Embedded Files
Sobre el context polític
Les polítiques territorials tenen les competències distribuïdes entre els ajuntaments, el Govern de la Generalitat i el Govern de l’Estat. Els primers i el tercer tenen un pes notable especialment pel que fa al planejament urbanístic i les infraestructures d’interès general respectivament.
Tanmateix, és el Govern de la Generalitat el qui té la major part de competències exclusives en aquest àmbit, un fet reforçat per l’estatut d’autonomia de Catalunya [2006] aprovat el 2006. Des d’aquest punt de vista, l’evolució política catalana és un element clau per a analitzar les polítiques territorials. I, en aquest sentit, cal subratllar que dues dates marquen uns punts d’inflexió molt significatius al principi i al final d’aquests deu anys. Són el 16 de novembre de 2003 i l’11 de setembre de 2012. El 16 de novembre de 2003 es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya. Es va formar un nou govern, conegut com a tripartit, format pel PSC, ERC i ICV. Després de 23 anys de successius governs de CiU, l’alternança donà lloc a un replantejament notable de les polítiques econòmiques, socials i, molt especialment, territorials.
L’acord per a un govern catalanista i d’esquerres [2003] descrivia la formulació d’aquestes noves polítiques en matèria d’urbanisme, medi ambient, residus i governança defensades pels tres partits. Tot i que algunes d’aquestes actuacions –com l’endegament de la planificació territorial, l’aposta pel ferrocarril o el foment de l’habitatge protegit– ja s’havien iniciat abans del 2003, cal subratllar que fou a partir d’aquest moment que van prendre més força. Ara bé, aviat es van fer explícites les discrepàncies dins dels partits que formaven el Govern en matèria de política territorial i ambiental, amb casos notoris com el de Bracons [2009], la MAT [2012] o el quart cinturó [2010].
Les eleccions del 28 de novembre de 2010 van retornar CiU al Govern de la Generalitat, en un context d’intensa crisi econòmica. Els objectius del nou Govern estaven marcats per l’austeritat pressupostària, la recerca de complicitats amb el món local, la simplificació burocràtica i la cooperació publicoprivada per a endegar les infraestructures pendents. Cal destacar l’aprovació del paquet de lleis òmnibus, que tenien com a objectiu la simplificació, la reestructuració administrativa i la pro moció de l’activitat econòmica i que afectaven qüestions territorials com la gestió i avaluació ambiental, la mobilitat, el turisme, els equipaments comercials, l’habitatge o l’urbanisme. Cal remarcar que al llarg de quasi dos anys es van mantenir les mateixes coordenades polítiques de l’etapa 2003-2010.
L’11 de setembre de 2012 marca, simbòlicament, el final d’aquesta etapa caracteritzada per la dialèctica tripartit CiU. La massiva manifestació pel centre de Barcelona a favor del dret a decidir de Catalunya va obrir una nova era política i va trencar els discursos que havien dominat a la darrera dècada. S’obria un nou període en què conceptes com estat propi, dèficit fiscal, consulta o federalisme, entre d’altres, agafaven el protagonisme i en què la temàtica territorial restava, a priori, més amagada.
Sobre el context econòmic
Des d’un punt de vista econòmic el període analitzat és especialment interessant pel contrast entre una primera fase (2003-2007) marcada pel boom immobiliari, el creixement demogràfic i la inversió pública en determinades infraestructures i serveis, i una segona fase (2008-2012) immersa en la crisi econòmica, immobiliària i creditícia i la desinversió pública i privada.
El creixement econòmic experimentat entre el 2003 i el 2007 va tenir un enorme impacte sobre el territori. De fet, el boom del sector de la construcció i de l’habitatge ja s’ha via iniciat a finals dels anys noranta impulsat per unes condicions financeres òptimes i un gran creixement de la demanda. Els tipus d’interès havien passat del 10% al 4% en poc més d’una dècada i que els bancs i les caixes d’estalvi destinaven quantitats milionàries a les promotores, les immobiliàries i les constructores. Amb relació al segon punt, cal tenir en compte diversos factors com la demanda de parelles i joves sorgits del boom demogràfic dels anys 1970, la redimensió de les famílies amb formes de vida més individuals o unipersonals, les noves pautes de mobilitat, que permetien desplaçaments més llargs entre la residència i la feina, l’envelliment de la població, la immigració o el turisme.
És aquest ampli conjunt de factors el que explica la bombolla immobiliària i també l’eclosió de projectes que afectaven directament el territori. Així, la situació de bonança econòmica i la necessitat de respondre a aquest creixement van impulsar la transformació urbanística de les ciutats (foragitant els usos industrials, considerats obsolets) i la construcció d’infraestructures viàries, ferroviàries, portuàries, aeroportuàries, energètiques i ambientals. Cal dir, però, que des de determinats sectors socials, econòmics i acadèmics s’ha discutit la utilitat de bona part d’aquestes infraestructures i s’ha posat en evidència que, en canvi, s’ha invertit poc en altres infraestructures més bàsiques com, per exemple, els serveis ferroviaris de rodalies o els serveis vinculats al cicle de l’aigua.
A partir del 2008 la crisi econòmica va provocar un canvi d’escenari radical que es manifestà, inicialment, amb el debilitament de la inversió privada vinculada al boom immobiliari i, en conseqüència, la paralització de creixements i transformacions urbanes. Cal destacar, però, que durant els primers anys de crisi els diversos àmbits de l’Administració, encara en una bona situació econòmica, van impulsar mesures anticícliques per a intentar revertir la situació.
Després es van aturar la major part d’infraestructures viàries i ferroviàries en obres o pendents d’inici, van disminuir els recursos per a atendre els barris amb problemàtiques especials, es van limitar les ajudes a la implantació d’energies renovables i es van iniciar les retallades en els pressupostos als espais naturals.
El sector públic i el privat han concentrat els esforços inversors en aquells projectes que han considerat més necessaris per a reactivar l’economia o per a pal·liar els efectes de la crisi.
Sobre el context social
Des de finals dels anys 1990 a Catalunya es van intensificar els conflictes territorials basats en l’oposició de plataformes a determinades infraestructures, equipaments i projectes urbanístics proposats per les administracions públiques o pel capital privat.
L’arribada del Govern de la Generalitat format pel PSC, ERC i ICV fou vista per algunes d’aquestes plataformes com una esperança per a l’activació de noves polítiques territorials més curoses amb el territori. De fet, aquests partits, en diferent mesura, havien donat suport a aquests moviments i s’havien compromès a buscar solucions a aquests conflictes. Des d’aquest punt de vista, semblava lògic esperar un refredament dels conflictes territorials. Res més lluny de la realitat. Els primers anys del Govern tripartit van estar marcats per una notable conflictivitat, que es va manifestar no només en l’àmbit local, sinó també en l’àmbit nacional, ja sigui en el debat polític i institucional o en els mitjans de comunicació.
Els motius van ser diversos. D’una banda, el creixement econòmic ocasionava una pressió més gran sobre el territori tant a causa de l’expansió urbanística com de l’increment de les noves necessitats de mobilitat, d’infraestructures energètiques, d’aigua o de gestió de residus que es generaven. Aquest nou escenari requeria nous instruments per a afrontar-lo que en cara no s’havien desenvolupat de manera suficient. De l’altra, el discurs per a una nova cultura del territori [2006:88] (basat en una gestió prudent dels recursos, l’atenció als valors naturals i paisatgístics, la participació pública i el vincle entre qualitat de vida i qualitat de l’en torn) estava molt consolidat entre la ciutadania i el món acadèmic. Tanmateix, aquest discurs era molt més difícil d’implementar en els àmbits institucional, administratiu i normatiu per manca d’experiències prèvies, i aquest desajust frustrava les expectatives de les plataformes locals. En tercer lloc, hi ha un acord generalitzat que les polítiques territorials han de tenir en compte l’opinió de nombrosos agents, més enllà de si tenen un poder econòmic més gran o més petit o una capacitat de mobilització i presència als mitjans més elevada. La recerca de solucions intermèdies, sovint, comporta que cap dels agents implicats no quedi completament satisfet amb el resultat i això fa que s’incrementi la sensació de desacord.
Finalment, les desavinences entre els partits polítics integrants del tripartit sovint anaven més enllà de l’àmbit institucional i s’acabaven manifestant als mitjans de comunicació o al carrer. La manca d’unitat del Govern moltes vegades dificultava la recerca de solucions i esperonava la conflictivitat social. La crisi iniciada el 2008, tot i que va refredar alguns dels conflictes, no va comportar la desaparició d’aquests. Podria semblar paradoxal, ja que la crisi econòmica va ocasionar la paralització de projectes determinants amb impacte ambiental i social i, també, va provocar un cert retorn a la priorització de la dimensió econòmica a l’hora d’avaluar un projecte en detriment d’altres aspectes. Tanmateix, en aquest context es va evidenciar que la importància del territori no es va devaluar, en part perquè aquest s’associa amb aspectes considerats molt rellevants, com la qualitat de vida, el desenvolupament local, la capacitat d’atracció d’un lloc o la identitat. També cal destacar que, en el nou context, apareixen, cada cop més, conflictes lligats precisament a la no realització de determinats projectes que els actors lo cals (administracions, entitats, teixit econòmic...) consideren essencials per al progrés i el benestar.
Page updated
Google Sites
Report abuse