Les lluites col·lectives de les societats humanes han estat motivades principalment per l’esperança d’accedir a dos objectius estretament associats: la llibertat i la igualtat. És a dir, a la capacitat de viure sense entrebancs que obstaculitzin el nostre ple desenvolupament, i al dret a participar equitativament dels bens naturals i dels fruits del nostre treball.
Els defensors de l’ordre establert han sostingut sempre, i segueixen fent-t’ho avui en dia, que la sujecció i la desigualtat són necessàries per assegurar la prosperitat col·lectiva o, fins i tot, que formen part del projecte diví.
L’amenaça de la subversió de l’ordre establert que implicava el model revolucionari bolxevic va determinar l’evolució política dels governs europeus, entestats en combatre’l.
Els avenços socials de l’estat del benestar entre els anys 1945 i 1975 van complir la funció de servir com antídot contra la penetració de les idees del comunisme.
A partir dels anys setanta del segle passat, a mesura que s’enfonsava el poder soviètic i que el comunisme deixava de ser una amenaça interna per les societats “occidentals”, aquesta trajectòria socialitzadora va canviar per donar pas a la reconquesta del poder per les classes dominants i a una fase de retrocés social, que va culminar després de la crisi final del “sistema socialista” en 1989, saludada pels intel·lectuals al servei del sistema amb auguris de que el triomf de la democràcia liberal i de la economia de mercat significarien l’inici d’una nova era de progrés i igualtat.
No ha estat així. Ens trobem ara amb un panorama d’estancament econòmic, desigualtat creixent i empobriment general.
La revolució de 1917, amb les seves conquestes, errors i fracàs final, segueix essent un fantasma que atemoreix encara les nits dels poderosos.