3.4.1 Un atles global recull conflictes ambientals a tot el planeta
L’Atles Global de Justícia Ambiental recull més de 1.000 conflictes ambientals arreu del món, reunits entre universitats i organitzacions ambientalistes. Catalunya també surt al mapa.
L’amplia tipologia de conflictes ambientals a Catalunya mostra que tenen llarg recorregut i que no s’acaben de resoldre mai i una varietat de situacions que si s’han de caracteritzar per alguna cosa probablement sigui per la baixa capacitat de generar processos participatius útils i eficients per part de les administracions competents. Tot el contrari que les organitzacions i plataformes que són al centre del conflicte, no per avivar-lo (que també i en el sentit més positiu) sinó per afavorir processos de diàleg i implicació del major nombre d’actors possible.
En el mapa de conflictes ambientals a Catalunya confeccionat per ecologistes.cat el 2009, s’hi recollien uns 240 conflictes oberts en el nostre territori, essent les comarques més afectades l’Alt Empordà, el Vallès Occidental, el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Tarragonès, el Baix Camp i el Montsià. Només en aquestes comarques s’hi reportaven ja la meitat dels conflictes oberts. Per tipus de conflicte, una ullada ràpida al mapa mostrava que, almenys en les regions més “calentes”, pràcticament tots els temes en pugna es podien incloure en alguna de les següents categories: energia eòlica, planejament urbanístic, ocupació d’espais naturals, infraestructures de transport, gestió de l’aigua i gestió de residus.
Doncs bé, gairebé quatre anys després, en aquest mapa no s’han apagat focs i, en canvi, se n’han obert de nous o s’han avivat els vells. En treballs recents conduïts per alumnes de Ciències Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona s’identificava algunes de les característiques més inquietants del model de governança d’aquests processos. Entre els conflictes locals analitzats hi havia el canal Segarra-Garrigues, les infraestructures de transport per a l’accés a Barcelona, el conflicte del Quart Cinturó, el cementiri químic de Santa Coloma de Cervelló, el projecte de remodelació de la Marina Port Vell, la MAT al seu pas per Santa Coloma de Gramenet, la problemàtica de la regeneració de sorra a les platges del Baix Maresme, el conflicte per l’abocador de Can Planes a Cerdanyola del Vallès o el conflicte de la planta de biomassa de Sant Pere de Torelló, entre d’altres. Com veiem, tots ells pertanyen a alguna de les categories llistades abans.
A grans trets, tots aquests conflictes estan oberts des de fa temps i estancats, bé per canvis de govern, bé per canvis de legislació, bé per bloqueig en els processos de diàleg, bé per l’acció directa d’algun grup d’actors públic, privat o cívic. Justament, una altra característica és que la majoria dels conflictes tenen en la seva agenda d’actors més actius a alguna plataforma o moviment social, ecologista o expert que s’ha ocupat d’encendre el debat, mantenir-lo obert i reivindicar solucions.
Però el tret més colpidor i comú a tots els processos estudiats és la manca absoluta de processos eficients de participació i debat efectiu entre governats i governants per a arribar a solucions o estudiar alternatives. Quan s’ha promogut algun procés participatiu ha estat generalment per iniciativa dels grups socials o, en algun cas, com reacció de les institucions al reclam popular de més implicació dels afectats. La falta de transparència i l’escassa comunicació han estat presents en totes les situacions, així com denunciades pels moviments socials tant al principi del procés com al llarg de la problemàtica, convertint-se en un mal endèmic i cada cop més difícil de resoldre per la desconfiança generada.
Fins i tot en projectes i iniciatives de caràcter i objectius clarament sostenibles, el conflicte sovint ha arrelat a causa de la falta de participació i la inexistència d’informació pertinent i de processos de comunicació vius. Això ha arribat a provocar, en alguns casos, un posicionament clar dels mitjans de comunicació locals a favor dels moviments socials no per falta de neutralitat sinó, senzillament, per falta d’accés a altres fonts d’informació. I un últim però no menys important factor a destacar. Només un de tots els processos analitzats es podria considerar un conflicte de “cultura del no” on els mobilitzats són una minoria directament afectada que reclama compensacions. Amb això es vol fer notar que les plataformes constituïdes, les accions empreses i els objectius perseguits sovint representen a una part prou àmplia de la població com per convertir-se en assumptes prioritaris de la gestió política, la comunicació i la participació.
