< Els visigots s.IV
Els visigots expulsats de Dàcia pels huns [375-395]
Teodosi, emperador romà (347-395)
Quan en el 375, els huns van expulsar de Dàcia als visigots, aquests van demanar a Valente, emperador de Constantinopla, que els permetés entrar dins les fronteres de l'Imperi com a refugiats polítics. Valente va donar asil a uns 80.000 visigots a condició de que donessin totes les armes i a que accedissin a deixar als seus fills en mans d'educadors romans amb l'objectiu d'eliminar la consciència germànica de les generacions futures.
Evidentment, els visigots no tenien gaire temps per perdre en les negociacions, doncs rera seu els perseguien els huns que els acabaven d'envair. Si l'Imperi no els deixava passar a les bones, ho hauria de fer a les dolentes. Els visigots aparentaren acceptar les condicions perquè els deixessin passar la frontera, però un cop a dins es van revelar.
Sota les ordres de Fritigerni van organitzar un exèrcit guerriller i saquejaren algunes ciutats romanes.
Valente s'enfrontà amb Fritigerni a Adrianòpolis, a 70 qms. de Constantinopla. Els visigots havien adoptat la tècnica dels estreps dels huns i van derrotar totalment als romans. L'emperador Valente va morir en la lluita. La batalla d'Adrianòpolis significà un canvi profund en les tècniques militars que es farien servir en el futur. En aquesta guerra quedà patent la superioritat de la cavalleria, equipada amb estreps, enfront de la infanteria. Fins aquell moment, l’infantaria havia portat des de sempre el pes de la guerra i les tàctiques militars estaven pensades d'acord amb la maniobrabilitat dels homes a peu; els cavalls només s'utilitzaven com a tracció de carros o com a transport de materials. Però a partir de la batalla d'Adrianòpolis, l'estratègia militar es va concebre a partir de la capacitat de maniobra de la cavalleria, reservant la infanteria només per les ocasions en que no es podien utilitzar els cavalls. L'hegemonia de la cavalleria en el terreny militar s'ha mantingut fins la invenció dels motors de combustió en el segle XX.
La batalla d'Adrianòpolis també va significar un important debilitament dels exèrcits imperials, doncs a partir d'aquell moment ja no tornarien mai més a vèncer als visigots. Teodosi (347-395), el nou emperador, els hi assignà un territori al sud del Danubi perquè hi visquessin lliurement, i s'hi van establir a l'any 380 manats per Alaric. Protegits de les incursions dels huns, els visigots van viure en pau amb l'Imperi fins l'any 395. Va ser durant aquests anys de tranquil·litat que es van convertir al cristianisme arrià.