RA-REF

RABADA f. 

|| 1. Regió del cos, sobretot dels quadrúpedes, corresponent al còccix i a l'acabament del sacre, on comença la cua dels animals; cast. rabada, rabadilla. «He comprat una lliura de rabada»: una lliura de carn de la part posterior del cos d'un animal. Prena de tots los moltons... los cols et les rabades et los blascos,doc. Pere I (Col. Bof. vi, 6). Sengles plats de recapte que sisquera es componen d'una rabada sencera (cua de moltó), una colla de pilotes..., Serra Calend. folkl. 151. 

|| 2. fig. La vora o coll de les cassoles, que sol tenir doble espessor que la resta de la peça (Selva del Camp). 

|| 3. fig. Moviment brusc i girada d'anques per a anar-se'n (val.). Pegar una rabada: fer mitja volta sobtada per a anar-se'n amb expressió de disgust (Escrig-Ll. Dicc.).

    Fon.: rəβáðə (or.); raβáðɛ (Ll.); raβá (val.).

    Sinòn.: || 1, carpó.

    Etim.: del cast. rabada, mat. sign. ||1.

RABADÀ m. 

|| 1. Noi que ajuda a un pastor a guardar el ramat (or., occ.); cast. zagal. Sota quiscun dels còdols que a bell ruixat li engeguen, | podrien soplujar-s'hi ramada i rabadans, Atlàntida i. Lo pastor y lo rebadà, ab jech y sarró de pells,Bosch Rec. 41. 

|| 2. Pollí fill de l'euga rabadana (Ribes).

Rabadà: llin. existent a Valls, Bràfim, Passanant, Tarr., Sabadell, etc.

    Fon.: rəβəðá (or.); raβaðá (occ.).

    Intens.: rabadanet (Verdaguer Rond. 23).

    Sinòn.: regatxo, mosso de pastor.

    Etim.: de l'àrab rab aḍḍān, ‘senyor de les ovelles’. El significat de ‘majoral dels pastors’, que té el castellà rabadán, és impropi del català.

-Em vaig entrebancar quan m'estava posant els pantalons i vaig anar a parar de cul a terra. Em vaig donar un cop molt fort a la rabada.

No em vaig poder aguantar el riure. Ell també va deixar anar una riallada. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban, Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 91.).

RABDOMÀNCIA f. 

Endevinació fundada en els moviments d'una vareta, sobretot per a trobar aigües subterrànies; cast. rabdomancia.

    Etim.: compost de rabdo- i del gr. μαντεία ‘endevinació’.

Rabdomància (procedència de la imatge: enllaç)

Es van apagar, en la foscor, to­tes les reverberacions de la porcellana, l'empremta de la sordina «Oro de ley...», l'empremta, sota la closca, pels replecs intesti­nosos de la memòria, de la llum sobre el blanc i els daurats filiformes, la fòvea nubífera i l'anseta de fantasia que pendu­lava d'una mà de nacre, postissa, talment un encenser, un branquilló rabdomántic, el passamanet ponçó sota el faldellí de la nina, en fi.... La tenebra engolia en la mateixa aigüera, en la mateixa, una inxa de porcelana i el comptable. El senyor Pe­pet plorava. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 47.).

RABEIG m. 

|| 1. Acció i efecte de rabejar. Com en aquell temps no s'acostumava fer es rebeig, Ignor. 31. 

|| 2. a) Lloc on una aigua corrent baixa amb força; la mateixa aigua en moviment; cast.rápido. Muntaren en una barqueta e anaren-hi, mas... tornaren-se'n que no y podien durar, tant era gran lo rebeig del aygua en aquell lloch, Desclot Cròn., c. 75. A un pam de distància del ham un tros de plom arrodonit, perquè, àdhuch en las corrents y rebeigs, l'ham se mantinga sempre a fons, Bosch Rec. 270.—b) Lloc o vorera on es desfan les onades; cast. rompiente (Salvat Dicc. Enc.). 

|| 3. Lloc d'un riu on és fàcil rabejar-se o banyar-se; cast. remanso. Mit la bèstia al rebeyg al aygua, MS Klag. segle XIV, 14. Tant prest com haureu sagnat, meteu lo cauall al rebeig de la aygua, e l'aygua que li cobre les sagnies, Dieç Menesc.ii, 8. Camina i neda Alcides vers l'hort de les cantúries, | de morses i tremelgues i catxalots rabeig, Atlàntida v. 

|| 4. fig. Agitació, sacsada de l'esperit; cast. sacudida. Sense voluntat ni força per a dissimular l'estrany rabeig que a tothom inspira la meva persona, Santamaria Narr. 27. 

|| 5. fig. Renyada forta (Mall.); cast. trepe. «Oh quin rabeig te'n duràs | si se n'adonen!» (codolada mallorquina).

    Fon.: rəβέʧ (or.); raβéʧ (occ.); rəβə́ʧ (mall., Ciutadella).

    Etim.: derivat postverbal de rabejar.

A penes quatre cotxes havien lliscat pel seu costat i havia pogut observar el curs del riu, ara sí que era riu, però no pas groc, sinó gris, verd, blau, fangós, fosc, segons el punt on el Cosme posava la mirada, segons el corrent avançava amb impuls fanàtic damunt els rocs de granit, lloses de pissarra, sorra en rabeig, molsa esfilada, fondària.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 309.)

-La família és una cosa sagrada en les campanyes electorals, particularment en el teu districte on tota aquella caterva de baptistes esverats, rabejant-se en la idea del pecat. Hauràs de presentar-te com un bon pare de família , irreprotxable. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 155.).

Sap que si es rabeja en aquest pensament està perdut. El sistema nerviós primitiu el té ben acorralat, al seu clos. L'ha convertir en un home tremendament vulnerable. Si es rabeja en aquest pensament, acabarà provocant una conducta d'evitació.  (Pàg. 57)

Els vertígens que el públic continua atri­buint a una bona interpretació. I ell s'hi rabeja, exagera el pas gronxadís. (Pàg. 132.)

(Gaspar Hernández. La terapeuta. Ed. Columna, 1ª ed.  Barcelona 2014. ISBN: 978-84-664-1818-8. 256 pàgs.)

No tenia pas el posat d'es­perar ningú, més aviat el contrari, semblava rabejar-se en la seva soledat, estar contemplant amb el pensament imatges situades molt enllà en l'espai o en el temps. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.115.).

 Que el teixó ens abrigui / quan és hivern l'hipopòtam gras / ens porti, en el temps cald, als rius on es rabeja.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 388.).

El quinzè dia vaig tornar a veure el gran riu, i vaig coixejar fins al campament central. Era en un rabeig del riu, envoltat de bardisses i de bosc, amb una vora ben plena de fang pestilent i les altres tres encerclades amb una desbaratada tanca de joncs.  [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 37.].

Rabejar-se

Aquesta bonhomia acuradament posada a punt divertia amb delícia les infermeres, totes distingides, del seu servei. Esperaven cada matí aquelles bufones el moment de rabejar-se amb les seves manifestacions d'alta gentilesa, era cosa fina. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 102.].

RABENT (escrit també rebent). adj. i adv. 

Molt ràpid; cast. veloz, rápido. Lejim... que, com veés un heretge en una casa en què ell era, que ell se exí rebent de la casa aquella, Eximenis Terç, c. 126. Al veure'ls enfilar-se rabents de roca en roca, Atlàntida vi. Se'n ve rebent com un llamp, Penya Poes. 247. Baixen rabents | amb ànsia de saqueig i de batalla,Alcover Poem. Bíbl. 56. Mentres la aigua que petava rabenta sobre les rajoles del terrat sorollava, Víct. Cat., Ombr. 26. L'altre es posà a cridar, però com que ho deia tan rabent, no li entenia mot, Santamaria Narr. 202.

    Fon.: rəβén (or.); ɾaβén (occ.); reβént (Maestrat); rəβént (mall., men.).

    Etim.: del llatí vg. *rapĕnte, var. del clàssic rapiente, ‘arrancant’.

-Per adormir la tramuntana, quan la lluna minva, no hi ha com una cançó de bressol. Després va desaparéixer rabent. El vent amainava. Dins un cel ple de nafres, vermell de mercromina, borinaven els pri­mers estels. (Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 57.).

I qualsevol cosa el distreia: la ver­dor d'un llangardaix assolellant-se a la boca del cau, el vol d'una cardina que passava rabent, portant en el bec una palla, el feien oblidar de l'existència de mossèn Llo­renç i de les seves explicacions cançoneres. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 24.).

Vull parlar de felicitat i de benestar, d'aquests moments rars i inesperats en què la veu que sents dins el cap calla i notes que vas compassat amb el món. Vull parlar del temps de primers de juny, d'harmonia i de repòs benaurat, de pit-roigs i de pinsans grocs i de gaigs blaus volant rabents entre les fulles verdes dels arbres.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 180.].

Rabent

Si aconsegueixo passar rabent dos o tres semàfors l'aire em bufeteja la cara i, encara que calent, és una altra cosa. Ara ja he deixat el canal de cases de la Meridiana i els cotxes ens passem els uns als altres com si fóssim bestiar escapat de la cleda. L'aire pol·lucionat es fa més espès, com aigua bruta que es remogués al nostre pas. L'autopista sembla que s'endinsi per un forat blanquinós, lletós, fastigós, com per dins d'un preservatiu usat, d'aquells que suren estovats per les aigües pudents del port. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 12.).

Rabent

Un altre membre de la germandat secreta dels pixallits angoixats i avergonyits! Vas marxar rabent, doncs, vas córrer fins a la cabana, vas treure el llençol de sota del teu llit, el llençol blanc amb la taca groga inculpatòria, que semblava el mapa de França, i llavors vas anar ben de pressa a la latrina, al lavabo que feia aquella corrosiva pudor de pixats que ho envoltava tot, i vas fregar la taca en una pica. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàgs. 72-73.].

Rabent

Finalment, l'Allen s'atura per recuperar l'alè, es recolza en un arbre per no caure, i allà, a pocs metres davant d'ell, hi ha el pati d'una casa, i en aquest pati hi ha uns fils d'estendre amb roba neta. L'Allen es precipita cap a la casa, estira unes quantes peces de roba dels fils i es torna a ficar rabent al bosc. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 132.].

Rabent

- Faci'ls entrar de seguida! - ordenà el capità i, tombant-se de cop a cap al senador, afegí amablement, però rabent-: Distin git senador, tingui l'amabilitat de seguir aquest mariner amb el seu nebot, els portarà a la llanxa. No cal que li digui que ha estat un plaer i un honor per a mi de fer la seva coneixença, senador. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 30.].

1. RABERA f.

Ramat d'animals de pastura (Gandesa, Xerta, Tortosa, Amposta, País Valencià); cast. rebaño. Vaques, ovelles, | egües, someres, | molt grans raberes, | ab un mardà, | toro, guarà, | se companexen, Spill 8592. En les festes grosses els senyors portaven llurs raberes de bous a la vila, Salvador FB 99. a) per ext., Rabera de gallines: l'aviram (Benassal, ap. Griera Atlas, c. 184).

    Refr.

—«Rabera de molts, lo llop se la minja» (Benassal).

    Fon.: raβéɾɛ (Gandesa); raβéɾa (Tortosa, Cast., Morella, Val., Al.).

    Sinòn.: ramat, ramada, guarda.

    Etim.: de l'àrab rabārib, pl. de rabrab, ‘ramat’, segons Coromines (BDC, xxiv, 38).

2. RABERA f.

Corda que uneix la xarxa del sardinal amb el gall o surada (Benidorm).

|| (Alguns diccionaris catalans porten altres accepcions de rabera que responen al significat general de ‘part posterior’ d'una cosa, però són accepcions copiades dels diccionaris castellans).

    Etim.: pres del cast. rabera, derivat de rabo, ‘coa’.

Raberes

No trobava als tossals ni els ceps ni les oliveres de plata que havia somiat llegint de petit a les escoles de Carvetia els poemes d'Horaci i de Virgili, ni bous blancs de banyes en forma de lluna arrossegaven ara des removent la terra, ni l'ampli gest solemne del sembrador completava aquella obra. Només hirsuts pastors semisalvatges empenyien raberes d'ovelles i cabres per pastures seques, o ramats de porcs sota els boscos d'alzines, disputant-los sovint les glans per la fam. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 142.].

RABIOLA f. 

|| 1. Enrabiada; accés de ràbia; cast. rabieta, berrinche. «Encara li dura la rabiola» (Empordà, Lluçanès, Cardona, Solsona, Segarra). Es tombà d'esquena per amagar la rabiola que l'havia esgrogueïda, Oller Febre, ii, 35. Especialment: a) Manifestació infantil de ràbia, amb gesticulació exagerada. Amb una postureta, una rabiola o una llàgrima, aconseguia d'ell qualsevol cosa, Ruyra Pinya, ii, 9. 

|| 2. m. i f. Persona propensa a enrabiar-se (Tortosa, País Valencià); cast. cascarrabias. En aquest sentit s'usa sovint la forma de plural: rabioles. Un animalet així de gran i tan rabioles com és, Valor Rond. ii, 56.

Rabiola: llin. existent a Gualta, Vilablareix, Sant Esteve de Bas, St. Andreu Salou, St. Feliu de P., etc.

    Fon.: rəβiɔ́lə (or.); raβiɔ́la (occ., val.).

Masteguem talls de pizza freda i re.menem el cap amb una fascinació morbosa davant les pallassades i les rabioles que veiem a la pantalla. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pp. 359-360.].

1. RAFAL m. ant. 

Casa de camp amb un tros de terra no gaire gran. Com molts posseïdors de diversas alcherias, rafals, camps, vinyas y horts... sian vingudas a menys per no culturar aquellas, doc. a. 1409 (Hist. Sóller, i, 800). En açò no hi són entesos los senyors de les alqueries e rafals dins lo vinyet en sa habitació, doc. a. 1428 (Mostassaf 264). Situada fora los murs de la ciutat de València en lo raffal appellat de Sen Guillem, doc. a. 1459 (Arx. Gral. R. Val.). En un rafal de la possessió de les basses del terma de Marratxí vivia una minyona, doc. a. 1684 (Aguiló Dicc.). Els marges y parets divideixen... els rafals, comes y tossals,Rosselló Many. 136.

Rafal: a) topon. Aquest mot arcaic es conserva fossilitzat en la toponímia valenciana i baleàrica; és el nom d'un poble de l'Horta d'Oriola, d'algunes alqueries valencianes i d'una multitud d'alqueries de Mallorca, Menorca i Eivissa: Es Rafal, Es Rafal Nou, Es Rafal Pudent, Es Rafal Roig (Mall.); Es Rafal Rubí, Rafal Amagat, Es Rafal Fort, Es Rafal Colom, Es Rafalet, etc. (Men.).—b) Llin. existent a Elx, Algaida, Llucmajor, etc.

    Fon.: rafáɫ (Tortosa); refáɫ (Cala de L'Ametlla); rəfáɫ (Reus, Mall., Men., Eiv.).

    Etim.: de l'àrab raḥl, ‘casa de camp’, ‘hostal’.

2. RAFAL m. 

Cobert de teulada o enreixat de ferros o fustes, sostingut per pilars, generalment davant el portal o en el terrat d'una casa, per a defensar de la pluja, del sol, etc. (Reus, Ribera d'Ebre); cast. cobertizo, emparrado. En lo frontispici de dita casa... se troba un rafal cubert o volada de setse pams cusit a la mateixa casa al nivell del primer pis, sostingut de pilars de mahons..., doc. a. 1799 (Aguiló Dicc.). La llenya... a braçat cada una, en un dir Jesús, podem entrar tota la del rafal, Moreira Folkl. 50. a) Fer rafal: fer pont les branques dels arbres d'un caminal (Fabra Dicc. Gen.).

    Etim.: V. ràfec.

Burden es despertà i es va trobar que havien aparcat en una esplanada on les brancades dels arbres feien de rafal, i el fullam filtrava la llum vioelnta del sol. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 48.).

A recer de la platja va veure una sèrie de rafals fets amb unes enormes fulles seques. A sota d'aquests coberts, que tenien per pilars uns pals esquifits, reposaven les embarcacions dels pescadors.(Martí Gironell. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 256.).

Mai no havia estat a la placa Mayor de Madrid, d'on parlaven tant les altres recluses. Es va despertar de la confusió en un lloc que u va semblar inàmens, amb casetes i rafals per al mercat dispo­sats al centre, envoltats pels quatre costats dels edificis més alts que havia vist a la vida: de sis pisos i cobertes, tots estrets, de maó (... ) amb reixes treballades als balcons, amb negres i daurats a les façanes. [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 535.].

Los Garrigas ocuparen lo segon pis que tenia la avantatja d'un terradet a peu pla del menjador, lo qual, cobert d'un bonic rafal de passioneres i guarnit de torretes de clavells, menta, rosers i alfàbregues, recordava l'hortet d'allà dalt.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 194.).

Rafal

Tot el poble es va atabalar: uns fugiren, uns altres m'atacaren; a la fi, ben macat per les pedres i per moltes altres menes de projectils, vaig fugir al camp obert, i després dels palaus, que havia vist en el poble, vaig protegir me en un rafal baix, buit i ben miserable. Aquest rafal era a tocar d'una casa ben polida i agradable, però després de la darrera experiència que tan cara m'havia costat, no vaig gosar a entrar-hi. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 94.].

RAGATXO m.: 

V. regatxo.

REGATXO m. 

|| 1. ant. Mosso de soldat per a portar llenya, aigua, etc. Moços de soldats o Regacho: Cacula, Pou Thes. Puer. 119. 

|| 2. Xicot o xicota que treballa per ajudar a les persones grans en aquelles feines que no necessiten aprenentatge (Empordà, Garrotxa, Lluçanès, Conca de Tremp, Balaguer, Ll., Camp de Tarr.); cast. rodrigón, mozo. Mataren un alacayo o regatxo, doc. a. 1603 (Aguiló Dicc., vii, 65). 

|| 3. Rabadà, mosso de pastor (Pallars, Ribagorça); cast. zagal.

    Fon.: rəɣáʧu (or.); reɣáʧo (occ.).

    Etim.: de l'it. ragazzo, ‘xicot’.

—Anau, la gentil dama, que jo obraré justícia —digué de sobte el Virrei—. Deixau-me ací el ragatx i esperau dins d’una hora a casa vostra.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 333.).

RAIGRÀS m. 

Planta gramínia de l'espècie Lolium perenne; cast. césped inglés, raygrás. Las platabandas tapissadas de raygràs, Oller Fig. pais. 69.

    Etim.: de l'anglès ray-grass, mat. sign.

Les noies, que de ben segur lluitaven contra la monotonia de les seves vides regalades, van quedar esteses entre trepadella o raigràs (hi ha versions que diuen que el camp era d'alfals i que quan el franctirador va disparar elles ja jeien a l'herba, escots oberts, galtes vermelles, qui sap, potser justament ob­servant, i de ben a prop, algun exemplar de papallona de l'alfals). Carlov, la Morsa, el Soviet Suprem, el nostre home de la ceba al cap —com sempre que hi havia algun disturbi, alguna alteració de l'ordre públic, qualsevol acte criminal—va ser considerat sospitós de seguida i va ser detingut i mal­tractat, tan maltractat com la magnitud del cas recomanava.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 104.). 

1. RALL (dial. rai). 

|| 1.   m. Ormeig de pescar, consistent en una xarxa de forma circular guarnida de ploms en tot el seu perímetre i sostinguda pel centre per una corda; es llança a mà en llocs de poc fons, ben estesa, i amb el pes dels ploms es va cloent sota l'aigua i deixa enclosos els peixos que nedaven per aquell indret; és emprat en la mar i en els rius i sèquies, a totes les regions (or., occ., val., bal., alg.); cast. esparavel, manga. Huy ab bon rall | sou exit abte, Spill 5094. No gosen... ab xàuega bolix batudes e ray spes ni altre qualseuol natura d'exàrcia de fil pascar, doc. a. 1514 (BSAL, xxii, 251). La molsa de las rocas a flo d'aygua li agrada molt [a la saupa] y ab lo rall o esparver se'n fan bonas agafadas, Bosch Rec. 258. Un pescador quan tira es ray a ses saupes, Roq. 31. 

|| 2. Fusta amb un mànec, on el mestre de cases posa la porció de barreja amb la paleta; cast. esparavel (Salvat Dicc. Enc.).

    Loc.

—Tirar el rall a algú: seduir-lo, captivar-lo, conquistar-lo (Val., ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: ráʎ (occ., val., alg.); ráј (or., bal.).

    Etim.: incerta; segons Griera (WS, viii, 101), del llatí radĭu, ‘raig’, que en el cat. occ., val. i alg. hauria convertit la ј en ʎ per falsa regressió o ultracorrecció.

2. RALL m. 

|| 1. Ralladora, eina per a rallar pa, formatge, etc. (occ., val.); cast. rallo. En la cuyna... un rayl, doc. a. 1373 (Miret Templers 556). Dos raylls de raure pa, doc. a. 1410 (Alós Inv. 12). Tres rays [sic] de raure formatge,doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 213). Unes graelles, un rall y un asat, doc. a. 1673 (BSCC, ix, 173). Rall o rasora: Radula, Pou Thes. Puer. 151. 

|| 2. Mena de coltell que els rajolers usaven per a tallar les rajoles seguint els caires drets del motlle (Empordà).

    Loc.

—Com si em passessen un rall per l'esquena: es diu d'una cosa desagradable o que ha impressionat molt (Vinaròs).

    Refr.

—«Rall amb rall, no fa formatge»: significa que convé el contrast o diversitat de caràcters per a obrar d'una manera eficaç (Val.).

    Fon.: ráʎ (or., occ., val.).

    Etim.: del llatí rallu, ‘rascador’.

3. RALL m. 

|| 1. Acció i efecte de rallar, de parlar diverses persones juntes; remor de conversa (pir-or., Empordà, Mall., Men.); cast. parioteo, charla. E no cureu de fer molt rall, Carbonell Dansa Mort. Molt més que los jóuens del rall se pleuexen, Proc. Olives 1219. Es trepitx y rall de molta gent me desxondí, Ignor. 52. El rall de sa mare se perdia dins la buidor d'un món estrany, S. Galmés (Jocs Fl. 1923, 116). 

|| 2. Acció de parlar molta gent i amb insistència d'una cosa sense gaire fonament (or., bal.); cast. habladuría. Seria rall de sa gent, però es contava que s'enamorà perdudament d'ella un jove moro, Camps Folkl. ii, 63. Rall de dones: xafarderies femenines (Mall., Men.). «Això no és més que rall de dones». Caçar ralls: cercar converses impertinents, murmuracions (Mancor). 

|| 3. Rotlle o conjunt de gent que ralla, que conversa (Empordà); cast. corro. Tot el rall esclafia a riure i no la deixaven habitar, Víct. Cat., Mare Bal. 31. Perquè vós pogueu gandulejar tot el dia d'un rall a l'altre, Pous Nosa 28.

    Fon.: ráʎ (pir-or., or., bal.).

    Sinòn.: || || 1, 2, xerrameca, xerrim, enraonia.

    Etim.: derivat postverbal de rallar.

4. RALL m. ant. 

Agulla assenyaladora d'un rellotge de sol; cast. gnomon, índice. Rall o clau del rellotge de sol, Torra Dicc.

5. RALL m. (dial. val.) 

|| 1. Raig d'un líquid. Fan un bon plat de sopes en un rall d'oli, Martí G., Tip. mod. i, 157. 

|| 2. Raig de llum, en l'expressió rall de Sant Martí, ‘arc de Sant Martí’ (Albaida, Benilloba).

    Refr.

—«Rall de Sant Martí, el que el veu de vesprada, no es mor de matí» (Albaida, ap. Griera Tr.).

6. RALL m. 

Segons Labèrnia S. Dicc., nom de l'ocell que en castellà s'anomena martín pescador (o sia, l'espècie Alcedo ispida). No hem comprovat la veracitat d'aquesta atribució, que consideram dubtosa.

7. RALL m. 

Aliment extret del xerigot després de fer-lo bullir (Men., ap. BDC, xvi 14 i Griera Tr.). La grafia rall és en aquest cas equivocada; cal escriure rai.

8. RALL m. que figura en Labèrnia-S. Dicc. com a traduïble pel cast. almadía, és grafia errònia: cal escriure rai o raig.

 A la nit, xerrava amb els avis i els veïns asseguda en una cadireta al rall. De tant en tant, anava al cinema. Enyorava el Versailles. Els dos cines de Banyuls —l'ABC i l'Olympia— li semblaven minúsculs i, entre totes les sales de Perpi nyà, només Le Nouveau Théâtre podia comparar s'hi.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 65.).

RAMBOLAR v. intr. 

|| 1. Bramular, rugir (pir-or.); cast. rugir, bramar. Lo rey és a per 'qui, que rambula y que bralla, Saisset Passatemps 10. 

|| 2. Renyar, escridassar (pir-or.); cast. rezongar, regañar. Encara en Guillem no fes sinó cridar y rambular; és que em pega y em blaveja de tantos, J. de Sant Salvador (Rev. Cat. iv, 84).

    Fon.: rəmbulá (pir-or.).

    Etim.: sembla var. de bramular, per metàtesi.

Renyar (enllaç)

A la sessió següent, el recuperava. Es va saber tots els diàlegs de pel·lícules franceses, com La jument verte, La chartreuse de Parme,, La princesse de Clèves, el documental Le ciel et la boue i sobretot Un taxi pour Tobrouk, que havia vist tot Alger. L'havia emocionada la darrera escena. Lino Ventura, que ha perdut quatre companys a la guerra, es descuida de descobrir-se davant de la desfilada de la victòria als Camps Elisis. Un espectador el ràmbola de mala manera. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 20.).

1. RAMPELLAR v. tr. ant. 

Fer anar avall, empènyer cap avall. Tots los altres qui a la remor se aiustauen foren rampellats e tornats atràs e desajustats, doc. a. 1391 (Archivo, v, 186).

Guarda la vacada del seu fill, i aquest fill ha de pagar cada dos per tres els perjudicis que causen les bèsties atiades per son pare. El fill es rampella i només està desitjant que son pare es mori. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 230.).

Quan em vegis tornar, ple fins dalt del sarró, te'n rampellaràs, de no haver-me volgut creure. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 120.).

RAMPEU m. 

|| 1. Potada donada de resquillada, obliquament (Maestrat). «El matxo ha pegat un rampeu perquè li picava la mosca». 

|| 2. Tros de paret atalussat, principalment el construït per reforçar o sostenir un mur; cast. estribo, contrafuerte. Las truanas dels passadissos y las euras dels rempeus, Pons Auca 302. a) fig. Cadascun dels primers contraforts o masses muntanyoses que s'alcen de la plana cap a la cordillera. La platja s'ajunta ab la de Blanes sota los rempeus de la serra, Botet Geogr. Gir. 7. 

|| 3. Al rampeu o A rampeu: al peu mateix, a la vora (d'una muntanya o d'un altre accident del terreny); cast. al pie. Al rampeu de Montjuïch, Guimerà II Poes. 182.S'esqueya allí, al rempeu del llach, Pons Auca 295. Retuts a rampeu dels pujols per un gest de la dríade, Bartra Evang. 52. 

|| 4. Donar un rampeu a algú, a alguna cosa: assemblar-s'hi, tenir-hi una retirança (Plana de Vic). «No és com ell, però li dóna un bon rampeu» (Aguiló Dicc.). 

|| 5. Fer rampeu: repicar una campana tota sola amb tocs ràpids (Llofriu).

    Fon.: rəmpέw (or.); rampέw (Maestrat).

    Etim.: sembla aglutinació de ran peu, ‘a la vora del peu’.

Si et pogués ensenyar, seria molt menys tort, / tot i que no m’estimes, almenys dir-me que sí / com el malalt que es veu a rampeu de la mort / i del seu metge noves de salut vol sentir. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 323.].

1. RAMPÍ m. ant. 

Vaixell de dos pals i de poca capacitat, semblant a un bergantí, i que també anava a rems; cast. rampín. Septem roncoles e rampins, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii,412). Lo senyor bisbe de Mallorques beneyí cinch galeas armades e dues galiotes, e dos rampins e una barcha armades, les quals deuen anar contra moros, doc. a. 1392 (Aguiló Dicc.). Se n'anà un rampí armat de N'Amat qui va al senyor Duch en les parts de Sicília, doc. a. 1394 (Ardits, i, 47). Que tothom qui sia acordat ab lo rampí d'en Barthomeu Sala, d'aquí a demà a mitx jorn se sia recullit en lo dit rampí, doc. a. 1396 (BSAL, ix, 146). Se diu que un rampí de XIII banchs de Eyvissa és estat perdut, doc. a. 1399 (Cron. May. 132).

    Intens. dim.: rampinet (Un rampinet donà de la popa en terra, doc. a. 1399, ap. Hist. Sóller, ii, 47).

2. RAMPÍ 

|| 1.   Eina agrícola consistent en un mànec llarg que per un extrem porta un travesser del qual surten diverses puntes de fusta o de ferro; serveix per a arreplegar la palla o les espigues de la batuda, l'herba dallada, etc. (Cerdanya, Ripollès, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Mall., Alg.); cast. rastrillo. Pro pretio de viginti quatuor ferros de rampins, doc. a. 1449 (Arx. Gral. R. Val.). Las noyas de la casa ab forcas y rampís, faldilla curta, Bosch Rec. 35. Rampí, per un vent, i arada per s'altre, Pons Llar 22. 

|| 2. m. a) Eina de ferro, de fusta o de fusta i ferro, per a desfer i aplanar la terra que s'ha fangat (Vallès, Plana de Vic, ap. Aguiló Dicc.).—b) Clau que té una anella per cabota, i que, clavat a una fusta, serveix per a estirar aquesta i dur-se-la'n rossegant damunt la terra (Eiv.).—c) fig. Braços de rampí: braços torçuts, com ganxos. I estendre per garfir-lo llurs braços de rampí, Atlàntida vi. 

|| 3. m. i f. Colèric, de gènit irritable (Mall., Men.). «Aquesta al·lota és una rampí» (o «és molt rampí»). Que són brutes, putifeines..., maleites, malgènits, rampins,Camps Folkl. ii, 117. 

|| 4. adj. (f. -INA) Deixondit, viu d'enteniment (val.); cast. ladino. Era esta doneta... una pintura; pero tan rampina y caracera, que per tres y no res girava la casaca, Rond. de R. Val. 23. 

|| 5. Lladre que roba petites coses (Vic, ap. Griera Tr.).

Carrer dels Rampins: topon., llogaret que amb altres forma el municipi de Sant Hipòlit de Voltregà.

    Loc.

—Viure en el carrer dels Rampins: esser lladre (Plana de Vic). En Pere Mas vivia, com solen dir, en el carrer dels rampins; per aquest defecte... el batlle del poble l'havia fet agafar i tingut en el cep moltes vegades, Verdaguer Rond. 36.

    Fon.: rəmpí (or., bal.); rampí (alg.).

    Intens.: rampinàs, rampinet, rampinot.

    Etim.: de rampill, per contracció de la síl·laba final en aquelles comarques on el sufix -ill es pronuncia -iј.

-¿On teniu la maça, el rampí i les redortes? [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 279.].

RAMPILL m. 

|| 1. Rampí || 1 (Tremp, Fraga, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Segarra, Conca de Barberà, Gandesa); cast. rastrillo. 

|| 2. Conjunt d'una barra amb tres travessers que va articulada amb el mànec de la dalla i serveix per evitar que les espigues dallades tombin cap arrera (Puigcerdà, Pla d'Urgell). 

|| 3. Cadascuna de les peces de fusta que té la màquina de segar per a treure el blat de la pastera (Pla d'Urgell).

    Loc.—a) Esser bo per la forca i pel rampill: servir per a tot, tenir gran habilitat o capacitat per a tota mena de feines (Segarra, Urgell).—b) No esser bo per la forca ni pel rampill: no servir per a res (Conca de Barberà).

    Fon.: rəmpíʎ (or.); rampíʎ (occ.).

    Intens.: rampillàs, rampillet, rampillot.

    Var. form. i sinòn.: rampí.

    Etim.: derivat amb el sufix -ill de l'arrel ramp-, probablement d'origen germànic, que expressa la idea de ‘ganxo, urpa, estrenyedor’.

Al tros, vaig collir olives com una autòmata, ràs, ràs, ràs, i a la primavera vaig anar a arroplegar rama i vinga fer anar el rampill, acumulant muntanyes de despulles d'oliver més ràpid del que mon pare podia esporgar. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 97.).

RAMPILLAR v. tr. 

|| 1. Arreplegar palla, herba, etc., amb el rampill (Cerdanya, Pla d'Urgell); cast. rastrillar. 

|| 2. Esgarrapar una persona (Vic, ap. Griera Tr.).

En un cas així, heu de buscar. Cridant un fiacre per anar més de pressa, rampilleu els barris on podria haver anat a parar. Vaig anar al Globe. A la Taverne Royale. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 89.].

RANEJAR v. intr. o refl.

Estar ran, a punt d'arribar a un lloc, a una edat, a un grau; cast. bordear. «No té setanta anys, però hi raneja» (Aguiló Dicc.). Bé le hi podrem perdonar si alguna vegada se ranetja ab lo vulgarisme y la baxesa, T. Forteza (pròleg a Alcover Cont., 1a ed.).

Ranejava els vint anys i sortia d'una relació apassionada amb una minyoneta de setze.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 419.).

RANTELL m.

Moscard, insecte dípter de l'espècie Culex pipiens (Empordà, Garrotxa, Gir., Guilleries); cast. mosquito. No us picaran los dits mosquits o rantells banyant-vos la cara ab vinagre, Agustí Secr. 193. Es gratava la cara com si l'hagués picat un rantell, Víct. Cat., Vida 209.

Rantell (procedència de la imatge: enllaç)

El zum­zeig dels rantells, la calor, la nit... (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 85.).

Va posar el cistellet de plàstic amb els maduixots a sota l'aixeta i els va rentar bé; en va agafar els dos més grossos i més vermells i va anar a buscar el ramet de ranuncles que havia collit en un marge de carretera i que havia deixat allà mateix.  [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 561.].

RAPISSAR v. tr. 

Rampinyar, prendre d'amagat o per força allò d'altri (Lluçanès); cast. hurtar, robar. Li havia rapissat les claus que ell havia deixat dins la seva butxaca,Carner Preu, ii, 159.

    Fon.: rəpisá (or.).

    Etim.: de rapinyar, per canvi de sufix.

Quan era cast i projectava de ser-ho fins al matrimoni, la família tremolava per la seva salut; per contra, lluny d'entristir-se, la seva mare gairebé s'havia alegrat de saber que havia esdevingut home i acabava de rapissar una dama francesa a un dels seus camarades. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 70.).

RASCLUM m.

Cosa que, gratant o rascant, s'ha separat d'allò a què estava adherida; especialment dit del menjar agafat al recipient en què s'ha cuinat (segons Fabra Dicc. Gen.). Per mi és una escletxa d'alegria | dintre el cau on me peixen de rasclum, Sagarra Comte 163. 

Rasclums

Ocasió que, d'altra banda, no trigaria a arribar, que elles farien néixer... Rasclums d'arguments a l'assalt de no res. Jo havia acabat per asseure'm perquè em distraguessin millor amb el soroll incessant de les paraules, dels propòsits de pensaments, com vora una riba on les onadetes de passions incessants no arriben mai a organitzar-se... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 425.].

RASPAR v.

|| 1. tr. Treballar amb la raspa; fregar amb la raspa per rebaixar o allisar una cosa; cast. escofinar. Dos banchs de raspar rems, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.).

|| 2. tr. Raure amb algun instrument una cosa per rebaixar-li la superfície, esborrar un dibuix o escrit, etc.; cast. raspar. Raspar, raure la pell: Radeo, Raspar, raer la piel, Nebrija Dicc.

|| 3. tr. Rascar, tocar una cosa amb un objecte aspre; cast. rascar. Amb la pota li raspava la cama de tant en tant, Pous Nosa 179. Raspar la guitarra: tocar-la fent sonar simultàniament algunes cordes amb els caps dels dits; cast. rasguear.

|| 4. tr. Produir una sensació aspra, de cosa mancada de finor; cast. raspar. «Aquest vi raspa la boca».

|| 5. intr. Fugir, escapar-se (en llenguatge d'argot o molt vulgar) (Lluçanès, Barc.); cast. tocar soleta, guillarse.

    Fon.: rəspá (or., bal.); raspá (occ.); raspáɾ (val.).

    Etim.: del germ. raspon, ‘rascar’.

Deixàvem dríngar les monedes contra el tub de la calefacció que travessava el dormitori. Ens raspàvem el coll. Enfurismat, en Pouliquen sortia de la cambra com un dimoni. Ens escridassava tan fort que els seus insults esdevenien incomprensibles. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 221.).

Al cap de tres hores d'espera, vam passar entre les mans d'un escamot de perruqueres. La seua missió consistia a raspar-nos el cap per transformar-nos en rates. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 294.).

RASQUETA f. 

|| 1. Planxa triangular de ferro o d'acer, amb els caires esmolats, que els mariners empren per a rascar la fusta, generalment els costats d'un vaixell, quan l'han de netejar o repintar; cast. rasqueta. 

|| 2. Rasca de picapedrer (Mall., Eiv.); cast. raedera. 

|| 3. Instrument d'acer amb mànec de fusta, que els boters empren per a llevar les taques de la fusta quan l'aïna ja està acabada (Tortosa). 

|| 4. Eina amb tall a cada banda, que els retocadors d'imatges empren per a rascar la pasta (Olot). 

|| 5. Estríjol o raspall per a netejar bísties (Cadaqués, Cala de l'Ametlla); cast.almohaza.

    Fon.: ɾəskέtə (or.); raskéta (Tortosa, val.); rəskə́tə (mall., eiv.).

-Home, quan has estat des deis vuit anys esgarrapant i petant de dents... Jo ja fa qui sap los anys, que no toco una rasqueta, i no ho trobo a faltar gens. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 104.).

RASTELL

El rastell (del llatí rastellum), grada de ferro, porta caladissa[1] o reixa de porta, era un dispositiu movedís de defensa muntat a la porta fortificada o a la barbacana d'un castell o d'una vila, constituït d'un engraellat de metall o de fusta o totes dues coses alhora que podia pujar i baixar mitjançant un cabrestant i un contrapès, per a impedir (un cop baixat) el pas als soldats enemics.[2] Aquest dispositiu s'utilitzava a les fortificacions medievals; però segons Viollet-le-Duc, era ja conegut a l'antiga Roma. Les portes fortificades principals eren sovint defensades per dos rastells, un d'exterior i un altre d'interior. El portal Narbonés de la ciutat de Carcassona n'és un exemple. https://ca.wikipedia.org/wiki/Rastell

Rastell

Però va veure nombrosos cavalls de guerra lligats al rastell sota el cobert, abrigats amb gualdrapes gruixudes de feltre, i va buscar als voltants un lloc més apartat i en posició prou elevada per permetre-li controlar el pas per la carretera. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 255.].

RATINA f.:

V. retina.

2. RETINA (o ratina). f. ant.

Roba de llana o de pèl amb lligat de ris, que servia per a vestits de dona, per a cortinatges i estovalles; cast. ratina. Sis cortines de llit de ratina vermella... Cobretaulas de ratina musca guarnits de galó de seda, doc. a. 1774 (Aguiló Dicc., vii, 27). Me ha demanat tayadures de retina verda de la bata que li doní, doc. a. 1782 (BSAL, xxiv, 34). Retines finas de Inglaterra y del Buf de vuyt palms de ample... Ratines de tres palms de ample frisadas, Tar. preus 33.

    Etim.: del fr. ratine, mat. sign.

Amb la vivacitat i la gràcia que li eren naturals quan es trobava lluny de les mirades dels homes, madame de Rênal sortia per la porta vidriera del saló que donava al jardí quan a prop de la porta d'entrada va advertir el rostre d'un jove pagès, gairebé un nen, extremament pàl·lid i que acabava de plorar. Vestia una camisa d'un blanc immaculat i sota el braç portava una jaqueta de ratina violeta molt decent. [Stendhal. El roig i el negre (Le rouge et le noir. Trad. F. Toutain). Editorial Destino, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788496863590. 608 p. P. 41.]. 

RABENT (escrit també rebent). adj. i adv.

Molt ràpid; cast. veloz, rápido. Lejim... que, com veés un heretge en una casa en què ell era, que ell se exí rebent de la casa aquella, Eximenis Terç, c. 126. Al veure'ls enfilar-se rabents de roca en roca, Atlàntida vi. Se'n ve rebent com un llamp, Penya Poes. 247. Baixen rabents | amb ànsia de saqueig i de batalla, Alcover Poem. Bíbl. 56. Mentres la aigua que petava rabenta sobre les rajoles del terrat sorollava, Víct. Cat., Ombr. 26. L'altre es posà a cridar, però com que ho deia tan rabent, no li entenia mot, Santamaria Narr. 202.

    Fon.: rəβén (or.); ɾaβén (occ.); reβént (Maestrat); rəβént (mall., men.).

    Etim.: del llatí vg. *rapĕnte, var. del clàssic rapiente, ‘arrancant’. 

Rabent

La majoria de les damisel·les de Perpinyà -les vilaretes- afectaven no saber català. Les minyones del camp, filles de rics propietaris de la plana, fingien d'haver obligat la llengua per integrar-se millor a la institució i adquirir rabent bones maneres. Les vilaretes els feien sentir prou llur inferioritat. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 77.).

RAMBOLAR v. intr.

|| 1. Bramular, rugir (pir-or.); cast. rugir, bramar. Lo rey és a per 'qui, que rambula y que bralla, Saisset Passatemps 10.

|| 2. Renyar, escridassar (pir-or.); cast. rezongar, regañar. Encara en Guillem no fes sinó cridar y rambular; és que em pega y em blaveja de tantos, J. de Sant Salvador (Rev. Cat. iv, 84).

    Fon.: rəmbulá (pir-or.).

    Etim.: sembla var. de bramular, per metàtesi. 

Rambolar

Entre els altres soldats sota les seues ordres en Roger s'estima a molt l'Adrià Cugullera, un vinyater de Sant Feliu d'Avall. Baixet, molt morè, clafert d'acudits, no es podia pas dir que pequés per zel. Sovint, en Roger l'havia de rambolar. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 51.).

Rambolat

Quan París va caure, el 14 de juny, mossèn Puig va plorar de ràbia. Havia rambolat com un heretge, donant cops de puny a tots el objectes que tenia a l'abast. S'havia acarnissat en el capcinal com si fos el mateix Hitler. Va ficar un carpant contra un dels armaris de ferro de la cambra. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 62.).

RAMPINAR v. tr.

|| 1. Arreplegar amb el rampí, sia palla, sia herba, terra, etc. (Cerdanya, Ripoll, Empordà, Garrotxa, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic); cast. rastrillar. Aplegar ab lo rampí la palla, rampinar la palla, Lacavalleria Gazoph. Els que es queden al prat amb el rampí van rampinant l'herba seca que les forques no han pogut arreplegar, Scriptorium, nov. 1926.

|| 2. Traginar llenya arrossegant-la amb el rampí (Eiv.).

|| 3. intr. Alçar molt les potes de davant un cavall o altre quadrúpede (Empordà); cast. piafar, rampar. S'encabridava sens parar, romflant i rampinant furiosament, Víct. Cat., Vida 34. a) fig. Una nova onada, encabritant-se i rampinant com un cavall selvatgí, s'adressava de sobte devant ells, Víctor Català (Jocs Fl. 1903, 188).

|| 4. fig. Fer córrer l'ungla, robar coses petites o de poca importància (Empordà, Lluçanès); cast. rapiñar, hurtar. «Ves amb compte amb aquest, que rampina tot el que pot».

|| 5. Ensenyar les dents (Banyoles, segons Griera Tr.).

    Fon.: rəmpiná (or., eiv.).

    Sinòn.:— || 1, rampillar;— || 4, rapinyar. 

Rampinava

Pot ser, però, que aquest episodi no sigui cert, i que l'hagi inventat, per ridiculitzar-lo, l'advocat Meleddu (d'un dels pobles) que tenia el seu despatx en una tauleta del cafè Tettamanzi, on rampinava els clients passavolants, tot flairant els formatges que duien a les alforges. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 222.].

RAU-RAU m. 

|| 1. Soroll que es fa rosegant o rascant. Les moles començaven un rau rau que s'afogava ab l'estridència de l'aygua, M. Vilà (Catalana, ii, 202). 

|| 2. Doloret o malestar produït per una afecció nerviosa, per debilitat, per fam, etc. Ja no's recordaven de la pluja..., ni del rau-rau de la gana, Víct. Cat., Ombr. 31. 

|| 3. fig. Dolor moral, recança, remordiment. S'endevinava el rau-rau que a tothom feia l'haver de deixar aquells llocs, Caselles Mult.131. La consciència em feia rau-rau, Ruyra Pinya, i, 20. Això impressionaria Frederic i li deixaria un rau-rau al cor, Sagarra Vida, i, 260.

En les cares llargues i el caminar pausat, s'endevinava el rau-rau que a tothom feia l'haver de deixar aquells llocs. A l'últim, pels voltants de la casa de l’espasa, endolada per l’ombra de la nit, endolada del presagi de la mort, només hi restaven els veïns del barri, matadors de bous, carnissers, tripaires, vailets de l’Escorxador...  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 263.).

1. RAUC, RAUCA adj. 

Ronc, rogallós (pir-or.); cast. ronco. Oh quant és curt est dir e rauc, Febrer Par.xxxiii, 121. La qual... malaltia popular aportave los accidents seguents: gran dolor de cap, gran dificultat de alè y portava una veu rauca, doc. a. 1580 (Ardits, v, 248). Cap al teu clot tan lluny giro plorosa vista | i rauca veu, Berga MT 30.

    Etim.: pres del llatí raucus, mat. sign.

2. RAUC m. 

Crit de la granota (Fabra Dicc. Gen.).

3. RAUC, RAUCA adj. que porten els diccionaris Labèrnia i Saura amb el significat de «rench, coix», «cojo, derrengado», és una errada de còpia per ranc.

No podia parlar, almenys de manera intel·ligible: no es va molestar a aprendre la manera correcta de respirar. Com a màxim podia emetre una mena de rauc. Devia ser profundament humiliant per a un home galant. [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 142.].

Ell era terriblement seriós, però aquesta era gairebé l'única manera que tenia de demostrar-ho; i tenia molt en comú (tot i que sempre s'estaven barallant) amb un home gros i de cara vermella, d'atributs dubtosos i respiració rauca, que se suposava que entenia molt en gossos, tenia les mans grasses, i portava al dit índex un gran anell de plata que contenia cabells d'algú –Hyacinth creia que d'un terrier que havia estat molt esquerp. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 210.].

Rauc

Va tornar a la sala, amb les cames obertes, com si s'ho hagués fet a sobre. Cosa que, de fet, encara no havia comprovat. Es va estirar al sofà i va sentir un rauc sord que venia de l'altra punta. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 346.].

Raucar

No van ser gaires minuts de camí, però de tant en tant un dels dos s'aturava per esperar l'altre i ho aprofitàvem per escoltar. No se sentia cap soroll inusual: només el greu murmuri de les onades i el raucar dels habitants del bosc. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 46.].

RAUST m. ant. 

Rostit. No ús de totes salses, sinó les espesses bollides o salsa de pago e luxell e mitg raust, Eximenis Terç (ap. Roca Medic. 143). Si vols fer mig raust, mit gallinas en ast, Sent Soví 19.

    Etim.: del prov. raust, mat. sign.

Però que ningú no s'espanti, perquè, a més dels estudis introductoris que ens apropen a l'edat mitjana i als ingredients més comuns del moment, les receptes es llegeixen en català normatiu. Quan us demanin d'on heu tret la idea de l'espatlla de moltó a l'ast, el mig raust de gallina i la ginestada, podreu respondre amb orgull: "Del primer receptari conegut de cuina catalana".  (Joan Esculies, El 'Llibre de Sent Sovi', el nostre receptari més antic. Art. revista Sapiens núm. 152, febrer 2015, pàg. 70.).

RAUTAR v. tr. 

|| 1. Rascar (Gir., Empordà, Lluçanès, Pineda). Vella peça arquitectònica... bruna de sol, rautada dels vents, Lluís G. Pla (Catalana, ix, 107). A quatre grapes per terra, rautava i masegava pera posar-se dret, Víct. Cat., Ombr. 81. Començà l'amo de l'egua a rautar-li el morro, Bertrana Herois 82. «El gos rauta a la porta perquè vol entrar». 

|| 2. Rosegar superficialment, clavant les dents i emportant-se part d'una cosa (Puigcerdà, Bagà); cast. roer. «Les rates han rautat el formatge». 

|| 3. Rasar una mesura (Puigcerdà). Mesura rautada: mesura rasa. 

|| 4. Causar ronquera (segons Griera Tr.).

    Fon.: rəwtá (or.).

    Etim.: potser d'un creuament de raure i gratar, potser del llatí rasĭtare, mat. sign.

Amb tota serenitat i parant sempre amb els ulls ben oberts la finestra, va percebre un rautar de peus i mans per la paret; amb tota serenitat sentí, acte seguit, empènyer la finestra, amb tota serenitat la vegé obrir-se i passar, de primer, un feble raig de lluna, després un peu descalç i una cama i una altra cama; amb tota serenitat vegé caure un home dins del graner i estirar el coll endavant per a llucar en la fosca. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 120.).

RAVATA f.

|| 1. ant. Commoció, avalot de gent que es desavé. Si negú obrer ne moneder... torbarà ne mourà rauaca [sic, per errada de còpia) ne barayla..., que sia pres, doc. a. 1296 (Botet Mon. iii, 281). En la carrera haguem una poca de rauata de genets, Jaume I, Cròn. 433. Negun no's gos moure a pendre altra, si no solament lo veger..., per zo que ravata no s'i pusquen moura, Ordon. Bath. 586.

|| 2. Precipitació, arrauxament; cast. arrebato. M'és greu ço que yo ueg quant se fa ab rauata e no bé Jaume I, Cròn. 394. Moltes celades se fan que són perdudes en lo segle per rauata d'exir, Jaume I, Cròn. 425. Quan ve la pluja, no sol anunciar-se amb llargs preparatius. Estrepitosa ravata, o bé continuada, llangorosa alegria, Villangómez Any 43.

    Etim.: de l'àrab ribāṭ, ‘atac contra els infidels’, ‘alarma’. 

Ravata

» Vaig restar el que quedava de dia al rafal, profundament i estúpidament desesperat. Els meus protectors se n'havien anat, trencant així l'únic vincle que em lligava al món. Per primera vegada, sentiments de venjança i d'odi m'ompliren el cor sense que jo fes res per controlar-los; vaig deixar-me endur per aquella ravata i la meva ment començà a pensar en la destrucció i la mort. Quan recordava els meus amics, la veu reposada de De Lacey, els ulls gentils d'Agatha, l'exquisida bellesa de l'àrab, tots aquells pensaments s'esvaniren; vaig vessar un doll de llàgrimes, i fer-ho em tranquil·litzà una mica. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 125.].

REANUSAR v. tr. 

Anusar de bell nou; cast. reanudar. Ja me preparava per a reanusar mes excursions anyals, Vayreda Puny. 29.

Tornem endarrera i reanusem la qüestió en el mateix punt on la deixàrem, ja que el coneixement de ser la imatge sensorial un efecte determinant, brota simultàniament amb el coneixement de la realitat.  (Ramon Turró. Orígens del coneixement: la fam. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429115754. 236 pp. Pàg. 170.).

REBLIR v. tr. 

|| 1. Omplir atapeïdament, completament; cast. llenar, rellenar. Los vells... han los membres pus durs... perque abans se tanquen les vies e els ca nons se reblexen pus forts tots, Collacions 191 (Aguiló Dicc.). Per tenir es serró sempre ple, reblit y sonant, Roq. 32. S'inflava un pujolet reblit de pinar,Galmés Flor 36. Lo Castell remoreja... y sos merlets negregen reblits de caps,Costa Agre terra 81. Tenia sa casa reblida de mobles antichs, Roq. 52. Alícia en son llit de xicaranda, reblert d'escultures, Roig Flama 94. a) fig., de coses immaterials. La filla de Tàntalo... me rebleix de injúries, Alegre Transf. 49. 

|| 2. Omplir de terra o pedres la cavitat o cavitats d'una paret, marge, pou, camí, etc., de manera que desapareguin la cavitat o cavitats i romangui una superfície aplanada; cast. ripiar, rellenar, cegar. Atrobaren una fibla qui hauia hun palm e mig d'ampla e era tota reblerta, Codi Çagarriga 122. Ne caues e forats fer, ne pous reblir, doc. a. 1393 (BSAL, viii, 381). Lo clot que faràs per al mayol no la y torns més, rablex-ho d'altra terra, Palladi 151. Mentres que les bombardes e artelleria turmenta o combat la torre, aquella reblexen que no y hauia loch per a estar la gent de peu, Esteve Eleg. m 1 vo. Granets menuts per reblir... les encletxes de les muntanyes, Penya Mos. iii, 63. Na Patarrà té una semblança d'aljub i de pedrera..., quedà reblerta a força de tirar-hi es codolam de s'espedregar, Camps Folkl. ii, 58. Reblir una ferida, una úlcera:(ant.) fer regenerar la carn de manera que les vores de la ferida tornin ajuntar-se i desaparegui la cavitat. La úlcera de tot en tot sie reblida, Cauliach Coll., ll. vii,d. 1a, c. 6. 

|| 3. Cobrir de pedres o d'altre material llançat. Ja havien pres de la terra les faldes plenes de pedres; no restava sinó que'l reblissen, Quar. 1413, 243. Hon pluia de morters de coure allí'ls reblesca, Coll. Dames 879. 

|| 4. Soterrar (Monnòver, Biar, El Pinós); cast. enterrar. T'encontres en que el gat s'ha mort de fam... No tens més remey que reblí-lo... Abans de reblí-lo, l'escorches, Cañís 65. 

|| 5. Passar els fils de la trama per entre els de l'ordit (Mall.); cast. tramar. «Aquest tros ha d'anar reblit de blau». Dues stovalles rablides de cotó squequadas, Inv. Grau, a. 1489.

    Fon.: rəbblí (or., bal.); rebblí (occ.); reβlíɾ (val.).

    Conjug.: segons el model partir, però el participi passat té dues formes: reblit ireblert.

    Etim.: del llatí replere, mat. sign. ||1.

El frare reblert de caritat cristiana s'ha apropat al cos de la morta de mort dubtosa per beneir-lo, però el Belarmino el fa fora del local de la Mary a puntades de peu.(Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 377.).

El quinzè dia vaig tornar a veure el gran riu, i vaig coixejar fins al campament central. Era en un rabeig del riu, envoltat de bardisses i de bosc, amb una vora ben plena de fang pestilent i les altres tres encerclades amb una desbaratada tanca de joncs. [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 51.].

REBOLL m.

|| 1. Brot d'un arbre, i especialment el que neix de la rabassa (Ribagorça, Solsona, Cardona, Plana de Vic, Val., Calp, Mall.); cast. retoño. Tothom qui tayl reboyls en ço d'altre, pach dos sous, doc. a. 1393 (BABL, xii, 194). Un petit reboll abrigaria la nafra de la soca, Pons Auca 199.

|| 2. Alzina, roure o olivera jove, que neix de la rabassa d'una altra (Conflent, Empordà, Berguedà, Ribagorça, La Llitera, Val., Mallorca); cast. carrasca, coscoja. a) Roure en general (Urgell, Segarra); espècie Quercus lusitanica (Conca de Barberà, Alt Camp de Tarr., Val.), Quercus coccifera (Pallars), Quercus pyrenaica (Serra de Prades), ap. Masclans Pl. 185.

|| 3. Mata, arbust; planta que no arriba a esser arbre (Ross., Conflent, Pego, Mall.); cast. mata, arbusto. ¿Com has pogut, reboll de garriga, acampar | en eix rònec terreny?, Berga MT 61.

|| 4. Llana curta dels xais (Camp de Tarr.).

Reboll: llin. existent a Cast., L'Alcora, Almassora, Val., etc.

    Fon.: rəβóʎ (pir-or., or., bal.); reβóʎ (occ., val.).

    Var. ort. ant.: reboyl (Tres. Pobr. 10).

    Var. form.: rebroll.

    Etim.: del llatí *repŭllu, mat. sign. ||1. Segons G. de Diego Dicc. 5723 b, cal suposar dos orígens diferents: *repullus per al cast. repollo i per a les formes que signifiquen ‘brot’, i *robullus (derivat de robur, ‘roure’) per al cast. rebollo i cat. reboll en el sentit de ‘roure’). 

Rebolls

L'únic so era el de les seves passes sobre el paviment i la remor del vent entre les branques dels pins i dels rebolls seculars. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 151.].

REBUF m.

|| 1. Acció de bufar amb força; cast. resoplido.

|| 2. Expansió de l'aire al voltant de la boca d'una arma de foc en sortir el tret (val.); cast. rebufo.

|| 3. Paraula o frase brusca, dirigida iradament a algú; cast. remoque, sofión, tarascada. No em vingueu amb males cares ni rebufs!, Oller Febre, ii, 209. La seva muller... era la que tot ho governava, ab uns crits, uns rebufos y uns cops de geni tan promptes, Vilanova Obres, iv, 18.

    Var. form.: rebufo (Rebufo: Ignominiosa rejectio, Infamis repulsa, Lacavalleria Gazoph.).

    Etim.: derivat postverbal de rebufar. La forma rebufo és una reconstrucció de singular analògic damunt la forma de plural rebufos.

El seu sofriment va augmentar, va esvanir-se insensible ment, i es va quedar com adormida. La comtessa jove va trobar que la mare s'havia permès de fer-li un rebuf una mica sec, i va pensar que al vespre una moixaina o algu nes atencions bastarien per a la reconciliació.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 243.].

REDOL m.

|| 1. Figura circular (Tortosa, val., eiv.); cast. ruedo, rodete. Posaran cascun d'aquells noms en un redolí petit de cera... e puix fan venir un infant poch qui no haja conexença de negun dels dits redols o redolins, Eximenis Dotzèn, c. 388 (Arch. Ib. Am. xxiv, 334).

|| 2. Porció de superfície de contorn aproximadament circular; porció que hi ha al volt d'un punt determinat (mall., men.); cast. ruedo. Dues flors d'un brotet sortiren dins un redol, Aguiló Poes. 219. Estimava més jugar que treballar en el seu redol, Rosselló Many. 60. Especialment: a) Porció de camp on es cria o conra una planta determinada. Un redol de ordi sembrat, doc. a. 1620 (arx. de Pont d'A.). «L'amo de Son Rossinyol | diu que es cantar no sega, | però fa anar es tai alegre | i estrenyen es redol» (cançó de segar, Mall.).—b) Porció més o menys gran de terreny, situada al voltant o a les proximitats d'un punt determinat. No hi havia una ànima en tot aquell redol, Penya Mos. iii, 189. Pels rodols [sic] d'Aljandar campava un moro bandetjat, Camps Folkl. ii, 65.

|| 3. Grup isolat; conjunt poc nombrós de persones o coses separat dels altres (bal.); cast. grupo. «Un redol de cases»: cast. un caserío. «Un redol de gent»: un grup de persones, de forma aproximadament circular. Vaig veure en la plassa | de gent gran redol, Penya Poes. 107.

    Loc.—a) A redols: a porcions separades unes de les altres, sense continuïtat. Dins la nit plena d'estrelles | qui s'apleguen a redols, Riber Sol ixent 12. «Rossinyol de primavera, | ja pots començar a cantar, | que he sentit dir que ja hi ha, | a redols, qualque cirera» (cançó pop. Mall.).—b) Tenir un redol negre per a algú: tenir-li mala voluntat, rancor (St. Joan de S.).

    Var. form.: rodol (men.).

    Fon.: reðɔ̞́ɫ (val.); rəðɔ̞́ɫ (mall., eiv.); ruðɔ̞́ɫ (men.).

    Etim.: de ròdol (<llatí rotŭlu, ‘rotlle’), amb canvi d'accent per adopció del sufix -ol (és un cas anàleg al de la doble forma còdol i cudol). 

Redol

El seu somriure, com la seva veu, és bonic, però és un somriure covat per un ascetisme frustrat i per la sospita que l'amor no és sinó un diminutiu d'autolesió. Prefereix la seva pròpia companyia. A l'hivern, una habitació tranquil·la, una butaca, un llibre obert en el redol projectat per un llum, una confortable austeritat. O bé, a l'estiu, una excursió solitària pels prats, herboritzant tot el dia, no més amb la navalla, el sarró per als espècimens i un entrepà o dos com a companyia. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 48.].

REFILADISSA f. 

Seguit o conjunt de refilades; cantadissa d'ocells; cast. gorjeo. La sonadora de llaüt... regalant com la refiladissa d'oriol mangarell a dins la brosta, Carner Lluna 107.

De primer, mentre començava el di­buix, el petit Andreu intents endevinar quina cosa xiulava el seu pare : tan aviat li semblava una masica que conei­xia corn una pura i simple refiladissa. De tota manera, li agradava sentir-lo xiular, perquè això volia dir que estava content d'alguna cosa.  (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 97.).

REIG m. 

|| 1. ant. Rei. La forma reig equivalent a ‘rei’ s'ha conservat en la toponímia i en l'antroponímia. a) topon. Molins de Reig, forma antiga del nom de l'actual Molins de Rei (apareix en un doc. de l'any 1387 ap. Est. Univ. xiii, 108, i fins en un de l'any 1599 ap. Col. Bof. xli, 377). Collet del Reig: turó emboscat del Ripollès (Labèrnia-S. Dicc.). Puig-Reig: poblet del Berguedà. Puig de Reig: muntanya en el terme de Bunyola (Mall.). Fonteta del Reig: font situada en el terme de Benifaió (Ribera de Xúquer).—b) Llin. existent a Anglès, Castelló d'Empúries, Cornellà, Fontcoberta, Palamós, Fornells de la Selva, Porqueres, Vilademuls, L'Ametlla, Cardona, Malgrat, Montmajor, Premià de Mar, Barc., Benifallet, Vilallonga, Artesa de S., Balaguer, Borriol, Val., Alaquàs, Al., Dénia, Muro d'Alcoi, Mall., Eiv., etc. 

|| 2. Peix de l'espècie Umbrina cirrosa, de forma rodonenca, amb les escates argentades (Bal.); cast. berrugate. 

|| 3. a) Peix de l'espècie Sciaena aquila, molt gros, de carn blanca i molt alimentícia (Tarr., Tortosa); cast. corvina.—b) Peix de l'espècie Corvina nigra (Barc., Val., Mall.); cast. corvina. (V. corball || 1). Retg [sic] tonyina, tortuga... e tot altre peix de tall, doc. a. 1324 (Archivo, i, 367). La liura carnicera de mujals, de lisses..., de lops, de mort, de reg [sic], doc. a. 1370 (BABL, xii,148). La libra carnissera del corbay, del amffós, del reig e de tot peix semblant, doc. a. 1373 (arx. mun. de Barc.). Salmó o estorió o enfós o reyg o cèrnia, Flos medic. 269 vo. 

|| 4. a) Bolet comestible de l'espècie Amanita caesaera, de color vermellós per damunt i groc clar per sota, de capell molt voluminós i de gust molt bo a la majoria de les comarques (Empordà, Montseny, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà); cast. seta real.—b) Reig blanc: bolet de l'espècie Amanitopsis baccata (Masclans Pl. 186).—c) Reig bord, Reig de fageda, Reig fals, Reig foll, Reig tinyós o Reig vermell: bolet verinós, de l'espècie Amanita muscaria, que damunt el barret té motetes blanques i es fa a boscos de mòdegues i a algunes pinedes; cast. culato falso.

    Loc.

—Dormir com un reig: dormir profundament (Cullera).

    Fon.: réʧ (or., occ., val., bal.).

    Etim.: del llatí rēge, ‘rei’.

Reig (enllaç)

-¿Quina mena de bolet és aquest?—vaig demanar.

-Un reig bord em va respondre en Satoru, vermell com un perdigot.

-Però si es molt verinós!—va exclamar el mestre.

[Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban, Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 65.].

REPUSSAR v. tr. 

|| 1. Fer sortir a cops de martell un dibuix en relleu en una placa metàl·lica, un cuiro, etc. (Fabra Dicc. Gen.); cast. repujar. 

|| 2. Anar a recercar les olives, a recollir les que han quedat sense collir (Floresta); cast. rebuscar. 

|| 3. Rebutjar (segons Fabra Dicc. Gen.).

    Sinòn. (castellanisme):— || 1, repujar.

    Etim.: del llatí repulsare, ‘tornar empènyer’, ‘rebutjar’.

Els vailets el repussen, el baten. Ell els resisteix i exclama: 

—Reina, tingueu pietat!  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 95.].

RETRUNY m. 

Retrunyiment. Sobrepujant als retrunys de les trabucades, Vayreda Puny. 223.

    Etim.: derivat postverbal de retrunyir.

de petita, les pedres de la mandra; / algun sepulcre amb les portes retrunyents  [Edgar A. Poe. Poesia   completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 92. 46 pàgs. Pàg. 125.].

RAUMAR v. tr. 

Remugar, fer la segona mastegada les ovelles, cabres o animals bovins (Bonansa, Pont de S., Serradell); cast. rumiar.

    Fon.: rawmá (occ.).

Lligat a la grívia, nu i prou ensangonat, de genolls i amb un pedaç lligat a la boca que li impedia d'escopir la palla que algú li havia ficat a dins, entre les cabres que raumaven (i si raumaven de matí era que algú les havia alimentat de nits) i el miraven entre indolents i encuriosides, hi havia en Belardo de can Banya, amo de més de dos mil caps de besti­ar menor i no menys de quaranta vaques, dues botigues a Tremp i part a la mina de carbó. (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 16.).

RAVENXINAMENT m.: 

V. revenxinament.

REVEIXINAMENT (o revenxinament). m. 

Acció i efecte de reveixinar; cast. erección, tiesura, irritación.

REVEIXINAR (o revenxinar). v. tr. 

|| 1. Girar en direcció contrària a la normal; caragolar violentament; cast. virar, revolver. Martelino se torcé les mans e los dits e les cames e encara la boca, e los ulls reveixinats girats en vermell, Decam. i, 155. 

|| 2. Eneriçar, enravenar una cosa que normalment és flexible i ajaguda; cast.encrespar, erizar. El gos... revenxinava la cua i es posava a lladrar, Víct. Cat., Ombr. 61. Anar molt revenxinat: anar molt tibat, amb aspecte d'orgull. 

|| 3. fig. Enutjar, irritar fort i visiblement; cast. irritar, sulfurar, rebelar. La societat privilegiada sota la qual es revenxinava el seu orgull, Lleonart Cov. 15. Revenxinant-s'hi a la poca estona per encarar-se amb la seva tia, Pons Com an. 33. 

|| 4. fig. Reviscolar, refer d'una malaltia, d'un estat de gran depressió (Empordà, Garrotxa, Guilleries); cast. rehacer, reponer, reanimar. «El llum es reveixina»: es diu d'un llum que semblava apagar-se i torna fer més claror. 

|| 5. refl. Esser un suro atacat pels reveixins.

    Fon.: rəβəʃiná, rəβəɲʃiná (or.); rəvəʃiná (bal.); reviɲʃiná (Freginals).

    Var. form.: arreveixinar, enreveixinar, enrevenxinar.

    Etim.: derivat de reveixí.

–Fora, grans bagasses, fora! Mes la xurma enfebrada de les femelles es ravenxinava, rompia en xiscles, no volia pas desdir. I, entre homes i dones, se va alçar tal avalot de renecs, d’obscenitats i improperis, que, a empentes i revolades, va caldre escombrar a tothom de la capella mortuòria, abans no s'acabés de profanar. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 265.).

REBARBA f. 

Desigualtats dels cantells dels fulls de llibre quan vénen de la impremta, i que l'enquadernador talla amb la guillotina (Tortosa).

Ell feia sonar la sirena i vigilava el gran rellotge de marcar a l'entrada i a la sortida; ell rebia directament les setmanades dels treballadors i oficinistes dels comptables Bravo i Rodríguez i pagava puntualment cada dissabte; ell rebia del cap de personal, que els hi feia arribar per un home de confiança, els sous de tècnics i laborants, que pagava religiosament cada final de mes; ell enviava documents a les oficines centrals de Barcelona i donava curs als que li arribaven; ell comp0tava al cèntim la despesa de llapis i provetes, controlava una a una les entrades de maons i ferralles, registrava cada partida de peces expedides pel taller de la rebarba.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàgs. 78-79.).

1. REBEC m.

Extrem torçut; porció extrema que fa angle amb la resta de l'objecte de què forma part (Mall., Men.).

    Fon.: rəβék (bal.).

    Etim.: de bec amb el prefix re-.

2. REBEC (i dial. rebeco), -ECA adj.

Indòmit, difícil de fer obeir; que manifesta mal geni, refractari a seguir les suggerències o indicacions d'altri (Gir., Garrotxa, Plana de Vic, Solsona, Cardona, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Mall.); cast. terco, tozudo, cascarrabias. Per fer por a la quitxalla rebeca, Vilanova Obres, iv, 227. Se li manifestava a estones ab un singloteig rebeco, Pons Auca 266. Puc ser rebec, però... de rebec a grosser..., Pons Com an. 46. Sa nina no era gens rebeca, i feia sempre allò que sa mare volia, Alcover Cont. 6. Dexant-la pujar rebeca, consentida, Girbal Pere Llarch 12. a) fig., aplicat a coses inanimades. Quan se topen ab una consonant rebeca, Pons Auca 149. Per mica que... pogués arrapar-s'hi la jonça o clavar-li l'ungla el rebec alzinall, Vayreda Puny. 22. Brunz aquí l'himne rebec, Dolç Somni 74.

    Fon.: rəβέk (or.); rəβέku (Vallès); rəβέ̞ko (mall.).

    Etim.: del cast. rebeco, ‘isard’.

El vell coronel tailandès, cansat pel decalatge horari, amb una se­nyora granota com a medalla, barbotejava onomatopeies orientals, rebec a tots els fonemes francesos.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 340.).

REBELLÍ m.:

V. revellí.

1. REVELLÍ m.

Obra de fortificació separada de la principal per a defensa dels baluards, muralles, etc.; cast. rebellín. Pera defensar-se de estos enemichs, seria menester que deuant lo portal de la ciutat hi hagués un reuellí, Moradell Prel. 48. Tallats sovint dins l'espessor de la muralla, per cent portes, per revellins i per ridortes, Colom Nerto 56.

    Etim.: del cast. revellín (< fr. ravelin, it. rivellino), mat. sign.

N’és compacta, gruixuda, alta, bordada de matacans mil desfets, de rebellins sense acabar, de torres afegides. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 13.).

REBLAR v. tr. 

|| 1. Omplir de reble els buits d'un marge, d'una paret (Gandesa, Tortosa, Val., Mall.); cast. rellenar. E reblant en lo mitg de bon reble ab bon morter tot de cals e grava, doc. a. 1404 (Alm. Isl. Bal. 1876, p. 79). a) fig. Posar un reble a un vers, completar-lo amb la rima deguda; cast. ripiar. Que em lliguen amb el clergue... Xavier, rebla el vers, Pere Quart («Raixa», 91). 

|| 2. Doblegar la punta d'un clau clavat, quan surt a l'altra banda de la cosa clavada, perquè el clau estigui més fort i la punta no pugui fer mal; cast. remachar, roblar. 

|| 3. Fer cabota a cada banda d'un clau o espiga de ferro que travessa dues peces, perquè quedi ben ferm i no pugi sortir; cast. remachar, roblar. Rebla clau ab clau,Egidi Romà, ll. iii, d. 2a, c. 10. Mes el clau no se li havia posat bé; necessitava reblar-lo, Pons Auca 265. 

|| 4. Entre espardenyers, donar els dos punts darrers a la part de la punta que han de travessar totes les llates (Solsona). 

|| 5. fig. Arreglar, fer anar dret; corregir pel càstig o per imposició autoritària (occ.); cast. arreglar. «Ja el reblaré, jo, an aqueix!»

    Fon.: rəbblá (or., bal.); rebblá (occ.); reβláɾ (val.).

    Etim.: segons G. de Diego Dicc. 5722, del llatí robŏrare, ‘reforçar’: la forma catalana reblar sembla demanar una variant llatina *robŭlare, que podria haver-se produït per analogia del sufix -ulare d'altres verbs com regulare, undulare, etc.

L'endemà la policia va reblar la seva argumentació amb helicòpters i vehicles blindats. Abans que es dissipés el fum havien quedat segats uns quants centenars de vides més.  (Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país (Analfabeten som kunde räkna, trad. l. Solanes i I. Falcó). Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-96735-97-2. 392 Pàgs.Pàg. 47.).

REBOSILLO m. (castellanisme) 

|| 1. Peça de roba fina que en la indumentària femenina anterior al segle XX cobria el cap, els costats de la cara, l'esquena i els pits, i acabava en punta prop de la cintura; es va dur sobretot per les dones mallorquines, que a vegades duien dos rebosillos, o sia, un de gran a sota i un de petit damunt l'altre; cast. rebociño, rebocillo. Que no es pugan vestir ni usar teles de or y plata, ni puntes, fil, botons y brodadura de lo mateix..., comprenent-se també en assò los rebocillos o mantellines, que no són pròpiament vestits, doc. a. 1692 (BSAL,iii, 175). Treis-me també es rebosillo | amb volant de cadeneta, Aguiló Poes. 108. Un rebocillo de brocat finíssim, Oller Fig. pais. 173. 

|| 2. fig. Bocinet de roba que posen en el forat de la trompa i del grall de les xeremies que comunica amb el sarró, perquè els pèls que cauen o es desferren de dins el sarró no se fiquin dins el xeremió o dins la trompa, cosa que embussaria el pas de l'aire (Mall.). 

|| 3. fig. Gaia triangular de terra que queda a un costat després de senyar damunt un terreny les quarterades per a establir una propietat rústica (Manacor).

    Loc.

—Aquí està es rebosillo!: expressió equivalent a «aquí està el busil·lis!» (Men.).

    Fon.: rəβuzíʎu (or., men.); rəβozíʎo (mallorquí).

    Intens.:—a) Augm.: rebosillàs, rebosillarro.—b) Dim.: rebosillet, rebosilletxo, rebosillel·lo, rebosilleu, rebosilliu, rebosilló, rebosilloi.—c) Pejor.: rebosillot.

    Etim.: pres del cast. rebocillo, dim. de rebozo.

Unes passes enrera del criat, hi havia una donzella, quasi una nina. No duia, com solen les criades de Mallorca, vestidura pagesa ni es tocava amb el rebosillo. S'abilla­va amb una roba blanca de seda i tafetà, i un vel a la usança mora li cobria part del rostre. Aguantava amb una ma un llum d'oli, mentre amb l'altra protegia la flama de l'oratge.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 22.).

REBRETS

Abarrotats

Frare Anselm, per la vostra eloqüença avui rebrets plaer o vilania; parlar us vull amb tota cortesia perquè donets a mon parlar creença. Quan us veurets en la reial presença...  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 31.).

1. RECA 

Mot usat només en la frase «En reca siga», que es diu quan s'ha anomenat una persona difunta (Calp); cast. en paz descanse.

    Fon.: ɛn rέka síɣa (Calp).

    Etim.: del llatí requĭe, ‘descans’.

2. RECA f. 

Nen; «rapaz, chiquillo, chicuelo» (Ferrer Dicc.).

Observa que la ciutat torna a caure en la moderació i la complaença, i la seva pròpia passivitat quan els nazis van ocupar el poder h reca molt.  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 143.]. 

RECALCAR v. tr.

|| 1. Pitjar, estrènyer una cosa amb una altra; cast. apretar. Ela l'estreny, fa'l acurar, | car no volria may vagar, | tant li sap bo lo recalcar, Fasset, v. 1478. Ab la mesura | ben asachsada | e recalcada, Spill 12067. Recalcar: Stipo, constipo; Farcio, infercio, refercio, Nebrija Dicc. Mesura pitjada o recalcada, Pou Thes. Puer. 207. Afican la verga y la recalcan bé als costats, Agustí Secr. 93.

|| 2. Picar una peça de ferro per un extrem per escurçar-la i engruixir-la; cast. recalcar. Sis martells de obrar, tres martells de recalcar, doc. a. 1465 (BDC, xxiv, 125).

|| 3. Tallar a un arbre la rama, deixant-li els caps de les branques mestres, perquè prengui més força (Mall.).

|| 4. Fer que una cosa carregui el seu pes amb força damunt una altra; refl. o intr., Recolzar amb força sobre el seu suport; cast. apoyar, afirmar. Caminava silenciosament, recalcant els talons a terra, Puig Servitud 41. Va passar recalcant-se amb el parassol..., una mica per ajudar-se, Llor Jocs 74.

|| 5. refl. Asseure's amplament, amb comoditat, repenjant-se o carregant el propi pes damunt el seient; cast. repantigarse.

|| 6. fig. Marcar intensament una cosa que es diu o es mostra; pronunciar-la o fer-la amb accent, amb força, amb insistència especial; cast. recalcar. Tot dinant ho contà, recalcant-ho, brodant-ho, afegint-hi algunes dites, Pons Auca 265. No pot pas esser!—varen recalcar els demés, Casellas Sots 19. La Pepa... afectant sos ayres y recalcant son garbo, Pons Auca 18.

|| 7. intr. o refl. Girar-se el peu una bístia, ensopegant; cast. torcerse el pie. Recalcar, o ensepegar la cavalcadura: Calcitro, Torra Dicc.

|| 8. intr. Fer una balançada momentània de major amplitud un vehicle que es mou inclinant-se a un costat i a l'altre de la posició d'equilibri; cast. recalcar.

    Fon.: rəkəɫká (or., bal.); rekaɫká (occ.); rekaɫkáɾ (val.); rəсəɫсá (Palma).

    Etim.: del llatí recalcare, intensiu de calcare, ‘pitjar’.

El cap d'aquest pare, recalcat al respatller del seient i lleugerament inclinat, estava en una posició indolent que retratava una cal ma perfecta, una plenitud suau de joia. Els braços, mig adormits, deixats blanament fora de la poltrona, acaba ven d'expressar una idea de felicitat.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 167.].

RECATADAMENT adv. (castellanisme) 

Amb circumspecció, evitant exhibir-se; cast. recatadamente. Portar-se recatadament ab algú: Caute consideratissimeque agere cum aliquo,Lacavalleria Gazoph. La Carlota no contestà, preferint no allargar la conversa per entregar-se recatadament a vagues meditacions, Víct. Cat., Film (Catalana,i, 444).

Aquell dia amb prou feines li va fer un petó al pare, i no es va acomiadar de la tieta, cosa que, a la dona, sempre li ha recat. En fi, ma germana era un esperit lliure i suposo que, per a ella, ma tieta i mon pare eren el paradigma de l'abnegació. Coneixent-la mínimament, a casa s'hi devia trobar ofegada, necessitava volar. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 73.).

RECIALLA f. 

|| 1. Retalls de metall; cast. recizalla (Labèrnia-S. Dicc.). 

|| 2. Deixalla, allò que resta d'una cosa passada o ja usada (val.); cast. resto, reliquia. Les arques d'atre temps són resialles dels moros, Martí G., Tip. mod.i, 251. Aquest motiu despectiu era una recialla... de les antigues rivalitats,Salvador FB 11. Especialment: a) Dolor o defecte físic que queda com a residu o conseqüència d'una malaltia (val.); cast. achaque.

    Fon.: resiáʎa (val.).

    Etim.: del llatí recisalia, ‘retalls’.

L'inspector no era capaç de veure que l'en­sopiment general era l'únic fet avaluable, en termes morals, a La Farga: una mena de recialla de la guerra; el seu afany d'exhausti­vitat era perniciós, car no proporcionava als seus destinataris la clau per a interpretar-lo; si volia ser útil, les seves conclusions només podien ser parcials, amb el propòsit exprés de dotar cadas­cuna de les parts de l'instrumental adient per no cometre els mateixos errors i, dones, d'evitar nous accidents.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 342.).

1. RECLAU f. ant. 

Contraclau d'un portal. Que les pedres del dit portal, axí com la fas o la cara e les claus o reclaus e cantons, sien aprimats e gentilment obrats, doc. a. 1439 (arx. parr. d'Igualada).

2. RECLAU m. 

|| 1. Faixa de pedra diferent, per la seva consistència i color, de la resta de pedreny que forma una pedrera (Mall.). 

|| 2. Pedra que surt de la línia o superfície normal d'un camí o carrer (Mall., Eiv.). Han motivat aquest projecte es clots y reclaus de què està plena sa carretera,Ignor. 36. 

|| 3. Angle entrat, raconada (or., occ.); cast. recodo, esconce. Concediren llicència... per a clòurer un reclau que no passa, situat en lo carrer den Ripoll, a fi de ocupar lo terreno de dit reclau, Rúbr. Bruniquer, v, 181. 

|| 4. Tros de bancal o de taula d'hort que està com afegit i sortint de les línies regulars d'un terreny quadrangular (Tortosa). 

|| 5. Escorpí, aràcnid que pica amb la punta de la coa (Reus, Gandesa, Calasseit); cast.alacrán.

    Fon.: rəkláw (or., bal.); rekláw (occ.); rikláw (eiv.).

Després d'una incursió nocturna d'aquesta mena enmig de cúmuls estel·lars, per damunt dels reclaus habituals del pensament i la mirada, algunes persones se senten capaces de copsar l'eternitat.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 15.].

REDELL! interj., eufemisme

de redéu. Com hi ha redell, y qui no ho vulga creure, que ho vagi a veure, Bosch de la Trinxeria (ap. Aguiló Dicc.). Pos, redell, ¿no veus que som tres carros?, Guinot Capolls 63. 

Redell

L'habitació de l'àvia Flett està plena de postals i flors. La noia de les begudes -sembla que es diu Jubilee- bromeja d'una manera cridanera sobre aquella abundància: xiscla, incrèdula; fingeix que està escandalitzada.

-No! Un altre ram! Redell, senyora Flett! Vinga, digui'm, on se suposa que he de trobar un lloc per posar un altre ram en aquesta jungla que té vostè aquí? [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 286.].

REDOL m. 

|| 1. Figura circular (Tortosa, val., eiv.); cast. ruedo, rodete. Posaran cascun d'aquells noms en un redolí petit de cera... e puix fan venir un infant poch qui no haja conexença de negun dels dits redols o redolins, Eximenis Dotzèn, c. 388 (Arch. Ib. Am. xxiv, 334). 

|| 2. Porció de superfície de contorn aproximadament circular; porció que hi ha al volt d'un punt determinat (mall., men.); cast. ruedo. Dues flors d'un brotet sortiren dins un redol, Aguiló Poes. 219. Estimava més jugar que treballar en el seu redol,Rosselló Many. 60. Especialment: a) Porció de camp on es cria o conra una planta determinada. Un redol de ordi sembrat, doc. a. 1620 (arx. de Pont d'A.). «L'amo de Son Rossinyol | diu que es cantar no sega, | però fa anar es tai alegre | i estrenyen es redol» (cançó de segar, Mall.).—b) Porció més o menys gran de terreny, situada al voltant o a les proximitats d'un punt determinat. No hi havia una ànima en tot aquell redol, Penya Mos. iii, 189. Pels rodols [sic] d'Aljandar campava un moro bandetjat, Camps Folkl. ii, 65. 

|| 3. Grup isolat; conjunt poc nombrós de persones o coses separat dels altres (bal.); cast. grupo. «Un redol de cases»: cast. un caserío. «Un redol de gent»: un grup de persones, de forma aproximadament circular. Vaig veure en la plassa | de gent gran redol, Penya Poes. 107.

    Loc.—a) A redols: a porcions separades unes de les altres, sense continuïtat. Dins la nit plena d'estrelles | qui s'apleguen a redols, Riber Sol ixent 12. «Rossinyol de primavera, | ja pots començar a cantar, | que he sentit dir que ja hi ha, | a redols, qualque cirera» (cançó pop. Mall.).—b) Tenir un redol negre per a algú: tenir-li mala voluntat, rancor (St. Joan de S.).

    Var. form.: rodol (men.).

    Fon.: reðɔ̞́ɫ (val.); rəðɔ̞́ɫ (mall., eiv.); ruðɔ̞́ɫ (men.).

    Etim.: de ròdol (<llatí rotŭlu, ‘rotlle’), amb canvi d'accent per adopció del sufix -ol(és un cas anàleg al de la doble forma còdol i cudol).

Aquesta mar no s'assembla gens a la nostra. Es una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors canviants. Coagulada a redols, endurida. Peró l'enyor. L'e­nyor només perquè, en veure-la, pens que tu restes a l'altra banda i que de mar a mar, de riba a riba, hi ha menys camí que de ciutat a ciutat.(Carme Riera. Ted eix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs.Pàg.31.)

-Quan facin cap a aquell redol, aquella porció de terreny no gaire gran, plana i mig circular, us asseguro que quedaran atrapats, sense sortida.(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 226.).

Es aleshores, quan entro en aquest redol d'idees i raonaments, que veig com ha estat d'egoista, possessiva i gelosa.(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 154.).

 el safareig a un angle solellós / del pati: roba estesa regalima, / la masovera surt i crida l'aviram, mentre al / bladar transita la recol·lectora,  / que escampa al seu redol (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 396.).

«El que tenen les dones de d'aquest imaginari, d'aquest redol de mantenir sempre envers ell mateix i més impressionant és la semblança terra on va néixer i on voldria morir envers tot allò que li importa... (Simona Skrabec. La història es torna a escriure sempre de nou. /sobre Josep Pla/. Article L'Avenç, feb 2017, úm. 443.pg. 60.).

REDOLTAR v.:

V. redortar.

REDORTAR (i dial. redoltar). v. tr.

|| 1. Caragolar, posar en espiral; cast. ensortijar. Los cabells... a vegades redortats en lo cap, Metge Somni iii. Del collar d'aur redortat ab diverses floretes, doc. a. 1410 (Anuari IEC, v, 653).

|| 2. Abraçar, envoltar de cosa enfiladissa, que es caragola. a) Per ext., Envoltar de prop; cast. cercar, abrazar, rodear, enguirnaldar. Las barracas redoltadas de canyas y resseguidas per enredaderas, Pons Auca 246. Agata, sa fidel esposa, que el va redoltant de maynada, Lluís Via (Catalana, ii, 14).

    Var. form.: redoldar (Pons Auca 15).

    Etim.: derivat de redorta.

L'hereuet, condemnat a l'execució estricta de les disposicions testamentàries, llençà uns quants renecs, maleí els ossos del Jutge... Mes per fi s'executà, i com los corbs que el redoltaven li havien deixat diners frescos, pagà el semestre de pensió a sos germans, un a compte de dot a sa tia, i durant uns quants dies se cregué feliç.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 93.).

REDORTA (i dial. redolta i ridorta). f.

I. || 1. ant. Peça que forma espiral; caragol, barra entorcillada; cast. espiga, espiral. E fon cinta d'una redorta | de vímens mesclats ab fil d'aur, Metge Fort. 69. Item una radorta patita de ferro, doc. a. 1437 (BABL, xi, 160). Un cabaç d'argent daurat..., a l'entorn de la boca o vora una redorta ab II anses d'argent daurat, fet a manera de corda, Inv. Anfós V, 170. Dos cosidors de llibres de llenyam ab ses redortes y calaxos, doc. a. 1593 (Butll. Bibl. Cat. v-vi, 212).

|| 2. Premsa de fuster, per a subjectar fustes encolades (Mall.); cast. gato, cárcel.

II. || 1. Sarment, branca de cep o de parra (Penedès, Camp de Tarr.); cast. sarmiento.No sia nuyl aleynador ni nuyl altre hom qui gos taylar ne esquexar redortes en les uinyes del terme de Vals, doc. a. 1299 (BABL, xii, 203). Que nigun logat o logadera no gos aportar-se'n de la vinya de altri ceps, redortes ne plexels,Mostass. Agual. 21 vo. 

|| 2. Branca de bedoll o de salanca o castanyer, apta per a servir de lligall a una garba, a un feix de llenya, a les fustes d'un rai, etc. (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); cast.vilorta. Una mena de llanxes amb troncs d'arbre lligats amb redortes, a estil dels rais, Violant CP 33. 

|| 3. Planta ranunculàcia de diferents espècies del gènere Clematis, principalment la Cl. vitalba, Cl. recta i Cl. flammula (pir-or., or.); cast. clemátide, hierba muermera.Ridorta, mata espinosa: Silvestris vitis, Hoc Viburnum, Lacavalleria Gazoph. Ja entre els cabells nuosos d'una ridorta pres, Atlàntida vi. Las redortas, llambruscas, sarsaparrellas, s'enfilen pels arbres, Bosch Rec. 168. Las entrebancadas redoltas que guaitavan per demunt de la paret de tanca, Querol Her. cab. 383. Com una ridolta a un ram, Guimerà Poes. 81. (V. vidalba). a)Ridorta fumadora: branqueta de vidalba que els nois encenen i fumen a manera de cigars (Camp de Tarr.).

Redorta: a) topon. La Redorta: partida del terme de Sant Pere de Torelló (Plana de Vic), de la qual neix la Riera de la Redorta que desaigua al Ges (afluent del Ter).—b)Llin. existent a Malla, Les Masies de Voltregà, etc. N'Esteve ça Redorta, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 86).

    Loc.

—O fusta o redolta: es diu per significar que cal prendre una decisió, resoldre una disjuntiva.

    Fon.: reðɔ́ɾta (Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp); rəðɔ́ɫtə (Penedès, Vendrell, Camp de Tarr.); riðɔ́ɾtə (Ross., Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Maresme, Barc.).

    Var. form. (molt dial.): didorta.

    Etim.: del llatí retŏrta, ‘retorçuda’.

-¿On teniu la maça, el rampí i les redortes? [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 279.].

REDOSSAT, -ADA adj. 

Abrigat, posat a redòs; cast. abrigado, resguardado. No tenia humor... ni per beure una mica de vi a la taverna redossada, Pla CV 50.

Ara, només, ple de silenci, / com la terra llaurada en caure el dia,  / redossat a l'abric de les muntanyes,  / en quietud i soledat espero   / la caiguda suau de la llavor. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 80.).

REFACCIÓ f.:

V. refecció.

REFECCIÓ f.

|| 1. Acció de refer, de reconstruir o restaurar; cast. restauración. Diners o qualque cosa ysque d'aquè, és ordenat per los dits ciutadans de metre en obra o refectió dels murs de la ciutat, Cost. Tort. I, i, 15.

|| 2. Acció de restaurar les forces vitals per l'alimentació; l'aliment que es pren per conservar les forces; cast. refección. En lo loch en lo qual nós reebrem nostra refecció, Ordin. Palat. 21. La dita refecció deu esser donada al dit cors per sosteniment de salut, Oliver Exc. 72. Faça'm gràcia de venir... per pendre ab nosaltres una poca de refectió, Tirant, c. 93.

|| 3. Restitució, compensació per una quantitat perduda o pagada indegudament; cast. refacción.

    Fon.: rəfəksió (Barc.); refeksió (Val.); rəfəʦió (Palma).

    Var. form.: refacció (doc. a. 1484, ap. Aguiló Dicc.; doc. a. 1618, ap. BSAL, ix, 141); refaiçó.

    Etim.: pres del llatí refectiōne, mat. sign.

En fi, a còpia de lamentacions... vaig cedir una mica... em vaig avenir a un compromís, a emprovar-me un vestit adobassat... un que havia fet la Nora de dos abrics vells del seu home... Una refecció heterogènia... estava bufó guarnit amb allò... més aviat grotesc, estava; allò no tenia forma de res, però m'estalviava els sospirs... Amb la mateixa inspiració vaig heretar una gorra, de dos colors, amb l'escut, una minúscula gorreta rodona...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 188.].

REFILAR v. tr. o intr.

I. tr.

|| 1. Agusar; fer acabar en punta; cast. aguzar, afilar. «Ja pots refilar les ungles!»a) especialment, Agusar el bigoti. Aportant cabelleres, cabells llarchs, mostatxos refilats, doc. a. 1666 (BSAL, iii, 167).—b) fig. «Cal refilar l'enginy».

|| 2. Picar els cércols de les bótes per fixar-los al lloc que els correspon (or., occ.).

II. || 1. Cantar o sonar fent refilets; cast. gorjear, trinar. a) intr. «En esser post es solei, | ja no és hora de cantar; | ¿saps quan has de refilar? | Com ne fa d'aquell vermei» (cançó pop. Mall.). Per mi refilen tórtores i merles, Verdaguer Idilis. Els músics... refilaven de valent, Massó Croq. 61.—b) tr. Refila que refila el cant de Gabriel, Verdaguer Flors Mar. 94. Refilar la veu: cantar molt bé, modulant graciosament i adornant les notes (Mall.).

|| 2. ant. Roncar. En lo punt en lo qual més la son nos liga | y dels treballs la gran fatiga | sol descanssar, | en començant a refilar, | yo somniaua, Somni J. Joan 78.

|| 3. intr. Volar o córrer veloçment, brunzint (val.); cast. rehilar.

|| 4. tr. Llençar una cosa lluny amb força (Escrig Ll., Martí G. Diccs.). Ser més ruín que la tenca, | és pitjor que lo que tiren | y com ya no hu vol ningú | al escusat ho refilen, Martí G., Tip. mod. ii, 166.

|| 5. tr. Sortejar llençant en l'aire una moneda o una altra cosa (Escrig-Ll., Martí G. Diccs.).

|| 6. Menjar o beure molt de pressa (Martí G. Dicc.).

    Fon.: rəfilá (or., bal.); refilá (occ.); refiláɾ (val.).

    Etim.: de filar, amb el prefix re-. 

Refilaven

La vergonya, la por, les defenses que alçava passaven per arrogància als ulls dels altres. I sabia que exagerava el seu paper de nena rica, malcriada i despreocupada. No era tan guapa i brillant com les altres noies del seu entorn, les que refilaven amb un somriure confiat «No en tinc ni idea», convençudes que si no ho sabien no podia ser... [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 488.].

REFISTOLAR v. refl. 

Eixerivir-se, animar-se (Ross., Cardona, Solsona); cast. reanimarse. «Com s'ha refistolat quan ha vist que li anaves a l'ajuda!»L'aucell, ara lluent, refistolat, i cantant feia l'escaleta, Saisset Bestis y gent, 6.

REFISTOLAT

[c. 1900; alteració de refitoler, variant de refetorer 'frare encarregat del refetor', considerat xafarder i presumit, amb influx de enfaristolar-se] Carregat d'adorns. Carregat de pretensions. Enfaristolat. (http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0115495)

Carlí, juga­dor i personatge d'hostals, no fa l'efecte que el vell Salvi que, segons la fotografia que en conservem gastava uns mostatxos refistolats i tenia mirada d'escurçó, estigués massa disposat a perdre el temps amb aquests efemina­ments. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.106.).

Precisament la humitat del medi on les sípies munten la seva festassa anual dóna molt de joc per a escriure la notícia. Cada any, amb aquesta companya del diari, rèiem amb la nota de premsa de l’Aquàrium. Però és que després, rèiem amb les versions de la nota de premsa esdevinguda notícia —aquest procés de translació i de dissimulació donaria per una tesi-, que competeixen en refistolament prosaic. O en ridícul, segons els casos. (Anna Ballbona. Disbarats, 3. La voracitat de les sèpies i altres animals. Article revista L'Avenç, núm. 432, març 2017, pàg. 8.).