7.5.2 La situació actual dels transports a Espanya
Les infraestructures de comunicació s'han modernitzat en bona part mercès als fons de cohesió de la UE; aquests van a millorar la interconnexió de les xarxes nacionals i les comunicacions amb els altres països comunitaris. Des del 1990 fins al 2005, aquests fons van aportar una mitjana d'entre el 20% i el 30% de tota la inversió espanyola en infraestructures. Tres de cada deu quilòmetres d'autovies han estat finançats amb fons comunitaris, i també l'ampliació dels aeroports de Madrid i Barcelona s'ha fet gràcies a aquesta aportació.
(gif animat enllaç)
Transport terrestre
La xarxa de carreteres. El sistema de transport espanyol, tant en viatgers com en mercaderies, atorga un protagonisme indiscutible a la xarxa de carreteres, la qual ha esdevingut l'element fonamental de l'organització de l'espai i de l'economia, fet que ha provocat un desequilibri en el sistema de transport perquè s'hi ha invertit més que no pas en la xarxa ferroviària, a diferència del que s'ha fet a molts països europeus. Com a conseqüència es dóna:
Una congestió del trànsit elevada, especialment a les zones més poblades (Madrid, Barcelona, València, Saragossa).
Una demanda constant de noves vies a causa de l'augment del trànsit.
Un gran impacte ambiental, tant visual i acústic com de contaminació atmosfèrica.
La xarxa d'alta capacitat canalitza els itineraris d'interès general i connecta els fluxos de trànsit interregionals i internacionals, els ports i els aeroports de gran trànsit i totes les capitals de província. Suporta gairebé la meitat del trànsit total, incloses carreteres, autovies i autopistes de peatge. Hi ha trams interiors amb poc trànsit, però a les àrees més urbanitzades, industrials o turístiques hi ha una sobrecarrega enorme.
(enllaç mapa)
La xarxa ferroviària. El traçat del ferrocarril mai no va ser tan radial com el de carreteres i va formar la xarxa bàsica de comunicacions fins a la Guerra Civil (1936-1939), però les seves infraestructures van quedar greument malmeses per la guerra. El 1941 es van nacionalitzar totes les empreses ferroviàries que hi havia i es va crear la RENFE, tot i que no va aconseguir ni l'extensió, ni freqüència, ni qualitat dels ferrocarrils d'altres països més desenvolupats de l’entorn, però connectava les capitals de província. Avui dia RENFE ja no té el monopoli de la xarxa ferroviària i s'han creat empreses d'àmbit autonòmic, com els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, els de la Generalitat Valenciana i l'Euskotren a Bilbao.
La xarxa ferroviària espanyola presenta diversos problemes derivats d'unes infraestructures obsoletes:
L'amplària de la via espanyola és d'1,67 metres, mentre que a la majoria de països europeus tenen una amplària de via d'1,42 m; aquesta singularitat obliga a costosos transbordaments a les fronteres, i per aquesta raó es busquem solucions tècniques que permetin als trens circular indistintament per trams d'una amplària o altra.
Molts trams ferroviaris són de via única, cosa que redueix la velocitat i la freqüència dels trens.
El mal estat d'algunes infraestructures, la poca demanda dels passatgers i la competència de la carretera han provocat que molts trams antics estiguin ara en desús.
Actualment s'intenta promocionar el transport de mercaderies per ferrocarril per alleugerir els embussos que pateixen les carreteres, ja que el transport de mercaderies amb camió ha crescut per la facilitat que ofereix l'itinerari de porta a porta i per les facilitats per a la ruptura de càrrega.
La UE considera que el transport de passatgers per ferrocarril té futur per a distàncies mitjanes, d'entre 200 i 600 km, quan uneixen grans ciutats i el viatge no supera les tres hores. Es promocionen trens ràpids i còmodes com l'Altaria (Madrid-Cadis), l'Euromed, que fa el trajecte Alacant-València-Barcelona, o l’AVE. Són trens que situen els viatgers al centre de la ciutat i eviten els desplaçaments a l'aeroport.
Esbós general de la Xarxa ferroviària d'Espanya (Viquipèdia)
Transport marítim
Avui els transports marítims són rendibles per desplaçar grans volums de càrrega a llargues distàncies. Les empreses marítimes, per aconseguir més rendibilitat, han d’utilitzar grans vaixells i reduir el temps d'immobilització d’aquests en les operacions de càrrega-descàrrega, cosa que obliga a condicionar els ports amb infraestructures costoses: facilitats per a l'emmagatzematge dels contenidors i transport combinat per tal de distribuir la càrrega en camió o en ferrocarril. A més, els ports competeixen entre ells mirant d'atreure el tràfic marítim amb serveis i avantatges, i creen zones d'activitat logística (ZAL) on emmagatzemen i redistribueixen els contenidors.
El volum més important del transport marítim correspon als líquids a doll: productes petroliers a ports propers a refineries o centrals tèrmiques (Algesires, Bilbao, Tarragona, Cartagena), gas natural, olis, greixos, vins, productes químics... A continuació venen els sòlids a l’engrós (carbó, minerals, ciment, adobs, pinsos, farratge...) amb càrrega i descàrrega a Gijón, Tarragona, El Ferrol i Huelva; la mercaderia general (automòbils, productes siderúrgics i químics, fruites, hortalisses, fusta, paper...) a Algesires, Barcelona, València, Las Palmas i Bilbao i els contenidors amb un moviment elevat al port de Valencia.
(enllaç imatge)
Transport fluvial
El port de Sevilla, al riu Guadalquivir, és el més important d'Espanya pel que fa al transport fluvial. Malgrat els bancs de sorra que dificulten l'amarratge dels vaixells, representa una important via d'accés a la vall andalusa del Guadalquivir i a Extremadura.
Transport aeri
Ha estat fonamentalment de passatgers, però ara hi ha un comerç de mercaderies creixent, per això els aeroports, a més de terminals per a viatgers, han d'estar equipats amb hangars per emmagatzemar i redistribuir la càrrega.
L'aeroport de Barajas, a Madrid, és el més important perquè comunica amb tots els aeroports regionals, a més d'actuar de hub o nus de coordinació de vols des de i cap a altres aeroports nacionals, estrangers i transoceànics. El segueix en importància el del Prat, a Barcelona.
També cal assenyalar els aeroports que donen servei a importants zones turístiques. Els de destinacions tradicionals són els de Palma de Mallorca, Tenerife-sud, Las Palmas, Màlaga, Alacant i Eivissa. Són també importants els de Lanzarote, Fuerteventura, Menorca i La Palma.
La UE ha liberalitzat el trànsit aeri i ha posat fi al monopoli de les companyies estatals, com era el cas d'Iberia. Des del 1992 el cel comunitari s'ha obert a la lliure competència. Des d'aquesta data han estat freqüents les fusions i les compres de companyies i s'han format companyies aèries potents amb capital participat per bancs, borses i empreses de diferents països.
