CS-CZ

CUABARRADA

Àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus)

Resident, no gaire nombrós i localitzat, a les serres d'àmbit mediterrani del litoral i prelitoral. Més escàs a les serres prepirinenques de Lleida. Migrador molt escàs que es pot veure arreu del territori, sobretot a la dispersió dels joves, i hivernant irregular o accidental en zones litorals, alguns anys en aiguamolls (sobretot exs. juvenils i subadults).

(enllaç)

El ritme dels dies anestesia tot el que es veu des d'a quí dalt, no se sent res, no sento res. De vegades he ob servat des del telescopi aquella colla de coloms que ni tan sols ha intuït que damunt seu volava una cuabarrada i, de sobte, com es deixava caure, en un instant, sobre aquella peça que s'ha emportat entre les urpes i que sem bla que accepti el destí que li ha triat l'àliga, que accepti que l'aleteig que fa per intentar escapar no és res més que un ajut per al seu captor... (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 112).

CUCOTA f.

Cassola amb tres peus i un mànec llarg, davall la qual posen foc per a encalentir-la i fer-hi guisats (pir-or., or., occ.).

Fon.: kukɔ́tə (Cotlliure, Cornellà de Conflent, Puigcerdà, Bolvir); kukɔ́ta (Andorra, Ordino, Cardós); kukɔ́tɛ (Organyà, Oliana, Tremp, Artesa de Segre).

Etim.: del fr. cocotte, mat. sign.

A la cendrera hi havia una pila de patates fent-se al caliu i una cucota on bullia una mena d'aigua de castanyes que en deien cafè, perquè en prengués qualsevol qui vingués; i és que la malteria d'en Warren era una mena de lloc d'aplec del veïnat, perquè al poble no hi havia hostal. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 114].

CUCULLA (o cucuia). f.

|| 1. Capulla; cast. capucha. Se done a los religiosos... un vestuari enter..., lo primer any, saya y musseta, lo segon, scapulari y caputxo; lo tercer, cuculla,doc. a. 1618 (Boll. Lul. ix, 188).

|| 2. Home que assisteix a la processó del Dijous o del Divendres Sant amb una llarga vesta i una capulla molt alta (Porreres, Petra. Vilafr. de B., Santanyí); cast.encapuchado, penitente.

|| 3. Cim agut de muntanya (Mall.); cast. cumbre. Saluda ses cucuies eternament nevades, Caymari Poem. const. 61. Les cuculles de la serra del Nort aparexen,Galmés Flor de cart, 119.

|| 4. Angle doblegat d'una manta o d'un tapaboques, que forma una bossa i serveix per a dur-hi coses (Camp de Tarr.); cast. cogujón.

|| 5. Part superior cònica o d'altra manera aguda, d'un edifici o altra obra de construcció (Mall.); cast. cúpula, cima. «Cucuia d'es molí» (Campos, Felanitx). «Cucuia d'es formiguer» (Vilafr. de B.). «Cucuia d'es campanar» (Binissalem, Sóller). Abans de que posassen la bandera damunt la cucuia del campanar,Pons Llar 49.

|| 6. Sucre congelat i unit amb un motlle rodó que va pujant i disminuint; cast.filón (Un Mall. Dicc.).

|| 7. fig. Terminació culminant; la part final i principal d'una acció (Mall.); cast.remate. Ses festes de Pasco vénen a esser sa cucuia de totes ses festes,Alcover Cont. 60.

Fon.: kukúʎə (Reus); kukúјə (Mall.).

Var. form.: cogulla.

Sinòn.:— || 1, capulla, caputxa;— || 2, caperutxa, capirota;— || 4, cogulló.

Etim.: del llatí cuculla, mat. sign. || 1.

El fum espès i negre del foc s'enlairava dibuixant les figures d'unes harpies depravades, i en Reginald va seguir-ne el rastre fins que es perdien rere la cuculla dominant del campanar de la catedral de l'Abadia de Vectis.[Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 301].

CUGULA (dialectalment també cogula i cúgula). f.

|| 1. Planta gramínia de dues espècies, Avena fatua i Avena sterilis, que és semblant a l'ordi i altres cereals i que creix enmig d'aquests i perjudica molt els sembrats (Cat., Val., Bal.); cast. cizaña, avena loca. Tres coses fan leig pa: cugula e mela e flaquera pacera, Llibre de tres, n.o 72. Com la cogula, | e com la mula | que fills no sembra, | la xorca fembra | és reputada, Spill 6271. La terra... mester és sovint... cauar-la, regar-la y estar-li damunt, que l'erm hi cugula ne vagen a fora, Proc. Olives 1168. Quant lo bon gra de forment és acompañat ab gra de vesa, cugula, y de altres grans de altres herbas nodribles, Agustí Secr. 81.

|| 2. fig. Persona o cosa perjudicial a la societat en l'orde moral; cast. cizaña. Per a decidir a la gent bona a trevallar en aqueix camp tan ple de cogula i altres males herbes, Serra Calend. folkl. 363.

|| 3. Noieta, filla (Pla d'Urgell). Es diu en to humorístic i familiar, principalmente referint-se a famílies on es desitgen o s'esperen nens i hi neixen nenes. «¿Què ha tingut la vostra dona?—Cugula!» (vol dir que ha tingut una nena en lloc de tenir un nen).

|| 4. Cugula de l'all: cúgol de l'all (Berga).

|| 5. Gallina cugula: casta de gallina semblant a la xuriguera, però rotja (Torelló).

|| 6. Cocó, clot d'una roca dins el qual es posa aigua quan plou (Blancafort).

Loc.

—Tastar la cugula: escalivar-se, experimentar les males conseqüències d'una cosa (Maestrat); cast. escarmentar.

Fon.: kuɣúlə (pir-or., or., mall., men.); kuɣúlɛ (Ll., Falset); koɣúlɛ (Gandesa);koɣúla (Tortosa, Morella); kaúla (Val., Xàtiva, Benissa); kaúlo (Pego); kúɣulə(Sta. Col. de Q., Vimbodí, Eiv.).

Etim.: del llatí cuculla, ‘capulla’.

L'hereu, amb la mansa del fanal en el ganxo del di s'aturava de pila en pila, mirant-ho tot acuradament, et grescant-se amb la grogor esblaimada de l’ordi, que semblava talment una bassa d'oli refinat, preocupant-se de granots de cugula que mostrejava ací i allà la civada, enfonsant temerosament la mà enmig del blat, per a veursi era calent... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 118).

CUITA-CORRENTS adv.

A cuita-corrents: a corre-cuita; cast. a toda prisa. Aleshores fou quan a cuyta-corrents se retregueren moltes coses en veu alta, Víct. Cat., Cayres 186. Que anessin a cercar un metge a cuyta-corrents, car si no, elles soles s'hi veurien negres, Girbal Pere Llarch, 217.

Fon.: əkuјəkuréns (or.).

Etim.: compost de l'imperatiu de cuitar i del gerundi adverbial corrents.

Ambdós perseguien el favor del rei, que com que encara era mansa jove i havia perdut el concurs d'Eixemèn, necessitava un nou conseller, i Nuno, que no s'esperava que Jaume estigués al cas d'allò que passava, havia triat a cuitacorrent una picabaralla per convertir-la en l'absurda raó d'aquella disbauxa. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàgs. 207).

CUIXOT m.

|| 1. Cuixa grossa (Urgell, Bal.); cast. muslazo.

|| 2. Cuixal d'armadura; cast. quijote. Un pareyl de camberes et V cuxotz et III parels de guans de ferre, doc. a. 1289 (Bol. Ac. B. L., vi, 68). Uns cuxots de ferre guarnits de vellut blau, doc. a. 1365 (Rubió, Docs. cult. i, 207). Unes cuyraces e un peto, dos carrenquins de ballesters e dos cuxots, doc. a. 1515 (Miret Templers 572).

|| 3. Cuixal de calces o pantalons (Empordà, Camp de Tarr., Urgell); cast. pernera, pernil. Portant cuyraces..., cuxots y sagnies de calces flandeses, Brama Llaur. 118. Uns cuxots negres de cordelats, doc. a. 1551 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).Nigú no aport més de una cana de seda en los cuxots, y si és militar o ciutedà ne puga aportar dues canes, so és, una per los cuxots y l'altra per forredura de vellut, cetí o taffetà, y si los cuxots seran de drap no pugan tenir més vogi de cinch palms, doc. a. 1565 (Boll. Lul. ii, 11). Però'l ferotge animal li atravessà ab sos uyals afilats els cuxots de les calces y l'esternayà en sech, A. Busquets (Catalana, ix, 275).

|| 4. Cuixa de porc salada o amanida per a guardar-se i esser menjada; cast. pernil. Al País Valencià i a Mallorca el cuixot és tota la cuixa amb la carn mateixa, assecada i amanida amb sal i pebre, i es guarda crua; a Menorca i a l'Empordà el cuixot és fet de carn capolada i sang de diferents indrets del cos del porc, posada dins la pell de la cuixa, i per extensió, dins altres parts del porc, especialment del ventre, i es solen fer quatre cuixots de cada animal.

|| 5. Cuixot de nou: cada una de les quatre parts en què està naturalment dividit el fruit d'una nou (Llofriu).

Fon.: kuʃɔ́t (Empordà); kuјʃɔ́t (Maestr., Cast., Val., Ribera del Xúquer, Gandia, Xàtiva, Pego, Alcoi, Al.); kuʃɔ̞́t (Mall., Men.).

Intens.:—a) Augm.: cuixotàs, cuixotarro, cuixotot.—b) Dim.: cuixotet, cuixotetxo, cuixotel·lo, cuixoteu, cuixotiu, cuixotó, cuixotoi, cuixotí, cuixotingo, cuixotengo.

Etim.: derivat augm. de cuixa.

S'emporta els llibres de les prestatgeries, el paraigüer, una ramadura (sencera: amb bacinet, la visera, la bavera, la gola, la gorgera, l'espatllàs, el plastró, l'aramadura de pit, el guardabraç, la colzera, el faldatge, el guantellet, l'ausberg, el cuixot, la genollera, la gambera, el sabató, l'escut rodó i l'espasa) (Quim Monzó. Guadalajara -Fam i set de justícia-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 66.).

CULEJAR (dialectalment escrit culetjar). v.

|| 1. intr. Pegar cops amb el cul; cast. dar culadas.

|| 2. intr. Remenar el cul; cast. nalguear.

|| 3. intr. Perdre estabilitat una embarcació enfonsant-se per la part de popa (Barc.).

|| 4. intr. Començar a tornar-se negres les garrofes per l'extrem que no va agafat a la branca (Freginals).

|| 5. intr. Feinejar en coses lleugeres o de poca importància, més per entretenir-s'hi que per necessitat de fer-les (Mall.). «Mon pare ja és vell per a fer feina, però encara li agrada culejar». «Tot lo dia culeges». «No sé estar sense fer una cosa o altra; sempre he de culejar».

|| 6. intr. Obrar amb inconstància; canviar sovint i sense motiu raonable (Mall.). «No culegis tant! En quatre mesos t'has mudat de casa tres vegades».

|| 7. intr. Intervenir en coses en què no caldria, sia per ambició, sia per prurit d'exhibir-se, etc. (Mall.); cast. manipular, zarapetear.

|| 8. tr. Tocar les coses sense importar-hi, i canviar-les de lloc o de disposició inconsideradament (Mall.). «Ves-te'n d'aquí, que tot ho culeges!»

Fon.: kuləʤá (Mallorca, Menorca).

Etim.: derivat de cul.

Passàvem les proves del batxillerat a la mateixa aula. Encara me'l representi, cara-roig, el culejar d'un tanguista, vestit amb una elegancia d'antany. El seu ideal viril,l'arbiter elegantiarum no era Petroni sinó qualsevol rufià de Marsella. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 189.).

CUP (ant. escrit també cub). m.

|| 1. Recipient de dogues de fusta, destinat a pitjar-hi el raïm i fer-hi el vi; cast. tina. Insuper dono vobis unum cub et una tonna, doc. a. 1129 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 13). Botes, cups, camps e vinyes... o qualque altra cosa que partir no's pusca sens corrumpiment, Cost. Tort. III, xiii, 10. Inveni in domo cellari unum cup magnum cum viginti congrenys et suo follador, doc. a. 1388 (Boll. Lul. xi,152). Fou trobat un cup de coure colant VI gerres poch més o menys, doc. a. 1409 (Arx. del Patriarca, Val.). Un cup de ullastre ab tres congrenys de tenor de L quartans, doc. a. 1455 (Boll. Lul. iv, 10). Un cup de fusta de tinença de XXXIII somades ab sos cérquols, doc. a. 1458 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Féu metre sent Joan euangelista en un cup de oli bullent, Serra Gèn. 282.

|| 2. Recipient gran, generalment de pedra, amb unes posts horitzontals entravessades, dins el qual es trepitja el raïm i es deixa el vi perquè fermenti (Cat., Val., Bal.); cast. lagar. Un cup gran ab sa canal ab los costats ab posts dalt entro a mig palm et lo follador és de barres, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Obrà-hi celler, | torre, aljub, | prempsa, trull, cup | e nous vexells, Spill 13526. En hun gran cup on hauien posat ans de veremar aygua se offegà una fadrina, Pereç St. Vicent 70. Cup de raig: el que no està soterrat, sinó que la seva part inferior ve devers el nivell del sòl i té una aixeta per on s'escola el vi i passa a la cubella (Penedès). Cup empisonat: el cup que té el fons enrajolat de grans quadrats de terra cuita sense envernissar (Montblanc). Cup encaironat: el que està cobert interiorment de pisons envernissats (Montblanc, Camp de Tarr.).

|| 3. Recipient subterrani, fet d'obra o de rajola, a manera d'una habitació, que serveix per a guardar grans quantitats d'oli (Empordà, Camp de Tarr.).

|| 4. Conducte estret, de forma cònica o cilíndrica, per on va l'aigua a la roda o turbina d'un molí d'aigua (Pla d'Urgell, Tortosa, Maestr., Mall.); cast. caz. Que'ls cubs dels molins qui embarguen que la aygua franchament no descorrega, sien destruïts, Codi Llagostera 27. Lo dit molí se fa al costat del pont nou... y l'aygua caurà del pont dins lo cup, doc. a. 1547 (Hist. Sóller, i, 133). En trencar lo cup del dit molí qui és de pedra e de argamasa per ço que s'i pogués metre canal de fust, doc. a. 1412 (Arx. Gral. R. Val.). Veuràs com l'aygua redola | dins els cubs de deu molins, | y quant cau allà dedins | fa rodar més d'una mola, Penya Poes. 50.

|| 5. ant. Clot per a vessar-hi líquids. Els dits banys deuen tenir tants de cubs que los vinents aquí que no facen portar lurs conques... ajen bastaments d'aquels cubs a lur baynar, Cost. Tort. IX, xiii, 5. Deu hom hauer fet un cubell que sia soterrat en terra... e deu hom aquí vessar les calderes sobre aquell cup, doc. a. 1417 (BDC, xxiv, 113).

|| 6. Coder, estoig de fusta on els dallaires porten aigua i la pedra per a esmolar la dalla (Puigcerdà).

|| 7. Cuba de la roda de carro (Alcoi); cast. cuba.

Loc.

—Cup del delme: nom insultant, antigament sinònim de ‘embriac’. Ansia allà, cabàs de les dotze, cup del delme!, Vilanova Obres, xi, 165. Cara de baqueta, perdulari, viciós, cup del delme!, Vilanova Obres, iv, 243.

Refr.—a) «Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i vi perdut» (Guimerà).—b) «Per Sant Lluc, mataràs lo porc, i duràs la verema al cup» (Manresa, Val.).

Fon.: kúp (pir-or., or., occ., val., bal.).

Etim.: d'una forma llatina *cūpu, masculí de cūpa, ‘bóta gran’.

Certes, per la prudència de Brangiana, ningú no sorprengué la reina entre els braços del seu amic; però a tota hora, en tot lloc, ¿no veu tothom com el desig els agita, els estreny, sobrix de tots llurs sentits com el vi novell regalima del cup? [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 26.].

CUPIDITAT f. ant.

Cobejança, desig apassionat. Ne solament ab plaer, mas ab gran cupiditat faré ço que desiges, Metge Somni i.Ab gran cupiditat abrassà la sua cara muller, Valter Gris. 14. Set màcules són de peccat mortal... La primera màcula de supèrbia e vanitat, la segona de luxúria, la terça de avarícia e cupiditat, de gola e voracitat, de perea, de enveja, Quar. 1413, p. 318. Si'm demanes què fa oblidar ço que has reebut, responch-te que la cupiditat de ço que has a reebre, Scachs 76. Las cupiditats dels vells són mesuradas, Egidi Romà, ll. i, pt. 4a, c. 4.

Etim.: pres del llatí cupidĭtāte, mat. sign.

La corrupció del segle es produeix per la contribució particular de cadascun de nosaltres: els uns hi contribueixen amb la traició, els altres amb la injusticia, la irreligió, la tirania, la cupiditat, la crueltat, segons que son mes potents; els mes febles hi contribueixen amb 1'estupidesa, ... [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 118.].

CUP (ant. escrit també cub). m.

|| 1. Recipient de dogues de fusta, destinat a pitjar-hi el raïm i fer-hi el vi; cast. tina. Insuper dono vobis unum cub et una tonna, doc. a. 1129 (Rev. Biblgr. Cat. iv, 13). Botes, cups, camps e vinyes... o qualque altra cosa que partir no's pusca sens corrumpiment, Cost. Tort. III, xiii, 10. Inveni in domo cellari unum cup magnum cum viginti congrenys et suo follador, doc. a. 1388 (Boll. Lul. xi, 152). Fou trobat un cup de coure colant VI gerres poch més o menys, doc. a. 1409 (Arx. del Patriarca, Val.). Un cup de ullastre ab tres congrenys de tenor de L quartans, doc. a. 1455 (Boll. Lul. iv, 10). Un cup de fusta de tinença de XXXIII somades ab sos cérquols, doc. a. 1458 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Féu metre sent Joan euangelista en un cup de oli bullent, Serra Gèn. 282.

|| 3. Recipient subterrani, fet d'obra o de rajola, a manera d'una habitació, que serveix per a guardar grans quantitats d'oli (Empordà, Camp de Tarr.).

|| 6. Coder, estoig de fusta on els dallaires porten aigua i la pedra per a esmolar la dalla (Puigcerdà).

|| 7. Cuba de la roda de carro (Alcoi); cast. cuba.

Loc.

Refr.—a) «Qui no té era ni cup, té la meitat del blat i vi perdut» (Guimerà).—b) «Per Sant Lluc, mataràs lo porc, i duràs la verema al cup» (Manresa, Val.).

Fon.: kúp (pir-or., or., occ., val., bal.).

Etim.: d'una forma llatina *cūpu, masculí de cūpa, ‘bóta gran’.

Cups

Abans d'arribar-hi, el camí es flanqueja per una filera de xiprers i al final, just davant les cases -i el plural aquí és important perquè el conjunt inclou habitacle, pallisses, boveres, cups, solls i altres dependències que formen un complex harmònic i caòtic al mateix temps, s'hi destria un fasser alt, esponerós. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg.12.).

CURCULLA f.

|| 1. Petxina; cada una de les closques dures dels mol·luscs bivalves (Empordà); cast.concha. Per fer cessar lo flux menstrual de la dona, conué beure such de plantatge ab pols de os de sípia o... de curculles de mar, o de coral, Agustí Secr. 12.

|| 2. Recipient, que sol esser una petxina o un clot a la taula, on els espardenyers tenen l'oli que empren per a llur treball (Gir.) (V. carculla).

Fon.: kuɾkúʎə (Empordà, Gironès).

Etim.: V. carculla.

Hi havia quí era partidari de decorar los peces aplicant-hi petxines, curculles o petites incisions fetes amb un os punxegut, però, amb ornamentació o sense, els estris ja estaven llestos per enformar.(Martí Gironell. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàgs. 236-237).

Va mirar el sofà de pell fosca, els coixins -un de color cru, un de color pedra, un de color terra- la taula baixa de fusta i els bols plens de curculles i cargols de mar que les neens anaven recollint de la platja.(Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàg. 139).

El que els preocupa és que el català sigui oficial a Estrasburg, i que interessem als turistes a aprendre'l. (Si els pobres turistes es decidissin

a aprendre'l, la feina que tindrien a trobar un cambrer que no els posés pegues si gosaven demanar-li, posem per cas, curculles a la

marinera) (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Q.uaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs. Pàg. 114.).

CURENYA f.

Carreta de canó d'artilleria; cast. cureña.

Curenya

Era allà enfora que es consumava fredament la violació cruenta de tot un món. I jo anava seguint amb la imaginació el pas de les columnes invasores, entre els duars destruïts i saquejats, les dones i les criatures capolades sota les potes dels cavalls i les rodes de les curenyes: travessava les selves desflorades per la xurma dels exèrcits colonials, i veia tombar un a un els arbres gegantins, escapçats per l’aixada de les civilitzacions; les tribus desfetes, les races exterminades, extingides amb glacial indiferència; els reis salvatges Vençuts, deportats per a sempre a mil·lenars de llegües de la pàtria...» (La mirada enfora de l'Avenç. Art. revista L'Avenç, 436, jul./agost 2017. P. 49.).

Curenyes

OSRIC

El rei, senyor, ha apostat sis cavalls de Barbària, contra els quals tinc entès que ell ha pignorat sis espadins i dagues francesos amb els seus accessoris respectius: cinyell, corretja, etcètera. I a fe que tres de les curenyes llueixen ornaments de fantasia, són una delícia i fan molt joc amb les empunyadures; són unes curenyes d'allò més fines, i d'un disseny exquisit.

HAMLET

Quan dieu «curenyes», què voleu dir?

HORACI, a part, a Hamlet:

Ja sabia jo que necessitaríeu un glossari abans d'acabar.

OSRIC

Les curenyes, senyor, són les corretges.

HAMLET

El terme s'avindria molt més amb la temàtica si es tractés de transportar un canó; mentrestant, m'estimo més dir-ne «corretges». Però seguim: sis cavalls de Barbària contra sis espases franceses amb els accessoris respectius i tres curenyes d'un disseny exquisit. Això és l'aposta francesa contra la danesa. ¿I tot això per què ho han «pignorat», que dieu vós? [William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p.284-285].

1. CURETA f.

|| 1. Eina que serveix per a netejar els palmassos o cardes; cast. pierme. Una cureta sotil de curar tandons, doc. a. 1404 (Aguiló Dicc.).

| 2. Eina de ferro que els qui treballen en objectes de banya empren per a treure nusos i altres impureses de les banyes quan són calentes (Empordà).

Fon.: kuɾέtə (or.).

Etim.: derivat de curar.

2. CURETA f.

Cort dels porcs (Fraga).

Fon.: kuɾétɛ (Fraga).

Un llibre de text de medicina parlava amb eufemismes dels productes de la concepció: es podien raspar de la paret de l'úter amb una cureta, potser amb dues curetes de dues mides diferents, la petita per arribar als racons. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 55.].

CUROLLA f.

Idea fixa acompanyada de desig (Mall.); cast. perra, rabanillo. Qui de fer bé du curolla, | és tractat de cuca-molla, Penya Poes. 100. No hi veig altre remey per decantar-li des cap sa curolla que ha presa, Alcover Rond. ii, 274. El cap tan calent hi duya y havia presa tal curolla que... se posà a estudiar-lo, Oliver Obres, ii, 42.

Refr.

—«Qui té curolla, no viu»: vol dir que aquell qui té una idea fixa no està en posa fins que l'ha duita a realitat (Mall.).

Fon.: kuɾɔ̞́ʎə (Mallorca).

Si he d'ésser franca, no els negaré que m'il•lusionava molt casar-me, però el fet de conèixer que als homes els agradava més la meva bossa que la meva cara, me'n feia desistir tot i sabent que donava un disgust a ma mare que, ja vella, es moriria sense veure un nét, la gran curolla dels seus darrers anys.(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 74.).

No té altra curolla que tornar a ser aquí demà a entrada de fosca per tornar a provar sort. A més, si passés 1'Agutzil i l'aglapís amb l'al·lota ferida, du les de perdre.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 34.).

CURRUTACO m.

|| 1. Home excessivament donat a vestir segons la moda i a fer-ne ostentació (Barc., Tortosa, Val.); cast. currutaco, petimetre. Un carret d'ayguadera, y tres currutacos dins, com si s'en anassen a la Madalena, Guinot Capolls 75.

|| 2. Festejador o pretendent d'una dona (Gir., Empordà, Ripollès, Solsona, Barc.); cast. pretendiente, novio. Sí que va ser molt, que entre tants currutacos triés aquell garrafonet d'en Gervasi, Vilanova Obres, xi, 75. «Si els dits estirant-se peten, cada crac que fan és un currutaco» (ho diuen les noies empordaneses).

|| 3. Espècie de carquinyoli fet d'ametlla molt picada (Pla d'Urgell). El nom complet d'aquestes pastes és currutacos de Vilanova i la Geltrú. La palma... guarnida de dolços, de rosquillas i currutacos, Serra Calend. folkl. 100.

|| 4. Cassola molt gran i amb quatre anses (Breda).

Fon.: kurutáku (pir-or., or.); kurutáko (occ., val.).

Etim.: pres del cast. currutaco, mat. sign. || 1.

Cuurutaco (procedència de la imatge: enllaç)

— Alça, Pep, quina pareca! -exclamà una mossota. — Déu n'hi doret, Calena! L’arreplegués tan caia el teu currutaco! —respongué el conco, fent petar els dits i ensenyant les genives de banda a banda, amb una gran rialla. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 163).

Currutaco (enllaç)

Los currutacos del dia, jovenetlos pillastres que sempre pensan quina en faran, ab lo fi de fer bulla y divertirse, ya de cosa de un e) dos anys a esta part que tenen la humorada de vestirse de armats y també de pupits en les Processons de Setmana Santa, y ahir hi havia una partida d'ells à la processó del Bonsuccés y que per lograr son intent, es convenen los tals ab els que son llogats donantlos alguna cosa de gratificació. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 148.).

CURULL

|| 1. m. Porció d'un contingut que s'eleva per damunt les voreres del recipient que el conté (or., occ.); cast. colmo. a) A curull o amb curull: ple fins a fer caramull. Portava en la mà esquerra un plat ab curull de corals y esmeraldes, Vilanova Obres, vii, 10. El pare se féu la part omplint-se el plat a curull, Ruyra Pinya, ii, 29.

|| 2. m. a) Les teules, rajoles o pedres posades al cim d'una xemeneia per evitar que hi entri la pluja; cast. caballete.—b) Piló de terra damunt la palla del paller (St. Feliu de G.).

|| 3. adj. Ple a vessar; cast. colmado. Amb una llossa s'omplien els negres plats ben curulls, Massó Croq. 179. Feya bo aquell rengle de taules curulles de llonguets y talls de llangoniça, Collell Fadrin. 16. I els carreguen els àrguens a l'esquena, | curulls de pans calents, Alcover Poem. Bíblics 55.

II. || 1. topon. a) El cap d'amunt de la muntanya de Vilanova de Prades (Conca de Barberà).—b) Partida del terme de Tarrès (Garrigues).—c) Riera de Curull: afluent del riu Ges, que ho és del Ter.—d) Castell Curull: castell del vescomtat de Bas, del qual es fa menció en un doc. dè l'any 1339 (Monsalvatje Not. Hist. xix, 415).

|| 2. Llin. existent a Barc., Calafell, Constantí, Torredembarra, Valls, Creixell, Reus, Tarr., Pujalt, La Sénia, etc.

Fon.: kuɾúʎ (or., occ.).

Var. form. i sinòn.: caramull, cormull, crumull.

Etim.: segons Meyer-Lübke REW 2243, del llatí *corōlla, ‘coroneta’. Aquest ètim resulta clar semànticament, però no fonèticament.

Curull

Sense pensar en l'àcid làctic que li cremava a les cuixes, va continuar empenyent amb ganes el tub cap amunt. I la decepció va ser gran quan va tocar una cosa dura. El curull. S'hauria d'haver recordat que el refugi tenia un curull metàl·lic negre tot bonic dalt de tot de la xemeneia per protegir-la de la neu i la pluja. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 450.].

CURULLAR v. tr.

Omplir a curull, a vessar (or., occ.); cast. colmar. De tihons y de fexines | les trones han curullat, A. Guimerà (Catalana, viii, 227). Fent curullar els plats y repetir les viandes, Girbal Pere Llarch, 33.

Fon.: kuɾuʎá (or., occ.).

Etim.: derivat per curull. Segons E.-G. Parodi (Rom. xvii, 59), curullar ve segurament del llatí *corōnŭlare; aquesta idea coincideix amb la de Meyer-Lübke sobre l'etimologia de curull (llatí corōlla=coronula, ‘coroneta’).

Burden s'assegué al seu escriptori a la Cambra del Senat, amb la H.R.1776 a la mà. Hom passava llista. La votació havia començat ben aviat.La galeria estava curulla.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 151).

Quan el cor curull d'odi arriba a enganyar-se ell mateix, creient obrar a impulsos del bon desig, qui sap si de la mateixa caritat, es troba el subjecte de la fascinació d'un rèptil al qual no veu i l'existència del qual ni tan sols sospita. [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, Barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 266.].

Curt espai de temps ben aprofitat pels barcelonins, tant a curullar d'actes solemnes i populars aquests dies com en llur preparació improvisada, però reeixida, que va obligar a un treball febril i constant, de dia i de nit, en les dues setmanes escasses que hi havia disponibles per a la formulació dels projectes llur realització. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 20.).

Finalment, la idea, que es tona ha li ballava pel cervell, que no venia, expressament, amb l'únic objecte de preparar-li una altra escena com la del vespre abans, curullà la seva irritació: «Sap molt bé que depenc d'ell, i el que això serà per a Lisa! I com em presento sense ell!». [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 106].

CUSCUSSÓ m.

Pasta de farina esmicolada o reduïda a bolletes i guisada de certa manera, molt usual entre els moros; cast. alcuzcuz, andarines. A Menorca es dóna el nom decuscussó a una menja pròpia de Nadal, que es fa coent pa rallat, ametlles torrades, canyella, llimona, mantega o saïm, panses i sucre. Dues olles de terra per fer cuscussó, doc. a. 1434 (Boll. Lul. iii, 268). Foren molt ben seruits de gallines e capons e de faysans, de arroç e cuscussó e de moltes altres viandes, Tirant, c. 122. Cuscuço: pulmentum gramilaceum, Pou Thes. puer. 132.

Fon.: kuskusó (Menorca).

Etim.: de l'àrab kuskusú, mat. sign.

Life restoration of Cuvieronius hyodon, based on specimens from Mexico (Viquipèdia, enllaç)

Pel que semblava, a la part inferior del fris, en una quarta banda d’ornaments que no m’havien cridat l’atenció, s’hi podien distingir amb tota claredat els caps de dos cuvieronius, un a cada extrem dels quatre metres de la llinda i, en alguna altra banda, un cap de toxodont. [Asensi, Matilde. L’origen perdut. (El origen perdido, trad. T. Graells). Ed. Planeta, 1ª ed. 2008, Barcelona. ISBN: 97884925449191. 622 pp. Pàg. 278.].

Cuscussó mallorquí

D'altra banda, aquesta causa comuna que es considera en cada cas, en cada dispositiu concret, no deixarà de mesurar les mescles, les captures, les intercepcions entre elements o segments de les dues formes, encara que aquestes siguin irreductibles, heteromorfes i s'hi mantinguin. No resulta exagerat dir que tot dispositiu és un cuscussó on es barregen el visible i l'enunciable: «El sistema penitenciari reuneix en una sola figura discursos i arquitectures», programes i mecanismes.” [Gilles Deleuze. Foucault. (Foucault, trad. Víctor Compta). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-297-2643-8. 160 pàgs. Pàg. 51.].

CUSTO

Custos

Bonifaci Amer va néixer a Campos (1804) i va entrar als frares agustins (1825). Exclaustrat (1835), va tornar a Campos (1837-1845) com a organista. De tornada a Felanitx va ser acollit pels Turtitx i es va dedicar a mil temes erudits. També va exercir com a custos del mateix con vent d'aquí on amb anterioritat ha via estat expulsat i que ara ja s'havia reconvertit en església diocesana. Va escriure, entre altres coses, una gramàtica llatina i un manual d'aritmètica i un altre de geometria, tot «en mallorquí». (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 14.).

CUVIERONIUS

Cuvieronius és una espècie de gomfotèrid (un parent prehistòric dels elefants) que visqué a les Amèriques des del Pliocè fins a l'Holocè. Tenia una alçada de 270 cm a l'espatlla, cosa que en feia una espècie relativament petita. El tret més característic d'aquest proboscidi eren els seus ullals espirals. Cuvieronius s'alimentava de fulles tendres i vivia sobretot a zones seques i muntanyoses. Algunes fonts diuen que Cuvieronius sobrevisqué a la serralada dels Andes fins al segle V, quan s'extingí a causa de la caça excessiva per part dels amerindis. (Viquipèdia)