L’austracisme a Catalunya va començar a cobrar forma i a tenir capacitat de mobilització a partir de 1702. Els partidaris de l’arxiduc van subscriure en 1705 el Pacte de Gènova amb Anglaterra.
Els autracistes catalans van ser fonamentalment una elit urbana composada per comerciants, botiguers i fabricants, una burgesia dels negocis. També es va afegir a la causa de l’arxiduc el clergat, tot i que la jerarquia eclesiàstica va ser adepta dels borbons. A partir de la influència del baix clergat, nombrosos pagesos i representants del poble menut van ser convençuts d’alinear-se a l’austracisme.
La petita noblesa muntanyenca, que tingué la ciutat de Vic com a centre, va ser fervorosament partidària de l’arxiduc i vigatà va ser sinònim de austracista.
Els vigatans havien aconseguit el control de les comunicacions entre la zona pirenaica i la ciutat de Barcelona. Des de Vic es distribuïen armes, avituallaments i diners proporcionats pels agents de Darmstadt.
En València, el suport a l’austracisme estava representat per comerciants, artesans, menestrals, membres de les professions liberals, un petit sector de la mitjana i petita noblesa, clergues, però sobretot la pagesia.
En 1693 va esclatar la Segona Germania.
El clergat valencià va tenir un paper fonamental en el triomf de l’austracisme. Caputxins i franciscans van ser ordes majoritàriament proclius a l’arxiduc, al revés que els jesuïtes.
A finals de 1701 i començaments de 1702, el virrei de València, el marquès de Villagarcía, es va veure obligat a informar al Consell d’Aragó d’acusacions d’infidelitat en vers institucions i persones contra la nova dinastia. Les acusacions, denúncies, encarceraments i deportacions contra propagandistes de l’austracisme es van succeir durant els anys 1702 i 1703.
La presència de l’esquadra aliada davant les costes valencianes, en setembre de 1703, va animar als insurgents. Una nova flota aliada, amb el mateix aspirant a bord, formada per més de cent cinquanta bucs de guerra anglesos i holandesos, amb vint-i-quatre mil homes, va fer la seva presencia al mar valencià a l’agost de 1705, i van protagonitzar un desembarcament.
Es van revoltar les poblacions de Dènia, La Marina, Vinaròs, Barcelona, Mataró, Sitges, Xàtiva, Tortosa, el Maestrat, Oliva, Gandia, Tavernes, Alzira, Sueca i València.
Els emissaris austracistes prometien l’abolició del règim senyorial, l’exempció del pagament de censos, la supressió de la partició de fruits amb els senyors. Aquestes promeses van tenir un gran impacte en la pagesia i els grups populars valencians. La persecució contra els filipistes es va iniciar immediatament. Els francesos van ser en general detinguts i enviats a Barcelona.
En el cas valencià, és imprescindible remarcar la necessària distinció entre maulet i austracista. Els maulets eren els austracistes populars i pagesos, mobilitzats pels plantejaments radicals contraris al règim senyorial, que molts austracistes, i entre ells el mateix arxiduc, no només no compartien, sinó que refusaven totalment.
Però el govern austracista es va acabar desemmascarant: les exempcions atorgades en els primers moments van ser revocades i els vassalls van ser obligats a satisfer als seus senyors les rendes acostumades. Es va produir la decepció popular, un descontentament social entre la pagesia.
Morella, Sagunt, Peníscola, Puçol i Nules, al nord, i Xixona, Monòver, Biar i Banyeres, al sud, es van mantenir fidels al Borbó.