7.2.3.1 D'un model nuclear a un teixit industrial més difús i interconnectat
El model territorial de la indústria espanyola es caracteritza per la importància del teixit industrial anterior, basat en nuclis industrials, i per la creació d'eixos industrials que els uneixen. Aquests nuclis tendeixen a créixer i a formar veritables àrees metropolitanes industrials, com Madrid i Barcelona. Les aglomeracions industrials asseguren l'existència d'infraestructures bàsiques com ara comunicacions, energia, disponibilitat d'aigua, xarxes de desguassos, depuradores, etc.
Les seus socials i de gestió de les empreses se situen a les àrees centrals de les ciutats on hi ha els serveis estratègics que són, entre d'altres, els financers i els d'assessorament, de planificació i de recerca.
L'acumulació d'aquestes activitats atreu les indústries i els serveis auxiliars, com la construcció, la restauració, la publicitat... També és significatiu, que les àrees industrials tinguin a prop les indústries auxiliars i complementàries que necessiten. Com a resultat de tot aquest procés, les activitats industrials es van disseminant al voltant de la ciutat i creen un espai urbà difús, en el qual es multipliquen els polígons industrials i les naus d'emmagatzematge i de redistribució.
Això provoca, al cap d'un temps, el procés contrari, la dispersió, provocada per l'elevat preu del sòl i pels problemes derivats de la concentració industrial com ara la conflictivitat laboral i la saturació de les comunicacions. Per això algunes indústries abandonen l'espai urbà i s’instal·len al llarg d'eixos de comunicació per tal de mantenir l'accés a la ciutat central.
