E (ES-ESC)

ESBADELLAR v. tr.

Obrir una cosa sense separar completament les seves parts; badar (una flor, una fruita, etc.); obrir completament (una porta, finestra); cast. abrir. «Es calabruix mos ha esbadellat ses figues de moro» (Mall.). «No deixis sa porta esbadellada; deixa-la només un poc oberta» (Mall., Men.). A mig esbadellar-se les flors se musteeixen, Atlàntida iii. Als puigs obren sepulcre los plans que s'esbadellen,ibid. viii. Quin raig de sol esbadellà eixa rosa?, Verdaguer Somni 70. Al llençar els vogamarins que ens semblaven massa petits, se n'esbadellava algun,Ruyra Pinya, i, 30. El roser esbadella ses flors, Ramis Clar. 83. Entre espigues de sonora aresta | la rosella de sang s'esbadellà, Riber Poes. 301. M'he d'asseure a's mitx de la casa... y ses portes ben esbadellades, Alcover Rond. i, 172. Veu la casa esbadellada y es batle assegut a's mitx, ibid. 173.

Fon.: əzbəðəʎá (or., bal.); azbaðeʎá (occ.).

Etim.: derivat de badar.

Crescut en aquest ambient d'admirada benvolença, tota la seva innata energia es desenrotllà pròdigament, com flor que esbadella la seva ufana en la rialla del sol de primavera. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 28.).

En saltar el noi a terra, ella li havia estret en silenci la mà, en senyal d'agraïment per la seva bona obra, i d'aquella muda comunicado els havia restat una mena de neguit, dolç i punyent a la vegada. Era l'esgarrifança del miracle pròxim. Llur instint pressentia a punt d'esbadellar la flor misteriosa d'aquell sentiment que s'anava ensenyorint de l'ànima llur, ignorat d'ells mateixos. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 79.).

Esbadellava

Embolicat amb la seva roba d'hivern, en Karl s'havia aturat també moltes vegades a veure'ls i havia comprovat, sense distreure's ni un sol moment, si les voltes de la maneta, que executava un vell, es corresponien amb els efectes produïts a l'interior dels diorames: els tres Reis de l'Orient que avançaven a batzegades, l'estrella que s'il·luminava i la vida que s'esbadellava tímidament a la santa establia. I sempre havia tingut la impressió que la mare, dreta darrere seu, no seguia amb prou atenció els esdeveniments; l'estirava cap a ell fins que se la sentia a l'esquena i li feia notar amb forts crits algunes de les figures més amagades (per exemple, un conillet que s'alçava entremig de l'herba sobre les potes de darrere, ara l'una ara l'altra, i després es preparava un altre cop a córrer), fins que la mare li tapava la boca i probablement tornava a caure en la distracció d'abans. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 35.].

ESBAFAR-SE v. refl.

|| 1. Perdre el baf, la força; esbravar-se (una essència, un líquid fermentat, etc.); cast. desbravarse, evaporarse.

|| 2. fig. Perdre el delit o les ganes de fer una cosa a força d'aplicar-s'hi intensament i excessiva; cast. desahogarse. «A veure si els núvols s'hauran esbafat de llançar pedra!» (Olesa, ap. Aguiló Dicc.). Vàrem convindre que no'l planyeríem per tendre, y 'ns hi esbafaríem, Genís Quadros 37.

|| 3. fig., ant. Perdre el coratge; cedir en l'energia que es tenia; cast. ceder, desanimarse. No prengats aquest pleyt si no's reten per catius a uós, que esbaffen-se e morts són los uilans, Jaume I, Cròn. 102. Armà's tota la ost e prengueren tota una cerca del mur de la uila; e quan uiren los sarraïns que aquela hauien perduda, esbafaren-se e parlaren pleyt que's retrien, ibid. 126. No'ns uolien retre la torre, Nós dient-los que la retessen, e un d'aquels de la ost mès foch a la torra, e quan éls uiren lo foch esbafaren-se e dixeren que's rendrien, ibid. 268.

Fon.: əzbəfá (or.).

Etim.: derivat de baf.

Ens vam descamisar i ens vam acabar de treure tota la roba i ens vam esbafar (si és que és possible esbafar-se en aquestes circumstàncies), fins i tot vam ser vistos per la gent d'un autocar de turistes de Bulgària o de Romania, que caminaven amb un jove guia davant; una de les turistes va deixar anar un gran xiscle. La Greta es va mig tapar amb la meya camisa, que era blanca i encara tenia les mànigues doblegades. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 59.).

ESBALANDRAT, -ADA adj.

|| 1. Obert amplament, sense defensa contra el pas de l'aire; es diu especialment de les cases, murs o altres edificacions; cast. destartalado. Havia de quedar fet una trista carcassa de parets esbalandrades, Collell Fadrin. 132. Veyent aquella sala esbalandrada la Mila es recordà de la solitut de les montanyes, Víct. Cat., Sol. 29. Ses vostres catracòliques... deixeu-vos-les ben descordades: així! estufades, esbalandrades..., Ruyra Parada 53. Cases i muralles vetustes... tremoloses, esbalandrades, estremint-se a cada cop de mar, Ruyra Pinya, ii, 82.

|| 2. Desjuntat, desballestat; amb els membres o parts separades, sense conexió; cast. descoyuntado, desvencijado. La cadira de braços esbalandrada, Jocs Fl. 1889, pàg. 55. Un home malgirbat, esbalandrat i escabellat, Ruyra Flames 134.

Fon.: əzbələndɾát (or.).

Etim.: del part. pass. de esbalandrar.

Alesandro el féu allotjar a casa d'un hostaler que era bastant amic seu, i li féu parar cambra en el lloc menys esbalandrat de la casa; i com si ja fos un senescal de l'abat, demostrant que hi tenia Tactica, en haver instal·lat de la millor manera que pogué tot el seu servei per la vila, els uns aquí i els altres allà, després de soar l'abat i essent ja entrada la nit, amb tothom retirat a dormir, Alessandro demanà a l'hostaler on podia ell anar a dormir. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 111.].

ESBALAÏDOR, -ORA adj.

Que esbalaeix; cast. asombroso. Veuria sota seu la maravella d'aquell gran clap esbalahidor, Víct. Cat., Sol. 5.

Fon.: əzbələiðó (or.); azbalaiðó (occ.).

Sinòn.: esglaiador, esglaiós.

ESBALAIR v. tr.

|| 1. Deixar atònit, estupefacte; causar una suspensió de la percepció o del raonament per l'excés d'una impressió forta de sorpresa, de grandor, de cosa inesperada; cast. atontar, pasmar, asombrar. Molt usat com a refl.: Espantar-se, meravellar-se molt, restar atònit; cast. pasmarse, asombrarse, atontarse. Fèlix no li poch res dir, mas que tot esbalaït se gità a sos peus, Llull Felix, pt. i, c. 3.Lo cavaller tot esbalayt girà lo cap a son cavall, Desclot Cròn., c. 102. De goig que havien del novell part, tothom anava esbalahit, Pere IV, Cròn. 249. La reyna..., fora de seny, esbalahida, no sabia ab quines paraules de tal mal començàs a doldre, Corella Obres 270. Lo mercader espantat e esbalahit de açò que veya, tornà a pesar moltes vegades la dita fulla, Vida St. Honorat II.Ell se esbalaí de allò, allò lo esbalaí, Lacavalleria Gazoph. La poesia... no's deixa esbalahir per la riquesa, Verdaguer Montseny 39. La gent veu esbalahida | la funeral processó, Llorente Versos, ii, 73. Pujo del fons d'un precipici | esbalaït i trontollant, Carner Monj.58.

|| 2. Desmaiar; minvar la força vital; esmorteir (Alcoi); cast. desmayar, desvanecer. No convé tastar lo vi en dejú perque se troba lo vi al gust amossat y esbalahit, Agustí Secr. 101. Va venir-li al petit una ratxada de tos tan forta que... s'amoratà i esbalaí en tanta de manera que la mare, per uns moments, el cregué ja finat, Ruyra Flames 106.

Fon.: əzβələí (or.); azβalaí (occ.); azβalaíɾ (val.).

Var. ort. ant.: sbalair (Pere Pasqual, Obres, i, 153); sbeleir (doc. a. 1480, ap. BSAL, iii, 59); asbalasit (Graal 6).

Etim.: d'un verb romànic *exblaudire, ‘debilitar (la vista)’, ‘enlluernar’, derivat del germànic blauth- (d'on procedeix l'alemany blöde ‘dèbil’). Esbalair és forma paral·lela del mot antic francès esbloir, francès modern éblouir,‘enlluernar’, provençal esblauzir, mat. sign. (Cf. Meyer-Lübke REW 2943, Wartburg FEW, i, 404).

Llavors, un agent que havíem camuflat entre les tropes d'Antoni va tornar amb unes notícies esbalaïdores: Antoni i Fúlvia s'havien barallat de valent a Atenes; ...[John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 151-152.].

Quines qualitats destacaria d'Elmyr de Hory com a pintor? Dominava totes les facetes de la pintura, però sobretot fou un gran dibuixant, estava dotat d'una facilitat esbalaïdora per a la imitació d'estils. (Entrevista a José Luis Branger, col·leccionista: "El 99% de l'obra d'Elmyr que hi ha al mercat és falsa". Jaume Vinyas. El geni de la falsificació. Article revista Sàpiens núm.179, març 2017. Pàg. 46.).

ESBALDREGAR o ESBOLDREGAR v.

|| 1. tr. Espoltrir, desfer terrossos (Benassal); cast. chafar, destripar.

|| 2. tr. Foradar per la pressió o per cops; rebentar; esfondrar de dins a fora (Esterri, Mall., Men.); cast. hundir, reventar. Rompre y esboldregar tots los forns que tenen en sos molins, doc. a. 1666 (arx. de Felanitx).

|| 3. intr. o refl. Rompre's per impuls o pressió de dins a fora; rebentar, esclatar-se (Mall., Men.); cast. reventar, estallar. Més que emmorenits eren aquells soldats quasi negres; l'uniforme aperduat y les motxilles esboldregades, Collell Fadrin. 16. Especialment: a) Enfonsar-se en part una paret, un marge o construcció semblant, per la força d'un aiguat, per un esllavissament, etc. (Mall.); cast. hundirse, desmoronarse, derrumbarse. Els camps tornaven garrigues | y els màrgens s'esbaldregaven, Penya Poes. 143.—b) Parir (en llenguatge festiu i grosser, Men.).—c) fig. Xerrar massa; declarar allò que caldria mantenir secret (Men.).

|| 4. Descompondre confusament; desbaratar (Figuera Dicc.).

Fon.: azboɫdɾeɣá (Esterri, Benassal); əzbəɫdɾəɣá, əzboldɾəɣá (Mall.); əzbuɫdɾəɣá (Sóller, Menorca).

Etim.: incerta. Sembla que es pot relacionar amb boldro.

Esbaldrega

DUC

Doncs accepteu la mort, que mort i vida us en seran més dolces. Raoneu així amb la vida: Si jo et perdo, perdo allò que sols els necis se'n fan paga. Tu ets un sospir, esclau de la influència de l'aire que esbaldrega hora per hora la casa que tu habites. Tu ets la burla de la mort, perquè sempre fas esforços per fugir-ne, i sols corres a trobar-la. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 69.].

Esbaldregues

ISABEL

Si els grans homes d'aquí baix poguessin fer tronar el mateix que Júpiter, Júpiter no estaria mai tranquil, perquè el més miserable funcionari li prendria l'espai per fer-hi trons, només que per tronar-hi! Oh, cel benigne! Tu esbaldregues de molt més bona gana, amb el llampec devastador de sofre, el roure que es rebel·la a la destral que no la dolça murtra; però l'home, l'home orgullós, vestit d'una petita i breu autoritat, més ignorant del que més creu saber-la seva pròpia natura com de vidre-, igual que un simi enrabiat va fent de cara al cel les més grotesques farses, per les quals els àngels ploren; pero si tinguessin el nostre fetge i nostra mala bava, es trencarien de tant riure! [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 52.].

ESBARRIAR v. tr.

|| 1. Escampar, dispersar; allunyar persones, animals o coses del lloc on estaven reunits (or., occ., val., bal.); cast. esparcir, desparramar. Com se deuen replegar les gents e atzembles qui van sbarriats sens orde fora la host, doc. segle XIV (Arx. Cor. Ar.). Serà forsat fugir y esbarriarse, doc. a. 1564 (Segura Hist. Sta. Col. 201). Axí us han esbarriats | que no us teniu uns ab altros?, doc. a. 1616 (ap. Aguiló Dicc.). Moltes vegades no seguien la carretera: s'esbarriavan per caminets, Genís Julita 83. Les atxes dels acompanyants... esbarriaven per les negres parets de les cases extranyes y bellugadisses ombres, M. Genís (Catalana, vi, 26). No hagués l'atzar esbarriat les coses, Carner Ofrena 21. «Les cases d'aquest poble són molt esbarriades»: estan molt escampades, no formen carrer. Esbarriar-se la vista: desviar-se, mirar sense fixesa. Aquell ull gegant de por s'esbarria, Caimari Edif. 53. Esbarriar els boïcs: escampar-los amb la vuitena (Pla d'Urgell). Esbarriar l'herba: estendre-la i escampar-la després de dallada perquè s'eixugui (Ripollès, Cerdanya). Esbarriar-se el rai: desfer-se el rai per desjuntament de les bigues que el formen (Coll de Nargó). «¿Qui m'ha esbarriat els papers de damunt la taula?» (Camp de Tarr., Men.). Les mirades esbarriades del poeta anaven d'una cara a l'altra, Oller Llapis ploma 65.

|| 2. Perdre, desviar del bon camí, fer desaparèixer del lloc on caldria estar (Men.); cast. extraviar. a) fig. Desviar moralment; portar per mal camí (Empordà, Men.); cast. extraviar. «Aquest jove s'ha esbarriat molt».

|| 3. Fer fugir, espantant-los, els animals (occ.); cast. ahuyentar, espantar.«L'esparver ha esbarriat els coloms».

Fon.: əzbəriá (or., bal.); azbariá (occ., Maestr.); azbariáɾ (val.).

Sinòn.: desbarriar.

Etim.: var. de esbarrar, mat. sign., probablement per contaminació del llatívariare, ‘mudar’.

Sembla que els encàrrecs més sangonents recauen en els soldats d'Antoni. He vist amb els meus propis ulls els cossos decapitats de senadors romans esbarriats pel mateix Fòrum on fa una setmana van obtenir la glòria máxima, i resguardat al meu turó, he sentit els crits dels rics que van esperar massa a abandonar Roma i les seves riqueses. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 132.].

El nan jeia, com tenia costum, dins la cambra del rei. Quan cregué que tothom dormia, s'aixecà i escampà entre el llit de Tristany i el de la reina la flor de farina: si l'un dels dos enamorats anava a ajuntar-se amb l'altre, la farina guardaria la forma dels seus passos. Però, mentre l'esbarriava, Tristany, que estava despert, el veié. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 39.].

ESBADELLAT

esbadellat -ada

adj. [HIG] En heràld., que presenta pistils i botons entre els pètals, s’aplica a una flor de lis.

ESBADELLAR

Dins d'un vestit groc clar, la seva germana Enid s'havia materialitzat en el saló, el pàl·lid rostre enrojolat, els ulls esbadellats pel plaer, el cabell encara xop de pluja, malgrat que s'acabava de pentinar. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 22).

ESBALAIR v. tr.

|| 1. Deixar atònit, estupefacte; causar una suspensió de la percepció o del raonament per l'excés d'una impressió forta de sorpresa, de grandor, de cosa inesperada; cast.atontar, pasmar, asombrar. Molt usat com a refl.: Espantar-se, meravellar-se molt, restar atònit; cast. pasmarse, asombrarse, atontarse. Fèlix no li poch res dir, mas que tot esbalaït se gità a sos peus, Llull Felix, pt. i, c. 3. Lo cavaller tot esbalayt girà lo cap a son cavall, Desclot Cròn., c. 102. De goig que havien del novell part, tothom anava esbalahit, Pere IV, Cròn. 249. La reyna..., fora de seny, esbalahida, no sabia ab quines paraules de tal mal començàs a doldre, Corella Obres 270. Lo mercader espantat e esbalahit de açò que veya, tornà a pesar moltes vegades la dita fulla, Vida St. Honorat II. Ell se esbalaí de allò, allò lo esbalaí, Lacavalleria Gazoph. La poesia... no's deixa esbalahir per la riquesa,Verdaguer Montseny 39. La gent veu esbalahida | la funeral processó, Llorente Versos, ii, 73. Pujo del fons d'un precipici | esbalaït i trontollant, Carner Monj.58.

|| 2. Desmaiar; minvar la força vital; esmorteir (Alcoi); cast. desmayar, desvanecer. No convé tastar lo vi en dejú perque se troba lo vi al gust amossat y esbalahit,Agustí Secr. 101. Va venir-li al petit una ratxada de tos tan forta que... s'amoratà i esbalaí en tanta de manera que la mare, per uns moments, el cregué ja finat, Ruyra Flames 106.

Fon.: əzβələí (or.); azβalaí (occ.); azβalaíɾ (val.).

Var. ort. ant.: sbalair (Pere Pasqual, Obres, i, 153); sbeleir (doc. a. 1480, ap. BSAL, iii, 59); asbalasit (Graal 6).

Etim.: d'un verb romànic *exblaudire, ‘debilitar (la vista)’, ‘enlluernar’, derivat del germànic blauth- (d'on procedeix l'alemany blöde ‘dèbil’). Esbalair és forma paral·lela del mot antic francès esbloir, francès modern éblouir, ‘enlluernar’, provençalesblauzir, mat. sign. (Cf. Meyer-Lübke REW 2943, Wartburg FEW, i, 404).

Pot ensumar els seus pensaments, ella?

Es posa al volant. A mig camí de casa, la Lucy el sorprèn i parla.

-Era una qüestió tan personal! -diu-. Ho van fer amb un odi tan personal... Això és el que em va esbalair, més que la resta. La resta era... esperat. Però per què m'odiaven tant? No els havia vist en ma vida.

Ell espera més, però no hi ha més, de moment. [J.M. Coetzee, Desgràcia, (Desgrace, trad. D. Udina) Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 167.].

Esbalaït, va descobrir d'entrada que 1a Lisbeth Salander tenia una germana bessona a la qual no s’havia fet cap mena de referència en els documents a la seva disposició. Déu meu, si són dues! Però no va trobar enlloc cap esment de que se s’havia fet, de la seva germana. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 65.].

Esbalaïda

Cinc mil lliures per a una mesquita! Madame Huysman quedà esbalaïda. Quan es va refer una mica, llegí la carta una altra vegada i observà que havia estat escrita el dia abans. La retirà de la pila i llegí unes quantes cartes més, però no trobà res interessant; tornà a deixar la primera al seu lloc i tancà de cop la tapa de l'escriptori. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 207.].

ESBALANDRAT, -ADA adj.

Fon.: əzbələndɾát (or.).

Etim.: del part. pass. de esbalandrar.

Oriünda, com el seu difunt marit, de l'Oest mitjà, feia relativament poc que vivia a la vila pudibunda de Ramsdale; la perla de la costa atlàntica, i encara no coneixia tota la gent d'upa. Coneixia superficialment el dentista jovial que vivia en una mena de castell de fusta esbalandrat al darrere del nostre jardí. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 79].

Per a escapar d'ésser vistes, trien els indrets més amagats, els ermots més solitaris, els claps de terra més tristos... i com que són tan males pècores i tan dròpoles, volen racons un xic humits, però, això sí!, ben orejats per 1'aire i ben escalfats pel sol de migdia... Per això s'aixopluguen sota els arbres de brancatge esbalandrat, les grans barjaules!, per a estar-se a la ressombra, mig assolellades, mig a la fresca... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 19).

ESBARJÓS, -OSA adj.

Que té o dóna esbarjo; cast. espacioso, desahogado. Les Caramelles..., esta esbarjosa i antiga festa de nostra joventut, Verdaguer Exc. 79. Una masia amb una era esbarjosa, Roig Flama 189.

Fon.: əzbəɾʒós (pir-or., or.); azbaɾʤós (occ.).

Intens.: esbarjoset, -eta; esbarjosíssim, -íssima.

Etim.: derivat de esbargir.

Aquest càrrec degué permetre-li una situació esbarjosa, en els lleures de la qual escriví totes les seves obres, començant per les versificades, és a dir el Llibre de bons amonestaments i les Cobles de la divisió de Mallorques, ambdues escrites l'any 1398. (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 6.).

ESBARRIAR v. tr.

|| 3. Fer fugir, espantant-los, els animals (occ.); cast. ahuyentar, espantar.«L'esparver ha esbarriat els coloms».

Fon.: əzbəriá (or., bal.); azbariá (occ., Maestr.); azbariáɾ (val.).

Sinòn.: desbarriar.

Etim.: var. de esbarrar, mat. sign., probablement per contaminació del llatívariare, ‘mudar’.

Jeia a la seva cambra dintre del taüt, mostrant el potent i esbarriat bigoti, voltat de vuit ciris d'un metre d'alçada i de dos companys invàlids. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 24].

Mes, un destorb imprevist, un tumor blanc que se li congrià en un genoll, esbarrià tots sos plans, i la féu aposentar a Barcelona, d’on ja no havia d’eixir més, fora per dur sos ossos a la llunyana casa pairal. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 300).

ESBATANAR v. tr.

Obrir completament, en tota l'amplitud d'obertura; cast. abrir de par en par. S'arrimà cautelosament a la finestra, l'esbatanà poc a poc, Víct. Cat., Ombr. Les ventalles, a casa, eren sempre esbatanades, Caseponce Contes Vallesp. 162. De nit t'espero en mon palau esbatanat, Carner Monj.37. a) fig. Sentí que se li esbatanava son ànima de terrassana, Víct. Cat., Sol. 4.

Fon.: əzbətəná (pir-or., or.).

Etim.: derivat del fr. battant, ‘ventalla de porta o finestra’.

L'Harriet tot d'una sembla sorpresa, amb el rostre girat en un angle de vints graus a l'esquerra de la càmera. La Harriet, amb els ulls esbatanats, deixa de somriure.[Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. (Män som Hatar Kvinnor, trad. A. Gomau i N. Vives). Ed. Columna, 14ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-0924-7. 626 pàgs. Pàg. 334.].

A la foto del passaport se la veia amb un ulls fixos i esbatanats, i la boca com una ratlla fina i el cap lleugerament inclinat, la qual cosa afirmava la idea d'una assassina asocial retardada, i els diaris no feien res més que multiplicar el missatge rivalitzant entre ells. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 490.].

Baixaren del terraplè a la carretera passant prop de la barraca habitada pel guardaagulles i la seva família, la dona i dos nens mig despullats que miraven Alfonso amb ulls esbatanats com si hagués plogut del cel. Dels dos xicotets, un de sis anys vestit amb una camisa i uns pantalons que li arribaven al genoll portava a coll l'altre, de dos com a molt, vestit només amb una camisa lligada a mig cos per una faixa d'on penjava una altra brusa. Una barreja de membres prims i bruns, perquè fins i tot el que no sabia caminar tot sol tenia la pell ennegrida pel sol. [Italo Svevo. Una vida (Una vita, trad. R. del Guerra i D. Casas). Edicions 62, 2ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8429724818. 304 pgs. Pg. 200.].

La noia es va treure de seguida del cap aquell pensament i es va tornar a concentrar en la víctima que tenia davant. Tenia un ull esbatanat i un pegat negre a l'altre ull, i just per sobre del pegat penjava un tros de carn de contorns irregulars. [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 642.].

Esbatanats

En una hora, aconsegueix llogar un cotxe immens, un Delgade Torpedo, negre com un cotxe de morts, que té al darrere unes finestretes quadrades que semblen ulls esbatanats. Aferrat al volant, sembla momentàniament reviscolat. Canta fort i des afinat, com si hagués passat un gran perill, però l'alè li fa olor de ginebra: «Daisy, Daisy, dóna'm la teva resposta. Estic mig boig pel teu amor.» [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 109.].

Esbatanats

Elise s’havia preguntat què devia haver pensat d’ella el comte Pierre, quan se’l mirava amb els ulls esbatanats i sense dir ni una paraula. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 258.].

Esbatanats

Aquí el diable l'aferrà, li va treure el cinyell dels pantalons, li lligà al coll i després volà per sobre una branca, de la qual el va fer penjar amb els ulls esbatanats. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 187.].

Esbatanats

Molts, en l'ardor del primer atac, havien estat assassinats sense pietat. Fins i tot els músics, que havien animat la festa amb les seves melodies, eren morts i jeien amb els ulls esbatanats, tot subjectant encara els instruments. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 27.].

ESBATRE v. tr.

|| 1. Agitar, sacsar; espolsar, moure alternativament en diferents sentits; cast. sacudir. Ira de Déu... que a ta rufaca | sa càrrega, la torre d'arrels de ferro esbat, | com sacudeix la seva de fruits i fullaraca | l'alzina que l'espurna del cel ha corsecat, Atlàntida ix. a) intr. Agitar-se. Les noies reien i esbatien i refilaven, Esclasans Urània 71.

|| 2. fig. Esbandir? En aquest tal loch feya compte lo enamorat e dolorós cavaller poder esbatre les enamorades angústies que'l turmentaven, Lançalot, 1 vo (ap. Aguiló Dicc.). L'Enteniment no's dol ni's pot esbatre, Ausias March, xxvii. Algun acte en lo qual lo nostre enteniment se pusca esbatre, Decam. i,66.

|| 3. pint. Projectar ombra damunt un cos. En las ombras bellugosas qu'esbatia sobre el rostre demacrat de l'imatge l'esbullada cabellera, Oller Fig. pais. 196.

|| 4. (dialectal) Abatre, llevar el vigor o força vital (Mall., Men.); cast. postrar, abatir.

Fon.: əzbátɾə (or., bal.); ezbátɾe (occ., val.).

Conjug.: segons el model batre.

Etim.: de batre, prefixat amb es-.

L'agafà i començà a esquinçar-la amb tota la força de que era capaç. Els esbellecs ressonaven per tota la casa com xicles de gamarussos. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 363.].

ESBLAIMAR v. tr.

Fer perdre la intensitat, la força, especialment del color; cast. desmayar, empalidecer.a) refl. Perdre la intensitat, especialment del color; cast. desmayarse, palidecer. Un cel roent de tardor que anava esblaimant-se per moments, Oller Esc. pobr. 22.El cel s'esblaymava talment pintat de lluna diluïda, Galmés Flor 123. La glòria que floreix després de la mort, lluny d'esblaymarse, resplandeix més lluminosa,Catalana, x.

Fon.: əzbləјmá (or.); azblaјmá (occ.).

Etim.: desconeguda, però evidentment relacionable amb el fr. blêmir, ‘empal·lidir’, ant. fr. olesmir ‘fer empal·lidir’.

Era primera hora del matí de l'endemà, una hora de sol i rosada. Els preludis confosos dels cants d'una munió d'ocells s'escampaven per l'aire pur, i el blau núvols esblaimat del cel apareixia cobert aquí i allà per tènues filagarses de núvols que no en minvaven la claror. [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 50.].

De tant en tant aprofitava els contactes que havia fet entre els assistents socials i els psicoterapeutes per visitar, acompanyat d'ells, diverses

institucions com orfenats i reformatoris, on podia contemplar amb una perfecta impunitat, com la que donen els somnis, noies pubescents i

esblaimades, de pestanyes embullades. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-

350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 20.].

Així treballava una estoneta; mes tot de cop, crac!, sentia com una punyida, com un tret dintre, i devenia esblaimat, immòbil, fred... i l'eina li relliscava de les mans...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 204).

Els ulls afamats de les multituds, tan afamats si més no com el ventre de l'artista del dejuni, es concentraven en «un home esblaimat», «amb les costelles molt marcades», que, per complaure el respectable. «treia el braç per l’enreixat per deixarse palpar la magresa. (Revista L’Avenç núm. 425, juliol/agost 2016, pàg. 7.).

—Tristany —diu la reina—, ¿la gent de mar no assegura que aquest castell de Tintagel és encantat, i que per sortilegi, dues vegades l'any, a l'estiu i a l'hivern, s'esblaima i desapareix de davant dels ulls? Ara s'és esblaimat. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 31.].

Els dos fills Manassé eren uns nois grassos, esblaimats, rossos, limfàtics i dòcils. Hélène els enviava a construir una cabana de branques i fulles seques en un racó del cobert i ella es quedava amagada a l'ombra del balcó i des de fora observava, atenta i muda, les paraules i els moviments dels Manassé i dels seus amics, que jugaven plàcidament a car tes sota el llum. [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 47.].

- Pavel Pavlovitx, mireu-vos-el --- i li assenyalaren la finestra, en la qual es veia la cara esblaimada de Pàvel Pavlovitx, desfigurada per un somriure irat.

- Quines ganes de seure tot sol, quan tots estan tan alegres ! - féu la mamà, movent el cap. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 168.].

Esblaimat

Aquell era el mateix racó on ha vien ordit el transcendental projecte. Tan terrible com li havia semblat en aquell moment, i ara, al cap de cinquanta anys, el record d'aquelles sensacions era tot esblaimat. I havia estat un gran èxit, un èxit de debò. Grahame l'havia estimada fins a la fi, i tota la vida havia estat per a ella el millor company. L'ha via deixada massa aviat, és cert, però la seva felicitat havia subsistit sense núvols de cap mena durant tren ta anys, trenta anys d'una gran bellesa. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 167.].

ESBORIFAR v. tr.:

V. esborrifar.

ESBORRIFAR v. tr.

Esbullar, embolicar (Empordà); cast. revolver, desgreñar. Eixia un cap esburrifat i moll, Víct. Cat., Mare Bal. 17. En Quimet... marcit de cara, amb el bigoti herètic espantosament esborrifat, Bertrana Herois 37.

Fon.: əzburifá (or.).

Etim.: derivat de borra amb el sufix -ifar pres probablement per analogia de mots com estufar, esgarrifar, etc.

Els cabells castanys li queien damunt el front, i el bigoti li creixia de tort. Fins i tot les celles -en forma d'ales- estaven totes esborifades i despentinades. Tot jaient allà, els llavis se li van moure una o dues vegades i el bigoti es belluga en un estremiment nerviós. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 63)

-Quin noi tan maco iva dir abans de fer un parell de passos endavant per esborrifar-li els cabells-. Espera't, que tinc una cosa per a tu -va afegir mentre es treia de l'infern de la jaqueta un full de segells commemoratius que s'acabaven ďemetre amb motiu de l'aniversari reial. (Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país (Analfabeten som kunde räkna, trad. l. Solanes i I. Falcó). Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-96735-97-2. 392 Pàgs. Pàg. 36.).

La Lisbeth examinava cada centímetre de l'individu que tenia al davant. Els cabells esborrifats. La barba. El petit interstici entre les dents del davant. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 632.].

Al cap d'una estona, vaig destruir la carta i vaig anar a la meva habitació, i em vaig posar a barrinar, i em vaig esborrifar els cabells i em vaig emprovar bata de color porpra i vaig gemegar serrant les dents i, de sobte, de sobte, senyors del jurat, em va apuntar a flor de llavis un somriure dostoievskià (a partir del rictus que mestireganyava la boca) com un sol terrible i remot. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 71.].

Tantost era la seva animeta que en forma de papallona blanca passava i traspassava pel mig dels raigs de lluna que entraven pels traus i escletxes de la finestra consumida; tantost era Jesús, el cap voltat de resplendor i el vestit tot brodat dor, que guspirejava com les casulles noves de l'església; tantost era Judas de Keriot, caminant a llargues gambades silencioses, la perruca esborrifada i la traïdoria als ulls; tantost eren voladúries d'àngels, que pujaven i baixaven de la terra al cel i del cel a la terra, refrescant l'aire amb el batre de les llargues ales blanques... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 29.).

En els dies clars, quan el sol o el vent dissipen la boira que sovint .aflora del mar, miro cap a l'est i a vegades em sembla que veig la massa continental d'Itàlia, i fins i tot la ciutat de Nàpols, còmodament a recer de la badia encalmada, però no ho podria assegurar; potser no és sinó un d'aquells núvols foscos que de tant en tant esborrallen l'horitzó. Tant se val; tant si és núvol com si és terra, no m'hi podré apropar més que ara. [John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàgs. 286-287.].

No era del tot intelligent, però tothom havia convingut que era culte. Parlava amb familiaritat de La Traviata, del merlot i del cabernet i de les grans dames de l’escena, que, per a ell, eren totes les actrius de més de seixanta anys sempre que fessin monòlegs tragicòmics amb els cabells esborrifats i en camisola. (Empar Moliner. Tot això ho faig perquè tinc molta por. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2016. ISBN: 978-84-7588-606-0. 204 pàgs. Pàgs. 85.).

Cap altra ilum, excepte / la brasa del conyac. / Esborrifada, / la tarda, tremolant sobre els terrats, amb ulls de fred / ens mira. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 159.).

No era que la preocupés tenir la cara pesarosa ni els ulls molt junts, o els cabells esborrifats, era la seva pròpia expressió el que la va amoblar, la mirada abstreta, la manca d'energia (abans, es pensava, almenys tenia energia. [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 180.].

Una llum escassa es filtra a través la roba de les cortines i il·lumina, a la paret, el retrat d'un home d'edat, que té la delicada figura d'un aristòcrata de l'antic règim, del qual l'artista sembla que s'ha complagut a ressaltar el contrast entre els pòmuls, l'altiva alçada del front, la severa perruca negra, el nas inflexible, en forma de bec d'àliga, i tot seguit, inesperada sota la línia de les cenes esborrifades, la singular dolçor d'una mirada compasiva. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 11.].

Les flors pàl·lides i transparents dels til·lers els queien sobre els caps nus, se'ls enganxaven a les barbes esborrifades. Els prelats obesos, de llargs cabells negres i llisos, aguantaven davant seu les pesants icones d'or, que llançaven un feix de foc en el sol clar. [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 55.].

Nil somia el seu amic Guillaume Plantier, el turbulent Guillaume Plantier, abatut per un atac de feridura, a l'edat de quaranta-un anys. Passegen pel camp amb bicicleta, i xerren de dones. Fan el seu numeret misogin. «Totes unes putes!», crida Plantier, clavant-li la seva mirada d'ocellet esborrifat. «També tenim els nostres àngels de la guarda», murmura Nil. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 244.].

En entrar al petit passadís, a les dues bandes del qual hi havia portes, Veltxaninov es trobà amb una dona alta, fornida, tota esborrifada, a la qual preguntà per Pavel Pavlovitx, Ella plantà el dit a la porta de darrera la qual sortien els plors. La cara plena i roja d'aquella dona, d'uns quaranta anys, reflectia una certa indignació. [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 63.].

Esborrifat

I en Hands també semblava que a cada sacsejada es cargolés i rellisqués una mica més sobre la coberta: cada vegada tenia els peus més endavant i el cos més decantat en direcció a la popa, i la seva cara se'm va anar ocultant de mica en mica fins que al final ja només li veia una orella i l'extrem esborrifat d'una patilla. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 211.].

ESBORRONAR v. tr.

|| 1. a) Contraure la pell formant-hi com a granissó per efecte del fred, de la febre, de la por, etc.; cast. espeluznar. Pegà un siulo que feia esborronar sa pell, Rosselló Many. 53.—b) refl. Sentir-se contreure la pell pel fred, per l'horror; esporuguir-se intensament; cast. horrorizarse. Un que frech al rey se troba | tot de cop s'ha esborronat, A. Guimerà (Catalana, viii, 228). De cap a peus s'esborrona, Picó Engl. 47. «M'esborrono de pensar el que hauria pogut succeir».

|| 2. Llevar borrons al cep perquè prengui més força (Mall.).

|| 3. refl. Desfibrar-se els fils d'un ordit per esser poc tort o poc aprestat, o també pel refrec que sofreixen amb els lliços, amb la pua o ells amb ells (Pons Ind. text.).

Fon.: əzburuná (or., men.); azboroná (occ.); ezβoronáɾ (val.).

Var. form.: aborronar, borronar.

Sinòn.:— || 1, escarrufar, esgarrifar.

Etim.: derivat de borró.

No sé qui devia ser la dona que van enterrar al jardí i només de pensar-hi m'esborrono, peró us puc assegurar que el pare no hi va tenir res a veure. [Henning Mankell. Ossos al jardí. (Handen, trad. M. Casas). Ed, Tusquets, 3ª ed. Barcelona, 2014.ISBN: 978-84-8383-747-4. 188 pàgs. Pag. 99].

-No veig com pot ser que es creador del cel surti des ventre d'una dona jueva, véngui al món com un infant d'uè, després sigui abandonat en mans des enemics que l'enclaven en una creu i finalment enterrat com qualsevol altra persona... Ho veig contrari a sa raó; ho veig, almanco, difícil de creure... -Sentir-te esborrona -interromp l'Inquisidor.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 382.).

ESBRAONAR v. tr.

|| 1. Adolorir dels braons i extremitats del cos per excés de treball o per un exercici massa violent (Mall., Men.);—refl., Cansar-se de les extremitats per excés de treball o violència de l'exercici corporal; cast. extenuarse. No vuy que t'esbrahones; per axò no't coman altres visites, Ignor. 19.

|| 2. refl., fig. Esbraonar-se es blat: inclinar-se les tiges del blat per l'excés de pes de les espigues (Manacor).

Fon.: əzbɾəoná (mall.); əzbɾəuná (men.).

Etim.: derivat de braó.

-També tenim l'Apostoleïon -li va recordar Glauser-Röist, creuant tranquil·lament les cames com si no patis gens el dolor de les cicatrius ni aquell esbraonament molest que la cursa de Marató ens havia deixat als altres com a record. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 342].

ESBROTONAR v. tr.

Llevar els brots de les plantes; especialment, menjar el bestiar els brots de les plantes (pir-or., or.); cast. desbrozar. El ca... se'ls escapava al jardí a esbrotonar les plantes, Oller Llapis ploma 47.

Fon.: əzbɾutuná (or.).

Etim.: derivat de brotó.

Esbrotonava

Hi havia una bona tirada fins al proper xalet, una caseta d'un sol pis, feta de troncs, amb una galeria exterior. La teulada era de lloses. Devia ser el refugi estival d'aquells pasturatges on, aleshores, un ramat de vaques esbrotonava l'herba. Una mena de camí de carro menava en un cobert que semblava destinat a fer-hi el munyiment. A la galeria es veien testos amb flors, i, cosa ben sorprenent, les dues finestres de la planta baixa lluïen unes cortinetes molt boniques. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 343.].

ESBUCAR v. tr.

Destruir (un edifici); enderrocar (Mall.); cast. derruir, derribar, hundir. «Davant ca-teva, garrida, | hi havia principiat | un castell de pedra viva, | i ara el m'han esbucat» (cançó pop. Mall.). Hi ha un casal que els anys esbuquen, Rosselló Many. 74. a) fig. «Un homo ve de jornal | amb una fam que l'esbuca; | troba sa seva faluca | asseguda en es portal» (cançó pop. Mall.).—b) Esbucar un ball: moure-hi renou i discussions perquè la gent se'n vagi i el ball s'aturi (Mall.).

Fon.: əzbuká, əzbuсá (mall.).

Etim.: derivat de buc, en composició amb el prefix es- que indica privació, acte de desfer.

Una conversa sobre el temps, el bon temps d'aquella primera setmana de juny que res no tenia a veure amb la de l'any passat, de vents furiosos que arrabassaren arbres, atuparen els fruiters i esbucaren parets i teulades, serví per consumir els primers minuts de l'encontre.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 64.).

Ja no tenia necessitat de seguir dissimulant, i podia mostrar el rictus de preocupació i el posat consirós d'un home esbucat, vençut per esdeveniments que és incapaç de dominar. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 275.).

I són esquerdes que avancen, àvides, pertot arreu Mallorca és una bona talaia per a apreciar-ho: l'alta burgesia internacional passa els seus ocis a l'illa, i el seu espectacle no és menys depriment. «El meu univers s'esbuca, ho veig ben clar» exclama un personatge estranger en Desenllaç a Montlleó. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 275.).

ESBULLAR v. tr.

|| 1. Desfer; desunir confusament allò que estava unit o compacte; cast. deshacer, desbaratar. «El cigarro s'ha esbullat». Li esbull el niu que és lloc d'istiu, cançó pop., ap. Milà Rom. 392. Sense cabdill al veure's, s'esbullen los cristians al crit de traició, Canigó vii. La revolució esbullà les ordes religioses com un vol de coloms, Verdaguer Rond. 154. Qui esfullà vostres corones, | qui esbullà vostres cançons, Verdaguer Montseny 32. Fent gesticulacions dramàtiques, esbullant-se els cabells i ajupint la testa, Roig Flama 120. Tórtera desparellada | a qui el niu han esbullat, Colom Tres tar. 26. «La nena m'ha esbullat la madeixa» (Empordà, Plana de Vic, Vallés).

|| 2. fig. Fer ineficaços els propòsits, els esforços, els actes de qualcú; fer fracassar; impedir que tingui èxit o que vagi avant una cosa; cast. desbaratar. En Magí estimava la Pepeta..., l'ha demanada y li han donat lo sí, bé prou que ha costat; sinó que'l primer dia d'enrahonar-hi, de què que no s'esbulla tot, Vilanova Obres, iv,44. «Havien de casar-se per Nadal, però s'ha esbullat el casament». Esbullar el marro: destorbar, impedir a qualcú que compleixi els seus propòsits. L'intervenció del senyor Cambó esbullant el marro an els caciquistes, Veu de Cat., no 1253.

Fon.: əzbuʎá (Barc.); əzbuјá (Empordà, Garrotxa, Vic, Vallès, Penedès); əzbuʎʎá(Llofriu).

Var. form.: desbullar.

Etim.: probablement d'un verb llatí vulgar *exbŏtŭlare, ‘desentreviar els budells’, format damunt botŭlum, ‘budell’ (cf. embullar <*imbotŭlare, ‘embolicar els budells’).

-Perdó? Com dieu? -va respondre Ynatsé a aquelles paraules que el van inquietar. Es va tombar i davant seu va aparèixer un homenet que tenia una mirada amable, duia els cabells esbullats i vestia una túnica blava que li arribava fins els peus. (Martí Gironell. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 377).

Bufa un aire humit i gelat que les fa caminar encongides. La pell enrogida, les orelles adolorides, els cabells esbullats, i malgrat tot continuen passejant arran de mar, com si no hi hagués cap altre lloc adequat per a aquella conversa. (Sílvia Soler, L'estiu que comença. Ed.Planeta, Barcelona, 1ª ed. 2014. ISBN: 978-84-9930-810-4. 226 pàgs. Pàg. 125).

Ara hi ha fins i tot un grup de música que respon al nom de The Dandy Warhols. I si en vida va aparèixer en unes quantes peliícules, després de mort s'ha convertít en un personatge de cinema, que surt en una pel·lícula rere l'altra. A The Doors I'ínterpretava Crispin Glover i aYo disparé a Andy Warhol l'interpreta Jared Harris. A Basquiat, el seu paper el feia David Bowie en persona, a qui la cabellera blanca i esbullada lí anava que ni pintada.(Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. P. 11).

Els meus cabells esbullats es van escampar per terra. Vaig contemplar els núvols que solcaven el cel nocturn. En aquell precís instant, vaig decidir que no volia anar de viatge amb en Takashi Kojima. Estirada a terra, amb la galta sobre el tatami, vaig recordar la lleugera incomoditat que m'envaïa cada vegada que ens vèiem. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban. Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 135.].

Esbullats

I allà el tenia, amb el seu vestit negre brut voleiant al sol i amb els cabells tots esbullats d'una manera estranya. Duu una mena de barret llardós i esparracat tirat cap enrere. Té les galtes molt amunt, just sota els ulls, torrades i arrugades com nous. Els llargs xaragalls de la seva cara estan enrivetats de brutor, o potser es tracta del seu singular color de pell d'estranger. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 26.].

Esbullats

No era ben bé una família pobra, sinó una família esforçada, que ocupava una casa enorme on semblava haver-hi un nombre infinit d'habitacions fredes, humides i escassament moblades, i cada cop que hi anaves a dinar, qui cuinava era el pare d'en Dennis, un home simpàtic i amable, la feina o professió del qual desconeixies, però la mare d'en Dennis no es veia quasi mai. Es passava els dies sola en una habitació de la planta baixa, i les poques vegades que va aparèixer sent-hi tu, anava sempre amb bata i sabatilles, amb els cabells esbullats, fumant una cigarreta darrere l'altra, de mala lluna, amb unes ulleres ben fosques sota els ulls, un personatge esgarrifós, com una bruixa, trobaves, i com que eres molt petit, no tenies ni idea de què li passava, si era alcohòlica, per exemple, o si estava malalta, o si tenia algun problema mental o emocional. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàgs. 48-49.].

Esbullés

Va mirar el pas que hi havia més amunt i el sot de més avall; la seva mirada va vagarejar seguint el corrent i va tornar travessant el cel sense núvols que li donava color; es va treure el barret i va deixar que la brisa li esbullés el cabell i li besés el front. Semblava que estigués en comunió amb el geni d'aquell lloc; amb la vista, s'acomiadava d'alguna cosa. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 437.].

Esbullats

En Krongli es va passar una mà pels rínxols esbullats i va fer un somriure irònic. Chris de Burgh i «Lady in Red» fluïen com xarop pels altaveus. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 227.].

ESBURBAT, -ADA adj.

Mancat d'atenció a la cosa que es fa; que obra sense mirament (Mall.); cast. atronado, atolondrado. Es mascles... eren pitjors que s'escuma | d'esburbats y encaradissos, Aguiló Poes. 164. Sa petita era una ramarol, esburbada, trempallams, de ses igoladures de Judas, Aguiló Rond. de R. 13.

Fon.: əzbuɾbát (Mall.).

Intens.: esburbadet, -eta; esburbadot, -ota (Una criada esburbadota, Alcover Rond. i, 153).

Antòn.: remirat, curós.

Etim.: incerta. Sembla relacionable amb el provençal esburbá ‘esbudellar, buidar el ventre d'un animal’, i en aquest cas seria derivat del llatí burbalia ‘budells’; però no es veu clara l'evolució del significat. (Cf. Spitzer Lexik. 42; Wartburg FEW s. v. burbalia).

Els crits als quals s'apleguen els dels hortolans, que ara ja no pensen que es tracta d'un joc d'al·lots esburbats, sinó d'uns jovençans dels seus que volea aglapir un contrari, i a les veus de la catèrvola s'uneixen les rialles d'ells i l'afegitó d'una veu grassa i una altra de prima i flautada, d'una veu d'amo i una altra de missatge i una més de mestressa. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 94.).

Perot compon una figura de pantomima amb el seu caminar esburbat i el gep que li penja talment com un farcell devers les anques. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 200.).

ESCA f.

|| 1. Menja que es posa a l'ham o a un altre ormeig de pesca o de caça, per atreure els animals; cast. cebo. Los pescadors prenen moltes vegades pex sens esca,Llull Cont. 162, 18. Axí com fa lo pescador ab am qui ab la escha pren lo peix cautelosament, Eximenis, I Crestià. De coha'n l'am | may hi donist | e coneguist | que la lur esca | no t'era bresca | ni canyamel, Spill 6531. Traidor és l'ham, borrera l'esca, Colom Juven. 101.

|| 2. Matèria molt seca i preparada perquè s'encengui fàcilment amb una simple espurna; cast. yesca. Ferint de la pedra en l'esclavó, devallaria lo foch en la escha, Sermons SVF, i, 142. On l'arena s'encenia com esca sota'l foguer,Febrer Inf. xiv, 38. Lo joue pot dir qu'és huy noua esca, | y'l vell és la vella, que tot és cremat, Proc. olives 2101. Tindreu una esca excelentíssima per treure foc amb pedra y foguer, Agustí Secr. 34. Qualsevol espira que cayga demunt aquesta esca tan resseca, Roq. 22. Bolet d'esca (Cat.), o esca de carrasca (Val.), o esca de bolet (Mall.), o simplement esca (Cat.): bolet de l'espècie Polyporus fomentaris, que preparat convenientment s'encén amb molta facilitat: cast. hongo yesquero. Esca borda: bolet de l'espècie Thymellea hirsuta(Val.). Esca de cardet: lluquet, anomenat també cotó ensofrat o palleta de lladre(Val.). Esca de caramutxa: carbó de caramutxa esflorat, que els fumadors antics empraven per a encendre la pipa (Mall., Men.). Esca de garrover: part podrida de la llenya de garrover, que s'empra com a esca i com a femada (Mall.). Misto d'esca: misto que no té sofre, sinó que el combustible és una esca i no fa flamada, sinó únicament brasa. Esca de bolet: fig., llenya, tupada (Mall.).

|| 3. La carn blanca dels pits de la gallina (Manacor).

|| 4. fig. Incentiu; causa o ocasió de malifetes, burles o altres accions més o menys dolentes; cast. cebo, yesca. Esser l'esca del pecat: esser la causa, el culpable d'una cosa; esser molt dolent i induir els altres a fer dolenteries. Esca de renou:causa de perturbacions de l'orde. Donar esca: donar ocasió, incitar a fer una cosa.El mal camí podia tornarse a la llarga una esca de males passions y vicis desordenats, Roq. 32. Les poques ocasions d'estar ab la dona llevaven motius y esques de renou, Penya Mos. iii, 146. Lo que antes era prenda d'aliança y ara és esca de renous, Maura Aygof. 153. Los treballadors forasters poc trigaren a moure rahons!; l'esca del pecat era el majordom en persona, Oller Fig. pais. 86.

Loc.—a) Encendre's com l'esca: esser molt fàcil d'encendre.—b) Anar-se'n com l'esca: esqueixar-se o rompre's fàcilment; es diu principalment de les teles velles (val.).—c) Donar esca al dimoni: obrar malament, fer malifetes (Mall.).—d) Esca del primer pic: persona molt irritable.

Refr.

—«Cada pesca vol una esca» (Mall.).

Fon.: έskə (pir-or., or., Maó); éskɛ (La Seu d'U., Sort, Tremp, Ll., Falset, Gandesa); éska (Andorra, Esterri, Isavarri, Boí, Vilaller, Tortosa, Maestr., Cast., Val., Al.); ésko (Pobla de S., Torra de C.); ə́sсə (Palma, Manacor, Pollença, Felanitx); ə́skə (Inca, Sóller, Llucmajor, Artà, Ciutadella, Eiv.).

Sinòn.:— || 1, acevall, esquer.

Var. ort.: escha (Qui pres iamés ab ham sens escha, P. Torrella, Cançon. Univ. 198).

Etim.: del llatí ēsca, ‘menja’.

Quan va tornar, entremig de dos guàrdies civils amb toca i escapularis, li va dir que aquella cartolina enfosquida i plena de cagades de mosca era una indecència i que la dona que s'entreveia era l'esca del pecat i que tenia sort de ser allà perquè el podrien ajudar a redimir-se. (Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàgs. 265.).

Esca

Sempre serà «aquella dona que va saltar o caure» (quina desesperant indefinició), i a mitjanit, aquella hora inversemblant, l'hora de les bruixes, i el braç i la cama —imaginin!—, seguits de la seva terrible, última i enigmàtica declaració: “Sóc tan cruel...“ La resta és un munt de silenci. Inclinem el cap en aquella direcció, però mantenim els ulls clavats en l'esca. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 115.].

ESCABELLAR v. tr.

|| 1. Arrancar els cabells; cast. mesar los cabellos. «M'escabellaria!»: es diu per expressar el gran disgust que es tindria si succeís tal o tal desgràcia o si deixàs de sortir bé tal o tal cosa.

|| 2. Alçar els cabells; posar els cabells de punta; cast. espeluznar. Al veure que ses llàgrimes no poden apagar-los, | girant-s'hi s'escabellen i fugen los pastors,Atlàntida i. A profanar sacríleg la capella | se rebat, en l'enuig que l'escabella,Canigó ix.

|| 3. Despentinar; posar en desorde els cabells: cast. despeinar, desgreñar. Escabellar a una dona: Feminae comam deturbare, Lacavalleria Gazoph. Per ext.: a) fig.Legions de núvols | escabellats y atropellantse, vénen, Costa Horac. 79.Corrent cap a la platja clamoroses, | l'escabellada escuma al vent donant,Maragall Obres, i, 37. Germà foc qui s'escabella | gentilment com la donzella,Riber Sol ixent 137.—b) Escabellar sa sola: alçar els pèls que pugui haver-hi a la sola de la sabata, per tapar els punts (Campanet).—c) Escabellar es sembrat: segar-lo desigualment (Llucmajor).

|| 4. Escapçar una planta que duu massa força (or., occ.); cast. desbrozar. Escabellar-se un olivar: caure-li moltes branques per efecte d'una nevada (Mall.).

|| 5. Espargir; separar persones o coses que estaven juntes; escampar (Men.); cast.esparcir, extender. «Hi ha pocs doblers a replegar; a escabellar, sí que n'hi ha molts» (Ciutadella).

Fon.: əskəβəʎá (pir-or., or.); askaβeʎá (occ., Maestr.); askaβeʎáɾ (val.); əskəβəјá(mall., eiv.); əskəβəá (men.).

Var. form.: descabellar.

Etim.: derivat de cabell.

-Quan ell se li separa deis llavis, encara li escabella els cabells escabellats.

-Ai, para.

- Perquè tens mal de cap, que si no...

Les amenaces del Nel: Ai, si t'agafo. Vine aquí, que et menjaré sencera. Mmm, amb aquestes cuetes tens tres rostollades. (Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 112).

Escabellat

I el príncep Paul, de tretze anys, sentint-se molt nu i humil, havia contestat:

-Doncs... sis penics cada setmana.

Per algun motiu, aquesta resposta sincera fou rebuda amb una gran riallada. I des d'aquell dia tot hom l'anomenà príncep Sixpenny.

Gerry ajudà l'escabellat Sixpenny a espolsar-se.

-No vénen pas a emportar-se'm? —preguntà el minyó, amb recel.

Li quedava encara tota una altra setmana de meravellosa llibertat. I, quan tornaria a casa seva, Gerry l'acompanyaria. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 83.].

ESCAINAR v.

|| 1. intr. Cantar les gallines (Mall., Men.); cast. cacarear. Un gall que de tant d'escaynar s'esgargamellava, Roq. 33. S'escapaven les gallines escaynant de por, Oller Rur. Urb. 116.

|| 2. intr., fig. Cridar; parlar a crits (Mall., Men.); cast. gritar. Tants de periòdichs que escaynaren d'alegria, Ignor. 65.

|| 3. tr. Bravejar; proclamar sorollosament una cosa; cast. cacarear. Ni a tu matex te satisfà aquesta casta d'honradesa tan escaynada, Ignor. 67. Així ella hu diu i hu escaina per onsevuia, Pons Llar 33.

Fon.: əskəјná (bal.).

Var. form. i sinòn.: escatainar.

Etim.: onomatopeia.

I com que n'Aina, que escainava com una gallina a punt de rebentar es pap, s'hi interposá, també ella rebé en es pit un parell de talls. La resta ja la saps. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 57.).

D'altra banda l'escaïnar d'un pollastre, al qual passaven el ganivet pel coll. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 59.).

ESCALIVAR v. tr.

|| 1. Coure damunt el caliu (pir-or., or., occ.); cast. asar. «Hostalera, fes-me una arengada escalivada, si et plau». «Hem menjat pebrots escalivats». Vegeren la pastora | que, atrossada, castanyes ne feya escalivar, Verdaguer Jov. 199. Per extensió: a) Calç escalivada: calç apagada amb aigua (Benassal).

|| 2. Regirar el caliu (Gandesa); cast. hurgar.

|| 3. refl. Sofrir els efectes d'una calor excessiva, i especialment de l'acció del sol (or., occ.); cast. agostarse. «La terra s'escaliva quan, per no haver-la llaurada degudament, els raigs del sol sorprenen la terra eixuta barrejada amb la mullada» (Segarra, Urgell). E si'm voleu dir que'l camp s'escaliva | per darli gran pressa en lo conrear, Proc. olives 1161. Embolicat | ab tal bafor | de la lavor | dels cuchs de seda | mes se'n refreda | no se n'aviva | o s'escaliva, Spill 9684.

|| 4. fig. Fer agafar recel, desconfiança o por d'una cosa, per l'experiència del càstig o del mal resultat obtingut (or., occ., bal.); cast. escamar, escarmentar.Comensa un atlot per mascarar una paret y no l'escalivan, Ignor. 19. Aquest atlot és un nebot meu capverjo..., que veja si ab sa primera l'escaliva y si li fa avorrir sa vida de lladre, Alcover Rond. ii, 273. Un homo d'Alahó, casat, colque nit anava de cabòries... Una d'aquestes nits, per escalivar-lo, sa dona llevà es ble des llum en crues, Camps Folkl. ii, 121. a) refl. Agafar recel, desconfiança o por d'una cosa per l'experiència anterior d'un càstig o mal resultat; cast. escamarse, escarmentar. Mirau que és molt, no volerse escalivar!, Roq. 27.

|| 5. fig. Esporuguir; fer fugir amb amenaces o gestos que inspiren desconfiança; cast. asustar, espantar. «Estimada, vos coman | que no escaliveu sa caça, | que el qui vol abraçar massa, | amb ses mans buides roman» (cançó pop. Mall.). a) refl.Agafar por; espantar-se (pir-or.); cast. espantarse. Lo fogós cavall enquietat s'escalivà, donà un tom en rodó... y en tres o quatre salts de galop aconseguí a son company, Oller Vilaniu 239.

Loc.—a) No escalivar-se d'una cosa: no assegurar que no la faran (Men.). «En aquest món no mos podem escalivar de res» (Ciutadella).—b) Deixar-se escalivarper una cosa: consentir a quansevol sacrifici per obtenir aquella cosa. Goyteu al petit! En parlant de contar quelcom, ja'l tingui clavat com una llagasta. Se deixaria escalivar per una rondaya, Víct. Cat., Sol. 55.

Refr.—a) «Oli d'oliva, tot mal escaliva» (Men., Eiv.).—b) «Castigau-ne un, i n'escalivareu cent i un» (Mall.).—c) «Gat escalivat, l'aigua tèbia tem» (Empordà).—d) «Un escalivat val per deu» (o «per cent», o «per mil»): vol dir que el qui ha sofert experiències desagradables sol estar previngut contra altres esdeveniments perillosos (Mall.).

Fon.: əskəliβá (pir-or., or.); askaliβá (occ., Maestr.); əskəlivá (bal.).

Etim.: derivat de caliu.

— Bon dia, Cela... — A mitges games me n’entraria, tocatardà... Una hora que t’espero amb aquest sol que m'escaliva i aquesta ferum de clavells que m'ofega... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 263).

ESCALABORN m.

|| 1. Acte d'escalabornar; cast. desbaste. Arribà a agrair-li que no li hagués aterrat el suro en l'escalaborn del qual passava les hores d'enlluernament diurn,Bertrana Herois 20.

|| 2. Tros de fusta o d'altra matèria escalabornada; cast. bloque desbastado. a) fig. Esbós, primera redacció (d'un projecte, d'una obra literària, etc.); forma rudimentària.Volgué mostrar-hi un petit escalaborn de cascuna de les tres parts en què compartia lo somniat poema, Aguiló Fochs foll. 8. Contà l'endemà... escalaborns del diàleg entre les dues ombres, Espriu Lab. 161.

|| 3. Xicot o home que s'ha aturat de créixer abans d'hora (Empordà); cast. tapón, mona. «Es un escalaborn i vol fer com els altres!» (Llofriu). Era la figura d'un escalaborn rabassut i curt de cama, Pous Nosa 21.

|| 4. fig. Home esbojarrat i de mals costums (Sta. Col. de Q.); cast. pendón, perdulario, perdido.

|| 5. Servir d'escalaborn: servir com a objecte de burla (Pla d'Urgell); cast. ser el hazmerreir.

Fon.: əskələβɔ́ɾn (or.); askalaβɔ́ɾn (occ.).

Etim.: derivat postverbal de escalabornar.

La Bathsheba no tenia la vista clavada a l'extrem superior de la caixa, sinó en un dels costats, on un braç de la jove difunta agombolava l'objecte de la seva recerca -Un escalaborn de la naturalesa, / una flor esclafada abans de ser poncella, / un nadó que no ha tingut ni temps de néixer"-...[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 336.].

A la plaça major de la vila hi ha una casa antiga que abraça tot un costat que mira a sol ixent. Les parets, de pedra escalabronada, tenen una patina... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 233.).

ESCÀLEM o ESCÀLAM m.

|| 1. Estaqueta de fusta o de ferro, que va ficada a la part superior de l'orla d'una embarcació i serveix per a subjectar-hi els rems i recolzar-los-hi en vogar (or., occ., val., bal.); cast. escálamo, tolete. Volgué bogar ella matexa y va petar un escàlem de la regala y desaparellar un rem, de la furia ab què s'hi feya, Girbal Pere Llarch 88. Un gall dindi enastat a cada escàlam, Ruyra Pinya, ii, 38. Els remitgers empunyen el rem sobre l'escàlem, Pérez-Jorba Poem. 223.

|| 2. Senalla d'espart amb tapadora forrada de lona alquitranada, on es guarden els ormeigs de la pesca de volantí (Escrig-Ll. Dicc.).

|| 3. Palet de fusta lligat pel mig a l'extrem del cuot d'un palangre de pescar lluç (Roig-Amades Pesca).

Fon.: əskáləm (or., bal.); eskálem (occ., val.); askálim (Mora d'Ebre); əskálom (mall.).

Etim.: del gr. σκαλμóς, mat. sign., convertit en *scalămus probablement per influència de calămus ‘canya’ (cf. J. Coromines, Misc. Rubió, iii, 290).

Escàlem

Els sentiments? Punyetes! Està decidit! Me'n ric, jo!... Voga fort, carronya!... M'aferrava el semaler, la bragueta em feia d'escàlem! Ding

Ding Dong! No la vull dinyar com un brètol! Amb la cara feta un mapa! No! [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J.

Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 189].

ESCALFEIR (i var. dial. escalfir). v. tr.

Escalfar anormalment; alterar per la calor; cast. recalentar. «Estar escalfeït» (una persona, un animal): estar febrosenc, tenir un poc de febre (Bal.); tenir molta calor (Ross.). Y prenia la bancalada | cap a l'aygua, tan desitjada! | de tant que eren escalfahits, | s'hi van gitar bos i vestits, Saisset Contes altre mon, 16.Escalfeir-se el blat, l'oliva, els licors, etc.: tornar dolent per excés de calor, per estar massa tancat, etc.; cast. pasarse, oliscarse. «Posa molt de pebre a la carn, que no s'escalfixe» (Morella). Si tancava la finestra, el blat se li escalfia i en corcons se li avivava, Pascual Tirado (BSCC, vii, 325). He begut sempre sola dels licors escalfeïts, Carner Lluna 80. La que arribava... per dins la canal de teula, ja era escalfeïda del sol, Riber Miny. 129. Fem escalfeït: fem calent per les fermentacions que encara no són acabades. Escalfir-se els clafolls de les ametlles: fermentar i podrir-se quan estan massa temps amuntegats (Gandesa).Escalfeir-se una habitació: caldejar-se i viciar-se l'aire per estar l'habitació massa tancada. Fer olor d'escalfeït: fer mala olor per falta d'orejament. Escalfeir-se un animal, una persona: posar-se febrós; excitar-se per la passió carnal; fig., excitar-se per una passió de l'ànima, per l'entusiasme.

Fon.: əskəɫfəí (pir-or., or., eiv.); əskəwfəí (Empordà, Mall., Men.); askawfaí(Ll.); askaɫfí (Benassal, Morella); askaɫfiɾ (Cast., Val., Alcoi); askawfí (Gandesa, Tortosa).

Etim.: derivat de escalfar, per canvi de sufix verbal.

Recordo una sessió de tarda en un local petit i encofurnat, atapeït de canalla i escalfeït, amb la pudor tèbia del blat de moro torrat. La lluna groguejava damunt el mocador de coll del cantaire i el dit feia acords amb la corda desafinada i tenia el peu recalcat sobre un tronc de pi; jo vaig enllacar innocentment 1'espatlla de la Lo i vaig arrambar la mandíbula a la seva templa, quan dues harpies que teníem al darrere van comentar a rondinar i fer comentaris d'allò més estrambòtics... [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 168.].

ESCALUNYA f.:

V. ascalunya.

ASCALUNYA f.

Planta liliàcia: Allium ascalonicum L. (Cat.).; cast. escaluña, chalote.

Fon.: əskəlúɲə (or.); askolúɲa (Tortosa).

Etim.: del llatí ascalōnĭa (coepa), mat. sign.

Ascalunya (procedència de la imatge: enllaç)

No ens entretindrem pas a enumerar-los, ni menys a explicar-los. Sabem que es feien platillos amb samfaina, arròs, albergínies, carxofes i pèsols, castanyes, prunes i orellanes, bolets, moixernons i escalunyes”, una espècie de ceba de la qual sembla que s'hagi perdut la mena. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 154.).

-Escalunya salada, arrel de lotus saltada i tonyina amb soja fermentada.

Em va cridar l'atenció que tinguéssim els mateixos gustos i em vaig girar. Ell també m'estava mirant. Abans que pogués recordar on havia vist la seva cara, el mestre se'm va adreçar així:

-Ets la Tsukiko Omachi, oi?—em va preguntar, i jo vaig fer que sí amb el cap. Tot seguit, va continuar parlant.

[Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca (Sensei no Kabna. Trad. M. Bornas) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 7.].

— Tonyina amb soja fermentada, arrel de lotus saltada i escalunya salada—vaig demanar mentre m'asseia a la barra. Gairebé alhora, el vell que tenia al costat va dir:

-Escalunya salada, arrel de lotus saltada i tonyina amb soja fermentada. [Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca (Sensei no Kaban, trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 7.].

ESCAMBELL m.

|| 1. Seient petit sense braços ni respatller, i a vegades sense petges (pir-or., or., occ., val., mall.); cast. taburete, banqueta. Un scambell de fust, doc. a. 1485 (arx. Cúria Fumada de Vic). Del gremi de argenters 4 escambells, doc. a. 1722 (Boll. Lul. vii, 304). Seu-te en aquell escambell, Penya Mos. iii, 207. L'amo va seure en un escambell prop del foc, Massó Croq. 175.

|| 2. El mateix seient o altre objecte de forma prismàtica, en quant serveix per a posar-hi els peus damunt, per a suport i elevació d'una persona o cosa; cast. escabel, escaño.

|| 3. fig. Persona o cosa que serveix a algú per a elevar-se, aconseguir els seus fins, dominar, etc.; cast. escabel, peana. Amor al ideal, que fa al poeta | y li dóna lo món per escambell, Llorente Versos, i, 47. Si la meua instrucció m'hagués servit d'escambell, tal vegada hagués pogut escriure rims, Guinot Capolls 96. Beneïu tota la terra, de vostres peus escambell, Serra Calend. folkl. 303.

Loc.—a) Cabre davall d'un escambell: esser molt menut (Falset).—b) Caure de l'escambell: perdre el predomini o els avantatges que es tenien. Especialment, Perdre una noia el dret d'herència o de pubillatge pel naixement d'un germà (or., occ.).

Fon.: əskəmbéʎ (pir-or., or., bal.); askambéʎ (occ., val.).

Intens.:—a) Augm.: escambellàs.—b) Dim.: escambellet, escambelló.—c) Pejor.: escambellot.

Etim.: del llatí scabĕllum, mat. sign.

Escambell (enllaç)

Dinas tornà doncs a Tintagel, pujà els graons i entra dins la sala. Sota el dosser, el rei Marc i Isolda la Blonda seien al tauler. Dinas prengué lloc sobre un escambell vera la reina, com per observar el seu joc, i dues vegades, fent com qui li senyalés les peces, posa la mà sobre el tauler: a la segona, Isolda va reconèixer en el seu dit l'anell de jaspi. Llavors, ja va haver jugat prou. Ensopega lleugerament amb el braç de Dinás, de tal guisa que uns quants peonets caigueren en desordre. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 91.].

A baix, al pati, a 1'ombra de la balconada de fusta, Jacques seia en un escambell, davant una filera de botes enllustrades i arrenglerades militarment. Sempre que Carl Joseph tornava de la casa de la senyora Slama, anava a trabar el criat al pati i s'asseia al canten de l'escambell que quedava lliure.[Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 46.].

Les primitives caixes destinades a guardar les robes, els papers d'interès, els joiells i altres objectes s'han transformat en les calaixeres, després en els canteranos -d'influència italiana, però ben catalans a la fi-, per culminar en un complex de calaixera, armari, escriptori i secreter. La taula no consisteix ja en les posts llevadisses que es col·locaven damunt de cavallets a l'hora de menjar; té una personalitat i una destinació pròpies i s'hi afegeixen les tauletes per a diversos objectius, les consoles i les raconeres. Quant als seients, els clàssics bancs i els escambells s'han vist multiplicats i perfeccionats pels sofàs, canapès, poltrones, tamborets i cadires de totes menes i categories. El llit ha canviat de forma i de mida; però, substancialment, és el moble més fidel a la seva finalitat de servir per a jeure-hi i dormir-hi. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 69.).

...i en Jaume de Berga, el ferotge, començava a sentir-se alleugerit, ara que ja no li calia decidir, ara que només havia de seguir la veta i notava que li treien una llosa de les espatlles i somreia tranquil perquè li arribava l'hora de descansar i en la follia del moment s’imaginawa acaronant el llom d'una vaca, lligant-li la cua a l’anca i atansant amb el peu l'escambell i la munyidora a les mamelles i cantava entre dents com ho solia fer al boual.» (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 71.).

Si haguessin tret tot el que havia estat de la Julia i l'haguessin omplert de mobles nous hauria es fàcil, però allà hi havia la cadira de la Julia i el seu petit escambell, i era com si l'habitació li donés la benvinguda i la repel·lís al mateix temps. En Coin semblava completament dissipat. Estava inflat, era un home corpulent que aviat estaria gras si no... [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 290.].

Escambell

No calia que m'acompanyessin a aquella habitació, la coneixia prou: molt sovint m'hi havien cridat per castigar-me o renyar-me en el passat. Vaig passar al davant de la Bessie i vaig obrir la porta a poc a poc: un llum esmorteït brillava a la taula, perquè ja es feia fosc. Hi havia aquell llit tan gros amb quatre columnes i les cortines de color ambre, la tauleta del tocador, la butaca i l'escambell on m'havien castigat tantes vegades a agenollar-me per demanar perdó per les ofenses, que jo considerava que no havia comès. Vaig mirar un determinat racó, amb mitja por de no veure l'allargada silueta de la temuda vara que acostumava a rondar per allà, esperant per saltar-me al da munt, com un dimoniet i lacerar la palma de la meva mà tremolosa o el coll ajupit. Em vaig acostar al llit, vaig enretirar les cortines i em vaig inclinar sobre la pila de coixins. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 251.].

ESCAMBUIXAR v. tr.

|| 1. Treure el cambuix a una dona (Mall., Men.).

|| 2. Despentinar, especialment barallant-se (Mall., Men.); cast. desgreñar.

|| 3. fig., recípr. Barallar-se fort les dones (Mall., Men.); cast. tirarse del moño.

Fon.: əskəmbuʃá (bal.).

Var. form. i sinòn.: descambuixar, esgambuixar.

Etim.: derivat de cambuix.

ESCAMBUIXADA f.

Acte d'escambuixar o escambuixar-se; baralla, generalment entre dones (Mall.).

Els nins anaven despullats, jugaven amb cans i moixos, i les dones, escambuixades, brutes, xerraven cridant damunt dels portals. Otambé puc, sols em falta el teu contacte, seguir el teu pas morós pels vells carrers empedrats, de façanes senyorials, camí de la Seu -traspasso la Porta del Mar, fa pudor d'encens...(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs.Pàg. 33.).

ESCAMNAR v. tr.

|| 1. ant. Nafrar, llevar la pell? Lo cavaller deu mirar quant té un cavall qui és escamnat de la boca y té aquella scalabradura per mudament de moltes brides,doc. a. 1544 (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. Escalivar; posar recelós o desconfiat per l'experiència (Ribes, Vic, Solsona, Cardona); cast. escamar, escarmentar. E com los christians que en ella staven stiguessen molt escamnats e poruchs, desempararen la ciutat, Carbonell Cròn. 24 vo (ap. Aguiló Dicc.). Jo so estat escamnat, jo'm guardaré de trobarme al mateix lloch, Lacavalleria Gazoph.

|| 3. refl. Endurir-se la carn i altres viandes quan les couen; també es diu de la carn dura que no s'ha cuit (Badalona, ap. Aguiló Dicc.).

Fon.: əskəmná (or.).

Etim.: incerta. Reunim els tres significats en un sol article, però sense seguretat que realment representin una mateixa paraula originària. El significat || 2 sembla relacionable amb l'antic escatmar, però l'origen d'aquesta forma és tan obscur com el de escamnar.

-No crec que sigui només per instal·lar-hi micròfons, perquè això es fa en un moment. En Mårtensson deu haver escorcollat els papers d'en Blomkvíst o el que sigui que pugui guardar a casa seva.

-Però en Blomkv'ıst ja estava escamnat... ja van robar linforme d'en Björck de casa seva.

[Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 403].

Escamnar

De primer havia pensat enviar un telegrama al minyó demanant-li que l'anés a rebre, però un telegrama enviat a una adreça tan vaga com «Llista de correus» no semblava gaire útil, i, d'altra banda, podia escamnar el minyó. De fet, allò era una mena de cacera d'ànecs salvatges, perquè ¿quina seguretat podia tenir de trobar la pista del seu nebot? [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 238.].

ESCAMARLAR v. tr.

Eixancar; posar amb les cames obertes, o per extensió, amb les extremitats o cosa semblant a cames, ben obertes (pir-or., or.); cast. espatarrar, esparrancar. En gegantina arcada | com l'alt pont del Diable s'havia escamarlat, Atlàntida i.

Fon.: əskəməɾlá (Conflent, Ripoll, Vic, Lluçanès, Cardona, Solsona); əskəβəɾlá(Puigcerdà).

Etim.: derivat de cama, però el sufix -arlar és estrany i difícil d'explicar el seu origen.

Amb tot el matalàs per escamrlar-e, fruïa d'aquelles dues horetes que li quedaven perquè sonés el Casio de la tauleta de nit. (Xavier Bosch. Eufòria. ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-459-2. 320 pàgs. Pàg. 16.).

1. ESCANDALL (escandai). m.

|| 1. Peça cònica de plom que, fermada a l'extrem d'una corda o cadena, la fa anar a fons i serveix per a midar la fondària d'un paratge de la mar, d'un riu, etc.; cast.escandallo, sonda. Dos escandays la un ab piló, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii,413). Un scandall fornit ab altra exàrcia, doc. a. 1433 (Cult. Val. 1928, pàg. 58).Per fil de veles e fil d'enpalomar scandalls e sàgoles, doc. a. 1457 (Arx. Gral. R. Val.). Deu escandalls | no hi plegarien, Spill 7018. Lir entre carts, no'm basta l'escandall | per trobar fons en la vostra estima, Ausias March, xxvi. Ja s'en va a fons s'escanday, Roq. 41.

|| 2. Peça de plom lligada a l'extrem del volantí per fer-lo afonar (Mall.); cast.escandallo.

|| 3. Peça de plom penjada a l'extrem d'una cordellina que serveix per a comprovar la verticalitat d'una paret o d'altra cosa (Mall.); cast. plomada.

|| 4. Corda de baixa qualitat, feta amb ventim de cànem (Pons Ind. text.).

|| 5. Conjunt de càlculs amb què es determina el cost de fabricació d'un filat o teixit o del seu tint, blanqueig o altra operació; cast. escandallo.

|| 6. Taxa o tarifa; estim del preu d'alguna cosa, fet damunt una determinada base de càlcul (Vic, Manresa, Camp de Tarr.); cast. tasa, tarifa. Los cònsols... donen a pastar la flecha del pa bell... a scandall de 116 lliures per cortera, doc. a. 1655 (arx. de Montblanc).

|| 7. Sistema per a calcular el preu del bestiar de llana que s'ha de vendre, que consisteix a pesar un o deu caps de bestiar—o només dos, un de gros i un altre de petit—i considerar llur pes com a promedi del pes de tot el ramat que es ven (Empordà, Vic, Camp de Tarr., Priorat, Segarra, Maestr.).

|| 8. Conjunt de deu caps de bestiar o altra porció del ramat, que serveix de base per a fixar el preu de tots els caps que s'han de vendre (Empordà, Plana de Vic, Sta. Col. de Q.).

|| 9. El rebuig, les ovelles que el comprador refusa (Puigcerdà).

Loc.—a) Anar a pic d'escandall: nàut., navegar sondejant (Barc.);—fig., entre mariners, Anar amb gran puntualitat, arribant al moment precís (Barc.).—b) Traure l'escandall a algú: donar-li compte i raó d'alguna cosa (Val.).

Fon.: əskəndáʎ (pir-or., or.); askandáʎ (occ., val.); əskəndáј (bal.).

Var. form.: escandal, forma antiga documentada com a rima de gual en aquests versos: No es empero gens pauruga | en darse al gual | ni en calarse l'ascandal,Coll. dames 726.

Etim.: del llatí vulgar *scandalĭu o scandacŭlu, mat. sign. || 1, derivat del verbscandĕre ‘pujar’, i que té representants també en el cast. escandallo, prov. escandalh i italià scandaglio (cf. Diez EWb 283; Meyer-Lübke REW 7649a i especialment Vidos Storia 353).

2. ESCANDALL m.

|| 1. Manifestació sorollosa o exagerada de sorpresa, de desgrat, de protesta (Olot, Empordà, Mall.) ; cast. escándalo, aspavientos. La salutejaren amb escandall de cridadiça, Ramon Vidales Vaca llet 54. Fer escandalls: fer escarafalls. «Vaja quins escandalls per no-res!»Punyal de moça! Si jo agués estat ben serè, ja'ls auria pagat cars sos escandalls de... de... madama, Víct. Cat., Ombr. 82.

|| 2. Persona cridanera (Men.); cast. baladrero. «Aquesta dona és un escandai; per no res mou un esvalot!».

Fon.: əskəndáј (Olot, Empordà, Mall., Men.).

Etim.: de escàndol, modificat per analogia de escandall art. 1.

La situació s'agreujà ràpidament. El primer de gener de 1789 els preus del blat s'apujaren de manera alarmant. El dia 30 del mateix mes el dietarista escriu amb preocupació: "Havent-se fet escandall, s'ha pujat lo pa blanc a dos diners més, i se diu pujar-se encara lo preu del mitjà, lo que té prou disgustat al menut poble." (Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 80.).

Escandalls

El paper havia estat lacrat per diversos llocs, amb un didal a manera de segell; potser el mateix didal que jo havia trobat a la butxaca del capità. El doctor el va anar obrint amb molt de compte fins que va aparèixer el mapa d'una illa, amb latitud i longitud, escandalls, noms de muntanyes, de badies i de cales, i tota mena de detalls perquè una embarcació pogués ancorar en aquelles cos tes sense cap risc. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 65.].

1. ESCANDALLAR v. tr.

|| 1. Midar amb l'escandall, o comprovar la verticalitat d'una cosa amb l'escandall o plomada; cast. sondear, escandallar. Compra corda de liza per scandaylar lo caussol de la pera picada ab lo cloquer si venia bé, doc. a. 1415 (Rev. Cat., ii,334). Una balma esglayadora d'hont ningú ha escandallat los abismes, J. Verdaguer (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. fig. Calcular el preu, la vàlua d'una cosa; cast. sospesar, justipreciar. Pres lo marit | saber treballen, | prim l'escandallen, | fan-li procés | per a quant és,Spill 508. Jo som segura atalaya | que mira, veu y escandaya | sa maror de dins Ciutat, Penya Poes. 68. Escandallar comptes: passar comptes calculant les partides contràries. Mitja dotzena de donas... escandallavan comptes ab l'avi,Pons Auca 244.

|| 3. Triar a l'atzar alguns caps de bestiar perquè serveixin de base de càlcul per a fixar el preu de tot el ramat o porció de ramat que s'ha de vendre (Cerdanya, Empordà, Camp de Tarr., Segarra). A Santa Coloma de Queralt aquesta tria es fa així: tanquen el ramat dins un corral i el fan moure i barrejar bé les ovelles bones amb les dolentes; després obren la porta i deixen sortir deu caps de bestiar, i el darrer que surt dels deu serveix de patró per a fixar el preu dels altres: el que val aquell, valen tots els restants.

Fon.: əskəndəʎá (pir-or., or.); askandaʎá (occ.); eskandaʎáɾ (val.); əskəndəјá(mall.); əskəndəá (men.).

Etim.: derivat de escandall art. 1.

2. ESCANDALLAR v. tr.

|| 1. Publicar, divulgar una notícia, una idea, generalment desfavorable per a qualcú (Mall.). «Ho has escandaiat massa!»Vos feys gros de rossegar es ministres de Deu i de publicar i escandayar ses faltes, veres o falses, Aurora 268.

|| 2. Xerrar; parlar fort (Men.). «Na Maria tot lo sant dia escandaia» (Migjorn-Gran).

Fon.: əskəndəјá (Mall.); əskəndəá (Men.).

Etim.: derivat de escandall art. 2.

Jo vaig romandre immòbil al caire del precipici, escrutant-li els cabells esborrifats, el reflex de la carn de nimfeta que deixava entreveure mig maluc i mitja espatlla, tractant d'escandallar la profunditat del seu son pel ritme de la respiració. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 128.].

ESCANDIR v. tr., mètr.

Formar els versos comptant-ne les síl·labes o els peus mètrics; cast. escandir. Noves rimades | comediades, | ... | no prim scandides, | al pla texides, Spill 885.

Fon.: əskəndí (Barc.); eskandíɾ (Val.); əsсəndí (Palma).

Etim.: pres del llatí scandĕre, mat. sign. (literalment, ‘pujar’).

El temari era massa ambiciós i ens ensenyava coses tan útils com l'escansió dels versos en la poesia romántica i més particularment deis poetes de The Lake District. Una tarda, però, vam explicar «Aftermath» un poema de Sigfried Sassoon sobre la Primera Guerra Mundial que consideri com una joia de la poesia universal. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 19.).

A la plaça de la República, encarregui una pizza. La gent es barreja, canta, caralleja. Els cotxes circulen a pas de tortuga tocant el claxon. Sota banderes tricolors i cartells de Mitterrand, la multitud escandia «On a gagné! On a gagné!» com si 1'equip de futbol local hagués guanyat la Higa.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 113.).

ESCANTELLAR v. tr.

Trencar una cosa llevant-li el cantell o cantells; cast. descantillar, mellar. S'escantellaren lurs escuts, Lançalot, segle XIV (Rev. Biblgr. Cat. iii, 21). Un llibret de contes cerolós y escantellat, Maura Aygof. 191.

Fon.: əskəntəʎá (or., bal.); askanteʎá (occ.).

Var. form. i sinòn.: descantellar.

Etim.: derivat de cantell.

Ah, ves per on em penso que ja l'has trobada. Aquest pot escantellat t'agrada? És una xocolatera antiga, de porcellana fina, mira-la a contraclaror i t'adonaràs de la qualitat de l'argila, és una cosa fora de serie. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 139).

ESCANTONAR v. tr.

Escantellar; llevar un cantó o angle d'una cosa (Empordà, Lluçanès, Bal.); cast. descantillar.

|| fig. Escapçar, llevar un tros (d'una heretat, d'una possessió, de qualsevol cosa encara que immaterial). La vianda de la casa era petita; el seu pare no havia volgut escantonar-la pera pagar la llegítima, Pous Empord. 7.

Fon.: əskəntuná (or., eiv.); əskəntoná (mall.).

Sinòn.: escantellar, escapçar.

Etim.: derivat de cantó.

I tot això s'aconseguia sense necessitat d'escantonar en gran manera el patrimoni de l'hereu, encarregat de perpetuar la soca mare dels Fraginals i de mantenir llur,renom i llur influencia a l'encontrada. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 20.).

ESCANYA-CAVALLS

ca escanyacavalls, n m ( BOUCH1975-REV )
ca espigadella, n f alt. sin. ( BOUCH1975 )
ca estripa-sacs, n m alt. sin. ( BOUCH1975-REV )
ca serrafalc intermedi, n m alt. sin. ( FPC-4 )
nc Bromus intermedius Guss. ( FMPC1 )
nc Serrafalcus intermedius (Guss.) Parl. var. ling. ( JVIG )

gramínies / poàcies (escanyacavalls - Cercaterm | TERMCAT )

Escanya-cavalls

Els seus germans Jaume i Enric, morts tots dos a Verdun, encapçalaven la llista gloriosa. El monument representava un gall aixafant una àguila germànica com un escanya-cavalls. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 16.).

ESCANYAPITS m.

Cigarro dolent i de tabac molt fort; cast. tagarnina. L'atmosfera està saturada de baf d'aiguardent, perfums d'escanyapits, Ruyra Pinya, i, 126.

Fon.: əskaɲəpíts (or.); askaɲapíts (occ.).

Primer ha estat el carbur col·locat a s'entrada. L'amo, escanyapits als llavis, mans a la faixa, ha trepitjat un moment l’ampit de la porta, ha mirat la foscor llunyana del paisatge, just on els conspiradors eren a l'aguait, ha respirat profundament un parell de cops i, bo i girant-se, ha agafat el llum que tenia a l'alçada del cap i els i claror s'han esmunyit cap endins. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 65.).

ESCANYA-RALS m. i f.

Extremadament avariciós (Barc.).

Fon.: əskaɲəráɫs (or.).

Etim.: compost de l'imperatiu de escanyar i el substantiu pl. rals (=monedes de real).

Un escanya-rals, això és el que és! Quan algun nano trencava un estri del laboratori, el fotia de cap al carrer. Tot per no perdre la prima que els quefes li han promès si, a final d'any, no ha gastat més del compte... El molt rata! (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 95.).

ESCAPARATA f.: cast. escaparate.

|| 1. Vitrina on es guarda una imatge veneranda, un objecte de gran vàlua o molt preuat, etc. Escaparata daurada ab una imatge de St. Joseph, doc. a. 1774 (ap. Aguiló Dicc.). L'imatge de Snt. Ecce-Homo que ere a Snt. Jaume ab una escaperata se cremà tot menos lo cap, Cròn. Guerra Indep. del Penedès. Per encaxar-hi una escaparata amb una figuretxa de la Mare de Deu, Ignor. 67.

|| 2. Armari amb una o més parets de vidre, on s'exposen objectes per a la venda.L'acer, son sustitut, son dominador, ocupava tots els escaparates, Pons Auca 203.

|| 3. Persona molt aturada (Aladern Dicc.).

Fon.: əskəpəɾátə (or., bal.); eskapaɾáte (val.).

Etim.: pres modernament del cast. escaparate. En alguns casos es conserva el gènere masculí del mot castellà, com es veu en la frase de Pons i Massaveu citada en || 2; però generalment, sobretot en català oriental i baleàric, el mot és tornat femení (com xocolata <chocolate, etc.).

La Mare de Déu de l’escaparata se la mirava, tota riallera, la seva cara rosada, com si no es sabés avenir d'aquell enrenou. Quan ja tot va estar com una patena, la Pauleta s’adonà que fosquejava. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 299).

ESCAPÇA f.

|| 1. Cadascun dels dos caps d'un tap, i tros de suro separat d'un dels caps del tap per a adreçar-lo (Empordà, cf. BDC, xiii, 111). «Has de netejar aquesta escapça». «Quina escapça més maca!»Escapça neta: tap amb les corones sense tares.Escapça de mirall: corona d'un tap llisa i sense tara. Mitja escapça: tap que presenta un cap arreglat o mig net (BDC, xiii, 111). Fer escapça: fer un cap net en els taps.

|| 2. Anella de fusta o de ferro, i a vegades de pedra, que va aficada dins la paret i serveix de ballador a la part superior de l'arbre d'una barrera (Mall.).

|| 3. Fusta corbada que du fermat un cap de la corda amb què es lliguen els feixos i per on es passa també l'altre cap de la dita corda per poder-los estrènyer millor (Orient, Mall.).

|| 4. Quedar a l'escapça: romandre burlat, o sense obtenir allò que es desitjava, o sense entendre allò que calia; cast. quedarse in albis, en blanco. A la pantalla s'hi descapdellava una pelícola d'aquelles que s'anuncien per mils de metres, dividides en sèries, que qui no ha vist les anteriors se queda a l'escapsa,Girbal Pere Llarch, 95. Cert que la neòfita a voltes s'hi va adormir; cert que sovint se quedava a l'escapsa; cert que no féu gayres avenços, E. Girbal (Catalana, ix, 36).

Fon.: əskápsə (or.); əskáʦə (mall.).

Etim.: derivat postverbal de escapçar.

Maleït!, pensava Nuno Sanxes. I maleit Pere Ahonés, que no l'havia ajudat, sinó que havia guardat silenci i l'havia deixat a l'escapça. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. Pàgs. 208.).

1. ESCAR m.

Lloc a la vorera de mar o d'un riu, disposat de manera que per un pla inclinat es poden llançar a l'aigua o treure a terra les embarcacions (or., bal.); cast. grada, varadero.Nauilis e altres fustes qui's seran fetes e construides de nou o en l'escar,Ordin. Mar. 1435. Anaren als darasanals a Sanct Salvador, hon havia en l'escar més de cent cinquanta entre galees e terides que'l rey Carles feya fer per lo passatge de Romania, Muntaner Cròn., c. 65. Donaren fondo a s'escá [sic] de sa Torre y s'amarraren a un noray, Roq. 31. Cent tràmecs caven el sorral, obrint-hi un ample solc per fer l'escar, Ruyra Pinya, ii, 99.

Fon.: əská (Empordà, Costa de Llevant, Barc., Tarr., Mall.); en pl., əskáɾs(Ciutadella).

Etim.: del gr. ἐσχάριον, mat. sign. (cf. Vidos Storia 352; J. Coromines, Misc. Rubió, iii, 304).

2. ESCAR m. ant.

Escarada; cast. destajo. Tot mestre d'aixa e tot calafat, sia que faça obra a scar sia que faça a iornals, se deu guardar que faça obra bona e estable, Consolat, c. 53. Lo leny com serà nolieiat a scar, tots los hòmens qui hauien a seruir al senyor, deuen seruir al nolieiador per aquell cap mateix, Consolat, c. 183.

Etim.: incerta. Segons Spitzer Kat. Etym. 22, cal relacionar escar i escarada amb el prov. escarir, ‘participar, acordar’; però no explica l'origen d'aquest verb, ni es veu clara la relació que pugui tenir amb el nostre escar.

3. ESCAR v. tr.

Guarnir d'esca; posar esca a l'ham (or., bal.); cast. cebar. «¿De què escarem, avui?—De caragolins». Després d'haver abundosament grumejat, escàrem les fluixes amb sardina fresca, Ruyra Pinya, i, 36.

Refr.

—«Qui no esca, no pesca» (Mall.).

Fon.: əská (or., bal.).

Var. form.: aescar (ant.).

Etim.: del llatí adescare, ‘alimentar’.

4. ESCAR v. tr. (molt dialectal),

per buscar. «Ves a 'scar la 'stella»: ves a buscar la cistella (Tàrrega).

En la sederia, la filatura i la motllura, realitzades al camp per iniciativa deis mercaders i amb retribucions salarials a escar, s'estén a les regions del sud: la Ribera, la plana muntanyesa d'Alcoi i l'altiplà d'Almansa i Enguera, noves comarques productores de seda. (AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàgs. 316-317.).

Escar

Quan hem varat el llagut a l'escar, a tots ens semblava d'haver fet un viatge meravellós per mars pretèrites i concretes, no haver-nos mogut de les intimitats de la cala, arrecerada sense horitzons i plena de secrets. Jo no tocava de peus a terra, i a la imaginació, exaltada, bastia castells antics a les eroles que coronen les roques augustes, i les ombres de personatges mitològics es projectaven damunt l'areny dur i, malgrat l'hora, tebi. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 129.).

ESCARADA f.

Contracte de treball a preu fet, en què es paga a tant la feina feta, i no a tant per unitat de temps; cast. destajo. Anar a escarada: treballar a preu fet. Donar a escarada: encarregar feina a preu fet. Prendre a escarada: acceptar l'encàrrec de treballar a preu fet. La qual xambrana prengués et hauets feta per cert preu et a scarada vos haiats grantment perdut, doc. a. 1418 (Anuari IEC, iii, 399).Aquella nau se noliege a scarada e no a cot de la Cort a XII florins, Stils de la Cort (segle XV), fol 240 vo. Dits Consellers han entès al girar de la ayga de Lobregat per rahó del dit pont, que's donàs a scarada, doc. a. 1445 (arx. mun. de Barc.). Aquest dia fou feta scarada del navagar, carregar et descarragar lo pontó a rahó de una l. xv s. la pontonada, doc. a. 1478 (Ardits, iii, 3). Per hauerse donat la escarada ab presuppòsit de que les cases han de tenir més de vint y sinch palms de alt, doc. a. 1680 (BSAL, vii, 15). Y semblen los catalans | segadors a qui la Mort | haja donat escarada, Picó Engl. 27. A Mallorca la feina principal que es fa o es feia a escarada, és la de segar; referents a aquesta escarada hi ha moltes cançons populars interessants, com aquestes: «Ditxosa m'ha feta Déu, | venturosa som estada, | que he segat una escarada | veinat de s'estimat meu». «Jo no vui, agraciada, | que amb escarada segueu; | és pecat que vos cremeu | aqueixa color encarnada». «En prendre una escarada, | la prenen dins un celler, | i diuen:—Bevem primer, | més prest l'haurem acabada!»«Com acaben s'escarada, | van xalests es segadors; | ells acaben ses calors, | i l'amo pren sa suada» (perquè els ha de pagar). «Si l'any qui ve som casada | i tenc s'homo menestral, | diré que és un animal | si no em treu de s'escarada».

|| 2. fig. Feina grossa o de llarga durada, que un pren pel seu compte, que es compromet a fer (Mall.); cast. destajo. Es capellans..., sa Corema són ses seues messes, sa seua escarada caporal amb so haver de sermonar per tot arreu,Alcover Cont. 66. Quan un poble desperta y reviu y envest resoltament l'obra de la seua reconstitució..., n'hi ha d'escarada llarga per tots y més que en venguen!, Obrador Arq. lit. 14.

|| 3. Conducta de metge; aconductament (Men.); cast. iguala.

Loc.—a) Com qui vagin a escarada: treballant amb gran intensitat, sense distreure's (Mall., Men.).—b) Prendre qualcú a escarada: prendre'l com a víctima de mals tractes o de burles, fer-li sofrir moltes incomoditats (Mall.). «M'havien pres a escarada, | no em deixaven descansar: | uns amb trons, s'altre encalçar, | d'es cans qualque mossegada: | quina vida més pesada | sa que m'han feta passar!» (cançó pop. Mall.).

Refr.

—«Feina a escarada, feina enganada»: es diu perquè les feines fetes a preu fet solen esser defectuoses, perquè en fer-les es procura acabar prest més que entretenir-se a fer-les bé (Men.).

Fon.: əskəɾáðə (Mall., Men.); əsсəɾáðə (Palma, Manacor, Pollença); əsсəɾǽðə(Felanitx).

Intens.: escaradassa; escaradeta; escaradota.

Etim.: derivat de escar, art. 2.

Fuig sense córrer per no aixecar sospites, perquè els carrers des que trenca I'alba convencen a ser transitats per gent matinera: clergues que han de dir missa, picapedrers contractats a escarada per fortificar el baluard, festejadors que, com ell, van de retir, embocats en la seva capa perquè ningú no els reconegui. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 35.).

ESCARAFALLÓS, -OSA adj.

Que fa escarafalls. Eren alegres y jovials, baladrers y escarafallosos, Girbal Pere Llarch, 274. Les tres filles del jutge... s'enjogassaven elles amb elles, esdevenint escarafalloses en atalaiar algú, Bertrana Herois 96.

Fon.: əskəɾəfəʎós (or.); askaɾafaʎós (occ.).

L'endemà al matí MacWhirr apareixia davant d'ells, impàvid, després d'haver sortit de Londres en l'exprés de mitjanit, previ un comiat sobtat però no gens escarafallós de la seva muller. La seva dona era filia d'un matrimoni distingit que havia conegut temps millors. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 12.].

ESCARDALENC, -ENCA adj.

|| 1. Molt prim de cos (pir-or., or., occ.); cast. seco, flaco. Es un senyor més escardalench, que té un tirat axins, a malitar, Oller Pil. Pr. 87. Qui és aquell home escardalenc, ossut, | de cap intons i barbes embullades...?, Alcover Poem. Bíbl. 75.

|| 2. (So) esquerdat, estrident (Empordà); cast. estridente. «Tens la veu massa escardalenca». Ho contaven amb llur cridòria escardalenca, Ruyra Pinya, i, 52. M'escoltava'l soroll escardalench produhit pels bitllots que tiraven los mariners jugadors de bitllas, Vidal, Rosada d'estiu, 206 (ap. Balari Dicc.).

Fon.: əskəɾðəlέŋ (pir-or., or.); askaɾðaléŋk (occ.).

...el poeta i periodista Josep Pijoan, que va visitar Folgueroles el 1908 i, en una carta a Joan Maragall, explicava: "Molts vailets jugaven amb cara escardalenca, eixuta. Tots plegats feien cara de trist.... (David Cirici. Banderes descolorides. Art. Diari Ara, 26/03/2017, pàg. 18.).

Feia metre vuitanta-quatre d'alçada i pesava seixanta-vuit quilos; era de constitució magra, o fins i tot escardalenca. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 123].

ESCARDOT m.

Cardot. Una plaça empedrada am grans carreus desnivellats per la força increïble dels escardots i fonolls que creixien entre'ls junts, Oller Esc. pobr. 58.

Darrera les cledes, s'obrien dos amples espais coberts d'escardots. Les amples cares d'unes plantes anomenades fàrfares o «pota de cavall» semblava que vigilessin els escardots. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 180.].

Aquí, on les dames de Roma agitaven /els seus cabells daurats de cara al vent, /ara s'agiten l'escardot i l'arç! [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016. ISBN: 978-84-7727-574- 9246, pàgs. Pàg. 133.].

Escardot

LUCIO

A fe meva, que t'acompanyaré fins al cap del passeig. Si la conversa una mica esqueixada t'ofèn, no n'abusarem pas. No, frare; jo sóc una mena d'escardot: m'enganxo. (Surten.) [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 118.].

ESCARIFICAR v. tr.

Fer talls o incisions profundes a una part del cos per a facilitar la sortida de certes humors; cast. escarificar. L'os... si seria stiomenat sia scarificat, Cauliach Coll., ll.ii, d. 2a, c. 4. Los àntrachs eren escarificats, ibid., c. 5. Sien esquerificats los labis, ibid., ll. iii, d. 1a, c. 2.

Fon.: əskəɾifiká (Barc.); eskaɾifikáɾ (Val.); əsсəɾifiсá (Palma).

Etim.: pres del llatí scarificare, mat. sign.

La situació era tan violenta que no vaig gosar dir ni mitja paraula, tot i que, afortunadament, el doctor Kalogeropoulos va tornar de seguida amb un mirall que em va permetre veure les escarificacions flexionant les cames. Allà eren: una creu decussada a la part posterior de la cuixa dreta i una altra, grega, a l'esquerra. Jerusalem i Atenes gravades per sempre al meu cos.[Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 338].

1. ESCARIT, -IDA adj.

Desabrigat, descobert de roba (Plana de Vic, Penedès), o de vegetació; cast. desnudo, descubierto. Veren hun bell puig alt e scarit, Desclot Cròn., c. 35. Formen son càlzer escarides serres | que plateja l'hivern i l'estiu daura,Canigó ii. Les terres escarides i els malignes | costers a on la feble argila abunda, Riber Geòrg. 42. Senyores que anaven escandalosament escarides i curtes de roba, Roig Flama 19.

Fon.: əskəɾít (or.).

Etim.: segons Spitzer, d'un verb *ex-carire format damunt carus ‘car’ (AIL Cuyo, ii, 23).

2. ESCARIT, -IDA adj.

Esmortuït (Saura Dicc.).

Des de la biblioteca sentim una remor escarida de veus i un cop suau de porta. L'amo fa passar el nouvingut, un home que no sé com es diu, més jove, amb una gavar dina plena de taques de pluja recent. Per educació, l'amo li demana la gavardina. El nouvingut se la treu i la sacseja sense cap mena de tacte. (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 69.).

El discurs de Roberto M. Faura, per consell del Javi Cardelús, havia estat així de breu. Escarit, però clar.(Xavier Bosch. Eufòria. ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-459-2. 320 pàgs. Pàg. 302.).

Contesta les mateixes preguntes dels seus collegues. Kabul era segur? Què pensen els afganesos de la presència dels Estats Units? Ell els dóna respostes breus i escarides, pensant més en la senyora Rasmussen, en els missatges de veu que ha de contestar, en les noves receptes que encara ha d’acceptar, en les tres visites no programades que té a la tarda, en la Revisió Paritària de la setmana entrant, en els operaris que serren, foraden i claven claus a casa seva. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 179.].

ESCARMENAR v. tr.

Cardar la llana (Saura, Aladern, Bulbena Diccs.).

Per qui no fos de la família Garriga hauria semblat que en lo mas no hi havia motius de tristesa; més fàcil era veure que el Garriga es tornava cada dia més malhumorat, que sa germana com més anava menos aixecava la veu i que la Mercè més i més s'escarmenava per a treure, al qui ho era tot en la casa, del seu estat irritable i neguitós. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 29.).

ESCARN o ESCARNI m.

Burla malèvola per a cobrir de ridícul o d'afront; cast. escarnio, befa. Senes adulteri e senes escarn, Hom. Org. 3. No y parla hom de vós ni no y diu hom sino quax falsies e engans e escarns e vanitats, Llull Cont. 113, 13. Vostre marit m'a fet gran escarn, Desclot Cròn., c. 135. Per los grans escarns que rebia de les galees dels pisans, Muntaner Cròn., c. 275. Los escarns que li eren fets, eren a ell benanança, Genebreda Cons. 75. Molt altres vituperis e escarns qui porien esser dits a ella pus dignament, Metge Somni iv. E li feren molts scarnis, Treps Rom. 81 vo. Los altres li feyen escarns com a foll, Passi cobles 14. Per amor de les irrisions e dels scarnis hom diria a tu coses que no volries ohir, Cons. Prov. 6. Fa escarni de l'ancianitat, Vilanova Obres, iv, 160. Treure's escarn d'una cosa o persona: (ant.) fer-ne escarn o burla malèvola. Trets-vos escarn de mi?, Muntaner Cròn., c. 244. De tot lo món se trau escarn, Somni J. Joan, 306.

Fon.: əskáɾn, əskáɾni (Barc.); eskáɾn, eskáɾni (Val.); əsсáɾn, əsсáɾni (Palma).

Etim.: derivat postverbal de escarnir.

escarn (enllaç)

Perdràs el descans, perquè Ate, a l'aguait, no reposa mai ni permet que s’abalteixi el transgressor del bé. Algú l’ha anomenada filla venerable de Zeus. Deu haver estat un somrient funàmbul del perillosíssim escarn o un vulgar i covard adulador. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 46.).

ESCARNUFAR v. tr.

Escarnir; fer escarn; cast. escarnecer. Y dels antichs la pensa n'escarnufam, burletes, | y los dictats dels pares ne motejam enguany, Camps i F., Poes. 139.

Fon.: əskəɾnufá (or.).

Escarnufar-me'n! ¿Que em veieu, amb el posat i les maneres que tinc, badar per aquests carrers per on a aquelles hores del matí una dona honrada no s'hi hauria d'aventurar? No sóc pas cap puritana, mireu qué us dic. En això, sóc com tothom. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 24.].

ESCAROTADA f.

Espantada, esglai (Cast.).

Fon.: askaɾotá (Castelló).

... a mirar la figura monacal que ja s'acostava, treia les mans de les mànigues i feia gestos com de barrar el pas, senyals de negació movent els dos indexs alçats i signes amb les mans que convidaven el grup sencer a recular, com qui fa uix uix i espanta ocells del camp o escarota a la porta d'un temple un estol de coloms que menjaven arròs d'un casament. (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 24.).

1. ESCARPIR v. tr.

|| 1. Aclarir, desembullar allò que està confús, com els cabells, la llana, el cànem, etc.; cast. escarmenar. Stopades suaus e leugeres ben pentinades e scarpides, Cauliach Coll., ll. v, d. 1a, c. 1. Plavia'm, ai!, de veure'ls amb sos ditets gebrats los bens escarpir elles, peixent-los sajolida, Atlàntida vi. Amb traça y gust ja se clenxina, | s'escarpeix, s'unta, s'enfarina, Alm. Ross. Cat. 1923, 39. Escorpir el cànem: girar-lo de dintre a fora i viceversa, perquè la part de dintre es faci rossa (Cast.). Escarpir un cerro: aclarir-lo. Escarpir les xerxes: espolsar-les quan fa una estona que les han esteses (Llucmajor). Escarpir la pasta (de farina): esparpillar-la amb les mans perquè es lliguin més de pressa els trossos o el suc del llevat amb la farina. Escarpir la coberta: netejar la coberta d'un vaixell abans del combat. E com les galees foren prop de terra, desarboraren e escarpiren en terra ensems ab les altres, Muntaner Cròn., c. 133. Les XXII galees foren pres a un tret de ballesta, e axí desarboraren e scarpiren la cuberta e llevaren l'estandart en la galea del almirall, Muntaner Cròn., c. 67.

|| 2. fig. Tupar, pegar cops violents (Ross.); cast. zurrar. Es clar que aquí pot pas s'estar tota la nit | sempre su'l punt d'estre escarpit, Saisset Coses y altres, 19.

|| 3. fig. Renyar fort, increpar airadament (Olot, Mall.); cast. dar un trepe, un rapapolvo.

Fon.: əskəɾpí (pir-or., or., bal.); askaɾpí (occ.); eskaɾpíɾ (val.).

Conjug.: segons el model partir.

Etim.: potser del llatí carpĕre, ‘agafar’, ‘collir’, netejar’ (cf. el portuguès carpirse os cabelhos): REW 1711.

2. ESCARPIR v.:

V. esquerpir.

Enraonant d'amor i de guerra l'hereuet i el secretari arribaren plegats a la Secuita, on totes les portes estaven ja obertes, los davants de les cases escombrats i regats. Alguna veïna més peresosa s'estava encara a la finestra o al brancall de la porta escarpint-se els cabells, mes los homes amb blanca camisa i cara rapada eixien ja de cal barber. Uns s'agrupaven per a parlar dels camps si eren homes fets, de la Milicia o de mosses si eren gent jove. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 47.).

La Rosalia començà a escarpir-se la permanent estireganyada per la mullena, mentre es mirava la seva germana i els rul·los subjectats amb el ret, inamovibles, com una fortificació a prova de qualsevol batalla. La Gertrudis també l'observava; què et passa, li hauria hagut preguntar.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 135.).

Semblants paraules de desig carnal removien la mossa fins a les entranyes. I des d’aquell punt, se damnava de no tenir un tros de mirall, enc que fos menut com el palmell, per a mirar-s'hi la cara, per a contemplar-si hi aquell coll i aquell pit combat que feien venir temptacions an els pastors. Ja n'estava cuita de passar-se d'esma l’escarpidor pels cabells. Ja n’estava cuita de pentinar-se a les palpentes. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 338.).

Des del cosidor els estudiants espiaven les noies que fora d'hores sortien al jardí vestides només amb viso i tots reien veient com s'escarpien i es pentinaven els cabells les unes a les altres. (Rafel Nadal. La maledicció dels Palmisano. Ed. Columna, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-664-1987-1. 370 pàgs. Pàg. 158.).

El noi era a tocar del cavalló abans esmentat, i cada pocs segons sacsejava el xerric-xerrac. A cada sacsejada, les gralles deixaven de picar , s'alçaven i s'allunyaven amb ales reposades, brunyides com escarselles mallades, per a tot seguit tornar , mirar-lo cautelosament , i baixar a nodrir-se a una distància més considerable. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 21.].

-Sí -va dir en Boldwood-. Aquí les té: cinquanta sobirans. -Va allargar una escarsella a en Troy. (Pàg. 50)

La Bathsheba va treure l'escarsella; i en el moment que insistia a en Boldwood de pagar ella la tassa de te, en Pennyways va entra a l'envelat (Pàg. 394)

[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs.].

escarsella (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

1. ESCARXAR v. tr.

Esclafar; rompre per pressió violenta (Camp de Tarr.); cast. chafar. «M'ha caigut el meló a terra i s'ha escarxat». «He topat amb la paret i m'he escarxat el nas». Los ruixats, cada cop més violents, escarxan pels vidres del meu balcó térbolas gotas que regaliman arreu, Oller Fig. pais. 71.

Fon.: əskəɾʃá (Camp de Tarr.).

Etim.: onomatopeia.

2. ESCARXAR v. tr.

Cobrir els dolços i licors de puntets brillants, semblants a rou congelat, per un carregament de sucre que excedeix la saturació; cast. escarchar. «Rom escarxat».

Fon.: əskəɾʃá (Barc.); eskaɾʧáɾ (Val.); əsсəɾʃá (Palma).

Etim.: pres del cast. escarchar.

A l'últim, els mariners atalaiaren a través de la broma una costa eriçada de penya-segats i d'esculls, contra la qual ella volia escarxar llur carena. Ells es penediren: coneixent que la fellonia del mar venia d'aquell infant arrabassat en mala hora, feren vot d'alliberar-lo i aparellaren una barca per deixar-lo a la riba. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.2.].

ESCATAINAR

v. intr. Escainar; el cridar propi de les gallines, especialment quan han post (pir-or., or.); cast.cacarear. La gallina escataina i catasqueja; quan és lloca, a la Seu d'Urgell diuen que cascalleja, Verdaguer Folkl. 29. L'aviram que escatainava tot el dia pels pallers, Oller Esc. pobr. 34.

Fon.: əskətəјná (Conflent, Cerdanya, Ripoll, Berga, Bagà, Pobla de L., Plana de Vic, Lluçanès, Centelles, Granollers).

Sinòn.: escainar, catasquejar.

Etim.: onomatopeia.

(http://dcvb.iecat.net/)

Havia vetllat les últimes hores de la Juana amb el pare, sols tots dos a la caseta de la família, tant a prop de Las Jaras que li semblava, a cada moment sentir l'olor de la sansa, l'escatainada de les gallines o identificar les veus dels treballadors.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.P. 122).

Cap dels habitants no veia ni recordava terribles presagis celestials, ni boles de foc, ni una sobtada fosca. No es crien al país rèptils metzinosos. No hi ha lleons que rugeixin ni tigres que braolin, ni tampoc óssos ni llops, ja que no hi ha boscos. Pels camps i pel poble només ronden vaques que masteguen, ovelles que belen i gallines que escatainen. (Pàg. 101)

Sota les finestres tornava a sonar el dens escataineig de les lloques i el piulet d'una nova generació de pollets; arribaren els pastissos de pollastre amb bolets frescos, els cogombres acabats de salar i les maduixes. (Pàg. 356)

[Ivan A. Gontxarov. Oblómov (Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs.].

La quieta de les onze s’estenia arreu i no se sentien més que els escatainecs de les gallines del poble veí que feien l'ou i el remoreig misteriós de la saula que em servia de para-sol i quines branques desmaiades esbullava lleugerament el ventijol silenciós. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 134.).

El sacerdot emmudia i es girava d'esquena als laics. « Ai ai. No continua?», escatainava la senyora Marigó. «Curt, massa. Al capdavall se li paga per entretenir-nos una mica. Poc, però algú li deurà gratificar el servei. » « Salom no tenia ni família», va indicar la senyora Magdalena Blasi. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 176.).

En una altra ocasió el cavall se'n va anar directament contra un cobert de palla, va travessar-lo i va sortir per l'altre costat amb la tieta Mame encara a la sella; va produir-se un gran enrenou de cloquejos i escatainejos, i les gallines van volar disparades en totes direccions. [Patrick Denns. La tieta Mame (Auntie Mame, trad. F. Parcerisas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010, Barcelona. ISBN: 9788477274865. 382 pgs. Pg. 118.].

ESCATIR v. tr.

|| 1. ant. Tallar una cosa sobrera; escapçar (ungles, pèls, bec, plomes, etc.); cast.despuntar, recortar. L'infant no gosa | tocar lo foch | si qualque poch | l'ha ja escalfat; | tu, socarrat, | pelat e sech, | ungles e bech | t'han escatit. | ¿Cuytat, ardit | ja hi tornaràs?, Spill 6607. De les ales o de la coha prop la carn com la y deuets escatir, Anim. caçar 27 vo. Una poca de cera ben calenta perque's pegue bé ab lo altre canó que té lo ocell... e axí estarà ben escatit,ibid. Un stox de tenir arreus de scatir ocels, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 21).

|| 2. Esporgar l'olivera tallant-ne els brulls secs i llevant la rama sobrera dels entreforcs (Empordà, Garrotxa); cast. podar, escaramujar. Fora de batre i d'escatir les oliveres, perquè ja no podia enfilar-se a les branques, Pous Nosa 205. Escatir de baix: descarnar els genivals bons llevant-ne tota la part podrida i extreure el fogal moll, ronya i altres malalties de la soca i arrels de l'olivera (Lledó).

|| 3. Netejar un terreny llevant-ne l'herbam i brossa sobrera (Gir.); cast. desbrozar.L'era neta i escatida de ca'n Tarruella, Lluís G. Pla (Catalana, ix, 108).

|| 4. fig. Discutir procurant aclarir els dubtes (Gir., Barc.); cast. discutir, dilucidar. Mes ells sens despitar estrenyen lo collatge | i brétols escateixen si fer-hi res los cal, Atlàntida, iii. Los vinents escatiran | si és mausoleu o mesquita, | si l'han feta cristians | o moros de Moreria, Canigó vii. Que ho escatesquen els sabis,Torras Bages, Cartes, 212. Anaven els homes... a fumar-hi cigarrets... escatint balderament entre ells, Víct. Cat., Mare Bal. 25. No sabien com posar-hi remey, per més que cada any n'escatien llargament, Víctor Català (Catalana, vi, 507).

|| 5. refl. Arreglar-se, fer els possibles per sortir d'una dificultat (Empordà); cast.arreglárselas, apañarse. «No vull saber-ne res; que s'escateixin!»Cada ú s'ho guardava per ell, discorrent que... lo lògic era deixar que qui tot sol s'embrancava, tot sol s'escatís, Víct. Cat., Ombr. 91.

Fon.: əskətí (pir-or., or.).

Conjug.: segons el model partir.

Etim.: sembla derivat de escata. El significat originari devia esser, potser, llevar les escates, netejar d'escates el peix (cf. escatar).

Responsable de la introducció de gran part de les idees aristotèliques al pensament medieval, va ser el pare del tomisme, un corrent essencialment preocupat per escatir la natura de l'ésser en relació amb Déu. (Tomàs d'Aquino, Àlex Novials, art. revista Sapiens, núm. 139, febrer 2014, ISSN: 1695-2014. Pàg. 14.).

No li dic res de la separació. Primer, perquè encara no me 1'acabo de creure, i segon, perquè, per algun motiu que no sé escatir, penso que això em dóna un cert avantatge, que és com tindre un as a la màniga, que mai no se sap quan et pot fer servei. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 117.).

Ella no va poder superar les injúries amb una passió autèntica, perquè no va voler oblidar doncs, no va saber perdonar; no va poder escatir, perquè no va saber establir doncs, no va voler esvanir, la diferència entre el bé i el mal; si s'hagués adaptat decididament als nous temps del jornal a prima i el consum de béns duradors, acceptant com de pas-sada, amb resignació, el regne de la mercaderia damunt l'imaginari de la gent, hauria descobert que alló que está bé i alló que está malament s'han d'acoblar a les exigències i els compassos de la realitat material, que imposa les formes de la nova moral. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 30.).

El Cari la segueix feliç, en soledat sonora. Pensa en el compte sense les sis llagostes, unes divuit mil. Qué haurà fet o dit per fer-la canviar d'opinió i estalviar‑se-les? Si ho pot escatir será un bon truc cada cop que vagin als grans magatzems. (Empar Moliner. L'ensenyador de pisos que odiava els mims. ed. Destina, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-233-3114-8. 232 pàgs. Pàf. 147.).

La psicòloga que ha dit això fa petar la llengua tota l'estona, com una nena menjant un caramel. És la més maca. Les seves cames són tan suaus i morenes que, de primer cop d’ull, em costa d'escatir que no porta mitges. (Empar Moliner. T'estimo si he begut. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 847727410X. 206 pp. Pàg. 110.).

A mesura que l'observen, descobreixen semblances amb altres misteris que, al llarg del temps, han hagut d'escatir. Però aquest és el primer cop que s'enfronten en directe a una explosió simultània de llàgrimes, mocs i gemecs. (Sergi Pàmies. Sentimental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 97884772171356. 182 p. P. 159.).

ESCLAFIR v.

|| 1. intr. Fer un soroll sec com de cosa que esclata, que es trenca o es dispara amb força; cast. estallar, chasquear. Fer esclafir los dits, esclafir de dits, Digitis concrepare, Lacavalleria Gazoph. Esclafir de dents o esclafir (les dents): Vaig sentir que se'm glaçava la llengua i que les dents m'esclafien, Ruyra E-Ch 24. Va començar a esclafir l'oli en lo paelló, Pascual Tirado (BSCC, iii, 10).Esclafir (la perdiu): fer un soroll especial, sec, la perdiu de reclam (Mall.). Esclafir (la bassetja, el fuet): fer el soroll sec característic les xurriaques, la bassetja, en pegar-hi o disparar-la.

|| 2. Esclatar, rompre's violentament una cosa produint un soroll sec o un esbocinament d'escampadissa sobtada (val., mall.); cast. estallar, reventar. «Eixa bombilla ha esclafit» (val.). «Has posat aigua massa calenta dins sa botella i ha esclafit» (mall.). Com una bambolla de sabó que esclafeix, Alcover Rond. vii, 75.

|| 3. intr. Començar sobtadament de produir un soroll; cast. romper. Com les batalles foren prop que's veren, començaren d'esclafir les trompetes e anafils, Tirant, c. 372. Les campanes esclafixen a ventar, Serres Poes. Gand. 35. Un crit de sopte més agut y horrible | va esclafir entranyable, amenaçant, Costa Trad. 120. Esclafir de riure (o a riure, o tr., esclafir la rialla): posar-se a riure sorollosament. Esclafir de plorar (o a plorar, o tr., esclafir el plor): posar-se a plorar sorollosament. Lo que jo no comprench és com tenen seriedat per no esclafir de riure, Ignor. 23. Y al fi esclafeix riu que riuràs, Guimerà Poes. 214. Es posaven sèrios a estones, fins que esclafien a riure, Massó Croq. 67. Després d'esguardar-nos una llarga estona, esclafí a riure, Ruyra Parada 31. Totes esclafiren amb unes riaies més fortes!, Alcover Cont. 295. Esclafí amb un esclató de plors, Rosselló Many. 222. Esclafeixen a plorar | a chor totes les veïnes, Caimari Edif. 88. La masovera acota el cap i es mossega els llavis per no esclafir la rialla, Bertrana Herois 104. a) absol., es diu generalment esclafir en el sentit especial de ‘esclafir la rialla’: Jo hauria esclafit, padrina!, Penya Poes. 292. Ses joves es capavall | me donen entre sempentes | y esclafint més fort que may, Roq. 11.—b) Rompre a parlar; començar sobtadament a parlar. «Que no veniu?»—esclafia la Pepa esverant-se pel cruixit dels passos, Pons Auca 11.

|| 4. tr. Fer esclafir; fer produir un soroll sec; fer esclatar; cast. chasquear, restallar. Per fi va a qui més la fona | pot esclafir o allargar, Ros Rom. 118. «La xica ha esclafit un plat»=l'ha trencat (Benissa). Els verdums... esclafiren un piulet breu com un surt i reprengueren el vol, Ruyra Parada 61.

Fon.: əskləfí (pir-or., or., bal.); asklafí (occ., Maestr.); esklafíɾ (val.).

Sinòn.: petar, esclatar.

Etim.: onomatopeia com la de esclafar, relacionable amb l'ant. alt-alem. klapfen, ‘ressonar’ (cf. Meyer-Lübke REW 4706a).

—¿Sabeu què va passar l'últim cop que una nació va escoltar un bush?' —pregunta la Honey.

Ningú no diu res.

-Que el seu poble va errar quaranta anys pel desert. Contra la seva voluntat, en Tom esclafeix a riure. [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 184.].

Pocs segons després, es va sentir un bon esclafit seguit d'una dringadissa. Llavors el ronc del motor va anar cessant a poc a poc. [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 425.].

ESCLATABUTZES adv.

|| 1. Amb grans esclafits de rialles (Mall.); cast. a reventar, a mandíbula batiente.«Hem rigut a esclatabutzes».

|| 2. Molt de pressa, amb vivacitat fatigosa per arribar a temps a un lloc, a fer qualque cosa, etc. (Mall.); cast. a todo correr. «Tot lo dia hem fet feina a esclatabutzes i no l'hem acabada tota».

Fon.: əsklatəβúʣəs (mall.).

Etim.: compost de l'imperatiu de esclatar i el substantiu plural butzes.

L'Alcaid corre a esclatabutzes a comunicar-ho. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 377.).

ESCÓ m.:

V. escon.

ESCON o ESCÓ m.

Banc llarg i de respatla alta, com el que sol haver-hi a les cuines de pagès, a l'església parroquial, etc. (pir-or., or., occ.); cast. escaño, banco. Ad Adalbert sacerdos remaneat ipsum escon cum ipsa tabula, doc. a. 1055 (BABL, vi,356). Un scon de fust larg, doc. a. 1523 (Alós Inv. 31). Una escon ab sa taula,doc. a. 1564 (arx. parr. d'Igualada). Seian ab un scon y no en cadires, Rúbr. Bruniquer, v, 301. Lo notari tendrà tancats los llibres de la confraria dins l'escó de la capella, doc. a. 1711 (ap. Aguiló Dicc.). En els escons de totes les masies, Verdaguer Exc. 84. Tot-om se va girar, fent-li lloc a l'escon, Massó Croq. 72. Buscar el vespre pels escons: allargar la conversa a la vora del foc (Cassà, ap. BDC, xx, 284).

Fon.: əskón (pir-or., Plana de Vic); əskɔ́n (Llinars); əskó (St. Martí ses Gueioles); əskɔ́ (Cornellà de Llobregat).

Etim.: del llatí scamnum, ‘banc’, amb el mateix tractament fonètic que trobam en la forma antiga don per dany (< damnum), la qual identitat de resultat invalida els escrúpols exposats per Spitzer Kat. Etym. 22 i per Meyer-Lübke Kat. 48 sobre l'ètim scamnum> escon.

Escó (procedència de la imatge: enllaç)

Els bancs escó, que no havem de confondre amb els escons de les cuines de pagès, encara que hi tenen certa analogia, figuraven tant a les entrades de les masies com en els rebedors de les cases de senyors. En realitat, el banc escó era una caixa amb tapes assegurades amb frontisses, que servia de seient, proveït de braços i de respatller. Com la majoria dels mobles de l'època, eren de roure o noguera, llisos, amb motllures o treballs d'escultura, o tenien el respatller molt alt, corbat com les capçaleres dels llits barrocs. Els més senzills eren de fusta ordinària i eren pintats, a l'oli, de color de xocolata. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 70.).

I tot seguit se li figurava, com si el tingués davant dels ulls, l’espectacle que en aquelles hores deuria representar-se a l'hostalet. Veia la bagassa, asseguda an l’escon, provant d’eixerivir amb les seves rialles temptadores, hi, hi, hi, hi! la luxúria trista dels dormilegues bosquerols. I, guiats per l’ermità o l'ermitana, anaven entrant tot xanoxano, els pastors i els terrassans, els pilers i els llenyataires, els bovers i els bosquerols. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 116.).

ESCOBENC m., nàut.

Forat circular o el·líptic situat a un costat de la roda per donar pas a les cordes o cadenes de l'àncora o d'amarratge de la nau; cast. escobén.

Fon.: əskuβέŋ (Barc.).

Var. form.: escoment.

Etim.: del cast. escobén, mat. sign.

Escobenc

Qui em busqui em trobarà. ¿Per això he viscut tants anys? ¿Perquè al final em vingui aquí qualsevol fart de rom a entravessar-se'm pel forat de l'escobenc? Ja sabeu com les gasten els cavallers de fortuna, que és el que sou vosaltres, segons dieu. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 245.].

ESCOMPIXAR

mullar, orinar (**) (d) Mullar o mullar-se d’orina. | SIN: Compixar, esquitxar. || Ex: El gos m’ha escompixat la roda del cotxe. En aquesta comuna, sempre m’escompixo les sabates. (enllaç)

Al cap de quinze dies, tots els caçadors rabien esquiar. Naturalment, ningú no es volia allistar a les companyies de combar i tots els soldats preferien les alegries plàcides de la cuina o de la intendéncia. Durant les dues primeres setmanes, ens van atordir amb caminades, nits a camp ras sota una broma que s'escompixava, amb una metralladora entre les carnes, unes hores d'instrucció sobre 1'ús de les granades. A vegades, uns companys, com el pobre Montfort, queien de cansament. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

M'hauria agradat més que manifestessin amb tanta energia per exigir una "reparació histórica", segons les mateixes paraules del president Mitterrand, i exigissin 1'oficialitat de totes les llengües de Franca. Tothom té les seues causes... S'escompixava tot sovint a París i els estudiants no es desanimaven. Aclapat en un cotxe militar amb el meu coronel africà, tenia por que els estudiants ens escometessin (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 324.).

Durant sis mesos li vaig suplicar que tragués aquest símbol que m'animava. Ja no li agrada d'ençà que me n'he anat? Per qué l'hi havia posat? No puc més. Hi he posat el coll i ella m'ha escompixat. Sé que no m'estima, pera per qué em donava el 18% del seu temps? (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 435.).

Escompixava

Una tarda, van tirar fins a la Rue de Solférino. Van veure al Tria non Swing Time amb Fred Astaire i Ginger Rogers. Generalment, evitaven el centre de la ciutat i baixaven per les escales de la Rue George-Sand cap a les ribes de l'Orb. Els plàtans leucèmics i el bar ri del Canalet, el pont lúgubre del ferrocarril basculaven en el riu. La broma crepuscular s'escompixava. S'asseien en el banc verd sota l'escola Voltaire. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 37.).

ESCONDRE v. tr. ant.

Amagar; cast. esconder. Can nos podíem escondre en aquell loch hon Nós jahíem al qual dien en les naus parays, Jaume I, Cròn. 489.

Var. form.: escondir.

Etim.: del llatí abscondĕre, mat. sign.

Era l'únic estudiant del dormitori que s'interessava per la llengua catalana. El va sorprendre que tingués tantes similituds amb l'occità. Li va fer gràcia que el verb escondre es tradueixi per "amagar" mentre el castellá diu esconder. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 225.).

ESCOPARRENDIT, -IDA adj.

Mancat de la paraula; cast. cortado. Anaven pensant, escoparrendits, molts dels que adés roncaven fort, Caselles Mult.118.

El jaio exclamava, tot baixet: — Què dirà quan vegi tot això? I la vella responia, consirosa: — Pobres de nosaltres! Què dirà? I escoparrendits, confosos, tots dos miraven el defora i veien que les aigües se n'havien endut torrent avall el tros de jardí de l'hort i que les vores dels caminals tornaven a omplir-se d’un herbei orat, i que les creus del cementiri jeien entre les malves, decantades pel xàfec i pel vent.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 107.).

ESCORNIFLAR v. tr.

Ensumar; aplicar-se importunament a escorcollar o adquirir notícies allà on no cal (Conflent, Ribes, Empordà, Garrotxa); cast. escudriñar, curiosear, husmear. Y com sempre hi ha tafaneras que escorniflan massa, J. Berga (La Renaixensa, 22 gener 1903). Anant de l'un cap a l'altre escurniflant-ho tot, Coromines Presons 18.

Fon.: əskuɾniflá (pir-or., or.).

Sinòn.: tafanejar, ensumar.

Hom ha escrit amb lleugeresa, en tractar dels sastres barcelonins, que aquests, al contrari d'altres artesans, no treballaven en botigues, sinó que tots tenien llurs obradors en pisos. Es el defecte, massa general, de les afirmacions rotundes, absolutes. La gran majoria dels sastres tenien llur tenda a peu pla del carrer i solament uns pocs habitaven en pisos, quan aquests eren prou folgats i decents per a atendre la clientela distingida que hi acudia. Precisament els sastres, com els sabaters, tenien fama d'ésser xafarders i d'escorniflar tot el que passava al veïnat, del carrer estant, tafaneria disculpable si hom té en compte que així la feina se'ls feia menys pesada. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 80.).

Això d'escorniflar pel seu barri era malsà. Qui en té la culpa? Ella com jo... La nostra relació és molt especial. No li puc retreure que no em correspongui, però no és pas normal que ella accepti tot el que li proposi, que sempre vagi amb mi com si res i que guardi tots els meus regals. No és pas normal. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 400.).

Però us veig sempre tots plegats. D'un a un, d'un a un, la veritat, no us sé veure. I, després, ¿per què m'ho pregunteu, això?

Tenia raó: ¿per què li ho preguntava? No vaig saber què respondre-li. Jo sabia que jo no l'estimava pas per lligar-hi la meva vida per sempre. Probablement ella devia sentir el ma teix que jo. ¿Per què escorniflar el seu pensa ment, volent desxifrar els sentiments que tenia per En Monteis? ¿Per què m'havia decidit a fer-li aquella pregunta? (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 47.).

ESCÓRPORA (i les var. escórpera i escorpra). f.

|| 1. Peix teleosti de la família dels escorpènids, de l'espècie Scorpaena porcus, que és de color vermellós i té algunes pues verinoses damunt el cap i l'esquena (Cat., Val., Bal.); cast. escorpena, peje diablo, rescaza. La liura de pagels aranyes escorpre II sous, doc. a. 1361 (Rotger Hist. Pollensa, I, ap. xxix). Se ven la liura carnissera dels pagells y arens y scórporas un sou vuit diners, doc. a. 1361 (BSAL, vii, 120). L'escórpera que entre les roques viu, Atlàntida viii. Agafàrem una escórpora, Ruyra Pinya, i, 26. a) Escórpora groga, o E. de fang, o E. dels bruts: una varietat d'escórpora, espècie Scorpaena scropha (Tarr.).

|| 2. Insecte menut com un ciuró, de color blanc, una mica llarguer, que és una bona menja per a parar lloses de caçar aucells (Manacor).

Refr.

—«S'escórpora, sa sogra i ses cunyades, tenen pues metzinades» (Mall.).

Fon.: əskóɾpuɾə (Palafrugell, Barc., Tarr., Eiv.); əskóɾpəɾə (Mall., Ciutadella); əskóɾpɾə (St. Feliu de G., Barc., Tarr.); askóɾpɛ (Vinaròs); eskóɾpa (Val.).

Intens.:—a) Augm.: escorporassa, escorporota, escorporot.—b) Dim.: escorporeta, escorporetxa, escorporeua, escorporiua, escorporona, escorporó, escorporí.

Etim.: del llatí scorpaena, mat. sign. || 1.

Els dos vigilants ens van distribuir "El cavall de Domiciá", un poema d'Estaci. Vaig mirar en Tagliafico. Desfigurat, roig, semblava una rascassa, una escórpora fosca. Tres anys de nits en blanc, centenars d'hores passades traduint llatinòrum de les vellúries sense interès anul·lats, anihilats, per la decisió d'uns catedràtics (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 278.).

ESCORN m.

Escon (Empordà, Plana de Vic). Obert sobre l'escorn, Verdaguer Exc. 20. En un dels caps hi havia llar, forn, escorn i la porteta, Víct. Cat., Ombr. 28.

Loc.

—Quan una criatura turmenta la mare preguntant-li quan va succeir o es va fer tal cosa, insistint a demanar: «Con? Mare, digau-m'ho: con?», la seva mare li contesta: «Con sa gallina passava per sota s'escorn!» (Llofriu). (Noti's la forma dialectal con per quan, sense el qual dialectalisme seria impossible l'assonància amb escorn).

Fon.: əskɔ́ɾn (Empordà, Plana de Vic).

Etim.: de escon, amb influència de corn.

Un cop dins de la masia, es veu l'entrada al mig, a mà esquerra lo refectori, precedit d'un requartó; i a la dreta, la cuina, que sembla de convent; amb escorn, grans tau les, bancs, llar monumental i un sens fi d'armaris i rebostos. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 15.).

ESCORXADURA f.

|| 1. Acte d'escorxar; cast. desolladura, descortezamiento.

|| 2. Nafra, desprendiment de la pell o coberta exterior d'una cosa; cast. desolladura, despellejamiento. Pagam per rahó de tapar alguna escorxadura que havia en lo dit retaule de Sta. Ana, doc. a. 1358 (Alm. Isl. Bal. 1877, pàg. 89). Esdevenen escorxadures en la còrnia de plagues e de colps, Alcoatí 36. La terça tanca e clou e consolda la scorxadura, Cauliach Coll., ll. vi, d. 1a, c. 6. Aplicat sobre la escorxadura, la guareix, Agustí Secr. 156. Es rahor no anava molt fi, y es mestre feya males cares a cada escorxadura, Roq. 15.

Fon.: əskuɾʃəðúɾə (or., men.); askoɾʧaðúɾa (occ.); əskoɾʃəðúɾə (mall.).

Estàvem a punt d'arribar a Pikermi, el poble que marcava. el centre exacte de la cursa de marató. Ja no hi havia trànsit per la carretera estreta, ni tampoc rastres del capità Glauser-Röist. Jo començava a sentir un gran cansament a les cames i un dolor suau a la part posterior, als bessons, però em negava a reconèixer-ho; a més, els peus em cremaven dintre de les sabatilles d'esport i, poc després, durant una aturada forçosa, vaig descobrir un parell d'escorxadııres enormes que es van anar convertint en nafres al llarg de la nit. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 329].

Escorxant-se

La noia va llançar la seva corda, l'extrem de la qual es va aturar a una certa distància del cap d'Aureli, que va començar a enfilar-se escorxant-se les mans, els braços i els genolls, i deixant pelleringues als angles esmolats, fins a agafar-ne l'extrem inferior. Després va començar a pujar a costa d'un esforç enorme. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 170.].

ESCOTA f.

|| 1. Cap de corda, o aparell de corda i botons o quadernals, que, enganxat al puny baix de sotavent d'una vela, serveix per a caçar-la (Cat., Val., Bal.); cast. escota. Dues escotes, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 412). L'arbre subjecta l'entena | ab un nus fet allà dalt; | y la vela, sens escota, | pel vent tremola flotant, Costa Trad. 101. El vent d'en fora... me clava empenta..., si no amollo s'escota, volto com una campana, M. Vilà (Catalana, i, 236).

|| 2. El puny d'escota o punta inferior d'una vela llatina (Manacor); cast. puño de escota.

Loc.

—Estar enredat amb l'escota del floc: esser poc traçut, entrebancar-se amb dificultats insignificants (Aguiló Dicc.).

Fon.: əskɔ́tə (Barc., Bal.); eskɔ́ta (Val.).

Etim.: de l'italià scotta, mat. sign. (< holandès schoote, mat. sign.: Cf. Meyer-Lübke REW 7707).

Escotes

Aureli va aixecar el cap; Ròmul i Lívia van córrer al parapet de proa; Batià, Orosi i Demetri van deixar les escotes per admirar la visió que es descobria lentament davant els seus ulls: al primer sol, sortia de la boira una terra verda de prats i blanca d'esculleres, blava de cel i de mar, envoltada per escumes que rebullien, acariciada pel vent, saludada pels crits de milions d'ocells. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 340.].

ESCOTORIT (i les var. escotolit i escoterit), -IDA adj.

Eixerit, vivaç; cast. vivo, despierto, listo. «Quan plou, la gent va molt escotorida»: va molt llesta, camina aviat, sense aturar-se a badar. «Quan els dies siguin més escotorits, ja vindrem» (Solsona). La gent escuterida, Eximenis, XII Crestià, c. 165. El dematí quan lo sol... s'alça escotorit y roig, Verdaguer Jov. 136. Y's va despertar retornada, escoturida y alegre com unes pascues, Genís Jul. 92.Galtes d'infant escotolides, Carner Sonets 67. Tots llestos, escoterits, insinuants, Víct. Cat., Sol. 153. Potser no era massa escotorit pera enrahonar,Víct. Cat., Cayres 7. Em digueren el bon dia ab paraula escotorida, Lluís G. Pla (Catalana, ix, 107).

Fon.: əskutuɾít (Ripoll, Pobla de L., Lluçanès, Plana de Vic, Berguedà, Solsona); əskutulít (Ripoll, Agullana); əskutəɾít (Olot); əskətulít (Centelles).

Aquell dia va aturar la mirada Vagarosa, primer sobre l’esplendent teló de fons, tan lluminós que els colors i el relleu s'hi fonien com dins d’una boirina calitjosa que aprimava les masses i ho esfumava tot en l'últim terme; després la fixà en les cases arrambades allà baix, a la trencada del carrer Major; i vegué la Samaruga, dalt de son terrat, donant una cassolada de trits als pollets, que corrien d’ací d’allà, escotorits, com embulls de seda groga; i a la de can Perdiu, muntant a rossegons, per l’estreta escala que donava al pati, feixassos de llenya per a encendre el forn; i al costat de can Perdiu, pel finestró de la cort, s’atalaià del caparràs d’un bou que remugava, fent muntar i baixar l’ampla cornamenta. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 80).

ESCOTXINAR v. intr.

|| 1. Escotxegar (Lluçanès, Vallès, Men.); cast. cuchichear. Que no gosen perdius pendre ab reclam o escutxinant, Libre Cort Bruch (BABL, i, 83).

|| 2. Parlar de pressa i emfàticament, amb excitació (Men.). «Què tenen avui ses dones, que escotxinen tant?» (Ciutadella).

|| 3. tr. Contar, xerrar allò que ha passat; declarar coses que haurien de mantenir-se secretes; cast. chismorrear. «Ho han escotxinat tot a l'amo» (Men.).

|| 4. refl. Rebentar-se de riure o de plorar (Empordà). «No el puc sentir que no m'escotxini de riure».

Fon.: əskuʧiná (or., men.).

Sinòn.: escotxegar, escotxejar.

Etim.: onomatopeia del cant de la perdiu.

En Nasi meditava: meditava “que tot va, cada dia, de mal en pitjor, en aquest món arrastrat; que ara mateix l'home que vulgui guanyar-se la vida, haurà d’anar a camí ral, perquè lo que diu l’ofici, va perdent-se: que no es troba una herba per remei, com no siga gratant-se la butxaca: que si una ovella s’esgarria en alguna feixa, tothom posa de seguida el crit al cel i ara mateix no es podrà donar un pas sense que els xerraires se n’enterin i ho escotxinin als amos. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 95.).

ESCRINY m.

Armari o caixeta per a estojar coses de preu; cast. arquilla. Lo fuster... consira les necessitats dels hòmens en la qual han a viure, ymaginant cases, escrins e escudelles, Llull Arbre Sc. i, 212. Una flaçada de borra e un escriyn ab clau,doc. a. 1380 (Bol. Ac. B. L., vi, 470). Oberts per Medea los escrinys de sos tresors, Hist. Troy. 36. E aquelles estojar en una convenient caxa o escriny,doc. a. 1407 (Col. Bof. xli). La seva gràcia pot oferir-se, com en un escriny, continguda en un adverbi, Espriu Lab. 148.

Etim.: del llatí scrinium, mat. sign.

que operi en mi tota la teva má / i jo en tu, amb mon escriny ple de relíquies. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 414.).

Va arribar un moment que hi vaig creure, en el renaixement del cisellat! Hi tenia fe, «Llamp de Déu!» Ni parava atenció en els col·legues. Es pixaven de riure només de sentir el meu nom. Quan em tocava la tanda a la finestreta, jo m'hi acostava molt afable, molt melós. Suaument, de darrera l'esquena, treia l'escriny, el menys espantós... El posava damunt el taulell... I el cabronàs, a l'acte, ni es prenia la molèstia de donar-me cap explicació... M'indicava amb un gest que toqués el dos... que era un autèntic poca vergonya, jo... [Louis-Ferdinard Celine. Mort a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 131.].

Escrinys

Moltes dones joves en aquella penombra, repapades en butaques fondes, com en escrinys. Homes atents al voltant, silenciosos, passant i tornant a passar, curiosos i temorencs a certa distància d'elles, al llarg de la renglera de cames creuades a magnífiques alçades de seda. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 223.].

ESCRUIXIR v.

|| 1. tr. Fer cruixir; consentir una cosa per excés de pressió, de torsió, etc.; cast. crujir, recrujir, rechinar. «Escruixir les dents»: fer-les cruixir. «Els arbres estan escruixits de nevada, i molts s'han trencat».

|| 2. refl. o intr. Cruixir, fer soroll una cosa que es trenca; cast. crujir. El gorch de sota nós horriblement scroxir, Febrer Inf. xvii, 119. Li fiu sentir una den com scruxia, ibid. xxii, 57. Es-se ofegat | de poplexia, | molt s'escroxia, Spill 1578. I els antres tenebrosos d'aquella mar revolta | retronen i s'escruixen al gran capgirament, Atlàntida viii.

|| 3. refl., ant. Esforçar-se excessivament? Alguns regidors manleuen e fan fer fermances perquè s'escruxen, e les naus fan lur viatge, Consolat, c. 298.

|| 4. tr. Commoure sobtadament de tremolor, d'horror; cast. estremecer. «Un hom s'escruix de veure les coses com van!»«Jo m'escruixeixo de veure el pa que es fa malbé a casa teva». «Estic escruixit dels desastres que m'han contat». «Passen unes coses que escruixen» (o «que fan escruixir»). Axí't clames e't escruys per una poca de tribulatió que passes, Eximenis Dones (ap. Balari Dicc.). Dormint e stant, manjant e bevent per XII e XV dies, que tot lo món se'n scruxia, car en Barcelona no y podien estar jueus sinó tres dies, doc. a. 1505 (Col. Bof. xxviii, 179). Se'n mou gran tabustol e mormoració entre la gent, que tot hom ben nat se'n scruxia,Boades Feyts 418. Perquè un hom s'escruxi de veure les corrues de pageses,Oller Rur. Urb. 145.

Fon.: əskɾuʃí (or.); askɾuʃí (occ.); əskɾúʃə (pir-or.).

Conjug.: segons el model cruixir.

Etim.: de cruixir, amb el prefix es-.

Fa escruixir pensar què passari en qualsevol dels nostres països llatins si un home d'Estat (Winston Churchill), en el curs d'una crisi profunda, es dediqués a escriure la biografia d'un seu avantpassat, o apintar o a fer de paleta per afició. (L'home d'Anglaterra, Pere Calders, Full català (Mèxic DF), any II, núm. 15, des. 1942, article revista L'Avenç, núm. 396, desembre 2013, ISSN: 0210.0150.Pàg. 52.).

Només alçava el cap per escrutar amb mirada suspicaç i alhora àvida el que en Masseck acabava de portar a taula, i una sola vegada que va mirar furtivament cap al plat de la Norah, ho va fer amb una cara d’aprensió tan infantil que la noia es va adonar que simplement comprovava que en Masseck no n'hi hagués posat més que no pas a ell.

Això la va escruixir. El seu pare, aquell home loquaç, habitualment eloqüent, menjava en silenci. [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quadrens Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 18.].

... i fou en aquell instant, quan tenia reunit l'Estat Major gaudint de la victòria pròxima, i quan hi havia a les avançades trenta mil homes, que vaig donar l'ordre de la reculada, pretextant un moviment estratègic infal·lible, i... efectivament, ho fou tant, que al cap de dues hores, quan els meus companys, escruixits, em demana ven com havia pogut ordenar aquell moviment temerari, i intentaven de refer el front en tota la seva amplària,... (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 129.).

ESCUDELLER m.

|| 1. El qui fa o ven escudelles, plats i altres atuells de terrissa (Camp de Tarr., Mall.); cast. alfarero. Johan Sardà, scudeller de la plaça nova, doc. a. 1413 (Aguiló Dicc.). En Manises, les patrones de la ciutat, santa Justa i santa Rufina, són anomenades «les santes escudelleres» (BSCC, xiv, 400.)

|| 2. Post o pedrís col·locat a certa altura i adossat a la paret de la cuina, per a tenir-hi escudelles, plats, olles i altres atuells (or., occ., val., mall.); cast. vasar, anaquel, poyata. «L'amor la pintaren cega | a dalt d'un escudeller; | com la pobra no s'hi vea, | a tots donava què fer» (cançó pop. de Cocentaina). Per les parets laterals de la cuyna, a una alsada convenient, corrien dos escudellers per banda, Galmés Flor 153.

|| 3. Pinte o lleixa en què acaba la part inferior de la campana de la xemeneia (Xàtiva, Gandia, Alcoi); cast. vasar, leja.

|| 4. adj. Plat escudeller: plat fondo, on es menja l'escudella o sopa (or., occ.); cast. plato sopero, escudilla. El Peret va clavar un cop de puny a la taula: del patach, els plats escudellers vessaren, Girbal Pere Llarch, 253. A Mallorca es diuen escudellers les escudelles amb orelles, envernissades per dins i per fora, de color verd o vermellós (Manacor).

|| 5. fig. El cap, el cervell (Mallorca). S'usa en la frase passar-se per s'escudeller: passar-se pel cap, tenir la idea de fer una cosa. M'he passat per s'escudeller de contar d'una pobila, Alcover Cont. 1.

|| 6. adj. Que s'agrada molt de menjar escudella (or., occ.).

Loc.

—Estar el gat en l'escudeller: estar la cuina sense foc, no haver-se començat a coure el dinar (València). «Són les onze i encara està el gat en l'escudeller! A quina hora dinarem?» (Val.). «La meua xiqueta és guapa, | més bonica no pot ser, | que té la casa agranada | i el gat en l'escudeller» (cançó pop. Cullera).

Fon.: əskuðəʎé (pir-or., or., mall.); askuðeʎé (occ., Maestr.); eskuðeʎéɾ (Val.).

Sinòn.:— || 2, antosta, armari, enfila, lleixa, palmar, plater, posella, postada, tinell.

-Ja ho crec! Si us plau! -va dir Carl Joseph amb una veu clara, com si l'aigua de gerd pogués fer canviar la situació. Va veure com el sergent s'aixecava i anava cap a l'escudeller on, segons ell sabia, no hi havia cap licor de gerdons; el tenien a la cuina, a l'armari blanc, darrera una gerra de vidre. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 66.].

(enllaç)

El rei Marc no pogué esbatre's el malefici. Al seu torn, contra el seu cor, espià el seu nebot, espià la reina. Pera) Brangiana se n'adonà, els advertí, i debades el rei assajà de provar Isolda amb astúcies. S'enfelloní aviat d'aquest vil combat, i, comprenent que no podria foragitar més la sospita, féu venir Tristany i u digué:

—Tristany, allunya't d'aquest castell; i, quan n'hauràs sortit, no gosis tornar-ne a passar més els fossats ni les barreres. Uns deslleials t'acusen d'una gran traidoria. No m'interroguis: no sabria reportar-te llurs enraonies sense ahontar-nos a tots dos. No cerquis paraules que m'assuaugin; sento que restarien vanes. Amb tot, jo no crec els deslleials: si els cregués, ¿no t'hauria ja llançat a la mort vergonyosa? Però llurs discursos malèfics m'han torbat el cor, i només la teva partença el calmarà. Parteix: sens dubte tornaré a cridar-te aviat, parteix, fill meu sempre car! [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 30.].

ESBELLEC m.

Esquinç; esqueix de la roba (occ.); cast. desgarrón. «Amb un clau m'he fet un esbellec a la falda».

Fon.: azbeʎék (Pont de S., Senterada, Balaguer, Montardit, Àger, Cervera).

Etim.: derivat postverbal de esbellegar.

ESCARRABILLAT, -ADA adj.

Eixerit, deixondit, viu de potències (pir-or., or., occ.); cast. despabilado, listo. Escarrabillat, llest: Alacer ac promptus animo, Lacavalleria Gazoph. Un cap de mort que vos mira | amb uns ulls escarrabillats, Saisset Contes de l'altre món, 14.

Fon.: əskərəβiʎát (Ross., Pobla de L.); askaraβiʎát (Esterri, Pradell); əskərəβiʎʎat (Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Camp de Tarr.).

Etim.: del provençal escarrabillat, mat. sign. (cf. Mistral Trés. i, 986).

Una infantesa semblant a la de Tom Sawyer, el nostre gran germanet, plena de supersticions, de corregudes i d'espedregades. Vam passar per l'Allée de Suéde i el nin, amb els ulls escarrabillats, constatava la meua emoció sense entendre-la. M'admirava, m'imitava peró, per molt que s'hi esforcés, no podia pas capir la meua nostalgia. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 348.).

ESCARRITX m.

|| 1. Soroll aspre, com el de les dents, de la sorra amb el vidre, etc. (Empordà, Lluçanès); cast. chirrido, rechinamiento. Pruint de dents amb escarritx, i aixecant un puny gros que tremolava, Ruyra Pinya, ii, 95. La clau girava dintre el pany; s'oí l'escarritx de les dents que relliscaven en el mecanisme roí, Bertrana Herois 123.

|| 2. Esquitx (Tortosa, Falset, Flix, Benassal); cast. salpicadura.

Fon.: əskəríʧ (or.); eskaríʧ, askaríʧ (occ., Maestr.).

Va anar cap a una obertura de la tanca que va resultar ser un pas d'escala, on es va enfilar i es va asseure per decidir si buscava algun allotjament de poc preu al poble o un de més poc preu encara jaient sota una garbera de farratge o de gra. L'escarritx del cotxe es va anar apagant.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 50.].

Escarritxar

Sobre la taula hi havia piles de documents diversos que l'oficial, ploma en mà, llegia primer pel damunt i passava després als altres dos que ara se'ls llegien, ara en feien un extracte, ara els ficaven a la cartera, si no era que un d'ells, que gairebé no parava d'escarritxar, dictava alguna cosa al col·lega que aixecava acta. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 14.].

ESCARSELLA f.

|| 1. Bossa de cuiro o de roba que es duia penjada a la cintura per portar-hi diners o altres coses; cast. escarcela. Una escarcella de cuyr negre, doc. a. 1366 (Rubió Docs. cult. i, 210). Una scarcella de cuyr negre guarnida ab cap e civella doble e dos encivelladors, Inv. Anfós V, 167. Una scarcella poque de cuyr negre ab una correge, ibid. 177. Una bossa escarcella morada e blanqua guarnida de trenetes, Inv. Exarch 1517. Quin bell veure de sederies! Ni's pot creure les escarcelles y brocats, Oliver Obres, i, 226.

|| 2. Peça d'armadura que cobria de la cinta fins a la cuixa; cast. escarcela. Lo caualler venint al rench armat de totes aquelles defensiues armes que al junyidor són acostumades al cap del rench pot pendre la scarcella, Menaguerra Cavaller.

|| 3. ant. Fer l'escarcella: Molt cavalcau | tort en la sella; | feu la scarcella | o curt gambal? | sonau tabal | o cornamusa?, Spill 2746.

Fon.: əskəɾséʎə (Barc.); eskaɾséʎa (Val.); əsсəɾséʎə (Palma).

Etim.: de l'it. scarsella, mat. sign., l'origen del qual és molt incert (cf. REW 7989).