RI-RU

1. RIAL m.

Rieral. Una tartana pujaua rial amunt, Espriu Lab. 120. Pels rials baixa el carro, Espriu Lírica 13.

Rial: llin. existent a Ribes, Torroella de M., Salt, Espunyola, Montmajor, El Bruc, etc.

2. RIAL adj. (dial.):

Rials

Després del bany de mar tornàvem a casa, dinàvem i fèiem la migdiada. No era obligat dormir, però sí jeure al llit. Després berenàvem i ja podíem sortir a jugar amb els amics. Anàvem amb bicicleta, sortíem a pescar amb canya al port, o corríem pels rials i ens colàvem a les vinyes per enfilar-nos als garrofers i arreplegar el que poguéssim -préssecs, figues, ametlles o avellanes-. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 188.).

RIBALDA

Lo cel veig [que] ja plora aicella cruel hora; no fuig, si bé demora, la gran tempesta. La ribalda trixaire, aprés la mort del fraire. a despit de sa maire, serà novia.

E lo cel me demostra que en la terra nostra sia nova emposta de llonga guerra. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 184.).

RIBELL m.:

V. llibrell.

Ribell

Però no aconsegueix que el seu jove marit pari de beure, la nit de noces: xuma ginebra directament de l’ampolla durant tota la nit, mentre el tren els porta cap a Montreal; beu i dorm i ronca, i vomita en un petit ribell, al seu compartiment de primera classe. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 108-109.].

RIBELLA f.:

V. llibrella.

LLIBRELLA (i ses var. gibrella i ribella). f.

|| 1. Llibrell d'escurar els plats (Penedès, Eiv.); cast. barreño. Una librela gran de melica, doc. a. 1412 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Una gibrella gran envernissada, doc. a. 1546 (Alós Inv. 62). Llibrelles grans de escurar envarnisades a quatre sous, doc. a. 1655 (Capit. Iuiça, c. 40). Dos ampolles de vidre... y una llibrella pintada de pisa, doc. a. 1662 (Est. Univ. x, 136). Segons el vocabulari de terrisseria publicat en el BDC, xiii, 54, la gibrella es diferencia del gibrell per esser més alta, més arrodonida i de base més estreta.

|| 2. Plat envernissat de roig, per a menjar, més fondo que el plat ordinari (Valldemossa).

|| 3. Llibrell molt gros on aboquen el menjar de diferents persones, que van prenent cullerades del mateix recipient; això és ús freqüent entre pescadors (Costa de Llevant i de Ponent) i entre pagesos (Tortosa).

|| 4. Llibrell més petit que l'ordinari (Priorat); cast. lebrillo.

|| 5. Llibrell gros i alt, que serveix per a passar la bugada, fent el mateix servei que el cossi, però amb la diferència que aquest és ovalat i la llibrella és rodona (Morella); cast. tina.

|| 6. Recipient de terrissa, de metall o de vidre, en forma de plat de vores relativament altes i més ample de dalt que de baix, destinat principalment a posar-hi l'aigua de rentar-se les mans i la cara (Ll., Massalcoreig, Camp de Tarr., Mall., Men.); cast. jofaina, palangana.

|| 7. Orinal (Esterri, Pla d'Urgell, Vallès, Sta. Col. de Q.); cast. bacín.

|| 8. Recipient planer que serveix per a fer-hi les deposicions els malalts que no poden alçar-se del llit (Mall., Men.); cast. palangana.

Fon.: ʎiβɾéʎa (val.); ʎiβɾéʎə (eiv.); ʒiβɾéʎə (or., eiv.); ʤiβɾéʎa (Esterri); ʧiβɾéʎa (Bonansa); ʤiβɾéʎɛ (Ll., Urgell); riβéʎɛ (Priorat); riβéʎə (Camp de Tarr., Mall., Men.); riβéʎa (Tortosa).

Intens.:—a) Augm.: llibrellassa (gibrellassa, ribellassa).—b) Dim.: llibrelleta (gibrelleta, ribelleta), llibrelliua, llibrellona (gibrellona, ribellona), ribelletxa, ribelleua.—c) Pejor.: llibrellota (gibrellota, ribellota).

Sinòn.:— || 1, llibrell, greala;— || 6, greala.

Etim.: de llibrell, feminitzat.

Es rentà a la ribella que li havia preparat la criada, s'afaità la barba, que ja li començava a blanquejar, pentinà els cabells cada vegada més esparsos, i es posà roba neta. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 62.).

RIBOLL m.:

V. reboll.

REBOLL m.

|| 1. Brot d'un arbre, i especialment el que neix de la rabassa (Ribagorça, Solsona, Cardona, Plana de Vic, Val., Calp, Mall.); cast. retoño. Tothom qui tayl reboyls en ço d'altre, pach dos sous, doc. a. 1393 (BABL, xii, 194). Un petit reboll abrigaria la nafra de la soca, Pons Auca 199.

|| 2. Alzina, roure o olivera jove, que neix de la rabassa d'una altra (Conflent, Empordà, Berguedà, Ribagorça, La Llitera, Val., Mallorca); cast. carrasca, coscoja. a) Roure en general (Urgell, Segarra); espècie Quercus lusitanica (Conca de Barberà, Alt Camp de Tarr., Val.), Quercus coccifera (Pallars), Quercus pyrenaica (Serra de Prades), ap. Masclans Pl. 185.

|| 3. Mata, arbust; planta que no arriba a esser arbre (Ross., Conflent, Pego, Mall.); cast. mata, arbusto. ¿Com has pogut, reboll de garriga, acampar | en eix rònec terreny?, Berga MT 61.

|| 4. Llana curta dels xais (Camp de Tarr.).

Reboll: llin. existent a Cast., L'Alcora, Almassora, Val., etc.

Fon.: rəβóʎ (pir-or., or., bal.); reβóʎ (occ., val.).

Var. ort. ant.: reboyl (Tres. Pobr. 10).

Var. form.: rebroll.

Etim.: del llatí *repŭllu, mat. sign. ||1. Segons G. de Diego Dicc. 5723 b, cal suposar dos orígens diferents: *repullus per al cast. repollo i per a les formes que signifiquen ‘brot’, i *robullus (derivat de robur, ‘roure’) per al cast. rebollo i cat. reboll en el sentit de ‘roure’).

Llavors, recordo Carlov, agafant fort un riboll d'alzina amb les dues mans, mirant la nostra felicitat i dient-nos que aviat s'acabaria «l'època més fosca de les nostres vides». Després d'això ja el sento llegint la carta de Pau Casals. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 35.).

RIDORTA f.:

V. redorta.

REDORTA (i dial. redolta i ridorta). f.

I. || 1. ant. Peça que forma espiral; caragol, barra entorcillada; cast. espiga, espiral. E fon cinta d'una redorta | de vímens mesclats ab fil d'aur, Metge Fort. 69. Item una radorta patita de ferro, doc. a. 1437 (BABL, xi, 160). Un cabaç d'argent daurat..., a l'entorn de la boca o vora una redorta ab II anses d'argent daurat, fet a manera de corda, Inv. Anfós V, 170. Dos cosidors de llibres de llenyam ab ses redortes y calaxos, doc. a. 1593 (Butll. Bibl. Cat. v-vi, 212).

|| 2. Premsa de fuster, per a subjectar fustes encolades (Mall.); cast. gato, cárcel.

II. || 1. Sarment, branca de cep o de parra (Penedès, Camp de Tarr.); cast. sarmiento. No sia nuyl aleynador ni nuyl altre hom qui gos taylar ne esquexar redortes en les uinyes del terme de Vals, doc. a. 1299 (BABL, xii, 203). Que nigun logat o logadera no gos aportar-se'n de la vinya de altri ceps, redortes ne plexels, Mostass. Agual. 21 vo.

|| 2. Branca de bedoll o de salanca o castanyer, apta per a servir de lligall a una garba, a un feix de llenya, a les fustes d'un rai, etc. (Ribagorça, Pallars, Conca de Tremp); cast. vilorta. Una mena de llanxes amb troncs d'arbre lligats amb redortes, a estil dels rais, Violant CP 33.

|| 3. Planta ranunculàcia de diferents espècies del gènere Clematis, principalment la Cl. vitalba, Cl. recta i Cl. flammula (pir-or., or.); cast. clemátide, hierba muermera. Ridorta, mata espinosa: Silvestris vitis, Hoc Viburnum, Lacavalleria Gazoph. Ja entre els cabells nuosos d'una ridorta pres, Atlàntida vi. Las redortas, llambruscas, sarsaparrellas, s'enfilen pels arbres, Bosch Rec. 168. Las entrebancadas redoltas que guaitavan per demunt de la paret de tanca, Querol Her. cab. 383. Com una ridolta a un ram, Guimerà Poes. 81. (V. vidalba). a) Ridorta fumadora: branqueta de vidalba que els nois encenen i fumen a manera de cigars (Camp de Tarr.).

Redorta: a) topon. La Redorta: partida del terme de Sant Pere de Torelló (Plana de Vic), de la qual neix la Riera de la Redorta que desaigua al Ges (afluent del Ter).—b) Llin. existent a Malla, Les Masies de Voltregà, etc. N'Esteve ça Redorta, doc. a. 1315 (Col. Bof. xxxix, 86).

Loc.

—O fusta o redolta: es diu per significar que cal prendre una decisió, resoldre una disjuntiva.

Fon.: reðɔ́ɾta (Pallars, Ribagorça, Conca de Tremp); rəðɔ́ɫtə (Penedès, Vendrell, Camp de Tarr.); riðɔ́ɾtə (Ross., Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Maresme, Barc.).

Var. form. (molt dial.): didorta.

Etim.: del llatí retŏrta, ‘retorçuda’.

Ridorta

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

1. RIS m. ant.

Rialla. Dix... que son plor tornaria en benanança, e los ris de auarícia tornaria en plor, Llull Felix, pt. viii, c. 27. Nostre senyor Jesuchrist, lo qual és ris e joch e goig de vida eternal, Arn. Vil. i, 162. Ton ris és plor e ton plorar contenta, Pere Torrella (Cançon. Univ. 171). Mon ris o plor qualque d'ells me seguesqua, Ausiàs March liv.

Etim.: pres del llatí rīsu, mat. sign.

2. RIS ant. part. pass.

de riure. (V. riure).

3. RIS m. ant.

Arròs. Cargua de ris, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 20). Riz e amenles, la carga dóna de reua IIII diners, doc. a. 1287 (RLR, iv, 375). Mantega, ris, amelles, doc. any 1295 (RLR, v, 87).

Etim.: del gr. oryza, mat. sign.

4. RIS m.: cast. rizo.

|| 1. Floc de cabells o pèls caragolats. Ses atlotes del dia | amb tants de rissos y flochs, Roq. 22. Pels riços que li pengen del capsal, Costa Trad. 145.

|| 2. Teixit en el qual un segon ordit forma baguetes o anelletes de pèl més o menys rectes o inclinades sobre el fons d'aquell, molt atapeïdes i curtes en els velluts arrissats, i més llargues i aclarides en alguns teixits de fantasia i en altres d'ús domèstic, com les tovalles russes i certs articles de tovalles per a bany (Pons Ind. text.).

Intens.: risset, rissàs, rissot.

Etim.: pres del cast. rizo, que és un italianisme.

5. RIS m., nàut.

a) Tros de cordeta que, juntament amb altres de consemblants, cosits a la faixa de rissos, serveix per a aferrar un tros d'una vela llarga, és a dir, exposada al vent, reduint-ne l'extensió; cast. rizo.—b) Cadascun dels trossos d'una vela que es poden aferrar per mitjà dels dits trossos de corda; cast. rizo.—c) Faixa de rissos: cadascuna de les rengleres de rissos que porta una vela; en les embarcacions llatines se'n diu tercerol.

Etim.: del fr. ris, mat. sign., mot d'origen escandinau.

6. RIS

Llin. existent a Barc., Alcarràs, Corbins, etc.

ni els morts festius empedreïts, / tempten les aigües als seus llits, / perquè ni un ris no vibra [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 978-84-7727-574- 9246 pàgs. Pàg. 119.].

RIZOMA m., neol. bot.

Tronc horitzontal subterrani que treu tanys amb fulles per la superfície superior i arrels per la inferior; cast. rizoma.

Etim.: pres del gr. ῥίζωμα, ‘arrel’.

Fosos en aquest mateix magma, tamisats per un sumptuós joc de vels que fa dubtar de si la identitat de l'escriptor difunt no és la mateixa identitat que la de l'escriptor viu, la manca de creativitat s'erigeix en la fèrtil matèria creativa d'aquesta novel·la (Climent de Josep Mª Fonalleras) rizomàtica. ( Lluis Muntada, La perdurabilitat. Art. revista L'Avenç. núm. 389, abril 2013. P. 6.).

RODAMATOLLS

El rodamatolls es va immobilitzar. -Foteu el camp o us faig a miques –continuà la veu. En Galceran feia esforços per veure-hi en la negror. S'abraonà cap on sentia la veu mentre un espetec espaordidor omplia el bosc. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 47.).

RODARROSTOS

—Prou! -En Galceran s'hi abraonà. L'altre, incapaç de defensar-se, sentí les tenalles dels dits de ferro del rodarrostos enemic de Sa Majestat, i començà a ofegar-se. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 48.).

RODA-SOQUES

|| 1. m. Ocell petit, negrós, que va per les soques dels arbres (Gandesa, Calasseit).

|| 2. m. i f. Persona errabunda, que sempre va rodant, que va i ve molt (Empordà, Lluçanès, Pla de Bages, Vallès, Camp de Tarr.); cast. andorrero.

Fon.: rɔðəsɔ́kəs (or.); rɔðasɔ́kes (occ.).

Roda-soques

Apa, home! Que a Itàlia us varen aporrinar perquè havíeu robat un pinyol de magrana! Ets un roda-soques, i no un viatger de debò. Us preneu més franqueses amb els senyors i les persones honrades que les que us per meten el vostre naixement i els mèrits de la vostra heràldica. No sou digne d'una paraula més; si no, us diria poca-vergonya! Us planto. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 61.].

RODODENDRE

El rododendre (Rhododendron, del grec: rhodos, "rosa", i dendron, "arbre") és un gènere de plantes amb flor dins la família Ericàcia. Aquest gènere comprèn entre mil i mil tres-centes espècies i la majoria tenen flors molt vistoses. Inclou plantes de jardineria com l'azalea. És la flor nacional del Nepal. L'única espècie de rododendre autòctona als Països Catalans és el neret (Rhododendron ferrugineum) que viu a l'alta muntanya.

El gènere Rhododendron es caracteritza per tenir espècies arbustives i rarament arbres grans, l'espècie més menuda fa de 10 a 100 cm d'alt i la més gran, R. giganteum, uns 30 metres. Les fulles estan disposades en espiral. Poden ser plantes de fullatge persistents o caducifòlies. El gènere tropical Vireya està format per plantes epífites. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Rododendre)

Va continuar fora del seu camp de visió uns quants metres encara i es va amagar darrere matoll de rododendres en una platabanda que hi havia al llarg de l'edífici. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 246.].

Van voler tancar les reixes, defensar els rododendrons, el tou de margarides... La turba ho va desfer tot, ho va esventrar, torçar, va esquarterar la paret... Allò era pitjor que una esllavissada, era una cavalcada de desferres... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 243.].

Rododendre (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

RODONELL m.

Rodona petita; cercle petit; cast. circulito. A l'entorn del finestró la claror hi feia com un difús rodonell de boira blavosa, Víct. Cat., Vida 98. a) Nom d'una campana petita de la catedral de Vic (V. rodomell).—b) Rotllo guarnit de campanes, a l'església (Griera Tr.).—c) La sarment del país (Caçà de la Selva, ap. Griera Tr.).

Rodonell, topon.: nom d'una muntanya del Rosselló.

Fon.: ruðunéʎ (or.).

Etim.: derivat dim. de rodó.

En les cases de molt moviment d'entrants i sortints, com estudis, despatxos, obradors, etc., hom s'estalviava la feina d'anar a obrir cada vegada que entrava o sortia algú gràcies al cancell, que donava accés lliure al pis i que es mantenia ajustat, per mitjà del pes d'una bossa de perdigons col·locada al darrera. S'anunciava l'obertura del cancell per l'esquellerinc del "sonall", que consistien en un cèrcol proveït de sonalles, per l'estil del rodonell de les esglésies, aparell en forma de roda voltada de campanes que es fa sonar en certes cerimònies litúrgiques, especialment en la Consagració. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 34.).

ROGALL m.

|| 1. Inflamació de la gargamella que fa fer una veu aspra i sorda; el so aspre que es produeix a la gargamella d'un malalt, d'un agonitzant, etc.; cast. ronquera. Hi si'l rugall, pantaix ni tos lo desengana, Somni J. Joan 1819. Hi que no'ls fa nosa la tos ni'l ruguall, Proc. Olives 1218. Tals vents encara engendren moltes vegades rugalls, Albert G., Ques. 51 vo. Moltes tossines, rugays, refredats, Roq. 3. a) fig., So aspre i confús d'una cosa inanimada; cast. ronquera, resuello. El rogall de la mar era més perceptible, Víct. Cat., Cayres 250. Haver resistit tres anys els rogalls del fonògraf, Llor Jocs 164.

|| 2. Botet de caçar guatlles (Empordà); cast. reclamo.

Rogall (escrit Rugall): llin. existent a Arbúcies, Enviny, Peramea, St. Joan les A., etc.

Var. form.: rugoi (eiv.); regull (Lacavalleria Gazoph.; Amb gran regull dient-me quiscun que engollria... los trossos flamejants, Atlàntida iv).

Fon.: ruɣáʎ (Conflent, Solsona, Camp de Tarr.); ruɣáј (Empordà, Garrotxa, Vic, Mall., Men.); roɣáʎ (Vall de Barravés, Gandesa, Tortosa, Maestrat); ruɣέʎ (Cardona); ruɣóј (Eiv.); rəɣúј (Lluçanès, Plana de Vic).

Etim.: probablement derivat del llatí raucu, ‘ronc’.

El rogall del telèfon em recorda que poc dura la tranquil·litat, a la casa dels pobres.

-Èlia, nena, com és que no véns?

M'eixugo els mocs amb el puny.

(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 181.).

—Sisplau, no tenim encara el desfibril·lador? —va repetir (volia que sabessin que estava fent alguna cosa). Els tertulians, en sentir-lo, van fer diversos crits rogallosos de to interrogatiu i van trotar, junts i feixucs, cap a l’home estirat a terra. Van comprendre que havien de posar el rar i tan poc valorat sentit comú que posseïen al servei de la urgència mèdica. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàg. 41.).

Rogall

No havia acabat de parlar quan es va sentir un altre crit, aquest cop de ràbia i dolor, ofegat immediatament en un rogall de mort. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 174.].

Rogallosa

-Silver -va dir l'altre; i em vaig fixar que, a part de tenir la cara molt vermella, parlava amb una veu rogallosa com un corb i fimbrejant com una corda tensa—. Silver—va dir-tu ets vell i honrat, o almenys en tens la fama; i tens diners, cosa que no es pot dir de gaires mariners; i, si no m'equivoco, ets un home valent. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 129.].

ROGLE m.:

V. rotlle.

ROTLLE (i dial. rotle, rogle, rotlo, rotllo). m.

I. || 1. Full de paper, pergamí. metall, etc., disposat donant una o més voltes a un eix; cast. rollo. Volem que puxats fer escola ho escoles ho oratori ab rotlle o ab rotlles, axí com tots los altres juheus dels altres lochs, doc. a. 1327 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Un rolle, un libre de profecies, doc. a. 1376 (Miret Templers 560). Un rotllo de pergamins que no són de utilitat, doc. a. 1774 (Aguiló Dicc.). (V. rollo).

|| 2. Rosca, volta d'una serp o d'una cosa en espiral; cast. rosca, espira. Rolle de serp, o plech: Rosca de culebro, o pliego, Nebrija Dict.

II. || 1. Circumferència; cast. ruedo. «Yo», dix Sathanàs, «he encircuida la terra aderredor»; vet, donchs, ací lo rotle; donchs lo rotle és lo senyal del dimoni, Sermons SVF, i, 235. Amb el temps posau una soca de deu pams de rotlo an es glop de ses aygos, Ignor. 21.

|| 2. Objecte de forma de circumferència; cast. aro, redondel. Especialment: a) ant. Coll en forma d'anell aplanat, que els jueus duien com a distintiu de raça. En qual manera se ha fer lo sagrament per lo jueu contra lo christià, tenint lo rotle al coll, Drets sup. 6.—b) Mocador plegat i enrotllat al voltant del cap, que portaven els pastors joves (Tortosa, Beseit, Xerta).—c) Salomó o corona de llums d'una església (Ll., Urgell); cast. araña. Sis lànties, ço és quatre del rotlo de la sglésia e altar, doc. a. 1436 (Miret Templers 454). Per a cera pel rotlle i demés gastets, Serra Calend. folkl. 38.—d) Roda de fusta voltada de campanetes, que es fa voltar i sonar en alçar Déu i en cantar el Glòria; cast. rolde de campanillas. Lo rogle: Rota multis tintinnabulis affixis, Pou Thes. Puer. 112. Un rogle ab sis o set campanetes, doc. a. 1603 (Aguiló Dicc., ii, 147).—e) Estalvis en forma anular, de roba, de fusta, de metall, etc., per a col·locar-hi la cassola o l'olla damunt sense tocar o cremar les estovalles (val., bal.).—f) Peça de fusta amb un forat circular en el centre, que serveix de suport a un braser (bal.); cast. tarima.—g) Conjunt de garbes disposades en forma circular amb les espigues cap a fora, abans de començar a bastir la garbera (Vall de Barravés).—h) Garlanda de l'era (Sanet).—i) Conjunt de manats de palla d'ordi que es col·loquen tot al voltant de l'interior de la sitja o graner, abans d'abocar-hi el blat, per evitar que el gra toqui la paret i aplegui humitat (Mall.).

|| 3. Conjunt de persones o animals disposats en forma de circumferència al voltant d'un espai o d'un objecte o objectes; cast. corro, ruedo. Entrà lo Emperador per la cambra, e veu-los que stauen en un rotle fet, Tirant, c. 196. Ne trova un rotllo de dones, Milà Rom. 168. Dins un rotllo de nines, Canigó ii. Rogles formant, la gent de l'horta | la Missa d'Alba espera allí, Llorente Versos 38. El rotlle dels festejadors creixia sempre entorn la Nieves, Víct. Cat., Mare Bal. 57. a) Conjunt de bestiar reunit dins la pleta o corral per a dormir, voltat dels manyacs i esquellers (occ.).—b) Rodona de molts presos formada dins una presó a efectes de reconèixer-ne algun com a presumpte autor d'un delicte; cast. rueda de presos.—c) Ball de rotlle: ball rodó (occ.). Jatsia la Mort ab molt dura dança | metentnos e'l rotlle amena'ns dellà, Anòn. Dansa.—d) El rotle: nom de diversos jocs infantils en què els jugadors o jugadores formen una rodona (val.).

|| 4. Conjunt de coses disposat al voltant d'una altra o d'un espai buit; cast. corro, grupo. El primer rogle de bordes que se trobe venint de la frontera, és Noarre, Coromines Card. 306.

|| 5. per ext., Part d'una circumferència o d'una figura circular; cast. ruedo. Amb tres rotllos de papera sota la barba, Ruyra Parada 18.

III. Objecte o figura de forma de cercle, de disc; cast. ruedo, redondel, círculo, rodaja.

|| 1. Tall rodó de carn, de peix, etc.; cast. rodaja.

|| 2. Estera rodona que se sol posar sota una taula; cast. ruedo.

|| 3. Halo, cercle lluminós al voltant d'un astre, sobretot de la lluna; cast. halo. Un gran roglo que parex entorn del sol: Hic hallo, corona, Pou Thes. Puer. 213.

|| 4. Sistema de caçar ocells consistent en una enviscada d'un tros de terreny circular en el centre del qual es posa com a reclam un niu amb ocellets (Xàtiva, Mall.).

|| 5. a) L'espai circular que forma una era de batre cereals (Bal.).—b) En les possessions grans, cadascun dels espais circulars d'una era al voltant dels quals rodava un grup de bísties guiades per un tocador (Mall.). Es deia «una era de dos rotlos», «de tres rotlos», etc., segons la grandària de l'era i el nombre de rotlos que s'hi podien formar.

|| 6. Porció de terreny empedrada en el bosc, de forma circular, damunt la qual es basteix una sitja de carbó (Mall.). Trossejava els troncs vora el rol·lo de la sitja, Pons Llar 13.

|| 7. Porció de terra, de forma circular, on s'ha format i cuit un formiguer (Mall.).

|| 8. Espai circular on se celebren danses. El fester... il·lumina de llum fantàstica el rol·lo del ball, Pons Llar 48.

|| 9. Porció de camp on es cria o conra una planta determinada, on habiten certs animals de caça, etc. (Urgell, Segarra, Tortosa, Val.). «Ací farem un rogle de blat».

|| 10. Extensió de terreny. A bon rotlle: a molta distància. «La masia és a bon rotlle d'ací» (Pla d'Urgell). «Fes-te rotlle enllà»: fes-te un tros lluny (occ.). Bon rotlle: bon tros, molt (Urgell, Segarra, Conca de Barberà). «Hem guanyat diners, i ara tenim bon rotlle més que no teníem». «Aquesta casa és bon rotlle més gran que l'altra». «No n'hi ha tant ni de bon rotlle»: no n'hi ha tant ni amb gran diferència.

Loc.—a) Fer-se es rotlo de sa coa: fer la seva voluntat sense limitacions (bal.).—b) Posar el peu a rotlle: fer bondat, posar-se dintre de la llei.—c) Sortir a rotlo: sortir al mig, aparèixer. Treure a rotlo: fer aparèixer, anomenar, citar, fer que es parli d'una cosa. Per fer sortir a rotlo tota aquesta faramalla de mallorquinadas, Aguiló Rond. de R. 5. Cada tres paraules s'onclo Pep sortia a rotlo, Roq. 39. Res de treure a rotlo tots es seus escrits, Ignor. 2.—d) Sortir del rotlle: separar-se dels companys de conversa o de reunió.—e) Escopir en el rotlle: ficar-se en la conversa dels altres.—f) Pixar fora rogle: parlar inoportunament o erradament (val.). .—g) Fer rotlle: fer-se escoltar o respectar, tenir prestigi. Eren hòmens de capa y espasa y que feen rogle, Rond. de R. Val. 48.—h) Fer rotlle a algú: prestar-li atenció, tenir-li respecte quan parla..—i) Fer fer rotlle: fer eixamples, obligar la gent a separar-se, a fer lloc..

La meitat dels jubilats excursionistes havien anat acostant-se al Mercedes i a la moto, formaven rogle al seu voltant i ho observaven tot, vehicles i tripulants, com una escena o espectacle inesperat i per alguns —se'ls notava en la cara embadalida— objecte de la més gran perplexitat: sí que deuen pensar, es va dir ell, que formem una parella ben curiosa,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 22.).

Feia estona que plovia intensament quan van cridar el conductor per una altra expedició urgent amb l'ambulància, ells dos tornaren a pujar a la sala d'acompanyants de l'UCI, no hi havia cap informació nova sobre l'estat del germà, i van seure en les butaquesques procurant descansar, en altres rogles nocturns hi havia qui roncava en la penombra. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 71.).

ROLEU m. (gal·licisme)

Rodet, cilindre per a entintar un motlle, per a destriar o distribuir una massa; cast. rodillo. La persiana... començà a lliscar pausadament, arrossegant los borrallons... per a anar-los entregant al erissós roleu que els esperava, Oller Fig. pais. 83.

Etim.: pres del fr. rouleau, mat. sign.

Roleu

Allò va succeir realment. Aquell esdeveniment, aquella revelació! Cap dels diversos membres de la família no va posar cap objecció a la meva decisió de reparar i pintar el sostre del meu dormitori. Ni tan sols ningú no em va preguntar per què necessitava l'escala, ni per què escorcollava el cobert a la recerca d'un roleu, tant si aquell acte meu era un capritx momentani com si era un gest carregat de sentit metafòric. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 216.].

ROMÀTIC, -ÀTICA adj.:

V. reumàtic.

REUMÀTIC, -ÀTICA adj.

|| 1. Pertanyent o relatiu al reumatisme; que pateix de reumatisme; cast.reumático. Los splenètichs e malencòlichs arat són fets reumàtichs, Cauliach Coll., vi, 1a, 1. Casi tothom se quexa de dolor reumàtich, Ignor. 6. a) subst. m.Reumatisme. «En fer temps humit, ja em torna agafar el reumàtic».

|| 2. Humit, malsà per l'excés d'humitat (or., occ.); cast. mohoso, húmedo. Con alscunes cases voltades, les quals an pocs espirayls, ne raumàtigues [sic],Arn. Vil. ii, 108. Dorma en loch fresch e scur e no y haja negun brogit, emperò guard-se que'l loch no sia reumàtich, Arn. Vil. ii, 214. Ayre reumàtich: Mucidus aer, Lacavalleria Gazoph. Aquest lloch put a reumàtich,ibid. La fortor a reumàtich se'ls posava al nas a la poca estona, Pons Auca 106.

Var. vulg.: romàtic (No s'en temen des dolor romàtich, Ignor. 13; Rep un culte vergonyant en un recó d'un petit altar amagat i romàtic, Espriu Anys 122).

Fon.: rəwmátik (or., bal.); rewmátik (occ., val.); rumátik (or., men., eiv.);romátik (occ., mall.).

Etim.: pres del llatí rheumatĭcum (<gr. ῥευματικóν), mat. sign.

La dona, d’un cap de dia a l'altre, no callava mai dient que més s'estimava morir d’un cop que estar-se en aquella rectoriota mig enrunada, amb uns trespols ronyosos que els queien a trossos pel damunt. Jurava, a cada dos per tres, que ja n’estava cansada i cuita, de netejar tot el sant dia aquella església rònega i fosca, tan plena d’esquerdes que la humitat se ficava pertot arreu, i tan romàtiga que els vestits de les imatges se desfeien consumits i els sants se florien dintre els ninxos dels altars. L'home també botzinava, exclamant-se que ja era massa vell per a fer lo que feia... “Ara rega l'hort i cava la feixa; ara ajuda missa i toca les campanes; ara fes hores de camí a la nit acompanyant Nostramo per fondalades i costes; ara vés a cercar els difunts i ajuda a fer el sot per a enterrar-los...” (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 27.).

1. ROLDÓ m.:

V. roldor.

ROLDOR o ROLDÓ m.

Planta coriariàcia de l'espècie Coriaria myrtifolia, arbust molt ramós, de branques quadrangulars i vincladisses, fulles oposades, poc peciolades i ovato-allançades, flors petites verdoses en raïms terminals, i fruit pentagonal, negre i lluent, verinós; les fulles seques i polvoritzades serveixen per a adobar les pells; cast. roldón, emborrachacabras. Per prohibir que no's tragan roldors del present Principat,Const. Cat. 310. Aquells claps d'acàcies y sahuchs..., de roldós y alzinas, Pons Auca 291.

Var. form.: raudor (Sach de raudor, Leuda Coll. 1249); Tot hom que vendrà raudor, haia a vendre aquell a quortera, Mostassaf 101); roudor (Cafiç de roudor, Cost. Tort. 390; Que negun tintorer no gos metre roudor ne aygua de roudor en neguna tinta que faça, doc. a. 1387, ap. Col. Bof. xl, 312); rodó (Morí amb els brins de rodó en les mans, Bertrana Crisàl. 60).

Fon.: ruɫðó (pir-or., Maresme, Segarra, Barc.); roɫðó (Tortosa); rəɫðó (Selva del C.); rəwðó (Baix Penedès, Alt Camp de Tarr.); rawðó (Alfarràs, Montsonís);rawðóɾ (Val.); ruwðó (Gandesa); ruðó (Empordà, Olot).

Etim.: probablement del llatí vg. *roretŭrĭu, var. del llatí ros tyrius, ‘sumac de Tir (Síria)’, segons Coromines DECast, s. v. roldón.

2. ROLDÓ m.

Semicercle que es fa amb la xarxa en la pesca de la teranyina, o en batre (BDC,xiv, 59).

—Es que jo nous dic pas ara, tot seguit... - Doncs, quan? —Quan... puguem vendre el roldó... El pare va fer anar el cap, com volent dir que ja veuria. Però va venir que el roldó es va vendre, mal venut molt mal venut, perquè aquell any n'hi havia hagut tanta abundor que els pellaires ja no en volien... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 336.).

ROMANALLA f.

Deixalla; allò que roman d'una cosa de la qual n'ha desaparegut una part; cast. resto. Na Renart... viu de les romanalles que romanen al leó com ha menjat, Llull Felix, pt. vii, c. 1. Ab les sues naus e ab molts de les romanayles dels Troyans se mès en mar, Hist. Troy. 316. La romanalla de l'istiu plaent, Carner Monj.30. Aquelles nobles terres tan plenes de romanalles del passat, Bol. Dim. 32.

Fon.: rumənáʎəs (or.).

Etim.: derivat de romandre.

Aquell debat m'interessà com a justa intel·lectual, com a romanalla de l'esperit deis salons del segle XVIII. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 131.).

ROMEGUERA (ant. escrit també romaguera, i var. dial. romiguera). f.

|| 1. Planta de diverses espècies del gènere Rubus, de tronc espinós i flors blanques, de fruit negre o blavós, comestible, anomenat móres (Vallespir, Conflent, Cerdanya, Garrotxa, Empordà, La Selva, Guilleries, Lluçanès, Plana de Vic, Conca de Barberà, Camp de Tarr., Calasseit, Tortosa, Val.); cast. zarza, zarzamora. Pus semblant és home en figura ab mandràgola que ab romaguera, Llull Cont. 171, 6. Que li preservàs lo camp de romagueres e canyota, Metge Somni iii. La flor de la romeguera, Medic. Part. 86. En tal cas la romaguera | de afferrar-se no té lloch,Cons. casada 136. Agavellant-los d'arços i romeguera amb rapes, Atlàntida ix. a)

|| 3. Xarxa de pescar, a manera de bossa amb dos caps, que, agafada per cada cap, és arrossegada per dins el riu; després s'ajunten els dos caps i es recullen les truites que han quedat agafades dins la bossa (Ribagorça, Pallars).

|| 4. Lloc molt rost, en el bosc, per on estimben els troncs de llenya tallada per a transportar-los (Plana de Vic); cast. deslizadero.

|| 5. Arbre que des del camp era portat a rossegons per a fer la figuera de Sant Antoni enmig de la plaça (Benassal). La foguera comporta la rossegada i fer els ròssecs Salvador FB 11.

|| 6. Porció de vestit o altra cosa que rossega; cast. cola, rastra. Entre els plecs del ròssec daurat, Atlàntida vii. Només oïa lo ròssech de son vestit per sobre l'herba, Genís Julita 84.

|| 7. fig. Cosa que en segueix una altra de principal, de la qual és com una prolongació; cast. dejo, rastra. A la que li decanti una mirada ab ròssech, aquella és la preferida, Vilanova Obres, xi, 69. Aquell parlar dolç i amb ròssec, Pons Com an. 76. Fa més de trenta anys que mantinc ròssecs de conferències amb la pròpia de l'ataconador, Espriu Lab. 106. Portar algú o alguna cosa al ròssec: portar-lo de seguici, com un apèndix o adherència. La Rossa..., al tombar els quinze anys, ja no venia de passeig que no portés seguidors al ròssech, Pons Auca 17.

|| 8. Allò que resta o s'esdevé com a conseqüència d'una cosa; cast. resto, resabio. «Aquesta debilitat és un ròssec de la meva malaltia». Un any més en es conte. Axí mateix, per axò, es ròssech de s'altre encara dura, Ignor. 29.

|| 9. Paga o renda vençuda i no cobrada; cast. atraso. Ròssechs de la capella de la rectoria, Inv. Pellisso. Per levar tots los ròssechs y deutas, doc. a. 1521 (Hist. Sóller, i, 521).

|| 10. Residu d'un compte; suma de partides que passa a figurar com a sumand a una altra columna; quantitat residual que passa a formar part d'un compte nou; cast. rezago, resto.

|| 11. Deixalles defectuoses; porció dolenta o poc útil que queda d'un conjunt (Mall., Men.); cast. desecho, rescaño. Per altra part per rossechs vells de draps, doc. a. 1597 (arx. del Pont d'Arm.).

Fon.: rɔ́sək (or.); rɔ́sek (occ.); rɔ̞́sek (val.); rɔ̞́sək (bal.).

Etim.: derivat postverbal de rossegar.

2. RÒSSEC m.

Bístia de peu rodó vella o magra, inútil per al treball (Barc., Camp de Tarr.); cast. perrera, matalón.

Etim.: de ròssa (|| 2), modificat per analogia de ròssec art. 1.

Un autor dels bons s'havia de dir al menos Gumersindo, Ibo, Wenceslao, sobretot Wenceslao! Només confegint semblants noms li semblava veure passar senyors amb ròssec. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 23.).

Romeguers

Entre Cas Concos i Son Negre, seguint el Carreró llarg, s'hi troba la propietat o possessió, com se sol dir per aquí, on he passat els darrers sis mesos. El camí que t'hi condueix és llarg, estret i amb una ondulant paret seca que contínuament s'enderroca. Als vorals hi creixen amb persistència carritxeres i romeguers. L'Ajuntament, per cert, està molt orgullós d'una màquina de fer voreres netes que escapça i poda tota aquesta modesta flora silvestre que amb gran esforç produeixen les terres seques del sud-est de Mallorca. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 12.).

Romegueres

Podrien llogar tots aquells republicans espanyols que es fotien de fam? Ara enyoraven tots els maldecaps, les factures, els impostos, les cartes que arribaven amb retard, els diaris avorrits, les velles romegueres. Tot els sem blava preciós. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 24.).

1. ROQUET (dial. ruquet). m.

|| 1. Peça de vestit clerical molt semblant al sobrepellís, però amb mànegues estretes i closes o sense mànegues; cast. roquete. Deguen... anar a la dita Seu e estar al dit altar o ab roquet o ab sobrepalís, doc. a. 1475 (BSAL, vii, 204). Tres ruquets, dos oldans e hun bo, doc. a. 1478 (BSAL, iii, 214). No puch sofferir la asprea dels teus dits e del drap de li del teu ruquet, Eximplis, ii, 17. Ruquet de capellà o cardenal: Vestis linea, ut moris est Cardinalium, Esteve Eleg. q. 5 vo. El capellà revestit de roquet y estola, Rosselló Many. 89.

|| 2. heràld. Figura de l'escut, en forma de triangle; cast. roquete.

|| 3. ant. Ferro de llança de torneig, acabat amb quatre bonys o puntes esclafades, a fi de poder empènyer fort la cuirassa de l'adversari sense foradar-la; cast. roquete. Cinch ferros de rochets e una billeta, Inv. Pr. Viana 211. Per esquivar fraus que sovint se solen esdevenir per estar a facultat dels padrins poder cambiar los roquets que no estan senyalats, sie ordenat que tots los roquets aixís de les Hances del mantenedor com dels aventurers hagen d'esser senyalats per los jutjes de diversos senyals a cada llança, doc. a. 1573 (Aguiló Dicc.).

|| 4. Capfoguer (Pallars Sobirà); cast. morillo.

Fon.: rukέt (or., Maó); ɾokét (occ., val.); rukét (Tremp, Artesa de S.); rukə́t (mall., Ciutadella, eiv.).

Etim.: derivat dim. d'una forma *roc procedent del germ. *rokk, ‘jaqueta’.

Roquets

Està neta i ben conservada, i té un harmònium atrotinat, fora de tot remei. A la calaixera de la sagristia —on vaig burxinar clandestinament en una ocasió, hi ha sotanes, casulles i roquets d'escolà, tots ells arnats i inservibles, que possiblement s'esmicolarien si els traguessin del calaix. També hi ha una elegant Escuela Nacional de 1924 i d'arquitectura moderna, racionalista i pràctica, i que ara s'utilitza, altre cop, únicament per organitzar els foguerons de Sant Antoni, l'únic atavisme col·lectiu que queda de la identitat dels habitants d'aquesta rodalia de Felanitx. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 12.).

1. RÒSSEC m.

|| 1. Acció i efecte de rossegar; cast. arrastre. S'usa principalment en la locució a ròssec, que indica el sistema de transport de llenya arrossegant-la pel bosc, per manca de camí (Ribes, Berguedà, Maestrat, Cast.); cast. a rastras.

|| 2. Ormeig de fusta, compost de dues branques formant angle i unides per travessers, destinat a vehicle per a transportar pedres grosses per terra plana, estirant-lo una bístia (Berguedà, Plana de Vic, Morella); cast. rastra, narria.

|| 4. Lloc molt rost, en el bosc, per on estimben els troncs de llenya tallada per a transportar-los (Plana de Vic); cast. deslizadero.

|| 5. Arbre que des del camp era portat a rossegons per a fer la figuera de Sant Antoni enmig de la plaça (Benassal). La foguera comporta la rossegada i fer els ròssecs Salvador FB 11.

|| 6. Porció de vestit o altra cosa que rossega; cast. cola, rastra. Entre els plecs del ròssec daurat, Atlàntida vii. Només oïa lo ròssech de son vestit per sobre l'herba, Genís Julita 84.

|| 9. Paga o renda vençuda i no cobrada; cast. atraso. Ròssechs de la capella de la rectoria, Inv. Pellisso. Per levar tots los ròssechs y deutas, doc. a. 1521 (Hist. Sóller, i, 521).

|| 10. Residu d'un compte; suma de partides que passa a figurar com a sumand a una altra columna; quantitat residual que passa a formar part d'un compte nou; cast. rezago, resto.

Fon.: rɔ́sək (or.); rɔ́sek (occ.); rɔ̞́sek (val.); rɔ̞́sək (bal.).

Etim.: derivat postverbal de rossegar.

Ròssec

Per exemple, ni tan sols sabia si aquella habitació era al mateix nivell que la sala. La Klara l'havia dut a ròssec tota l'estona, de manera que no havia pogut ni mirar per on anava. El senyor Green i els criats amb canelobres també l'havien fet rumiar. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 56.].

ROSSEGALL (o arrossegall). m.

|| 1. Porció de vestit o altra cosa que rossega; cast. cola, rastra. No gos portar vestidura alcuna que hage rosegay [sic] qui pas quatre palms, doc. a. 1420 (BSAL, ii, 222). Los consellers ab gramalles de contray y caparó al cap y un minyó darrera per portar lo arosegall [sic], doc. a. 1665 (arx. mun. d'Igualada). El rossegall de les faldetes arreplegava la murta, Galmés Flor 72. a) fig. Rumbejant per lo cel blau | son rossegall de celístia, Verdaguer Bethlem 34. Tot un rossegall d'il·lusions y quimeres, Pons Llar 59.

|| 2. Ormeig de pescar, semblant a l'artet però més petit, que es tira des de terra o es porta amb una barca i essent estirat cap a terra enclou algun peix (Mataró, Badalona, Vilan. i G.).

|| 3. Feix de llenya que es fa rossegar per terra, estirat per una bístia, per esclafar terrossos (Mall.); cast. rastra.

|| 4. Transport de bigues i fusta, que es fa rossegant-les perquè no hi ha camins ni terreny bo per al trànsit rodat (Pallars, Mall.).

|| 5. Feix d'aritges que es posa al forat del cup per colar el vi quan passa del cup al clot (Mall.).

|| 6. Rastre deixat a terra pel transport de fusta a rossec, que fa una mena de camí rudimentari (Coll de Nargó, Plana de Vic).

|| 7. Vestigis deixats a terra allà on algú s'ha rossegat o on ha rossegat alguna cosa (Penedès); cast. rastro.

|| 8. Persona o persones que formen el seguici dels padrins en un bateig (Garrotxa, Alt Empordà).

|| 9. Persona que sempre va darrera una altra per acompanyar-la, vigilar-la, protegir-la, etc.; cast. rastra, lacayo.

Fon.: rusəɣáʎ, rusəɣáј (or.); roseɣáʎ (occ., val.); rosəɣáј, rosəɣέ̞ј (mall.); rusəɣái (men., eiv.).

Intens.: rossegallet, rossegallot.

Etim.: derivat de rossegar.

En Prudhon, estudiant de la Khágne moderna amb una veueta a l'estil de Franco, la trobava bonica. M'hauria agradat que prosperessin llurs amors. Així hauria pogut intimar amb la Sandra, alliberat del rossegall de la dueña. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 218.).

ROSSOLAR v. intr.

Davallar lliscant per un rost (pir-or., or.); cast. deslizarse, resbalar. De Flordeneu la cabellera rossa | rossola en cabdells d'or per ses espatlles, Canigó ii. De la colrada cara d'aquella espècie de gegant rossolava una llàgrima, Genís Julita 109. Torrenteres qui rossolen | pels joncars escabellats, Colom Juv. 121.

Fon.: rusuɫá (or.).

En Pep traspassava la paret, cama ací, cama allà sobre la cresta, es deixava anar rossolant paret avall, ullejava, tot ensacant-se la roba la descobria en l’ombradiu, corria capanella i li donava la bona nit a cau d'orella, esflorant-li la galta amb una alenada tèbia que flairava a aiguardent... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 274.)

Eixamplant la immensitat, / una àguila em sobrevola. / No tinc por de la rossola / ni de la nit feredat. / Qui és que aquí m'ha portat? (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 327.).

ROST

|| 1. adj. (f. ROSTA) ant. Rostit; cast. tostado. Fort és bo | qui pot hauer moltó, | coniylls ab salsa rosta | bons són si trop no'ns costa, Mariners 2. Bullir en rost: seguir bullint una cosa quan dins l'olla ja no queda gens d'aigua (Empordà).

|| 2. adj. Que fa pendent, de superfície inclinada; cast. pendiente, escarpado. «Val més anar en galera | tot es temps que un homo viu, | que haver de llaurar d'estiu | a lloc rost i amb poca terra» (cançó pop. Mall.). L'ome qui puja a l'auta e rosta muntanya, Llull Dem. 96. La muntanya era tan rosta que no podien fogir a cavall, Desclot Cròn., c. 72. Ne pot estar l'aygua dins un loch rost, Ausiàs March, vii. Tan rosta e tan forta era la roca de la muntanya..., que com fom al cap dessús, totes les çabates nos foren esquinçades, Pere IV, Cròn. 137. El camí era rost i mal pujador, Ruyra Parada 29.

|| 3. m. Terreny que té un pendent considerable, que hi fa de mal pujar (Vall de Ribes, Garrotxa, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr., Bal.); cast. escarpa, declive. Se'n devalla per un rost, Aguiló Poes. 25. Jauen per aquells rostos a milers, Verdaguer Exc. 18. Y corren y s'empenyen | y rost avall se llancen, Collell Flor. 76. Aquella gent cansada pujant un aspre rost,Costa Trad. 178. Y au!, rostos amunt, a despertar la llebre!, Oller Fig. pais. 29.S'escorrien rostos avall, Casellas Sots 15.

|| 4. m. Inclinació, desviació de la línia horitzontal; cast. declive, inclinación. Dues filades de pedres per ço que haja bon rost, doc. a. 1445 (Arx. Gral. R. Val.).No aprofitant el rost de las teuladas del boer, Soler Agric. 25. El camí du molt de rost, Penya Poes. 159.

|| 5. m. Rusticitat i entercament que prenen certs objectes per efecte de la mullena i salabror de l'aigua de mar (Cadaqués, ap. BDC, xiv, 60).

Rost: llin. existent a Pau, Ventalló, Vilafant, Vilajuïga, Salomó, etc.

Fon.: rɔ́st (or., occ.); rɔ̞́st (bal.).

Etim.: en l'accepció || 1 ve evidentment del germànic raustian, ‘torrar’, ‘rostir’. En les altres accepcions és dubtós, però probable, que tingui el mateix origen, segons l'opinió de J. Brüch (ZRPh, xl, 321) no admesa per Meyer-Lübke REW37098. Les raons que addueix Brüch i la comparació amb tost per a l'explicació semàntica no són infundades; a més, cal tenir present que la idea de rostit s'aplica realment a terrenys difícils, mals de pujar, i és fàcil aplicar la mateixa idea al terreny molt pendent, que presenta aquestes dificultats. El mateix cal dir del provençal antic raust, que presenta la mateixa duplicitat de significats que el català rost.

No hi havia més remei... Aquells tres tocs cançoners i acompassats eren el manament obeït de pares i fills per tots els sigles. No hi havia més remei... Calia acotar el cap i resignar-se i emprendre el camí rostos avall. Més que la veu de Déu, tramesa pel ressò de la campana, obeïen la llei de les costums eternes, heretada de les velles generacions. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 70)

I enfilant-se pel rost dels turons celestials, / sembla un jove robust quan ja està a mitja edat; / però encara l'adoren tots els ulls dels mortals,/ amb l'esguard van seguint el seu camí daurat. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 57.)]

Quan Miss Pynsent tancà la porta, ja que veia la visitant tan decidida, la llum del carrer es filtrà a l'interior a través de l'estri polsós vidre del damunt, i aleshores, la típica olor i la sensació d'aquell lloc retornaren a Millicent: la impressió d'una foscor que feia pudor de resclosit amb una petita i rosta escala al capdavall, rada encara amb la mateixa tira d'hule, la qual reconegué, i que e una mica menys fosca gràcies a la finestra del revolt (es podia veure des del rebedor), en la qual gairebé us podíeu donar un cop cap amb la casa del darrera. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàgs. 54-55]

No calgué insistir, i Hyacinth pujà a les palpentes, als talons seu company, una escala fosca que li semblà –ja que no s'atuen fins que no es podia avançar més— la més llarga i rosta que ai havia pujat. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 89.]

...i amunt, per la costa més dura. / Ara són rost i pedruscall, (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 5.)

Els voltors li rosegaven el fetge, amb una tècnica igual a la de l’àguila que ataca el de Prometeu. Vet aquí una entranya que no tasto, que em fastigueja. L'orgullós Sísif empenyia rost amunt la pesantor de la roca. Tàntal continuava morint-se de fam i de set. Ixió giravoltava per l’aire, lligat a la roda flamejant. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 28.)

Em vaig passar una hora llarga mirant-lo i em vaig proposar anar com més aviat millor a l’illa que hi havia al mig, banyada aquell dia de tardor per una llum blanquinosa i trèmula. Però les coses van com van i finalment vaig trigar trenta-un anys a fer realitat aquell pla. A principis d’estiu de 1996, acompanyat d’un amfitrió extremament cordial que viu en un indret on la riba del llac és prou rosta i que, fent honor al seu costum, duia una mena de gorra de capità, fumava bidis indis i parlava relativament poc, vaig travessar finalment les aigües que separen la ciutat de Bie de l’illa de Sant Pere, que durant l’última glaciació la glacera del Roine va polir fins a donar-li l’aspecte del llom d’una balena (com se sol dir). [El Rousseau de W. G. Sebald (Trad. J. Ferrarons) Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 130.]

Tothom recorda què estava fent aquell any tan rost. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 55.).

Quan era petit, m'encantava el cinema. Mentiria si deia que recordi el cine de Briancon. Només sé que es trobava a la Chaussée, l'avinguda molt rosta que uneix la ciutadella al barri de Sainte-Catherine. A Breisach am Rhein, 1'exércit va oferir una sessió de cinema. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 44.).

A la tarda, pujàvem pels carrers rostosos a dalt del penya-segat. Noltra Dama de la Faaise vetllava els pescaires, els pagesos i els turistes. Després de tanta esforços, compràvem grillés amb pomes a la paisseria Croizet a la cantonada de la placa major. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 109.).

Aquest horrible començament no us serà altra cosa que com per als caminants una muntanya aspriva i rosta, des prés de la qual hi ha amagada una plana bellissima i delitosa, que els resulta tant més plaent com més gran ha estat la feixuguesa de la pujada i de la baixada. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 25].

ROSTOLL (i dial. restoll i rostoi). m.

|| 1. Conjunt de les tiges de cereals que resten arrelades a la terra després d'esser segats aquells; el camp segat de poc, on resten les dites tiges; cast. rastrojo. Dono tibi omnes rostollos dominicature ecclesie, doc. a. 1245 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Paila ni rostoyl, doc. a. 1292 (RLR, iv, 512). Naguna persona no gos metra foch a nagun rostoy, doc. a. 1370 (BABL, xii, 129). Que gos metre bestiar gros ne menut en rostoy on age garbes, doc. any 1390 (arx. mun. de Valls). No'n aia nenguna persona que ause metre foch en los restols, doc. a. 1483 (RLR, i, 107). Arrencà restoll e lenya menuda, Flos Sanct. 1524 (Aguiló Dicc.). Evitar de dir... rostoll per dir restoll, lo que resta de la segada, Pau Regles 258. Fins que dels camps de Gades trepitja el sec rostoll, Atlàntida iv. Les perdius corren a esbarts | pels rostoys y les garrigues, Salvà Poes. 49. Fer es rostoi cabal: segar d'una manera simètrica, deixant el rostoll d'una llargada uniforme; fig., obrar amb equitat, sense fer desigualtat en el tracte (Mall.). «La Mort és d'un natural, | sempre va per davall roba; | no respecta ric ni pobre, | sempre fa es rostoi cabal» (cançó pop. Mall.). Deixar de rostoll: deixar un camp segat sense sembrar-lo fins passat un o alguns anys. Li serà permès deixar la mitat de las terras de restoll, doc. a. 1799 (Aguiló Dicc.). Llangostí de rostoll: llagost (Tortosa). Plegamans de rostoll: beneitot, persona curta d'enteniment (Vallès). Candela de rostoll: candela pobra, feta d'un bocí de cànem sucat en cera groga (Vic).

|| 2. fig. Gent baixa, menyspreable (Mall.); cast. purria, gentuza. «En aquest cafè només hi va es rostoi».

Loc.—a) Semblar un pregadéu de rostoll: tenir un aspecte ensopit o distret (Empordà).—b) Ser de darrere restoll: esser una cosa excel·lent o superior dins la seva espècie (Escrig-Ll. Dicc.).—c) Perdre (o Deixar) ses manades p'es rostoi: descurar les coses importants per atendre a minúcies o coses secundàries (Mall.).—d) Estar com un peix en un rostoll: estar malament, en mala situació (Empordà).

Refr.—a) «Lo rostoll, poc soroll»: significa que sembrant dalt rostoll s'obté poca collita (Calasseit, Gandesa).—b) «Per al caçador, tots els sembrats són rostoll»: vol dir que els caçadors no respecten els camps sembrats, sinó que hi corren i tresquen com si fossin de rostoll (Vinaròs).—c) «Qui neix per a terròs, no arriba mai a rostoll»: significa que la gent de poca capacitat o de mala sort no arriba a prosperar (Ripollès).

Fon.: rustóʎ (La Jonquera, Barc., Igualada, Vendrell, Camp de Tarr.); rostóʎ (Bellpuig, Gandesa, Tortosa, Morella, Sueca); rustóј (Ripollès, Garrotxa, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Men., Eiv.); rostóј (Mall.); rustúʎ (Ross., Capcir, Conflent, Vallespir); restóʎ (Esterri de C., Pont de S., Tremp, Calasseit); rastóʎ (Sort, Tamarit de la L., Fraga, Balaguer, Ll., Vinaròs, Llucena, Val.); rəstóј (Manacor); rustέј (Palafrugell, Ventalló).

Etim.: del llatí vg. *restŭcŭlu, var. de *restŭpŭlu, i aquest derivat de stŭpŭla, mat. sign. ||1.

Rostoll

Es un home íntegre bo. Tota la resta, per a mi, eren desconeguts, i jo ho era per a ells A mesura que vaig anar-los coneixent em vaig adonar que era un peix dins d'un rostoll. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 46.).

ROTANG

El rotang (que deriva del malai rotan), canya massissa, jonc d'Índies, canya de Bengala o canya de l'Índia (Calamus rotang), és un grup d'unes 600 espècies de plantes de la família arecàcia (palmeres). Són natives de les regions tropicals d'Àfrica, Àsa i Australàsia. (Viquipèdia)

— Quan arribarem a Kabull? —va preguntar l’Abdullah. El pare se’ls va mirar. Es deia Saboor. Tenia la pell fosca i un rostre sever, angulós i ossut, amb el nas corbat com el bec d’una àliga del desert, i els ulls enfonsats al crani. Era prim com una canya, però havent treballat tota la vida tenia uns bons músculs, tibants com les fulles de rotang al voltant dels braços d’una cadira de vímet. [Khaled Hosseini. El ressò de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 31.].

Rotang (Viquipèdia)

ROTER m.

Conrador d'una rota o de rotes (Mall.); cast. pegujalero. L'amo'n Jordi aporta... 24 lliures 18 sous que ha dit era el cumpliment de los roters de Son Duran,doc. a. 1787 (BSAL, xxv, 161). Pagès te voldria, | pagès, anch que fosses pastor o roter, Costa Trad. 79.

—Infant, ¿què saps tu de l'art dels instruments? Si els mercaders de la terra de Leonís ensenyen també a llurs fills el maneig de les arpes, de les

rotes i de les violes, aixeca't, pren aquesta arpa, i mostreja la teva traça. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et

Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 5.].

ROU m.

Humitat de l'atmosfera condensada en forma de gotes a la superfície dels cossos freds, especialment a la nit; cast. rocío. «Jo m'aixec de matinada, | pas per ca vostra i no hi sou; | hala, que ja no hi ha rou, | ni hi ha rou ni hi ha roada» (cançó pop. Manacor). Plena d'encant y misteri, de lluna, estrelles y rou, Costa Agre terra 112. El gorch qui no es mou | dins la penya brava | com gota de rou | dins una flor blava, Alcover Cap al tard 9.

Fon.: rów (mall.). En els versos d'Alcover que hem citats, cal pronunciar rɔ̞́w per rimar amb mou.

Etim.: del llatí rōre, mat. sign.

Àcida fruita amb un reflex daurat / sobre la gaita efímera i glaçada, / molla de rou de moltes nits, / so de campana de l'aurora. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 92).

de fruites estremides / de rou, encara umbilicades (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 166)

I apareix amb els cabells molls, el cutis rosat, la mirada clara, com una rosa regada amb el rou del matí, pletòrica i madura... [Alaa Al Aswani. L'edifici Iaqubian ('Imarut Ya 'qubyan. Tard. Pius Alibek). Edicions de 1984, 1ª ed. 2007. ISBN: 9788496061804. 236 pàgs. Pàg. 22.].

ROVA f.:

V. arrova.

ARROVA (o rova). f.

Unitat de pes equivalent a 10'400 quilograms, o sien 26 lliures; cast. arroba. Es la quarta part d'un quintar. A certes regions el valor de l'arrova és diferent del que hem posat com a general: al Ribagorça l'arrova ordinària té 36 lliures, i la de llana en té 30 (Oliva Voc. Sopeira); en el Pla d'Urgell es compta l'arrova a 27 lliures, en el Maestrat i Morella a 36, a Sueca a 30, a Calp a 24, etc. Antigament, segons les «Costums de Tortosa», l'arrova podia esser de 30, 32, 33, 34, 35 o 36 lliures, segons quines coses se pesaven (Oliver Hist. Der. ii, 246). A la Ribera d'Ebre i al Regne de València, l'arrova s'empra també com a unitat de mesura de líquids (oli), equivalent a 11 litres (Pego) o a 13'93 litres (Calasseit), i es divideix en quatre quarterons. Arroua haia e contingue en si trenta liures, Furs Val. (ap. Ribelles Biblgr. 348). La arroua de la pedra o de ferre, o qualque sia que arroua sia, ha XXXII liures, Cost. Tort. IX, xv, 1. Llançant les paraules a lliures y arroues,Brama llaur. 16. Paguen dotze diners per roua, Cap. Ordin. Drets Gral. 1481, 24. Minvaran més de una arrova, Penya Poes. 195. a) Peça de ferro o d'altre material feixuc, de pes equivalent a la quarta part d'un quintar, que serveix per pesar. Una arrova de ferro, doc. a. 1396 (Hist. Sóller, i, 274).

Loc.

—Contar per arroves: exagerar els comptes (Cat.).

Refr.—a) «Tres quintars fan dotze arroves; contes vells, baralles noves»: vol dir que per evitar discussions cal pagar els comptes tan aviat com sia possible (Labèrnia-S. Dicc.).—b) «El mal ve a arroves i se'n va a unces»: vol dir que les malalties i conflictes vénen aviat i se'n van a poc a poc (Cat., Val., Bal.).

Fon.: ərɔ́βə (pir-or., or.); arɔ́βɛ (Sort, Ll.); arɔ́βa (Sopeira, Andorra, Val.); arɔ́va (Calasseit); arɔ́vɔ (Gandia, Pego); ərɔ̞́və (mall.); rɔ́βə (Empordà, Ciutadella); rɔ́vɛ (Vinaròs, Sueca); rɔ̞́βɛ (Maó).

Etim.: de l'àrab rubaʿ (i amb l'article ar-robaʽ) ‘quartal, la quarta part’ (cf. Eguílaz, Glos. 289).

— No tot són glòries, mossèn Llorenç —aclarí el ric pagès—: aquest any el preu de la llana ha baixat tres pessetes per rova. —I afegí tot seguit, per desviar la conversa d'aquelles cabòries de gent desvagada i fantasiosa—: I el nostre estudiant, què fa? Les aprèn bé, les llatinades? (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 35.).

RUBLERT

Reblert, ple. (https://dramesruralscatala.wordpress.com/2012/10/23/glossari/)

Durant prop d'una hora parlà de les delícies del Paradís, de l'arbre del bé i del mal, de la feblesa de l'home i de sa caiguda, dels enemics del cos i de l'ànima, del càstig dels pecats i de la recompensa de les virtuts. Per acabament féu una descripció del cel i de l'infern amb paraula fàcil i sonorosa com refilets d'aucell i amb una claredat desordenada, rublerta de tots els llocs comuns de l'oratòria sagrada. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 20)

A l’avi, tot guinyant, guinyant, se li clogueren els ulls. Estava vist que tenia la son a flor de parpres i qualsevol cosa l’hi feia caure; la quietesa de la criatura ajocada en la pols del carrer esblanqueït, el monòton anar i tornar de la destral per sobre el cel, els cops seguits i cançoners i aquell fons rublert d’una claror que enlluernava, eren irresistibles... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 81)

- Obriu! Obriu!- Què s'havien fet aquelles carnisseries tan rublertes de vianda i aquells especiers tan proveïts? (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 173).

1. RUFA f.

Arruga (pir-or.). Dins una faldilla rocegant i tota de rufes, Berga MT 33. Treure's una rufa: assaciar-se, menjar prou. Si no enganya el color del peix que m'han servit, serà el cas... de me'n treure una rufa, Caseponce Faules 165.

Fon.: rúfə (Ross., Conflent, Cerdanya, Vallespir); röfə (Capcir).

Etim.: de rua, modificat per analogia de arrufir.

2. RUFA f.

Torçament que pren la quilla d'una embarcació per defecte de construcció, per accident o per vellesa (BDC, xii, 63).

Etim.: derivat de arrufar.

3. RUFA f.

|| 1. Nuvolada d'aspecte molt voluminós, indicadora de tempestat de vent propera (Empordà, Gir., Pla de Bages, Vallès, Ribera de Sió, Pla d'Urgell); cast. cerrazón.

|| 2. Tempesta de vent i neu (Garrotxa, Berguedà, Solsona, Conca de Barberà); cast. ventisca. Com és neu de rufa, la poca que cau, l'endemà el sol se la menja, Catllar, 16 juliol 1921. Cel de rufa: cel esblanqueït i d'aspecte plujós, amenaçador de mal temps (Alt Empordà).

|| 3. fig. Tempesta de crits, de soroll d'irritació (Solsona).

Refr.

—«Quan a muntanya hi ha rufa, la tramuntana ja bufa» (Verdaguer Folkl. 67).

Fon.: rúfə (or.); rúfɛ (Pla d'Urgell).

Cada rufa, cada ferida evocava una batalla de la Indoxina... (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 164.).

Rufes (enllaç)

En veritat, s'ha via associat amb un químic que havia inventat pólvores màgiques per eliminar les rufes. Gràcies a la palica d'en Batlle, totes les velles perpinyaneses s'ha vien imaginat que aquesta loció, d'un turquesa intens, els disminuiria les arrugues. La Marie-Aline era la secretària d'aquells dos estafadors. Vuit anys més gran, sempre havia tractat el seu germà com un fill. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 139.).

RUFAI

Deixa el nin dins aquella barca sense rems on el seu cosset diminut es perd corri una busca. Vaja un rufai, comenta la granera que du sotana, abans d'anar-se'n. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 206.).

RUFETA

Rufetes

Ara, la Sandrine ranejava els trenta-vuit anys i encara semblava una minyoneta de vint-i-cinc. Els seus ulls s'havien cerclat de delicioses potes de gall, unes rufetes que la feien encara més dimonial quan es cuidava d'ell personalment. Una altra expressió seua... Abans de l'èxtasi, amollava termes molt crus, reflexions pebrades que deixa ven el pobre Albert estamordit i esmaperdut. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 134.).

RUFLET m.

Acció i efecte de ruflar; cast. resuello. De l'huracà al ruflet devorador, Atlàntida introd. La tardor freda... de grans cels desenteranyinats on el ruflet arriba com un glavi, Carner Lluna 136.

RUFLAR v. intr.

Alenar amb força (Empordà); cast. resollar. Bleixant i ruflant de fadiga i ràbia,Vayreda Puny. 105.

La meva mare és grassa. Molt grassa. La meva mare ocupa dos seients i encara li pengen les galtes del cul a fora. A casa ja hi estem fets, però quan algú veu la mare per primera vegada, encara que sigui d'aquelles persones que somriuen sempre i diuen que estan encantats i afirmen que una sopa que, eccss, està fastigosa és boníssima, i quan escolten coses que no interessen a ningú -per exemple, el meu pare sempre explica que a l'oficina on treballa van fer un test per saber qui eren els més llestos, perquè havien de fer gent fora, i aleshores riu i diu que era facilíssim i que no s'entén com podien fallar en tal i en tal altre diuen que que interessant, doncs fans i tot les persones que són fetes així, de les que et parlen com si fóssiu amics de tota la vida i la teva persona fos el centre de les seves preocupacions, ¿sabeu?, doncs fans i tot aquests fan uns ruflets amb el nas en veure la mare i tot seguir es posen a mirar els quadres que tenim a la paret,...

De vegades, però, la desperta -només una mica- perquè fa ruflets i diu que les sabates la mataran i deixa anar paraules fortes, en veu molt baixa però audible, aquella mena de paraules que no diu mai davant l'Eva. (Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàgs. 55 i 84.).

—Els ruflets del seu nas anaven d'una banda a l'altra per tot el menjador. Amb la mà dreta no parava d'omplir-se la boca.(Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 154.).

—Ep! —feia el senyor Pepet.

—Pobre noi! —va dir l'homenet. Se'l mirava, mastegava amb la boca oberta. Els ruflets del seu nas anaven d'una banda a l'altra per tot el menjador. Amb la mà dreta no parava d'omplir-se la boca.

—Sí, sí... —va dir—. No tenim cacauets salats? (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 154.).

Ruflava

Quan tornà en si, tot era fosc, encara devia ser negra nit, pel balcó entrava un besllum dèbil de clar de lluna. Se sentia la respiració tranquil·la dels tres dorments, els bufecs més forts procedien de la Brunelda, que ruflava quan dormia, com també ho feia de vegades parlant. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 191.].

Ruflets

Desconcertat, i com que no trobava ningú i només sentia l'arrossegament constant de peus damunt seu i de lluny li arribaven, com una alenada, els últims ruflets de les màquines ja parades, sense rumiar-s'ho dos cops va començar a picar a una porteta qualsevol, davant la qual havia anat a parar en el seu vagareig. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 7-8.].

RUIBARBRE m.

|| 1. Rizoma de plantes poligonàcies de diverses espècies del gènere Rheum, molt usat en l'edat mitjana com a medicament i com a aliment; cast. ruibarbo. ¿Per qual virtut lo ruibarbre, qui és calt e sech, és bo a la calor e a la sequetat del fetge?, Llull Felix, pt. v, c. 3. Saben... si'l ruibarbre es sech o humit, Metge Somni iii.

|| 2. Ruibarbre de frare: planta poligonàcia de l'espècie Rumex alpinus, de fulles radicals grosses, ovalades-rodonenques i molt acorades, i baina de les fulles membranosa i molt ampla; es fa per les muntanyes del Pirineu i del Montseny; cast. ruibarbo de los monjes.

|| 3. Ruibarbre de pobre: planta ranunculàcia de l'espècie Thalictrum flavum, de fulles laxants i arrel aperitiva i diurètica (Ripollès, Cerdanya); cast. ruibarbo de los pobres.

Var. form.: riubarbre (Riubarbre ha aytal la conexença que sian belles pesses e pasants e seques, e quant hom lo trencha deu auer vetas blanques e vermellas, e com pus vermellas són, més valen, Conex. spic. 28); riubarb(Posau hi dins un poch de riu barb tallat menut, Anim. caçar 13 vo); riubarber(Al pebre a qui pròpria cosa és escalfar, e a riubarber atraer la còlera, Llull Arbre Sc. i, 66); riubarbar (Senet e riubarbar, Dieç Menesc. i, 20); riubàrbara(Riubarbara: Radix pontica: Ruybaruo, Nebrija Dict.); riubàrbaro (Riubarbaro, herba y rel medicinal, Lacavalleria Gazoph.); reybarb (Rreybarb quan és donat a beure val a la ventositat e conforta l'estòmag, Medic. Part. 107).

Etim.: del llatí rheu barbărum, mat. sign. ||1.

La vida aquí no és tan terrible, perquè podem cuinar nosaltres mateixos i a baix, al despatx del pare podem escoltar la ràdio. El senyor Kleiman i la Miep, com també la Beop Voskuijl, ens han ajudat moltíssim. Ens han portat ruibarbre, maduixes i cirerers, i crec que per ara no ens avorrirem. (Anna Frank, Diari (Het Achterbuis, trad. E. Roig). Ed. Debolsillo, Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-9759-419-6. 382 pàgs. Pàg. 39).

Ruibarbre (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

1. RUIXÓ m.

Ruixell (Ll., Massalcoreig).

2. RUIXÓ (ant. escrit també russó i roxó). m.

|| 1. Àncora petita, de tres o quatre grapes i sense cep, que s'usa en les barques de poca grandària per a fondejar, per a enganxar i treure coses del fons de la mar, etc.; cast. rezón. En els gussis és freqüent que el ruixó sigui fet d'un tros de tronc o branca amb tres branquillons, revestit de plom en el forcat perquè s'enfonsi (Empordà). Àncores, russons, grupials de coll, doc. a. 1354 (Bofarull Mar. 79). Exàrcies, ànchores, ruçons et altres furniments, doc. a. 1360 (ibid. 102). Dos roxons, hun gran e hun poch, doc. a. 1433 (Arx. Patriarca de Val.). I ruxó de ferre ab IIII marres, la una trencada, doc. a. 1467 (Aguiló Dicc.). Dos ruxons ab quatre mapes grans e tres petits, doc. a. 1484 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 218). Roxons de quatre barres per dar fons, doc. a. 1640 (ibid. 223). Vetes per dar fonts de ruxó, doc. a. 1640 (ibid.). Esteve llançà el ruixó a l'aigua per fondejar la barca, Espriu Anys 34. Ruixó d'arrambatge: instrument semblant al ruixó de fondejar, però que als extrems de les grapes porta ganxos en lloc d'ungles; serveix per a fer arrambatge d'una barca a una altra; cast. rezón de rastrear. Dos ruxons de rembatge ab los seus caps, doc. a. 1780 (Rev. Men. xix, 80).

|| 2. Cercapous (Tossa de Mar).

|| 3. Aparell que s'usa per a pescar tonyines; cast. erizón (Labèrnia-S. Dicc.).

Fon.: ruʃó (or.); ruјʃó (Tortosa).

Etim.: incerta, com ho és la de les formes paral·leles cast. rezón i fr. ant. roisson; l'ètim proposat per Corominas DECast, iii, 1115, és una forma llatina *rostriōne derivada de rostrum, ‘bec’.

(enllaç)

M'havia auto-intoxicat seguint un mecanisme intel·lectual misteriós. Vaig pensar a comprar-me tot un material d'espionatge. Uns binocles i un micro per captar converses llunyanes. Si hagués sabut on adreçar-me, m'hauria comprat un ruixó d'alpinista, un ganxo i una corda per tal de penetrar a casa seua el dia que na Chantal hauria oblidat de tancar una finestra. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 411.).

1. RULL m. i adj.

I. m.

|| 1. Tronc tallat o porció de tronc tallada d'un arbre en sentit diametral, que té forma cilíndrica i es destina a esser serrat per a fer-ne fusta de construcció (Ribagorça, Pallars, Andorra, Berguedà); cast. rollo.

|| 2. Rodet del trull o molí d'olives (Tortosa); cast. rulo.

|| 3. Pinyola, pasta d'oliva mòlta (Ribagorça, Pallars, Balaguer); cast. orujo.

|| 4. Rodell o cercle de coses doblegades sobre elles mateixes formant un feix cilíndric; cast. rollo. Tabaco en rull, de França, de Clayra, val lo quintar catorse lliures, Tar. preus 123. La corda... havia sigut tallada del rull penjant en la saleta, Víct. Cat., Ombr. 41.

|| 5. Pescar al rull: una de les maneres de pescar (Aguiló Dicc., sense altra clarícia ni indicació de procedència).

II. m. i adj. (amb les var. dial. reüll i revull).

|| 1. m. Floc de cabells o pèls caragolats; cast. rizo, bucle, sortija. Son plor eixuga amb sos sedosos rulls, Canigó vii. En rulls ne desbordava la negra cabellera,Costa Trad. 172. Tenia es cabeis cendrosos, ben pentinats i rissats amb molt revulls, Ruiz Nov. 104.

|| 2. adj. Arrissat, cresp; cast. crespo, rizado, ensortijado. Dos penes rulles ab un troç de la dita pena, doc. a. 1334 (Est. Univ. xix, 206). Cabells semblants a fils d'aur, crespats e rulls, Metge Somni iv. Sanct Pere ab testa, barba e cabellera rulla, doc. a. 1424 (arx. mun. de Barc.). Los molars que es dalexen | entre les ones raülls, Costa Poes. 84. Blanchs anyells, cabritets rulls, Llorente Versos 93. Perruca reüll y color d'argila, Oliver Obres, ii, 24. Alzines... de fullatge inextricable i rull, Riber Poes. 256. D'altres amb les rulles cabelleres esteses,Bartra Màrsias 37.

Rull: llin. existent a Olot, Campelles, Manlleu, Manresa, Barc., Gavà, Tarr., Reus, Valls, Bràfim, La Bisbal del Penedès, Tivissa, Vallfogona, Secuita, Salomó, Capçanes, Alcover, Falset, Espluga de F., Banyeres, Almacelles, Anglesola, Cast., Cabanes, Onda, Culla, Val., Gandia, Pollença, Alcúdia, etc. Hi ha la variant Revull o Rebull (Barc., Cornudella, etc.).

Fon.: rúʎ (or., occ., val.); rəúʎ (mall.); rəvúʎ (men.).

Sinòn.: I. || 1, roll;— || 2, rodet, roll, mola, curra, rugló, rutló, trompellot;— || 3, pinyola, pinyolada, flàvía, ossada, ossella, remòlta, sansa;— || 4, rotlle, rodell.

Etim.: del llatí rŏtŭlu, ‘cercle’.

2. RULL m.

Roll de líquid, doll (Pego); cast. chorro.

Etim.: V. roll, art. 2.

en el poema / o bé entre rulls vermells de vespre / l'aigua del riu. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 186.).

El setembre del 1977, vaig comentar a estudiar el castellà. La meua professora -la senyoreta Freu- tenia vint-i-quatre anys, els ulls negres i riallers, uns rulls. Era deliciosa. De seguit, em va encantar el castellà, aquesta barreja de català i de portuguès encreuada amb àrab. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 37.).

Plovia quasi cada nit i els llampecs queien descargolant-se com grans rulls de paper de plata, i feien xisclar la Reinette, que s'amagava sota el llit, mentre en Cassis i jo ens posàvem a la finestra oberta, amb la boca badada, per veure si copsà vem senyals de ràdio amb les dents. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 141.].

RUMINÓS, -OSA adj.

Pensarós. La Pilar restà altre cop ruminosa y amohinada, Oller Pil. Pr. 355.

Etim.: derivat de ruminar.

Prohibia que l'amoïnessin... A mi, allò no m'agradava... Els seus embolics m'obligaven a donar la cara a tots els tocats del bolet que es volien fotre rics... als subscriptors llenguts, als tafaners, als maniàtics... Em queien al damunt en onades... Tots me'ls encolomava a mi... els recriminadors de tota mena... la colla immunda dels ruminosos... els il·luminats de la mecànica... No paraven de rajar-ne... d'entrar i sortir... El timbre anava de bòlit... No parava de repicar... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 291].

Ruminacions

Després de cinc minuts de ruminacions d'aquest gènere, jo mateix estava prou embegut de convicció i completament preparat per a una entrevista decisiva. Cal picar a cop calent, aquesta és la meva opinió. Després de tot, ell no estaria més malament allà que aquí. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 381.].

RÚPTIL adj., neol. bot.

Irregularment dehiscent; cast. rúptil.

(4.Irregularment dehiscent . Anna M. Genís, encreuat, El Periódico de Catalunya, 2013.).

Romeguera de rostoll: l'espècie Rubus Caesius, d'espines petites setiformes, inflorescència petita corimbiforme amb algunes glàndules fines i petits agullons, i drupes grosses, blavenques, àcides; cast. parrilla, zarceta de los rastrojos.

|| 2. Peix de l'espècie Raia Batis, varietat de rajada, que té dues o més espines a la coa (Tarr., Val., Bal.).

|| 3. fig. Torbany, cosa o persona que es troba pel camí i destorba d'arribar prest (Empordà). «Jo bé hauria vingut d'hora, però he trobat una romeguera i m'ha fet fer tard».

Romeguera (Romaguera): a) Llogaret del terme de Pals (Baix Empordà); partida de terra en el terme de Nalec (Urgell).—b) Sa Romeguera: possessió en el terme de Petra (Mall.).—c) Llin. existent a Casavells, Palol de Reverdit, Osor, St. Jordi Desvalls, Val., Alcàsser, Almussafes, Cullera, Gandia, Mall., etc. Hi ha la variant Romegueres (Romagueras) a Roda, Palafolls, Granollers, etc.

Loc.

—Amorós com una romeguera: es diu d'una persona adusta, poc amable.

Fon.: ruməɣéɾə (or., eiv.); romaɣéɾa (val.); rumiɣéɾə (Tarr.); romiɣéɾa (Calasseit, Tortosa); romiŋgéɾa (Freginals, Ulldecona).

Intens.: romeguerassa, romeguereta romeguerota.

Sinòn.: || 1, esbarzer.

Etim.: del llatí rumĭcarĭa, derivat de rumex, nom d'una planta espinosa.

Però aquelles plantes també havien variat: els murs de tres metres d'altitud ja no eren coberts només per tiges i fulles embullades; ara. també, entrellaçades, mates enormes d'espinals, esbarzers, romegueres i ortigues amenaçaven de picar-nos al fregament més petit. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 253.].

ROMESQUET

—Bah!, sopem i en acabat veurem per sota els porxos de can Xifré si trobem lo que necessites. Amb la generositat que els és pròpia, puix en totes les nacions los més francs, generosos, braus i honrats són los homes de mar, tots feren puesto en la rodona al nou vingut; compartint amb ell un olorós romesquet. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 124.).

ROMFLET

Però passà un quart i un altre i la criatura, avorrint-se, cridà més fort sa mare: no li respongueren sinó els romflets del borratxo. Baixà del bressol i s'acostà al llit: penjava un braç de la morta, ensagnantat, rígid. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 67.).

...les mans encaixades, en aquella cadira del capçal del llit, d'aquell llit en què la malalta, ofegant-se en un romflet agònic, esgarrapava la roba, tirant-la cap amunt amb dits com garfis i destapant-se els peus, gebrats i encarcarats ja com peus de mòmia. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 119.).

RONFLET

Immediatament després d'haver dit això, feu un ronflet i parpelleja, perquè passava una senyora grassa, que tot li trontollava. (Ramon Folch i Camarasa. L'estiu més bonic. Ed. Alfaguara, Madrid-Barcelona, 2ª ed. 220 pàgs. Pàg. 123.).

RONXET m.

Ronquet (Ripoll, Olot, Empordà). Roncava al seu costat ab uns ronxets musicals, Girbal Pere Llarch 299.

En el silenci espès, els sospirs del cos cansat que, per fi, s'ajau al llit, els panteixos de l'amor, els pets, les veus difuminades, els ronxets componen l'esmolada simfonia de la nostra animalitat. Panorama íntim i quotidià, perfil modest i real de la vida. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 73.).

Em vaig quedar allà asseguda fins a trenc d'alba, nua, escoltant els ronxets del meu fill, detestant la dona en què m'havia convertit. [Ayòbámi Adébaáyò. Queda't amb mi. (Stay With Me, trad. Alexandre Gombau). Angle Editorial, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788417214142. 318 pàgs. Pàg. 188.].

ROQUEROL m.

|| 1. Ocell de l'espècie Cotyle rupestris, semblant a l'oreneta però més petit i amb el pit blanc i la cua també blanca; fa el niu per les roques, de fang, cobert i amb un forat d'entrada (or., occ.); cast. avión. Cingleres que semblen fetes expressament per niar-hi els roquerols, Verdaguer Exc. 48. Ran de finestra un roquerol xisclava, Sagarra Comte 193.

|| 2. Toll d'aigua que la pluja deixa entre les roques (occ.); cast. cadolla.

|| 3. Vent que bufa de l'indret de Montjuïc (Barceloneta). «El roquerol, bufa quan vol» (refr.).

Roquerol: a) topon. Puig Roquerol: muntanya de la serra d'Espadà. Riera del Roquerol: afluent del riu Arija, que ho és del Llobregat.—b) Llin. existent a Manlleu, Arenys de Munt, etc. Existeix la variant Roquerols (generalment escrita Rucarols) a St. Feliu de P., Arenys de Mar, etc.

Fon.: rukəɾɔ́ɫ (or.); rokeɾɔ́ɫ (occ., val.).

Var. ort. (incorrecta): rucarol (Mestres Est. 16).

Etim.: derivat dim. de roquer.

2. ROQUEROL m.:

V. ruquerol.

Se sentien roquerols, damunt la figuera. Ho recordo molt bé. Hi havia figues, però encara eren verdes, a part d'inabastables. Vaig tornar xiulant cap al poble. Les finestres començaven a estar obertes i ja hi havia les primeres cadires plegables davant d'algunes cases, esperant la vinguda definitiva del temps de la calor. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 46.).

ROSEGAALTARS m. i f. ant.

Quan l'enze rosegaaltars sentí això, perdé l'esma i -¿Com?

-Oh, marit meu -digué la dona—, ha tingut fa una es na un desmai que m'he pensat que era mort; i no sabia ni que decidir, fins que ha arribat fra Rinaldo, el nostre com re, i posant-se'l a coll, ha dit: «Comare, això són els cucs al cos, que se li acosten al cor i el podrien matar, però no gueu por, que jo els faré un encanteri i els mataré tots, i am d'anar-me'n, veureu l'infant tan sa com sempre.» I com necessitàvem a tu per dir unes oracions, i la minyona no the but trobar les hi ha fet dir al seu company a les golfe... [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 516].

1. RÒSSEC m.