< La República Romana (753 aC - 200 aC)
Les Guerres Púniques representaren la lluita pel control de la Mediterrània occidental de les dues grans potències del segle III aC: Cartago i Roma.
Grècia, afeblida, havia anat perdent terreny i s'havia concentrat a les colònies d'Emporion i Rode, al nord de l'actual Catalunya, encara que seguia mantenint la seva influència comercial a Massalia, al sud de França.
Cartago estava dominant la Mediterrània occidental des de la seva victòria a la batalla d'Alalia contra els grecs, però tingué que defensar les seves possessions de la jove i ambiciosa Roma, que no semblava tenir cap intenció de parar de créixer.
La Primera Guerra Púnica començà a l'any 264 aC i acabà al 241 aC amb la batalla de les illes Egades en la que els romans expulsaren definitivament als cartaginesos de Sicília.
No va haver hi un guanyador clar d'aquesta guerra. Encara que Cartago quedés més debilitada que Roma es va refer ràpidament i en pocs anys expandí el seu poder a la península ibèrica fins a arribar al riu Ebre.
S'apoderà de les colònies gregues de Zacintos (Sagunt) i Akralenke (a prop d'Alacant), així com de les ciutats celtiberes de Castulo (prov. de Jaén), Segobriga (prov. de Conca) i Deobriga, a la riba del riu Ebre, a la frontera de les actuals províncies d'Àvila i Burgos; aquesta era la població més septentrional de la colonització cartaginesa a la península ibèrica.
La influencia cartaginesa a la mediterrània nord peninsular, l'actual Catalunya, fou breu i tingué poca transcendència de tipus cultural. Aquesta zona es seguí mantenint sota l’influencia grega.
L'ofensiva romana al nord d'Itàlia contra els gals a l'any 222 aC havia representat per Roma l'absolut i definitiu domini de la península italiana. Després de la Primera Guerra Púnica, Roma s'expansionà per la Mediterrània que acabava de quedar lliure del control marítim cartaginès. L'any 259 aC, els romans encapçalats per Luci Corneli Escipió conqueriren les illes de Còrsega i Sardenya. Aquestes illes estaven habitades pels sards i tan sols havien estat mig colonitzades pels grecs.
Luci Corneli Escipió era membre de la família romana de la gens Cernelia, sorgida en el segle IV aC i distingida en la milícia i la cultura. Luci fou escollit cònsol a Roma.
L'any 219 aC, els romans van fer les seves primeres incursions en el continent europeu i conqueriren als il.liris la costa oriental del mar Adriàtic, anomenant-la Província de Dalmàcia.
La ciutat de Zacintos (Sagunt) fundada pels grecs i, des de l'any 221 aC en poder de Cartago, es va revelar. El general cartaginès Anníbal va reconquerir la ciutat en el 218 aC A l'any següent (219) Sagunt va demanar ajuda a Roma que envià els seus exèrcits manats pels germans Gneu i Publi Corneli Escipió, fills de Luci Corneli Escipió. Lluitaren contra els cartaginesos d'Àsdrubal (~245-207 aC), fill d'Amílcar Barca (?-228 aC) i germà d'Anníbal, conquerint la ciutat per Roma (212 aC) però morint en la lluita a l'any següent. La Segona Guerra Púnica tingué el seu origen en aquest conflicte.
Anníbal realitzà una de les més arriscades i inversemblants maniobres militars que mai s'han fet a la història: va fer l'únic que els romans no podien imaginar-se, atacar la mateixa Roma per terra i pel nord. Després de creuar la península ibèrica i de travessar els Alps, Anníbal arribà a les portes de Roma però no tenia prou efectius per realitzar el saqueig que tan havia esperat. Va demanar reforços al seu germà Àsdrubal, però els romans els interceptaren produint-se la batalla del Metaure (207 aC) que representà una total derrota púnica i on morí Àsdrubal.
El jove general romà Publi Corneli Escipió, anomenat l'Africà, fill de Publi Corneli Escipió, copià la idea d'Anníbal: si aquest havia gosat atacar Roma, ell atacaria Cartago. Escipió aprofità que els exèrcits cartaginesos estaven a Itàlia per atacar amb la seva flota la capital enemiga obligant a les tropes púniques a abandonar la lluita a prop de Roma per tornar ràpidament al nord d'Àfrica a defensar la seva nació. Però els vaixells romans sabien la ruta que seguirien els cartaginesos i els estaven esperant. Anníbal i el poble de Cartago fou definitivament derrotat. Escipió no intentà destruir la capital, però la sotmeté a tribut i reduí el poder cartaginès únicament a la ciutat.
La Segona Guerra Púnica acabà a l'any 201 aC, amb un balanç desastrós per Cartago, doncs va veure reduïdes les seves possessions a tan sols la zona al voltant de la seva capital.
Cartago va perdre totes les seves possessions a la península ibèrica, que van passar a mans de Roma.
L'any 146 aC, Cartago quedà en poder de Roma amb el nom de Província d'Àfrica.