Embedded Files
PANDÈMIA
Sobreviurà la vida urbana al coronavirus?
Cada dia es fa més difícil trobar la nova normalitat
NOVA YORK 21/03/2020 MICHAEL KIMMELMAN / THE NEW YORK TIMES
En una crisi com aquesta ens necessitem els uns als altres, però amb tota la raó temem les aglomeracions. França i Espanya han ordenat el tancament de tots els bars, cafeteries i restaurants. A Nova York la situació és la mateixa, amb els museus i els teatres de Broadway tancats. Les mesquites han tancat portes en diversos països, les esglésies han anul·lat les misses i el pontífex ha prohibit l’assistència de públic a les celebracions de Setmana Santa. Tradicionalment busquem consol en la religió, l’esport, l’entreteniment i la promesa que la ciència i la societat moderna ens aportaran les eines necessàries per resoldre qualsevol problema.
Però el coronavirus mina les nostres concepcions més bàsiques sobre què és una comunitat i, en particular, sobre què representa la vida urbana. Els historiadors expliquen que les ciutats van sorgir fa milers d’anys per motius econòmics i industrials: els grans progressos tecnològics van generar un excedent de producció agrícola gràcies al qual no tothom va haver-se de dedicar a treballar la terra.
Tot i això, les ciutats també van sorgir per un altre motiu menys tangible: donar resposta a necessitats socials i espirituals profundament humanes. Els conceptes de carrer, habitatge compartit i espai públic van néixer d’una afirmació col·lectiva, la idea que tots plegats compartim un destí comú, cosa que alhora van fomentar.
Pandèmies antiurbanes
Les pandèmies són antiurbanes. S’aprofiten de l’impuls que ens empeny a aplegar-nos. I la resposta que hi hem donat fins ara -el distanciament social- no només va en contra del nostre desig fonamental d’interactuar, sinó també de la manera com hem construït les ciutats i les places, els metros i els gratacels. Tots aquests espais estan dissenyats per ser ocupats i animats de manera col·lectiva. Per a molts sistemes urbans, la densitat és l’objectiu i no l’enemic, és una condició perquè funcionin satisfactòriament.
És cert que avui dia hi ha teleconferències i tot un ventall de xarxes socials i altres formes d’interacció digital a distància. Ja havíem iniciat la deriva cap a un cert distanciament social vivint cada cop més a través del mòbil, en comunitats virtuals i fent maratons de Netflix. La tecnologia que consumim actualment ens consumeix cada vegada més, per a bé i per a mal. Multiplica les nostres angoixes amb un accés il·limitat a informació i desinformació a parts iguals. Alhora, però, la tecnologia ens permet a alguns dur a terme certes activitats econòmiques i actuar a escala mundial d’una manera que hauria resultat inimaginable fa una o dues generacions.
Malgrat això, encara ens necessitem els uns als altres, i no només virtualment. El periodista Ezra Klein ha plantejat al portal d’informació en línia Vox la possibilitat que el distanciament social doni peu a una “recessió social”, una mena d’“esfondrament del contacte social que afectaria especialment les poblacions més vulnerables a l’aïllament i la soledat: les persones d’edat avançada i les persones amb discapacitats o amb patologies prèvies”.
Hi ha proves que apunten en aquesta direcció. Eric Klinenberg, sociòleg de la Universitat de Nova York, va escriure un llibre sobre una onada de calor que va patir Chicago el 1995 i que va causar la mort de 739 persones. Aquell episodi va resultar mortífer per als habitants de barris pobres i segregats de la ciutat, zones que oferien poc contacte social als veïns. En canvi, la taxa de mortalitat va ser considerablement menor entre els habitants d’edat avançada de Chicago residents en barris amb un nivell de renda semblant i alts índexs de delinqüència però que tenien accés al que Klinenberg anomena una “infraestructura social” sòlida: una xarxa de “voreres, comerços, equipaments públics i associacions veïnals que posen les persones en contacte amb els amics i els veïns”.
Ara són precisament aquestes formes d’interacció les que incrementen el risc. És un dels motius pels quals aquests últims dies els novaiorquesos adinerats que tenen segones residències al camp han abandonat la ciutat com si fossin personatges medievals del Decameró de Bocaccio que fugen de la pesta negra.
Al segle XX, milions de nord-americans que vivien a la ciutat s’han traslladat a urbanitzacions residencials. Les ciutats han enderrocat barris antics i els han substituït per grans projectes residencials al bell mig d’espais buits amb el pretext que els suburbis densament poblats s’havien convertit en plaques de laboratori per al cultiu de malalties. Però la població ha tornat a les ciutats, tot i que la tecnologia hagi engendrat una infinitat de noves maneres de connectar-se a distància. Les ciutats han esdevingut epicentres del nou capital i de la creativitat, perquè la proximitat propicia les casualitats afortunades i infon força, elements d’on sorgeixen noves idees i oportunitats.
Els economistes han parlat d’aquesta migració urbana en termes econòmics. Tot i això, el valor humà de compartir un mateix espai és incalculable. Després de l’11-S vaig visitar les galeries dedicades a l’art islàmic del Met de Nova York, on s’havia aplegat una multitud. Vaig demanar a alguns dels presents per què havien vingut al museu. Em van dir que volien recordar-se a si mateixos la vida, la bellesa i la tolerància i donar-se ànims els uns als altres.
Londres durant la guerra
Durant els bombardejos de Londres de la Segona Guerra Mundial, el ministeri de l’Interior britànic va ordenar el tancament de tots els teatres, sales de concerts, cinemes i altres llocs públics de reunió, deixant els londinencs sense cap altra alternativa que rumiar a casa el destí lúgubre que els esperava. L’excepció va ser la National Gallery. El seu director va convèncer les autoritats perquè li permetessin mantenir un quadre exposat i obert al públic (l’obra es canviava periòdicament per donar motius per tornar als visitants). La galeria també va organitzar un seguit de concerts de música clàssica al migdia.
Per bé que sortir al carrer implicava jugar-se la pell, els londinencs feien cues que travessaven Trafalgar Square des de la porta de la galeria amb l’esperança d’obtenir una entrada. Quan un projectil alemany es va estavellar contra la galeria abans d’un concert, el públic i els músics es van traslladar a l’altra banda de la plaça, a la South Africa House. Uns dies després, quan es va descobrir una bomba d’uns 450 kg que no havia esclatat entre la runa de l’exterior de la galeria, el concert es va traslladar a una sala allunyada i ningú no va parpellejar quan es va detonar l’artefacte durant un quartet de Beethoven. La guerra va fer trontollar la confiança de sobreviure a una greu amenaça mundial de les democràcies lliures i obertes. Els concerts, per modestos que fossin, donaven esperança als londinencs, recordant-los per què vivien allà plegats.
L’amenaça que afrontem ara representa un repte totalment diferent per a la solidaritat i la nostra manera de viure. No és ni una onada de calor ni uns bombardejos. No es pot mitigar acudint a concerts o a museus. L’aïllament és indispensable. Haurem de concebre una manera diferent de fer-hi front plegats.
Copyright The New York times
EL NOM DELS CARRERS... UNA BONA INFOGRAFIA I TEXT D'ESTHER UTRILLA, A L'ARA DE 03/XI/2019
HE PROJECT SYNDICATE
El risc de l’ascens de les megaciutats
Caldrà més innovació pública i privada per aconseguir un creixement regional més equilibrat
12/08/2019 diari ARA KENNETH ROGOFF Catedràtic d'Economia de la universitat de Harvard
L’ascens de les megaciutats com a centres de forta creació de llocs de treball és una de les característiques definitòries de l’economia global del segle XXI. Però no sempre és un element positiu.
En els països en desenvolupament, per molt grans que puguin ser els reptes (Nova Delhi està absorbint 700.000 nous habitants per any), el procés d’urbanització segueix sent la millor esperança per alleujar la pobresa. Però en les economies avançades, que estan molt endavant en l’anomenada corba del desenvolupament de Lewis, és molt menys evident que concentrar les oportunitats econòmiques en ciutats cada vegada més grans sigui l’únic camí o, si més no, el correcte.
Les raons per les quals megalòpolis com Nova York, San Francisco i Londres han esdevingut cada vegada més dominants en el pla econòmic són ben conegudes. Les grans ciutats que ofereixen un ampli ventall de llocs de treball interessants, d’activitats culturals i de vida nocturna exerceixen una gran atracció sobre els treballadors joves i independents. La combinació de grans quantitats de treballadors i d’empreses altament especialitzats té uns efectes en termes de xarxa i d’aglomeració que són difícils d’igualar per les ciutats més petites, sobretot en sectors com la tecnologia, la biotecnologia i les finances.
Moltes ciutats de mida petita i mitjana es troben que, un cop els professionals joves les han abandonat, han de prestar serveis a poblacions envellides amb ingressos tributaris insuficients.
També hi ha desavantatges, esclar, especialment l’alt cost de la vida (destaca el de l’habitatge) i les grans quantitats de temps perdut en embussos de trànsit. Els arquitectes i urbanistes no paren de plantejar idees noves i imaginatives per a les grans ciutats, però cada vegada és més difícil donar resposta a les serioses limitacions de la infraestructura física. Mentrestant, moltes ciutats petites i mitjanes s’esforcen a mantenir el dinamisme econòmic. És el cas de Rochester, a Nova York, on vaig créixer, i també d’altres ciutats que se citen en un llibre de recent publicació: 'Jump-starting America', dels economistes del MIT Jonathan Gruber i Simon Johnson.
En les dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial, Rochester era una de les ciutats més riques dels Estats Units. Hi tenien les seves seus Eastman Kodak, Xerox i Bausch and Lomb, cosa que la convertia en un petit Silicon Valley. Lamentablement, primer va patir la competència global (sobretot la japonesa), i després la innovació tecnològica li va donar el cop de gràcia: les càmeres digitals en el cas de Kodak, les fotocopiadores i peces modulars de reemplaçament en el cas de Xerox. Avui la població de l’àrea metropolitana de Rochester arriba a gairebé 1,1 milions de persones, i creix només marginalment des del 1990. La ciutat s’ha reduït a 200.000 habitants quan havia arribat a tenir-ne 300.000.
Encara que alberga grans universitats, un hospital de primera línia mundial i una orquestra filharmònica de renom nacional, Rochester lluita amb les ciutats grans de la costa est per tenir indústries dinàmiques que generin llocs de treball, i cada vegada li falten més recursos urbans. Per exemple, en els últims anys l’East High School (de la qual vaig ser alumne) ho ha tingut difícil per no haver de tancar. En general, moltes ciutats de mida petita i mitjana es troben que, un cop els professionals joves les han abandonat, han de prestar serveis a poblacions envellides amb ingressos tributaris insuficients.
Què poden fer les autoritats perquè aquestes ciutats siguin més atractives, per fomentar-hi el creixement i per reduir, de retruc, la pressió demogràfica a les megaciutats? Gruber i Johnson suggereixen, entre altres coses, ubicar nous centres de recerca bàsica finançats per l’estat en ciutats mitjanes que, d’aquesta manera, es convertirien en pols d’atracció de talent i en eixos de desenvolupament localitzat. Jim O’Neill ha argumentat a favor de crear motors econòmics regionals al Regne Unit mitjançant la construcció d’enllaços de transport d’alta velocitat entre ciutats mitjanes veïnes, com s’ha fet a la Xina.
Amb un bon compliment de les polítiques contràries als monopolis el govern podria assegurar-se que no guanyi sempre la mateixa regió.
A aquestes idees jo hi afegiria un millor compliment de les polítiques contràries als monopolis. Altrament, quan sorgeixi el pròxim George Eastman (fundador d’Eastman Kodak) o aparegui un nou Joseph Wilson (fundador de Xerox), és molt probable que alguna empresa que domini el mercat els persuadeixi o obligui (o una combinació de totes dues coses) a traslladar-se a un eix tecnològic ja establert, de manera que la ciutat petita o mitjana acabi rebent molts menys beneficis secundaris dels que hauria rebut. Amb aquest enfocament, el govern no triaria guanyadors i perdedors, sinó simplement s’asseguraria que no guanyi sempre la mateixa regió.
Un segon pas seria invertir diners públics en la creació de recursos educatius d’alta qualitat en línia, en particular materials tècnics de tota mena. Sens dubte aquest és un enfocament molt millor i més obert al futur que invertir en universitat gratuïta per a tots. Cal reconèixer que al segle XXI l’educació i la reeducació s’hauran de cultivar tota la vida. En aquest sentit, seria important establir un servei d’internet bàsic gratuït i universal (com els acadèmics del dret Ganesh Sitaraman i Anne Alstott proposen en el seu interessant nou llibre 'The public option').
Hi ha moltes coses a celebrar en l’ascens de les megaciutats modernes. Però, si la tendència persisteix, serà necessària més innovació pública i privada per aconseguir un creixement regional més equilibrat. I aquests reptes del desenvolupament no són cosa només de les economies emergents.
Copyright Project Syndicate
Èxode urbà: el crim perfecte
Al comerç tradicional li costa mantenir els locals perquè per als grans tenidors són part de la cadena tròfica en un mercat necròfil
LOURDES PARRAMON, DIARI ARA, 21/07/2019
Viure a la rebotiga era normal. A l’època de Cuéntame moltes famílies vivien en els espais interiors dels seus comerços. La meva era una de tantes, producte de l’èxode rural, establerta al barri de Sant Antoni de Barcelona. Un patró social de convivència de tres generacions: avis pagesos, fills menestrals i nets professionals, la primera fornada que accedia a educació superior. Un orgull per als qui havien picat pedra, literalment: el pare arrencant carbó a les mines de Saldes, per esquivar la misèria rural dels sense terra ; l’avi, que va fer les Amèriques, remenant quitrà i ciment al canal de Panamà i al Golden Gate. Contenien l’enyorança amb el somni de prosperitat i la fe marmòria en l’ascensor social. L’ideal camperol de l’èxit com a resultat de la laboriositat; un exponent, típic i tòpic, de l’ètica del treball.
Mudar-se d’un casalot amb nom propi al Pirineu a un cubicle enxubat devia ser un tràngol. Van estalviar-se un altre tràngol, mai albirat, de veure com la quarta generació, amb estudis postuniversitaris, era escombrada d’un barri que ha mudat la fesomia i la trama humana. Un de tants. La diàspora urbana no és un procés inexorable ni lliure ni espontani. La combinació de sous que cauen i lloguers que s’enfilen és el passaport cap a una migració no reconeguda. No tenim cens de desplaçats, de forçats a compartir ni d’altres opcions contra natura normalitzades. Segons la Fundació Arrels, la xifra de sensellarisme a Catalunya supera de molt les 48.454 persones del recompte oficial, que integra els que dormen al ras amb altres situacions d’exclusió residencial: no tenir habitatge i pernoctar en allotjaments temporals, d’emergència i altres refugis; viure en habitatges insegurs (pisos ocupats, en previsió de desallotjament imminent o sota amenaça de violència) o inadequats (per amuntegament o infrahabitatge).
Hi ha dos factors decisius per a la desfeta: la desregulació del mercat i la desimposició dels negocis que hi trafiquen. S’anomenen fons voltor els fons d’inversió que compren actius en dificultats a preu de saldo i els revenen a preu lliure. Es valen de les socimis per entrar en el negoci de l’arrendament. També hi ha els capitals oreneta, que inverteixen en economies en auge, fan pujar els preus i migren cap a ecosistemes propicis. Uns entramats financers que tenen en comú la no contribució en l’economia real. No produeixen res ni creen llocs de treball, però alteren els fluxos econòmics. La lògica carronyaire la va explicar Jordi Pujol Jr. al Parlament, per justificar la seva flota de Ferraris. Els escanyats per la crisi se’ls treien de sobre per quatre xavos. No l’avergonyia treure profit de la desgràcia aliena. Un favor mutu, devia pensar el dinamitzador econòmic, a l’ombra de la sagrada llei de l’oferta i la demanda. En el pecat hi ha la penitència, perquè molts dels defenestrats eren nou-rics de la bombolla del totxo. El crim és que, en el tauler del Monopoly global, l’especulació es desplaci cap al sector més rendible, l’habitatge, per posar-hi les urpes. No els reté el fet que la llar no sigui un producte de luxe ni un actiu financer sinó de primera necessitat. Una casa no és un sostre o quatre parets, sinó un recer i un aixopluc contra la intempèrie, física i moral. És la unitat primària del capital social, que trena les relacions entre les persones, un dret humà universal. No hi ha crim sense autor.Aquest escenari se sosté en les resistències a llindars màxims al cost de l’habitatge i en un règim fiscal de privilegi.
La manada financera que assetja els mercats emergents requereix el favor polític local per al tràfic depredador. La reforma fiscal del 2012 va alliberar les socimis de l’impost de societats i les va bonificar amb un 95% en altres tributs. L’exalcaldessa Botella ha esquivat, amb un vot particular, la condemna inicial del Tribunal de Comptes per haver venut pisos protegits a Blackstone el 2013 per sota del preu de mercat. Un jutjat de Madrid, però, va prohibir la venda o lloguer lliure d’aquests 1.860 pisos municipals. La desprotecció imputable a inèrcies dels tribunals, tanmateix, sovinteja. Tot i que la llei no permet els llançaments amb data oberta, la pràctica continua malgrat que els col·legis d’advocats alertin contra la proliferació d’aquests desnonaments per sorpresa, molts amb nocturnitat i traïdoria. Les condemnes per mòbing immobiliari, una estratègia rodona per fer fora els llogaters i doblar guanys, són escasses. Altres manifestacions de violència immobiliària també solen quedar impunes: obres invasives, controls de plagues inventats o narcopisos. Crim sense càstig. Mereixen un capítol a part els processos dedesokupació per part d’empreses “especialitzades”, que contracten pinxos i sicaris per atemorir els veïns amb l’eufemisme del control d’accessos o expulsar-los de facto, per la força bruta, adduint un delicte inexistent. Un crim amb cadàver, perquè el suïcidi és, des de l’esclat de la bombolla financera, la primera causa de mort no natural al nostre país. La dada se silencia per por del mimetisme, conegut com a efecte Werther.
A la meva antiga casa-botiga ara hi ha una concept store, un híbrid per a turistes hipsters. Al comerç tradicional li costa mantenir els locals perquè per als grans tenidors són part de la cadena tròfica en un mercat necròfil. Propietat sense escrúpols, ocupants sense recursos. M’ho explica una activista del Sindicat d’Habitatge del Raval, que brega amb amos forans, com Blackstone, i locals, com Barcino Property. Uns de tants. L’Observatori Social de La Caixa (poc sospitós de proselitisme antisistema) considera els joves un col·lectiu vulnerable. N’hi ha que lluiten per millorar el present i per guanyar el futur. Amb samarretes llampants (“La revolució del flow ” és el seu lema) reivindiquen la dignitat i l’esperança. Reconec en la seva determinació industriosa l’esperit lluitador dels meus pares i avis; emprenedors que no volien fer diners sinó guanyar-se la vida. Un dilema, en el fons, ben clàssic: your money or your life.
Ciutats model per afrontar els reptes globals
Les experiències de cada lloc no es poden extrapolar directament, però amb més flexibilitat és possible reaccionar per aplicar les millors solucions
MARIA SISTERNAS
ARQUITECTA I CONSULTORA 11/05/2019 Diari Ara
Les ciutats importen perquè l’organització col·lectiva té un impacte constant sobre les nostres complicades vides. Quinze quilòmetres és la distància que ha de recórrer un programador que viu a Esplugues i treballa al Fòrum. També és el recorregut que fa un estudiant que viu a la Rambla de Terrassa per anar a l’Autònoma. O el que fa un veí de Harlem per arribar a Battery Park, a Manhattan. En transport públic, el primer tarda una hora i quart; el segon, tres quarts fent dos transbordaments, i el de Nova York, trenta minuts agafant una sola línia de metro. El doble de temps en transport públic en l’anada i en la tornada. Cada dia.
I malauradament les ciutats importen també perquè els seus consums tenen impactes planetaris. De l’habitatge o la mobilitat se’n parla molt perquè afecten l’economia domèstica, i en prenem una consciència diària. Però els reptes ambientals no es perceben perquè les ciutats des de fa segles els amaguen o els resolen lluny dels àmbits de pas quotidians: no es visualitzen els emissaris que envien al mar les aigües brutes que circulen pel clavegueram. I només els treballadors de les companyies de serveis municipals senten la pudor de les muntanyes de residus plàstics, orgànics o de paper que es generen cada dia als districtes metropolitans. Les pèrdues en el transport de l’energia, des de les centrals nuclears fins a les subcentrals elèctriques, també són invisibles. El paisatge turístic contrasta amb els òrgans vitals de la metròpoli: centrals energètiques, abocadors, depuradores, magatzems de cotxes, dipòsits, mines i altres monuments accidentals. De tot això no se’n parla, però són temes que els municipis han d’abordar per responsabilitat amb el planeta i les futures generacions.
Quan els supermercats envasen dues peres en una safata de porexpan i les emboliquen amb paper film, o quan importen pinyes d’Amèrica, les cuines s’omplen d’escombraries de les quals ens costa molt desprendre’ns. Algunes ciutats, com Copenhaguen, utilitzen la calor residual en la incineració dels residus no reciclables per escalfar els edificis a escala de districte. A Reykjavík s’utilitza l’energia geotèrmica del subsol per fer arribar aigua calenta a les aixetes. A Nova York hi ha aigua calenta a nivell de districte a través de grans plantes generadores de vapor. Són mesures que, combinades amb una reducció dels consums als edificis, disminueixen les emissions contaminants.
A les ciutats també s’invisibilitza el patiment. Hi ha una tasca immensa de professionals del tercer sector que atenen els qui acaben d’arribar i no tenen papers; les mares que ho han estat sense voler-ho o massa joves; els vells que s’han fet grans i ho han perdut tot pel camí, menys els anys. Les ciutats poden teixir xarxes de confiança i educar per obrir oportunitats.
Intangibles urbans
Hospitalitat, solidaritat, creativitat... són valors que es materialitzen en projectes. El carrer, la comunitat, la finca, l’escala, el bloc, la torre, el pati... són variacions d’un mateix tema: la vida col·lectiva. En aquestes agrupacions hi ha una convenient economia d’escala, però també avantatges exclusius i intangibles immediats. Amb una mentalitat oberta, a Le Grands Voisins de París han obert una vella maternitat a Denfert-Rochereau per a refugiats, que conviuen amb professionals autònoms i petits emprenedors que han canviat l’ús del vell edifici convertint les antigues habitacions en habitatges temporals i espais de treball encantadors. Fent de la necessitat virtut. ¿Quants edificis (i paradoxalment molts de públics) estan buits o abandonats, per falta de programes econòmicament viables?
Sabem ben poc del que passa a les ciutats, més enllà de les façanes. Sense aquest límit entre la casa i el carrer no serien possibles els enamoraments, els secrets, la distància, la informalitat o els canvis... L’anonimat és una de les grans virtuts de les ciutats. En l’era del big data, les dades per al que no han de servir és per controlar, ni per vendre més. Aquest és un límit que la tecnologia no hauria de traspassar mai. Però amb tecnologia sí que es poden comprendre millor comportaments canviants com la mobilitat, el comerç, la densitat viscuda... De fet, ningú no ho ha planificat, però des de fa anys tots portem a la butxaca sensors connectats a tota mena de xarxes. Els mòbils serveixen per parlar, però també poden prendre el pols a la ciutat; mai als ciutadans. Es dona la paradoxa que cedim les nostres dades a empreses com Google sense compartir-les a nivell de ciutat per millorar els serveis públics. Aquest serà, sens dubte, un dels temes dels pròxims anys. El coneixement sobre el que passa a les ciutats millora en portals de dades obertes de ciutats com Dublín o Londres.
Mirar a fora desmunta mites
Mirar a fora és important perquè les ciutats són construccions dels nostres prejudicis. Circular per Copenhaguen o Amsterdam en bicicleta interpel·la els carrers de l’Eixample. Veure els recursos que destina Hèlsinki al sensellarisme i a l’educació pública fa repensar la nostra atenció primària i els espais educatius. Caminar per la ciutat de Pune, a l’Índia, sacseja la percepció de la vida a peu de carrer. Viatjar a Lagos posa Occident davant del mirall de l’envelliment.
La comparació de l’actualitat urbana desmunta el clàssic “Aquí és impossible”. No tot és extrapolable, evidentment. Però si entre Tòquio i Kyoto hi ha un tren bala cada deu minuts des de fa molts anys, tot indica que projectes com el corredor mediterrani d’alta velocitat, si no ens perdéssim en discussions estèrils, serien possibles. Singapur revisa el seu pla general cada cinc anys. Nosaltres en tenim un de l’any 1976, que és més vell que jo. Esclar que hi ha pressió per redactar el nou PDU: si ha de durar quaranta anys més, val més que sigui un pla impecable! Potser l’error és pensar que un totxo gruixut serà més eficaç. Les ciutats són el reflex de fins on són capaços d’entendre’s els seus habitants per viure amb llibertat, i per això caldran plans flexibles i un marc normatiu concís i flexible.
Els nivells d’urbanització a Europa arribaran al 75% el 2020 i al 84% el 2050, i això està generant canvis en la mentalitat d’abordar la transformació de les ciutats. El grup de recerca Habitar de la UPC ha publicat una investigació sobre els edificis reutilitzats de Barcelona, on s’han inventariat més de 1.463 casos de canvi d’ús. L’ Atles de l’aprofitament arquitectònicanticipa un canvi de mentalitat, perquè proposa capgirar la gestió del patrimoni. ¿I si, en lloc d’afavorir els enderrocs, les ciutats ho protegissin tot per defecte i fossin només casos excepcionals els que s’autoritzen a buidar? En la mateixa línia va el premi Mies van der Rohe a l’edifici de Lacaton i Vassal a Bordeus: pensar en els habitants, stricto sensu, vol dir millorar i augmentar sense demolir. De manera semblant, a Alemanya es protegeix tot el sòl rural i només en comptades ocasions es permet transformar-lo a sòl urbà. Aquestes seran, sens dubte, qüestions que una Europa urbanitzada anirà revisant fins a fer fer un gir radical a criteris que fins ara ens havien semblat obvis. Per superar conflictes com les urbanitzacions de la Costa Brava, les casetes de l’Encarnació o la protecció de Collserola cal deixar de pensar cas a cas i vèncer la resistència al canvi.
La disjuntiva camp o ciutat ja no és un dilema: la discussió se situarà entre les ciutats que avancen i les que s’estanquen; les que tenen remei i les que no. Ciutats capaces d’oferir espais assequibles per viure, prop dels centres de treball i amb un sistema educatiu i cultural de primer ordre. O municipis que reciclin tota la brossa que generen o que produeixin tota l’energia que consumeixen. Aquests seran els reptes pels quals es mobilitzaran les ciutats. L’enginy d’aquestes ciutats despuntarà, perquè si són capaces d’organitzar-se per resoldre aquestes qüestions, el municipalisme ho podrà fer tot.
Des de Seattle, les vacances em porten a San Francisco. Una altra metròpoli d’èxit, amb una entrada permanent de població que l’està densificant i que ha generat un debat urbà intensíssim sobre, entre altres temes, les altures, el control de lloguers (n’hi ha) i la proporció d’habitatge públic exigible als nous projectes immobiliaris (ara és del 25%).
Barcelona, amb una economia històricament dinàmica i diversificada, també té vocació de metròpoli. Sempre hi haurà ciutats boutique, especialitzades i exquisides, possiblement molt productives. Però no és aquest, penso, el tarannà de Barcelona. La nostra, com San Francisco, és una ciutat que atreu gent (no hi incloc els turistes) en un espai petit. És i serà una ciutat densa, tant pel que fa a la ciutat estricta com a la ciutat àmplia dels 36 municipis de l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB).
Això és un desastre? No, simplement és una característica de la qual cal partir per gestionar bones trajectòries de futur, ben possibles dintre d’aquest model. Mireu, si consideréssim que l’AMB és la ciutat de Nova York i la Barcelona estricta és Manhattan, ens trobaríem que les dues aglomeracions americanes són més denses que les nostres. La densitat de l’AMB és de 5.100 habitants per km 2 (l’extensió és de 636 km 2 ) i la de Nova York de 10.430 per km 2 (l’extensió és de 783 km 2 ). La densitat de la Barcelona estricta és de 16.000 habitants per km 2 i la de Manhattan de 22.800 per km 2 (les extensions són de 101 i 87 km 2, respectivament). Per cert, el San Francisco estricte té 7.200 habitants per km 2, encara inferior a nosaltres però creixent (extensió: 120 km2 ). Si mirem cap a la Unió Europea, l’única gran ciutat estricta més densa que Barcelona és París, amb 21.000 habitants per km 2 (per a una extensió similar a la de Barcelona: 105 km 2 ). La meva conclusió és que si ciutats com Nova York o París han pogut gestionar la densitat, també ho podem fer nosaltres. Si el nostre destí és ser Nova York, una ciutat on els carrers són plens de gent que sembla que va a algun lloc -una observació que James Michener també fa sobre Barcelona aIberia (1968)-, compteu amb mi. La densitat no és una condemna, és una oportunitat. Però també un repte que, sens dubte, és delicat i demana acció pública curosa i meditada.
S’ha de treballar fi. En dues dimensions. D’una banda, s’ha d’actuar sobre l’espai disponible a partir de la realitat existent però orientant-la cap a un bon repartiment entre les diferents necessitats: habitatge, espais verds, equipaments, activitat econòmica, transport (carrers de diferents categories, per exemple). De l’altra, és molt probable que també calgui ampliar l’espai disponible. I com que tinc entès que els geòlegs ens diuen que amb la nostra plataforma continental les illes sobre el mar no seran possibles, sembla que, inevitablement, el tema de l’ampliació en altura es plantejarà. És un debat que no ens hauria de fer recança.
Cal assenyalar que la regulació urbanística de tota mena crea i destrueix valor, però, en conjunt, té un gran poder de creació de valor. Per exemple, una regulació que permeti més altura en casos concrets crea espai habitable -o d’un altre ús- que no existia i, per tant, crea valor.
L’observació del que ja al seu temps estava passant a San Francisco va portar Henry George, un reformista social rival de Marx, a proposar, el 1879, l’apropiació pública, via impostos, de les rendes derivades de l’escassetat del sòl. No arribaré tan lluny però sí que afirmo que el principi del qual cal partir és el següent: la creació de valor (en termes nets) que es deriva d’una regulació pública se l’ha d’apropiar al 100% el sector públic. Repeteixo: tota.
El que acabo de fer notar té implicacions per al tema de l’habitatge. Una ciutat densa tindrà una tendència natural a lloguers elevats. Els equilibris necessaris per evitar la segmentació social de la ciutat, i els costos de mobilitat, demanaran no només més habitatge sinó, sobretot, habitatge públic, o regulat. Si, com he suggerit més amunt, la regulació pública crea nous espais, s’obre la possibilitat de, per exemple, propiciar mecanismes de concessió en què l’autoritat pública contribueix a l’edificabilitat i, a canvi, el concessionari queda limitat a una política de lloguer que li garanteix un retorn raonable, però no més. Estic convençut que d’inversors no en faltarien. El risc és baix.
Andreu Mas Colell. UPF Barcelona GSE. Diari Ara 02/09/2018, pg. 47.
PRIMERES MATÈRIES
Com es pot alimentar una població mundial de 10.000 milions de persones
Generar aliments suficients per a les generacions futures serà un repte, però és possible
DIARI ARA 26/06/2016
L’ús de la tecnologia és clau per augmentar la productivitat en el sector primari. / SEAN GALLUP / GETTY
Una de les coses extraordinàries del món modern és que una gran part dóna el menjar per descomptat. Des que tenim constància històrica, la lluita per l’alimentació ha sigut el gran centre de l’activitat humana, i tothom o era pagès o treballava en granges, amb comptades excepcions. La fam era una amenaça sempre present. Fins i tot en els anys bons rarament es generava un excés de productes alimentaris que assegurés els anys més magres. En els pitjors moments, només els poderosos podien estar segurs de poder tenir l’estómac ple.
Avui la majoria de la gent que viu als països rics mai s’ha de preocupar d’on sortirà el següent àpat. L’any 1900 dos de cada cinc treballadors nord-americans treballaven en granges; avui només un de cada cinquanta. Fins i tot en llocs més pobres, com l’Índia, on encara es podia patir fam fins a mitjans del segle XX, la suposició que tothom tindrà prou menjar forma part cada vegada més del seu ritme de vida.
Però aquesta suposició porta a una mena de refiament. Passar gana pot ser història en una gran part del món, però encara és una realitat en parts de l’Àfrica. I milions de persones encara pateixen el parent petit de la fam: la malnutrició. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), uns 2.000 milions dels 7.300 milions de persones de la població mundial pateixen una alimentació insuficient. A més, cap al 2050, una projecció situa el total de la població mundial en 10.000 milions de persones. Si hi afegim la creixent demanda de carn, peix, llet i ous, que neix de la prosperitat i que exigeix un gran volum de cereals, aleshores el 2050 caldrà un 70% més de menjar del que es va produir el 2009. Un autèntic repte, però no impossible.
Cornucòpia
Des dels temps de Thomas Malthus, un economista que escrivia ara fa poc més de 200 anys, a la gent li preocupa que el creixement de la població pugui superar l’oferta alimentària. De moment, no ha sigut així. Però els neomalthusians han detectat senyals preocupants. Un és l’estancament de la producció d’aliments de primera necessitat com l’arròs i el blat.
Tampoc queda una gran quantitat de sòl conreadís susceptible de ser llaurat. Una font d’alimentació que Malthus no va preveure va ser el conreu de les grans planes americanes. Aquestes terres, i extensions semblants de terra agrícola, com l’obertura del cerrado al Brasil, van contribuir en gran manera a la provisió d’aliments. Però aquestes terres noves ja estan molt usades. Els neomalthusians també parlen del canvi climàtic. Apunten que si les temperatures globals segueixen augmentant alguns llocs acabaran sent impossibles de conrear -en particular les regions pobres dels tròpics-. Són preocupacions del tot legítimes. Però les podem superar per mitjà de dos elements: l’aplicació i difusió de la tecnologia, i la implementació de polítiques governamentals assenyades.
La tecnologia agrícola està canviant a gran velocitat. Un canvi que en gran part el protagonitzen agricultors del primer món i grangers rics en països d’ingressos mitjans com el Brasil. Algunes tècniques desenvolupades a Occident -de manera especial el conreu basat en el genoma que pot crear cultius amb propietats especials gairebé a mida- s’estan adaptant per fer que cultius tropicals, com ara la mandioca, fins ara ignorada del progrés científic, siguin més productius i més nutritius. El conreu intel·ligent, aliat amb tècniques noves i precises de modificació genètica, hauria de poder superar els estancaments de les collites. També pot produir collites amb propietats com ara la resistència a la sequera i a la calor, i així mitigar els efectes de l’escalfament global. Al mercat ja hi ha un blat de moro creat d’aquesta manera que resisteix la sequera.
Però la tecnologia és de poca utilitat si no s’adopta. En el món en vies de desenvolupament això es refereix tant a les tècniques agrícoles existents com als últims avenços en la modificació genètica. Els estancaments de les collites són fenòmens que només es produeixen en les parts del món d’agricultura més intensiva. Fer arribar les millors pràctiques agrícoles actuals als petits agricultors i als camperols de l’agricultura de subsistència de l’Àfrica i de l’Àsia faria que la humanitat avancés considerablement cap a aquest augment del 70% de la producció. També hi contribuiria molt poder disposar de millors carreteres, que permetessin el transport d’excedents als mercats. Això fomentaria el creixement de la productivitat i reduiria el malbaratament.
Cert, una política governamental dirigida a reduir el malbaratament marcaria una gran diferència. La FAO diu que aproximadament una tercera part dels aliments es perden durant o després de la collita. Als països rics, el consumidor en llença una gran part. En els països pobres ja no arriben als consumidors. Males pràctiques de recol·lecció, emmagatzemaments deficients i lentitud en els transports impliquen que el menjar es faci malbé, es perdi o sucumbeixi a les plagues. Canviar això, construint per exemple millors sitges per al gra i a prova de plagues i fer un seguiment dels continguts, ajudaria també a reduir aquest augment del 70%.
Pensem això: malgrat tots els obstacles aparents, al llarg d’aquests sis anys des de l’anàlisi de la FAO, la producció de cereals ha augmentat un 11%. Si el creixement continua així, no només ha de ser possible alimentar els 10.000 milions, sinó alimentar-los bé.
Parlem de la immigració
Diari Ara 30/01/2016
Jordi Angusto criticava des d’aquestes pàgines (“Immigrants poc productius?”, 24-1-16) una afirmació q ue jo havia fet de passada en un article sobre natalitat i que ell resumia així: “Els immigrants són generalment poc productius i ens acaben costant més que no pas el que generen”. Una afirmació que considerava “que no té ni cap ni peus [...] perquè la productivitat d’un treballador ve determinada pel tipus d’activitat i pels mitjans amb què compti per desenvolupar-la, i pel sistema socioeconòmic de què formi part”. Finalment, retreia “que en comptes d’alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos, com els que cobren la majoria d’immigrats, se’ls culpabilitzi perquè cobren poc”.
He dedicat un llibre sencer, que ara mateix és a les llibreries ( Un bon país no és un país ‘low cost’), precisament a “alertar pels efectes socialment indesitjables dels salaris baixos”, i no em passa pel cap la idea que els qui els cobrin, immigrants o no, siguin altra cosa que víctimes d’un sistema socioeconòmic que, aquest sí, no té ni cap ni peus.
Ara bé, l’article d’Angusto em suggereix que és oportú fer una reflexió sobre els efectes socioeconòmics de la immigració, perquè la por a la incorrecció política ens està privant d’analitzar amb serenitat un fenomen cabdal per entendre la nostra situació.
En primer lloc, em reafirmo que els treballadors mal remunerats constitueixen una càrrega a la comunitat en la mesura que el seu consum de serveis socials supera en molt els impostos que acaben pagant. Això no significa que la comunitat els estigui subvencionant. A qui està subvencionant és als empresaris que els contracten (si n’obtenen un benefici extraordinari) i als seus clients (perquè reben un servei a un preu inferior al seu cost). Això, que sempre és així, esdevé sagnant en el cas en què tant el treballador com el client siguin estrangers, cosa que és la norma en bona part del nostre sector turístic. Basar el nostre creixement turístic en els salaris baixos és un error; fer-ho, a més, amb treballadors estrangers és una barbaritat. Però és així com ho estem fent.
Ara bé, els salaris baixos no només són nefastos perquè comporten una subvenció encoberta; també generen atur. Per analitzar aquesta qüestió, considerem un cas concret.
Les Balears tenien l’any 2002 una població de 866.100 persones, i, en temporada alta, amb 432.700 llocs de treball, experimentaven plena ocupació. Tretze anys després, en temporada alta hi ha 122.600 llocs de treball més, un creixement que, en el panorama europeu, resulta extraordinari. En aquest període de temps la població autòctona ha augmentat en unes 35.000 persones. Amb la creació de 12.500 llocs de treball n’hi hauria hagut prou per mantenir la plena ocupació. Com que també hi han arribat unes 66.000 persones vingudes de la resta d’Espanya, les necessitats de llocs de treball eren més altes, però encara molt per sota dels efectivament creats. El problema és que, simultàniament, també hi han arribat 162.000 persones procedents de la resta del món. El resultat és que la taxa d’atur, en temporada alta!, és ara a les Balears del 14% (i, en temporada baixa, del 22%). No es tracta de culpabilitzar els immigrants de l’atur, però no guanyem res tancant els ulls a l’evidència.
Ara bé, els immigrants han anat a les Balears perquè allà hi ha empresaris que estan disposats a contractar-los. No passa el mateix en altres regions turístiques de la mateixa Unió Europea. Considerem, per exemple, el cas del Tirol, que també té una altíssima dependència del turisme. El Tirol ha creat molts llocs de treball en aquests tretze anys (concretament, 51.000), però no tan de pressa com les Balears. D’altra banda, les taxes de natalitat són similars. Ara bé, el panorama laboral és radicalment diferent en una regió i l’altra: al Tirol no hi ha atur (un 3% de mitjana el 2014), i al Tirol només un 16% dels ocupats tenen com a màxim la secundària inferior, contra un espectacular 41% a les Balears.
En definitiva, a les Balears hi ha atur perquè, per molts llocs de treball que s’hi creïn, sempre seran més els immigrants disposats a ocupar-los. Per què no passa el mateix al Tirol? No perquè els empresaris d’allà siguin menys cobdiciosos, sinó perquè el 100% dels llocs de treball austríacs estan subjectes a algun conveni col·lectiu que imposa a l’empresari un salari mínim d’uns 1.400 €/mes i a la majoria dels treballadors una formació mínima que no tots els immigrants potencials tenen. Totes dues coses afavoreixen el treballador autòcton, totes dues limiten de facto la immigració, totes dues milloren la qualitat i el rendiment social del producte turístic, i, finalment, totes dues eviten el disbarat que la societat hagi de subvencionar llocs de treball.
‘Immigrant’ i ‘migrant’, precisió i correcció política
ALBERT PLA NUALART Diari Ara, 30/01/2015
En els últims anys els correctors som testimonis d’un progressiu ús de la paraula migrant en detriment d’ mmigrant (i emigrant). I la raó sembla clara: s’intenta substituir un terme connotat negativament per un de més neutre. Neutre, si més no, durant un temps, perquè si la valoració social del concepte no varia s’hi aniran adherint connotacions indesitjades i algun dia caldrà tornar-lo a canviar.
Hi ha gent que, de bona fe, creu que fer aquests canvis lèxics millora el món, però els lingüistes i escriptors hi patim. Ho explicava molt bé Javier Marías en un article després que un lector, molt ofès, l’instés a retirar dis capacitat del seu vocabulari i a fer servir persona funcionalment diversa.
I deia Marías: “A un escriptor no se li pot demanar que renunciï a la riquesa i precisió de la seva llengua”, sobretot tenint en compte que “el que molesta no són les paraules sinó el que designen: hi ha significats que tard o d’hora taquen el significant”. ¿Som menys racistes perquè als negres de l’Àfrica els diem subsaharians i als dels EUA afroamericans? ¿No és el racisme el que provoca aquests canvis? ¿De debò ens creiem que canviant paraules simples i clares per eufemismes rebuscats millorem la societat? ¿Ens permet, veure-ho així, seguir dient cecs i sords als cecs i sords?
Migrant potser ara és més neutre que immigrant, però és també més ambigu. Reduint immigrant i emigrant a migrant, per no ferir a ningú, ens carreguem el punt de vista i les seves crucials implicacions informatives. Aplanem la llengua, renunciem a matisos essencials per comprendre la complexitat d’un problema.
Si un titular diu, per exemple, que “X milers de migrants han marxat de Catalunya”, es perd pel camí que fa uns anys eren X milers de somnis que esperaven trobar aquí un país millor per als seus fills. Passen de ser gent real que van venir, que ja se sentien catalans i ara han de marxar, a ser xifres abstractes que canvien de lloc. Doncs no: eren immigrants, i és justament perquè eren immigrants i no pas migrants que el seu fracàs és també el nostre.
Barcino se habría fundado al desforestar una península boscosa que se adentraba al mar
Nuevos hallazgos redibujan el entorno de la Barcelona romana y cómo vivían sus habitantes gracias al foso de la muralla, en la actual calle Sotstinent Navarro | Sus habitantes comían carpa, ostras y sardinas.
La arqueología es la ciencia de las sorpresas: nadie sabe qué va a encontrar. Y, además, permite reconstruir las costumbres más cotidianas. Por ejemplo, que, en la Barcino primitiva, a uno de sus habitantes le dio por arreglarse un día cualquiera la barba o el bigote y echó los pelos a la alcantarilla, donde han sido encontrados siglos después. Ahora sabemos que ese romano era pelirrojo.
El vello de este personaje es una de las anécdotas que ofrece la excavación de la calle Sotstinent Navarro, y que está aportando datos muy suculentos sobre la ciudad romana, Barcino, como que sus habitantes comían sardinas y ostras en abundancia. O que, en realidad, el territorio donde se erigió la urbe no era un llano, sino un tupido bosque que llegaba hasta el mar.
Sotstinent Navarro no es sólo una excavación en busca de los restos habituales: la está desarrollando un equipo interdisciplinar, entre los que se hallan especialistas del Servei d'Arqueologia de Barcelona, dirigidos por Carme Miró; de la Universitat de Barcelona, encabezados por Santiago Riera, y de la Universidad de Nottingham, como Alexandra Livarda. Se esta haciendo bioarqueología, porque el foso de la muralla romana era también una cloaca, adonde iba a parar lo que los habitantes arrojaban a las alcantarillas. Los científicos han bajado siete metros bajo el nivel del actual suelo, en busca de lo que comían los habitantes de la ciudad, o de los pólenes que dan idea de la vegetación y el clima, o los carbones que nos dirán que árboles crecían aquí. "Es una visión más humana de la ciudad: son los restos de las personas", explica Carme Miró. Entre los sedimentos han aparecido los pelos de nuestro amigo romano pelirrojo, lo que ha permitido su datación.
La excavación está lejos de concluir, pero ya aporta datos que esbozan teorías. Por ejemplo, que en sus orígenes Barcino no se asentó en un llano, sino en medio de un bosque de encinas y robles que bajaba desde Collserola hasta prácticamente el mar. Esta masa forestal se explotaba, y es muy posible que se hicieran construcciones de madera que no se han conservado. Quién sabe si es por eso que no se han hallado casas de gente humilde en Barcino, y únicamente han aflorado lujosas domus de ciudadanos pudientes. Así, el Mons Taber, según estas teorías, sería una península que se adentraría en el mar, rodeado de una enorme arboleda, en la que también aparecían castaños, plátanos y algunos pinos. Además, la línea de mar no tiene nada que ver con la actual, y el Mediterráneo subía por la Via Laietana, que era una riera, posteriormente bautizada como Sant Joan.
Este cruce de aguas dio lugar a marismas de aguas dulces, que por ejemplo perduraron en la zona del Born o de Poble Nou, donde algunos nombres, como Llacuna, recuerdan este pasado.
A tenor de los descubrimientos, no es una chifladura imaginar la escena. El primer emperador romano, Augusto (que se sabe que anduvo por estos pagos), pasa en barco frente al litoral barcelonés y ve una península que se adentra en el mar, rodeada de un bosque. Allí decide levantar una colonia en el siglo I de nuestra era, como centro económico y de poder, con casas de ciudadanos pudientes y edificios impresionantes, como el templo. Los siglos le dieron la razón. Hoy es la capital de Catalunya.
¿Y si la peste no llegó en barco?
Sotstinent Navarro es la niña de los ojos de los especialistas que ahondan en el pasado de Barcelona y que ahora reconstruyen la dieta y la vegetación desde la época romana hasta la medieval, como si fuera un puzle. Así, sabemos que los romanos de aquí comían muchos higos y que en su ciudad florecía la prímula.
Los descubrimientos apuntan a que la gran arboleda que rodeaba la Barcino del siglo I fue rápidamente deforestada para dar lugar a cultivos, sobre todo de viña. Nació así un suburbio agrícola, con una importante producción vinícola y unos caldos que fueron objeto de burla por parte del poeta Marcial, que, para entendernos en lenguaje actual, los consideraba de tetrabrik, pero no se puede descartar que se elaboraran otros de calidad. En cambio, casi no hay olivos, y las prensas halladas son para hacer vino.
En este suburbio, además de campo, se asentaron los pescadores, porque los habitantes de Barcino explotaron el mar y comieron mucha sardina, como atestiguan las espinas encontradas en el foso de la segunda muralla, ahora datada en la segunda mitad del siglo III. Al ser de pequeño tamaño, es posible que hubiera una piscifactoría. También hay ostras, que se comían en abundancia, y otras especies encontradas son la palometa o la carpa, esta de agua dulce.
El suburbio cambió radicalmente en el medievo: se urbanizó, y los carolingios cambiaron la viña por cereal, lo que se explica fácilmente porque, en lugar de vino, bebían cerveza. Del foso nos llegan también restos de rata cocinada, lo cual lleva a plantearse una pregunta. Hasta ahora se creía que la peste llegó porque estos animales se colaban en bajeles mercantes, pero si resulta que en la urbe se consumían estos roedores, ¿y si resulta que la peste no llegó en barco?
SANTIAGO TARÍN, DIARI LA VANGUARDIA, 01/06/2015
Com canviarà la Terra d'aquí a cent anys?
Una exposició mostra com podria ser el planeta l'any 2100
Les prediccions futures indiquen una superpoblació envellida de 13.000 milions d'habitants, els quals esgotaran els recursos que ofereix la Terra
20/03/15 02:00 - barcelona - Txell Cabanas, El Punt Avui
La preocupació pel futur del planeta Terra i la societat humana és cada dia més generalitzada. Quants habitants serem el 2100? On viurem? De què viurem? Tindrem prou recursos naturals per subsistir? Podrem fer front als reptes que se'ns presentaran? Aquestes són algunes de les preguntes que l'exposició, Experiment any 2100, que obre avui les portes al CosmoCaixa, deixa entreveure i intenta resoldre.
L'exposició vincula el món científic i la ciència-ficció per mostrar com, al llarg del temps, s'ha imaginat i predit el futur. Es divideix en quatre principals megatendències, com les anomena Jordi Aloy, del departament d'exposició de l'àrea de ciència i medi ambient de la Fundació Bancària La Caixa, que són: superpoblació, megaciutats, recursos naturals i societat del coneixement.
Les quatre àrees de l'exposició tenen activitats interactives perquè els visitants puguin opinar cap on creuen que anirà el futur. Els resultats se sumaran en una pantalla gegant, i ajudaran a concloure l'experiment de l'any 2100: “És molt important que la gent reflexioni, perquè som tots nosaltres els que tenim l'opció de gestionar els recursos per fer front al futur”, explica Aloy.
Entre les peces destacades hi ha la rèplica del DeLoren, una maqueta d'un ascensor espacial en què ja treballa una empresa científica japonesa i preveu acabar-lo el 2030 aproximadament. També es pot trobar una peça original de la piràmide Tyrell de la pel·lícula Blade Runner, cedida pel col·leccionista Joan Fuster. Al final del recorregut hi ha 15 il·lustracions de persones d'arreu del món mostrant la seva visió de futur.
Un panell de l'àrea de recursos naturals on es mostra que en menys d'un any consumim el què produeix una terra i mitja Foto: JUANMA RAMOS.
Absorcions de Barcelona
El creixement urbà barceloní va potenciar, en la dècada dels setanta, l'aparició dels tramvies per a enllaçar Barcelona amb Gràcia, Sants, el Poblenou, Sant Gervasi, Sant Andreu, etc., i uns anys després, ja en ple segle H, l'aparició dels autobusos i del metro.
Motivacions de caràcter urbanístic, econòmic, de racionalització de serveis i, sovint, purament expansionistes, impulsaren una ambiciosa i complexa política annexionista dels municipis veïns, molts dels quals s'oposaren aferrissadament a l'agregació i, per tant, a la pèrdua de la personalitat administrativa. Així, el 1897, hom annexionà les Corts, Gràcia, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Martí de Provençals i Sants. El 1904, Horta. El 1920, la Zona Franca de l'Hospitalet de Llobregat. El 1921, Sarrià. El 1929, el marge dret del riu de Sant Adrià del Besòs. El 1933, la part nord-est de l'Hospitalet de Llobregat. Ja després de la guerra civil, l'any 1943, hom agregaria a Barcelona la zona de les dites «cases barates» de Santa Coloma de Gramenet.
El progressiu incompliment del pla de reforma ďIldefons Cerdà, a causa de la brutal especulació del sòl urbà, i l'arribada de milers d'immigrats en els anys de postguerra contribuïren a configurar una estructura ciutadana marcada per l'aparició de zones suburbials, dotades d'unes condicions de vida molt precàries.
Jaume Sobrequés i Callicó. Barcelona. Aproximació a vint segles d'història. Ed. La Busca, 1ª ed. Barcelona, 1999. ISBN: 84-89986-20-7. 190 pàgs. Pàg. 98.
Migracions després de la IIª Guerra Mundial
Luego de la II Guerra Mundial, en cambio, las consideraciones de tipo étnico contaron escasamente. Nadie se molestó en averiguar cuáles fuesen los deseos de las poblaciones locales afectadas. La consideración que primaba ahí sobre otra cualquiera era la del mantenimiento del equilibrio del poder en las relaciones Este-Oeste. Una vez que estuvo claro cómo la Unión Soviética seria el país con influencia decisiva en toda la Europa Oriental, importaba poco, al mundo en general, si la frontera entre Polonia y Checoslovaquia, o entre Hungría y Rumania, seguía un trazado basado en lo étnico o en otro criterio cualquiera. Por lo común, además, la propia Unión Soviética se encargó de que tales disputas o conflictos se solucionaran rápidamente. Esto no quiere decir que todo arreglo de las disputas territoriales, no basado en puras consideraciones étnicas, resultara necesariamente injusto y cínico.
El mapa étnico de la Europa Oriental y de los Balcanes era tal que el simple trazado de unas fronteras nuevas no siempre podía restablecer la justicia. Tanto Rumania como Hungría tenían títulos bastantes para la reclamación de Transilvania, región ésta que en el decurso histórico había cambiado de manos repetidas veces. Ahora bien, los pobladores húngaros se encontraban en la parte oriental de Transilvania, esto es, la más alejada de la frontera magiar, mientras que las regiones transilvanas más próximas a Hungría, eran, en su mayor parte, de población y lengua romanas. Solamente mediante alguna fórmula de compromiso, o, alternativamente, fundando buen número de miniEstados, pudiera hacerse justicia plena en aquella parte del continente.
En cualquier caso, las consideraciones de índole étnica no eran las únicas que de veras importaban. Había también factores geográficos e históricos por considerar, y eso sin mencionar aquí el papel representado por los respectivos países durante la II Guerra Mundial. Cuando los intereses checos y húngaros quedaron enfrentados, el ministro de Asuntos Exteriores de Praga, Jan Masaryk, preguntó: «Pero, veamos, ¿esta guerra la ha ganado Hungría, o la ganaron las Naciones Unidas?» Porque lo cierto es que tanto Hungría como Rumania estaban en el bando de los perdedores; cuando, terminada la guerra, se querellaron ambos países por culpa de ciertos territorios, el Gobierno rumano estaba en mucho mejores relaciones con Moscú, de manera que Bucarest consiguió resultados que uno o dos años más tarde no hubiese obtenido, pues para entonces quien mejores relaciones tenía con la URSS era Hungría...
Otro ejemplo de lo que decimos lo ofrece el caso de Austria y el Tirol del Sur. Este territorio lo habían cedido los austriacos a los italianos por el Tratado de Versalles en 1919, pero aún era de carácter predominantemente similar al de Austria. En vista de que Italia acababa ‘de tener que ceder territorios a Yugoslavia (pretensión de Tito que la’ URSS apoyó con vigor, pues de momento las relaciones mutuas eran buenas), y dado que Austria carecía de «padrinos» entre las grandes potencias vencedoras, los aliados occidentales opinaron que no debía presionarse mucho a Italia en este tema, y, consiguientemente, Roma quedó autorizada a mantener bajo su mando al Tirol del Sur.
En conjunto fueron expulsados de sus hogares europeos unos cuarenta o cincuenta millones de personas, que pasaron a convertirse en «refugiados»: ésta fue la migración mayor que Europa había conocido desde la Vólkerwanderung acontecida quince siglos antes. Había también millones de prisioneros de guerra y de trabajadores esclavos introducidos en el Reich de Hitler entre los años 1940 y 1944. Todos ellos empezaron a regresar a sus países desde la terminación de las hostilidades. Unos seis millones de «personas desplazadas» se contaban en Alemania al finalizar la lucha. Tres meses más tarde las dos terceras partes de dicha cifra habían sido repatriadas, pero, al mismo tiempo, una oleada aún mayor de otros refugiados empezó a presentarse allí, y prosiguieron las migraciones hacia los-cuatro puntos cardinales. Algunas de estas personas habían sido desarraigadas por segunda o tercera vez: 250.000 finlandesés que vivían en la Carelia sovietizada se refugiaron en Finlandia al término de la lucha fino-rusa en 1939, regresando a sus hogares cuando Helsinki se hizo de nuevo con Carelia en 1941. Los ciudadanos de antepasados germánicos (Volksdeutsche) que vivían en Europa Oriental, algunos pertenecientes a familias radicadas allá desde el siglo xüi, habían sido evacuados por los nazis en 1939-1940, y traídos a suelo alemán. Fueron instalados en Polonia a partir de 1941, y hubieron de escapar nuevamente cuando la marea de las victorias tomó dirección opuesta.
Unos diez millones de alemanes huyeron de las provincias germánicas situadas al este de la línea Oder-Neisse, y también de Hungría o Checoslovaquia, para radicarse, sobre todo, en Alemania Occidental. Hubo también una importante migración de la zona de ocupación soviética alemana hacia Alemania Occidental, y este movimiento de población siguió hasta la erección del «Muro de Berlín» en 1961. Por si todo eso fuera poco, había cientos de miles de polacos (incluidos los 160.000 soldados del ejército del general Anders), ucranianos y letones, que se encontraron, llegado el final de la guerra, muy lejos de su patria respectiva. Estas personas, por razones de índole política, no podían, o no querían, regresar a casa. Y, en fin, se produjo el movimiento migratorio de miles y miles de judíos, resto de las comunidades hebreas bajo los nazis, antiguos prisioneros de ghetos y campos de concentración mortíferos, que deseaban abandonar un continente, una Europa que para ellos era entonces sinónimo de matadero y cementerio de sus comunidades y familias.
Se firmaron acuerdos entre la Unión Soviética, Yugoslavia, Rumania, Checoslovaquia y Hungría, acerca del intercambio o trasvase de minorías, como resultado del nuevo mapa político de esas áreas. La consecuencia de tales acuerdos fueron nuevas oleadas de migraciones en Europa Oriental. Cientos de miles de ciudadanos polacos, situados en las recién adquiridas zonas orientales de su país, transferidas a la Unión Soviética, se fueron a las occidentales, adquiridas de Alemania. Campesinos de la Galitzia fueron asentados en Pomerania y Silesia. La Universidad de Lvov quedó trasladada a .Breslau, que los polacos habían rebautizado como Vroclav. Las regiones norteñas de Checoslovaquia, anteriormente pobladas por tres millones de alemanes de los Sudetes, ahora pasaban a poder de checos y eslovacos. En la Unión Soviética las minorías que. se habían vuelto «sospechosas», como, por ejemplo, la de los alemanes del Volga, la de los tártaros de Crimea y las de otros pueblos del Cáucaso, habían sido expulsadas de su lugar originario, y enviadas más allá de los Urales durante la guerra. A algunos de éstos se les permitió volver al hogar mediada la década 1950-60. Las tribulaciones de los prisioneros soviéticos de guerra capturados por Alemania no terminaron con su repatriación a la URSS en 1945. Casi todos estos infelices fueron enviados a campos de trabajos forzados en el lejano Norte y Este del inmenso país. Allí se unieron a millones y millones de ciudadanos rusos, políticamente calificados como «indeseables», o simples sospechosos, internados ya allí, y sometidos a un régimen concentracionario cuya existencia misma era ardientemente negada por los comunistas de los países occidentales. Al morir Stalin en 1953 la mayoría de estos campos de concentración fueron siendo gradualmente disueltos, y sus supervivientes recuperaron, al fin, la libertad.
Como consecuencia de semejantes migraciones, el mapa étnico de la Europa Central y Oriental quedó nuevamente trazado. Se borraban así alrededor de mil años de historia alemana, de incesante colonización germánica rumbo al Este. También desaparecía el movimiento hacia el Este de los polacos y lituanos, un fenómeno que duró varios siglos. Todo ello se veía reemplazado por un impulso soviético hacia Occidente. Dentro de sus ahora reducidas fronteras, relativamente hablando, la nueva Alemania se enfrentaba a un problema de refugiados de escala sin precedente: más de diez millones de recién llegados... La presencia de estos millones en Europa era, iba a ser, una pesada carga para los países que los albergasen, y esto durante una porción de años. Buen porcentaje de los refugiados eran demasiado viejos o niños muy jóvenes aún para el trabajo; pero es que incluso los aptos para trabajar encontraban difícil la asimilación a un nuevo medio ambiente social y cultural, y, en muchos casos, se veían ante la necesidad de aprender un nuevo idioma. Fueron relativamente pocos los que emigraron a ultramar, a lejanas tierras, y entre los que lo hicieron así, la gran mayoría se dirigió hacia los Estados Unidos o Australia.
No se había producido en el continente nada parecido desde la expulsión de los hugonotes franceses en el siglo XVII; quizá la sola excepción a lo que acabamos de decir la constituyera el intercambio de poblaciones entre Grecia y Turquía al finalizar la I Guerra Mundial. Pero la verdad es que se, realizó el misma en una escala mucho menor, sucedió en los confines de Europa y Asia, y, en su época, apenas tuvo relieve.
Con todo sus destrozos y ruinas, aquella contienda no produjo un total hundimiento en los modos y maneras, en las normas civilizadas, entre las que figuraba el entendimiento mutuo de que a la población civil no cabía darle muerte ni desarraigarla, obligándola a exiliarse de su patria. En cambio, la II Guerra Mundial trajo consigo barbaridades en una escala sin precedentes. Al cabo de varios años de dominio nazi en Europa, la, expulsión de millones de civiles terminada la contienda pasó, es la verdad, «sin pena ni gloria», como suele decirse. Hubo protestas, sí, pero principalmente por motivos de índole práctica. Los británicos y norteamericanos, en cuyas manos estaba la suerte de la nueva Alemania Occidental, a donde fueron volcados millones de refugiados, se veían impotentes para hacer frente al problema. Pero las protestas contra el principio mismo de expulsar a la gente de sus casas fueron pocas, y pesaban apenas ante el fondo de un horror como el del campo de Auschwitz, y hecatombes de diversas víctimas, habidas en toda la Europa Central y Oriental...
Walter Laqueur. Europa después de Hitler (Europe after Hitler, trad. P. Uriarte), vol. I. Ed. Sarpe, Madrid, 1985. ISBN: 84-7291-771-1. 334 pàgs. Pàg. 314. (Pàgs. 40-46).
SANTA COLOMA DE GRAMENET: CLIQUEU AQUEST ENLLAÇ
En un pròleg posterior, en una edició de 1999, vostè assenyala justament que, quan estava escrivint Los prodigios, la transformació de Barcelona surava en l'aire i que vostè, a la distància, la va saber intuir i traslladar a la literatura. Si haguessin donat els Jocs a una ultra ciutat, no sé què hauria passat amb la novel·la, ni amb Barcelona, però el fet és que més enllà deis Jocs, a Barcelona existia un projecte de transformació, el projecte de Pasqual Maragall i d'Oriol Bohigas. Amb en Maragall jo hi havia tingut força contacte a Nova York, on ell havia estudiat a la New School for Social Reserach, i a vegades fins i tot es quedava a casa meva.
En tot cas, La ciudad de los prodigios es converteix, segons com, en una metàfora i alhora en un emblema d'aquesta Barcelona retrobada amb Maragall. Però vosté també diu que no és «la novel·la de Barcelona», aquesta gairebé quimera que persegueix una ciutat molt necessitada d'autoestima, i que derivarà en el debat sobre si existeix o no «la gran novel·la de Barcelona». La ciutat sembla que necessiti, però, aquesta mena de mirall literari , aquesta representació de si mateixa. A mi no m'interessa tant això com una novel·la que parli d'una ciutat. En aquells anys, les ciutats estar canviant molt, passen de ser un lloc horrorós on es treballa i s'espera el cap de setmana per anar a la segona residència, a convertir-se en un lloc habitable, on hi ha tot de coses a fer. És la recuperació de la ciutat, que en el cas de Nova York és claríssima: era una ciutat horrorosa de la qual tothom volia marxar, i en aquells anys es converteix en el lloc on tothom vol viure. Això està passant amb altres ciutats, a Barcelona també, i és el fenomen que m'interessa.
Barcelona és llavors una ciutat postindustrial, descapitalitzada en el sentit econòmic, i que busca una identitat, però també és una ciutat que la gent està començant a recuperar, on els barris tornen a ser uns llocs estupends, una ciutat de festa, oberta les 24 hores, on tens el mar i una mica de muntanya, i un Barri Xino. És una ciutat molt acollidora, i per això té aquest èxit: sempre hi ha animació, un clima fantàstic, que fa que a l'hivern puguis prendre unes gambes i una cervesa a la platja... I tot això, realment, és un descobriment: el xiringuito a la platja sempre hi ha estat, però com que ja hem començat a sortir fora, veiem que París és una gran ciutat però que a l'hivern no hi pots seure a fer una cervesa i unes gambes... Londres no en parlem! A Itàlia tot tanca a les cinc de la tarda. I les ciutats holandeses o alemanyes, són sinistres!
I aquest caràcter obert és molt estimulant. Jo mateix em retrobo amb una ciutat que he deixat l'any 1973, una ciutat avorridíssima, grisa, amb una gauche divine ja esgotada, i a mesura que vaig tornant, a finals dels anys setanta, vaig veient una ciutat amb unes festes, amb els àcrates,les jornades llibertàries, la plaça Reial amb l'Ocaña, tota aquella ciutat, que dius: està molt bé!
En aquest pròleg del 1999, vostè diu que a La ciudad de los prodigios té dos encerts: un és situar-la en un període clau de la història de la ciutat, entre les dues exposicions internacionals (1888 i 1929), i el segon, i més important, donar el protagonisme a un pícaro que es diu Onofre Bouvila. Això ho vaig descobrint més tard. El projecte és començar amb la Renaixença i arribar a la guerra civil. però veig que és un projecte massa balzaquià, i descobreixo aquesta simetria -falsa simetria, perquè de fet no són moments comparables, el 1929 és molt més anodí que el 1888. Després, en un moment donat, canvio el protagonista: havia començat a escriure-la seguint el model d'Elcaso Savolta, un de fora que segueix la vida d'aquest personatge, i decideixo que sigui ell el protagonista, el que decideix: l'esguard és el seu. Però. és clar, això són anys d'anar provant -que és com es fan les novel·les.
Vostè també hi diu que La ciudad de los prodigios, escrita des de l’absència o el desarrelament ("lo que seguramente explica muchas cosas") pretén donar vida a alguns episodis de la història recent de Barcelona, "basándome en la memoria colectiva más que en datos históricos fidedignos". La novel·la, en efecte, conté inexactituds i fins i tot anacronismes, però el que m'interessa saber és com es planteja la relació entre el material históric i la literatura. Es un tema complicat. En el cas d'aquesta novel·la m'interessava per sobre de tot el mite fundacional: no la Barcelona que és, sinó la que nosaltres portem al cap. En (unció d'això seleccionava o inventava l’anècdota. Com diu John Ford, entre la veritat i la llegenda, explica la llegenda.
Eduardo Mendoza. L’escriptor i la ciutat. Entrevista Josep M. Muñoz. Revista L’Avenç, núm. 396. Desembre 2013, ISNN: 0210.0150. Pàgs.10-21.
Patró matrimonial europeu
En comparación con otras sociedades, la densidad de población en Europa fue baja, y el crecimiento demográfico, moderado. Esto fue así al menos desde la Edad Media hasta nuestros días, aunque en la Edad Contemporánea en ciertos núcleos urbanos y periurbanos europeos la densidad de población haya sido alta. Si la población europea ha crecido con relativa moderación se debe a un fenómeno demográfico que es también característico y único de estas tierras: el llamado «patrón matrimonial europeo», consistente en una alta tasa de celibato y en una edad de matrimonio, en especial por lo que se refiere a las mujeres, mucho más alta que en el resto del mundo. Como señala el descubridor de tal «patrón» [Hajnal (1965)], éste se observa sobre todo en los países al oeste de una línea imaginaria que uniera San Petersburgo y Trieste. En los países al este de esa línea, el patrón europeo se daría en una versión muy mitigada: menor tasa de celibato y menor número de solteras en edades adultas, aunque mayor que en el resto del mundo. Al menos desde la Edad Media, los europeos han tenido una conducta matrimonial más racional que los habitantes de otros continentes: han ajustado la edad de matrimonio y el número de hijos a las circunstancias económicas. En concreto, y esto es claramente observable, las mujeres se han casado más jóvenes en tiempos de prosperidad y con más edad en años de escasez.
Gabriel Tortella. Los orígenes del siglo XXI. de. Gadir, Madrid, 2005. ISBN: 84-934439-6-4. 562 pp. P.p. 11-12..
QUÈ ES LA CIUTAT SINÓ LA GENT. UN LLIBRE DE JORDI BORJA TANCA UNA ÈPOCA D'URBANISME I LA POLÍTICA DE BARCELONA. JOSEP M. MUÑOZ. Article a L'Avenç, gener de 2011, núm. 364. ISSN: 0210.0150, pp. 12-14
JORDI BORJA I JOSEP M MUÑOZ A BARCELONA, GENER 2011
Definició de ciutat
La «semiurbanización» llegó a la Unión Soviética en 1960, pero la Federación Rusa había cruzado este umbral unos años antes. Hasta 1958, no existía una definición oficial de «ciudad» o «asentamiento urbano» que fuera valida para toda la Unión Soviética; cada república tenía la propia. En 1958, se fijó la cifra de 12.000 habitantes para las ciudades y de 2.000 para los «asentamientos urbanos», siempre y cuando la mitad de la población, como mínimo, no trabajara directamente en el sector agrícola.
Moshe Lewin. El siglo soviético. Ed. Crítica, Barcelona, 2006. 510 pp. Pg. 255.
En 1798, el clérigo inglés Thomas Malthus publicó el Ensayo sobre el princi pio de la población, que iba a convertirse en el libro más influyente que se ha escrito sobre este tema. Describía lo que parecían ser las leyes del crecimien to de la población, pero la importancia de si libro trascendió a esta labor científica aparentemente limitada. Su impacto sobre la teoría económica y sobre la ciencia biológica, por ejemplo, sería tan primordial como la contribución que hizo a los estudios demográficos. Sin embargo, aquí estas conse cuencias trascendentales importan menos que el estatus de la obra como indicador de un cambio en el pensamiento sobre la población. En líneas generales, a lo largo de aproximadamente dos siglos los estadistas y econo mistas europeos coincidieron en que una población que crecía era un signo de prosperidad. Se pensaba que los reyes debían procurar hacer incrementar el numero de sus súbditos, y no solamente porque ello supondría más contri buyentes y más soldados, sino también porque una población mayor acelera ba la vida económica y, a la vez, era un indicador de esta activación. Obvia mente, una población mayor mostraba que la economía ofrecía sustento a más personas. Esta opinión era secundada, en esencia, por nada menos que una autoridad como el propio Adam Smith, cuya Riqueza de las naciones,un libro de una enorme influencia, había sostenido en una fecha tan reciente como 1776 que un incremento de la población era una buena prueba de prosperidad económica.
Malthus echó un jarro de agua helada sobre esta opinión. Indepen dientemente de como se juzgasen las consecuencias para la sociedad en con junto, concluyó que una población en alza tarde o temprano significaba un desastre y sufrimientos para la mayoría de sus miembros, los pobres. En una celebre demostración, argumentaba que el producto de la tierra tiene unos límites finitos, marcados por la cantidad de tierra disponible para producir alimentos. Ello, a su vez, fijaba un límite a la población. Sin embargo, a corto plazo la población siempre tendía a crecer. A medida que crecía, hacía retro ceder progresivamente un margen de subsistencia cada vez más estrecho, y cuando este margen se había agotado, llegaban las hambrunas. Entonces la población se reducía hasta que podía ser mantenida con los alimentos dispo nibles. Sólo era posible poner freno a este mecanismo si hombres y mujeres dejaban de tener hijos (y la prudencia, cuando consideraban las consecuencias, podía ayudarles fomentando los matrimonios tardíos) o mediante horrores como el control que imponían las enfermedades o la guerra.
Se podría decir mucho más sobre la complejidad y el refinamiento de esta tesis tan pesimista. Suscitó incontables argumentos y contraargumen tos, y tanto si es verdadera como si es falsa, una teoría que atrae tanto la atención debe de ser muy reveladora sobre su época. De algún modo, el cre cimiento de la población había empezado a preocupar a la gente, de modo que incluso una prosa tan poco atractiva como la de Malthus tuvo un gran éxito. Existía una conciencia sobre el crecimiento de la población que antes no había, y ello se debía a que este crecimiento ahora era más rápido que nunnca. En el siglo XIX, pese a lo que había dicho Malthus, el número de algunas secciones de la raza humana aumentó con rapidez, alcanzando unos niveles hasta entonces inconcebibles.
Para mesurar este cambio, es mejor tener cierta perspectiva. No hay nada que ganar y mucho que perder si nos preocupamos por las fechas precisas y las tendencias globales que se prolongan hasta bien entrado el siglo xx. Si incluimos a Rusia (cuya población hasta tiempos muy recientes se ha cal culado a partir de datos estadísticos muy escasos), una población europea de unos 190 millones en 1800 pasó a unos 420 millones un siglo más tarde. Puesto que el resto del mundo, al parecer, creció más lentamente, esto representó un aumento en la parte europea de la población total del mundo de una quinta a una cuarta parte; durante una breve etapa, su desventaja en cifras en comparación con los grandes centros asiáticos de población fue reducida (mientras continuaba disfrutando de su superioridad técnica y psicológica). Además, al mismo tiempo Europa sustentaba una enorme emigración entre su población. En la década de 1830, la emigración euro pea al otro lado del Atlántico superó por primera vez la cifra de 100.000 personas al año; en 1913, la cifra era de más de un millón y medio. Tomando una perspectiva aún más amplia, entre 1840 y 1930, tal vez 50 millones de personas abandonaron Europa por mar, la mayoría para ir al hemisferio occidental. Todas estas personas y sus descendientes deberían sumarse al total para comprender hasta que punto era acelerado el creci miento de la población europea en aquellos años.
J.M. Roberts. Historia Universal. III. La era del imperialismo europeo. Ed. RBA, Barcelona, 2009- 320 pp. Págs. 145-146.
Malthus
Nadie representó mejor la vertiente dura de las creencias que el reverendo Thomas Robert Malthus (1766-1834), que en 1798 publicó de forma anónima su Ensayo sobre el principio de la población y sus efectos en el futuro mejoramiento de la sociedad, una obra que de manera inmediata y rotunda se convirtió en una teoría altamente influyente. Malthus culpaba a los pobres de las penurias que padecían y se oponía a la idea de socorrer a las masas, basándose en que ello solo serviría para incrementar su tendencia a la ociosidad. «Incluso cuando se les presenta alguna posibilidad de ahorrar -escribió- pocas veces la aprovechan porque todo lo que les sobra después de satisfacer sus necesidades presentes va a parar, en términos generales, a la taberna. Puede por lo tanto decirse que las leyes de los pobres de Inglaterra disminuirían tanto el poder como la voluntad de ahorro entre la gente común, quebrantando uno de los más fuertes incentivos hacia la sobriedad y la laboriosidad, y consecuentemente hacia la felicidad.». Le preocupaban en especial los irlandeses y creía, según le escribió a un amigo en 1817, que «una gran parte de la población debería ser barrida de la tierra». No era precisamente un hombre con mucha caridad cristiana en el corazón.
Bill Bryson. En casa. Una breve historia de la vida privada. de. RBA, Barcelona, 2011, 2 edició. ISBN: 978-84-9006-094-0. 672 pp. P. 554.
La dona
En otros lugares más lejanos, como Nueva Zelanda, dos estados australianos y en Estados Unidos, las mujeres ya habían conseguido para entonces el derecho de sufragio. La cuestión seguiría abierta en muchos países durante treinta anos más.
Los derechos políticos eran sólo un aspecto más dentro de la cuestión más amplia de los derechos de la mujer en una sociedad básicamente cen trada, como había ocurrido en todas las demás civilizaciones precedentes, en los intereses y valores de los hombres. La discusión sobre el papel de la mujer en la sociedad en Europa había comenzado en el siglo XVIII, y no tuvo que pasar mucho tiempo para que aparecieran las primeras fisuras en el conjunto de ideas en las que hasta entonces se basaba esta cuestión. Los derechos de la mujer a la educación, al trabajo, al control sobre sus propiedades, a la independencia moral, e incluso a poder vestir de manera más cómoda, habían sido objeto creciente de debate en el siglo XIX. La obra de teatro de Ibsen Casa de muñecas se interpretó como un toque de trompeta para la liberación de la mujer en vez de como, según la intención del autor, un alegato en defensa del individuo. Poner sobre el tapete semejantes cuestiones suponía una verdadera revolución. Las pretensiones de las mujeres en Europa y Norteamérica ponían en peligro ideas y actitudes que estaban res paldadas no ya por siglos, sino par milenios de institucionalización. Despertaron complicadas emociones porque estaban ligadas a nociones sobre la familia y la sexualidad profundamente arraigadas. Y así, para algunas personas -no solo hombres sino también mujeres- representaban un problema a nivel más profundo que la amenaza de la revolución social o de la democracia política. La gente acertaba al dar a la cuestión esta dimensión. En los comienzos del movimiento feminista en Europa estaba la semilla de fenómeno cuyo explosivo contenido tendría aún más trascendencia al transmitirse (como pronto sucedió) a otras culturas y civilizaciones que se vieron invadidas por los valores occidentales.
La politización de las mujeres y los ataques de tipo político a las estruc turas jurídicas e institucionales que ellas sentían como opresoras probable mente hicieron menos por su bien que algunos otros cambios. El desarrollo de tres de ellos fue paulatino pero, al final, adquirieron una importancia extraordinaria como elementos que contribuyeron a socavar los principios tradicionales. El primero fue el crecimiento de la economía capitalista avan zada. En 1914, esto dio lugar en muchos países a la aparición de un gran numero de nuevos trabajos para las mujeres, por ejemplo, como mecanógrafas, secretarias, telefonistas, trabajadoras en las fábricas, dependientas de grandes almacenes y maestras. Un siglo antes no existía casi ninguno de estos trabajos. Esto supuso en la practica un desplazamiento del poder económico hacia las mujeres. Si podían ganarse la vida, empezaban a recorrer un camino que a la postre transformaría la estructura de la familia. Por otro lado, pronto las demandas de la industria bélica en las sociedades avanzadas acelerarían este proceso, y la necesidad de mano de obra ampliaría el abanico de posibles ocupaciones para las mujeres. Mientras tanto, a un número cada vez mayor de chicas, ya en 1900, un trabajo en la industria o en el comercio les dio la oportunidad de liberarse tanto del control de sus padres como de la carga que el matrimonio podría suponerles. En 1914 la mayoría de las muje res no se beneficiaban aún de estas oportunidades laborales, pero se estaba acelerando un proceso en marcha ya que la situación estimulaba otras demandas, como, por ejemplo, las de educación y formación profesional.
La segunda gran transformación había llegado para 1914 aún más lejos en su capacidad de cambiar la vida de las mujeres. Se trataba de la puesta en practica de métodos para el control de la natalidad. Esto ya había afectado de manera decisiva a la demografía. Era una revolución en cuanto al poder y al estatus de las mujeres, ya que un mayor numero de ellas tomaron con ciencia de que podían controlar las exigencias de la natalidad y de la crian za de sus hijos que, hasta ese momento, habían condicionado su vida duran te toda la historia. En todo ello subyacía un cambio aún más profundo, que se empezaba a vislumbrar en 1914, cuando las mujeres se dieron cuenta de que podían obtener satisfacción sexual sin tener necesariamente que asumir de por vida las obligaciones propias del matrimonio.
La tercera de las grandes fuerzas que llevaron de manera imperceptible, pero al mismo tiempo irresistible, a la liberación de las mujeres de sus anti guas costumbres e ideas es mucho más difícil de identificar con un sólo nombre, pero tenía un principio que la gobernaba: la tecnología. El proceso se caracterizó por un gran numero de innovaciones, algunas de las cuales se fueron acumulando poco a poco durante decenios antes del ano 1900. Todas ellas afectaban, al principio en muy pequeño grado, a los inflexibles horarios de la rutina y esclavitud domésticas. La llegada del agua corriente y del gas para calefacción e iluminación son algunos de los primeros ejemplos. La lim pieza y versatilidad de la energía eléctrica habrían de tener más adelante con secuencias aún más evidentes. Los grandes cambios en la distribución al por menor llevaron a la apertura de comercios de mayor calidad, que no sólo acercaban el lujo a personas con menos medios económicos sino que facilita ron la cobertura de las necesidades de los hogares. La importación de alimen tos, mejor procesados y conservados, fue poco a poco cambiando los hábitos de abastecimiento de las familias que antes hacia necesario -como todavía ocurre con frecuencia en India o África- ir todos los días, hasta dos veces, al mercado. Los detergentes y los tejidos de fibra artificial, más fáciles de lim piar, todavia no existían en el ano 1900, pero era mucho más fácil y barato que un siglo antes adquirir jabón y sosa cáustica. Por otro lado, a principios del siglo XX empezaron a aparecer en las casas de los más pudientes los pri meres aparatos domésticos, como cocinas de gas, aspiradoras y lavadoras.
Resulta curioso que los historiadores que reconocieron de inmediato la importancia de la introducción del estribo o del torno, en tiempos más remotos, no se hayan dado cuenta sin embargo del valor creciente de estos humildes productos e instrumentos. A pesar de todo, representaron una revolución para medio mundo. Es comprensible que sus consecuencias a largo plazo interesaran a menos personas a principios del siglo XX que las extravagancias de las «sufragistas», como se llamaba en Inglaterra alas muje res que luchaban por que se reconociera su derecho a votar. Lo que impul saba de manera más inmediata sus actividades era la liberalización y democratizaciónn de las instituciones políticas para los hombres. Sus campanas contaban con este antecedente. Lógicamente, había motivos para querer que la democracia atravesara las fronteras del sexo, aunque esto implicara que se multiplicara por dos el numero de electores.
J.M. Roberts. Historia Universal. IV De la Primera Guerra Mundial a la actualidad. Ed. RBA, Barcelona, 2009. 400 pp. Pp. 17-19.
Clases socials, esperança de vida, Espanya
En realidad, la clase trabajadora no ha desaparecido y aun cuando su composición ha cambiado (pasando de ser predominantemente industral a ser de servicios, realizados muchos de ellos por mujeres), continúa siendo un sector muy amplio, cuando no mayoritario, de la población. En este aspecto es erróneo asumir que el aumento del nivel de renta de la clase trabajadora la convierta en clase media, puesto que lo que define la posición social de la ciudadanía no es tanto su nivel absoluto de renta o estándar de vida sino la distancia social existente entre los colectivos que la constituyen. Y esta distancia social no ha disminuido. Antes al contrario, en numerosos países,incluyendo España, esta distancia social - medida por las desigualdades sociales- ha aumentado y la movilidad social ha disminuido durante los años noventa. La forma en que la gente vive, se enferma y muere depende mucho de cómo se ubica en la estructura social. Así, en España, los miembros de la burguesía viven dos años mas que los miembros de la pequeña burguesía, los cua les viven dos años mas que los miembros de las clases medias, los cuales viven dos años más que los miembros de la clase trabajadora cualificada, los cuales viven dosaños más que los miembros de la clase trabajadora no cualificada, los cuales viven dos años más que los que han permanecido en parolargos periodos durante su vida. Diez años de vida es la diferencia entre los dos polos sociales, una de las mortalidades diferenciales porclase social mas elevadas de la UE-15, cuyo promedio es de siete.
Vicenç Navarro. El subdesarrollo social de España. Ed. Sol 90, 2009 (època 2006), 364 pàgs. Pàgs. 27-28.
LA CRÒNICA
RAMON ROVIRA rrovira@presencia.cat
Els nens del gegant indi
L'Índia és un gegant de gairebé 1.200 milions d'habitants, només superat per la Xina, que frega els 1.500 milions. Tots dos països tenen problemes greus derivats de la seva enorme població perquè, malgrat registrar xifres de creixements que fan enveja a qualsevol estat desenvolupat, no generen prou riquesa per treure de la pobresa una important faixa dels seus ciutadans. Per això tant la Xina com l'Índia apliquen des de fa temps polítiquesde control de la natalitat. En el cas xinès s'imposa un control ferri perquè a les regions rurals les famílies només tinguin un fill, mentre que a les ciutats se'n tolera un màxim de dos per parella. Aquest mètode radical és l'origen de greus desequilibris perquè moltes famílies quan saben que elfutur nadó serà una nena decideixen avortar o bé abandonar-la acabada de néixer. Tot això amb l'esperança de tenir un nen en el futur, molt més útil irendible des del punt de vista laboral. Aquesta política imposada pel règim comunista xinès no seria acceptable en una democràcia com la de l'Índia i per això el govern ha d'aplicar altres fórmules de control de la natalitat per evitar que en les pròximes dècades arribin als 1.500 o als 1.900 milionsde habitants.
EI món al revés
Actualment cada família índia té 2,6 fills de mitjana, molt per sota de les xifres d'ara fa un parell de dècades però lluny dels 2,1 que es consideral'adequat per estabilitzar la població. D'altra banda, mentre la majoria de països occidentals pateixen un perillós envelliment de la població, a l'Índia elproblema és exactament el contrari. Dels 1.200 milions d'habitants, gairebé el 50 per cent són menors de 25 anys. Des del punt de vista de lesexpectatives de creixement això és bo i fins i tot hi ha analistes que preveuen que quan aquesta ingent mà d'obra es posi a produir, l'Índia superarà els índexs de creixement de la Xina. Però l'altra cara de la moneda és una demanda de serveis com ara escoles, sanitat, serveis públics o simplement llocs de treball que ara per ara l'economia índia no està en condicions de proveir. El problema és que cada estat indi fa la guerra pel seu compte i mentre alguns exclouen les famílies amb més de dos fills d'alguns beneficis socials o de l'accés a habitatges públics, d'altres no adoptencap mesura. En part això es deu a l'escàndol que va esclatar la dècada dels setanta quan es va destapar un pla massiu per fer vasectomies sovint forçades.
Thomas Malthus
Una de les causes principals de l'explosió demogràfica índia és que la majoria de dones a les zones rurals es casen molt joves i sovint a través de matrimonis concertats. Aquest fenomen es dóna sobretot als estats més pobres i més poblats, especialment els d'Utar Prades i Bihar, on la mitjana de fills per matrimoni frega els quatre. A Satara, en canvi, s'aplica un dels programes pilots destinats a controlar el nombre de naixements que fins ara més èxit ha tingut. Un estudi fet el 1997 va demostrar que poc menys del 50 per cent dels nens i joves de l'estat patien malnutrició, fruit en bona part de la falta d'una planificació familiar i perquè la majoria de les noies es casaven abans del 18 anys, amb la qual cosa les possibilitats de tenir més fills augmentaven considerablement. El pla del go vern es basava que els pares es comprometessin per escrit a evitar el casament de les seves filles fins que no tinguessin 18 anys a canvi d'una compensació econòmica. Ara s'ha ampliat amb el regal de la nit de noces, un xec equivalent als 107 dòlars, que es dóna a aquelles parelles joves que, tot i casades, accepten ajornar el primer embaràs alguns anys. La conseqüència de tot plegat és que el nombre de nens i nenes mal nodrits ha caigut finsal15 per cent.
L'esterilització com a sistema de control
Una altra de les causes principals de l'explosió demogràfica dels països poc desenvolupats i amb alts índexs de pobresa com l'ín dia és la falta d'informació sobre els mètodes d'anticoncepció i de la planificació familiar. L'esterilització és el sistema de control de natalitat més utilitzat,sobretot a les zones rurals. Als anys noranta alguns estats van promocionar aquesta fórmula per controlar la natalitat, però hi va haver moltes crítiques perquè a vegades era més una imposició que no pas una opció de la dona. La conseqüència de tot plegat és que la millor fórmula per afavorir el control de la natalitat és la informació i uns serveis socials adequats. La prova és que a les zones on s'han impulsataquestes pràctiques, el descens en el nombre de naixements ha estat important, mentre que en les altres els índexs de malnutrició infantil esmultipliquen.
Revista setmanari PRESÈNCIA, núm. 2017, 22-28/10/2010, pàg. 42.
Page updated
Google Sites
Report abuse