J

JACONÀ m. 

Teixit fi de cotó, blanc o estampat, que s'usava molt en el segle passat i principis del present per a roba d'ús, especialment per a vestits d'infant (or., occ., men.). Hi entrava també la llana | en robes d'ús casolà; | mes no la columbriana, | ni calamàndria ni pana, | calicó ni jaconà, Ballester Gloses (Rev. Men. març 1923). Els botiguers desen a correcuita els jaconàs i els sargils, Caselles Mult.30.

Els botiguers desen a corre-cuita el jaconàs i els sargils; les carnisseres despengen els trossos de vianda i els fiquen dins de seguida...(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 170.).

JACO m.

|| 1. Peça de vestit d'home, que no arribava més avall de la cintura; cast. jaco. Jaco de malla: Lorica, Pou Thes. puer. 117. Jaco, o sayo de pagès; vestidura de pagès: Villaticum sagulum, Lacavalleria Gazoph. Cuyrasa o jaco de malla, doc. a. 1578 (Hist. Sóller, i, 933).«A Porreres diuen jaco; | a Felanitx, es jaquet; | i a Campos, es bombet; | ¿quin nom trobau es més guapo?» (cançó pop. Mall.).

|| 2. Pallissa, tupada (or., occ., bal.); cast. tunda, paliza. «Li ha donat un jaco terrible». «Mereixes que et doni un fart de jaco» (o «de geco»). Me li ventà un jaco, Pons Auca 163.

    Fon.: ʒáku (or., men.); ʤáko (occ.); ʒáko (mall.).

    Etim.: de l'àrab xakk, ‘cota de malla’, segurament per via del castellà jaco.

Una fart de jacos! Com a metge i com a militar, m'insultava en un argot ri­quíssim. Així, en boca seua, una persona no es cobria de ridícul sinó de pixum.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 106.).

JAIA

Aquell matí, d'hora, en César s'havia aixecat de molt mala jaia, amb un mal de cap horrorós. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 74].

Doncs, si no era allí dintre a on passava la nit... ¿a on llamps de Déu dormia, el gran janfúmer?-Al ras no podia ser, amb les glaçades i les mullenes que feien. A l'hostalet de Puiggraciós tampoc, perquè ja s'havia anat a preguntar-ho als ermitans, i els ermitans havien dit que no. Com més anava, el misteri de la vida d’aquell home, més fondo esdevenia i tenebrós. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 24).

JAQUIR v. tr. 

Deixar (en tots els seus significats); cast. dejar. Tuum nepotem cui tu iachiràs aut testabis tuum uicecomitatum, doc. a. 1088 (RLR, iii, 282). Lo lop jaquí l'anyell e occís e deuorà la pastoressa, Llull Felix, pt. i, c. 2. Neguna vegada no iaquesca la sua caxa oberta, Consolat, c. 59. Qui pensa en bé, coué que n'obre, e qui pensa en mal, coué que se'n jaquesqua, Jahuda Dits, c. 10. Senyor, no jaquesques la mia ànima en infern, Metge Somni i. No'm jaqueix temps per veure'l que serà, Ausias March lxxviii. Y gequint al petit que ronxés, Víct. Cat., Sol. 38. I envers els pares que jaquia | s'alça de nou amb cor ardit, Carner Monj.54.

    Fon.: ʒəkí (pir-or., or.); ʤakí (occ.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Var. form.: gicar.

    Etim.: com el prov. jequir, mat. sign., sembla venir d'un verb germànic jehjan, ‘dir, parlar’; però ni l'evolució fonètica ni la semàntica són clares (cf. Meyer-Lübke REW 4580).

Tristany tornà a prendre la reina: des d'ara, ella ja no sent cap mal. Ell li tallà les cordes dels braços, i, jaquint el pla, s'endinsaren per la forest del Morois. Allí, dins els grans boscos, Tristany se sent en seguretat com darrera la muralla d'un fort castell.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 46.].

JARGOT m.

Argot, llenguatge no apte per a la literatura. Los sabis que han volgut fer del nostre idioma un pobre patuès, un vil jargot, Jocs Fl. 1876, pàg. 52.

Ha publicat una desena de llibrets breus (cinc dels quals ja es troben en castellà, editats per Herder), amb títols amb grapa, capítols que semblen articles de suplement cultural, gairebé fascicles col·leccionables, sense concessions a l'acadèmia: assajos que fan de bon llegir, que eviten el jargó, i amb referente on el lector s'hi troba reflec­tit.   ( Entre Berlín i Seül. Manel Ollé. Art. revista L'Avenç, núm. 410, març 2015. Pàg. 50.).

JAUPAR v. intr. 

Lladrar (Rosselló, Vallespir, Conflent, Cerdanya, Alt Empordà, Garrotxa). D'hont creya ohir les tres gosses jaupar, Alm. Ross. Cat. 1923, 30.

    Fon.: ʒəwpá (pir-or., or.).

    Etim.: onomatopeia de ʒáp, crit del gos.

Jaupar (enllaç)

La tia posseïa una femella cocker marró, deliciosa i divertida. Li havia posat Séccotine, nom d'una marca de cola famosa a França. No bordava quasi mai. Només jaupava per participar de l'alegria comuna i subratllar a la seua manera un acudit. L'oncle Anatole havia simpatitzat amb la gosseta en adonar-se que només comprenia la nostra llengua. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 53.).

Els gossos jaupaven i jo, enmig de les roselles i de les males herbes, respirava el mateix aire que ella. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 419.).

JANFÚMER

JEIA f.

|| 1. Manera de jeure, d'estar en el llit o jaç; cast. yacija. La pobre Denisa... tota sola en aquell ample llit, ni sabia acomodar-hi la jeia, Pons Com an. 13. Tenir bona jeia, o mala jeia: tenir una manera tranquil·la o agitada de dormir. El vespre abans, el jove fou pres de desvel·lament y mala jeya, S. Galmés (Jocs Fl. 1912, pàg. 164).

|| 2. fig. Manera com una persona sol tractar les altres. Home de bona jeia: home tractable, que es porta bé amb els altres. Home de mala jeia: home de mal geni, que suporta malament el capteniment d'altri. Com un déu de bona jeia que baixa del tabernacle, Caselles Mult.67.

    Fon.: ʒέјə (or.); gέјɛ (Ll.); ʒə́јə (Mall.); ʒə́ə (Ciutadella).

    Etim.: contracció de jaïlla (<llatí iacilia), mat. sign.

El seu caràcter bonatxàs arribava gairebé al nivell de la imbecil·litat: els ho­mes en feien el que volien; no tenia ni una unta d'iniciativa en el seu caràcter, que era de bona jeia i fàcil de convèncer. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 60].

JEREMIADA f.

Lamentació exagerada o importuna; cast. jeremiada.

    Etim.: derivat de Jeremies. 

Jeramiades

Vaig preguntar de totes maneres amb veu tímida si havia expulsat ja tota la placenta sencera. Les mans de la filla, pàl·lides i blavoses a les puntes, penjaven de cada costat del llit, bolcades. A la meva pregunta, fou la mare qui un altre cop em va respondre amb un al·luvió de jeramiades fastigoses. Però reaccionar era, després de tot, bon tros massa per a mi. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 293.].

JIPI

Barret de palla.

El vèiem marxar caminant tranquil, content, amb el jipi de palla, escopint els pinyols. Elegant i inútil, com sempre va ser. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 26).

1. JÓC 

Anar o esser a jóc: anar a dormir o esser en el lloc on acostumen dormir; es diu pròpiament dels ocells i aviram, i per ext., dels altres animals i de les persones.Ara els ocells se n'han anat a jóc, Carner Lluna 51. L'aviram és a jóc en els corrals, Ruyra Flames 141. Buscar jóc: cercar lloc bo per a dormir. Amb la nit que feia, sempre pitjor, calia buscar jóc de totes maneres, Víct. Cat., Ombr. 21. No arribarà pas a jóc: es diu d'un infant o jove molt malaltís (Empordà).

Jóc: poblet del Conflent (pronunciat ʤúk).

    Fon.: ʒók (or.); ʤók (occ., Maestrat).

    Etim.: del fràncic juk, ‘pal on es posen les gallines’ (cf. Meyer-Lübke REW 4611).

2. JÓC, JÓCA adj. 

Jup, acotat; cast. bajo, gacho (Labèrnia, Bulbena Diccs.).

El noi duia els cabells rossos de color de palla amagats sota un capell de vellut verd i tenia els ulls encesos de sang per falta de son. La Lucrècia sabia que en Jofré havia demanat anar-se'n a jóc ben d'hora i, per tant, li va semblar estrany que anés vestit amb robes netes, com si es disposés a sortir, però abans que tin­gués l'oportunitat de preguntar-l'hi, el seu germà va començar a parlar, talment com si algú li hagués de treure les paraules a la forca.  [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 369].

JOCUNDITAT f.

Qualitat de jocund; alegria plàcida; cast. jocundidad. Dels béns dels altres creix y aumenta quant se fa ab jocunditat y alegria, Eximenis Scala. Ab la qual música induïxch a jucunditat los qui caminen, Isop Faules 18.

    Etim.: pres del llatí iucunditāte, mat. sign. 

Jocunditat

A mesura que s'apropava el dia de la cerimònia, el cor se m'encongia, fos de covardia o de pressentiments. Però vaig amagar les meves emocions tot aparentant una jocunditat que omplí de somrisos i de joia el rostre de mon pare, però que no enganyà pas gaire l'esguard constant i precís d'Elizabeth. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 174.].

JOGAIRE

• 1. Persona que joga. Sinònim Jugador. (ENLLAÇ)

Ja sabes que m'interessa pas cap bri. 

Per canviar de conversa, van parlar d'esport. L'Anatole es va enriolar en constatar que la tia coneixia el noms de tots els jogaires de la selecció francesa de rugbi.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 55.).

No... L'adjudant-chef Francois va observar tots els jogaires. Tots els soldats que corrien de pressa i mostraven qualitats atlètiques van anar a raure a la seua companyia.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 303.).

JOIELL m.

|| 1. Peça de metall preciós i més o menys guarnida de gemmes, que serveix per a adorn, especialment de les dones; cast. joya, alhaja. Qualsevulla altres joyells, pedres fines, doc. a. 1436 (Catalana, i, 93). Joyell resplandent per pedres molt fines, Passi cobles 120. Hun joyell d'or a forma de rosa ab un leó enmig e al rededor molts animalets smaltats, doc. a. 1517 (arx. comte de Sallent). Dins sa terra el cavador atònit | ossos y marbres y joyells hi troba, Costa Horac. 20.

|| 2. fig. Cosa o persona excel·lent, digna de molta estima; cast. joya, alhaja. Lo dit studi sia dels notables oyells de la vostra senyoria, doc. a. 1421 (BABL, xi, 212). Y esforçau vostra noblea | que és en vós un rich joyell, Cons. casada 180. Molt estima sa pobila perque sap qu'és un joyell, Calend. Bal. 1878, pàg. 110.

    Fon.: ʒuјéʎ (Barc.); ʧoјéʎ (Val.); ʒoјéʎ (Palma).

    Var. ort. ant.: joell (doc. a. 1537, arx. parr. d'Igualada); johell (B. Espanyol, ap. Bover Bibl. i, 256); yohel (Villanueva Viage, vii, 152).

    Etim.: derivat dim. de joia.

Al Lager de Ravensbrück (l'únic exclusivament femení), el mateix concepte era expressat, em diu Lidia Rolfi, amb els dos substantius contraposats Schmutzstück i Schmuckstück, respectivament, «deixalla» i «joiell», gairebé homòfons, l'un paròdia de l'altre.  [Primo Levi. Els enfonsats i els salvats (I sommersi e i salvati. Trad. F. Miralles) Edicions 62, Barcelona 2000. ISBN: 978842976273. 204 p. P. 97.]. 

JOLIU, -IA o -IVA

|| 1. adj. Grat de veure o de sentir per la seva boniquesa; cast. bonito. Que'l façats fer axí bell e joliu com esser pusca, doc. a. 1379 (Rubió Docs. ii, 202). Una tauleta jolia e bella, doc. a. 1380 (ibid. 218). Ay Mestre molt reuerent, | dix d'eyles la pus jolia, Turmeda Diuis. 5. La vidua aquesta qui va axí polida e julia no gualdeix res de son marit, Eximenis Dones 70 (ap. Aguiló Dicc.). Los huls guarden manta cosa iulia, Jaume March (Cançon. Univ. 29). Te canta 'l dolç ventijolet alegre | quant agrunsa joliu la flor dels camps, Llorente Versos, i, 122.

|| m. pl. Planta liliàcia de l'espècie Scilla lilio-hyacinthus, de flors blaves i bràctees generalment violàcies (Olot, ap. Masclans Pl. 138).

    Fon.: ʒulíw (Barc.); ʧolíw (Val.); ʒolíw (Palma).

    Etim.: del fr. ant. jolif, mat. sign. (cf. Meyer-Lübke REW 4590).

Fet i fet, el Dant es va enamorar follament de la Beatriu quan aquesta en tenia nou, una noieta de cara fascinadora, pintada i enjoiada, abillada amb un vestit. carmesí, i això passava a Florència; el 1274, en un banquet, al mes de maig joliu...   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 23.].

Joliues

Les solteres estaven ben contentes de deixar a les cases lúgubres el seu títol de «dona» per viure a les cases joliues i de mal gust de la nova gent, que ja començaven a sorgir als afores. I el senyor Serafino, el senyor Gabriele, el senyor Pasqualino, que podien fer sinó obrir la porta als pretendents, encara que fos per tornar-la a tancar de seguida? La vida era a les seves mans. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 19.].

JONQUILL m. 

Jacint, planta de jardí (Fabra Dicc.). V. jonquillo.

Quan es fa de nit, es revifa i surt de casa. Han sortit les primeres estrelles. Pels carrers buits, pels jardins carregats de l'aroma de la berbena i del jonquill, es dirigeix al campus de la universitat. (J.M. Coetzee, Desgràcia, Desgrace, trad. D. Udina. Ed. Columna, 2ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8300-377-5. 406 pàgs. Pàg. 189.).

Procedència de la imatge: ENLLAÇ

1. JOCA f.

|| 1. Jóc; acció d'anar a dormir o d'estar ajocats els ocells o aviram, i per extensió, els altres animals i les persones (Barc., Camp de Tarr., Fraga, Tortosa). «Els moixonets ja se'n van a la joca». Aucells que allí acudien en busca de agradable joca per a la nit, Bofarull Orfaneta 491.

|| 2. Nuvolada negra i baixa que s'estén sobre una part de l'horitzó, generalment damunt les muntanyes (Freginals, Maestrat). Sol en joca: cel vermell a la posta del sol (Amposta).

|| 3. Caçar a la joca: a) Caçar els ocells mentres dormen, anant-hi amb llums per enlluernar-los i pegant-los bastonades (Camp de Tarr., Segarra, Urgell, Gandesa).—b) Parar espartets enviscats a la vora del riu per agafar-hi les cuetes quan van a ajocar-se (Xàtiva).—c) Caçar a l'aguait (val.). Cassadors destres | a joca van d'ànets silvestres, Llorente Versos, ii, 88. Cento... aguardant a la joca mata una cua de junch o un sarset, T. Llorente Falcó (Catalana, i, 155).

    Refr.

—«Lo sol en joca, dins tres dies xopa» (Pobla de Benifassà); «Si es pon el sol en joca i fa garbinà, dins tres dies plourà» (Val.).

    Fon.: ʤókə (Camp de Tarr.); ʤókɛ (Urgell, Gandesa); ʤóka (Tortosa, Maestrat, Xàtiva); ʧóka (Val.).

    Etim.: de jóc, convertit en femení.

2. JOCA f.

Joc en què es planta a terra un bastonet curt o una fusta, i damunt o al costat hi posen diners dels jugadors; aquests van tirant-hi amb un palet des de certa distància, i guanya aquell que fa anar el seu palet més prop dels diners o que fa caure la joca o peça central (or., occ., val.); cast. tángano. Per reduir-la | jugava birla | sovent ab ella, | joch de scampella | ni de la choca, Spill 3031. Que'l joch de la choca, d'on molts delits vénen, | per naturalea lo saben y entenen, Viudes donz. 188.

    Refr.

—«Tant per tant, per a la joca» (o «tira la joca»): vol dir que, quan dos contendents tenen igualtat de raons o mèrits, la cosa disputada roman adjudicada a aquell qui ja la posseïa o qui estava més directament interessat en l'assumpte.

    Fon.: ʤɔ́kə (or.,); ʤɔ́kɛ (Ll., Urgell); ʧɔ́ka (Val.).

Per on s'entrava en lo Moli, los bonics colomets prenen avui lo vol, on rodaven les moles hi ha les joques, lo fuell de les ales, guarnit d'un bastonet i d'un barret vell serveix per allunyar los esparvers. (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 14.).

JOLI

En joli: a) (ant.) dit d'un vaixell ancorat que es gronxa: Dit dia estigueren en jolit casi deves la galera tot lo dia, ab bandera alta per rescatar, doc. a. 1643 (Calend. Bal. 1876, pàg. 122).—b) Amb poc equilibri, sense sosteniment ferm, en perill de caure (Mall.); cast. en vilo. Done'm pues una maneta, | estimat amich Antoni, | que estaré, si no la'm dónes, | com una paret en joli, Aguiló Poes. 170. Corradors esbucats, parets en joli, E. de K. Aguiló (BSAL, iii, 255).—c) Desconcertat, extasiat, estupefacte (Costa de Llevant, ap. Coromines Symposium 1948, 115).

    Fon.: əɲʒɔ́li (mall.).

    Etim.: de l'occità en joli ‘vestit lleugerament, alegre’, provençalització del francès joli ‘bonic’ (V. Coromines, ibid.). 

Joli

S'acostà al llit: del breviari només en quedava algun fragment del llom, però el llit mateix s'aguantava en joli perquè, tan bon punt s'hi recolzà, va caure sense ni cruixir. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 203.].

1. JUI (ant. juy) o JUÍ (ant. juhi). m.

I. || 1. Coneixement d'una causa en el qual el jutge ha de pronunciar la sentència; cast.juicio. Aquell cors resuscitarà al dia del juy, Llull Doctr. Puer., c. 5. L'ermità... fo leuat deuant lo juy de Déu e veé que l'àngel se clamaua..., Eximplis, i, 262.Abans del juhi, aparella la justicia, Const. Prov. 14. «Li han fet el juí i li han posat dotze dies de presó» (Tortosa, val.). 

|| 2. ant. Tribunal. Lo carrer del pes de la farina hon és la casa del juy dels draps,doc. a. 1516 (Rev. Cien. Hist. ii, 298).Jui de prohòmens: junta de vint-i-quatre prohoms del Gran Consell de Cent, per a les causes criminals que eren del coneixement de la Ciutat de Barcelona; tribunal similar existent en altres poblacions. Aquest jorn fou donat a juy de pròmens En Riera, procurador fiscal, Ardits, ii, 501. Lo honorable juy de prohòmens... votaren que la sentència... sie executada, doc. a. 1536 (arx. mun. d'Igualada). 

|| 3. Sentència. Que en los juys que daran sobre açò se hauran bé e leyalment,doc. a. 1387 (Col. Bof. viii, 275). Fo dat juy de mort per lo senyor Rey a VIII persones, doc. a. 1392 (Ardits, i, 25).

|| 4. ant. Càstig. Per nostra desobediència fa'm paor que no vingam en gran juy,Flos Sanct. a. 1524, 185 vo (ap. Aguiló Dicc.). 

|| 5. Renyada; reprensió forta (eiv.). «Mon pare m'ha fet un jui»: mon pare m'ha renyat (Eiv.). 

|| 6. Soroll, estrèpit (Eivissa); cast. ruido. «¿Què és aquest jui que moveu?»

II. || 1. Operació de l'enteniment, per la qual aquest afirma o nega una cosa; opinió, manera de veure la relació entre dues o més coses; cast. juicio. Yo'm giré a Orfeu, qui, a mon juy, trobava gran plaer en nostre rahonament, Metge Somni iii. Si ab dret juhi serà esguardat lo cas següent, Curial, proemi. A mon juhi ses leys Amor confon, Ausiàs March, xlvii. Jui temerari: judici temerari (Mall.). «No faceu juis temeraris» (Alaró). Incerts juis he dits e afermats, Oliver Exc. 74. 

|| 2. ant. Designi, determini. Per algun secret juhi de Déu, Metge Somni i. Per morts e ffams e caresties, les quals de juy divinal són stades, doc. a. 1404 (arx. mun. d'Igualada). Tan grans són e tan profundes e justificats los juys de vostra Senyoria, que no poden esser compresos, Villena Vita Chr., c. 195. 

|| 3. Facultat de discerniment, de fer la dita operació mental; seny, enteniment; cast.juicio. Metia pau entre los discordants... ab tanta maturitat e egualtat de juy,Valter Gris. 7. La mia por d'alguna causa mou, | per bé que'l juy se meta 'n bon esper, Ausiàs March xxxvii. O, negra enueja, com nos fa perdre'l johi, Somni J. Joan 2038. 

|| 4. ant. Perill, estat imminent; cast. trance. Perque met hom la nau o lo leny en juy de perdre, Consolat, c. 71.

    Fon.: ʒúј (mall., eiv.); ʤuí (Tortosa, Al., Cast.); ʧuí (Val.).

    Var. ort. ant.: juhii (doc. segle XIII, ap. Miret Templers 341; Llull Cont. 58, 20);iuhiy (Jaume I, Cròn. 46); juhiy (Ordin. Palat. 104); juyhi (Curial, ii, 44); juhy (Serra Gèn. 173); iuhi (Egidi Romà, ll. i, pt. 1a, c. 1); iuy (ibid., ll. iii, pt. 2a, c. 20); johi(Proc. olives 533; Corella Obres 297).

    Pl.: juis (bal.), juïns (val.), juís (val. ant.). Malgrat de la freqüència de la grafia juyen escrits antics, i de la realitat de la pronúncia ʒúј en mallorquí i eivissenc actual, cal reconèixer una gran antiguitat a la pronúncia juí, usual avui a Tortosa i a tot el País Valencià. Ho demostren els poetes antics amb circumstàncies de ritme, mesura i rima, com es veu en aquests exemples: E lo qui mor no tem final Juhí, Ausiàs March, xci;Senyor dissentiu a tan fals iuhí, Passi cobles 78; Aquella donchs apparegué | en tal juy, | e tals paraules proferí, Vent. Pel. 40. Dels mots acabats en -í, uns adopten el plural en -ís, altres l'adopten en -ins; aquesta darrera fórmula és la del valencià modern per al mot juí (pl. juïns), però en valencià antic es troba també el plural juís: E del saber... secrets juhís | ne vol avís | e s'entramet, Spill 14825. La forma juhins apareix ja en un document castellonenc de l'any 1346: Totes sentències o altres juhins ordinaris o extraordinaris, arx. mun. de Castelló de la Plana (Geogr. Cast. 67). I la grafia juyns apareix en aquest passatge: Continuament loar e exalçar los secrets juyns vostres, Villena Vita Chr., c. 262.

    Var. form.: judici.

    Etim.: del llatí iudĭcĭu, ‘judici’. L'evolució normal de iudĭcĭu en català hauria estat *juey (amb la ĭ tornada e); probablement ha estat una formació semierudita el que ha conservat el timbre tancat de la i tònica, resultant juiy (forma documentada per grafies com juhii, iuhiy, juhiy, juyhi). A la forma juiy se li obrien dos camins d'evolució, i els ha seguits tots dos: a) A les Balears ha sofert un desplaçament d'accent anàleg al d'altres casos d'hiatus, com buina de buhina, reina de rehina, etc.; d'aquí ha resultat la forma jui (juy, amb l'accent damunt la u);—b) En valencià, conservant l'accent damunt la i, aquesta vocal tònica ha absorbit la y que la seguia, i juiy s'ha convertit enjuí.

2. JUI m.: 

V. jull.

Algú podria ensar que cent anys de "modernitat" haurien estat suficients per a frenar aquestes pràctiques. Res més incert. L'11 de egner de 1616 el juí de prohoms condemnava un home (Pere Figueres, de Santpedor) acusat de diverses morts:"... fonch condemnat a assotar, llevar las orelles, rossegar y fer quatre quartos de sa persona". (Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 42.).

Però tots cridaren: 

—El juí, rei!, el juí de primer, la confutació i la defensa! Matar­los sense juí és vergonya i crim. Rei, treva i gracia per a ells! [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 41.].

JULAI

El Germán Rojo és el julai que pagarà la hipoteca del Sergi, perquè deu, i la rehabilitació del Sergi, i unes vacances a la República Dominicana, perquè encara li deu més, i una bona jubilació a la Melba, que també hi té dret.  (Andreu Martín. Les escopinades del escarabats. Ed. Bromera, 2ª ed. Alzira, 2014. ISBN: 978-84-9096-92-7. 334 pàgs. Pàg. 292.).

JULL (dialectal jui). m. 

|| 1. Planta gramínia de l'espècie Lolium temulentum, de canyes dretes i robustes, fulles planes, llargues i amples, espigues de raquis fort; abunda dins els sembrats de cereals, i el seu gra, barrejat amb el del blat, devegades entra a formar part del pa i embriaga un poc els qui en mengen; cast. joyo, borrachuela. E lo yull tan que y és nat, Evang. Palau. «Pere Puput: si tu proves | de fer cançons de picat, | moriràs més engrunat | que un gra de jui o de blat | passat per mig de ses moles» (cançó pop. Mall.).

|| 2. Escaiola (Eiv.); cast. alpiste.

    Fon.: ʒúј, ʤúј (or., bal.); ʤúʎ (occ.).

    Etim.: del llatí lŏlĭu, mat. sign.

I com em semblaven de curts en aquells moments! Si hi havia algú al món que no suportava, aquella persona era Doria Sciarra, una vanitosa que s'entestava a sembrar jull per on passava i que feia mal als altres sense donar-hi cap importància. Corn que tampoc jo no era plat del seu gust, no entenia a què treien cap tantes ximpleries i tants escarafalls. Vaig notar com se m'ennuvolava l'humor per a 1a resta del dia. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 342.].

I al marge de repressions i lluites internes entre els defensors de la República, quin paper hi va tenir la famosa cinquena columna? Aprofita la mala maror existent per sembrar més jull, encara? (Josep Termes . Arnau Consul. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Ed. Pòrtic, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9788498090390. 208 pp. P. 134.).

JUP adj.

Cap jup: cap cot (or., occ.); cast. cabeza baja.

    Fon.: kab ʤúp (or., occ.).

    Etim.: és incert si és el radical de ajupir o si, al contrari, és un derivat postverbal d'aquest mot.

En una bu­taca, al costat del llit, sense dir res, aguantant-se el cap jup amb una mà, seia Joan.(Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg. 159.).

Durant un instant sinistre posà en evidència una  massa esquinçada de núvols baixos, la silueta del vaixell, les negres figures dels homes sorpresos en el pont, amb el cap jup, com en actitud d'envestir. [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 46.].

JUPETÍ m. 

Guardapits (Tortosa, val., eiv.); cast. chaleco. El jopetí de panna damunt de la samarra, Guinot Capolls 37.

    Refr.

—«No et sufoques, jupetí, que et cauran les mançanetes» (o «els botons»): es diu irònicament a un qui s'esvera sense motiu suficient (Val.).

    Fon.: ʤupetí (Tortosa, Xàtiva, Alcoi); ʤopetí (Maestrat, Cast., Al.); ʧopetí (Val.); ʒupətí (Eiv.).

    Intens.: jupetinet, jupetinel·lo.

    Etim.: doble diminutiu de jupa.

Jupetí (enllaç imatge)

Va amagar el coltell sota el jupetí negre. (Sebastià Bennasar. Els defensors blancs Rev. Sàpiens núm. 207, juny 20149. Pàg. 89.).

JUSQUIAM m. 

Planta solanàcia del gènere Hyoscyamus, principalment les espècies H. albus i H. niger, més coneguda amb el nom d'herba queixalera: cast. beleño. Medicines fredes, axí com opi o jusquiam ho coses mortificants, Alcoatí 37 v.o

    Etim.: del llatí iusquiamus, variant de hyoscyamus, mat. sign.

Jusquiam negre (procedència de la imatge: enllaç)

Assaboreixo cada herba, cada fulla, cada flor... Les arrels... Una vegada vaig tastar el jusquiam i va anar un pèl que no em morís. Tinc un cabàs ple d'imatges a la memòria... Recordo la muntanya Síniaia Borodà, "Barbabla" i la llum que la il·luminava... [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 267.].

No es tracta de beuratges i les herbes com el jusquiam, que s'han aplicat durant segles, i que, ja li ho permetrà Sa Majestat, segons el doctor John Snow tenen una eficàcia dubtosa. (Lucia Ramis. Cloroform. Un conte per anar a dormir. Article revista El món d'ahir núm. 2, 2016. Pàg. 9.).

1. JUSTADOR m. ant. 

|| 1. Aplegador, acaptador; cast. recaudador. Sie tengut de reebre tota pecúnia... així dels justadors de taylles o de comun com de qualsevol altra persona, doc. a. 1393 (Col. Bof. viii, 438).

|| 2. Combatent en justa; cast. justador. Los justadors cavallers exercitant-se en l'orde y actes de milícia,Menaguerra Cavaller. Per una joya de argent per lo millor justador, doc. a. 1565 (BSAL, vii, 102).

    Etim.: derivat de justar.

2. JUSTADOR m. 

Guardapits, armilla (Pena-roja).

L'estudi dels llibres es un moviment lànguid i feble que no escalfa; men­tre que la conversació ensenya i exercita al mateix temps. Si converso amb una anima forta i amb un justador enterc, em pitja als flancs, em pica a 1'esquerra i a la dreta; les seves idees estimulen les meves.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 149.].

JUTIPIRI (mall., men.) i JUTIPERI (eiv.). m. 

|| 1. Gest estrany fet amb la cara o amb les mans o contorsionant el cos, per fer riure o per riure's d'algú; cast. mueca, visaje, escarnio. S'atlot de dins la cuina li fa jutipiris d'amagat i s'esclata de rialles, Rosselló Many. 146. 

|| 2. Gest estrany, que crida l'atenció i fa riure encara que no intencionadament; cast.mueca, visaje. Ara mateix vetx es penestatge an es cantó fent jutipiris mentres ella no cern de son cedàs, Roq. 22. 

|| 3. Persona que fa moltes contorsions o gestos estranys (Men.). «Aquest al·lot és un jutipiri!» (Ciutadella).

    Fon.: ʒutipíɾi (mall., men.); ʒutipέɾi (eiv.).

    Etim.: del llatí vituperium ‘insult’. Tal vegada en la modificació de l'element inicial ha influït el mot Iuppiter, però no creiem que aquest sigui precisament el mot fonamental originari, sinó un simple modificador analògic de vituperium (cf. Spitzer Kat. Etym. 29).

Encara que li agradava guaitar darrere els vidres, ho començà a considerar perillós. Temia que la gent, que fins llavors anda­rejava sense ni quasi advertir la seva presència, s'adonés que els espiava, sense cap mala intenció, naturalment. D'altra banda s'empegueïa de trobar-se amb l'al·lota descarada i pensava que, com ella, els nins, la guàrdia civil i els oficinistes començarien a fer-li jutipiris el dia menys pensat.(Carme Riera. Te deix, amor, la mar com a penyora. Ed. Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-623-0. 142 pàgs. Pàg. 63.)

Les calaveres vesti­des amb túniques de color amusc fan giragonses i es antorcen al voltant de l'al·lot i l'escarneixen amb jutipiris i befes. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 319.).

Onofrina Bellpuig encara li féu jutipiris responsa­bilitzant-lo a ell de la destitució, de la qual ella ja tenia noticies. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 345.).

...cap a les barraques dels gitanos, cap a Montcada (com un peix espasa golafre, un catxalot ferit, la sang negra ja fuita del ventricle d'una o dues bombades agòniques, elegies batudes secretament en el morter del cor del co­lós, sense llàgrima, sense cap llàgrima ni una, per la sang negra, molta, i un darrer jutipiri per als mariners, teniu, bastaixos, que us rebenti la fel amb el rom, teresetes, si us pogués encer­tar d'una culada us posava les dents planes...), per engargallar­-se en el Ripoll, perquè el billonatge d'un i altre confongués memòria i forma... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 242.).