Poblament rural
El concepte de població rural s’aplica a aquells tipus de població ubicades en zones no urbanitzades que es dediquen a la producció primària, ja sigui de productes agrícoles com de productes ramaders i silvicultura. Les poblacions rurals foren tant a l’Antiguitat com a l’Edat Mitjana els centres més importants de concentració poblacional, poder i importància que foren perdent a partir del creixement de les ciutats i centres urbans des del segle XV fins ara.
Las poblacions rurals sempre es vinculen de manera més directa amb un estil de vida relacionat clarament amb la naturalesa, i a més amb estructures de pensament o d’organització social que molts consideren més primitives però que es podrien designar como més estructurades i tradicionals.
Les poblacions rurals acostumen a ser petites aglomeracions de poblacions, l’activitat econòmica principal de les quals és la producció de matèria primera tant agrícola com ramadera. Les poblacions rurals solen comptar amb un estil de vida més natural i molt més allunyat dels elements que caracteritzen a la vida moderna com tecnologia, medis de comunicació, etc. En molts casos, les poblacions rurals també demostren estructures de pensament molt més tradicionals, lligades molt sovint a la religió, superstició, a la importància de la família, del folklore típic de cada zona, etc.
Generalment, degut a l’estil de vida que duen, les poblacions rurals solen demostrar millor qualitat de vida en el que respecta a fenòmens tals como estres, però poden presentar major exposició a malalties, el tractament de les quals en la ciutat es troba controlat. Quasi tots els països tenen regions més rurals a les que la urbanització no ha arribat encara. No obstant, això pot variar en proporció ja que alguns països demostren encara una alta quantitat de poblats i comunitats rurals i pocs centres altament urbans.
El poblament rural és la part de l'espai rural on habiten les persones. El poblament rural a Espanya està format per un nucli menor de 10.000 habitants, tot i així la majoria d'Espanya es troba per sobre dels 2.000 habitants. La població semi-urbana està entre 2.000 i 10.000 habitants i la rural té menys de 2.000 habitants.
Poden ser dispersos o concentrats. Aquest poblament rural està sent modificat per nous usos de l'espai rural. Amb l'abandonament de la societat agrària i la substitució per una altra de caràcter industrial s'han buidat els camps en principi i repoblat posteriorment. Hi ha gran nombre de nuclis abandonats i molts en declivi.
S'ha transformat el poblament de nombroses comarques que han vist néixer urbanitzacions i cases aïllades, en àrees de forta pressió industrial o urbana. El poblament rural està canviant, ja que l'agricultura ha perdut importància com a activitat econòmica i està sent substituïda per activitats industrials o terciàries.
El poblament rural es localitza on es troben les majors avantatges en relació amb les formes de vida i l'economia tradicional. Aquest és dispers en l'Espanya atlàntica i concentrat en la mediterrània. Els factors socials, de defensa i polítics han generat la distribució dels pobles.
A Castella i el Duero són nuclis petits i més grans a l'Espanya meridional. Durant l'Edat Mitjana i l'època imperial es va incrementar considerablement el nombre de pobles i llogarets però molts van desaparèixer durant la crisi del segle XVII.
S'ha basat, en el grau de concentració o dispersió, associat a les disponibilitats hídriques, que quan hi ha abundància d'aigua s'ocupen amb un poblament dispers i quan hi ha escassetat d'aigua és un poblament concentrat.
El poblament concentrat lax corresponia a la colonització de les muntanyes, mentre el concentrat correspondria a les planes.
Els rius han atret tradicionalment als pobles. Les àrees amb difícils factors físics han exercit una influència negativa, com l'elevada altitud o el fort pendent o l'aridesa del sòl.
Predomina un assentament dispers o concentrat a l'Espanya humida del nord, concentrat en petits nuclis a l'Espanya mesentèrica interior i concentrat en grans nuclis en l'Espanya del sud.
Un 7% dels pobles a Espanya superen els 10.000 habitants i un 93% tenen una quarta part de la població amb nuclis d'entre 2.000 i 10.000 habitants i situats a sud.
Diversitat de poblaments rurals a Espanya
A l'Espanya del nord, des de Galícia fins al País Basc s'ofereix una gran diversitat d'assentaments com poblats concentrats, amb pobles tradicionals i construccions agràries disperses a Galícia i Cantàbria molt complexes. S'inclouen els caserius bascos i "caserías" asturianes i cases gallegues en la qual la casa i el "terrazgo" romanen units, però abunden més les viles, parròquies (agrupació de pobles al voltant d'una mateixa església a Galícia i Astúries) o pobles amb "terrazgo" dissociat i habitatges juntes en els assentaments miners i industrials.
La masia catalana és un poblament dispers típic. En les hortes llevantines són cases disperses.
El poblament dispers es va fer a partir d'un assentament principal al que s'aniran afegint cases per tal de guanyar terreny als voltants.
L'Espanya Interior septentrional té sobretot un poblament concentrat en petits nuclis tant en el Duero com a l'Ebre i més en la serralada cantàbrica, la Ibera o els Pirineus pels usos ramaders.
L'Espanya meridional (conca del Tajo, Guadiana i Guadalquivir) es caracteritza per un poblament concentrat compacte en nuclis mitjans i grans.
L'Espanya costanera i insular presenta peculiaritats derivades de l'aprofitament més intensiu i de la seva diversitat de funcions i els fenòmens turístics. A València i Alacant són construccions disseminades per l'espai rural.
Font: Viquipèdia
Caseriu basc (enllaç)