La primera creuada

En 1054, en els darrers anys del regnat d’Enric I de França, el pare de Felip I, es va produir el cisma, o ruptura, final entre les dues meitats del món cristià.

L’Imperi Bizantí s’enfrontava amb el turcs seljúcides. En 1071, en la batalla de Manazkert, l’exèrcit turc va obtenir una aclaparadora victòria. Quan els turcs seljúcides es van apoderar de Jerusalem, van limitar radicalment les peregrinacions cristianes a la terra on va néixer Jesús.

Imperi Seljúcida

Simultàniament, exèrcits occidentals provinents d’Itàlia conduits per aventurers normands del nord de França, van envair els dominis bizantins de l’oest.

Aleix Comné es va apoderar del tro bizantí i va començar a governar com Aleix I en 1081. Va reclutar mercenaris de l’oest i els va dirigir contra l’enemic comú musulmà.

Mentrestant, a Occident, el papa Urbà II s’havia vist obligat a fugir de Roma perquè el seu lloc va ser ocupat per un antipapa que era recolzat per l’emperador alemany Enric IV. En el concili de Piacenza, Urbà II, seguint la iniciativa d’Aleix Comné, va fer una crida als cristians perquè anessin a lluitar a Terra Santa. D’aquesta manera, pensava, podria recuperar la supremacia papal a occident, i enviaria lluny als bel·licosos barons, reconduint-los a lluitar fora de les seves terres.

Urbà II va convocar un nou concili a Clermont en 1095. Molts cavallers es van comprometre a marxar a l’Est. La guerra es lliuraria en homenatge de la Creu, i aquest seria l’emblema dels seus guerrers. El moviment es va anomenar “Creuada” i durant dos-cents anys es va mantenir un flux permanent de cristians que anaven a lluitar contra els musulmans.

La Primera Creuada no va ser un moviment de monarques. Urbà II volia mantenir-la sota la seva conducció i va ser als nobles menors i al poble a qui va apel·lar, no a qui podia disputar-li el lideratge.

El 15 de juliol de 1099, els creuats van prendre Jerusalem.

El sentiment d’identitat francès