G

GABIAL m.

Gàbia gran; gàbia que fa alguns compartiments; cast. jaulón, pajarera. Tirant dret als gabials dels micos, Pons Auca 295. En una finestra s'hi veya un gabial ab tortras, Vilanova (Jocs Fl. 1888, pàg. 133). a) fig. Com uns gabials de fullatge, Collell Fadrin. 37.

    Fon.: gəβiál (Vic, Barc.); gaβiál (Balaguer, Ll.).

GABLET

El recinte de l'hispital de Casterbrigde estava envoltat tot ell d'un mur excepte en una part del darrere on s'alçava un gablet esvelt cobert per un tou d'heura igual que la façana.  [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 319.].

S'intuïen gablets i línies de teulades perdent-se en la fosca. En fila índia vam seguir la xofer cap a un cobert de pedra tenue­ment illuminat d'uns sis metres d'alcada. Ens van rebre unes fi­leres de botes Wellington amb el número escrit amb pintura blanca.   [John Le Carré. La cançó dels missioners. (The Mission Song, trad. J. Cussà Balaguer). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 978-84-297-5953-2. 366 pàgs. Pàg.98.].

GAFARRÓ m. 

|| 1.   Ocell de la família de les fringíl·lides, espècie Fringilla serinus, que és molt petit, de color groc verdós, fa el niu en els arbres, especialment alzines i pins, s'alimenta de llavors i és molt cantador (or., occ., val., bal.); cast. verdecillo. Que aja a dar al menys V gafarrons per una meala, doc. a. 1302 (BABL, i, 404). Vejent que'l gafarró se t'esquitllava dels dits, Pons Auca 220. «Corbera és un poble antic | en muralles de llicsons; | pensava que era Madrit | i és un niu de gafarrons» (cançó pop. Val.). 

|| 2. fig. Borratxera (Vall de Gallinera).

    Fon.: gəfəró (pir-or., or., mall., eiv.); gafaró (occ., val.).

    Intens.: gafarronet, gafarronetxo, gafarronel·lo, gafarroneu, gafarroní, gafarroniu, gafarronengo, gafarroningo, gafarronic, gafarronot.

    Etim.: sembla derivat de l'arrel gaff- que ha donat el verb català agafar. Barbier fils dóna (RLR, lxvii, 316) el prov. gafaroun com a nom de planta i gafferoes nom de peix i els relaciona amb el cat. agafar.

A part de caçar cérvols, senglars, porcs espins, llops i conills, els homes del Clan dels Cavalls tenien una modalitat de cacera salvatge: matar ocells a cops de buscall durant les nits. Els pardals, pinsans, verderols, bitxacs, gafarrons o ullets de bou dormien plàcidament en els seus nius, dalt dels arbres, i els homes del clan els desvetllaven amb foc.(Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 118.).

Il·lustració d'una parella de gafarrons (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Un gafarró, dins d'una gàbia tapada, començà a piular; només tres vegades emmudí. Ella es va aixecar, i, tot coixejant pel formigueig de mes, d'una revolada, va arrencar les fundes que cobrien les bies. Xerrics i espantadissa.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 185.).

Per la lletjor compartida entre el polític i el gat? Ple de ferides, de crostes, de puces i de gafarrons, en Pompidou era, amb tot, un com­pany agradable i juganer.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 77.).

Per a coronar lo castell hi munten los xiquets: dos d'una dotzena d'anys, damunt de llurs espatlles un altre de nou o deu que s'ajupeix de quatre grapes a tall de gra nota i damunt dels seus ronyons un pobre gafarronet de set o vuit, que de vegades té por, si els pilans belluguen, i s'enfila lentament, essent ell causa de tot lo terratrèmol; puix los minuts són hores i si els xiquets no cuiten, los genolls se dobleguen, los braços s'arroncen, les espinades No torcen i Adiós Madrid, tot l'edifici s'enfonsa formant un embolic de cames, caps i braços que ni el Buonarroti hauria dibuixat.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 105.).

GAIG m.

|| 1.   Ocell de la família dels còrvids, espècie Garrulus glandarius, de plomatge gris vermellós, amb ratlles negres, blaves i blanques a les ales i amb algunes plomes erèctils damunt el cap; habita en els boscs, principalment en els alzinars i avellanedes, i s'alimenta de glans, avellanes, llavors, ocellets, ratolins i insectes; cast. arrendajo. No és, no, griva ni gaig, | ni missatger de Maig | tendra oreneta, Verdaguer Idilis.

|| 2. Gaig blau o gaig xerraire: ocell de la família de les coraciàcides, espècie Coracias garrula, de plomatge predominantment blau verdós; habita prop dels boscos, dins esquerdes de roca o d'arbre, i s'alimenta d'insectes, ratolins, granotes, sargantanes i figues; cast. azulejo.

|| 3. Gaig botxí: ocell de la família de les lànides, espècie Lanius excubitor, de plomatge cendrós clar per damunt, blanquinós pel ventre i negre a la cua i als costats del cap (Alt Pallars); cast. pegarrebordas, alcaudón.

    Loc.

—Estar magre o sec com un gaig: estar molt magre.

    Refr.

—«Pel maig, floreix el faig i canta el gaig» (occ.).

    Cult. pop.—El gaig té un cantar molt variable; imita els cants d'altres animals, i fins arriba a aprendre de dir algunes paraules. La gent del poble s'ha adonat d'aquestes particularitats, i diu que el gaig, en lloc de cantar, renega. També diuen que el gaig en cantar diu: «Amaga't, amaga't, amaga't!»; i que en veure un caçador, li diu: «Guaita a baix! guaita a baix!» (Gomis Zool. 335).—El gaig és animal perjudicial per als boscos i collites, i els camperols no li tenen gens de simpatia. Diuen que el gaig, després de trencar una espiga de blat, se'n puja a un arbre per menjar-se-la i diu: «Per una, rai!»; però repeteixen la mateixa funció, sempre dient. «Per una rai!», fins que els camperols arriben a perseguir-los i fer-los fugir, i llavores els gaigs diuen: «Cagai! per una, rai!» (Catllar, 30 juliol 1921).—Hi ha malediccions populars contra aquest ocell, al qual diuen: «Gaig ets i gaig seràs, i cada dia dues hores de febre passaràs» (Aguiló Dicc.), o «Gaig, mai estaràs gras» (Llofriu).

    Fon.: gáʧ (pir-or., or., occ.); gáј (Sopeira, Bonansa, Esterri, Senet, Senterada, Pobla de S., Montardit).

    Sinòn.:— || 3, escanyabruixots.

    Etim.: del llatí gaius, ‘corb’, segons Meyer-Lübke REW 3640; A. Thomas, Rom., xxxv, 174.

Gripau (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Els rínxols rossos van deixar al descobert les seves arrels negres; el pèl esdevingué filat de pues damunt una pell afaitada; la boca, palpitant i humida, que jo d'amor, revelà una retirança ignominiosa al forat homòleg del retrat, servat com un tresor,de la seva mamà morta, semblant a un galàpet; i ara, en comptes d'una pàl·lida noieta del carrer, l'Humbert Humbert va tenir a les mans un baba gros, botit, garrell, de pits grossos i pràcticament mancat de cervell.    [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 29.]

1. GAI, GAIA adj. 

Alegre, festiu; que dóna o expressa joia, alegria; cast. alegre, gayo. Nós veem que los aucells són pus gays e pus ysnells en lo temps del pascor, Llull Cont. 109, 23. Pel temps qui és gay e plasents, Am. f. conf. 506. Ella 's cuydà | tot temps duràs | lo gay solàs | e pa de noces, Spill 1160. Una cana de drap vert gay [=verd clar, alegre], doc. a. 1410 (Alós Inv. 27). Evitar de dir... gay per dir garrid o gentil o polit, Fenollar Regles 77. Sens altra conversa que'l gai murmuri dels xaragalls, Massó Croq. 7. Gai Saber o Gaia Ciència: la poesia, segons el llenguatge trobadoresc i dels jocs florals.

    Fon.: gáј (Barc., Val.); ɟáј (Palma).

    Etim.: del gòtic gâhi, mat. sign., segurament per intermedi del provençal gay.

2. GAI m. (dialectal): 

V. gaig.

3. GAI (escrit sovint Gay). 

1. ant. Nom propi d'home; cast. Cayo. Cassi fo reprès per Gay Cèsar,Genebreda Cons. 40. 

|| 2. Llin. existent a Gir., Bescanó, Barc., Caldes de Mo., Llinars, Molins de Rei, Vilan. i G., Montblanc, Cast., etc.

    Etim.: del llatí Caius o Gaius, nom propi d'home. El || 2 també podria venir degai art. 1.

4. GAI! ant. 

exclamació de queixa, de commiseració o d'amenaça; cast. ay! Gay, o guay de mi: Vae mihi, hei mihi, Torra Dicc.

Mes, potser que algun dia, llevant-me les sandàlies, fetes a transitar per les terres resseques, i despullant-me del vestit de romeu, amb les carculles que fan pensar en lo que no mor mai, potser sí que l'escrigui un altre llibre més bonic que el present; un llibre de les coses que passen amb el buf del Destí, un llibre gai, de marquesets i reines, de boscs endormiscats i de caceres; un llibre pulcre i frèvol com un país de vano o com un pom de balbes crisantemes, i aquell dia, oh esvelta damisel·la ciutadana de posat escaient i llavis tristos, aquell dia, mon minúscul present serà per tu; puix llavors podré dir-te: -Agafa'l sense por, ben refiada, i teixeix amb son fil de fantasia ton retallet d'estofa de Penélope...(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 16.).

GAIG m. 

|| 1.   Ocell de la família dels còrvids, espècie Garrulus glandarius, de plomatge gris vermellós, amb ratlles negres, blaves i blanques a les ales i amb algunes plomes erèctils damunt el cap; habita en els boscs, principalment en els alzinars i avellanedes, i s'alimenta de glans, avellanes, llavors, ocellets, ratolins i insectes; cast. arrendajo. No és, no, griva ni gaig, | ni missatger de Maig | tendra oreneta, Verdaguer Idilis. 

|| 2. Gaig blau o gaig xerraire: ocell de la família de les coraciàcides, espècie Coracias garrula, de plomatge predominantment blau verdós; habita prop dels boscos, dins esquerdes de roca o d'arbre, i s'alimenta d'insectes, ratolins, granotes, sargantanes i figues; cast. azulejo. 

|| 3. Gaig botxí: ocell de la família de les lànides, espècie Lanius excubitor, de plomatge cendrós clar per damunt, blanquinós pel ventre i negre a la cua i als costats del cap (Alt Pallars); cast. pegarrebordas, alcaudón.

    Loc.

—Estar magre o sec com un gaig: estar molt magre.

    Refr.

—«Pel maig, floreix el faig i canta el gaig» (occ.).

    Cult. pop.—El gaig té un cantar molt variable; imita els cants d'altres animals, i fins arriba a aprendre de dir algunes paraules. La gent del poble s'ha adonat d'aquestes particularitats, i diu que el gaig, en lloc de cantar, renega. També diuen que el gaig en cantar diu: «Amaga't, amaga't, amaga't!»; i que en veure un caçador, li diu: «Guaita a baix! guaita a baix!» (Gomis Zool. 335).—El gaig és animal perjudicial per als boscos i collites, i els camperols no li tenen gens de simpatia. Diuen que el gaig, després de trencar una espiga de blat, se'n puja a un arbre per menjar-se-la i diu: «Per una, rai!»; però repeteixen la mateixa funció, sempre dient. «Per una rai!», fins que els camperols arriben a perseguir-los i fer-los fugir, i llavores els gaigs diuen: «Cagai! per una, rai!» (Catllar, 30 juliol 1921).—Hi ha malediccions populars contra aquest ocell, al qual diuen: «Gaig ets i gaig seràs, i cada dia dues hores de febre passaràs» (Aguiló Dicc.), o «Gaig, mai estaràs gras» (Llofriu).

    Fon.: gáʧ (pir-or., or., occ.); gáј (Sopeira, Bonansa, Esterri, Senet, Senterada, Pobla de S., Montardit).

    Sinòn.:— || 3, escanyabruixots.

    Etim.: del llatí gaius, ‘corb’, segons Meyer-Lübke REW 3640; A. Thomas, Rom., xxxv, 174.

A Praga se celebra el 81è Congrés Esperantista. L'home que hi ha rere el taulell deu tenir més de setanta anys, amb dits secs com un gaig, i un jersei com el de Marcelino Camacho, però encara més gastat. (Quim Monzó. Catorze ciutats comptant-hi Brooklyn. Ed. Quaderns Crema. 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 8477274088. 215 pp. Pàg. 47.).

Gaig

-Aleshores no em coneixerà, senyor; ja no seré la seva Jane Eyre, sinó una mona disfressada d'arlequí, un gaig amb plomes manlleva des. Abans m'estimaria més veure'l a vostè, senyor Rochester, guarnit amb robes de comediant, que a mi mateixa vestida de cortesana; i jo no dic que sigui atractiu, senyor, perquè, l'estimo de tot cor, massa per adular-lo. No m'aduli vostè. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 283.].

GAIRÓ 

De gairó: de gairell (Puigcerdà, Ll., Tortosa, El Pinós); cast. de soslayo, de lado.No tenia més esbarjo que moure 'l cap a dreta y esquerra mirant-se de gayró al bo del seu marit, E. Soler (Jocs Fl. 1904, pàg. 195).

    Fon.: dəɣəјɾó (Cerdanya); deɣaјɾó (occ., val.).

    Etim.: sembla venir de cairó, amb la c- convertida en g- per resultar intervocàlica en la locució de cairó; però segons Coromines (BDC, xxiv, 37) ve de l'àrab ġayḍūn ‘poalanca’.

El valor literari de tot això és eventual i involuntari, però hem de tenir-lo en compte. Mentre la llengua viva i alguna lectura de gairó sostenen la voluntat «literària» de qualsevol paper, aquest paper –carta, dietari o testament— conserva una altura «lletrada». Quan mossèn Joan Pere Porcar (1560 - d. 1629) escriu les seves apuntacions de xafarderia local –Coses evengudes en la ciutat i regne de València (1589-1629)–, no sap a què atenir-se, i escriu com parla: malament. (AA. DD. De les germanies a la Nova Planta. Història del País Valencià vol. III. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2935-6. 416 pàgs. Pàg. 295.).

... i si eixia a la porta a mirar era una recula sencera de bèsties esquàlides, rossins vells i gastats mostrant costelles i vèrtebres a través de la pell consumida, mules decrèpites plenes de crostes i de nafres sagnants, ases pelats i tris­tíssims, i homes amb gorra de gairó, cigarret brut als llavis i llar­gues vares flexibles al muscle conduïrten els animals a l'últim sacri­fici, carn equina dirien després els rètols comercials, carn per a pobres que no en podrien comprar d'altra, son pare sempre deia que el pas d'aquelles bèsties li feia mal als ulls,... (Joan F. Mira. Purgatori, Ed, Proa, 1ª ed. 2003, Barcelona. ISBN: 84-8437-535-8. 292 pàgs. Pàg. 41.).

GALÀPET

• Gripau

  • Peça de fusta del teler de mà que, formant parell amb una altra, serveix de suport a la seiedora. (enllaç)

I uns nois més grans i més experimentats que jo, s'inflaven com galàpets i ho sabien tot de la gran onada de fred, allá davant l'oncle, passant la mà pel fred dipósit de la moto de l'oncle. (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 43.).

GALEJAR v. 

|| 1. intr. Fer gala, festa ostentosa; cast. galear. Ens entornàvem | a galejar | e festejar | enamorades, Spill 1507. Rebatejaren | e galejaren, | feren gran festa, Spill 4831. 

|| 2. tr. Festejar; obsequiar o adornar en senyal de festa; cast. festejar. Prou tu galejas l'Infant del pessebre, Verdaguer Bethlem 52. Y com ara està de moda galejar tots aquests petits y grans aniversaris, Collell Flor. viii. La senyora... la galejaràs com si fos Sant Roch el dia de la festa, Víct. Cat., Cayres 189. a)especialment, Ruixar el capdanser a les balladores amb aigua d'olors (Campdevànol, ap. Dicc. Dansa, s. v. gala). 

|| 3. intr. o tr. Celebrar una festa amb grans sorolls, especialment amb salves d'escopeteria (Cardós, Andorra, Ripollès, Garrotxa, Plana de Vic, Vallès, Solsona, Balaguer, Isil). Els trons y'ls cohets retrunyian galejant la festa, Pons Auca 95.Tot galejant, o sia, tirant escopetades, Scriptorium, juny 1926. 

|| 4. intr. Fer ostentació; festejar per entreteniment o per vanitat (Mallorca, Menorca). «No vui que dones galegin | de jo, si som gastador; | si em volen, sense favor, | i si no, que se passegin» (cançó pop. Mall.). Avuy tan sols galetjar | ab jo voldries, Rafel, Benejam FyF, acte ii. 

|| 5. tr. Fer exhibició o ostentació d'una qualitat o habilitat. Un xicot jove... galejava les seves forces bestials, Lleonart Cov. 15. a) especialment, Jugar amb la veu; fer-la sonar agradablement, vocalitzar artísticament (Mall.). «Jo galeig sa meva veu, | germanet meu, tant com puc, | però per músic de Lluc | no m'han cercat, ja ho sabeu» (cançó pop. Mall.). No està may per tonades qui vol galetjar sa veu, Salvà Poes. 75. Es un gust sentir galejar aquelles veus,Alcover Cont. 81.

    Fon.: gələʒá (or.); galeʒá (occ.); gələʤá (mall., men.).

    Etim.: derivat de gala, art. 1.

- Escolta, tu, encantada, igoita de posart-te a la memòria tot lo que et diga. Te llogat a ca la senyora Pelegrina Rectora, i aquest vespre t'hi menaré. He dit que faries bondat, i pobra de tu que em posis en un afront, perquè ja estaries fresca. Ara t’ensenyaré els manaments que has de seguir, i ten compte de fer-hi cap mancament. Primer: treballaràs fins que et caiguin les ungles o que li facis llàstima. Segon: estalviaràs l’oli com si anés a unça el setrill. Terç: menjaràs poc per no danyar-te el païdor i no castigar-li la butxaca. Quart: la galejaràs sempre com si fos sant Roc el dia de la festa. Cinquè: no xerraràs res a ningú, com si una vespa t'hagués pessigat la llengua. Sisè: no t’embrutaràs la roba per no haver de gastar gaire Sabó. Setè: t'aixecaràs ben de matí, per no agafar peresa ni esquinçar llençols. Vuitè: no et queixaràs de cap mal fins que demanis l’extremunció. Novè: no et faràs dir cap cosa dues vegades, perquè no et tinguin per Sorda. I desè: quan te fiquis al llit resaràs a Déu m'encoman tan fort com si et sortissin ànimes... Aquests deu manaments s'enclouen en dos: tenir contenta la mestressa i respectar la vara de la justícia —i li ensenyava el seu braç, arborat com una maça guerrera—. Perquè, si li trenques un plat, t’arrossego pels cabells; si li dónes un mal respost, t'escanyo; i si t'ha de despatxar, t'esquartero viva! Ara ja ho Saps! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 289.).

GALDÓS, -OSA adj. 

Bonic, graciós, net, agradable, ben reeixit; però sol dir-se en sentit irònic, volent dir el contrari de tots aquests conceptes (or., occ.); cast. bonito. «Estàs ben galdós!»: es diu a un qui va molt brut, o malvestit, o ridícul. «Amb aquesta taca de vi, estan galdoses les estovalles!»«Per dins aquelles fangueres, ja ens posarem ben galdosos!»«Amb el marit vell i lleig, has fet un matrimoni galdós!»Es ben galdós perquè un s'enamori, Oller Esc. pobr. 62. Ab aquest pendó tan galdós van en colles per les cases, Maria Soler (Catalana, ix, 44). Em mortificava pel paper galdós que feia representar al pobre senyor diplomàtic, Santamaria Vida 91.

    Fon.: gəɫdós (or.); gaɫdós (occ.); gəndós (men.).

Si d'ací a uns quants anys aconseguim de navegar per l'Ebre, de Saragossa a Tortosa, el viatger que pintés el terreny i els vestits i de Catalunya basant-se en el que hagués vist a les vores del riu, com hi ha món que donaria als seus lectors una informació ben galdosa. [Jaume Balmes.El criteri (El criterio, trad. J. Miracle). Ed. Selecta, barcelona 1957, 2ª ed. 320 pàgs. Pàg. 85.].

GALIASSA o GALEASSA f. ant. 

|| 1. Vaixell semblant a la galera, però més gros; cast. galeaza. Sien armades les galeaces d'en Bertran e d'en Thora e altres fustes, doc. a. 1462 (Col. Bof. xxii,89). Una galeassa grosse de port de M. bótes, doc. a. 1472 (Ardits, ii, 504). De intrar en vostre regne ab fustes altres de vostres galeaces, doc. a. 1477 (Capmany Mem. ii, 382). Ab lo present pasatge, que és una galiassa de un tal genovès, vos tramet dos balons, doc. a. 1507 (BSAL, x, 306). 

|| 2. Animal o cosa molt embalumosa, disforja, difícil de traginar (Palafrugell); persona corpulenta, voluminosa (Barc.). «¿On voleu anar amb aquesta galiassa?»La Colometa, una galiassa d'anques poderoses, Espriu Lab. 96.

    Fon.: gəliásə (or.).

    Etim.: derivat augm. de galea.

L'últim punt en contra: l'home ideal per presidir la reinauguració, Jorge Luis Borges, es va morir fa uns anys. Lamentablement per la Biblioteca d'Alexandria, que es trobarà, el 1995 sense l'únic orador amb autèntic dret a fer-ne el discurs inaugural. Emperò, si són capaços de reconstruir una galiassa anacrònica com la Biblioteca ďAlexandría, potser posats a fer també seran capaços d'emular el doctor Frankenstein i tornar a la vida l'autor de La Biblioteca de Babel, encara que sigui tan sols el temps sufıcient per llegir-ne aquell fragment que diu: «Quizá me engañen la vejez y el temor, pero sospecho que la espècie humana -la única- está por extinguirse y que la Biblioteca perdurará: iluminada, solitaria, infinita, perfectamente inmóvíl, armada de volúmenes preciosos, inútil. . . ». (Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs. Pàgs. 45-46.).

GALINDAINA f. 

|| 1. Adorn llampant i de poca vàlua; cast. abalorio, bagatela. No es pren cap interès per les galindaines de la festa, Ruyra Pinya, i, 126. A tu que t'agraden les galindaynes, penja-te-la a la cadena del rellotge, Víct. Cat., Film (Catalana, i, 374). 

|| 2. pl. Feinetes, ocupacions lleugeres i sense importància (Empordà). 

|| 3. pl. Romanços, accions fictícies; cast. arrumacos. Au, au! No estic per galindaines; aviat això seria un joc de criatures, Ruyra Pinya, ii, 18. 

|| 4. Núvol petit i poc perillós (Barc., ap. Amades, BDC, xviii, 224). 

|| 5. Superstició, creença enganyosa (Labèrnia-S. Dicc.). 

|| 6. Dona molt eixerida (Pobla de L.).

    Fon.: gəlindáјnə (or.); galindáјnɛ (occ.).

    Etim.: sembla formació onomatopeica a base del so galindang, propi dels penjarolls metàl·lics usats com a ornament en braceroles, arracades, etc. La terminació -aina és freqüent (cf. el cast. azotaina i el cat. becaina, xamfaina, etc., citats per Spitzer Kat. Etym. 8).

Això son galindaines amb les quals hom peix un poble mal govemat, per dir que no se 1'ha oblidat del tot. La mateixa cosa fan els qui es paren a prohibir amb insistència algunes maneres de parlar, les dances i els jocs a un poble corromput per tota mena de vicis execrables. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 172.].

Aquesta població, que només tenia dret a deu ratlles a la guia verda Michelin d'Itàlia, ostenta va les piles d'un pont romà, una catedral, un bé de Déu de torres medievals i altres galindaines. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 110.).

Galindaina

Estimava càlidament el pobre noi que ara és mort, i es comportava amb ell com la mare més afectuosa. Per part meva, no dubto a dir que, malgrat totes les proves presentades en contra seva, crec que és totalment innocent. Res no va poder temptar-la a cometre tal acció. Pel que fa a la galindaina en què es basa la prova principal, si de debò l'haguera volgut, jo mateixa la hi hauria donat ben de gust: tant l'estimo i la valoro. [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 74].

Galindaines

Un altre testimoni, que es retorça les mans de la manera més terrible i que gemega sorollosament, és Abraham Gozhdëskutari, de trenta-quatre anys, conegut localment com el vell jueu, un venedor ambulant de galindaines nascut al poble albanès de Prizren, el fill d'un sefardita fabricant i venedor de claus, que era fill d'un escrivent professional, que era fill d'un rabí, que - la història (compilada pel besnét canadenc de Skutari, i posteriorment publicada per la McGill University Press l'any 1969) remunta fins al segle xv- era fill d'una dona famosa a la regió perquè havia tingut vint-i-vuit fills, tots els quals havien viscut fins a una edat molt avançada i havien acudit a retre-li homenatge quan havia mort, i després s'havien barallat aferrissada ment pels seus cobrellits i les seves marmites. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 41.].

Galindaina

I donaria la meva galindaina a la seva dona, perquè se'n servis. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 125.].

Galindaina

AARON

¿Què hi fa que jo no hi cregui? És cert, no crec en res. Però jo sé que tu ets religiós, i que tu tens una cosa que en dius la consciència, i altres vint trucs papistes i altres tantes cerimònies, les quals amb tota cura jo t'he vist observar, i és per això que t'exigeixo el jurament. No ignoro que hi ha imbècil que es pensa que és un déu qualsevol galindaina, i mantindria el que ha jurat per aquest déu. Doncs bé, és això el que jo vull. Em juraràs pel déu -sigui el que sigui-  que tu adores i tu reverencies que, al meu noi, el salvaràs, li donaràs menjar i el pujaràs. Si no, jo no et revelo res. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 131.].

Galindaines

No en deixava passar una, la meva mare, per intentar convèncer me que el món era benigne i que ella havia fet bé de concebre’m. És el gran subterfugi de la incúria materna, aquesta suposada Providència. M'era molt fàcil, d'altra banda, no respondre a totes aquelles galindaines del patró i de la meva mare, i no responia mai. Només que aquesta actitud no millorava tampoc la situació. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 196.].

GALIPAU m. 

|| 1. Calàpat (Vic, St. Feliu de C.). 

|| 2. Noi entremaliat (Tortosa). A un d'estos galipaus que no dixen gat tranquil,Moreira Folkl. 552.

Després d'això... semblava que se sentien més alleugerits, més aconsolats de cor; i un cop eixits d’aquell forat de galipaus, més fondo i negre que l'ull d’un pou, s’enfilaven d’un salt per la drecera, i vinga trescar muntanya amunt, fins a arribar al cim de l'ermita, des d’on se descobrien, assolellades, les planúries del Vallès. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 53).

1. GALLARDET m. 

Bandereta llarga i estreta, generalment de forma triangular, que serveix d'insígnia o per a fer senyals, especialment en arborar-se al cim d'un pal de nau; cast. gallardete.Aporten lurs panons e gallardets en la dita plassa de las corts, doc. a. 1510 (Hist. Sóller, ii, 504). Una marinada fresca... feia petar els farbalans dels tenderols, els gallardets de les entrades, Oller Febre, i, 294.

    Fon.: gəʎəɾðέt (Barc.); gaʎaɾðét (Val.); gəʎəɾðə́t (Palma).

2. GALLARDET, -ETA adj. dim. 

de gallard: De prou bona qualitat sense esser de luxe. III selles genetes ab estreps xilolls, de les quals una sia richa e les altres dues gallardetes, doc. a. 1345 (Aguiló Dicc.).

Amb la confluència al mar de vaixells vinguts d'arreu del món, es va fer necessari desenvolupar un sistema de comunicació que salvés les diferències linguïstiques. Va ser així com a mitjan segle XIX es va crear el Codi Internacional de Senyals a partir de 26 banderes alfabètiques que combinats entre si enven tota mena de missatges. Aquest sistema, encara vigent, es pot combinar amb l'alfabet Morse. (Històries del Port. Revista Sapiens, núm.145, agost 2014, pàg. 21.).

Gallardets  

Les dues vegades que he dinat amb tu, m'he pensat que eres un xicot bastant entenimentat. Has fet una tolerable explicació del teu viatge; podia anar. No obstant, als gallardets i les banderoles amb les quals t'enfaristolaves m'han decebut de seguida i m'han fet creure que no eres un vaixell de molta càrrega. Ara t'he trobat, i, encara que et perdés, tant me se'n donaria. Només ets bo perquè et contradiguin, i ben mirat no vals la pena. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 59.].

GALLIMARSOT m.

|| 1. Gall sense cresta, que sembla una gallina; mena de gallina hermafrodita, que canta com un gall i pon uns ous sense rovell, petits i llargaruts, dels quals, segons creença vulgar, neix un basilisc (Camp de Tarr., Pla del Llobregat, Conca de Barberà).

|| 2. Dona d'aspecte masculí (Vallès, Tarr.); cast. marimacho, virago. ¿D'on ve aquest gallimarsot?—Sempre darrera els bordegassos, Espriu Anys 25.

|| 3. Infant faldeter, que essent massa gran encara vol estar sempre amb sa mare o amb altres dones que li tinguin cura (Montblanc); cast. mimado.

|| 4. Persona malgirbada i sense gràcia (Solsona, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: gəʎiməɾsɔ́t (Vallès, Pla del Llobregat); gəʎiməsɔ́t (Reus); gaʎimasɔ́t (Montblanc).

Però em vaig veure obligat a dedicar un temps preciós (¿què hi feia, ella, a baix?) a refer el llit, de tal manera que semblés el niu abandonar d'un pare zelós i del gallimarsot de la seva filla, més aviat que no pas l'escenari de l'orgia d'un ex-presidiari amb dues meuques grasses i velles.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 137.].

GALLOFA f.

|| 1. Quadern o llibret on va indicat dia per dia l'orde i circumstàncies rituals de l'ofici diví, per a ús de preveres i religiosos (or., occ., val., bal.); cast. añalejo, gallofa. El mosseny s'encontraba assentat, llegint en un llibret que vaig supondre que seria el breviari o la gallofa, Navarro PP 12. Antigament es deia també de llibrets anàlegs destinats a consignar-hi el cerimonial d'entitats no religioses: Que los originals dels privilegis aixís rubricats posen en los calaixos designant-los en la rúbrica o galloffa perque facilment... se pugen veure y trobar dits privilegis, doc. municipal de Vic, a. 1672 (ap. Aguiló Dicc.).

|| 2. iròn., Escrit llarg i mancat d'interès (Maestrat). «No em lligques eixa gallofa, que és irresistible» (Benassal).

|| 3. vulgarment, Mentida (Tortosa, Maella); cast. trola, bola.

|| 4. vulgarment, Persona mentidera (Ll.); cast. embustero.

|| 5. Segons Labèrnia-S. Dicc., «menjar ordinari»; «la sopa inferior que se dóna als pobres»; «farro». Segons Bulbena Dicc., «panet; sopa».

    Fon.: gəʎɔ́fə (or., bal.); gaʎɔ́fɛ (occ.); gaʎɔ̞́fa (val.).

    Etim.: V. gallofo.

Hi havia un dependent, el gran Magadur, de la secció de trameses a París, que era el més animal de tots. Va ser ell el qui va excitar l'André, el qui em va perjudicar en la seva estimació... Sovint feien camí plegats des de la Porte des Lilas... Li va ben escalfar el cap per atiar-lo contra mengis... Era fàcil, costava poc d'entabanar. Ficat al seu racó, tot sol, hores i hores al magatzem, sovint s'amargava. Només l'havien d'empènyer, de posar una mica a la defensiva. I ja estava... Es creia qualsevol gallofa... I jo que arribo i me'l trobo desfet...  [Louis-Ferdinard CelinE. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 117.].

Com a gallofa, no estava mala ment... Se'n van anar... però brofegosos... Van deixar lliure l'aparador... Treien la mala bava pertot arreu... fins i tot alguns en forma de grumolls sòlids... com si els haguéssim enredat... Eren ben bé una mala raça de maniàtics, molt perillosos, aquells que en Courtial havia desfermat... Prou que se'n començava a adonar...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 306.].

Gallofa

Com a part dels seus deures religiosos també va escriure una gallofa amb anotacions de tota classe (a més de les estrictament religioses) que esdevé una mena de dietari. Així a una de les seves plaguetes anota puntualment: «mos tregueren del Convent» (16-8-1835); i més endavant, «mos varen treure ara fa 11 anys» (16-VIII-1846). Un dia apunta molt perplex, «vaig veure un gigant o un homo que tenia 12 pams d'altària» (19-III-1854); i encara amb més sor presa, «vaig veure un lleó» (7-11 1861). (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg.15.).

GALOTXA f.

|| 1. Sabata amb sola de fusta (Rosselló); cast. zueco. Portaven a l'esgleya capa de pluja e galotxes a son senyor e a sa dona, Llull Blanq. 12. Uench-nos la bela nuyt, e bona mar..., si que dix en Bng. Sesposes que tant nos amaua Deus, que en galotxes poríem passar la mar, Jaume I, Cròn. 116.

|| 2. Estrep en forma de xinel·la molt ampla, que s'usava antigament; en general, Sabata molt grossa (Empordà, Costa de Llevant).

|| 3. nàut. a) Peça de ferro, a manera de bita, amb els extrems girats cap endins sense tocar-se, i que en el buit d'enmig té un pom que serveix per a les operacions d'amarrar o de cobrar la sirga (Mall.); cast. galocha.—b) Peça de fusta en forma de llengüeta girada cap avall, o bé un tascó amb un foradet, o un càncam, col·locat al costat de babord de la roda de proa en les barques i bots, i que serveix per a subjectar el moc de botaló (Val.).

|| 4. ant. Peça que unia la perxa d'un trabuc o manganell amb el seu bastiment? Per dihuyt liures e mitja de claus larchs per obs de les galoches de la percha del dit trabuch, doc. a. 1466 (Arx. Gral. R. Val.).

|| 5. Clau o tros de ferro que els paletes claven als bastiments de fusta perquè quedin ben subjectats pel material quan s'empotren a l'obra en construcció (Tortosa).

|| 6. Mena de fletxa petita, feta d'un bastonet punxagut i guarnit de plomes, que els nois empren per jugar tirant-la a les portes, als animals, etc. (val.); cast. rehilete.

|| 7. Bastó acabat en punta, que els toreros claven damunt el coll i esquena del bou per incitar-lo i fer-lo tornar més brau (Tortosa); cast. banderilla.

|| 8. Part del llit (Martorell, ap. BDC, xx, 305).

    Loc.

—Clavar la galotxa a algú: atribuir-li la culpa d'una cosa (Val.).

    Fon.: gəlɔ́ʧə (pir-or., or.); galɔ̞́ʧa (Tortosa, val.); gəlɔ̞́ʧə (bal.).

    Etim.: del fr. galoche, mat. sign. || 1, que sembla esser d'origen grec (< calopode): cf. Meyer-Lübke REW 1525.

Els dibuixos empastifats, els deures de matemàtiques gargotejats, les bosses del dinar que desapareixien, les escombraries a la seva taquilla, la màniga de la jaqueta tallada, la neu dins les galotxes, el cagarro de gos al pupitre. L'hivern va ser el temps de les trapelleries, la crua estació de la maldat de portes endins i de la desesperació cada cop més profunda, i llavors el gel es va fondre quinze clics després del seu dotzè aniversari, i va comentar una altra ronda de mastegots. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 180.].

GALZE m.

|| 1. Calze, vas litúrgic (mall.); cast. cáliz. «Com me'n tenc d'anar d'ací | m'és un galze d'amargura; | per això, sol d'hermosura, | és que em torb tant a venir» (cançó pop. Manacor). Tres galses cascun ab sa patena, doc. a. 1482 (BSAL, xi, 291). Les creus y gàlzens se calcinaren, J. Binimelis (BSAL, xv, 367). Un gàlser ab sa patena daurat, doc. a. 1590 (Parera Crest. 135). «Tenim una casa més neta que un galze» (Santanyí).

|| 2. Rebaix que es fa al llarg de la vorera d'una peça de fusta, de pedra, etc., per encaixar-n'hi una altra (or., occ., bal.); cast. rebajo, jable. Es diu especialment del rebaix que es fa al bastiment de portes i finestres i del que els boters fan a la vorera corba de les bótes i altres recipients per encaixar-hi el fon. Penjant el llum en el galze de l'arrencada de l'arc, Víct. Cat., Ombr. 38.

    Fon.: gáɫzə (or., bal.); gáɫze (occ.).

    Etim.: del llatí calĭce, mat. sign. || 1.

Va recuperar la serenitat i va pen sar que la visita de l'antic metge era prou natural; podia haver-lo deixat a la sala per venir a posar la nena al llit, i ara li diria que hi anés sense fer soroll; però quan va obrir la porta del reservat, va llançar un crit estrident. Lord Grenville s'havia enganxat els dits al galze i els te nia aixafats.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 89-90.].

GALZERANS m. pl. 

|| 1. Planta de la família de les liliàcies, espècie Ruscus aculeatus (Vallès); cast. brusco, jusbarba. (V. boix, || 3). 

|| 2. Planta liliàcia, espècie Ruscus hyppoglossum, que té les fulles punxagudes enmig de les quals s'hi fa una bolleta vermella (Vallès); cast. lengua de caballo. Verd de pèsol i roig de galzeran, Sagarra Comte 247. Amb molsa, galzerans i neu de farina, Espriu Lab. 63.

    Fon.: gəɫzəɾáns (or.).

    Sinòn.:— || 1, boix marí;— || 2, gallerans, llorer bord.

    Etim.: de l'àrab ẖayzurān, mat. sign. (Coromines, ap. BDC, xxiv, 15).

Galzerans

L'aplicació del verd natural en l'ornamentació dels carrers produïa tan­mateix un bon efecte. La forma més senzilla i primitiva, no sempre la més vistosa, consistia a enfilar mates de boix, d'espígol, de galzeran i d'altres arbustos en un cordill que feia ziga-zaga de cap a cap del carrer, com era tradicional al Regomir per la fasta de Sant Cristòfol.  (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 306.).

1. GAM m. 

Malura; afecció morbosa, generalment de causa desconeguda, que pot afectar a plantes, animals o persones (Rosselló, Conflent, Garrotxa, Empordà, Collsacabra).Per falta d'aliment, se n'apoderà 'l gam y al capdavall se va morir de fam,Casaponce Faules, 200. Sense un gam se'n troba pas cap, Saisset Plors y rialles 19. S'hi era presentat un gam que matava les vinyes, un gam desconegut,Pous Empord. 11. «El noi ha arreplegat un gam que em fa por que el durà al cementiri». «Aquest malalt ha purgat el gam»: ha reprès forces, ha vençut el mal (Conflent). Tenir un mal gam: tenir una malaltia llarga, que consumeix. Ara surt amb que el mal gam de la noia ve de les borratxeres del seu pare i dels seus avis, Ruyra Pinya, i, 166. Una pobra dona gamada de mal gam, i gam donat, que era la més negra, Vict. Cat., Mare Bal. 114.

    Fon.: gám (pir-or., or.).

    Etim.: V. gamar.

2. GAM m. 

Cadascuna de les quatre cordes que van adherides al bast i serveixen per a subjectar les cartres o lligar la càrrega de la bístia (Pont de Suert, Vall d'Àneu, Sort, Tremp).

    Fon.: gám (occ.).

    Etim.: possiblement, com indica Coromines Card. 293, del llatí lĭgāmen‘lligam’, amb afèresi de la primera síl·laba per confusió amb l'article (legams <les gams).

3. GAM m. (castellanisme introduït en el segle XVI) 

Daina; cast. gamo. Poria tras ell córrer com un gam, Faules Isòp. 156.

I es posaren a comparar. En Jaumic Paiol era un minyó com cal, dels millors hereuets del terme i sense una boca a tapar, puix no tenia ningú de família; però estava lerileri de la trentena, era esprimatxat i caragroc, amb els ulls enfonsats i les galtes xuclades, com si patís d'algun gam ocult. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 194.).

Doncs, un home té un gam, no pot menjar, no pot beure, no pot agafar una eina, panteixa tot el dia i dura mesos, i mesos, i mesos... Qui ho entén, això?...

La pregunta mental quedava enlaire, i En Jaume afegia, amb molts cops de cap i moltes estirades d’alena, mitja dotzena més de puntades al pedaç. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 222.).

GAMARÚS m. 

|| 1.   Ocell nocturn de l'espècie Strix aluco, molt semblant a l'òliba però més gros (Rosselló, Conflent, Empordà); cast. zumacaya. Un udol... capaç de fer estremir els gamarusos dins les cavorques dels suros, Bertrana Herois 65. || 2. Persona estúpida o molt rústica (Garrotxa, Empordà, Lluçanès, Plana de Vic, Berga, Costa de Llevant, Vallès, Barc., Ll.); cast. burro, zopenco. Parla bé, gamarús! rondinà el pare, Ruyra Pinya, ii, 65. || 3. Espècie de bolet del gènere Polyporus (La Selva, ap. Labèrnia-S. Dicc.). || 4. Gall, en el llenguatge d'argot dels gitanos (BDLIC, ix, 164).    Fon.: gəməɾús (pir-or., or.); gamaɾús (occ.).    Intens.: gamarussàs, gamarussot.

L'agafà i començà a esquinçar-laamb tota la força de que era capaç. Els esbellecs ressonaven per tota la casa com xicles de gamarussos. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 363.].

GAMBAL m. 

|| 1. Cama; extremitat inferior o posterior de persona o d'animal, considerada especialment en relació amb la seva capacitat per a caminar o córrer (Mallorca); cast. píerna, zanco. «L'amo eixamplava es gambals | a damunt es pi d'es ruc, | i l'amo de Son Canals | cridava: Jo estic perdut!» (cançó pop. Mall.). «Aquest canet has armat? | No el trobes curt de gambals? | Si allarguen ets animals, | no en deu poder aglapir cap!» (cançó pop. Mall.). 

|| 2. pl. fig. Capacitat intel·lectual; cast. alcances. S'usa gairebé exclusivament en l'expressió curt de gambals: curt d'enteniment (or., occ., bal.). Un procuradoretxo de mala mort... era molt curt de gambals, Aguiló Rond. de R. 9. Un curt de gambals va demanar a un senyor..., Ignor. 14. Com si assagés... a emmotllar-se al gust i als gambals d'un públic de províncies, Espriu Esther 53. 

|| 3. ant. Corretja o cadena amb què es subjectaven les cames d'algú per impedir-li de fugir o per turmentar-lo; cast. grillo. Prengueren tots los dits vuytanta hòmens, e ab una corda al coyll envià'ls a Bonayre a l'almirayll, qui tantost los féu fer bons gambals e'ls féu metre a obrar lo mur, Muntaner Cròn., c. 285. Tres gambals ferri servorum, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 16). Un gambal de grillo, doc. a. 1465 (Butll. C. Exc. Cat. xxxviii, 213).

|| 4. Corretja que va penjada a cada banda de sella per sostenir els estreps; cast. ación. Una cella de cavall pintada e ab gambals de çeda vermella, doc. a. 1343 (Rubió Docs. cult. ii, 72). Dos streps de leutó poquets ab sos gambals, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 312). Per preu de una sella de mula guarnida de gambals e cingles, pitral e capçanes, doc. a. 1456 (Arx. Gral. R. Val.). Molt cavalcau | tort en la sella; | fa-u la scarcella | o curt gambal?,Spill 2748. A mi paregué que lo meu rocí se dolia; abaxí'm un poch per veure lo seu mal, e ab lo pes de l'arnés és-se trencat lo gambal, Tirant, c. 147. 

|| 5. Bastonet que, lligat amb un cordell, pengen al coll dels gossos perquè no puguin córrer ni anar a caçar (Benassal). 

|| 6. Peça de fusta que, enganxada al trill, serveix per estirar-lo l'animal que bat a l'era (Benassal); cast. balancín. 

|| 7. pl. Deutes (Ulldecona, Benassal); cast. deudas. «Ha hagut de vendre-ho tot per a pagar els gambals que tenia». «Si gastes molt, gambals faràs».

    Fon.: gəmbáɫ (or., bal.); gambáɫ (occ., val.).

    Etim.: del llatí *gambāle, derivat de gamba, ‘cama’, per conducte de l'it. gambale.

Una regna de gairell en el meu cavall, una punta de gambal que em fregui la cama, em tindran un dia sencer mal­humorat.] Aixeco prou el meu coratge contra els inconve­nients, amb els ulls no ho puc fer.  [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 180.].

GAMBAIROT m.

|| 1. Gambirot. Cranchs, sigala e gambairots, doc. a. 1324 (Archivo, i, 367).

|| 2. Home poca-solta, que es fica a tot arreu sense necessitat (Reus); cast. bailarín, danzante.

|| 3. Animal hermafrodita (Rupit, ap. Amades Past.).

|| 4. Núvol escabellat o que apareix amb prolongacions a manera de cames llargues (Vimbodí). Fa calamarçades, vents i gambairots, Serra Calend. folkl. 72.

|| 5. Nom satíric que es dóna als habitants de Guimerà (Vimbodí).

    Fon.: gəmbəјɾɔ́t (or.); gambaјɾɔ́t (occ.).

    Etim.: V. gambirot.

A mi m'hauria inte­ressat molí més perfeccionar-me en català. A vegades, compràvem palaia (carrelet, en la llengua del país) i gambarotes al mercat del Tré­port. La meua madrastra era tan rata que apuntava una palaia per sis persones... Els gavians piulaven sense parar en un olor de mazut i d'algues podrides. L'olor de les mars del nord.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 108.).

GAMBERA f. 

Peça d'indumentària, i especialment de l'armadura del guerrer, destinada a cobrir i defensar la cama; cast. greva, camillera. Gorgera e guans de ferre e gamberes e cuxeres, Cavall. Cat. (a. 1292). Feyen ballestes..., capells de ferre, gamberes, cuxeres, escuts, Muntaner Cròn., c. 44. E gamberes de pesa trosegades al coll de la cama, doc. a. 1365 (Rubió Docs. cult. i, 207). Que les cames... sien guarnides de gamberes e de sabates, doc. a. 1385 (ibid., 282).Espardenyes de beta, gamberes o calçons de cuyro, Girbal Pere Llarch 90.

    Var. form.: cambera (Item camberes e cuxeres e deuantbraços rouellats,doc. a. 1412, arx. parr. de Sta Col. de Q.).

    Etim.: derivat de gamba, art. 1.

Dins la mitja claror formada rere la bàscula per una llum alta, procedent del límit de recorregut de la grua, un colós es cordava unes gamberes de tela d'amiant amb tiretes de cuir; després, molt lentament, es posava un manil de tela d'amiant que el seu segon cordava a l'esquena; tot seguit, se cenyia el cap amb el cercle d'una visera de plàstic alçada; per últim, l'home de les gamberes, madi i la visera agafava unes manyoples de tela d'amiant i se les encaixava fins a mig avantbraç.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 119.).

  GAMBETO m. 

Capot llarg fins a mitjan cama, sense valona i amb mànegues útils o simulades, que duien els homes en l'hivern els dies de festa i que encara s'usa en certs balls i cerimònies oficials arcaiques (or., occ.); cast. anguarina. Ab un sacot a l'esquena, ab gambeto de burell, doc. a. 1700 (Aguiló Dicc.). El del gambeto blau o el de la gira verda, cançó pop. catalana (ap. Milà Rom. 198). Ball del Gambeto: dansa que encara es celebra a Ridaura (Garrotxa), ballant els homes amb el copalta en la mà i el gambeto posat, i les dones amb caputxa blanca i vestit de seda.

    Fon.: gəmbέtu (or.); gambéto (occ.); gəmbέt (Tarr.).

    Etim.: incerta. Segons Baist (ZRPh, v, 560), gambeto podria relacionar-se amb el fr. gamache o amb el nom antic capmall, i potser també amb cambuix; i el radical podria esser d'origen cèltic. Però tot això està molt en l'aire i sense solidesa.

Quan mossèn Llàtzer va tornar a treure el cap per la finestra del cloquer, va sentir que el cor se li eixamplava. De les castetews mig enrunades del sot n'anaven eixint captxes blanques i gambetos negres que, com a difunts emmortallats que sortissin de les tombes, s'encaminaven pausadament cap a l'església. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 67.).

A l'arribar al mas, cavaller en sa mula grisa, feia un xiulet i tots deixaven llurs feines per a anar a tenir-li l'es trep, llevar-li el gambeto, si era a l'hivern, o servir-li un plat amb dos gotassos d'aigua fresca i un glop d'anissat, si era l'estiu.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 22.).

GAMBIT m.

Obertura d'una partida d'escacs en què el primer jugador lliura voluntàriament un peó o una altra peça per aconseguir un avantatge de posició (Fabra Dicc.); cast. gambito.

    Etim.: pres de l'italià gambetto ‘traveta’. 

Gambit

Tot al contrari, el rebutja immediatament i posa un obstacle rere l'altre per no acceptar-lo. Pot ajudar-me a desvetllar aquest misteri? —Nietzsche va obrir uns ulls com taronges. Encara que semblava intrigat pel curiós gambit de Breuer, no va dir res. Breuer va insistir—: Satser hauríem de començar pel començament de l'enigma. ¿Per què el pacient es fa visitar per un metge, si no vol accep ar un tractament? [Yalom, Irvin D. El dia que va plorar Nietzsche. (When Nietsche Wept. Trad. G. García). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2018. ISBN: 9788416987214. 444 p. P. 157].

GANDALLA o GANDAIA f. 

|| 1. Lligadura de malla de seda o d'altre teixit fi, i a vegades de fil d'or, amb què antigament portaven recollits els cabells les dones, i en certes èpoques els homes; avui encara l'usen les pageses vestides a l'antiga en el Pla d'Urgell, Camp de Tarragona i Ribera d'Ebre; cast. gandaya, red. Foren comprades quatre gandayes per a la reyna, doc. a. 1356 (Catalana, ix, 158). Capells, gandayes e semblants arneses, doc. a. 1356 (Cult. Val. 1928, ii, 39). Una gandalla de fill de seda prima per infanta, feta a la francesa, doc. a. 1430 (ap. Aguiló Dicc.). Una gandalla d'or ab cabellera verda, doc. a. 1460 (Est. Univ. vii, 386). Una gandaya d'or pesa XIII argens, doc. a. 1490 (arx. Cúria Fumada de Vic). Una gandalla de fil d'or demont del cap, doc. a. 1550 (Rev. Cat. v, 72). Sis gandalles blancas de fil, doc. a. 1606 (arx. de Pont d'Armentera). Entrar los homes a l'iglésia ab les cues fetes o gandalles ab poca reverència, doc. a. 1693 (arx. de Borges del Camp). Majordones i sagristanes... s'anusen les llaçades de les gandaies, después d'amagar-s'hi, avares, les desfetes trenes,Moreira Folkl. 366. 

|| 2. Mena de gorra de punt que tapava tot el cap i la cara, i s'emprava en temps de carnestoltes (Tortosa, Massalcoreig). 

|| 3. Placenta (Penedès). 

|| 4. Gandalla de fideus: plec de fideus en forma de 8 (Tarrés). 

|| 5. Persona avalotada, desassenyat (Setcases, ap. Aguiló Dicc.).

    Fon.: gəndáʎə (Camp de Tarr.); gandáјɛ (Massalcoreig, Gandesa); gandáјa(Tortosa).

    Etim.: segons Schuchardt (ZRPh, xxviii, 137), del mateix radical de l'àrabġandūr ‘jove presumptuós’ (cf. gandul) i de ġandar ‘adornar’: cf. Meyer-Lübke REW 3671.

El ret o la gandalla era una mena de bossa tirada cap enrera per a retenir els cabells, llarga que penjava almenys un pam i mig a les espatlles. L’usaven tant les dones com els homes, quan aquests portaven cabells llargs i cues, i eren fets de punt de mitja, de malla de fil o de cintes de seda combinades en reixats i acanalats, roba de seda i estam, amb adornament de borles i una llaçada al front. En algunes comarques la gandalla es subjectava, per davant, no pas en el front, sinó al mig del cap, tot deixant al descobert part del pentinat llis. En lloc del gran llaç frontaler, hi havia qui el substituïa per una ampla cinta de vellut retallat o trepat. En el segle XVIII eren de diversos colors -rosa, morat, blau, carmesí... -, però en el segle XIX el negre hi dominava. El ret era una peça airosa que donava molta gràcia a l'abillament de les noies pageses. Algunes portaven damunt la gandalla un mocador blanc de puntes o brodat, ben planxat, de manera que es mantingués rígid. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 111.).

La feina del petit Robert eren, sobretot, les filigranes... en primer lloc... Feia passar pels calats més minúsculs una llima fina com un cabell... A més a més donava la pàtina a tots els acabats... No es podia dir ni que fossin gandalles... eren autèntiques teranyines... De tant esforçar la vista damunt la feina, li feien mal els clissos... Aleshores reposava i regava l'obrador.  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 134.].

GÀNGUIL m. 

|| 1. Art de pesca, consistent en una bossa de xarxa llargaruda, de forma cònica invertida, sostinguda per un cèrcol de ferro, que és arrossegada amb cordes per una barca pel fons de la mar i serveix per a agafar gamba i peixos petits (Mall., Eiv.); cast. gambero, gánguil. (Cf. Spelbrink 101). 

|| 2. a) Embarcació de pesca, amb un sol pal de vela llatina devers la part central i amb la popa i la proa iguals de forma; cast. gánguil. Pescant-se també en lo mateix mar ab dos gànguils, Const. Cat. 254. Es vingut un gàngill [sic] d'Alger y ha portat 47 bous, doc. a. 1764 (BSAL, xxii, 60).—b) Embarcació molt plana i amb la popa i proa iguals de forma, que té dins la bodega un dipòsit amb comportes que s'obren convenientment per a llançar a la mar les matèries sòlides procedents del dragat; cast. gánguil. 

|| 3. Persona alta i prima, de cames llargues (Empordà, Garrotxa, Plana de Vic, Vallès, Barc., Penedès, Camp de Tarr., Ribera d'Ebre, Val.); cast. gambalúa, varal. «Cames de gànguil», o «més prim que un gànguil», o «alt com un gànguil»: comparances usades vulgarment per a designar una persona molt alta i prima. 

|| 4. Beneitot, ximplet (Camprodon, Rocabruna); cast. tonto. Ay! que m'ha emmetzinada | lo petó d'aquell gànguil, Verdaguer Jov. 155. Allò no eren homes: allò eren gànguils, rosta-plats, faldilletes, Santamaria Vida 178. 

|| 5. Nom que es dóna a qualsevol objecte de forma llarguera, de dimensions excessives, desproporcionat (Men.). «Mira quin gànguil m'han tret!» (dit referint-se a un queixal molt gros (Ciutadella). Tenir gànguils: tenir valor, no acovardir-se o no avergonyir-se fàcilment (Ciutadella, en llenguatge vulgarot i baix); cast.tener redaños. 

|| 6. Anell, en l'argot dels malfactors; cast. gangui (terme de germania). Sembla que'ls gànguils lligaven fort, Coromines Presons 19. 

|| 7. pl. Guies del bigoti; filaments de certs peixos (Labèrnia-S. Dicc.).

    Refr.

—«Pel mes de gener, ni gànguil ni llebrer, ni falcó perdiguer» (Sanchis Cal. 19).

    Fon.: gáŋgiɫ (Barc., Men., Eiv.); ɟέ̞ngiɫ (Palma, Manacor).

    Etim.: del gr. γάγγαμον ‘xarxa’ (origen descobert per Schuchardt, BDC xi, 112, i que invalida l'ètim àrab qanja ‘barca’ indicat per repetides edicions del diccionari de la Real Academia Española per al mot espanyol gánguil). Aquesta paraula es troba també en italià dialectal gàngama i gàngamo, «sorte di rete da pescare» (Petrocchi Dizion.) i en provençal: gangui, «filet que l'on traîne avec un bateau» (Mistral Tres.); «Nulla persona... praesumat piscari cum illo rete vocato ganguilo in insulis marium Massiliae» (doc. marsellès medieval, ap. Du Cange Glòss. iv, 24).—Gànguil en l'accepció || 6 és considerat, per Wagner Argot 60, com a probable representant del tsigan asiàtic angul o anghiul, ‘dit’, opinió que no sembla desencaminada, però hem optat per no fer un article especial del dit significat, ja que també podria explicar-se com una evolució semàntica originada en l'aspecte d'anell que té el cèrcol de ferro sostenidor de la bossa de xarxa que forma el gànguil de pescar.

Ara, el cop de sort de poder tancar amb un doble sis l'última partida li fa repicar la fitxa de marfil contra el marbre amb una energia augural. La porta del cau s'obre de bat a bat i, recolzant a la polleguera, un cos gànguil i esprimatxat de dona es retalla contra la forta claror de migdia. La figura que ve a cloure totes les històries explicades. La temptació assaonada amb detritus de ribera. El dimoni que reclama el seu setial.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 208.).

En pocs mesos, de marrec escanyolit se convertí en un pal de gànguil, però la crescuda el deixà només mab la pell i l'os, sense una filagarsa de polpa, esllanguit com una saca buida, amb el cap menut, menut, el cabell destenyit i escàs...(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 19.).

1. GANTA f.

Cigonya; au de diferents espècies del gènere Ciconia (C. alba, C. nigra, ap. Vayreda Fauna Ornit.); cast. cigüeña. Lir entre carts, ab milans caç la ganta | y ab lo branxet la lebre corredora, Ausiàs March, lxiv.

    Etim.: del germ. ganta ‘ànec silvestre’.

2. GANTA f. que el diccionari Escrig-Llombart dóna com a variant de galta, és una errada de còpia, per gauta.

Ganta

Malgrat la seua bona voluntat en Gaston no va poder entreveure cap ganta. Aquests ocells majestàtics no apreciaven gaire les molèsties que provocava la multitud de presoners. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 103.).

GANYA f.

|| 1. Brànquia; òrgan de la respiració dels animals aquàtics, situat un a cada costat de la faringe; cast. agalla, branquia. No gos vendre les dites merlusses... ab caps e ganyes, doc. segle XV (Balari Dicc.). Que sab bé del peix leuar-ne les ganyes, Proc. olives 660.

|| 2. La part interior superior de la gargamella de l'home i dels animals; cast. agallas, fauces.

|| 3. Regió del maxil·lar inferior del porc i d'altres animals (occ., alg.); cast. quijada.

|| 4. Gest de la cara, i especialment de la boca, expressiu d'un sentiment (Camp de Tarr., Priorat); cast. mueca, gañota. Només us ho he dit per veure quina ganya hi fèieu, Oller Esc. pobr. 100.

|| 5. nàut. Peça reforçadora de la unió de la roda de proa amb l'amura d'un vaixell (Blanes, ap. BDC, xii, 39).

|| 6. Terra prima de conreu (Llucmajor).

|| 7. pl. La terra i llenya no cremada d'un formiguer (Sancelles).

|| 8. Quantitat mínima (Benassal); cast. pizca. «No n'hi ha ni una ganya».

    Loc.—a) Tenir arena a sa ganya: estar ferit mortalment, no tenir guariment possible (Men.).—b) Ja traurà bones ganyes!: es diu referint-se a una persona que menja massa poc; vol dir que s'aprimarà molt (Empordà).—c) Tirar de ganya: anar de mala gana amb els altres; no estar conforme amb els companys (Manacor).—d) Tenir algú per la ganya: tenir-lo agafat, subjecte, subjugat (Mall., Men.).—e) Tenir bones ganyes: tenir molta paciència, haver de sofrir moltes injustícies o incomoditats per culpa d'altri (Mall.).

    Fon.: gáɲə (or., bal.); gáɲa (val.); ɟέ̞ɲə (Palma, Manacor, Felanitx).

    Etim.: probablement d'una forma gàl·lica *gavinia o *gavonia, mat. sign., que ha donat origen al provençal gaunha (cf. A. Dauzat en Rom., xlv, 253). Per les altres formes romàniques relacionables amb aquest mot, cf. Meyer-Lübke REW 3623. 

Ganya

A fe meva, senyor, que duu un nom anglès, però la seva ganya calenta és més francesa que no pas d'allà. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 126.].

Bon senyor Lavaca, doneu aquesta lletra al meu senyor Lafeu. Abans em coneixíeu millor, senyor meu, quan m'eren familiars uns vestits més nous. Però, senyor, estic enfangat dins del mal humor de la Fortuna, i faig la forta pudor de la seva forta mala ganya. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 132.].

GANYOL m.

Udol, crit dolorós dels gossos i altres animals (Camprodon, Plana de Vic, Floresta, Tortosa, Maestrat); cast. gañido, aullido. Ganyol o ganyolament, obra de ganyolar, Lacavalleria Gazoph. Dominant los ganyols dels acordeons, Moreira Folkl. 325.

    Fon.: gəɲɔ́ɫ (or.); gaɲɔ̞́ɫ (occ., val.).

    Sinòn.: ganyit, udol, grinyol.

    Etim.: derivat postverbal de ganyolar. 

Ganyol

Des de l'altre cantó del pendent, en direcció a la carretera, va res sonar un ganyol i va aparèixer Ursí amb el seu gos, pujant amb di ficultat. L'home va presentar-se als dos soldats. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 272.].

GANZELL m., dialectal, 

per cancell (Bell-lloc, Reus, Alcoi).

CANCELL (i ses variants vulg. escanzell i quinzell). m. 

|| 1. Clos de planta rectangular o trapezial, format d'embans de fusta i aplicat a una portalada d'església, de palau o de gran sala, per evitar que l'aire exterior entri directament a l'interior en obrir la porta d'entrada; cast. cancel. Al tancar-se l'escancell, Aguiló Fochs foll. 152. Valgan per mostra ses de s'escancell de la Sanch, Ignor. 44. Des del cancell de la porta forana, Verdaguer Exc. 46. 

|| 2. ant. Barrera, reixa que tanca l'entrada a una capella o altre recinte; cast. cancela.Mes-se en lo cancell dins la capella, Quar. 1413, p. 187. Les mateixes [armes] apparen en lo cancell de ferro de dita capella, doc. a. 1602 (BSAL, vii, 380).

    Fon.: kənséʎ (Empordà, Barc., Igualada, Vendrell); kanzéʎ (Pego, Biar., Calp);əsсənzéʎ (Palma); əskənzéʎ (Eiv.); kinzéʎ (Ciutadella).

    Etim.: del llatí cancĕlli, ‘reixa, embarrerat’.

Quan el véiem pel carrer, corríem a amagar-nos en algun ganzell fins que passava i en féiem el comentara. Va cap aquí, va cap allá, mira qué porte. (Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 40).

GANXO m. 

|| 1. Peça de matèria dura i de forma corbada, que acaba en punta i serveix per a penjar-hi o agafar alguna cosa; cast. gancho. Deuen hauer los combatents un instrument gran de ferro fet a manera de falç o de ganxo qui tira les pedres sotscavades e mogudes, Eximenis Crestià, c. 293 (Congr. Hist. 809). Que tothom haia a tenir ganxo en son alberch o en son obrador, doc. a. 1336 (Geogr. Barc. 601). Ganxos enforcats axí com a ham de pescar, text s. XIV (Col. Bof. xiii, 98). Un gancho de ferre, doc. a. 1434 (BSAL, iii, 312). De ganxo: de forma corbada. Aquell nas de ganjo [sic] de cresol, Rond. de R. Val. 43. L'òliba amb els peus de ganxo li pren el capell, Riber Miny. 73. Són innombrables els instruments, propis de diferents professions i destinats a diversos usos, que porten el nom de ganxo per tenir la forma dessusdita. Citarem només els principals i més característics: a) Bastó o branca que té un extrem doblegat i serveix per a abastar les branques altes dels arbres fruiters i collir-ne la fruita.—b) En l'adoberia, barra de fusta de devers dotze pams que porta al cap una peça de ferro corbada i serveix per a enganxar les peces i treure-les de dins el clot o tina.—c) En el forn, barra llarga amb un extrem corbat per a atiar el foc i treure les peces cuites; cast. tirabrasas.—d) Tros de branca de boix corbada, usat pels pastors per a agafar-se els dos tirants de la motxilla damunt el pit i fer que aquesta s'hi sostingui (Pallars).—e) Barreta de ferro corbada d'un cap, que els sabaters empren per a treure les sabates de forma.—f) Extrem torçut del mànec d'un llum d'oli, que serveix per a penjar-lo.—g) Peça de la balda que uneix les dues ales de la porta; cast. garabatillo.—h) Guitza, peça de ferro que fa colze en un extrem i serveix per a ficar-hi i sostenir el mànec de la paella mentres està al foc (Pobla de L., Castellar de N'Hug, Collsacabra).—i) Instrument quirúrgic corbat d'un cap. Ganxo pera tràurer la criatura del ventre: Ungula, Torra Dicc.—j) Peça de ferro punxaguda i corbada que serveix per a penjar-hi carn o altra cosa; cast. garfio.—l) Fulla o barreta de ferro en forma de S, que per un cap s'enganxa als pantalons o a la faixa del matador de porcs i per l'altre cap acaba en punta i s'afica al morro o al coll del porc per subjectar-lo en haver-lo de matar.—m) Peça corbada per a agafar des d'una embarcació objectes flotants i acostar-los a aquella. Ganxo de ferro per enganxar les naus del enemich: Navalis corvus, Lacavalleria Gazoph.—n) Agulla doblegada formant dues puntes, que porten les dones al cap per subjectar-se els cabells (Empordà, Tortosa, Val., Men.); cast. horquilla.—o) Clauganxo (Barc.); cast. alcayata.—p) pl. Peces de ferro corbes que van subjectes a les bandes del carro per fermar-hi la carretada (Mall.).—q) pl. Peces corbes de ferro que pengen de la barra de la romana i serveixen l'una per a penjar-hi allò que cal pesar i l'altra per a sostenir la romana. Treyen unes arpes com a ganxos de romana, Alcover Rond. i, 226.—r) pl. Llévets per a treure l'olla del foc (Calasseit, Morella, Cast.).—s) pl. Ormeig compost de quatre barres de fusta corbades, que pengen dues a cada costat del bast o albarda i serveixen per a sostenir i traginar herba, llenya i altres coses a esquena de bístia (Empordà, Guilleries, Segarra, Urgell, Penedès, Camp de Tarr.).—t) pl. Eina de l'ofici de paleta, consistent en una corda que té a cada extrem una peça corbada de ferro, i serveix per a pujar senalles de materials, gerres i altres coses al lloc elevat on les necessiten.—u) Arpiots, mena d'aixada que té la fulla formada per algunes puntes i serveix per a treure terrossos i fems (Tamarit de la L., Val., Gandia, Alcoi); cast. azada estercolera.—v) Rascle de sis o més pues per a replegar terrossos, tapar formiguers, treure fems, etc. (Mall.); cast. rastrillo.—x) Instrument agrícola consistent en una barra de ferro que serveix d'eix a una sèrie de rodes estrellades també de ferro, muntada sota un bastiment de fusta al qual s'enganxa un animal, i arrossegant l'aparell damunt el sembrat fan remoure i estovar la terra (Felanitx, Santanyí). 

|| 2. pl. Figures consistents en ratlles combinades formant angles, que dibuixa el qui vol aprendre d'escriure i li serveixen per a practicar el maneig més elemental del llapis o de la ploma; cast. gancho. Un cartipàs de pals y ganxos, Oller Fig. pais. 92. Fer ganxos: practicar els primers elements de l'escriptura. 

|| 3. fig. Persona encarregada d'atreure compradors, clients, a una botiga, fonda, casa de joc, despatx professional, etc.; cast. gancho. Quan tornà del Moll en Serafí, moço y ganxo de la casa, duya ab ell un turch, Oliver Obres, ii, 21. 

|| 4. fig. Força i habilitat per a atreure; simpatia atractiva; cast. gancho. Si jo ho hagués sabut no'm moch del poble..., sinó que la ciutat té ganxo, Oller Reny. 73. 

|| 5. fig. Intenció amagada, reserva en el parlar o en l'obrar. Entre dones mal discretes | feu que parleu poch y ab ganxo, Cons. casada 142. 

|| 6. pl. Nom satíric que es dóna als nadius de Russafa i als de Traïguera. Dels de Russafa es diu que el nom els ve d'haver tret amb ganxos el seu Sant Cristo de dins la mar, on el veieren surar (Martí G., Tip. mod. i, 97); però altres pretenen que és a causa de l'atractiu de llur simpatia.

    Loc.—a) Més tort que un ganxo: es diu d'una cosa molt torta.—b) «Què és allò que enganxa més que un ganxo? Dos ganxos»: endevinalla popular (Empordà).

    Fon.: gáɲʃu (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); gáɲʧo (occ., val.); gáɲʃo (Inca, Llucmajor); ɟέ̞ɲʃo (Palma, Manacor, Felanitx, Pollença).

    Intens.:—a) Augm.: ganxàs, ganxarro.—b) Dim.: ganxet, ganxeu, ganxiu, ganxó, ganxoi, ganxarrí.—c) Pejor.: ganxot.

    Etim.: del cast. gancho, mat. sign., que, segons Coromines, té com a base primitiva un mot cèltic *ganski̯o (Estudios MP, i, 47).

GANXÓ, -ONA m. i f. 

Nom satíric que es dóna als nadius de Sant Feliu de Guíxols.

una setmana al ganxo = presó, comissaria, cel·la

Una setmana després, els jutges de Perpinyà van condemnar en Lucien per degradació de béns públics i pertinença a una banda terrorista. En Denis, que no sabia callar, va passar un any al ganxo pels mateixos motius, amb l'agreujant dels insults i de conducció en estat d'embriaguesa. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàgs. 157-158.).

L'escriptor va perdre el procés contra el batlle, però, dotze més anys més tard, el polític va acabar al ganxo. Ara que Jacques Médecin s'ha morí, li he de reconèixer, malgrat tots els seus defectes, que estimava apassionadament la seva ciutat. Durant les campanyes electorals, alternava el francés amb el niçard. Saludava els electors amb un "Ciao bicon!" («Hola, titoletal») expli­cava quatre carallades i mirava d'embellir la ciutat.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 268.).

GANYA f. 

|| 1. Brànquia; òrgan de la respiració dels animals aquàtics, situat un a cada costat de la faringe; cast. agalla, branquia. No gos vendre les dites merlusses... ab caps e ganyes, doc. segle XV (Balari Dicc.). Que sab bé del peix leuar-ne les ganyes, Proc. olives 660. 

|| 2. La part interior superior de la gargamella de l'home i dels animals; cast. agallas, fauces. 

|| 3. Regió del maxil·lar inferior del porc i d'altres animals (occ., alg.); cast. quijada. 

|| 4. Gest de la cara, i especialment de la boca, expressiu d'un sentiment (Camp de Tarr., Priorat); cast. mueca, gañota. Només us ho he dit per veure quina ganya hi fèieu, Oller Esc. pobr. 100. 

|| 5. nàut. Peça reforçadora de la unió de la roda de proa amb l'amura d'un vaixell (Blanes, ap. BDC, xii, 39). 

|| 6. Terra prima de conreu (Llucmajor). 

|| 7. pl. La terra i llenya no cremada d'un formiguer (Sancelles). 

|| 8. Quantitat mínima (Benassal); cast. pizca. «No n'hi ha ni una ganya».

    Loc.—a) Tenir arena a sa ganya: estar ferit mortalment, no tenir guariment possible (Men.).—b) Ja traurà bones ganyes!: es diu referint-se a una persona que menja massa poc; vol dir que s'aprimarà molt (Empordà).—c) Tirar de ganya: anar de mala gana amb els altres; no estar conforme amb els companys (Manacor).—d) Tenir algú per la ganya: tenir-lo agafat, subjecte, subjugat (Mall., Men.).—e) Tenir bones ganyes: tenir molta paciència, haver de sofrir moltes injustícies o incomoditats per culpa d'altri (Mall.).

    Fon.: gáɲə (or., bal.); gáɲa (val.); ɟέ̞ɲə (Palma, Manacor, Felanitx).

    Etim.: probablement d'una forma gàl·lica *gavinia o *gavonia, mat. sign., que ha donat origen al provençal gaunha (cf. A. Dauzat en Rom., xlv, 253). Per les altres formes romàniques relacionables amb aquest mot, cf. Meyer-Lübke REW 3623.

El passat el primer moment de sorpresa —de decepció?—, sembla satisfet. L'acull. Li adreça el seu somriure fent ganyes, solament amb un costat de la cara.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 188.].

Ganya

HAMLET

Deixa-me-la veure. Ah, pobre Iorick... Jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d'una gràcia infinita, d'una fantasia extraordinària. M'havia dut mil vegades a coll-i-be. I ara, quan hi penso... quin fàstic que em provoca... Em vénen nàusees... Aquí penjaven aquells llavis que jo vaig besar no sé quantes vegades. ¿On són, ara, aquelles gràcies, aquells saltirons, aquelles cançons, aquells acudits que feien cargolar de riure tota la taula? ¿No tens ningú que et rigui les ganyotes, ara? ¿T'has quedat amb la boca oberta? Vés ara a la cambra de la meva dama i digue-li que, per més gruix de pintura que es posi a la cara, acabarà fent aquesta ganya. Fes-la riure esplicant-li això. Horaci, digue'm una cosa, t'ho prego. [William Shakespeare. Hamlet (Hamlet, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona,2016. ISBN: 9788477272588. 308 p.P. 265-266].

Ganya

DUC

No tant, no tant! La seva vida és paral·lela al rastre de la seva justícia. Amb abstinències atura en ell el que el poder li obliga a castigar en els altres. Tirà fóra si fos tacat dels mals que corregeix, però és un just, tal com estan les coses. (Truquen.) Ja són aquí. (Surt el PREBOST.)

I és un Prebost decent. Trobar un escarceller de ganya dura que sigui amic dels homes, no s'estila. I què és aquest soroll? Serà algun boig, que dóna uns cops tan forts a la poterna. Torna el PREBOST parlant a algú que es queda fora. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 103.].

GANYOL m. 

Udol, crit dolorós dels gossos i altres animals (Camprodon, Plana de Vic, Floresta, Tortosa, Maestrat); cast. gañido, aullido. Ganyol o ganyolament, obra de ganyolar, Lacavalleria Gazoph. Dominant los ganyols dels acordeons,Moreira Folkl. 325.

    Fon.: gəɲɔ́ɫ (or.); gaɲɔ̞́ɫ (occ., val.).

    Sinòn.: ganyit, udol, grinyol.

    Etim.: derivat postverbal de ganyolar.

O bé el bon home, després d'estar-s'ho pensant encara més estona, exclamava: «Au roi!» amb un ganyol sord de gos vell acabat en un gargarisme que li feia tremolar les galtes; després aixecava les celles circumflexes amb un sospir profund quan li feia veure que ell mateix estava en escac.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 179.].

Però tot això era en privat. En públic s'obligava a ser fort, a encaixar els cops sense emetre cap ganyol de dolor, ignorant-los de la manera com ignoraves les formigues de terra o el temps que feia a la Xina, fugint de cada nova humiliació com si fos el guanyador d'una lluita còsmica entre el bé i el mal, refrenant qualsevol expressió de pena o de derrota perquè sabia que les nenes el miraven, i com més valentia mostrés plantant cara als seus atacants, més costat li farien les nenes. [Paul Auster. 4321 (4321. Trad. Albert Nolla). Edicions 62, Barcelona, 2017. ISBN: 9788429776126. 894 p. P. 181.].

GARA-GARA f. 

Afalacs o compliments que es fan per guanyar-se la voluntat de qualcú (pir-or., or., occ.); cast. zalamería. No'ns hi cal fer tant gara gara, dix la Rahó, Somni J. Joan 2623. Me feya la garagara y m'ho contava tot, Oller Bogeria 137. Y sens cap garagara... ne coltorceig dinou, Caseponce Man. 55.

    Fon.: gaɾəɣáɾə (pir-or., or.); gaɾaɣáɾɛ (Ll.).

    Loc.

—«Per davant la gara-gara, i per detràs la punyalada»: es diu per aquells qui fan la bona a algú mentres d'amagat d'ell li causen perjudici (Saura Dicc.).

    Etim.: sembla iteració de gara (gara, gara, com si diguéssim: «guarda, guarda», «mira, mira»).

-Potser sí que convé callar; peró no penso anar més enllá d'aquí. Jo no sé fer la gara-gara; de manera que, si l'única manera que tinc de con­servar la feina aquí a la finca és raspallant-lo, ja me'n puc anar.

 [Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 272.].

No és la primera vegada que el noi em demana consells ni que em fa la gara-gara, però no ha estat fins fa poc que he començat a pensar que ens podria ser molt útil.[John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs. Pàg. 85.]

(...) i el pallús diu al Gabriel que digui al seu pare que s'obri un compte corrent a l'oficina bancària per tal de merèixer el termini de gràcia que demana, en sap de sobra que al seu pare tant se li'n refot, l'opinió del pixatinters, que el Boni, amb una conyeta i un som-riure d'orella a orella, es fotrá el director de la sucursal del Banc Central a la butxaca, i que ja obrirà el compte corrent quan passi pels nassos; però ell, el Gabriel, no sap fer la gara-gara vermell com una nyora, se'n va cua entre cames com si tothom l'estigués mirant, perquè la veu menyspreadora d'un cabrit rabassut i lleig, amb bigoti franquista, li ha recordat la seva inferioritat, li ha significat que els grans sempre poden donar pel sac als petits mentre els obliguen a entrar en la vida igual que ell surt, escorregut, per la porta de l'oficina del carrer de la Creu.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 38.).

Podia dir-se que la noia li feia la gara-gara molt més que no ell a ella, i l'ajudava una mica el fet de creure, només que la lògica era poc convincent, que no «es divertia» a expenses d'ell.  [Henry James. La princesa Casamassina (The Princess Casamassina, trad. Marta Pera i Cucurell). Edicions 62, 1ª ed.Barcelona. ISBN: 84-297-2297-1. 462 pàgs. Pàg. 260.].

GARBERAR v. tr. 

Reunir les garbes formant la garbera; cast. hacinar. El blat... el vegé segat y garberat, Catalana, i, 92.

    Fon.: gəɾβəɾá (or.); gaɾβeɾá (occ.); gaɾβeɾáɾ (val.).

    Var. form. i sinòn.: agarberar.

El treballador immigrat havia d'afegir als problemes comuns a tots els treballadors el d'aconseguir un habitatge, problema especialment difícil en uns anys en què a penes es construïa i amb uns preus fora de les possibilitats de la major part de la població. Així, s'estén el garberament, el barraquisme, les coves, en condicions gairebé increïbles malgrat que en tenim abundants documents gràfics. (AADD. Antologia d’estudis històrics. Història de Catalunya VIII. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1990. ISBN: 8429731369. 482 pgs. Pg. 326.).

1. GARBÓ m. 

|| 1. Feix de sarments o de branques primes de qualsevol planta, destinat a fer foc, a alimentar el bestiar, etc. (Empordà, La Selva, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Tremp, Vinaròs, Val., Al., Mall.); cast. haz, fogote. Cinch massos o garbons de bri de estopa de cànem, doc. a. 1413 (ap. Aguiló Dicc.). Los garbons o fexos de serments: Manipuli sarmentorum, Pou Thes. puer. 62. Las ardidas flamaradas dels feixos de garbons que creman a la llar, Oller Fig. pais. 23. 

|| 2. Aplec de vímens afuats que formen l'afàs de la nansa i que serveixen per a impedir la sortida al peix que hi ha entrat (Mataró, Badalona). 

|| 3. fig. Aplec, conjunt de persones o animals. El garbó d'aquellas tres personas va desfer-se, Oller Bogeria 58.

    Fon.: gəɾβó (or., bal.); gaɾβó (occ., val.).

    Intens.:—a) Augm.: garbonàs.—b) Dim.: garbonet, garbonetxo, garboneu, garboniu.—c) Pejor.: garbonot.

    Etim.: derivat dim. de garba.

2. GARBÓ m. (men.), 

per garbaió: V. bargalló.

3. GARBÓ 

Llin. existent a Barcelona, Fontrubí, Carcaixent, etc.

La llar, tota encesa, amb bon espetec de foc de garbons, se li apareixia com l’altar major de l’infern, guarnit de tions i de flames que il·luminaven sinistrament les parets negres de l’hostal i les cares torrades dels bosquerols.   (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàgs. 101-102.).

Cavalls de sol / atureu-vos, garbes de sol, reposen. (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 109.).

GARFIR v. tr.

|| 1. Esgarrapar; ferir amb les ungles o amb altre instrument ganxut; cast. arañar. Brancs d'espines ressortien | ... | que per tot arreu garfien | tant ovelles com pastor, Salvà Ret. 39.

|| 2. Agafar fortament clavant les ungles; cast. agarrar. Alcides sent estendre per garfir-lo llurs braços de rampí, Atlàntida vi. La irada guilla, a l'alba, garfeix un' oca fera, Carner Lluna 143. a) fig. Alícia entrà a la Maternitat garfida per la misèria, Roig Flama 141.

    Fon.: gəɾfí (or.); gaɾfí (occ.).

    Etim.: del mateix radical que garfi.

No volien que es casés amb mi, però ell no se'ls va escoltar; s'hi va barallar i encara és hora que ens perdonin. Això amoïna el meu marit, l'atabala, el té en un constant neguit; s'estima la seva mare, se l'estima moltíssim, i tot plegat a mi també m'amoïna molt, em garfeix l'ànima.  [Anton P. Txékhov. Contes. (Trad. Anna Estopà). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 847727147X. 172 p. P. 134.].

GARFULLAR v. tr.

Socavar l'aigua les voreres dels torrents (Mall., ap. Aguiló Dicc.).

El corrent ho arrossegava tot: la resistència d'ella, els dubtes d'ell, trenta-tres anys de timidesa concentrada, tot era garfullat per l'empenta del corrent, mig devastadora, mig be nigna. Inicialment, l'Iris es resistia.  (Sergi Pàmies. Sentimental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 97884772171356. 182 p. P. 110.). 

GARGAIXÓS, -OSA adj. 

Que fa soroll de gargalls.

1. GARGALL m. 

|| 1. Salivada espessa barrejada amb mucositats de la gola o dels bronquis; cast.gargajo. Mestre Rugall, mossen Rouell, micer Gargall, Somni J. Joan 1484. 

|| 2. Gargall de cranc: animal radiat, de la família dels fisàlids, espècie Physalia carabella, que té la forma d'una bufeta llarguera i acabada per damunt amb una cresta, i es mou dins la mar empès pel vent (Manacor).

    Loc.—a) A tret de gargall: molt prop (expressió usada entre gent poc culta, Montblanc).—b) Escrúpols de fra Gargall: escrúpols ridículs perquè no tenen fonament (Mall., Men.). Hi ha qui completa la locució dient: «Això son escrúpols de fra Gargall, que, per no dir fotre, deia carall» (Ciutadella).

    Fon.: gəɾɣáʎ (pir-or., or.); gaɾɣáʎ (occ., val.); gəɾɣáј (or., bal.); ɟəɾʝέ̞ј (Palma, Manacor).

    Intens.: gargallàs, gargallarro, gargallet, gargallot.

    Sinòn.:— || 1, fleuma, flema, esgargall, gargallada, carcaixada, gargaix, esgargaix;— || 2, grumer.

    Etim.: derivat de garg-, onomatopeia del borbolleig i de les expulsions de la gola.

2. GARGALL m. 

El gargall de Nicodemus: misteri de les antigues processons de Setmana Santa, avui caigut en desús. «En Joan portarà els assots i tu portaràs el gargall de Nicodemus» (Centelles).

    Etim.: deformació vulgar, per etimologia popular (de gargall art. 1), del motgrial < llatí gradale, ‘calze’.

De sobte, enmig de la emor d'eixam que feia l'estol, la veu gargaixosa i mofeta de la Gonya, deixant de cantar la corranda desvergonyida, cridà allà, al davant de tot... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 47).

GARLANDA f.

|| 1. Cadena de flors o de fullatge trenat, que es penja com a adorn; cast. guirnalda. Los hòmens... entenen... en portar garlanda de flors, Llull Cont. 143, 13. Los jóvens... se meteren per un bell jardí, faentne garlandes de diverses flors, Decam. i, 63. Cascú d'aquells portàs en lo cap una garlanda de flors, Tirant, c. 14. Coronant los altars de insertes garlandes fetes de moltes flors, Alegre Transf. 67. Jugarà amb les garlandes del nostre prometatge, Atlàntida viii. a) fig. Un moviment instintiu ens ajuntà una mà d'ella i una meua sobre la garlanda de les notes escrites, Casp Proses 85.

|| 2. ant. Diadema. La filla de un rey jugaua ab donzelles en un verger, e hauia posada sa garlanda d'aur e d'argent e de pedres precioses en la branca de un arbre, Llull Felix, pt. vii, c. 4. Ni portar perles per garlandes ni per nuyla altra manera, doc. a. 1306 (RLR, vii, 54). Reebé la garlanda d'on fo creat compte de Barcelona, Muntaner Cròn., c. 29. Un xipellet o garlanda obrat de perles ab roses per lo mig, Inv. Anfós V, 166. a) fig., en sentit immaterial: Cenyit de la innocència ab la garlanda, Collell Flor. 8. Aqueixa mística garlanda, Canigó xi.

|| 3. fig. Tortell o coca en forma de corona (Camprodon, Corbera, Valls); cast. rosca.

|| 4. fig. Allò que circueix una cosa a manera de corona; cast. guirnalda. Lo sol posa la garlanda dels luminosos raigs, Alegre Transf. 30. Feya garlanda o corona de cugulla o de niella... y la posaua a la soca del arbre senyint-lo per lo entorn, Agustí Secr. 59. Especialment: a) Muntet o revora de terra, de forma circular, que es fa entorn de la feixina que ha de cobrir-se per a fer un formiguer (Massalcoreig, Camp de Tarr., Mall.).—b) Faixa de vencills que es posa al voltant del paller, en l'indret on acaba la part cilíndrica i comença la part cònica, per sostenir el bolló i terra que el cobreix (Balaguer, Urgell, Sta. Col. de Q.).—c) Pareteta baixa que circueix l'era de batre (Urgell, Mall.).—d) Ferro que volta el foc de la cuina per impedir que s'escampi la cendra (Oliana, Pallars).—e) Rodanxeta de goma o d'espart que es posa a la part inferior de la barrina de foradar pedra, per a evitar que els esquitxos de l'aigua posada dins el forat de la roca pugin fins a fora d'aquest (or., occ.).

    Fon.: gəɾlándə (or.); gaɾlándɛ (Ll., Urgell); gəɫɫándə (mall.).

    Var. form.: guirlanda, guirnalda.

    Etim.: desconeguda. La teoria de Brüch, d'un suposat *guerulanda derivat d'un verb *guerulare format per un creuament del germ. weron amb el llatí orulare, és mancada de probabilitat (cf. A. Castro en Rev. Fil. Esp., iii, 195). 

Garlanda

Sense fer res, les melodies neixen i creixen al meu voltant, com naturals, i es fiquen per tots els racons de l'estança, i es trenen per entre la gespa llanosa i s'escapen fora per entre la natural brufada de rosada i es vessen cap a la gorga i per tots els camins i els mar ges, i s'enfilen pels brancatges, s'enreden entre les guies juganeres de la mareselva, de la ridorta, de la vidalba, de l'arítjol, del xuclamel, del lligabosc, de la garlanda grisenca de flors liloses, i s'obren en flors per totes les tiges humils ran de terra: prímules, violes boscanes, també de les blanques, de les de pastor, violes de llop, clavells d'olor, cervellines, llet d'ocell, crespinells, lliris de neu, ronces, nielles, botons d'or, roselles, gencianes, veròniques, la xicòria fugaç com estrelles d'un dia. (Ricard Creus. Posicions. Edicions 62, 2ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8475805418. 176 pàgs. Pàg. 158.).

GARLERIA f.

Xerrameca, excés de paraules; cast. palabrería. 

Garleries

Però ningú no li feia cas. I qui li podia fer cas si tots aquells parroquians feien rotllana al voltant del mestre Manca, amb Boelle Zicheri i Paolo Bartolino que el provocaven, per gaudir de les seves garleries, amb el miratge d'un got de vi del qual ja no podia prescindir? Boelle Zicheri i Paolo Bartolino, si el senyor Ricciotti els hagués explicat la idea de recuperar Loreneddu, o sigui de fer veure que el que estava fet era com si no ho estigués, se n'hi haurien rigut als nassos, i igualment tots aquells que li feien l'aleta. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 122.].

1. GARNATXA f.

|| 1. ant. Vesta que es portava damunt la gonella; cast. garnacha. Per un mul e per una garnaxa que uené an minu, doc. segle XIII (Pujol Docs.). Don Fortuny Lopeç no hauia sino una barbuda que's mès en la testa e una garnatxa que's uestí, Jaume I, Cron. 226. Sobre aquesta gonella veste's una vestedura qui és apellada garnatxa, la qual sia feta de vellut vermell e de draps d'or, Ordin. Palat. 272. Per rahó de mos trebaills de una garnatxa e de un manto frederical de atzeytoni, doc. a. 1414 (Arx. Gral. R. Val.). Una garnacha de li groser, doc. a. 1436 (Miret Templers 571). Garnatxa, roba de senador: Forensis toga, Lacavalleria Gazoph.

|| 2. Roquet sense mànegues ni ales, molt obert pels costats (Gudiol Indum. 32); cast. giraldete.

    Fon.: gəɾnáʧə (or.). Encara és viu aquest mot, en l'accepció || 2, a algunes poblacions catalanes, com Olot i Cardona.

    Etim.: com el prov. garnacha o ganacha, l'it. guarnacca o guarnaccia «veste lunga che si portava sopra» (Petrocchi Dizion.), fr. ant. garnache, podria considerar-se derivat de guarnire segons Diez EWb 178; però no es veu probabilitat a aquesta derivació ni fonèticament ni semàntica (cf. Meyer-Lübke REW 9507).

2. GARNATXA f. o m.

|| 1. Varietat de raïm vermell que fa un vi molt bo (or., occ., val.); cast. garnacha. Les garnatges, encara no ben madures, Pous Empord. 6.

|| 2. Vi que es fa bullint la meitat del most abans de fer-lo fermentar amb l'altra meitat; cast. garnacha. Regat a dojo amb un bon vi de la Costa i, més endavant, amb un garnatxa empordanès que s'adeia amb les dolçors del llevant de taula, Ruyra Flames 127.

    Fon.: gəɾnáʧə (or.); gaɾnáʧɛ (occ.); gaɾnáʧa (val.).

    Etim.: deformació de vernatxa (<italià vernaccia, mat. sign., derivat del llatí hibernum, ‘hivern’: cf. Meyer-Lübke REW 4126).

I estant-se la major part de la nit per la cambra tranquil·lament, tragué d'un bagul una bossa i una garnatxa, i alguns anells i cenyidors, i ficant-ho tot a la seva caixa, ell també hi entrà i la fermà com es tava abans; i d'aquesta manera ho féu dues nits sense que la dona s'adonés de res. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 225]. 

GARNEU 

|| 1.   m. Peix de la família dels tríglids, espècie Trigla lyra, de color vermellós, de 60 cm. de llargada i amb dues banyes d'espina de banda a banda del cap (Empordà, Costa de Llevant, Barc., Tarr., Val.); cast. cachorrubio. Del garneu petit o de cria se'n diu gatneu fotaire (Tarr.). 

|| 2. adj. Astut, que obra amb mala intenció (or.); cast. taimado, socaliñero.Aquella dona de si tan garneua y ordinariament serena, Oller Pil. Prim 145. Ja t'has tirat una maldicció—reparà En Set trossos tot garneu garneu, Ruyra Pinya, ii, 49. 

|| 3. m. Remordiment o dubte que turmenta (Empordà); cast. espina, gusanillo.

    Fon.: gəɾnέw (or.); gaɾnέ̞w (val.); gətnέw (Tarr.).

Ella tan cruel i garneua en la vida de cada dia, revelava un candor, fet de bondat i sinceritat, en el lliurament de la pilota, que un adversari inferior però resolut, per més maldes­tre i ineficaç que fos, s'emportava la victòria a còpia de contorsions.   [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 228.].

1. GARBÓ m. 

|| 1. Feix de sarments o de branques primes de qualsevol planta, destinat a fer foc, a alimentar el bestiar, etc. (Empordà, La Selva, Vallès, Penedès, Camp de Tarr., Tremp, Vinaròs, Val., Al., Mall.); cast. haz, fogote. Cinch massos o garbons de bri de estopa de cànem, doc. a. 1413 (ap. Aguiló Dicc.). Los garbons o fexos de serments: Manipuli sarmentorum, Pou Thes. puer. 62. Las ardidas flamaradas dels feixos de garbons que creman a la llar, Oller Fig. pais. 23. 

|| 2. Aplec de vímens afuats que formen l'afàs de la nansa i que serveixen per a impedir la sortida al peix que hi ha entrat (Mataró, Badalona). 

|| 3. fig. Aplec, conjunt de persones o animals. El garbó d'aquellas tres personas va desfer-se, Oller Bogeria 58.

    Fon.: gəɾβó (or., bal.); gaɾβó (occ., val.).

    Intens.:—a) Augm.: garbonàs.—b) Dim.: garbonet, garbonetxo, garboneu, garboniu.—c) Pejor.: garbonot.

    Etim.: derivat dim. de garba.

2. GARBÓ m. (men.), 

per garbaió: V. bargalló.

3. GARBÓ 

Llin. existent a Barcelona, Fontrubí, Carcaixent, etc.

Però decisió i definició han encès el gran foc de garbons i el govern valencià s'ha desbocat. El president Alberto Fabra i els seus consellers han vomitat -perdó, boçat- sobre l'Acadèmia, l'han desautoritzada i han portat l'accepció al Consell Jurídic Consultiu. (Vicent Sanchis. El nom de la norma, art diari El Punt Avui, 09/02/2014).

Els vells s’arreceraven sota les galeries i estenien les mantes a terra, per ajocar-s'hi a dormir; o bé estreien pedra i esca, per calar foc a les pipes.  Els joves corrien d’ací d'allà, pel mig del pati, qui pouan aigua de la cisterna, qui encenent garbons per posar a coure quelcom que havien dut de la vila.  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 199).

1. GARDENY m. 

Grunyit, udol (Plana de Vic, ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: V. gardenya.

2. GARDENY topon. 

Caseriu del terme de Sant Martí de Maldà, i castell antic de Lleida.

    Etim.: del nom propi germànic Garding (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 600).

Burden etzibà un gardeny i començà a girar-se de nou, però la veu del senyor Nillson (tenia l'accent del Sud? de l'Oest?) l'aturà. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 46.).

GARDí

El gardí (Scardinius erythrophthalmus) és una espècie de peix d'aigua dolça de la família dels ciprínids i de l'ordre dels cipriniformes. (Viquipèdia)

Gardí (enllaç)

Semblava que la foscor pugés des del llac i per un instant, en mirar cap a l’aigua, em va creuar el pensament una imatge semblant a una làmina en color d’un vell llibre de ciències naturals, però certament molt més bella i precisa que una impressió acolorida, que mostratrava nombrosos peixos lacustres dormint en els corrents pregons, com entre llòbregues parets d’aigua, els uns darrere o damunt dels altres, petits i grossos: madrilletes veres, gardins, vairons i albors, bagres i lluços, truites, silurs, sandres i barbs i tenques i tímals i carpins.   [El Rousseau de W. G. Sebald (Trad. J. Ferrarons) Art. revista El món d’ahir, núm. 3, 2017. Pàg. 134.].

GARELLA

L’alena era rovellada de la punxa i no Volia passar llatina; i En Jaume, a cada puntada, maldava, maldava, cloent els ulls i revirant els llavis, fortament estrets. I les embastes de fil d’empalomar s’anaven arrenglerant, l’una al costat de l’altra, fent una filera una mica garella, però tota neta i vistosa, sobre la ronya colrada del collar. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 221.).

L'home el va garfir per la cuixa i va aixecar-lo fins a les seves pròpies espatlles, on va fer-lo giravol­tar tres vegades més. Finalment, va llançar-lo de cap contra el terra ple de palla, va saltar damunt d'en Cesar, que estava mig estabornit, va donar-li la volta i va aixafar-li l'esquena contra el terra.[Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 379.].

GARFIR v. tr. 

|| 1. Esgarrapar; ferir amb les ungles o amb altre instrument ganxut; cast. arañar. Brancs d'espines ressortien | ... | que per tot arreu garfien | tant ovelles com pastor, Salvà Ret. 39. 

|| 2. Agafar fortament clavant les ungles; cast. agarrar. Alcides sent estendre per garfir-lo llurs braços de rampí, Atlàntida vi. La irada guilla, a l'alba, garfeix un' oca fera, Carner Lluna 143. a) fig. Alícia entrà a la Maternitat garfida per la misèria, Roig Flama 141.

    Fon.: gəɾfí (or.); gaɾfí (occ.).

    Etim.: del mateix radical que garfi.

bens / esporuguits, res de belar, tornem-nos / voltors de coll pelat, garfim i devorem la por   (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 360.).

Garfiment

De bell antuvi ja tens, entre els castanyers, la perspectiva més bella... ara em sembla recordar, però, que ja vaig fer-te aquesta descripció; ja t'he parlat d'a questa avinguda on hom es troba empresonat entre altes muralles de faigs, que va esdevenint més i més obscura a mida que un s'atansa a un bosquet que l'a vinguda travessa, sortint, llavors, a un petit recinte en el qual plana la basarda de la solitud. Sento, en cara, el garfiment que em va prendre quan, per primera vegada, vaig penetrar en aquest lloc, un migdia clar; en les pregoneses de la meva ànima va apuntar-hi un vague pressentiment de felicitat i de dolor. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 77.).

Ell passà els braços a l'entorn del cos d'ella, l'estrenyé amb força contra el seu pit i cobrí els seus llavis tremolosos i balbucejants de furioses besades. “Werther! cridà ella, amb una veu sufocada, procurant girar el rostrem Werther!", i la seva mà feble empenyia el pit d'ell per a allunyar lo del seu. "Werther!", cridà, a la fi, amb el garfidor accent del sentiment més noble. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 159.).

GARNEU

|| 1.   m. Peix de la família dels tríglids, espècie Trigla lyra, de color vermellós, de 60 cm. de llargada i amb dues banyes d'espina de banda a banda del cap (Empordà, Costa de Llevant, Barc., Tarr., Val.); cast. cachorrubio. Del garneu petit o de cria se'n diu gatneu fotaire (Tarr.).

|| 2. adj. Astut, que obra amb mala intenció (or.); cast. taimado, socaliñero. Aquella dona de si tan garneua y ordinariament serena, Oller Pil. Prim 145. Ja t'has tirat una maldicció—reparà En Set trossos tot garneu garneu, Ruyra Pinya, ii, 49.

|| 3. m. Remordiment o dubte que turmenta (Empordà); cast. espina, gusanillo.

    Fon.: gəɾnέw (or.); gaɾnέ̞w (val.); gətnέw (Tarr.).

-Vull venir a Angers amb tu i en Cassis -vaig dir garneua—. Al cine, al cafè i tot això—vaig aturar-me a veure com reaccionava, i ella em mirava amb uns ulls arrufats, brillants com ganivets—. O... —vaig continuar amb veu de santa-li diré a la mare que parleu amb els que van matar el pare. Que hi parleu i els feu d'espies. Que sou uns traïdors. A veure què hi diu, ella...

Va semblar trasbalsada. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 80]. 

Però jo no hi estic d'acord! Mal que rebenti, em rebelo! Li repeteixo que era garneu, hipòcrita, brutal i arronsat en tots sentits! Ella torna a la càrrega. Es deixaria matar pel seu Auguste. Jo l'espavilaré. Merda!... La malària que tinc no és cap broma. M'injuria, s'encén, no respecta el meu estat. Aleshores m'ajupo, li arromango la faldilla, enfurit. Li veig el panxell descarnat de la cama, com un bastó, gens de carn al voltant, la mitja al garró, fa fàstic!... Sempre l'hi he vist... Li amollo una gran pa tacada...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 41].

-Estás fet un garneu, fill meu! Ja canviarás, aixó rai![Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 33.].

-Oh, vull veure aquesta pel·lícula. Anem-hi havent sopat, iVa, anem-hi!

-Potser sí cantussejà l’Humbert, tot i que sabia del cert, el dimoni garneu i tumefacte, que a les nou, quan comencés l'espectacle, la Lolita jauria morta als seus braços.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 116.].

Tothom volia un govern socialista, vaig dir, però ara veuen que precisament aquest govern socialista ho ha dilapidat tot, havia pronunciat la pa­raula dilapidat expressament més clara que les altres i no em vaig ni avergonyir d'haver-la teta servir, vaig repetir la paraula dilapidat unes quantes vegades més amb relació a la bancarrota de l'Estat sota el nostre govern socialista i vaig dir, a més, que el canceller era un home roí, garneu i tortuós que havia utilitzat el socialisme només com a vehicle per al seu afany pervers de poder, com tota la resta del govern, vaig dir, tots plegats no eren sinó uns assedegats de poder i uns infames sense escrúpols, l'Estat, que són ells ma­teixos, ho és tot per a ells, vaig dir, el poble que ells gover­nen no significa absolutament res per a ells. [Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs. Pàgs. 91-92.].

Garneueria

Quant a mi, he com provat de nou, en aquest petit afer, que els malentesos i la peresa són causa en aquest món de més desavinences que la garneueria i la quimera. Aquestes dues últimes, almenys, són, segurament, més rares. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 14.).

GARRANYIC m. 

Soroll estrident de fregadís. Avensa sols a empentes, lliscades y garranyichs, Oller Pil. 113.

|| 1. Garra petita; la garra d'un animal, d'un calcetí, etc. Usaven quatre agulles; a la garreta dels mitjons, dues, Violant Cànem 56. 

|| 2. Persona molt petita, curta de cames (Solsona, Cardona).

Garreta: llin. existent a St. Feliu de G., Barc., Granollers, Igualada, Vilafr. del P., Martorelles, Borges del C., Garidells, Valls, Vallmoll, etc.

    Fon.: gərέtə (or.); garéta (val.); gərə́tə (bal.).

-Les portes es van obrir amb un garranyic fort i l'interior era fosc com una gola de llop, però el pitjor era la pudor. No se la poden imaginar... Nauseabunda. [Matilde Asensi. L'últim Cató. (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 84.].

En aquell pataplaf! del pes mort sobre la teulada de l'edi­fici abandonat, Homer mateix va sentir el garranyic rondinaire de les antigues serres, pero que era aquell soroll penetrant quasi humà que va sentir per sobre el brunzit? [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 94.].

 Abans que acabés de córrer amb aquell garranyic esmorteït, un crit, un crit molt fort, com d'infinita tristesa, s'enfilà per l'aire... [Joseph Conrad. En el cor de les tenebres (Heart of Darkness trad. M. Vancells) Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1998. ISBN: 8429744555. 148 pgs. Pg. 74.].

Va penjar el casc de color d'escarabat negre i, després d'en llustrar-lo, va penjar també, polidament, la jaqueta ininflamable, va dutxar-se amb fruïció i llavors, tot xiulant, amb les mans a les butxaques, travessà el pis més alt de l'edifici i es deixà anar pel forat. Només a l'últim moment, quan el desastre semblava ja inevitable, va treure les mans de les butxaques i va frenar la caiguda arrapant-se a la barra daurada. Lliscà fins a aturar-se amb un garranyic quan els seus talons eren a un dit del terra de ciment. [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 34.].

I després es va aixecar per prendre morfina. Guarda va les pastilles a l'armari del lavabo, amb els estris d'afaitar-se del meu difunt pare. Es va sentir la porta que s'obria i el garranyic cansat que li feien els peus suats en caminar sobre la fusta polida. Les pastilles van dringar dins el pot, i després es va sentir un altre dring del got quan hi posava aigua del gerro. Suposo que després de sis hores d'insomni era normal que tingués mal de cap. En tot cas, quan jo em vaig aixecar al cap d'unes hores, ella s'havia apagat, com un llum.  [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 100.]. 

A la part baixa de la majoria dels balcons hi havia una post d'una mica més d'un pam d'alçària que donava la volta a tota la barana i tenia dos objectes: primerament, evitar que si alguna cosa queia al balcó rebotés a fora i, sobretot, perquè des del carrer no es poguessin veure les garretes de les senyores pel sant horror que tenien d'ensenyar, ni que fos un parell de dits de cama. Pel mateix motiu, en moltes escales es posaven també posts al baix de la barana, mesura que serví després de precaució, quan es va generalitzar l'enllumenat per gas, per tal que la flama dels becs no calés foc a les faldilles. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 46.).

Garranyic

El pobre Arnold (tothom l'anomenava així) anava amunt i avall de la seua cambra en un garranyic atroç. El pare llegia en veu alta L’Action française. De què serveix llegir un diari si no ho fas a sabuda de tothom? (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 19.).

Garranyic

Va contenir la respiració fins que es va estabilitzar l'aigua a l'interior. Després es va posar una cànula a la boca i va tornar a respirar. A mesura que pujava la plataforma, augmentava el garranyic i l'oscil·lació de tota l'estructura, i el xiulet del vent, que es feia cada vegada més fort, arribava a l'interior de l'atuell com un mugit sord. Lívia sentia que el batec del seu cor augmentava cada cop més en intensitat en la foscor d'aquella presó líquida i angosta, en aquella mena de matriu de pedra on era desgavellada a cada oscil·lació, on tota orientació i equilibri eren confusos. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 168.].

GARRIC m. 

|| 1. Arbust de la família de les cupulíferes, espècie Quercus coccífera, que és una mena d'alzina petita, de fulles punxoses i aglans semblants als del roure però molt aspres (Conflent, Plana de Vic, Pobla de L., Solsona, Ribera de La Seu); cast. coscoja. Se'l veu volar entre garrics, Canigó ii. 

|| 2. Tros de terra molt poc productiva (Pobla de L.); cast. erial.

Garric: llin. existent a Barc., Barberà, Capellades, Fontrubí, Hospitalet, Lavit, etc.

    Cult. pop.—Com que el garric té moltes arrels i les té molt profundes, hi ha aquestes dites: «Diu el garric: Si m'arrenques, t'hi faràs ric; però com m'hauràs arrencat, tot el pa t'hi hauràs menjat» (Brull); «Arrenca garric, que et farà ser ric; mes quan l'hauràs ben arrencat, ja se t'haurà menjat» (St. Bartomeu del Grau).

    Fon.: gərík (or.); garík (occ.).

    Etim.: d'una arrel garr- ‘alzina’, a la qual s'atribueix origen gàl·lic o ibèric (cf. REW 1716).

 GARRIC cap de les definicions anteriors s'adiu amb la de Quim Monzó

Des d'aleshores, els amants del pèl a l'aixella fe­menina tenen com a màxim consol veure, de tant en tant, el vídeo d'Arròs onarg, aquella pel.lícula en qué l'esplèn­dida Silvana Mangano mostrava, quan alçava els braços, un garric sensualíssim. Seria una llàstima que amb el pèl púbic passés el mateix i les noves generacions haguessin de con­formar-se a contemplar-lo a les webs nostàlgiques. (Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 12.).

(procedència de la foto, enllaç)

GARRAGINYAR - Viccionari

https://ca.wiktionary.org › wiki › garranyigar

garranyigar intr. Fer garranyics. ... infinitiu, garranyigar, haver garranyigat ... Paradigmes de flexió: garranyigo, garranyiga, garranyiguem ...

Garranyigui

Una esclarissada, la preocupació de com guardar el púding en fresc o potser l'enveja per la nova gelera dels Flett provoca a la meva mare el primer espasme de dolor. Fa un crit breu. Gira els ulls en blanc, com si algú l'hagués agafada pels cabells i els hi estirés cap amunt fins a fer que el cuir cabellut garranyigui. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 13.].

1. GARRO m. 

|| 1. Cuixot del porc farcit de carn magra amb pebre i sal, que es menja cuit (Collsacabra, Plana de Vic). 

|| 2. Peu de persona, en termes humorístics (Empordà); cast. pata. «Portes els garros molt bruts». «Me'n vaig a rentar els garros». 

|| 3. Turmell (Blanes).

    Fon.: gáru (or.).

    Etim.: derivat de garró, per regressió.

2. GARRO, GARRA adj. 

Guenyo, que mira tort (Val.); cast. bizco, bisojo. Porta aquest mot el diccionari Escrig-Llombart.

GARRÓ m. 

|| 1. Part posterior-inferior de la cama, on s'articula aquesta amb el taló (or., occ., val., bal.); cast. tendón de Aquiles, garrón. Per lo garró que lo rey veu de Caba | se mostr' Amor, que tot quant vol acaba, Ausiàs March, cxviii. Qui porta les calces tan justes y estretes, | que prest als garrons lo pes les assola, Brama llaur. 145. Es llença a sos peus i l'abraça des garrons de ses cames, Ruyra Parada 42.Anar amb la calça o mitja a garró: portar les mitges amollades i caigudes a la part inferior de la cama. 

|| 2. Part inferior de la cama de darrera d'un quadrúpede, entre la canya i la peülla (Cerdanya, Empordà, Pallars, Conca de Tremp, Urgell, Fraga, Ribera d'Ebre, Maestrat); cast. menudillo, cuartilla. Garrons li bullen | dels de cabró, | cor de moltó, Spill 8152. 

|| 3. Cuixot, embotit de carn de porc dins la pell de la cama d'aquest animal (Valls, Cullera, Pego, Sanet, Porreres); cast. pernil. 

|| 4. Cantó de pa (Eiv.); cast. canto. 

|| 5. Esperó de gall (Morella); cast. espolón. 

|| 6. Poncella de l'olivera; raïmet que porta les flors de l'olivera en llur estat inicial (Empordà, Vendrell). 

|| 7. Forats o descosidures en la part baixa i posterior de la mitja o mitjó (Conflent, Empordà, Mall.). 

|| 8. Brutícia o esqueixos en la part inferior del vestit o del calçat (Tortosa, Mall.); cast.zarpas, cazcarrias. «Sa guerrera m'he mirada | d'es cap fins an es talons, | i me porta uns garrons | que hi naixerien ciurons | de catorze pams d'alçada» (cançó pop. Mall.). 

|| 9. Persona bruta, grollera (Manacor).

    Loc.

—Donar garró: donar carabassa, negar-se a fer o concedir allò que un altre demana (Tortosa).

Garró: llin. existent a Reus, Benifallet, València, Vilajoiosa, etc.

    Fon.: gəró (pir-or., or., bal.); garó (occ., val.); ɟəró (Palma, Manacor, Pollença).

    Intens.:—a) Augm.: garronàs, garronarro.—b) Dim.: garronet, garronetxo, garronel·lo, garroneu, garroniu.—c) Pejor.: garronot.

    Etim.: derivat dim. de garra.

Al bar, ja hi és Vicent Ventura, perio­dista, pretesament jubilat, polo blau vir­ginal, davall del qual es delaten la panxa esfèrica i els elàstics funcionals: "Fuster en gasta, perquè és tan prim que, si no, se li esmunyirien els pantalons fins als garrons. Jo en gaste perquè, ventripotent com sóc, no puc portar corretja, o no puc cordar-la, o m'ofega", m'explica, rioler, arrufant de tant en tant tota la cara, fent ballar-hi les ulleres. (Fuster, doctor, patint, art. El Temps, 1985, Vicent Martí. 20/05/2014, pàg. 31.).

...que havia relliscat, escarxofat sobre la Hetera amb els pantalons als garrons i tota la llet per sobre, ha de ser una desgrá­cia que et passi això, i des d'aquell dia, assegut en una cadira de rodes per a la resta de la seva vida i amb la pellinguina inú­til per sempre, que se l'havia agafada amb la Hetera, diu, es va fixar que la Toneta va començar a passar pel carrer amb un ho­me diferent cada vegada i... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 59.).

Amb gran esforç, pujà al cim del penya-segat i veié que, més enllà d'una landa enclotada i deserta, una forest s'estenia sense fi. Eh es lamentava enyorant Gorvenal, Rohalt pare seu i la terra de Leonís, quan el brogit llunyà d'una cacera amb cridòria i so de corn li alega el cor. Al caire de la forest, un bell cervo sortí. La gossada i els mun­ters davallaven a l'encalç seu, amb gran brogit de veus i de trompes. Però, en ser que els seüssos se li penjaven a raïms al cuiro de la cre­uera, la bèstia, a unes guantes passes de Tristany, es blegà sobre els garrons i reté el bleix. Un munter la rematà amb l'ascona. Mentre que, arrenglerats en cercle, els caçadors cornaven presa feta, Tris-tany, atònit, veié el mestre munter que encetava amplament, com per tallar-lo, el coll del cervo. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 3.].

Garró

-Com t'has posat, noi! -exclamà Gerry, mirant el minyó.

Portava una mitja al garró, els pantalons bruts de calç i la cara i les mans fetes una desgràcia. Ningú no hauria endevinat que aquell noi tan xarxó fos l'hereu del tron d'Eslavònia. Perquè Sixpenny no era pas el seu nom de debò. Encara no feia un any que havia arribat a l'escola, a Anglaterra, tot espantat i tímid, i Gerry Hamilton l'havia emparat sota les seves ales. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 82.].

GARROTAR v. tr. 

Estrènyer fort amb una corda mitjançant un garrotador; lligar fortament; cast. agarrotar. Adés les fan tan estretes que par que vullen garrotar, Metge Somni iv. Garrotar la càrrega: Funem per onus ductum ligno cubitali inflexo contorquere, ad onus cogendum et comprimendum, Pou Thes. puer. 28. Sentia l'impuls d'aixecar-se per increpar-lo, però el garrotaven les conveniències, Llor Jocs 80.

    Fon.: gərutá (or., men.); garotá (occ.); garotáɾ (val.); gərotá (mall.).

Em garrota més fàcilment un notari que no pas jo mateix. *No es raonable que la meva consciència estigui molt mes compromesa en allò en que només s'han fiat d'ella? En d'altres casos la meva fe no deu res, car res no li han prestat; que es basin en la confiança i en la seguretat que s'han pres al marge de mi. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 192.].

GARRUT

Etimologia:

de garra

1. adjectiu

2. Que té bones garres.

3. figuradament Dit de la persona ja feta, arribada al total creixement.

4. Garrell. (ENLLAÇ)

I la tendència a treure's renoms? Uns que s'expliquen: pigat, ros, xato, nano, guenyo, garrut; .... (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 71.).

GARBELL m.

|| 1. Receptacle que té el fons ple de forats iguals que serveix per a separar objectes de grandària desigual, deixant passar els uns i retenint els altres; cast. criba. Generalment és de forma circular, amb una riscla o vorera sòlida. El material de què és fet, varia segons els usos als quals es destina i segons les comarques: els garbells més usuals són els de triar cereals i els que empren els paletes per a triar les pedretes i la terregada o guix mòlt. El fons dels garbells sol esser de pell, d'espart o de joncs, i modernament de tela metàl·lica. Nuyll temps no estarien plans ne suaus fins que los ha hom passats per lo garbell, Eximenis Terç, c. 121. Bé és orb qui per garbell no hi veu, Metge Somni iii. Estendre-ho-heu en un guarbell una ho II ores, Confits, c. 7. Per obs de quatre garbells d'espart per garbellar la arena e calç, doc. a. 1454 (Arx. Gral. R. Val.). Dos guarbells dolents, la un de vergues, l'altre de spart, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 32)."Tres porgadors, ço és un triapedres e un porgador e un garbell de gesb, Inv. Pellisso, a. 1491. Dos garbells o porgadós bons, dels quals lo hu és un erer de cuyro y lo altre porgador, doc. a. 1577 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Garbell d'esbollar: garbell de malla bastant grossa que serveix per a separar el boll del gra quan venten amb màquina (Garrotxa). Garbell de netejar: el de malla més petita que serveix per a deixar el blat net de tota brossa (Garrotxa) Garbell espolsador: el que s'empra per a separar la pols del gra. Garbell mongeter: el que serveix per a porgar mongetes. Garbell favoliner: el que s'empra per a porgar favolins. Garbell favater: el que és més gran i serveix per a porgar les faves.

|| 2. Caixó amb fons engraellat que serveix per a calibrar els taps, en la indústria del suro (Empordà). Garbell de pastera: el que té rodes a sota, movent-se damunt una guia. Garbell de bressol o balança: el que s'usa penjat pel mig, donant-li un moviment de vaivé.

|| 3. Bossa gran de xarxa que serveix per a tenir el pa dins el rebost (Tortosa).

|| 4. Volta o sostre situat entre el forn d'abaix i el del mig, en els forns d'obra, i que té molts forats o espiralls perquè el foc del primer es comuniqui al segon, on hi ha l'obra que es cou (Empordà, Mataró, Camp de Tarr., Mall.).

|| 5. Mata d'algues o d'altre vegetal submarí que està poc arrapada al fons i que fàcilment pot arrencar-se amb ajuda del rampugoll (Mataró, Badalona, Barcelona, ap. Amades Voc. pesca 31).

|| 6. Criatura molt bellugadissa (Palafrugell); cast. argadillo.

|| 7. Munt o conjunt de coses barrejades en desorde (Cardona, Solsona).

    Loc.—a) Semblar un garbell o Estar fet un garbell: estar molt foradat.—b) Fer del cel garbell: donar entenent una cosa per altra. Son alscuns que axí han per mà lo lagotejar que a tothom fan del cel garbell, Eximenis Terç 373 (ap. Balari Dicc.).—c) Pescar el sol amb el garbell, o Poar amb garbell: (ant.) treballar en va, fer coses inútils. Car tots aquells que'ls dexa 'l temps | hi ja no'ls vol, | ab lo garbell peixquen lo sol | si'l temps segueixen, Somni J. Joan 1831. Qui bé n'espera | ... | ab garbell poa, Spill 8537.

    Refr.—a) «Any de poc pa, garbell espès i sedàs clar».—b) «Dona jove i home vell, criatures a garbell».

    Fon.: gəɾβéʎ (or., bal.); gaɾβéʎ (occ., val.).

    Intens.:—a) Augm.: garbellàs, garbellarro, garbellatxo.—b) Dim.: garbellet, garbelletxo, garbellel-lo, garbelleu, garbelliu, garbelló, garbelloi, garbellí, garbellinoi.

    Etim.: del llatí cribĕllu, dim. de crībrum, mat. sign. || 1, amb el radical modificat per influència de la forma aràbiga ġarbal, mat. sign. 

Garbell

Tant se val! Al garbell, on tot s'hi escola, llenço les aigües jo de l'amor meu, que s'hi perden. I així, semblant a l'indi, religiosa en mon engany, adoro al sol que brilla sobre el seu devot però que no el coneix. Dama volguda, no lluiti el meu amor amb l'odi vostre perquè jo estimo el que estimeu. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 31.].

GARRETA f. dim. de garra.

|| 1. Garra petita; la garra d'un animal, d'un calcetí, etc. Usaven quatre agulles; a la garreta dels mitjons, dues, Violant Cànem 56.

|| 2. Persona molt petita, curta de cames (Solsona, Cardona).

Garreta: llin. existent a St. Feliu de G., Barc., Granollers, Igualada, Vilafr. del P., Martorelles, Borges del C., Garidells, Valls, Vallmoll, etc.

    Fon.: gərέtə (or.); garéta (val.); gərə́tə (bal.). 

Garretes

Això per no parlar de Francesco Mattu, a qui havien reduït a l'almoina tallant-li les garretes a les vaques, vés a saber per què. És possible que tot es pagui, i que tothom pagui per un. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 210.].

GASSOT m.

Bassiot, bassa petita (pir-or.); cast. bache, charco. Un gassot ple d'aygua pura, Caseponce Man. 21.

    Etim.: potser derivat del prov. gas, ‘gual’ (cf. Mistral Tres. ii, 37). 

Gassots  

Els gassots, plens d'aigua bruta legislaven. En Saturnin quasi no s'hi veia amb el propi baf. Les escombretes de l'eixugaparabrisa no servien de res. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 98.).

GASTAFUMS

Gastafums

No, s'hi juga el meu honor, i jo, per a salvar-lo, dec posar en marxa tot el meu poder. Rep la mà d'ella, jove gastafums, indigne d'aquest do, tu que amb vilíssim menyspreu insultes amb el meu amor el seu mèrit. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 56.].

GATGES

Gatges

LUCI

Que lliuri, Emili, l'Emperador els seus gatges al meu pare i a Marc, el meu oncle, i hi anirem. En marxa! (Trompetes. Surten.) [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 136.].

GATINYAR-SE v. refl. 

Barallar-se de paraula o a tocs, sense fer-se gaire mal (Val., Benissa, Alcoi, Mall., Men.); cast. escarapelar, escaramuzar. Se treuen es cambuix y es gatinyan,Ignor. 4.

    Fon.: gatiɲáɾ (val.); gətiɲá (mall., men.).

    Etim.: V. agatinyar.

Per Agnès el dissabte era el dia més fatigant de tots. Paul, el seu marit, se n'anava abans de les set i es quedava a dinar amb algun amic, mentre ella aprofitava el temps lliure per tal de dur a terme obligacions molt més desagradables que la seva fei­na: havia d'anar a correus i avorrir-s'hi mitja hora fent cua, anar a comprar al supermercat, gatinyar­s'hi amb la venedora i perdre el temps esperant el seu torn a la caixa, trucar al lampista i implorar-li que es presentés a l'hora exacta perquè Agnès no hagués de perdre tot el dia esperant-lo a casa. [Milan Kundera. La immortalitat. (Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. Pàg. 15.].

GATZARA f. 

Cridadissa i soroll en demostració d'alegria, d'entusiasme; cast. algazara. Van dreçar ab gran gatsara huna senyera, Desclot Cròn., c. 98. Les XXV galees regatant exiren ab gran gatzara de fora, Muntaner Cròn., c. 136. I se'n tornà cap a la casa plena | d'olors i de gatzara, Alcover Poem. Bíbl. 58.

    Fon.: gəʣáɾə (or.); gaʣáɾɛ, gaʣáɾa (occ., val.).

    Var. form. ant.: algatzara.

    Etim.: de l'àrab ġazara, ‘xerradissa’.

Si ho fa sol, estarà tranquil; si ho fa acompanyat, tindrà gatzara (Senyor Ventura, mots encreuats, diari Ara, 28/29/abril/2013).

GATZERÍ

El gatzerí (Prunus padus) és un arbre caducifoli molt estrany dels Països Catalans, ja que només el localitzem a una petita zona que va des de la Vall d'Aran fins a la Cerdanya.

Forma part de la família de les rosàcies i es troba a l'estatge subalpí i montà. Segons la fitogeografia, el gatzerí és eurosiberià i centreeuropeu. A Àsia i a l'Europa central té lloc als espais humits i als dipòsits al·luvials.

Aquest arbre s'aixeca des de 5 a 10 metres d'alçària generant un ramatge ample de branques pèndules. Les flors que el conformen són blanques, es troben agrupades formants ramells llargs, penjants, i tenen cinc pètals i diversos estams. Les fulles són el·líptiques, el limbe és finament dentat amb dents agudes, els nervis del invers són poc ressaltats i tenen una mida entre 6 a 10 centímetres.

El temps de floració és entre els mesos d'abril i juny. En aquesta època, les flors de l'arbre són blanques i aromàtiques i es presenten en raïms penjants. El fruit és una drupa de color negre aspra com un pèsol a la seva maturitat i fa entre 6 i 8 mil·límetres. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Gatzer%C3%AD)

Gatzerí (procedència de la imatge: enllaç)

Un revolucionari autèntic se n'ha de desempallegar. S'organitzaven tot reunions per debatre aquest tema. Hi havia divisió d'opinions: uns estaven a favor de l'amor lliure, però amb «gatzerins en flor», és a dir, amb sentiment, i els altres estaven a favor de l’amor sense «gatzerins en flor». Jo estava amb els dels «gatzerins en flor», els petons... I tant! (Riu.) [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàgs. 205-206.].

El meu marit? Em va deixar. Però jo me l'estimo... (riu de cop i volta.) Ens vam casar a la primavera, quan gatzerins i els lilàs estaven en flor. I se'n va anar a la primavera. Però em visita. Em visita en somnis, no es pot acomiadar. Em parla, em parla. Però durant el dia el silenci em a sorda i cega. Per a mi, el passat és com una persona, quelcom de viu...[Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 291.].

GATOSA f. 

|| 1. Planta lleguminosa de l'espècie Ulex parviflorus: arbust de 4 a 10 dm., verd glaucescent, armat d'espines robustes; té les fulles curtes, acuminato-alenades; les flors molt més petites que les fulles, en fascicles sobre les espines formant llargs raïms; el llegum és pelut, amb sis llavors; es fa per boscos i llocs àrids, especialment de la regió mediterrània; cast. aliaga, aulaga morisca. Ay, que no m'esperàvau, y jo m'entrebancava ab las gatosas, Guimerà RV 51. 

|| 2. Gatosa blanca o gatosa marinera: planta lleguminosa de l'espècie Calycotome spinosa: arbust d'un a dos metres, dret, ramificat, molt espinós, glabre, estriat, de fulles trifoliades breument peciolades, flors grogues solitàries o fasciculades, i llegum negre, comprimit, de 3 a 4 cm. de llargària; es fa per llocs àrids i arenosos, i és comuna als boscos i torrents del litoral, Vallès i Empordà, sense internar-se gaire; cast. erguen, retama espinosa, aliaga. 

|| 3. Gatosa negra: planta lleguminosa de l'espècie Genista scorpius; cast. aliaga. Es més coneguda amb el nom d'argelaga (V. argelaga || 3).

    Loc.—a) Esser viu com una espurna de gatosa: esser molt viu, agut, picant.—b)Dolç o tractívol com una gatosa: es diu irònicament d'una persona esquerpa, ofensiva, intractable.—c) Com si em passessis una gatosa per l'esquena: es diu d'una persona o cosa que dóna molt poc gust.

    Var. dial.: gatoa, gatova.

    Fon.: gətózə (or.); gətóə, gətówə, gətóvə (mall.).

    Sinòn.: argelaga.

    Etim.: derivat de gat, per comparació de les punxades d'aquestes plantes amb les esgarrapades del gat.

Estaven totes arramadades a l'altra punta al voltant d'unes gatoses, i la primera cosa peculiar que va tenir lloc va ser el fet que en Gabriel tragués de sobre del tancat no les va fer bellugar-se ni fugir.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàgs. 276-277].

gatosa

GAUBANÇA f. 

|| 1. Goig extremat; cast. gozo, regocijo. Que veyent-te tan festós | salta mon cor de gaubansa?, Camps i F., Poes. 124. Animà la gaubança del convit | l'hospitalari alberg, Alcover Poem. Bíbl. 39. 

|| 2. ant. Elogi excessiu?, avanament?; cast. vanagloria. E gens no dich açò per far gaubança, | ans ho fas bé perque muyran d'enueya | falç lausangers,Francesc de la Via (Cançon. Univ. 232).

    Etim.: derivat de gaubar.

I en sent un tros lluny, darrera uns pins, no es va poder estar de girar-se de cara a l'hostalet, i, entre una rialleta endimoniada, va remenar unes quantes voltes el puny clos, tot mormolant amb gaubança:

- La figo vus fai a tuts!  (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª<eed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 26).

El mateix César va anar a Cesena, una ciutat governada per la familia Malatesta, els membres de la qual havien fugit en rebre noticies de la seva arribada. La ciutat disposava d'un cas-tell irnmens i els seus ciutadans eren coneguts a tot Itália per la seva feresa en la guerra i la seva gaubança en la vida quotidiana. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 376.].

Amb crits de gaubança, la cavalleria lleugera va travessar la bretxa, seguida de la infantería. Un cop a dins de la fortalesa, els bornes es desplegarien per tornar a escometre des de la rere-guarda.[Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 386.].

GAUDA f. ant.

Galda. Gauda, royga, pesteyl, doc. a. 1295 (RLR, v, 87). Negú tenyeyre qui gaus tènyer negú drap de lana a vert sinó ab gauda, doc. a. 1307 (RLR, vii, 59).

En el panorama agrícola del país ue mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239.).

GAVADAL m. 

|| 1. Recipient de fusta, de forma quadrangular, per a rentar-hi els plats i per a posar-hi el menjar dels porcs i d'altre bestiar (Ripoll, Cerdanya, Lluçanès); cast. artesón, gamella, dornajo. Sopa grassa... no ab escudela mas en gran guavadal en guisa de un porch axí bromosament menjava, Corbatxo 56. Una gúbia e un axol de fer guavadals, doc. a. 1432 (Aguiló Dicc.). Gavadal de fust per rentar scudelles, doc. a. 1491 (ibid.). Estava en un bastó a la paret per la ansa penjat un gavadal de faig, Alegre Transf. 71. Gavadal o oubi: Labrum ligneum, Torra Dicc. Escuren perols..., com també escambells, gabadals de rentar els plats,Scriptorium febrer 1925. 

|| 2. Recipient circular d'aram o de zinc, però més generalment de fusta amb cèrcols de ferro, per a rentar-hi els plats (Centelles, Sta. Eulàlia de Puig-oriol, ap. BDC, xx, 244). 

|| 3. Gran quantitat (Empordà, Garrotxa, Gir., Plana de Vic, Cardona, Solsona); cast.montón. «Quina feina, noia! Hi ha un gavadal de mitjons a sarzir». «Portes massa trumfes; si ja n'hi ha un gavadal!»A gavadals: en gran abundància. «Ha fet els diners a gavadals». Tira un gavadal d'espigots i llenya, Ruyra Pinya, i, 161. Mireu les formigues: només recullint lo que'ls esvalotats deixen, quin gavadal!, Oller Esc. pobr. 23.

    Refr.—a) «Qui té un porc al gavadal, passa un bon Nadal».—b) «Per Nadal, les ovelles al gavadal».

    Fon.: gəβəðáɫ (or.).

    Intens.: gavadalet (Dos gavadalets de fust per dar civada, doc. a. 1444, ap. Aguiló Dicc.); gavadalot (Vn cànter de terra e un gavadalot de fust, doc. a. 1485, arx. Cúria Fumada de Vic).

    Etim.: derivat del llatí gabata ‘plat gran’, amb el sufix augmentatiu -al (cf. REW 3625).

En una reunió privada a la Casa Blanca, el president s'havia mostrat molt amable, aparentment càndid, del tot plausible. Amb un gadaval de paraules havia dit que tenint en compte la importància i l'obstinació de l'ala conservadora del partit, el seu company de fórmula hauria de ser quasi forçosament un conservador. (Pàg. 153).

-Confidencialment -contestà Burden, dificultant, amb certa malignitat, el curs de l'interviu- un gadaval. Franklin està secundant un individu el nom del qual tots dos coneixem. (Pàgs. 194-195) 

(Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs.).

1. GAVANY m.: 

V. gavant.

2. GAVANY 

Llin. existent a Cardedeu.

    Etim.: variant de Galvany.

GAVANT o GAVANY m. 

|| 1. Capot amb mànegues, fet de roba gruixuda, per a abrigar-se en temps de fred; cast. gabán. Gavant, roba: Hoc gausape, Lacavalleria Gazoph. Y un gaban de garbosas formas, Genís Julita 10. Li féu descordar el primer botó del pelut gavany, Oller Febre, i, 52. 

|| 2. Gipó (Crevillent).

    Fon.: gəβán, gəβáɲ (or.); gaβán (val.); gaván (Crevillent).

    Etim.: del persa ḳabā' ‘abric, mantell’.

... on, encongit en un banc d'espera del baixador, el meu menyspreu dorm entre el gavany del meu descoratjament...  [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 182].

GAVOLIM

El senyor Pepet somicava, es volia tapar la boca, tracalada, apos­tolamenta de botxins, si dir-ho us pogués embussar fel i ro­nyons amb dues pedres, dos cristalls de roca com dos punys, però qué hi farem, gevel gavolim, Senyor, kuloi gevel, grapat de, té, de res, com jo, de res, amb una dent com un granet de magrana empassada, però uns fills de puta, al cap i a la fi. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 275.).

GAVOTA f. 

Dansa francesa que es ballava en compàs quaternari o binari, avui caiguda en desús; cast. gavota.

    Fon.: gəβɔ́tə (Barc.); gaβɔ̞́ta (Val.); ɟəvɔ̞́tə (Palma).

    Etim.: pres del fr. gavotte, mat. sign.

La música anava a càrrec de dos o tres cecs instrumentistes i, al so del violí i del contrabaix, s'esgranaven les contradanses, les gavotes i les pavanes, sense excloure algun minuet, en franca companyonia.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 166).

Gavota

¿No voleu raïms, guineu reial? Sí que en voleu, dels meus nobles raïms; i la guineu reial en menjaria, si els pogués atrapar! Jo he vist un metge capaç de bufar vida dins les pedres, d'animar un roc i fer que vós balleu una gavota amb foc i entusiasme. I, amb el tacte només, us ressuscita el rei Pepí, i us fa que Carlemany agafi paper i ploma per escriure uns mots d'amor a ella. [William Shakespeare. A bon fi, tot li és camí. (All’s Well That Ends Well, trad. J.M. de Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona 1930. ISBN: 8402074626. 156 p. P. 39.].

GEHENNA

 (de l'hebreu גי-הנם Gue-Hinnom o גי בן הנם gue ben Hinnom, "Vall de Hinnom" o del "Fill d'Hinnom"); grec γεένα; llatí Gehenna) és un terme que s'utilitza com a sinònim de l'infern, tant en el cristianisme com a l'islam. Es troba per primera vegada en les seves dues versions, tant de Gue-Hinnom com de Gue ben Hinnom, al Llibre de Josuè 18:16, com a part de la frontera entre les tribus de Judea i de Benjamí. La traducció del nom a la Septuaginta és Γαίεννα (pronunciat Guéenna). La ciutat antiga de Jerusalem limita a la part occidental i sud per la Vall de Hinnom i a l'est per la de Josafat. Sembla que en temps del Rei Josies la Vall de Hinnom era el lloc on es practicaven els sacrificis humans de Molocque havien introduït els ritus pagans dels fenicis i cananeus. El profeta Jeremies (7:31; 19:5) condemna aquesta pràctica que es feia a la Vall de Hinnom. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Gehenna).

Va llegir encara els 7è, 8è, 9è i 10è versets, que tracten de les seduccions, de la necessitata de la terra, el c`'astig mitjançant la gehenna dse foc on seran precipitats els homes, i certs àngels dels infants que veuen la faç del Pare celestial.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 542.).

GELIU, -IUA adj.

Fred com gel; cast. helado, gélido. Va treure el cap a fora, però un aire geliu li va venir a la cara, Massó Croq. 153. Dels grans pinars m'arribava una geliua aroma de molsa i reïna, Bertrana Herois 116. Em renya perquè he trigat i en dia tan geliu, Carner Bonh. 139.

Geliu: llin. existent a Prats de Ll., Vilassar, etc.

    Fon.: ʒəlíw (or.).

    Etim.: del llatí gelĭdu, mat. sign., amb desplaçament de l'accent, o bé d'un derivat llatí *gelīvu. 

Geliu

En la nit profunda, Nuoro s'estenia recorreguda per un vent geliu. En la llunyania rodava un carro sobre l'empedrat. Ni una veu. Dos carrabiners de patrulla, rígids i avorrits, pujaven pel carrer major. Quasi feia por. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 23.].

GENAT

-An a jo m'ha genat aqueixa apologia de l'alcoholisme. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 103.).

GERBERA

Gerbera és un gènere de plantes d'ús ornamental dins la família Asteraceae. Va rebre el nom en honor del botànic alemany Traugott Gerber, amic de Carolus Linnaeus.

Consta d'unes 30 espècies silvestres, la seva distribució és Amèrica del Sud, Àfrica i Àsia tropical.

Les espècies de Gerbera tenen un gran capítol floral amb floretes de colors groc, taronja, blanc, rosat, o vrmell. Els capítols segons les espècies i cultivars poden ser de 7 cm de diàmetre(Gerbera mini 'Harley') a 12 cm (Gerbera ‘Golden Serena').

Les gerberes són plantes decoratives molt populars i molt usades com a flor tallada. Els cultvars són generalment el resultat d'encreuar les espècies sud-africanes Gerbera jamesonii i Gerbera viridifolia.

També es fa servir d'organisme model per a la recerca científica.

Contenen derivats de la cumarina. No resisteix les gelades. És resistent a ser menjada pels cérvols. (Viquipèdia)

Gerbera blanca (Viquipèdia)

Als estius treballava al restaurant dels pares. De petita m’encantava fregar les taules, ajudar a endreçar els plats i els coberts, plegar els tovallons de paper, ficar una gerbera vermella al gerret rodó que hi havia al mig de cada taula. [Khaled Hosseini. El ressó de les muntanyes. (And the Mountains Echoed, trad. A. Noya). Edicions 62, Barcelona 2013, 1ª ed. ISBN: 9788429771046. 416 pp. Pàg. 372.].

GERDAR m.

Camp de gerderes. «Doncs ves a tirar al gerdar!»: exclamació d'impaciència amb què s'envia a mal viatge una persona indecisa o malcontenta (Borén). 

Gerda

Maria Sanmartí i Antoni Clavé tornaren a la capital francesa, un cop «esbaldida llur nostàlgia covada a París», escriu Canyameres, després d'un estiu barceloní «saturat d’aires de ciutat assolellada, de mar blau i de muntanya gerda de pins.» Els lligams amb Barcelona continuaren i l'any següent, els Gaspar, degut a l'èxit de la primera exposició, li'n feren una segona. (Aitor Quiney. Maria Sanmartí i Lali Surós Camps pintores amb una arrel primitiva. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 39.). 

Gerda

A Frankfurt, a Leipzig, a Strassburg, a Wetzlar, beu, juga, dansa, cavalca, neda, patina, s'exercita en el maneig de les armes, i estima, estima follament, apassionadament. "La vida és gerda; gris la teoria". El cos cau retut, a voltes, després d'una crisi. Té llargues malalties, una hemorràgia posa la seva vida en perill. L'esperit, però, triomfa de tot i el redreça fort, alegre. És Faust i Mefistòfil. Una nit de lluna corre la vila damunt d'unes xanques, tot cobert de llençols. Un altre dia, sota una copiosa nevada, travessa els carrers a cavall, declamant, exaltat, els seus poemes. Sovint, enmig d'una conversa animada, calla de sobte, esdevé consirós i se'n va, sense acomiadar-se. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 5.).

GEVEL

El senyor Pepet somicava, es volia tapar la boca, tracalada, apos­tolamenta de botxins, si dir-ho us pogués embussar fel i ro­nyons amb dues pedres, dos cristalls de roca com dos punys, però qué hi farem, gevel gavolim, Senyor, kuloi gevel, grapat de, té, de res, com jo, de res, amb una dent com un granet de magrana empassada, però uns fills de puta, al cap i a la fi. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 275.).

GIMBAR

-Elle est gentille mais imbaisable ("Simpàtica, però jo no la gimbaria mai...").  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 255.).

GÍNJOL m.

|| 1. Fruit del ginjoler; cast. azufaifa. Item gingols [sic] la carga sis diners, doc. a. 1317 (RLR, xxxi, 73). Són algunes refrenants entrossants axí com gingols [sic], Cauliach Coll., ll. iii, d. 1a, c. 3. Com si visquessin de jínjols, Aguiló Poes. 165. La cirera d'arboç hi vermelleja | amb lo gínjol rient i l'ametlló, Canigó iii.

|| 2. fig. Cop donat al cap (Empordà, Al., Alcoi); cast. cachete, coscorrón. «Mira que te pegaré un gínjol!»

|| 3. fig. Cosa relativament grossa, encara que manejable (Menorca). «Quin gínjol!» (exclamació admirativa davant un gra, llegum, insecte, etc., que es considera de grossària superior a la normal).

    Loc.—a) Més rodó que un gínjol: molt rodó, molt gras (Mall.).—b) Alegre (o trempat, o eixerit) com un gínjol: molt alegre o eixerit. En Joanet, axecant de prompte la cartulina, més trempat que un gínjol, Oller Rur. Urb.—c) Córrer (o anar lleuger) com un gínjol: córrer molt de pressa (Empordà).—d) Com ara plouen gínjols: de cap manera; fórmula denegatòria (val.). Axí faré de la boca cul, com ara plohuen gínjols, Rond. de R. Val. 20.

    Refr.

—«Val més un gínjol a la mà que una poma a l'arbre» (Vogel Dicc.).

    Fon.: ʒíɲʒuɫ (pir-or., or, Sóller, men., eiv.); ʤíɲʤoɫ (occ., Cast., Al.); ʧíɲʧoɫ (Val.); ʒíɲʒoɫ (mall.).

    Intens.:—a) Augm.: ginjolàs, ginjolarro.—b) Dim.: ginjolet, ginjoletxo, ginjoleu, ginjoliu, ginjoló.—c) Pejor.: ginjolot.

    Etim.: del llatí zizyphum, mat. sign., potser amb influència de formes dialectals italianes (sicilià ndzíndzula?): cf. REW 9627.

Pobre senyor Estanislau, feia una llàstima! Un home com ell, que havia estat gros i fort com un roure, alegre com un gínjol, ágil de pensament i de peus, acostumat a fer i desfersense donar explicacions a ningú, i de cop es veia condemnat a passar-se el dia del llit a la tribuna, de la tribuna al llit, menjant sopes que li havíeu de donar, la senyora o tu, amb una cullereta de postres, perquè ja no sabia ni obrir la boca. (Care Santos. Desig de xocolata. Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-9708-263-1. 432 pàgs. Pàg. 222.).

I vosses mercès ja saben que som el confés d'en Costura, i, per cert, don Sebastianet -afegí dirigint-­se al cavaller que es posava una bona cullerada de confitura de gínjols damunt el bescuit-, mera si li dóna un toc al seu oncle, el senyor Virrei, i duna vegada mos fa un poc de cas amb l'encàrrec de la custòdia...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 108.).

En aquesta vida, si pares de pedalar, te la fots i tuturut ginjola. Mira, jo, fa dies que no agafo el son. Abans dormia com una soca i em despertava just per donar pas a l'exprés de Cervera de les cinc del matí.  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 55.).

GINJOLER m. 

Arbust de la família de les ramnàcies, espècie Zizyphus vulgaris, que es fa alt de dos a quatre metres, amb branques tortuoses, fulles alternes ovades dentades i quasi sèssils, flors petites, grogues, i fruit rodonenc, ovat i vermellós quan és madur; cast. azufaifo. Una candalera de fust de gingoller [sic], doc. a. 1353 (Rubió Docs. cult. ii, 99). Tot l'aparell | és ginjoler | garaüller | e gavarrera,Spill 8470. I roch de taules de guijoler [sic] e de boix, Notam. Anfós V (Anuari IEC, i, 177).

Ginjoler: llin. existent a Armentera, Roses, etc.

    Fon.: ʒiɲʒulé (pir-or., or., Sóller, men., eiv.); ʤiɲʤolé (occ.); ʤiɲʤoléɾ (Cast., Al.); ʧiɲʧoléɾ (Val.); ʒiɲʒolé (mall.).

    Etim.: derivat de gínjol.

Ginjoler

Caminaven entre ortigues i esbarzers. Riu avall, la vegetació es va anar fent més variada; les farigoles, els romanís i les roses silvestres baixaven pels pendents fins arran d'aigua ies barrejaven amb els arítjols, les malves els caps d'ase; també hi creixien llentiscles i ginjolers i, de tant en tant, es veien alguns tamarius, que anunciaven la proximitat del golf de Tàrent.(Rafel Nadal. La maledicció dels Palmisano. Ed. Columna, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-664-1987-1. 370 pàgs. Pàg.  242.).

Ginjoler

Va ser en la meva infantesa una explotació agrícola i ramadera activa i sempre irremeiablement deficitària, amb molts ametllers i garrofers, albercoquers, pereres, pruneres i figueres, així com un ginjoler i un caquier. També hi havia vaques, porcs, i una certa varietat d'aviram. La nostra família vivia a la vila, Felanitx, i dues o tres vegades per setmana mon pare anava a foravila. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg.12.).

Ginjoler

El senyor Ludovico obria la porta estirant la molla amb una cordeta des de la seva butaca, quan reconeixia el truc tímid dels nens: i ells pujaven els graons de l'escala santa que donava directament a la sala d'estar. L'empostissat que feia un lleuger pendent, les portes que es tancaven soles, el temps compassat de les campanes de l'església de sobre, el domini de la penombra, en la qual es movia una gran taca blanca, i era la barba de l'avi... Alt, ossat, sempre amb el barret al cap fins i tot dins de casa, no deia gaires paraules als nens, però anava amb pas segur a la calaixera, obria un calaix que era ple d'aquelles baies rogenques, una mica pansides, que crec que són els fruits del ginjoler, i n'omplia les butxaques als néts. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 68.].

GINT o GENT adv. ant.

Bé, gentilment, delicadament, sense violència; en bon estat, de bona manera; cast. bien. Que bé e gint nos ho mostrauen, Jaume I, Cròn. 33. Ab los cauallers que arribaren bé e gent, e sens negun mal, Jaume I, Cròn. 112. Acuylí'ns bé e gint de quant el podia, ibid. 138. Per assò la muller se pinta e's corda e's fresa e's té com pus gint pot, Llull Cont. 305, 11. Tenir gint son arnès és offici de cauayler, Llull Cavall. 16. Cascuns richs hòmens... foren molt gint aparellats, Muntaner Cròn., c. 160. Gint parlar és dir gran rahó en poques paraules, Jahuda Dits, c. 4. Aquesta fembra és bella e gint nodrida e bona, doc. segle XIV (BSAL, x, 54). Muyoles e storions | sobre l'ayga gint saltauen, Turmeda Diuis. 3. Déu tot lo món creà, | cel e terra gint ornà, Bíblia Catalana Sa Bruguera. Mena la salsa gint e suaument, Sent Soví 20. Qui ach muler molt covinent, | e gent parlant e avinent, poema segle XIV (arx. parr. de Freixenet). E que tinga sos cabeylls gent | ... | e que'ls tinga gint pentinats, Fasset, 290, 294. Tota aquela carn vermeyla sia'n levada e taylada ab tezores o ab gaçador, com pus gint e pus sotilment porà, Alcoatí 52 vo. Hi gint y suau s'acacha y s'aplata, Brama llaur. 237.

E no us pensets que sol d'ocells se tingués festa en aquell dia, ans null animal no hi fallia, que caminés o portés ales : vespes, abelles e cigales, verms, moscards, mosques e formigues, nadelles, xinxes, puces vives, llimacs, aranyes, escarbats, llémenes, polls. Tots ajustats en un aplec gint raonaven, menys los peixons, qui en mar nedaven: ... (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 22.).

GIPÓ m. 

|| 1. Peça de vestir, amb mànegues, ajustada i cenyida al cos, i que cobreix el tronc des dels muscles fins a la cintura; cast. jubón. Antigament en portaven els homes i les dones; avui encara es diu gipó el guardapits d'home en certes regions (com Gandesa i Tortosa), mentres que en altres comarques ja no porten gipó sinó les dones, i encara les qui conserven el vestit pagès antic (com a Mallorca). En embotonar lo gipó, tirar les calces..., pentinar lurs cabells..., trigaran per espay de tres hores, Metge Somni iv. Lo gipó de brocat de fil de argent tirat,Tirant, c. 41. Per a dos gonells per a devall lo gipó a obs dels dos presoners,doc. a. 1451 (Arx. Gral. R. Val.). Un altre gipó de domàs groch ab miges mànegues de vellut e collar negre, doc. a. 1491 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.).Posí'm un gonet vermell..., un gipó repunt faldat, Cobles crich-crach. Un davantalet d'escandalari, un gipó ben atesat, un rebosillet de punt, Alcover Rond. x, 53. El gipó escotat ab una poncella sobre'l pit, Girbal Oratjol 227.Gipó negre: el que porten les dones mallorquines com a peça exterior de vestit, a diferència del Gipó blanc, que va sota d'aquell i damunt la camisa. Gipó amb esparts: el que anava guarnit de brins d'espart perquè tingués més bon aire (Gironès, Garrotxa). Gipó amb cartons: el que anava reforçat per dins amb dues peces de fusta o d'espart, que arribaven des de la cinta fins sota els pits i servien per a tenir el gipó ben atesat (Mall.). Els mesos d'hivern, la llauradora valenciana duia gipó negre de setí o de vellut amb mànegues llargues i molt estretes, que es cordava per davant amb cordons; la pagesa mallorquina porta el gipó amb mànegues curtes fins al colze. 

|| 2. fig. Tupada o renyada forta (Mall.); cast. zurra. Feya apendre sa llissó a un dexebla a forsa de clotellades, gipons y estirades d'oreya, Roq. 15. Posar un gipó a qualcú: donar-li una tupada. Fer a algú un gipó sense costures: pegar-li.

    Loc.—a) Posar un gipó a algú: posar-li una calúmnia.—b) Portar mal gipó:anar molt mal vestit (Empordà).

    Refr.

—«A l'Ascensió, els homes es lleven la capa i les dones el gipó» (val.).

    Fon.: ʒipó (or., bal.); ʤipó (occ., Cast., Al.); ʧipó (Val.).

    Intens.:—a) Augm.: giponàs, giponarro.—b) Dim.: giponet, giponetxo, giponel·lo, giponeu, giponiu, giponoi.—c) Pejor.: giponot.

    Etim.: de l'àrab jubba ‘vestit interior de llana’, amb el sufix romànic -ōne (cf. REW 3951).

El Carles d'Àustria amb un gipó, l'any 1558 (Wiquipèdia)

S'hi atansà aixecant bastant les sabates de taló més aviat alt i vinclant els graciosos genolls de xicot, mentre travessava amb passes més i més lentes l'espai que es feia cada cop més dilatat, amb la parsimònia d'un que camina pel fons del mar o que fuig silenciosament en somnis. En acabat va alçar pels braçals un gipó de color d'aram, preciós i molt car, i el va estendre amb circumspecció entre les seves mans, com un caçador esbalaït que aguantés la respiració davant l'ocell prodigiós que té estès per les puntes de les ales flamejants.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 120.].

Gipons

Aquelles noies encisadores, amb gipons i faldilles brodats, davantals emmidonats i barretets graciosos, no eren simples Mädchen. Quan obrien els llavis, parlaven anglès, amb accent americà o d'Oxford. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 317.].

GIRALL m. 

Acte de girar el parell en arribar al cap del tros de terra; aquest lloc mateix on es gira per a seguir llaurant (Empordà). Fer girall de bou: girar totes juntes les dues o més persones que es passegen anant de bracet, en esser al cap de la passejada (Empordà).

    Refr.

—«Pels caps de girall se perden les juntes» (Llofriu).

    Fon.: ʒiɾáј (Empordà).

El capellà, prim i carallarg, greu i filamentós, no s'entreté pels giralls. Ha començat la missa i va recitant oracions i satisfent la cerimònia a bon ritme. Quan arriba al sermó ens parla, seriós però familiar, de la necessària acceptació de la mor; del fet estrictament natural que repre­senta, de com la consideraven els antics. (Miquel Pairolí. Paisatge amb flames. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 1990. ISBN: 8478091459. 112 pp Pàgs. 24.).

GIRENTORN prep. i adv. 

A l'entorn, al voltant; cast. alrededor. El dia de Sant Pons te faré una encesa de fanalets girintorn [sic] del terrat, Víct. Cat., Sol. 92.

En Ton, tot compromès, s'abocà vi, acotant el cap. — Oh! —féu—. És que només son tot girentorn de la bassa —(el cantó més lluny dels pèsols)—; i si no arribo atraure'ls, que n’haurien fet de mal, els reconsagrats! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 93.).

GIRFALC (i var. girifaut i gerifalt). m. ant. 

|| 1. Ocell de presa de la família de les falcònides, més gros que el falcó ordinari, propi de les regions fredes; cast. gerifalte. Los espantà e'ls feu fugir axí com lo leó lo cervo, e'l girifaut la grua, Metge Somni iv. 

|| 2. Peça d'artilleria semblant al falconet. Foren desparats los mascles y uns quants gerifalts de la ciutat, doc. a. 1535 (Ardits, iv, 23).

    Etim.: de l'ant. nòrdic geirfalki, mat. sign. (cf. REW 3713).

Ells callaven tothora, i el Morholt semblava el girfalc que hom tanca dins una gàbia amb ocellets: quan hi entra, tots esdevenen muts.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 8.].

GISCAR v. intr. 

Xisclar (mall.); cast. chillar. Com l'olivera 's doblega y gisca y pert d'en una en una ses branques, Picó Engl. 28. Jiscan perns y llenyam, Costa Agre terra 81.Rodan y giscan ses entenes d'es molins, Ignor. 59.

    Fon.: ʒiská, ʒisсá (mall.).

    Var. form. i sinòn.: gisclar, guiscar, xisclar.

-I ara per què la vos n'enduis! -s'exclamava rabiosa-. Per què me la preniu, filla meva estimada, dolça... Quin mal ha fet? -giscava i plorava mentre s'estirava el cambuix i anava fora corda avalotant el casal i demanant a les altres meuques que sortissin a ajudar Beatriu. (Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 298.).

GITAR v. tr. 

|| 1. Llançar; deixar anar amb fort impuls (Ross., Lluçanès, Pobla de S., Cast.); cast. arrojar, lanzar, echar. Les gents gitauen los rams per les carreres, Llull Felix, pt. v, c. 3. Cridaren «a mort! a mort!», e gitaren pedres e cayrells, Desclot Cròn., c. 134. Pres un parell de guants... e va'ls gitar en presència de tuyt, Muntaner Cròn., c. 72. Per gran diuisió fo gitat Josep dins la cisterna, Turmeda Diuis. 32. Tots jóvens... qui volran saltar, córrer, barra ne lança gitar, ne fer altres tempraments, doc. a. 1394 (arx. mun. d'Igualada). Poran venir altres vents que'ns gitaran en altres parts, Pere IV, Cròn. 132. a) refl. Dirigir-se amb ímpetu, deixar-se anar contra algú o alguna cosa. Volent aquell robar, se gità sobre lo dit Berenguer... e posant-li lo punyal a la gorge..., doc. a. 1391 (Ardits, i, 11).—b) Gitar a bon cap: (ant.) dur a bon terme. Les coses que havem començades havem gitades, la mercè de Déu, a bon cap, Jaume I, Cròn. 167. 

|| 2. Deixar anar una cosa pel seu propi impuls, pes o moviment; cast. echar. Que nuyl hom no gitàs a péxer ni bèsties ni moltons, Jaume I, Cròn. 156. L'aygua que y gitarets, gitats-le-y a poc a poc, Flos medic. 165. E gitau-li per les ventanes del nas dos o tres gotes per cada ventana, Anim. caçar 45. L'aygua que n'exirà get-ne hom en l'uyl, Alcoatí 24. Y gità de aquella aygua en un bací, Isop Faules 4. Especialment: a) Tirar a la mar una part de la càrrega d'un vaixell per defensar-se d'un temporal, embarrancament, perill d'agressió, etc. De vagades per carech o per temporal de temps an a gitar roba, Conex. spic. 92. (Vegeu els textos del Llibre del Consolat referents a l'acte de gitar càrrega, en l'article git, || 2).—b) Llançar, tirar una cosa que no s'ha d'aprofitar (Molló). «Hem gitat l'aigua al carrer». 

|| 3. ant. Deixar anar de si, llançar fora; cast. soltar, echar. Los arbres... giten fulles e rams, e puxes fan les flors,Llull Cont. 107, 2. Què plores ni per què gites làgremes?, Genebreda Cons. 35. Ell gità un gran suspir, Metge Somni ii. La primera farina que gite lo molí sia posada a de part. Macer Erbes. 

|| 4. Fer sortir o anar-se'n d'un lloc; cast. echar, expulsar. Que om lo iet de la terra, doc. a. 1244 (Pujol Docs. 20). Yo, Senyor, he estat en Ualència bé dos anys o pus, quan uós me gitàs de la terra, Jaume I, Cròn. 128. Gran injúria seria feta a Déu qui'l gitàs de la cambra en la qual vol estar, Llull Blanq. 5. Tu m'enganist e'm decebist e de paradís me getist, Pere Pasqual Obres, i, 145. Havia en cor de passar en la terra de Spanya... e que gitàs tots los crestians de Spanya, Desclot Cròn., c. 5. No sia gitat de la present confraria per inòpia ne per altra raó, doc. a. 1381 (Col. Bof. xl, 221). Ell te gitarà a ta honor de la presó, Metge Somni i. a) fig., en sentit immaterial: cast. sacar. La tristícia de son cor gitar no podia, Llull Gentil 5. La antiga error defora sia gitada,Turmeda Diuis. 35. Aquella regina del cel, tot vil pensament e tota desonesta voluntat de aquells qui la miravan gitava súbitament, Corbatxo 47. 

|| 5. Llançar per la boca; vomitar (Empordà, Garrotxa, Penedès, Bal.); cast. arrojar, vomitar. Donaren-li, obrin-li la boca per força, cinch cullerades d'aygua..., e féu-li gitar mantinent totes les dites metzines, doc. a. 1378 (Rubió Docs. cult. ii, 196). Tot quant beuen gitaran defora per vòmit, Canals Prov. 104. Abraçava una palanganeta on feia inútilment mortals esforços per gitar, Oller Hist. 157. «Això fa ganes de gitar». Gitar el fetge o la fel: vomitar irreprimiblement. Fer gitar fel: irritar molt, encendre d'ira (men.). Gitar ceba marina: parlar amb gran irritació (eiv.). 

|| 6. Abaixar, ajaure; posar en posició horitzontal o gairebé horitzontal; cast. echar. Els rams dels aybres qui's geten sobre la pocessió de son vesí, doc. a. 1292 (RLR, iv, 514).Gitar per terra: enderrocar. La ciutat de Tarragona fo gitada per terra, Boades Feyts 38. Gitar-se als peus d'algú: abaixar-se davant ell de genollons. Si't gites als meus peds e m'adores, Hom. Org. 6. Cant ayssò serà complit totz los frares se geten en terra e preguen per el, doc. a. 1202 (Miret Templers 547). Vengren-se'n devant lo senyor rey e gitaren-se devant los seus peus plorant e besant la terra, Muntaner Cròn., c. 54. Especialment: a) Ajeure, posar horitzontalment, sobretot en el llit (Ribagorça, Pallars, Fraga, Urgell, Calasseit, Ribera d'Ebre i tot el País Valencià); cast. acostar. Quan fom gitats nós e tots aquels qui jahien denant nós, uench un porter, Jaume I, Cròn. 31. Quant se gitaran al lit, vos prometran una cosa, Metge Somni iv. Quan David se devia gitar..., e quan lo gitaven en aquell llit real, veus que ell plorava, Sermons SVF, i, 168. Com se gitava, | primer cercava | lo coxinal, Spill 2357. Y preniu per document | que quant vos giteu, se gite, Cons. casat 45. Es va gitar tard, després de la coetada,Salvador FB 40. Gitar-se amb una dona (Val.) o gitar-se carnalment (ant.): copular. Demanaren-li de qui era prenys? Ella dix que no's sabia, mas que jamés no s'era gitat null hom ab ella, Eximplis, i, 323. La mala fembra... pregant al dit clergue que's gitàs ab ella carnalment e lo dit clergue no u volch fer, ibid. ii, 23.—b) Ajaure o inclinar molt el sembrat (Ribera d'Ebre, Cast., Val.); cast. encamar.—c) Tapar el foc amb cendra perquè no s'extingeixi (val.).

    Refr.—a) «Cobra fama, i gita't a dormir» (Alcoi).—b) «Qui amb criatures se gita, pixat se lleva» (Tortosa). «Qui amb xiquets se gita, cagat s'alça» (Val.).—c) «Qui no té altre, amb sa mare es gita»: vol dir que la necessitat obliga a fer coses anormals (Cast.).—d) «Vi agre i pa d'ordi, gita't, Jordi!»: significa que el treballador mal pagat, naturalment treballa poc i de mala gana (Llíria).

    Fon.: ʒitá (pir-or., or., bal.); ʧitáɾ (val. apitxat); ʤitáɾ (val. no apitxat); ʤitá (occ.).

    Var. form.: getar (La mercè que'ns hauia feyta de getar-nos d'aquela pena, Jaume I, Cròn. 478); agitar (Lo diumenge a nuyt, com tot hom fo agitat al palau, Muntaner Cròn., c. 5).

    Etim.: del llatí vulgar *jectare, var. de jactare, ‘llançar’.

Se comprava un bonic segell a la posta si ningú no l'acompanyava a l'enterrament. A la tarda, la senyora Marie-Thérèse, després d'una migdiadeta, sortia si feia bon temps i baixava vora l'estany, on gitava engrunes als tirons. S'asseia en un banc a prop de l'illot més petit. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 54.).

Un vell hortolá, esquerp, sempre vestit amb un jersei marró, no ens deixava jugar a la prada de l'Allée de Suède. Li gitàvem terrossos.(Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 21.).

GLABRE, GLABRA adj., neol. bot. i zool.

Que no té pèls ni glàndules; cast. glabro.

    Etim.: pres del llatí glabrum, ‘pelat’.

Aquesta era la seva cara glabra, amb llargs cabells canosos caient sobre les espatlles. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pgs. 15-16.].

Era un d'aquells homes que la joventut fa semblar més fins i agraciats del que són en reali tat; encara no tenia trenta anys i ja se li havien engreixat i afeixugat les galtes glabres i estirades a les comissures dels llavis, que s'arrugaven i enlletgien.  [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 167.].

GLÀNOLA f. ant. 

|| 1. Glàndula. Quant les glànolas són ubertes, Cauliach Coll., pról. Infladura de la glànola del col, Agustí Secr. 171 vo. 

|| 2. Inflamació pestilencial dels ganglis limfàtics, principalment dels engonals, de l'aixella o del coll; cast. bubón, peste bubónica. Per assò... ha hom àvol alèn e àvols dents e àvols ulls, e glànoles e porselanes e molts d'altres mals, Llull Doctr. Puer. 91, 12. Ha mort algú de glànola, doc. a. 1387 (Est. Univ. xiii, 108).Sabem que a Gerona se morien de glànola, doc. a. 1404 (Anuari IEC, v, 553).Per lo camí havia'l pres lo mal de glànola, doc. a. 1422 (Jocs Fl. 1895, pàg. 207). Pregant nostro Senyor que li sie plasent revocar la dita pestelència de glànoles e epidèmies mortals, doc. a. 1457 (arx. mun. d'Igualada).

    Etim.: del llatí glandŭla, mat. sign. || 1.

La matança casolana del porc és una tradició que ha fugit de ciutat, però ha restat gairebé intacta a la pagesia amb tots els seus costums i cerimònies, si bé l'obligació de sacrificar-lo en l'escorxador en les poblacions un xic grans li ha tret bona part del seu encís amb avantatges, però, de la salut pública, en evitar-se així els perills de la glànola i de la triquina. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 159.). 

I no pas com ho havia fet a Orient, on si a algú li rajava sang del nas era senyal manifest de mort inevitable, sinó que en comencar la malaltia naixien tant als mascles com a les femelles, sota les ai xelles o a l'engonal, unes inflors, algunes de les quals creixien com una poma i d'altres com un ou, alguna més, alguna menys, les quals eren anomenades vulgarment «glànoles». I de les dues esmentades parts del cos al cap de poc temps començava la ja dita glànola mortífera a néixer i a venir indiferentment per to tes bandes; i després d'això, la qualitat d'aquesta començà a mutar-se en clapes negres o lívides, les quals apareixien en molts als braços i a les cuixes i a qualsevol altra part del cos, i els uns les tenien grosses i escampades i els altres menudes i espes ses. I així com la glànola havia estat de primer, i encara ho era, indici cert de mort imminent, ho eren aquestes per a tothom qui les tenia.  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vellverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 26.]. 

GLAPIR v. intr. i tr.: 

V. aglapir.

AGLAPIR o GLAPIR v. 

|| 1. a) intr. Lladrar el ca amb crits secs, trencats i no gaire forts; cast. latir. E los cans comensaren aglapir deués la dona que sentiren al bosch, doc. segle xiv(Boll. Lul. x, 54). Va sentir la goça que glapia, Massó Croq. 104.—b) tr. Indicar o perseguir la caça o altre animal amb lladrucs secs (Mall., Empordà, Gandesa, Tortosa, Vinarós). Es cans encara no havien glapit, Roq. 9. «He sentit com es ca aglapia una llebre» (Mall.). «¿No m'has vista sa cabrida | estelada morroblanc? | En Fumat meu l'ha aglapida | a's cap d'amunt d'es barranc» (cançó pop. Mall.).Glapir darrere: glapir o lladrar un ca darrere el ca que du la caça agafada (Llucmajor). Glapir per sa ferida: glapir el ca sense veure la caça, sinó seguint el rastre que ha deixat (Mall.). 

|| 2. Motar, parlar; cast. chistar. Ningú glapia; sols les aus a la caiguda del vespre saludaven, Pascual Tirado (BSCC, iv, 33).a) Escometre, moure conversa a qualcú. Se diu especialment del qui escomet una noia per festejar-la. Es bergantells homonejant, aglapint ses atlotes y riguentse de ses juguetes,Ignor. 40. 

|| 3. Agafar (el ca) la caça o el cap de bestiar fugisser; cast. coger, alcanzar.«Aquest canet que has menat, | ¿no el trobes curt de gambals? | Si allarguen ets animals, | no en deu porer aglapir cap» (cançó pop. Mall.). 

|| 4. Agafar alguna persona o cosa fugissera o que era cercada (Mall., Eiv.); cast.coger. Se treuen es fret des peus per aglapir de llevant i de ponent molts d'anyells tenres, Alcover Cont. 101. Si un que may l'han aglapit grumetjant dins cap partit, Ignor. 18.

    Fon.: əɣləpí (Mall., Eiv.); gləpí (Empordà, Mall.); glapí (Gandesa, Tortosa, Vinaròs).

    Conjug.: regular segons el model de partir.

    Var. form.: clapir, glatir.

    Etim.: del llatí glattīre, mat. sign. || 1, amb contaminació d'una arrel onomatopeica klapp- (cfr. l'al. kläffen i el fr. glapir, mat. sign.). Cfr. Th. Braune en Zschr. r. Ph. xx, 359.

... i amb el gos ferreny i malcarat que glapita darrera seu, el pastor fa lo que li dóna la reail gana, a la llum del dia i sense miraments. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 87.).

Tenia por que, essent com ja eren dos quarts de tres, l’Enzo ja hagués tancat. I tenia una fam que l’alçava!... —Si arribo d'aquí a un quartem daràs dinar? –Estem tancats! –Que sóc en Montalbano! Va sonar com el glapit desesperat d’un gos a punt de morir-se de gana. [Andrea Camilieri. Una escletxa de llum (Una lama di luce, trad. P. Vidal). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-297-7219-7. 240 pàgs. Pàg. 54.].

Els gossos anaven endavant, ara ensumant, ara glapint, com conillers que persegueixen un rastre. Ell venia darrera, trico, trico, amb un sarró a l'esquena i un caveguet a la mà. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª<eed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 19.).

Una altra vegada, per una torrentera qualsevol, se veia un home ajaçat per terra i embolicat amb una manta, que glapia i panteixava com si hagués de fer la darrera estremitud... i així que s'hi atansava algú que passés, preguntant: “Qui hi ha ací? Eh, l'home! Què teniu?”, sortia de la manta en Carbassot fent cabrioles i enfilant-se muntanya amunt. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 55.).

Entremig de la quietud que el rodejava, s'havia avesat a distingir els sorolls més desmaiats, més febles... i així passava llargues hores escoltant, escoltant en les tenebres, com si volgués desxifrar el llenguatge ignorat dels milers d’éssers i coses que parlen o sospiren, que glapeixen o ploren mansament dins del gran silenci de la nit. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 115.).

Ha passat a trenc d'alba, / no gaire lluny, un grup de caladors, / amb escopetes i reclams, / voltats per la canilla / glapint.  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 374.).

1. GLASSA f. 

Gasa. Glassa texida, doc. a. 1534 (Col. Bof. xli, 356). Un pico de glassa de dita senyora, doc. a. 1546 (Alós Inv. 65). Amb aquell vel de calitjosa glassa,Canigó iv.

2. GLASSA f. ant. 

Glasa. Glassa o goma de ginebre, Torra Dicc. Goma dita glassa, val lo quintar vint y cinch lliures, Tar. preus 115.

3. GLASSA f., grafia ant.: 

V. glaça.

La corbata era el suplement obligat de la camisa; en el segle XVIII es portava entorn del coll i les seves puntes, adornades amb blondes amples, solien arribar fins al pit. Pel temps del Directori (1795–1799), la corbata va convertir-se en mocador o écharpe de batista, pita o punt de seda que enrotllava en diversos tombs el coll i pujava quasi fins damunt la barba. Hi havia també corbates de glassa, blanca o negra, brodades amb sedes de diversos colors i guarnides amb puntes; de linon i de crespó de diversos tons. Les senyores lluïen corbates per l'estil, amb brodats i puntes.  (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 142.)

Si l’ànima et retreu que te m’acosto massa, / jura-li, ja que és cega, que jo sóc el teu Will, /  i m’admetrà el desig dintre la seva glassa; / satisfés, doncs, amor, aquest desig humil. [William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 315.].

EL SENYOR DE LA GLASSA AL CAPELL.  [Fiodor Dostoievski. L'etern marit (Vetxnii Muix, trad. F. Payarols). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1969. 244 p. P. 19]. 

GLASSETA f. 

Tela de cotó que serveix per a folros de peces de roba de mudar (Llofriu).

Sovint, haver anat a París implicava tamnbé que havien pogut adquirir patrons o glassetes que podien copiar per confeccionr els seus vestits i que havien pogut adquirir teixits per vendre'ls al seu taller. (Laura Casal-Valls. Del treball anònim a l'etiqueta. Ed. Dux, 1ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-939650-6-8. 176 pàgs. Pàg. 117).

1. GLATIR v. 

|| 1. intr. Glapir; lladrar amb lladrucs curts i secs els gossos quan segueixen la caça (Empordà, Garrotxa); cast. latir, hipar. Per ext., a) El cridar de la guilla, de l'àguila, de la grua i d'altres animals (Alm. Cat. Ross. 1922, pàg. 18). 

|| 2. a) intr. Estar agitat pel desig d'una cosa prohibida, difícil d'obtenir; cast.hipar, perecerse, consumirse. E cels qui glatexen tots temps en gel e en glas e en aros de grans fredors, St. Pere Pasqual (Balari Dicc.). Eix pa com no li llanço fent-lo glatir de fam?, Atlàntida, iv. Me fan glatir d'esperansa Vilanova Obres, iv, 159. I tant que un hom glateix per xerrar, Ruyra Parada 58.—b) tr.Desitjar ansiosament; cast. anhelar, codiciar. Nostra festa major... la donzella enfeynada la somia, lo fadrí la glateix, l'infant la espera, Bertran i Bros (Jocs Fl. 1885, pàg. 66). La terra veig, glatint-nos, a nostres peus badar-se,Atlàntida iii. 

|| 3. intr. Bategar fortament; cast. palpitar, latir. Pensiu y trist los escolte, | glatint lo cor, lo front baix, Llorente Versos, i, 246. Glatint-me el cor ab emoció fondíssima, Guimerà Poes. II, 161. Damunt l'ample pit... on la ferventa inspiració glateix, Alcover Poem. Bíbl. 67.

    Fon.: glətí (or., bal.); glatí (occ.); glatíɾ (val.).

    Conjug.: segons el model partir.

    Etim.: del llatí glattīre, mat. sign. || 1.

2. GLATIR v. tr. 

Engolir. Es jovenet es perdé de vista com si la terra se l'hagués glatit, Camps Folkl. ii, 82.

    Etim.: sembla deformació de glotir.

...que glateix entorn d'elles, en les coses eternalment invariables? ¿Què en sabem, encara, d'aquestes coses? Res, res, positivament! (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 191.).

(«Oh sí, per poder rentar-vos la consciencia, vosaltres, la gent farisea, heu hagut de carregar-vos la nostra cultura obrera amb els canons espanyols», hauria pogut respondre l'Emili Llorens, emmotllador de primera i antic militant del POUM, o Partit Obrer d'Unificació Marxista, al senyor Encimat, militant de l'ACO, o Acció Catòlica Obrera, i cap de cronometradors de La Farga. Però l'Emili Llorens ja estava massa cansat, només glatia per una pen­sió mesquina, i el senyor Encimat tenia molta vida per davant.)  (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 315.).

Quan els cossos esquei­xats i trencats dels reus s'acabaven rendint i alliberaven l'ànima al cel, en Ferrante els feia embalsamar i els tornava a les gàbies per fer memòria a aquells que encara s'agafaven a la vida que el seu plaer no s'aturaria encara que el cor els deixés de glatir. [Mario Puzo. Els Borja. (The Family, trad. V. Aldea) Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 84-664-0120-2.  508 pàgs. Pàg. 93.].

Potser massa prima. No li plau l'esforç que ella fa per fer-lo glatir, les seves mirades, el seu gronxament. Sobretot, en el moment en qué, obeint l'ordre muda de la mestressa, enfonsa­va encara més la ronyonada i deixava endinsar la mirada una mica més enllà entre les cuixes, s'ha adonat d'una desagradable taca marró que, malgrat el coloret rosa amb qué havien intentat tapar-la, no li havia costat gaire d'identificar. I s'ha preguntat el perquè, mal per mal, no se n'havien endut aquesta al dispensari en lloc de l'altra. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 30.].

Tenia uns ganivets suÏssos que ens feien glatir. Amb la confiança en ell mateix d'un Jean Gabin, en Benoit ens ensenyava els jocs que li havien revelat els seus «vells». Si sabés dibuixar, explicaria tots aquells jocs millor que amb mil mots peró Déu no m'ha transmés aquest do.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 60.).

Glatia

Les victòries, les derrotes, les exaltacions i les agonies d'un poble mort que havia portat ben alta la torxa de la civilització, flamejant contra les negres nuvolades del Temps, els eren desconegudes. I, no obstant això, continuaven essent les joguines del mateix instint i de la mateixa passió creadora. La seva sang glatia com havia glatit la de Dafnis i Cloe. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 63-64.].

GLAUC, GLAUCA adj. (poèt.) 

Verd clar; cast. glauco. Pasturen els arboços, | les salzeredes glauques, Riber Geòrg. 98.

    Etim.: pres del llatí glaucum, mat. sign.

Perquè en la penombra glauca la mirada de la Fanta li deia, plàcidament: «Ja ho veus, aquí és on visc, això és casa meva".  [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 111.].

Glauc

Tot d'un plegat, allò s'eixamplà, el nostre carrer, com na esquerda que acabés en un estany de llum. Ens vam trobar, allà, davant d'un gran bassal de dia, glauc, entaforat entre monstres i monstres de cases. Al bell mig d'aquella clariana, hi havia un pavelló d'incert aire campestre, i vorejat de gespa desgraciada. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 219.].

GLAVI m. (ant. i poèt.)

Espasa; cast. espada. Tota càrrega de astz, de glavis e de lances, Leuda Puig. Quer. 1288. E lauors per bandes posa hom trenta glauis e vint manayres e picaces, Eximenis Dotzèn del Crestià. Dos asters de glavi, doc. a. 1410 (Alós Inv. 16). Per tu lo glavi venjador trencaren | los guerrers lusitànichs, Llorente Versos, i, 189. Desembaina lo glavi de ton llamp, Canigó xii. Per la lluita i la venjança | forjaren el glavi agut, Alcover Poem. Bíbl. 15.

    Etim.: del llatí gladĭum, mat. sign.

¿Per què hauria de parle d'aquell accident sinistre, o de revelar el secret d'aque desgràcia? Hélène potser havia venjat el seu pare. La seva gelosia era, sens dubte, el glavi de Déu. Amb vaig estremir-me en contemplar la mare.  [Honoré de Balzac. La dona de trenta anys (La femme de trente ans, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 8477272727. 246 p. P. 154.].

Glavis

"Qui són, però, aquells qui, allà baix, jeuen en el bruguerar? El meu amat? El meu germà ? Parleu, oh amics! No responen. Que anguniosa està la meva ànima! Ai las, són morts! Llurs glavis són vermells de la lluita. Oh, germà, germà meu! ¿Per què has col pit el meu Salgar? Oh, Salgar meu! ¿per què has colpit el meu germà? Ambdós m'éreu tan cars! (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 152.).

Glavis

LUCI

Que se l'enduguin, i de seguida que s'encengui el foc, i amb els glavis, damunt el feix de llenya, tallem-li els membres fins que es consumeixin del tot. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 17.].

1. GLEDA f.:

V. greda.

2. GLEDA f. dialectal,

per cleda (Tortosa).

GREDA (ant. i dial. gleda). f.

Argila blanquinosa que s'empra principalment per a treure taques i desengreixar draps; cast. creta, greda. Quintal de gleda, Leuda Coll. 1249. Com l'aucell no pot bé esmirlar he fa la fenta a manera de gleda, lauors l'aucell a mal de pedre, Flos medic. 126 vo.

|| fig. fam., Diners, moneda; cast. monises, mosca (Saura, Labèrnia Dicc.).

    Fon.: gɾέðə (Barc.); gɾéða (Val.); gɾə́ðə (Palma); glə́ðə (Manacor).

    Etim.: del llatí crēta, mat. sign.

En el panorama agrícola del país que mostra Eiximenis a finals del Tres-cents, se subratlla la producció de "fruits estranys e drogues orientals" -cita els següents: "sucre, pebre, cotó, safrà, alazflor, arròs, alquena, alcaraülla, comí, alfalç, adcercó e batafalua"-, com també la seda i les plnates industrials -"lli e canem e gleda per adobar draps e grana, pastell, gauda e alazflor"- la qual cosa és un testimoni del seu nivell d'especialització.(AADD. De la conquesta a la federació hispànica. Història del País Valencià vol. II. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1989. ISBN: 84-297-2988-7. 552 pàgs. Pàg. 239.).

GLENA f., neol. anat. 

Cavitat pregona d'un os dins la qual penetra un altre os; cast. glena.

La camioneta es va separar de la vorada deixant anar una ferum de goma socarrimada i un soroll que ni que s'haguessin desencaixat  tots els ossos de les seves glenes...  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 238.]. 

GLEVA f. 

|| 1. Pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes, que s'aixeca llaurant, cavant, etc. (Ripollès, Empordà, Plana de Vic, Ribera d'Ebre, Maestr.); cast. terrón, tepe. Sens tota comparació sots vós bo en crear una flor o una formiga o una gleva de terra, Llull Cont. 284, 6. Girades les gleues d'aquell camp,Hist. Troy. 41. Ab bechs rompien las glebas de la terra, Alegre Transf. 142. 

|| 2. Pa de terra compacta i endureïda per la humitat, formant una crosta planera (Cast., Val., Mall., Eiv.); cast. terrón, tabón. a) Barraca de pastors a muntanya. Es diu tal vegada perquè la barraca sol estar coberta de gleves de terra (BDC, xix,149). 

|| 3. Extensió de terra conradissa tota afegida, sense solució de continuïtat (Cardona, Solsona, Penedès); cast. gleba. «Tinc tres heretats que formen una sola gleva». Una gran peça de terra o gleva, continent en si quinse corterades,doc. segle XV (ap. Aguiló Dicc.). a) Serf de la gleva: vassall afecte a una propietat i que era venut amb ella. 

|| 4. Massa formada per aglomeració o condensació de diverses parts. Gleva de sang: porció de sang presa; cast. cuajarón. Gleva de remolta o de pinyol: massa de pasta i pinyol d'oliva treta de l'esportí on ha estat premsada; cast. orujo. Gleva de calç: crosta de calç despresa d'un emblanquinat; cast. caliche. Gleva de mal: crostera (val.); cast. costra, postilla. Hauia vista calç viua: pres-ne una poca gleua... e pres una poca d'aygua e lançà-la-y dessús, Tirant, c. 10. L'ensenya... a les gleves de gel que ou sospirar, Canigó vii. Estreu de la gleva del fruit de l'olivera la derrera gota d'oli, Rosselló Many. 25. 

|| 5. Massa compacta en general; cast. masa. «Tots arriben en gleva»: tots vénen a l'hora, arriben plegats (Gir.). Comprar llenya a gleva: comprar els arbres de tota mena, des d'una certa mida i edat, pagats no a tant cada un, sinó fent un capmàs del total (Coll de Nargó, ap. BDC, xxii, 148). 

|| 6. Bufetada, cop a la cara (Gir., Canet de Mar); cast. sopapo, soplamocos. 

|| 7. Cop donat amb la punta d'un dít que ha estat apuntalada en el polze perquè prengués més força (Men.); cast. papirotazo. 

|| 8. topon. La Gleva: a) Poble del districte municipal de Masies de Voltregà (Plana de Vic).—b) Santuari de la Mare de Déu, situat prop de Sant Hipòlit de Voltregà i molt freqüentat pels habitants de la Plana de Vic.—c) Puig situat al NO. d'Urbanyà (Conflent).

    Loc.

—Tenir una gleva en es cor: guardar rancor o el record d'alguna ofensa soferta (Manacor).

    Fon.: glέβə (pir-or., or.); gléβɛ, gléβa (occ.); ʤléva (Cast., Al.); gléβa (Val.); glə́və (mall., Ciutadella, eiv.).

    Etim.: del llatí glēba, mat. sign. || 1.

L'animal féu una convulsió final i, malgrat la corda, etzibà cops de pota amb les darreres forces que li restaven. Deixà de rajar sang i en sortí una gleva negra, ben grossa.  [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 71.].

Gleva

No era veritat que ziu Poddanzu hagués passat tota la seva vida a Locoi, com una gleva de terra. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 64.].

GLEVER m. 

|| 1. Terreny glevós, de terrossos de conradís (pir-or., or.). De son pedrís groguench,... amb tota la llum d'or estesa pel gleber, Alm. Ross. Cat. 1922, 59. Avia anyorat els seus boscos i els seus glebers, Massó Croq. 10. 

|| 2. Munt de pinyol d'oliva tret dels esportins després de premsar-lo, i que es diposita a un recó per a després vendre'l (Pego).

    Fon.: gləβé (pir-or., or.); gleβé (occ.); gleβéɾ, glevéɾ (val.).

    Etim.: derivat col·lectiu de gleva.

Tragueren del fato una corda llarga, i, al cap de res, la dona, lligada al davant del cavall, estrebava també fortament per a arrabassar l'arada del glever. L'home agullonava al cavall i a ella...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 40).

GLICINA f. 

Planta papilionàcia de fulles trifoliades, flors petites en raïm i llavors globoses, pertanyent a l'espècie Glycine sinensis; cast. glicina. Suprema enllaça una glicina ma porta, Carner Lluna 143.

Glicina (enllaç)

En il·lusori somnieig d'abril, / corn la glicina en la blavor del vespre,  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 64.).

GLOC-GLOC m.

Soroll que fa un líquid en sortir d'un recipient de coll estret al mateix temps que hi va entrant aire; cast. glu-glu. Es sentí el gloc-gloc del bidó de benzina que es buidava, Roig Flama 239.

Un clapoteig i un gloc-gloc especials delataven al poble el contingut deis barrils. [Joseph Roth. La Marxa de Radetzky (Radertzymarsch, trad. J. Valls). Ed. Proa, Barcelona, ISBN: 84-7588-116-5. 366 pàgs. Pàg. 152]

Candy la venerava en petits altars —eren efectivament parts d'altars acobla­des— que Raymond Kendall havia construït a la memòria de la seva mare per totes les habitacions de dalt del dipòsit de llagostes, a dalt del gloc-gloc del tanc de llagostes. Pertot arreu hi havia fotografies de la jove mare de Candy, moltes amb el pare de Candy, de jove (tan juvenil que era impossible de reconèixer, amb un somriure constant tan desconegut a les fotos que a vegades Candy es mirava Ray com si fos un desconegut com la seva mare.  [John Irving. Prínceps de Maine, reis de Nova Anglaterra (The Cider House Rules, trad. M. Farran i N. Roig). Ed. Proa-Columna, 1ª ed. Barcelona1996. ISBN: 8482560700, 8478098496. 572 pgs. Pg. 140.].

GLOTONIA f.

Glotoneria. Lo diable tenta om per glotonja de mengar, Hom. Org. 6 vo. Glotonia lo tenia sotsmès de son ventre, Llull Blanq. 11. La vostra ajuda... fa esser continent aquell qui era ple de glotonia, Llull Cont. 86. Bé m'ha trasit mon cor per glotonia, Jordi de Sant Jordi, i. Com alcuns dels seus, semblant nadant de la glotonia de la mar escapats tots nuus, Hist. Troy. 320. Tota aquella glotonia violenta de perfums que més que no es respiren, sembla que es beuen, Riber Miny. 71.

    Var. ort. ant.: glutunia (Glutunia és destrempat desig en menjar, Llull Doctr. Puer. 60).

Frare Anselmi dirt a l'ase. --- Senyor Ase, en veritat aquell dia fou malaurat per al dit frare. També ho fou per als tres religiosos. Ja em recorda d'aquest fet: jo era molt jove quan va tenir lloc. I em recorda que dos dels religiosos fugiren, i l'altre, això és, frare Mateu Ponç, fou pres, justiciat i condemnat a presó perpètua. I sempre més sofriren molt de mals. Vegem ara, us ho prego, la història de glotonia.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 151.).

Vet aquí, frare Anselm, com els vostres religiosos esquiven el pecat de glotonia, que, per tal que puguin menjar un bon bocí, ca minen a trenca-coll.  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 155.).

1. GODA f. 

Peresa, desgana de treballar (Rosselló, Conflent, Vallespir); cast. pereza. Tros de faniantàs! ¿quina mala goda t'empunya? Saisset Bestis 8. L'ase vaji a son pler, ple de mandre y de goda, Caseponce Contes Vallesp. 64.

    Etim.: del prov. godo, ‘ovella que no serveix sinó per a l'engreix’, ‘dona malfenera’ (Mistral Tres. ii, 63).

2. GODA 

|| 1. topon. La Goda: llogaret agregat al municipi d'Argençola. Antigament era també anomenat Sa Goda (Ça Goda, Nombr. focs Cat. 51). 

|| 2. Llin. existent a Castelló de la Plana, Val., Morvedre, Alcúdia de Carlet, Pedreguer, etc.

    Etim.: femení de got, art. 2 (cf. Gamillscheg, RFE, xix, 131). No és admissible l'ètim aquāta ‘aiguada’, que per al topònim La Goda havia estat proposat en BDC, x, 21.

Ara entenia per què en Germain, el seu superior misteriós, li havia ordenat que entrés al bosquet també amb una motocicleta. Ignorava que el seu nom real era Bastien-Thiry. A de Villemandy li havia fet goda carregar-la en un cotxe tan petit. Un pagès va sortir de la foscor com un nan en els contes d'antany. Va ajudar l'aristòcrata a desenfangar el Neckar. Baixet, discret, insignificant, amb ulleres petitones i una veueta com si sempre demanés perdó d'existir als seus contemporanis, de Villemandy, que volia simular un compor tament normal, va convidar el pagès en un bar de Pont-sur-Seine. Res no li anava bé. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 14.).

Goda

La censura postal alemanya respectava i transmetia la correspondència privada? Li feia goda d'informar-se a l'oficina de correus de Vilaplana -instal·lada en una antiga posta de diligències a la plaça major, rebatejada Place du Maréchal-Pétain- quan va rebre una postal d'en Leccia amb la seua adreça. M. Maurice Leccia, 55 rue Gambetta, Cusset, Allier. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 102.).

1. GODALL m.

|| 1. Porc petit, des que neix fins que el desmamen (Solsona, Berguedà, Camprodon, Ripollès, Vic, Empordà, Garrotxa, La Selva, Pobla de L., Penedès, Tortosa); cast. lechón. Fer las calderadas pels godays, Argullol, La guerra, 111 (ap. Balari Dicc.).

|| 2. Paraula obscena o grossera (Artà, Porreres); cast. taco, palabrota.

|| 3. Persona bruta (Rocabruna); cast. guarro.

|| 4. Ovella jove, anyell (Vall de Ribes).

Godall: llin. existent a Barcelona, Valls, Bonastre, Torre d'En Barra, Nules, etc., i amb la forma Goday a La Tallada, Banyoles, Portbou, Mataró, Vilademat, etc.

    Fon.: guðáј (or.); goðáʎ (Tortosa).

    Sinòn.: garrí, godí.

    Etim.: desconeguda; evidentment del mateix radical que godí, que es troba en formes dialectals franceses que signifiquen també ‘porc’; però no sembla satisfactòria l'explicació que en dóna A. Dauzat (Rom. xliv, 245) suposant que les variants d'aquest mot provenen de goddam, nom despectiu que es donava als anglesos a causa d'esser aquesta llur exclamació de jurament. La presència del mot godall en català, i en una latitud tan baixa com Tortosa, és difícil de compaginar amb l'origen que suposava Dauzat i que, per altra part, fou acceptat per Meyer-Lübke en el REW 3816a.

2. GODALL topon.

Poble de 1700 habitants situat en la Ribera d'Ebre, a 20 km. de Tortosa. Serra de Godall: branca muntanyosa que es desprèn de la part Sud dels ports de Beseit i forma la partió d'aigües entre la riera de La Galera i el riu Sénia.

    Etim.: desconeguda. L'ètim llatí hipotètic *aquatacŭlu, derivat de aqua i proposat en BDC, x, 21, no és versemblant.

Ara, als estius, la carre­tera de Vilamart va plena de cotxes francesos, alemanys, belgues, suïssos, carregats de turistes que van a estiuejar als hotels que han construït a la costa, a posar-se vermells com llagostins, amb aquella carn blanca que tenen, com de godall. (Miquel Pairolí. El camp de l'Ombra. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1995.ISBN: 84-88791-20-8. 214 pàgs. Pàg.111.).

Una truja no hi hauria trobat els seus godalls... Era un corral en plena erupció... completa ment descoratjador... des de baix fins al segon pis... paperots estripats, llibres malmesos, manuals podrits, manuscrits, memòries, tot plegat convertit en serpentines... en nuvolades de paperets que voleiaven... [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 345.].

1. GOLFA (i ses var. algolfa, angorfa, asgolfa). f. 

Cambra situada en el pis més alt, immediatament sota la teulada (Ribagorça, Pallars, Urgell, Ll., Segrià, Segarra, Baix Aragó, Ribera d'Ebre, Camp de Tarr.); cast. desván. A la sgolfa dos matalassos usats, doc. a. 1662 (Est. Univ. x, 138). En lo quarto de la golfa... Item en lo porxet del segon pis, doc. a. 1774 (ap. Aguiló Dicc.). Dalt d'una golfa desfregada y recòndita, Oller Fig. pais. 201. Unes coses inservibles tirades a les golfes, Carner Bonh. 77. Asgolfa catxa: la que té molt poca alçada, que té la teulada molt baixa (Gandesa).

    Fon.: góɫfa (Pont de S.); góɫfə (Alt Empordà, Vallès, Vendrell, Camp de Tarr.); azɣóɫfɛ (Sort, Ll., Urgell, Segrià); ezɣóɫfa (Esterri d'À.); azɣóɫfa (Tortosa); əzɣóɫfɛ (Sta. Col. de Q.); əzɣóɾfə (Borges del C.); azɣóɾfa (Calasseit); azɣóɾfɛ (Gandesa).

    Var. form.: algorfa.

    Etim.: de l'àrab ġurfa, mat. sign. (V. algorfa).

2. GOLFA f. ant. 

Golfo. Per preu de una balda ab una golfa, doc. a. 1449 (Arx. Gral. R. Val.).

Tinc una fosca rebotiga, / diguem-ne golfa, amb sofás /  esventrats, plena de grans de vidres /  de colors,  (Joan Vinyoli. Poesia completa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 2014. ISBN: 978-84-9930-856-2. 502 pàgs. Pàg. 400.).

GOLFO m. 

Galfó (or., occ., Maestr.); cast. gozne. Los mascles de ferro pera golfos, Inv. Grau, a. 1489. Les portes... ab un forrollat de part de fora y un de part de dins ab anells y golfos bons, doc. a. 1546 (Alós Inv. 48). Al primer cop la fusta se clivella, | mes golfos i muntants de ferro són, Canigó ix.

    Fon.: góɫfu (or.); góɫfo (occ., val.). En una part relativament petita del català continental i en el baleàric, existeix la forma galfó.

    Var. form. ant.: golf. Golfs e tancadura per a la dita porta, doc. a. 1424 (Arx. Gral. R. Val.). La porta del camp sie rexada e stigua en bons golfs de ferre,Eximenis Regiment, c. 327 (Balari Dicc.). Un golf de porta, doc. a. 1467 (ap. Aguiló Dicc.).

    Etim.: del gr. γóμφος ‘pern’.

Després, els golfos de la porta acaben per girar-se. Un sagris­tà endormiscat compareix. El colpegen i l'emmanillen abans que pugui obrir la boca. [Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 309].

Després l'ha vien enterrat a la neu, sota un avet. Les portes de la casa estaven desballestades i ballaven als golfos mig desmuntats. al moment que el trineu va topar amb una arrel d'arbre i va llançar els seus passatgers a la neu. Deu cops, cent cops, sen se cansar-se, hi van tornar. Arrossegaven el trineu fins a dalt del pendent i després el deixaven córrer pel vessant gelat.   [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 137.].

Golfos

Ròmul en va agafar la vora, amb esforç la va fer girar una mica més sobre els golfos i va posar al mig una pedra per evitar que es tanqués darrere seu. Va respirar fondo i va entrar. Una visió encara més estupefaent va colpir els seus ulls tan aviat com es van habituar a la penombra: davant seu hi havia una estàtua. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 154.].

Golfo

La porta estava muntada amb un golfo i un cadenat senzill que va cedir a la palanca d'en Bjørn sense protestar gaire. [Nesbø, Jo. El lleopard. (Panserhjerte, trad. L. Font), Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2015. ISBN: 9788416334490. 706 p. P. 581.].

GOLUT, -UDA adj. 

Golafre; cast. goloso, glotón. Goluda d'aigua s'alça la peònia, Salvà Ret. 114. El ros és gros i festós, | golut de mel com un ós, Espriu Cançons 33.

    Fon.: gulút (or.); golút (occ., val., mall.).

    Intens.: goludàs, -assa; goludet, -eta; goludot, -ota; goludíssim, -íssima.

    Etim.: derivat de gola.

-El sisè cercle abraça els cants XXII, XXIII i XXIV -va continuar explicant-nos la Roca-. Les ànimes dels goluts donen voltes sense parar a la cornisa, on hi ha, l'un a l'extrem oposat

de l'altre, dos pomers les capçades dels quals tenen forma de con invertit. [Matilde Asensi. L'últim Cató (El último Catón, trad. N. Bueno Cobas). Ed. Rosa dels Vents, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-01-38639-X. 510 pàgs. Pàg. 426.].

Verticals 1. Golafres. (Mots encreuats, diaria Ara, 03/08/2014).

Golut

GOMBOLDAR v. tr. 

Tenir sol·lícitament cura (d'algú); agombolar; cast. cuidar, amparar. Que ningú et sap gomboldar com la teta?, Ruyra Pinya, i, 159.

    Fon.: gumbuɫðá (or.).

    Etim.: V. agombolar.

Era més prima i més alta i, per uns segons, em va semblar que la seva fesonomia era més lletja que l'empremta mental que feia més d'un mes, que gomboldava: semblava més xuclada de galtes i tot de pigues desdibuixaven els seus trets rústecs i rosats; i aquella primera impressió (un interval humà molt estret entre dos batecs de tigre) implicava ben clarament que el pobre viudo Humbert no tenia cap més solució, cap més desig ni cap més projecte que donar a aquella orfeneta aux yeux battus (i fins i tot hi havia pigues a les ombres plomisses de sota els ulls), esblaimada, encara que colrada pel sol, amb una educació sòlida, una adolescència saludable i feliç, una llar neta, unes amigues de la seva edat encantadores, entre les quals (si el destí es dignava a recompensar-me) potser podria trobar una bonica' mädgdlein per al Herr Doktor Humbert en exclusiva. 

Gomboldada

La meva mare tenia vint-i-tres anys menys que ell, i va convertir aquella diferència d'edat en el seu entreteniment i la seva professió: el fet de ser una dona jove amb un marit gran li va permetre con servar el seu esperit juvenil i esdevenir una mena de llogatera perpètua de la torre de l'adolescència. I allà es va quedar, segura, gomboldada. S'estava a casa i s'ocupava dels seus fills, cosia, netejava encara que hauria pogut permetre's tenir servei-, i cuidava el jardí. Aquell jardí feia en certa manera la funció de trop en la seva vida quotidiana, i en la nostra també. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 219.].

Gomboldés

L'obra individual és feble i inconsistent. Si no ens poplugués l'alè dels avantpassats, si no ens nodrissin les obres que ens han llegat, si no ens vetllés la vida i la mort, si la llengua no ens conduís, no ens gomboldés, no ens defensés i no ens parlés, com podria sostenir-se la paraula d'un autor? (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 123.).

 GOMÓS, -OSA adj.: cast. gomoso.

|| 1. Que conté goma; que sembla goma. Bellas guotes roges e gomosses, Conex. spic. 12 vo. S'alçà per la falda ramuda i gomosa de la xopejant vegetació, Ruyra Pinya, ii, 222.

|| 2. m. Home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda. S'asseuen en es banch, esclafant sa trona d'un jovensà gomós, Roq. 49. Entra darrera d'ella... un dels socis de la llotja, gomós de quaranta-cinc anys, Oller Febre, i, 138.

    Fon.: gumós (or., men.); gomós (occ., val., mall.).

Qué hi fa? Un cop allí, si us ho pregunten, heu de dir que no en sabeu res. Perquè cm vaig quedar a la porta, jo, és clan Tot i que algun d'aquests gomosos o altres tractants de carn fresca, a força de veure'm carrer amunt i avall, així, davant la casa, hauria pogut prendre'm pel que no sóc. [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 25.].

És el país dels miratges», pensava Hélène, «el papa juga amb papers i s'imagina que són cèntims... Rebem tots els gomosos de París i en diuen gent de món... No em deixen tallar els cabells, els duc a l'esquena, i ella es pensa que amb això ja n'hi ha prou, que tindré dotze anys eternament i que en Max no s'adonarà mai que sóc una dona... Espera una mica, espera...»   [Némirovsky, Irène. Vi de solitud (Le vin de solitude, trad. A. Casassas). Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona, 2009. ISBN: 9788482640082. 236 pàgs. Pg. 182.].

A cagar allò de fer el rondaire! Hauria de reprendre tota la infància, tornar a fer el brètol com abans! Ser atent! Ah! Quina merda! Quin espant més fastigós!... quina condició abjecta! La del xicot com cal! Cent mil vegades gomós! I recontragomós! No podia suportar més aquelles evocacions!... Em cagava de por només d'imaginar-me els pares! La mare, allà, amb aquella cameta seca com un pal, el pare, amb els seus bigotis i el seu desgavell, amb tot aquell farfallejar de bajanades...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 206.].

Gomosos

Els propietaris de Santa Maria, i també algun de San Pietro, anaven a veure'ls quan tenien necessitat d'algun jornal d'ells, i ells els rebien amb respecte, a la cambra amb la llar al mig, i el fum que es filtrava i que es perdia en el blau a través del sostre. Allí era el punt descobert sobre el qual es podia operar. En parlà amb algun d'aquells gomosos que fullejaven l'«Avanti!», però naturalment s'espantaren. Era més fàcil bescantar els capellans que feien la passejada. Es jurà que els pagesos de Sèuna li tornarien la casa de Loreneddu, amb el seu jardí, amb el seu hort, i amb el bosquet de llorer al fons que el seu pare havia plantat (o almenys s'ho imaginava). [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 140.].

GONFANÓ m.: 

V. gamfaró.

GAMFARÓ (i ses var. ant. gomfanó, ganfanó, gonfaló). m. 

Estendard que en l'edat mitjana s'usava com a insígnia de guerra; més modernament, bandera que penja d'un pal travesser i que sol esser la insígnia d'una confraria, gremi o altra corporació; cast. gonfalón, pendón. Ni podrà hauer batlia ne gomfanó, doc. a. 1270 (Miret Templers 549). Aquells qui fan senyals en lurs escuts e en lurs segells, e lo rey en son gamfanó, Llull Arbre Sc. i, 81. Senyal faïa son amat en son gamfanó, Llull Amic e Amat, met. 101. Totes les parròquies am lurs creus e ganfanons, doc. a. 1390 (Ardits, i, 3). Dues banderes ganfanons de tela negra a on són pintades les armes de la passió,doc. a. 1436 (Miret Templers 569). La processó isqué per lo portal major ab los gampharons, doc. a. 1564 (Correo Cat., 12 març 1924). Gamfanó, bandera de Iglésia: Hoc vexillum, Lacavalleria Gazoph. Oh Senyera valenciana, gonfanó de la ciutat, Llorente Versos 139. Tan bon punt s'ha vist de França | lo virolat gonfanó, Collell Flor. 110. Sosté los plechs d'un gonfaló brodat ab barres d'Aragó, Costa Agre terra 124.

    Fon.: gəɱfəɾó (Barc.); gəɱfəló (Empordà); goɱfanó (Val.).

    Etim.: del germ. gundfano, ‘estendard de guerra’ (cf. Meyer-Lübke REW 3918).

Gonfanó (enllaç)

Trompeters. / La bandera de Santa Eulàlia portada a cavall per un sacerdot.  / Gonfanons de la seu, Santa Maria de la Mar, Santa Maria del Pi, Sant Just, Sant Pere, Sant Miguel, Sant Jaume, Sant Cugat i Santa Anna.(Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 189.).

GONELLA f.

|| 1. Peça de vestit que duien homes i dones, composta de cos i falda més o menys llarga; cast. gonela saya. Ipsa mea capa et ipsa gonnella siue cum calcias, doc. a. 1058 (BABL, vi, 384). No esperam que'ns vestissen la gonela, Jaume I, Cròn. c. 172. No menyspreen les gonelles velles de vil drap qui pujen com les vermelles noves enfresades devallen, Llull Cont. 281, 15. En axí com la gonella és moguda d'un loc en altre per lo moviment del home qui la vest, Llull Arbre Sc. i, 265. E féu a cascú gonella e donar messió per anar a sa terra, Muntaner Cròn., c. 74. Los altres junyen en gonella, que solament portaven escut e capell de ferre e gorgera, Pere IV, Cròn. 153. No'ls dóna vijares que sia de bona manera si donchs los hàbits no són novells, ben deshonests..., ab les gonelles de la cinta avall molt amples e folrades, per retre e mostrar lurs anques ben grosses, e de la cinta amunt embotides de tela e de cotó per fer-los bons pits e grans espatles, Metge Somni iii. No gosen tallar alguna gonella en la qual meten més avant de tres canes de drap aparallat de la terra... De no tallar d'aquí avant alguna gonella qui rossech més avant de un palm de Montpeller, doc. a. 1454 (BSAL, ii, 298). Ella portaua una gonella de brocat carmesí de fil d'or tirat, Tirant, c. 44. Sa gonella de seda i son brial, Canigó vii. a) Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos.

|| 2. adj. Home o nin efeminat, mancat d'energia (Mall.); cast. muñeco. Aquests marits gonelles que's dexan traginar per dones arromangades, Ignor. 35.

|| 3. Tavella de fava tendra, on encara no hi ha grans (Falset); cast. vaina.

    Fon.: gunéʎə (or., men.); gonéʎɛ (Falset); gonéʎə (mall.); guɲéʎɛ (Maó).

    Intens.: gonelleta; gonelló; gonellota; gonellot.

    Etim.: del llatí medieval gunnella, dim. del gàl·lic gunna ‘túnica’.

Els companys anaven al darrere, i en recollien una de tant en tant però Calandrino no havia fet gaire camí, que ja en tenia la pitrera ben plena; llavors, alçant els faldons de la gonella, que se era a l'estil d'Hainaut, i fent-ne una ampla falda, havent-los gat ben bé a la corretja, per tots cantons, no trigà a omplir-los i després d'una estona, fent bossa amb el mantell, l'omplí igual ment de pedres. [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 584.]. 

GONFLADA

Aquest primer llibre, Les decapitacions, és del 1934. Joan Oli­ver, aleshores, ja tenia 35 anys, i s'havia donat a conèixer amb narracions, peces teatrals, articles de diari. En Les decapitacions, entre moltes manipulacions de malicia escèptica, «intemporal», hi ha un parell de poemes significatius: un «contra» Hitler («Avia per telèfon una rialla trista / de pur estil marxista. / Bloch l'a­nomenen els estranys: jo, Sara. / Quin no la desempara? / Per segar roses la destral us cal, / Adolf, brètol total? / Volava el cap de ma companya / pel cel dels crematoris d'Alemanya.».) i un altre «contra» Mussolini («...aquell urc aplomat de Benito / en dreçar-se complet, la pitrera gonflada / sota el cap ben posat», etc.). Eren tata una dada. A Les decapitacions va seguir Bestiari, publicat el 1937.  (Joan Fuster. Literatura catalana contemporània. Ed. Curial, Barcelona 1972, 512 pàgs. Pàgs. 238-239.).

GOMÓS, -OSA adj.: cast. gomoso. 

|| 1. Que conté goma; que sembla goma. Bellas guotes roges e gomosses,Conex. spic. 12 vo. S'alçà per la falda ramuda i gomosa de la xopejant vegetació, Ruyra Pinya, ii, 222. 

|| 2. m. Home exageradament curós en el vestir i que segueix rigorosament la moda. S'asseuen en es banch, esclafant sa trona d'un jovensà gomós, Roq. 49. Entra darrera d'ella... un dels socis de la llotja, gomós de quaranta-cinc anys, Oller Febre, i, 138.

    Fon.: gumós (or., men.); gomós (occ., val., mall.).

— Es un estúpid —exclamava un periodista. — Un cursi! —deia un gomós. — Un descamisat! —responia un financer. — Un cínic! —murmurava un pare de família. — Un ordinari! —feia un marqueset. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 242)

No tenen cap problema a disparar, no es compadeixen de ningú. Un gomós de vint anys té una quantitat enorme de diners i ells només tenen medalles. La malària, l'hepatitis... Hauríem de tenir compassió d'ell? Tenen ganes de matar. Això no ho escrigui... Tinc por...[Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 464.]

»Certament, va ser la manera més aproximada de tirar terra a l'afer en benefici de tots. ¿A tu què et sembla, gomós de vaixell corren? El "Ven. Sol" diu que és ben clar que era rúnica cosa que es po­dia fer.  [Joseph Conrad. Tifó (Typhoon. Trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Laertes, Barcelona, 1982. ISBN: 8485346610. 120 p. P. 115.].

GONFLAR v. tr. (gal·licisme)

Inflar. Un vent favorable gonflava les desplegades veles del navili, Joaquim Pla (Catalana, ii, 37).

Erènia en aquell moment-el recordaré sempre -em féu un efecte excepcional. Em semblava que la veia millor que mai, que la tenia ben bé en carn i ossos: els seus ulls no em feien mal, sinó que més aviat m'acariciaven endolcint-me; el seu nas era perfecte, els seus llavis tenien una estranya qualitat de carn flonja, el seu front sense una ratlla, els seus cabells gonflats; no podia es tar-me de dir-li que la veia diferent de sempre, que mai no m'havia adonat de com era real ment; i li agafava una mà i la feia posar dreta davant meu i, agafant-la pels genolls (que trobava plens, joves, amb la pell tibant) l'aixecava enlaire com si així pogués millor admirar-la.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 58.).

GONIÓ m. ant.

Vesta de malla de ferro; gonella de malla. Per temor de la batayla que cuydauen hauer, un caualer prestà'ns un gonió leuger que'ns uestíssem, Jaume I, Cròn. 14. E Blasco d'Estada armà un seu cauall per prouar los gonions, ibid. 41. E dix en Bertran de Naya: Hauets lo gonió de cors? E dixem nos: No. Senyor, dix el, donchs prenets aquest; e deualam, e uestim-nos lo seu e nostre perpunt, ibid. 63.

    Etim.: contracció de gonilló (=gonelló).

GONIO-

forma prefixada del mot grec γωνία ‘angle’, que entra en la formació d'una multitud de neologismes com goniòmetre, goniostoma, etc.

Al capdavant, obrint camí, anaven tres escuders a cavall. Vestien el gonió, la túnica de malla de ferro, i es protegien el cap, el pit i la part superior de les espatlles amb el capmall, damunt del qual lluïen el capell de ferro. Duien les llances aixecades, ben dretes, i els escuts preparats. (Albert Salvadó. Jaume I el Conqueridor. Ed. Columna, Barcelona, 1ª ed. 208. ISBN: 978-84-96863-48-4. 686 pàgs. pàg. 36.).

GORET m.:

V. guaret. 

GUARET (var. dial guareit i goret). m.

|| 1. Terra de conreu llaurada i encara no sembrada; especialment la que es deixa sense sembrar durant un o més anys perquè reposi; cast. barbecho Que neguna bèstia major ne menor no gos entrar en negun guaret que aja plogut aprés de tres dies, doc. a. 1342 (BABL, xii, 42). Que tot hom que prengue terres a lauró, que les aja a tenir a goreyt y regoreyt, doc. a. 1393 (ibid. 193). Per dret llaurar | e fer guaret | e bon esplet, Spill 12441. Y açò perquè en guaret sech tostemps se peixen, Somni J. Joan 1174. Que ningun bestiar gose passar per ninguns goreyts aprés de haver fetes algunes gotaynes, doc. segle XVI (Catalana, ix, 279). El que en l'aspre guaret clava la rella, Llorente Versos, i, 166. Lo que crèyam erm y pedregolar, ha resultat ser un goret de bona sahó, Collell Flor. xxiii. Estar en guaret, o Estar guaret: estar el camp llaurat i sense sembrar. Guaret de rella: tros de guaret que llauren moltes vegades per destruir les arrels i males herbes, sense sembrar-hi res (Mall.).

|| 2. Llaurada primera d'un camp que ha de sembrar-se; cast. barbecho.

|| 3. Fondària de la llaurada, del solc que es fa en llaurar (Sopeira, Segarra, Conca de Barberà, Gandesa, Priorat, Tortosa). Fer poc guaret: llaurar a poca fondària. «Per a llaurar terra nova | no busques un matxo vell, | per molt que apretes la rella | no podràs fer bon guaret» (cançó pop. val.).

|| 4. Paratge de terra molt gruixuda, que té la roca molt endins (La Selva).

    Loc.

—Beure més que un guaret: esser molt bevedor (Men.).

    Refr.—a) «Bon guaret fa bon esplet»: vol dir que la terra ha d'esser ben llaurada per a produir molt.—b) «Guaret primerenc ajuda l'amo» (Men.).—c) «Qui té guaret, té pa fet; qui té binat, té pa estojat» (Men.).—d) «Si la broma jau en sec, ven les mules i el guaret» (Manresa).

    Fon.: gwaɾét (Ribagorça, Conca de Tremp, Ll., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Benassal, Cast., Val., Sueca, Cullera, Alcoi); guɾét (Empordà, Garrotxa, Ripollès, Guilleries, Pobla de L., Lluçanès, Penedès, Camp de Tarr., Men., Eiv.); goɾét (Ll., Conca de Barberà, Priorat, Mall.); gwaɾéјt (Balaguer, Massalcoreig, Borges Bl., Morella, Llucena); goɾéјt (Pradell d'Urgell, Bell-lloc); guɾéјt (Sta. Col. de Q.); buɾét (Penedès).

    Etim.: del llatí vervactu, mat. sign. || 1. 

Goret

LUCIO

De cap manera! I anant al gra, la cosa és com segueix: Vostre germà i la seva enamorada s'han abraçat. I com que l'aliment emplena, i com que el temps de la brotada converteix el goret de l'eixorquia en planter gras, així el seu ventre fèrtil manifesta avui dia el bon treball i el perfecte conreu. [Shakespeare, William. Mesura per mesura. (Measure for measure, trad. J. M. De Segarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1986. ISBN: 8402107478. 152 p. P. 28.].

GORET m.: 

V. guaret.

GUARET (var. dial guareit i goret). m. 

|| 1. Terra de conreu llaurada i encara no sembrada; especialment la que es deixa sense sembrar durant un o més anys perquè reposi; cast. barbecho Que neguna bèstia major ne menor no gos entrar en negun guaret que aja plogut aprés de tres dies, doc. a. 1342 (BABL, xii, 42). Que tot hom que prengue terres a lauró, que les aja a tenir a goreyt y regoreyt, doc. a. 1393 (ibid. 193). Per dret llaurar | e fer guaret | e bon esplet, Spill 12441. Y açò perquè en guaret sech tostemps se peixen, Somni J. Joan 1174. Que ningun bestiar gose passar per ninguns goreyts aprés de haver fetes algunes gotaynes, doc. segle XVI (Catalana, ix, 279). El que en l'aspre guaret clava la rella, Llorente Versos, i,166. Lo que crèyam erm y pedregolar, ha resultat ser un goret de bona sahó,Collell Flor. xxiii. Estar en guaret, o Estar guaret: estar el camp llaurat i sense sembrar. Guaret de rella: tros de guaret que llauren moltes vegades per destruir les arrels i males herbes, sense sembrar-hi res (Mall.). 

|| 2. Llaurada primera d'un camp que ha de sembrar-se; cast. barbecho. 

|| 3. Fondària de la llaurada, del solc que es fa en llaurar (Sopeira, Segarra, Conca de Barberà, Gandesa, Priorat, Tortosa). Fer poc guaret: llaurar a poca fondària. «Per a llaurar terra nova | no busques un matxo vell, | per molt que apretes la rella | no podràs fer bon guaret» (cançó pop. val.). 

|| 4. Paratge de terra molt gruixuda, que té la roca molt endins (La Selva).

    Loc.

—Beure més que un guaret: esser molt bevedor (Men.).

    Refr.—a) «Bon guaret fa bon esplet»: vol dir que la terra ha d'esser ben llaurada per a produir molt.—b) «Guaret primerenc ajuda l'amo» (Men.).—c)«Qui té guaret, té pa fet; qui té binat, té pa estojat» (Men.).—d) «Si la broma jau en sec, ven les mules i el guaret» (Manresa).

    Fon.: gwaɾét (Ribagorça, Conca de Tremp, Ll., Calasseit, Gandesa, Tortosa, Benassal, Cast., Val., Sueca, Cullera, Alcoi); guɾét (Empordà, Garrotxa, Ripollès, Guilleries, Pobla de L., Lluçanès, Penedès, Camp de Tarr., Men., Eiv.); goɾét (Ll., Conca de Barberà, Priorat, Mall.); gwaɾéјt (Balaguer, Massalcoreig, Borges Bl., Morella, Llucena); goɾéјt (Pradell d'Urgell, Bell-lloc); guɾéјt (Sta. Col. de Q.);buɾét (Penedès).

    Etim.: del llatí vervactu, mat. sign. || 1.

En Ton, amb el cor serrat, donà alguns passos dins camp: allà els senyals de les potetes s'escampaven totes direccions; el tros de goret, ben trefullat, com si haguessin fet a posta... Avançà més: un crit ronc s'escarde sa gola... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 92.).

Encara que... el negre no li està gota bé . Ja l'has sentida; no hi podem anar fins a la tarda a portar-li la llenya. De carbó, no li'n portaré pas. No crec que l'hagi de menester, ara que ja ve el bon temps. La Moreua, mentre rosegava la gormanderia del sarró, no li treia la vista de sobre. El es mirà les troanes. Aviat les hauria d'esporgar.(Sílvia Alcàntara. Olor de Colònia. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 978-84-92040-21-4. 332 pàgs. Pàg. 43.).

GOTJOT

—Com vulgueu... —contestà En Jaume a la mestressa; i després, amb l'alena apuntada i l’esguard cap a l'escala, rumià per a ell tot Sol—: Encara farà gotjot, quan es refaci, tanmateix; no li’n mancaran pas, d’homes... Quina sort el qui l’arreplegui!... Un bon parament de pagesia, un mas ben arriat... i les tres criatures que van creixent: una nena i dos bordegassos, que dintre cap any estalviaran mosso i criada... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 224.).

GRAFÈ

El grafè és un al·lòtrop del carboni que té una estructura laminar plana, d'un sol àtom de gruix, composta per àtoms de carboni densament empaquetats en una xarxa cristal·lina bidimensional en forma de rusc d'abella. Els àtoms que formen el grafè es mantenen units mitjançant enllaços covalents que es formen a partir de la superposició dels híbrids sp dels carbonis enllaçats. Aquest material es caracteritza per posseir una alta conductivitat tèrmica i elèctrica, i per combinar una alta flexibilitat i lleugeresa amb una duresa extrema. (ENLLAÇ)

Algunes idees que provenen de l’estudi dels forats negres, com ara un dels últims treballs de Stephen Hawking, es poden aplicar al grafè, un material amb moltíssimes aplicacions. I també s’utilitzen idees de la física quàntica per estudiar l’economia. (Toni Pou. “Els grans experiments del futur es planifiquen a la Xina”. Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 35.).

GRAMALLA f. 

Túnica llarga fins als peus, que portaven antigament els homes i també les dones, i especialment els consellers i regidors; cast. toga, túnica. Nós veem que los sartres fan del drap gramalles e mantells, Llull Cont. 122, 7. Vestia huna gramalla blaua,Desclot Cròn., c. 104. Iran ab gramalles negres tro als peus, Metge Somni iv.L'arma y los cors se'n fan cota y gramalla, Ausiàs March, c. Sien vestits de dol, tots los hòmens, sengles gramalles e capes, e les dones, sengles mantells, doc. d'Ausiàs March (ap. Rom., xvii, 193).

    Var. ort. ant.: gramaya (doc. a. 1294, ap. Miret Templers 363); gramayla(Mariners).

    Etim.: desconeguda; la suposada relació de gramalla amb capmall és mancada de probabilitat per raons fonètiques (cf. Meyer-Lübke REW 1668).

Banderes i domassos adornaven els balcons, i els consellers de la ciu­tat, vestits amb les gramalles, havien fet sembrar els car­rers de flors, on milers de persones s'apilonaven per ob­servar el pas de la comitiva i comprovar amb els propis ulls si era cert que la seva reina era la més bonica del món. (Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 140.).

 Els consellers de la ciutat van convocar les forces cíviques per tal que ajudessin a controlar la situació, "mes com la gent de siutat venían en favor del segadós, ningú no'ls feya contrari, perquè elIs feyan lo que devien fer per profit de la terra". Van decidir es els consellers d'anar-hi ells mateixos, vestits amb les gramalles pròpies del seu càrrec.(Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 161.).

1. GRANAT m.: cast. granate.

|| 1. Silicat doble d'un metall bivalent i un de trivalent; especialment, el de ferro i alumini, pedra preciosa de color vermell fosc. Tres perles amb un granat, doc. a. 1410 (Alòs Inv. 25). Ha quatre perles grossas e hun granat e huna torquesa, doc. a. 1478 (BSAL, iii, 214).

|| 2. adj. Color vermell fosc. «La senyora portava una falda granat».

    Fon.: gɾənát (Barc., Palma); gɾanát (Val.).

    Etim.: del llatí granatum ‘magrana’, pel color dels grans d'aquesta fruita.

2. GRANAT, -ADA adj.

|| 1. Que té el gra ben format; arribat a la maduresa; cast. granado. Los arbres... en un temps són fullats e florits e granats e un altre temps no, Llull Cont. 105, 11. L'antiga lauor, | mas, que més granada | la leue y millor, Proc. olives 1555. Torra les altes garberes | de blat granat y retent, Salvà Poes. 50. Pasqua granada: cinquagesma (en oposició a Pasqua florida, que és la Pasqua de Resurrecció). a) per anal., Ou granat: ou fecundat (Pallars).—b) Ben granat: ben desenvolupat (sexualment). Marit ja vell, | fes aparell | si veus te fall, | d'un altre gall | millor granat, Spill 6187.

|| 2. Compost de grans; que forma grans; cast. granado. Ffastuchs an aytal la conexensa que sien novells e granats, Conex. spic. 19 vo. La ronya dels pàlpetz... can lo pàlpet és girat hom lo troba granat en manera de figa oberta, Alcoatí, 47 vo. El granat pelutx o l'encès satí brillant, Pons Auca 203.

|| 3. fig. Arribat a la creixença completa; d'edat adulta, i principalment que passa de mitja edat (mall., men.). Homes granats, donzelles en flor, Costa Trad. fant. 200. «En veure fadrí granat, | ses al·lotes solen dir: | Tan vell i no t'has casat? | Qualque treball deus tenir!» (cançó pop. Mall.).

|| 4. fig. Important; especialment dit de persones de molta categoria o significació; cast. granado. Els passos de la lluita més vistosos i granats, Caselles Mult.85. Lo més florit y granat de sa joventut ciutadana, Ignor. 34.

|| 5. fig. Fort; intens; cast. fuerte, duro. No hi ha homo que los tenga més granats, an es caps des dits, Alcover Rond. ii, 278. Per alguna entremaliadura massa granada, Víct. Cat., Film (Catalana, iii, 138). a) usat adverbialment, Fort, de manera intensa. Llaurar granat: llaurar procurant agafar molta terra a cada rega (Conflent). «Ara plou molt granat». «El vent bufa granat» (o «de granat»). Grinyolava granat ferm, Alcover Cont. 295.

|| 6. m. a) Carrac amb suro abundant per a fer taps del calibre desitjat (BDC, xiii, 121).—b) Tap del calibre màxim de la partida corresponent (ibid.).

    Fon.: gɾənát (or., bal.); gɾanát (occ., val.).

    Intens.: granadet, -eta; granadot, -ota; granadíssim, -íssima.

    Etim.: adjectivació del participi de pretèrit de granar.

La Julia duia un vestit de pana gris amb randa, i duia granats a les orelles i al coll, la lluïssor dels quals eren un retret dirigit a tots plegats. era un relat viu, fins i tot formal, com si l'estigués llegint d'un antic llibre de contes, mentre en Wilhelm Stein l'escoltava i assentia, confirmant les seves paraules. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 144.]. 

GRASSALLONA

Era la Tuies una minyona que feia girar lo cap: rabassudeta, grassallona, apetent com una bona perdiu farcida; ulls grans, vius i negres, boca riallera, un poc gran i mol suda, espatlles amples, pit ben guarnit; tot en ella era fresc, agradable i sanitós. Mai tenia mal de cap, ni migranya ni mal de cor.  (Josep Pin i Soler. La família dels Garrigas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona 1980. ISBN: 8429715592. 222 p. P. 43.).

GRATCIENT

A gratcient, adv.: amb coneixença i voluntat d'allò que es fa; cast. a sabiendas. Mes quant a l'homicidi ningú n'i a més enorme que lo que's comet sobre pensat, cas acordat y a gratsién, Pons Miserere 27 (Aguiló Dicc.).

    Fon.: əgɾaʦién (Barc.). 

Gratcient

Avui m'ha vingut a les mans el meu diari, que negligia d'un quant temps ençà, i he quedat meravellat de veure com ha estat ben bé a gratcient que, de mica en mica, he anat tan endavant. Sempre he vist clarament la meva situació i això no ha impedit que obrés com un infant. Ara també ho veig tot ben clar i no hi ha pas cap aparença de què em corregeixi. (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 60.).

Gratcient

Ella retenia la seva mà. “Solament un moment de seny, Werther! -digué. No ho veieu que en feu massa, que us llanceu a perdre a gratcient! Per què he d'ésser jo, precisament, Werther? Jo que pertanyo a un altre, justament jo? Em temo, sí, em temo que és solament la impossibilitat d'obtenir-me allò que més atia el vostre desig." (Johan Wolfgang Goethe. Les desventures del jove Werther. Trad. J. Alavedra. Ed. Selecta-Catalònia, 2ª ed. Barcelona, 1969. ISBN: 8476670699. 172 pàgs. Pàg. 143.).

Gratcient

Van passar per una part de la cuina on hi havia unes noies amb davantals llardosos (se'ls esquitxaven a gratcient) netejant atuells en grans cubells. El fogoner va cridar una tal Line, li va envoltar els malucs amb el braç i se la va endur un tros enllà. Ella, coqueta, se li repenjava amb força al braç. [Franz Kafka. Amèrica (Amèrica, trad. J. Fontcuberta). Cercle de Lectors, Barcelona 1990. ISBN: 8422633124. 240 p. P. 13.].

GREGARI, -ÀRIA adj.: cast. gregario.

|| 1. Que viu en ramats, que es fa a flotons.

|| 2. fig. Que viu o actua sense iniciativa pròpia dins un conjunt. a) Soldat ras.

    Fon.: gɾəɣáɾi (Barc.); gɾeɣáɾi (Val.); gɾəʝáɾi (Palma).

    Etim.: pres del llatí gregariu, mat. sign. || 1 (derivat de grege, ‘ramat’). 

Gregari

Però el doctor Wyfold insistia a creure que era una sort per a ell de no tenir fills. La mort de la seva dona, ocorreguda cinc anys enrera, l'havia dei xat molt sol, i en aquells moments li va semblar que la vida ja s'havia acabat per a ell. Però no era un home de caràcter gregari, i, amb una rapidesa sor prenent, s'acostumà a viure sol; fins acabà agradant li la solitud. D'altra banda, no li faltaven visites, per què tenia dos germans i una germana, tots tres casats i amb fills. [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 235.].

GRESOL (i dial. cresol, greiol). m.

|| 1. Vas més ample de dalt que de baix, fet de matèria refractària, que serveix per a fondre i calcinar substàncies que requereixen un grau de calor molt elevat; cast. crisol. Cressols trencats en què se era fus argent, doc. a. 1338 (Botet Mon. iii, 301). Meteu en un cresol que sia mès al foch, doc. a. 1388 (ibid. iii, 354). Ferros grans per menar los cresols del or quant és al foch, doc. a. 1459 (BDC, xxiv, 122). a) Entre vidriers, la cassola on posen el vidre fos (Manresa).—b) fig. Virtut, facultat, etc., on es purifica algú o alguna cosa. Purificats en el gresol de sa consciència, Pons Com an. 150.

|| 2. Recipient de terra refractària, de metall, etc., dins el qual es posa oli i un ble per a fer llum. Tres coses fan bon lum: oli, meixa e crezol, Libre de tres, n.o 73. Va apagant-se com llum d'un sec gresol, Atlàntida ii. Especialment: a) Cassoleta molt petita, de terrissa, amb un broc per al ble, i que serveix per a fer alimares (Gir., Cerdanya, Lluçanès, Igualada, Camp de Tarr.); cast. candileja.—b) Recipient de metall dins el qual va l'oli i el ble d'un fanal (Plana de Vic, Priorat, Bal.).—c) Cadascun dels dos platets de metall que van col·locats un dins l'altre i formen la part principal del llum de ganxo o d'encruia (or., occ., bal.); cast. candileja.

|| 3. Llum de ganxo, compost essencialment de dos platets de metall posats un dins l'altre, el superior dels quals és llevadís i conté l'oli i el ble (Tortosa, País Valencià); cast. candil. Lo marit... menys lo prehen que un fesol, sens lum cresol li fan tenir, Spill 530. No vullau... que yo sia cresol de carnicer que faça lum a altri e que creme a mi mateixa, Tirant, c. 220. El tio Toni alçà els ulls i mirà el cresol que penjava de la campana de la llar, Morales Id. 69. «Les xiques de Torrevella | al cresol diuen candil, | a la finestra ventana | i al julivert perejil» (cançó pop. de Guardamar); a Torrevella (=Torrevieja) es parla castellà.

|| 4. Platet que hi ha a una antorxa per recollir la cera que en degota (Artà).

|| 5. Recipient de metall dins el qual posen el setrill per recollir l'oli que en degota i evitar que s'embruti la taula (Collsacabra).

|| 6. Capell tricorni que s'usava en el segle XVIII (cf. Gudiol Indum. 34).

|| 7. Peix bastinal, pla, a manera de ratjada amb tres rotllos vermells pels costats (Mall., ap. BDC, xi, 52).

    Loc.—a) Posar oli en un cresol: aplicar un remei molt ràpid i eficaç. Així que es resolgué a dir amèn a tot, com si hagueren posat oli en lo cresol, Rond. de R. Val., 91.—b) Bona nit cresol, o Bona nit cresol que la llum s'apaga: es diu quan es perd o desapareix una cosa quan menys era d'esperar (val.). Els nóvios se gitaren... en la pau del Angel: y bona nit cresol, Rond. de R. Val., 94.

    Cult. pop.—Ball del gresol: ball d'habilitat que es ballava amb caràcter de concurs. Els balladors portaven un gresol d'oli encès penjat a l'entrecuix dels pantalons; quan se'ls apagava, s'havien d'aturar de ballar i tornar-lo a encendre ràpidament per continuar tot seguit el ball (Paüls, Prat de Comte, ap. Dicc. Dansa).

    Fon.: gɾəzɔ́ɫ (or., bal.); gɾezɔ́ɫ (occ.); kɾezɔ́ɫ (Tortosa, Cast., Sueca, Xàtiva, Alcoi, Al.); kɾesɔ́ɫ (Val.); gɾəјɔ́ɫ (Sta. Col. de Q.); gɾeјɔ́ɫ (Sarroca de Bellera).

    Intens.:—a) Augm.: gresolàs.—b) Dim.: gresolet, gresoletxo, gresoleu, gresoliu.—c) Pejor.: gresolot.

    Etim.: sembla venir d'una forma llatina *cruceolum, var. de crucibŭlum, ‘vas amb brocs, de forma semblant a una creu’ (cf. RFE, xxvi, 502). 

Gresols

El fet, però, és que els fanals de petroli, i el mestre Ferdinando i els llumins i els somnis, tenien les hores comptades. El senyor Priamo i la senyora Franceschina encara il·luminaven el seu sopar amb la flama inquieta de l'espelma, i els gresols de coure encara omplien d'ombra i de llum les habitacions dels criats: però Pasqualino sabia el que es feia... [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 76.].

Gresola

Però no la destorbaven, perquè el molí amb el cavall que voltava fent girar la gran pedra, entre els homes atents a la feina, a la llum d'una gresola, li feia pensar en el pessebre. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 203.].

1. GRÈVOL m.

  Arbre de la família de les ilicínies, espècie Ilex aquifolium, de fulles alternes, ovades o el·líptiques, lluents i espinoses, flors blanques-rosades i fruit globulós vermell lluent; cast. acebo. Si les empeltau en un grèvol, que és lo arbre de què se fa lo vesch, Agustí Secr. 41. La farigola i grèvol d'una rosada d'or, Atlàntida i. Arços i grèvol, | a la fredor oculta | de tramuntana, Espriu Lírica 22.

Grèvol (escrit també Grèbol): llin. existent a Gir., Arbúcies, Calonge, Capsec, Maçanet de la Selva, Osor, St. Hilari SC, Sta. Col. de F., Fogars de Tordera, Sant Celoni, Calella, Barc., etc.

    Fon.: gɾέβuɫ (or.); gɾéβoɫ (occ., val.); gɾέβu (pir-or.).

    Sinòn.: boix grèvol, arbre del visc, arbre de mal fruit.

    Etim.: del llatí vulgar *acrifŏlum, var. del clàssic acrifŏlĭum, mat. sign.

2. GRÈVOL m.

Ocell de l'espècie Tetrao Bonasia (Vayreda Fauna Ornit.).

3. GRÈVOL, GRÈVOLA adj.

Trencadís, inconsistent (Hospitalet, Camp de Tarr.). «La figuera és una planta molt grèvola».

    Etim.: deformació vulgar de frèvol o brèvol, per influència de grèvol art. 1.

enllaç imatge

Grèvol

Vaig allargar la mà per palpar la fosca massa que tenia al davant; vaig reconèixer les aspres pedres d'una paret baixa, al damunt hi havia una mena d'estaques i a dins una tanca amb punxes, molt alta. Vaig avançar a les palpentes. Va tornar a aparèixer un objecte blanquinós: era una porta, una porta petita; en tocar-la, va girar sobre les frontisses. A banda i banda, hi havia una cleda molt fosca, de grèvol o teix. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 360.].

Grèvol

El tresor s'apareix en somnis, amb tota la seva fulgència, al pagès adormit. Veu un munt d'or i un lloc precís, allà al bosc, prop d'aquell boix de grèvol que té un senyal al tronc, sota una gran pedra quadrada. Només cal anar-hi i apoderar-se'n. [Levi, Carlo. Crist es va aturar a Èvoli (Cristo si è fermato a Eboli, trad. E. Vallès) Ed. L’Avenç, Barcelona, 2021. ISBN: 9788418680106. 272 p. P. 145.].

GRIOT

El Griot, en la cultura bamana i en altres cultures africanes properes, és un músic ambulant, que a la manera del bluesman va de poblat en poblat narrant històries. Aquesta tradició ha estat heretada per músics moderns de Mali com Habib Koité o per Soriba Kouyaté en Senegal. (enllaç)

L'Henri Lareng, que mantenia les tradicions de la Khágne com un griot, ens va detallar les modalitats de l'elecció de Miss Khágne. Havíem d'elegir la pubilla i tres delfines. Vam mirar detalladament les fotos de classe de les dues Hypokhágnes i de les dues Khágnes abans de posar nota a les minyonetes.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 269.).

GRIPADA f. 

Gran epidèmia de grip. «Hi ha una gripada que fa por».

gripar v. tr.

“Els mitjans no són el quart poder. Són molt més importants: són l’espai on es crea el poder”. Desconec si els nostres polítics llegeixen el sociòleg Manuel Castells, però és evident que en comparteixen l’anàlisi. Gripada la via política, l’espai públic (tant el físic com el publicat) ha esdevingut àgora i caixa de ressonància perquè els diferents bàndols s’expressin -es critiquin i es controlin- durant tots aquests últims anys de l’anomenat Procés.(Jaume Claret. La (in)dependència mediàtica. . Diari Ara, 08/06/2019, pàg. 46.).

GRIVA f.

|| 1. Garbell (Priorat, Cast., Nules); cast. criba. En lo pastador, una griva pera cernir farina, doc. a. 1459 (Rom., xvii, 200). Especialment: a) Peça de terrissa amb foradins, que serveix per a porgar l'arròs abans de tirar-lo a l'olla (St. Carles de la Ràpita).—b) Recipient de llauna amb foradins, que serveix per a porgar l'arròs i llevar-li la micolada abans de tirar-lo a l'olla (Eiv.).

|| 2. 

  Ocell de la família dels túrdids, espècie Turdus viscivorus, que és molt semblant al tord, però més gros (or., occ., val., bal., alg.); cast. zorzal. No és, no, griva ni gaig, Verdaguer Idilis. Passen tords i grives espolsant la neu, Colom Juven, 19. Volades de gafarrons, de grives, de pinsans, Espriu Anys 70. a) Griva cerdana o griva portalenca: ocell de l'espècie Turdus pilaris, més petit que la griva comuna. (La forma baleàrica del mot és grívia).

|| 3. Peix de diferents espècies del gènere Labrus, i principalment el Labrus merula (cast. zorzal marino), L. viridis (cast. budión verde), etc. S'usa aquest nom a les costes catalanes i valencianes, i a les Balears apareix amb la forma grívia.

    Loc.

—Venir d'un badall de griva: venir molt prim, estar a punt de succeir una cosa.

    Refr.—a) «A falta de grives, bones són merles»: vol dir que en les dificultats cal acceptar la solució menys dolenta, encara que no sigui la que un voldria.—b) «No hi ha Pasqua florida, que no hi hagi griva fugida» (Gomis Zool. 340).

    Fon.: gɾíβə (or.); gɾíβa, gɾíβɛ (occ); gɾíva (Maestr.); gɾíβa (val. apitxat); gɾíviə (men., eiv.); gɾívi (mall.).

    Etim.: del llatí cribra, pl. de cribrum, mat. sign. || 1. Sembla que el significat || 2 s'ha derivat del || 1 per la forma de volar de tals ocells, comparable a les oscil·lacions d'un garbell (cf. Meyer-Lübke REW 2324).

D'ocells, no em serviria res a denunciar llur gran pressura; que, l'una l'altre sens mesura faent empatx, hi eren: voltors, grifauts, milans, falcons, astors, àguiles, esparvers, mussols, austardes, grues, oriols, ànedes, cignes e pagons, perdius, becades e capons. Lla eren coloms, pollets, gallines, cucuts, corbs, grives, merles fines, orenetes, aloses, faisans,...  (Anselm Turmeda. Disputa de l'ase. Ed. Barcino, Barcelona 1984. ISBN: 8472262375. 208 p. P. 21.).

GROFOLLUT, -UDA adj.

Bast, grosser; mancat de finor (Vallès); cast. zoquetudo, basto. Els martells feixucs, les llimes grofolludes... li causaren un nou estropell, Bertrana Herois 14. Maldava barroerament en el mitjó grofollut, Espriu Anys 182.

    Fon.: gɾufuʎút (or.).

    Var. form. i sinòn.: gropellut.

L'endemà una dona asmàtica, amb la cara tota empastifada, grofolluda i que feia pudor d'all, amb un accent provençal que feia morir de riure i amb un bigoti negre damunt el llavi de porpra, em va portar a allò que semblava que era casa seva, i allà, després de posar-se les puntes dels dits als i esclafir-hi un petó sorollós per demostrar la qualitat desitJosa i virginal de la seva mercaderia, va estirar la cortina amb un gest teatral que va deixar al descobert allò que em va semblar un racó de la cambra en què dormia habitualment una família nombrosa i no gaire primmirada.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 27.].

Ara la noia que havia vista l'anada anava carregada de roba per fer la bugada i ajudava un home esguerrat a fer la neteja, un home de cap gros i tirat grofollut que em va recordar el personatge del "Bertoldo" de las farses italianes.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 209.].

GROG m.

Beguda feta amb aigua calenta i un licor fort, especialment aiguardent de canya; cast. grog.

    Etim.: pres de l'anglès grog, mat. sign. 

Grog

Llavors s'aixeca i ensopegant per aquí i per allà, es posa a fer-nos un grog, i a continuació a parlar de tot alhora, no tan sols dels Henrouille sinó també de Bébert, no faltaria sinó. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 387.].

1. GROP m. 

|| 1. Nus de la fusta; cast. nudo. Quan hi ha un grop dins de la fusta, no hi ha tall ni tremp segú, Pelay Briz (Jocs Fl. 1871, pàg. 57). 

|| 2. Concreció envoltada d'un material diferent o menys dur, per exemple, en un vidre, en una roca, en el terreny; cast. paño (en el vidre), resalto (en el terreny). I esmarletant de timbes I grops aquelles terres, | escrestant les muntanyes,Atlàntida i. Especialment: a) Nus que uneix una llença amb l'altra, en el palangre (Mall.).—b) Nus mitjançant el qual el llaurador lliga les tirandes a l'esteva de l'arada (Palamós). 

|| 3. Nuvolada tempestuosa congriada sobtadament; cast. tormenta. Grop d'ennuvolada: nuvolat espès que amenaça pluja. Grop d'aigua: ram de pluja.Grop de vent: cop de vent, ventada sobtosa. Vent de grop: vent que porta tempesta. «¿Quin vent tenim? ¿Tramuntana?—No, és vent de grop» (Empordà).Con fo lo jorn clar, grop e vent se mès defora en tal vertut, doc. a. 1343 (BSAL, iii, 261). E de vents e de plujes e de grops, Muntaner Cròn., c. 170.Estant axí desperà un grob ab vent al maestre, Pere IV, Cròn. 131. En mig del golf un grop près la galera y la descusí tota, Alegre Transf. 148. Tu, si no tresquem ens arreplegarà el grop, Víct. Cat., Ombr. 86. 

|| 4. fig. Dificultat grossa, tribulació; cast. tormenta.

    Fon.: gɾóp (or., occ., bal.).

    Etim.: del llatí cruppa, ‘corda gruixuda’ (REW 2344).

2. GROP m. ant. 

Odre d'oli III diners, grop de vidre II anaps, gerre d'oli II diners, doc. a. 1252 (Capmany Mem. ii, 21).

Es regirava en espires i vinga fer proliferar, a través de les es­pires (no gaire) de la superficie cóncava, observada des de sota, tumors bonyeguts, com els degotissos de cera del men­jador, minoves i grops blancs ques'esfumaven amb la corrup­ció de la negror, gairebé invisibles des de la finestra des d'on el senyor Pepet mirava, potser fins que, moments abans que plo­gués, el cel sencer s'arranés com una liosa (palimpsest de quins altres noms, o tots ú, i ambquin dins i quin fora, cuc o papa­llona, si és que n'hi ha), sense cap compassió pel que mira i mi­ra el cel, s'encegués com un panna de nata i me li inoculés el vi­brió mordaç de la panoftálmia que ens farà la nit, la posterma de la nit i després elsilenci de la nit, té. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 51-52.).

Grops

Tenim eines prou fines per avaluar la correcció del pas dels elements lingüístics a les paraules, a les oracions i als paràgrafs ens resta sovint un neguit més o menys perceptible que la substància inicial no s'ha acabat de transforma matèria verbal, que hi ha forats, esquerdes, grops? (Lluís Solà. Llibertat i sentit. Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona, 2017. ISBN: 9788415835981. 702 p. P. 512.).

1. GRUAR v. 

|| 1. intr. Rondar entorn d'algú o d'algun lloc, a l'aguait o esperant una cosa (bal.); cast.rondar. Tot lo sant dia gruava per devers sa redacció d'El Siglo Futuro perque li deixassen publicar aquells articles, «El Tambor», 27 des. 1884. 

|| 2. intr. Entretenir-se massa sense arribar a anar-se'n o a fer allò que caldria (men., eiv.); cast. detenerse, remolonear. «Hala, no grueu, que fareu tard!»

|| 3. intr. o tr. Desitjar vivament (una cosa que es fa esperar molt); cast. suspirar, ansiar. Els va vendre a fiar un sacotell de mongetes i no el va cobrar sinó després d'haver gruat tres mesos, Ruyra Pinya, ii, 175. Y donchs, que no n'han fet may, de tortells de duro, que me'ls fan gruar tant? Vilanova Obres, ix, 77. Al fort dels amohinos, si l'havia gruada, aquexa soletat!, Oller Pil. 255. Amb el propòsit de fer-los gruar l'herència, Llor Jocs 38. 

|| 4. tr. Alçar amb una grua (BDC, xii, 40).

    Fon.: gɾuá (or., bal.).

    Etim.: derivat de grua.

2. GRUAR v. 

format damunt grua, que sembla significar ‘criar les grues’, mot que figura en aquest refrany: «Quan la grua va a gruar, pagès, posa't a sembrar» (Verdaguer Folkl. 26).

-Més tard o més d'hora tots se'n van.

Els mots eren superflus. Clay s'estimava el vell, tal com es mereixia.

-Però, podríeu fer-l'hi gruar.

Nillson féu l'ullet a Clay per demostrar-li que no parlava seriosament, senyal que hi parlava. (Gore Vidal.Washington, D.C. (Washington, D.C., trad. Jordi Arbonès). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-074-6. 418 pàgs. Pàg. 134).

L'Eva té tres anys. Està molt orgullosa de saber-ho fer tot. Tot. No sois sap vestir-se i cordar-se les sabates, sinó que sap col­gar-se al llit toca sola, rentar-se les dents cada nit i cada matí, tirar la roba bruta al cistell de la roba i fins i tot és capaç de berenar soleta si la mare té molta feina i li ho demana amb dolçor. Si no li ho demana amb dolçor, no li ve de gust. I quan li ho demana, li ho fa gruar una mica. (Isabel-Clara Simó. Angelets. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-297-5397-4. 110 pàgs. Pàg. 21.).

Però jo gruava per disposar d'una etiqueta, d'un escenari, d'un simulacre i, tal com es veurà aviat, hi havia una raó, per més estrafolària que fos, per considerar la com­panyia d'en Gaston Godin com una de les proteccions més eficaces.  [Vladimir Nabokov. Lolita (Lolita, trad. J. Daurella). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-3366-X. 310 pàgs. Pàg. 172.].

Corrents, en vaig comprar tres mes per si sem trencaven pel camí. I me la va fer. Era com un avi per a mi, oi? Un dia mig en broma, a casa seva, perquè era com un avi per a mi, em diu “avui vaig a fer ceràmica, però a tu no t’interessa, oi?”, m’ho feia gruar una mica, i vinga! anem! va! i me la va pintar allí mateix. És preciosa, eh?...(Oriol Pi de Cabanyes. Un dia amb Josep Palau i Fabre a la seva Fundació. Art. revista L'Avenç, 436, jul./agost 2017. P. 10.).

Als quatre anys, m'havia fet amic amb el fill d'un tinent Haoun, d'origen algerià. Més patriota que els francesos de França, havia vestit el seu fill amb un petit uniforme de paracaigudista. >Aquell uniforme, com el gruava! Com m'hauria agradat tenir el mateix! (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 28.).

Era el domini de l'homme des caves, l'home deis cellers. Deien que matava els mainatges o se'ls enduia molt lluny, en una grua, cap a la Xina. No podien res contra ell els nostres tiradors, les gleves compactes de les nostres cabanes ni les pistoles d'aigua, blaves o verdes, que compràvem al basar Saint-Marc.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019.  ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 134.).

1. GRUM m.

|| 1. ant. Munt de terra. Tirant de grum a grum lineabatent fins al grum o altura sobre la Coma, doc. a. 1562 (Monsalvatje Not. hist. xix, 31).

|| 2. Petita massa de substància pulverulenta aglomerada o de matèria líquida coagulada; cast. grumo. Hi ha un platet amb grums de sal, Rosselló Many 89. «Aquest sucre fa grums». «Si no remenen bé la sang, fa grums».

|| 3. Cera blanca i ben purificada amb què els cerers donen l'última capa a les atxes i candeles; cast. brumo. La cera de refús a sis, y la de grum a vuit, doc. a. 1705 (Bibl. Nac. de Madrid). Sera blanca en grum, Tar. preus 65. Huyt ciris blanchs de grum de una liura cascú, Antiq. 103.

    Intens.: grumet; grumot; grumoll.

    Etim.: del llatí grūmu, mat. sign. || || 1, 2.

2. GRUM m.

Noi que un club, establiment o senyor particular té al seu servei per a fer enviats; cast. groom. Jo descavalco, deixo el cavall a un grum, Santamaria Vida 63.

    Etim.: pres modernament de l'anglès groom, mat. sign.

Grum

No podies travessar el corredor, que abans era tan silenciós, ni entrar a les habitacions del davant, que abans estaven deshabitades, sense topar amb l'elegant donzella d'una dama o un grum vestit a l'última moda. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 199.].

Grum

Tot filosofant encara sobre la vida, travessà el carrer, esquivà un taxi per miracle i, sense fer cas de l'insult en cockney adreçat al barret d'ales amples, prosseguí el seu camí i arribà a l'hotel. Fins el petit grum de l'ascensor contribuïa a posar de relleu la poca benevolència del seu destí. Aquell noiet devia ser fill d'algú. Si del naufragi del seu matrimoni li hagués quedat almenys un fill per a equilibrar la ruïna d'aquells anys de solitud! [Cecil Roberts. Estació Victòria, a les 4.30 (Victoria Four-Thirty, trad. R. Folch i Camarasa). Ed. Vergara, Barcelona 1964. 416 p. P. 30.].

GUADAMASSIL (i ses var. guadamazir, godomacil, guardemacil). m. ant. 

Cuiro adornat amb dibuixos estampats en pintura o en relleu; cast. guadameci.Dessús un godomacil... a ops de la capella, doc. a. 1409 (Anuari IEC, v, 640).Los dos cuyros guadamazir, doc. segle XV (Col. Bof. xxvi, 167). Los dos cuyros guadamacir squinçats, ibid. 240. Sie fet i posat un gran taulell cubert ab un drap o guadamacils ab les armes de la ciutat, doc. a. 1588 (Geogr. Barc. 708).Vetas de filadís y de fil, y vint y quatre sous per guardemasils, doc. a. 1644 (Rev. Men. xx, 261).

    Etim.: de l'àrab ġadāmasī, propi de Gadames, ciutat tripolitana on es fabricaven els dits cuiros (Eguílaz Glos. 414), tal volta per via del cast. guadamecil.

Guadamassil (procedència de la imatge: enllaç)

La possessió d'un bargueño o d'un cadiral cobert amb guadamassils cordovesos era tan excepcional com uns gerros de la Xina i del Japó o unes porcellanes de Saxònia. I no parlem de les arquimeses, tingudes com a castellanes, perquè, en veritat, són d'influència italiana i, per això, les trobem amb més abundància en les nostres cases senyorials. (Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàg. 74.).

GUADIA

En altres ocasions, en canvi, la Maca li passava a fregar, li deia quelcom indiferent i els senys de l’home, afollits d’improvís, l’atiaven a enllaçar-la amb sos braços, a subjectar-la a viva força, a mossegar-la, a ferir-la, a blegar-la bestialment a sa voluntat exasperada, igualment furibunda que son odi. I guadia espantosament Sentint-la debatre’s per lliurar-se d’ell i tornar-li cop per cop, udol per udol, injúria per injúria. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 205).

GUALDRAPA f.

Peça de tela que protegeix i adorna la gropa d'una cavalcadura; cast. gualdrapa. Ne pugue aportar gualdrapa de vallut, doc. a. 1565 (Hist. Sóller, i, 861). Gualdrapa de cavall de ratina vermella ab dibuixos, doc. a. 1774 (Aguiló Dicc.).

    Var. form. dial.: buldrafa.

    Fon.: gwəɫðɾápə (Barc.); gwaɫðɾápa (Val.); buɫðɾáfə (Men.).

    Etim.: de l'it. gualdrappa, mat. sign., l'origen del qual no està aclarit (cf. Meyer-Lübke REW 9169). 

Gualdrapes

Però va veure nombrosos cavalls de guerra lligats al rastell sota el cobert, abrigats amb gualdrapes gruixudes de feltre, i va buscar als voltants un lloc més apartat i en posició prou elevada per permetre-li controlar el pas per la carretera. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 255.].

GUANTELLET m. 

Part de l'armadura que cobria les mans; cast. guantelete. Es stil entre gent d'armes que quisvulle prenent una casa per gran o poca que sia e esser-hi posat senyal de guantellet o bacinet o lansa, Stils de la Cort, 241 vo. Armes de cavaller són... braceres e guantellets, Eximenis Reg., c. 279 (Balari Dicc.). Los beylls ganteylets són a trempada larguea, Pere March, «Arnès del cavaller», vers 446 (Rom. xx,588).

    Etim.: derivat dim. de guant.

S'emporta els llibres de les prestatgeries, el paraigüer, una ramadura (sencera: amb bacinet, la visera, la bavera, la gola, la gorgera, l'espatllàs, el plastró, l'aramadura de pit, el guardabraç, la colzera, el faldatge, el guantellet, l'ausberg, el cuixot, la genollera, la gambera, el sabató, l'escut rodó i l'espasa) (Quim Monzó. Guadalajara -Fam i set de justícia-. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 1997. ISBN: 84-7727-164-X. 200 pp. P. 66.).

GUARDAINFANT m. 

|| 1. ant. Ormeig per a estufar les faldes, que es posaven les dones a la cinta; cast. guardainfante. Item dos guardainfants, doc. a. 1652 (Aguiló Dicc.). 

|| 2. Gonella sense mànegues i amb gires, que posaven als infants (segle XV, ap. Montalto Corte 34). 

|| 3. nàut. Reforç de fusta que es posa entorn del cabrestant per augmentar-ne la circumferència; cast. guardainfante.

[Les lacedemònies, mes verges, de dones, que no ho son pas les nostres filles, veien cada dia els nois de llur ciutat despullats en llurs exercicis, poc escrupoloses elles mateixes a cobrir-se les cuixes en caminar, tenint-se, corn diu Plato, per prou cobertes amb llur virtut sense guardainfant! [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 84.].

GUASPA f. 

|| 1. Peça de metall, a manera de gotet, aplicada a l'extrem inferior d'un bastó, llança, beina d'espasa, etc., per servir-li de reforç i d'adorn; cast. contera. Un basalart gornit d'argent, ço és guaspa, brocal e siuella, doc. a. 1421 (BSAL,iii, 312). Una spasa de II mans ab son pom, crohera, gaspa e bocal, Inv. Anfós V, 161. Un bolsista feya en terra números amb sa guaspa d'es bastó,Ignor. 65. 

|| 2. Gangaia o tascó prim de ferro que posen al cap del mànec dins l'ull de la destral, mall o magall, perquè el mànec estigui ferm (Solsona, Torrescassana). 

|| 3. Apagallums (Rabós d'Empordà); cast. apagaluces. 

|| 4. Peça de fusta amb tres puntetes de ferro que serveix per a ajudar a tornejar quan una peça ni té forats ni per si mateixa és tornejadora (Manacor).

    Fon.: gwáspə (Mall., Empordà, Solsona).

Oh tu, l'escaienta damisella ciutadana, de posat senyorívol, la de cos esllanguit i rostre pàl·lid, la d'ulls somniadors i llavis tristos! Oh tu, el lliri d'ombra que un raig de sol d'estiu mustigaria, perdonam a mi, el pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra, recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat; perdonam, oh tu, damisel·la ciutadana, si per encert cau en les mans de nacre, anèmiques i gràcils, aquest llibrot feixuc; perdona'm i deixa'l de seguida, puix no s'és fet per tu: s'és fet per a altres mans més coratjoses i per gustos més rúfols. (Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 15).

GUATLERETO m. 

Peça de roba blanca, que les dones portaven a manera de collarí que els cobria el coll i els pits (Mall.). «¿No trobes, Pepa Maria, | que es guatlereto fa bo? | D'ençà que el m'he posat jo, | més de sis m'han dit bon dia» (cançó pop. Mall.).

    Fon.: gwəɫɫəɾéto (mall.).

    Etim.: de l'italià collaretto, ‘collaret’, amb el radical modificat per influència deguàtlera.

Guatleretos (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

Isabel du el rebosillo de mudar. Malgrat la prohi­bició, és de seda brodada amb fils daurats. Ara un raig de sol pega sobre el guatlereto que el tanta i s'expandeix en d'altres raigs com si sortís del cor d'un Sant Crist o d'una Dolorosa.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 185.).

1. GÜELL m. 

Xiscle, crit estrident que fan certs animals com el porc, la rata, el conill (Aguiló Dicc.); cast. chillido. (V. esgüell).

2. GÜELL m. 

Font abundosa, naixement d'un riu (Labèrnia Dicc.); cast. manantial, ojo. Forat on es fica un riu per a reaparèixer més avall (Lluçanès). 

|| topon. a) Riu que aflueix a l'Onyar i passa per Girona.—b) Poble de la Ribera d'Isàvena en el Ribagorça.

    Etim.: segurament pres del gascó guell, ‘ull’. L'origen llatí *aquellu, derivat de aqua segons Montoliu, no sembla acceptable, principalment per la dificultat d'explicar el canvi de gènere.

3. GÜELL 

Llin. existent a Esponellà, Santa Pau, Palau-Sator, Masllorenç, Argentona, Mataró, Martorell, Barc., Tarr., Reus, Albinyana, Bellver, Catllar, Sta. Col. de Q., Valls, Fulleda, Albi, Mall., etc. Hi ha també la variant Güells (Mall.).

    Etim.: si no té el mateix origen que el güell art. 2, sembla que ha de venir del nom propi germànic Wilia, i relacionar-se per tant amb els cognoms alemanys Welle, Weil, etc. (cf. Förstemann Altd. Nb. i, 1592).

Es retira a dormir de seguida, però —consejera que Sue era tan a prop— va tenir un son força agitat. Prop de les dues, quan començava a adormir-se rnés profundament, el despertà un güell que Ii havia estat ben familiar quan vivia a Mary­green. [Thomas Hardy. Jude, l'obscur (Jude the Obscure, trad. Q. Monzó). Ed. 62, 1ª ed. Barcelona 1983. ISBN: 84-297-1986-5. 410 pp. Pàg. 215].

GUILLERIA f. 

Afrau, espessor de vegetació. Una guilleria de verdices embullades ahont acabava 'l terme, Víct. Cat., Cayres 26.

    Etim.: derivat de guilla.

Guilleria (procedència de la imatge: enllaç)

Un retruc violent dins del pit li deixondia el tremolor de les gotetes, i En Mitus, sense adonar-se'n, es ficava en els fanguerals de la riera i s'hi envescava fins a clavilles; després passava un pontell entrant-se'n pels prats tancats de la Pinsana, els traspassava tots, girant d’ací d’allà, Sense direcció fixa, però allunyant-se cada cop més del poble, fins que vingué a barrar-li el pas la Bosquina dels Saücs, una guilleria de bardisses embullades on acabava el terme.(Víctor català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 203.).

GUIMBARRO m. 

Crostó o cantell gran de pa (Rosselló, Cerdanya, Garrotxa, Lluçanès); cast.zoquete. «Mentres que et calis aquests guimbarros, no caldrà pas que diguin res al metge». I on m'encabiria, si no és de guimbarro a les alforges del dimoni?,Espriu Esther 61.

    Fon.: gimbáru (pir-or., or.).

A punt de tocar les nou del matí, el prior anava del lavabo al refetor per prendre un guimbarro de pa negre, una porció de xai, una mica de sal i una gerra de cervesa.[Glenn Cooper. La biblioteca dels morts. (Secret of the Seventh Son / Librrary of the Dead, trad. D. Fernández Jiménez). Ed. Alisis, 1ª ed. Badalona, 2010. ISBN: 978-84-936601-0-9. 454 pàgs. Pàg. 204.].

GUIMELLA f., dial.,

per veimella (Cadaqués).

    Fon.: giméʎə (Cadaqués). 

VEIMELLA f.

Coltell corbat que serveix per a veremar (Empordà).

    Var. form.: llimella, nimella, brimella, guimella.

    Fon.: bəјméʎə (Palafrugell, St. Feliu de G.); ʎiméʎə (Agullana); niméʎə (Agullana); bɾiméʎə (Besalú); giméʎə (Cadaqués).

    Etim.: derivat de veimar (=veremar) amb la terminació -ella presa probablement per analogia de falzella. 

Guimelles

Espellaven els conills, atiaven el foc amb un bufet, ajudaven en Pierre a emplenar olles de trufes barrejades amb castanyes pels porcs, arrencaven l'herba pels conills amb guimelles. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 146-147.).

GUIMPLA

La reina, havent suplicat Déu, es lleva les joies del coll i de les mans i les donà als pobres mendicants; es desagafà el mantell de porpra i la guimpla fina, i les dona; dona el seu camisell i el seu brial i el seu calçat enriquit de pedreries. Conserva solament sobre el cos una túnica sense mànegues, i, amb els braços i els peus nus, avenyá davant dels dos reis. Entorn, els barons la contemplaven en silenci, i ploraven. Vora les relíquies blandava un braser.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 68.].

Isolda el sent, no pot dir una paraula. Puja cap al palau. Segueix el carrer, amb la guimpla descordada. Els bretons es meravellaven de mirar-la; no havien vist mai una dona tan bella. ¿Qui és? ¿D'on ve?  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg.110.].

GUINYADA f.

|| 1. Acte de guinyar, de fer l'ullet; cast. guiño. D'arronçaments d'espatlles, d'aixecades de celles, d'espolsades de dits, de guinyadetes picardioses, Víct. Cat., Cayres 245. Fer la guinyada: fer l'ullet. Los amics, fent la guinyada al afortunat marit... li pregunten, Moreira Folkl. 136.

|| 2. nàut. Tombada de la proa d'un vaixell cap a una altra banda del rumb que segueix; cast. guiñada. Donar guinyades: moure's la proa d'un vaixell dirigint-se alternativament cap a una i altra banda del seu rumb, sia per mala cura del timoner, sia per defecte de construcció de l'embarcació.

    Fon.: giɲáðə (or.); giɲáðɛ (occ.); giɲá (val.). 

Guinyada

De sobte, davant meu, la goleta va fer una guinyada violenta i va girar uns vint graus, i gairebé al mateix temps va sonar un crit a bord, seguit d'un altre; vaig sentir un martelleig de passos per l'escala de coberta i vaig poder deduir que, finalment, els dos borratxos havien interromput la baralla i s'havien adonat del desastre. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 201-202.].

GUIRFALC

girfalc 

m. [ZOO] [LC] Falcó sagrat

1 10  [ZOO] falcó sagrat Ocell de la família dels falcònids, el més gran del seu gènere i molt preat en falconeria (Falco rusticolus). (enllaç)

Aquest ocell és un dels més grans de la seva espècie. Pot arribar als 55 cm de longitud i una envergadura d'uns 120 cm. Les femelles són més grans que els mascles, i arriben a pesar 1.3 kg i els mascles només uns 0.99 kg. Tenen el bec amb la punta negre, la zona de la cera i les potes són de color groc en els adults. És un ocell adaptat per a la caça, està especialitzat en animals d'una grandària mitjana. Poden arribar als 270 km/h quan estan de cacera.

S'alimenta de petits rosegadors o animals d'una grandària mitjana, i fins i tot pot alimentar-se d'aus més grans que ells.

Pon els ous en nius d'altres ocells, en penya-segats i en les esquerdes de les roques. Normalment pon de 3 a 5 ous per parella;l'ou tarda 30 dies a obrir-se.

Aquest animal es distribueix per Europa, Àsia (fins al nord-est de la Xina) i el nord d'Àfrica. (enllaç)

Guirfalc

(enllaç)

—¿I qué agafes, gerthi, quan caces la salvatgina de riu? —Agoto tot el que trobo; amb els meus astors, els llops dels boscos i els grans óssos; amb els meus girfalcs, els senglars; amb els meus falcons, els cabirols i les daines; les guineus amb els meus esparvers; les llebres amb els meus esmirles. I, quan torno a casa de qui m'alberga, sé manejar bé la maga, repartir els tions entre els es­cuders, acordar la meya arpa i cantar en música, i amar les reines, i tirar pels reguerols asclons ben tallats. En veritat, ¿no sóc un bon minestrer? Avui, heu vist com me sé esgrimir amb el bastó. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 100-101.].

GUISOFI m.

Guisat dolent, mal fet; cast. guisote. Per ell, l'hoste, aviat llur guisofi, Espriu Esther 63.

Apagàvem els llums de la botiga. La mare no era cuinera, però feia algun guisofi.  [Louis-Ferdinard Celina. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 49].

Guisofi

Morta de gana i molt dèbil, vaig devorar un parell de cullerades de la meva ració, sense pensar en el gust que tenia, però quan va min var la fam més imperiosa, em vaig adonar que tenia entre mans un guisofi repugnant: les farinetes cremades són gairebé tan fastigoses com les patates podrides, farien vomitar la persona més famolenca del món. Les culleres es movien a poc a poc. Vaig veure com les noies provaven d'empassar-se l'esmorzar, però la majoria no s'hi veia amb cor. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 51.].

1. GUIXA f. 

|| 1. Planta lleguminosa de l'espècie Lathyrus sativus, i el llegum que fa; és planta anual, amb el tronc de 30 a 50 cm., fulles d'un parell de folíoles linear-lanceolades, flors blanques, rosades o blavenques, llegum oblong i polisperm amb les llavors blanques i aplatades, que s'empren com a aliment per a persones i bestiar; cast. guija, almorta. Sester de guixes, Leuda Coll. 1249. Viandes de les que se dehuen guardar aquells que han morenes..., lentias, guixes, Cauliach Coll., ll. iv, d. 2.a, c. 7. Guixes o cayretes: Cicercula, vicia, Pou Thes. puer. 207. a) Guixes de burro: planta de l'espècie Vicia sativa (Val.), més coneguda amb el nom de veça. 

|| 2. ant. Pedra llisa, palet de riera; cast. guija, guijarro. Portau-lo a alguna aygua corrent si fer se pot hon hi haja guixes e no fanch, Anim. caçar 88. 

|| 3. Llombrígol (Mallorca); cast. ombligo. 

|| 4. Senyal que fan a l'orella dels caps de bestiar, i que consisteix en un tall dirigit obliquament cap a l'arrel de l'orella (Men.). Guixa al revés: senyal de la mateixa forma, però dirigit obliquament envers el cap de l'orella. (V. guinxa). 

|| 5. Ocell molt semblant a un ferrerico, però més petit (Mancor). 

|| 6. fig. Guixa cuitora, o simplement Guixa: persona frissosa, impacient, que vol fer o vol que es facin les coses molt de pressa (Mall.). «No siguis tan guixa, que hi ha temps per tot!»

|| 7. fig. Guixa de mal coure: persona difícil de vèncer o d'enganyar.

La Guixa: poblet del munic. de Sentfores.

    Loc.—a) Fer la guixa: clavar les dents al front d'algú, sia en senyal d'estimació, sia per molestar-lo bromejant (Pla d'Urgell).—b) Tenir la guixa girada per amunt, o Haver nascut amb la guixa per amunt: esser una persona molt sortada (mall.).—c) Faltar-li un bull, com a les guixes: faltar-li una mica d'enteniment, estar tocat del bolet.—d) El que tinga malícia, que s'arrape la guixa: es diu per manifestar indiferència envers la indignació que algú manifesta (Alcoi).

    Fon.: gíʃə (pir-or., or., bal.); giʃɛ (La Seu d'U., Sort, Tremp, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Gandesa, Falset, Vinaròs, Sueca, Alcoi, Maó); gíʃa (Andorra, Esterri, Tamarit de la L., Tortosa, Cast., Val., Al.).

    Intens.:—a) Augm.: guixassa, guixarra, guixarrassa, guixarrota.—b) Dim.: guixeta, guixel·la, guixeua, guixona, guixoia, guixó.—c) Pejor.: guixota, guixot.

    Sinòn.: || 1, pedrerol, caireta.

    Etim.: molt incerta. Cal considerar guixa pròxim parent o germà del cast. guija, del prov. gueicha i del fr. gesse, mat. sign. Segons Schuchardt (Zschr. r. Ph. xxix,560) cal refusar l'arrel basca que Diez i Körting suposaven esser la base del mot. Segons Simonet Glos. clxxxiii, guixa seria la forma mossaràbica del llatí vicia, ‘veça’, amb conversió de la v- en g- (com vasco> gaxcon, werra> guerra, etc.); però sembla difícil d'adaptar aquesta explicació a les formes provençal i francesa que hem citades.

2. GUIXA 

Llin. existent a St. Llorenç de Morunys, Òdena, Canet de Mar, Aramunt, etc.

    Etim.: potser aplicació personal del guixa art. 1, com a sobrenom; potser també variant de Guixà.

GUIXÀ 

Llin. existent a Gir., Barc., Argençola, Castellolí, Collbató, Esparreguera, Igualada, Jorba, Òdena, Piera, Masquefa, Querol, Botarell, Belianes, etc.

    Etim.: probablement del nom personal germànic Witiza en sa forma obliqua Witizane. Les formes arcaiques del cognom Guixà que apareixen en documents catalans-llatins són Guissano (a. 1385), Vitesano (a. 1375), Guissano (a. 1020), Vhitesano (a. 1017), Guixano (a. 1000), Vistizano (a. 982), Uuitizane (a. 906): cf. Aebischer Topon. 98-99.

Guixa (enllaç)

Ha quedat en l’imaginari col·lectiu que, en temps de la guerra, la gana era un element dominant, que la població sobrevisqué amb una gamma poc variada d’aliments: guixes, llenties, pells de patata, pa negre d'indefinible composició, farinetes. (Josep Termes . Arnau Consul. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Ed. Pòrtic, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9788498090390. 208 pp. P. 77.).

GURRAMA f.

Conjunt d'animals petits. Això és gurrama, peiximinuti... Són criatures, i nosaltres hem d'anar pes veis, Ruyra Pinya, i, 25.

Fou quan la seva parenta l'encarà amb la colònia del poble: el primer dia que sortí amb aquella gurrama (així es popularitzà aquella turba bigarrada) tingué un èxit: fou presentada gairebé a tothom en pocs minuts i ensopegà amb un grup que es dedicava a passar l'havent dinat en un xalet on hi havia billar.  (Francesc Trabal. Era una dona com les altres. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. ISBN: 9477270724. 144 p. P. 27.).