Els vàndals eren una tribu germànica de l'est originària d'Escandinàvia. En el segle II dC s'establiren a l'Oder superior. En el segle V van emigrar a l'oest i, formant la confederació recentment esmentada amb els alamans i els alans, van envair la Gàl.lia aprofitant la guerra civil de l'Imperi Romà.
L'any 409, una part del poble vàndal, juntament amb alguns sueus (recordar que els sueus eren alamans), van envair Hispània. De la mateixa manera que havien fet a les Gàl.lies, van recórrer impunement la península devastant el país. La mancança d'una força militar i el debilitament polític de l'Imperi, els permeté repetir l'experiència saquejadora. L'any 411, potser en virtut d'un foedus (és discutible) pactat amb l'Imperi d'occident, la confederació alamana esmentada s'estableix per tota la península excepte la Tarraconense que resta encara sota el dèbil control imperial. Però quatre anys més tard (414-415) i després de la fundació del Regne Visigot de Tolosa, els visigots manats per Ataülf amb l'objectiu de consolidar el control en els seus nous territoris, envaeixen la Tarraconense i entren en conflicte amb els vàndals i els sueus en les zones frontereres. Finalment, els vàndals i els sueus son expulsats del nord est d'Hispània:
Els sueus son arraconats a l'extrem nord oest de la península, l'actual Galícia i nord de Portugal, establint el seu centre polític a la ciutat de Bracara (Braga).
Els vàndals ocupen únicament la meitat meridional. El nom d'Andalusia, encara que ha perdut la " V " inicial, recorda el domini dels vàndals al sud espanyol durant els anys 409-429.
Els pobles visigot, sueu, alà i vàndal, cadascú per la seva part, van anar pressionant les guarnicions romanes que quedaven dispersades per l'interior de la península i les obligaren a concentrar-se en les fortificacions romanes de les costes del llevant i del sud.
Roma havia perdut el domini d'Hispània i estava a punt de perdre també‚ el del nord d'Àfrica:
Un grup de vàndals, contractats com mercenaris al servei de l'Imperi i manats pel general Flavi Aeci, arribaren al nord d'Àfrica amb vaixells a l'any 429. Una vegada desembarcats, i manats pel seu jove líder Genseric, es van revelar iniciant una guerra de guerrilles que es mantingué durant deu anys. Els vàndals cada vegada anaven guanyant més terreny als romans fins que a l'any 439, van conquerir la mil·lenària Cartago, van expulsar als romans i la van convertir en la seva capital creant el Regne Vàndal que s'estenia des del Marroc actual fins la frontera amb Egipte, i ocupava tota la franja costanera del nord d'Àfrica.
Però el més important d'aquesta victòria no va ser la conquesta de les terres sinó la dels mars. Efectivament, Roma va veure com perillava la supremacia que durant tants anys havia mantingut a la Mediterrània. Roma necessitava el domini del mar doncs era la manera de garantir les relacions amb la resta de l'Imperi i d'assegurar l'aprovisionament de la capital i d'Itàlia que es realitzava sobretot des del nord d'Àfrica. Durant anys es va reiterar l'amenaça de la pena de mort a qui ensenyés als germànics la construcció naval. Ara els vàndals havien après a navegar i tal i com es veurà més endavant, Roma en va patir les conseqüències.
Els vàndals també‚ van fer expedicions a Còrsega, Sardenya i a les Balears, establint un precari domini sobre aquestes illes de la Mediterrània.
Al mateix any de la fundació del seu regne, es van convertir al cristianisme arrià. El poble vàndal gaudí durant disset anys de la seva sobirania, fins que a l'any 456 el mateix Genseric tornà a mobilitzar la nació un altre vegada contra Roma.