4.1.4 Cap a un món superpoblat

Els demògrafs han tractat de descriure el procés de l'actual explosió demogràfica amb un model que han anomenat "transició demogràfica". Aquesta transició comença bàsicament amb un increment de l'expectativa de vida i amb una consecutiva disminució en les taxes de mortalitat. Tot això es produeix en la mesura que millora la salut i el benestar de la societat per la millora de la higiene i l'alimentació. Al començament de la transició, les taxes de naixement romanen elevades, mentre que cauen les defuncions, la qual cosa causa un increment de la població. Però eventualment, els canvis socials porten a una disminució dels naixements, de manera que la població comença de nou a estabilitzar-se.

Estabilització per la prosperitat

Aquesta transició és la que ja ha passat en els països industrialitzats. A Europa, la declinació de la taxa de mortalitat (des de més de 30 morts per mil persones cada any a menys de 10 avui dia) va tenir lloc gradualment, començant al segle XVII, per continuar sempre a un ritme lent fins a l'època actual. Al començament del segle XX, el creixement de la població europea era de 1.5% per any, i des d'allà ha començat a caure, disminuint la grandària de la família per l'adopció de mètodes de control de la natalitat.

La variació a famílies amb menys fills ha estat la conseqüència de canvis socials importants. En les societats pobres els nens són vitals per a la tasca en el camp i com a proveïdors de cures per als seus pares quan aquests envelleixen. Però en les societats urbanes riques, passen a ser una càrrega econòmica, pels costos en educació, vestuari i alimentació que ells signifiquen. Com d'altra banda ha disminuït notablement la mortalitat dels primers anys de vida, els pares tenen més confiança que ells van a sobreviure fins a la seva edat adulta, mentre que d'altra banda hi ha pensions o assegurances socials, la qual cosa no fa indispensable tenir molts fills per assegurar la seva atenció durant la vellesa. És així que ara la gent inverteix més en béns que en nens.

A Europa tota aquesta transició demogràfica ha esdevingut més o menys tres segles. Però avui, als països que s'estan desenvolupant, el procés està sent molt més ràpid. El canvi és especialment evident en l'Est d'Àsia, que fins fa poc temps estava creixent a un ritme de més de 3% a l'any, el que significava doblar la població cada 25 anys, amb una edat mitjana entre 15 a 18 anys.

Aquesta major rapidesa de la transició demogràfica és en part deguda a la transferència de tecnologies que han accelerat els progressos mèdics en aquests països, juntament amb els canvis econòmics. Però també reflecteix l'adopció d'actituds dominants a Occident davant la planificació familiar i la millora de l'estatus de la dona.

Mentre els països industrialitzats estan ja en una situació de població estable, la resta del món (85%) continua creixent. No obstant això, el ritme de creixement d'aquests últims, està ara disminuint. Això és especialment evident en els països de l'Est Asiàtic, on l'increment de població rica i urbana ja està reduint la grandària de la família. Països com la Xina i Corea del Sud, en els últims 20 anys, ja han disminuït a la meitat el ritme de creixement.

El canvi ha estat més lent en el sud d'Àsia. A l'Índia per exemple, entre els anys 1945 i 1970, les taxes de mortalitat han disminuït a la meitat, mentre encara romanen sense canvis els naixements, el que va condicionar en aquest període que la seva població augmentés al doble. A l'Índia les taxes de fertilitat (el nombre de naixements per dona) han començat a disminuir. En l'actualitat és de 3.5 nens per dona. No obstant això, en el seu veí Pakistan, és encara de 5.6 nens per dona.

Rics i pobres

Els països africans de la regió de Sub-Sàhara, estan bastant més enrere, amb una alta taxa de creixement de la població. Aquí, les millores en la cura de la salut i la higiene ha incrementat l'expectativa de vida, però a les zones pobres rurals no hi ha cap incentiu per reduir la mida de la família. En molts països africans la família mitjana té encara sis o més fills. A Kenya en els últims anys, hi ha hagut quatre vegades més naixements que morts. Per això aquest país té ara el més ràpid creixement de la població, incrementant-se en més de 4% per any.

Els demògrafs diuen que ells no veuen la transició demogràfica com un procés inevitable. Alguns pessimistes argumenten que els països que es troben atrapats en la pobresa seran incapaços d'aconseguir les condicions socials que empenyen les persones a reduir la seva família, llevat que s'apliquin certs graus de pressió per part dels governs. Això ha passat a la Xina, que entre la dècada de 1970-1980 va establir obligadament la política d'un fill per família, la qual cosa va reduir el creixement poblacional a 1% a l'any. Però això ha estat criticat pels defensors dels drets humans.

No obstant això, durant la dècada de 1990, alguns dels països més pobres, menys industrialitzats i menys urbanitzats, han aconseguit també reduir el seu ritme de creixement sense aplicar cap pressió. Així per exemple a Bangla Desh, un dels països més pobres de la Terra, ja més del 40% de les dones usen contraceptius que són proporcionats gratuïtament pel govern. En el fet, a tot el món s'està produint una declinació de la fertilitat, amb excepció en el Mig Est i en la regió tropical Sub Sàhara.

Algunes nacions, dins d'aquest procés, semblen estar ja en la fase d'estabilització de la població. La major part dels països europeus tenen ara taxes de natalitat molt baixes, i la taxa mitjana per a Europa de 1.4.

En tot cas, entre el moment en què s'inicia la disminució de la grandària de la família i que comença a baixar el creixement de la població, transcorre un període de temps relativament llarg. Això s'explica perquè les persones que neixen avui dia, vénen a tenir nens quan arriben entre els 20 i 40 anys. D'aquesta manera, si els naixements d'un país arriben al pic màxim de creixement i comencen després a baixar, resulta que un gran percentatge de les dones que neixen ara seran fèrtils i tenir fills fins a l'any 2040. Però si a més continua augmentant l'expectativa de vida de la població, per aquest altre factor, la disminució de la població va a demorar encara més a fer-se evident.

El canvi demora una vida

La demora en la disminució de la població es pot il·lustrar amb el que va succeir a Europa Occidental durant la postguerra, amb l'anomenat "baby boom", en que van néixer més nens que l'habitual. Allà es va veure que la població va continuar augmentant en molts països europeus, tot i que les taxes de fertilitat havien baixat per sota dels nivells de preposició. Així per exemple, la taxa de fertilitat d'Anglaterra, per 30 anys ha estat per sota de 2.1 (inferior a les taxes de reposició), però encara la població no comença a disminuir, el que passarà en alguns anys més. Per tot això s'espera que la població d'Europa Occidental, com a mitjana entre a l'etapa d'estabilització l'any 2010. Mentrestant, la composició de la població canvia amb dues tendències: un increment de la població vella i una disminució de la població jove. A la Xina aquesta demora en la transició serà encara més marcada. Si allà, a partir d'ara totes les parelles tenen dos nens, l'actual població de 1.200 milions encara seguirà creixent fins a arribar 1.600 milions a finals del segle XXI.

També es pot veure aquesta demora demogràfica en una apreciació mundial. El màxim pic de fertilitat es va aconseguir l'any 1950, quan cada dona tenia com a mitjana 5 nens. Des d'aleshores ha caigut fins a la xifra actual de 2.9 nens. Però no ha estat fins a la dècada del 90 que s'ha començat a produir una disminució del ritme de creixement de la població.

L'efecte net dels diferents ritmes de creixement poblacional en els diversos països, segons siguin els diferents moments perquè travessa cada nació en la seva transició demogràfica, ha resultat en un augment de la població del món que en els començaments de la dècada del 90, va créixer en 90 milions d'habitants per any. Des d'aleshores ha estat disminuint, de manera que l'augment de població mundial l'any 1996, va ser de 80 milions. D'acord amb la suma de totes les tendències dels diferents països, els demògrafs estimen que la població del món es va a arribar a estabilitzar al voltant dels 10 mil milions d'habitants, el que passaria en la segona meitat del segle XXI. D'aleshores, la bomba demogràfica es començaria a desinflar.

No obstant això, alguns demògrafs creuen que es produirà un estat d'equilibri abans del que s'havia pensat, ja que en l'actualitat, si més no 50 països a Europa, el Carib i el llunyà Est, incloent la Xina, ja han assolit taxes de naixements que estan per sota dels nivells de reposició, i el més probable és que molts altres els segueixin en aquesta tendència en els propers anys. Les Nacions Unides ha fet tres estimacions de creixement poblacional per als propers anys, i una d'elles (la més baixa) estima que el màxim de població mundial aconseguiria els 8.000 milions d'habitants en l'any 2045, i d'aleshores començaria a baixar durant la resta del segle XXI.

El demògraf australià John Caldwell que va ser president de la National Union of the Scientific Study of Population, va dir en la conferència que es va celebrar al Caire el 1994, que ell creia que aquest últim escenari seria el veritable.

Una de les més importants conseqüències d'una dramàtica disminució de la població mundial, és el ràpid increment de la població vella. A la primera meitat de la dècada del 1990 la població mundial va créixer a raó de 1.5% per any, però el nombre de vells augmentar en 2.7% a l'any.

L'edat mitjana dels ciutadans del món d'avui és de 28 anys. Només el 9% de la població té més de 60 anys, mentre el 32% té menys de 15 anys. Les projeccions per l'any 2050 prediuen que l'edat mitjana arribaria als 38 anys, i que més del 17% estaria per sobre 60 anys, xifres que ja són molt similars a les que existeixen a Europa. A la Xina ja s'està veient que la població vella està augmentant molt ràpidament i el probable és que arribi a les xifres d'Europa Occidental en els propers 35 anys, el que significa que per a aquella època tindran una proporció de gent vella com mai havia succeït en la història de la societat humana. A Europa l'augment de la població vella ja està pressionant als serveis de salut i als fons de pensions. Ja per al Japó es prediuen creixements econòmics més lents, a causa del envelliment de la població. Igual impacte també es començarà a sentir aviat en els països en desenvolupament. Alguns demògrafs ara estan preocupats que una ràpida declinació del creixement poblacional podria ser pitjor que una declinació moderada.

Alternatives radicals

Les teories modernes que relacionen a la població, l'economia i el medi ambient van començar amb l'economista britànic Thomas Malthus. El seu llibre: "Un Assaig en el Principi de la Població" es va publicar per primera vegada l'any 1798, en temps d'inestabilitat social, com a conseqüència de la Revolució Francesa. Aquest treball extremadament pessimista, declarava que la població creixeria en proporció geomètrica (1, 2, 4, 8, 16 i així en endavant), mentre que la disponibilitat d'aliments només podia créixer en proporció aritmètica (1, 2, 3, 4, 5 ...) No veient forma de restringir el creixement de la població, l'autor conclou que tot hauria d'acabar en grans fams i elevats índexs de mortalitat entre les classes pobres. El seu tractat va ser una empenta cap al socialisme i Karl Marx va definir aquesta obra coma "la difamació de la raça humana". Marx acceptava que hi havia una sobrepoblació però culpava el sistema econòmic que valorava més el capital que a les persones.

Molts ambientalistes moderns han reviscut de les idees maltusiana. El 1968 l'ecologista americà Paul Ehrlich va escriure la seva polèmica obra "La Bomba de la Població", en què afirmava que centenars de milions de persones abans de 1985 moririen de fam, a causa de la sobre població. De la mateixa manera l'any 1972, el Club de Roma, un grup molt influent d'industrials i intel·lectuals, usant simulacions en computació, van publicar el seu informe titulat "Els Límits del Creixement".Ells predeien un col · lapse catastròfic de la població per a l'any 2025, a causa del creixement descontrolat d'aquesta i els recursos limitats per sustentar.

Els analistes socials han fet èmfasi en que són la pobresa i la inseguretat les que indueixen a les famílies a tenir un gran nombre de fills. Han argumentat que els avenços socials i econòmics són els que en definitiva redueixen el creixement poblacional, iniciant així a transició demogràfica abans definida. Acadèmics americans, com Frances Moore Lape argumenta que l'elevat creixement poblacional del món modern és el resultat de l'abús dels drets humans dels pobres.

Els pessimistes com Ehrlich, argumenten que el ràpid creixement poblacional dels països pobres, està destruint els recursos naturals, com són els sòls i els boscos, i que elles mai seran capaços d'aprofitar els avenços econòmics i socials que li poguessin posar un fre al creixement poblacional.

Ells visualitzen una crisi maltusiana, que afectant primer a nacions individuals s'estendria posteriorment a tot el món.

Però una alternativa radical a la visió maltusiana, ha estat oferta per l'economista danès Ester Boserup en el seu llibre: "Les Condicions del Creixement Agrícola (1965)". Mentre Maltus afirma que el creixement agrícola es veurà limitat pel creixement poblacional, Boserup diu que el creixement poblacional porta a avenços tecnològics que incrementen la producció agrícola i creen desenvolupament econòmic. La idea ha estat presa per economistes de dreta, com Julian Simon de la Universitat de Maryland que afirma que si bé és cert que el creixement poblacional significa més boques per alimentar, també significa que hi ha més mans per treballar i més cervells per pensar ".

La desintegració del bloc comunista (1989-1991) va provocar que gairebé tots els països del món formessin un únic espai econòmic. L'explosió de les relacions econòmiques mundials i els grans canvis que s'estan esdevenint en els darrers anis permeten parlar de l'existència d'una economia mundial.

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 4.2 Estructura de la població →→→→