Poes. 46. Viure de la ploma: guanyar-se la vida escrivint. Gent de ploma (i iròn., animals de ploma): persones que es dediquen a escriure. El Corpus és la Sanch de sa gent de ploma y arpa, Maura Aygof. 72. a) Persona que escriu; escriptor. 

|| 5. nàut. a) Aparell compost de dos botons, un d'ells col·locat a la part alta de l'arbre d'una beta i l'altre enganxat al pal d'un llaüt que ha d'esser tombat; serveix per a retardar la tombada del llaüt, és a dir, que la tombada sia completa (Mall.).—b) Pal llarg de fusta que s'usa a bord per alçar pesos, fent l'ofici de grua per a treure el carregament de la bodega (BDC, xii, 57). 

|| 6. Ploma de gall: ploma d'ocell, blanca, que es lliga a un ham per a servir d'esquer; cast. pluma de gallo. 

|| 7. Ploma d'aigua: mesura de l'aigua dels molins o del reguiu, l'equivalència de la qual és variable segons les comarques: a Barcelona i Girona és de 2.200 litres cada vint-i-quatre hores; a Lleida és de 2.160 litres; a Tarragona, 3.279 litres; a Mataró, 7.405 litres, i a Reus i Valls, de 2.459 litres; la ploma d'oca, a Mataró, fa 13.504 litres (cf. Cost. Cat. ii, 98). 

|| 8. a) Ploma de santa Teresa: planta cactàcia de l'espècie Epiphyllum speciosum, de troncs carnosos i eixamplats semblants a fulles, calze tubulós, pètals nombrosos vermells; cast. pluma de Santa Teresa.—b) Ploma de foc: planta iridàcia de l'espècie Antolyza ethiopica (Bal.); cast. flor del abanico.—c) Ploma de mar o Ploma de sirena: antozou de les espècies Pennatula rubra, Pennatula phosphorea i Pteroides spinulosum (cf. Boscà Fauna Val. 445).—d) Ploma de pavo-real: alga molt ampla i estesa, amb forats rodonencs i grossos; és l'espècie Ulva favonia. 

|| 9. Ploma de cap d'ala: persona eminent o molt recomanable per les seves qualitats.

    Refr.—a) «Si amb eixes plomes no voles, bé te'n pots tornar al niu»: es diu a les persones que tenen condicions o facilitats per a obtenir alguna cosa i estan exposats a no obtenir-la per falta de coratge, d'iniciativa, de laboriositat, etc. (Val.).—b) «Més pesa la ploma que l'aixada»: significa que el treball intel·lectual és més fatigós que el manual.—c) «Mata més una ploma que cent canons»: vol dir que la diplomàcia o la dialèctica poden esser més fortes i eficaces que la violència.

    Var. form.: pluma (Yo no puch creure que... los meus dits sàpien gouernar la pluma, Curial, ii, 70; Pesarets menys que aquesta pluma, Eximplis, ii, 78).

    Fon.: plómə (or., bal.); plómɛ (Sort, Tremp, Urgell, Ll., Gandesa, Sueca, Alcoi, Maó); plóma (Andorra, Pobla de S., Maestrat, Cast., Val., Al.); pʎóma (Senet, Boí, Vilaller); plɔ́mə (Bagà); plɔ̞́ma (Benissiva); plúmə (pir-or., Empordà); plúma (Isavarri, Tortosa).

    Intens.:—a) Augm.: plomassa, plomarra, plomarrassa.—b) Dim.: plometa, plometxa, plomeua, plomica, plomiua, plominga, plomarrina, plomarroia, plomarrí.—c) Pejor.: plomota, plomot.

    Etim.: del llatí plūma, mat. sign. || 1.

PLOMA DE FUM DE CIGARRETA 

Però és que no se'ls fuma. Els encén, un rere l'altre, però amb la mateixa inten­sitat amb què els treu del paquet aviat se n'oblida. Els fa una pipada i els abandona al cendrer, permetent que dei­xin anar una ploma de fum. De la qual cosa es dedueix que fumar—el que entenem per fumar—no li agrada.  (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàgs. 27-28.).

Ploma de cigarreta en el cendrer, enllaç

PLUMBÓS, -OSA adj. 

De plom, o que sembla de plom; cast. plúmbeo, plumboso. A l'hora plumbosa del capvespre estival, López-Picó Lleures 7. a) quím. Es diu especialment dels composts en què el plom té una valència baixa.

    Etim.: pres del llatí plumbōsu, ‘plomós’.

Després del final frustrant de la nostra aventura i sense saber què havia passat amb el capità, Farag i jo ens en vam anar a la Domus, vam sopar i ens vam retirar a les nostres habitacions amb desànim plumbós pintat als rostres. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 115.].

Plumboses

Així que els va rebre, els meus compliments, fou com un coit. Es deixà caure contra un dels sofàs botits de bord i s'adormí gairebé a l'instant, graciosa ment, evidentment feliç. Els comensals, entretant, se seguien encara les faccions de la cara amb mirades plumboses i mútuament fascinades, indecisos entre la son quasi invencible i les delícies d'una digestió miraculosa. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 450.].

Plúmbia

El cel cobert de núvols baixos omplia aquell castell de llum plúmbia fent-lo, si era possible, encara més fosc. Wulfila va enviar endavant l'intèrpret, a peu i desarmat. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 360-361.].

POAL m. 

|| 1. Galleda (Cerdanya, Vallès, Barc., Maestrat, Morella, Val., Bal.); cast. cubo, pozal. Dos poals de fust garnit de ferro, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 286). Per rahó de dotze poals... per obs del bany de la dita moreria, doc. a. 1441 (Arx. Gral. R. Val.). Un poal de coure de poar aygua, doc. a. 1515 (Miret Templers 572).Tres puals de aram, doc. a. 1546 (Alós Inv. 60). Sap contarelles d'alicorns y fades y poals florits, Alcover Cap al tard 8. A la comarca de l'Empordà i el Gironès s'anomena poal un recipient semblant a la galleda, però de terrissa, avui ja molt poc usat. 

|| 2. Càntir, recipient amb broc per a beure (Ross., Conflent, Olot, Banyoles, Molló, Priorat, Conca de Barberà); cast. botijo. 

|| 3. Vas fondo, de forma cilíndrica, que va encaixat dins el cofre inferior de la premsa de fideus i serveix de recipient per a la pasta (Manacor, Porreres).

Poal: a) topon. Poblet agregat al municipi de Bellvís.—b) Llin. existent a Barcelona.

    Fon.: puáɫ (pir-or., or., men., eiv.); poáɫ (Tortosa, Cast., Val., mall.); puál(Alg.); poβáɫ (Amposta, Morella); pováɫ (Ametlla de Mar).

    Loc.

—Esser corda i poal: esser dues persones inseparables o anar molt plegades.

    Intens.:—a) Augm.: poalàs, poalarro.—b) Dim.: poalet, poaletxo, poalel·lo, poaleu, poalí, poalic, poaliu, poaló, poaloi.—c) Pejor.: poalot.

    Etim.: del llatí pŭtĕāle, ‘coll de pou’ i ‘recipient per a pouar’.

Va dir també que les dones dels obrers els substituïen en les feines del camp. Va dir aquell dia, abans d'acomiadar-los, el patró els havia pagat a tots plegats mig poal d'aiguardent; va dir més, que un dels companys havia mort i que ara en duien un que estava molt malalt.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 442.).

Agustí que passejava per la platja meditant i intentant penetrar el secret de la Trinitat, com poden ser tres persones divines i un sol Déu, i va trobar un infant que treia aigua de la mar amb un poalet, què fas?, buidar la mar, el sant va somriure i digué que la mar era immensa, també és immens el misteri de Déu, digué el xiquet, i tu el vols comprendre amb la teua petita raó; potser la presència d'ella, d'Ella, quan la va perdre i la va tornar a perdre,...(Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàgs. 191-192.).

PODALL m. 

Coltell corbat que serveix per a podar (Conflent, Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic, Maresme, Pallars, Ll., Urgell, Segarra, Camp de Tarr., Priorat, Gandesa, Llucena); cast. podón. Item un podal [sic], doc. a. 1424 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Ja no podia aixecar el tràmec ni engrapar el podall, Víct. Cat., Ombr. 15.

    Fon.: puðáʎ (pir-or., or.); puðáј (Empordà, Garrotxa, Plana de Vic); poðáʎ (occ., val.).

    Intens.: podallet, podallot, podalló.

    Sinòn.: podadora, podalla, gatzoll.

    Etim.: derivat de podar.

Les excavacions han permès de recuperar-ne molts exemplars: llegones i aixades de ganxos, destrals i podalls, falçs, etc. (Manuel Sanchís Guarner; Miquel Tarradell. Prehistòria i Antiguitat. Època musulmana. Història del País Valencià, vol 1. Ed. 62, 1ª ed. Barcelona, 1988. ISBN: 84-297-2882-1. 424 pp. P. 107.).

Podalls

Quan les comparava amb l'esplendor de la Sandrine, el cul imperial, la carona xinesa, els rulls rossos que feien tan bona flaire, en Puig trobava molt lletges les professores del Cours Maintenon, uns veritables podalls amb llurs guardapols grisos, els cabells secs rentats quan se'n recordaven, aquella olor de guix i de tinta. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 76.).

PODESTÀ

El podestà era el primer magistrat de les ciutats del centre i del nord d'Itàlia. (Viquipèdia)

Doncs bé, havent arribat un d'ells a podestà, féu venir, entre molts altres jutges, un que es deia misser Niccola de San Lepidio, el qual més aviat semblava un manyà que altra cosa; i fou col·locat amb altres jutges a oir sobre qüestions criminals. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 595.]. 

PODRIMENER m.

Conjunt de coses podrides, corrompudes o molt brutes (en sentit material i moral); lloc on estan dipositades; cast. cochambrería, sentina, estercolero. Per esbandir el podrimener del gorg, Sagarra Comte 49. Estava fet el bot un veritable podrimener, Roger Pera plata 86.

    Fon.: puðɾiməné (or.).

-Això que em dius em diverteix, perquè és si fa no fa el que vaig escriure-li la setmana passada a un amic que fa de missioner a Rwanda. Què hi farem. Som els últims cavallers errants. On podríem continuar guardant els nostres secrets? El planeta s'ha encongit, la terra ja no és més que una vella poma eixuta, i, sobre tot aquest podrimener, les mosques hi van posant els ous, innombrables. Té —afegeix traient-se de la butxaca el «Bulletin Today», precisament hi ha un article contra les agències de viatge que organitzen aquí uns sex tour programs. Fins aquí hem arribat! [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 295.].

POIANCRE

Pollancre

Poiancre

Cada paraula es mou entre dos camps sonors. La sonoritat pròpia de cada mot, directa, immediata, aïllada, considerada en si mateixa, cadascun del sons i el con junt de sons d'un mot com, per exemple, poiancre, i la sonoritat reflexa, la capacitat que tenen els sons directes de fer ressonar en la ment i en la memòria altres mots de la llengua. El mot poiancre, per posar un exemple fàcil, pot desvetllar el mot branca, a més de molts altres mots i de moltes altres imatges. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 637.).

POIÓS, -OSA adj.: 

V. pollós.

Sé de bona font que em valen cercar ses pessigolles per devers sa Casa Negra i que, segons es Jutge de Béns, es gran poiós traïdor; com que quasi no tenc res per confiscar, es Tribunal veuria amb bons ulls una donació, una almoina ge­nerosa...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 342.).

1. POLACA o POLACRA f. 

Botina alta que s'embotona a un costat; cast. polaca. Un mocador, un sach, un vestit, una mantellina, si no unas polacas, Pons Auca 16.

    Fon.: pulákə, pulákɾə (or.); polákɾa (occ.); poláсə (mall.).

2. POLACA o POLACRA f., nàut.: 

V. pollacra.

Pels volts del 1797, es comencen a portar sabates amb botons, inici de les polacres que vingueren molt més tard, encara que en aquella època s'estén l'ús dels botins de color negre, de pell encerada o de xarol. El canvi radical de modes imposat per la Revolució Francesa va arribar també a les sabates; la novetat del calçat, dit a la "jacobina”, consistia que la puntera s'adreçava enlaire i acabava en punxa, en ”punta de punyal”, com les anomenaven.(Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 131.).

POLEMOLOGIA

(del grec πολεμος [polemos] "guerra", "conflicte" - i λογος [logos] - "estudi") és un neologisme encunyat pel sociòleg francès Gastón Bouthoul. Es defineix com l'estudi objectiu i científic de les guerres com a fenomen social susceptible d'observació, encaminat a prevenir i resoldre els conflictes internacionals que les poden desencadenar.

Com a disciplina acadèmica, va ser fundada després de la Segona guerra mundial. Estudia els factors anomenats "polemógenos", com ara les eventuals correlacions entre les explosions de violència i fenòmens recurrents econòmics, culturals, psicològics i sobretot demogràfics. (Viquipèdia en espanyol, traduït, enllaç)

Rebel·lió. Els oficials, per molt que cerquessin als manuals d'història i als tractats de polemologia, no trobaven enlloc cap precedent, cap exemple, d'una victòria militar transformada en derrota diplomàtica per la voluntat d'un sol home. El comandant Bastien-Thiry no deia res. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 74.).

els papallons voletejant / entorn dels polemonis?  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 434.).

POLIORCÈTICA

La poliorcètica és la tècnica de protecció d'un indret contra atacs mitjançant elements constructius i altres disposicions relacionades amb l'espai. La manifestació més clara de la poliorcètica és l'emmurallament o construcció d'una muralla, però també s'hi compta els fossats, l'aturonament, l’aquarterament, la sagrera, etcètera.

Sis o set peces del cent cinquanta i cap poliorcètica naval serà capaç de desallotjar-nos. Que es fortifiqui. Tot això ho explicava el secretari amb energies del seu bastó de mariscal, molt eloqüents. (Albert Sánchez Piñol. Les edats d’or. Ed.Proa, Barcelona, 2001, 1ª ed. ISBN: 84-8437-260-X. 164 pp. P. 11.).

POMPILL m.

Pòmul (pir-or.). Amb una rosella al pompill de cada galta, Caseponce Contes Vallesp. 120.

    Fon.: pumpíʎ (pir-or.). 

Cul

Un cul celestial, una meravella mineral, una epopeia anatòmica, un tros de catxalot als mercats del paradís... Quin pompill! L'havia motejada La Regenta al meu dietari.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 262.).

Amb en Miquel, vam seguir al palau de congressos de Perpinyà unes conferències sobre els mitjans de comunicació. Al vestíbul, una noia pèl-roja amb els cabells curts i una minifaldilla molt atrevida que no dissimulava res del seu magnífic pompill d'anques, represen­tava la jove TV3. M'inspirà una anàlisi argumentada.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 336.).

Pompill

Les cerimònies ortodoxes l'havien corprès però en Puig era català i catòlic, carnalment, aferrissadament. L'alferes de navili Puig havia sucumbit a l'encant de les búlgares, de les romaneses i de les ucraïnesetes que tenien el pompill de les anques tendre i blanc com el pa, el culet mofle com un croissant que surt del forn. Al seu retorn a França, en Puig havia entrat al seminari. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 13.).

POMPÓ m. 

|| 1. Plomall o borla col·locada com a ornament dalt el morrió dels militars; cast.pompón. 

|| 2. Cascavell (Ross.).

    Etim.: pres del fr. pompon.

La barra de pa que en altres ocasions es posava al cap tampoc no els semblaria prou. Com a mínim li demanarien un pastís de truita de patates a tallde tiara, i al damunt un xihuahua coronat per un pompó fet de plomes de martinet de gar­rofera.(Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. P. 126.).

PONCELLA (i ant. puncella). f. 

|| 1. Dona verge; cast. doncella. Totes les vegades que hom jaurà ab eyles les trobarà punceles, Llull Gentil 287. Si negú forza puncela, ho la prena per muyler... ho li do marit de sa valor, Usatges, segle XIII (Anuari IEC, i, 299). E forçaven les fembres viudes e poncelles e les altres, Desclot Cròn., c. 141. Punceyla neguna ne viuda... no deu esser forçada per nuyla persona de pendre marit, Cost. Tort. V, i, 11. Aquella poncella era sposada d'un jove apellat Indibilis, Scachs 17. 

|| 2. Flor abans d'obrir-se; cast. botón, pimpollo, capullo. D'aquell roser ses ponselles, Aguiló Poes. 44. Com les abelles | pel front de les poncelles | que en sa brosta desclou l'alè d'abril, Canigó xii. 

|| 3. Arbre de l'espècie Populus nigra, subsp. typica (La Selva, ap. Masclans Pl. 180).

    Fon.: punséʎə (or., men., eiv.); ponséʎɛ (Ll.); ponséʎa (Tortosa, val.); ponséʎə (mall.); punzéʎə (Solsona); ponzéʎɛ (Sort).

    Intens.:—a) Augm.: poncellassa.—b) Dim.: poncelleta, poncelleua, poncelliua, poncellica, poncellona.—c) Pejor.: poncellota, poncellot.

    Etim.: del llatí pullĭcĕlla, ‘polleta’.

Trobo més fàcil de portar una cuirassa tota la vida que no pas un poncellatge; i el vot de virginitat es el mes noble de tots els vots, car es el mes difícil: [diaboli virtus in lumbis est, diu sant Jeroni.]  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 85.].

PONCEM m.

|| 1. Fruit del poncemer, semblant a una llimona però més gros, d'olor agradable i polpa menys aspra que aquella (or.); cast. cidra. Prendreu los ponsemps e reureu-los ab una readora, Confits 109. Bones drogues en la qual sien preparades les sements de ponçem, Cauliach Coll., ll. vi, d. 2a, c. 2. Tot això ben regadet amb aixarop de poncem, Pons Com an. 197.

|| 2. Substància submarina que la mar escup, semblant, per la seva forma, al dit fruit (Vilan. i G., ap. BDC, xiv, 55).

|| 3. fig. (humor.) El cap, l'enteniment (Barc.); cast. caletre, melón. ¿No veus que és tocat del poncem? pobre minyó!, Vilanova Obres, xi, 167.

    Fon.: punsém (Conflent, Empordà, Olot, Igualada, Vallès, Barc., Valls); ponsém (Falset).

    Etim.: V. poncir.

Poncem

Per a cosir, brodar al realce, de canutillo, fil d'or, cadeneta, ganxillo, fer cabell d'àngel, confitura de poncem, escapularis, corporals i estoles... poques noies l'avantatjaven. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 24.).

 Encara, frare Anselm, coneixereu els fruits que els arbres terrestres produeixen de llurs cossos i els quals són de gentils colors, bones olors i òptimes sabors. I [els fills d'Adam] els porten entre les mans, olorant-los i flairant-los per llur delit; i els posen en llurs cofres entre llurs vestiments, per tal que prenguin bona olor, així com són taronges, llimones, poncems, peres, pomes, i altres semblants. I vosaltres, frare Anselm, que sou arbres celestes, ¿quin fruit produïu dels vostres cossos ? Digueu-me, per què calleu ? Jo crec que calleu per la vergonya que teniu d'anomenar el fruit que produïu. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 174.).

PONDERAL adj. 

Pertanyent o relatiu als pesos; cast. ponderal. Si la soga tiba, la identitat ponderal deixa indiferents els contempladors, Espriu Esther 65. Unitats ponderals: unitats de pes.

    Etim.: pres del llatí pondĕrāle, mat. sign.

Ponderal de gots niuats de tres lliures castellanes (enllaç)

Cada forma tendeix a aparèixer com a gràvida. No aspira a ésser un fet geomètric, purament espacial, sinó un fet físic, ponderal. Com el del cos humà i dels animals familiars, l’equilibri plàstic tendeix a expressar-se en simetries o en allò que els és equivalent, en correspondències biunivoques ben compensades.

(Alexandre Cirici. L'Escultura catalana. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788477275787. 160 pp. Pàg. 18.).

PONDO o PÒNDOL m. 

Pes, càrrega (en sentit immaterial); govern i administració d'una casa, d'una hisenda, d'una corporació, etc. Fer electió de algun granger o majordom per portar lo pondo de la agricultura, Agustí Secr. 1. Acudiren an es qui duya es pondos de la cosa, Aguiló Rond. de R. 28. Bé podia suportar el traüt que li ocasionaven el pòndol de la casa i la vida que duien, Oller Febre, i, 178. Les han donades ses claus i es pondo de tot, Alcover Cont. 273. «Duen molt de pòndol»: es diu d'una família o gent que porta molt de maneig, que fa ostentació de riquesa, de poder.

    Fon.: pɔ́ndu, pɔ́nduɫ (or.); pɔ̞́ndo, pɔ̞́ndoɫ (mall.).

    Etim.: del llatí pondus, ‘pes’, potser per intermedi de l'it. pondo, mat. sign.

-Ja et dic que no és culpa de la senyora Kelly. Costa molts diners portar el pòndol d'una casa com aquella. I això que la gent no pagui... Només tenen un rellogat que paga bé i puntualment. I fa molt poc temps que el tenen. És un sordmut. És el primer que he conegut en tota la meva vida; però és un blanc molt bona persona. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 93)

-La neboda de l'Everdene; ha agafat el póndol de les terres baixes de Weatherbury, ha despatxat el capatás i ha jurat que ho menarà tot ella sola.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàg. Pàgs. 100]

El pare d'en Pau es va jubilar a Telefónica. La mare, que sempre ha portat el pòndol de la casa, sosté que ella ha treballat més cada dia de la seva vida, i el pare no gosa contradir-la.(Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàg. 43).

Aquestes goteres ordinàries em roseguen. [Els inconvenients ordinaris no son mai lleugers. Son continus i irreparables, particularment quan neixen dels servidors del pòndol de la casa, continus i inevitables.] [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 176.].

I aquests tres germans també tenien en un alfòndic un fadrí de Pisa anomenat Lorenzo, que duia el pòndol dels negocis, el qual, com que era força ben plantat i molt llest,havent-lo observat moltes vegades Lisabetta, s'esde vingué que ell començà singularment a plaure-li; i adonant-se d'això Lorenzo una vegada i una altra, d'igual manera, deixant de banda els seus altres enamoraments, començà a posar el seu interès en ella; i l'afer arribà fins al punt que, agradant-se l'un de l'altre igualment, no passà gaire temps que, confirmant-ho, feren allò que cadascun més desitjava. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 337.]. 

Pòndol

-Em sembla molt bé, per ara -va dir-, però confio de tot cor que quan et passi aquest rampell de laboriositat, pensis en coses més eleva des que els plaers domèstics i l'alegria de portar el pòndol de la casa. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 426.].

Pòndol

De vegades, Bekir hauria volgut que la seva muller portés més personalment el pòndol de la casa, que s'havia adaptat del tot als capricis de madame Huys man. Però, d'altra banda, comprenia perfectament que dominar madame Huysman era una cosa que encara mai ningú no havia intentat. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 209.].

PORCELL, -ELLA m. i f.

|| 1. Porc mascle o femella des que neix fins que el desmamen o fins que és mig fet; cast. lechón, cochinillo. Auie V ainels e V porcels, doc. a. 1242 (Pujol Docs. 16). La truja o porcella, sia sanada o no, se tall en la boqueria, doc. a. 1344 (Archivo, ii, 39). D'un gros porcell | e vi novell | ha molt tragat, Spill 1573. Un ramat de porcells dintre el jardí, Canigó vii.

|| 2. fig. Persona bruta; cast. cochino, puerco.

|| 3. Nom de dues espècies de peixos, segons Torra Dicc.: «Porcell, peix: Accipenser, structo. Peix de altra manera: Porculus, porcellus, cernua».

|| 4. a) Bony produït en el front per un cop violent (Mall.); cast. chichón.—b) Mustela; bòfega produïda en els dits per cop o fregadís amb un cos dur (val.); cast. ampolla.

|| 5. fig. Bony irregular o defectuós en un cos (Mall.). «Direu an es segadors | que facen ses garbes bé; | cada una un porcell té, | i qualcuna que en té dos» (cançó pop. Mall.).

|| 6. fig. Notícia calumniosa o que posa algú en mala anomenada; cast. chisme. La desvergonyida, ja anava amb la cua de la rabosa a portar-li porcells de la pobra Marianna per fer-li donar llenya, M. Genís (Catalana, vi, 28).

Porcell: llin. existent a Aiguaviva, Anglès, Bescanó, Salt, Vidreres, Viloví, etc. Hi ha les variants Pursell (Badalona, etc.) i Porcel (Banyoles, Al., Mall.).

    Loc.

—Fer de porcell curt: presumir d'esser molt important o de fer molt de paper (Mall.). N'hi donaran, de fer de porcell curt i de venir-me a retreure tant si li vaig dir que anàs a robar!, Alcover Rond. i, 172.

    Refr.

—«Truges a mitges no fan porcells»: significa que els negocis portats a mitges no solen esser gaire productius per a cadascun dels participants.

    Fon.: puɾséʎ (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); poɾséʎ (occ., val., mall.).

    Intens.:—a) Augm.: porcellàs, porcellarro.—b) Dim.: porcellet, porcelletxo, porcelleu, porcellí, porcellic, porcelliu, porcelló, porcelloi; porcellingo, porcellengo, porcellel·lo.—c) Pejor.: porcellot.

    Sinòn.: || 1, garrí, godall, mamelló, porquet.

    Etim.: del llatí porcĕllu, mat. sign. || 1. 

Porcells

De les cases m'arribaven, alternats, els crits de les dones, i els xiscles dels porcells, quan elles els rentaven, els ensabonaven i els refregaven, com és costum aquí, talment com si fossin nens rosats refractaris a l'aigua. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 241.].

PORFIDIÓS o PERFIDIÓS, -OSA adj. 

Que porfidieja; insistent, obstinat; cast. porfiado, terco. Puix los vells són sechs y exuts..., durs hi tellosos, | no deuen ser porfidiosos | ni importuns, Somni J. Joan 1000. Si de la present questió, fama de grosser, porfidiós me resta,Corella Obres 154. Una mala dona qui era perfidiosa, Isop Faules 44. Havia fet lloc a pensaments porfidiosos que no la deixaven reposar, Oller Febre, i, 123. Se sentia el pic pic perfidiós d'una gotera, Víct. Cat., Ombr. 36.

    Var. form.: profidiós (mall.; Alcover Cont. 290); perfiliós (pir-or.; Rev. Cat. v,193).

    Fon.: puɾfiðiós, pəɾfiðiós (or.); poɾfiðiós (occ.); pɾofiðiós (mall.).

Jo no sé res llevat del que seris dona / per la meravellada puja d'una veu / porfidiosa cap a l'altre.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 150.).

PORQUETÀS

"Porquetàs, porquetassa": home o dona aficionat al sexe sense manies. (ENLLAÇ)

Gemegava com un porquetàs i poc el podia dei­xar en aquell estat tota un cap de setmana. Vaig trucar al tinent de vai­xell Leroux, l'oficial més manyac, per tal de resumir-li la situació.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 376.).  

PORTELL m.: cast. portillo.

I. Pas molt estret entre dues muntanyes o altres elevacions del terreny (Gir., Empordà, Priorat). Aquesta favor a la mercaderia tingueren al cor los beneits prínceps e prelats passats qui en favor de mercaders... establien los portells e passos perillosos e els reparaven, Eximenis Reg. cosa públ., c. 34. Fem venir la salvatgina en un portell, e allí ab fletxes balestes e lances ne fon feta una gran destrucció, Tirant, c. 82.

II. || 1. Obertura feta violentament a un mur, per la qual es pot passar. Quan uench entorn d'ora de uespres hac tant derrocat del mur que gran portel hi hac feyt,Jaume I, Cròn. 15. Per un portell fort estret e perillós... pujaren en la carrera,Pere IV, Cròn. 286. Ab mines y fonèvols | al mur obrin portells, Orlandis Poes. 51. a) fig. S'obrí un portell en la muralla de gernació, Pons Com an. 44. 

|| 2. Esvoranc, solució de continuïtat produïda en un marge o paret per la força de l'aigua o per un altre accident (Urgell, Tortosa, Maestrat, Morella, Mall.). El torrent ha obert un portell, Rosselló Many. 114. 

|| 3. Obertura estreta deixada en una paret o marge per a permetre el pas a homes o a bestiar (Cerdanya, Ripollès, Pallars, Ribagorça, Gandesa, País Valencià, Mall., Men.).Sols pach mundatge | e l'escurim, | traga 'l tarquim | del seu portell, Spill 14805. 

|| 4. Porteta de llates o de canyes per a tancar un hort o tros petit de terra (Baix Empordà). 

|| 5. Espai que queda entre dues cases i que serveix de passatge d'un carrer a un altre (Altea). 

|| 6. Finestra o obertura d'una cambra de vaixell, que dóna al costat del buc (BDC, xii,59). 

|| 7. Forat lateral de la calçada, per on l'oli surt i raja dins el safareig (Artà). 

|| 8. Buit produït per la ruptura o caiguda d'un tros o peça, com d'una dent, d'una porció de vora d'un recipient, etc. 

|| 9. Plantar a portell: plantar els arbres en rengles paral·lels, però alternats de manera que cada arbre d'un rengle es correspon amb el punt central del buit dels rengles immediats.

Portell: 

|| 1. topon. a) Poble de 550 habitants situat en l'Alta Segarra, a 16 qm. de Cervera.—b) Vila de 800 habitants situada a 22 qm. de Morella.—c) Llogaret del municipi de Crespià. 

|| 2. Llin. existent a L'Escala, Berga, Borredà, Masies de Roda, Vila-real, Mall., etc.

    Fon.: puɾtéʎ (or., men.); poɾtéʎ (occ., val., mall.).

    Intens.:—a) Aug.: portellàs, portellarro.—b) Dim.: portellet, portelletxo, portelleu, portellic, portelliu, portelló, portelloi.—c) Pejor.: portellot.

    Etim.: derivat dim. de porta, encara que en el significat I també pot esser derivat deport.

Es temia que les zones franques fossin portells per on s'afeblís el proteccionisme blader. (Albert Balcells. La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 1996. ISBN: 84-8256-244-4. 600 pàgs. Pàg. 80.).

POSTERMA f. 

|| 1. Apostema. Ni per febre o per dolor o per malautia o per posterma, Llull Cont. 90, 27. No és res més que una gleva de posterma sostinguda amb benes, Caselles Mult.71. 

|| 2. Infecció, conjunt de coses que es difonen i són males d'esvair (Empordà); cast. plaga. «Hi ha una posterma de caragols que fa molt de mal a l'anyada». «Quina posterma de gentussa que s'ha ficat en el poble!»a) Cau posterma: cau pedregada, calamarsa (Palafrugell). 

|| 3. Gran quantitat d'una cosa (Empordà). «Ha plogut molt, i ara hi ha una posterma de bolets».

    Fon.: pustéɾmə (or.).

    Etim.: deformació vulgar de apostema.

...el senyor Pepet mirava, potser fins que, moments abans que plo­gués, el cel sencer s'arranés com una liosa (palimpsest de quins altres noms, o tots ú, i amb quin dins i quin fora, cuc o papa­llona, si és que n'hi ha), sense cap compassió pel que mira i mi­ra el cel, s'encegués com un panna de nata i me li inoculés el vi­brió mordaç de la panoftàlmia que ens farà la nit, la posterma de la nit i després el silenci de la nit, té. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 52.).

POT-DIQUES

La gentussa negra prou feina tenia a endrapar la xafardada que tenia a tret de boca, com davallada graciosament del cel. Mentre va durar la xefla, potdiques!, tot va anar bé, i la vila, tornada per un instant a la benaurada tranquil·litat de sempre, semblava que hagués aturat el flagell que anava a venir-li a sobre. Però... tan bon punt la gentada famolenca va haver engolit aquella abundor de pa de xeixa, de minestra sucosa i de vi bo, va tornar a escampar-se per la vila, cridant, glapint, movent escàndol. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 172.).

POTERNA f. 

Portella d'una fortificació que té sortida al vall; galeria subterrània que hi porta; cast.poterna. La porta forana és alta, ampla y maciça com una poterna de castell,Víct. Cat., Cayres 82.

    Etim.: del fr. poterne, mat. sign.

Malgrat les circumstàncies provocades per la comtessa civil "res no delatava que hom era una ciutat en guerra". Per entrar a Barcelona George Sand hagué de franquejar "les formidables i immenses fortificacions (...), no sé quantes portes, ponts llevadissos, poternes i muralles (...) (Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 107.).

Poterna

Ara es trobava en un altre lloc, a la base de les muralles, davant una poterna que donava al camp. La va obrir amb un gran esforç, vencent el rovell i les plantes enfiladisses intricades que la mantenien amagada i secreta vés a saber des de quan. I es va trobar a l'exterior, amb el seu llum a la mà. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 384.].

1. POTOLLAR v. intr. 

|| 1. Moure amb esforç les potes o cames, sobretot un animal, provant de fer-les servir; cast. patear, patalear. 

|| 2. Caminar molt i amb esforç (Mall.). Mentres en Massot potoyava per dins ses mates, Alcover Rond. ii, 286. 

|| 3. Treballar molt, esforçar-se per aconseguir una cosa (Mall.). Molt hem potoyat per veure si aquest monument se salvaria, Ignor. 75.

    Fon.: potoјá (Mall.); potəјá (Palma).

    Etim.: derivat de pota.

2. POTOLLAR v. 

Parlar confusament, empatollar (Ll.). V. patollar.

Abans de sacar, s'aturava uns moments i relaxava els músculs i sovint feia rebotar la pilota un cop o dos o potollava una mica, sempre tranquil·la, sempre indecisa respecte al resultat, sempre alegre com rares vegades ho estava en 1'existència obaga que duia a casa.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 226.].

1. POTONEJAR v. intr.

Esforçar-se per mantenir-se dret (Mall.).

2. POTONEJAR v. tr.

Petonejar (pir-or.). Te calinegi, te potonegi, Cat. Estagell 25.

En Dominique s'havia casat amb una dona curteta i potonejaire. No supera que em toqués sense parar. A més, feia moltes pregun­tes indiscretes. Reconcilia, in petto, que ella era una bona persona però, amb la intransigència del jovent, la trobava exasperant.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 319.).

POTRÓS, -OSA adj. 

|| 1. Que pateix de potra; trencat, amb l'hèrnia ben visible (pir-or., or., occ.); cast.potroso. Lo geperut caygué dejús lo porter, e lo porter veé que era potrós,Eximplis, i, 182. Trencat, potrós | e cames tortes, Spill 9200. 

|| 2. Lleig, fastigós (Tarr.). 

|| 3. Molt molest, amoïnador (Val.); cast. pelma, pesado. 

|| 4. Sortat, que té bona sort (Ribagorça, Camp de Tarr., Tortosa); cast. potroso.

    Etim.: derivat de potra.

No agrada de cap manera haver de dir que els carrers de la teva ciutat estan bruts, llords, potrosos... (Antoni Veciana. Reus. Bruts, llords, potrosos. Rev. Presència, 20/07/2014, pàg. 27.).

Per tot África i Itàlia em vaig veure assetjat per tones d'exquisideses: pas­tissets, caviar, pralinés, paté, llaunes de pollastre, llagos­ta, cranc i tortuga. I encara que només fos per demostrar que la tieta Mame no s'havia tornat excessivament realista, un paquetet que contenía uns maduixots especialment en­vasats em va arribar acompanyat d'aquestes instruccions: «Posa'ls a marinar en xampany amb unes rodanxes ben fi­nes de llima molt freda.  [Patrick Denns. La tieta Mame (Auntie Mame, trad. F. Parcerisas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010, Barcelona. ISBN: 9788477274865. 382 pgs. Pg. 287.].

PRANDIAL

1 adj. [MD] Relatiu o pertanyent als àpats. 

2 adj. [MD] Que ocorre com a efecte del menjar. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtentraDa=prandial)

Se'm va aparèixer una vi­sió idealitzada de la nostra vida matrimonial, semblant a la que havia endossat a Bridget. A l'esquerra hi havia el parc, on jo aviat tenia previst acompanyar el nostre fill a les atraccions! Darrere meu hi havia el riu! ¿Quantes passejades postprandials i postcoi­tals havíem compartir Penelope i jo per aquest camí de sirga? Mira, ara podia veure la finestra del dormitori! Amb les presses per posar-me l'esmòquing, m'havia deixat els llums encesos!   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 81].

PREGON (i ant. pregont), -ONA adj. 

Profund. Tant és pregont cosa a saber, que lo nostre enteniment no y basta, Llull Cont. 19, 20. Axí con cors que no poria esser un sens lonch e ample e pregon, Llull Gentil 164. Los ergullosos són gitats e turmentats en lo pus pregon loch, Metge Somni iii. La nafra fonch molt gran, pregona e molt espauentable, Curial, iii, 52. Amb fam deixen de l'antre pregon les nits eternes, Atlàntida iii. O força del mal pregona, Alcover Poem. Bíbl. 17. a) usat adverbialment: La pensa d'aquest hom... és enderrocada pregon per los vents terrenals, Genebreda Cons. 23. Los fonaments d'aquella foren construïts molt pregont, Hist. Troy. 66. 

|| topon. a) Coll Pregon: nom de dos colls de muntanyes situats en els Pirineus, un entre Mont Falgars i la serra de Navà, i l'altre devers el Pertús i Puigneulós; nom d'un coll en el Montseny, en el massís del Matagalls.—b) Sa Coma Pregona: nom d'un comellar del terme de Llucmajor.—c) Coma Pregon: comellar de la possessió d'Oliclar (Alaró).—d) Es Torrent Pregon: porció de torrent que hi ha entre Solleric i Orient (Mall.).—e) Comellar de Pregons: nom d'un comellar del terme de Bunyola (Mall.).

    Fon.: pɾəɣón (or., bal.).

    Intens. superl.: pregoníssim (Canigó iv; Riber Poes. 270).

    Etim.: del llatí profŭndu, ‘profund’.

En Nyberg els havia donat una explicació versemblant. El nivell de les aigües subterrànies podia pujar i baixar, el sòl fan­gós se sedimentava i podia fer emergir capes més pregones.[Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 72].

Segons el metge del poble, la Jacobé serveix de boc expiatori de les culpes familiars. Segons el narrador, que en fa una lectura confessional, la tragèdia irreversible de la Jacobé participa d'un dolor més pregon, que admet, segons la moral tradicional, una dimensió cosmològica, i que s'expressa a tra­vés del bleix dolorós de la mar embravida.    ( "Coses que fan so d'esquerdat". Maria Dasca. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg. 34.).

PREQÜELA

preqüela  (f)

Obra audiovisual o literària que es basa en els personatges o els fets d'una altra obra creada amb anterioritat i que narra fets previs als esdeveniments que relata l'obra inicial.

   Diuen que faran una preqüela de 'Jackie Brown’ sense Quentin Tarantino.

[Etimologia — De l'anglès prequel, mateix significat, mot format amb el prefix pre- i la segona síl·laba desequel, 'seqüela', del llatí sequela, derivat de sequi, 'seguir'.] 

(http://www.rodamots.com/mot_cerca_resultat.asp?nm=2869)

Dues dècades desprès de debutar amb "Trainspotting", l'escocès Irvine Welsh torna als seus personatges per escriure'n una peqüela devastadora i alhora lúdica. 'Skagboys' explica de quina manera Renton i companyia van endinsar-se a principis dels 80 en la pau funesta de l'heroïna. (Entrevista a Irvine Welsh, Jordi Nopca, diari Ara, 10/05/2014.).

PRESCIENT

 adj. Que sap o coneix les coses futures; cast. presciente. Etim.: del llatí praesciente, mat. sign. (http://dcvb.iecat.net/)

Però una circumstància cruel va impedir a en Gabriel gaudir aquell matí d'una felicitat completa. Quan les ovelles velles, les ovelles de dues toses i els marrans ja estaven esquilats, i els tonedors començaven amb les ovelles d'una tosa i amb les primales, i en Gabriel Oak ja es prometia que tornaria a tenir la Bathsheba al costat comptant en quant temps esquila­va, va rebre la dolorosa sotragada de veure aparèixer el senyor Boldwood per l'extrem oposat de l'estable. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 25.].

PRIAP m. 

Membre viril en erecció; cast. príapo. Cos a cos, les llengües escaldades | i priap de no pas gaire virtut, Sagarra Comte 248.

    Etim.: pres del llatí priāpus, mat. sign.

...la dama desesperada que se li acaba de descarregar la bateria, els joves cadells elegants, de cabells lluents, d'ulls evasius, de cares blanques, amb camises i americanes de colors cridaners, que branden amb una energia gairebé priàpica els polzes rígids per temptar les dones solitàries, o els corredors de comerç melangiosos de gustos estranys.[Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 156.].

Li agafa una pruïja fortíssima. Barrejà sulfur amb llard, i cada matí s'untava el cos amb l'ungüent. Es rascava fins a fer-se sang, i semblava que la picor no 1'havia de deixar mai més. Una nit esclatà. Feia hores que era a casa, tot sol. Havia barrejat ginebra i whisky i estava molt begut. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 299).

D'altra banda, hi ha enteniments molt clars i perspicaços que es malmeten llastimosament per la pruïja de desenrotllar una sèrie d'idees que, no representant l'objecte sinó per un sol costat, acaben per conduir a resultats extravagants. [Jaume Balmes. El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, Barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 121.].

-Afortunadament, la pruïja de l'ortiga que ha tocat és passatgera, però no sabem si la de totes aquestes espècies serà igual. Vagin amb compte. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 254].

Sempre que tornava a embarcar-se, comprenia la por de la seva mare a deixar Mallorca i la terrible pruïja a passar la mar.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 157.).

 ¿Per què un adúlter acabat d'ungir, que poques hores enrere ha lliurat cos, ànima i orígens a una alta dona per primera vegada en cinc anys de matrimoni, pot experimentar la pruïja irresistible de posar l'esposa enganyada dalt d'un pedestal? ¿Està intentant recrear la imatge d'ella que ha deshonrat? [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 65].

Perquè no eren solament gentussa de mal viure, els homes, les dones, les mainades que, igual que gotes d’aigua, es fonien en la bullenta onada de la multitud; també s'hi barrejaven treballadors honrats dels obradors i les fàbriques, i pacífics menestrals de la ciutat antiga, que com la demés turba, havien corregut al glacis, portats per la pruïja inconfessable d’esborronar-se un xic amb la darrera estremitud del reu. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 154).

L'equanimitat de Fabra evità, alhora, el malentès del «català que ara es parla» —«català», «valencià» o «mallorquí»— fluctuarà entre els barbarismes i l'embadaliment localista, i la pruïja d'esmenar aquestes corrupcions amb l'abús de gal·licismes d'arcaismes. Si la seva ortografia fou fàcil a una divulgació pedagògica per tota l'àrea lingüística catalana, el tacte en elaborar el Diccionari general i depurar la sintaxi no va ser menys just estratègic. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 30.).

«L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica», reconeix; «però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteni­ment, conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament». Només aquesta doble vigilància prevaldrà sobre la sinceritat, sobre l'espontaneïtat —per a agusar-les i acendrar les. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 45.).

(...) i no vol baixar del burro, no pot transigir, la tieta, com quan discuteix amb l'Angustias per una niciesa foten pels aires el dia de Nadal, o el de Festa Major, o qualsevol reunió de família, per la pruïja de tenir raó, dues fúries xocant entre si; mentre el Gabriel, davant el mirall d'emprovar de la sastreria La Confianza, es voldria fondre, trobar-se perfecte, tampoc no li cau tan malament, la vora, tant és portar els pantalons acordionats o esfotrassats, però s'ho calla: la tieta, client imposant,  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 39.).

Es va gratar amb gust, conscient que aquella pruïja ja no el ornaria a precipitar als mateixos abismes de ràbia i desànim, que ja no tenia cap motiu per considerar aquells mals corrents com un càstig o una imatge de la seva inferioritat. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 140.].

PRÍMULA f.

Planta de diferents espècies del gènere Primula, de la família de les primulàcies; cast. prímula, primavera. La prímula se desvetlla, Verdaguer Flors Mar. 17.

    Etim.: pres del llatí prīmŭla, mat. sign. 

Prímules

Tot de plantes es van escampar profusament pels amagatalls del bosc; un gran nombre de varietats de molsa en van omplir les fondalades; la gran estesa de prímules silvestres formava unes clarianes molt estranyes: vaig veure brillar els seus rajos daurats en les obagues, com una dolça escampadissa de llum. D'això, sovint en gaudia plenament i en llibertat, sense que m'observessin i molt sovint sola. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 86.].

PRIVITJA f. (dial.)

Pruïja, coïssor (pir-or.). 

Privitja

Des de l'atac de Mers-El-Kebir ja no podia suportar els anglesos però els alemanys li donaven privitja. La majoria dels espectadors semblaven compartir aquells sentiments, perquè xiulaven tan bon punt sorgia un mariner anglès o alemany. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 93.).

PRÒGNAT, PRÒGNATA adj., neol.

Que té la mandíbula inferior sortint; cast. prognato.

    Etim.: compost del gr. πρò ‘cap endavant’ i γνάθος ‘mandíbula’. 

Prògnat

Però poc després d’acabar l'escola, a principis dels noranta, n'hi van posar un que li va quedar: Beavis. Aquell imbècil de dibuixos animats de TMTV. Cabells rossos, prògnat i una rialla que semblava un gruny. D'acord, potser sí que reia així. Des de primària, sobre tot quan algú rebia una pallissa. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 311.].

PRUÏJA f.

|| 1. Picor intensa; cast. prurito, picor. Pruïja de la ronya o de la gratella, Albert G., Ques. 42 vo. «Els penellons fan molta de pruïja».

|| 2. fig. Desig vehement, tendència irresistible; cast. prurito. Un hom sent a la boca la dolça pruïja d'una verba, Ruyra Parada 5.

    Var. ort.: prohija (Una malaltia... que ha nom prohija, Anim. caçar 90); prohige (Quant lo caval a prohige, Flos medic. 50); pruhige (A manera de pruhige puyent, Flos medic. 69); pruige (Valen a la ronya e a la pruige, Medic. Part. 65); pruyga (Pàlpetz inflatz e vermeyls ab pruyga, Alcoatí 53); pruigen (Cax ab pruïgen consumen les sobrefluïtatz, Arn. Vil. ii, 197); pruhitja (Ab febres y pruhitja, Agustí Secr. 6); pruitja (Que no li fes pruitja a la llengua, Ruyra Pinya, i, 53).

    Fon.: pɾuíʒə (Empordà); pɾuíʤə (Conflent, Mall., Men.); pɾuβíʒə (Empordà).

    Sinòn.: coïtja, coentor, pruïció, pruïment.

    Etim.: del llatí prurīgĭne, mat. sign. 

Pruïja

No és la pruïja de juraments allò que dóna fe! Amb un sol de sincer i de senzill n'hi ha ben bé prou. Només per coses santes devem jurar, prenent el nom de Déu per testimoni. Si és que us plau, digueu-me: si jurés jo pels atributs de Júpiter que us estimo, ¿em creuríeu la paraula, quan estimar-vos fos pecat? No val un jurament que es fa com a protesta d'amor, i aquell que el fa treballa en contra del que jura estimar. Per tant, els vostres són paraules i són pobres protestes sense segell, segons el meu criteri. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 105.].

PRUNUS

Prunus és un gènere compost per arbres i arbustos que pren el nom de la prunera, que és considerat el tipus d'on derivarien les altres espècies, entre les quals es troben entre les conreades els cirerers, presseguers (i nectarina), albercocs i ametllers i entre les silvestres l'aranyoner (Prunus spinosa).

El gènere Prunus està classificat dins la família Rosaceae dins la subfamília Prunoideae (o Amygdaloideae), però alguna vegada s'ha classificat dins la seva pròpia familia: Prunaceae (o Amygdalaceae).

Hi ha centenars d'espècies del gènere Prunus que són originàries de l'hemisferi nord en zones de clima temperat.

Als Països Catalans són autòctones[1] les espècies: Prunus prostrata, Prunus mahaleb, Prunus lusitanica, Prunus avium, Prunus padus, Prunus spinosa i Prunus domestica.

imatge enllaç

Prunus

-En el record no sabria pas dir-t'ho, només sé dir que ella i jardí resultaven encantadors. Per arribar a la casa calia travessar gairebé tot el jardí. Just al barri de ferro forjat que tancava el carrer hi havia la caseta del masover, o del porter, o del jardiner, o com en vulgueu dir, perquè penso que de tot en tenia una mica, o potser de res, perquè, en realitat, l'habitava un escultor vingut de pagès, que feia unes escultures rabassudes, primitives i felices i, si bé la seva dona sí que crec que oficiava de portera, no puc assegurar que ell, a més de fer algunes escultures que feien de font en un petit estany ple de nenúfars, o a una pica per rentar-se les mans, o que, grassones i nues com dees nascudes de la terra, reposaven sota algun desmai o en algun racó voltades de xiprers o de prunus; doncs, no puc assegurar que, a més de fer totes aquestes escultures i d'altres que esculpia per encàrrec o per a ell mateix, encara li restés temps per fer de jardiner. Més ben dit, gairebé puc assegurar que aquell jardí tan ben portat demanava més hores de feina que aquelles escadusseres que li hauria pogut dedicar una persona ocupada en un altre gènere de treball. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 93.).

PSICOPOMP

(http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0157710)

Els gossos van a parar a la clínica quan la gent no els vol: per­què som massa nombrosos. Aquí és on entra ell a les seves vides. Potser no és el seu salvador, algú per a qui no són massa nom­brosos, però està disposat a ocupar-se'n quan ells ja no poden, no poden en absolut, ocupar-se d'ells mateixos, quan fins i tot la Bev Shaw se n'ha rentat les mans. L'home dels gossos, va dir en Petrus una vegada per descriure la seva feina. Doncs bé, ara ell ha esdevingut un home dels gossos: un funerari de gossos, un psicopomp, un intocable.(J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 171.). 

PUAGRE m.:

V. poagre.

1. POAGRE m. (i vulg. pruaga, m. o f.)

|| 1. Gota dels peus, inflamació que s'accentua principalment en el dit gros; cast. podagra. Vostre accident que sostenits del poagre, doc. a. 1397 (Arx. Cor. Ar., reg. 2238, fol 11). Si haveu puagre, no sou excusat de dejunar, Quar. 1413, p. 23. Lo començà a pendre en los peus la puagre que acustumava haver, Carbonell Ex. Joan II, c. 3. Ple de puagre | tens lo cervell, Spill 12258. Per què lo coit nou al puagre e a totes les altres infirmitats de les iunctures e niruis?, Albert G., Ques. 45. Sant Marsal vos guard de dolor reumàtich, pruaga y uys de poll, Roq. 33.

|| 2. Malaltia dels peus de les gallines i altres aus casolanes. Lo pollam... no toque ab los peus en terra perquè assò los fa venir poagra, Agustí Secr. 152 vo.

    Fon.: puáɣɾə (pir-or., or.); puáɣɾe (occ., val.); pɾuáɣə (mall., men.); pɾuáɣa (alg.).

    Etim.: del llatí podagra, mat. sign. || 1.

2. POAGRE m.

Cor-agror (Tremp, Vendrell).

    Etim.: de cor-agre, modificat per analogia de poagre art. 1.

Encara, per tal com el dit esparver és puagrós, pren cada nit un ocell, i el té entre sos peus per tenir-los calds; i després, al matí, el deixa anar sense fer-li cap mal; sinó que, si el dit ocell és pres per ell, per molt gran fam que tingui no el voldria menjar, ans el deixa anar sense fer-li cap dany.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 163.).

PUFET

Les teves pestanyes són ales de papallona petit niuf-niuf meu. Jo sóc el teu pufet, el teu peixet, la teva col·legiala, la teva amant. Mai no seré d'un altre. M'he lliurat a vostè i li pertanyo per sempre més. M'he desvelat a vostè en cos i ànima. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 88.].

PULLIGONS

Però no només era aquesta estúpida competició, el que arborava el Jaume, sinó també la tècnica de caça. Perquè la barraca era una activitat cruel, basada en l'engany de les pobres bèsties, que, atretes pel reclam d'un mascle engabiat, o per un casset refilador, es posaven de potes a les virguelles i els pulligons envescats a matar i allà s'hi quedaven engan­xats de males maneres. Encabat, el caçador, nyec, els girava el coll, o els agafava per les potes i els fotia de cap a terra, i au, a la cassola, i els que quedin, per presumir. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 149.).

PUNIR v. tr.

Imposar i executar un càstig; castigar; cast. castigar. La justícia de Déu lo fa estar sotsmès a peccat per ço que en aquell sotsmetiment lo punesca, Llull Felix, pt. viii, c. 41. Ne si resurrecció no era, gran luxúria, ¿en què seria punida?, Llull Gentil 37. E punirem aquells qui y miren mal, Pere IV, Cròn. 270. Aquí són punides les ànimes de lurs peccats, Metge Somni iii. E Déu per vós vol punir mos demèrits, Ausiàs March, lxi. Puniu sovint els llagoters ociosos, Carner Ofrena 61.

    Var. ort. ant.: ponir (Llull Blanq. 42, Genebreda Cons. 46, Libre de tres 112, Ausiàs March civ).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: del llatí punīre, mat. sign. 

Puneixo

I què importa que Albert sigui el teu espòs? Espòs! Això fóra, doncs, solament per aquest món... i per aquest món jo faig un pecat estimant-te, volent arrencar-te dels seus braços als meus. Pecat? I bé, ja me'n puneixo, l'he gustat en tota la seva cèlica delícia aquest pecat; hi he aspirat el bàlsam de la vida i el meu cor hi ha xuclat la força. D'aquell moment ençà tu ets meva, meva, oh Lota! Jo passo davant. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 162.).

1. PUNYIR v. tr. 

|| 1. Ferir amb una punta; cast. punzar, pinchar. Les abelles... ab gran vigor punyen alguna cosa ab lo agulló, Genebreda Cons. 132. Primerament punyir ab lo coltell ho guavinet, Flos medic. 207. Jordi puny amb sa llança lo dimoni,Verdaguer Idilis. Quan la mosca puny, nunci del temperi, Salvà Ret. 122. a) fig.El sol es pongui sobre un vent que puny, Carner Ofrena 227.—b) especialment, Ferir amb els esperons; esperonar; cast. aguijar. Lo rey ponyí son cavall, Desclot Cròn., c. 5. Los cavallers punyiren vers los sarrayns, ibid., c. 36.—c) Fer un forat a una bóta per treure'n el líquid que conté (Mall.). 

|| 2. Burxar; tocar o remoure una cosa, una persona, amb els dits o amb un instrument llarguerut; cast. hurgar. Veus!—li digué, punyint un got—: és l'ou,Pons Auca 103. Un lladre ponyia amb una clau falsa a una porta per entrar a robar, Ignor. 25. Ets al·lots..., sense posa ni aturai, se punyen i se fan traveta, Alcover Cont. 400. Y puny qui puny dins es platet sense poder-la fitorar, Ignor. 73. a) entre adobers, Pitjar les peces de sola amb un bastó dins el clot perquè es remullin bé de pertot i ocupin poc lloc (La Bisbal, Igualada). 

|| 3. Remenar, fer un treball minuciós o de moviment (Mall., Val.); cast. hurgar.Ets escarabatons... graponetgen y amb sos braços, puny qui puny, Maura Aygof. 112. 

|| 4. fig. Incitar, demanar amb insistència; cast. hurgar, incitar. Plagués vos que'm punyíssets a amar e honrar vós, Llull Cont. 5, 19. Aníbal .. parlava... inflamant-los a la batalla; adonchs encén-los, puny-los, Scip. e An. 68. Tant feren i ponyiren, que En Gostí comensà a escoltar-los-se, Alcover Cont. 327. 

|| 5. fig. Penetrar intensament l'ànim; cast. punzar, herir. Dolor me puny que'm don al cor gran mos, Ausiàs March. Com ja no hi són, me puny continuament,Metge Somni ii. Com vol fer mal, puny-lo contricció, Llull Rim. 295. Vénen vius a punyir-li lo cor sos alarits, Atlàntida v. 

|| 6. Començar a sortir el sembrat o la barba; cast. apuntar. «Es gra ja puny»: el blat ja comença a néixer (Mall.) 

|| 7. Tenir acte carnal (Men.).

    Loc.

—Punyir es vesprer a algú: molestar algú incitant-lo, provocant-lo a obrar iradament (Mall.).

    Refr.

—«A bóta buida, no hi ha que punyir»: significa que no s'han de cercar les coses allà on no són, o que no s'ha de pretendre obtenir res de persona o cosa incapaç de donar-ho (Mall.).

    Fon.: puɲí (or., occ., bal.); puɲíɾ (val.).

    Var. form. ant.: púnyer (Que'l comensarà a punyer entrò en lo comensament del negre, Alcoatí 31).

    Conjug.: segons el model sentir.

    Etim.: del llatí pŭngĕre, mat. sign. || 1.

2. PUNYIR v. intr. ant., 

per punyar. Nós devem punyir en conèxer lo estament de la sustància divinal,Genebreda Cons. 249. Bombardes per tirar | en contra lei que puny que em destroesca, Jordi de Sant Jordi i.

3. PUNYIR v. tr. 

Castigar (Ross.). No punyir los crims engendra guosar de fer-ne molts, doc. segle XIV (Col. Bof. xiii, 329). Ne sem feta calcuna que és un poch massa crespa i que el cel vol punyir, Saisset Passa tems 7.

    Etim.: de punir, modificat per analogia de punyir art. 1.

Així treballava una estoneta; mes tot de cop, crac!, sentia com una punyida, com un tret dintre, i devenia esblaimat, immòbil, fred... i l'eina li relliscava de les mans... (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 205.).

Ell prou feia esforços per asserenar-se i aixecar l’esperit a Déu... però cada pas del sacrifici era per al pobre capellà una punyida nova i un clau nou. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 101.).

PUNTELLÓ m. 

Cop donat amb la punta del peu (val.); cast. puntillón, puntapié. «M'hai pegat un puntelló»: m'he pegat un cop de peu ensopegant (Maestrat). «Te pegaré un puntelló»: te pegaré una puntada de peu. A puntellons: en gran quantitat. «Les follies són follies | i les cançons són cançons; | Vicenteta és la més rossa, | té galans a puntellons» (cançó pop. del Maestrat).

    Fon.: punteʎó (val.).

    Intens.: puntellonet.

Antonio Palo­mares, diputat i dirigent comunista, va relatar la seua experiéncia amb aques­tes paraules: "M'aplicaren corrents i em van moldre a puntellons durant cinc hores diàries. Van aconseguir que la meua respiració es desincronitzarà amb la parla, seqüeles que encara avui continue tenint. Tot això sota les ordres de Benjamín i Manuel Ballesteros." (Els torturadors del franquisme art. El Temps, 1994, Marià Sànchez Soler. 20/05/2014, pàg. 76.).

PUNTIMIRAT, -ADA adj. 

Massa minuciós i remirat en coses que no tenen importància; cast. quisquilloso. No crec que fins ara sa meva llengua haju desdit de la des senyor més puntimirat,Ruyra Pinya, ii, 49.

Suposo que em devia tenir per un puntimirat, perquè jo anava amb toga i lluïa mis quants anells, mentre que ells només portaven una túnica sense cap guarniment. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 25.].

PUNYA f. ant.

Esforç. Fer o Metre punya en una cosa: esforçar-se en aquella cosa. Home savi... deu tota sa punya e sa forsa metre que enllumén a son adversari son enteniment, Llull Cont. 187, 22. En aquela metem nostra punya tan fort, que a pesar d'éls se féu, Jaume I, Cròn. 80. Que meta sa punya en adobar-lo bé, doc. a. 1369 (Rubió Docs. cult. ii, 160). Quant lo genre de Làtzer sabé que son sogre era mort, de present féu-se punya de tornar-se'n en sa terra, Jacob Xalabin 20. Fes tota ta punya que per folles paraules no perdes los goigs eternals, Canals Carta, c. 17. Haja a fer tota la sua punya que aquelles robes li sien tornades, doc. a. 1386 (Capmany Mem. ii, 175). Es molt gran paguesa fer sa punya de estendre sa fama en lo pati de la terra, Genebreda Cons. 96. Per tu 'ncontrar, nit e jorn faç ma punya, Ausiàs March xxxvi. Lo cors en alt a delitar met punya, Ausiàs March lxxxvii.

    Etim.: del llatí pŭgna, ‘lluita’.

Calia que fos entre una multitud (naturalment relativa) que excel·lís, que tingués un èxit. Va adonar-se'n i va intentar d'aconseguir-ho. Aprofità les ocasions, posà tota la seva punya a no perdre oportunitats; però cada dia, en retirar-se a la seva cambra, s'adonava melangiosament que la se va hora no arribava.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 28.).

PUPURERA

D'altra banda, si sóc sincera, hi ha una última cosa que no he dit í que pot confirmar que, en aquell moment, encara no creia que una noia com cal s'hagués de prohibir el bellugueig. El fet és que, aquell famós primer dia amb el Félicien, no hi deia pas que no, al bellugueig. No, finalment, si ho penso millor, de cap manera no hi deia que no. I em recordo com, malgrat la meva por, malgrat el mal que em feia, malgrat que tot el meu cos de noieta es feia enrera sota l'assalt, jo feia tot el que podia per remenar la pupurera com creia que es feia. «Ets molt ben parida —em deia tot fent-me... — Ets una reconsagrada puta molt ben parida...  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 129.].

1. PUS m. 

Humor espès, opac, blanc groguenc, segregat en els processos inflamatoris dels teixits orgànics; cast. pus. Passà un home amb la cara plena de pus, Espriu Lab. 96.

    Etim.: pres del llatí pus, mat. sign.

2. PUS adv. 

sinòn. de més: cast. más.

I. ant. Tenia tots els usos de l'adverbi més. a) Com a complement d'un verb. Que auíets pus de deu fils, doc. a. 1251 (Pujol Doc.). La ànima qui no pot pus tenir en lo cors, Llull Cont. 316, 28. Tot caval qui vayla L libr. o pus, paga dos sol.,Reua Perp. 1284. Yo he jurat sobre vosaltres que no us tendré ni us amaré pus,Canals Arra 167. No'n vull dir pus, Spill 8084. Trobaren-lo tan alegre que no podia pus, Curial, i, 40. Sí com empeny balesta lo quadrell | aytant com pus la sua força basta, Ausiàs March, xvii. No'm vingau pus en casa, Tirant, c. 84.—b)Com a determinatiu d'un adjectiu. Déus és pus car que nula res, Hom. Org. 1 vo. No he trobat pus fals jutge de mi, ni pus fals avocat, Llull Cont. 114, 29. Los hòmens qui són en aquest món rics e honrats són pus mals e pus peccadors que altres hòmens, Llull Cont. 280, 6. Aytant com ella és pus dolorosa, aytant més plau a nostre Senyor Déu, Eximenis Conf. 4. L'home és estat creat en lo mig, per tal que fos pus baix que 'ls àngels e pus alt que les bèsties, Metge Somni i. Tu, senyor meu, qui est molt pus fort que no ell, Oliver Exc. 23.—c)Com a determinatiu d'un adverbi. Que la terra pus profitosament se poblàs, doc. a. 1247 (BSAL, vi, 130). S'aparellassen de venir al pus tost que poguessen,Desclot Cròn., c. 5. La qual humiditat pot pus prest exir fora, Albert G., Ques. 90 vo. La sancta festa ne sie pus honorablement sollemnitzada, doc. a. 1383 (Col. Bof. xl, 279). E aquí, com pus melodiosament poguí, cantí alguns virolays,Metge Somni iii.—d) Usat com a pronom, equivalent a res més. Ço que veig crech, y del pus no cur, Metge Somni i. Per heretat mia no vull pus sinó lo cauall e les armes, Tirant, c. 209. Lo meu ignocent desig no és pus sinó ab amor fer serueys an aquella, Tirant, c. 218. No'm resta pus que'l viure dolorós, Ausiàs March,xxxviii.

II. En el parlar actual s'usa pus, dialectalment, en frases negatives, interrogatives o dubitatives (pir-or., mall.). D'aquest ús tenim nombrosos exemples antics, com els següents: Ací no ha pus sinó que jo li ajut ab los béns, Curial, ii, 90. Ni'm plau pus combat ni venir a proues, Proc. Olives 884. Un lit ab sa màrfaga... no y a res pus, doc. a. 1529 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Abunden els exemples en la literatura mallorquina actual: S'animalet no podia pus, Ignor. 1. Rahons foradades y res pus,Penya Mos. iii, 112. No digues res pus, Alcover Cont. 8. No hi pensis pus,Rosselló Many. 148. Del llenguatge parlat són aquestes frases: «No n'hi ha pus» (Ross., Conflent, Empordà, Garrotxa, Pobla de L., Mall.). «No puc pas pus» (Ross.). «No ho veurem pas pus» (Ross., Ripoll). «No sé res pus» (Mall.). «No en parlem pus» (Mall.). «¿En vols pus?—No en vui pus».—a) Pus!, usat absolutament, s'usa a certes comarques per a indicar a un infant que no en queda més d'allò que li daven a menjar o del que volia que li donassin; tenim recollit aquest ús especial a Besalú, Olot, Girona, Berga, Plana de Vic, Vendrell, Camp de Tarragona i Ulldecona.—b) Pus, amèn Jesús: locució amb què es dóna per acabada la narració d'una rondalla, i per ext., la de qualsevol assumpte. Si no n'estic content, m'afanyaré a vendre barca i barcada així que m'ofereixun un preu enraonat, i sa teua ganga serà finida, pus, amèn Jesús, Ruyra Pinya, ii, 167.—c) Pus mai (i ant. mai pus): mai més; cast. nunca más.«Pus mai tornaré a ca vostra». Lo auctor de la lum may pus se acostà a l'envejosa Clísia, Alegre Transf. 30. Un jorn pus may no m'an vist alegrar, Martí Garcia (Cançon. Univ. 223). Mai pus te veuré la cara, Massó Croq. 49.—d) Ni més ni pus (Mall.), o Ni pus ni més (Ross.): ni més ni menys; exactament. (L'expressió originària i correcta devia esser ni pus ni menys, que figura en el Diccionari de Carles Ros, p. 192).—e) Sense més ni pus: de sobte, sense causa visible; cast. sin más ni más. S'altre dia, sense més ni pus, n'hi va haver un que se'n volia menar un retgidor, Ignor. 19.

    Etim.: del llatí plūs, ‘més’.

3. PUS conj. 

|| 1. ant. Després que; cast. después que, luego que. Ans que encarnat no fóssets, no era nulla ànima digna d'anar en glòria; mas pus agués presa passió, és tota ànima recreada e digna d'anar en glòria, Llull Cont. 248, 29. Que negú teuler o teulera no gaus desenfornar cayrós ni teules de quatre dies ni de quatre nuyts pus agen tolt foc al forn, doc. a. 1284 (RLR, iv, 363). Espantada tornà lo peu arrera, mas pus que conegué esser lo que amava, baté's los pits y cara, Alegre Transf. 29. 

|| 2. Puix, posat que; cast. puesto que, ya que. Negú clergue no pod donar penitència dreta a nul hom ne a neguna fembra, pus a si elex no pod prod tenir, doc. a. 1250 (Pujol Docs. 23). Lo vostre poder no volrà aquells resuscitar..., car pus no hi és la occasió, no hi és la volentat, Llull Cont. 18, 17.E donchs, pus que has a murir, vulles murir, Llull Doctr. Puer. 8, 16. Pregaua'ns que pus él nos retia lo castell, que nós que li faéssem bé, Jaume I, Cròn. 247.Pus sots tan honrats hòmens..., fiats en nós, Muntaner Cròn., c. 85. Y pus tant me sou senyora, obeir-vos-he en lo que manau, Paris e Viana 13. Una altra mà més pura te regni i cuidi—diu-li—, pus jo tinc altre afer, Atlàntida iv. 

|| 3. Mentre que; cast. con tal que. Pus que ells han bé, qui's vulle haja prou de mal, Sermons SVF, i, 268. Destorben la mercaderia que dels dits armaments, pus no sien de armades reyals, no s'entremeten, doc. a. 1438 (Capmany Mem. ii,236).

|| 4. (dial.) Doncs; cast. pues. «Vols que faiga això? Pus no ho faré!» (Massalcoreig, Batea, Riba-roja).

    Etim.: del llatí pŏst, ‘després’.

Ni en aquella primera conversa ni en les moltes que ven­gueren després no vaig arribar mal a esbrinar què estudiava  en Julio, i com que les seves respostes, quan li ho demanava, encara em deixaven més confús -feia al·lusió a vagues seminaris d'antropologia, enigmàtics cursos de postgrau de semiòtica  amb una terminologia acadèmica que jo no havia sentit mal i que potser era inventada-, no li vaig fer pus preguntes sobre aquest ni d'altres particu­lars. (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013. P. 6.).

PUTARASSA

Paraules,

www.galeon.com/amanohashidate/mots.htm

Terré! Sostre! (merda!) Vièch d'ase! (ximple!) Quina colha! (quin ximple!) E colha! (coi!) Colhassa, colharassa! Putassa, putarassa, putaranha! Macarèl (macarró!)

Com teniu pas vergonya de desparlar aixís? 

I el comandant, que havia callat durant tants anys, li va pintar un retrat moral amb les colors més riques de tot el vocabulari rossellonès. Tots els insults varen rajar: pobra bestrús, busaroca, grossa llorma, barjaula, pobra sauma, bruixa, borratxota, pillarda, putarassa, pell de ca!  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 115.).

1. PRIMAL, PRIMALA m. i f. 

|| 1. Fill de l'ovella o de la cabra des que ha complert un any fins que en té dos o prop de tres (or., occ., val., bal.); cast. primal. Los carnicers deuen dir e nomenar als compradors la carn de quiyna bèstia és; e si'ls serà demanat si és primal, si no u és deuen dir que no, e si és primal deuen dir que hoc, Cost. Tort. IX, xvi, 5.De la festa d'Assensió tro a la festa de Sent Andreu, liura de moltó primal e de moltó de quatre dents, doc. a. 1313 (BABL, xii, 378). Una primala s'enfilava a espipellar una figuera, Galmés Flor 142. 

|| 2. Fill o filla de la vaca des que compleix un any fins a dos o tres (Alcoi, Benilloba); cast. ternero. 

|| 3. Porc jove de sis mesos (Sort); porc de nou mesos en amunt (Bagà); porc d'un any (Andorra); porc d'un a dos anys (Vall d'Àneu, Senterada, Ribagorça); cast. cochinillo. 

|| 4. fig. Jovenet, tendre d'edat. Dient que los vells són més de voler | que'ls jóuens de barbes, primals imperfectes, Proc. Olives 1708.

    Fon.: pɾimáɫ (or., occ., val., bal.).

    Intens.: primalet, -eta; primaló, -ona.

    Etim.: del llatí *primāle, derivat de primus, ‘primer’.

2. PRIMAL m. 

Fam, debilitat produïda per no haver menjat prou (Manacor, Vilafr. de B.). «Venia de Ses Pastores | p'es camí de Manacor; | saps quin primal duia jo | passejant ses engandores!» (cançó pop. Mall.).

    Etim.: derivat de prim, ‘magre’.

I és que, de la mateixa manera que sense llei no hi ha pecat, sense uns ulls que mirin no hi ha impudícia; i, pel que semblava, la noia consi­derava que el fet que en Gabriel l'hagués espiat l'havia convertit en una dona indecorosa sense el seu consentiment. A ell li va causar molta recança, i també va ser un contratemps que li va despertar una pruïja que ja havia comentat a experimentar prèviament.  [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 168.].

PRIMATXOL, -OLA adj.

Prim, considerablement llarguer (Maestrat, Alcoi, Mall., Men.); cast. delgado, delgaducho. Una espècie de vares de Batle, primetxoles, altes i afuades, Alcover Cont. 178.

    Fon.: pɾimaʧɔ̞́ɫ (val.); pɾiməʧɔ̞́ɫ (bal.).

Per ar­ribar fins a la biblioteca, calia passar davant del quiosc i la casa de correus abans de seguir la Rue Foncet fins a un jardinet primatxó. La biblioteca Dubouchage, situada al bulevard epònim, s'encarcarava en una vil·la noucentista blanca. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 210.).

PRIMCOMPTE

Però ell no es decidia. La mi­rava de primcompte com si l'estudiés minuciosa­ment; com si li cerqués algun senyal, però no de la mateixa manera com ella havia mirat l'al·lot ador­mit encara al seu costat, perquè ella no creia que cap dimoni sortís entre els plecs de l'engonal com ell li confessi que havia vengut a veure, després d'orde­nar-li que es despullés. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 227.).

PRIMPARAT, -ADA adj. 

En perill o a punt de caure, d'engegar-se, de perdre's; cast. en tanganillas, en falso.«Aquest home està primparat; els primers freds el mataran». Un gran penyal fa caure-hi que estava primparat, Atlàntida viii. Els fonaments de sos propòsits resultaven tan primparats, Pons Auca 164. Tinc això d'aquí dintre tan primparat, que el brandar del matxo ho esmicolaria per sempre més, Bertrana Herois 32.Veu molt primparades honra i vida | de les seves serventes, Sagarra Comte 153.

    Fon.: pɾimpəɾát (or., bal.).

Ni a les dotze ni a la una, a quarts d'una, tot el seguici fem via cap al saló de graus, lloc de la cita. Té, Fuster, un caminar primparat i fràgil, amb un cert desmadeixament encarcarat. Els mus­cles, sobretot, graviten cap al centre de la terca. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 31.).

PRÍMULA f.

Planta de diferents espècies del gènere Primula, de la família de les primulàcies; cast. prímula, primavera. La prímula se desvetlla, Verdaguer Flors Mar. 17.

    Etim.: pres del llatí prīmŭla, mat. sign. 

Prímules

Tot de plantes es van escampar profusament pels amagatalls del bosc; un gran nombre de varietats de molsa en van omplir les fondalades; la gran estesa de prímules silvestres formava unes clarianes molt estranyes: vaig veure brillar els seus rajos daurats en les obagues, com una dolça escampadissa de llum. D'això, sovint en gaudia plenament i en llibertat, sense que m'observessin i molt sovint sola. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 86.].

PROTERV, -ERVA adj. 

Proterviós. Qui pot considerar la mia proterua e gran malícia, Eximenis Scala.

    Var. form.: protervo (Lacavalleria Gazoph.).

    Etim.: pres del llatí protervum, mat. sign.

PROTERVIÓS, -OSA adj. 

Que té protèrvia; cast. protervo. Si la persona és proterviosa que ha esperit de contradicció, Quar. 1413, p. 142.

    Etim.: derivat de protèrvia.

PROTÈRVIA f. 

Obstinació superba; cast. protervia.

    Etim.: pres del llatí protervĭa, mat. sign.

Podia ser una paraula aliena, del jutge, o del presumpte proterv un bon punt de partida, la paraula, com si tengués ales, el duia a altres mots, pronunciats per altres gents i lla­vors ell, agafant-se en aquells termes, com a una jaculatòria per evitar els mals pensaments, s'allunya­va del lloc on es trobava.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 165.).

PROVECTE, -ECTA adj. 

Avançat en edat o en experiència; cast. provecto. Trobant-se ja en provecta edat, Carbonell Ex. Joan II, c. 1. Y prenen per jutges... a dos grans juristes, prouectes en l'art, Viudes donz. 499. Tenia un majoral, home provecte, Alcover Poem. Bíbl. 29.

    Etim.: del llatí provectum, mat. sign.

Hi havia una mena de bellesa que només es podia assolir a una edat provecta.[Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 79.].

PROVIDENT adj. 

Que proveeix; que posa esment a prevenir necessitats futures o possibles; cast.providente. Si los reys e prínceps volen esser prudents ab tot, sien memoratius, providents, Egidi Roma, ll. i, pt. 2a, c. 9. Provident la Mà divina | vestí de negrô atzurina | y modèstia aquest cos teu, Riber Sol ixent 33.

    Fon.: pɾuβiðén (Barc.); pɾoβiðén (Val.); pɾoviðént (Palma).

    Intens. superl.: providentíssim, -íssima.

    Etim.: pres del llatí provĭdĕnte, mat. sign.

Per pudor, reconeix que no estimes ningú, / ja que tu mateix ets tan poc provident./ D'acord que n’hi ha molts que t'estimen a tu; / que tu no estimes és del tot evident.[William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 63.].

PRUAGA f.: 

V. poagre.

1. POAGRE m. (i vulg. pruaga, m. o f.) 

|| 1. Gota dels peus, inflamació que s'accentua principalment en el dit gros; cast.podagra. Vostre accident que sostenits del poagre, doc. a. 1397 (Arx. Cor. Ar., reg. 2238, fol 11). Si haveu puagre, no sou excusat de dejunar, Quar. 1413, p. 23. Lo començà a pendre en los peus la puagre que acustumava haver,Carbonell Ex. Joan II, c. 3. Ple de puagre | tens lo cervell, Spill 12258. Per què lo coit nou al puagre e a totes les altres infirmitats de les iunctures e niruis?,Albert G., Ques. 45. Sant Marsal vos guard de dolor reumàtich, pruaga y uys de poll, Roq. 33. 

|| 2. Malaltia dels peus de les gallines i altres aus casolanes. Lo pollam... no toque ab los peus en terra perquè assò los fa venir poagra, Agustí Secr. 152 vo.

    Fon.: puáɣɾə (pir-or., or.); puáɣɾe (occ., val.); pɾuáɣə (mall., men.); pɾuáɣa(alg.).

    Etim.: del llatí podagra, mat. sign. || 1.

2. POAGRE m. 

Cor-agror (Tremp, Vendrell).

    Etim.: de cor-agre, modificat per analogia de poagre art. 1.

Per això, i encara que s'adonava que aquella desfressa era la més segura, emprar robes talars no deixava de fer-li pruaga. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 256.).

|| 5. a) Ganivetet dentat amb què els assaonadors lleven la llana sobrera que hi ha a la pell (Men.).—b)   Coltell de fulla recta de llautó i sense tall agut, amb un agafador a cada extrem, que els assaonadors empren per a planxar la sola (Men.). 

|| 6. Eina d'acer amb dents esmolades, posada a un mànec, amb la qual es fan rosques al torn. 

|| 7. En l'ofici de boter, la part extrema de les peces dels barrils, a partir del séc del galze (Barc.); cast. tiesta. 

|| 8. Eina semblant a un rasclet de mà, amb quatre o sis peus, que serveix per a collir olives (Segarra, Urgell). 

|| 9. Eina de ferro o d'acer disposada de manera que amb ella pugui el pintor marcar un dibuix anomenat aigües de roure (Igualada). 

|| 10. Eina amb què els forners adornen el pa per damunt (Val.); cast. pintadera. 

|| 11. Cadascuna de les dents de la roda del molí de vent, que engranen amb els braçols de la llanterna (Bal.); en la sínia, cada un dels barrots que van ficats al voltant de la roda dels cadufos i engranen amb els braçols del rodet (Bal.); cast. diente. Me fou donat a stall de fer certes pintes e de adobar los creuhers de les cénies, doc. a. 1463 (Arx. Gral. R. Val.). 

|| 12. Bresca de mel (Vall d'Àneu); cada una de les peces d'una bresca, a manera de rajola composta de moltes cel·letes (Cadaqués); cast. panal. 

|| 13. La pinta del peu: conjunt dels dits d'un peu (Tremp). 

|| 14. Mena de flauta rústica composta de diferents canonets de canya o de fusta, amb què siulen els capadors de porcs per anunciar la seva presència; cast. castrapuercas (Escrig-Ll., Martí G. Dicc.). 

|| 15. Esparrall, peix de l'espècie Sargus anularis (Tarr.). 

|| 16. La part inferior del capell d'un bolet, que sol esser ratllada a manera de les pues d'una pinta, encara que també n'hi ha de granelludes i d'esponjoses (Vallès). 

|| 17. a) Pinta de bruixa: planta de l'espècie Erodium cicutarium (V. rellotge).—b) Pinta de moro: planta dipsàcia de l'espècie Dipsacus silvestris (Penedès, Mall.). (V. cardó || 1).—c) Pintes de pastor: planta umbel·lífera de l'espècie Scandix pecten-Veneris (Val.). (V. agulla, III, || 8).

    Fon.: píntə (pir-or., bal.); píntɛ (Sort, Tremp, Ll., Urgell, Gandesa); pínta (Andorra, Calasseit, Tortosa, Val.).

    Intens.:—a) Augm.: pintassa, pintarra, pintarrassa, pintarrot.—b) Dim.: pinteta, pintetxa, pintel·la, pinteua, pintiua, pintona, pintarrina, pintarrona, pintoia, pintarrí.—c) Pejor.: pintota, pintot.

    Loc.

—Anar per la pinta: anar molt bé, portar bon camí (Vallès, Penedès).

    Var. form.: pinte, pinti.

    Etim.: del llatí pectĭne, mat. sign. || || 1, 3, 4.

2. PINTA f. 

|| 1. Taca o clapa petita en la pell, pèl o plomatge d'un animal; cast. pinta. 

|| 2. Senyal que tenen en els dos caps certes cartes de jugar, perquè es pugui conèixer de quin coll són abans de destapar-les; cast. pinta. 

|| 3. Tel de la llet (Vall de Barravés); cast. nata. 

|| 4. En la indústria surera, tap cilíndric de 18 a 24 línies de llarg per 9 de corona; el carrac tallat per a fer aquesta classe de taps (BDC, xiii, 136). 

|| 5. fig. Aspecte exterior; cast. pinta. Allí veureu pinta de molta prudència, | colors ben posades acceptes a Déu, B. Espanyol (ap. Bover Bibl. i, 255). La titina és un aucell de pas, ...rossenc y pigart, de la pinta de la cucullada, Rosselló Many. 68. Tenir (o Fer) mala pinta: tenir mal aspecte, no semblar cosa bona. 

|| 6. fig. Persona dolenta. Sol dir-se mala pinta, o irònicament bona pinta, o simplement una pinta o un pinta. Què en diria o què en sabria aquest «mala pinta», Esclasans Urània 145. Tenia ganes de coneixe'l, a don Hilarió—vaig dir.—Bona pinta coneixeríeu, Puig Servitud 73. Tens trenta-un anys... i continues essent una criatura, una criatura bastant mala pinta, Sagarra Vida, i, 266.

    Fon.: píntə (or., bal.); píntɛ (Ll.); pínta (Tortosa, val.).

    Etim.: derivat postverbal de pintar.

-Bé, sí... Però mira, jo a l'hivern, sempre que puc, m'es­capo i baixo a ajudar el sogre a l'auliva, i la Clara em diu ja t'ho faras, que jo només treballo amb calefacció. Ei, i jo l'en­tenc, eh? Si quan vivia aquí ja no li feia gracia agafar la pinta, ara encara menys.

-Home, quan has estat des deis vuit anys esgarrapant i petant de dents... Jo ja fa qui sap los anys, que no toco una rasqueta, i no ho trobo a faltar gens. 

(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 104).

PINYAT

La més espectacular de les meues alumnes era l'argentina. Amb una carona fina, els cabells castanys i un cos pinyat, tenia l'estil de les actrius italianes de la fi dels 1960. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 345.).

1. PIOC m.

Ormeig de pescar format per un cap amb diverses ramificacions de cordill anomenades braçolines que tenen un ham a l'extrem; al capdavall té una pedra per a enfonsar-lo, i al capdamunt va lligat a la barca (BDC, xiv, 55).

2. PIOC, -OCA

|| 1. m. i f. Gall dindi i polla díndia (Ross., Capcir, Conflent, Vallespir, Cerdanya, Garrotxa Empordà, Gironès); cast. pavo, pava. Regiments de piochs, fedes, xays y més d'una oca grassa, Caseponce Faules 85. a) Pioc salvatge: ocell de l'espècie Otis tarda (Garrotxa); cast. avutarda.

|| 2. fig. Beneitot, curt d'enteniment (pir-or.); cast. tonto, zoquete. Això és ben fet per tu: ¿qui t'obligava de posar les mongetes crues, gros pioch?, Alm. Ross. Cat. 1923, p. 33.

|| 3. adj. Cloc-piu, (poll) malalt. «Aquests pollets van piocs» (pir-or., or.).

|| 4. adj. Malaltís; mancat de salut, macilent (Ross., Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Plana de Vic); cast. alicaído. Després sembla tota desganada y tota pioca, Riera y Bertran (ap. Aguiló Dicc.).

|| 5. m. Ganxo de ferro en forma de banya (Ripollès, ap. Volkst. Kult. viii, 55).

    Fon.: piɔ́k (pir-or., or.).

    Etim.: onomatopeia del crit del gall dindi.

Pensàvem que se n'anava, però sembla que no... Arrenca com una fusada interplanetària i aquest pioc que vol engegar amb la tercera. Ens calem? Ai, no, cremat! En una baixada! Ja és lluny.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 409.).

PIPILLEIG m. 

Pipelleig. Amb un pipilleig de picardia en la mirada, Víct. Cat., Vida 171.

PIPELLEIG m. 

Acte de pipellejar; cast. parpadeo.

    Fon.: pipəʎə́ʧ (bal.).

PIPELLEJAR v. intr. 

|| 1. Tancar i obrir els ulls repetidament; moure les pipelles sovint; cast. parpadear, pestañear. a) No pipellejar: mirar molt atentament, estar molt atent. No es mou ni pipelleja, ni amolla el pal que porta, Alcover Poem. Bíbl. 74. 

|| 2. fig. Brillar i deixar de brillar alternativament i amb freqüència; cast. parpadear, titilar. Hon los ciris pipellegen, Guimerà Poes. 257. Les lletres pipellejaven rialleres, Oller Febre, i, 216.

    Fon.: pipəʎəʤá (bal.).

    Var. form. i sinòn.: parpellejar.

Però venies i t'asseies en una butaca prop de la nostra llotja, tancaves els ulls mentre els llums restaven apagats, il·luminat tan sols l'escenari. De tant en tant m'adonava d'un pipelleig, obries lleugerament les parpelles i de cua d'ull em miraves. (Carme Riera. Ted eix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 32.).

Però aquella dolça sensació d'abandonar-se tot ell a la son que ja el prenia dura uns segons. Tornà a obrir les pipelles perquè li sembla sentir els sons d'una música de gui­tarra que arribaven des de molt a prop de la seva finestra, ara compassada amb la veu d'un al·lot que cantava fluixet:... (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 142.).

De sobte, s'atura de mastegar, i, amb la boca plena i els ulls pipillejants, barbussà, sense poder estar-se'n...  (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 55).

PIRÒSCAF m.

Nau moguda per màquina de vapor; cast. piróscafo, vapor. 

Piròscaf

Però jo em dirigeixo cap al cementiri, i els meus pensaments es perden d'aquesta manera. He vingut aquí, entre un piròscaf i l'altre, per veure si aconsegueixo de posar una mica d'ordre en la meva vida, per ajuntar els dos monyons, per restablir el col·loqui sense el qual aquestes pàgines no poden continuar, i heus-me aquí vagarejant darrere els fils de la llum elèctrica, a mercè de records banals. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 79.].

PISA 

|| 1. topon. Ciutat italiana situada prop de la mar de Ligúria. Tota galea o tota tarida qui vage o venga de Càyler... ne de Gènova, ne de Pisa, doc. a. 1315 (Capmany Mem. ii, 78).

|| 2. f. Ceràmica fina (or., occ.); cast. loza. Una gibrelleta de pisa blancha, doc. a. 1692 (Aguiló Dicc.). La farfatalla de la pisa, l'aram, la llauna, Caselles Mult.140. Pisa bastarda: espècie de terrissa fina que s'assemblava a la pisa i es fabricava a Barcelona, segle XVII (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 3. ant. Certa classe de roba (V. pisana). Quaranta tovalles... de pisa mallorquina, usades; item sis dotzenes y mitja de torcaboques de pisa mallorquina, usats, doc. a. 1767 (Aguiló Dicc.). 

|| 4. fig. Diners, béns monetaris (or.); cast. monises, pasta.

    Loc.

—Esser com els lladres de Pisa, que de dia se barallen i de nits van a robar plegats: esser persones aparentment discordants, però en realitat acordades per a fer malifetes (Mall., Men.).

    Fon.: pízə (or.); pízɛ (Ll.); písa (Val.).

    Etim.: de l'it. Pisa, nom de la dita ciutat (|| 1), exportadora abundant d'objectes de ceràmica.

PISÀ, -ANA m. i f. i adj. 

Nadiu o propi de Pisa; cast. pisano. E els genovesos e els pisans que se aparellassen de la batalla, Muntaner Cròn., c. 67. Una dona pisana curava totes morpheas, Cauliach Coll., ll. vi, d. 1a, c. 3.

Pisà: llin. existent a L'Escala, La Cellera, Mallorca i Menorca. S'escriu sovint Pizà.

    Fon.: pizá (or., bal.).

Mentrestant el carret no parava de fer viatges a vila, a fi de portar-ne el que mancava per a major lluïment de la diada: ara la pisa i el vidram del serviment, romput du­rant l'any per les minyones, ara les enormes garrafes de vi ranci i de garnatxa, ara les llepolies del refresc i de les postres, ara tot alió de vianda i condiment que no dona­ven els galliners i els corrals i els camps de la hisenda.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 58.).

Quan los homes hagueren fumat llur cigarro i les dones endreçat la pisa, la tia es tragué els rosaris i cridà a tothom.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 38.).

PISTRINCS m. pl. 

Diners, en llenguatge d'argot o molt familiar; cast. pasta, monises. L'adquisició no fou establerta a dreta llei? Costa pistrincs, Espriu Anys 144. Li costava pistrincs, però els lluïa, Espriu Lab. 98.