O

OBAC, -AGA adj.

(Lloc) ombrívol, on no arriba el sol (or., occ.); cast. umbrío. Un locum que uocant ab Obac de Gironella, doc. a. 1072 (BABL, vi, 385). Per lo camí de les sorts del hobach, doc. a. 1342 (BABL, xii, 44). A la entrant del bosch a la part ubaga, Milà Rom. 270. M'oferiren estatges obacs, temptadors, Ruyra Pinya, i,45. Enllà dels clots obacs, Santamaria Narr. 203.

Obac (escrit també Ubach i Aubach):

|| 1. topon. a) Poblet de 10 cases agregat al municipi de Fígols d'Organyà (Alt Urgell).—b) Casa a una hora de Falset (Guia Cat. 13).—c) Obac del Clergue:partida de terra en el terme de Montoliu de Segarra (doc. a. 1463, arx. parr. de Guardiolada).—d) Obac dels Masos: partida de terra en el terme de Sopeira (Ribagorça).—e) Obac de Vacarisses: partida de terra a dues hores de Terrassa (Guia Cat. 133).

|| 2. Llin. existent a Barc., Gir., Ribes, Amer, Cassà de la S., Armentera, L'Escala, Bescanó, Cabanes, Lluçà, Cardona, Berga, Igualada, Mataró, Agramunt, Albatàrrec, Anserall, Arbeca, Aristot, Tortosa, El Puig, etc.

Loc.

—Mirar la part obaga: fer el desentès, distreure's intencionadament (comarca del Llobregat).

Var. form.: bac.

Fon.: uβák, əwβák (or.); oβák, awβák (occ.).

Etim.: del llatí opācu ‘mancat de claror’.

(Era una broma: ja he parlat d'aquell gegant obac amb maixelles de cavall. Va anar leri-leri que no em matés d'avorriment explicant-me les seves impressions de Suïssa durant un te per a pares d'alumnes que no sé situar exactament al calendari.) [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 188.].

El desconegut va arrossegar Romeu cap a l'estable, el va col·locar davant l'abeurador dels cavalls i el va empènyer. Xof! Romeu va xisclar: l'aigua estava glaçada. Va intentar sortir de l'obi, però el desconegut l'hi impedia a mastegots cada vegada que ho intentava.(Francesc Puigpelat. Romeu i Julieta. Segona Part. Ed. Fanbooks, 1ª ed. Barcelona, 2014. 178 pp. Pàg. 62.).

OBENC m., nàut.

Cadascuna de les cordes que van de la part superior del pal a l'amurada i serveixen per a mantenir dret el pal; cast. obenque.

Fon.: uβέŋ (Barc.); oβéŋk (Val.); oβə́ɲс (Palma).

L'àncora era pujada, l'arbre dreçat, la vela estesa. L'oratge fresc del matí brogia en els obencs i inflava les teles. Fora del port, cap a l'alta mar tota blanca i lluminosa al lluny sota els raigs del sol, la nau es llançà. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.101.].

Obencs

No van caure soles: amb un crit escanyat, el timoner es va deixar anar dels obencs i es va precipitar de cap a l'aigua. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 226.].

OBIRAR v. tr.

Veure de lluny o amb esforç; cast. columbrar, divisar. L'ha obirada Abu-Nezah | governador d'Aquitània, Canigó vii. Allà d'enllà oviro serres i més serres,Massó Croq. 12. Fixant-m'hi bé, vaig obirar aleshores a dalt del turó dos caps,Ruyra Parada 32. Jo no sé què 'm tinch, no auviri [sic] pilota, Milà Rom. 278.

Fon.: uβiɾá, əwβiɾá (or.).

Etim.: contracció de albirar.

Al matí prengueren repòs, després tornaren a caminar, fins que feren cap a l'ermitatge. Al llindar de la capella, Ogrí llegia en un llibre. Els obrirà, i de lluny els cridà tendrament:

—Amics, com amor us encalla de misèria en misèria! ¿Quant durará la vostra follia? Coratge! , penediu-vos d'un cop! [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 57.].

OBLACIÓ f.

Acció d'oferir; cast. oblación. Ab oblacions et ab uigílies, Hom. Org. 4 vo. Con la potència sensitiva e la ymaginativa han feta oblació d'alcuna cosa a la racional, Llull Cont. 51, 9. Quant Constantí | restituhí | donació | oblació | quesvulla fos, Spill 13698. Eros fou ben content de les nostres oblacions, Santamaria Vida 101.

Fon.: uβləsió (Barc.); oβlasió (Val.); oβləsió (Palma).

Etim.: pres del llatí oblātiōne, mat. sign.

Malgrat la meva xarxa de coneguts, el Servei General, sorprès de veure tants pocs professors d'ESGI a les guàrdies dels caps de servei, va exigir una oblació (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 356.).

OBTEMPERAR v. tr. ant.

Obeir, sotmetre's a una cosa manada; cast. obtemperar. Digne de menor reprensió que si no obtemperàs a hu ni a altre o no volgués obeyr al vertader lochtinent de Jesu Christ, Metge Somni ii. Nostres manaments no sien per vós obtemperats, doc. a. 1438 (Miret Templers 425). Les vostres leys, que'l món tant multipliquen, obtemperant, Somni J. Joan 985.

Etim.: pres del llatí obtempĕrare, mat. sign.

Tan aviat van ser a l'habitació, ella l'havia despullat i l'havia flairat Llargament, per detectar a la seva pell l'eventual olor d'una altra dona. Nil, tan susceptible, tan poc acostumat a donar explicacions, obtemperava sense dir paraula, sotmetent el seu amor de la llibertat a la passió que sentia per la seva amant. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 76.].

OCARINA f.

Instrument músic de vent, fet de terra cuita, de forma ovoide, amb un broc per a bufar-hi i vuit forats que es tapen i destapen amb els dits; cast. ocarina. Fan el cant del... rossinyol i l'ocarina, Sagarra Equador 60. Concert d'ocarines, ball d'aferrats, Roq. n.o 32.

Quan estiuejava a Lagardela, a casa dels pares d'en Marcel, devorava les pagines de La dépécbe du Midi on detallaven totes les dificultats del trajecte... M'havia emocionat la caiguda de Luis Ocaña. M'agradaven les sonoritats d'aquest noi. Luis com Mariano i Ocaña com ocarina. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 154.).

OCRA f.:

V. ocre.

L'ocra (nom d'origen igbo), gombo, gumbo o ocro (Abelmoschus esculentus) és una planta conreada de la família de les malvàcies, originària d'Etiòpia. És una planta anual o perenne de fins a 2 m d'alt, fulles palmades i lobades, flors de fins a 8 cm de diàmetre amb pètals blancs o grocs. Fruit en càpsula que conté nombroses llavors. (Viquipèdia)

Fruit, flors i fulles d'ocra (Viquipèdia)

Quan vam tornar, la mamà esmicolava ocra a la cuina, i la Madaline estava asseguda al seu costat, pintant-se les ungles i fumant, tirant la cendra en un platet. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 307.].

OIDE

-Ja. —Ara, amb tots els columnistes que ho fan servir, sembla un recurs una mica infantil... —Es va aturar

després de dir «infantil», però finalment va afegir:—... oide. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 139.).

OIL

Durant la meua estada a la regió de l'Artois, al nord de Franca, vaig sentir a tot arreu el picard, un dialecte d'oil cosí del francés. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 100.).

OLENDRA f.

Oreneta (ross.).

Etim.: del llatí *hirŭndŭla, mat. sign.

Com m'agradava xerrar amb la gent del poble, aquests filòsofs desconeguts com en Tomàs -el porter del col·legi-, el cambrer de la cafeteria, el metge de la universitat, encara marcats per la guerra i tants anys de misèria. Havien travessat el franquisme com les olendres travessen el Sàhara,,.i sense un plany. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 259.).

Olendres

Com cada cop que passejava pel parc de Montsouris, en Leccia va enyorar la seua infància davant del circuit pels cotxets foradat en un gros bloc de pedra, una petita muntanya amb túnels ferroviaris que li recordava el camí entre Traghieto-Cieco i Vizzavona. Els co loms, nostàlgics de les molles de pa, havien desertat tots els jardins tots els parcs expropriats pels pardals i per les olendres. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 80.).

OLIU m.

Olivera (pir-or.). Fet de liquor d'oliu, Febrer Par. xxi, 115. Veus ací un holiu qui ab l'ombra de ses branques..., Alegre Transf. 89. Nos n'irem a terra plana a l'ombreta de l'oliu, Milà Rom. 371. Els olius que grisejaven arrodonits, J. S. Pons (Rev. Cat., vi, 72).

Oliu: llin. existent a Gir., Palamós, Palafrugell, Mont-ras, Vall-llobrega, Arbúcies, Calonge, Barc., Folgaroles, Palafolls, Terrassa, etc.

Refr.—a) «L'oliu, crema tot viu» (Ross.).—b) «Per sant Andriu, la perxa sobre l'oliu» (Ross.).

Fon.: ulíw (pir-or., or.).

Etim.: del llatí olīvu, mat. sign.

(enllaç)

La llengua d'oc s'amaga en algunes masies decrèpites, com bolets verinosos, però la toponímia amb noms quasi catalans, els olius, el mestral, els campanars romànics, els albercoquers, els castells sospiren en la llengua de Frederic Mistral. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 182.).

OLIVELLA f.

|| 1. Planta oleàcia de l'espècie Ligustrum vulgare (or., occ., val.); cast. alheña. (V. alenya).

|| 2. Planta terebintàcia de l'espècie Cneorum tricoccum (Mall.); cast. olivillo. (V. olivereta).

Olivella: a) topon. Poblet de 320 habitants situat en el Penedès, en un massís del pendís de Garraf.—b) topon. Partida de terra en el terme de Montitxelvo (comarca de la Vall d'Albaida).—c) Llin. existent a Anglès, Avinyó, Begues, Jorba, Mataró, Mediona, Olesa de Bonesvalls, Terrassa, Sitges, Vilan. i G., El Vendrell, L'Arboç, Bonastre, Reus, La Bisbal del Penedès, Tarr., Palma de Mall., etc.

Fon.: uliβéʎə (or.); oliβéʎɛ (Ll.); oliβéʎa (Val.); olivéʎə (mall.).

Etim.: derivat dim. de oliva.

La mata d'olivella, contra la reixa, exhalava el seu perfum d'estiu i d'infantesa. Maillot agafava un grapat de còdols petits i els llançava contra les finestres amb els porticons tancats de l'habitació de Carmen, o bé cridava el seu nona. [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 101.].

OMBRADIU

|| 1. ant. adj. Ombrívol. Nax en los logars ombradius, Medic. Part. 27.

|| 2. m. Lloc ombrívol; cast. umbría, sombra. Les tardes arreglant l'hort o cusint en algun ombradiu fresquívol, Víct. Cat., Sol. 182. Seguixen fumant y parlant en l'ombradiu de la barraca, Guinot Capolls 80. Especialment: a) Tros de terra que mira al nord, on el sol no hi toca (Pla d'Urgell).

Fon.: umbɾəðíw (or.); ombɾaðíw (occ.).

... llavis una vermellor de fraga i ses ninetes cendroses, arrecerades en l’ombradiu de les pestanyes, deixaven caure de gairell una mirada dolça i picardiosa ensems, que li esqueia d’allò més i constituïa el principal encís de Sa persona. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 294).

OMBRIU, -IVA

|| 1. adj. Ombrívol; cast. sombrío. Es la ronya que fa en les roques en los logars ombrius, Medic. Part. 81. Allà pel cantell | del ombriu castell | en l'ampla terrada, Oliver Obres, i, 191. Dues voltes les vinyes són ombrives, Riber Geòrg. 53. a) fig. I s'alça la mesquina, i és ombriu el seu esguard, Carner Ofrena 76.

|| 2. m. Lloc on no toca el sol; cast. umbría, sombra. Dels llimoners i mangles al regalat ombriu, Atlàntida ii. Li feya pler un ombriu espès y avellutat que oferien tres figueres corpulentes, Lluís G. Pla (Catalana, ix, 107).

Fon.: umbɾíw (or.); ombɾíw (occ., val.).

Etim.: del llatí vulgar *ŭmbrīvu, mat. sign.

Ombriva

També hi havia una guàrdia d'honor, que el petit príncep a penes va veure. Caminant al costat de la seva mare, sortí de l'estació i pujà en un cotxe tancat. Sentí una veu que donava ordres i una compassada remor de peus. Va veure una ombriva i trista munió de caps descoberts que el mirava passar en silenci; els carrers amples i ben empedrats eren plens del sol del migdia. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 380.].

ÒMFAL

A l’antiga Grècia, terme (del grec omfalós, ‘llombrígol’) emprat per a indicar el centre d’una cosa (d’un escut, d’una entitat geogràfica, etc).

-l'òmfalos... No en tinc cap dubte-

-El què?

-La pedra angular, el melic del món. El centre del món. Això era el que Gaudí li va lliurar al teu avi. Per a què? Ho ignoro (P. 321)

-Bé, veig que coneixes la mitologia grega. Doncs sí, és a Delfos on com he dit abans, hi havia l'òmfalos, representat per la pedra umbilical que era el centre del món. (P. 323)

Cronos va tallar els genitals al seu pare amb la dalla que havia fabricat la seva mare, la Terra Gaia. Aquesta caverna que travessaven podia ser el centre del món, l'òmfalos, el ventre de la vida, el lloc on havia caigut del cel tota la llavor d'Urà, la nova vida que va fecundar la terra perquè l'evolució havia de seguir el seu curs (P. 423)

(Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp.).

ONERARI, -ÀRIA adj.

Propi de la càrrega; cast. onerario. Naus oneràries: naus destinades a la càrrega, al transport.

Etim.: del llatí onĕrarium, mat. sign.

Onerària

Tres dies després, cap al vespre, una gran nau onerària va entrar al portet i el capità va fer un crit als descarregadors tot llançant-los el calabrot. Des de popa el timoner va llançar una altra corda i la barca va ancorar. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 165.].

ONÍMIC

Una seqüència de diverses paraules que funciona com a nom propi tot i que inclogui noms comuns.

(...) Pau de Versallles en canvi, torna a ser un desig rígid perquè refereix a un únic esdeveniment, tot i que no tothom cregui que promogués precisament la pau posterior a 1918. Aquesta disparitat es deu a què Pau de Versalles és una construcció onímica, com és guerra de la Independència: una seqüència de diverses paraules que funciona com a nom propi tot i que inclogui noms comuns (pau, guerra, etc.). (Lluís Quintana Trias. Denominacions i consrucció nacional. Article revista L'Avenç 472, octubre. Pp. 12-13.).

ONTOLOGIA f., neol. filos.

Part de la metafísica que tracta de l'ésser en general i de les seves propietats essencials; cast. ontología.

Fon.: untuluʒíə (Barc.); ontoloʧía (Val.); ontoloʒíə (Palma).

Etim.: compost de onto- i del gr. -λογία ‘tractat’.

L'organització de l'atemptat s'havia convertit en una aventura ontològica. Gràcies a la mort del general, entraria en la història. Les generacions venerarien el seu nom com Bayard, Roger de Flor i Du Guesclin. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 88.).

ÒPAL m., neol. miner.

Àcid silícic hidratat, mineral de la mateixa estructura que el quars, però més blan, menys dens i amb una quantitat variable d'aigua; cast. ópalo. Enjoiada amb els dos òpals en l'esguard, Barceló Poes. 136. Òpal comú: és el de color fosc i de llustre resinós. Òpal noble: el que és quasi transparent, amb llustre lletós i irisacions. Òpal de foc: el de color vermell encès i molt brillant. Òpal llenyós: el que té estructura fibrosa, semblant a la llenya.

Fon.: ɔ́pəɫ (Barc., Palma); ɔ́paɫ (Val.).

Etim.: pres del llatí opālus, mat. sign.

opalescentadj.

[GL] Que té opalescència. (http://dlc.iec.cat/results.asp?txtentraDa=opalescent)

Allà, ajaçats damunt la sorra, a uns quants metres de les persones grans, ens estàvem arrepapats tot el matí, en un paroxisme de desig petrificat, i aprofitàvem el més petit atzar al temps o l'espai per tocar-nos fugaçment: la seva mà, mig colgada per la sorra, lliscava cap a mi, els seus dits bruns i prims em buscaven a les palpentes, com si fossin somnàmbuls, o el seu genoll opalescent iniciava un trajecte i cautelós; de vegades, l'atzar d'un parapet construït per la canalla ens brindava un amagatall per al frec dels llavis salabrosos; aquests contactes incomplets encomanaven als nostres cossos vigorosos i inexperts un estat d'exasperació tal que, ni amb l'aigua blava i fresca on ens cabussàvem i ens buscàvem, n'hi havia prou per apaivagar-la. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 16.].

OPIATA f., neol. med.

Electuari opiaci; cast. opiata. Axí com en castori e en los opiates, Cauliach Coll., ll. vii, d. 1a, c. 5. Opiata, composició medicinal: Medica compositio quam opiatam vocant, Lacavalleria Gazoph.

Etim.: pres del llatí opiāta, mat. sign.

Un lloc desert on no vigila ningú, les ones ajagudes damunt la sorra. La claror vespra, violàcia darrera les muntanyes, recorda una opiata de joventut cremada, sense triomfalisme dejecció. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 68.).

ORADURA f.: cast. locura, insensatez.

|| 1. Qualitat d'orat. Quax tot va per cors de fullia e de innorància e de oradura,Llull Cont. 69. Senyal d'oradura és riure menys de rahó, Jahuda Dits, c. 44. D'endemoniat e de maníaco, ço és oradura, Tres. Pobr. 18.

|| 2. Acció o dita pròpia d'un orat. Per les sues oradures e per les folees... fo la casa de seu pare trencada, doc. segle XII (Pujol Docs. 13). Assò 'm sembla de les majors oradures del món, Llull Cont. 113. No podent sofferir les sues oradures, Eximplis, i, 175. Tostemps has d'esser orat y fer oradures, Isop Faules 10.

Refr.

—«Diners i oradura, no és cosa segura».

Var. ort. ant.: horadura (Graal 138; Albert G., Ques. 99).

Etim.: derivat de orat.

(enllaç)

—Amic, m'he aconsellat amb el meu cor. Sí, si m'heu dit la veritat, la vida que meneu en aquesta terra és oradura i follia, i ni a vós ni a la meva germana Isolda de les Blanques Mans no pot venir-ne cap bé. Doncs escolteu les meves raons. Vogarem plegats cap a Tintagel; vós reveureu la reina, i provareu si sempre ella us enyora i us duu fe. Si ella us ha oblidat, potser llavors estimareu més Isolda germana meya, la senzilla, la bella. Jo us seguiré: ¿no sóc per ventura el vostre par i el vostre companyó? [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 89.].

ORATJÓS, -OSA adj.

Que hi ha oratge; cast. ventoso. Negra és la nit, orajosa, Llorente Versos 149. El drapejar de les veles... buidant-se del vent que les havia inflades en paratges més oratjosos, Ruyra Pinya, i, 58.

L'argument era bon xic especiós. Després d'una oratjosa proposició de fugir a París o a Amèrica, marxà sol a Petersburg "només una temporada, sens dubte", és a dir, només tres mesos; altrament, no se n'hauria anat de cap manera malgrat les raons i els arguments de tota mena. Exactament dos mesos després rebé a Petersburg una lletra de Natàlia Vassilevna recomanant-li de no tornar mai més, car n'estimava un altre; quant a l'embaràs, l'informava que havia estat una equivocació. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 58.].

ORB, ORBA m. i f. i adj.

|| 1. Mancat de la vista; cast. ciego. Al home orb és donat guiador per tal que no caia ni no's desviu de la via, Llull Cont. 158. E puys se lauen los hulls ab aquella aygua, tornen orbs, Eximenis II Reg., c. 39. Bé és orb qui per garbell no hi veu,Metge Somni iii. Axí com l'orp qui's gira ves lo sol | e, girat, sent d'aquell la gran luguor, Masdovelles 152. Li fa de guia si és orb, | si és coix li fa de crosseta,Verdaguer Fug. 75. a) fig. Que no s'adona o no comprèn. Bé seria orba si jo no'm apersebia que vós ne teniu altra en l'anteniment més que a mi, Corbatxo 39.Regex la sola passió, | la qual va orba menys de fre, Ausiàs March cxxviii.

|| 2. fig. Fosc, mancat de claror (en sentit espiritual). Tornà més pura sa bellesa | a dintre l'orba solitud, Carner Monj.56.

|| 3. (Cabra o ovella) que no duu llet a cap mamella (Santanyí, Es Llombards).

|| 4. (Blat, espiga) que no ha granat i ha tornat negre per malaltia (Pallars, Vallès, Mall.); cast. añublado. El blat se us tornarà orb, Oller Esc. pobr. 21. a) m. Malaltia dels cereals, produïda per diferents bolets sobretot del gènere Ustilago i caracteritzada per la carbonització o reducció dels grans a pols negra (Berguedà, Lluçanès, Moianès, Solsona, Ribagorça, Pallars, Urgell, Segarra, Mall.); cast. tizón, añublo. Los cereals se sembren en lluna vella perquè no s'hi passi orp, Serra Calend. Folkl. 20. També es diu orb una malaltia de l'oliver produïda pel bolet Torula oleae.

|| 5. fig. Extraordinàriament gros o abundant (Mall.); cast. enorme, grandioso.«Enguany hi ha una anyada orba». «He fet una passejada orba». Amb un negoci tan orb, Aguiló Rond. de R. 24. Cerca aquell ganàncias orbas, Aguiló Poes. 154.Hereu d'una riquesa la més orba, Penya Mos. iii, 113. Peguen unes panxades orbes, Alcover Cont. 103. No en quedaran llepaynes, d'aquesta ribellada orba!,Alcover Rond. ii, 287.

|| 6. Forma orba: mena de motllura en forma de mitja canya; cast. bocel. (Labèrnia-S. Dicc.).

Refr.

—«A la terra dels orbs, el qui té un ull, és rei».

Fon.: ɔ́ɾp (or., occ., val., bal.). A la Vall d'Àneu l'orb || 4 es pronuncia ɔ́ɾk,segurament per analogia del mot orc. A Alaró (Mall.), en l'accepció || 5, es pronunciaóɾβe tant si va amb nom masculí com femení, segurament per haver-se establert relació amb el castellà orbe.

Var. ort. ant.: horp (Graal 120).

Etim.: del llatí ŏrbu, mat. sign. || 1.

Fa cosa d'una setmana va aparèixer per televisió un reportatge sobre una emissora que es diu Mk3 i que emet des de la Meridiana de Barcelona. Pel que se'n podia deduir, sembla - però no quedava del tot clar - que l'emissora dedica la programació sobretot als cecs. I van adjudicar especial atenció al fet que un dels redactors dels informatius és orb i, segons sembla, és el primer redactor i locutor de ràdio cec, com a mínim d'aquest país.(Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 66.).

Se li demanen els títols de la seva missió, i són ben senzills els que dóna. Parla, i els orbs hi veuen, els sords hi senten, la llengua dels muts es deslliga, els paralítics caminen, les malalties més rebels desapareixen de sobte, els qui acaben de morir tornen a viure, els qui van a ser enterrats surten de la caixa... [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, Barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 87.].

va girar-los després, però aleshores / davant l'orb terrenal de nou van trémer. [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 978-84-7727-574- 9246 pàgs. Pàg. 93.].

Nat a les ombres, he clamat / en la mortal planura: / sé el vertigen de les estrelles, / l'orba soledat. / Soc riu encès, fluint des de l'origen. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 60.).

El vent poderós el bufetejava, sorgint de la immensa obscuritat; sentia sota els peus la inquietud del vaixell, i ni tan sols no arribava a copsar l'agradava allò; i esperava, immòbil, colpit com penombra de la seva forma. No li la impotència d'un orb. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 50.].

1. ORDIAL adj. ant. (lul·lià)

Primigeni, originari. Conuenria que eternalment Deus creàs matèria ordial,Llull Gentil 77. La ordial matèria qui no usa de forma sinó en ses parts, Llull Dem. 69. La un terme 's matèria universal, | senes forma, la qual és dita ordial, Llull Gatz 631. Com si... a la criatura humana li sortís enfora la bèstia ordial que porta dins, Caselles Mult.9.

Var. form. (falsa lectura): ordinal (es troba repetidament en Llull Cont., cap. 327).

Etim.: pres del llatí ordiale, adj. contingut en el compost primordiale, mat. sign.

2. ORDIAL m.

Ordiar; cosa d'ordi (Nebrija Dict.).

Home que és, per hàbit, aciençat, perd, amb el frec de la gent, son clar judici; home que és sentit als benifets del proïsme, ret homenatge als desagraïments comuns; home de sentiments dolços, paga el seu delme a les crueltats de la gernació; éssers exquisits en la privadesa participen, en hores de desori públic, de la grolleria dels demés, com si, al contacte de la gentada, a la criatura humana li sortís enfora la bèstia ordial que porta a dins, monstre que, per singular contrast, o bé apareix en la disbauxa de l'apartament més íntim o en la disbauxa de les grans publicitats.” (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàgs. 148-149.).

ORDIDURA f.

|| 1. Acció d'ordir; cast. urdidura.

|| 2. Efecte d'ordir; cosa ordida; cast. urdimbre. Si donchs no venia per culpa de ordidura o d'aquell qui hauria ordit, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 264).a) fig. La masia, | d'un verd dens en l'ordidura, | mira el poble, Dolç Somni 72.

Fon.: uɾðiðúɾə (Barc., Mall.); oɾðiðúɾa (Val.).

ORDIR v. tr.: cast. urdir.

|| 1. Disposar paral·lelament un cert nombre de fils enrotllats sobre un corró plegador, per preparar-ne el teixit. No gos ordir en cap de drap negun scapoló, doc. a. 1383 (Col. Bof. xl, 261). Tot ordidor o ordidora e altre qualsevol persona qui ordirà frisons, doc. a. 1448 (Capmany Mem. ii, 446).

|| 2. Preparar o construir una cosa valent-se de fils disposats paral·lelament. En fusts que hauien ordits ab cordes aduyen-los les pedres dels trebuquets, Jaume I, Cròn. 69.

|| 3. fig. Preparar, disposar amb l'enteniment un sistema, una acció complicada; especialment, Maquinar, preparar una acció contra algú amagadament. Per rahó d'aver ordida e tractada dita guerra, Muntaner Cròn., c. 132. Aquests principis la philosophia los havia texits e ordits, Genebreda Cons. 19. Vos contaran tot quant en l'any | han començat, | texit y ordit hi acabat, Somni J. Joan 198. «Quina una que me n'has ordida!»Portar-la ordida a qualcú: tenir-li preparada una maquinació, una acció nociva.

Fon.: uɾðí (or., occ., bal.); uɾðíɾ (val.).

Conjug.: segons el model partir.

Etim.: del llatí ordīri, mat. sign.

L'estructura jeràrquica de les esglésies cristianes ortodoxes -que, en teoria, si més no, no existia com a tal- era una xarxa espessa formada per ordidures històriques i trames econòmiques: el Patriarcat de Moscou i de totes les Rússies, en mans de Sa Santedat Aleix, encobeïa sota les seves ales les esglésies ortodoxes independents dels països de l'est d'Europa (Sèrbia, Bulgària, Romania...), i el Patriarca: Ecumènic de Constantinoble, Bartomeu I -els dos líders ortodoxos més representatius dins de la plèiade de líders i esglésies ortodoxes-, estiguessin disposats al diàleg i a la reconciliació. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 78.].

ORDURA

Què us sembla del seny del gat? Que quan vol fer ca ordura, cava la terra; i com molt bé i diligentment colga sa femta, per tal que el senyor de la casa no senti sa pudor, tement que no el llancés de la casa, sentint la pudor de sa dita femta. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 167.).

ORIFANY m. ant.

Elefant. Ella és major bèstia que l'oriffany, Corbatxo 54. Lo Marquès altà's tant... d'aquella cançó del orifany, que açò fonch marauella gran, Curial, iii, 77. Toros e grans orifanys... souint nostre camp han socorregut, Corella Obres 10. Ordenà molt gran multitud de caualls e orifanys per portar vitualles, Tirant, c. 394.

Var. form. ant.: orifant, olifany, aurifany (Al aurifany e al senglar... aparech bo ço que dehia, Llull Felix, pt. vii, c. 2).

Tant era el lloc bell e excel·lent que em pres meravellós talent de remirar aquell boscatge; mas aitantost com sots l'ombratge m'haguí assegut, entre les flors, d'una son dolça tot mon cos caigué vençut, e m'aparia, com entre somnis, que veia aquells llocs bells, espessos e alts poblats de tots els animals. Llavérets orifanys gallards tigres, lleons e lleopards, cavalls, muls, ases e someres, dromedaris, camells, panteres, óssos, dragons, cérvols, senglars, cabrons, daines, a milenars, vaques e bous, anyells, moltons, llops, guilles qui han paor dels bastons, cans, esquirols, rates e gats, e deu mília altres, que creats de nomenar-los no he manera; car, per cert, tota bèstia hi era qui sobre potes caminés. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 21.).

ORONEJAR v. intr.

Volar d'un costat a l'altre i en eixams, com les oronetes.

Amb un gest de la mà, Blaise espantà aquells lords que oronejaven al seu entorn i atragué burden cap a ell. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 285.).

1. ORONELL m.

|| 1. Oronella mascle, i oronella en general (Barc., Val., Palma); cast. golondrino, golondrina. Pren una oronella nouella que nul hom nat veia pujar al niu ans que's vegen los horonels, Micer Johan 409. Si hom trau los ulls als oronels en lo niu, Medic. Part. 137. Un oronell l'estiu no denuncia, Ausiàs March civ.D'hont véns y hont vas, oronell?, Guimerà Poes. II, 107.

|| 2. ant. Certa classe de peix. Se ven la liura carnissera de la melba y oronell vuit diners, doc. a. 1365 (BSAL, vii, 120).

Fon.: uɾunéʎ (Barc.); oɾonéʎ (Val., Mall.).

Refr.

—«Oronell terrer, pedra o aigua ve»: es diu perquè quan les oronelles volen baixes, és considerat com a senyal de pluja o de calamarsa.

Etim.: masculinitazió de oronella.

2. ORONELL m. (dial.)

Nariu, forat del nas (Mall.). Com a brúfols d'un ballenato que tira brolladors d'aygo pels oronells, Oliver Obres, v, 208.

Fon.: oɾonéʎ (mall.).

Etim.: de aranell, modificat per analogia de oronella.

Esmentaré en primer lloc els que integren la quadriga d'Hèlios — Eoos, Etíops, Bronté i Steropé, segons la tradició dels corintis—, d’un esclat de blancor, dels narius o oronells dels quals surten, en respirar, flames i llum. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 59.).

ORQUÍDIA f.

Nom d'una família de plantes que comprèn un gran nombre de gèneres, amb llavors sense albumen i les flors zigomorfes i amb certes parts semblants a testicles; cast. orquídea. La mallarida, una de les orquídees, Verdaguer Flors 7. Per les vores d'un illot ple d'orquídies de seda, Carner Lluna 73.

Fon.: uɾkíðiə (Barc.); oɾkíðea (Val.); oɾkíðiə (Palma).

Etim.: derivat del gr. ὄρχις ‘testicle’.

Tot d'una la Lolita, amb la cara tota xuclada, els va adreçar un somriure dolo i lluminós com no havia somrigut mai a la meva virilitat orquidiana; perquè, en un cert sentit, la Lo encara tenia més por de la llei que jo mateix... [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 168.].

1. ORRI m.

|| 1. Graner; cast. hórreo. (Aquest significat en català és arcaic, literari i dialectal alguerès; en els altres dialectes té significats diferents, que exposarem després). Solament agen hun orri, hun celer e hun payller, doc. a. 1424 (Priv. Ordin. Valls Pir. 267). Als horris i masies, Canigó vii. Un ratolí, davall la terra, | bastia son casal, feia son orri, Riber Geòrg. 16.

|| 2. a) Barraca de fusta, bastida a la muntanya, dins la qual es porta la llet munyida i es fa el formatge (Vall d'Àneu, Pont de S.).—b) Barraca o tancat dins el qual es munyen les ovelles (Boí, Ísil).—c) Paratge, en el prat i a camp ras, on es muny el bestiar a muntanya, destinant la llet a la producció del formatge (Sarroca de Bellera, Roda, ap. BDC, xix, 177).

|| 3. Ferrada on es recull la llet en munyir (Camprodon).

|| 4. Taula o post a propòsit per a fer formatges; cast. quesera (Labèrnia, Saura Diccs.).

|| 5. Conjunt d'operacions de munyir i fer el formatge. a) Fer orri: munyir les ovelles (Camprodon, Puigcerdà, Solsona).—b) Temps de l'orri: temporada en què es munyen les ovelles per a fer el formatge (Llessui, Ribes, Senterada).—c) Fer orri: funyir el mató per fer formatge (Manresa, ap. BDC, xvi, 16).

|| 6. Ramat o escamot d'ovelles que es munyen per a la fabricació de formatge (Andorra, Puigcerdà, St. Joan les A.).

|| 7. Formatge d'orri: formatge fet de llet d'ovelles o de cabra (Vallespir, Cerdanya, Pla de Bages). Es un formatge d'orri, un ver menjar de reyna, Caseponce Faules 192.

|| 8. En orri (Empordà, Mall.) o A orri (Urgell, Tortosa, Maestr., Val., Elx): en gran massa, en abundància, sense mesura; cast. a granel. Y tot p'ets amichs anava tirat y en orri, Roq. 52. Mes és un home que és ben ric: | ten en orri vinyes i cases, Saisset Hist. y Com. 13. Ses unces van en orri dins aqueixa casa, Pons Llar 32. Enfornar en orri: enfornar la terrissa sense capses, mesurant a ull la quantitat de peces que s'enfornen (La Bisbal). Traginar el peix en orri: traginar-lo sense covos (Llucmajor). En general, portar una càrrega en orri significa portar-la sense encaixar o sense ensacar (Barc.).

|| 9. Anar o Estar en orri (Empordà, Vic, Tortosa, Bal.) o en orris (Barc., Tarr.) o a orri (val.): anar o estar de qualsevol manera, desordenadament, no gens bé; cast. desbaratado, en desorden. Lo seguent està en orri, doc. a. 1461 (Col. Bof. xxvi, 147). Per converses estich, ab tota la casa en orri!, Víct. Cat., Cayres 109. Remenant arreu y etzivant-ho tot en orris, Pons Auca 46. La taula no hi fa res que seguexi trabucada y les cadires en orri, Vilanova Obres, xi, 121. Endur-se'n o Tirar una cosa en orri o en orris: emportar-se-la de mala manera, fer-la desaparèixer, destruir-la o espatllar-la. Baldament s'ho endugués tot en orris!, Ruyra Parada 77. Anar en orri, un vaixell: navegar amb vent molt fort, però sobretot amb mar molt grossa, en què els cops de mar esbandeixen sovint la coberta (Barc.). «No deixeu els xiquets tan a orri»: no els deixeu tan amollats, sense mirament (Pego). «Eixe home no era tan a orri»: no era un qualsevol, tenia certa importància (Pego).

Orri.

|| 1. topon. a) Llogaret agregat al municipi de Pardines (Conca del Freser).—b) Coma de l'Orri: coma situada més amunt de Setcases (comarca de Camprodon).—c) Coll de l'Orri: collada situada devers el Pertús i Puigneulós.—d) Pic de l'Orri: muntanya del Conflent.—e) Pla de l'Orri: pla situat en un serradet del Berguedà, entre Sant Romà de la Clusa i el Coll dels Cortals.

|| 2. Llin. existent a Amer, Arbúcies, Banyoles, Gir., Olot, Pau, Santa Pau, Serinyà, Setcases, Badalona, Balenyà, Centelles, Llerona, etc.

Fon.: ɔ́ri (pir-or., or., occ.); ɔ̞́ri (val., mall., men.).

Etim.: del llatí hŏrrĕu, mat. sign. || 1. Sobre els significats del mot en el Pirineu, cf. Krüger HPyr. A I, 66, i Griera, BDC, iv, 47; sobre la locució en orri o en orris, cf. Spitzer en Neuphil. Mitt. xvi, 67 nota.

2. ORRI adj.

Vi orri: vi esbravat, agre, de mal gust (Amer). V. orro.

|| 2. Afemellat, fornicador (Gir., segons Griera Tr.). (V. horre).

3. ORRI m. que porten els diccionaris Labèrnia, Escrig-Llombart, Martí Gadea i Ferrer Parpal, donant-lo com a antic i definint-lo així: «El filet o cinta honrosa de dins l'escut d'armes separada del seus extrems altre tant com té d'ample» (Labèrnia-S. Dicc.).

Passat un verger arribem al barri modern -els Grands Ensembles- on jo habitava fa trenta-cinc anys enmig dels blocs de formigó, blancs, blaus i grisos. Els jardins i els pares infantils en orri, plens d'essències rares, eren un paradís per a la mainada. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 166.).

1. ORSA f., nàut.

|| 1. Peça de ferro molt grossa, que, en les embarcacions de pesca grans, va al fons de la carena i fa com de llast o contrapès (Costa de Llevant, Barc.); cast. orza.

|| 2. Aplec de taules o de planxes de ferro, en forma de plantilla, que es col·loca una a cada costat exterior dels vaixells petits de fons pla, per disminuir l'abatiment; cast. orza de deriva.

|| 3. Orsa a popa: cap amb què es porta en direcció a popa el car de l'antena; cast. orza a popa. (V. orsapop).

|| 4. Orsa davant: orsa a popa del trinquet; cast. orza de avante. Una orça davant fornida, doc. a. 1354 (Bofarull Mar. 78). Una orsa deuant, de cànyem, ab son bragot en talles, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.).

|| 5. Acció i efecte d'orsar; cast. orza, orzada. a) Anar a l'orsa o a orsa (i ant. amb les orses): navegar amb el vent de proa; anar amb gran inclinació, a la torta, per l'acció del vent contrari. «Sempre navegam a l'orsa | com a barca de mal temps; | naveguen mos pensaments, | bona amor, per causa vostra» (cançó pop. Mall.). Anam tota aquela nuyt ab uent al lebeig; e anam ab les orçes aytant com anar poguem, Jaume I, Cròn. 56. Tota la nit navegaren a la orsa ab lo vent, Marsili Cròn., c. 16. Com deu nauegar a l'orsa, Coll. Dames 166. Los qui remen en una galera orça, Quar. 1413, p. 294. Tocar d'orsa: tenir propensió un vaixell a orsar per efecte de l'estiba o de la seva construcció.—b) Anar a l'orsa o en orsa: fig., anar a la torta, de mala manera. E assage tota ta forsa | e no't vaja lo cor en orsa | que leixs tes paraules anar, Fasset, v. 449. No stich ab vós en un cubert jamés | de uós ben luny ell aurà fer de l'orça, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 98). Voluntat, vent Bellea anar al orça, | present li fa, Scachs d'amor. «Es convent anirà a l'orsa | que jo monja no seré; | ¿no sabeu que no està bé | fer una monja per força?» (cançó pop. Mall.).

Fon.: ɔ́ɾsə (or.); ɔ́ɾsa (val.); ɔ̞́ɾsə (mall., men.).

Etim.: incerta. Probablement del llatí ŭrcĕa o orcĕa, ‘gerra’ (cf. Est. Men. Pid.). V. orsa, art. 3.

2. ORSA f.

Femella de l'ós. (V. ors, art. 1).

3. ORSA f. (ant. i dial.)

Alfabieta; gerra petita per a tenir-hi olives o altres coses en conserva (País Valencià); cast. orza. Un penistro e una horcza [sic] ambudera, doc. a. 1380 (BABL, vi, 470)."Una orça aigadera, ibid. (p. 473). Havent-se trobat... allí una orça en vàries monedes gregues, Martí G., Tip. mod. i, 81 a. Orça o dorça: Amphora, Pou Thes. puer. 151.

Fon.: óɾsa (Morella, Val.); óɾsɛ (Alcoi); ɔ̞́ɾsa (Pego).

Etim.: del llatí ŭrcĕa, ‘gerra’.

4. ORSA topon. ant.

Nom d'una muntanya que avui es diu de Sant Pere Màrtir, prop de Barcelona (Geogr. Barc. 14, 290).

Orsa

I just després de la posta de sol, quan ja havia enllestit tota la feina i me n'anava cap a la meva llitera, em va venir de gust menjar una poma. Vaig pujar a coberta. Els guaites eren a la banda de proa, tots alerta per si descobrien l'illa. El timoner vigilava l'orsa de la vela i xiulava molt baixet; no se sentia res més, tret del brunzir de l'aigua contra les amures i els costats de la nau. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 99.].

ORXICA f. ant.

Planta de flors grogues de la qual s'extreia una matèria colorant; cast. orchicana. Carga de orxicha, Leuda Coll. 1249. Horxicha a aytal la conexença que sia ben grogua e que sia nouella e no n'i aia de vella ni tingua polç ni roya, Conex. spic. 22.

Etim.: segons Simonet Glos. 408, l'orxica era probablement el Carthamus tinctorius o el Centaurea jacea, i el seu nom devia provenir del llatí auricĕllu‘dauradet’ o auricella ‘orelleta’ (V. orxella).

En 1371, el Consell de l'urbs regulava els salaris dels garbelladors de tots els productes següents, habituals en el magatzems dels seus mercaders: grana, màstec, encens, laca, indi, canyella, camamilla, roja, pebre, clavell, gingebre, alcaraüja (alcaravia), alquena, gala (agalla), alum, orxica, ametlló, tàrtar, sofre, taní, comí, batafalua i arròs.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. pàg. 241.).

ÒSCUL m. (poèt.)

Bes, petó; cast. ósculo. Amb mos òsculs i abraçades, Verdaguer Idilis. Fora de l'Església, foragitat com un ca, sense òscul de pau, Riber Poes. 321.

Fon.: ɔ́skuɫ (Barc.); ɔ̞́skuɫ (Val., Palma).

Etim.: pres del llatí oscŭlu, mat. sign.

Escolliràs la cambrera que t'agradi més, li diràs de què vols el xupito i, quan te l'hagi servit, allargaràs el cap fins a trobar els seus llavis i procediràs al petó o òscul. (Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. P. 139).

1. OSCA f.

Tall relativament poc profund practicat a la vorera d'una cosa; cast. muesca, mella, ranura. Prin fetge de cabra e sia oscat de moltes osques, Alcoatí 82 vo. Especialment:

|| 1. Buit que interromp la línia del tall d'un instrument. Mirant lo ganivet per veura si té osca, doc. a. 1735 (Hist. Sóller, ii, 964). Les cent osques de sa espasa parlen de sa bravesa, Collell Flor. 68.

|| 2. Regata practicada en el fus, prop de la punta, perquè el fil s'hi enganxi i no s'escorri en fer voltar el fus; cast. hueca. Tot ho desfrecen, | casa redrecen, | fan osca al fus, Spill 559. Però si alguna n'i ha resabida | y aferma que encara té osca 'l seu fus, Proc. Olives 1282.

|| 3. Senyal que es fa a una ovella, consistent en un tall en angle recte a un costat de l'orella (Ribagorça, Lluçanès, Mall., Men.).

|| 4. Senyal que es fa amb una incisió en un bastó, barra de romana, etc., per indicar alguna quantitat o unitat de compte. Fer un compta ab hosques en talles de fusta,Lacavalleria Gazoph.

|| 5. Depressió ràpida del terreny; pas estret i acinglerat en una serra. Ja entrebancat d'un cingle per espadades osques, Atlàntida vi. Fins a les Osques de Cabrera,Verdaguer Exc. 58.

Loc.—a) A punt d'osques: preparat convenientment, disposat així com cal (Olot). «Aquest llevat ja està a punt d'osques».—b) Lluny d'osques, o Enrera d'osques, oFuit d'osques: lluny de la veritat, de l'acord. Saps que hi vas, de lluny d'osques!,Alcover Cont. 433. Tan enrera d'osques vos trobau, Penya Mos. iii, 91. En Rodon va molt lluny d'osques, Oller Vilaniu 13. Sí que m'errava d'osques!, Ruyra Flames 222. «No farem pas tractes, perquè som massa lluny d'osques».—c) Fer osca: fer impressió, produir efecte. Es seus sermons no feyen osca a cap des seus fiys,Roq. 32.—d) Fer osques: minvar el patrimoni, vendre'n una part, desprendre's de finques o altres béns.—e) Veure de quin cap hem de fer osques: mirar quin remei hi ha, com pot resoldre's una dificultat greu (Mall.).

Refr.—a) «D'es teu cap faràs osques»: es diu a algú en el sentit de carregar-li les conseqüències dels seus propis actes (Men.).—b) «Per comptes d'amolar, fem osques»: es diu referint-se al qui en lloc de guanyar, té pèrdues, o que en lloc d'adobar una cosa, l'espatlla.—c) «La més mala osca és la del mateix fus»: significa que els contraris més perillosos solen esser els de la mateixa professió o de la mateixa col·lectivitat.

Fon.: ɔ́skə (or.); ɔ́skɛ (Ll.): ɔ́ska (Tortosa); ɔ̞́sсə (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença); ɔ̞́skə (Inca, Artà, Llucmajor, Menorca).

Intens.:—a) Augm.: oscassa, oscarra.—b) Dim.: osqueta, osquetxa, osqueua, oscarrina.—c) Pejor.: oscota.

Etim.: obscura. La presència de formes paral·leles d'osca en diferents dialectes romànics (fr. ant. osche, fr. hoche, astur. guezca, arag. guesca, gallec asca, bearnèsosco) i en el basc (ozka) dóna a entendre que es tracta d'un mot primitivament d'ampla difusió, que no s'explica satisfactòriament per cap paraula llatina coneguda, però que difícilment pot considerar-se com a ibèric si tenim en compte la seva presència en el francès del nord.

2. OSCA

|| 1. topon. Ciutat del nord d'Aragó, en castellà Huesca. La ciutat de Oscha, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 162). Mestre en theologia e bisbe de Osca, Pere IV, Cròn. 161.

|| 2. Llin. existent a Alcúdia de Carlet, Algemesí, Guadassuar, Llombai, etc.

Etim.: de Osca, nom de la dita ciutat en temps dels romans, probablement d'origen ibèric.

3. OSCA!

Crit amb què els carreters fan apressar el pas a les bísties o les fan tombar cap a l'esquerra (Barc., Tarr.). V. oixque.

Alhora perquè era tan lluny d'osques, ensems que demostrava una ignorància pregona d'allò que era l'engranatge de la política internacional. (Jaume Miratvilles. Gent que he conegut. Ed. Destino, 2ª ed., Barcelona, 1980. ISBN: 84-233-1036-1. 236 pàgs. Pàg. 11. Del pròleg, Fermí Vergés.).

OUIJA (TAULER)

La ouija (pronunciat [wìjá] o [wíʒə]) és un tauler amb les lletres de l'alfabet i els números del 0 al 9, entorn del qual es reuneixen diverses persones per a comunicar amb els esperits dels difunts o altres entitats, les quals assenyalarien les seves respostes per mitjà d'un objecte que es desplaça per lletres i números tot formant mots i frases. (Viquipèdia)

La resposta de Kotkin és doble. La primera és afirmar que el testament era una falsificació elaborada per Krúpskaia. Kotkin creu que Lenin estava massa incapacitat per haver redactat el document de cap manera legítima. Krúpskaia pot haver-lo interpretat, com ho faria amb un tauler ouija. Aquesta era l'única afirmació del primer volum que realment va molestar a d'altres historiadors. (Keith Gessen. Com Stalin es va fer estalinista. Rev. L'Avenç, 444, març 2018, pg. 31).

OURÓBOROS

L''ouroboros o uròbor (grec antic: οὐροβόρος; llatí urobŏrus) és un símbol que representa unaserp que es menja la cua i forma un cercle. El sentit més comú que se li dóna és el de ciclicitat, etern retorn o reencarnació. Com a tal apareix al costat dels morts a la Cultura de Hongshan, a l'Antic Egipte i com a símbol del déu Janus (posteriorment se'l representaria amb dues cares).

Pot significar també les dues dimensions del món (representades per l'interior i l'exterior del cercle): l'interior és el material i sense sentit (autodevorar-se), al costat de l'infinit exterior. Aquesta interpretació va ser creada pel cristianisme, on a més a més la serp com a imatge de temptació s'esqueia amb els límits del món (fora de la serp, al cel, no hi ha pecat, però tot el que hi ha a dins pertany al seu regne).

Aquesta dualitat va ser heretada per l'alquímia, que va recollir el sentit positiu del gnosticisme i assimilava l'ouroboros a l'home, que s'ha de treballar (assimilar) a ell mateix com a màxima fita d'infinitud. Simbolitza també la unitat dels contraris i de tot el cosmos, i com a tal va ser adoptat pels maçons.

És Jormungand a la mitologia nòrdica, Shesha als relats hindús i un dels segells de Quetzalcóatl.

Efectivament hi havia més d'un drac, i una sargantana i una serp enroscada que es menjava la cua, i una altra amb ales, un ouróboros.(Esteban Martín i Andreu Carranza. La clau Gaudí. Ed. Rosa dels Vents, Barcelona, 2007, 4ª ed. ISBN: 978-84-01-38709-8. 444 pp. P. 352.).

OXÍMORON

és una figura retòrica que consisteix en la presentació consecutiva de paraules que tenen significats que s'exclouen mútuament. Procedeix del grec d'ὀξύς (oxus « sagaç, agut, penetrant» i de μωρός : môros, « neci, avorrit, fat ».

Tot el que abans era una contradicció ara és un oxímoron. Polítiques socials del PP? Un oxímoron. Música militar? –aquest és un clàssic–, un oxímoron. Una barra de pa de quilo? Un oxímoron. Sí que ens tornem cultes. I això que disposàvem de la “contradicció en els termes”, que també era una expressió que semblava treta dels llibres. Oxímoron, fins que passi de moda.

Un dels oxímorons més espectaculars deu ser la fira del mòbil, el Mobile World Congress, que ahir es va clausurar a Barcelona després de dies de congregar gent. Per evitar desplaçaments ens inventem els mòbils, uns ginys de parlar entre nosaltres a distància i de veure totes les coses a través d'una pantalla, i organitzem una fira presencial, una fira d'haver-hi d'anar, per mostrar-ne les novetats i parlar-ne. És com anar al Festival de Música Viva de Vic a escoltar discos o tornar d'Espinelves amb un avet de plàstic. (Manuel Cuyàs, Fira del mòbil, art. El Punt Avui, 01/03/2013.).

El capitalisme progressista no és un oxímoron. Més aviat és l’alternativa més viable i vibrant per a una ideologia que clarament ha fracassat. És la millor oportunitat que tenim d’escapar del nostre malestar econòmic i polític actual. (Joseph Stiglitz, art. diari Ara: Després del neoliberalisme. 02/06/2019.).

Vaja, com si diguessin de la intel·ligència i l'exèrcit, un oxímoron. (Jordi Creus: El Pantenó en un minut. Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 18.).

...el gran enigma de l'hotel Harmony, l'hotel ruïnós per a homes que no tenien res que s'alçava a la cruïlla de Broadway amb el carrer 110, l'edifici més alt en illes a la rodona, i escrit al maó amb lletres prou grosses perquè es llegís a dos-cents metres de distancia hi havia el lema de l'hotel, que devia ser l'oxímoron més desconcertant del món: L'HOTEL HARMONIA - ON VIURE ÉS UN PLAER. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 541.].

Ara el quadradet de llum de la pantalla li il·luminava la cara i aleshores a en Nestor li va passar pel cap que, al capdavall. potser sí que era capellà, un capellà que no deia mentides. Allo naturalment, era una mena d'oxímoron, però en Nestor estava convençut que hi havia capellans que no eren gens conscients que mentien. L'altre encara teclejava. Era un missatge de text, doncs. Al cap d'un moment va prémer «Enviar» i es va tornar a ficar el mòbil a la butxaca. Llavors es va mirar en Nestor. [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 309.].

Oxímoron

Era un escenari monòton i sempre canviant. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 148.].

Oxímoron

El caràcter atractiu del títol, El sardanista pornógrafo, un vertadesr oxímoron, si pensem que la sardana és considerada com la dansa més casta del món. (Eliseu Trenc.El sardanista pornògraf, desvelat Art. revista L'Avenç 485, des . 2021, pàg. 76.).

Oxímoron

El silenci era eixordador, la foscor completa. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 440.].