I - Un món en procés de canvi

Prefaci

Els governs elegits es cuiden sobretot d’afavorir els interessos econòmics de les grans empreses i dels més rics.

La legislació afavoreix els interessos del capital financer i dels grans empresaris tot i que es manté discretament en l’ombra. Aquest és un procés que afavoreix l’enriquiment d’un petit grup a costa de la majoria i que engendra una societat cada vegada més desigual.

Cap al 1814, els governs europeus van iniciar la tasca de restaurar el vell ordre social.

Des del 1848, va quedar establer un sistema que aconseguia controlar els resultats electorals amb sufragi universal. Una altra proposta de democràcia igualitària basada en el consells i els sindicats, no en el domini dels propietaris, va ser negligida per l’erudició acadèmica. Entre 1945 i 1989 va semblar possible que aquest sistema igualitari acabés consolidant-se, però el capitalisme en va sortir vencedor.

La formació d’un mercat mundial

Els espanyols obtenien la plata d’Amèrica amb una força de treball sotmesa.

A l’Orient, els portuguesos van ser els primers que es van instal·lar a l’Índic. Van establir una aliança amb Anglaterra després d’aconseguir la independència el 1640, per tal d’assegurar-se una protecció contra Espanya.

Els holandesos, a mitjans del segle XVII ja tenien la flota més gran del món. El 1602 van fundar la VOC (Verenigde Oostindische Compagnie), i eren partidaris de garantir la continuïtat del comerç amb l’ús de la força. Van aconseguir desplaçar als portuguesos de moltes de les seves bases. Al 1652 van fundar la colònia del Cap, al sud del continent africà.

Els anglesos van fundar la EIC (East India Company) al 1600. Eren societats anònimes que treballaven per al benefici dels seus accionistes. Van constituir una marina armada estatal destinada a protegir les naus de comerç.

Una guerra per repartir-se el món

La guerra dels Set Anys (1756-1763), que Churchill va qualificar com la primera guerra mundial i que va causar al voltant d’un milió de morts enfrontava a Europa un bàndol que integrava la Gran Bretanya, Prússia, Portugal i alguns petits estats alemanys contra França, Àustria, Rússia, Espanya i Suècia.

La victòria va ser pel bàndol de Prússia.

En el terreny colonial, Gran Bretanya va aconseguir guanys considerables sobre França (que va perdre els seus territoris al Canadà) i èxits espectaculars contra Espanya.

A l’Índia, francesos i britànics pugnaven a la zona del sud-est, Bombai, Madràs, Calcuta i Bengala.

Cap el 1750 els artesans de Bengala produïen teixit de qualitat superior a preus amb els quals no podien competir els europeus. Les indianes es venien a Europa a menys de la meitat de preu. Al 1857 es va produir la revolta dels sipais. Les conseqüències per als teixidors de Bengala, obligats a proporcionar els teixits a preus cada vegada més baixos, i amb l’entrada al mercat britànic dificultada per un aranzel del 78 per cent del seu valor, van ser desastroses, fins al punt de veure arruïnada una activitat que passaria a realitzar-se a Anglaterra i que va provocar 10 milions de morts de fam a Bengala durant els anys setanta del segle XIX.

La VOC holandesa va començar llavors la seva decadència, completada al 1783, alhora que s’iniciava també el retrocés de la companyia francesa i s’imposava la superioritat naval de Gran Bretanya, que es va orientar cap a la Xina i cap el comerç del te. El 1813 va perdre el seu monopoli sobre l’Índia.

L’hora dels comerciants

A mitjans del segle XVIII, les importacions d’Orient van disminuir (es mantenien solament les de teixits i les de te) i van cedir el primer lloc a altres productes procedents d’Amèrica, com el sucre i el cafè.

El cafè, originari d’Aràbia, la ciutat de Moka, al Iemen, va ser un dels primers grans mercats. El seu consum es va difondre a Anglaterra des de la segona meitat del segle XVII. Va arribar a Amèrica al XIII i es va aclimatar al Brasil.

El te només es produïa a la Xina, i els xinesos van evitar que les plantes es traguessin del país. Els occidentals no van aconseguir de cultivar-lo en altres territoris fins a començament del segle XIX i van trigar mig segle més a poder competir comercialment amb el te xinès. El te va arribar a Europa a mitjans del segle XVII, va tenir una demanda creixent i es va difondre al segle XVIII.

Anteriorment, el comerç amb la Xina havia estat dedicat fonamentalment a la porcellana, però amb la competència europea, la demanda va baixar i el tràfic es va dedicar especialment a la seda i al te.

El cafè i el te es prenien endolcits amb sucre, i es va crear una considerable demanda. La seva producció coincideix amb l’auge de l’exportació d’esclaus africans per l’Atlàntic. Les colònies antillanes de França, Anglaterra i Holanda van passar de produir 30.000 tones de sucre el 1680 a 140.000 el 1750.

La canya de sucre, originària de Nova Guinea, va arribar a la Mediterrània al segle XV.

El sucre representava un 25 per cent del valor del tràfic global, seguit en importància pels teixits orientals, el cafè, el tabac i el cotó. El Carib es va convertir en una immensa plantació que permetia obtenir a baix preu, amb el treball forçat dels esclaus, els productes colonials o ultramarins.

França:

Una flota de 750 grans embarcacions, amb 80.000 mariners, assegurava el tràfic entre els ports de Saint-Dominique i els de França. El 1789 hi havia en aquell territori colonial 40.000 cavalls, 50.000 mules, 250.000 bous i 500.000 esclaus, per una població lliure de 30.000 colons.

La revolta dels esclaus de Saint-Dominique el 1791 va acabar amb l’extermini dels colons francesos i la fundació d’Haití, la segona nació lliure d’Amèrica.

La indústria tèxtil cotonera britànica no hauria prosperat com ho va fer si hagués hagut de dependre del seu mercat interior. Va ser precisament l’exportació la que va fer possible un creixement enorme, que entre el 1780 i el 1800 va multiplicar més de setze vegades el valor de les vendes de teixits de cotó a l’exterior.

Un creixement intern generat des de baix

La primera revolució agrícola del temps moderns va tenir com a base la supressió del guaret mitjançant la introducció de rotacions (cereals, llegums, pastura). Es van augmentar els caps de bestiar, la qual cosa permetia disposar d’una quantitat més gran d’adob orgànic i més força de treball.

A Anglaterra, a mitjans del segle XVIII, hi havia un bon nombre de camperols autònoms que tenien garantida la supervivència gràcies als avantatges que els hi proporcionaven les terres i els drets comuns, que anaven des del dret d’espigolar, és a dir, collir els fruits que han quedat al camp després de la collita, fins a l’ús de boscos i pastures.

24

A França, les noves formes del capitalisme agrari que impulsaven tant l’aristocràcia com la burgesia, van reemplaçar l’estabilitat que oferia als camperols el sistema tradicional de contractes de mitgeria de llarga durada. La mitgeria és un contracte (normalment agrícola) d'associació en el qual el propietari d'un terreny rural (anomenat concedent) i un agricultor que la treballa (mitger), es divideixen, generalment en parts iguals, el producte i les utilitats d'una finca agrícola. La direcció de la hisenda correspon al concedent. La substitució d’aquests contractes per altres de curta durada i fixats en diner, exposava als camperols a perdre la terra i convertir-se en jornalers. Durant els anys anteriors a la revolució, les malalties del bestiar i la crisi econòmica van acabar d’enforsar-los i van contribuir a la seva mobilització.

Revolució “industriosa”

Avenços de la tecnologia abans de la revolució industrial, com el molí d’aigua, la roda hidràulica als batans o molins drapers, el teler horitzontal, la filosa, la farga catalana o el complex anomenat new draperies.

El gremi no ha estat un obstacle per a la industrialització, com sovint es diu, sinó que ha servit per representar socialment els interessos dels productors i ha donat origen a agrupacions professionals i patronals.

La Primera Revolució Industrial

Gran Bretanya: La llançadora al 1733 i la spinning-jenny al 1764. Armes de foc.

França, a començaments del segle XVIII es funda la Société des Arts dedicada a “preservar i millorar el coneixement operatiu, les arts mecàniques i les manufactures”, contraposada en certa manera a l’Académie des Sciences. El projecte de la primera implicava que fossin els artistes i no els savants els que decidissin sobre el paper social de les arts a partir del coneixement que els donava la pràctica.

Agulla de cosir. Adam Smith (1723-1790), divisió del treball i especialització.

Les observacions de la història antropomètrica, que ens permeten establir relacions entre l’estatura i el nivell de vida, mostren evolucions negatives entre el 1500 i el 1800, tant per Anglaterra, com per Holanda i per als Estats Units, una evidència que coincideix amb les estimacions, igualment negatives, que es fan en l’actualitat de l’evolució dels salaris.

De començaments del segle XVI a finals del XVIII hi va haver “una relació inversa entre desenvolupament i nivell de vida” (Van Zanden), cosa que obliga a pensar que “amples sectors de la població d’Europa no van treure gaire profit del progrés econòmic” que s’estava realitzant.

A principis del segle XIX, es va iniciar un creixement de la població basat en la reducció de la mortalitat infantil i la prolongació de la vida degut a una combinació del proveïment de calories pel comerç internacional i els fruits del creixement interior que afavoriria primerament a les capes més benestants i que s’acabaria estenent a tota la població: un progrés de la societat que, pel que fa al desenvolupament intern, semblava apuntar cap a una societat amb un projecte col·lectiu igualitari basada en l’hegemonia dels consells camperols i de les societats d’ofici.

Però el capitalisme, ajudat per l’estat, es va apressar a atribuir-se el protagonisme d’aquest progrés a la vegada que falsejava la història del que havia succeït, inventant el mite d’una revolució industrial que hauria sorgit de l’impuls combinat de la màquina i de l’emprenedor.