El deute públic

< La fallida de l'Imperi espanyol (1700 - 1824)

El deute públic

Després de la crisi de 1789 i el parèntesi de l’imperi napoleònic, França va restaurar la monarquia amb Lluís XVIII, però el nou govern, que havia aprés la lliçó, va conservar estructures parlamentàries i va entendre que ser solvent era rentable.

Espanya, però, a finals del segle XVIII va deixar d’atendre els seus compromisos. Deixar de pagar significa que s’acumulen comissions i interessos a la massa del deute públic, que es va multiplicar per quatre de 1750 a 1800.

De 1788 a 1820, en trenta-dos anys, el deute públic es va multiplicar per set arribant a 14.000 milions de rals. Per pagar un 3 per cent d’aquest deute i amortitzar només un 1 per cent, es necessitaven 560 milions de rals, mentre que els ingressos totals voltaven els 700 milions.

A Espanya, els que posseïen vals reials es van trobar impossibilitats de vendre sense grans pèrdues uns títols que, al no percebre interessos ni tenir esperances raonables d’amortització, van veure caure verticalment la seva cotització.

De 1870 a 1880, a la Borsa de Barcelona, el deute consolidat espanyol es pagava al voltant del 11 per cent, la qual cosa vol dir que tot i que l’interès fos del 3 per cent, si es comprava per l’11 per cent del seu valor nominal, l’interès real que s’obtenia era del 27 per cent.

Exemple:

Títol de deute per valor de 100 rals.

Interès del 3 per cent = 3 rals.

Compra d’un títol de valor nominal de 100 rals per l’11 per cent = 11 rals.

Interessos del 3 per cent dels 100 rals inicials que signifiquen un 27 per cent dels 11 rals amb el que finalment s’ha comprat el títol.

...

La persona o entitat que inicialment va adquirir el títol perd 89 rals (100 – 11).

L’Estat guanya 97 rals (100 – 3 dels interessos)

La personao entitat que compra per 11 rals en guanya 3 més (27 per cent)

Vist això, qui voldria comprar en la borsa accions de les industries que, com a molt, donaven dividends anuals del 3 o del 4 per cent, si amb el paper de l’estat es podia obtenir més d’un 20 per cent?

En les monarquies absolutes els grans guanys que podien fer-se amb aquests afers van acabar per sostreure els capitals al comerç i a la indústria per fer-los fructificar en els negocis públics, en els préstecs i els arrendaments.

II. El segon imperi i les “Reformes borbòniques” >