7.2.1.4 Transformació en un país industrial (1959-1974)
El 1959 és una data clau: el Pla d'Estabilització va representar la fi de la política autàrquica i la liberalització de l'economia espanyola, que fins aquell moment havia estat monopolitzada per l'estat. L'obertura a l'exterior es va fer amb l'ajuda dels EUA, que volien integrar Espanya al bloc capitalista, enfrontat al bloc comunista.
El canvi de la política industrial
A partir d'aquell moment, es va donar un gran creixement econòmic i industrial a causa de l'eliminació de bona part de les barreres aranzelàries al comerç exterior. La liberalització va permetre comprar béns d'equip gràcies als quals van augmentar la productivitat industrial i l'exportació. En el grup de sectors exportadors hi havia:
Les indústries de béns de consum: les del calçat, cuir, suro, moble, paperera i editorial.
Entre les indústries bàsiques destacaven la indústria del cautxú (pneumàtics), la de maquinària, la minera i la naval.
El procés de liberalització econòmica va coincidir amb un període de gran expansió econòmica mundial i això va afavorir que un gran nombre de companyies multinacionals s’instal·lessin en territori espanyol per diversos motius: la mà d'obra que emigrava del camp a la ciutat era abundant i barata, la conflictivitat laboral era inexistent atès el control de la dictadura franquista, no hi havia gaires restriccions a l'entrada de personal qualificat i de tecnologia estrangers, i el mercat interior desenvolupava una demanda creixent de productes industrials.
Es van realitzar inversions industrials amb capital exterior, de les quals una mica més del 40% corresponien a empreses nord-americanes, un 30% a empreses de la Comunitat Econòmica Europea i un 20% a capital suís.
En aquesta etapa, les indústries principals van ser les electromagnètiques i la química juntament amb la fabricació d'automòbils, la instal·lació de refineries de petroli i la diversificació de productes químics i farmacèutics.
