Durant tot el segle XIX la força dels treballadors agrupats en sindicats havia anat creixent a Europa. En els darrers anys del segle van apareixer, a més, els partits polítics socialdemòcrates que els representarien en els parlaments en una nova fase que, després de l’experiència frustrada de la Comuna de París de 1871, havien renunciat a la revolució depositant les seves esperances de millora en la possibilitat d’assolir noves cotes de poder mitjançant el vot, gràcies a l’apertura gradual dels sistemes de democràcia parlamentària.
Així, el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el Labour Party britànic, la Section Française de l’Internationale Ouvrièire (SFIO), el Partit Socialista Italià o el Partit Socialista Obrer Espanyol, entre d’altres, agrupats des de 1889 en la Segona Internacional, van optar per una política reformista. Al marge quedaven els anarquistes, que seguirien tenint un pes considerable en els sindicats i una participació activa en els moviments de protesta, amb la revolució com a objectiu únic i directe, practicant en ocasions el terrorisme.
Això succeïa al mateix temps que els governs conservadors europeus practicaven “el reformisme de la por”, adoptant mesures favorables a la classe obrera amb la finalitat d’impedir que el descontentament l’empenyés a la revolució. “La revolució sempre es pot evitar amb les reformes oportunes”. El 1870 l’ultraconservador, Von Bismarck, va introduir a Alemanya un sistema públic de jubilació adduint que “un home que té dret a una pensió és molt més manejable que un que no en té”. https://sites.google.com/site/lluisolariaeconomia/els-salaris-de-la-ira/11-liberalisme-0-socialdemocr%C3%A0cia-1
En el congrés de la Internacional Socialista de 1912, en un clima pre-belic, es va dir que, si finalment esclatava la guerra, s'utilitzaria “la crisi econòmica i política creada per la guerra per aixecar el poble i accelerar la caiguda del govern de la classe capitalista”. Però a l’agost de 1914, tan els socialistes francesos com els alemanys van aprovar entusiàsticament la declaració de guerra comprometent-se a no criticar al govern mentre durés la contesa i es van esforçar en descoratjar les vagues.
Però la revolució russa de 1917 va seguir una trajectòria molt diferent. Es van crear els “soviets” (consells).