La migració

Els canvis en el volum d'una població concreta no depenen només de la relació entre el nombre de naixements i el nombre de defuncions, sinó també dels desplaçaments que fan els habitants d'un lloc a un altre.

La persona que se'n va d'un lloc per anar a un altre es un emigrant, mentre que les persones que arriben a un lloc procedents d'un altre per residir-hi de manera permanent són immigrants. Així, per exemple, els espanyols que van anar a Alemanya els anys seixanta eren emigrants respecte a Espanya i immigrants respecte a Alemanya.

Causes dels moviments migratoris

Perquè es desencadeni el fenomen migratori cal suposar que el lloc on vol desplaçar-se una persona ofereix uns atractius més grans que el seu lloc d'origen, i prou motivadors perquè accepti els problemes l els inconvenients del trasllat.

Les que provoquen aquests moviments migratoris, que són molt complexes l diverses:

a) Causes de caire econòmic: atur, pressió demogràfica, necessitat de mà d'obra. Per exemple, la recerca de jaciments d'or va dur onades migratòries a Austràlia el 1892 o l’emigració dels europeus cap a Amèrica al llarg del s XIX i part del XX, o l'onada de treballadors mediterranis a l’Europa occidental els anys havia necessitat de mà d'obra barata.

b) Migracions causades per catàstrofes: terratrèmols, males collites, etc., com l'emigració en massa dels irlandesos després de la fam del 1845.

c) Catàstrofes causades per l'ésser humà: guerres, persecucions, exilis forçosos, repressions, com dels puritans del Mayflower a Nova Anglaterra, dels presoners anglesos a Austràlia, les disputes fronteres entre la Xina l l’URSS, que van portar el governs de Pequín a promoure la regió del Sinkiang, que va passar de tenir 200.000 habitants el 1949 a tenir-ne 7 milions el 1965, o l'exili de molts deportats o refugiats causa de la guerra civil (1936-1939).

d) Causes socioculturals: desig de llibertat, atracció de la ciutat, bondat del medi natural, etc., com l' població negra dels Estats del sud cap al de la discriminació racial, o l'atracció de la gran ciutat i de les àrees metropolitanes per a la gent del camp.

Conseqüències dels moviments migratoris

• Pel que fa al lloc d'origen, potser l'emigració ajuda a resoldre un problema com el de la superpoblació (es el cas dels hindús que van emigrar cap a l’Àfrica), o bé pot agreujar una situació, com provocar manca de mà d'obra jove l l'envelliment de la població (es el cas de Sòria o de Terol, amb les emigracions que hi van tenir lloc fins als anys 1970).

• Els efectes de l’arribada de l'individu o del grup immigrant a la nova societat i veure com contribueix al desenvolupament cultural i econòmic d'aquesta societat i com és rebut (per exemple, en la situació dels hispanoamericans als Estats Units).

• Efectes que té l'emigració en l’emigrant mateix; quin procés el mena a la decisió d'anar-se'n, com decideix el lloc d'immigració, com s'adapta al nou medi, quina funció pot tenir en la nova societat, etc.

Tipus de moviments migratoris

Les migracions s'han produït des de sempre i han tingut fases i èpoques molt diverses. Han estat molt importants les migracions transoceàniques, que van tenir lloc a partir del segle XV fins a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), en gran part de tipus colonial. Avui tenen molta importància les migracions de treball, que poden ser interiors (dintre d'un mateix país) o exteriors (d'un país a un altre).

Qualsevol moviment migratori, a mes de tenir un punt de partida l un altre de destinació, segueix unes determinades direccions, registra unes densitats i té una durada. També es pot considerar des de la perspectiva de la composició de les persones que formen aquest moviment migratori, segons les seves edats, la professió o qualsevol altra característica personal.

Totes aquestes variables poden recollir-se en forma de dades estadístiques.

Les migracions de treball

Són el resultat de l’existència de territoris amb possibilitats econòmiques desiguals. Les persones canvien de lloc de residència per anar a buscar unes oportunitats més bones de treball. En les migracions de treball es distingeixen:

a) Migracions interiors i migracions exteriors, segons que es dirigeixin a un lloc situat dins de les fronteres del mateix Estat o cap a un altre Estat.

b) Migracions permanents, en les quals els immigrants fixen la residència en un lloc nou.

c) Migracions temporals o estacionàries, en què no hi ha canvi de domicili. Aquestes darreres migracions es relacionen principalment amb les tasques del camp. Es ben conegut el cas dels espanyols que anaven a veremar a França al final del mes d'agost.

Del camp a la ciutat: l’exemple del cas espanyol

La pobresa i la falta de treball al camp van provocar a partir dels anys 50 un gran moviment de la població des de les zones rurals cap a les ciutats de les àrees industrials.

En el cas d'Espanya, l'emigració va tenir lloc primer en zones reduïdes, però després va afectar pràcticament tot el territori nacional. L’àrea migratòria va ser molt extensa, mentre que les zones de recepció van quedar molt polaritzades, es va centrar a les àrees industrials de Catalunya, Basc i Madrid. L'emigració va ser molt important durant els anys seixanta, fins a la crisi industrial del 1973.

L'arribada en massa dels immigrants va plantejat ciutats i a les zones industrials problemes greus d'assimilació i va provocar insuficiències d'infraestructura a causa del ràpid creixement de les ciutats. L'emigrant s'ha d'adaptar manera forçada i penosa al nou lloc de residència per les necessitats l les conveniències de la ciutat.

L'emigració cap a les ciutats s'atura quan les condicions de l’economia canvien. Quan una crisi econòmica mundial fa augmentar l’atur obrer i ha fa desaparèixer una de les motivacions de l’emigrant rural: trobar feina a la ciutat.

Les migracions exteriors a Europa

Les migracions exteriors provocades per la necessitat de trobar feina es donen a tots els continents. Les d'Europa han estat especialment intenses.

Des de mitjan segle XX ençà va tenir lloc a Europa un important moviment migratori que no es va limitar ja al l’èxode del camp a la ciutat, sinó que va crear un corrent paral·lel de mà d'obra agrària i industrial que, des dels països pobres, va anar cap als països capitalistes rics del centre i del nord d'Europa, especialment a Alemanya.

Aquesta emigració va atreure de primer mà d'obra italiana després espanyola; mes tard s'hi van afegir grecs, turcs, eslaus i portuguesos, i després s'hi va incorporar emigració del nord del continent africà. Es calcula que els emigrants espanyols que van anar a Europa el 1970, al moment de màxima expansió, eren uns dos milions i mig de persones.

Avui l'Estat espanyol ja no envia emigrants a Europa, ben al contrari, la seva riquesa atreia immigrants, especialment del nord d’Àfrica i també dels països del sud del Sahel. Els immigrants troben moltes dificultats per entrar a Espanya perquè la UE estableix unes quotes i controla les entrades. Tanmateix l'Estat espanyol encara rep pocs immigrants en comparació amb altres països europeus i posa moltes dificultats per donar-los el permís de residència. No obstant, a partir de la crisi de 2008, el saldo migratori és negatiu, ja que molts immigrants han tornar a llurs països d’origen; i pel contrari, molts aturats han emigrat a al tres països –sobretot de la UE-.

Enllaç a bibliografia complementària: Ciències Socials II i Moviments Migratoris

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 4.5 Noves pautes migratòries a Catalunya i a Espanya →→→→