7.5.6 Els medis de comunicació a Catalunya
L'era digital ha comportat una transformació total de la cadena comunicativa. No és només que les noves eines permetin als periodistes treballar amb una major eficàcia i rapidesa: és el mateix contracte entre mitjà i públic el que ha canviat, ja que l'usuari també ha vist com es multiplicaven les vies d'accés a la informació i la possibilitat de personalitzar els consums de continguts. Amb tot, els efectes de la digitalització són molt diferents segons si es parla de premsa, ràdio o televisió, per la qual cosa val la pena analitzar-los separadament, començant pels mitjans escrits.
L'era digital ha situat la premsa davant l'abisme: desapareixeran els diaris impresos, perquè el procés de producció és massa lent i costós? En una era de màxima explosió informativa i consums immediats, es posa en dubte la continuïtat del diari en format físic. Després d'haver sobreviscut a la ràdio, a la televisió i al cinema, nombrosos experts li canten les absoltes, mentre que els més optimistes assenyalen que el seu destí és convertir-se en un producte d'elit, amb tendència a encarir-se de preu, reduir el nombre de pàgines i/o el dia d'aparició.
(gif animat enllaç)
Mentrestant, les edicions digitals que els editors de premsa van posar en marxa s'han consolidat com els grans referents a Internet: dels 20 webs informatius més visitats al món, el grup més nombrós és el de capçaleres que tenen l'origen en paper, seguits a distància pels afegidors de notícies, les televisions i els mitjans exclusivament digitals. El problema és que la majoria d'aquestes edicions en línia paguen només una part petita de l'estructura general de les grans empreses. Els lectors han començat a desplaçar-se, però els diners encara es troben ancorats en el paper, de manera que per cada euro de publicitat que s'insereix en una versió digital de mitjana, el seu corresponent tradicional n'ingressa nou.
Però, de cara a l'usuari, el canvi ja és una realitat. L'entrada de les tecnologies digitals li permet consumir molta més informació (pot llegir tantes capçaleres com vulgui sense sobrecost) i també personalitzar interessos (cada vegada hi ha més mitjans que parcel·len l'oferta i presenten els continguts adaptant-los als registres històrics que conserven de cada usuari en línia).
La participació també ha canviat. Del model anterior, en què la presència del lector es limitava a la pàgina de cartes i poca cosa més, ara el seu rol pot ser molt més actiu. Les notícies admeten comentaris i els diaris abonen aquesta funció, ja que els genera pàgines vistes, una de les mesures d'audiència d'un mitjà. Els lectors participen també d'enquestes, trobades digitals amb personatges cèlebres, fòrums de discussió... Fins i tot hi ha qui exerceix de corresponsal altruista, com en el cas del diari ‘La Vanguardia' i els seus ‘lectores corresponsales'. Es parla de periodisme 3.0 o periodisme ciutadà, perquè sovint ja no és el professional el primer a arribar al lloc dels fets, sinó un ciutadà particular que pot captar la instantània, per exemple, amb la càmera del mòbil.
Mentrestant, la ràdio ha acusat amb menys virulència la sotragada que ha significat la ràpida adopció de les eines (i els costums) digitals. De fet, el sistema DAB (Digital Audio Broadcasting) fa anys que està encallat, excepte al Regne Unit. Tot i que hi ha nous desenvolupaments com el DAB+, els operadors no tenen clara la migració. La tònica general assenyala que es tracta d'una tecnologia que no aporta avantatges significatius, mentre que encara aixeca dubtes com ara els problemes freqüents de recepció a l'interior d'edificis. D'altra banda, que es tracti d'una tecnologia de substitució, que fa necessària la compra d'un nou aparell, constitueix un element dissuasiu per a la majoraria d'oients.
(enllaç gif animat)
Mentre que la digitalització total de la ràdio és una incògnita, Internet s'ha coronat com a següent estadi de l'evolució del mitjà. La possibilitat d'escoltar la ràdio de manera asincrònica (a través dels arxius penjats a la xarxa que poden ser consumits quan l'oient ho desitja) dóna més vida a uns espais que caducaven anteriorment en temps present. Així mateix, escoltar les emissions en directe o els ‘podcast' han començat a popularitzar-se.
La ràdio temàtica ha trobat a Internet una via per a l'expansió. La possibilitat de desenvolupar canals temàtics resulta temptadora i assequible. A Catalunya, per exemple, iCat FM ha desdoblat la programació musical en cinc canals: icatjazz, musicatles (música del món), totcat (en català), mediterràdio i xahrazad (veus femenines) que se sumen a l'oferta generalista, l'única que emet per ones hertzianes. Finalment, pel que fa a la televisió, i al contrari del que ha passat amb la ràdio, la migració digital ha rebut un impuls inapel·lable: un mandat de la Unió Europea perquè la TDT sigui la tecnologia comuna que faciliti l'accés dels ciutadans a la televisió gratuïta. En paral·lel, la televisió a través d'Internet (IPTV) també s'ha posicionat com a tecnologia de futur.
Perquè, de fet, el que està a judici és la vigència del mateix model televisiu tal com se l'ha conegut el darrer mig segle. La necessitat d'adaptar els horaris personals als que decideixen els programadors de les diferents cadenes ja no té gaire sentit, en el moment en què l'usuari pot descarregar un programa i veure'l a l'hora que li plagui. Els avantatges de consumir televisió amb aquesta modalitat són evidents i la prova és que els joves ja consumeixen més continguts audiovisuals a través del monitor de l'ordinador personal, alhora que han anat abandonant la televisió convencional que els lliga a una hora i a un lloc.
El servei ‘3 a la Carta', de TV3, n'és l'exemple més reeixit. Però queda per resoldre què passarà amb la tradicional funció social de la televisió, com a gran aglutinadora d'audiències. Part de l'èxit de molts espais es deu a la possibilitat de comentar-los en grup, sigui amb la família, sigui amb els amics o companys de feina. Una televisió altíssimament individualitzada trenca aquest model (i per tant caldrà reformular de manera radical també quines són les vies de finançament).
La TDT aprofita la major compressió del senyal per alliberar espai radioelèctric que es pot dedicar a nous serveis de valor afegit. És per això que hi ha al mercat un ventall de perifèrics que incorporen un disc dur que permet l'enregistrament remot de programes, per tal de poder veure'ls amb posterioritat. Així mateix, els models evolucionats també permeten un cert grau d'interactivitat i, fins i tot, la possibilitat d'efectuar compres amb targeta de crèdit. Això obre un camp per als anunciants, que poden oferir promocions concretes per a les quals caldrà resposta immediata. L'altre avantatge de la TDT és la qualitat d'imatge, clarament superior a la de la televisió analògica. A més, l'alliberament d'espai radioelèctric –el senyal viatja més comprimit– permet que alguns canals emetin en alta definició.
I mentre el televisor i l'ordinador lliuren l'anomenada ‘batalla de les pantalles', discretament el mòbil conquereix protagonisme com a distribuïdor de continguts audiovisuals i d'espais televisius en directe. La limitació en la mida de la pantalla implica un tipus de consum diferent, però la tendència i l'evolució d'aquests ginys passarà per una interfície més versàtil que faciliti un major consum de continguts audiovisuals.
La digitalització permet nous consums comunicatius, periodístics i de continguts que obliga a reformular el paradigma existent. L'audiència es fragmenta fins a l'àtom que suposa cada individu i en paral·lel el tempo informatiu s'accelera. És en aquest context, on el dispositius mòbils –en les múltiples modalitats i mides– assoleixen un paper destacat com a perifèrics, ja que poden subministrar la informació en qualsevol lloc i de manera immediata als ciutadans. Aquestes possibilitats de noves pràctiques comunicatives, així com la fragmentació dels continguts, poden afectar de forma significativa la producció audiovisual i la pràctica periodística en el pròxims anys.