El majordom

<Els francs s.VII

[613-714]

Tant en la literatura com en el teatre o el cinema actuals, quan es representen afers medievals, és freqüent trobar la imatge del rei acompanyat d'un servidor, generalment caracteritzat com petit i mesquí, que és el seu conseller i que gairebé sempre procura enganyar lo; en realitat, aquest personatge el que espera es trobar l'oportunitat per desfer-se del rei per ser coronat en el seu lloc...

La paraula majordom prové del llatí major domus que significa el gran de palau, fent referència no tan sols als afers domèstics, que és el significat que se li dona actualment, sinó també als altres afers de palau: administració, cerimònia, correspondència, tresor, recepcions, etc.

Per les mans del majordom passaven totes les decisions: les lleis, les guerres, els finançaments i, fins i tot, les conspiracions.

Antigament i abans de la decadència dels valors romans, la persona que ostentava aquest càrrec era considerada com el secretari del rei i, aquest, dirigia i supervisava directament totes les seves accions. Però les constants guerres i les dificultats de comunicació, van fer que el rei no pogués fer-se càrrec dels problemes administratius i relegués responsabilitats al majordom convertint lo en el seu primer ministre i en l'autèntic governador del país.

La figura del majordom va agafar cada vegada més importància i els governadors acabaren obeint lo de la mateixa manera que al rei, quedant aquest relegat en un segon terme i tan sols considerat com un símbol de la sobirania del país.

Durant el regnat de Clotari II, va aparèixer el primer majordom important: Pipí I de Landen (Landen estava situada a 80 qms. de Metz, capital d'Austràsia). Pipí va seguir administrant el país després de la prematura mort de Clotari l'any 638. Seguint la costum franca, es va dividir el regne entre els seus fills, Sigibert III rei d'Austràsia i Clodoveu II rei de Nèustria, però aquests eren massa joves per governar i Pipí va ser escollit regent, amb el que va augmentar el seu poder.

Pipí va morir l'any 640, i com si es tractés d'un rei va fer el seu càrrec hereditari, de manera que el nou majordom i regent del Imperi Franc va ser el seu fill Grimoald I.

Grimoald no va trigar en preguntar-se sinó podia obtenir per a si mateix o pels seus descendents el títol de rei, encara que la dinastia merovíngia sempre havia estat formada per descendents directes de Clodoveu I, i la llei era molt clara al respecte. Grimoald va provar sort quan va morir Sigibert l'any 654: va declarar que el seu fill havia estat adoptat pel rei mort i el va proclamar successor reial amb el nom de Xildebert III rei d'Austràsia.

El germà del rei mort, Clodoveu III de Nèustria, actuà ràpidament i va fer assassinar a Grimoald i al seu fill i es va coronar com a únic rei de tot l'Imperi Franc a l'hora que consolidava de moment la dinastia merovíngia enfront dels majordoms.

Clodoveu III va tenir que lluitar en una guerra ocasionada per la llavors ja notable diferència de cultures entre Austràsia (més germànica) i Nèustria (més llatina). Efectivament, Austràsia no l'acceptà i va proclamar rei a Dagobert III, fill de Sigibert III. La victòria final va ser per Clodoveu però va quedar manifest que els dos pobles seguirien en el futur camins cada vegada més separats.

Quan Clodoveu III va morir a l'any 670, novament es va repartir el regne entre els seus dos fills: Xilderic II i Teuderic III, però ningú dels dos es va conformar en la meitat del regne i es va produir una guerra civil.

La noblesa i el clero van recolzar al fill gran, Xilderic, que va vèncer, però al cap de dos anys va morir i el recentment derrotat Teuderic va pujar al poder. Teuderic III feu exiliar al substitut del difunt Grimoald, el majordom Ebroí, però aquest s'escapà i es refugià a Austràsia, on va fer proclamar al mateix fill de Teuderic, Clodoveu IV com rei d'Austràsia.

Teuderic III va anomenar majordom de Nèustria a Pipí II d'Heristal, descendent de Pipí I de Landen.

Arribà un moment en que la guerra entre pare i fill va ser inevitable, però no es van enfrontar directament, sinó que van enviar al seus respectius majordoms al front dels exèrcits. Els dos majordoms en van enfrontar defensant les seves nacions com si fosin reis.

L'any 681, Ebroí va ser assassinat. Pipí II va seguir lluitant contra els seus successors fins que a l'any 689 va obtenir la definitiva victòria: Teuderic III es va ser proclamat únic rei de tot el regne franc i Pipí II l'únic majordom.

Després de Teuderic, els reis merovingis que van governar van ser éssers impotents només dedicats a viure bé sense preocupar-se dels afers de la nació. La seva educació es va descuidar i, en general van morir joves. Eren requerits a les cerimònies oficials perquè apareguessin amb els seus llargs cabells com a símbol de la monarquia, però sempre feien i deien el que se'ls hi havia ordenat. Aquests reis van ser anomenats les rois fainéants, els reis ganduls.

Els francs s.VIII >