MELCA f. 

Planta gramínia de l'espècie Sorgum vulgare, conreada com a farratge, que arriba a tenir tres metres d'alçada, d'arrels molt fondes, espiguetes uniflores, flors blavenques i pedicels molt llargs i prims (Empordà, Garrotxa, Guilleries, Fraga, Segarra, Conca de Barberà, Ribera d'Ebre); cast. alcandía. Com conills sorpresos a la pastura, se'ns escabulliren per entre les melques i canemeres, Vayreda Puny. 198.

    Fon.: mέɫkə (or.); mέɫkɛ (Fraga); méɫka (Tortosa).

—Quim! Porta les escombres de melca, corre!... Ara veurem si... si... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 82.).

MELINER

El sol escalfava, l'herba brollava i verdejava arreu on no l'arrencaven, tant la gespa dels jardins com entre el paviment; els bedolls, els pollancres, els meliners desplegaven les fulles brillants i perfumades; els til·lers inflaven els seus brots a punt d'esclatar; les xugues, els moixons, els coloms estaven alegrement enfeinats amb el seus nius, i les mosques, calentes del sol, borinotejaven damunt les parets. (Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 15.).

MELISMA

En música, melisma (Del grec, μέλισμα, "cant") és la tècnica de canviar l'altura d'una síl·laba musical mentre és cantada. Segons Jesús Giralt i Radigales i cols. pot fer referència a la música grega antiga, en la qual una nota llarga se substituïa per una successió de notes breus, o al Cant Gregorià en el qual es cantaven diverses notes sobre una mateixa síl·laba. A la música cantada en aquest estil se l'anomena melismàtica, oposat a sil·làbica, on a cada síl·laba de text li correspon una sola nota. En les cultures antigues, aquest tipus de tècnica musical s'usava per a assolir un tràngol hipnòtic en aquells que ho escoltaven, la qual cosa era útil per a primerencs ritus d'iniciació musical, (misteris eleusinis) i adoracions religioses. Aquest estil es pot trobar encara avui en part de la música hindú i àrab. En la música occidental, el terme es refereix més comunament al Cant Gregorià, encara que també s'utilitza per a descriure música de qualsevol altre gènere, incloent el cant barroc i els gospel. Aretha Franklin és considerada una de les representants modernes d'aquesta tècnica.

El melisma va començar a notar-se de forma escrita en alguns dels primitius cants del ritu romà de l'Església Catòlica. La font més antiga data dels voltants de l'any 900. El gradual i l'al·leluia, en particular, van ser característicament melismàtics, al contrari del tracte que és típicament sil·làbic. La repetició de models melòdics va ser evitada de forma sistemàtica en aquest estil.

En la música bizantina es van donar també elements melismàtics i va influir així mateix en el ritu romà que va passar a denominar-se, gràcies a Gregorio I, Cant Gregorià. L'himne del "Glòria" de Edward Shippen Barnes, en el qual es canta l'himne "Angels We *Have Heard On High", conté una de les seqüències més melismátiques (en la "o" de la paraula "Gloria") de la música popular cristiana.

El Melisma es presenta també amb freqüència en la música popular d'orient mitjà, Àfrica, Balcans i diversos gèneres del folklore d'Àsia i de la música popular. També apareix en la música popular occidental per influència de la música afroamericana i les tècniques vocals d'artistes de música popular. (http://ca.wikipedia.org/wiki/Melisma)

Als monestir benedictins es cantava una mitjana de quatre hores al dia. Però la música d'Hildegarda va un pas més enllà de la música monàstica del segle XII, el pas just per poder-se continuar escoltant avui: hipnòtica gràcies a la repetició dels motius, els melismes (diverses notes per síl·laba), tessitures molt àmplies i l'ús d'escales descendents. (Marta Solé. Notes visionàries. L'obra musical de l'abadesa Hildegarda de Bingen. Art. revista Sàpiens, núm. 141, abril, 2014. Pàg. 14.).

MELOPEA f. 

|| 1. Recitació combinada amb cant; cast. melopea. Arrossegant lo prec en una mena de melopea ploranera, E. Boixet (Catalana, i, 187). 

|| 2. fig. So melodiós i continuat; cast. melopea. No va oir cap altre soroll que la melopea somorta de l'aigua fluent, Víct. Cat., Vida 226. 

|| 3. fig. i humor., a) Borratxera; b) Constipat fort.

    Fon.: məlupέə (Barc.); melopéa (Val.); melopéə (Palma).

    Etim.: pres del greco-llatí melopoeia, ‘modulació, recitació modulada’.

Era la seva manera d'evitar deixar-se arrossegar per la de la tristesa. Va plorar, amb el nas a la màniga, fins que va uns altres sanglots que es feien ressò dels seus. Uns llargs ecs, una lenta melopea en resposta al seu plany.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 373.].

Deixant-se guiar per la botzina dels darrers tramvies, per la melopea d'un vidrier a la llunyania, per les finestres dels pisos il·luminades, o bé, més segurament, pel ritme dels pensaments que, d'ençà que ha deixat Neyt, no l'han abandonat ni un instant.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 62.].

MENJUC m. 

Menjada petita; cast. merendilla. Podeu contar los menjucs i mossades que fan,Serra Calend. folkl. 162.

    Fon.: məɲʒúk (or.); meɲʤúk (occ.).

    Etim.: derivat postverbal de menjucar.

Generalment, abans de sortir, Antonapoulos s'atansava, fent el distret, cap a la vitrina de l'aparador, or hi havia formatges i tota mena d'embotits i menjucs. Obria la vitrina i la seva mà papallo­nejava delitosament, en cerca d'alguna llepolia. (Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 14.].

MENJUSSA f. 

Menjua. Ab les alforjes de llens blavenc, farcides de menjussa, Pascual Raval 7.

    Fon.: məɲʒúsə (pir-or., or., men.); meɲʤúsa (occ., Maestr., Cast.); meɲʧúsa (Val.); miɲʤúsa (Tortosa).

—Carlisle! Has repetit d'aquesta menjussa al menjador, Carlisle! Només amb un plat ja et mereixies vomitar! Carlisle! Res de compassió, Carlisle!  [John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàg. 62.]. 

Jo tenia desavuit anys i es­tudiava al liceu Masséna de Niça. Estava enamorat de l'Alexandra Giuffré. Havent sopat al menjador del meu institut (una menjussa horrible on cucs i llimacs sortien de l'enciam) me n'anava a la ventura pels carrers de Niça.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 50.).

Mai no he menjar tan malament com durant els tres anys de Khág­ne_ Mediocre a migdia, la menjussa esdevenia infecta al sopar. Un vespre, vam veure un llimauc que s'esbargia dins  l'enciam. Quan l'Henri Lareng es va plànyer a l'administrador, li va respondre amb un humor particular:

-Teniu llimaucs al plat? Això prova que és fresc i que no hi posen productes químics...  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 249.).

MENORET, -ETA m. i f.

Frare o monja de l'orde de sant Francesc; cast. mínimo. Leuà's un menoret e dix, Jaume I, Cròn. 405. E murí menoreta vestida, Muntaner Cròn., c. 185. Jau a les menoretes de Barcelona, Pere IV, Cròn. 388. Fo sabullit en el monestir dels menorets de la mateixa ciutat, Boades Feyts 379. Bona alcova! Massa bona per un menoret de sant Francesc, Ruyra Flames, 153.

    Etim.: derivat dim. de menor, mat. sign. 

Menoret

Per familiaritzat que es trobés amb la tesi constitucional de sant Tomàs, basada en la cèl·lula familiar, el menoret gironí no podia desconèixer que Catalunya era ja llavors un aplec de famílies. Cadascuna es trobava vinculada a la terra que les nodria, a la feina que les esperonava, mitjançant les quatre parets fermes de la masia, de l'habitacle, on durant segles s'ha vien donat la mà les successives generacions del poble. (Jaume Vicens Vives. Notícia de Catalunya. Ed. L’Àncora, Barcelona 2012. ISBN: 9788429770735. 236 p. P. 32.).

MENUDALLA f. 

|| 1. Conjunt de coses menudes. Qui era capaç de convèncer-lo que l'estelada no era una menudalla que, ben arreplegada, li cabria al clot de la gorra?, Ruyra Parada 46. 

|| 2. Conjunt d'infants o de gent petita; cast. chiquillería. Els més granats al davant, la menudalla a la cua, Pous Empord. 45. En un quartet aon se congregàvem casi tota la menudalla del poble, Alm. Val. 1927, pàg. 34. 

|| 3. pl. Trossos de les vísceres d'un animal, menudències (Rosselló); cast. menudillos. 

|| 4. pl. Plat d'entremesos (Rosselló, Conflent); cast. entremeses.

    Fon.: mənuðáʎə (pir-or., or.); menuðáʎa (occ., val.); mənuðáјə (or., mall.); mənuðáə (men.).

    Etim.: del llatí minutalia, ‘coses menudes’.

Isolda és reina i sembla viure en alegria. Isolda és reina i viu en tristesa. Isolda té la tendresa del rei Marc, els barons l'honoren, i els de la menudalla l'estimen. Isolda passa el dia dins les seves cambres ricament pintades i encatifades de flors. Isolda té els nobles joiells, els draps de púrpura i els tapissos vinguts de Tessália, els cants dels arpistes i les cortines amb brodats que figuren lleopards, àguiles, pa­pagais i totes les bèsties de la mar i dels boscos. Isolda té les seves vives, les seves belles amors, i Tristany a vora d'ella, a pler d'ella, de dia i de nit; perquè, tal com vol el costum a casa dels alts senyors, ell dorm dins la cambra reial, entre els privats i els fidels. Isolda tre­mola, amb tot.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 26.].

Lucien callava, en Denis va insultar-los. 

Mestall (procedència de la imatge: enllaç)

Però, així que tenia la robeta als braços per a traginar-la a un altre lloc, s'adonava tot d'un plegat que també plovia a la porxada... i, com que allí tenien la mica de mestall per l'any, que calia salvar primer. Allò era un matament... una congoixa semblant a l’agonia de la mort! (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàgs. 106-107).

 -Al sac de mestall! —exclama—. Sembla que aquest barbamec us faci por. Deixeu-me'l per a mi, que jo tot sol li donaré la vaca.  (Josep Pous i Pagès. La vida i la mort d'en Jordi Fraginals. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429714693. 254 pàgs. Pàg. 44.).

MESTIPÉ

«Mulós», badallava, lapidari, el gambaire. « Així, te les campes sol?», indagava el vell. «I mestipé com el barbal», va riure, amb grolleria, el murri. «No t’entenc», va gemegar el senyor. «No t’entenc. » (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 63.).

MET, META

Forma reduïda dels noms propis personals Jaumet i Jaumeta, dim. de Jaume.

    Loc.

—Fer el paper de Met: fer el beneit, fer com si no s'adoni de res (Gir., Barc., Tarr.). Aquesta expressió es completa dient Fer el paper d'En Met de Serinyana, que sembla referir-se a un home que existia a principis del segle XIX en el poble de Santa Susanna i que es distingia per la seva habilitat a fingir-se beneitó per conveniència (Pineda).

    Fon.: mέt (or.); mét (occ.); mə́t (mall.).

En canvi, es movia dins deis arcans del llatí i del grec clàssic amb la soltesa d'un macarró en una casa de barrets. Per progressar en la societat, en Bretel feia el paper de met. Així va triomfar a les oposicions de Normale Supérieure i de l'agregació, agafant tothom per sorpresa. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 407.).

METEMPSÍCOSI f.

Doctrina segons la qual l'ànima en separar-se del cos passa a animar el cos d'una altra persona o animal; cast. metempsícosis. Es una metempsícosi que tothom pot veure, Caselles Mult.8.

    Etim.: pres del llatí metempsychosis (<gr. μετεμψύχωσις) ‘transmigració de l'ànima’. 

Metempsicosi

L'edifici era propietat d'un il·lustre aristòcrata que hi havia viscut fins que es va veure obligat a fugir de la crema, i va aconseguir de travessar la frontera, vestit amb la roba del seu cuiner. Simple bestiola fugint dels caçadors, no era d'altre, en la seva metempsicosi, que Monsenyor mateix, aquell que necessitava tres macips, a més del cuiner en qüestió, per preparar la xocolata destinada als seus nobles llavis. [Charles Dickens. Una història de dues ciutats. (A Tale of two cities, trad. J. Arbonès. Ed. L’Avenç, Barcelona 2015. ISBN: 9788488839862. 424 p. P. 290.].

METÀTESI f.: cast. metátesis.

|| 1. gram. Transposició de sons dins un mot.

|| 2. quím. Substitució.

    Fon.: metátezi (Barc., Palma); metátesi (Val.).

    Etim.: del grec μετάθεσις, ‘transposició’.

En contradic­ció amb el Dictionnaire étymologique des noms de famille et pré­noms de France d'Albert Dauzat, li repetíem que era una metàtesi ambulant ja que hauria hagut de dir-se Garnier, nom molt més corrent a Franca. Vivia ha cinc minuts de metro de l'École Militaire, en un palauet de la Rue du Cirque, a la part baixa dels Camps Elisis, metro Champs-Elysées Clemenceau pels cannaisseurs.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 319.).

METGIA f. 

|| 1. ant. Professió de metge. En offici de auocatió, ni en offici de metgia, Cost. Tort. VI, ii, 3. No puxe usar de metgia sense que primer no sia stat en la casa de la ciutat, doc. a. 1391 (Roca Medic. 117).

|| 2. Remei, medicina. Remembrà la metgia per la qual hom mortifica tota temptació, Llull Blanq. 51. La muller mia... no volgué semblant metgia, Spill 4577. Ta parla és metgia pel jai sens capçal, Colom Juven. 21.

    Fon.: məʤíə (or., bal.).

    Etim.: derivat de metge.

Metgia, medicaments (procedència de la imatge: enllaç)

La vergonya que sents no em pot donar metgia; / per més que et penedeixis, sóc jo que porto el greuge; / qui sent d’una ofensa el dolor i l’agonia, / la pena del que ofèn difícilment l'alleuja.[William Shakespeare. Els sonets (trad. S. Oliva). Ed. Empúries, 1ª ed. 2009, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-017-7. 366 pàgs. Pàg. 111.].

METJAR v. tr. ant. 

Aplicar metgia, tractar amb medicament; cast. medicar. Pocs ne són d'ells qui curar ni metjar ne vullen per confessió, Llull Cont. 115, 15. Malalta era amor; metjava-la l'amic amb paciència, Llull Amic e Amat, met. 245. Havien major mester que's faessen metjar que combatre, Muntaner Cròn., c. 130. Poreu-lo vós pendre per tal que'l metgeu, Passi cobles 51.

    Var. ort. ant.: metyar (Corbatxo 68).

    Etim.: del llatí medĭcare, mat. sign.

Tendrament, elles li feien acolliment, i, si havia rebut alguna ferida, elles el metjaven; perquè sabien els bàlsams i els beuratges que reviscolen els ferits ja semblants a morts. [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pgs. 9-10.].

MICAQUER m. 

Nisprer (Badalona, Vilassar).

    Fon.: mikəké (or.).

    Etim.: derivat de micaco.

Micaquer (procedència de la imatge: enllaç)

(...) un migdia de Pasqua, generós padrí de boda recitant un epitalami de collita pròpia a la Josefina Lasso, reina resplendent per un dia: «Abrid las puertas/de par en par:/llega la doncella,/muchachas cantad,/ que mujer más bella/nadie encon­trará»; una tarda d'estiu, mentre fuma plàcidament a la terrassa del safareig, assegut d'esquena contra la paret, les cames creuades i un peu al travesser de la cadira de boga, esperant qui sap què, sota les anades i vingudes de les orenetes que trenquen el silenci i l'aire porta el perfum de llimoners i micaquers dels badius de les cases baixes del Molí. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 20.).

Ella emplenava el jardí, la seva aroma negava el perfum de llimones i micacos. No hi havia cap rival a la vista. Ell era l'únic noi de la seva edat present a la revetlla, i la resta, que eren més grans, ja venien aparellats. (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 41.).

MICER m.: 

V. missèr.

1. MISSER m.: 

V. missèr.

2. MISSER, -ERA 

|| 1. adj. Que va molt a missa (Mall.). 

|| 2. Sacerdot (Griera Tr., sense indicació de procedència). 

|| 3. m. Caminoi que condueix des d'una casa muntanyenca o prats de pastura a l'església parroquial, per a anar-hi a missa (Ripoll, Orús, Merlès, Rupit).

MISSÈR (escrit també misser, i antigament micer). m. 

|| 1. ant. Tractament equivalent a mon senyor, que es donava a persones de molta autoritat i principalment a gent lletrada. a) usat absolutament: E dix-nos: Micer, no us cal estar aquí, Jaume I, Cròn. 205. Són molt abtes e mestres de fer que lo misser puscha entrar en la vayll escura, Corbatxo 58.—b) usat com a precursor honorífic d'un nom propi: Enuiam per micer Umbert, Jaume I, Cròn. 463. E micer Alaymo de Mecina menjà ab lo rey, Desclot Cròn., c. 96.Reuerend pare en Xrist micer Huc bisbe de Vich, doc. a. 1346 (Botet Mon. iii,318). Llevaren per capità e per comú micer Aleynep, Muntaner Cròn., c. 43. Y en aduocat micer Artés prengueren, Somni J. Joan 772. Havie nom lo dit cavaller micer Henrich de Crapona, Comalada Pierres Prov. 10. 

|| 2. Advocat, el qui professa la jurisprudència (mall., men.); cast. abogado. A ca's missèrs, escrivans y procuradors y demés gent de ploma, Maura Aygof. 72. 

|| 3. iròn. Home que parla molt i en to doctoral, que pretén saber molt i de moltes coses (Mall., Men.); cast. bachiller, sábelotodo. «Vols saber més que mestre Missèr»: es diu a un qui pretén de saber més que els altres (Empordà). Esser un missèr de solei: esser un ignorant amb pretensions de savi (Mall.). També en diuen missèr de solei i doctor de beca torta (Felanitx). 

|| 4. Tafaner i aficadís, que li agrada intervenir en els assumptes d'altri (Camp de Tarr., Conca de Barberà); cast. entrometido, bachiller. 

|| 5. Aveciat; excessivament exigent o primmirat (Mall.); cast. mimado.

    Fon.: misέ̞ (bal.).

    Refr.—a) «Qui deu, no té missèr»: vol dir que el qui no té béns sol trobar difícilment qui el vulgui defensar.—b) «Sap més un missèr i un ase que un missèr tot sol» (Mall., Men.); «Entre un missèr i un ase, se sap tot» (Men.): significa que moltes vegades un ignorant pot veure o comprendre coses que un home instruït no havia vist o comprès.

Missèr: llin. existent a Gir., Canet de Mar, St. Celoni, Calella, Badalona, Barc., etc.

    Intens. (dels || || 2-5):—a) Augm.: misseràs.—b) Dim.: misseret, misseretxo, missereu, misseró.—c) Pejor.: misserot.

    Etim.: del llatí mi senior, ‘senyor meu’, potser per conducte de l'italià messere,mat. sign.

Es van uns pactes que atenien aquestes reivindicacions, però la protesta n'encloïa d'altres, com que s'exclogués de l'ajuntament "micers i militars", i que es fes una bossa de pagesos "en casa la ciutat". Com que l'agitació seguia, hi va fer front pel seu compte la gent d'ordre de la pròpia ciutat, dirigits pels cavallers i pels membres d'una menestralia rica, amb la col·laboració de fadrins de fadrins de les rodalies, pagats per ajudar-los.(Josep Fontana. La formació d’una identitat. Ed. Eumo, 4ª ed., Vic, 2014. ISBN: 978-84-9766-526-1. 486 pàgs. Pàg. 186.).

MICROPSIC, -ICA adj. 

Dèbil d'esperit; cast. micropsico, pusilánime. Les passions... havien mancat en absolut en aquell micropsich, en aquell pobre ser vivent, Víct. Cat., Cayres 169.

    Etim.: compost de micro- i del gr. ψυχή ‘ànima’.

L'escalfor de les passions, la set d'ideal, els grans ressorts de les accions heroiques, que alçapremen els homes, havien mancat en absolut an aquell micropsic, an aquell pobre ésser vivent... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 278.).

MIGALA

Aranya.

L'aranya migala viu a l'Amazònia. El seu cos (prosoma + opistosoma9 mesura 10-11 cm, les seves potes arriben als 28 cm i pesa 85 grams (fins a 100 g). És una de les aranyes més grans del món.

(Migala, procedència del text traduït de l'espanyol i de la imatge: enllaç)

Va aixecar un extrem del llençol i va descobrir un aquari immens, sense aigua, ple de pedres, còdols, branques d'arbres, trossos d'escorça, arrels, bocins de recipients de terrissa, petits bols d'aigua, canyetes. Què hi tenen, aquí? Fures, migales, boesconsrictor? Però, on les posen quan van de vacances?   [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 521.].

1. MIM m.

En l'antiguitat, petita comèdia familiar lleugera i festiva; l'actor que la representava; cast. mimo.

    Etim.: pres del llatí mimus, mat. sign.

2. MIM ant.

grafia aglutinada de mi'm (=pronoms personals mi i em). A mim pres major enyorament d'ells, Muntaner Cròn., c. 233. Curau de vós, puix a mim plau, Somni J. Joan 564.

Un tros de cel blau aquí, allà l'escorça d'un bedoll que reflecteix la llum del sol. Núvols que semblen rostres humans, mapes de països, animals fantàstics de deu potes. L'esclat sobtat d'una colobra serpentejant entre l'herba. Les quatre notes planyívoles d'un mim invisible. Els milers de fulles d'un trèmol agitant-se com falenes ferides quan el vent llisca entre les branques. Un per un, cada element és present, però falta el conjunt, les parts no formen una unitat i només puc buscar les restes d'un dia que no existeix del tot.  [Paul Auster. Bogeries de Brooklyn (The Brooklyn Follies, trad. A. Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 8429756841. 316 p. P. 202.].

MINAIRÓ m. 

Un minairó és un ésser fantàstic de mida diminuta present en la mitologia pirenenca, des de Catalunya al País Basc.

A les Valls d'Aguilar, a l'Alt Urgell, han senyalitzat alguns indrets curiosos amb l'anomenada ruta dels manairons. Prop de la planúria de Taüs hi ha una sorprenent i inexplicable tartera enmig d'un bosc.

A la Seu d'Urgell dins del marc "el Mòn Màgic de les Muntanyes" durant les festes de Nadal, els Minairons en són els principals protagonistes i són els responsables d'organitzar el Tió de la Freita (o el Caga Tió).

-Jo també us confesso que estic content de retrobar­vos, creieu-me. Però us recomano que sigueu prudent; els herois no existeixen. Són, com les fades o els minairons, contes per a infants.(Jaume Clotet - David de Montserrat. Lliures o morts. Ed. Columna, Barcelona, 2012, 1ª ed. ISBN: 978-84-664-528-6. 458 pàgs. Pàg. 193.).

Però era despert i eixorivit. I amb tres anys ja sabia totes les lletres i els deu números, que sa mare, que de manera inaudita havia anat un. any a escola, havia fet aprendre. Prim rabent com minairó. «Què direm? Qué farem?»  (Inès Vidal Farré. El metge i un gos d'atura. Ed. Cossetània, Valls, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-9634-156-8. 102 pàgs. Pàg. 20.).

MINDUNDI

És vostè un ningú, o un no ningú o és vostè un nyèbit? No ho sap? Ací s'explica d'una manera fefaent el que signifiquen aquestes paraules. http://www.tv3.cat/videos/3914510/Mindundi

En llengua espanyola: Persona de escasa importancia, relevancia o influencia.

• • Sinónimo: don nadie.

  • Uso: coloquial

Tenim doncs que, per ser modern, s'ha de sortir, s'ha de sortir molt, i s'ha d'anar a llocs que et vegin, de tal manera que quan pas­sin llista puguis aixecar el brac o respondre «Present!» i no t'hagin de posar falta. I si la falta pot arribar a ser permissible en un mindundi qualsevol, no ho és en un modern com Déu mana.(Quim Monzó. Zzzzzzzz... Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7727-008-2. 204 pp. P. 128.).

MINERVA

|| 1. Nom d'una deessa de la mitologia romana, la Pal·las dels grecs, que presidia les ciències i les arts; cast. Minerva. ¿Qui pot negar que Minerva sia estada trobadora de diverses arts?, Metge Somni iv.

|| 2. Missa solemne amb exposició del Santíssim Sagrament seguida de processó amb la Custòdia, anomenada així perquè aquestes funcions religioses s'iniciaren en 1539 a l'església de Santa Maria sopra Minerva a Roma. Anomenada confraria de la Minerva, doc. a. 1661 (Segura HSC 275).

|| 3. f. Màquina tipogràfica de plat petit, moguda per un sol operari i destinada a fer treballs de poc format; cast. minerva.

    Intens. (del || 3):—a) Augm.: minervassa.—b) Dim.: minerveta (Lleonart Cov. 38).—c) Pejor.: minervota, minervot.

    Etim.: pres del llatí Minerva, mat. sign. 1.

El primer castell important que vaig visitar fou el Hohkónigsburg! Tots els cinèfils coneixen aquest castell, presó del capità de Boéldieu (Mies Pierre Fresnay) i del tinent Maréchal (Mies Jean Gabin) dirigida per von Rauffenstein (Mies Erich von Stroheim), el comandant nostàlgic amb una minerva.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 40.).

MINOVA f. 

Infart ganglionar; adenitis, en general la forma oberta (or., occ.); cast. lamparón.Esperança Trinquis, plena de minoves, Espriu Cançons 84.

    Fon.: minɔ́βə (or.); minɔ́βɛ (Ll., Urgell).

    Var. form.: adiva, minva, binova.

    Sinòn.: bóssega, gotornó, panolla, paparota, porcellana.

Es regirava en espires i vinga fer proliferar, a través de les es­pires (no gaire) de la superfície còncava, observada des de sota, tumors bonyeguts, com els degotissos de cera del men­jador, minoves i grops blancs que s'esfumaven amb la corrup­ció de la negror, gairebé invisibles des de la finestra des d'on el senyor Pepet mirava, potser fins que, moments abans que plo­gués, el cel sencer s'arranés com una liosa (palimpsest de quins altres noms, o tots ú, i amb quin dins i quin fora, cuc o papa­llona, si és que n'hi ha), sense cap compassió pel que mira i mi­ra el cel, s'encegués com un panna de nata i me li inoculés el vi­brió mordaç de la panoftàlmia que ens farà la nit, la posterma de la nit i després el silenci de la nit, té. (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàgs. 51-52.).

Sostenia que el rei Lluís XVI tenia el poder de curar la minova, i altres burrícades per 1'estil.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 83.).

MIOSOTIS m. 

Planta borraginàcia del gènere Myosotis, de floretes amb corol·la blava agrupades en raïms terminals; cast. miosotis. La clàssica verdor dels myosotis, Alomar Columna 191.

    Etim.: pres del gr. μυοσωτίς, mat. sign.

Hi havia bulbs de lliri de neu, de jacint i de safrà de muntanya, i plançons de violes i de margaridoies, que havien de florir a la primavera, i de clavells, clavellines, muguet, pensaments, miosotis, cabridella i d'altres, per a èpoques més tardanes.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 354].

...un barretet, també, a la verge de Montserrat, un dia me la dissolgui i arrabassi per fer cap a un altre vern, a un poll, aquest també amagat darrere un núvol negrot, negrot, com no el vaig veure no el veuré, a un mioso­tis, les acàcies del bosquet, bedolls, trèvols i ségol, la buguen­víllia el jonquill, l'alfals i el panissar, la cosconilla, el camp d'oliveres, els salzes joves del riu que una ovella rosega, ves, la julivertassa i la clavellina de mort, el grill i la cigarra i la femta del brut, si és que de tots en faran pans... (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 15.).

Esposa, porteu-me la perruca empolvorada i els mocassins amb Ilacets!

Es va estirar sobre el llit, amb els braços en creu i les cuixes de pèl-roig a penes tapades pels faldons de la camisa blanca. Marcel Grobz. Una bola grossa de pèls rossos, de sacsons flonjos de carn rosada pigallada, il·luminada per dos ulls miosotis, vius, com fulles d'espasa. [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 155.].

Es va dir: un dia, quan l'agressió de la lletgesa fos absolutament insuportable, es comprar-la a la floristeria un miosotis, un únic bri esvelt amb una 

floreta com de miniatura, sortiria amb ell al carrer sostenint-lo davant de la cara, amb els ulls convul­sament fixats en ell, per veure aquell puntet blau tan bonic 

com l'última cosa que volia conservar d'un món que ja no estimava. Així caminaria pels carrers de París, la gent aviat la reconeixeria, els nens correrien 

petant-se de riure darrere d'ella i tirant-li coses, i tot París l'anorrenaria. la boja de la flor... (Pàg. 33).

Els cotxes vinga tocar la botzina, la gent enrabia-da crida que crida.. En un ambient com aquell que Agnès havia desitjat comprar-se una petita flor blava, un 

sol bri de miosotis, sostenir-lo davant dels ulls com l'ultima traça, a penes visible, de la bellesa. (Pàg. 451).

[Milan nKundera. La immortalitat. (Nesmrtelwost, trad. M. Zgusová). Ed. Destino, 1ª ed., Barcelona, 1990. ISBN: 84-233-1871-0. 457 pàgs. ].

Al nostre jardí hi havia flors de totes les belleses... —roses de contorns cargolats, lliris d'un blanc esgrogueint-se, roselles que serien ocultes si el seu roig no els espiés presència, violetes una mica en el marge bufat dels parterres, miosotis mínims, camèlies estèrils de perfum... [Fernando Pessoa. Llibre del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 99]. 

MIRABOLÀ m.

Fruit semblant a la pruna, produït per diferents espècies de plantes combretàcies; cast. mirabolano. Altra capça ab dues liures e mija de mirabolans, doc. a. 1409 (Arx. Patriarca de Val.). Mirabolans setrins an aytal la conexença que sian a manera de nous e que sien burelles e que no sian corquats. Mirabolans quebolls an aytal la conexença que sian larguets e negres a manera de prunes largues, mas són maiors, e no sian corcats. Mirabolans bellerichs an aytal la conexença que sian redons a manera de casanellas e són lisos e tenen crosta a manera dels quebolls e no sian corquats. Mirabolans imblichs an aytal la conexença que són semblants dels indichs, mas són tallats en quatre cortons e que no sian corcats. Mirabolans indichs an aytal la conexença que sian negres e rugats, e són semblants dels pinyolls de prunes, e que no sian corcats. Mirabolans confits an aytal la conexensa que sian tendras que hom los pas ab una agulla, e lo axarop que sia de càssia fistule, Conex. spic. 25-25 vo.

    Var. ant.: mirabolant (Aygua de cocció de ciperi o de mirabolants, Cauliach Coll., ll. iv, d. 1.a, c. 2; Mirabolant, espècie de nou per a fer perfum, Lacavalleria Gazoph.).

    Etim.: pres del llatí myrobalanum, mat. sign. 

Mirabolans

DURANT UNA SETMANA, EN ROGER VA TENIR la sensació de formar part de l'exèrcit victoriós del 1919. El quart exèrcit francès havia penetrat al territori alemany. El 6 de setembre, França, fidel a la seua paraula, venia en socors de Polònia. Feia un temps magnífic. Els soldats s'aturaven en els prats. Menjaven prunes i mirabolans. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 29.).

MIRERA f. 

Ganes de mirar (Mall., Men.). «Aquestes sales tan netes fan mirera».

De la Cort, que tant li agradava abans, se'n duia ara els pitjors records. Madrid, que durant tant de temps havia estat la seva ciutat predilecta, dolosament enyorada, li havia paregut més pobra i trista que Palma, que almanco comptava amb una cate­dral notable, cosa que la capital ni tenia, i amb una llotja que feia mirera. Als carrers de Ciutat de Mallorca, tot i que als darrers temps la pobresa havia augmentat, no recordava haver vist mai aquella allau de tolits, cecs, pidolaires de professió, que en­vestien les carrosses per demanar caritat, a les ma­les, amenaçant d'obrir les portes i fer-ne qualcuna...(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 339.).

MIRÍFIC, -ÍFICA adj. 

Admirable (en llenguatge poètic); cast. mirífico. Ressuscità gloriosa i mirífica en l'escuma de la mar Egea, Maseras Contes 20.

    Etim.: pres del llatí mirifĭcu, mat. sign.

Ara s'inventa aquí un recés, allà un hotel mirífic on estaria tan bé. Torna a veure una casa, un rètol, i ja no sap en quin carrer els ha vist.  [Bernard-Henry Lévy. Els últims dies de Charles Baudelaire. (Le derniers jours du Charles Baudelaire. Trad. F. Meler). Edicions B. 1ª ed. 1989. Barcelona. ISBN: 8440609167. 334 pgs. Pg. 48.].

MIRLIS 

|| 1. m. pl. Borratxera (Ripollès, Urgell, Segarra); cast. curda. «Ha agafat los mirlis i no s'aguanta». 

|| 2. adj. Embriac (or., occ.); cast. bebido, borracho. Tu estàs mirlis!, Casellas Sots 93.

Anar mirlis (procedència de la imatge: enllaç)

Li semblava que, al passar, els uns arbres li feien cortesia a tall de mofa i els altres li ballaven balls de rams davant dels ulls. “Carbassot, tu estàs mirlis —mormolava el porquerol entre si-. Carbassot, tu estàs begut!”.(Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 55.).

MIRLITÓ m.

Mena de flauta feta amb una canya o canó de cartró (Fabra Dicc. Gen.). 

Mirlitons

És del fracàs del món sencer que es mofa, l'instrument. Udola a la derrota entre els seus mirlitons platejats, la tonada va a dinyar-la a la nit del costat, a través dels carrers pixats que baixen dels Buttes. [Louis-Ferdinard Céline. Viatge al fons de la nit (Voyage au bot de la nuit. Trad. E. Vidal-Folch) Edhasa, 1ª ed. Barcelona 1988. ISBN: 8435034062. 560 p. P. 535.].

MIROIA f. 

|| 1. Cosa que atreu la mirada, que fa goig o resulta interessant de veure (or., occ.). «Aquesta alzina no la vull vendre; la vull tenir per miroia» (per bonica, perquè la vegin).A veure una miroya o dorama d'aquelles que s'ha de pagar l'entrada, Girbal Pere Llarch 226. Posar una cosa per miroia: exposar-la a la vista del públic, fer que la mirin molt. 

|| 2. Miratge; cosa que es veu il·lusòriament. Àdhuc arribeu a prendre-les com una miroia de la fantasia, Santamaria Vis. 124. 

|| 3. pl. Fer miroies: ensenyar una cosa per fer gana als altres (Olot, Empordà). Com si em fes miroies, canviava de vestit, Santamaria Vida 63.

    Etim.: derivat de mirar.

En Tengo: el noiet encantador per naturalesa, professor de matemàtiques i novel·lista, campió de judo i miroia de la professora de Primària.[Haruki Murakami. 1Q84. Llibre 3. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yon) A novel Book 3, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 1ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-588-2. 446 pàgs. Pàg. 47.].

MIRRÒFORA

Encara no havia expressat el desig de convertir-se a l'ortodòxia, però anava a la catedral russa més sovint que Nil, cremava ciris davant de les icones, i es senyava com els pravoslaus; en les seves cartes a Nil, li parlava de la immortalitat del seu amor i hi deixava anar imatges de la Verge; cada dia es convertia més en una amant mirròfora. Des del seu divorci, Nil es malfiava extremament de la confusió entre l'eros humà i l'eros diví: així doncs, no encoratjava pas Laure en aquella via. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 272.].

MISTAGOG

Persona que inicia en els misteris. (enllaç)

Entre els agros hi havia altres personatges interessants. El seu mistagog era en Patrick Cormis, amb els cabells negres com la seua visió del món i la cara roja devastada per l'acne.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 197.).

Durant la litúrgia va sortir a telefonar a Sarah. Només al tercer intent va aconseguir trobar-la, i aquelles mades i vingudes durant la divina mistagògia van irritar els Tidels; però a la seva manera, la vida amorosa de Nil també a una eucaristia. [Matzneff, Gabriel. Ebri del vi perdut (Ivre du vin perdu, trad. R. Lladó i J. Lafont) Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 1989. ISBN: 8474104556. 302 p. P. 121.].

MISTIFICAR v. tr.

Falsejar; fer falsa o dolenta una cosa per substitució o per barreja amb una altra; cast. mistificar.

    Etim.: pres del cast. mistificar, mat. sign.

-Messieurs (sempre ens deia senyors com si s'adrecés a una as­semblada de diputats) je vous ai mystifiés. Le mot `quiche' dans cette acception n'existe pas. Je vous ai mysti fiés... («Senyors, els he mistificat. La paraula `quiche' en aquesta accepció no existeix. Els he mistificat.»)  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 193.).

MISTO m.

Llumí. A on redimontri era la capsa de mistos?, Ruyra Parada 19.

    Fon.: místu (or., men., eiv.); místo (occ., val., mall.).

    Intens.—a) Augm.: mistàs, mistarro.—b) Dim.: mistet.—c) Pejor.: mistot.

    Loc.

—Fer mistos: entre jugadors de billar, fer una percussió deficient del tac sobre la bola, sia per poca habilitat del jugador, sia per excessiva o deficient càrrega de guix a la punta del tac.

    Etim.: pres del cast. mixto, mat. sign.

-És una col·lecció curiosa -va dir l'Andrew amb humilitat, commogut Tres a les llàgrimes. 

-Ja ho veus, necessitem llibres —va explicar la Sylvia—. Els encanten mis llibres però jo no els puc aconseguir; i aquests estan fets mistos. [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 265.].

MITENA f. 

Guant sense dits o amb els dits escapçats, per a resguardar del fred la mà sense impedir el tacte i treball lliure dels dits; cast. mitón.

    Fon.: mitέnə (or., bal.); mitέnɛ (Ll.).

    Sinòn.: mitó.

    Etim.: del francès mitaine, mat. sign.

El pare es protegeix del fred amb unes mitenes, un barret de llana i tres parells de mitjons. (Marina Lewycka. La petita història dels tractors en ucraïnès. (A Short History of Tractors in Ukrainian, trad. Joan Puntí). Ed. La Campana, Barcelona, 2006, 2ª ed. ISBN: 84-95616-88-2. 380 pàgs. Pàg. 147.).

Mitenes

Vaig notar amb inquietud que s'acostava l'hora en què havia de baixar al saló, tal com m'havien ordenat. L'Adèle s'havia passat tot el dia en estat d'èxtasi, després de saber que al vespre la presentarien a les dames i no es va calmar fins que la Sophie no la va començar a ves tir. La importància del procés la va calmar immediatament i un cop va tenir els rínxols ben pentinats en ramells que queien flonjament, el vestit de setí rosa, la llarga faixa lligada i les mitenes de blonda ben posades, estava tan seriosa com un jutge. No calia advertir-la que no s'embrutés la roba. Un cop vestida es va asseure a la cadireta amb molta cura, aixecant la faldilla per por que no se li arrugués i em va prometre que no se'n mouria fins que jo no estigués preparada. En vaig estar de seguida: em vaig posar el meu millor vestit (el de color gris platejat, que havia comprat pel casament de la senyoreta Temple i que no m'havia tornat a posar), em vaig pentinar els cabells en un moment i em vaig posar l'únic adorn que tenia: un fermall de perles. Vam baixar plegades. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 187.].

MITREU

m

Religió

Santuari dedicat a Mitra. https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/mitreu

Mitreu

-És un vell mitreu en desús des de fa segles, abans freqüentat pels mariners orientals que arribaven a Fano —va explicar Lívia—. Només l'he utilitzat una vegada com a refugi. És un miracle que m'hagi recordat de la posició. Suposo que Déu està amb nosaltres si ens indica d'aquesta manera el camí de la salvació. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 215.].

MIULA f.

Veu humana aguda i forta (Mall.). «Vaja una miula que té aquesta dona!»

    Fon.: míwlə (mall.).

    Etim.: de piula, mat. sign., amb contaminació de miular. 

Miula

Així, quan la meva padrina, va fer família i va tenir quatre fills, va començar a idear el futur de la seva nissaga. El seu primogènit el va col·locar a nou anys en un orde religiós. Un pare predicador va arri bar al poble, com solia contar l'oncle capellà, i va observar que ell, molt dotat per a la música —tenia efectivament bona miula- era obedient i semblava predisposat a la vida religiosa. Ningú no li va demanar si te nia vocació, però quan el predicador el va sol·licitar a sa mare, aquesta s'hi va avenir contenta de no haver d'alimentar una boca més. (Antoni Pizà. Dels territoris tribals als territoris globals: una etnografia personal. Art. L’Avenç 484, nov. 2021. Pàg. 12.).

MIXING

També ens explicaven que parlaven (els delfins): emetien uns sons ultrasònics (o no sé què), i que aquests sons formaven una mena de llenguatge propi, que els humans no érem capaços de desxifrar. També ens explicaven que eren molt bons. Una mena de mixing entre les germanetes de la Caritat i els boy-scouts: sempre a punt per rescatar mariners a punt d'ofegar-se.(Quim Monzó. Hotel Intercontinental. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 1993. ISBN: 84-7727-082-1. 214 pàgs. Pàg. 78.).

MOCADERA f. 

Dona que neteja la mocada del porc i l'arregla per a fer els embotits (Cerdanya, Ripoll, Empordà, Plana de Vic, Vallès, Penedès, Camp de Tarr.); cast.mondonguera.

Mocadera (procedència de la imatge: enllaç)

Per a l'execució d'aquest tragí, que a vegades exigia dos o més dies de feina sense repòs, es destinava el lloc més espaiós de la casa adequat a tals operacions i hi intervenien només dones, revestides amb davantals i manegots, sota la direcció exclusiva i indiscutible de la mocadera, professional experimentada que presidia amb posat greu i cerimoniós, pagada de la seva importància, les fases de tota aquella remenamenta.(Francesc Curet - Lola Anglada. La vida a la llar, Visions barcelonines, I. Ed. Altafulla, 1ª ed. Barcelona, 1981. ISBN: 84-85403-30-4. 336 pàgs. Pàgs. 205-206.).

1. MODEGAR m. 

Terreny abundant de mòdegues (Empordà, La Selva). Quina flayra de pi y modegar!, Masifern Coses Amp. 101.

    Fon.: muðəɣá (or.).

2. MODEGAR v. tr. 

Furgar el porc, fregar el morro per terra procurant fer-hi clot (or.); cast. hocicar.Grunyí amenaçadorament, modegant amb més aferrissada tenacitat que abans, Víct. Cat., Vida 185.

En la casa no hi quedaven més que la vaca prenys, dins de la cort, fosca i plena de teranyines, el garrí modegant en el raconot de sota l'escala...(Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 105.).

MODICITAT f. 

Qualitat de mòdic; cast. modicidad.

Però tenia la sensació que era poca cosa per a la Fanta, bar a que ella no ho sabés, i que, pel fet d’haver-la tret del univers familiar, li devia molt més que una vulgar casa de camp, laboriosament pagada a terminis, i tota la vida responent, tota aquella modicitat que el feia sortir de polleguera.   [Marie Ndiaye. Tres dones fortes. (Trois femmes puissantes, trad. A. Casassas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 97484777274773. 288 pp. Pàg. 93.].

MOFLA f.

|| 1. Galta grossa, inflada (Maestrat, Cast.); cast. moflete. L'amo no té traça de dijunar, pachol!, que té unes mofles..., Guinot Capolls 38.

|| 2. Enuig; cast. enojo (Martí G. Dicc.).

    Fon.: mɔ́fla (val.). 

MOFLE, MOFLA adj.

Tou, blan (pir-or.); cast. blando. La palla mofla y anayrada, Agustí Secr. 16. Mofla era la falda de l'àvia, J. Bohé («Tramontane», no 345).

    Fon.: móflə (Conflent, Cerdanya, Ripoll).

    Intens.: moflet (De resultes també d'aquella bona vida, la mustela es tornà mofleta, arrodonida, Caseponce Faules 77). 

Mofla

Igual que el poeta Brazès de Ceret, altre membre de Nostra Terra, havia perdut massa companys a la guerra per acceptar, en la tranquil·litat tova i mofla i l’olor anisada del fil al cafè L’Union de Vilaplana, que tots aquells pobres minyons s’haguessin mort per un país que no era seu. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 13.).

Mofle  

Les cerimònies ortodoxes l'havien corprès però en Puig era català i catòlic, carnalment, aferrissadament. L'alferes de navili Puig havia sucumbit a l'encant de les búlgares, de les romaneses i de les ucraïnesetes que tenien el pompill de les anques tendre i blanc com el pa, el culet mofle com un croissant que surt del forn. Al seu retorn a França, en Puig havia entrat al seminari. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 13.).

MOIXAINA f. 

Carícia que es fa passant la mà per la cara (or.); cast. caricia. Alícia féu una moixaina al nin, Roig Flama 77.

    Fon.: muʃáјnə (or.).

    Etim.: derivat de moix, ‘suau’, ‘blan’.

Ha fet —això els ha semblat– unes moixaines seques al gos i ha tancat lentament els dos batents de la porta. La tanca ha caigut amb fressa urgent. (Jaume Cabré. Galceran, l'heroi de la guerra negra. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-324-X. 112 pàgs. Pàg. 66.).

La migdiada feliç del cuc gran a l'ombra d'arbres, la fatiga fresca de l’esparracat entre l'herba alta, la torpor del negre a la tarda tèbia i llunyana, la delícia del badall que pesa als ulls fluixos tot el que acarona l'oblit fent son, l'assossec del repòs al cap, ajustant, de puntetes, les portes de la finestra a l'ànima, la moixaina anònima de dormir. [Fernando Pessoa. Llibe del desfici (Livro do desassossego. Trad. V. Devi i M. de Seabra). Ed. Proa, Barcelona, 1990. ISBN: 84-7739-112-2. 220 pàgs. Pàg. 196.]. 

-Així no ho explicaràs a ningú, ¿no? -em va fer una moixaina al braç —¿Eh que no, Boise?

Em vaig fer enrere i em vaig fregar el braç sense pensar, on ella m'havia passat la mà. No m'ha agradat mai que m'amanyaguin. [Joanne Harris. Cinc quarts de taronja (Five quarters of the orange, trad. M. Roura). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 2001. ISBN: 9788477273332. 382 p. P. 80.]. 

Moixaines

Després, de sobte, l'odi, la fúria. Havia entès que s'havia convertit en el seu rival, en el dels seus fills, que el senyor Sebastiano negociava aquella propietat per a ell, embruixat per les seves moixaines. Llavors n'havia fet de totes fins a obligar-lo a anar-se'n, a no passar més per casa, posant-lo contra tota la família. [Salvatore Satta, El dia del judici (Il giorno del giudizio. Trad. C. Arenas) Ed. Proa, Barcelona 1988. ISBN: 8475881947. 232 p. P. 118.].

MOIXIGANGA f. 

|| 1. Festa pública de gent disfressada i comparses; persones que intervenen com a comparses en certes processons i danses tradicionals; cast. mojiganga. Especialment: a) Ball popular en què es fan escenes representant assumptes religiosos (Algemesí, Valls). Y què moxigangues formaven tan destres, | als muscles dels jóvens muntant els infants!, Llorente Versos 182. 

|| 2. fig. Cerimònia col·lectiva ridicula; cast. mojiganga. «Els funerals resultaren una moixiganga». Bona hora per a fer moixigangues, Caselles Mult.149.

    Fon.: muʃiɣáŋgə (Barc.); moјʃiɣáŋga (Val.); moʃiʝáɲɟə (Palma).

    Etim.: pres del cast. mojiganga.

La moixiganda, en canvi, com a drama mímic, podia anar sola perquè tenia una personalitat pròpia independent del drama parlat i se'ns acut, encara que no hagués succeït, que la seva representació, simultanejada amb el contrapàs cantat, podria donar un resultat sorprenent. (Francesc Curet i Lola Anglada. Costums, festes i solemnitats. Visions barcelonines, IV. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1983. ISBN: 84-85403-52-5. 344 pàgs. Pàg. 143-144.).

MOIXINI

Dos secretaris, amenaçant-los, havien fet moixini, i la denúncia no s'havia tirat endavant; però un terç havia fet cara i jurat donar-ne part a Girona de lo que ell, En Nasi, li havia dit; i com tenien un grapat de testimonis i la cosa podia anar-li malament, no li havia quedat altre camí que amollar, afluixant quinze pessetes... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 95.).

MOIXONI interj.

per a imposar silenci; cast. chitón. Creieu-me: ben amagadets, i... moixoni!, Ruyra Parada 50. Fer moixoni: callar. «Noi, fes moixoni, si no, rebràs». Feien muixoni per molt que'l nyicris barbotegés, Pous Empord. 52.

    Fon.: muʃóni (or.); muʃónis (Empordà, Garrotxa).

Si li pogués passar la mà al coll, amanyagar-la, fer meua la seua carn. Quan he mirat de parlar-li, m'ha fet un moixoni deliciós com si s'adrecés a un mainatge. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 412.).

-¿I tu per què no te'n vas amb el senyor? ¿Qué esperes ara, si ja has sopat?

I així l'un no podia fer moure de lloc l'altre. Però Crivello adonant-se que ja era l'hora convinguda amb Giannole, es e gué: «¿I per què em preocupo d'aquesta? Si no fa moixoni, en rebrà de crespes.» I fet el senyal convingut, anà a obrir la por ta; i Giannole, venint tot d'una entrà amb dos companys, i tro bada la donzella a la sala, la prengueren per endur-se-la. La jove es resistia i començà a cridar fort, i així mateix la criada en sentir els xiscles, Minghino prestament corregué amb el seus companys cap allà, i veient que tenien la donzella ja fora de la porta, traient-se les espases, cridaren tots:

—Ah, traïdors, sou homes morts! La cosa no s'acabarà a ¿On s'és vist aquesta violència?  [Giovanni Boccaccio. El Decameró. (Decamerone. Trad. F. Vallverdú). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2002. ISBN: 9788429750805. 832 p. P. 412.]. 

MOLESQUÍ m.

Empesa de cotó amb lligat de setí per efecte d'ordit, quasi doblement nombrat per trama que per ordit, que es destina a negre o blanc per a fer pantalons d'home i que de vegades també s'estampa (Pons Ind. text.).

Abans que s'agafés una setmana de vacances per passar les oposicions, vaig mirar d'obtenir "oficial­ment" la seua adreça. Arrepapats en banquetes de molesquí, bevíem un cafè a Le Français, el gran restaurant de 1'Avenue d'Alsace-Lorrai­ne amb els seus cambrers -pingüins solemnes- que portaven en un pim-pam vins fins, granotes granades, aviram avivat de la Bresse en un avemaria, formatges fonamentals, pastissos amb llimones sota els llums porpra. (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 418.).

Molesquí

Un cop a Perpinyà, en Leccia va parar a l'Hôtel du Helder. Els dos amics es van citar a la terrassa del Cafè de la Posta, el més pari senc de Perpinyà amb els bancs de molesquí i les cabines de telèfon al soterrani. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 157.).

MOLETONAT

He passat a la cambra contigua. Una sola bombeta d'aranya parpellejava encara i embolcallava la pega d'una llum incerta. El llit de respatller moletonat de setí blau cel era el mateix, així com les cortines blanquea, la tauleta de nit i el llum de capçalera.   [Patrick Modiano. Barri perdut (Quartier perdu, trad. A. Arranz - J.A. Martínez). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 8486433142. 144 pàgs. Pàg. 40.].

MOLLESA (dial. mollea). f. 

Qualitat de moll, de blan, fluix, delicat; cast. blandura, flojedad, molicie. Són molles per la general mollea, Llull Arbre Sc. i, 60. No contrastant la mollea de les sues carns delicades, Corella Obres 244. La aygua a aytal manera per la mollesa e grossesa de si matexa és calda, Flos medic. 20. Perseverància... no és altre sinó una bona disposició contrària a mollesa, Egidi Romà, ll. i, pt. 2a, c. 32. Vestien el fus amb la mollesa de la llana,Riber Geòrg. 106.

    Fon.: muʎέzə (or.); moʎézɛ (Ll.); moʎéza (Tortosa, Maestrat); moʎéa (val.); moʎə́zə (mall.).

    Etim.: del llatí mollĭtĭa, mat. sign.

Més encara, s'ha vist honorada la luxúria i tota dissolució; corn també la deslleialtat, les blasfèmies, la crueltat; i també 1'heretgia; i també la superstició, la irreligió, la mollesa; i pitjor, si pot haver-hi pitjor; donant amb això un exemple encara més perillos que el dels aduladors de Mitri­dates, els quals, ates que llur senyor pretenia l'honor de bon metge, li portaven a seccionar i cauteritzar llurs membres; car aquests altres suporten que els cauteritzin l'anima, part mes delicada i mes noble. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 146.].

A mes d'això, que 1'afinament dels enteniments no constitueix pas el tornar-se assenyat en una república, aquesta ocupació ociosa neix del fet que cadascú s'aplica amb mollesa al deure del seu càrrec i se'n distreu. [Michel de Montaigne. Assaigs. Llibre Tercer. (Essais, trad. Antoni-Lluc Ferrer) Edicions 62, Barcelona, 1984. ISBN: 8429721673. 348 pàgs. Pàg. 171.].

MOLÓS m.: cast. moloso. 

|| 1. Gos molt robust, d'una antiga raça, molt apte per a caçar. Un llop... trova un goç reblat, lluhent, forçut, millor dir, un molós, Caseponce Faules 22. 

|| 2. Peu mètric de la poesia grega i llatina, format per tres síl·labes llargues.

    Etim.: pres del llatí molossus, mat. sign.

Amb el pas dels anys i amb la deguda serenor, no hauria comès el suïcidi i hauria anat oblidant, perquè l’única cosa que no s'acaba mai d'esborrar és la pena de la pèrdua definitiva, sense esperança, dels cabals. Ignoro com era Maira, però me la imagino no una borda ni una molossa, sinó una nanella d'una raça pura. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 56.).

MOLSIR v. tr.

Munyir, extreure la llet per palpació i compressió de les mamelles (Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir, Amer, Camallera, Sant Pere de Roda); cast. ordeñar. La nostra dona mulcia una cabra, Saisset Lligiou 3.

    Fon.: muɫsí (pir-or., or.).

    Etim.: del llatí vulgar *mulsīre, mat. sign., derivat de mŭlsum, supí del llatí clàssic mulgēre ‘munyir’. 

Molsint

Mentre els futurs periodistes de Je suis partout devora ven la literatura mundial, anotaven catàlegs dels principals museus d'Europa i escrivien versos llicenciosos en llatí, en Maurice havia estat parant paranys per les llebres i les guilles. Molsint cabres. Per darrere, particularitat ètnica de la qual s'enorgullia. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 155.).

MOMARROT

Després havia plorat perquè el pensament no li esborrava les gal­tes botides, les bromes del Xavier, els momarrots de les companyes de col·legi, la llengua de la Maite a l'orella.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p.P. 178.).

MONODIA f. 

Cant a una sola veu; especialment, Cançó funeral a una sola veu en la tragèdia grega; cast. monodía.

    Etim.: pres del llatí monodia, mat. sign.

I tot í que la lluna, blanca lluna, / va vessar l'esplendor del seu zenit, / és fred el seu somriure i quan fulgura, en aquell temps de monodia,/  sembla (tan semblant que retens endins l'alè)  / com després de la mort el teu  retrat.  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg 37.].

1. MONEA f.: 

V. moneia.

2. MONEA f.: 

V. moneda.

MONEIA f. 

|| 1. Mona, simi (Mall., Men.); cast. mona. Copiant-se uns an ets altres just monees, Ignor. 23. Estar més cremat que una moneia: estar molt irritat. 

|| 2. Borratxera (mall.); cast. mona. A s'acte d'escorxar sa monea, no era altra cosa Noè, Roq. 15. Tragueren un home que allà roncava: era N'Egalité, que escorxava una de les moneyes més grosses de la seva vida, Oliver Obres, ii,68. 

|| 3. Irritació forta (mall.); cast. berrinche. «Es mestre ha agafat una moneia feresta». 

|| 4. Gatzoll petit amb el mànec molt llarg, que empren els exsecaiadors (Bunyola).

    Loc.—a) Bon gènit té sa moneia!: es diu referint-se a una persona molt irritable (Palma).—b) Sa moneia du barret: es diu quan algú està molt irritat i no escolta raons (Mall.).—c) Sap fer de tot, menos moneies: es diu d'algú que pretén de saber fer moltes coses (Men.).

    Refr.—a) «Ses moneies fan lo que veuen fer, però no ho fan bé»: es diu referint-se als imitadors servils.—b) «Sa moneia, per bé que la vesten, sempre és moneia»: es refereix a les persones de condició baixa, que, per molt que prenguin aspecte senyorívol o luxós, sempre deixen entreveure llur grosseria.

    Fon.: monέ̞јə, monέ̞ə (mall.); munέ̞ə (men.).

    Intens.: moneieta, moneiota, moneiassa, moneiot.

Somrigué Pere Onofre en sospitar la monea de la seva dona si sabés que enmig d'aquell desveri de tempesta, havia comparegut la viuda Sampol per mirar-lo com només ella era capàs. de fer-ho.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 156.).

MONISSOS m. pl.

Moneda, diners (en llenguatge d'argot); cast. monises.

    Etim.: derivació vulgar de l'anglès money, ‘diners’.

Els veia arribar de lluny, des de l'altra punta dels porxos... Era in creïble el cop d'ull que tenia per descobrir energúmens... Era estrany que es deixés enxampar... Se n'anava a la rebotiga a bellugar una mica les halteres, o, encara més sovint, al fons del soterrani... Allà encara estava més segur... Es negava a totes les entrevistes... El paio que volia que li tornéssim els monissos treia foc pels queixals per no res.  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 288.].

MÒNITA f. 

Traces, habilitat per a tractar la gent o per a fer les coses sense estridència; cast. mónita. «És un home que la sap molt llarga, té molta mònita». Amb sa mònita y bona llàbia que tenia, Aguiló C., Rond. de R. 9. Tot era qüestió de temps y mònita: la Pilar seria seva, Oller Pil. Prim 218. Digueu-li ab certa mònita,Vilanova Obres, ix, 179. Giraven el cap ab mònita, Casellas Sots 42.

    Fon.: mɔ́nitə (or., bal.); mɔ́nitɛ (Ll.); mɔ́nita (Val.).

    Etim.: del llatí monĭta, ‘avisos, advertiments’.

Del Caos, tal vegada quan era solitari, sortien l'Èrebos i la Nit, principis mascle i femella de la foscor. Eros va aconseguir amb mònita que les tenebres, ben avingudes i barrejades, engendressin, com per distret miracle, una parella lluminosa, l'Eter i Hèmera. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 9.).

— Déu vos gord —responien emborbussats els caminants, tots capcots i amb els ulls baixos, com si es donessin vergonya de tornar la salutació. Però, així que havien donat set o vuit passes, giraven el cap amb mònita, i vinga escorcollar de cua d’ull quina cara tenien els forasters, quin posat feien, o com anaven vestits, o bé si duien gaire fato... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 19852. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 34).

— Si sé manejar-me amb mònita —va dir-se allavors en Pere Perdis—, jo també el podré tenir un jardinet per l'estil del cantar, encara que sia més modest, més humil, sense aquella exuberància de clavellines i marduixos. (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàgs. 332-333.).

MONJOIA f.

|| 1. Munt de pedres posat per indicar un camí o una partió de terreny; cast. mojón. Seguint monjoyes, | plans, monts e foyes, Spill 3275. Primês correns | per ses monjoyes, | guanyant les joyes | de l'alt repòs, Spill 16179. Per lo camí de mort he cercat vida, | on he trobat moltes falsses monjoyes, Ausiàs March, xcviii. L'India propera a l'oceà, monjoia extrema del món, Riber Geòrg. 39.

|| 2. Muntet de pedres, o de terra, que es fa dins un camp per assenyalar la direcció dels solcs, el nivell a què s'ha de reduir el terreny, etc. (Val., Mall., Men.). Tres o quatre codolassos fent montjoia, «Llum Nova» (Men.), 15 nov. 1913.

|| 3. a) Garbera de trepadella o de fajol segat (Empordà, Garrotxa, Berguedà, Plana de Vic).—b) Filera llarga de munts de garbes amb una de capgirada al cim, en comptes de fer novenals en el camp (Tamarit de la L.).

|| 4. Manat de fesols amb l'arrel, rama i tavelles (Ripoll). El pilot de monjoies a la sala no agrada gaire a ningú perquè l'espampar és cosa empalagosa, Scriptorium, juliol 1927.

|| 5. Bocí petit de vinya (Mall.).

|| 6. Quantitat petita (Inca, Mancor, Llucmajor); cast. friolera. «Me dónes massa cireres.—Ca! si just te'n don una monjoia!» D'un que és molt cridaire i avalotador, diuen que «per una monjoia alçaria es carrer» (Llucmajor).

|| 7. Munyeca; embolic petit d'una cosa líquida o pulverulenta posada dins un pedaç, que serveix per a aplicar-la a algun lloc; si és de llet, per a donar a xuclar llet a les criatures; si és de pólvores de fum d'estampa, per a estergir; etc. (or., occ.); cast. muñeca.

|| 8. Dona o noia aturada, mancada d'activitat, d'iniciativa (Men.).

|| 9. ant., fig. Testicle. Què 'ls valen les perles, brocats ni les joyes, | que tinguen marits capons y no galls? | Més amen dels jóuens les jóuens monjoyes | que tots los caruoncles del món ni fermalls, Proc. Olives 1235.

    Fon.: muɲʒɔ́јə (or., bal.,); moɲʤɔ́јɛ (Ll.); moɲʧɔ́јa (Tamarit de la L.); muɲʒɔ̞́ə (Men.).

    Etim.: probablement derivat de monja (cf. el port. mogo ‘frare’ i ‘munt de pedres’). (Vegi's Volkst. Kult. Rom. viii, 19-20).

Abans que en Simon pogués dir res més, en Sonny es va treure una cosa de la butxaca de l'americana. Era una fotografia que mostrava dos homes i una dona, tots tres molt joves i d'allò més somrients, davant d'una monjoia. Al paper fotogràfic hi havia un parell o tres d'esquitxos de sang resseca. [Jo Nesbo. L’hereu. (Sonnen. Trad. M. Salvany Balada). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 0788475887227. 644 p. P. 309.644 p. P. 624.].

MONOGRAMA m.

Dibuix format per dues o més lletres enllaçades que representen un nom o una part d'ell; cast. monograma. Els nostres monogrames hi sigil·la | ara un cactus gelós, Dolç Somni 89.

    Fon.: munuɣɾámə (Barc.); monoɣɾáma (Val.); monoɣɾámə (Palma).

    Etim.: pres del llatí monogramma, ‘escrit amb una sola lletra o dibuix’.

Monogrames

I, a més (sense voler-ho va riure de la seva distracció), al folre de l'abric hi duia cosits el seu monograma i la seva adreça sencera.  [Arthur Schnitzler. Història somiada (Traum novelle, trad. A. Soler). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona 1998. ISBN: 847727231X. 138 p. P. 107.].

MONTFORT 

|| 1. topon. a) Ciutat francesa famosa per esser cap d'una família noble que intervingué molt en les lluites polítiques i religioses de França i Provença en l'edat mitjana. En Simon de Montfort, qui tenia la terra de Carcasses, Jaume I, Cròn. 8.—b) Poble de 4.000 habitants situat a la vora de la Rambla del Vinalopó; és de parla castellana, però voltat de pobles que parlen valencià; actualment el seu nom oficial és Monforte del Cid, però fins al primer decenni d'aquest segle el seu nom era Montfort de la Rambla. 

|| 2. Llin. existent a Osor, Vic, Castellolí, Manresa, Copons, Aguilar de Segarra, Barberà del Vallès, Barc., Alcanar, Atzeneta, Benassal, Salzedella, Useres, Forcall, Culla, Albocàsser, Vilafamés, Val., Gata, etc.

    Etim.: del llatí monte fŏrte, ‘muntanya forta’.

El gros de les botigues de robes el constituïen les que es dedicaven, amb caràcter general, a servir gèneres per a vestits i abrigalls, sense distinció de classes ni de qualitats, a gust de tothom i al nivell de totes les butxaques. S'hi oferien burates, baietes i baietons blancs, grana, verds i grocs, pell de diable, franel·les, bombosins, alanquins, blauets, burells, barragans, i en els establiments més importants es trobaven articles més delicats com tafetans, pelfes, sarges, montforts, maó, anascots i tota varietat d'articles de fantasia i novetats. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàgs. 51-66. Pàg. 54.).

1. MONYECA o MONYICA f.

Braó; punt d'unió del braç amb la mà; cast. muñeca. Li van haver de lligar la bayoneta a la munyeca, Vilanova Obres, xi, 209. Les mànegues de la xaca tan curtes que'ls faltaben més de quatre dits per a aplegar a la moñica, Navarro PP 13.

    Fon.: muɲέkə (or., mall., men.); muɲέkɛ (Ll., Urgell); muɲíka (Tortosa, Cast., Val., Crevillent); moɲikɛ (Sueca); moɲíka (Xàtiva, Al., Guardamar).

    Etim.: del cast. muñeca, mat. sign.

2. MONYECA o MONYICA f.

|| 1. Figura de nina destinada a jugar-hi les criatures, i especialment les nenes (or., occ., val., bal., alg.); cast. muñeca. Munyeca de minyons: Pupus, pupulus, Nebrija Dict.

|| 2. Bolic petit de roba que conté polsina de carbó i serveix per a aplicar-la a un dibuix perforat finament per a estergir, o bé per a empolsimar-se la cara o per a altres usos; cast. cisquero, muñeca. Ves a passar-te la munyeca dels polvos per la cara, Vilanova Obres, xi, 240.

|| 3. Bolic petit de roba que conté algun líquid destinat a envernissar o enllustrar els mobles; cast. muñeca. Duas calaixeras de caoba... que sort del such de munyeca, Pons Auca 134.

|| 4. Bolic petit de roba que conté un terròs de sucre o una pasta dolça i es dóna a xuclar als infants de mamella per aturar-los el plor; cast. muñeca. Malmetent la munyeca de melindros ab què li embrassaven la boca per fer-lo callar, Vilanova Obres, ix, 19.

    Fon.: muɲέkə, muɲíkə (or., mall., men.); muɲéka (Tortosa); moɲíka (val.); muɲíka (alg.).

    Intens.:—a) Augm.: monyecassa.—b) Dim.: monyequeta, monyequeua, monyequiua, monyecona.—c) Pejor.: monyecota, monyecot.

    Etim.: del cast. muñeca, mat. sign.

Podeu dir i pretendre el que vulgueu, però la cosa va fer efecte El menut André, en el fons, de bon grat m'hauria demanat que li contés com continuava... que hi afegis més detalls... Li agradaven les històries boniques... Però tenia por que jo l'influís... Remenava el cul de la seva capsa... Regirava les trepes de zenc... les monyesques... No volia que l'embruixés... Que tornéssim a ser amics com abans...  [Louis-Ferdinard Celine. Mort  a crèdit (Mort à crédit, trad. J. Casas. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 8429726926. 460 p. P. 120.].

MORFONDRE v. refl. 

Consumir-se, desaparèixer per manca de vitalitat. El pobrissó! Ja es veya que s'anava morfonent, M. Genís (Catalana, vi, 33). I les noies se morfonien,Roger Pera plata 74. Amb la pell que s'hi gela i s'hi morfon, Sagarra Comte 171.

    Fon.: muɾfóndɾə (or.).

    Conjug.: segons el model de fondre. Mossèn Collell ha usat formes incoatives d'aquest verb, com si es tractés de morfondir i no de morfondre; aqueix ús és incorrecte. No minva ni's morfondeix la renascuda literatura, J. Collell (Gaz. Vich, 16 agost 1930).

Pobres avis! Com més vells se feien, més canviaven de tarannà. Així com abans no es trasbalsaven per res del món, ara es tornaven corcons i neguitosos, com si un rosec els consumís. Per la manera com se morfonien i frisaven, planyent-se i somicant d’un cap de dia a l'altre, semblaven ànimes penades per manca d'oracions... (Raimon Casellas. Narrativa. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1985. ISBN: 84-297-1890-7. 380 pàgs. Pàg. 107.).

Evidentment, hi havia un element de triomf en la manera com em vaig comportar, un element de lluïment del qual no m’enorgulleixo: la dona potent que provoca l’home que es morfon, exhibint el cos mantenint-lo a una certa distància. «Escalfant-li la bragueta» recordes, que en dèiem així? [J.M. Coetzee. Elisabeth Costello. (Elisabeth Costello, trad. Albert Nolla). Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 2004. ISBN: 84-9787-032-8. 232 pàgs. Pàg. 144.].

MORIGERAR v. tr. 

Moderar, atemperar; evitar els excessos sobretot en els costums, en la manera de viure; cast. morigerar.

    Etim.: pres del llatí morigerari, mat. sign.

Ja havia sonat la segona campanada quan, per fi, Nekhliúdov va veura l'oficial. Aquest s'eixugava amb el seu braç curt el bigoti que li tapava la boca i arronsant-se d'espatlles morigerava un sargent-major.(Lev Tolstoi. Resurrecció (Voskresenije, trad. R. Llates i A. Maseras). Ed. Proa, Barcelona, 1985. ISBN: 84-7588-085-1. 548 pàgs. Pàg. 421.).

MORMA f. 

Cop donat amb la mà, especialment a la cara (or., occ., bal.); cast. revés, bofetón, soplamocos. Hauria rebut una morma si no és presta en axecar el braç, Víct. Cat., Film (Catalana, iii, 185). Quines mormes ensivella sa Trebolina!, Galmés Flor 41.

    Fon.: móɾmə (or., bal.); móɾmɛ (Ll.).

Morma 

I que si te donessin una morma per cada un que en passa... Mira: de vuitanta, per a arribar a cent, només hi manquen... (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 159.).

MORMOL m. 

Murmuri. Aquest discurs provocà mormols de protesta, Ruyra Parada 158.

    Fon.: muɾmóɫ (or.).

    Etim.: derivat postverbal de mormolar.

Se sentien mormols per totes bandes, tenia la sensació que el seient del costat i el de més enllà l'empenyien, i li costava respirar.[Haruki Murakami. 1Q84. Llibre 3. [1Q84 (ichi-hyû-hachi-yon) A novel Book 3, trad. Jordi Mas López]. Ed. Empúries, 1ª ed. 2012, Barcelona. ISBN: 978-84-9930-588-2. 446 pàgs. Pàg. 47.].

...quan el vent místic passa en el seu vol filant la melodia amb un mormol,  [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574-9. 246 pàgs. Pàg. 65.].

Montag va quedar-se mirant aquella casa estranya que l'hora de la nit, el mormol de les veus dels veïns, els trossos de vidre, convertien en desconeguda. I allà a terra, amb les cobertes estripades i escampades com plomes de cigne, els llibres increïbles, que semblaven tan absurds, tan poc mereixedors d'algú que hi patís, perquè no eren altra cosa que lletres negres i paper esgrogueït i relligats fets malbé. [Ray Bradbury. Fahrenheit 451 (Fahrenheit 451, trad. J. Subirana). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2000. ISBN: 9728484370246. 232 p. P. 153.].

Mormol

Haguera hagut de morir fa anys, quan les imatges d'aquest món se m'obriren per primer cop, i vaig percebre la càlida salutació de l'estiu i vaig sentir el mormol de les fulles i el refilet dels ocells, i això ho era tot per a mi. Ara, la mort és el meu únic consol. Tacat de crims, i consumit pel més amarg dels remordiments, con puc trobar repòs sinó en la mort?... Adéu! Us deixo i, amb vós, deixo el darrer dels humans que aquests ulls contemplaran. Adéu, Frankenstein! [Mary W. Schelley. Frankenstein o el modern Prometeu (1818) (Frankenstein or the Modern Prometheus, trad. Q. Monzó). Ed. La Magrana, Barcelona 1991, 9ª ed. ISBN: 9788474101218. 206 pàgs. Pàg. 202.].

Mormolar

Quan m'ho va explicar –recordo que érem a l'hospital per una visita-, li va saber tant greu que va plorar encara més del normal Va mormolar: «Només m'he preocupat per tu, sempre, els altres per a mi han sigut com fillastres; per això me'l mereixo el disgust que m'has donat, quina punyalada, Lenù, quina punyalada, no l'havies de deixar, el Pietro, no te n'havies d’anar amb el fill del Sarratore, és pitjor que son pare, un home honest que té dues criatures no va a prendre-li la dona a un altre». [Elena Ferrante. La nena perduda (Storia della bambina perduta,trad. C. Martínez). Debutxaca, 1ª ed. Barcelona 2020. ISBN: 9788418132452. 618 pàgs. Pàg. 188.].

MORNELL m.

|| 1. Atuell de pescar, semblant a una nansa, que serveix per a pescar anguiles i peixos petits (val.); cast. manga, albéntola. Item unum mornell parvum, doc. a. 1388 (BSAL, xi, 150). Abondaven les granotes talpons i llisses per les céquies... Li donava el seu fill un mornell, dos enfilats, J. Pascual Tirado (Alm. Val. 1928, pàg. 31). (V. morenell).

|| 2. Punt de mornell: manera de cosir especial, probablement semblant a la que s'usa en la trama de l'indicat ormeig de pescar (Benassal).

    Fon.: moɾnéʎ (val.). 

Mornell

Seguint aquesta ratlla, si haguera pogut caminar a bon pas des del turó de Sagunt fins al collet d'Espioca per un camí que encara no existia, al viatger imaginari anterior a la història li hauria calgut un dia llarg de marxa, deixant a l'esquerra, si venia del nord cap al sud, els estanys i bassals, canyissars i joncars, on qui sap si hauria pogut subsistir caçant ànecs i fotges amb l'arc i les fletxes o pescant llisses i anguiles amb xarxa o mornell, i deixant a la dreta una terra més aspra i eixuta i a penes pocs metres més alta, amb carrissars, ullastres, garriga i margallons, que formava un paisatge tancat a ponent per les primeres muntanyes, només turons i serrals de poca altura, des dels quals fins a la mar, si haguera existit una senda o camí encara impossible, hauria necessitat potser no més mig dia. (Mira, Joan F. El tramvia groc. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 2013. ISBN: 9788475884219. 334 p. P. 75.).

MORRA f.

Joc en què dos jugadors posen una mà closa i després l'obren simultàniament, al mateix temps que diuen un nombre inferior a deu, i guanya aquell que amb el nombre que diu endevina la suma dels dits estesos de les dues mans; cast. morra. Com si fos a la taverna | fent la morra ab Satanàs, Guimerà Poes. 234. Toçuts vora'l mar | juguen a la morra, Guimerà Poes. ii, 52.

    Fon.: mórə (or., bal.); móra (Pont de S., Tortosa, val.); mórɛ (Ll.) 

Morra

El local ja estava bastant ple. Un hoste calb i molsut servia vi blanc als clients as seguts a les taules. Alguns estaven ocupats jugant als daus; d'altres als astràgals; d'altres a la morra. Aquell lloc era evidentment el reialme del joc i de les apostes. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 114.].

Morra  

En vesprejar, quan ullpresos per la malenconia terrosa del sol colgat soldejàvem un pescador perquè ens cantés unes tendres melodies populars mentre jugàvem a la morra, algú ha engegat un disc amb sardanes, i amb les dues o tres noies pescadores, severes i robustes, que integren el veïnat, les hem ballades en un cap de la terrassa. (Ponsatí, Clara. Molts i ningú. Ed. La Campana, 1ª ed. Barcelona, 2022. ISBN: 9788418226175. 350 p. P. 128.).

MOSCALLÓ m. ant.

Tàvec. Les coses petites e flaques e mesquines, axí com mosques e moscallons, Collació (ap. Col. Bof. xiii, 348).

    Var. ort. ant.: moscayló (Com mordedura de moscaylo, Alcoatí 43); moscaló (Mosques e vespes e moscalons, Eximplis, ii, 284); mosqueló (Algun mosqueló o mosquit, Corbatxo 58); moscayó (Drets sup. 9).

Moscalló: topon. a) Bosc situat prop de Montlluís; pineda situada devers Mantet, entre el Canigó i Fontpedrosa.—b) Coma de Moscalló: coma situada en el terme de Santa Coloma de Queralt. Avui s'anomena La Moscallona. Trocium terre in termino Ste. Columbe, a la moscalyona, doc. a. 1280 (arx. parr. de Sta. Col. de Q.). Altre troç situat en la partida nomenada la moscallona, doc. a. 1528 (mat. arx.).

    Etim.: derivat de mosca amb els sufixos -all i -ó. 

Moscalló

MARC

Perdoneu-me, senyor, que era un infecte moscalló negre, molt semblant al moro de nostra Emperadriu; per 'xò l'he mort. [Shakespeare, William. Titus Andrònic (Titus Andronicus. Trad. J. M. De Sagarra). Ed. Bruguera, 1ª ed. Barcelona, 1982. ISBN: 84020888139. 160 p. P. 90.].

1. MOSCAT, -ADA adj. 

|| 1. Menjat de mosques o malalt de la mosca paràsita de certes plantes; cast. mosqueado. 

|| 2. fig. Confús, avergonyit (Garrotxa); cast. corrido.

    Etim.: derivat de mosca.

2. MOSCAT, -ADA adj. 

D'olor o sabor com de mesc; cast. moscado, almizclado. Clauells, gualia muscada, espich, de cascun dues dragmes, Flos medic. fol. clxi. a) Nou moscada: varietat de nou aromàtica usada com a condiment i medicament (V. nou).—b) Raïm i Vi moscat: moscatell. Moscats e grechs | e fort fins vins, Spill 5238. Vi moscat de la vinya moscada, Agustí Secr. 94. Escampa flaire de farigol i d'aspic, regust de figa i de moscat, Carles Grandó (Hom. Cas. 7).—c) Vaca moscada: vaca de color fosc blavós. De color negre, moscades o clapejades de blanch y negre, Agustí Secr. 151.

    Etim.: del llatí medieval muscatus, derivat de muscus, ‘mesc’.

Es van entaular. La tia havia apuntat un festí. Ha vent sopat, van beure una copa de moscat al balcó vidrier. La nit ja trasplantava al seu país els arbres del parc de Migneaux i els terrats de Verrières-le Buisson. (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 55.).

1. MOSSA (ant. escrit també moça). f.

I. || 1. Noia gran, xicota (or., occ., val.); cast. moza, muchacha. Omplint la buida bossa | la vostra real moça | dins en Saragossa | pendrà corona, Turmeda Prof. xxxix. E com se pot fer que Déus, lo qual cel e terra no poden tenir, que'l tingués ventre de una moça?, Sermons SVF, ii, 227. Aquexa mossa m'ha malmès la vista, Vilanova Obres, xi, 65. La mossa major: la germana segona quan passa a ocupar el lloc de la gran que es casa (Pla d'Urgell). Bona mossa: dona jove i ben plantada. Aquelles bones mosses altes, ben fornides y tayades, del meu temps, Ignor. 10. 

|| 2. Fadrina, dona no maridada (Tremp, Ll.); cast. soltera. «La Ramoneta encara és mossa». 

|| 3. Serventa, minyona que serveix sota les ordes d'algú; cast. moza, criada. Diu que vós no semblau sinó moça d'ostal, que sou donzella ab molt poca vergonya, Tirant, c. 200. Na Sarrahí | no requerí | fer emprenyar | sa moça Agar | dejús sa falda?, Spill 8723. No deixes senyorejar la serventa y que la senyora sia moça, Cordial 20. Especialment: a) Aprenenta, noia que treballa a les ordes d'una mestressa, especialment cosidora (mall.); cast. aprendiza. 

|| 4. En certs jocs de cartes, la darrera passada; cast. moza. 

|| 5. Mossa verda: cornamusa (Amades Corn. 11).

II. Nom de diferents peces o objectes destinats a sostenir o subjectar alguna cosa, o que per llur forma recorden la d'una criada. 

|| 1. 

  Forqueta de ferro muntada verticalment damunt un pilonet o sobre els trespeus, i que serveix per a sostenir el mànec de la paella quan aquesta està al foc (Rosselló, Conflent, Cerdanya, Lluçanès, Plana de Vic, Pla de Bages, Moianès, Urgell, Segarra, Camp de Tarr.); cast. asnillo. 

|| 2. Capfoguer (Gir., Empordà, Garrotxa, L'Ametlla); cast. morillo. 

|| 3. Suport de ferro d'alçada graduable, que els ferrers tenen per a sostenir les peces llargues de ferro que es treballen en la fornal o damunt l'enclusa (or., occ., val.); cast. caballete. 

|| 4. Braç o mànec de ferro que parteix de la paret de la llar i acaba en un anell ample damunt el qual es posa el plat o cassola d'on han de prendre la vianda els qui mengen al voltant de la llar; com que el dit braç és giratori, els qui se'n serveixen no necessiten moure's de llur seient en el caixabanc, perquè el plat se'ls acosta o separa a voluntat (Tremp, Balaguer, Urgell). 

|| 5. Rodona de ferro que va subjecta al ferro del balcó i serveix per a sostenir el càntir, un test de flors, etc. (Massalcoreig). 

|| 6. Cadascuna de les dues peces de pedra o de fusta damunt les quals descansa el banc del molí d'aigua (St. Feliu de P.). 

|| 7. Les peces de ferro amb què la serra és subjectada al jou, en l'antiga serradora de fusta (Alós, ap. Volkst. Kult. Rom. xi, 30). 

|| 8. Tros de mànec quadrat que es fica dins l'ullera de les eines en manegar-les (Hospitalet). 

|| 9. Eina d'espardenyer que serveix per a cloure les espardenyes (Sta. Col. de F., ap. Aguiló Dicc.). 

|| 10. La botifarra més grossa que es fa del porc, farcida de ceba, sang, pa i greix (Pont de S., Esterri d'Àneu, Sort). 

|| 11. pl. Trespeus de la llar (Ross.); cast. trébedes. (Cf. el II || 1 d'aquest article).

    Cult. pop.—A la mossa de la rossa, tira-li coça: nom d'un joc de nois en què es posen formant rodona, agafats de les mans, i procuren pegar coces al qui para, que resta fora de la rodona fins que aconsegueix d'agafar-ne un dels qui la formen, el qual passa a ocupar el seu lloc.

    Refr.—a) «Mossa de faldada, és la més cara» (Griera Tr.).—b) «Si vols esser malparlada, sigues dida o mossa de soldada» (ibid.).—c) «Ni mossa d'hostal, ni vinya prop de camí ral»; «Figa verdal i mossa d'hostal, palpant se maduren»: significa que les mosses d'hostal solen esser molt desimboltes.—d) «Mala nit i parir mossa»: es diu referint-se a una cosa que ha costat molt i ha donat poc resultat.—e) «Bé guisa la mossa, però millor la bossa»: significa que en el bon menjar no intervé tant l'habilitat del cuiner com l'abundància d'ingredients.—f) «Qui té mosses de soldada (o de faldada), té la casa foradada»: significa que moltes noies de servei solen despullar la casa on serveixen.—g) «L'oració tocada, la mossa retirada»: vol dir que les noies han d'estar retirades del carrer quan ve la nit.—h) «Mossa de cap desimbolt, mai espera bona sort».—i) «¿Saps on són les mosses? A la cort, que tiren coces»: ho diuen les noies quan algú les anomena «mosses», nom que generalment consideren despectiu (Llofriu).

    Fon.: mósə (pir-or., or., bal.); mósɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Priorat, Gandesa); mósa (Andorra, Esterri, Bonansa, Pont de S., Calasseit, Tortosa, Cast., Val., Al.).

    Intens.:—a) Augm.: mossassa, mossarra, mossarrassa.—b) Dim.: mosseta, mossetxa, mosseua, mossica, mossiua, mossarrina.—c) Pejor.: mossota.

    Etim.: probablement del cast. moza, mat. sign. I. Si el castellà moza ve del llatí mŭstĕa ‘mostosa, fresca, tendra’, com sembla probable (cf. REW 5779), sembla segura la procedència castellana del nostre mossa, perquè un mŭstĕa passat directament del llatí al català hauria donat moixa i no mossa.

2. MOSSA f.: 

V. mòssa.

3. MOSSA adj. f. 

Arada mossa: l'arada de ferro (or., occ.).

    Fon.: mósə (or.); mósa, mósɛ (occ.).

    Etim.: cal descartar l'etimologia mŏrsu, ‘mossegada’, que s'ha proposat en BDC, xi, 89; la o de mossa en el nom arada mossa no és oberta (com ho seria si vingués de mŏrsu), sinó o tancada, i per tant, sembla relacionable més aviat amb mossa art. 1 (cast. moza).

4. MOSSA topon. 

Possessió situada en la regió de Lluc (Mall.).

    Fon.: mósə (mall.).

    Etim.: de l'àrab Musa, nom propi de persona (cf. el nom de Valldemossa, que en els documents antics apareix escrit Vall de Mussa).

MÒSSA f. 

|| 1. Osca; buit produït en el tall d'un instrument; cast. muesca, mella. Y anquel mur feyen forats e mossas, Francesc Ferrer (Cançon. Univ. 298). 

|| 2. Buit practicat en una cosa per encaixar-n hi una altra; cast. muesca, ranura. Mòssa de la bacina de barber: el buit que té la vorera de la bacina per a encaixar-hi el coll del qui s'afaita; cast. gargantil. Mòssa d'una bossa de plata: minvada que fan els tels de la bossa, a cada cap; en la mòssa de dalt es posa el tancador, i en la de baix es clou la bossa (Mall.). Mòssa de l'escut: buit semicircular que tenia la vorera de l'escut d'armes. Lo braç dret no deixe anar penjant, mes porte la mà posada del escut sobre la mossa, Menaguerra Cav. 13. Fer mòssa a un plat d'arròs: llevar-ne molt, menjar-ne molt (Eiv.). 

|| 3. 

  Peça de fusta gruixada, amb una escotadura en mig, que serveix per a fer-hi tascons o subjectar-hi peces que s'hagin de picar o treballar amb l'aixa; cast. picadero. || 4. Cadascuna de les dues fustes, de la mateixa figura que el pantoc d'un bot o llanxa, damunt les quals es col·loquen les dites embarcacions a bord d'un vaixell (Barc.). 

|| 5. Peça de fusta gruixada, corbada per la part superior, damunt la qual descansen els mastelers i vergues de respecte d'un vaixell (Barc.).

    Fon.: mɔ́sə (pir-or., or., eiv.); mɔ́sɛ (Sort, Tremp, Ll., Pla d'Urgell, Falset, Gandesa, Alcoi); mɔ́sa (Andorra, Esterri, Pont de S., Bonansa, Calasseit, Tortosa, Morella, Cast., Val.); mɔ́sɔ (Al.); mɔ̞́sə (mall., men.).

    Intens.:—a) Augm.: mossassa, mossarra.—b) Dim.: mosseta, mossetxa, mossel·la, mosseua, mossiua, mossarrina.—c) Pejor.: mossota.

    Etim.: del llatí mŏrsa, ‘mossegada’.

Suposo que es deuen haver fixat en el personatge. Les ca­racterístiques físiques no importen gaire. Pot ser alt o baix, home o dona, més aviat gras o prim. Ros, calb o moreno. En qualsevol dels casos, la característica definitòria és que, tan bon punt entra al bar—a l'hora d'esmorzar, per exem­ple—, fins i tot abans de demanar qué vol—un entrepà, un refresc, un carajillo d'anís del Mono—, es treu de la but­xaca el paquet de tabac, del paquet en treu un cigarret, se'l posa a la boca, l'encén, li fa una pipada i, immediatament, l'encasta a la mossa del cendrer.(Quim Monzó. Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788477274766. 254 pp. Pàg. 27.).

Cendrer amb quatre mosses (enllaç)

MOSTASSAF m. ant. 

Funcionari municipal encarregat de contrastar els pesos i mesures, de comprovar la bona qualitat dels queviures i altres coses vendibles i de vetllar per l'observança dels preus assignats oficialment a aquelles; cast. almotacén. Alguns macips del mostassaf o dels levadors de les imposicions de la carn y del peix, doc. a. 1385 (BSAL, ix,14). a) Mostassaf del camp: oficial encarregat de regir i vigilar la bona administració dels queviures i altres objectes d'un exèrcit en peu de guerra. Lo Rey prestament tramès per lo guardia major que és ofici qui és nomenat mustaçaf [sic] del camp, Tirant, c. 295.

    Var. ort. ant.: mostasaff (Lo mostasaff haurà fet guany, Coll. dames 882);mostaçaff (Per manament del mostaçaff ordonaren los consellers, doc. a. 1349 ap. BABL, i, 406); mustaçaf (Sou vós mustaçaf d'aquestes mesures?, Brama llaur. 166); mostessaff (Ardits, i, 67); mostesaf (Const. Cat. 299); mostrassaff (doc. a. 1543, ap. BSAL, iii, 142); mustasap (doc. a. 1594, arx. mun. de Barc.).

    Etim.: de l'àrab muḥtasib, mat. sign., convertit en muḥtasáb en l'hispano-àrab (cf. Coromines DECast. i, 159).

Tots aquests privilegis es justificaven pel fet de treballar en una activitat d'utilitat pública, però a molta gent els semblava una situació abusiva, i eren constants els conflictes amb altres institucions: els cònsols de mar, el mostassaf, el veguer...(A. Rotger i S. Estrada-Rius. La fàbrica de diners.Art. revista Sàpiens núm144, juliol 2014, pàg. 56.).

MOSTÓS, -OSA adj. 

|| 1. Abundant de most; cast. mostoso. Lo autumpne mostós, Alegre Transf. 12. El suc, gras i mostós..., era guardat en grans alfàbies, Riber Miny. 86. 

|| 2. Untat de suc o pasta enganxosa; cast. viscoso, pegajoso. Mon fill, pren una cistella (e era mostosa e terrosa) e ves a la font, Sermons St. Vicent (Ribelles Biblgr. 324).

    Fon.: mustós (or., men.); mostós (occ., val., mall.).

El canonge Jaume Llabrés amb les mans mosto­ses agafà el paper que el pare Ferrando acabava de treure's de la butxaca dreta de la sotana, doblegat amb quatre plecs.(Carme Riera. Dins el darrer blau. Ed. Destino, Barcelona, 1994. ISBN: 84-233-2368-4. 434 pàgs. Pàg. 109.).

Mai no vaig poder felicitar en Caugan per la qualitat de les seues informacions. Un divendres a la nit que havia de tancar tots els des­patxos i totes les eixides de 1'ESGI, vaig topar a les dutxes amb ell. Mostós, merdós, ple de vòmit, no s'aguantava dret i es repenjava a la cortina de la dutxa. Vaig estirar-lo pel sed i vaig esperar un parell d'hores que es refés.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 376.).

MUGIT m. 

Bramul; cast. mugido, rugido. Los mugits d'aquel leó fér e brau, Curial, iii, 16.

    Etim.: pres del llatí mugitus, mat. sign.

Ilià Ilitx féu només un mugit com a resposta però no es despertà. [Ivan A. Gontxarov. Oblómov (Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986.

ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs. Pàg. 144.].   

MUGUET m. 

|| 1. Lliri de maig, planta de l'espècie Convallaria maialis. Campanils de maig, les flors de muguet | piquen i repiquen, López-Picó Espect. 64. Muguet, jo no et conec més que en retrat | i per ta flaire, Salvà Ret. 115. 

|| 2. Malaltia deguda al congriament, damunt la mucosa bucal, d'unes plaques de color blanc crem, produïdes per un bolet paràsit, l'Oidium o Saccharomyces albicans; cast.muguet.

    Fon.: muɣέt (Barc.); muɣét (Val.); muʝə́t (Palma).

    Sinòn.:— || 2, blanquet, bocatge, llengua blanca, mal blanc.

    Etim.: pres del fr. muguet, mat. sign.

Hi havia bulbs de lliri de neu, de jacint i de safrà de muntanya, i plançons de violes i de margaridoies, que havien de florir a la primavera, i de clavells, clavellines, muguet, pensaments, miosotis, cabridella i d'altres, per a èpoques més tardanes.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 354].

La Shirley sempre din que no existeix l'amor sinó els detalls amorosos. L'amor sense els detalls, afegeix, és el mar sense la sal, els cargols de mar sense la maionesa, el muguet sense les campanetes. Enyorava la Shirley. Se n'havia anat a viure a Londres amb el seu fill, en Gary. [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 14.].

...l'únic que sabia tocar el violí i coneixia el significat de noms com Karel Hynek Mácha i Bedřich Smetana i Fibich, en els quals hi havia gravat l'encís dels ideals patriòtics de les noies i la poesia de l'institut de magisteri on elles s'havien preparat per a la més bella de les professions, i tenia una dona i (aleshores) dos fills i quaranta anys, però deia que l'estimava, li escrivia cartes amb la lletra ordenada pròpia dels mestres i poemes que ella tenia la sensació d'haver llegit en algun altre lloc (el mestre posseïa un antic manual de correspondència amorosa amb versos de poetes anònims que havia adaptat al seu ús personal), i al matí la jove mestra acostumava a trobar damunt la taula de classe un ram de flors de primavera o un edelweiss o un clavell o un pom de muguet, i l'escoltava, es trobaven fora del poble, entre els matolls, sota els petits arbres de muntanya entre els quals bufava el vent de les darreries d'estiu, i el poble jeia allà fred, amb el campanar de l'església enfilant-se cap al cel, un campanar fet malbé, groguenc, solitari sota la taca d'acer dels núvols de tardor,... [Josef Skvorecky. El saxo baix (Dvc legendy, trad. Monija Zgustová). Ed. Proa, Barcelona, 1988. ISBN: 8475882005. 154 pp. Pàg. 39.].

-Endavant, viu perillosament—va dir en Geoffrey—. El muguet: retorn de la felicitat. I la flox: acord.

La Sophie va deixar el seu ram al pedestal, va quedar-s'hi una estona i després va marxar; quan va tornar les flors havien desaparegut. ¿Podia ser que algú altre se les hagués endur? [Doris Lessing. El somni més dolç (The Sweetest Dream, trad. Carles Andre-Librada Piñero). Ed. La Magrana, Barcelona, 1ª ed. 2002. ISBN: 9788482643975. 408 p. P. 92.]. 

Muguet

El vestit de Daisy és de setí folrat amb crespó, en traine, brodat, amb perles i diamants. El vel és de gasa i puntes. El ram constarà de muguet, orquídies i falguera. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 91.].

Muguet

Ens ha dit que vinguéssim a dos quarts de dotze—va comentar en Dahlhaus, i quan un grup va pujar l'escala del registre civil, la núvia duia un ram de muguet a la mà, va estar temptat de seguir-los. [Hartmut Langue. Una altra forma de felicitat. (Eine andere Form des Glüks. Trad. M. Gratacòs) Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2001, Barcelona. ISBN: 8477273367. 118 p. P. 24.].

Muguet

Sota el seu influx, la imaginació evocava visions dels banquets d'Heliogàbal, i les subtils harmonies de Debussv, mesclades amb la rància fragància dels calaixos on es guarden antics vestits, gorgeres, mitges i gipons de generacions oblidades, tot unit al suau perfum del muguet i al tast del formatge de Cheddar. [W. Somerset Maugham. De la servitud humana (Of Human Bondage, trad. J. Arbonès) E. Proa, Barcelona 1986. ISBN: 8475884653. 660 p. P. 255.].

Muguet

MÚJOL

|| 1. m. Peix de l'espècie Mugil cephalus, semblant a la llissa, amb el cap pla i la boca petita (Bal.); cast. mujol, budión. Lop, mujol... que's prenguen en la mar, doc. val., a. 1324 (Archivo, i, 367). Liura de mujols de mar, ll sous, doc. mall., a. 1361 (Rotger Hist. Pollensa, I, apènd. xxix).

|| 2. adj. (f. MÚJOLA) Taciturn (mall.). Ses atlotes malhumorades y mújoles, Roq. 22. En lloch de content s'havia tornat mújol, Oliver Obres, v, 224.

    Fon.: múʒoɫ (mall.).

    Var. ort. ant.: mugol (Se ven la liura carnisera del mugol de mar vint diners, doc. a. 1365, ap. BSAL, vii, 120); mujal (La liura carnicera de mujals, de lisses, de lops, doc. a. 1370, ap. BABL, xii, 148).

    Etim.: del llatí mugĭle, mat. sign. || 1. 

Mújols

Va tirar a terra davant seu la xarxa que portava a l'altra mà, plena de mújols grossos que encara saltaven i una anguila enorme que es recargolava com una serp al voltant del mànec de l'arpó. [Valerio Massimo Manfredi. L’última legió. (L’ultima legione. Trad. N. Nueno). Ed. Rosa dels vents, Barcelona, 2003. ISBN: 8401386209. 412 p. P. 69.].

MULLINET m.

Pluja menuda (Tortosa).

A Sant-Jan de Musól malgrat el mullinet, la gent s'agita en una placa gran, davant d'una església espanyola. Desemboqui en un episodi d'El Zorro, una Califórnia més castellana que qualsevol vers de Machado.  (Joan-Daniel Bezsonoff. Les set vides d'un gat rus. Ed. L'Avenç, Barcelona, 2019. ISBN: 9788416855342. 454 p. P. 112.).

MULÓS

«Mulós», badallava, lapidari, el gambaire. « Així, te les campes sol?», indagava el vell. «I mestipé com el barbal», va riure, amb grolleria, el murri. «No t’entenc», va gemegar el senyor. «No t’entenc. » (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 63.).

MUNITORI, -ÒRIA adj. 

Propi per a la fortificació i defensa; cast. munitorio. Entra en la barcha, meses en aquella les armes munitòries e les altres coses, Hist. Troy. 39.

    Etim.: pres del llatí munitōrium, mat. sign.

Llavors es posaren en camí tot conversant, fins que a l'últim ata­laiaren un ric castell. El voltaven tot de prats, de vergers, d'aigües vives, de pesqueries i de terres de conreu. Vaixells nombrosos entra­ven al port. El castell s'alzinava damunt del mar, fort i bell, ben munit contra tot escaladís i tota mena d'enginys de guerra; i la seva torre mestra, temps era temps aixecada pels gegants, era bastida de carreus grans i ben tallats, disposats com un tauler de sinople i d'atzur. Tristany pregunta el nom d'aquest castell.  [Joseph Bédier. El romanç de Tristany i Isolda (Le roman de Tristan et Iseut, trad. C. Riba). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010. Barcelona. ISBN: 9788485704163. 114 pgs. Pg. 4.].

MUNTANYANA (MUNTANYA)

|| 1. topon. Poblet situat en el Ribagorça aragonès, a la vorera del Noguera Ribagorçana, en el partit judicial de Benavarre. 

|| 2. Llin. existent a Almassora, Alboraia, Benavites, etc.

    Etim.: forma femenina de Muntanyà.

Els cotxes tocaven la botzina a la bona de Déu com si pugessin per una carretera muntanyana.  (Joan Daniel Bezsonoff. Matar De Gaulle. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 9788497879521. 174 pàgs. Pàg. 30.).

1. MURADA f.

|| 1. Muralla (Tortosa, Mall., Men., Eiv.); cast. muralla. Tro que la murada e lo vall del front de la dita Daraçana... sien acabats, doc. a. 1378 (Capmany Mem. ii, 151). Guardava la murada y ha stat tostemps reclús en la ciutat contra lo rey, doc. a. 1524 (BSAL, viii, 74). L'amic fidel és la murada forta | qui guarda l'hort tancat, Colom Juven. 163. Peu de murada: superfície no ben vertical, que té certa inclinació i surt més de baix que de dalt (mall.).

|| 2. pl. Els afores de la població (Ulldecona, ap. Griera Atlas, carta 21).

|| 3. Nuvolada estesa prop de l'horitzó i sense arribar a la part alta del cel (Sant Pol, ap. BDC, xviii, 265).

    Fon.: muɾáða (Tortosa, Ulldecona); muɾáðə (Sant Pol, Bal.).

    Intens.:—a) Augm.: muradassa.—b) Dim.: muradeta.—c) Pejor.: muradota.

    Etim.: del llatí murāta, mat. sign. || 1.

2. MURADA f., nàut.

Amurada. Que no faça aygua per cubertes ni per murades, Consolat, c. 71.

3. MURADA topon.

a) Illot de la costa nord d'Eivissa.—b) Cala Murada: cala situada en la vorera de llevant de l'illa de Mallorca.

    Etim.: del llatí murāta, femení de murātus, ‘guarnit de murs’.

Murada

Se'l va mirar un moment amb la mandíbula tirada cap endavant, va comprovar la punta sobre la mà i, després d'amagar-se'l ràpidament a dins de la casaca, va tornar arrossegant-se fins a la murada i s'hi va quedar re penjat igual que abans. [Stevenson, Robert Louis. L’Illa del tresor. (Treasure Island, trad. J. Sellent). Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008, 1ª ed. ISBN: 9788477272595. 300 p. P. 219.].

MURFUGAR

Murfugava

Mentre la Sandrine apuntava el dinar —uns plats espessos i pi cants per reviscolar l'Albert- el capellà llegia. Havent dinat, feien migdia i l'Albert es capbussava en gorgs dimonials. Es damnava. Tant li feia. Li palpava les cuixes, les pastava, les murfugava, les mossegava. Es desencadenava. Es desembeinava l'espasa. Perneja va, saltironejava, com Bussy o d'Artagnan enmig d'espadatxins estipendiats. Quan se l'havien xalada, sortien. (Bezsonoff, Joan-Daniel. Les amnèsies de Déu. Ed. Empúries, 1ª ed. Barcelona, 2010. ISBN: 9788499301198. 206 p. P. 37.).

MURGONAR v. tr.

|| 1. Fer murgons; colgar sarments perquè produeixin ceps nous; cast. acodar. Antigament s'escrivia més sovint morgonar. Fera vinyaça | tant per malea | com per perea | dels podadós | conreadós | ... | sens morgonar | ni scanyotar, Spill 13413. Jornal de podar, deu sous, y nou sous de morgonar y cauar, Capit. Iuiça 88.

|| 2. fig. Insistir; repetir monòtonament (cant, ploralles, paraules, etc.) (Pineda).

    Fon.: muɾɣuná, əmuɾɣuná (pir-or., or., men., eiv.); muɾɣoná, amuɾɣoná (Priorat, Gandesa, Freginals); moɾɣoná, amoɾɣoná (Maestrat); moɾɣonáɾ, amoɾɣonáɾ, amuɾɣonáɾ (Val.); muɾɣoná, əmuɾɣoná (mall.).

    Etim.: derivat de murgó. 

Murgonar

Així, una setmana parlarà de la propagació de les lobeliàcies, per exemple, i la següent, de com murgonar el ficus de cautxú. Quan no escriu cap article, con testa les cartes dels lectors —rep almenys una mitjana de vint cartes per setmana, o bé rumia temes o classifica informacions sobre jardineria al vell arxivador del meu pare. Ha fet això durant nou anys, però ara, de cop, s'ha acabat. [Carol Shields. La memòria de les pedres. (Rhe Stone Diaries, trad. V. Compta). Edicions 62, 1ª ed. 1996, Barcelona. ISBN: 8429741259. 328 pàgs. Pàg. 222.].

MURICEC m. 

Rata pinyada (occ.); cast. murciélago. El muricec voleia com un foll, Sagarra Comte 35.

    Fon.: muɾisék (Senterada, Tamarit de la L.); muɾisέk (Sopeira, Balaguer, Ll., Urgell, Mequinensa); moɾisέk (Pont de S., Vilaller, Rialb, Pobla de S., Massalcoreig, Areny); muɾiʃέk (Torre de C., Pobla de S.); mulisέk (Alcarràs, Aitona, Seròs, Soses, Torres de Segre).

    Etim.: del llatí mure caecu, ‘rata cega’.

Muricec (procedència de la imatge: enllaç)

Seguit arreu de La Farga pels seus muts ajudants, Francisco Casca empren amb fermesa i decisió una enquesta oficial esmu­nyint-se silenciosament per la gran nau, entre mirades desconfia­des i mots evasius, preguntant pacientment als treballadors i aixe­cant pulcrament acta dels fets tal com u són relatats, per tal d'arribar a la veritat d'allò que havia succeït, ombra furtiva que plana corn una au nocturna pels racons foscos desplegant les ales del seu abric negre damunt les altes parets de maó a la percaça de testimonis, mentre estira les grosses orelles vibrants de muricec per copsar el so sibilant d'una confidència, si no fixa els ulls insomnes de mussol damunt els llocs dels fets per persuadir-los que aboquin proves, abans de registrar amb mà freturosa i cal·ligrafia imperial les notes de l'accident de treball del pobre Castells en els fulls pautats d'una llibreta de tapes d'hule negre: que cada quan es canviaven les voltes i la quantitat i la marca i les especificacions valides per als maons refractaris i el nom deis seus proveïdors habituals;... (Julià de Jòdar. El metall impur. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2006. ISBN: 84-8437-865-9428 pàgs. Pàg. 308.).

Aquí, on caigué un heroi, cau la columna!  /Aquí, on brillava en or l'àguila falsa, vetlla  /la nit el negre muricec! [Edgar A. Poe. Poesia completa. (Trad. T. Martínez). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona, 2016.  ISBN: 978-84-7727-574- 9246,  pàgs. Pàg. 133.].

Tan aviat com ella m'obria els ulls, que tenia més tancats que un muricec, com jo Ii corria a parar els peus, ni que fos la Carlota quan anava de dret al fang, d'aquella manera que el barri es posava amb quatre gotes i prou.(Maria Barbal, Carrer Bolívia. Edicions 62, Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-297-5656-6. 384 p. P. 115.).

MURTRA f.: 

V. murta.

MURTRÀ 

Llin. existent a Barcelona.

MURTA o MURTRA f. 

|| 1.   Planta mirtàcia de l'espècie Myrtus communis, arbust de fulles persistents, enteres, coriàcies, flors blanques, solitàries, llargament pedunculades, i baia aromàtica, negra blavosa, comestible (anomenada murtó); les branques i fullatge s'empren en enramades de festa; cast. mirto, arrayán. Alcuns pescadors qui prenen vergues de mata de murta e altres, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli, 82). Qui sembra ayls, no arranque murta, Jahuda Dits, c. 65. La cremen amb la fulla de murta fresca, Medic. part. 55. En mig de un bosch de murtra tan ordenat,Alegre Transf. 144. Les dones públiques... cascuna portava en lo cap una garlanda de flors o de murta perquè fossen conegudes, Tirant, c. 42. Evitar de dir... murtra per murta, Fenollar Regles 14. De murta y baladres vestix sos barranchs, Llorente Versos 50. Tu qui cenyires de llorer y murta | doble corona, Costa Horac. 19. Aigua de murta: aigua aromàtica perquè és mesclada amb murta. Murta florida, Murta tendra i altres expressions semblants són freqüents en cançons populars com a noms amorosos donats a les fadrines belles (Mallorca). «Cara de murta florida, | vós me deis que teniu set; | vetací un guinavet, | xapau-me el cor, atrevida» (cançó pop. Manacor). «Ramellet de murta tendra, | ja pots començar a florir; | a ta mare tenc de dir, | es vespre, si em vol per gendre» (cançó pop. Mall.). a) L'entrada de la murta: en els pobles valencians enramen de murta els carrers durant les festes, i la vesprada de llur vigília van a collir-ne a les muntanyes els fadrins amb els carros enflocats, i en tornar al poble entren tots els carros plegats precedits de la música. Una cançó molt popularitzada diu: «L'entrà de la murta és | un carro ple de flocs, | un llaurador cantant | i un atre tirant flors». 

|| 2. Cagallons de cabra o de conill (Men.). V. murtó.

Murta: topon. a) Serra de la Murta: muntanyes que són un contrafort de la serra de Corbera, en la Vall de Miralles (Ribera del Xúquer).—b) Cala Murta: platja situada en la península de Formentor (Mall.).—c) Sant Jeroni de la Murtra: antic convent de Jeronis, avui desaparegut, que estava situat prop de Barcelona.

Murtra: llin. existent a Gir., La Bisbal, Torroella de M., Sarrià, Canet de Mar, Vilassar, Granollers, Barc., Vendrell, Valls, Reus, Espluga de F., Montblanc, etc.

    Loc.

—Espolsar sa murta a qualcú: tupar-lo (Mall.).

    Refr.—a) «Tots tenim murta»: vol dir que tots tenim defectes, o que a tot arreu succeeixen les mateixes coses (Mall.).—b) «Murta, l'amor és fuita» (Mall., Men.). El tema d'aquest refrany es troba en diferents cançons populars: «Has anat a sa murtera | i murta no me n'has duita; | diuen que murta, amor fuita, | i jo la tenc vertadera» (Bunyola). «Vetaquí un brot de murta | collit de la meva mà | per veure si et tornarà | aquella amor que t'ha fuita» (Manacor).

    Fon.: múɾta (Tortosa, val.); múɾtə (bal.); múɾtɾə (or.).

    Etim.: del llatí myrta, mat. sign. || 1.

M'encantava imaginar-me'l fotent el camp de la seva companyia: potser ha-vent dinat un ranxo fastigós o abans de dinar, amb el rau-rau a la panxa, escapolint-se d'un campament aïllat en una clariana dins un bosc espès, una fageda, una roureda, una albereda al peu d'una riera, al centre de França. I ell, l'home lliure, havia anat baixant cap al sud, cap a la ginesta, cap a la murtra, cap als terres argilosos.  (Ramon Erra. Escolta, Volòdia!. Ed. La Magrana, 1ª ed. Barcelona 2010. ISBN: 9788482649757. 192 pp. Pàg. 157.).

1. MURTRER m.: 

V. murter.

2. MURTRER m. ant. 

Homicida. Si negú cridave: via fora, aturat lo murtrer, doc. segle XV (Priv. Ordin. Valls Pir. 220).

    Etim.: derivat del fràncic murþrian ‘assassinar’ (com el fr. meurtre ‘assassinat’).

1. MURTER m.: 

V. morter.

2. MURTER m. ant. 

Murtera. Lo gran pi ab lo murter, Metge Fort. 65.

3. MURTER, -ERA adj. 

Que li agrada molt menjar murta o murtons (Men.).

MURTA

f. [LC] [BOS] Arbust perennifoli de la família de les mirtàcies, de fulles ovades, lluents i aromàtiques, flors blanques i fruit en baia, el murtó, que es fa a les màquies de les terres mediterrànies d’hivern temperat (Myrtus communis).(IEC)

Harry es va deturar al costat d'un murtrer. Estaven ben sols. Es va treure alguna cosa de la butxaca i començà a jugar.(Carson McCullers. El cor és un caçador solitari. The Heart Is a Lonely Hunter, trad. R. Folch i Camarasa. Edicions 62, 1ª ed. 2007, Barcelona. ISBN: 978-84-96863-22-4. 378 pàgs. Pàg. 121.).

La noia va continuar encimbellada al capdamunt de la càrrega, immò­bil, envoltada de taules i cadires amb les potes enlaire, amb un escó de roure fent-li de respatller i engalanada per la part de davant amb testos de geranis, murtres i cactus, i també una gàbia amb un canari, segurament procedents de les finestres de la casa que acabaven de desocupar.[Thomas Hardy. Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd, trad. X. Pàmies). Ed. Viena, Barcelona, 1ª ed. 2013. ISBN: 978-84-8330-721-2. 460 pàgs. Pàg. 10.].

Murta (procedència de la imatge, ENLLAÇ)

MUSCA

La barretina, de pura nissaga mediterrània, és el cofament clàssic català, encara que no ha ciutadanejat gaire. El seu reialme natural és la pagesia i el mar. Vermella o musca, allargassada o ampla, tirada enrera, plegada, de gairell, alta com una cresta o bollada endins, segons la contrada, els costums i l'edat, la barretina és una de les expressions més accentuades del nostre tipisme. A ciutat, però, la usaven només els oficis humils, com arriers, carreters, camàlics, aiguaders, robavellers, hortolans, etc., i àdhuc a pagès no esqueia en funcions de cerimònia, en les quals s'emprava el barret de gresol o el de copa. (Francesc Curet – Lola Anglada. Botigues, Obradors i cases de menjar i beure. Visions barcelonines, II. Ed. Alta Fulla, Barcelona, 1982. ISBN: 84-85403-45-2. 344 pàgs. Pàg. 113.).

A la trencada d’aquest brillava un escampeig de cases musques, totes entregirades i fora de rengle, com si les hi haguessin tirades a grapats, i per darrera llurs teulades es veien els quadrats groguencs de les eres i les regues simètriques i fosques dels horts; després s’estenia la gran planúria, grisa d'arbredes, esfumant-se i perdent-se al lluny. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 74.).

MUSELL m. 

|| 1. Part anterior sortint de la cara de certs animals, on hi ha la boca i els forats del nas; cast. hocico. Boy passant-se la llengua a l'entorn del musell, Caseponce Man. 36. 

|| 2. Morrió o anella amb punxes que es posa al morro dels vedells i dels xais per desmamar-los (Ripollès, Garrotxa). 

|| 3. Bastó curt amb un cordell a cada extrem, que es posa a la boca dels muls i ases perquè en treballar no puguin menjar; els mestres d'escola el posaven també als nois xerraires (St. Bartomeu del Grau, ap. Griera Tr.).

Musell: llin. existent a Vic, St. Boi de Lluçanès, etc.

    Etim.: del llatí *musĕllu, derivat dim. de *musus, mat. sign. || 1. (cf. REW 5784 i Volkst. Kult. Rom. viii, 45).

Musell (procedència de la imatge: enllaç)

La sang i la carn atreuen a tothom. La mort s'ha convertien una mercaderia. La venen al mercat. Els burgesos estaran feliços, els farà pujar l’adrenalina... No s'enfonsa un imperi tots els dies ni acaba amb el musell dins el fang. I no tots els dies un mariscal d'un imperi se suïcida... Es penja al Kremlin servint-se d'un radiador. [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 148.].

Tan bon punt es va donar una mica de llibertat, va sorgir per tot arreu el musell assedegat de la burgesia. Per a Akhroméiev, asceta i home desinteressat, allò va ser tot un xoc. [Aleksiévitx, Svetlana. Temps de segona mà. La fi de l'home roig (Time: Segond and. Trad. M. Rebón). Ed. Raig Verd, 1ª ed. Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-943854-6-9. 542 pàgs. Pàg. 161.].

En Du Guesclin anava i venia al seu voItant. Trotava el musell cap endavant, arran de terra, omplint-se d'olors. nas enganxat al rastre d'altres quadrúpedes que havien allà abans que ell.  [Katherine Pancol. El vals lent de les tortugues (Le valse lente des tortues, trad. O. Sánchez i Vaqué). Ed. Empúries, 3ª ed. Barcelona, 2012. ISBN: 978-84-9930-392-5. 620 pàgs. Pàg. 392.].

Cal que hi afegim la set d'una lleona amb el musell ensangonat després de la destrossa d'uns quants bous, un natural espant de dona, una fugida al recer d'una cova, un tènue vel caigut i tacat per la boca, regalimosa de deixalles, de la fera: uns indicis enganyadors. (Salvador Espriu. Les roques i el mar, el blau. Edicions 62, 1ª ed. Barcelona, 1984. ISBN: 8429721118. 192 pp. Pàg. 108.).

En Parallamps era un cavall irlandès de caça, enorme­ment alt; un animal castrat que mai no s'havia acabat de re­signar al celibat. Va mirar la tieta Mame amb les pupilles enceses en sang i va fer picar les peülles contra el terra amb unes guitzes salvatges. La Sally Cato va acaronar-li el musell.  [Patrick Denns. La tieta Mame (Auntie Mame, trad. F. Parcerisas). Ed. Quaderns Crema, 1ª ed. 2010, Barcelona. ISBN: 9788477274865. 382 pgs. Pg. 116.].

Tocar el musell humit del gos de la veïna.(Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Ed. Proa, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-7588-473-8. 328 pàgs. Pàg. 99.).

Amb la prudència que el caracteritzava, va abandonar la cambra principal de la seva teixonera i, després de recórrer un entramat espès de galeries excavades a les entranyes de la terra, va aparèixer el seu musell punxegut. (Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. Pàg. 205.).

...ara amb tres potes, ves, ara amb dos caps, quatre cucs en el bec, . per a mi, dos..., amb una Hallada saturnina preparada per fer saltar d'un patac de l'ala la botifarreta de no res de nas del primer musell que s'apropés a la sagrera del ponedor sense la reverència d'una esgarrifança, com a mínim, d'un permís, d'un respecte per a la mare, la loca, abans, per a mi, per a mi, la mala bestia, amb aquella saturnina escatainada? (Josep Ll. Badal. El duel. Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona, 2003. ISBN: 84-8437-476-9. 294 Pàgs. Pàg. 115.).

Musell

Estaven molt unides a l'ermot purpuri que s'estenia al voltant de la casa, a la fondalada a què feia cap al camí de ferradura, ple de còdols, que baixava des de la reixa i que primer serpentejava enmig de falgueres i després entremig de petites pastures, les més feréstegues que mai hagin vorejat un bruguerar i que alimentaven un ramat de les grises ovelles de l'ermot i els seus xaiets de musell llanut. No els agradava separar-se d'aquest escenari, al qual les lligava un afecte molt íntim i profund. Jo el comprenia prou bé, aquest sentiment, i en compartia la força i la sinceritat. Sentia la fascinació d'aquell in dret. [Chalotte Brontë. Jane Eyre (Jane Eyre, trad. M. D. Ventós). Ed. Proa, 1ª ed. Barcelona 1992. ISBN: 847739315X. 494 p. P. 381.].

Musell 

Triàvem el color de les carenes i dels camps, i la brillantor dels rius i dels ulls que miren enlaire. Quan ens van llambregar, les bèsties salvatgines es van arraulir caus endintre i van arronsar el coll i van aixecar el musell, per sentir l'olor de terra molla que s'apropa va. Els vam tapar a tots com una manta. (Irene Solà. Canto jo i la muntanya balla. Ed. Anagrama, Barcelona 2019, 2ª ed. ISBN: 9788433915689. 192 p. P. 15.).

musell de gos (procedència de la imatge: ENLLAÇ)

MUSTIGAR v. tr. 

Marcir; privar de la frescor, de la ufana; cast. marchitar, mustiar. Lo sol que bada la flor | després també la mustiga, Collell Flor. 60. Aqueixa flor vermella... que al vent que la mustiga li dóna sa flayror, Llorente Versos 109. a) fig. I els nervis i la sang i les potències | va mustigar en mi, Alcover Poem. Bíbl. 96.

    Fon.: mustiɣá (or., occ.); mustiɣáɾ (val.).

    Var. form.: mustiar.

    Sinòn.: emmusteir, marcir, esmusteir.

    Etim.: derivat de musti. La forma originària és mustiar; la -g- s'ha inserit per evitar l'hiatus o per influència de mots com castigar.

mustigar-se (procedència de la imatge: enllaç)

Inconscientment, insensiblement, apagadament, tal com havia anat descabedllant-se des de les entranyes de la seva mare, tal com havia passat per la infantesa, per la juventut, per la virilitat, anava ara mustigant-se, enmig de ses amigues i companyes, les fresques cols de l'hort, aquella altra estrafeta col humana. (Víctor Català. Drames rurals - Caires vius. Edicions 62, 1ª ed. 1982, Barcelona. ISBN: 84-297-1880-X. 348 pàgs. Pàg. 278).

MUSSITAR v. tr. 

Dir en veu molt baixa; cast. musitar. Els llavis de Marta... musitaren: «L'àngel del Senyor...», Adlert Salze 24.

    Etim.: pres del llatí mussitare, mat. sign.

Una hora més tard, mig poble era a la carretera. Feia un vent sostingut, càlid com un desert, i els rostres eren foscos i mussitants. Els hómens portaven prismàtics i anaven comen­tant l'evolució de la foguerada.(Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Ed. RBA, 9ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8264-966-5. 366 pàgs. Pàg. 73.).

Era un senyor que portava un frac verd fosc amb escut als botons, la cara ben afaitada i unes patilles fosques que semblaven emmarcar-li el rostre. 

L'expressió dels seus ulls era tranquilla i conscient, per bé que complexa; la cara mústega, el somriure pensarós.[Ivan A. Gontxarov. Oblómov 

(Oblómov, trad. Josep M. Güell). Ed. Proa, Barcelona, 1986. ISBN: 84-7588-125-4. 464 pàgs. Pàg. 25.].