E (ESD-EX)

ESDERNEGAR v. tr. 

|| 1. Fer malbé, cruixir per un excés de pressió, de cops, de fatiga (or., occ.); cast.derrengar. «Si t'agafo, t'esdernegaré!»Una cadira de braços vella y esdernegada, Genís Julita 67. De les excursions per la cordillera ne sortí Mn. Cinto esdernegat, havent passat grans perills, J. Collell (Gaz. de Vic, 22 agost 1925). Aquelles cases del carrer de Sant Pere velles y esdernegades, M. Genís (Catalana, i, 433). Els músichs... arribaven al final de festes esdernegats de tant bufar, Scriptorium, novembre 1929. 

|| 2. refl. Esforçar-se excessivament, fins a fatigar-se molt (or., occ.); cast.derrengarse. Prou el desventurat follet va pregar, va suplicar, s'esdernegà; tot fou inútil, Einer Capcigr. 28.

    Fon.: əzdəɾnəɣá (or.); azdeɾneɣá (occ.).

    Etim.: sembla derivat de derna, i així opinen Meyer-Lübke REW 2478 i Wartburg FEW iii, 16; però segons M. L. Wagner (ZRPh, lxiii, 526), esdernegarha de relacionar-se amb el cast. derrengar (llatí *derrenĭcare, ‘arrenyonar’).

Anaven esdernegats, estripats, espellingats i bruts, camí de Berga. Deu homes saltaren sobre els deu soldats i no van trencar el silenci impressionant dels muntanyots. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 46.).

1. ESCOTAR v. tr. 

|| 1. ant. Imposar un pagament de tribut o d'altra despesa comuna; cast. escotar.Escotar una província, imposar un tribut a una província, Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. Pagar conjuntament una despesa; cast. escotar. Y el servidor baix davant | és aquell qui tot escota, | puix que no's té per galant | qui no va la marquesota,Cobles Marquesota 15. Tots los bons se sien scotats y paguen fins en suma de mill ducats, doc. a. 1527 (Boll. Lul. vii, 432).Escotar-se la butxaca: treure diners de la butxaca (Tarr.). «Berenarem junts i ens escotarem» (Maestr.).

    Fon.: əskutá (or.); askotá (occ., Maestr.).

    Etim.: derivat de escot art. 1.

2. ESCOTAR v. tr. 

|| 1. Tallar el cabeç o part superior d'una peça de vestit, deixant descobert el coll o part del pit; cast. escotar. «La modista m'ha escotat massa aquesta brusa». 

|| 2. Tallar els ceps a ran de terra (Porreres).

    Fon.: əskutá (or., men.); askotá (occ.); eskotáɾ (val.); əskotá (mall.).

    Etim.: del cast. escotar, mat. sign.

3. ESCOTAR v. var. dial. 

Escoltar (Grandó Voc. ross.).

    Fon.: əskutá (pir-or.).

es·co·tar

• 1. Tallar, escurçar o disminuir una tela o una altra cosa per ajustar-la a la mida convenient.

  2. Tallar de tal manera el vestit que es mostra la gargamella i part del pit; fer escotadura.

  3. Pagar l'escot o la part que toca a cadascú en alguna despesa comuna.

  4. Imposar un tribut.

Al cap d'una estona parlàvem dels batallons que pul·lulaven pel camí, buscant taxi desesperadament. Se­gons la seva teoria, aquests sopars d'abans de Nadal -que al principi celebraven pel seu compte alguns treballadors, que els pagaven a escot- han acabat sent institucionalitzats per alguns petits i mitjans empresaris, que els organitzen per convidar els empleats. Aquest gest aparentment generós no ho és tant si es té en comp­te que en molts casos comporta la mort del tradicional lot de Nadal. (Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. P. 99).

ESCOTORIT (i les var. escotolit i escoterit), -IDA adj. 

Eixerit, vivaç; cast. vivo, despierto, listo. «Quan plou, la gent va molt escotorida»: va molt llesta, camina aviat, sense aturar-se a badar. «Quan els dies siguin més escotorits, ja vindrem» (Solsona). La gent escuterida, Eximenis, XII Crestià, c. 165. El dematí quan lo sol... s'alça escotorit y roig, Verdaguer Jov. 136. Y's va despertar retornada, escoturida y alegre com unes pascues, Genís Jul. 92.Galtes d'infant escotolides, Carner Sonets 67. Tots llestos, escoterits, insinuants, Víct. Cat., Sol. 153. Potser no era massa escotorit pera enrahonar,Víct. Cat., Cayres 7. Em digueren el bon dia ab paraula escotorida, Lluís G. Pla (Catalana, ix, 107).

    Fon.: əskutuɾít (Ripoll, Pobla de L., Lluçanès, Plana de Vic, Berguedà, Solsona); əskutulít (Ripoll, Agullana); əskutəɾít (Olot); əskətulít (Centelles).

Les noies el trobaven més bonic que el Sant Sebastià nou de l’església, i deien que millor li aniria an ell que al secretari el vestir de senyor. Potser no era massa escotorit per a enraonar, però tenia una veu suau, sense esclats aspres com la dels altres pagesos, i una llei de mirar tristoi i entendridor que s’enduia el cor de les noies més esquerpes. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 194).

ESCOTXEJAR o ESCOTXEGAR v. intr. 

|| 1. Cantar la perdiu; cast. cuchichear. La perdiu escotxejava amagant-se sota 'ls amples pàmpols de les vinyes, Ruyra E-Ch 90. 

|| 2. per ext., Cantar un ocell amb un cant semblant al de la perdiu. Escotxegen los pardals, Guimerà Poes. 279. 

|| 3. Parlar seguit seguit i de manera no gaire intel·ligible; cast. cuchichear.

    Fon.: əskuʧəɣá, əskuʧəʒá (or.).

    Sinòn.: escotxinar.

    Etim.: onomatopeia del skʧ que fa la perdiu en cantar.

(Com al conte de Joan Rendé, on hi ha l'escotxegar d'una perdiu enregistrat en un magnetófon.)  (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 52).

1. ESFACELAR adj. 

Pertanyent o relatiu a l'esfàcel; cast. esfacelar.

2. ESFACELAR v. tr. 

Gangrenar; cast. esfacelar.

1. ESFACELAR adj. 

Pertanyent o relatiu a l'esfàcel; cast. esfacelar.

ESFÀCEL m., neol. patol. 

Gangrena; cast. esfacelo.

    Etim.: pres del gr. σφάκελος, mat. sign.

Però tots els vestits, com que no són eterns, duren el que duren; i aviat, sota la vestimenta de l'ideal que vam formar, que s'esfacela, sorgeix el cos real de la persona humana, en qui el vestim. [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 111].

Esfereïda

Em va mirar esfereïda, no havia mentat mai la droga, jo acabava de dir una paraula que no s'ha de pronunciar. Però si en un altre temps s'hauria posat a xisclar en defensa dels meus germans i contra la meva insensibilitat, ara es va recollir en un racó fosc de la cuina i no va tornar a dir ni piu, de manera que al final vaig ser jo que vaig murmurar, penedida: «No et preocupis, va, ja trobarem una solució. [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 233.].

ESFIGASSAT

«Què has dit? Com? Tu, mitja merda? Què vol dir aquesta barra?» Jo que era jove em feia l'esfigassat? Ah! Quina extrava gància més espantosa! Oh! Quina impertinència més diabòlica! Ah! Quines penques! Llamp de Déu! Tenia al meu davant els mi llors anys de la vida! Tots els tresors de l'existència! I encara em queixava de la sort! [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 228].

ESGAIAT, -ADA 

|| 1. adj. Que forma gaia; tallat en forma obliqua; cast. sesgado. «Les veles dels llaguts són esgaiades». «Segadors de Vallgornera, | com és que us heu baraiats? | Com anau tan esgaiats, | dos, tres per cada vorera?» (cançó pop. Eiv.). La vessant... s'aplanava, formant... com un graó esgaiat que tindria ben bé una trentena de jornals, Oller Esc. pobr. 33. 

|| 2. m. Gaia; tros de roba o altra cosa que forma gaia (or., mall.); cast. sesgo.«L'esgaiat de les faldilles no està ben tallat».

    Fon.: əzgəјát (or., mall.).

En Joan Borja era gairebé tan alt com en Cèsar, per bé que la seva complexió no era tan robusta. Com el seu pare i el seu germà, resultava un home atractiu, però amb una diferència: tenia els ulls lleugerament esgaiats i els pòmuls pronunciats que recordaven els seus avantpassats espanyols, els conqueridors.   [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 51].

Joan Borja (procedència de la imatge: enllaç)

ESGALABRAT, -ADA adj. 

Eixelebrat (Pineda).

EIXELEBRAT, -ADA adj. 

Mancat de seny i discreció; que fa les coses sense pensar-les bé, inconsideradament; cast. aturdido, atolondrado. La Beatriu, adonant-se de sa cortesia, s'hi posà tota cufoya... En Ton, més aixalabrat, esclatà ab un «Arriba», Pons Auca 190. Una pila d'aixalabrats, may cansats de fer tabola,Oller Rur. Urb. 239. Eran uns minyons simpàtichs..., l'un era delicat y sentimental, l'altre fort, impetuós, axalabrat, Ruyra País pler 11.

    Fon.: əʃələβɾát (pir-or., or.).

    Intens.: eixelebradet, -eta; eixelebradot, -ota; eixelebradíssim, -íssima.

    Etim.: del llatí *excerebratu, ‘mancat de cervell’.

Els arsenals de Cadis, com els de Cartagena i del Ferrol, on havien traslladat part dels presos de Cadis després d'una penosa travessia marítima en que n'hi van morir molts, continuaven sen­se instal-lacions per acollir-los, i aquells homes separats de les fa­mílies, esgalabrats, més maltractats que els esclaus, desesperats da­vant d'una condemna per a tota la vida, es continuaven rebel-lant i fins i tot escapant. D'aquelles evasions, ben poques van arribar a bon fi, cosa que no vol dir que els gitanos no intentessin fugir, carregats amb les cadenes i tot. [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 611. ].

ESFEREÏDOR, -ORA adj.

Que esfereeix; cast. terrible. Entreu a la Catedral..., ses naus altíssimes, esferehidores... sostingudes per columnes dèbils com canyes, Oliver Obres, ii, 97.

    Fon.: əsfəɾəiðó (or.); asfaɾaiðó (occ.). 

Esfereïdora

És esfereïdora, i també estimulant, l'habilitat que ella té per enganyar els qui l'envolten. Són una novetat, aquelles hores perdudes, aquells vívids somieigs i aquells retalls de llenguatge; és com si visqués dues vides en lloc d'una, amb la segona vida encoberta en secret. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 20.].

ESFULLAR v. tr.

|| 1. Llevar les fulles; cast. deshojar. Emperò a n'i molts que lo jolivert meten esfullat e no'l piquen, Robert Coch 18. Al matí m'ha trobadeta esfullant un galdiró, Verdaguer Idilis.

|| 2. refl. Perdre les fulles; cast. deshojarse. En l'hort on com sa vida les flors s'han esfullat, Atlàntida v.

|| 3. Planxar els closos o ripunt de dues peces de roba ajuntades, per aplanar-los (Mall.).

    Fon.: əsfuʎá (pir-or., or.); asfuʎá (occ.); esfuʎáɾ (val.); əsfuјá (mall.); əsfuá (men.).

    Var. form.: desfullar.

    Etim.: derivat de fulla, amb el prefix es- indicador de privació.

El matrimoni va esfullar les meves esperan ces una per una. Ara he perdut la felicitat legítima i la felicitat que s'anomena criminal, sense haver conegut la felicitat. No em queda res. Si no he sabut morir, almenys be de ser fidel als records.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 135.].

ESGARIP m. 

Crit estrident; cast. alarido. La nena llença un esgarip y 's torç enderrera, Víct. Cat., Cayres 72. Alícia... féu esgarips desolada, Roig Flama 141.

    Fon.: əzgəɾíp (or.).

    Sinòn.: xiscle.

    Etim.: onomatopeia.

esgarip (procedència de la imatge: enllaç)

Es van passar una tarda de diumenge traduint una balada. Almenys si era una balada no havien de sentir una vegada iruna altra aquells esgarips. Això ho va dir l'ex que era amant de Brassens, potser més que ella i tot.  (Empar Moliner. L'ensenyador de pisos que odiava els mims. ed. Destina, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-233-3114-8. 232 pàgs. Pàf. 121.)

La dona va desaparèixer del seu  camp de visió, però no els seus esgarips, que anaven agafant forca a mesura que s'acostaven pel lateral del taló.  [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 495].

-Sí, si us plau—va acceptar. Encara més animadament, vaig omplir la petita tetera amb aigua bullent. Se sentien els esgarips llastimosos de les gavines procedents dels turons. Tenien una veu tosca i estrident, i sobrevolaven l'illa esquerdant la calma del capvespre.

[Hiromi Kawakami. El cel blau, la terra blanca. (Sensei no Kaban. Trad. M. Bornas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788477274735. 216 pgs. Pg. 143.].

 Un altre tros del pis de dalt va caure a dintre de la mina; les bigues retorça­des que encara aguantaven el que quedava del sostre del porxo van emetre un esgarip afectuós.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 101.].

Esguardant-se al mirall, deixà anar un esgarip enrogallat de Tarzan que li irrità la gola, tot assuaujant-li, però, l'esperit.(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 17).

No, l'Amy no era com cap de les altres noies que coneixia, i mentre en Ferguson mirava com reía amb la pel·lícula, mentre sentia com reia durant catorze minuts dels vint que durava la cinta, va concloure que en efecte valdria la pena que intentessin ser amics, ja que les seves riallades no eren els xiscles descontrolats d'una criatura, es va adonar, sinó una successió de rialles profundes i ressonants -esgarips de joia, sí, però alhora també seriosos, com si sabés perquè reia, i això feia que tingués una rialla intel·ligent, una rialla que es reía d'ella mateixa fins i tot quan reía del que estava rient. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 242].

-Ai de mi, mestre, feu-ho per l'amor de Déu; jo tinc unes dues-centes lliures amb què volia comprar una possessió: si cal, preneu-les, tot sigui perquè no hagi de parir, que no sé pas com ho faria; i a més les dones fan tals esgarips quan han de parir, malgrat tenir un bon dallonses per on fer-ho, que em penso que, si hagués de patir com elles, abans del part em moriria.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 679.]. 

—Bagassa de merda!—ja eren a dintre del portal. L'ha vien aixecat enlaire i l'havien fet sortir de les xarneres podrides sense gaire esforç. El gos va lladrar una vegada, dues, i després, va callar de cop amb un esgarip somort. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 363.]. 

Esgarip

Després, Alice no podia parar de pensar en la cosina Beverly. La visita de la cosina Beverly va continuar passant-li pel cap com una pel·lícula. La seva bellesa. Aquells rínxols. Aquella boca vermella. Aquelles mitges de color canyella i aquelles sabates enllustrades. Aquell uniforme curt d'auxiliar de la marina reial, aquell viu esgarip quan esclafia a riure, la manera com arronsava les ben proporcionades espatlles quan parlava de l'aviador que havia caigut del cel i havia fet un forat al seu gec de cuiro... [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 168.].

Esgarip

Déu meu! Quin crit!

El silenci i la calma de la nit, els va esquinçar un xiscle agut, salvatge, esfereïdor que va recórrer Thornfield Hall de punta a punta.

Se'm va parar el pols i el cor se'm va glaçar; el braç que havia estirat, se'm va paral·litzar. El xiscle es va apagar i no es va repetir. De fet, el qui havia proferit aquell esgarip tan terrible no el podia repetir tot seguit, ni el més poderós dels còndors dels Andes no hauria pogut proferit dues vegades seguides un reclam com aquell des del núvol que li amaga el niu. El qui havia fet aquell esforç havia de descansar per força, abans de repetir-lo. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 225.].

Esgarips

És una brossa a l'ull del nostre enteniment. En l'època més gloriosa de l'estat de Roma, molt poc abans de caure Juli Cèsar, es buidaven les tombes i els difunts emmortallats omplien els carrers d'esgarips i gemecs balbucejants, hi havia estels de foc i rosades de sang, el sol irradiava mals presagis, i l'astre humit, que amb la seva influència governa el regne de Neptú, va emmalaltir sota un eclipsi, com si fos el dia del Judici Final, i tots aquests indicis de fets temibles, tots aquests senyals que sempre són anunci de calamitats, són els mateixos que ara cels i terra junts envien a la nostra gent i al nostre clima. [William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p. P. 31].

Esgarips  

Era un dimoni, instal·lat allí entre els morts, que li barrava el pas. El vell va senyar-se, i el dimoni va començar a carrisquejar de dents i a fer esgarips angoixo sos. Per un moment, dins l'ombra, el vell va distingir una cabra que va fer un bot formidable entre les runes de l'església i va desaparèixer. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 71.].

Esgarips

...curiosos amb els seus bruts esgarips. Ja podia passar per boja que això no sempre ho explica tot. Si la policia s'hi ficava d'una santa vegada, en les nos tres aventures, ens arrossegaria vés a saber on, la policia. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 295.].

Esgarip

Romul no va dir res més i es va arraulir sota la manta, tot escoltant l'esgarip monòton del mussol que ressonava des de les muntanyes, fins que va ser envaït per una sensació de gran cansament i va tancar els ulls. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 197.].

Esgarips

L'anar i venir dels vasos de vidre era un patir. Cada vas trencat podia desen cadenar un sacramental, amb esgarips i xarop de bastó. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 172.).

Esgarip

El genet va provar d'esquivar-lo, però va ser inútil. En Pew va caure fent un esgarip que va ressonar enmig de la nit, i els quatre cascos del cavall el van trepitjar, van rebolcar-lo i van passar de llarg. Primer va caure de cos tat; després es va anar aclofant a poc a poc, va quedar de bocaterrosa i ja no es va moure més. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 57.].

(Imatge: http://www.diariodenavarra.es/)

ESGAVELL m. 

Desgavell. Del Mar Roig les ones... en esgavell rodaren al fons esllavissades,Atlàntida ix.

DESGAVELL m. 

|| 1. Desorde complet (or., occ., val., bal.); cast. desbarajuste, desconcierto. Nos anunciaren que a la nit hi hauria desgavells, Oller Fig. pais. 226. Y és ona irresistible l'immensa torrentada | que el desgavell renova d'antiga Saturnal,Oliver Obres, i, 221. A desgavells les fletxes ens, creuaven l'aire esclau, Casp Jo 23. 

|| 2. Persona molt desordenada (Tortosa). «¿D'ella et fies per a enllestir? Si és un desgavell!» (Tortosa).

    Fon.: dəzɣəβéʎ (or.); dezɣaβéʎ (occ., val.); dezɣavéʎ (Cast., Al.); dəzɣəvéʎ (bal.).

    Etim.: derivat postverbal de desgavellar.

S'assembli a la dels quadres daguerreotipats, sinó a la dels quadres comuns; si el pintor és interromput, suspèn la seva tasca, i en reprendre-la, no troba esgavellada la seva obra; si un cos li fa una ombra importuna, traient-la queda tot adobat. [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 22.].

Va caure el Ilarnp.  Després em vaig alçar / veient res, palpant formes cremades,  / esgavellat, i tu prop meu, llampada  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 151.).

ESGRATINYAR v. tr. 

|| 1. Esgarrapar; gratar (or., occ.); cast. escarbar, rascar. Esgratinya ton brau cavall de guerra la escumejanta platja, Blanch Poes. 49. Ab la puntera de les sabates va esgratinyar a terra per tots indrets, Girbal Pere Llarch, 147.Aixecant-se els pantalons, s'esgratinya el ventre de la cama, Bertrana Herois 9. 

|| 2. refl. Esgatinyar-se, barallar-se lleugerament; cast. pelotearse.

    Fon.: əzɣɾətiɲá (or.); azɣɾatiɲá (occ.).

    Etim.: derivat intensiu de gratar.

La nit era rúfola i espessa, i, encar que feia lluna, la en sovint amples nuvolades negres que s'arrossega mandrosament d’una banda a l’altra del cel. L’aire - pesat, com si s’acostés tempesta, i de tant en tant rat- isolades de vent de grop feien rossolar sobre la paret - la caseta les branques de la figuera del pati del costat, e un ric-rec agre, d’ungles que esgratinyessin; i estre d’improvís l’espai, com un crit d’alerta, un cant de inquiet i penetrant. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 119).

Gràcies a la publicació mensual de religió per correu s'havia assabentat que xisclar era una certa protecció, per bé que no segura, contra les animes sense llar. Efectivament, el xiscle del cap d'estació va tenir efecte; va ser tan estri­dent que va fer caure un colom del ràfec de la casa, i (com que als coloms no els agrada volar de nit) l'ocell va saltironar i esgratinyar per tota la teulada del cap d'estació a la recerca d'un raconet més tranquil.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 160.].

Tan difícil es d'imaginar que hom el conegui sense odiar-lo. [La maldat beu la major part del seu propi verí i se n'enverina.] El vici deixa, corn una ulcera a la carn, un penediment en l'anima, que sempre s'esgratinya i s'ensangona ella mateixa.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 28.].

M'agraden una societat i una familiaritat fortes i virils, una amistat que es prea de 1'aspresa i del vigor del seu comerç, com 1'amor de les mossegades i esgratinyades sangonents.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 150.].

Allò que avui cau enrunat, a raig fet, és el «P.Q.bis». Aviat pertot arreu només hi haurà petits gratacels de maons. Ja ho veurem. Amb la Vitruve sempre ens esgratinyàvem per la qüestió de les misèries. Ella sempre pretenia que havia patit més. No podia ser.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 21].

La mare va agafar l'escopeta pel canó i li va clavar la culata al pit amb un gest tan ràpid que quasi no ho vaig veure. En Guilherm va caure a terra. Durant un segon es va obrir un forat on ell havia estat dret. Jo hi vaig saltar, pitjant entre els colzes i esmunyint-me entre un sotabosc de cames, pals i pales de pues. Algú em va estirar pels ca bells, però jo era escorredissa com una anguila untada i vaig esgratinyar fins que em vaig trobar al mig de la tur ba. Em vaig sentir clavada, sufocada enmig d'una onada de cossos. Jo clavava les urpes per agafar aire, per fer-me lloc. A penes sentia els cops que em queien. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 368.]. 

ESGÜELLAR v. intr.

Giscar, esgaripar els porcs, conills, rates, etc. (Ripoll, Bagà, Rupit, Plana de Vic); cast. chillar. El matador, proveït d'un ganxo..., l'hi planta sota la barra fent-lo esgüellar fortament, Scriptorium, febrer 1925. El sagristà esgüellava com un ratolí enxarpat, Espriu Anys 99.

    Fon.: əzɣwəʎá (or.).

    Etim.: V. esgüell.

Quina tràgica sensació degueren fer a aquella desferra humana aquelles flonges carícies, que el moguessin a res pondre d'una manera tan aspra? Prengué Sílvia per les espatlles, i amb unes mans materialment crispades li estripà la roba, esgüellant, i l'estrenyé damunt seu amb una fúria salvatge. Sílvia sentí per un moment la fugacitat de la tragèdia.  (Francesc Trabal. L'home que es va perdre. Ed. Quaderns Crema, 1º ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8485704258. 160 p. P. 155.).

ESGUITAR v. tr. 

Llançar esguits (val.); cast. salpicar, rociar. Acudiren a reanimar-la, li esguitaren la cara en aigua, Navarro PP 51.

    Fon.: azɣitá (Maestr.); azɣitáɾ (Cast., Val., Al.).

    Var. form. i sinòn.: esquitar, esquitxar.

...des d'una finestra d'un cinquè o sisè pis d'on penjava una bandera espanyola amb escut d'àguila imperial, una dona llançava tres ous, un dos tres, contra el primer rengle de manifestants, i un ou es va esclafar so­bre l'asfalt als peus d'un dels que anaven al centre portant la pan­carta, un senyor amb corbata, i li va esguitar de clara i de rovell els pantalons, un altre ou va caure enmig del carrer sense encertar ningú i el tercer, projectat amb més forca, s'estavellà contra el vidre de l'aparador al seu costat mateix, a penes per un pam no l'havia rebut ell en la cara, i la matèria groga i gelatinosa regalimà lenta­ment davant de maniquins vestits amb estampats alegres,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 171.).

Esguitar (procedència de la imatge: enllaç)

ESGÜELL m. 

Esgarip de certs animals, com els porcs, conills, rates, etc. (Andorra, Ripoll, Rupit, Bagà, Plana de Vic); cast. chillido. Uns ferms esgüells sobtaren an en Manel...; era que'l Roig havia pres per blanch a las ratas, etzivant-las un de sos esclops,Pons Auca 169. S'han sentit esgüells i estranyes veus, Sagarra Comte 75.

    Fon.: azɣwéʎ (Andorra); əzɣwéʎ (Ripoll, Rupit, Bagà, Plana de Vic).

    Etim.: onomatopeia.

Res greu, ara com ara, però ahir vam tenir un ensurt: en Camoes va tenir febre, estava moix, es ficava per tots els racons, de tant en tant deixava anar un esgüell agut i, cosa estranya, tot i semblar que no li quedaven forces, va baixar al jardí i es va posar a excavar la terra per fer un clot que, després, la imaginació de la Pilar va percebre com una de les premonicions més funestes. (José Saramago. El quadern. O caderno.).

Amb una decisió que anticipava la posada en escena d'un nou camp d'Agramante, els nois es van tancar al recambró proveïts de bastons i fent molt soroll. Després d'una breu estopa de cops, crits i esgüells, l'escabetxina no s'havia resolt amb la claredat esperada perquè el recinte-escorxador era massa estret per a tants botxins, que no podien coordinar els esforços i perdien molta part de la collita de rosegadors. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 44.).

Mai no havia sentit una bèstia esgüellar d'una guisa com aquella, tan horrible i meravellosa. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 15.].

Esgüell

Abans la Lila cridava i l'Enzo en general callava. Però des de feia una temporada ja no era així. Ella xisclava, sovint sentia el nom de la Tina, i la seva veu filtrada pel terra semblava una espècie d'esgüell malaltís. Llavors, de cop i volta, l'Enzo explotava. Cridava, i el seu crit s’allargava en un torrent tumultuós de paraules exasperades totes en un napolità violent. [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 550.].

ESGÜELLAR v. intr.

Giscar, esgaripar els porcs, conills, rates, etc. (Ripoll, Bagà, Rupit, Plana de Vic); cast. chillar. El matador, proveït d'un ganxo..., l'hi planta sota la barra fent-lo esgüellar fortament, Scriptorium, febrer 1925. El sagristà esgüellava com un ratolí enxarpat, Espriu Anys 99.

    Fon.: əzɣwəʎá (or.).

    Etim.: V. esgüell. 

Esgüellaven

-Tot ple per als propers dos mesos -va deixar anar en Harry mentre marxaven, després de comprar tabac al bar-. Em sembla que m'agradava més quan tenien goteres i les rates t'esgüellaven des de darrere els vàters. Almenys s'hi podia entrar. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 265.].

ESMAPERDUT, -UDA adj. 

Que ha perdut l'esma; cast. desatinado, desconcertado. Esma-perdut l'homicida, | aferrant-se sobre el banch, Costa Trad. 101. El xicot que, bojament enamorat, anà esmaperdut d'alegria, Oller Rur. Urb. 32. Josep Carner ha usat aquest mot com a participi: Per a mi la fulla seca que en el vent s'ha esmaperdut, Carner Ofrena 194.

    Fon.: əzməpəɾðút (or.).

    Var. form.: eimaperdut (En Belluguins... caminava eyma-perdut dins un ensensament de dolor, Galmés Flor 106).

    Etim.: compost de esma i perdut.

Un cop arribat el viatger a la capital, qui sap si amb un escàs coneixement de la llengua, o potser sense conèixer-la gens, haurà caminat uns dies confús i esmaperdut pel laberint de carrers i places, sovint desplegant el pla de la ciutat, preguntant a cada cantonada i sortint del pas de la millor manera possible, per trobar l'oficina de passaports, la casa de l'ambaixada i les persones per a qui porta cartes de recomanació.  [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 86.].

ESMARRIT, -IDA adj. ant. 

Trist, capficat pel dolor; cast. triste, acongojado. Veent-te ultra la manera acostumada esmarrit e empatxat, Corbatxo 23. De pietat fuy quax tot smerrit,Febrer Inf. v, 72.

    Etim.: pres de l'it. smarrito, mat. sign.

Va aturar-se davant la reixeta de la meva porta, de manera que jo només podia veure-li la cara: una cara esmarrida i grogosa, esfereïda. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 463.)

En la (des)susdita terra, si mon saber no erra, durarà la guerra catorze mesos.

Saturnus veig crida que sia derenelida, e sia esmarrida vint e sis mesos.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 185.).

Sandro, després de riure molt, se n'anà al senyor i impetrà que portessin Martellino; i així fou. Els qui anaren per ell el trobaren encara en camisa davant el jutge, tot esmarrit i amb força por, per tal com el jutge no volia considerar res en excusa seva; ans, tenint per ventura algun odi envers els florentins, es tava del tot disposat a fer-lo penjar pel coll i de cap manera no el volia lliurar al senyor, fins que no fou constret de lliurar-lo a despit seu. I així que fou davant el senyor, i després d'explicar-ho tot, li féu precs que a tall de summa gràcia tot d'una el dei sessin anar, perquè, fins que no fos a Florència, sempre li sem blaria de tenir la corda al coll. El senyor rigué molt d'aquest incident, i, després, féu donar un vestit a cadascun d'ells. I així, esperançats tots tres per haver sortit d'un perill tan gran, se'n mornaren sans i estalvis a casa.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 99.]. 

Aquestes paraules feren remuntar del tot l'ànim esmarrit de Quimó, i sense trigar a respondre, digué:

-Lisímac, en aquesta causa cap company no pots tenir més fort ni més fiable que jo, si n'ha de resultar el que tu proposes; per tant, allò que creguis que haig de fer, assenyala-m'ho, i veuràs com ho aconsegueixo amb meravellosa força. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 387]. 

ESMIRLA f. o ESMIRLE m. ant. 

Falcó de casta petita, de vol lleuger; cast. esmerejón. Dos capells d'asmirles, doc. a. 1334 (Est. Univ. xix, 210). Per aquests graus matexos podets jutgar los esmirles, car de tantes natures n'hi ha com de falcons, Anim. caçar 39 vo. Tenia moltes esmirles per cassar cugullades, Tomic Hist. 224.

    Etim.: del germ. smerl, mat. sign.

(enllaç)

Tothom se'n rigué bonament, i el rei preguntà:

—¿I qué agafes, gerthi, quan caces la salvatgina de riu? —Agoto tot el que trobo; amb els meus astors, els llops dels boscos i els grans óssos; amb els meus girfalcs, els senglars; amb els meus falcons, els cabirols i les daines; les guineus amb els meus esparvers; les llebres amb els meus esmirles. I, quan torno a casa de qui m'alberga, sé manejar bé la maga, repartir els tions entre els es­cuders, acordar la meya arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, ¿no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pgs. 100-101.].

1. ESMOCAR v. tr. 

|| 1. Llevar el moc o cremalló d'un llum; cast. despabilar. Sento el lleu xauxinar del caramell que l'home prudent acaba d'esmocar amb els dits, Ruyra Parada 16. 

|| 2. Mocar, llevar el moc del nas (Alg.). Ell té més de un mocador, | de esmocar, y de suor, Toda Poes. Sard. 75.

    Fon.: əzmuká (or., men.); azmoká (occ.); əzmoká (mall.); azmuká (alg.).

    Etim.: derivat de moc.

2. ESMOCAR v. tr. 

|| 1. Treure la moca (or., occ., bal.); cast. destripar. Esmocar o traure les tripes dels ocells, Pou Thes. puer. 34. Esmocar un peix per a còurer-lo, llevar a un peix la moca per a còurer-lo: Piscem purgare, ventrem pisci eximere,Lacavalleria Gazoph. En agafar cap aucelló, ja l'havíem plomat, l'esmocàvem, fèiem un fogueró, Alcover Cont. 363. 

|| 2. fig. Donar una sorpresa desagradable; cast. dejar con un palmo de narices(Ferrer Dicc.).

    Fon.: əzmuká (or., men.); azmoká (occ.); əzmoká (mall.).

    Etim.: derivat de moca.

Tot sucant la ploma infructuosa al tinter, esmocava el ble flamejant de l'espelma, com si esperés de la claror esmorteïda una troballa feliç o un gir apropiat.[Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 15].

Quan entrà a casa trobà el violinista esperant-lo, esmocant una candela de sèu en la rònega sala d'exhibicions. Portava tres o quatre paperets a la mà, els quals mostraven algunes notes fetes per ell mateix amb llapis, i Hyacinth conjecturà, i resultà veritat, però no tota la veritat, que havia anat a parlar amb ell de negocis.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 285.].

Jude no es pensava pas que hi aniria, però ho féu, i hi portà regals ben singulars, en forma de pomes, melmelada, unes esmocadores de llautó, una antiga plata de peltre, un escalfador, i una enorme bossa de plomes d'ànec, per a fer-ne un matalàs. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 281-282.].

ESMOLL

Al pla del mas, els nois preparaven el foc i les brases, i després, armats amb esmolls llargs com el brac, giraven la carn i les escarxofes damunt de les graelles, donant-se lliçons els uns als altres, mentre les noies preparavem amanides i una mica de vermut dintre del mas, xerra que xerraràs. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 68).

ESMOTXAR v. tr. 

|| 1. Retallar les parts sortints d'una cosa; cast. desmochar. Fet lo cartutxo, se ha de esmotxar baix... perquè no fes dos puntes com fan los sachs, Barra Artill. 115. Especialment: a) Tallar els caps de branca o brancons d'un arbre. «Hem d'esmotxar els ametllers». Totes aquelles branques que havia esmotxades de ses soques... Taya de bell nou aquelles soques i les esmotxa de tot es brancum, Aurora 268.—b) Retallar les murteres dels jardins per igualar ne el perfil; cast. atusar. 

|| 2. Retallar la vora d'una cosa de manera que formi un entrant; fer més corb o més entrant el tallat d'una peça de roba, especialment en la part del coll, de l'aixella, de les mànegues; cast. sisar, escotar, sesgar. Amb unes estisores li esmotxaven el coll de la camisa, Caselles Mult.22. «Aquesta americana necessita esmotxar-se un poc de l'aixella».

    Fon.: əzmuʧá (or., men.); azmoʧá (occ.); əzmoʧá (mall.).

    Etim.: del cast. desmochar, mat. sign.

Si no fos per la quantitat de teules caigudes, la fullaraca amuntegada, els quatre oms arra bassats d'arrel i l'esmotxada de les volades d'un parell de casals, ningú no diria que fa unes hores totes les campanes de Ciutat tocaren per conjurar el cap de fibló que anit passada pareixia que havia d'en­dur-se l'illa sencera. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 236.).

ESMUSSAR v. tr. 

|| 1. Fer menys agut; llevar agudesa al tall o a la punta d'una eina, d'una arma; cast.embotar. «No tallis aquesta fusta, que esmussaràs el ganivet». Esmuçar o gastar o girar lo tall: Obtundo, retundo, Pou Thes. Puer. 129. 

|| 2. Causar una impressió aspra i desagradable a les dents pel contacte d'una cosa àcida, per un soroll estrident, etc.; cast. dar dentera. La fruyta verda... esmuça dels jóuens la fort dentadura, Viudes donz. 44. A mi se me esmuçen les dents,Alcanyís Reg. pest. 18. «Sa fruita verda m'esmussa | si la cullen a mig temps; | sa vergonya que tu tens | cap bé dins un ull de puça» (cançó pop. Mall.). Promeses són fruita | que no ha madurat, | i si un se la menja, | se sol esmussar, Benejam FyF, acte i, esc. 2a. Això és bo i no esmussa!: es diu humorísticament en to d'admiració (Mall.). a) fig. Els nostres ulls esmuça | ton cos, gentil com una fruita verda, Carner Monj.64. 

|| 3. fig. Fer menys aguda una facultat sensitiva, intel·lectiva, etc.; cast. embotar.«Aquests espectacles esmussen la sensibilitat moral». L'agror de tants desenganys y ultratges m'han esmussat el sentiment, Oller Pil. Pr. 325. 

|| 4. fig. Disgustar, posar de mal humor (Mall.); cast. disgustar. Axò esmussa a ses criades y dones veyes, que solen esser ses qui traginan, Ignor. 6.

    Fon.: əzmusá (or., bal.); azmusá (occ.); azmusáɾ (val.).

    Etim.: de l'italià smussare, ‘amortir l'angle o la punta’.

-Tu estàs així d'una hòstia, oi, perla?

-Com ho saps? Potser sí que ets un bon periodista...

-Quin bord -va esmussar l'Agus en veu baixa.

(Xavier Bosch. Eufòria. ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-459-2. 320 pàgs. Pàg. 56.).

Esmussa

En son lloc i amb la seva autoritat governa el senyor Angelo, un home que té la sang igual que la neu fosa, un home que no el poden turmentar l'agulló de la carn, ni l'embranzida dels sentits, i que esmussa i que combat la punta dels instints amb exercicis de l'esperit i estudis i abstinències. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 29.].

ESPAGAT

m esport

En gimnàstica, element que consisteix a mantenir les cames completament obertes damunt d’un aparell o del terra de manera que formin una única línia recta. (enllaç)

La meya mare em deia fan l'espagat, s'alcen de l'espagat, giren, (aplicat al ball)  (Zadie Smith. Classes de ball per a escriptors. Article revista L'Avenç 443, febrer 2018, pg. 50.).

Amb les carnes musculoses i un pompis rodó però ferm. A punt per partir-se en un espagat al so d'una nota aguda. Perfectes, amb un gran domini de moviments ágils i enèrgies, cansades però igualment som rients. La música a tot drap omple l'escenari sencer. [Federico Moccia. Tinc ganes de tu. (Ho vogli de te, trad. M. Ubach i E. Bertran). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1006-9. 572 pàgs. Pàg. 211.].

ESPAHÍ m.

Soldat de cavalleria algerí al servei de França; cast. spahi.

(enllaç)

Als primers pujols a dalt de l'Avenue de Chabeuil, després de la caserna Baquet on els darrers espahís de 1'Imperi preparen la próxima derrota de Franca, els gratacels de Fontbarlétas i de La Plana. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 160.).

Espahís

Als sots-oficials els costava deu francs el plaer. Tothom en podia obtenir. Només que malfiant-se de les confidències que se li feien massa fàcilment en aquells moments. Podien costar cares, aquelles expansions. Allò que se li confiava, ho repetia al metge en cap, escrupolosament, i et passava al dossier per al consell de guerra. Semblava ben provat que així havia fet afusellar, a cop de confidències, un caporal d'espahís que no arribava als vint anys, més un reservista d'enginyers que s'havia empassat uns claus per fer-se malbé l'estómac i després encara un altre histèric, el que li havia explicat com preparava les seves crisis de paràlisi al front... [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 71.].

ESPARS, -ARSA adj. 

Solt, separat; que no forma part d'un conjunt; cast. suelto, separado. Cascuna peyl de lúria e cascuna peyl de bou, si venen sparses per vendre, un diner, Leuda Puigcerdà 1288 (RLR, iv, 504).Compte espars: compte especial, separat del llibre general.Que'n sien fetes letres sparses de cascun capítol, doc. a. 1362 (Botet Mon. iii, 337). Que faran e tendran compte esparç en lo libre de la nau de quascun espatxament, ops o necessitat, Ordin. Segur. mar. Nostre prothonotari sia tengut tenir libre sparç per scriure los dits actes, Ordenacions del rei Martí. Que sien perbullits en una olla esparsa, Flos medic. 227 vo. Lo senyor de Setalia si's mès dins la sua [tenda] e si's féu la donzella en la sua, per ço com és de costuma que los grans senyors van sparssos de les dones, Jacob Xalabin 10 vo. Ençà, per l'herba esparsa, les orelletes fines | d'aquells conillets joves, Salvà Retorn 17. Hom espars: (ant.) home que vivia totsol, lluny de població? Bernat Peraylada, hom esparç del terme del castell de Benviure, Nombr. fochs Cat. 1359, pàg. 11. Cobla esparsa, o simplement Esparsa (substantivat): cobla solta, separada, que no formava part d'una composició llarga. Cobla esparza invocant auxili divinal, Trobes V. Maria [192]. Donar-te jo volguera esparces d'Ausiàs March, Llorente Versos, i, 86. Lo rossinyol cantava al dia sa darrera esparsa, Genís Quadros 161.

    Fon.: əspáɾs (or., bal.); espáɾs (val.).

    Etim.: del llatí sparsus, ‘espargit, separat’.

Francisco Genil havia quedat arbitre, enxiquit malgrat l'orgull que l'ascendia, com un vers contun­dent peró espars, solitari.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.P. 68).

ESPANYAPORTES

m. i f. [LC] Lladre de cases, de pisos.

Amb la primera residéncia just al davant, durant les va­cances n'hi ha prou de donar-hi de tant en tant un cop d'ull des del balcó per comprovar que cap espanyaportes no intenta aprofitar-se de la teva abséncia.(Quim Monzó. Tot és mentida. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2000, 1ª ed. ISBN: 84-7727-290-5. 254 pp. P. 139).

ESPANYAR v. tr. 

|| 1. Llevar o rompre el pany a una porta (or., occ.); cast. descerrajar. En les nits grans, | e menys de dia, | yo may dormia | sens purgatori: | en l'escriptori | tot m'espanyava, Spill 2423. Volien espanyar las portas per entrar, doc. a. 1561 (Hist. Sóller, ii, 766). Els calaixos de l'escriptori estaven espanyats, Víct. Cat., Ombr. 42. 

|| 2. Fer malbé; posar en un estat més dolent (Mall., Men.); cast. estropear. Vayent la ruina de la embant major... lo qual si caya, ademés de espenyar-se la síndria y los damés llenyams, seria possible encontràs moltas criaturas, doc. a. 1717 (Hist. Sóller, ii, 241).Espanyar-se un braç: trencar-se'l o dislocar-se'l. Estar molt espanyat: estar molt malalt o en mal estat. «Si em deixes, prest me veuràs | dins un hospital tancada, | malalta i ben espanyada, | de metges renunciada, | i tu la causa en seràs» (cançó pop. Mall.). Espanyar-se una persona: tornar més lletja, o més dolenta. «No t'espanyis tant!»: es diu a un qui manifesta gran irritació o nerviositat. «No s'espanyarà»: ho diuen d'un qui no fa brot de feina o en fa molt poca.

    Refr.—a) «Qui ho sap espanyar, ho sap arranjar» (Men.).—b) «Es massa pentinar espanya sa cabellera» (Mall.).—c) «Massa guany espanya sa bossa» (Mall.).—d) «Una festa no espanya un sant»: vol dir que una despesa important, però que no es repeteix, no arruïna ningú (Mall.).

    Fon.: əspəɲá (or., bal.); aspaɲá (occ.).

    Conjug.: regular, però en mallorquí s'ha alterat la vocal radical en les formes rizotòniques convertint la a en e neutra o oberta (jo espeny, tu espenyes, etc.).

    Sinòn.:— || 2, espatllar, tudar, fer malbé.

    Antòn.:— || 2, adobar, apanyar, arreglar, arranjar, compondre.

    Etim.: derivat de pany (espanyar format damunt pany amb el prefix es-, correspon al seu contrari apanyar, format damunt pany amb el prefix a-).

...Abomino, en el teatre com en tot art, del pathos; he sentit dir a Madona la Bellesa, per boca d'un de sos més inspirats sacerdots, que ella, ni plora, ni riu jamai; i una forta sensació de disgust, i tot un hostil reaccionar s'apoderen de mi, sempre que una mà grollera d'autor pretén, amb inútil eina de sentiment, espanyar-me aquesta arca Glosa de mon ànima, de la que em plau escampar a tot vent els cabdals, però que mai ningú sabrà obrir, que no conegui, o averigüi, o endevini, el secret d'una lle­tra i d'un número, qual combinació perfecta té, sola, prou vir­tut per a realitzar i veure complert el vivent miracle d'una Re­velació de Ritme. (Eugeni d'Ors. Glosari. Ed. 62, Barcelona 1982, 1ª ed. ISBN: 84-297-1826-5. 346 pàgs. Pàg. 17.).

Que entre tots van agafar la Pura, li van trobar les joies al porta-mo­nedes, van veure els dos panys espanyats, el de l'armariet i el de l'arqueta, van trucar a la policia...  (Noel Clarasó. L'altra ciutat. Club Editor, Barcelona 1ª ed. 1968. 228 pgs. Pg. 160.).

Espanyaven

A la casella de comentaris de l'informe, l'inspector s'hi va recrear i va descriu re la cuina com «l'escenari d'un crim» en què «havien tingut lloc, sens dubte, els assassinats més repugnants». Les màquines escurabutxaques que omplien les parets donaven força diners, però sovint les espanyaven. I ni tan sols era cert que els propietaris vietnamites fessin servir el local per blanquejar diners pro cedents de la droga, com alguns sospitaven. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 370.].

ESPAORDIR v. tr. ant. 

Fer molta por, espantar; cast. despavorir, aterrorizar. Que no s'entristen ni s'espaordesquen per menasses ni per treballs, Llull Cont. 85. Que'l rey Manfrè de res no se'n spaordí, Muntaner Cròn., c. 34. Dubtant qui era, espahordí'm terriblement, Metge Somni i. Consolant lo pacient... lunyant-li la de gents perquè no scalfen la cambra ni'l spaordesquen, Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 1.

    Etim.: del llatí vulgar *ex-pavoritīre, mat. sign., format damunt pavor, ‘por’.

Durant el breu trajecte fins a casa, em vaig anar sermonejant severament sobre assumptes com ara la responsabilitat, el deure i el 

compliment de les obligacions adquirides. Allà havia deixat aquells pobres desgraciats -així els veia en aquell moment-, escarrassant-se a 

consciència, mentre jo fugia espaordida com una col·legiala melindrosa. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno 

Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 128.].

Més que Algèria, veia els molls d'Alger, mainatges petits, velles plorant que s'embarcaven en carraques. Al cap de pocs dies, Marie-Aline va entendre que la seua vida tranquil·la a cals avis li remordia. Va decidir que d'ara endavant ajudaria a la seua manera els refugiats d'Algèria. Es va adscriure al Secours Catholique. Cada dia, acollia a Portvendres els passatgers dels vaixells que arribaven d'Orà. Desesperats, espaordits, no sabien on irien. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 76.).

ESPARCET m.: 

V. esparceta.

ESPARCETA f. i ESPARCET m. 

Planta lleguminosa de l'espècie Onobrychis sativa: cast. esparceta. (V. la descripció s. v. trepadella). L'espiga munta, munta, del menut gra | de esparcet, o d'auzerda, Berga MT 153.

    Fon.: əspəɾsέtə (Gir., Maó); aspaɾséta (Val.); əspəɾsέt (Rosselló, Conflent, Empordà); aspaɾsét (Pla d'Urgell).

    Etim.: probablement pres del cast. esparceta, mat. sign.

Dos secretaris, amenaçant-los, havien fet moixini, i la denúncia no s'havia tirat endavant; però un terç havia fet cara i jurat donar-ne part a Girona de lo que ell, En Nasi, li havia dit; i com tenien un grapat de testimonis i la cosa podia anar-li malament, no li havia quedat altre camí que amollar, afluixant quinze pessetes: quasibé el que valia l’esparcet que s'havien menjat les ovelles! Com si an ell res li costés, res... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 95).

ESPARGIMENT m. 

Acte i efecte d'espargir; cast. esparcimiento, dispersión.

ESPARGIR v. tr.: cast. esparcir. 

|| 1. Separar en diferents direccions les parts que formaven un conjunt. Per fer tornar a la vostra bandera les gents qui's són spargides, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii, 125). Deçà y dellà tantost se spargiren, Brama llaur. 98. La soberga calor diseca la humiditat sudoral e spargeix-la, Albert G., Ques. 33 vo. La borrasca espargí les naus, Lacavalleria Gazoph. Prop del remat qui pastura | espargit per la planura, Costa Trad. 61. «El vent ha espargit els núvols». «El temps s'espargeix»: vol dir que s'aclareix, que es dissipen els núvols. a) fig., aplicat a coses immaterials: Ne per adversitat de temps..., ne per por d'ells mateis haguessen poscuda llur amor espargir ne refredar, Decam. i, 57. 

|| 2. Estendre, posar damunt una extensió major. A fi que ell prenga algun creximoni és menester espargir sobre lo munt psalmitre, Agustí Secr. 81. Del fum que el vent destroçava y espargia per tot, Oller Fig. pais. 240. Quina sensació més agradable se m'espargeix per tot jo!, Massó Croq. 115. a)Divulgar, estendre un so, una notícia. E també spargiren veu que'n volien donar llibertat a la terra, Boades Feyts 9. Per tot las campanas espargeixen son trist so, Aguiló Poes. 208. 

|| 3. Deixar sortir o expansionar allò que estava reclòs. «Anem a espargir-nos un poc, que ja hem treballat prou».

    Fon.: əspəɾʒí (pir-or., or., bal.); aspaɾʤí (occ.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Sinòn.: esbargir, escampar.

    Etim.: del llatí spargere, mat. sign. || 1.

Fort com un roure, dret com un pi, tot estella, aquell home anava a captar per deport, per costum, per ganduleria, per espargiment i per profit...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 45.).

ESPARPALLAR v. tr.

Escampar, espargir; cast. esparcir. Esparpallà la broça que quedava y la estengué a grapadetes sobre la rodona, Víct. Cat., Sol. 88. La pluja, esparpallada pel vent, formava arreu una espessa polsaguera, Ruyra Pinya, ii, 93.

    Fon.: əspəɾpəʎá (or.).

    Var. form.: esparpanyar. 

Esparpallada

La neboda de la senyora Flett, Victoria, escriu una divertida noteta cada dos dies, però per ara les obligacions professionals, així com el seu marit, Lewis, i els bessons, li impedeixen sortir de Toronto. Quan l'àvia Flett pensa en la seva família esparpallada, en els fills, els néts i la besneboda, no és capaç d'imaginar-se la cara de cadascun. Ara, per a ella és més real la jove cambrera, Jubilee. I el doctor Aaronfeld i el doctor Scott, i les seves visites quotidianes, les seves bromes, el seu sorollós i reconfortant riure hospitalari. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 288.].

1. ESPARPILLAR v. tr. 

|| 1. Avivar la vista, l'enteniment o l'enginy (or., occ.); cast. despabilar. L'alè del vent... esparpillava les miriades de pupil·les negres, Riber Miny. 26. 

|| 2. Escodrinyar, recercar (occ.); cast. rebuscar. «Esparpilla, i trobaràs caragols». Mon esperit... cau d'un plegat, esparpillant per infinites llegües els núvols amb son flat, Carner Lluna 29. 

|| 3. Remoure una cosa esbullant-la, escampant-la, fent-la menys compacta (Empordà, Lluçanès, Pallars, Conca de Tremp, Camp de Tarr., Tortosa); cast. remover, esparcir.«No toquis l'alfàbrega, que l'esparpillaràs». «Esparpilla aquestes herbes, que tal vegada hi trobaràs la moneda que has perdut». Cullen una molsa molt fina..., i ben esparpillada amb els dits la posen plana a la llana del bast, Violant Tragí 69. 

|| 4. Avivar el foc (Tortosa). 

|| 5. Desfer els pans de pasta que queden a conseqüència de la compressió a què ha estat sotmesa (Matons Voc. oli). 

|| 6. refl. Esbarriar-se, separar-se del ramat (Orús).

    Fon.: əspəɾpiʎá (or.); aspaɾpiʎá (occ.).

    Etim.: modificació de esparpellar.

2. ESPARPILLAR v. intr. 

Xisclar (Ripoll).

Els nens eren endreçats a les escoles, nascudes arran de la pluja de les protestes veïnals  feia tres, dues hores mínim, que la majoria dels homes s'esparpillaven sota els llums potents de les cadenes de muntatge, a les naus grises o als tallers, on la feina els devorava sense atipar-se'n mai. Aquella plaça, que havia cos­tat tantes lluites.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 216.).

No saps ben bé per què has aparcat el cotxe a la deserta voravia i has abandonat la tèbia calefacció que t'hi acollia per aquesta fredor humida, penetrant, que t'esparpilla i t'obliga a cordar-te fins a dalt la pellissa.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàg. 87.).

ESPARVERAR v. tr.

Causar por profunda; cast. espantar, azorar. De Líbia arrabassàrem Harpies i Amazones, | per ella esparverant-les com a pardals esquerps, Atlàntida ii. Ja no parlaven poc a poc, com si tinguessin el pressentiment de que no havien d'esparverar a ningú amb sa presència, Víct. Cat., Ombr. 32.

    Fon.: əspəɾβəɾá (pir-or., or.); aspaɾβeɾá (occ.); aspaɾveɾáɾ (val.); əspəɾvəɾá (bal.).

    Sinòn.: esglaiar, esverar, esporuguir, espantar.

    Etim.: derivat de esparver, per l'acovardiment que sent un ocell davant l'envestida d'aqueix animal. És la mateixa evolució de significat que es troba en el català astorar (derivat de astor) i en el castellà azorar (de azor).

Ha anat, a passos cuas, fins al mirall clapejat de damunt del tocador. I el que ha vist allá, a la llurn més viva del migdia, l'ha esparverat.   [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 15.].

Esparverats

No he vist mai uns homes tan esparverats com aquells pi rates. Totes sis cares van perdre els colors com per art d'encantament; uns es van aixecar d'un salt, uns altres es van aferrar al que tenien al costat; en Morgan va caure de bocaterrosa. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 275.].

Esparverava

Per les coses que explicava, devia haver passat tota la vida entre la gent més malvada que hagi navegat mai per aquests mars de Déu, i el llenguatge amb què descrivia tots aquells crims esparverava aquella gent senzilla tant o més que els crims mateixos. El meu pare sempre deia que allò seria la ruïna de l'hostal, perquè aviat la gent, tipa de ser tiranitzada i humiliada i d'anar-se'n a dormir tremolant de por, deixaria de venir; jo, en canvi, estava convençut que la seva presència ens era beneficiosa. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 24.].

ESPARRANC m.

Penyal tallat en forma de dents de serra; cast. fraga. Duresa o aspresa en el tracte, en parlar, escriure o fer alguna cosa; cast. escabrosidad (Un Mall. Dicc.).

Sols se veu que fou dona, per lo que del vestit ne queda. Què pensar d'un llistó desdaurat, del qui penja un esparranc en lo qual se distingeix una perruca blanca, uns ulls negres i terribles, part d'una mà?  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 16.).

Tot foren crits i soroll: los pallaresos volien detenir al secretari, los secuitans a l'hereuet: però res los deturà i deixant en mans de qui els descompartia esparrancs de gec i camisa, mentre Narros i Cadells se disputaven, cor rent-se l'un darrera l'altre arribaren a prop del torrento.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 77.).

ESPASÍ m. 

|| 1. Espasa curta i prima; cast. espadín. No gos portar... espací... ne altres armes,doc. a. 1301 (BABL, xi, 304). El Duque semblava que volgués foradar la catifa ab l'espasí, Vilanova Obres, ix, 164. L'aire punxa com un espasí, Sagarra Comte 43. 

|| 2. Coltell recte i llarg que serveix per a tallar el llunat i la pell (Manacor). 

|| 3. Instrument musical popular, compost d'una fulleta d'espasa amb què fan sonar per percussió un altre ferret per acompanyar les caramelles de Nadal (Eiv.). 

|| 4. L'as d'espasa (Men.).

    Fon.: əspəzí (or., bal.); aspazí (occ., val.).

    Intens.: espasinet, espasinetxo, espasineu, espasinot.

    Etim.: derivat dim. de espasa.

Què l'espasí de vidre no penetri / la polpa massa flonja; sagnaria / com sempre inutilment i escandalosa. (Miquel Martí i Pol. Estimada Marta - Llibre d'absències - Llibre de solituds. Edicions 62, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-297-6997-5. 158 pp. P. 23.).

1. ESPASSA f. ant. 

Distracció, esplai. Hi deus dar espassa cobrint e callant car justícia és contra tu, Eximenis Dones 57 (ap. Aguiló Dicc.). Tenguessen manera que volgués pendre alguna espassa exint de París, Curial, ii, 116.

    Etim.: derivat postverbal de espassar.

2. ESPASSA f. 

Passa, epidèmia. «Hi ha una gran espassa de pigota» (Palamós, Llofriu).

La tanquen a la seva cambra i la fan ajeure da­munt del llit i sembla condormir-se. Li han fet piendre una bullidura de til·la, herbasana i flor de cascall, que espassa els nervis, per veure si poden esvair-li aquell enfuriment.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 196.).

ESPAUMAR v. tr.: 

V. espalmar i espasmar.

1. ESPALMAR v. tr. 

|| 1. nàut. Netejar i enquitranar el fons de les naus o embarcacions; cast.despalmar. Són vengudes deu galeres de Pere d'Aragó qui són en terra per espalmar, Desclot Cròn., c. 166. Dos barques armades bé spalmades,Muntaner Cròn., c. 54. En totes les naus trobareu grosses anelles de ferro, per ço com volen mostrar carena, o volen spalmar, o com corren gran fortuna... liguen lo timó en aquelles anelles, Tirant, c. 92. Sis galeres de Malta que espalmaren a Portopí, las tenyiren de negre per la mort de la reyna, doc. a. 1644 (Calend. Bal. 1876, pàg. 125).

|| 2. Fregar amb un raspall per llevar la pols o brosses de la roba, de les sabates, etc. (Ribera d'Ebre, Maestr., Cast., Bal.); cast. cepillar. Ordenam que dos altres jóvens... al dit sartre ajuden en cosir si opportú serà e en mundan e spalman con ops hi serà les nostres vestidures, Ordin. Palat. 86. Al matí deu netejar e espalmar aquella roba, Robert Coch 6. Se frega ses sabates y s'espauma sa roba, Ignor. 71. 

|| 3. Netejar de brosses el caixer d'una séquia, o del cavalló margi-miger la part o galta que recau a la finca (Castelló).

    Fon.: aspaɫmá (Gandesa, Tortosa, Maestrat); aspaɫmáɾ (Cast.); əspəɫmá (Eiv.);əspəwmá (Mall., Men.).

    Etim.: derivat de palma, en composició amb el prefix es- que indica privació, com si diguéssim ‘llevar les palmes o brosses de palma’.

2. ESPALMAR v. tr.: 

V. espasmar.

ESPASMAR (dial. espalmar i espaumar). v. tr. 

|| 1. Donar espasme; cast. espasmar. «Fa un fred que espauma»: un fred que deixa rígid, enrampat (Val., Mall.). «He tocat aigua i he quedat espasmat (espaumat)».—a) refl. Patir d'espasme; adquirir la rigidesa i contracció de l'espasme. Lo esperit li fallí que no pogué més per la molta-sanch que perdia, e tot s'espasmà, e tornà tot ert en la sella, Tirant, c. 65. Tanta fon la temor que près, que's pensaua spasmar, Tirant, c. 401. Mirant la vellea, la verge se spasma, Viudes donz. 383. Va quedar com si un llamp l'hagués espalmada,Genís Julita 106. Feia un fred que espaumava, Riber Miny. 98. 

|| 2. Esglaiar; ferir d'espant; pertorbar de por o d'admiració molt intensa; cast.pasmar, espantar. Lauors lo dit sent Julià stech de açò molt mereuellat e spalmat e cridà, Eximplis, ii, 316. Un ronch de la trompa espalmà a la gent totduna, Pons Auca 65. Quan jo entravi, ja vay sentir els udols, com d'una besti quan la degollin... Feya espaumar!, Víct. Cat., Sol. 50. Esperant tota espalmada el miracle, Oller Rur. Urb. 118.

    Fon.: əspəzmá, əspəɫmá, əspəwmá (or.); aspazmá, aspaɫmá (occ.); aspaɫmáɾ(val.); əspəwmá (bal.).

    Etim.: derivat de espasme (cf. l'italià spasimare, cast. pasmar, mat. sign.).

En Pep sentí com un nus a la boca del cor i, cap en l’aire, quedà mirant a sa promesa tot espaumat. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 267).

La Pauleta quedà espaumada, com si el cel li hagués caigut a la crestallina; mes tan fermament degueren estampar-se en son cervell els manaments, que no es tingué esment que hagués mancat a un tan sols una sola vegada; però sa mare, com si desitgés refrescar-li la memòria de tant en tant, compareixia al carrer Mitjà i, guaitant amb aires de dictador cap on era la minyona, solia preguntar a la mestressa:

— I bé, senyora Pelegrina, llaura dret aquella bèstia? — Dret com un fil, Paula —contestava la interpellada, somrient amb gravetat i encauant la barba en sos sacsons. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàgs. 289-290).

ESPATLLÀS. Part de l'armadura que a l'època medieval s'utilitzava per cobrir i protegir la zona dels braços.

S'emporta els llibres de les prestatgeries, el paraigüer, una ramadura (sencera: amb bacinet, la visera, la bavera, la gola, la gorgera, l'espatllàs, el plastró, l'aramadura de pit, el guardabraç, la colzera, el faldatge, el guantellet, l'ausberg, el cuixot, la genollera, la gambera, el sabató, l'escut rodó i l'espasa) (Quim Monzó. Guadalajara -Fam i set de justícia-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 66).

ESPAUME m.: 

V. espasme.

ESPASME (dial. espalme, espaume). m. 

|| 1. Rigidesa i convulsió dels nervis o músculs; malaltia caracteritzada per contraccions involuntàries dels músculs; cast. espasmo. Lo pobrellet | près-lo l'espasme, Spill 5245. Ten gran fo lo plaer que ach de la honor e dignitat del pare, que li uench spasme e los neruis del seu cors se afluxaren per manera que tornà paralítich, Eximplis, i, 268. Per spasme entén Averrois acurtament dels membres o tal enredrament que no's puguen plegar ni estendre, car ell en la operació no és tolta com en lo paralís, mas és mudada, Cauliach Coll., ll. iii, c. 1. Espasme és una passió de niruis que fa contraure aquells deuers lo lur naximent, Dieç Menesc. ii, 97 vo. Vehem en los infants engendrar-se mal de caure, apoplexia, ço és mal de gola, spasma, paralesia e altres semblants mals, Albert G., Ques. 13. Li sobrevengué com un atac d'espaume, Rosselló Many. 220. Fins que un espaume l'interrompé, Costa Agre terra 149. Els espasmes més tendres de la flora, Sagarra Equador 52. 

|| 2. Espant molt fort; por convulsiva; cast. pasmo, terror. Hi fica els nusos braços | fent els pastors i pobles d'espasme tremolar, Atlàntida i.

    Fon.: əspázmə, əspáɫmə, əspáwmə (or.); aspázme (occ., val.); əspáwmə (bal.).

    Var. form.: espaime.

    Etim.: del llatí spasmus, mat. sign || 1.

...aparegué una expressió d'estupor suprem: l’espaume desolat del qui ha deixat de creure. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 316.).

ESPAVENTABLE adj. ant. 

|| 1. Que s'ha d'espantar. Les coses qui no an fi, aquelles són tals d'on home deu esser espaventable, Llull Cont. 146, 5. 

|| 2. Espantós, que causa espant; cast. espantable, espantoso. Tant són mes cogitacions greus e tant m'és la demostració de la mort orribla e espaventable, Llull Cont. 160. Gitets de vostra ciutat les spavantables serpents, Desclot Cròn., c. 81. Faton és una bèstia de sguardament horrible e spaventable, Cauliach Coll., ll. vi, d. 1a, c. 2. La seva veu... ressonava com un murmuri espaventable, Santamaria Narr. 24.

Doncs, un matí, a punta de dia, oí una veu tan espaventable, que  hom l'hauria presa pel crit d'un dimoni. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 15.].

ESPAVENTÓS, -OSA adj.

Espantós. Oges paraula molt spauentosa de creure, Eximplis, i, 254. 

Espaventosa

Maleït sigui el dia en què vaig néixer! -vaig exclamar afligit Maleït creador! ¿Per què vau formar un monstre tan paorós que fins i tot vós em vau girar l'esquena, horroritzat? Déu, misericordiosament, va fer l'home bell i atractiu, a imatge seva, però la meva figura és un simulacre fastigós de la vostra, més espaventosa encara per la mateixa semblança. Satanàs tenia companys, dimonis camarades, que l'admiraven i l'encoratjaven, però jo estic sol i sóc detestat! [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 118.].

Espaventosa

Tots dos eren acers de gran tremp i la força espaventosa del bàrbar topava amb l'habilitat i agilitat del romà. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 37.].

ESPECIÓS, -OSA adj. 

|| 1. ant. Bell, formós; de bell aspecte; cast. hermoso. Verge molt especiosa e bella,Hist. Troy. 22. Dar un color especiós a una mentida, Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. Enganyós amb bella aparença; cast. especioso. Pretext especiós: pretext fals i que sembla justificat. Argument especiós: argument aparentment lògic i concloent.

    Fon.: əspəsiós (Barc., Palma); espesiós (Val.).

    Intens. superl.: especiosíssim (La vostra cara qui és speciosíssima sobre tota creatura, Villena Vita Chr., c. 219).

    Etim.: pres del llatí speciōsu, mat. sign. (derivat de species, ‘bellesa’, ‘aspecte, aparença’).

Aquest argument és tan especiós com fútil. (Pàg. 34)

Per experiència, el bon judici, el seny no poden respondre al núvol d'arguments especiosos altra cosa que: «Això no anirà bé; aquests raonaments no són  concloents; aquí hi ha una il·lusió; el temps ho dirà». (Pàg. 233)

[Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, Barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs.].

L'argument era bon xic especiós. Després d'una oratjosa proposició de fugir a París o a Amèrica, marxà sol a Petersburg "només una temporada, sens dubte", és a dir, només tres mesos; altrament, no se n'hauria anat de cap manera malgrat les raons i els arguments de tota mena. Exactament dos mesos després rebé a Petersburg una lletra de Natàlia Vassilevna re comanant-li de no tornar mai més, car n'estimava un altre; quant a l'embaràs, l'informava que havia estat una equivocació.  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 58]. 

ESPÈCUL o ESPÈCULUM m., neol. 

cir. Instrument per a dilatar l'entrada de certes cavitats del cos i fer-hi entrar llum per veure llur interior; cast. espéculo.

    Fon.: əspέkuɫ (Barc., Palma); espέkuɫ (Val.).

    Etim.: pres del llatí spĕcŭlu, ‘mirall, instrument per a mirar’.

Espècul vaginal de plàstic (enllaç)

Larch havia demanat a Homer que introduís l'espècul vaginal, i ara Homer fitava ombrívolament el coll uterí brillant de la dona, l'obertura frunzida de l'úter. Banyada en una mucositat transparent, era com si estigués envoltada d'una boirina matinal, de rosada, dels núvols rosats de l'aurora. 

[John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 181.].

ESPEDREGAR v. tr.

|| 1. Llevar les pedres que hi ha per en terra (or., occ., bal.). despedregar. En Requesens per espedregar la plassa, doc. a. 1548 (Segura HSC 169)."Espedregar y netejar los camins, doc. a. 1620 (arx. de Felanitx).

|| 2. Apedregar, ferir tirant pedres (Rosselló, Rabós d'Empordà); cast. apedrear. Tingau vos llun..., si no, vos espadraguerem, Catalanes d'Estagell 16.

    Fon.: əspəðɾəɣá (pir-or., or., bal.); aspeðɾeɣá (occ.); əspɾəðəɣá (mall.).

    Etim.: derivat de pedra amb el prefix es- que indica privació o separació; espedregar en el sentit de ‘apedregar’, que té al Rosselló, ve de apedregar per canvi de prefix.

Pel setembre del 1974, els nostres dos estols de Massy vam coincidir al parc del castell d'Heudicourt amb un estol foraster. Sense concertar-nos, amb la claredat de i'evidència, vam aliar-nos per derrotar l'enemic. Va ser una espedregada bestial... Ja érem ben bé homenets.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 59.).

Amb el germà, vaig caminar sota els arbustos renocs de l'Avenue du Noyer-Lambert. Vaig ensenyar al nin l'escola Paul Painlevé com per a transmetre-li una herència, suposant que aquell mainatge pogués entendre la magia d'aquella infantesa sense telèfon, sense jocs electrò­nics ni vídeo. Una infantesa semblant a la de Tom Sawyer, el nostre gran germanet, plena de supersticions, de corregudes i d'espedregades.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 348.).

ESPELLAR v. tr.

|| 1. Escorxar, llevar la pell (Pont de S., Andorra, Bagà, Rojals, Camp de Tarr., Men., Eiv.); cast. despellejar. Espellar a bót: llevar la pell amb tal enginy que queda boi tota sencera com un bót (Rojals).

|| 2. Espatllar, fer malbé (Manacor); cast. estropear. Llavò va veure com seria ver que no espellarien pus roba, Alcover Rond. i, 157. No sé com no veis que sa llengo no s'espella de dir aqueixes coses, Alcover Cont. 435.

    Fon.: əspəʎá (Bagà, Camp de Tarr., Men., Eiv.); aspaʎá (Pont de S.); aspeʎá (Andorra); əspeʎá (Manacor).

    Sinòn.:— || 1, escorxar, espellegar:— || 2, espatllar, espanyar, malmetre, tudar.

    Etim.: derivat de pell en composició amb el prefix es-, indicador de privació o separació. 

Espellen

Llavors és el torn de l’Allen, i altre cop la pallissa té lloc fora de càmera, cosa que només ho empitjora, ja que ara la càmera mostra els altres ho mes, els mostra en un tràveling lent que avança per la renglera de llits mentre estan girats per veure els assots més enllà dels límits de la pantalla, i l'expressió que tenen tots al rostre és d'inexpressió, una curiositat buida i indiferent mentre quasi espellen viu el seu company, uns homes tan derrotats i tan immunes al dolor dels altres que a penes tenen cap sentiment.

Són morts en vida. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàgs. 128-129.].

ESPELLOFAR v. tr. 

Treure de la pellofa; llevar la pellofa; llevar les fulles del blat de moro; cast.desvainar, deshojar. Pugen coves o saques d'espigues per espellofar, Catllar, 14 maig 1921. Se recordà del blat de moro y demanà quant espallofarien, M. Genís (Jocs Fl. 1878, pàg. 181). a) fig. Esgranar, anar dient, explicant coses en sèrie. Per a bé fil per randa espellofar-li el cas, Verdaguer Jov. 195. Espellofar mentides: dir-ne moltes (Plana de Vic).

    Fon.: əspəʎufá (pir-or., or., men., eiv.); aspaʎofá (occ.); əspəʎofá (mall.).

    Etim.: derivat de pellofa.

Serà el dia més feliç de la vostra vida, repetia amb la mà dreta alçada, rebreu per primer cop Jesús Sagramentat, tot abaixant la mà se la passà per la corona eixamplada pels anys i convertida en una calba que a l'estiu el sol espellofava.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 54.).

ESPELLINGAT, -ADA adj. 

Espellifat. Sos companys són blaus de misèria, espellingats, Bergue Fables 79.

    Fon.: əspəʎiŋgát (Palafrugell, Plana de Vic, Gironella, Barc., Camp de Tarr.).

    Etim.: derivat de pell amb el sufix -ing pres per analogia de pelleringo.

ESPELLIFAT, -ADA adj. 

Que porta rompuda la roba, la pell; cast. desvencijado, harapiento, andrajoso.S'assentava en son espellifat tamburetet, Pons Auca 210. Que'l jayo anava sense gossos, y tot miserable, tot espellifat, tot brut, Casellas Sots 25.

    Fon.: əspəʎifát (or.).

    Sinòn.: espellingat, espelleringat, espellissat.

Anaven esdernegats, estripats, espellingats i bruts, camí de Berga. Deu homes saltaren sobre els deu soldats i no van trencar el silenci impressionant dels muntanyots. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 46.).

ESPELLONGAR

Espavilar.

De seguida que la mare i jo vam ser allà, ens vam espellongar molt de pressa, de fet no ens va costar gaire feina. A Dieppe para vem al pis de dalt d'un cafè que es deia «Aux Mésanges ». Dos ma talassos a terra a casa d'una empleada de Correus. L'única pega era la pica, que feia pudor.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 96].

ESPENTEJAR v. tr. 

Empentejar (Ll., Tortosa, val.). El bolitx, que saltant de dins del clot ha sigut espenteijat per la botxa del forner, Moreira Folkl. 243.

    Fon.: aspenteʤá (Ll.); aspenteјʒá (Tortosa); aspenteʤáɾ (Cast., Al.); aspenteʧáɾ(Val.).

Ai! Oblómov amb un gest de la mà. Què ha passat? Doncs que la vida m'espenteja! [Ivan A. Gontxarov. Oblómov (Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs. Pàg. 160].   

1. ESPENYAR v. tr.

Estimbar; llançar cap avall d'un lloc elevat; cast. despeñar. Los almugàvers... hagren-ne morts e fet espenyar tota hora més de tres mil entre de cavall e de peu, Muntaner Cròn., c. 122. Bon rey Hieu | noblement féu | de alt espenyar | tota sclafar | a Jezabel, Spill 15901.

    Fon.: əspəɲá (or.); espeɲáɾ (val.).

    Var. form.: espenar.

    Sinòn.: enderrocar, esbalçar.

    Etim.: derivat de penya amb el prefix es-, que indica separació o procedència.

2. ESPENYAR v. tr.:

V. espanyar.

A cada punt, com la gentussa sempre espeny, los ca valls belluguen lo cap com si diguessin que sí, fan cruixir les morralles, llencen bromera, caminen de costat... I en voleu de crits i d'ais i ois! Mes los civils plens de modos i els cavalls ensenestrats fan recular a tothom sense mal metre ningú.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 106.).

Espenyat

Nota tercera: risc. Sí, estic segur que en aquell text del meu disc dur d'ordinador espenyat parlava del risc de l'amistat com un tema clàssic de la literatura. Tu i jo som uns clàssics, ho vaig saber des de sempre. Mestres d'obres sense aturador, picadors de la pedra viva i inacabable de la llengua catalana. Arrisc un mot, un alè, una imatge, un tacte, un pensament, després els retir o els abandon, assus-suaixines, i després me'n vaig. Em sent embolicat dins una mortalla de neu. (Julià Guillamon, ed. Monzó com triomfar a la vida. Ed. Galàxia Gutenberg, Barcelona 2009. ISBN: 9788481098471. 296 p. P. 56.).

Espenyador

Allà baix els guàrdies eren molt pocs, perquè el mur era alt i sense accessos des de sota, i a l'exterior donava a un espenyador escarpat. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 151.].

ESPEPISSAR

espepissar - Wikiccionari

https://oc.wiktionary.org › wiki › espepissar

Auriá calgut cercar, espepissar, se destriar del monde, per poder l'estudiar dins sa complexitat. ... catalan: escorcollar escodrinyar

• (Pejoratiu) Observar menimosament.

1. Auriá calgut cercar, espepissar, se destriar del monde, per poder l'estudiar dins sa complexitat. N'aviá pas, urosament, l'enveja vertadièra ni lo coratge. (Marcèu Esquieu, E nos fotèm d'èstre mortals, p. 8)

Espepissava

El català! I ara? Per E no el basc? Remaleïts espanyolassos! Gràcies a aquest viatge i al coneixement del cors, en Leccia passava per un gran estudiós la civilització italiana a Vichy, aquell babel on tothom es declarava especialista de tot. Lluny d'Itàlia, en la frescor de la tardor del Borbonès, el dottore Leccia espepissava la premsa cisalpina de la vi ma o de l'antevigília. Regularment, anotava les publicacions autonomistes de Còrsega. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 85.).

ESPERNEGAR v. intr.

Espernetegar (Urgell, Cardona, Solsona, Penedès). Era la seva pobra dona que espernegava damunt del llit, Santamaria Narr. 47. Al cel espernegui: fórmula humorística per a anomenar un difunt, en substitució de la fórmula cristiana al cel sia. «Quan vivia el teu oncle, al cel espernegui...» (Solsona).

    Fon.: əspəɾnəɣá (or.).

    Etim.: del llatí *expernĭcare, mat. sign. (derivat de perna).

ESPERNETEGAR v. intr.

|| 1. Agitar violentament les cames; cast. patalear. Quan una mula massa guita el feya espernetegar per la ferrar, Caseponce Contes Vallesp. 126. Després de setmanes d'espernategar entre la vida y la mort, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 445).

|| 2. fig. Lluitar o esforçar-se molt per aconseguir una cosa, per sortir d'un perill, etc.; cast. bregar.

    Fon.: əspəɾnətəɣá (pir-or., or.); aspeɾneteɣá (occ.).

    Etim.: derivat intensiu de espernegar.

→ Molta gent del planeta destrossat era comunista. Seguien la teoria segons la qual el que quedava del planeta havia de ser compartit amb més o menys igualtat entre totes les persones, que no havien demanat precisament de venir a un planeta destrossat. Mentrestant, cada vegada arribaven més nens, espernegant i cridant, demanant llet a crits. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 21.].

ESPERRUCAT, -ADA adj. 

Despentinat, esbullat de cabells; cast. desgreñado. D'una pobra difunta en soleta de mitja i sens res en el cap esperrucat i verdejant, Víct. Cat., Mare Bal. 43.

    Intens.: esperrucadot, -ota (Víct. Cat., Cayres 141); esperrucadet, -eta.

Víctor Catalá-Caterina Albert és autora de la narra­ció "Daltabaix" (1902), protagonitzada per una noia descalça i de "cabells esperrucats", que profereix xiscles estranys i balla una "dansa estrambòtica" sense ritme precís. Afectada, segons el metge, per un "ram de bogeria", la noia ha estat víctima d'un hereu-escampa la vida del qual té "misterioses clapes negres". ( "Coses que fan so d'esquerdat". Maria Dasca. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg.34.).

Amb la mà dreta feia giravoltar una vergella amb tanta rapidesa, que dibuixava en l’aire i entorn d’ell com una roda cendrosa. La Marceleta s'abocà sobre la barana de rajols contrapuntats en forma de gra d’ordi. Estava Somrient, alegre, tota esperrucadota. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 263.).

ESPERNEGAR v. intr. 

Espernetegar (Urgell, Cardona, Solsona, Penedès). Era la seva pobra dona que espernegava damunt del llit, Santamaria Narr. 47. Al cel espernegui: fórmula humorística per a anomenar un difunt, en substitució de la fórmula cristiana al cel sia. «Quan vivia el teu oncle, al cel espernegui...» (Solsona).

    Fon.: əspəɾnəɣá (or.).

    Etim.: del llatí *expernĭcare, mat. sign. (derivat de perna).

ESPERNETEGAR v. intr. 

|| 1. Agitar violentament les cames; cast. patalear. Quan una mula massa guita el feya espernetegar per la ferrar, Caseponce Contes Vallesp. 126. Després de setmanes d'espernategar entre la vida y la mort, Víct. Cat., Film (Catalana, i,445).

|| 2. fig. Lluitar o esforçar-se molt per aconseguir una cosa, per sortir d'un perill, etc.; cast. bregar.

    Fon.: əspəɾnətəɣá (pir-or., or.); aspeɾneteɣá (occ.).

    Etim.: derivat intensiu de espernegar.

ESPERTENEGAR

v. intr. [LC] [MD] Moure violentament les potes o les cames, fer una sèrie de moviments més o menys violents amb les potes o les cames. (diec2)

Unió arriba a la democràcia esgotada, moribunda. Però quan el seu líder Anton Cañellas proposa abraçar-se a la UCD d'Adolfo Suárez, el partir espernega. Obeir Espanya? ... (Francesc Canosa. Unió: dels quadrets al quadret. Art. Diari Ara, 26/03/2017, pàg. 20.).

Que no li ha dit que li feia mal als pits, que no l'esclafés d'aquella manera?  I ella per què no li ha clavat el genoll a l'estómac, per qué no l''ha expulsat del seu cos a espeternegades?(Marta Rojals. L'altra. Ed. RBA, 3ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-666-4. 332 pàgs. Pàg. 112.).

Mentrestant, s'acabava el segle xx amb fortes espeternegades, amb aquell sobtat desbordament de les aigües de l'est, i ho ensenyaven per la televisió i molta gent aplaudia. En la carta següent, ja de les acaballes d'octubre, la Greta havia canviat.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 64.).

Abans que l'Ignatius pogués reaccionar, Tu s'havia aixecat, havia tancat la porta amb un cop de peu i estava agafant l'home pel coll, amb una força terrible,. L'Ignatius va començar a espertenegar, perquè ja no tocava de peus a terra.  (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 40.).

Espeternecs

Per no alinear-me contra ell, em vaig limitar a callar, incomoda. Li encantaven les arenes movedisses del present, per a ell el futur es decidia allà mateix. Sabia tot el que passava al partits i al parlament, coneixia els moviments interns del cap tal i de l'organització del treball. Jo, en canvi, m'acarnissen llegint només el que tenia a veure amb la crònica negra, el segrestos i els sanguinaris espeternecs finals de les formacions armades roges, el debat sobre el crepuscle de la central obrera, la identificació de nous subjectes antagonistes. [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 290.].

Espeternegava

I encara pitjor: un vespre de la darreria de setembre va arribar al seu allotjament del carrer Simcoe i s'hi va trobar instal·lada la seva mare. Damunt de la falda tenia una minúscula criatura que agitava els braços, espeternegava, arquejava la pan xa, inflava els pulmons i cridava contra la injustícia del món. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 50.].

ESPERTINAR

|| 1. v. intr. Berenar (pir-or.); cast. merendar. Tinch ganes d'espertinar de guerxos y de llipotis, Caseponce Contes Vallesp. 13.

|| 2. m. Allò que es menja per berenar (pir-or.); cast. merienda. Nostre Senyor y Sant Pere van fer un espertinar qu' als-hi va valguer d'una verdadera repaixada, Caseponce Contes Vallesp. 128.

    Fon.: əspəɾtiná (pir-or.).

    Etim.: derivat de espertina.

Durant l'esbarjo de les quatre, espertinàvem. L'administració ens distribuïa un tros de pa amb una xicolata meravellosa, una xicolata senzilla que no he retrobat a les millors botigues de Suíssa i Bèlgica.   (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 53-54.).

Completava l'espertinar amb una llesca de pa amb confitura de to­ronjo que havia apuntat la padrina Jeanne. Sovint la confitura es vessava en el sarró de vellut marró que m'havia cosit l'àvia. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 54.).

1.   ESPET m.

Peix teleosti de la família dels esfirènids, espècie Sphyraena vulgaris, que creix fins a un metre de llargada, té l'esquena grisa plomosa i el ventre argentat, i un apèndix carnós a la part anterior de la mandíbula inferior (Cat., Val., Bal.); cast. barracuda. Se ven la liura carnissera de spet, doc. a. 1361 (BSAL, vii, 120). Pex qui s'anomena espet, Flos medic. 260 vo.

    Fon.: əspέt (or., Maó); aspet (Vinaròs, Val.); əspə́t (Mall., Ciutadella).

    Etim.: del fràncic spit, ‘punta’ (cf. Meyer-Lübke REW 8161).

Xop, espeuatat, rendit, debategant, espenyé la porta ajustada i es deixà caure al sòl, sense bleix.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 33).

ESPICOSSAR v. tr. 

Espicassar. Les gallines de la senyora Filomena hi tornaran a espicossar, Girbal Oratjol 193.

    Fon.: əspikusá (or.).

ESPICASSAR v. tr. 

|| 1. Picar, donar picades (Rosselló, Ripollès); cast. picotear. Al galliné que va sé, lo gall l'espicassava, cançó pop. (ap. Milà Rom. 294). Amb pocs moments se'l cruspeixen les gallines tot espicassant-se les unes amb les altres, Scriptorium, març 1925. 

|| 2. fig. Sonar de nota en nota. Un oboë segon s'arrisca | a espicassar menudet | la cadència del cuplet, Alm. Ross. Cat. 1922, pàg. 25.

    Fon.: əspikəsá (pir-or., or.).

    Etim.: derivat intensiu de picar.

No es tracta de defensar cap ideologia ni cap visió del país i de la societat, sinó d'anar espicossant el que es pugui i qui dia passa any empeny. [Sebastià Alzamora, Em faig del PP (jo no sóc tonto). Art. diari Ara, 26/04/2014, pàg. 35].

ESPINALB m. ant.

Arç blanc. Com trau hom lo such de l'espinalb, Alcoatí 89. Sia lavada la boca de la decocció de bedegal, qui és espinalp blanc, Tres. Pobr. 26, 27.

    Etim.: del llatí spīnu albu, ‘arç blanc’. 

Espinalbs

Espinalbs, artemises, gessamins, clavells i roses, ja fa estona que han ofert el sacrifici nocturn del seu encens: la nova olor, no és d'una planta ni d'una flor; és prou que la conec, el cigar del senyor Ro chester. Miro al meu voltant i escolto. Veig arbres farcits de fruita madura. Sento un rossinyol que refila en un bosc que és a mitja milla; no hi ha cap moviment visible, ni cap pas audible; però la intensitat del perfum augmenta: haig de fugir. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 272.].

ESPINGUET m. 

|| 1. Crit o so agut i estrident; cast. chillido. Aixordada pels espinguets y marejada pels tabals, Pons Auca 108. Quant sent los espinguets de la tenora, Collell Flor. xvi. M'allarga un espinguet de trompeta, Ruyra Pinya, i, 54. Am l'espinguet enfadós de la seva veu cridanera, Pous Empord. 152. «Fa uns espinguets aquest noi, per esser tan petit!»«Quins espinguets fa aquell brivallot!»

|| 2. Persona i especialment dona que crida molt i amb veu estrident (Empordà, Barc., Tarr.). «Calla, espinguet de truja!»: es diu per fer callar una dona molt cridanera (Palafrugell).

    Fon.: əspiŋgέt (or.).

    Var. form.: espignet.

    Etim.: onomatopeia.

Dos cops a la setmana hi havia exercicis militars a l'esplanada del sud. Dos cops a la setmana el regiment cavalcava pels carrers de la petita ciutat. El to esclatant i els espinguets de les trompetes interrompien amb espais de temps regulars el soroll, també regular, de les ferradures, i els pantalons vermells dels cavallers sobre els brillants cossos de color terrós deis cavalls, omplien la ciutat d'una mena d'esplendor que encenia la sang. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 73].

El rellotge de caixa de la sala... clinc, clinc, clinc! va picar hores amb espinguet adelerat. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 63.).

Quan en Manille sentia aquella acrimoniosa veu d’espinguet, ¿no es preguntava amb incredulitat com podía ser que la Fanta finalment hagués preferit aquell home sec i desmanegat, agre i queixós?, com podia ser que hagués tornat amb aquell Rudy Descas, que feia temps que havia perdut l'homor?  [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 117.].

Espinguet

Un vespre, que un vent salvatge va netejar el cel a trossos, vaig sentir l'espinguet de la trompeta del nunci i el redobla ment del timbal; l'estranya veu de l'enterramorts repetia davant de cada casa, amb l'habitual nota alta i sostinguda:

-Dones, ha arribat el sanador! Demà a les set, totes al Timbone de la font amb les vostres truges. Dones, ha arribat el sanador! [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 186.].

1. ESPIRA f. 

Cadascuna de les voltes d'una espiral o d'una hèlice al voltant del seu nucli; cast.espira.

    Etim.: pres del llatí spira, ‘volta de caragol’.

2. ESPIRA f. 

|| 1. Guspira (Bal.); cast. chispa. a) En sentit propi i material: Com de una spira de foch podia multiplicar tan gran foch, Llull Felix, pt. i, c. 12. D'aquel foc sortirà altre foc o espires per què's cremaran blats, vinyes o arbres, Cost. Tort. III, xii, 8. Com sol una espira qui està amagada dintre algun pallar si per vent és moguda, Alegre Transf. 56. Aquella llum se transforma en núvol de tremoloses espires, Rosselló Many. 97.—b) En sentit immaterial i figurat: Per aventura exir-ne ha alguna spira de veritat, Genebreda Cons. 164. 

|| 2. Espira de foc: insecte coleòpter, llarguer, negre, amb una taca vermella damunt el dors, que es cria pels rostolls (Manacor). 

|| 3. fig. Persona molt activa i deixondida (Mall.). No ho dich jo! Sou una espira | de foch.—Com vostè mateix, | que és capàs de fé en deu dies | més de quatre testaments, Penya Poes. 188.

    Refr.

—«D'una espira, un gran foc»: de petites causes, grans efectes (Mall.).

    Fon.: əspíɾə (bal.).

    Sinòn.: guspira, espurna, purna.

ESPIRÀ topon. 

Espirà de Conflent: vileta situada en la vall de Llec, cantó de Vinçà (Conflent).Espirà de l'Aglí: poble de la Vall de l'Aglí en el cantó de Ribesaltes (Rosselló).

Es regirava en espires i vinga fer proliferar, a través de les es­pninxades (no gaire) de la superficie cóncava, observada des de sota, tumors bonyeguts, com els degotissos de cera del men­jador, minoves i grops blancs que s'esfumaven amb la corrup­ció de la negror, gairebé invisibles des de la finestra des d'on el senyor Pepet mirava, potser fins que, moments abans que plo­gués, el cel sencer s'arranés com una liosa (palimpsest de quins altres noms, o tots ú, i amb quin dins i quin fora, cuc o papa­llona, si és que n'hi ha), sense cap compassió pel que mira i mi­ra el cel, s'encegués com un panna de nata i me li inoculés el vi­brió mordaç de la panoftálmia que ens farà la nit, la posterma de la nit i després el silenci de la nit, té. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 51-52.)

Per qué tantes hores / de vetlla? Quantes paraules / són en mi ja? /  Voldria dibuixar-les per fixar /  la música / de les espires dels somnis.   (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 183.).

Espira

Hi ha una cosa que desconcerta Barker Flett: no pot arribar a entendre a què ha dedicat Daisy els nou anys de viduïtat (de la mateixa manera que Daisy no pot afigurar-se què va fer el seu pare a Stonewall durant tota la seva joventut, un any rere l'altre). Pot imaginar-se Daisy recorrent Bloomington com una espira, ben vestida, bellament calçada i elegantment enguantada una jove americana, sana i forta, que neda, passeja, balla i juga a golf. Però què feia? [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 140.].

 1. ESPIT m.

Instrument compost d'una post posada a l'extrem d'un pal llarg, que serveix per a penjar i despenjar els papers a la corda on s'estenen per eixugar; cast. espito.

2. ESPIT m.

Espígol (Conflent).

Espits

En l'àmplia sala, mitja dotzena de persones s'entrenaven pujant parets de deu metres, tot i que més que parets, semblaven les muntanyes artificials de paper maixé de les pel·lícules de Tarzan que en Harry i l'Øystein havien vist al cinema Symra de petits. Amb la diferència que aquelles estaven plenes de preses multicolors i espits amb bagues i mosquetons. Una discreta olor de sabó i peus suats emanava de les catifes blaves per on caminava en Harry. Es va aturar al costat d'un home rabassut, de cames arquejades, que mirava amunt atentament, cap al desplom de sobre seu. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 397.].

ESPITAL m. ant.:

V. hospital.

Fou un partit dramàtic amb l'agressió del porter Schumacher que va enviar Battiston, inconscient, a l'espital. Mai en ma vida ni amb les millors pel·lícules de Hitchcock, he conegut un tal suspens. Deu minuts abans de la fi, els francesos guanyaven per tres a un... Són re­cords que compten...(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 81.).

1. XAPETA f. 

ESPITLLAR v. 

|| 1. intr. Brillar, resplendir; cast. brillar. Ran de mar espitlla alegre | brillant estel solitari, Genís, Lib. del Amor 77 (Aguiló Dicc.). 

|| 2. tr. Espillar, mirar a l'espill. Ab quatre cops d'espolsadores mos hi porem espitllar per tot, Víct. Cat., Sol. 62.

    Fon.: əspiʎʎá (or.).

    Etim.: derivat de espill, amb el reforç de la ll en tll a imitació de espitllera.

Com els altres, també Blaise havia de fer un esforç per no mirar el president (F. D. Roosevelt), el qual tenia un bon aspecte tot i que potser estava un pèl massa gras, el famós somriure espitllant intermitentment com si fos controlat per un interruptor automàtic. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 115).

(Imatge: http://editorials.voa.gov/)

1. ESPIPELLAR v. tr. 

|| 1. Picar, donar cop de bec, prendre amb el bec (Mall., Eiv.); cast. picar, picotear. «Jo duc sa poma penjada | damunt s'ala d'es capell, | i no hi ha hagut cap aucell | que la m'haja espipellada» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. Collir o prendre petites porcions d'una cosa, com grans d'un raïm, trossets de pa, etc. (Mall., Eiv.); cast. pellizcar, picar. S'enfilava a espipellar una figuera, Galmés Flor 142. 

|| 3. fig. Encetar, començar tot just una cosa (Mall.); cast. encentar. No hem fet més que espipellar aquest article, Ignor. 26.

    Fon.: əspipəʎá (mall., eiv.).

    Var. form. i sinòn.: espipollar.

    Etim.: derivat de l'arrel pip-, onomatopeia del picoteig i del menjar en petita quantitat.

2. ESPIPELLAR v. tr. 

Fregar les pipelles (Eiv.). «Encara no t'has espipellat prou?»

    Fon.: əspipəʎá (eiv.).

    Etim.: derivat de pipella.

Vaig espipellar un poc de fruita i vaig tastar una copa de vi, molt més desitjós de mirar i escoltar que no pas d'entaular-me.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 24.).

ESPITJAR v. tr. 

|| 1. Estrènyer (Tortosa, Gandia); cast. apretar. Les plegadores espitjades dins dels carros, Moreira Folkl. 37. 

|| 2. Empènyer (Mall.); cast. empujar.

    Fon.: aspiʤá (Tortosa); aspiʧáɾ (Gandia); əspiʤá (Mall.).

    Etim.: var. de pitjar.

Intenta espitjar cap al carrer de la Butseria per arribar tot d'una a ca seva, i refugiar-se en la cambra més fonda, rera  l'ombra de son pare, sota les faldes de sa mare si arriba el cas. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 94.).

ESPLET m. 

|| 1. Collita; conjunt de fruits produïts en una vegada, especialment si són abundants (Empordà, Vallès, Camp de Tarr., Bal.); cast. cosecha. «Quin goig que fan enguany tots els esplets!»«Hi ha bon esplet de blat». «L'any passat hi hagué esplet d'oliva». Esplet de falç: la collita de blat o d'ordi (Camp de Tarr.). Mès-les en prest en la compra de cuncabella per XXXVI morabatins entr'eles e'ls esplets que auien feit de III ans, doc. segle XII (Pujol Docs. 15). Sempre que han cullits los fruits e'ls esplets... los malmeten e'ls deguasten, Llull Cont. 121, 9. Si algun se clama d'altre d'algunes coses seents o movents de què isca o puxa exir algun fruyt o esplet, Cost. Tort. IV, xvii, 15. Lo qual cens és tengut de fer en temps que ha esplet al dit camp, doc. a. 1308 (RLR, viii, 50).Offerian primícias de tots los esplets del any, Alegre Transf. 88. Varen plantar-lo de vinya, únic esplet que podia fer-se en aquell terrer, Pous Empord. 8. Parleu-me dels seus horts on may s'acaba l'esplet primaveral,Llorente Versos, i, 187. 

|| 2. fig. Producte; cosa produïda o obtinguda amb esforç; cast. cosecha, producto.Aconseguir l'esplet de la vera beneuyrança, Genebreda Cons. 107. Aquell gran esplet que molts desnatura | en la joventut per molt praticar, Proc. Olives 73.E que l'esplet de ses amors sia perdut, Obra vells 15. Ab l'escalf de sa jovenesa y ab l'esplet de son enginy, Genís Julita 76. 

|| 3. Abundància, gran quantitat (Mall.); cast. montón. «Enguany hi ha un esplet de formigues que tot s'ho mengen». «Si em fas venir, te donaré un esplet de clotellades». Mos repartia més esplets de bescollades, Alcover Cont. 358.Passa hey ha de vagueria, | esplet de gent que no sap | gonyar-se es pa,Roq. 3.

    Loc.

—Posar sa falç a s'esplet d'un altre: cast. meter la hoz en mies ajena (Ferrer Parpal Dicc.).

    Refr.

—«Bon guaret fa bon esplet»: vol dir que per fer produir la terra l'han de llaurar profundament i no plànyer-li la feina.

    Fon.: əsplέt (or.); əsplə́t (mall., Ciutadella).

    Etim.: del llatí explĭcĭtu, part. pass. de explĭcare ‘desplegar, desenvolupar, produir’ (cf. Wartburg FEW, iii, 311-312, amb abundants referències a les formes fr. esploit, prov. espleit, etc.).

Exagero una mica. Una migdia d'estiu, just al límit del bosc, on un esplet de flors de colors celestials (em penso que eren esperons de cavaller) vorejaven un remorós torrent de muntanya, la Lolita i jo vam descobrir un racó aïllat i romàntic, a uns trenta metres de la collada on havíem deixat el cotxe.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 165.].

Dins de la panereta resplendien, amb son esplet de vives coloraines, les primícies de la fruita novella, com un dolç Déu-vos-guard de primavera. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 169).

Quan a la reunió hi havia un bon esplet de joves i noies, els divertiments eren més enjogassats i les mares es veien obligades a extremar la seva vigilància per tal d'evitar que la concurrència es desmanegués. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 189.).

ESPLETIR v.

Esbravar; desfogar (Rosselló); cast. desahogar. «Té pena: el cal deixar espletir». Que curt us era'l diumenge, a passeig, per espletir les retingudes ganes!, Berga MT 164.

    Fon.: əsplətí (pir-or.).

    Etim.: de espletar || 5, per canvi del tipus de conjugació.

La resta del temps, m'espletia a escola. Em divertia cremant el meu estoig amb una lupa o enlluernant els companys amb un mirallet. Durant les hores d'esbarjo, jugàvem als jocs de la nostra edat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 56.).

Durant aquells anys el meu major desengany intel·lectual provingué de l'ensenyament del llatí. Fins ara, m'havia espletit assimilant les bases de la llengua llatina i estudiant textos de Ciceró i de Plini el Jove. Al liceu Masséna, la meua assignatura preferida es va convertir en un exercici molt avorrit.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 213.).

S'espletia xerrant en cors amb els empleats del liceu -en José i el senyor Colombani- però no el considerava com una llengua sinó com un dialecte de l'italià. Cantava sovint cançons del seu país com la deliciosa complanta immortalitzada per Tino Rossi.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 235.).

ESPLÍN m., neol.

Malenconia que produeix tedi de tot; cast. esplín. Amargat per les tristeses o esplins invencibles que la malaltia li dava, Oller Febre, i, 151.

    Etim.: pres de l'angl. spleen, mat. sign.

-Mmmm. Molt interessant. Li veig moltes possibilitats, a aquesta paraula: Quinn... la quinta essència... de la quiditat. Quin, quina, quinina, quinidina, quinqué... Mmmm. I rima amb tint. I amb instint, per descomptat. Mmmm. Molt interessant. I amb esplín. I amb laberint i tot, rima. Mmmm. Sí, molt interessant. Senyor Quinn, el seu nom m'atrau enormement. Es dispara en mol tes direccions alhora.  [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 78].

ESPOLTRIR o ESPOLTIR v. tr.

|| 1. Escampar polsim damunt una cosa; cast. polvorear. (Un Mall. Dicc.).

|| 2. Reduir a pols o a fragments menudíssims (Ll., Mall.); cast. pulverizar. Esquerdar les més macises roques, espoltrir-les a totes fins a dexar-les reduhides a menuda arena, Penya Mos. iii, 59. Veig reys que fugint corren | de por que los engrunin sos tronos espoltrits, Maura Aygof. 60. Quan ja sia espoltrida ma desferra, Salvà Ret. 125.

|| 3. Estufar, fer tornar esponjosa i blana una cosa (Mall.); cast. mullir. «Espoltrir el cli, o la llana»: aclarir-lo estirant-lo i espolsant-lo per fer-lo més moll i llevar-ne la pols.

    Fon.: əspoɫtɾi, əspoɫtí (mall.); aspuɫtí (Ll.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: del llatí expultīre, derivat de pultes ‘farinetes’ (Coromines, BDC, xxiv, 30). 

Espoltrits

Encara sóc aquí, dins dels (estellats, espoltrits) ossos, turmells, les òrbites dels meus ulls, espatlles, malucs, dents, encara sóc aquí, oh, oh.

-Si hagués viscut en una altra època, hauria pogut ser la Senyora Mà Verda igualment, però amb el seu propi programa televisiu.

-A l'hora de màxima audiència. -No sé per què, però no me la imagino. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 318.].

ESPONA f. 

|| 1. Cadascun dels dos costats d'un llit (Cerdanya, Empordà, Plana de Vic). «Jo dormo en aquesta espona, i la meva dona a l'altra». Sigué sobre la spona del llit, Genebreda Cons. 23. Lavòs garderen lo lit e veran qal as de fust, e al mig loch del lit avie un fust qui astech dret, e de l'altra part en la spona avie un altre fust, Graal 157. Axí yo'n tal lit fent-vos companyia | dexant-vos la spona demane los peus, Passi cobles 119. Puix que les dones, dormint ab ells, | a les espones dormen del lit, Somni J. Joan 2841. Es posa a fumar segut a l'espona, Ruyra Parada 16. 

|| 2. per ext., Espai que resta entre el costat del llit i la paret de l'alcova o cambra (Olot, Empordà, Plana de Vic). I Espanya que tenia un mar en cada espona, | sols per bressar-la i fer-li murmuri al llit de l'ona, Canigó iv. 

|| 3. Marge; petita elevació o escaló de pedres i terra per a defensar la terra de conreu contra les esllavissades (Ribagorça, La Llitera, Conca de Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Priorat). «Atansa'm lo matxo en aquesta espona, que hi pujaré». 

|| 4. ant. Vorera, marge en general; cast. orilla, margen. Ez ell girà's envers lo dret costat, | sol un petit lunyet d'aquella spona, Febrer Inf. xvi, 113. 

|| 5. ant. Vorera, perifèria, part exterior d'un recinte; cast. orilla. Los circuits e tancats no batallen sinó per les spones e los qui són dins la lur roda reposen, Eximenis XII Crestià, c. 268. Espona de virtuts: (ant. poèt.) mostra, exemple de virtuts? Alguns oig dir vós esser imperfet | per més ho poch usar-ne la persona, | yo'ls ne desment e vull esser desfet | per mantenir sou de virtuts espona, Lleonard de Sors (Cançon. Univ. 96).

    Loc.

—Llevar-se per la mala espona: aixecar-se de mal humor, tenir un mal dia (Plana de Vic, Olot).

Espona: llin. existent a Gir., Campdevànol, Joanetes, Balenyà, Vic, Manlleu, Santpedor, Manresa, Granollers, Mataró, Barc., etc.

    Fon.: əspónə (or.); aspɔ́nɛ (Conca de Tremp, Pla d'Urgell, Priorat); aspóna (Sopeira, Tamarit de L.).

    Etim.: del llatí spŏnda, mat. sign. || 1. En el llatí tardà prengué aquest mot el significat de ‘marge, vorera de riu’: cf. «ipsa sponna de super rivo», en un document de l'any 890 (Balari Oríg. 117).

Perquè, a diferència de nosaltres, la tieta era multifuncional. Podia parlar i saltar espones i parlar i arrossegar i, fins i tot, parlar i posar les olives al sac. A l'hora de dinar, la més esperada per la canalla, encara seguia que si patatim que si patatam mente escalfava l'escudella al tupí i feia la carn, la llonganissa, les carxofes, les tomates, tot a la brasa. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 63.).

L'Anders Jonasson va brandar el cap i va seure a la butaca de les visites. Ella va fer el mateix a l'espona del llit. [Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d'aire (Luftslottet som spiängdes, trad. P. J. Hernàndez). Ed. Columna, 1ª ed., Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1074-8. 848 pàgs. Pàg. 362.].

Poc sen va faltar que no l'hagués de dur a ròssec fins a l'habitació. Bon punt vam se-rhi, es va asseure a l'espona del llit, brandant el cos, i va parlar amb un parrupeig sord, arrossegant morosament la veu. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 123.].

I En Minguet no se'n sabia anar ni un minut d'aquella espona, perquè li semblava que tantost ell girés la cara s'havia d'aturar per sempre aquella ranera anguniosa que tenia clavada en el cor i en les orelles. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 123.).

—Vine aquí, fill meu —li va dir—. Vine aquí. Crècia, acosta't a l'espona. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 70.].

Quan el seu pare agonitzava, ella seia a l'espona del llit. Quan el seu pare va sentir que en qualsevol moment entraria en l'última fase de l'agonia, Ii va dir: "No em miris més", i aquestes van ser les últi­mes paraules que ella va sentir de la seva boca, el seu darrer missatge.  [Milan Kundera. La immortalitat. (Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. Pàg. 325. ].

Hi havia alguna cosa al damunt —una cosa negra, una cosa ambigua, una cosa estesa. Schinkel la va detenir, però només un instant; ella ho va veure tot, i davant de la visió es llançà de genolls a terra, a l'espona del llit. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 459.]

Quan sentí que la seva hora s'acostava, cridà en Joan el pastor a l'espona del llit. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 169.).

No podia ser. I un Carlov tremolós va explicar que s'havia assegut a l'espona del llit i s'havia descalçat. «Com tota la vida he fet!» I sí. Cop de sabata damunt del terra, segon cop de sabata damunt els rajols... ai no, que aquells dies ja anava amb sabatilles de llana, d'aquelles d'asil.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 76.).

Va morir poc temps després. Estava tranquil i dormis quejava constantment. Jeia sobre el llit; el cap li havia caigut a l'espona; ja no tenia forces per aixecar-lo; semblava que un pes invisible l'hi estirés cap a terra.   [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 229.].

Espona

Era el raig d'un sol moribund, com si la nit hagués tornat enrere, i traginava amb ell una polseguera inquieta, o potser flocs de núvols, que a poc a poc s'anaren dilatant, que prengueren forma i substància, fins que ella va veure (però, ho veia realment?) una noia diàfana, asseguda a l'espona del llit. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 206.].

ESPONCELLAR v. tr. 

Desponcellar. Los hòmens... ajen mester... de fembres a espuncellar e a palpar, Llull Cont. 97, 27.

Tornava d’un hortet de terra parda, de collir-hi la fruita primerenca, amb un goig voluptuós de jardinera que esponcella les branques per a fer un pom vistós, present de recatada prometença; i encara se sentia commosa de l'esforç, tots trèmuls els marins i humida de suor la pell de mare-perla. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 169.).

ESPONERÓS, -OSA adj. 

Que duu esponera; cast. lozano. Grifolla ran de sa soca una tanyada esponerosa, Cases A., Poes. v. Una auzina que havia crescut esponerosa,Ignor. 73. Una pagesa sana y esponerosa, Roq. 1.

    Fon.: əsponəɾós (mall.).

ESPONERA f. 

|| 1. ant. Tela amb què es cobria l'espona o costat del llit. Una tela sotil per sponera del dit lit, doc. a. 1523 (Alós Inv. 38).Pedra esponera: De tortar IX pedres qui són appellades esponeres, doc. a. 1340 (Rubió Docs. cult. ii, 64).

|| 2. ant. Ala d'exèrcit; conjunt de tropes que s'estenia per un costat de la host; cast.ala, flanco. Sap Déus quina nuyt hagren los francesos... que'ls almugàvers feriren en les esponeres e matauen gents, Muntaner Cròn., c. 139. Feya de sa host tres parts quasi eguals... e de la una a la altra havia trenta peus; és ver que a la primera feya sponeres per los costats, Eximenis, XII Crestià, c. 268 (ap. Aguiló Dicc.). Açò que los de Spanya appellen ales, los scots ho appellen sponeres, que són axí com ales per los costats de la davantguarda e reeguarda, ibid., c. 274 (Aguiló Dicc.). 

|| 3. Ufania, exuberància; eixamplament abundós d'una cosa cap a l'exterior; especialment, abundància de fullatge, de brancam, i per ext., d'ornaments i adherències del vestit (Mall.); cast. ufanía, lozanía. «Madò Bet, s'aufabeguera | que teniu en es portal | haureu mester sa destral | per tallar-li sa ramera; | ella duu més esponera | que qualsevol olivera | de dins s'hort de La Real» (cançó pop. Mall.). Ningú sap com era | que dins l'esponera | de l'hort senyorívol, | fent-lo més ombrívol, | creixia la rama d'antiga olivera, Alcover Cap al tard 56.Damunt la ribera | hi ha tombs de bambú cabanyes fenyent; | els arbres ho ensostren amb verda esponera, Carner Lluna 178. Posar-ho tot en esponera:treure massa fullatge i fer poc fruit. «Aquest blat duu molta d'esponera»: es diu d'un blat ufanós, que creix amb molta força. 

|| 4. fig. Cosa abundant i inútil o de poca substància; cast. hojarasca. La noblesa de nom no és més que esponera, Penya Mos. iii, 32. Avuy s'usa una altra gent | que du molta d'esponera, Ignor. 35.

    Fon.: əsponéɾə (mall.).

    Etim.: derivat de espona ‘costat de llit’, ‘part forana, perifèria’, ‘part exterior’.

Cada poble, cada ciutat, es glorieja d'allò que li és peculiar i ho ostenta amb orgull com un trofeu o un blasó. Barcelona, que no deu res a l'atzar i que tot el que és s'ho ha guanyat a pols en el transcurs dels segles, es vana d'ésser empori de treball que considera com una virtut fonamental, mare de les altres virtuts, i gràcies al qual s'ha fet rica i esponerosa, sense envellir mai i amb plenitud material i espiritual. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 8.).

Esponerosa

Però fou en va; efectivament, vaig adormir-me, però destorbat per somnis bogíssims. Em semblava veure Elizabeth, esponerosa de salut, caminant pels carrers d'Ingolstadt. Content i sorprès, l'abraçava, però en dipositar el primer petó als seus llavis, aquests es tornaven lívids, del color de la mort; el seu rostre es transformava i jo pensava que tenia en braços el cadàver de ma mare, en una mortalla, i veia com els cucs s'arrossegaven entre els plecs del teixit. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 49.].

Esponerosa

El paisatge del món, tal com s'entreveia des de la finestra del tren, era més gran que no s'havia imaginat, i més dens, més compacte. Aquella visió l'omplia d'inquietud, i també d'excitació. Els boscos i els camps de Dakota del Nord, Minnesota i Wisconsin li semblaven pletòrics de vegetació robusta i esponerosa, dreçada enmig d'una boirina lluminosa. El terreny s'enfonsava i s'enlairava d'una manera desconcertant, i ell trobava insòlit que la sega del fenc es fes tan aviat. Les ciutats sorgien l'una rere l'altra, separades per espais sorprenent ment curts, i tenien noms que no li eren gens familiars. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 84.].

Esponerosa

-Per exemple, la vigília del meu casament! Segur que no seré ca pac de dormir. Em promet que es quedarà llevada per fer-me companyia? Amb vostè, en puc parlar, de la dona que estimo, perquè vostè l’ha vist i la coneix.

-Sí, senyor. -És única, oi que sí, Jane? -Sí, senyor.

-És escultural, escultural de debò: una morenassa esponerosa, té els cabells del mateix color que devien tenir les dames cartagineses. Déu meu! En Dentien Lynn són als estables! Vagi cap a l'hivernacle per aquella portella. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 239.].

 Esponerós

-No, sóc diferent dels filòsofs deistes: jo crec i crec en l'Evangeli. S'ha equivocat d'adjectiu. No sóc un pagà, sóc un filòsof cristià, un seguidor de la secta de Jesús. Com a deixeble seu, segueixo la seva pura, pietosa i benvolent doctrina. La defenso i m'he compromès a propagar-la. La religió em va conquerir de ben jove i m'ha modelat les qualitats. De la minúscula llavor dels afectes naturals, n'ha desenvolupat l'esponerós arbre de la filantropia. De l'arrel borda de la rectitud humana, n'ha fet sorgir el sentiment de la justícia Divina. De l'ambició pel poder i el renom per satisfer el meu miserable amor propi, n'ha tret l'ambició per propagar el reialme del meu Mestre i aconseguir més victòries per a l'estendard de la creu. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 409.].

Esponerosa

Un enamorat troba la seva estimada adormida sobre un tou de molsa i desitja fer una ullada a la seva cabellera rossa sense despertarla. S'esmuny cautament per la gespa, procurant no fer soroll; s'atura perquè es pensa que s'ha mogut, es retira; no vol que el vegin. Tot està immòbil, torna a avançar, s'hi inclina al damunt, un vel lleuger li amaga el rostre: l'alça i s'inclina una mica més, els seus ulls havien anticipat la visió d'una bellesa, càlida i esponerosa, en un dolç repòs. Que ràpida, la primera mirada! Però després s'hi fixen més bé i... Quin espant! Tot de sobte, amb quina vehemència estreny entre els braços la figura que feia un moment no gosava tocar ni amb un dit! Com crida el seu nom, deixa anar aquell pes feixuc i el contempla fora de si! L'abraça, plora i el contempla perquè ja no li fa por que cap soroll ni cap moviment que faci la pugui despertar. Abans s'havia pensat que la seva estimada dormia plàcidament, però ara s'adona que és morta. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 463.].

Esponerosament

Al cap de poca estona, ja tornava a ser dreta i tornava a buscar alguna cosa, una sortida o, si més no, una informació. Al capdamunt del prat, hi havia una casa molt bonica, amb un jardí a la part del davant; molt ben endreçat i esponerosament florit. M'hi vaig aturar. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 355.].

ESPORTELLAR v. tr. 

|| 1. Obrir formant portell; cast. desportillar. Turons que el raig esportella,Llorente Versos, i, 94. a) refl. Tan bon punt a les ones lo Calpe s'esportella,Atlàntida v. 

|| 2. Trencar la vora d'un recipient o altre objecte; cast. desportillar. Font com aquella que raja del cànter esportellat, Rector de Vallfogona 63 (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 3. refl. Perdre una o algunes dents, de manera que resti llur buit entre les altres de la dentadura; cast. desportillarse. Som esportellat, me manquen ses dents de davant, Pons Llar 40. 

|| 4. refl. Aclarir-se el cel, retirar-se els núvols (Pla d'Urgell); cast. serenarse. «Lo temps s'esportella» (Fulleda). «El sol s'esportella»: el sol comença a deixar-se veure entre els núvols.

    Fon.: əspuɾtəʎá (or., men., eiv.); aspoɾteʎá (occ.); espoɾteʎáɾ (val.); əspoɾtəʎá (mall.).

    Etim.: derivat de portell.

Encara veig la teva cara, com vas sortir de la camioneta i vas entrar al bar. Recordo la trencadissa i que, quan una bola va petar la pantalla del televisor, se'n va anar la llum, els crits de l'amo i d'un dels homes que et deia que prou, que havia estat ell, sen se voler, el vas ben ataconar, i jo també et deia que prou, però tu no escoltaves ningú, només pensaves que algú m'havia fet mal, que havia sortit del bar amb sang al nas i dues dents  esportellades. (Francesc Serés. La força de la gravetat. Ed. Quaderns Crema, 1ª  ed. Barcelona, 2008. ISBN: 9788477274421. 252 pgs. Pg. 11).

ESPUÇAR v. tr. 

|| 1. Llevar les puces; netejar de puces; cast. espulgar. Per espussar es llensols sortí altra vegada a sa finestra, Ignor. 31. Arquetjaven el coll, pinsaven l'aygua ab el bech, s'espussaven la pitrera, Girbal Oratjol 60. 

|| 2. refl. Esquitllar-se, fugir (en el llenguatge gitano, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: əspusá (or., bal.); aspusá (occ.).

    Etim.: derivat de puça (a diferència del sinònim esplugar, que prové directament d'un verb llatí expulicare).

Poc importava que els Salina fossin uns assassins mentre tres de nosaltres fóssim a prop de Déu, pregant pels altres i ocupant càrrecs de responsabilitat o de prestigi dintre de l'Església, a tall d'espuçada del cognom. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 357].

ESPURNALL m. 

Raig d'espurnes; cast. chisporroteo. Cap espurnall feria sa passivitat, Víct. Cat., Film (Catalana, iii, 163). Assegudeta..., tota claror, tota espurnall de vida,Sagarra Comte 139.

    Fon.: əspuɾnáʎ (or.); aspuɾnáʎ (occ.).

Però vet aquí que arriba vora d’elles el vell, els ullots junts li relluen amb un espurnall, estira un cantó de boca, i sense dir paraula, revira l'esclop i engega una coça sota el braç de la nena més propera. La nena llança un esgarip i es torç endarrera com si anés a caure d’esquena. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 228).

ESQUELLERINC m. 

Esquella petita, i especialment cadascuna de les campanetes o picarols que guarneixen un collar de gos, d'animal de bast, etc. (pir-or., occ.); cast. cascabel. Els nuvis estaven a punt d'arribar... Acabava de sentir els esquellerings de llur carret en una colzada del camí, Ruyra Flames 167. a) pl. Collar de cuiro guarnit d'esquelles petites (Plana de Vic).

    Fon.: əskəʎəɾíŋ (pir-or., or.); askeʎeɾíŋ (occ.).

    Etim.: derivat diminutiu d'esquella amb la terminació -í convertida en -inc per onomatopeia.

-Bravo! -va cridar novament Sternberg i tots els altres assentiren amb el gest. Tornà a callar tothom. De la cuina de la pastisseria arribaven els xocs de la vaixella i, del carrer, els esquellerincs d'un trineo. Taittinger s'empas­sá una altra pasta.

[Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 112].

Havien quedat en silenci. La noia de la parella que estava asseguda davant d'ells reia, amb una rialla conta­giosa, d'esquellerinc, i fumava. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.118).

En les cases de molt moviment d'entrants i sortints, com estudis, despatxos, obradors, etc., hom s'estalviava la feina d'anar a obrir cada vegada que entrava o sortia algú gràcies al cancell, que donava accés lliure al pis i que es mantenia ajustat, per mitjà del pes d'una bossa de perdigons col·locada al darrera. S'anunciava l'obertura del cancell per l'esquellerinc del "sonall", que consistien en un cèrcol proveït de sonalles, per l'estil del rodonell de les esglésies, aparell en forma de roda voltada de campanes que es fa sonar en certes cerimònies litúrgiques, especialment en la Consagració. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 34).

Xarrupen armanyac en silenci. L'amo mira cap al telèfon. No, era un esquellerinc de bicicleta al carrer. L'home que no duu gavardina s'hi ha fixat. (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 75.).

Van tornar corrents a l'hangar, van agafar el trineu més bonic, entapissat de vermell i guarnit amb un enfilall d'esquellerincs. Els va costar una mica fer-lo baixar, però un cop va haver agafat embranzida, no hi havia res que es pogués comparar amb la seva rapidesa. La neu els arribava volant a la cara, se'ls ficava a la boca entreoberta, els encegava, els fuetejava les galtes.   [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 139.].

Ha estat sens dubte el miratge del progrés tècnic i científic, barrejat amb l'esgotament de les possibilitats de la cultura burgesa, allò que ha empès els artistes cap a aquesta via que, després d'uns quants quilòmetres de travessar paisatges en­lluernadors i indrets meravellosos, arriba al penya-segat, davant del qual molts han passat la vida —i encara hi segueixen­enderiats, fent-hi cabrioles, agitant els esquellerincs com un arlequí.  (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp. Pàgs. 61.).

-He hagut d'amagar-me això perquè els altres no m'ho veiessin em va dir-. Em sembla que no els hau ria fet cap gràcia que t'ho donés a tu de sota la jaqueta de l'uniforme, que tenia a terra, va treure una bossa de lona verda, estreta, d'una mica més d'un metre de llarg, que va fer una musiqueta d'esquellerincs quan me la va atansar-. És per tu—va dir quan va veure que jo dubta va- Vinga!  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 137.]. 

ESQUEIXAR v. tr. 

|| 1. Esquinçar; cast. rasgar, desgarrar, romper. Ficant-se 'ls açots en la carn diuina | tirant esquexauen la pell e cortina | de tan sagrat cos, Passi cobles 48. Esquexa e romp totes les cauernes de Lipar, Curial, ii, 125. Los llops de mar i terra que vénen a esqueixar-la | s'amanseixen oint-la tan dolça sospirar, Atlàntida vi. No puc dir els gaudis d'amor pròpia que hi havia en allò d'esqueixar el silenci amb una veu ardida, Ruyra Parada 26. 

|| 2. Arrancar d'una planta; partir una cosa seguint la direcció de les seves fibres; cast. desgajar. Com una branca | que de son tronc un braç cruel esqueixa,Canigó x. En son interior quelcom s'esqueixa | arrabassat de rel, Alcover Poem. Bíbl. 68. Esqueixar el bacallà: fer-ne bocins. 

|| 3. a) refl. Dones t'absenta | ... | d'elles t'esquexa, | descús e talla, Spill 12726 Esqueixar-se de riure: riure molt i amb contorsions. Ho deia tot amb un enginy tan estrafolari que... no podia menys d'esqueixar-se de riure, Ruyra Pinya, i, 51.—b) intr. Partir-se en dues parts. «Sa porcella ha esqueixat»: es diu de la porcella que en rostir-se se li fa un crivell damunt el nas (Manacor). «Es sembrat esqueixa»: es diu dels cereals que posen doble fulla; en néixer només tenen una fulla, però més envant la brulla es parteix en dues fulles (Artà). 

|| 4. refl. Espontanejar-se, explicar-se efusivament (Lluçanès).

    Loc.

—Esqueixar la grua a qualcú: espanyar-li el pla, desbaratar-li els projectes. «Ara sí que m'han esqueixat la grua!»

    Refr.—a) «Lo que s'esqueixa, no es deixa» (Alcoi).—b) «Esqueixe molta roba i me'n guanye poca» (Alcoi).

    Fon.: əskəʃá (pir-or., or., men., eiv.); askeјʃá (occ.); eskeјʃáɾ (val.); əskeʃá(mall.).

    Etim.: dubtosa. Potser derivat de esqueix (suposant que esqueix vingui deschidiu); potser derivat de queix (<*capsu) en composició amb el prefix es-, en el qual cas caldria considerar esqueix com a postverbal de esqueixar.

Tothom desitjava posar-s'hi tanques i teulades que fessin de bon veure. De vegades els amics i jo, quan hi pensem, ens esqueixem de riure. Érem uns salvatges! Pobres com una rata. Ho vam haver d'aprendre tot. A l’època soviètica es podia tenir molts llibres, però no pas un cotxe car ni una casa. [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 49.].

ESQUENADRET, -ETA adj.

Que no treballa ni li interessa treballar; cast. gandul Poder viure esquenadret, Pous Empord. 108. Es formava una mena de conclave d'esquenadrets i de cínics, Pla Coses 36.

    Fon.: əskɛnəðɾέt (or.); askenaðɾét (occ.). 

Esquenadret

Henry tenia una ment refinada; no volia, de cap de les maneres, ser un esquenadret, i estava disposat a ajudar el seu pare, però creia que un home podia ser un bon comerciant i alhora posseir una cultura cultivada. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàgs. 16-37.].

Esquenadret

Però a les cases dels nobles i dels burgesos hom tremolà, tot pensant que no en podia sortir res de bo d'aquell esquenadret, digne fill del seu pare. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 143.].

ESQUERDÍS m.

|| 1. Esquerdill (Empordà, Garrotxa, Girona). Recullí 'ls esquerdiços de vidre, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 40). Caminen pel camp morint de gana | i no tenen pel foc ni un esquerdís, Sagarra Comte 138.

|| 2. Conjunt d'esquerdills (Empordà). La gebre blanquejava al sol y semblava que 's trepitgés esquerdiç de vidre, Víct. Cat., Sol. 221. El febrit cristall de glaç dels estanyols y gorgues se feya un esquerdís y's disgregava, Girbal Pere Llarch 140.

    Fon.: əskəɾðís (or.).

    Etim.: derivat de esquerda.

ESQUERDILL m.

|| 1. Esquerda petita, estellicó (Lluçanès, Bagà, Plana de Vic, Cardona, Solsona); cast. astilla.

|| 2. Esquerdill de foc: espurna (Solsona, Bassella).

    Fon.: əskəɾðíʎ (or.).

Xerrava més del compte i no se li aixecava ni amb un fil ferro a dintre! L'únic que va fer va ser ficar-se on no el de manaven. Igual que vosaltres aquí fora, desgraciats! Foteu el camp!-va disparar un tret a l'aire- Tots!-va tornar a cridar.

Però en Guilherm no es donava per vençut. Va fer una ganyota de dolor quan els esquerdissos de fusta des presa li van rascar la cara, però no va baixar. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 365.]. 

ESQUIF m.

|| 1. Barca lleugera, que es sol dur dins un vaixell o barca més gran per anar a terra, per a explorar la mar, etc.; cast. esquife. Barques, leüts e squifos de nau, doc. a. 1433 (Mostassaf 298). A obs de la dita nau e de la barcha e del squif de aquella, doc. a. 1459 (Arx. Gral. R. Val.). Senyor, imitant-vos feu donchs que seguexca | l'esquiff de ma vida la via que feu, Passi cobles 94. Lauors Tirant amb la sua galera acostà's a la nau del rey ab un esquif e pujà alt en la nau, Tirant, c. 99. Los minyons... ab tots los esquifs caualcaran les tues mars, Curial, iii, 16.

|| 2. fig. Criatura vivaç, precoç o molt bellugadissa (Olot, Empordà, Maestrat); cast. ardilla, argadillo. «Aquesta criatura és un bon esquif: totes les entén» (Olot). S'usen especialment les formes diminutives esquifet (Maestr.) i esquífot (Palafrugell): «N'hi ha un esquifot, d'aquesta criatura!»«Està fet un esquifet: sempre va i ve» (Morella, Catí).

    Fon.: əskíf (or., bal.); eskíf (val.).

    Etim.: del germ. skif, ‘barca’. 

Esquif

Entre les dues i les tres de la matinada va sortir la lluna; aleshores, vaig posar el cistell a bord del meu petit esquif i vaig navegar fins a ser unes quatre milles lluny de la costa. L'escenari era perfectament solitari: unes quantes barques tornaven a terra. Jo navegava en direcció oposada. Sentia com si fos a punt de cometre un crim espantós, i evités, amb tremolosa angoixa, cap trobada amb els meus semblants. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 155.].

Esquif

Prop de la rocalla, sobre aigües estrictament captives, hi havia una barqueta de zinc, rodejada de cendres lleugeres, lligada a la riba per mitjà d'una corda florida. L'esquif navegava els diumenges, ho anunciava un rètol i el preu de la volta a l'estany també: «Dos francs». [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 426.].

ESQUINÇ m.

Efecte d'esquinçar; solució de continuïtat produïda esquinçant; cast. desgarro, rasgadura. Anavan plens d'esquinsos | que avuy mostravan es colzos | y un altre dia es llombrígol, Aguiló Poes. 165. El plectre caigué damunt les cordes | amb el so de la seda en un esquinç, Carner Lluna 107.

    Var. form. dial.: esquinx (Esquinxos de núvols belluguen, Berga MT 124).

    Fon.: əskíns (or., mall.); askíns (occ., val.); əskínʃ (Ross., Conflent, Men., Eiv.).

    Intens.:—a) Augm.: esquinçàs, esquinçarro, esquinçot.—b) Dim.: esquincet, esquincetxo, esquincel·lo, esquinceu, esquinçó, esquinciu.

    Etim.: derivat postverbal de esquinçar. 

Esquinç

S'estava preparant per cosir un esquinç al temps, una ferida oberta a la seva història d'home i a la de la seva gent. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 344.].

ESQUINÇALL m. 

Esquinçadura; tros de roba, de paper, etc., esquinçat; cast. desgarrón, harapo. Penja en les branques de la vella alzina | lo tacat esquinsall d'una bandera, Gay Saber, 1878, 356 (Aguiló Dicc.).

    Fon.: əskinsáʎ (or.); askinsáʎ (occ.).

    Sinòn.: esquinç, esqueix, esborrinc, parrac.

Amb vint-i-cinc anys de carrera militar, la guerra ja li havia tret els esquinçalls d'il·lusions que li quedaven. Havia treballat durant quinze anys amb les porqueries químiques.   (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 44.).

1. ESQUITLLAR v. tr. 

Obrir, trencar fent esquitlles (Pla d'Urgell, Camp de Tarr.); cast. cascar, abrir.«Les ametlles ara ja es poden collir, perquè ja són esquitllades» (=ja s'han badades per la força natural de la maduresa).

    Fon.: eskiʎʎá (Pla d'Urgell); əskiʎʎá (Camp de Tarr.).

    Etim.: derivat de esquitlla.

2. ESQUITLLAR v. 

|| 1. intr. o refl. Relliscar (Empordà, Guilleries); cast. resbalar. 

|| 2. tr. o refl. Lliscar desviant-se de l'objecte on anava dirigit (Penedès, Camp de Tarr.). «He tirat una pedra al gos i l'he esquitllat». Lo caualler encontrà a Tirant en una carrera e ferí'l sobre lo rest, e squillà e no pres e scorregué al guardabraç dret, Tirant, c. 64. 

|| 3. intr. o refl. Fugir o anar-se'n cautelosament, d'amagat, procurant no esser aturat (or., occ.); cast. escabullirse, deslizarse. Al veure'm s'esquitllen porucs los lleons, Atlàntida vi. Nosaltres aprofitàrem aquella ocasió per esquitllar-nos d'aprop seu, Ruyra Parada 28. S'usa també la forma esquitllar-se-les: Esquitllant-se-les vers l'escala, Pons Com an., 127. A Menorca s'usa la forma esquillar,amb la ll no reforçada i amb ús sempre intransitiu. a) fig. Passar lleugerament (l'aire, etc.). A quarts de sis del matí sempre s'hi esquitlla algun ayret, Pons Auca 281.

    Fon.: əskiʎʎá (or.); eskiʎʎá (occ.); əskiʎá (men.).

    Sinòn.:— || 1, relliscar, llenegar, lliscar, esvarar;— || 2, resquillar;— || 3,esmunyir-se.

    Etim.: sembla efecte d'una regressió o falsa descomposició de resquitllar, que probablement és una metàtesi de relliscar.

Les coses van anar d'una altra manera, la germana se li va esquitllar, li va girar l'esquena, probablement a l'últim moment, vaig pensar.  [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs. Pàg. 24.].

Els cotxes avançaven sorollosament pels carrers abarrotats, tocant la botzina i esquitllant-se entre els autobusos, els vianants i les bicicletes. Els garis tirats per cavalls anaven dringant amunt i avall pels bulevards, amb les llantes metàl·liques de les rodes rebotant a l’asfalt. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 46.].

Esquitllessis

Un fenomen misteriós i inexplicable, però una part essencial de qui eres llavors i de qui encara ets de tant en tant. Com si t'esquitllessis cap a una altra dimensió, cap a una nova configuració del temps i l'espai, i observessis la teva pròpia vida amb una mirada buida i indiferent—o bé assajant la teva mort, aprenent què et passa quan desapareixes. [Paul Auster. Informe de l’interior (Report from the interior.Trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788429772067. 308 pàgs. Pàg. 43.].

Esquitllar-se 

Es limità a dir, correctament: «Oh, gràcies», i a quedar-se una mica enrera, esperant una oportunitat per a esquitllar-se sense ser vist. Però no pogué escapar-se. Tot d'una, Frau Hollweg s'obrí pas entre el grup d'admiradors i portà Gerhardt cap on Rex es trobava, recolzat en una llibreria. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 121.].

Esquitllar-nos  

Tot per a la nit! És el meu lema! Cal pensar sempre en la nit! I a més, en primer lloc, estàvem convidats a sopar, era el moment de recobrar la gana... Aprofitàrem l'atabalament regnant per esquitllar-nos. Férem tots tres una sortida ben discreta, evitant els convidats ensopits i amablement escampats al voltant de l'acordió de la patrona. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 450.].

Esquitlla

Gairebé no hi ha cap operació de la llibertat que no comporti, inevitablement, una dosi important d'ambigüitat i de contrarietat. La llibertat s'esquitlla i els seus efectes, els efectes de la voluntat i de les accions, no són ni calculables ni controlables. Allò que a una persona li sembla un deure ineludible i que, per consegüent, hi ha de comprometre la seva llibertat, una altra persona ho pot considerar un acte de cinisme o d'inhumanitat. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 11.).

Esquitllenes

Naturalment no es pot dir córrer d'aquell pas apressat i obstinat, sinó només l'esforç màxim de què eren capaces i que en realitat no devia passar d'un caminar d'esquitllenes. La Therese tampoc no sabia si des de mitjanit fins a les cinc de la mati nada havien estat en vint cases o en dues o només en una. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 114.].

ESQUITLLENTES D'esquitllentes: (adv.) 

|| 1. De rampillada, de correguda, sense aturar-se (Costa de Llevant); cast. de soslayo.«He vist d'esquitllentes (o «d'esquitllantes») el teu germà». Que no es miri d'esquitllentes al mirall, Carner Bonh. 115. 

|| 2. Esquitllant-se, amb cautela per no esser vist, per no caure, etc. (Empordà, Penedès, Camp de Tarr.); cast. a hurtadillas. Vaig passar d'esquitllentes davant el pare, Ruyra Pinya, ii, 13.

    Fon.: dəskiʎʎéntəs (or.); dəskiʎʎántəs (Pineda).

    Etim.: derivat de esquitllar amb la terminació pròpia del participi de present.

Però, naturalment, mirant-s'ho des de fora d'Anglaterra, ja es veu clar que aquesta habitud no suposa que hagi d'anar sempre acompanyada de l'encert. En un moment crucial per a Europa, la Gran Bretanya confià en un home (Winston Churchill) partidari dels sargits i dels mals acords, que només podia veure les coses d'esquitllentes, sense saber o sense voler afrontar-les, i es va equivocar tant que la feina d'arreglar tot el que va fer malbé ha portat grans pertorbacions. (L'home d'Anglaterra, Pere Calders, Full català (Mèxic DF), any II, núm. 15, des. 1942, article revista L'Avenç, núm. 396, desembre 2013, ISSN: 0210.0150. Pàg. 52.).

un trist mormol d'esquitllentes de les cortines / magentes   [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-74- 9246,  pàgs. Pàg. 169.].

Esquitllentes

-Quina noia més tossuda!-va exclamar la senyoreta Scatcherd No sé pas com et corregiré el vici de la deixadesa. Vés a desar les vares.

La Burns va obeir, la vaig mirar d'esquitllentes quan sortia de l'habitació dels llibres: s'estava guardant el mocador a la butxaca i unes restes de llàgrimes li brillaven a la galta. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 60.].

ESQUIU, -IVA adj. 

|| 1. Esquerp, refractari al tracte; cast. esquivo, huraño. Los dits richs hòmens anaren al Infant e trobaren-lo molt brau e molt esquiu de ço que li dixeren,Jaume I, Cròn. 518. Quant més nos porfidies, sospites nos dónes, | y quant més t'esquiues, nos fas més esquius, Passi cobles 25. Rebuig del món, a tot plaher esquiu, | no canta en sa gaubança, Camps i F., Poes. 153. Com Diana l'esquiva, vós anàveu saltant, Barceló Poes. 113. Animal esquiu: animal que no es deixa domesticar, que fuig de la gent. Fer anar esquiu: fer fugir, llevar la confiança. 

|| 2. ant. Aspre, repelenc, desagradable; cast. áspero. El no era hom a qui hom degués demanar tan nouela demanda con aquesta era e tan esquiua, Jaume I, Cròn. 35. Vent molt fort e molt esquiu, Serra Gèn. 56. Per molt que les penes li fossen esquiues, | les forces mig mortes mostrà molt més viues, Passi cobles 92. 

|| 3. especialment, a) Aspre de so, estrident, que fér l'orella desagradablement (Urgell, Conca de Barberà, Camp de Tarr.); cast. áspero, chillón. «Quina veu més esquiva!»Oí una veu molt agra e esquiva, Llull Blanq. 43. Lo son de les cornetes molt squiu e fahyen gran brogit, Serra Gèn. 78.—b) Aspre de trànsit, poc accessible; escabrós; cast. áspero, escabroso. D'aquí ve el nom de lloc Montesquiu (=mont esquiu, ‘muntanya aspra’). 

|| 4. Previsor, que està alerta per no deixar-se enganyar o sorprendre (Empordà, Mall., Eiv.); cast. escamado, vivo. Es fadrins de llavò aguantaven més la mestra i anaven més esquius, perque si badaven un poc... no se porien arrambar enlloc, Alcover Cont. 366. 

|| 5. Fer esquiu un objecte: fer-lo desaparèixer, apoderar-se'n (Eiv.). «¿No li vol deixar una pesseta?—No, que tenc por que no me la faci esquiva».

Esquiu: a) ant. Nom propi d'home. N'Esquiu de Miralpeix, Desclot Cròn., c. 75.—b) Llin. existent a Berga, Bages, St. Martí de Maldà, etc. Hi ha la variant Esquius a Gir., Barc., Avià, Cardona, Copons, Òdena, Prats del Rei, etc.

    Fon.: əskíw (or., bal.); eskíw (occ., val.).

    Intens.: esquivet, -eta; esquivot, -ota; esquivíssim, -íssima.

    Sinòn.:— || 1, esquerp, salvatge;— || 2, 3, aspre, agre;— || 4, escalivat, viu;— || 5, fer salvatge.

    Antòn.:— || 1, afable, amable, tractable, manso, ximple;— || 2, 3, dolç, suau;— || 4, descuidat.

    Etim.: derivat postverbal de esquivar.

Però Prince, el preciós i esquiu Prince, bé, Jackson era exactament el contrari. (Zadie Smith. Classes de ball per a escriptors. Article revista L'Avenç 443, febrer 2018, pg. 51.).

1. ESTALONAR v. tr. 

|| 1. Posar estalons; reforçar o sostenir amb estalons; cast. apuntalar. Ab sa pròpria messió piyg et estalon les cases de son vey, Cost. Tort. III, xi, 10. Feren altra cava... e puys stalonaren-la e meteren-hi foc, Desclot Cròn., c. 42. 

|| 2. Posar carregant el pes lateralment damunt una cosa o persona (Men.); cast.apoyar, apuntalar. «Estalona s'escopeta a sa paret». «No t'estalonis a sa porta, que si s'obre, cauràs».

    Fon.: əstəluná (or., men.); astaloná (occ.); əstəloná (mall.).

    Etim.: derivat de estaló.

2. ESTALONAR v. tr. 

|| 1. Cansar molt dels talons per massa caminar (Mallorca). «M'he estalonat de tant de córrer tot lo dia». 

|| 2. Calcigar els talons del qui va davant (or., occ., bal.); cast. pisar, acalcar. «No et vull anar al davant, que sempre m'estalones». Els que van al devant la testa giren creyent-se estalonats pels altres, E. Girbal Jaume (Jocs Fl. 1909, pàg. 62). Sant Roch anava sempre pujant com si l'estalonessen, Caseponce Contes Vallesp. 17. 

|| 2. Seguir qualcú molt de prop; encalçar de molt a la vora; cast. pisar los talones. De pas en pas, l'egua travessà la vila estalonant l'amo, Bertrana Herois 98. 

|| 3. fig. Venir una cosa molt immediatament darrera d'una altra, com si la precipités o obligués a fer més via. «Els néts ens estalonen»: ho diuen els avis, per significar que el tenir néts sembla que precipita el curs de la vida dels vells. «Jo deia les avemaries, i l'escolà m'estalonava»: ho diu un qui en la recitació alterna del rosari diu davant, i el qui ha de dir darrera comença a resar abans que l'altre hagi acabat de dir la seva part.Cada jorn que passa un altre l'estalona, Carner Lluna 118.

    Fon.: əstəluná (pir-or., or., men., eiv.); astaloná (occ., Maestr.); astalonáɾ (val.);əstəloná (mall.).

    Sinòn.:— || 1, 2, esgarronar.

    Etim.: derivat de taló.

L’ordre de recerca i captura, doncs, no va trigar gaire, i al cap de poc les estalonava la temible policia del país. 

(Jonas Jonasson. L'analfabeta que va salvar un país (Analfabeten som kunde räkna, trad. l. Solanes i I. Falcó). Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-96735-97-2. 392 Pàgs. Pàg. 26).

Aquesta xarxa de relacions van tenir premi el maig de 1709, quan Careri va traslladar-se a Horta estalonant el seguici reial dels monarques, que havien decidit passar una temporada al camp. (A. Cònsul i A. Garcia Espuche. Roda el món... i passa pel Born. Art. revista Sàpiens núm.144, juliol 2014, pàg. 55.).

Exercim un control ab­solut sobre el Mediterrani oriental, per la qual cosa no pots comptar amb l'ajuda de l'amant egípcia del teu di­funt oncle, la qual en una altra situació potser hauria proporcionat homes i riqueses a la teva causa. I malgrat que no em desperta gens d'afecte, sé que el pirata Sext Pornpeu t'estalona des de l'oest.[John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 134.].

El servei és el servei, que em dic: em poso la capa, el barret, em calço les botes per si de cas hi hagués aigua a fora, i apa!, ràpidament que l'estalono.   [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 22.].

"Al camí de Barcelona, qui no camina s'estalona" (Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 145.).

Estalonar-me

Vaig entrar a casa gairebé de puntetes, convençuda que m'esperava una de les proves més difícils de la meva vida. En lloc d'això, les nenes em van rebre amb una alegria desfermada i van començar a estalonar-me pel pis (no només l'Elsa, la Dede també), com si tinguessin por que, si em perdien de vista, tornés a desaparèixer; l’Adele va ser amable i no va mencionar ni una sola vegada la situació que l'havia portat a casa meva; el Pietro, molt pàl·lid, es va limitar a donar-me un full on hi havia apuntades les telefonades que havia rebut (ressalta va ben bé quatre cops el nom de la Lila), va mormolar que havia de marxar per feina i al cap de dues hores s'havia esfumat sense saludar ni la seva mare ni les nenes. [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 32.].

Estalonava

La primera nit van improvisar un allotjament tallant branques d'avet amb les destrals i construint una cabana a recer d'un refugi natural. I, quan van estar segurs que l'enemic ja no els estalonava, van tornar a encendre el foc, sobretot dintre del bosc, protegits per la vegetació. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 228.].

ESTAM m.: cast. estambre. 

|| 1. Fil de llana pentinada; la flor de la llana; tela que se'n fa. Quintal de stams,Leuda Tort. a. 1252. Haurà consumad o gastad l'estam o lana, doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 258). De diverses colors e de diversos stams molt fins,Carbonell Ex. Joan II, c. 37. Acabada la liura del estam o del li, Villena Vita Chr., c. 92. Unes faldetes d'estam torsut negre, doc. a. 1764 (Marjal, 1923, p. 27). Hi havia rics cortinatges d'estam molt fi, Rosselló Many. 233. 

|| 2. Òrgan sexual masculí de les plantes de llavors, que es compon d'antera i filament.

    Loc.—a) Cosa de poc estam: cosa de poca valor, que no mereix consideració (Mall.).—b) Estam estam, i no llana: estar encaparrotat en una idea fixa (Men.).—c) Acabar s'estam: acabar els recursos o les forces (Mall.).—d) Treure s'estam: esforçar-se molt, fer tot el que un pot o sap per conseguir un objecte (Mall.). Maldament siga precís descalsar-m'i y treure tot s'estam per aquest assunto, Aguiló Rond. de R. 11.—e) Estam estam... i filava estopa: es diu per rectificar a qualcú que atribueix a altres una acció en què ell també ha pres part, o una qualitat de què ell participa (Mall.).

    Fon.: əstám (or., bal.); estám (occ., val.).

    Etim.: del llatí stamen, ‘fibra de llana o d'una planta’.

—Cal que vigilem aquest frare de poc estam —va dir en Roderic Borja—, perquè grans dinasties sovint s'han vist es­capçades per per bornes de poca volada que creuen que posseeixen una santa veritat. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 24.].

ESTAMENEJAR v. tr. 

Sacsar; moure violentament d'una banda a l'altra (Mall.); cast. zarandear, sacudir. Se mostia sa floreta que l'envest i l'estamanetja un cap de vent desfet, Alcover Cont. 38. Qui de voltros és capàs de sufrir que el dugan de broca, l'anomenin, l'estamenetgin y el mermulin, Ignor. 25.

    Fon.: əstəmənəʤá (mall.).

    Etim.: tal vegada derivat de estam, segons indica Spitzer Lexik. 85; però no és segura aquesta derivació.

Llorenç Bennásser té catorze anys com ell i el co­neix des que eren nins, des que ell, Gabriel Valls, l'ensenyà a encertar d'una pedrada els dragons i li regalà l'arma que tant li envejaven eis altres al·lots: la seva fona. Però Bennásser no l'ha entés. Moro jo? -li ha dit i ha intentat estamenetjar-lo sense acon­seguir moure'l, perquè és més baix i més feble i té els ossos prims com si fossin de nina-. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 93.).

Estamenejat per la violència de la tempesta, que empenyia el vaixell a sotracs i tant li feia enfonsar-lo i gairebé cobrir-lo d'aigua com pujar-lo en la cresta més alta de l'onada, Pere Onofre Aguiló pensava en els seus.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 146.).

ESTAMORDIR v. tr.

1. Deixar sense sentits, com mort.

2. Causar o produir por.

3. sin: esporuguir (https://www.wordreference.com/definicio/estamordir)

Estamordia

Tot passant de sa bena a Santa Maria, i no hi havia més que vuit-cents metres, potser un quilòmetre, havia passat d'un món a l'altre: i allà ell havia d'ajudar-la, perquè ella era pobra i sola i tot l'estamordia. Recordava la primera vegada que havia anat a l'església amb la seva mare, que havia continuat portant el vestit típic: li semblava que tothom la mirava, que aquell pobre vestit negre amb topets blancs dugués a sobre els ulls de tothom. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 120.].

ESTANTOLAR v. tr. 

Apuntalar, recolzar (Empordà); cast. apuntalar, apoyar. L'avi Peró tornà a estantolar-se amb el mànec de l'eina, Víct. Cat., Ombr. 98. Ab les ulleres de tortuga estantolades sobre'l nas, la marquesa els anà seguint amb interès,Víct. Cat., Cayres 238.

    Fon.: əstəntulá (or.).

    Var. form. i sinòn.: estintolar.

    Etim.: probablement derivat de estant, ‘que està dret’; tal vegada d'un verb llatí *stāntŭlare, derivat de stānte, part. pres. de stāre ‘estar dret’.

Sota el gran pi, Tristany, estantolat contra la graonada de mir­bre, es lamentava:

—Que Déu s'apiadi de mi i repari la gran injustícia que sofreixo del meu car senyor!

Quan va haver saltat l'estacat del jardí, el rei digué somrient: —Bell nebot, beneïda sigui aquesta hora! Veges: la llunyana ca- valcada que preparaves aquest matí, ja és finida.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 34.].

ESTARRACAT

Estarracat: Estossat (enllaç)

ESTOSSAR v. tr. 

Esbaltir; tupar fins a estabornir o fins a matar (Rosselló, Empordà, Vic, Manresa). Si en sortís un llop, prou l'estossaríem En Xaneta i jo, Ruyra Parada 15. L'haig d'estussar a cops d'escombra, Girbal Oratjol 247. Vol matar una vaca... d'un cop de puny su'l cap l'estussa, Saisset Munt de coses, 6.

    Fon.: əstusá (pir-or., or.).

    Etim.: derivat de tòs.

—¿Hi ha res més? -No, no ho crec. Suposo que ja hem arribat al final.

-No crec que et vegis amb cor de de matar-me. Si ara mateix tirés la porta a terra, tu no reaccionaries.

-No ho provis. Moriries per res. -Et pendria la pistola i et deixaria estarracat.  [Paul Auster. Trilogia de Nova York. (The New York Trilogy, tard. J. Sellent). Edicions B / Proa, Barcelona, 1998, 1ª ed. ISBN: 8440684622. 288 p. P. 285.].

ESTASSAR v. tr. 

|| 1. Abatre, fer caure o posar violentament en posició horitzontal (pir-or., or.); cast. tender. «Som estat tres mesos estassat al llit». «Els mossos d'esquadra van disparar i van estassar alguns dels lladres». Quedava estassat de boca terrosa,Pous Empord. 112. 

|| 2. Tallar la brossa o els arbres sobrers d'un bosc, d'un terreny qualsevol (Ripoll, Olot, Empordà, Pobla de L., Plana de Vic, Pineda); cast. desbrozar, talar.«Aquesta sureda s'ha d'estassar». «He fet estassar tota aquella clapa de bosc».Demà estasso les flors y les colgo arreu, sense deixar-ne una, Víct. Cat., Cayres 178. Aterrant suros, estassant bardisses, capolant soques..., treballava com un mal esperit, Bertrana Herois 12. 

|| 3. Segar amb volant i sense agafar els brins amb la mà; tallar i deixar el blat estès a punt de lligar (Cerdanya, Empordà, Pobla de L., Segarra, Urgell).

    Fon.: əstəsá (pir-or., or.); astasá (occ.).

    Etim.: probablement d'un verb llatí *ex-tensare, ‘estendre, abatre’, derivat deex-tensus, ‘estès’, amb la terminació canviada per influència del sufix intensiu -assar.

L'endemà l'atiparia d'aquelles primeres píndoles que havien estassat la mama. On les havia deixades... a la guantera o a la bossa de viatge?  M'esperaria una hora més i ho tornaria a provar? La nimfologia és una ciència exacta. [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 129.].

I com que el cardenal creia que la inspiració divina guiava les seves accions, Don Michelotto també es convencia que les seves mans eren guiades per aquella mateixa força, així no hi havia perill de caure en pecat. ¿No era cert que cada vegada que estesava l'alè d'un enemic del cardenal o de l'Església tor-nava aquelles ánimes a la llar perquè se sotmetessin al judici del Sant Pare? [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-64-120-2.  508 pàgs. Pàg. 31].

Estassar

És com una dona horrible, la Pena, que haguessis esposat. Potser encara és millor acabar per estimar-la una mica que esgotar-se apallissant-la durant tota la vida. Perquè ja se sap que no la pots estassar. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 385.].

ESTATOPÍGIA

La esteatopigia (de l' grec στέαρ, Stear, steatos 'greix', i πυγή pygē 'natja') és la condició per la qual s'acumulen grans quantitats de greix a les natges , més freqüent en dones que en homes. Tradicionalment, ha estat associada a la fertilitat , tal com s'observa en la Venus de Willendorf .

Encara que no és per si mateixa un signe d'obesitat, la esteatopigia està present en gairebé totes les persones obeses, especialment les que tenen obesitat mòrbida . A causa dels estereotips sobre la bellesa corporal es considera un defecte estètic, però no té cap rellevància patològica. (ENLLAÇ)

Les esmentava tothora així com la Nathalie Antoniolli, una italiana estatopígica de la seua classe que a mi també m'embogia. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 262.).

ESTELLICÓ m.

Estella petita; cast. respingón, rancajo, astillita. «Ma mare, no el vull fuster; | no m'agrad d'estellicons; | pagès, i formatjaré | i faré bons fogassons» (cançó pop. Mall.). Los estallicons: hoc ramentum, assula assulorum, Pou Thes. puer. 101. Se cuydavan d'afegir estellicons a sa flamada, Maura Aygof. 96. Enfonsava la destral en l'encetadura d'un torell, d'on feia saltar estellicons brunzents que l'estrompassaven, Bertrana Herois 13.

    Fon.: əstəʎikó (Olot, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Mall., Men.).

    Intens.: estelliconet, estelliconic, estelliconeu.

    Etim.: doble dim. de estella, amb els sufixos -ic, -ó. 

Estellicó

Quan els torna a obrir, Harold ja no és a l'ampit de la finestra. Tot el que ella veu és un rectangle de llum enlluernadora. Passa un estellicó de temps, massa petit i silenciós perquè el cervell el registri; parpelleja amb in credulitat, i llavors sent un espetec, un estrèpit com el d'un meló que s'esclafa, un esgarrifós soroll humit, seguit dels xisclets dels nens i de l'enrenou de gent que corre pel carrer. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 110-111.].

1. ESTENALLAR o TENALLAR v. tr.

|| 1. Agafar amb estenalles; turmentar estrenyent amb estenalles; cast. tenacear, atenazar. Veurem un número de sants màrtyrs sobre rodas, sobre creus, assotats, estenallats, excarnificats ab ungles de ferro, Exercici del Cristià, 151 (ap. Aguiló Dicc.). Altres dos que nuus per terra tenallats vérem ayr, Pere Giberga (Cançon. Aguiló, segle XVI). Qualcú que ab unes estenayes m'ha tenayat sa cama, Roq. 33.

|| 2. Agafar fort, estret. Una candela que duia estenallada entre dos dits, Oller Esc. pobr. 26. M'agafaven per una orella i la m'estenallaven, Riber Miny. 161.

|| 3. Posar a manera d'estenalles, estrenyent qualque cosa. Apenas visible a través del vidre gruixut d'aquells quevedos d'or perennement estenallats en la part alta de son nas, Oller Bogeria 9.

    Fon.: əstənəʎá (or.); astenaʎá (occ.); tenaʎáɾ (val.); əstənəјá (mall.); əstənəá (men.); tənəјá (mall.).

    Etim.: derivat de estenalles o tenalles.

2. ESTENALLAR v. tr.

Estendre; posar estès, allargat; cast. tender. «Li va donar una ganivetada i el va deixar estenallat en terra». S'estava estenallat a terra, Casellas Sots 254. Deixa la nina, esllanguida i sense sentits, estenallada en una roca, Ruyra Pinya, i, 147.

    Fon.: əstənəʎá, əstənəјá (or.).

    Etim.: derivat de estenall.

Estenallat

Estenallat en la seva cadira, enfonsà la cara entre les mans. ¿És que ningú no l'estimava desinteressadament? Era massa dèbil, i la seva feblesa havia do nat peu a aquell tracte. Sempre havien abusat d'ell perquè mai no havia tingut coratge per a refusar-los, i havia disfressat la seva feblesa convencent-se a ell mateix que era una bona persona. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 191.].

ESTERGIR v. tr. 

|| 1. Marcar un dibuix a una superfície aplicant-hi un paper o placa on el dibuix està retallat o puntejat i passant-hi l'estergidor; cast. estarcir. 

|| 2. per ext., Reproduir pel dibuíx; cast. copiar. M'embadalia contemplant el mar... Estudiar això, saturar-me'n, somniar-ho i estergir amb els pinzells el somni sobre la tela, Ruyra Pinya, ii, 10. 

|| 3. fig. Marcar una cosa a una superfície; cast. marcar, estampar. Lo primer Déu te guart li estargexo aquesta estrella de dits per les galtes, Vilanova Obres, xi, 95.Al fons del carrer s'estergia, dins la foscor, la silueta de l'església, Galmés Flor 88.

    Fon.: əstəɾʒí (Barc., Palma); esteɾʧíɾ (Val.).

    Etim.: del llatí extergĕre, ‘netejar, llevar fregant’.

El somriure del president (F. D. Roosevelt) semblava estergit; els ulls freds i grisos guspirejaven. Carregat de bourbon i d'alegre malícia, el vice-president ignorava aquell esguard glacial. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 116).

(Imatge: http://www.pophistorydig.com/)

Als plafons explicatius que acompanyen el visitant en tot el recorregut pot recopilar informació relacionada arnb la tipologia i composicions -rajola de mostra, plafó de rajoles, sanefa i rajola d'escata de peix- i també relacionada amb la tècnica d’elaboració de la decoració –corda seca, aresta, traç lliure, estergit, trepa, motlle i entubat-. El regidor de cultura, Amadeu Aguado, considera que l’exposició permet “fer accessible el llegat a la ciutat, catalogar-lo i treure’l de la foscor perquè els ciutadans en puguin gaudir”. A la sala s’hi poden trobar peces de més de 600 anys d’història i d’altres que s’han pogut recuperar de treballs d’enderroc d’habitatges, explicava el director del Museu de Terrassa, Domènec Ferran.(Jordi Alemany, art. Suplement de Cultura diari El Punt Avui 04/07/2014, pàg. 27.).

L'Annabel, com l'autor, era d'orígens mixtos: mig anglesa mig holandesa, en aquest cas. Avui recordo la seva fesomia de manera molt més imprecisa que fa uns quants anys, abans de conèixer la Lolita. Hi ha dues menes de memòria visual: la d'aquell que estergeix fil per randa una imatge al laboratori de la ment, amb els ulls óberts (llavors veig l'Annabel en línies generals, com ara pell de color de mel, «braços prims, «cabells bruns i curts, «pestanyes llargues, «boca gran i lluminosa); i la d'aquell que projecta, amb els ulls clucs, a la pantalla interna de les parpelles closes, la rèplica absolutament i objectiva dun rostre estimat, un fantasina en miniatura de colors naturals (i així és com veig la Lolita).  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 15.].

Sabem que en els casals senyorials, del camp o de la ciutat, hi ha tots els elements que, després, s'han estergit o aplicat en petita escala, i segons les possibilitats del cas, i, amb això, en tenim prou per a introduir-nos en les mansions menys elevades, al nivell de la gent comuna. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 24.).

ESTERILET

Nom amb què és conegut el dispositiu intrauterí . (enllaç)

Esterilet

-No, tio. Que ets bèstia! Al·lucinaven però prenien les seves precaucions, què et sembla!

-Ah! Les pastilles.

-Les pastilles, les gomes, el diafragma, l'esterilet... Què sé jo? Que us penseu que pregunto aquestes coses jo, a una per sona amb qui no penso pas posar-me al llit?

-Jo ho deia perquè a Londres, com que tot és més fàcil, diuen que tiren pel dret. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 80.).

ESTERRECAR v. tr. 

Abatre, extenuar, fer malbé (Lluçanès, Sta. Col. de F., Vic). «Procureu no deixar-vos esterrecar per la calor».

    Fon.: əstərəká (or.).

    Etim.: de esternecar.

I no que no es podia, que tampoc podíem, despertar l'oncle i demanar-li que portés Carlov amb un cop de moto a qualsevol llac civilitzat: despertar l'oncle, el meu padrí, era un risc, alguna cosa o altra destrossaria, algun qua­dre o algun gerro estamparia contra la paret, abans de tornar a caure esterrecat damunt el Bit turc, a cavar la merla. Per() abans de desplomar-se, abans de trencar l'objecte, encara hauria dit, ben alt perquè ho sentís tothom, inclòs l'afecta; que «aquest Carlov, Pagafallós, el cap calent, i què vol ara? Que l'anem a passejar? (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 73.).

Va notar l'impacte, va notar la fusta que l'esterrecava com si algú li hagués clavat una garrotada des del darrere, i llavors no va notar res, res de res mai més, i mentre el seu cos inert quedava estés al terra moll, la pluja va continuar caient i els trons van continuar espetegant, i d'una punta a l'altra de la Terra els déus van continuar en silenci. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 197].

ESTIBA f.

|| 1. Acte d'estibar; cast. estiva.

|| 2. nàut. Conjunt del llast i la càrrega d'un vaixell; cast. estiva. Si alguns mercaders metran en sa nau o en son leny stiba de bótes o gerres buydes per portar en algunes parts, si la stiba irà condreta e si los mercaders no hauran fet preu de nòlit per raó de aquella roba o stiba o gerres..., sia en asalt del senyor de la nau o del leny de pendre quin nòlit se volrà, Consolat, c. 274. El patró... per l'interés de salvar l'estiba y els nòlits de la barca, Penya Mos. iii, 200.

|| 3. nàut. Orde i disposició en què es posen el llast i la càrrega dins la bodega. Desfer l'estiba: llevar la disposició ordenada del llast i la càrrega dins la bodega d'un vaixell.

|| 4. Fer estiba: omplir i deixar assaciat, un aliment, per la seva força alimentícia (Mallorca, Menorca). «S'arròs fa estiba: amb un bon plat d'arròs, no importa menjar res més».

|| 5. Munt, conjunt de coses apilotades (Garrotxa, Empordà, Guilleries, Pobla de L., Vallès); cast. montón. Viu de dins una terribla estiba de serps, Febrer Inf. xxiv, 82. Era que el Roig, amagat derrera una estiva de cuyros arrambada a la porta, havia pres per blanch a las ratas, Pons Auca 169.

|| 6. Conjunt de bótes, barrils o altres recipients destinats a contenir vi, oli, etc. (Penedès, Camp de Tarr., Conca de Barberà, Priorat, Val.); cast. pipería. «No tinc bona estiba per a aquesta collita».

|| 7. Senalla o cabàs gran per a transportar o contenir peix o altres coses (Camp de Tarr., Val.); cast. capacha. El lloch era apretat, y tots estaven com a sardinetes en estiba, Rond. de R. Val. 46. Carregada altre cop l'estiva buyda del carro, Querol Her. cab. 340.

|| 8. nàut. Bodega; departament del vaixell, sota coberta, per a depositar-hi el llast i la càrrega; cast. estiva. Escambells amagats com les estibes de les conques dels vaixells, Aguiló Fochs foll. 89. Els altres passetjers... estaven dins la cambra o dins l'estiba, marejats, Penya Mos. iii, 113.

|| 9. fig. Repòs, pau, tranquil·litat de vida (Tortosa). «No tinc estiba a cap banda».

    Refr.—a) «Lo que hi ha en l'estiba és peix, que lo demés és peixquera» (Val.).—b) «L'estiba fa el vi, i el vi fa l'estiba»: vol dir que el contacte íntim influeix mútuament entre coses i persones. (Camp de Tarr.).

    Fon.: əstíβə (or., bal.); astíβa (val.).

    Etim.: derivat postverbal de estibar. 

Estiba

-No és pas per això. És que a Biba, què vols que t'hi digui, els colors, la línia, tot molt xuli, sí. Et poses una peça i tothom et diu: D'on és? I has de dir: de Biba, és clar! Però jo ja me n'he cansat, de xoriçar tota una santa tarda i arribar ben carregada a casa, passar comptes i veure que has fet gènere per una estiba considerable de lliures. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 24.).

ESTIMBALL m. 

Lloc per on es poden estimbar; cast. despeñadero. A la primera empenta que li dóna, | lo capbussa i rebat per l'estimball, Canigó vii. Ja no hi havia més que un estimball d'enderrocs, Ruyra Parada 137.

    Fon.: əstimbáʎ, əstimbáј (or.); astimbáʎ (occ.).

    Etim.: derivat de estimbar.

I va mirar el comissari als ulls, sabent que aquell moment era culminant perquè estava caminant al límit de l'estimball i el plaer que sentia davant del perfil era magnífic. Riu-te'n de, de... de... No ho sé, però riu-te'n.   (Jaume Cabré. Quan arriba la penombra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2017. ISBN: 97884475886701. 282 pp. Pàg. 233.).

ESTINTOLAR v. tr. 

Apuntalar; posar una cosa de manera que una altra la sostingui en una posició no horitzontal, impedint que caigui (Olot, Empordà); cast. apuntalar, apoyar. «Per alçar-me m'havia d'estintolar en el bastó». «El qui no es pot tenir dret, s'estintola a la paret». «La vella s'estintolava amb la seva filla». «Estintola't amb el que has menjat, que no me n'has pas convidat»: es diu a un qui per mandra s'estintola amb una altra persona (Palafrugell). Ve a estintolar a la barana d'un terradet el seu tauló, Ruyra Parada 117. Hagué d'estintolar-se a la paret per no caure, Pous Nosa 188.

    Fon.: əstintulá (or.).

    Var. form.: estantolar, estontolar.

    Sinòn.: estalonar, apuntalar, apoiar (castellanisme), recolzar.

    Etim.: del llatí *stantŭlare, ‘fer estar dret’

Els arquers anaven armats amb uns arcs de mida considerable i unes fletxes letals. Saareb va acompanyar Paar fins al taller de les coves, on les feien. Eren unes armes que s'encarregaven de fer minuciosament. Estintolades a la paret perquè s'assequessin i ben arrenglerades, hi havia una sèrie de branques de llimoner i de teix, especialment flexible i resistent.(Martí Gironell. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 243).

Alicia tenia rodesa de cap i va estintolar-se a la paret.(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 160.).

Durant una estona Paul no contestà; es girà de costati, amb el braç recolzat a terra, estintolà el cap amb la mà. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 339.].

Estintolat

Els èxits d'en Karl en aquests exercicis no eren res de l'altre món, però aprenia moltes exclamacions de queixa en anglès que, durant aquestes lliçons, llançava sense respirar al professor d'anglès, estintolat als muntants de la porta, mancat de son com de costum. Però, quan arribava en Mack, tot l'enuig de l'equitació desapareixia de cop. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 38.].

ESTIREGANYAR (més dial. estiregonyar). v. tr. 

Estiregassar (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Lluçanès, Plana de Vic, Vallès, Camp de Tarr.); cast. estirar, estirazar. Duas ratassas... rosegant greixos y estiraganyant pelleringas, Pons Auca 169. Cansat d'estiragonyar per tot cantó, cridava, Caseponce Contes Vallesp. 144.

    Fon.: əstiɾəɣəɲá (Lluçanès, Plana de Vic); əstiɾəɣuɲá, əstiɾɣuɲá (Rosselló, Cerdanya, Torelló).

    Etim.: derivat intensiu de estirar.

El Sidret, tot prement la cullera dins del pot amb el dit gros, es mirava la Raquel que plorava. La Cèlia estireganyava el braç de la seva germana mentre li deia que callés. I com més li deia que callés, la Raquel més plorava. El Sidret s'acostà al Jaume.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 50.).

I la Raquel se'n va anar. Se sentia estireganyada per la mà de la seva germana mentre caminava de pressa per poderli seguir el pas. Van deixar enrere les mongeteres, les tomaqueres que començaven de florir, l'era dels enciams, la dels pebroters i les alberginieres i les mates de maduixeres. Van passar per davant del galliner. Quan van ser tocant a la prunera, es va girar per fer adéu al Sidret. I llavors, la Raquel, deixà anar la mà de la Cèlia.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 58.).

Al cap d'una estona, vaig destruir la carta i vaig anar a la meva habitació, i em vaig posar a barrinar, i em vaig esborrifar els cabells i em vaig emprovar bata de color porpra i vaig gemegar serrant les dents i, de sobte-de sobte, senyors del jurat, em va apuntar a flor de llavis un somriure dostoievskià (a partir del rictus que m'estireganyava la boca) com un sol terrible i remot. Em vaig imaginar (des duna perspectiva nova i en condicions de perfecta   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 71].

ESTIREGASSAR v. tr. 

|| 1. Estirar amb força; cast. estirajar. S'entretenia ab los mollets que penjan de la llumenera a estiragassar los caps del ble, Vilanova Obres, ix, 51. «Aquest mossot sempre estiregassa el gec dels fadrins!»«No l'he estiregassat gaire, aquest fil, perquè no se'm trenqués». 

|| 2. fig. Endurir, avesar als treballs, fatigues, adversitats (Mall.). «Ja s'estiregassarà, ja, en es servici! Allà perdrà sa veciadura».

    Fon.: əstiɾəɣəsá (pir-or., or., mall., eiv.); astiɾaɣasá (occ.); əstiɾɣəsá (pir-or., or.);əstiɾiɣisá (men.).

    Etim.: derivat intensiu de estirar.

En Ronald Niedermann se sentia estiregassat entre dues voluntats.Una opart d'ell volia tornar-hi a torçar-li el coll. Una altra part volia continuar fugint nit enllà. [Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 760.].

Tots sabeu de quina manera el Senyor ens ha posat a prova aquesta nit, permetent que una part de la fàbrica quedés arrasada per les flames -un ai!, que venia del segon banc de la dreta, li féu aixecar el cap, rabent, i es mirà com el senyor Camps, el mestre, estiregassava els braços del més menut que tenia al costat perquè ell, tossut, es tapava les orelles.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 12.).

Estiregassava

I es posà a tocar la seva cançó de soldats preferida. Tan lentament que el deler tot just despertat de l'oïdor s'estiregassava cap a la nota següent, que en Karl retenia i només amb penes i treballs deixava anar. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 69.].

1. ESTOC m. 

|| 1. Espasa prima, amb la qual sols es pot ferir de punta; cast. estoque. Item duos stochs, doc. a. 1388 (BSAL, xi,150). Lexant l'estoch | vos cenyiu fulla, Spill 2768. Y ab darts y ses llances, estochs y grans aches, Brama llaur. 127. Ressona | ple el castell d'Arrià d'estocs i llances, Canigó ii. 

|| 2. ant. Cop de punta d'espasa o d'arma similar; cast. estocada. Tant hi féu, que no era nul hom qui als seus estochs se pogués acostar, Muntaner Cròn., c. 113. Com les galees se foren mesclades, vaérets estochs de bordons e de espases e colps de maces donar, ibid. 261. 

|| 3. Bastó buidat que conté una fulla d'espasa per a portar-la d'amagat; cast. estoque. 

|| 4. Caragol portàtil, amb maneta, que serveix per a treballar peces delicades (Barc.). 

|| 5. Peladeta que es fa a la terra de damunt de la sitja de carbó i que deixa sortir massa fum, de manera que, si no la tapen, es fa malbé la sitja (Esporles).

    Fon.: əstɔ́k (or., bal.); estɔ́k (occ., val.).

    Intens.: estoquet (Un stochet daurat, doc. a. 1519); estocàs.

    Etim.: del germ. stock, ‘bastó’.

2. ESTOC m. 

Quantitat de mercaderies que hi ha dins magatzem o en el mercat; cast. estoc.

    Fon.: əstɔ́k (Barc., Palma); estɔ̞́k (Val.).

    Etim.: pres modernament de l'anglès stock, mat. sign.

Estoc (s. XVII): Ropero, en castellà, dita així perquè penjava de la roba de La Verdadera Destreza és a l'escola d'esgrima que ensenya com utilitzar-la i només requeria l'ús d'una mà. (Pere Puig. Cavaller per un dia. Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 65.).

ESTOFA f. 

|| 1. ant. Roba, i especialment la de llana o seda; cast. estofa. Soltà l'altra mà de la atxa... e posàla-y en l'altra part entre la galta e la estofa del bacinet,Tirant, c. 73. Unas faldillas de estofa, doc. a. 1769 (arx. de Montblanc). Tapissarias de estofa comuna, Tar. preus 66. La daurada flonjor dels vells de llana | que, al torn filats, estofa donarà, Salvà Retorn 47. 

|| 2. Matèria de què es fa una cosa; cast. estofa, materia, tela. «Tots sou dolents; de la mateixa estofa». «Es gent de baixa estofa». 

|| 3. Bona qualitat i major cos d'una cosa, especialment d'una tela. Porteu-me-la del meu llit qu'és roba de més estofa, cançó pop. (ap. Milà Rom. 4). 

|| 4. fig. Pompa, estufera; aspecte magnífic, superbiós (Mall., Men.); cast. pompa. Un turch de molta estofa que fuma recolzat demunt catifa, Ignor. 33. Vat aquí ses fantasies | de s'estofa que tenies | a ne què t'han arribat, Sarol Gloses 74. «Com te veig amb tanta estofa, | te mir i no et puc tocar; | que just ets una carxofa | collida d'es carxofar» (cançó pop. Men.). «Creu-me: tu duus massa estofa!»

    Fon.: əstɔ́fə (or., bal.); estɔ́fa (val.).

    Etim.: del germ. *stopfa, ‘matèria, tela’.

—En té l'estofa —deia sempre en Garp a la Helen—. En té les qualitats i també té l'abrandament. I crec que tindrà resistència.

La Helen no va entrar en l'esmentada «resistencia» perquè temia que en Garp l'hagués perduda. Estava convençuda que ell també tenia l'esto­fa i l'abrandament necessaris, però havia agafat un camí limitat —havia estat mal aconsellat— i només la resistencia el podria fer créixer en totes direccions.   [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 388.] .

ESTÒLID, -ÒLIDA adj. 

Nici; cast. necio, estólido. Fada, estòlida y massa argullosa y presumint més que no deu, Peccador remut, 28 (ap. Aguiló Dicc.). (És paraula d'ús purament literari).

    Etim.: pres del llatí stolĭdum, mat. sign.

Hyacinth i la seva companya s'assegueren als seus llocs amb extrema puntualitat, abans que el teló s'alcés per deixar veure La perla del Paraguai. Gràcies a l'ànsia de Millicent per no fer tard, hagueren de sofrir les inconveniències que havien constituït la seva objecció principal anar a la platea: hagueren d'esperar vint minuts a la porta del teatre, estrets entre una gentada estòlida, fins que fou l'hora oficial d'obrir. Millicent, amb el cap descobert i plena de blondes, tenia una aparença esplèndida, i a Hyacinth l'omplia d’un orgull de possessió juvenil i ingenu, en tots els aspectes, excepte a causa de la seva tendència, mentre els era negada l'entrada, a fer sentir els colzes als seus veïns i a fer comentaris sarcàstics i en veu alta sobre la situació.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 125.].

-¿Voleu dir, Mr. Jukes, que algun cop us han embolicat el cap amb una flassada de llana? ¿I per què us ho van fer, això?

-És un dir, senyor -féu Jukes, estòlidament.

-      Trobo que dieu unes coses molt estranyes! Què és això d'un sant que renegui? No hauríeu de dir aquests disbarats. ¿Quina mena de sant seria, si renegava? No pas més sant que vós, sospito. ¿I què té a veure una flassada amb això... o amb el temps que fa? A mi la calor no em fa pas renegar, oi? Això és mal caràcter i prou. I no vull que par­leu així!  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 33].

1. ESTOMACAR v. tr.

Carregar, molestar greument; fastiguejar; cast. cargar, fastidiar. De les dites prerrogatives a nosaltres fetes, són molt stomacats e's tenen per agraviats los portugaleses, doc. a. 1416 (ap. Balari Dicc.). Aquestes coses a la llarga ve que estomaquen, Ruyra E-Ch 15. N'havia sentidas moltas y no s'estomacava per tant poca cosa, Rev. Cat. iv, 84.

    Fon.: əstuməká (pir-or., or.).

    Etim.: del llatí stomachari, ‘irritar-se, fastiguejar-se’.

2. ESTOMACAR v. tr.

Pair, en sentit metafòric; sofrir, suportar (or., occ., val.); cast. aguantar, sufrir. «Aquesta dona tan xafardera, no la puc estomacar».

    Fon.: əstuməká (Rosselló); astomaká (Ll.); əstuməɣá (Empordà); astomeɣá (Gandesa, Tortosa, Maestr.).

    Etim.: derivat de estómac.

3. ESTOMACAR v. tr.

Apallissar, pegar un fart de llenya; cast. apalear, vapulear. La Pepeta... ab ells jugava, encarant-se ab els espigats y estomacant als atrevits, Pons Auca 6.

    Fon.: əstuməká (or.); astomaká (occ.).

    Etim.: derivat de tomaca (=tomàquet)?

La senyora Bertrand, estomacada, conscient que vivia una estona única. no deia res. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 252.).

ESTOPEJAR v. 

|| 1. tr. Calafatejar amb estopa; cast. estopar. 

|| 2. tr. Aplicar una tela o esponja mullada d'aigua o d'altre líquid, especialment a un cop o ferida, sense fregar-hi (Mall., Men.); cast. chapotear. «M'he fet un trenc i me l'han estopejat de vinagre». S'en entrà dins una taverna per estopetjar es cop, Ignor. 50. 

|| 3. intr. Semblar estopa; esser blan o filamentós com estopa; cast. ser estoposo.«Aquestes mongetes ja estopegen». «Els bunyols no m'han agradat perquè estopejaven».

    Fon.: əstupəʒá (or., eiv.); astopeʒá (occ.); əstopəʤá (mall.); əstupəʤá (men.).

Fou ella i no la seva mare, que només li aguanta la ribella, la qui estopejà la ferida per fer-la-hi neta i, després de posar-hi un ungüent guaridor que tragué d'un pot petit, la hi embena.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 134.).

ESTORDIT, -IDA adj. 

|| 1. Privat del seny, del bon ús de la raó per efecte d'un cop, d'admiració, de por, etc.; cast. aturdido. Estordits y desconcertats davant d'aquell desgovern crexent, els Pere Llarchs fugien de casa seva, Girbal Pere Llarch 251. (V. estordir || 2). «Vaig romandre estordida de veure amb quina poca vergonya em contestaven» (Mall.). 

|| 2. Eixerivit, llest, viu de potències (Penedès, Camp de Tarr., Tortosa); cast. listo, avispado. Es troba constatat aquest significat en Lacavalleria Gazoph.

    Refr.

—«Mare estordida, cria la filla tullida» (Manresa).

    Fon.: əstuɾdít (or.); astoɾdít (occ.); əstoɾdít (mall.).

Tristany lí ralla la llengua i la posa dins la seva calça. Després, tot estordit per la fumera acre, camina, per beure-hi, cap a una aigua embassada que veia Huir a alguna distancia. Però el verí destillat per la llengua del dragó s'escalfeí contra el seu cos, i , dios les altes herbes que vorejaven tot entorn l'aiguamoll, l'heroi caigué inanimat. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 16.].

ESTOSSINAR v. tr. 

Estossar (Solsona, Penedès).

    Fon.: əstusiná (or.).

    Etim.: derivat de estossar.

ESTOSSAR v. tr. 

Esbaltir; tupar fins a estabornir o fins a matar (Rosselló, Empordà, Vic, Manresa). Si en sortís un llop, prou l'estossaríem En Xaneta i jo, Ruyra Parada 15. L'haig d'estussar a cops d'escombra, Girbal Oratjol 247. Vol matar una vaca... d'un cop de puny su'l cap l'estussa, Saisset Munt de coses, 6.

    Fon.: əstusá (pir-or., or.).

    Etim.: derivat de tòs.

O d'arribar a l' extrem d'estossinar-lo.

Dubtava entre totes dues possibilitats, però de sobte va tenir la curiositat de saber en què estava treballant. Aquella mateixa tarda, va anar a comprar quatre coses i va tornar cap a les set, va engegar el seu PowerBook i va activar el programa Asphyxia 1.3.[Stieg Larsson. La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. (Flickam som lekte med elden, trad. A. Vilardell). Ed. Columna, 1º ed. Barcelona, 2009. ISBN: 978-84-664-1004-5. 774 pàgs. Pàg. 212.].

Aquells sí que van entrar a estossar-les sense miraments i elles corrien espaordi­des. La Caridad, encara armada amb l'estaca, va veure que dos milicians colpejaven la seva companya Herminia amb una barra de ferro. La sang se li va encendre quan va veure amb quina fluía descarregaven la ira damunt de la noia que, arraulida a terra, es tapava la cara i suplicava pietat. [Ildefonso Falcones. La reina descalça. (La reina descalza, trad. J. Puig). Ed. Rosa dels vents, 3ª ed. Barcelona2013. ISBN: 9788401354717. 746 pp. Pàg. 524. ].

Pobra Jeanne! Pobra Presidenta! Sí, pobra Jeanne, tan enve­llida ja, tan pansida, que, allà, damunt el seu matalàs, era lluny de saber el servei que li feia. I pobra petita Presidenta, estossi­nada per l'argument la sola evocació del qual —mai no sabria per què— va tenir el poder miraculós de calmar tots els ardors.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 86.].

No arribava, ni de bon tros, al nivell del meu cosí Bezsonov però, almenys, era alt i fort. En Yann Bretel, capità i porter de l'equip baixet i nyicris, amb prou feines hauria pogut estossinar un canari en un combat lleial.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 201.).

Quan vaig revelar a en Daniel la delicadesa del seu vela amic, el va estossinar. Durant els quatre darrcrs mesos de 1'any universitari, els dos minyons es van quedar a la mateixa cambra sense parlar-se. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 223.).

De seguit ens vam desplaure mútuarnent. No parava de fer-me reflexions desagradables. Cree que a la vida civil l'hauria estossinat. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

Ens vam tornar a veure a París al desembre del 1986 arran de les vagues estudiantils. Per un carrer del Barri Llatí, la policia va estossinar fins a la mort Malik Oussekine, un estudiant algerià amb una insuficiència renal crònica.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 336.).

ESTRABUL·LAT, -ADA adj. 

Mancat de seny, que obra amb precipitació i sense considerar les coses que fa (Mall., Men.); cast. alocado.

    Fon.: əstɾəbuɫɫát (Mall.); əstɾibuɫɫát (Menorca.).

    Intens.: estrabul·ladet, -eta; estrabul·ladot, -ota; estrabul ladíssim, -íssima.

El déu el tractaria amb un apassioat afecte, imperatiu i tendre alhora, i l'emplenaria, per assossegar-lo, de delicades atencions. Jacint coneixia, però, el seu destí, perquè el déu era poderós, força estrabul·lat, i el seu tarannà comportava, per tant, un gros perill. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 73.).

ESTRAFER v. tr. 

|| 1. Imitar; fer una cosa procurant fer-la semblant a una altra; cast. remedar. «El noi sap estrafer tots els xants dels aucells». «Aquest xicot estrafeia el senyor rector quan predicava, i el seu pare l'ha renyat». De bruixes i dimonis com estrafent un joc, Canigó i. En tendres bels... els dos toyssons bé s'estrafeyen,Oliver Obres, i, 244. Com escau al rei moure sos membres | ... | per estrafer la dansa de les fembres | de la casta més vil!, Alcover Poem. Bíbl. 68. 

|| 2. Canviar, procurar desfigurar una cosa perquè sembli que és una altra; cast. desfigurar. An axò li hauríem pogut aplicar un adagi estrafentlo un poch, Ignor. 51. Li estrafeien el rostre amb l'anguilejament de llur curs, Pons Com an., 160.

    Fon.: əstɾəfé (or.); astɾafé (occ.); estɾaféɾ (val.).

    Conjug.: segons el model fer.

    Sinòn.:— || 1, escarnir, imitar;— || 2, contrafer.

    Etim.: d'un verb llatí *extra-facere, ‘fer més enllà, fer defora’, format probablement per canvi de la partícula inicial de contra-facere ‘contrafer’, adoptant-se la preposició extra en lloc de contra.

Tristany sabia d'infant l'art d'estrafer el cant dels ocells bosquerols; a pler seu, imitava l'oriol, la malle-renga, el rossinyol i tota la gent alada; i de vegades, damunt les bran­ques de la barraca, vinguts a la seva crida, ocells nombrosos, amb el coll inflat, cantaven llurs lais dins la llum. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 50.].

ESTRÀGULES

Un xacal, Des Pereires! Una bèstia ver inyasal Necessita l'ombra més fosca! Els matolls inextricables! na mica de llum el fa fugir! Jo n'encendré, Des Pereires, que umini les seves baixeses! Vagi amb compte, perillós espècimen! Teos! Putrid sobrevivent de la fauna de les estràgules!  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 327.]

ESTRÀMBOL, -OLA adj. 

Estrambòtic. Homes de totes les edats... feien un eixam bigarrat, estràmbol,Caselles Mult.87.

Cosa de bruixes els semblava que ni el Sol ni la Serena haguessin colrat aquella cara, aquell coll i aquells braços, com se colren els de tothom. Però, era tan estràmbola en tot, aquella dona del dimoni!...(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 86).

ESTRENYECAPS m. 

|| 1. Gorreta de roba blanca que es subjecta amb unes vetes del clatell al front, i que es porta per a dormir (or., occ.); cast. gorro de dormir. Però el seu elm és l'estrenyecaps, i el fòtil més guerrer amb el qual podria armar el seu braç és un paraigües, Carner Bonh. 178. 

|| 2. Gorreta de roba blanca que duen els nens petits (Bonansa, Pont de S.).

    Fon.: əstɾɛɲəkáps (or.); astɾeɲekáps (occ.).

    Etim.: compost de l'imperatiu del verb estrènyer i el substantiu plural caps.

-Doncs és molt presumida. Diuen que cada vespre, a l'hora d'anar-se'n a dormir, es mira al mirall per posar-se bé l'estrenyecaps.

-I no és casada. Com hi ha món.

[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 49.]

–Per canviar l'estrenyecaps de la teva àvia! Més val que et guardis les monedes senceres... no en tens pas gaires! –exclamà Millicent. [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 207.].

ESTRENU (ant. estrènuu,), -ÈNUA adj.

Valent, elevat de coratge; cast. estrenuo, valeroso. Seguint aquell en tots sos strènuus et bellicosos feyts, doc. a. 1425 (Rev. Biblgr. Cat. i, 140). La fama del strenu caualler Tirant augmentà en triumphant laor, Tirant, c. 150. Les flames que'l animós sobre tots estrenu caualler hauia lançat a les ja cremants naus gregues, Corella Obres 21. Dels màrtyrs seguireu los strenus passos, Gaspar Verí (ap. Bover Bibl. ii, 501).

    Fon.: əstɾέnu (Barc., Palma); estɾénu (Val.). Es paraula d'ús purament literari.

    Etim.: pres del llatí strenŭu, mat. sign.

On es declara la causa de la reunió de tants d'animals. La causa i ocasió de la reunió de tants d'animals era perquè llur rei era mort no feia gaire; el qual havia estat un noble lleó, molt savi, de gran justícia i estrenu i ardit de sa persona. I per les sus dites bondats i virtuts qui ell posseïa, els dits animals, tots en general, i cadascun d'ells en especial, havien estat tan contents de son regnat i li volien tant de bé, i, ensems, li portaven tal amor, que cadascun d'ells hauria volgut que un de sos infants fos mort en son lloc.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 22.).

ESTRIDOR f.

Soroll estrident; cast. estridor, rechinamiento. Dolor e gemegamens e estridor de dens e foc cremant, Gaudal Visio 326. L'exèrcit de corbs... dilata l'estridor de llurs cants, Riber Geòrg. 26.

    Fon.: əstɾiðó (or.). És paraula d'ús exclusivament literari.

    Etim.: pres del llatí stridōre, mat. sign.

Sabia quelcom de la mort per romandre a la intemperie perquè la veu de paper de la ràdio que tenia a la cel·la parlava de tard en tard de gent que moria per quedar-se a la intemperie. Trobava a faltar aquella veu de paper. Trobava a faltar l'estridor de les portes d'acer. Trobava a faltar el pa i l'estofat i els pots de cafè amb llet. Trobava a faltar cardar altres homes a la boca ia l'ull del cul i ser cardat a la boca i a l'ull del cul, i pelar-se-la-i cardar vaques a la lleteria de la presó, actes propis d'una vida sexual normal en aquell planeta, pel que ell sabia. [Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (Breakfast of Champions. Trad. Isabel Llansat). Ed. Laia, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 8476882433. 248 p. P. 161.].

ESTRIDULÓS, -OSA adj.

Que fa estridor; cast. estriduloso. «Respiració estridulosa».

    Fon.: əstɾiðulós (Barc., Palma); estɾiðulós (Val.).

    Etim.: pres del llatí stridulōsu, mat. sign. 

Estridula

Fa tan poc oratge que la roba quedarà encarcarada; en dues hores estarà eixuta, amb la calor que fa. Avui va endarrerida amb la bugada, i encara ha de desherbar el jardí, i ha de collir pèsols per al sopar. Sempre va endarrerida, i sempre li estridula dins el cap la mateixa tonada reganyosa: ara has de brunyir els fogons, ara has de sargir, després has d'emmidonar les cortines. La veu que l'escridassa, tan abrasiva i viva, i tanmateix tan incapaç de fer que s'afanyi, és la d'ella mateixa. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 19.].

ESTRÍJOL (dial. estrígol). m. 

|| 1. Raspall de ferro, fixat a un mànec de fusta, que serveix per a netejar el pèl de les bèsties cavallines o bovines; cast. almohaza. De les bèsties de sella, fre e cabestre, e ab albarda, sa exàrcia... y estrígol e manill, Cost. Tort. IX, vii, 7.Unum arquibanchum trium thecarum, cum uno strigol, doc. a. 1388 (Boll. Lul. xi,31). Un striyol de strijolar, Inv. Pellisso, a. 1486. Si los fehies passar un poch lo estríjol per la esquena seria molt bo, Robert Coch 7. Sense estríjol se't fa el pèl lluent, Sagarra Comte 310. 

|| 2. Ortiga (La Jonquera, Rosselló).

    Var. form.: estínjol, estrínjol (ant. estrinyoll).

    Fon.: əstɾíʒuɫ (Arles, Oleta, Empordà, Olot, Plana de Vic, Vallès, Barc., Men.);astɾíʒoɫ (Tremp, Tortosa); əstɾíʒoɫ (Mall.); estɾíʤoɫ (Sueca); əstɾíɲʒuɫ (Camp de Tarr., Maó); astɾíɲʤoɫ (Tortosa, Cast.); astɾíɲʧoɫ (Val.); əstɾíʒu (Cotlliure, Ribesaltes); əstɾíɲʤoɫ (Valldemossa); əstíɲʒuɫ (Ciutadella); əstɾíɣuɫ (Agullana).

    Etim.: de llatí strīgĭle, mat. sign. || 1. L'accepció || 2 ve segurament d'un creuament deortígola amb estríjol || 1. 

Aleshores, però, Txítxikov va veure que es tractava més aviat d'un majordom que d'una majordoma: si més no, una majordoma no s'afaita la barba, i aquella persona, al contrari, se l'afaitava, i segons sembla ho feia rarament, perquè tota la barbeta i la part inferior de les galtes semblaven un estríjol de filferro, d'aquells que es fan servir per netejar els cavalls a l'estable. (Nikolai V. Cógol. Ànimes mortes (Miórtvyie dushi, trad. Josep M. Güell). Edicions 62, Barcelona, 1984, 1ª ed. ISBN: 84-297-2106-1. 350 pàgs. Pàg. 111.).

ESTRIPAGRUES

—Fora aquesta estripagrues! ¿Això són històries de venir per llevant de taula? Nois! Apedreguem-lo amb borregos, si no vol mudar de caneó. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 242.).

1. ESTRIJOLAR v. tr. 

|| 1. Fregar y netejar amb l'estríjol; cast. almohazar. Que en temps de l'estiu per lo matí..., per gardar aquelles d'escalfament, les estrijolen e nedegen, Ordin. Palat. 52. Un strijol de strijolar bèsties, Inv. Pellisso, a. 1486. Allí les fassa estrijolar e netejar gentilment, Robert Coch 7. 

|| 2. Vestir i adornar curosament (Men.); cast. acicalar. «No t'estrijolis tant, que tanmateix no aniràs a sa festa» (Ciutadella). 

|| 3. fig. Tupar, batre qualcú (Lacavalleria Gazoph.); cast. apalear, golpear.

    Fon.: əstɾiʒulá (or., men.); astɾiʒolá (occ.); astɾiɲʤolá (Tortosa); astɾiɲʧoláɾ (Val.);əstɾiʒolá (Mall.); əstɾiɲʒulá (Maó, Ferreries).

    Etim.: del llatí strīgĭlare, ‘rascar’.

Malgrat aquesta defensa del dret de les dones a treballar, l'autora accepta que «Certament no es gaire estètic en les dones estrijolar y enganxar la Cocotte, discutir -o disputar- amb els clients, suportar les fatigues, les cosses i els polissons... Mes ja sabeu fins a quin punt les professions femenines son acaparades pels homes (modistes, saltataulells, etc.)» (Laura Casal-Valls. Del treball anònim a l'etiqueta. Ed. Dux, 1ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-939650-6-8. 176 pàgs. Pàg. 61).

La freda rosada, com una pinta cruel, estrijolava la pell bruna dels cavalls i els seus renills venien de les clarianes properes com una crida adolorida a la recerca de sostre i estable. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 76.].

ESTRITLLAR-SE v. refl. 

Asserenar-se el cel, netejar-se de núvols (Berguedà, Ripoll, Lluçanès, Plana de Vic); cast. despejarse. «Fa un dia ben estritllat». S'estritlla la carena, Dolç Somni 36.

    Fon.: əstɾiʎʎá (or.).

    Etim.: incerta. Podria venir del llatí strīgĭlare, ‘fregar, rascar’.

de negocis vermells; / el cel s'estritlla, mira: / cremen els pins pel sorral caminen / enamorats volàtils.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 197.).

ESTROPADA f. 

|| 1. Cop d'estrop, de corda; cast. cordelazo, azote. Car mil estropades ni la pedra blaua, | jamés bastarien a fer-me negar, Proc. Olives 725. 

|| 2. L'esforç dels remadors en vogar, que fa moure l'embarcació; cast. estrepada. Una brunor lluminosa com la de la fusta dels rems quan, amarats d'aygua, lluhen un moment, ferits pel sol, després de l'estropada, Girbal Pere Llarch, 91. 

|| 3. Moviment fort, sobtat i violent, que fa una cadena o cap que llavora, com una amarra de vaixell, per efecte de la maror o de la força del vent (Barc.). 

|| 4. Embranzida que pren una embarcació en marxa (or., bal.). Barca de bona estropada: la que camina molt, que fa molta via. «Quina estropada que porta aquella xaica!»La mar va calmar un poch, es barco va minvar s'estropada que duya, A. Ruiz Pablo (Catalana, vi, 39). 

|| 5. Envestida, arrencada forta d'un vehicle, d'una persona, d'un animal; cast. embestida, tirón. «Estira bé, que en un parell d'estropades més ho farem seguir». 

|| 6. Batzegada, estrebada; moviment violent, generalment per a acometre o per a lliurar-se d'una subjecció (Calasseit, Tortosa, Val., Men., Eiv.); cast. sacudida. Li anava dient a estropades, Moreira Folkl. 248. 

|| 7. Caminada forta, que cansa molt; cansament gros (Mall., Men.); cast. reventón. S'assegueren a les localitats, y an els pochs moments, retut per l'estropada de tot lo dia..., imitava ab èxit el roncar del sollerich, Oliver Obres, v, 218.

    Loc.

—D'estropada: sobtadament. La tramuntana havia caigut i el garbí... entrà d'estropada sacsejant ses veles i arrossegant la nau de costat, Ruyra Pinya, ii,58.

    Fon.: əstɾupáðə (or.); astɾopáða (occ.); əstɾopáðə (mall.).

-Ja li tenim el peu al col! -cridava en Jordi-. Apa  companys! Una estropada més i el foc és nostre. (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 191.).

ESTUACIÓ f., neol.

Moviment de les ones; cast. estuación.

    Etim.: pres del llatí aestuatiōne, mat. sign. 

Estuacions

En la nostra llengua disposem d'un vocabulari complex per detectar les estuacions i l'exercici de la llibertat. Per exemple tenim mots com franc, independent, emancipat, llibert, autònom, alliberat. (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 8.).

ESTUBA f. 

|| 1. Bavorada; aplicació de vapor d'aigua calent (Tortosa, Maestr.); cast. vaho, vaharada. Tapsus barbatus sie cuyt en ui, e sie'n feyt estuba o foment o emplastre, Tres. pobr. 54. Aprés aquestes purgacions sien fetes stubas ab les herbes dites, Cauliach Coll., ll. vi, d. 1a, c. 2. Preneu un drap gros de lana... e meteu-lo desobre lo cauall..., escampau aygua calenta sobre les pedres... de manera que tota aquella fumositat prenga lo cors del cauall..., e quant haureu feta aquesta estuba..., Dieç Menesc. ii, 29. Estubes: banys calents,Lacavalleria Gazoph. 

|| 2. Bany de vi o aigua bullent, que es dóna a les bótes de vi per netejar-les, estrènyer-les, llevar-los l'agror, etc. (Empordà, Penedès, Camp de Tarr., Tortosa); cast. estufa. 

|| 3. ant. Cambra on es prenen banys calents; cast. terma. Si't designava quantes e quals solempnitats servava per anar a las estubas, Corbatxo 57. 

|| 4. Habitació molt calenta o abrigada; cast. sudadero, estufa. 

|| 5. Aparell per a escalfar una habitació; cast. estufa. Estuba, espècie de petita fornal pera escalfar un aposento, Lacavalleria Gazoph. 

|| 6. Cambreta amb un finestró, on els confiters posen les confitures perquè tinguin una escalfor graduable i s'assequin en poc temps (Mall.). 

|| 7. Xafogor; calor ofegadora (Empordà, Olot, Gir., Camp de Tarr.); cast. bochorno. «Quina estuba més forta fa avui!»El sol que estabella al estiu que les pedres de la platja cremen, la estuva baxa recta de ple a ple, Vilanova Obres, iv, 195. Retudes pel llaçament d'aquella estuva carregosa, Pous Empord. 190. 

|| 8. nàut. Estructura especial que presenten les taules o planxes del forro d'una embarcació quan en lloc d'ajuntar els seus cantells, van muntades les unes sobre les altres, com les pissarres d'un enllosat (Mall.); cast. tingladillo.

    Fon.: əstúβə (or., bal.); astúβɛ (Ll., Pla d'Urgell); astúβa (Tortosa, Maestr.).

    Var. form.: estufa.

    Etim.: derivat postverbal de estubar.

Rudy podia sentir les seves obscures xerrameques i i provocava una nostàlgia ben igual, es deia amb el mi bullent i els cabells enganxats al front en l’estuba de bina, que la que hauria experimentatsi casualmenthaessentit una gravació de les veus d’amics morts, de vells, i molt estimats amics. Oh, déu de la mama, pare nostre totipoderós i que l’has | dat tant si l’hem de creure, fes que la Fanta...  [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 100.].

1. ESTUFAT, -ADA adj.

|| 1. Que ocupa molt d'espai per manca d'atapeïment; cast. ahuecado, esponjado, hinchado. Portant l'estufat vestit de blanca musselina, Rosselló Many. 158. Planta estufada y finestrera, Riber Sol ixent 45. Ets endiots estufats amb plomes de lluentó metàlica, Roq. 1.

|| 2. fig. Envanit, ostentós; que demostra vanitat; cast. hueco, orondo, finchado. «Una figa a sa figuera | mai ha fet nosa a ningú; | i jo, ets estufats com tu, | los decant amb sa granera» (cançó pop. Mall.). «No us enamoreu, fadrins, | de fadrines estufades: | són com ses cols acopades, | que són podrides dedins» (cançó pop. Mall.). Qualque senyora estufada, Aguiló Poes. 108.

    Intens.: estufadet, -eta; estufadot, -ota; estufadíssim, -íssima.

2. ESTUFAT m.

Tupada (or., occ.); cast. tunda, paliza. «Li han dat un estufat que no s'aixecarà de vuit dies!».

3. ESTUFAT m.:

V. estofat.

Estufats

Ja ho veig, ja; el destí m'ha preparat proves molt dures. Però, coratge! Un esperit lleuger ho suporta tot! Un esperit lleuger? Em fa gràcia que m'hagi vingut aquest mot a la ploma. Oh, no et pensis, un xic més de lleugeresa de caràcter em faria l'home més feliç de la terra. I, doncs, què! És a dir, que d'altres, amb llurs migrades forces i escàs talent, passen estufats pel meu davant, tots posseïts de si mateixos, i jo he de desesperar de la meva força i de les meves dots? (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 85.).

Estufat

-Doncs sàpigues que la vaig fundar fa trenta anys. Aleshores tenia un negociet al barri del port i si hi descarregava cinc caixes al dia, ja era molt i me'n tornava a casa tot estufat. Avui tinc els tercers magatzems més grossos del port i aquella botiga ara és el menjador i el dipòsit de material del grup seixanta-cinc dels meus camàlics. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 40.].

ESTUFIT m. 

|| 1. Acte d'estufir (Val.); cast. rociada, espurriada. 

|| 2. Esternut (Biar); cast. estornudo. 

|| 3. Rebuf; expiració d'aire per la boca en senyal d'impaciència o d'enuig (Maestr., Cast., Val.); cast. bufido. El pare, en un racó, es torca els seus ulls seguit seguit, soltant algú que atre xanglot y estufit, Martínez Folkl. i, 66. Vénen ara els saions d'Herodes lluint sangonós espasot, pegant estufits i fent riure a tota la concurrència, J. Pascual Tirado (BSCC, vi, 341).

|| 4. Respost aspre i en to de reny; arrefoll (Val.); cast. tarascada, achuchón.

    Fon.: astufít (val.).

O sigui, que el dia que havia dormit malament, o havia perdut massa calés en una timba, o estava, senzillament, de mala lluna, Brunet castigava els seus incondicionals amb martingales de segona mà o estufits d'atleta remullat, cosa que mereixia per part de la parròquia la més roent de les contumèlies —«gandul!»--, a la qual cosa responia l'atles de l'esfèrica amb un arronsament d'espatlles, com per donar entenent que, en aquesta atrotinada vida, qui més qui menys té dret de tant en tant a fotre el manta. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 86.).

ESTULT, -ULTA adj. 

Nici; mancat de discerniment; cast. estulto, necio. Es veu obligat a explicar a un deixeble estult una lliçó, Ruyra Pinya, ii, 40.

    Fon.: əstúɫt (Barc., Palma); estúɫt (Val.). És paraula d'ús purament literari.

    Intens. superl.: estultíssim, -íssima.

    Etim.: pres del llatí stultum, mat. sign.

Aleshores el Leonardo aparta l'ull de l'esquerda i mira la mare, que gemega i diu coses incohe­rents, aguantada per l'Esperanza. La veu diferent. Com si fos un adult, el Leonardo ja no se sent fastiguejat dels extrems que fa: ara sent compassió de sa mare. I un inconfessat llevíssim menys­preu per les restes fredes i estultes de son pare.(Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 69.).

ESTIREGASSAT, -ADA adj. 

Habituat al treball, a les fatigues, a determinats esforços (Mall.); cast. curtido, baqueteado, acuchillado. «Es nostro director està molt estiregassat; no li fa res fer feina de sol a sol».

Vam sortir a la fosca del barri, feia olor d'abandó dins dels espais que havien de ser zona verda o guarderia i on començaven a aparcarcotxes, la majoria de segona mà. I de sobte, després del descampat, els edificis com vigilants estiregas­sats amb lluernes.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 211).

ESTRÍJOL (dial. estrígol). m. 

|| 1. Raspall de ferro, fixat a un mànec de fusta, que serveix per a netejar el pèl de les bèsties cavallines o bovines; cast. almohaza. De les bèsties de sella, fre e cabestre, e ab albarda, sa exàrcia... y estrígol e manill, Cost. Tort. IX, vii, 7.Unum arquibanchum trium thecarum, cum uno strigol, doc. a. 1388 (Boll. Lul. xi,31). Un striyol de strijolar, Inv. Pellisso, a. 1486. Si los fehies passar un poch lo estríjol per la esquena seria molt bo, Robert Coch 7. Sense estríjol se't fa el pèl lluent, Sagarra Comte 310. 

|| 2. Ortiga (La Jonquera, Rosselló).

    Var. form.: estínjol, estrínjol (ant. estrinyoll).

    Fon.: əstɾíʒuɫ (Arles, Oleta, Empordà, Olot, Plana de Vic, Vallès, Barc., Men.);astɾíʒoɫ (Tremp, Tortosa); əstɾíʒoɫ (Mall.); estɾíʤoɫ (Sueca); əstɾíɲʒuɫ (Camp de Tarr., Maó); astɾíɲʤoɫ (Tortosa, Cast.); astɾíɲʧoɫ (Val.); əstɾíʒu (Cotlliure, Ribesaltes); əstɾíɲʤoɫ (Valldemossa); əstíɲʒuɫ (Ciutadella); əstɾíɣuɫ (Agullana).

    Etim.: de llatí strīgĭle, mat. sign. || 1. L'accepció || 2 ve segurament d'un creuament deortígola amb estríjol || 1.

L’unicorn, en canvi, era fort, honrat, valent, anava impecablement estrijolat, i era també un mariner que no va conèixer mai un moment de mareig. (Julian Barnes. Història del món en deu capítols i mig (A History of the World in 10 ½ chapters) Trad. Marta Bes Oliva. Ed. Proa, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-8256-465-X. 408 pp. P. 28).

1. ESTUFAT, -ADA adj. 

|| 1. Que ocupa molt d'espai per manca d'atapeïment; cast. ahuecado, esponjado, hinchado. Portant l'estufat vestit de blanca musselina, Rosselló Many. 158. Planta estufada y finestrera, Riber Sol ixent 45. Ets endiots estufats amb plomes de lluentó metàlica, Roq. 1. 

|| 2. fig. Envanit, ostentós; que demostra vanitat; cast. hueco, orondo, finchado. «Una figa a sa figuera | mai ha fet nosa a ningú; | i jo, ets estufats com tu, | los decant amb sa granera» (cançó pop. Mall.). «No us enamoreu, fadrins, | de fadrines estufades: | són com ses cols acopades, | que són podrides dedins» (cançó pop. Mall.). Qualque senyora estufada, Aguiló Poes. 108.

    Intens.: estufadet, -eta; estufadot, -ota; estufadíssim, -íssima.

2. ESTUFAT m. 

Tupada (or., occ.); cast. tunda, paliza. «Li han dat un estufat que no s'aixecarà de vuit dies!».

3. ESTUFAT m.: 

V. estofat.

Em fa vergonya de veure els nostres homes estufats amb aquest estúpid humor d'irritar-se per usances contraries a les llurs; els sembla que son fora de llur element quan son fora de llur poble. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 212.].

ESTUP m. 

|| 1. Gran quantitat d'aigua que cau o que corre impetuosament (Empordà, La Selva); cast. avenida, turbión, aluvión. 

|| 2. fig. Gran afluència de gent o d'animals a un lloc; cast. riada, aluvión. Va aprofitar l'entrada d'un estup de pagesos que venien d'un mercat proper,Víct. Cat., Ombr. 

|| 3. fig. Esclat, explosió (de plors, d'un sentiment, d'una passió, etc.); cast. racha, explosión. Seguí un estup de sanglots al desfogament, Víct. Cat. Film (Catalana, ii, 67). L'estup de sorpresa, de gelosia, de rancúnia, Víct. Cat. Mare Bal. 56. L'home se revifà com arborat per un estup rencuniós, Víct. Cat., Cayres 174.

    Fon.: əstúp (or.).

    Var. form. i sinòn.: estuf (|| 3).

    Etim.: de estuf, amb l'alternància f-p que trobem en estufa i estuba.

—Ara ja heu començat: acabeu d’una vegada! I abaixà el cap, com si anés a oir la seva sentència. Passat el primer estup furibund, l'ànima d'En Mitus s'havia replegat, d’un bot, fins a les fronteres més reculades de son ésser; que d’improvís se li havia aparegut al davant, com una ombra, com una fantasma terrorífica: un dubte, una possibilitat confosa de sa desventura.(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 199.).

–Però si ell no vos deia res, l'home! Es revifà, com arborat per un estup rancuniós. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 280.).

ESBALDIR v. tr.:

V. esbandir. 

Esbaldida

Maria Sanmartí i Antoni Clavé tornaren a la capital francesa, un cop «esbaldida llur nostàlgia covada a París», escriu Canyameres, després d'un estiu barceloní «saturat d’aires de ciutat assolellada, de mar blau i de muntanya gerda de pins.» Els lligams amb Barcelona continuaren i l'any següent, els Gaspar, degut a l'èxit de la primera exposició, li'n feren una segona. (Aitor Quiney. Maria Sanmartí i Lali Surós Camps pintores amb una arrel primitiva. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 39.).

EURÍTMIA f. 

Disposició regular i harmoniosa de les línies, dels sons, dels moviments; cast. euritmia.L'eurítmia clara i lleugera d'un vers, Barceló Poes 53.

    Fon.: əwɾítmia (Barc., Palma); ewɾítmia (Val.).

    Etim.: pres del gr. εὐρυθμία ‘harmonia’.

Altrament, en algun indret del globus / hi deu haver algun foll iconoclasta / que amb un sol gest pot restablir l'eurítmia / perquè el món no se'n vagi a fer punyetes. / Per mi i per ell escric aquest poema. (Miquel Martí i Pol. Estimada Marta - Llibre d'absències - Llibre de solituds. Edicions 62, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-297-6997-5. 158 pp. P. 23.).

EUTRAPÈLIC

...primeres produccions escéniques del Vuit-ceras, dialectals, merarnent eutrapèliques o innocentment polítiques, tingueren al Principat un catalitzador d'indiscutible eminència: Pitarra. Frederic Soler (1838-1895), i els seus seguidors foren, en els inicis, hostils a l'esperit «culturalista» dels Jocs Florals i a l'ambició de «literatura» que els Jocs introduïen a la llengua del país. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 103.).

ESVORELLAR v. tr. 

Llevar un bocí de la vora o superfície d'una cosa; cast. desportillar, descortezar, descantillar. Pren un parey de cuyerades a cada ribell, esvorella una mica cada pa, Alcover Rond. ii, 94.

    Fon.: əzbuɾəʎá (or.); əzvoɾəʎá (mall.).

    Etim.: derivat intensiu de esvorar, amb el sufix -ell pres tal vegada per analogia d'altres verbs similars, com esmorrellar, escantellar, etc.

Quan va veure la casa, es va fer una imatge mental de les fotografies icòniques que farien la volta al món. si es demostrava que era el lloc on s'havia capturat l'assassí. La casa del judici Final. Un habitatge modest de dos pisos, construït als anys quaranta, amb els tegells guerxos, finestrons blancs esvorellats i un porxo tort, on hi havia un parell de bicicletes, cadires de plàstic i una barbacoa.[Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 189].

EXCURS

Més fàcil impossible. Peles, desosses, treus el moll de l'os, ratlles, barreges, fons i t'ho carregues. Cada adjectiu que valia la pena, cada verb que emocionava, cada metàfora que pesés més que un mosquit: fora! Cada símil que hagués pogut fer contraure la boca d'un més que imbècil: eliminat! Qualsevol excurs que expliqués la gens interessant filosofia d'un escriptor de primera: desaparegut!  [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 220.].

EXERG m., neol. 

La part d'una medalla, sota l'emblema o figura, on cap o es posa una llegenda; cast. exergo.

    Etim.: pres del llatí exergum, mat. sign.

Cas­tellet i Molas han destacat dos exergs simptomàtics que ador­nen dos números d'«Ariel»: un text del cant VIII de l'Odissea, molt conegut, i un fragment de l'himne Als tebans de Píndar. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 362.).

Exerg (procedència de la imatge: enllaç)

EXHILARANT adj.

|| 1. Que provoca l'alegria; cast. exhilarante. Los ulls de la qual anaven a bell raig de tant riure, talment com si tots los condiments que havia ingerit no haguessin sigut altra cosa que mixtures exhilarants, Víct. Cat., Film (Catalana, ii, 211). La multitud és una cosa exhilarant, Carner Bonh. 22.

|| 2. Que se sent provocat a riure. Sufocat i exhilarant, hagué de violentar-se perquè el noi no li notés la tremolor, Lleonart Cov. 35.

    Fon.: əgziləɾán (Barc.); eksilaɾánt (Val.); əʣiləɾánt (Palma).

    Etim.: pres del llatí exhilarante, part. pres. de exhilarare, ‘donar alegria’.

La tempesta que en Ferguson s'havia imaginat, la gegantesca tempesta doble que es fondria en una de sola quan l'aire del nord i l'aire del sud col·lidissin, ara ja era damunt d'ells, i era fins i tot més gran i més forta del que s'havia esperat. Una tempesta magnífica. Una destral de fúria que esquinçava els cels. Un fenomen exhilarant. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 196.].

EXOFTALMIA f. 

Sortida del globus de l'ull fora del seu centre; cast. exoftalmia.

    Etim.: compost de exo- i del gr ὀφθαλμóς ‘ull’.

-El Mwangaza no és el passat sinó el futur. Tindreu la vos­tra llei justa -replica l'astut Dofí, davant del qual el vell Franco emet un gruny què podria semblar de burla, però potser només s'ha escurat la gorja. Al mateix moment, Haj s'incorpora com una molla i rastreja la taula amb la seva mirada esverada, exoftálmica:

-De manera que es tracta d'un cop d'estat, ¿eh? -pregunta xisclant, fent el fatxenda en francès amb sofisticació parisenca-. Pau, prosperitat, inclusió. [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg. 158].

EXUTORI m., neol. med. 

Úlcera artificial per a procurar una supuració permanent amb un fi curatiu; cast. exutorio.

    Etim.: derivat del llatí exūtum, supí de exuĕre, ‘despullar, desembarassar’.

I tot anacrònica, però que, en Salvat, és una dramàtica sortida, un exutori ideal que el redimeix de la prostració física. (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàg. 230.).

Encara hi ha peix al Loira: tenques, espets i anguiles que creixen fins a proporcions monstruoses amb els residus de clavegue ra i la podridura que baixa pel riu. Quasi cada dia s'hi veuen barques, però gairebé sempre els pescadors llen cen la pesca al riu.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 27.]. 

Jo feia que no.

-Espet.

L'espet és el més intel·ligent de tots els peixos de riu. Tenen unes dents perverses, però són astuts i prudents i només pugen a la superfície si l'esquer és molt bo. Sospiten de qualsevol cosa: una fracció de canvi de tempera tura, la insinuació d'un moviment sobtat... No hi ha cap manera fàcil ni ràpida de pescar-los. A part de la bona ce puguis tenir, pescar un espet vol temps i paciència.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 126-127.]. 

ESPETEGAR v.

|| 1. intr. Fer espetecs; cast. estallar. Un llamp del cel espetegant davalla, Atlàntida, introd. Se sent espetegar la llenya seca que crema, Massó Croq. 96. Llar, hon lo tronch espetega y hon la roja flama llu, Llorente Versos, i, 93.

|| 2. tr. Treure l'escorça dels pins (Penedès).

    Fon.: əspətəɣá (pir-or., or.); aspeteɣá (occ., Maestr.).

    Etim.: derivat de pet amb el sufix intensiu -egar. 

Espetegar

De cop i volta, la Hispaniola va virar a sobrevent. Els flocs van espetegar amb fúria darrere meu; el timó va girar bruscament, i tota la goleta va fer un bot i es va so traguejar de tal manera que em va fer venir mareig; al mateix temps, la botavara major va girar cap a dins, amb la vela cruixint en els bossells, i em va deixar veure la part de sotavent de la coberta de popa. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 229.]. 

ESPEUAT, -ADA adj. 

Molt cansat dels peus; cast. despeado. (V. espeuar || 1).

ESQUIF m.

|| 1. Barca lleugera, que es sol dur dins un vaixell o barca més gran per anar a terra, per a explorar la mar, etc.; cast. esquife. Barques, leüts e squifos de nau, doc. a. 1433 (Mostassaf 298). A obs de la dita nau e de la barcha e del squif de aquella, doc. a. 1459 (Arx. Gral. R. Val.). Senyor, imitant-vos feu donchs que seguexca | l'esquiff de ma vida la via que feu, Passi cobles 94. Lauors Tirant amb la sua galera acostà's a la nau del rey ab un esquif e pujà alt en la nau, Tirant, c. 99. Los minyons... ab tots los esquifs caualcaran les tues mars, Curial, iii, 16.

|| 2. fig. Criatura vivaç, precoç o molt bellugadissa (Olot, Empordà, Maestrat); cast. ardilla, argadillo. «Aquesta criatura és un bon esquif: totes les entén» (Olot). S'usen especialment les formes diminutives esquifet (Maestr.) i esquífot (Palafrugell): «N'hi ha un esquifot, d'aquesta criatura!»«Està fet un esquifet: sempre va i ve» (Morella, Catí).

    Fon.: əskíf (or., bal.); eskíf (val.).

    Etim.: del germ. skif, ‘barca’. 

Esquif

L'espera era angoixant, i es va decidir que en Hunter i jo anéssim a terra amb l'esquif a buscar informació. Els bots s'havien desviat cap a la dreta, però en Hunter i jo vam avançar en línia recta en direcció a l'estacada que indicava el mapa. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 145.].

 ESTAI m.

|| 1. nàut. Corda molt resistent que, encapellada en un arbre o masteler d'un vaixell, i portat en pendent cap a proa, reforça el dit arbre o masteler en sentit longitudinal; cast. estay. Item, quatuor estays, doc. a. 1331 (Capmany Mem. ii, 411).Estai major: el que sosté el pal major. Estai de violí: el que, en lloc de fer-se ferm en el botaló, va fermat a un xunxo damunt mateix de la coberta, a poca distància del propi pal. Estai de cabeça: el que va fet ferm en el top dels mastelers. Estai de perilla: el més alt dels que porta un vaixell, i que arranca, per tant, de l'encapelladura superior. Estai volant: el que no és absolutament ferm, sinó que pot afluixar-se quan convingui per a la maniobra.

|| 2. Vela que va fermada a la corda anomenada també estai (Amades-Roig Naveg.).

|| 3. Pal amb tres peus, o clavat a un bigalot, on els fusters penjaven el llum de ganxo les hores que treballaven de vetllada, que era de Sant Miquel fins a Sant Josep (Val.).

|| 4. ant. Peu de sosteniment d'un objecte? Uns fornells de ferre de tres stays per cuynar, doc. a. 1422 (ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: əstáј (or., bal.); estáј (val.).

    Etim.: de l'anglo-saxó stag, mat. sign. || 1 (cf. Meyer-Lübke REW 8216). 

Estai

Jo era a la cresta d'una onada i la goleta baixava cap a mi sobre l'onada següent. Ja tenia el bauprès sobre el cap quan em vaig posar dret, vaig fer un salt i el coracle es va enfonsar sota l'aigua. Vaig aferrar-me amb una mà a la botavara del floc i vaig col·locar un peu entre l'estai i la braça; i, mentre era allà penjat i panteixant, un cop sord em va indicar que la goleta acabava d'envestir el coracle i l'havia fet a miques, i que em quedava a la Hispaniola sense cap possibilitat de tornar enrere. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 209.].

 1. ESTUFAT, -ADA adj.

|| 1. Que ocupa molt d'espai per manca d'atapeïment; cast. ahuecado, esponjado, hinchado. Portant l'estufat vestit de blanca musselina, Rosselló Many. 158. Planta estufada y finestrera, Riber Sol ixent 45. Ets endiots estufats amb plomes de lluentó metàlica, Roq. 1.

|| 2. fig. Envanit, ostentós; que demostra vanitat; cast. hueco, orondo, finchado. «Una figa a sa figuera | mai ha fet nosa a ningú; | i jo, ets estufats com tu, | los decant amb sa granera» (cançó pop. Mall.). «No us enamoreu, fadrins, | de fadrines estufades: | són com ses cols acopades, | que són podrides dedins» (cançó pop. Mall.). Qualque senyora estufada, Aguiló Poes. 108.

    Intens.: estufadet, -eta; estufadot, -ota; estufadíssim, -íssima.

2. ESTUFAT m.

Tupada (or., occ.); cast. tunda, paliza. «Li han dat un estufat que no s'aixecarà de vuit dies!».

3. ESTUFAT m.:

V. estofat.

Estufat

Mentre jo assaboria les seves paraules i no parava de somriure, més estufat que un gall sobre una tàpia, ell va allargar de sobte la mà dreta per darrere l'espatlla i vaig sentir el xiulet d'una cosa que sortia disparada. Vaig no tar un cop i una fiblada molt intensa, i em vaig quedar amb l'espatlla clavada al pal. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 226.].

ESVORELLAR v. tr.

Llevar un bocí de la vora o superfície d'una cosa; cast. desportillar, descortezar, descantillar. Pren un parey de cuyerades a cada ribell, esvorella una mica cada pa, Alcover Rond. ii, 94.

    Fon.: əzbuɾəʎá (or.); əzvoɾəʎá (mall.).

    Etim.: derivat intensiu de esvorar, amb el sufix -ell pres tal vegada per analogia d'altres verbs similars, com esmorrellar, escantellar, etc. 

ESVORELL m.

Efecte d'esvorellar; tros llevat o desprès de la vora o superfície d'una cosa; cast. desportilladura.

    Fon.: əzbuɾéʎ (or.); azboɾéʎ (occ.); əzvoɾéʎ (Mall.).

    Etim.: derivat postverbal de esvorellar. 

Esvorell

La Hispaniola gronxava suaument, submergint el bauprès de tant en sant i aixecant un esvorell d'escuma. Tot anava vent en popa i regnava una alegria general, perquè ja estava a punt de concloure la primera part de la nostra aventura. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 99.].