Q

QUALCÚ pron. indef. 

Alguna persona; cast. alguien. Si qualcú se figurava que la teng estodiada a fondo, Aguiló Poes. ii. Vench a dir-vos quatre coses | que a qualcú atanyen de prop, Ignor. 1. Ja hi pegan grapades, qualcú en terra cau, Penya Poes. 235. Si qualcú et persegueix, l'ànima teva | serà guardada pel Senyor, Alcover Poem. Bíbl. 57. Si qualcú els toca, | pega envestida, Salvà Poes. 60.

    Fon.: kwaɫkú (mall.); kɔɫkú (men.); kaɫkú (ross.).

    Sinòn.: algú.

    Etim.: compost de qualque u (< ūnu). V. qualcun.

Dels altres amics que pogués tenir ell tampoc era senzill treure'n aigües ciares; a la facultat gairebé sempre el trobava tot sol, i si era el cas que el me topava parlant amb qualcú, aquest solia ser un altre sud-americà misteriós que s'escapolia només en veure'm comparèixer. (Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013. P. 7.).

La suavitat del verd, la flonjor dels prats i aquella terra sucosa on creixien els castanyers, el retingueren presoner com si qualcú l'ha­gués exorcitzat.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 170.).

Tot i que la Coixa li havia aconsellat que passés el matí fent estacions per les capelles dels voltants, s'estima més romandre al casalot, amagat a l'algorfa, on rarament entrava qualcú, que veure's obligat a fer com que resava. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 255.).

Els dies següents van confirmar la primera im pressió de l’Alain. L'oncle es mostrava més distant que a Alger. No parava de repotegar contra De Gaulle. Era el fons, la base, la carn de la seua conversa. 

-Maldament qualcús pogués refredar en De Gaulle. 

(Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 120.).

QUALQUE adj. indef. 

|| 1. ant. (escrit també qual que, i pl. qualsque) Qualsevol; cast. cualquiera. Tota hora que la potència racional afigur ni destriu ni jutge en qual que cosa se sia,Llull Cont. 43, 6. En qual que loc hom sia ni en qual que estament hom sia, tota ora és a home necessària cosa membrar en vós, Llull Cont. 161, 20. Qualque senyor hages, ab que bon sia, no hages vergonya d'eyl a seruir, Llull Mil Prov. 394. Mès en lesta a un sant hom que de dos bisbats prenés la un, qualque mils li plagués, Llull Felix, pt. x, c. 11. Tot troçel e tota carga de qualque aver se sia, dóna de pasatge sis diners, Reua Perp. 1284. Sol que ella li leu aquella roba, meta-la en qualque loch ell se volrà, Consolat, c. 186. Qualsque couinences sobre la libertat sien feytes..., són fermes per tots temps, Cost. Tort. II, iii, 2.D'açò haja a fer prometença... qualque daraçaner qui ara e per temps sia, doc. a. 1378 (Capmany Mem. ii, 153). No pot hauer sinó honor en qualque loch que vage, Curial, i, 18. 

|| 2. Algun; cast. algún. Sempre que yo haga hagut hun fill o huna filla de qualque muller, Desclot Cròn., c. 2. Pensà's que lo dit infant En Jaume digués açò per qualque moviment, Pere IV, Cròn. 32. Si has dita qualque paraula contra la sua reverència, Eximenis Conf. 8. Ab que venga qualque dia, bé'n seré content,Metge Somni i. A mi també, qualque beuratge... me haguera fet, Spill 1639.Podeu-li temprar la sua talent | ab qualque beuenda, Proc. Olives 1304. Es de lley anar-se'n daxo-daxo amb qualque companyó antich, Maura Aygof. 51. Par que demanin qualque cosa, Costa Poes. 36. Deixa-la encara a casa qualque temps, Alcover Poem. Bíbl. 40. Guanyaràs qualque dobler, Riber Sol ixent 14. a)En general, qualque en el sentit de ‘algun’ s'usa només en singular, com s'ha vist per tots els exemples que acabam de donar; però al Rosselló s'usa la forma de pluralcalques (=qualques), i esporàdicament es troba usat qualques per algun escriptor:Maldement a qualques jovenots else caiga tort, Alcover Cont. 65.—b) Qualques'usa sempre com a adjectiu i precedint al nom. Mai no l'hem sentit ni vist usat com a pronom, o sia, no acompanyat del substantiu al qual determina. Ens sembla dubtosa l'existència d'expressions com aquesta que porta el diccionari Aguiló: «Tens moltes flors? Dóna-me'n qualques». 

|| 3. ant. (pl. qualsque) Aproximadament, més o menys; cast. unos, cosa de. Lo dit vent no'ns mès sinó qualque XL o L milles dins mar, Pere IV, Cròn. 132. Ixqueren dels de València qualsque CC hòmens, ibid. 286. Feriren vers ells e hagueren-ne qualsque vint, doc. a. 1390 (Est. Univ. xiii, 375). Una bacia... hon ha qualque tres puyerons de li, doc. a. 1410 (Alós Inv. 15). Lahor de li en una portadora qualques [sic] tres pugeres, doc. a. 1431 (Est. Univ. x, 130). Han mort qualsque cent LXXX hòmens, Tirant, c. 148. En aprés caualcau-lo per la vila qualque mige hora de nit, Flos medic. 23.

    Loc.

—Qualque cosa és sobrassada (Mallorca); Qualque cosa són clovelles de fava(Men.): es diu irònicament quan algú promet o suposa que hi ha «qualque cosa» d'una manera vaga i amb poca seguretat.

    Var. dial.: calque (En calque die, Leuda Puigc. 1288; Tens pas calques carquinyolis per aquí, Cerdà Angeleta 321); colque.

    Fon.: kwáɫkə (mall.); kɔ́ɫkə (men.); káɫkə (ross.).

    Etim.: del llatí quale quod, mat. sign. ||1.

Jo ja l 'havia reparat qualque pic pels passadissos de la facultat, però l'havia pres per un professor jove, perquè era un bon parell d'anys major que jo i, sobretot, perquè vestia americanes de xeviot i mocadors de coll i dula barba, que li donaven un aire una mica antiquat però elegant, mentre que entre els estudiants era I 'imperi de les jaques de cuiro negre, les gavardines de tres quarts, les botes militars i els clatells afaitats, a imatge de les cobertes dels dis­cos que escoltàvem en aquell llavors. (P. 6)

De vegades em va fer sospitar que no patís de mitomania, però si mal vaig disposar de qualque dada objec­tiva que pogués provar aquesta sospita i desmuntar alguna de les seves suposades fantasies  en Julio se les va compondre per corroborar-la al punt, amb dades positives i incontestables  i encara afegint-hi un mig somriure burleta que volia dir que els meus afanys havien fet cala buida. (P. 6)

Aquest sistema d'ocultacions incloïa també els seus estadis sentimentals -sortia amb al·lotes, però sense que semblàs que en tenia una de fixa- i el seu domicili; a les butxaques de la jaca hi dula tres o quatre jocs de claus, un dels quals obria les portes del sumptuós apartament de tres pisos de l'avinguda d'Iéna on vivien sa mare i n'Aguirre Maldona­do i on m'hi va dur qualque vespre que ells no hi eren. (P. 7)

(Emili Manzano, Una amistat fugissera. Art. revista L'Avenç 389, abril 2013.).

1. QUEC, QUECA adj. 

|| 1. Tartamut (pir-or., or.). Era flac, força quec i sord, Espriu Anys 58. 

|| 2. Buscaret, ocell molt petit (Maó).

    Fon.: kέk (Conflent, Cerdanya, Ripollès, Empordà, Men.).

    Etim.: onomatopeia del tartamudeig.

2. QUEC, QUECA m. i f. 

Padrí i padrina, segons Griera Tr.

QÜEC m. 

Crit estrident i inarticulat (Mall.). Li fa pegar uns quants de qüecs molt esglaiosos, Alcover Cont. 83.

    Loc.

—Fer qüec: (familiarment i iròn.) morir-se (Manacor). Estaria ben exposat a fer qüech sense temps d'anar a cercar confés ni sagraments, Alcover Rond. x, 59.

    Fon.: kwέ̞k (mall.).

Jo ja ho faria, perquè ti­rar tres-en-uno no té cap secret, però tots dos es pensarien que els volia donar una lliçó i em dirien que sóc un ressentit com tots els quecs.(Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 106.).

QUEIX m. 

|| 1. Cadascun dels dos extrems o angles laterals on s'uneixen els dos llavis (Empordà, Mall.); cast. comisura. La donçella... vench... ab l'infant que tenie en son bras e avia-li mesa la sua mamella e'l quex per ço que no ploràs, doc. segle XIV (Est. Rom. ii, 293). Galtes esllanguides... caient en desmaiats plecs sobre els queixos, Ruyra Pinya, ii, 59. 

|| 2. Barramenta, dentadura (Lluçanès, Pla de Bages, Pla d'Urgell); cast.dentadura. «Només li manca un queixal per a tenir tot el queix». Invocat per a fer sortir lo queix o dentat a les criatures, Serra Calend. folkl. 232.

    Loc.

—Menjar a dos queixos: menjar en gran quantitat i de pressa; fig., aprofitar-se de dues coses a la vegada (val.); cast. comer a dos carrillos.

    Fon.: kéʃ (or.); kéјʃ (occ., val.).

    Etim.: del llatí *capsĕum, ‘semblant a una capsa’.

Esmussa, temps voraç, les urpes de lleó, / fes que la terra es mengi tot el que d’ella neix;/  al tigre, arrenca-li els punxants ullals del queix, / crema el Fènix etern quan és ple de braó.[William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 81.].

QUELIDÒNIA

Quelidònia era un costum observat a l'illa de Rodes al mes de Boedromion quan retornaven les orenetes; durant aquest temps els joves anaven de casa a casa recollint petits regals i cantant una cançó que encara es conserva.

Es diu que el costum el va introduir Cleobultis de Lindos en un moment que la ciutat passava un moment desgraciat. (Viquipèdia)

Què us sembla del seny de l'oreneta ? La qual, si hom treu els ulls als seus petits, hi porta una herba, amb la qual, tocant els ulls dels petits, aquests els obren desseguida i recobren la vista. Aquesta herba és dita "quelidònia".  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 164.).

QUERATS

Els mobles són diferents els uns dels altres i fan tot l'e fecte que han estat recollits del carrer, armaris querats i cadires d'entapissat i factura diverses. Les parets estan nues, tacades d'humitat i pintura, sembla que les llepa que no sentia el telèfon.   (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 167.).

QÜERNA f. 

|| 1. ant. Conjunt de quatre coses. Si en lo bordel n'hi ha una quoerna, | una sou vós, Corella Obres 436. 

|| 2. ant. Impost de la quarta part d'una cosa; cast. cuarta. Manam als reverends Inquisidors fassen observar inviolablement a qualsevol official axí guardes del General, de la querna, peatges e de qualsevol drets, doc. a. 1535 (BSAL, xxiv,265). 

|| 3. Mesura d'oli de quatre quartans (Camp de Tarr.). 

|| 4. La quarta part d'una lliura (val.). 

|| 5. Pa petit, que antigament valia quatre diners. «De la Ribera he vengut | a menjar-me quatre qüernes; | és tanta la fam que duc, | que hasta els ulls me fan lluernes» (cançó pop. Benialí). Cuerna, petit pa de valor de quatre diners,Lacavalleria Gazoph. La quaerna del pa del forment qui's ven, doc. a. 1375 (arx. mun. de Barc.). Per quiscun sach de forment quatre-centes vuytanta qüernes de pa, Ardits, iii, 328. Ha de dar setsa unsas de pa cuit per querna y vuit per dobler, doc. a. 1552 (Hist. Sóller, i, 351). No dexen traure ni una quaerna a ningun foraster, doc. a. 1631 (arx. parr. de Bellprat). Mitja qüerna:pa petit i partit pel mig, que es bescuitava per menjar-lo amb xocolata (Barc., segle XIX). 

|| 6. Moneda que valia un dotzè de pesseta (Ribera d'Ebre, ap. Aguiló Dicc.). 

|| 7. Corda de quatre cames o cordills. Quernas d'espart, Tar. preus 81.

    Loc.

—Amb això i dos quartos, te donaran mitja qüerna: es deia referint-se a una cosa de molt poc valor (Barc.).

    Fon.: kwέɾnə (or.); kwέ̞ɾna (val.).

    Etim.: del llatí quatĕrna, ‘quarta part’ o ‘cosa composta de quatre parts’.

Com a primera providència, abans de posar-se a la tasca, sucaven un parell de carquinyolis en vi bo o barreja -moscatell i aiguardent- o prenien cafè amb llet i un llonguet, o mitja qüerna, en el carretó ambulant que el servia. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 155.).

QUETEJAR v. intr. 

Cantar l'alosa (Labèrnia-S. Dicc.).

...els gossots peteners que el lladraven de dins del clos estant, amagats darrera el cistell del seu amo, corria com un llampec cap a les aloses que quetejaven al cim de es terroses...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 95.).

¿No és precisament això el que deien Heidegger, amb l’«entremig», i Merleau-Ponty, amb el «llaç o el quiasma»? De fet no és el mateix. Perquè, per a Merleau-Ponty, el llaç i l'entremig es confonen amb el plec. [Gilles Deleuze. Foucault. (Foucault, trad. Víctor Compta). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-297-2643-8. 160 pàgs. Pàg. 131.].

QUÍDAM m. 

Individu de nom desconegut o no manifestat, generalment per menyspreu; cast.quídam, fulano. Pels secreteigs que... es permetia amb l'indigest quídam del monocle, Oller Febre, ii, 144.

    Etim.: pres del llatí quidam, ‘algun, qualque home’.

"És un tros de carn amb ulls», pensava el Gabriel. Un desvagat com aquell que sortia en un llibre donant lliçons de «modos» a un nen, un quídam, recordava el Gabriel, que, de petit, no sabia què significava la paraula: doncs això, un qualsevol.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 97.). 

QUIDITAT f., filos.

Essència, característica per la qual quelcom és allò que és; cast. quididad. Quiditat és la essència de alguna cosa, axí com aureitat que és essència d'aur, e homanitat de home, Llull Am. 396. Pot hom haver conexença de la quiditat de virtut e de la quiditat de vici, Llull Arbre Sc. i, 275.

    Var. form. ant.: quidditat (Llull Conf. 3).

    Etim.: pres del llatí escolàstic quidĭtāte, mat. sign., format per derivació de quĭd, ‘què’.

-Mmmm. Molt interessant. Li veig moltes possibilitats, a aquesta paraula: Quinn... la quinta essència... de la quiditat. Quin, quina, quinina, quinidina, quinqué... Mmmm. I rima amb tint. I amb instint, per descomptat. Mmmm. Molt interessant. I amb esplín. I amb laberint i tot, rima. Mmmm. Sí, molt interessant. Senyor Quinn, el seu nom m'atrau enormement. Es dispara en mol tes direccions alhora.  [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 78].

QUILLAT

|| 1. m. a) Embarcació gran aparellada de vela llatina, amb la popa i la proa formant angle recte amb la quilla, que és un xic pronunciada; porta per aparell una mestra i una pollacra, i es dedica a la pesca i al tràfic de cabotatge (Tortosa i País Valencià).—b) Embarcació menor, de buc molt alt i estret, amb la roda de proa formant angle recte amb la quilla (Costes de Llevant i de Ponent). Es bot caminava més que un quillat ab vent de popa, Manuel Vilà (Catalana, i, 236). Arribaven desferres de quillats, sardinals, palangreres, Espriu Anys 108.

|| 2. adj. (f. QUILLADA) Ben vestit, ben presentat d'indumentària (Empordà, Badalona); cast. peripuesto. «La noia va molt quillada, avui!» 

Quillat

Al pare també li agradava pescar. Va fer amistat amb els pesca dors de la flota de quillats, els grans vaixells de pesca d'arrossegament. Eren famílies de pescadors de la Ràpita que havien vingut a Arenys quan s'havia construït el port. Cada estiu el pare sortia un dia a pescar amb l'Ulisses, el quillat que capitanejava el seu amic Paco. Sortien encara fosc i passaven tot el dia a mar. Nosaltres l’anàvem a esperar quan tornaven a mitja tarda per a la subhasta de peix. L'arribada dels quillats a port i la descàrrega del peix fins a les llanes de la subhasta eren un espectacle. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 188.).

QUINYOLA f.

Gangalla, falca de ferro amb què es subjecta al mànec el ferro d'un martell, aixada, etc. (Ross.).

En lloc de refugiar-me als lavabos per una quinyola alliberadora abans d'efectuar una retirada estratègica cap al liceu, em vaig encaminar cap al bar on vaig comentar a empinyocar-me. Vaig atacar prudent­ment un reguitzell de cerveses abans de passar a begudes més virils. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 219.).

Hi havia desat també dues ampolles de vi de l'Hermitatge. En vaig agafar una que beuria a la seua salut després d'una bona quinyola. Vaig llisar a dintre del cotxe fins al volant. Li vaig robar la granota de la Xina.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 446.).

Quinyolat

Així de clar. I el pobre home s'havia quinyolat frenèticament mirant la postal de l'aimada, arribada a port al cap de tres setmanes. Era un gran imaginatiu... Fins a aquella recaiguda, no havia tornat a pecar, i això que la transcripció literària de les seues visions nocturnes hauria encapçalat la llista de l'Index prohibitorum librorum. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 36.).

Quinyolaven

Tot i que el capellà de Nienburg venia a dir missa cada quinze dies, la majoria dels presoners s'havien convertit a la religió més professada en aquest món: obsessos sexuals no practicants. A la nit, se quinyolaven frenèticament contra els capcinals fent grinyolar els llits. Tots els oficials, més o menys, es lliuraven a la mateixa ocupació. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 105.).

QUIRONOMIA

La quironomia és la utilització de moviments manuals per part del director, per significar els elements rítmics de l'obra musical i els seus diferents matisos, a fi d'aconseguir la més perfecta interpretació. La quironomia del cant gregorià es basa en el marcatge dels temps compostos per ser aquests els que deixen percebre amb més claredat les pulsacions del moviment rítmic.

La manca de documents escrits sobre la interpretació musical i la pràctica de la quironomia fa pensar que el seu aprenentatge devia ser en gran part oral.(Carla Galisteo - Maria Isabel Panosa. Música divina -sobre l'antic Egipte-. Art. revista Sàpiens, núm. 141, abril, 2014. Pàg. 44.).

QUISCA f.

Excrement, brutícia (Vall de Ribes); cast. zulla.

    Etim.: sembla regressió de quiscàrria.

I per postres s'havia condecorat!.., admirablement també, el paio!... Duia la sotana plena de tota mena d'ordes i medalles... I unes quantes Legions d'Honor... Tot enllefiscat de quisca, i un feixuc crucifix, un Jesús d'ivori, que balandrejava al capdavall d'una gran cadena... Anava tan xop, el nostre bon canonge, que regalimava per tota la bar raca... Es passejava com una regadora... la sotana era esparracada de dalt a baix pel darrera... encara hi duia bardisses...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 433.].

Quisca

-Entri! —que l'invità tanmateix, la filla, finalment, Au, entri! No està gens ni mica de més, senyor Rector! Sorpreneu una pobra família en la desgràcia, ves!... El metge i el capellà!... ¿No és sempre així en els moments dolorosos de la vida?

Feia frases. Eren les noves esperances de sortir-se'n, de la quisca i de seva porca ma. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 382-383.].

QUISCÚ pron.:

V. cascú.

CASCÚ o CASCUN (i ses var. quiscú, quiscun, quascú, quascun), -UNA pron. i adj. distr.

Cada persona o cosa; cast. cada uno, cada. a) Usat com a pronom: Anaren-se'n cascú a menjar a sa casa, Llull Blanq. 1. Si eren molts Déus eguals, cascun couendria que fos finit e termenat en altre, Llull Felix, pt. i, c. 8. Que cascú faés armar la tercera part de sa companya, Jaume I, Cròn. 61. Los barons... que iran ab ells cascú ab son poder, Desclot Cròn., c. 29. Car quascú de aquells és en un mateix dret, Consolat, c. 33. Perque cascun dels reys qui són estats en Aragó... poden fer compte que són en aquell mateix grau reys..., Muntaner Cròn., c. 6. Turmenta cascú segons la qualitat del delicte, Metge Somni iii. E cascuna d'estes tingua una armadura de cap, Tirant, c. 14. Com cascú d'ells era més acostat parent del rey, Tirant, c. 15. Descobria quascú ço que en secret portava, Alegre Transf. 28. Y compongué quascuna son teler per brodar, Alegre Transf. 48. Car quiscú no pot haver tots los libres de cirurgia, Cauliach, Coll., pròl. Troques de burells..., e són quiscú de vint e hun ram, doc. a. 1523 (Alós Inv. 46). Apartaren-se y fugiren quiscun per sa part, Faules Isòp. 10. A quiscuna que em somreia, li dictava una cançó, Verdaguer Idilis. Sota quiscun dels còdols que a bell ruixat li engeguen, Atlàntida, i. Se'n van quiscú per son cantó, Verdaguer Exc. 46. Cascun duia per ell sa millô anyella, Colom Juven. 182.—b) Usat com a adjectiu: A vós e als vostres per cascun an, doc. a. 1274 (Bofarull Mar. 76). Que cascun ciutadà ab son seruent, o cascuna ciutadana ab sa seruenta, se baynen per una meala, Cost. Tort. I, i, 15. Que tot confrare cascun dissapte dón mealla, doc. a. 1329 (Col. Bof. viii, 174). Cascuna cosa és nomenada en diverses maneres, Metge Somni iii. Li mostrarà no fforats, mas huna estela a quiscuna naffra, Sermó St. Pere, 131. A la veritat que venç cascun fet, Passi cobles 41. Com quiscun dia fos ab vosaltres en lo temple, Gerson Passió c. 6. Scriure a moltes persones de quiscun stament, doc. a. 1461 (Col. Bof. xiv, 91). Los qui venien cascun vespre, Paris e Viana 3.—c) En la llengua antiga era freqüent l'ús d'aquest pronom o adjectiu en plural (cascuns o cascunes), malgrat la incorrecció gramatical d'aquest ús: E cascuns dels richs hòmens punyauen que fossen nostres priuats, Jaume I, Cròn. 20. Ab tant pertiren-se cascuns de aquí, Desclot Cròn., c. 136. Guardarà rahó e justícia... a cascunes persones de qual que loch sien, Cost. Tort. I, iii, 1. No us cal dir, que cascuns vos ho podets pensar, Muntaner Cròn., c. 25. Sàpia vostra saviesa de cascuns de vosaltres, doc. a. 1450 (Hist. Sóller, i, 446). E aquí tenir capítol... cascuns anys, una, moltes o tantes vegades, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli). Aquí són punides les ànimes, cascunes segons los crims que vivent havien comesos, Metge Somni iii. E en cascuns dels bastonets age un dau, Flos medic. 197 vo. Noè hauia tres fills, e cascuns d'ells hauien mullers, Tomic Hist. 6.

    Fon.: kaskú, kaskún (Al., Cocentaina, Gandia, Alcoi, Monnòver). En aquests pobles valencians s'usa encara cascú en el llenguatge parlat; ha desaparegut, en general, de la resta del català, substituït per cadascú i cada u.

    Etim.: del llatí quisque ūnu, mat. sign. La a de cascú s'explica per contaminació per cada u (cfr. cadascú, forma que mostra clarament la combinació de quisque i cata).

I per lla a la una, hora solemne! L'obra mestressa d'aquells titans se comença: lo castell de nou. Cinc, sis, i fins set o vuit homes se posen mútuament les mans damunt les espatlles formant rotllo. Sobre quiscú d'ells ne puja un altre que a l'aixecar-se s'agafa als braços del qui té aprop. Un cop drets, se posen com los de sota: les mans mútuament prop del coll, i encara no s'han aferrat amb aquells dits que'n són mors d'estenalles, ja els hi formigueja per l'esquena un altre casteller que damunt d'ells forma altre pis d'aquella torre humana eixida d'en mig de l'ona popular com per bruixeria. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 105.).

QUITI, QUÍTIA adj. 

|| 1. Lliure d'un deute o obligació; cast. quito. Qui contre farà, perdrà so que prestat aurà, e retrà la peyora quítia a aquel de qui serà, doc. a. 1279 (RLR, iv, 359). Si ell vos appella quiti de la fe que li hauets promesa, Llull Felix, pt. vii, c. 6. Tot mercader... sia quiti que no pac res de leuda, doc. a. 1309 (RLR, viii, 67). Trenta e sinch sols barchinonesos quitis de tots salaris y messions,doc. a. 1356 (Botet Mon. iii, 327).Antigament era freqüent usar el mot quiti juntament amb el seu sinònim franc: Los donaria bones possessions franques e quíties, Muntaner Cròn., c. 108. 

|| 2. ant. Lliure, no sotmès (a culpa, a càstig, a mal); cast. libre, horro. Del qual mal lo parent, l'amich, lo frare, lo marit o algú de lurs amadors no són quitis,Metge Somni iii. E serets quiti de la flama | que en infern crema, Metge Sermó 51. Crech que desam, e, quant ne pens ser quiti, | mon pensament un gran delit se causa, Ausiàs March, cxix. Lo pa sia de forment net e ben pastat e quiti de segó, Alcanyís Reg. 12. ¿I el deixarà quiti de tos?—Pots pujar-hi de peus, Ruyra Flames 99. Prou modest per a no creure'm quiti d'aquesta universal tara, Espriu Anys 12.

    Etim.: derivat postverbal de quitar.

Ah, no! Tot això va amb les seves ' condicions. I és la primera que no et tindré per ben quiti, que no t'hagis fet borne de supòsit abans de casar-te.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 114.).

QUITLLAR v. tr.

Posar dret, en posició vertical (Rosselló, Conflent, Vallespir, Cerdanya, Alt Pallars); cast. enderezar, erguir, levantar. El carboner s'estava quitllat a la vora del cami-ral, Caseponce Contes Vallesp. 39. Avisen un gall que era quitllat sobre d'un aybre, Alm. Ross. Cat. 1923, p. 20.

    Fon.: kiʎʎá (pir-or., occ.).

    Etim.: pres de l'occità quilhà, mat. sign., derivat de quilho ‘bitlla’.

Uns quants oficials jubilats prenien apunts i miraven de trobar algun jove per poder explicar-li les seues aventures indoxineses. Quitllada en una ca­bina com una intèrpret de 1'ONU, la Marie avisava els lectors de 1'arribada deis llibres demanats. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 211.).

Remuntar-me a la prehistòria del meu amor no m'és gens fàcil. No sé exactament quan la vaig veure per primera vegada. En el re­cord més llunyà que conservi d'ella la veig amb una motxilla tirole­sa. Aquell dia m'havia fet quitllar com una mala cosa. La mateixa setmana vaig dinar amb ella. Estava sola a una taula, al mig de la cantina. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 388.).  

Va somriure. Un veritable cavaller, oi? No cal abusar de les seues forces. L'endemà vaig quitllar com un bonobo bolxevic. Era fatal. Tot lo dia amb una noia magnífica després de mesos de continència. Li vaig acariciar els pits.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 441.).

QUITXAR v. tr.

Ficar, pitjar (Ross.). Dins de fargues d'infern quitxaven grossos claus, Rev. Cat. i, 217. Me quitxi fins al coll la barretina, Saisset Bestis y gent 16. (V. quitjar). 

Quitxat

La literatura i la música li permetien de passar hores extraordinàries. Oblidava un poc la malaltia, endut per la tempestat en l'obertura de Tannhäuser. Déu li deixava tres o quatre hores de pau quan el dolor tornava... Udolava, estripat, tot el cos esquinçat, triturat, quitxat... La seua germaneta se l'estimava molt. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 20.).

QUÒNIAM 

Tros de quòniam: talòs, beneitot; cast. pedazo de alcornoque. Bevia a galet, lo tros de quòniam, Verdaguer Jov. 106.

    Etim.: pres del llatí quoniam, ‘perquè’, segurament a través del llenguatge dels clergues o dels estudiants.

Per si pot ser útil, doncs, vet aquí algunes de les maneres possibles de reemplaçar tonto per una o diverses paraules catalanes: ximple, beneit, imbècil, ase, babau, capsigrany, enze, cretí, gamarús, estúpid, talós, toix, animal, poca-solta, sense oblidar l'excèntric tros de quòniam i el rossellonès cuny. Finalment, no crec ser massa purista. (Josep-Lluís Lluís. Castellanismes, humor i televisió pública. Art. revista Presència, 26/01/2014, pàg. 22.).

 -Diría: «T'està bé, tros de quóniam, per anar a mar!»

El contramestre tenia alguna coseta i no deixa­va mai d'al·ludir-hi. La seva muller -una dona grossa- i dues filies ja grans regien una adrogueria a 1'Est de Londres. El vaig deixar que escopís una estona més... mirava enfor als arbres... Enllà, cap al jardí... els tous de gespa... les didesa volada dels pardals que saltironegen entremig dels bancs... el brellador que es cargola... entre les alenades de l'aire... Valia més allò que no respondre!... Valia més que girar-me a mirar-lo... Tampoc en sabia tant de parlar... Va anar d'un pèl que no li fotés pels morros el petjapapers... aquell gran tros de quòniam, l'Hipochates... em gratava el palmell de la mà... Devia pesar més de tres quilos... N'estava temptat... Em contenia... Tenia mèrit... Aquell pesat encara continuava!...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 292].

Tros de quòniam

L’epítet adreçat al president Sánchez pel president de Catalunya, “tros de quòniam”, no hauria de ferir la sensibilitat del mandatari espanyol, perquè quòniam, en llatí sense accent però pronunciat així, només vol dir perquè, en resposta a alguna interrogació.

En llatí es pregunta, com en català, de més d’una manera - cur, quid, quare, quapropter -, i la conjunció que es fa servir per iniciar la resposta també pot ser diversa: quod, quia, nam, namque, enim... i quoniam. Com totes les conjuncions, és una paraula que no posseeix cap sentit per ella mateixa, no és cap lexema.

Però l’ús que s’ha fet de l’expressió tros de quòniam, en català, està lligada als seus possibles orígens. Hi ha etimòlegs que diuen que es va generar als segles XV-XVIII durant les disputes, possiblement d’ordre teològic -que són les més enrevessades-, quan algú, estudiant o clergue -llavors sabien llatí-, havent estat preguntat pel perquè d’una proposició, afirmació o qüestió revessa, no era capaç d’articular res més que l’inici de la resposta, balbucejant: “Quoniam... quoniam... quoniam... ”, és a dir, “perquè... perquè... perquè...” Com que l’interrogat no deia res més, es va generar (és un supòsit) l’expressió tros de quòniam, tros de perquè.

L’habilitat del nostre president resideix en el fet que va venir-li al cap una expressió que, en realitat, no té traducció. En llatí no s’ha dit mai “ Tu es fragmentum quoniam ”, “Ets un tros de perquè”, tota vegada que això no té cap sentit. L’ha adquirit, mig en català mig en llatí, només gràcies a la vivesa de la llengua oral.

El president Sánchez pot haver-se quedat tan fresc si ha copsat l’absurd gramatical d’una frase així: no vol dir res. Ara bé: si ha consultat els sociolingüistes, que són els que saben què volen dir les expressions un cop han estat encunyades en el temps, haurà entès que ser “un tros de quòniam” més aviat vol dir ser una mica toix, obtús, curt de gambals, betzol, babau, talòs, albat, liró, beoci o beneitó. En suma, com sembla que l’han traduït força genuïnament els savis de la Moncloa, “ pedazo de alcornoque ”, expressió, ara a la inversa, que en català també existeix, amb idèntic sentit: “ets un suro”, o “cap de suro”.

El que segur que no li va passar pel cap al president Torra va ser dir-li a l’altre: “ Quoniam tu solus sanctus, tu solus Dominus, tu solus Altissimus, Petre ”: “Perquè només tu, Pedro, ets sant, Senyor i Altíssim”. (Jordi Llovet, diari Ara, 26/09/2020.).