És l'hora de canviar el model turístic

El retorn al turisme de proximitat és un objectiu estratègic / Ara 15/06/2020 / JOAN MORALES I MORERA Director de la revista 'Descobrir Catalunya'

La pandèmia del covid-19 ha actuat com un mirall en què hem vist reflectides totes les contradiccions d’un sistema econòmic i social que viu del creixement il·limitat, la hipermobilitat i la cultura low cost. Un model depredador que no té futur i que fa molts anys que sabem que hem de canviar de dalt a baix.

El turisme és un dels màxims exponents de la greu situació que ens ha dut fins aquí. Una indústria que, als Països Catalans, representa el 12% del PIB, que ha derivat en el monocultiu turístic dominant al litoral i a una part de l’alta muntanya i que de manera sostinguda crida més i més turistes estrangers: 45 milions l’any 2015, 48,5 el 2016, 49,5 el 2018, 50 el 2019…

Però ara, just a les portes de les vacances d’estiu, i per moltes ganes que el sector hi posi, el volum de negoci del turisme internacional quedarà lluny dels objectius menys ambiciosos. És més, si aquest estiu respira un aire vacacional serà segurament perquè la majoria de nosaltres viatjarem aquesta vegada a prop de casa. I és una sort. ¿Un estiu en què els catalans quedaran atrapats dins del seu mateix territori?

Les beceroles del nostre turisme es remunten als orígens de l’excursionisme català, al darrer quart del segle XIX. Inicialment, aquest excursionisme tenia més d’experiència cultural i patriòtica que de lleure i va assentar les bases del gust que hem heretat per descobrir, recórrer i conèixer el propi país, sense el qual no s’hauria engegat l’expedició arqueològica pel Pirineu de l’Institut d’Estudis Catalans del 1907 ni les campanyes posteriors per salvaguardar el patrimoni romànic nacional.

Després va venir la moda de l’estiueig de les classes benestants en saludables indrets de muntanya i, també, en poblacions on fer tractaments termals o prendre banys de mar. Però la popularització definitiva del turisme entre la població catalana es va produir coincidint amb l’esclat del desarrollismo franquista, que va urbanitzar tota la costa mediterrània a pler per construir una oferta de masses basada en el model de sol i platja.

Ja plenament globalitzat com a fenomen, el turisme ha viscut el seu darrer boom amb l’aparició ja entrat aquest mil·lenni dels vols barats, la proliferació dels creuers i els lloguers turístics i la incorporació de milions de nous visitants procedents de les economies emergents. El nombre de desplaçaments internacionals arreu del món ha passat dels 25 milions del 1950 als 1.500 milions de l’any passat. Les vacances a l’estranger s’han convertit en part indispensable de la cultura d’oci i consum de les societats modernes.

Però... i si no ens podem moure? Posats a fixar el rumb cap als entorns propers, i obligats com estem a incorporar criteris de sostenibilitat i responsabilitat (reals, no com a part de buides estratègies de màrqueting), l’escenari que hem d’afrontar esdevé una gran oportunitat. Ara bé, les mesures per reduir l’impacte sobre el canvi climàtic o per combatre el col·lapse de les destinacions no són creïbles sense una reflexió molt més honesta i incòmoda de la que hem fet fins ara. Ni es pot créixer il·limitadament, ni la replicació d’aquest model en zones menys saturades resol cap problema. La present crisi ens explica de manera diàfana que el planeta retornarà com un bumerang la bogeria consumista en què vivim immersos.

Tornant al nostre país, el desig que molts catalans senten de fugir a l’estranger tan bon punt en tenen l’ocasió és, a més, simptomàtic d’un problema específic: sentim que el país ens queda petit. I la realitat és que és molt més gran i sorprenent que no ens imaginem. ¿Sabeu que el 90% de l’activitat turística del Principat es concentra en els primers 15 quilòmetres de litoral?

Hi ha pocs països com el nostre, on tan sols tres-cents quilòmetres separen el delta de l’Ebre i els cims de més de 3.000 metres de l’Alta Ribagorça o el Pallars Sobirà. Entremig, un festival de paisatges que acull una quarta part de tota la biodiversitat europea en el 0,7% de la seva geografia. El turisme interior que nosaltres podem practicar no és un mal menor i, com que el decreixement turístic de les àrees i ciutats sobreocupades és una demanda racional –que es fa inevitable si hi imputem totes les despeses de l’abús de la mobilitat privada o la macrogeneració de residus–, el retorn al turisme de proximitat és un objectiu estratègic que ha de contribuir a reequilibrar i desestacionalitzar l’activitat del mateix sector, tot garantint-ne la sostenibilitat que exigeixen els nous temps.

L’aventura de viatjar sempre comença a casa, en la més estricta intimitat. I seria bo recuperar la motivació inspiradora dels primers excursionistes quan descobrien el lloc on vivien, allò que eren, com fan els infants seguint el seu instint. Ves a saber, passar tot un estiu al nostre país sense poder-ne sortir potser és el que ens convé per prendre consciència de la sort que tenim i actuar en conseqüència.

Vendre sota cost

El turisme aporta menys prosperitat a les Balears que el sector agroalimentari a Lleida / MIQUEL PUIG | Diari Ara 05/05/2017

La setmana passada vaig aparèixer en un programa de televisió dedicat a analitzar l’impacte del turisme a la ciutat de Barcelona, i això ha fet que algú m’hagi demanat que justifiqui l’afirmació que hi feia segons la qual el nostre sector turístic està venent el seu producte per sota del cost.

És molt habitual dir que els ingressos que aporten els turistes a la ciutat representen de l’ordre del 12% de tota la demanda de béns i serveis que s’hi dona, i és freqüent identificar aquesta enorme quantitat de diners amb la “riquesa” que el turisme ens aporta (així ho fan fins i tot economistes que ensenyen en escoles de negocis!). Ara bé, confondre ingressos amb riquesa és un error idèntic al que cometria un empresari que identifiqués vendes amb resultats.

Per posar en relleu fins a quin punt els diners que gasten els turistes entre nosaltres aporten poca riquesa a la col·lectivitat, em sembla molt il·lustratiu comparar la província de Lleida amb les Balears. Lleida té poc turisme (Alguaire no deixa de ser un aeroport fantasma) però té un sistema agroalimentari molt competitiu i acostumat a exportar des de fa dècades. Les Balears, per la seva banda, tenen una economia molt depenent del turisme, un sector en el qual, gràcies a un enorme esforç inversor, han tingut un èxit extraordinari: reben cada any més de 13 milions de turistes estrangers.

Confondre ingressos amb riquesa és un error idèntic al que cometria un empresari que identifiqués vendes amb resultats

Doncs bé, la producció per ocupat a les Balears és entre un 5% i un 10% inferior a la de Lleida. Dit d’una altra manera: el turisme aporta menys prosperitat a les Balears que el sector agroalimentari a Lleida.

No es tracta d’una excepció; les comarques costaneres catalanes més turístiques tenen rendes per càpita inferiors a les seves parelles terra endins: l’Alt Empordà, el Baix Empordà i la Selva la tenen inferior que la Garrotxa, el Ripollès o el Pla de l’Estany, el Baix Penedès que l’Alt Penedès, i una població com Salou, que té més places hoteleres que habitants, la té inferior que Falset.

¿Com és possible que a tot arreu el mannà turístic no s’hagi traduït en una enorme prosperitat? Aquesta paradoxa és la que ens ha de fer pensar que potser una part del sector turístic està venent el seu producte (que és extraordinari) sota cost (que és més alt del que sembla).

Considerem el següent anunci publicat al portal Infojobs el 3 de març: “ Empresa de Facility Services selecciona camareros/as de piso para hoteles de 4* y 5*GL situados en Barcelona. [...] Retribución aproximada de 765 € brutos mensuales por 12 pagas”.

Des del punt de vista estrictament econòmic, hem de considerar que un treballador costa a la societat uns 200.000 € al llarg de la seva vida només en termes d’ensenyament obligatori, sanitat pública i serveis sociosanitaris. Ara bé, un treballador que ingressi 765 € al mes paga poquíssims impostos: està exempt d’IRPF i la major part dels productes que consumeix estan gravats amb IVA reduït (aliments) o n’estan exempts (el lloguer de l’habitatge). Per tant, els 200.000 € els ha de pagar la resta de la societat. Dit d’una altra manera, els hotels de 4 i 5*GL de Barcelona que ocupin els treballadors seleccionats a partir d’aquell anunci estaran traslladant una part del seu cost a la resta de la societat. És per això que, per a la societat que l’envolta, és pitjor un hotel de 5*GL que ocupi moltes persones mal pagades que un hostal completament automatitzat.

Que pari un autocar ple davant d’una botiga és una sort, però si el producte es ven sota cost l’únic que aconseguirà el botiguer és arruïnar-se més de pressa

Perquè un treballador generi impostos suficients per cobrir els seus costos socials ha de guanyar aproximadament 1.250 € al mes en 14 pagues (1.100 si es tracta d’un immigrant que no ha estat escolaritzat a Espanya). Per sota d’aquest salari, l’empresari (o ell mateix, si es tracta d’un autònom) està traslladant una part dels costos reals a la societat, que es veu obligada a subvencionar-lo a ell i als seus clients.

Solucionar aquesta aberració exigeix apujar els salaris i, per tant, els preus: en el cas de l’anunci, bastaria que l’usuari de l’hotel pagués 1,7 € més per nit perquè el cambrer/a de pis pogués cobrar els 1.250 €/mes i s’eliminés la subvenció encoberta a l’hotel.

Es pot adduir que no tots els cambrers de pis de Barcelona cobren tan poc. Cert. En realitat els hotelers espanyols només poden fer-ho des de la reforma laboral del 2012 i, per tant, el cas és encara poc freqüent. Però al sector turístic hi ha moltíssims treballadors que cobren menys de 1.250€/mes en 14 pagues, començant pels treballadors estacionals.

Que pari un autocar ple davant d’una botiga és una sort, però si el producte es ven sota cost l’únic que aconseguirà el botiguer és arruïnar-se més de pressa. Una cosa així és el que hem fet a la nostra costa i el que ara estem fent a Barcelona: vendre’ns la ciutat per un plat de llenties.

Energia

L’hora de les renovables

Ja són la segona font d’electricitat del món per darrere del carbó i, en el cas de les energies solar i eòlica, juntes sobrepassen el petroli

TEXT: LARA RIBAS / GRÀFILS: ESTHER UTRILLA | DIARI ARA 26/03/2017

Les energies renovables ja representaven més d’una cinquena part de la producció d’electricitat mundial a finals del 2015, segons la xarxa internacional de política energètica REN21. El seu creixement és continu i ascendent des de l’any 2008, quan van rebre un impuls perquè, per primera vegada, fonts d’energia com la solar o l’eòlica “van reduir els costos de producció gràcies a les millores tècniques”, segons Luigi Carafa, investigador sobre energia i canvi climàtic del Cidob. Per exemple, tal com explica el mateix expert, “el preu dels mòduls solars fotovoltaics va disminuir tres quartes parts en set anys, entre el 2009 i el 2016, i les turbines de vent van passar a costar un terç menys en el mateix període”. Les energies renovables van aconseguir, així, esdevenir competitives en un mercat dominat pels combustibles fòssils, que representaven, el 2015, més d’un 75% de la producció elèctrica mundial.

Líders en inversió

La transició energètica ja està en marxa arreu. Només l’any 2015, les energies renovables, tenint en compte els grans projectes hidroelèctrics, van mobilitzar més de 323.000 milions d’euros a tot el món, segons dades de l’Agència de les Nacions Unides per al Medi Ambient. I, precisament, els països en vies de desenvolupament són els que encapçalen el projecte transformador. Tal com explica Carafa, aquest lideratge s’ha d’entendre en el marc del seu creixement econòmic, ja que “cada vegada hi ha més gent que surt de la pobresa i es converteix en consumidora d’electricitat”. L’augment de la demanda, per tant, ha portat països com la Xina, l’Índia, el Brasil o Sud-àfrica a pujar al carro de les renovables per reduir l’impacte de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i evitar el gran problema mediambiental de les societats desenvolupades.

A part de cobrir la demanda, els països en vies de desenvolupament també han de fer front al repte d’aconseguir inversors, ja que el finançament públic té poc pes ara per ara. A més, els provinents del sector privat, en paraules de Carafa, “encara s’ho pensen dues vegades abans d’involucrar-se en un projecte d’aquestes característiques pels riscos tècnics i financers que pot arribar a suposar”. Per exemple, en el cas de l’Índia, el país té una mala reputació a l’hora de complir amb els pagaments i la moneda local és un problema per als inversors estrangers, que s’arrisquen a tenir pèrdues en cas que es devaluï.

Tot i així, un altre obstacle important, afegeix l’investigador del Cidob, és “que alguns caps d’estat encara pensen que el carbó segueix resultant molt més barat com a font d’energia”, de manera que el potencien en detriment de les energies renovables. En realitat, però, resulten menys cares que les convencionals, sigui l’energia nuclear o els combustibles fòssils, tal com va anunciar el gener del 2015 l’Agència Internacional de les Energies Renovables (Irena). L’hora de les renovables ja ha arribat, però encara hi ha molt per fer perquè, segons Carafa, “la descarbonització mundial no avança tan ràpid com caldria”. De fet, el mateix expert apunta que “les decisions sobre inversions en infraestructures que prenguin els ministres d’economia i finances en els pròxims deu anys determinarà el futur del clima”, i també de tot el planeta.

Turisme

Lo que se consume en abundancia es ficción y juegos, música y viajes. En 2001, el telespectador francés vio 74 horas de cine y 262 horas de ficción televisiva. El turismo se ha convertido en la primera industria mundial: en 1998 se contabilizaron 625 millones de turistas y se calculó que 1.600 millones de personas harían al menos un viaje al extranjero en 2020. Esta preponderancia de las distracciones ha hecho que ciertos analistas hablen de un nuevo capitalismo, ya no centrado en la producción material, sino en el entretenimiento y en las mercancías culturales. El sector turístico representa ya más del 11 % del PIB mundial y este porcentaje podría duplicarse en 2008. En 2000, las empresas culturales de todo el mundo representaban una cifra global de negocios de 515.000 millones de euros (fuente: UNESCO), y progresa casi dos veces más aprisa que la media de los demás sectores económicos. En Estados Unidos, las industrias culturales han pasado al primer puesto de la exportación, por delante de la aeronáutica y la agricultura.

Conforme aumentaban los presupuestos y el tiempo dedicado al ocio, el mercado ponía un rostro cada vez más experiencia a la oferta hedonista. La fase III es contemporánea de una explosión de parques de atracciones: en Francia, 250 parques atraen a 70 millones de personas al año; Disneyland París es el principal punto de destino del turismo europeo, con más millones de visitantes anuales. Cada año se celebran casi festivales especializados que atraen al Hexagone a más millones de personas. Aparecen ofertas de fin de semana y evasiones insólitas que proponen noches en iglú, cascadas che, conducción de tanques, viajes en globo aerostático, de aspecto. Más allá de los equipos y los productos acabados, las industrias del ocio se mueven hoy en la dimensión participa y afectiva del consumo, multiplicando las ocasiones de vivir experiencias directas. No se trata ya sólo de vender servicios, hay que ofrecer vivencias, de lo inesperado y lo extraordinario, capaces de generar emoción, proyección, afectos, sensaciones. En beneficio de la fase III, la civilización del objeto ha reemplazada por una «economía de la experiencia», o vale decir de la diversión y el espectáculo, del juego, el turismo y la acción. En este contexto, el hiperconsumidor busca menos posesión de las cosas por sí mismas que la multiplicación de las experiencias, el placer de la experiencia por la experiencia, la embriaguez de percibir sensaciones y emociones nuevas: la felicidad de las «pequeñas aventuras» compradas à forfait, sin riesgos ni inconvenientes.

El turismo organizado, los largos trayectos con escalas planificadas, las «aventuras de descubrimiento» en los árboles, los laberintos botánicos y los parques de atracciones son sólo un pequeño muestrario entre los muchos dispositivos que componen la industria de la experiencia. Las ciudades históricas se convierten en poblados temáticos para responder a las necesidades de autenticidad» de los turistas ávidos de cosa extranjera, de ambiente local y exotismos folclóricos. Unos parques temáticos han reconstruido virtual o materialmente ciudades antiguas, reservas indias, animales desaparecidos, momentos de nuestra historia. Otros recrean climas por dentro, bosques tropicales, tormentas de nieve, medios marítimos; otros aún simulan erupciones volcánicas o temblores de tierra.

Gilles Lipovetsky. La felicidad paradójica. (Le bonheur paradoxal, trad. Antonio-Prometeo Moya). Ed. Anagrama, 1ª ed. Barcelona, 2007. ISBN: 978-84-339-6266-9. 410 pp. Pp. 56-57.

a) LA CIENCIA ECONÓMICA. — La ciencia económica es una de las ciencias sociales más antiguas. Ya hemos dicho que el nombre de economía política le fue dado por Antoine de Montchrétien en 1615 y que Nicole Oresme publicó en 1370 un tratado de las monedas. En la actualidad, la ciencia económica es la primera de las ciencias sociales, tanto por el número de sus especialistas como por la importancia de sus aplicaciones concretas. Por otra parte, esta importancia práctica se ve reforzada por algunas doctrinas— especialmente las doctrinas marxistas — que afirman el carácter predominante de las fenómenos económicos respecto de los demás fenómenos sociales.

1º La economía política propiamente dicha. — En la actualidad, el viejo nombre tradicional de economía política tiende a ser sustituido por el de ciencia económica, pero ambos términos son sinónimos. Antiguamente se definía la economía política como la ciencia que estudia la producción, distribución y consumo de los bienes y servicios materiales; “la ciencia de las riquezas”, se decía. Actualmente se considera que la ciencia económica se basa en una noción fundamental: la de escasez, es decir, de desproporción entre las necesidades humanas y los bienes y servicios susceptibles de satisfacerlas. Por ello se la define como la “ciencia de la administración de los recursos escasos en una sociedad humana” (R. Barre), fórmula que coincide con la de Lionel Robbins: “La escasez de los medios de satisfacer fines de importancia variable es una condición casi general del comportamiento humano... La economía política es la ciencia que estudia el comportamiento humano en tanto relación entre los fines y los medios escasos”. La escasez da lugar a luchas y tensiones; he ahí la definición de François Perroux considerando a la economía política como la ciencia “que analiza y reduce las tensiones entre los hombres en su esfuerzo colectivo por ordenar racionalmente todas las energías cósmicas al servicio de todas las energías que merecen ser llamadas humanas”.

Desde sus orígenes, han coexistido dos orientaciones en la ciencia económica. La primera conduce a interpretar la realidad económica a partir del individuo, analizándolo para determinar los móviles económicos y fijar los objetivos que deben ser alcanzados; se construye un esquema de la actividad económica a partir de los individuos, tejiendo una red de relaciones interindividuales. La segunda lleva, por el contrario, a considerar los conjuntos humanos, los grupos y sociedades, así como las llamadas “cantidades globales” de bienes y servicios. Estos dos tipos de análisis son llamados, en la actualidad, “microeconomía” y “macroeconomía” (resulta interesante compararlos con la oposición existente, en las demás ciencias sociales, entre la tendencia al análisis psicológico y la tendencia al análisis sociológico; ct, pg. 35, 86 y 363), Los fisiócratas, a mediados del siglo XVIII, hicieron macroeconomía. Los clásicos (Adam Smith, J. B. Say, etc.), por el contrario, se inclinaron hacia la microeconomía; toda economía liberal es de orientación microeconómica. Con Marx y los socialistas, volvió el predominio del análisis macroeconómico. Los teóricos del marginalismo abrieron nuevos caminos al análisis microeconómico, y Keynes hizo lo mismo con el macroeconómico. En la actualidad, se puede decir de una manera general que este último tiende a predominar, tanto en los países capitalistas como en los socialistas; el individualismo y el análisis microeconómico sólo son defendidos por algunos autores, los cuales se encuentran en minoría.

Merece también mención un segundo rasgo fundamental de la ciencia económica moderna, Antes de 1914, la mayoría de los economistas razonaban en el marco de un sistema único, el sistema capitalista, atribuyendo a sus elementos un carácter general; las economías llamadas “primitivas" apare cían a sus ojos como formas atrasadas, destinadas necesariamente a evolucionar hacia el capitalismo a medida que progresara su modernización. Así pues, atribuían a las leyes económicas un valor absoluto y el sistema capitalista les parecía “natural”. A partir de 1914 fue penetrando en la ciencia económica la idea de relatividad, bajo la doble influencia del desarrollo del análisis histórico y de la instauración de sistemas contemporáneos distintos del capitalismo, y actualmente más de media humanidad vive en un sistema económico socialista. Se ha cesado, por lo tanto, de creer en el carácter “natural” de un determinado sistema y en el carácter absoluto de las leyes económicas, las cuales sólo tienen sentido en el marco del sistema a que pertenecen. Esto no excluye, por supuesto, la posibilidad de leyes comunes a arios sistemas o transferibles de un sistema a otro, problema análogo al existente en las demás disciplinas sociales,

2º La economía social. — La doble evolución de la ciencia económica —hacia el análisis macroeconómico y el relativismo — la acerca a las demás ciencias sociales. En este entido puede decirse que toda la economía política es “social”. Pero desde hace mucho tiempo se tiene la costumbre le llamar, más especialmente, “economía social” al estudio de las relaciones humanas que derivan de los fenómenos económicos, entre las que destacan las relaciones de trabajo. De un modo progresivo, la “sociología del trabajo” ha venido constituyéndose en disciplina autónoma, de la que la "sociología industrial”, a causa del característico desenvolmiento de la industria en las sociedades modernas que ha dado lugar a importantes transformaciones, constituye el aspecto más desarrollado. La tecnología— ciencia de los instrumentos, utensilios, máquinas y procedimientos técnicos — recibido nuevo impulso, tras haber estado largo tiempo minada en el papel de ciencia auxiliar de la etnografía o la historia (sobre la tecnología, cf. pág. 140).

Maurice Duverger. Métodos de las Ciencieas Sociales. (Méthodes de Sciencies Sociales, trad. A. Sureda). Ed. Ariel, 12ª ed. Barcelona 1981. ISBN: 84-344-1755-3. 594 pàgs. Pàgs. 65-67.

Europa no sen surt

L’any que ve farà seixanta anys que es va crear el que avui és la Unió Europea. Pel tractat de Roma de 1957, es van crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom), que integraven sis països: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos. La Segona Guerra Mundial, que alguns consideren una autèntica guerra civil europea, era llavors encara molt recent, i els dos grans països enfrontats, França i Alemanya, buscaven maneres de consolidar la pau i evitar enfrontaments futurs. D’aleshores ençà, la Unió Europea s’ha ampliat en diverses ocasions i ha passat dels 6 estats inicials als 28 estats membres actuals. En tots aquests anys, l’ampliació de la Unió Europea ha impulsat el creixement econòmic i ha consolidat la democràcia a països que havien sortit d’una dictadura, com és el cas de Grècia (incorporada el 1981) i d’Espanya i Portugal (1986). Entremig, s’hi havien afegit Irlanda, el Regne Unit i Dinamarca (1973), tot vencent un cúmul de reticències i de resistències mútues entre França i la Gran Bretanya, que no han desparegut mai del tot. En qualsevol cas, “l’Europa dels dotze” de l’any 1986 caminava a més, de la mà de Jacques Delors, elegit president de la Comissió Europea, cap a una autèntica i decidida integració política. A la qual es van afegir, l’any 1995, unes reticents Austria, Finlàndia i Suècia.

Però l’ampliació més significativa es va produir el 2004, quan, després de la caiguda del Mur de Berlín l’any 1989 i de l’esfondrament dels règims comunistes, l’Est i l’Oest europeus s’unien finalment, amb la incorporació d’una tacada, a més de Malta i Xipre, de vuit antics països comunistes (Eslovàquia, Eslovènia, Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Polònia i la República Txeca), als quals seguirien Bulgària i Romania el 2007. La llista es tanca, de moment, amb l’adhesió de Croàcia el 2013, però encara hi ha altres estats, Turquia i altres antics països iugoslaus, que truquen a la porta. Explicada així, tota una història d’èxit.

I no obstant això, la Unió Europea és avui més qüestionada que mai. A la Gran Bretanya, en un intent del primer ministre conservador, David Cameron, per mirar d’apaivagar l’ala “euroescèptica” del seu partit, s’ha convocat un referèndum que encara no s’ha celebrat a l’hora de tancar aquesta edició, però en què les enquestes dels últims dies apunten a una probable victòria del “Brexit”, és a dir dels partidaris de marxar de la Unió Europea. Una sortida que no només seria econòmicament perjudicial per a la Gran Bretanya, com els partidaris de mantenir-s’hi no es cansen de repetir, sinó que tindria també conseqüències molt greus per a una Unió Europea afeblida i qüestionada arreu per una perillosa combinació de nacionalisme i d’antieuropeisme.

En l’espai diguem-ne central de la Unió, l’Eurozona, integrat pels països que compartim la mateixa moneda, les tensions entre sud i nord no han fet més que agreujar-se arran d’una política econòmicament i socialment irresponsable, entestada a combatre el dèficit abans que l’atur, i dibuixant un panorama on cada vegada més veus autoritzades alerten del temible retorn del clima social i polític dels anys 1930.

Finalment, a l’est, la perspectiva europea tampoc no és falaguera. L’existència d’unes societats civils encara febles, la manca de tradició democràtica, l’enyor d’un passat que alguns acaben idealitzant, i la persistència d’actituds antisemites i xenòfobes, que la “crisi de refugiats” (alguns diuen que caldria dir-ne “persones que busquen refugi”, i no pas “refugiats”) ha mostrat cruament, posen en relleu fins a quin punt la democràcia i la prosperitat que l’Europa unida s’havia proposat de construir i d’eixamplar estan en perill si la Unió Europea mateixa no és capaç de revertir la situació.

Revista L’Avenç núm. 425, juliol/agost 2016, pàg. 5, editorial.

HISTÒRIA

Barcelona, destí turístic: de l’avantguarda a la massificació

‘Història del turisme a la ciutat de Barcelona’ repassa dos segles de projectes, estratègies i reformes

SÍLVIA MARIMON Barcelona DIARI ARA 08/07/2016

Al segle XIX, els viatgers romàntics buscaven en els seus destins un cert primitivisme. L’arqueòleg i inspector general de monuments de França, Prosper Mérimée, escrivia el novembre del 1846: “ La població és bruta i es dóna aires de gran ciutat. S’assembla, com s’assemblen dues gotes d’aigua, a la capital d’un departament industrial [francès], l’únic que té d’espanyola és que la gent del poble es vesteix amb parracs vermells i porta espardenyes de vetes”. “Barcelona els decebia”, afirma Saida Palou, antropòloga i coordinadora d’ Història del turisme a la ciutat de Barcelona (Efadós / Ajuntament de Barcelona). A J.E. De Brinchmann, que va visitar Barcelona entre el 1849 i el 1850, no li agradaven les xemeneies perquè “vomitaven lletjor”: “Com prefereixo la tranquil·litat poètica de Granada, Toledo i podria dir de tot Espanya; perquè Barcelona, si no fos per la bellesa del seu cel i de la seva campanya, us faria oblidar que sou a la Península”. Brinchmann afegia que Barcelona era l’únic racó de tot Espanya on es podien trobar alguns republicans. “ Els turistes romàntics no trobaven a Barcelona el misticisme que associaven a la península Ibèrica”, resumeix Palou. Però a partir de l’Exposició Universal del 1888, la imatge de ciutat mig provinciana mig moderna i amb alguns elements patrimonials no gaire ben conservats, es va anar esvaint. “ La indústria hotelera va prendre embranzida i l’autoestima de Barcelona va augmentar”, explica l’antropòloga. I, a finals del segle XIX, va començar a haver-hi a la ciutat un turisme burgès.

En un moment en què es debat el model turístic de Barcelona, Història del turisme a la ciutat de Barcelona repassa polítiques, retòriques i estratègies que s’han intentat promoure a la ciutat des de principis del XIX fins a l’actualitat “ La situació actual no ha aparegut espontàniament. Sempre es parla del problema turístic en clau de present i hi ha uns antecedents històrics que poden aportar arguments al debat”, assegura Palou. Barcelona, que actualment té un milió i mig d’habitants, rep 30 milions de turistes a l’any: “No sé si hi ha un model Barcelona, més aviat és un model esquerdat. Sempre s’han pensat estratègies per promocionar la ciutat, però ara potser toca gestionar-ho. No només vendre, sinó també planificar, limitar i regular”, argumenta la coordinadora de l’obra.

Societat d’Atracció de Forasters

Hi va haver una època en què Barcelona va ser un referent d’avantguarda. El 1908 la Lliga Regionalista va impulsar la Societat d’Atracció de Forasters (SAF), finançada amb subvencions, sobretot de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació, i també amb publicitat i quotes dels socis. La seva funció era promocionar turísticament la ciutat. “Va ser en aquell moment que hi va començar a haver una estratègia política i oficial. Hi havia un projecte molt clar del turisme com un element de promoció de la ciutat, de transformació urbana, econòmica i cívica”, assegura Saida Palou. Barcelona era pionera i s’emmirallava en Itàlia, França i Suïssa, però aquestes ciutats també van acabar admirant Barcelona pel seu dinamisme i la seva creativitat. Es tenia molt clar que el turisme havia d’anar més enllà de l’economia i dinamitzar urbanísticament i culturalment la ciutat. “ Es volia oferir una imatge de ciutat moderna, mediterrània i amb patrimoni. Els tòpics són els mateixos que avui s’utilitzen en l’estratègia de promoció turística de la ciutat”, observa Palou. La SAF va arribar a tenir en alguns moments 255 delegats a l’estat espanyol i 234 a l’estranger.

A principis del segle XX, però, la ciutat vivia moments molt convulsos amb la Setmana Tràgica i el pistolerisme. “ Mostren la Barcelona que volien que existís, no la que existia realment”, destaca Palou. S’ofereix una imatge que combina ordre, bellesa, cultura i civisme, espais públics, platges i festes populars. Es volia convertir Barcelona en una destinació desestacionalitzada i es promocionava des de Setmana Santa fins a la Mercè, els esports d’hivern i les estacions balneàries. Alguns dels llocs amb els quals s’intentava seduir turistes avui reben milions de visites: la Sagrada Família, el Parc Güell, el laberint d’Horta, l’Eixample o el Barri Gòtic. “Hi havia també una intenció patriòtica, perquè la Lliga volia diferenciar-se de la resta d’Espanya, mostrar una personalitat diferent de la de la resta de pobles de la Península”, afirma Palou.

Idees revolucionàries

Amb la II República van arribar idees revolucionàries i una quantitat ingent de projectes. Segons el diari El Diluvio, el 1935 el turisme havia fet ingressar a la ciutat 2.935.500 pessetes. Els visitants, segons el diari, asseguraven que Barcelona era la ciutat més interessant de totes les visitades i en la qual se’ls havia rebut millor. “Però amb la dictadura tots els projectes van quedar aturats. Durant 40 anys va imperar un model de turisme de masses, un producte no personalitzat, una ciutat sense encant”, resumeix Palou. Un opuscle de la Dirección General de Promoción del Turismo feia referència a l’amor per la música dels barcelonins: “ Cualquiera que llegue a Barcelona se sentirá atraído por el encanto de las viejas costumbres y del folklore local. Se ha hablado ya de la irrefrenable afición a la música que se descubre en cada barcelonés. Muchos de ellos forman parte del orfeón o masa coral de su barriada... ”

“Amb els Jocs Olímpics hi va haver un altre punt d’inflexió i Barcelona va començar a reproduir les estratègies turístiques de principis de segle”, afegeix l’autora. Després de l’eufòria olímpica, va arribar la crisi de model. A l’últim article del llibre, que firma Jaume Subirana, es detallen alguns dels malnoms que ha rebut la ciutat els últims anys: Brandcelona, Farsalona, Karcelona o Bar$elona.

Jaume Subirana creu que la ciutat ha passat en trenta anys de viure per ser ensenyada a viure de ser ensenyada. “Per aquest procés no li ha calgut cap marca (i sí la feina excel·lent del Consorci de Turisme de Barcelona, creat precisament l’any 1993). Buscar ara una nova marca podria ser que parlés més d’una feblesa que no gosem confessar que no pas de cap estratègia de fons a mitjà termini”, escriu. “Hi ha una part de la població incòmoda i crítica amb el turisme. Hi ha una certa tensió, però crec que dialogant es poden establir ponts”, assegura Palou.

LA REVOLUCIÓ DE L’OCI NOCTURN: JOC, ESPECTACLE I SEXE

Amb el turisme i la construcció d’una nova imatge de la ciutat, més cosmopolita, també van arribar l es ofertes d’oci més transgressores. A Història del turisme a la ciutat de Barcelona, Paco Villar detalla com eren els establiments mítics de l’època: l’Edén Concert, l’Excelsior i La Criolla. El primer era al número 12 del carrer Nou de la Rambla. Hi havia sala d’espectacles, una estança destinada al joc i, al pis superior, els clients podien alternar amb les artistes. “ L’espectacle era a l’abast de gairebé totes les butxaques; la companyia de les noies, no. Només les persones solvents podien gaudir dels opulents sopars i dels ressopons de l’Edén -detalla Villar-. Es va crear una llegenda de perversitat i modernitat que el van convertir en una atracció turística de primera magnitud”, afegeix.

La Criolla, el gran cabaret del Barri Xino, va arribar a formar part d’una ruta turística coneguda a tot Europa. “Periodistes i escriptors de diverses nacionalitats, sobretot francesos, van convertir La Criolla en la Meca del pelegrinatge al Barri Xino. Un Barri Xino sense xinesos que, segons diuen alguns, va fer més pel turisme de Barcelona que les polítiques oficials a les agències de viatges”, escriu Villar.

L’èxit de La Criolla va ser tan extraordinari que els amos tenien un àlbum perquè les celebritats hi signessin. Entre els visitants, hi va haver els actors nord-americans Douglas Fairbanks, pare i fill. Després d’escoltar la reina del Barri Xino cantant el Cuplet de la cocaïna, van dir que no havien vist mai res semblant en tota la seva vida.

ARA DATA

El comerç just, una tendència a l’alça

Els aliments, amb el cafè al capdavant, són el sector que més creix, sobretot en grans superfícies

AURI GARCIA MORERA Barcelona DIARI ARA 26/06/2016

Consumir de manera responsable, reflexionant sobre l’impacte que té el consum en el medi ambient i en la societat, és una tendència que va a l’alça. Enguany es compleixen tres dècades de l’arribada de les botigues de comerç just a l’Estat, però ha sigut en els últims anys quan la despesa en aquest tipus de comerç ha augmentat significativament. La despesa per habitant, malgrat tot, continua sent molt inferior a la mitjana europea i a la majoria de països del nostre entorn.

Les dades de despesa per tipus de producte i tipus de botiga revelen que el creixement es concentra exclusivament en la venda d’aliments, bàsicament el cafè i els dolços, als supermercats convencionals i al sector de la restauració. Però al marge d’aquest segment específic, per al gran públic, la gran varietat d’opcions responsables continua sent poc coneguda.

El triple en 14 anys

La despesa creix a bon ritme, especialment en els últims 5 anys

La despesa en comerç just a l’Estat ha augmentat dels 9,6 milions als 33,2 milions entre el 2000 i el 2014, l’últim any del qual hi ha dades disponibles. Fins al 2009 va créixer a un ritme d’1,25 milions anuals i entre el 2009 i el 2014 ho ha fet a un ritme de gairebé 2,5 milions anuals. Així ho recull el quadern sobre l’auge del comerç just que ha publicat aquest mes de maig la campanya Som Comerç Just i Banca Ètica, impulsada per diverses entitats catalanes. Entre el maig i el juny, aquestes entitats també han organitzat activitats de difusió en 33 municipis del país. L’acte central va ser a Barcelona el 14 de maig, el Dia Mundial del Comerç Just, i l’última activitat va ser un mercat a la Pobla de Segur el 18 i el 19 de juny.

La demanda és cada vegada més gran i l’oferta també és cada vegada més àmplia, amb més opcions i més difusió per a aquestes opcions. Setem, l’entitat que coordina la campanya Som Comerç Just i Banca Ètica, també impulsa, juntament amb la Xarxa d’Economia Solidària (XES), el mapa d’opcions de consum responsable i economia solidària Pam a Pam. Creat l’estiu del 2013, aquest directori acumulava a finals del 2014 una cinquantena d’opcions de consum responsable en alimentació o roba a la ciutat de Barcelona. En l’últim any i mig, d’ençà que ha començat a incloure opcions de tots els sectors i tot el territori català, ha anat incorporant més oferta. Durant les últimes setmanes ja ha superat les 350 opcions de consum responsable i economia solidària arreu de Catalunya.

Encara lluny d'Europa

La despesa mitjana europea és més de 15 vegades l’espanyola

El responsable de la campanya Som Comerç Just i Banca Ètica, Tais Bastida, celebra que les dades de despesa “visualitzen el creixement del moviment i de la consciència del consumidor” però alerta que les mateixes dades també diuen que ens trobem “molt lluny de la realitat de la resta d’Europa”. La despesa per habitant a l’Estat és de 71 cèntims anuals, mentre que la mitjana europea és d’11,43 euros anuals. Les diferències amb els països del nostre entorn, afegeix Bastida, són “abismals”. Només la República Txeca, Letònia i Lituània tenen una despesa per habitant inferior a la d’Espanya, mentre que Suïssa arriba als 43,94 euros anuals i el Regne Unit, Finlàndia i Suècia estan per sobre dels 20 euros anuals.

“Un motiu clar és que el comerç just arriba a l’estat espanyol amb 20 anys de retard, però les diferències encara són tan grans que això no ho explica tot -diu el coordinador de la campanya-. L’altre motiu important és la poca implicació de l’administració pública, que té un impacte pràcticament nul en les vendes de comerç just”, defensa Bastida. Segons una enquesta del maig del 2014 del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), només el 19,3% dels ciutadans de l’Estat compren productes de comerç just, i el 27,8% no saben què és. Però, al marge de la conscienciació ciutadana, les xifres d’altres països són més altes perquè, diu Bastida, “l’administració incorpora el comerç just en el seu consum”.

Concentrat en un segment

El creixement, limitat als aliments i a la gran distribució

Analitzant les dades per tipus de producte, el cafè suposa el 42,1% de la despesa i el sucre, el 29,3%. En total, els productes alimentaris representen més del 90% de la despesa en comerç just. Fa uns anys les proporcions eren radicalment diferents. L’any 2000 els aliments no arribaven ni al 40% de la despesa. El creixement, doncs, s’ha concentrat exclusivament en aquest tipus de producte. D’uns 3 milions ha passat a uns 30 milions, entre el 2000 i el 2014, mentre que la resta no només no han crescut, sinó que fins i tot han retrocedit. En aquest mateix període, de 6 milions han passat a 3 milions. “El cafè és el producte estrella a tot el món”, matisa Bastida. Admet, però, que a l’Estat els altres han patit “un descens important”.

El creixement de les vendes en alimentació va molt lligat al creixement de les vendes als supermercats convencionals i al sector de la restauració, en detriment del petit comerç especialitzat. Supermercats i restauració ja superen el 70% de les vendes, mentre que el 2009 no arribaven al 40%. En xifres absolutes aquests canals de venda han crescut d’uns 9 milions a 25 milions en cinc anys. A la resta, el petit comerç especialitzat, les vendes han baixat, d’uns 12 milions a uns 8 milions. “El creixement es deu a l’entrada del comerç just a la gran distribució i això fa que ens el mirem amb certa fredor, perquè les botigues de comerç just també fan una feina de sensibilització”, resumeix Bastida.

Visibilitzar la varietat

Per darrere d’alimentació i roba, l’oferta també és àmplia en l’oci

La sensibilització és el gran objectiu del mapa Pam a Pam, que vol “donar a conèixer el consum com una manera de transformar la societat” però també “visibilitzar quines alternatives concretes hi ha”, ja que “de vegades la ciutadania en general no té aquesta informació a l’abast”, segons explica una de les responsables del projecte, Laura Muixí. Un dels seus objectius, detalla, és justament “anar més enllà de l’alimentació i de la roba” i que els usuaris vegin que “a nivell d’oci també és interessant buscar alternatives” o que “es pot fer l’assegurança del cotxe amb una asseguradora cooperativa”. La mateixa manera d’elaborar la base de dades, col·laborativa, també “serveix per articular les diferents potes del moviment”.

Tot i la intenció de diversificar, dels 12 grans sectors de la base de dades, el de l’alimentació és el que recull més opcions, una cinquantena, seguit de la roba, que n’inclou una quarantena. “És on hi ha més oferta”, diu Muixí. El tercer sector amb més pes, anomenatespais i xarxes, inclou les cooperatives de consum, que solen estar centrades en l’alimentació. Per darrere se situen les opcions d’oci, habitatge i cultura. El directori conté opcions que no s’inclouen en el concepte de comerç just, de manera que no es comptabilitzen en les dades de vendes. El comerç just, de fet, és només un dels 15 criteris que es valoren. Muixí explica que “si compleixen la meitat més un dels criteris, ja estan en el camí, tot té a veure amb la idea de consumir de manera responsable”.

Què és consum responsable? Guia pràctica amb quinze criteris

Estan relacionats amb l'impacte ambiental, l'impacte social o l'organització interna

AURI GARCIA MORERA Barcelona DIARI ARA 26/06/2016

El mapa d'opcions de consum responsable i economia solidària Pam a Pam, creat per Setem i la Xarxa d'Economia Solidària (XES), es basa en quinze criteris relacionats amb l'impacte ambiental, l'impacte social o l'organització interna.

Es considera que és consum responsable qualsevol iniciativa que compleixi almenys vuit de les condicions:

1. Proximitat

Recórrer a l'entorn pròxim per potenciar la sostenibilitat i el teixit econòmic local.

2. Comerç just

Garantir l'equitat entre els agents evitant els abusos de monopolistes o intermediaris.

3. Transparència

Tota la informació a l'abast del consumidor perquè pugui valorar la dimensió ètica.

4. Integració social

Limitar la competitivitat del mercat laboral per fer lloc a persones amb discapacitat.

5. Intercooperació

Més relació amb la producció cooperativa i l'estalvi ètic en el marc del mercat social.

6. Participació en xarxes

Presència en xarxes locals, nacionals o internacionals per incidir més en la societat.

7. Finances ètiques

Banca ètica, cooperatives de crèdit, intercanvi o moneda social, algunes de les opcions.

8. Ecologia i sostenibilitat

Reduir l'impacte ambiental de l'activitat econòmica en un món que no és infinit.

9. Gestió de residus

Reduir, reciclar i reutilitzar per minimitzar els residus que s'aboquen al planeta.

10. Eficiència energètica

De petites mesures d'estalvi a l'autoproducció o la participació en cooperatives d'energia.

11. Forquilla salarial

Evitar els grans desequilibris de sou i repartir tasques als voluntaris amb igualtat.

12. Carrera professional

Posar les persones al centre i afavorir així la millora social, la formació o la conciliació.

13. Equitat de gènere

Evitar que les jerarquies de gènere es naturalitzin en l'àmbit econòmic.

14. Democràcia interna

Facilitar la presa de decisions com més horitzontal millor i la participació en la propietat.

15. Programari lliure

Afavorir l'ús d'alternatives en l'aplicació d'eines tecnològiques i de comunicació.

UNA ECONOMIA AL SERVEI DE L'1%

Bru Rovira

Ara Diumenge 24/01/2016

L'INFORME D'OXFAM INTERMÓN SOBRE LES DESIGUALTATS al món no podia sortir en un moment més oportú, justament quan ha començat l'edició d'enguany del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, i a Espanya els polítics discuteixen sobre pactes i programes.

Com a aperitiu d'aquesta oportunitat, destaquem que un dels aspectes que més perjudiquen l'economia "de la utilitat comuna" (Drets de l'Home i delCiutadà, del 1789) -en principi la que inspira els sistemes democràtics- són actualment i des de fa molts anys els paradisos fiscals. Doncs bé,"nou de cada deu de les empreses més grans del món, entre elles les que donen suport a l'actual edició del Fòrum de Davos, són presents en almenys un paradís fiscal. Les inversions empresarials en paradisos fiscals, explica l'informe, s'han multiplicat gairebé per quatre entre els anys 2000 i 2014, de manera que la redistribució social dels beneficis de les grans empreses és cada vegada menor.

I aquesta fuga deis capitals per eludir les seves responsabilitats fiscals ja no es tracta "d'unes quantes pomes podrides", sinó d'una pràctica generalitzada. Un problema estructural. Un robatori organitzat. Serà interessant doncs, veure què hi tenen a dir els savis de Davos. Si els preocupa la lluita contra les desigualtats o els ocupa més aviat dissenyar noves "normes diferents a la resta" de la ciutadania, per aprofitar «totes les escletxes possibles que els permetin evitar pagar el que és just».

La dada que més crida l'atenció de les desigualtats que denúncia l'informe d'Oxfam és el fet que les 62 persones més riques del planeta posseeixen elles soles la mateixa riquesa que 3.600 milions de persones, és a dir, que la meitat de la població mundial. I aquesta aberració del sistema econòmic i polític mundial no es tracta d'un fet puntual, sinó d'una tendència sistèmica, ja que fa cinc anys eren 388 les persones que acumulaven la mateixa riqusa, de manera que cada vegada són menys els més rics i més els més pobres: és el que Oxfam anomena "una economia al servei de l'1%".

Més enllà de l'espectacularitat d'aquestes dades que tota la premsa ha recollit él que resulta interessant de l'inforine és que ens indica algunes de les grans tendències destructives de l'economia mundial globalitzada i de les enormes injustícies. No només dins dels països rics on cada dia les desigualtats són més marcades i és més gran la pobresa, sinó també als països del Tercer Món, on la fuga de capitals s'ha convertit en una mal endèmic.

Només al continent africà, destaca l'informe, el 30% del patrimoni financer es troba en paradisos fiscals, uns diners que si es recuperessin en benefici dels africans permetrien atendre les necessitats sanitàries de totes les mares i fills del continent, "salvar la vida de quatre milions de nens a l'any" i contractar prou professors perquè cap nen es quedés sense anar a l’escola.

També l'informe crida atenció sobre la destrucció del món del treball, la cadena productiva i la degradació dels salaris, un fet sobre el qual va alertar fa un parell d'anys l'economista francès Thomas Piketty, en el seu llibre El capital al segle XXI. A partir duna detallada documentació històrica, Piketty explica com el capitalisme ha tingut els seus moments més gloriosos i justos -per exemple,les socialdemocràcies europees de després de la Segona Guerra Mundial- quan ha estat capaç de retallar les diferències entre el rendiment del treball i el benefici que produeix el rendiment del capital. És a dir, quan l'especulació, el capital financer, el patrimoni heretat no dispara exageradament el benefici i, en canvi, es compensa qui treballa.

Mai hi ha hagut un equilibri entre treballar í guanyar diners. És a dir, el capital sempre va al davant fins i tot sense treballar. Penó quan s'ajusta aquesta diferencia la societat aconsegueix un grau més elevat de justícia, de repartiment i fortalesa de l'espai públic. Avui, en canvi, la distancia entre riquesa i repartiment especulació i treball, és cada vegada més exagerada, tal com demostra l'informe d'Oxfam. La fórmula segons la qual la llibertat de l'economia regula per ella mateixa el repartiment és, segons Piketty, un despropòsit, perquè només la racionalitat democràtica i, per tant, l'activitat política, impulsarà la racionalitat econòmica.

És per això que aquest nou informe d'Oxfam (una organització imprescriptible que ja ens va alertar fa anys de les distorsions del comerç mundial injust o de les barbaritats de la cadena de producció mundial que permet que al final hi hagi treballadors esclavitzats mentre les empreses multinacionals sumen beneficis als països rics i fins i tot ja és norma que ni hi paguin impostos) s'ha de llegir en clau política. Perquè només fent política -i és un molt bon moment per fer-ne, ara que trontolla la vena política- podrem entendre les línies invisibles d'un món que se'ns escapa. Sovint ens encallem amb una retòrica doctrinària sobre unes línies vermelles que, a vegades, semblen més aviat les serpentines d'una festa major o les batusses per triar el vestit de la pubilla. Un assumpte, en fi, de repartiment de càrrecs i prebendes.

El príncipe agorero

Cuando ella se despliega con tanta brillantez como en los ensayos de Hans Magnus Enzens­berger, y elige tan bien los ejemplos en apoyo de unas tesis que desarrolla de manera tan coheren­te, en estilo tan claro y elegante, la inteligencia de un escritor soborna a sus lectores, embota Su capacidad crítica y les hace aceptar como verda­des indestructibles las afirmaciones más fantásti­cas. Soy víctima confesa de ese chame cada vez que lo leo, y lo hago con frecuencia, pues no co­nozco, entre mis contemporáneos, un ensayista más estimulante y con un sentido más agudo de lo urgente, de lo que es la verdadera problemáti­ca de actualidad.

Buen ejemplo de ello son sus dos últimos li­bros, La gran migración y Perspectivas sobre la gue­rra civil, temas que estarán en el centro del deba­te político internacional en el futuro inmediato y, acaso, buena parte del siglo que se aproxima.

Atrapado por el sortilegio de su descripción apo­calíptica del mundo en que vivimos —convulsionado por desplazamientos de poblaciones rechazadas por doquier y amenazados de aniqui­lamiento por una violencia ciega, autista, molecular y protoplasmática— he disfrutado de ese "agradable horror" con que, dice Borges, amue­blaban sus noches los cuentos fantásticos. Pero, pasado el hechizo de la lectura, me ocurre lo mis­mo que después de ver elevarse y levitar a David Copperfield en Earl's Court: me encantó y aplau­dí, pero estoy seguro de que no voló, que su ma­gia me engañó.

Aunque escritos por separado, ambos ensa­yos se refieren al anverso y reverso de un mis­mo fenómeno. Las migraciones masivas, causa y efecto de buena parte de esa violencia gene­ralizada que Enzensberger ve apoderándose del mundo a la manera de una epidemia —una suer­te de sida social—, han existido siempre, y, en ciertas épocas, alcanzado porcentajes más ele­vados que los de ahora. La diferencia es que an­taño eran bienvenidas —los colonos europeos en Estados Unidos, Canadá o Australia, los tra­bajadores españoles, turcos o italianos en la Ale­mania y Suiza de los sesenta—, hoy provocan pánico, un rechazo que atizan el racismo y la xenofobia.

Ese cambio de ánimo hacia el inmigrante en las sociedades modernas se origina, en parte, en el llamado "paro estructural", esos empleos de­saparecidos que nunca volverán y el consiguien­te temor de los indígenas a verse desplazados por forasteros en un mercado laboral que se encoge. Y,. en parte, en sentir aquellos amenazada la iden­tidad cultural propia al verse obligados a coexis­tir con comunidades de otras lenguas, costum­bres y religiones que no quieren (o a las que no se permite) disolverse en la del país anfitrión.

Enzensberger desbarata con impecables ar­gumentos todas las fantasías y mitos sobre las sociedades homogéneas" —que no existen—, poniendo como ejemplo a la alemana, la que, a lo largo de su historia moderna, -ha recibido y digerido incontables migraciones, a la vez que enviaba emigrantes a diversas regiones del mun­do. Y, con razón, precisa que la repugnancia de los países prósperos hacia el inmigrante desa­parece cuando este es rico. ¿Quién le negaría un visado al sultán de Brunei? ¿No obtienen un pa­saporte británico con facilidad los banqueros de Hong Kong? ¿No puede adquirir un permiso de residencia en Suiza un millonario libanés, iraní o paraguayo?

De allí, concluye que el problema real no es el de la inmigración sino el de la pobreza, y que esta es, asimismo, la raíz, la explicación recóndita de esa violencia que corre como un incendio por el mundo. Hasta aquí puedo seguirlo, y, también, aunque sólo parcialmente, pues sospecho que exa­gera, en su análisis de esa violencia moderna que, según él, ya no requiere de pretextos ideológicos ni religiosos para estallar, a menudo gratuita y au­todestructiva, que va convirtiendo el globo en una selva de tribus enfrentadas, donde "toda diferen­cia se ha vuelto un riesgo mortal" y donde "un va­gón de metro puede tornarse una pequeña Bos­nia". Sin embargo, el fanatismo nacionalista que hace crepitar la ex Yugoslavia o el fanatismo reli­gioso que está detrás de los asesinatos en Argelia no encajan dentro de ese identikit; no hay en esas actitudes la mera pulsión sonámbula de matar o morir, sino la convicción —estúpida y criminal, sin duda— de que actuando de ese modo se lucha por una causa que justifica el terror. Es preferible que sea así, me parece, pues la violencia que nace de una idea o de una fe se puede combatir, en tan­to que aquella, fatídica, que vendría programada metafísica o genéticamente en la condición hu­mana, no es resistible y nos precipitaría sin reme­dio en el Apocalipsis.

El pesimismo de Enzensberger tiene como punto de partida la creación del mercado mun­dial. El triunfo del sistema capitalista y el hecho de que, hoy, la producción y el comercio "sólo" puedan hacerse a escala planetaria, dentro de esa red de interdependencia económica en que fun­cionan las empresas y los países, han creado una enorme masa de pobres "estructurales" (las lla­ma las "masas superfluas"), que, en los países del Tercer o Primer Mundo (ya que el Segundo de­sapareció), viven en capilla, condenadas a una marginalidad de la que no tienen posibilidad al­guna de escapar. La violencia que sacude al pla­neta resulta de la desesperación que esta trágica situación engendra en una parte considerable de la humanidad.

Oigámoslo: "Es incontestable que el merca­do mundial, desde que dejó de ser una visión le­jana y se convirtió en realidad global, fabrica ca­da año menos ganadores y más perdedores, y eso no sólo en el Tercer Mundo o el Segundo, sino también en los altos centros del capitalismo. Allá, son países y hasta continentes enteros los que se ven abandonados y excluidos de los intercambios internacionales; aquí, son sectores cada vez más grandes de la población los que, en la competen­cia cada día más dura por las calificaciones, no pueden seguir y caen. Se puede concluir que la violencia colectiva no es otra cosa que la reacción desesperada de los perdedores a su situación eco­nómica sin solución".

Este catastrofismo no está respaldado por los hechos y se funda en una visión errónea del ca­pitalismo, un sistema mucho más ávido de lo que Enzensberger supone. Gracias a la voracidad que le es innata, el sistema que creó el mercado se ha ido extendiendo desde las antiguas ciudades eu­ropeas donde nació por todos los rincones del mundo y ha establecido ese mercado mundial que, en efecto, es ya una realidad irreversible. Gracias a ello los países pobres pueden hoy día empezar a dejar de sedo y, como Singapur, llegar a tener una estructura económica más sólida que la de Gran Bretaña, o las reservas financieras astronó­micas de Taiwan, o crear un millón de empleos en cinco años como ha hecho Chile.

Mientras yo leía a Enzensberger, el caballero Philippe de Villiers, nuevo líder de la extrema de­recha francesa, aullaba en Bretaña: "¡Noventa tra­bajadores filipinos valen lo que un obrero bre­tón!". Y, en lugar de alegrarse con esta buena noticia, se alarmaba y quería justificar así sus te­sis a favor de unas barreras proteccionistas para defender a Francia de competencia tan desleal. Que el señor De Villiers no advierta que si los fi­lipinos producen camisas y pantalones más bara­tos que los bretones eso también beneficia a los compradores franceses y que a la industria fran­cesa le conviene muchísimo que, gracias a esos mercados que están conquistando sus fábricas, los filipinos elevan sus niveles de vida y su capacidad de compra, para poder adquirir los productos que Francia produce mejor que otros, lo entiendo, pues el señor De Villiers me parece un hombre de otras épocas. Pero no entiendo que el prínci­pe de la intelligentsia europea coincida con los ene­migos de la internacionalización de la economía, convencidos de que la riqueza del mundo tiene un tope, ha alcanzado sus límites, y que, a partir de ahora, si un país prospera otro se empobrece. ·

La verdad es otra. Los países capitalistas no tratarían a China con el guante de seda que sa­bemos si temieran que sus nuevas industrias fue­ran a acabar con las suyas (ya que, como diría Monsieur De Villiers, doscientos obreros chinos valen lo que uno de Chicago o Francfort). Esos productores son también consumidores, el desa­rrollo de un país abre perspectivas enormes a las empresas de los otros pues, mientras más crezca, en términos cuantitativos y cualitativos,• el mer­cado mundial, habrá mayores perspectivas de beneficios para esas empresas capitalistas que ope­ran con la conciencia cabal de que si no son ca­paces de adaptarse a las condiciones velozmente cambiantes del mercado mundial, desaparecerán.

Es esta nueva realidad la que tiene profunda­mente alterado al mundo europeo y la que genera inseguridad y miedo en quienes —correcta­mente— sospechan que ella acabará por modifi­car instituciones y costumbres —sobre todo, pri­vilegios— que se creían inmutables. La idea de nación, por ejemplo, y las nociones de identidad, de cultura, y unos hábitos y perspectivas en el tra­bajo y en las relaciones humanas que nada ten­drán que ver con los del pasado. Buena parte de los conflictos actuales —como los motivados por los rebrotes del nacionalismo y del integrismo­ son reacciones instintivas de comunidades e in­dividuos contra esta revolución que está acabando con la cultura de la tribu y creando un mundo de individualidades libradas a sí mismas, "sin dios ni patria", pero —esperémoslo— sí con ley. Pues si esta última también desapareciera es probable que la pesadilla de Enzensberger, aunque por otros caminos, se hiciera realidad.

En esta mundialización de la vida hay que bus­car las razones de esa violencia colectiva que, en efecto, crece de manera dramática. Yo pienso que ella tiene que ver, en buena parte, con la univer­salización de las comunicaciones, que hace saber, cada día, cada hora, a los pobres del mundo, "lo que no tienen", todo aquello de que están privados y que otros disfrutan. Ello crea impaciencia, desa­sosiego, frustración, desesperación, y los dema­gogos políticos y religiosos saben aprovechar ese caldo de cultivo para promocionar sus propues­tas demenciales. Pero esa insatisfacción y disgus­to de los pobres con su pobreza es también una energía formidable que, bien canalizada, puede convertirse en un extraordinario motor del desa­rrollo. Así ha ocurrido en los países del Sureste asiático, que, con todas las críticas que se les pue­da hacer —en lo relativo a la libertad política y a los derechos humanos, por ejemplo— han mos­trado que era posible crear millones de puestos de trabajo y condiciones de vida dignas para so­ciedades que hasta sólo ayer figuraban entre las más atrasadas del planeta. Lo mismo comienza a ocurrir en América Latina, donde Chile es hoy día un modelo de crecimiento en democracia que otros países tratan de imitar.

Este no es un optimismo ingenuo sino dan elegir la prosperidad o la pobreza—, y, aun­que fuera sólo por eso, en contra de los agoreros vaticinios de mi admirado Hans Magnus Enzens­berger, creo que ambos hemos tenido suerte de haber nacido en este tiempo.

Londres, marzo de 1995

Mario Vargas Llosa. El lenguaje de la pasión. Ed. Punto de Lectura, Madrid2002. ISBN: 84-663-0539-4. 442 pgs. Pgs. 101-110.

L’OBLIGACIÓ DE VIATJAR

Cada any, milions de persones surten de casa per visitar els Alps, els parcs nacionals dels Estats Units, la selva brasilera, l'Himàlaia, la Gran Barrera de Corall australiana, Zimbabwe i fins i tot Aigüestortes. Qualsevol lloc mentre no sigui casa seva. El turisme s'ha convertit en una activitat socialment imprescindible. Per molta gent, no ets ningú si, com a mínim un cop a l’any, no fas un viatge a algun lloc exòtic. En conseqüència, milions de persones van amunt i avall del planeta durant uns dies concrets de l’any—sobretot a l'agost–per complir aquest formulisme social del viatge. Són tants milions que s'han convertit en els més grans erosionadors de la història.

Com era de preveure, com que tothom viatja hi ha hagut reacció contra el turisme massiu. ¿Coartada? El turisme «conscienciat», el turisme que té en compte «la salvaguarda del medi ambient»: el turisme ecològic, el turisme verd, l’ecoturisme. L’ecoturista ha d’evitar iniciar o participar en processos d’erosió i de contaminació. ¿Què vol dir això? Vol dir no encendre focs ni llençar la llauna de sardines i la bossa de plàstic a terra, vol dir no caminar més que per camins ja fets, per evitar així l’erosió. Vol dir no donar menjar als animals salvatges perquè el canvi de dieta els pot provocar malalties i, en llocs amb molt de turisme, pot fins i tot impedir que els cadells aprenguin a procurar-se el menjar de manera autònoma. Vol dir també no fer safaris fotogràfics com aquests que es fan a Kenya, on els turistes assetgen els lleons fins a tal punt que, horroritzats davant de l’homo turísticus, s’amaguen entre els matolls. Com que no en surten, els exemplars d'homo turisticus donen gas als 4x4 i fan ressonar els motors per fer-los sortir a l’esplanada i així, finalment, fotografiar-los. Sense fotos, l’homo turisticus no és ningú.

L’ecoturisme va començar a principis dels vuitanta als Estats Units, com una manera de viatjar conscient de la problemàtica mediambiental (extraordinari sintagma). Era una reacció contra el turista banal i irresponsable. Però no hi ha cap mena de dubte que, a més de ganes de ser responsable amb la natura, hi havia també ganes de diferenciar-se, d’allunyar-se del turista vulgar, amb pantalons curts de color fúcsia, camisa amb palmeres i ulleres de sol de color carabassa. És l'època en què arrasa, als Estats Units, la cadena de botigues Banana Republic, per turistes conscienciats, la versió espanyola de la qual és la cadena Coronel Tapioca.

L’any passat es va celebrar un congrés sobre ecoturisme que dóna xifres ben significatives: des del 199o, l’ecoturisme ha augmentat un trenta per cent. Els països on l’increment és més notable són el Canadà, els Estats Units i Austràlia. En aquest país, l’ecoturisme representa ja el divuit per cent de tot el sector. A Europa també avança: veure el falcó pelegrí a les illes Frisones, veure els bisons a Polònia o salvar la tortuga no sé què a la reserva no sé quants s’han convertit en espectacles amb tants aficionats com les corrides de toros fa seixanta anys.

En poc temps, l’ecoturisme ha demostrat ser una forma de turisme tan nefasta com les altres. Perquè als primers quatre ecoturistes diguem-ne purs, s'hi han afegit, deseguida, milers d’ecoturistes-perquè-toca. L’ecoturistaperquè-toca, per distanciar-se del turista vulgar, busca espais, zones, comarques, que siguin virginals; com més virginals millor: «per entrar en contacte amb l’autèntica natura». La síndrome Armstrong. Que algú cregui en la possibilitat de, a aquestes alçades del millenni, trobar llocs on no hagi anat gairebé ningú és prova d’un coeficient mental poc fiable.

Quim Monzó. Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes. ed. Quaderns Crema, 1ª ed. Barcelona. ISBN: 84-7727-195-X. 220 pàgs. Pàgs. 43-45.

El G-7, un club cada cop menys poderós

La governança econòmica global es reconfigura tot i la resistència dels vells líders a deixar pas als emergents

SÒNIA SÁNCHEZ Barcelona | Diari Ara 06/06/2015

El món canvia però les decisions les volen seguir prenent els mateixos. Els líders de l’anomenat G-7 -que han deixat de ser els set països més industrialitzats del món- es resisteixen a donar per mort un fòrum de diàleg que va néixer en el context de la post II Guerra Mundial. Avui i demà es tornaran a reunir a Alemanya per parlar de comerç, terrorisme i canvi climàtic, entre d’altres, però el món ja no estarà pendent del que diguin. Trencat el G-8, amb la segona reunió en què no es convida Rússia, pel conflicte d’Ucraïna, i sense la presència de noves potències econòmiques com la Xina o l’Índia, sembla clar que el destí geopolític del món no es decidirà a la taula que avui Angela Merkel pararà per als seus aliats del G-7. Però tampoc no se la pot menystenir.

El G-7 no és una institució internacional oficial sinó un espai de reunió informal que va néixer per intentar donar resposta a la crisi econòmica dels anys 70. Com a primeres potències industrials d’aquell moment, els Estats Units, Alemanya, França, el Regne Unit, el Japó, Itàlia i el Canadà es van unir per buscar consensos i posicions conjuntes que implementarien després a través de les institucions econòmiques globals de Bretton Woods (Fons Monetari Internacional i Banc Mundial). De fet, mentre segueix bloquejada la reforma del sistema de presa de decisions de l’FMI (pactada en el marc del G-20), el G-7 segueix sent encara avui el conjunt de països que té més pes en les votacions d’aquest organisme.

Acabada la Guerra Freda, el grup va voler adaptar-se al nou context polític convidant Rússia a unir-s’hi: eren el G-7 +1 o G-8. Però la crisi econòmica del 2008, originada en la primera potència del grup, els Estats Units, va deixar clar el fracàs del G-7 com a espai de la governança econòmica global. La resposta a la crisi es va liderar aquest cop des del G-20, que existia des de finals dels 90 i que incorporava les potències emergents i altres països en desenvolupament.

“La crisi també va deixar en evidència que les grans economies del G-7 tenen ara agendes pròpies que fan més difícil que es posin d’acord, com és el cas d’Alemanya, el Japó i els Estats Units”, explica el professor de relacions internacionals de la UAB Rafael Grasa. Per a Grasa, “si no hi ha un canvi, a deu anys vista el G-7 serà tan poc important com el moviment dels no-alineats, que avui encara existeix i es reuneix periòdicament, sense que ningú hi pari atenció”. De fet, diu el professor, en un màxim de 15 anys, només dos dels actuals membres del G-7 es mantindran en els set primers llocs del rànquing econòmic global.

Valors democràtics

Però malgrat el seu creixent anacronisme, el grup dels set ni s’ha reformat ni ha deixat de reunir-se. “Tot i que semblava que estava condemnat a desaparèixer, el G-7 segueix sent el grup de líders mundials que, amb independència del seu color polític puntual, segueixen tenint més bona sintonia”, assenyala el director del Cidob, Jordi Bacaria. Uns “valors compartits” que la mateixa Merkel va voler subratllar en anunciar la cimera d’enguany i que s’arrelen en una tradició política i econòmica semblant, com a democràcies liberals capitalistes. “La Xina, en canvi, és una potència industrial però no té democràcia” i “alguns defensen que aquells que no tenen mecanismes democràtics difícilment poden formar part d’un sistema democràtic de governança global”, assenyala Bacaria.

Però tal com apunta també Ángel Saz-Carranza, director de l’EsadeGeo, resulta fins i tot “ridícul” intentar governar l’economia global sense comptar amb un país que concentra el 16% del PIB mundial com és la Xina. Però els Estats Units es resisteixen a donar més poder a la Xina en els organismes financers globals. Aquesta falta d’adaptació de les institucions de Bretton Woods ha portat la Xina a crear noves estructures multilaterals pròpies, com el banc d’inversions en infraestructures de l’Àsia.

A més, com a contrapès del G-7, les potències emergents tenen el seu propi fòrum informal de diàleg: l’anomenat BRICS de la Xina, Rússia, el Brasil, l’Índia i Sud-àfrica. “La pregunta és si estem anant cap a una fragmentació del sistema de governança global en què les estructures tradicionals són incapaces de reformar-se i se’n creen de noves que els fan competència, per reflectir el món actual, o bé si els nous organismes seran complementaris dels actuals. Per això cal veure com es dissenyen aquests nous ens com el banc asiàtic: quin serà el seu sistema de presa de decisions”, apunta Saz.

“La bona notícia és que la Xina ha assumit el model Bretton Woods i ha optat pel multilateralisme, adaptat a les noves realitats, en lloc de buscar l’unilateralisme”, diu Saz. La nova primera potència mundial no és al G-7, però sap que ha de treballar en un món multipolar.

Al menú del G-7: canvi climàtic, refugiats i una cadira buida

La cimera a Alemanya arrenca sense Putin i amb moltes postures desavingudes

ISAAC LLUCH Berlín | Diari Ara 06/06/2015

Per a Angela Merkel és “molt més que una diplomàcia de crisi”. La cancellera alemanya fa d’amfitriona de la cimera del G-7 que tindrà lloc avui i demà al castell d’Elmau, a Baviera, amb molts temes sobre la taula i postures desavingudes com poques vegades en aquesta mena de cites.

Merkel i els caps de govern dels Estats Units, Barack Obama; de França, François Hollande; de la Gran Bretanya, David Cameron; del Canadà, Stephen Harper; del Japó, Shinzo Abe, i d’Itàlia, Matteo Renzi, així com líders asiàtics i africans convidats es reuneixen en un hotel de luxe als Alps bavaresos sota estrictes mesures de seguretat: 26.250 policies hi estan destacats per contenir els moviments de protesta que es poden organitzar al voltant d’una cimera de dos dies que costa als contribuents alemanys 150.000 euros. La premsa local recorda que és un pressupost més elevat que els 110.000 euros que destina aquest any Baviera a Medi Ambient o els 35 milions que gasta la UE cada any en l’operació Tritó de vigilància i rescat de refugiats al Mediterrani.

Precisament la política d’acollida d’immigrants és un dels temes principals de la cimera. D’entrada és dubtós que el G-7 aconsegueixi obligar les grans multinacionals a complir amb els estàndards mínims quan només cinc països de la UE posen realment en pràctica el compromís de destinar el 0,7% del PIB a ajudes al desenvolupament. A la cimera de Baviera, a més, hi ha divisions molt distants conforme al que ha de ser la política de repartiment de refugiats.

Un dels temes estrella també és el canvi climàtic. Berlín i París prometen doblar l’ajut als països més pobres perquè combatin catàstrofes cilmatològiques i insisteixen que cal aconseguir limitar l’escalfament de la Terra per sota dels dos graus centígrads respecte a l’època preindustrial. Països que frenen aquest últim objectiu com Rússia no hi estan convidats i Merkel espera que almenys Obama vulgui pujar al carro d’un acord sobre la prevenció del canvi climàtic i no hi exhibeixi una oposició tan clara com l’expresident George W. Bush el 2007 quan novament com a amfitriona del G-8 Alemanya va remarcar que les emissions de CO s’havien de reduir molt i s’havien d’incentivar les energies renovables. Contradictori és alhora, però, que precisament Alemanya punxi en el seu objectiu de produir un 40% menys de diòxid de carboni respecte al 1990.

Sense Rússia

En paral·lel al canvi climàtic també preocupa la contaminació dels oceans. Els experts exigeixen menys escombraries al mar, el final de l’explotació pesquera i un millor cooperació científica internacional. Novament el fet que grans embrutadors d’oceans com la Xina, l’Índia i les Filipines no siguin a la taula de negociacions dificulta els avenços durant el cap de setmana.

La principal cadira buida és la que deixa Rússia en no ser convidada com a resposta per les agressions de Moscou a Ucraïna. La crisi en aquest país, a Síria, a l’Iraq o la lluita contra l’Estat Islàmic són temes que hi ha a l’agenda del G-7 però que no es poden solucionar sense Rússia. Altres qüestions importants a tractar són l’Ebola i la lluita contra epidèmies oblidades.

Merkel i Obama, amics i aliats tot i les divergències

La cancellera rep el líder nord-americà a Baviera, on se celebra la cimera del G-7 amb qüestions com la guerra a Ucraïna o l'economia sobre la taula

EFE Elmau | Diari Ara 06/06/2015

La cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president nord-americà, Barack Obama, s'han presentat aquest diumenge com a amics i aliats malgrat les "diferències d'opinió" que, ha recordat la líder alemanya, hi pot haver entre els dos països.

"Malgrat les nostres diferències d'opinió, els Estats Units és el nostre amic, el nostre aliat, un aliat essencial amb el qual cooperem estretament en interès mutu", ha subratllat Merkel en un breu discurs en rebre Obama a la petita localitat alpina de Krün, a Baviera, abans de començar la cimera del G-7.

"Avui refermem una de les aliances més fermes que hi ha al món", ha subratllat Obama en referència a l'amistat entre Alemanya i Estats Units, sense citar les últimes divergències entre les dues potències després de la revelació dels programes d'espionatge dels EUA a Alemanya.

Rebuda tradicional

Davant dels veïns de Krün reunits per rebre tots dos mandataris amb els vestits tradicionals bavaresos, Obama s'ha mostrat agraït per "l'amistat i el lideratge" d'Alemanya a l'OTAN, a la UE i en el context internacional.

El president nord-americà ha repassat els eixos de la reunió del G-7 i, en concret, la seva aposta per "fer front a l'agressió de Rússia a Ucraïna".

En matèria econòmica, ha recordat, s'abordaran les bases d'una economia global que creï llocs de treball i asseguri el futur de prosperitat i benestar de la Unió Europea, sense oblidar altres qüestions, com ara la cooperació internacional contra els extremismes violents o la lluita contra el canvi climàtic.

La geopolítica de l'or negre

OPEP Els principals productors de petroli sovint han usat els preus d'aquest combustible com a arma política

La caiguda del preu del petroli en els darrers mesos ha posat el focus d'atenció altre cop sobre el paper de l'Organització dels Països Exportadors de Petroli (OPEP) i la geopolítica d'aquest recurs. L'organització va ser creada el setembre del 1960 a Bagdad, per Veneçuela, l'Iran, l’Iraq, l'Aràbia Saudita i Kuwait, amb la finalitat d'equilibrar els beneficis del petroli i intentar fer front al descens dels preus que les grans companyies petrolieres imposaven a costa dels països productors. Posteriorment s’hi van afegir Qatar, Líbia, els Emirats Àrabs Units, Algèria, Angola, l'Equador i Nigèria.

Durant la dècada dels seixanta, l'OPEP buscava renegociar les concessions d'extracció amb les grans empreses occidentals, per tal que els països productors poguessin treure més benefici de l'exportació del petroli. Durant la quarta guerra araboisraeliana, l'octubre del 1973, els països àrabs membres de l'OPEP que havien format l’Organització dels Països Àrabs Exportadors de Petroli (OPAEP)van decidir utilitzar el petroli com a arma política i van imposar un embargament del petroli als països occidentals aliats d’Israel.

LES TRES CRISIS DEL PETROLI

Els països àrabs productors van tallar la producció i, d'acord amb la resta de membres de l'OPEP van augmentar el preu del barril del petroli, que va passar així dels 3 als 12 dòlars en només sis mesos. L'anomenada primera crisi del petroli va afectar la producció industrial a escala mundial i va sotmetre el Japó i els països de la Comunitat Econòmica Europea a una profunda crisi econòmica. Els Estats Units, per contra, no solament no es van veure afectats per l'augment del preu, sinó que en van sortir beneficiats: van millorar la competitivitat d'extracció al propi territori, van consolidar l'hegemonia de les seves empreses petrolieres al mercat mundial i el dòlar es va enfortir com a divisa internacional.

Els països productors van aprendre a disposar així d'una nova eina en el joc geopolític de la regió, no exempt de tensions internes. Malgrat els intents d'Algèria o Líbia d’utilitzar el petroli com una arma antiimperialista, el lideratge va quedaren mans de l'Aràbia Saudita i el panislamisme moderat i pro occidental. Tanmateix, la competència per l'hegemonia regional i pel control de l'OPEP va despertar a la darreria de la dècada les ambicions de l'Iraq de Sadam Hussein.

La revolució islàmica a l’Iran i la guerra entre l'Iran i l’Iraq van produir una nova escalada dels preus: aquesta segona crisi del petroli va agreujar els efectes de la primera. Davant de l'amenaça d'un nou lideratge al Golf, els Estats Units van desenvolupar, a partir del 1980, l'anomenada doctrina Carter, que considerava el subministrament de petroli del Orient Mitjà una qüestió vital per als Estats Units, i que marcaria les intervencions militars a la regió. Els preus del petroli es van mantenir en un augment constant fins a gairebé el final de la guerra el 1988. Llavors els països del Golf que havien recuperat la seva capacitat productiva i la crisi de la Unió Soviètica en van provocar una nova davallada.

EL MOTOR ECONÒMIC DEL GOLF

Aquesta caiguda dels preus va afectar igualment els països àrabs productors, especialment l'Iraq, el qual, destrossat econòmicament i endeutat després d'una cruenta guerra, va intentar arribar a un acord per limitar la producció i augmentar els preus del petroli per tal de poder costejar el deute i la seva recuperació. El fracàs i les acusacions mútues el van enemistar amb els seus veïns. L’actitud de Kuwait de saltar-se els límits acordats amb l'OPEP i el seu efecte en una nova caiguda dels preus, van fer ja imparable el camí cap a una nova guerra al Golf.

El 1990, la invasió de Kuwait i la intervenció internacional encapçalada pels Estats Units van impulsar de nou els preus del petroli fins a superar límits històrics. El preu del barril va passar dels 20 dòlars als 40 entres mesos. La unitat de l'OPEP sen va veure profundament afectada. La derrota de l'Iraq va beneficiar l'Aràbia Saudita, amb l'adjudicació de la màxima quota d’exportacions. Els Estats Units i les empreses americanes en serien també grans beneficiats. L'Iraq, sotmès a un bloqueig internacional, va veure limitada la seva capacitat exportadora, i la pèrdua de capacitat de l'OPEP es va demostrar clarament a les últimes dècades del segle XX. Les rivalitats internes i la incapacitat d'incorporar els nous països productors van deixar l'organització sense capacitat d'acció. Mentre que el 1975 l'OPEP produïa un 56% del total de l'energia consumida al món, a la darreria dels anys noranta el seu petroli només representava el 26%.

L’Iraq conservava àmplies reserves, però les sancions que els imposaven els Estats Units impedien a les empreses americanes treballar al país durant els anys noranta. Empreses d'altres països havien establert acords per desenvolupar els camps petrolífers iraquians, modernitzar-ne les instal·lacions i explotar-ne nous jaciments.

CREIX LA DEMANDA ENERGÈTICA

A l'entrada del segle XXI, el consum continuava augmentant exponencialment i el perill de l'escassetat de petroli va posar de nou l’Iraq al centre d’atenció de la política exterior americana. La invasió del país l'any 2003 va venir marcada per les previsions de consum dels Estats Units, que necessitaven explotar noves reserves. L'ocupació va donar lloc a un fort augment constant dels preus del petroli fins a arribar al voltant dels 140 dòlars per barril l’any 2008, per caure a partir de llavors pels efectes de la crisi econòmica.

L'alça dels preus va provocar, a partir del 2005, el desplegament de noves tecnologies als Estats Units com la perforació horitzontal i la fracturació hidràulica (fracking)que han augmentat considerablement la producció de petroli i gas al país, malgrat els seus elevats costos i riscos pel medi ambient i la salut pública. La Xina i lÍndia han desbancat els Estats Units com a principal consumidor del petroli del OPEP Des de l’any 2008 els preus del petroli han entrat en una tendència descendent, que afecta durament alguns països productors. La decisió de l'OPEP de mantenir la producció pot afectar negativament la costosa producció mitjançant el fracking. Les rivalitats pel control de l’energia, i en concret pel petroli, continuen marcant avui la geopolítica mundial.

LES DATES CLAU

1960 S’estableix l'Organització dels Països Exportadors de Petroli a Bagdad.

1968 Es funda l’Organització dels Països Àrabs Exportadors de Petroli (OPAEP) mitjançant un acord firmat a Beirut entre Kuwait, Líbia i l’Aràbia Saudita.

1973 Guerra del Yom Kippur entre àrabs i israelians. Els països àrabs imposen un embargament de les exportacions als països occidentals i el preu del petroli es multiplica per quatre,

1979 La revolució islamista a l’Iran porta al poder els aiatol·làs i els Estats Units perden el seu principal aliat a la regió.

1980 La guerra Iran-Iraq comporta una segona crisi del petroli amb un nou augment dels preus. El conflicte es prolonga durant vuit anys i desgasta el potencial d’ambdós països a la regió.

1990 Invasió de Kuwait per Iraq, que desemboca en la guerra del Golf.

2003 La invasió i l'ocupació dels Estats Units a l’Iraq dóna lloc a un fort augment dels preus del petroli.

2008 Els efectes de la Crisi mundial fan caure els preus del petroli. L’OPEP malgrat imposar noves quotes, deixa la regulació dels preus en mans del mercat.

ÒSCAR MONTERDE és historiador i membre del Grup de Recerca i Anàlisi del Món Actual (GRANMA).

Per saber-ne més

-GIORDANO, E. Las guerras del petróleo. Geopolitica. economía y conflicto. Barcelona Icaria, 2002.

-PALAZUELOS, E. El petróleo y el gas en la geoestrategia mundial. Madrid: Akal, 2008,

Revista SAPIENS núm. 152, febrer 2015.

Procés sobiranista i turisme

MODEST GUINJOAN | Article diari Ara 21/08/2014

Al principi de l’actual procés sobiranista, una de les qüestions que generava més incògnites en l’àmbit empresarial era la possibilitat que el mercat espanyol fes un boicot comercial a Catalunya. Aquest boicot hauria d’afectar tant els béns com els serveis venuts a Espanya. El perímetre del perjudici potencial que podria causar aquest fet el vam estudiar Xavier Cuadras i jo al llibre Sense Espanya (2011).

Una de les activitats que quedava més difosa era la turística, que afecta l’hoteleria, el transport, la restauració, el comerç i el lleure. Atesa la seva importància sobre el conjunt de l’economia catalana (12,6% de l’ocupació), i ara que el procés polític català ha arribat a totes les llars i empreses espanyoles, em proposo fer alguns apunts sobre la incidència d’un boicot turístic basant-me en les magnituds bàsiques de l’activitat.

Catalunya rep uns 4 milions de viatges de turistes de l’estat espanyol. Per bé que és una xifra important, el gruix del turisme prové d’altres països, que concretament el 2013 van aportar 15,6 milions de visitants, més del 80%. Més important que això és quanta activitat generen aquests turistes. Com que l’estranger gasta unes 3,5 vegades més del que gasta un turista espanyol, la despesa d’aquest darrer significa només un 7% del total. El 2011 aquest percentatge va ser del 10%, o sigui que, tal com passa en el mercat de béns, l’exportació de serveis turístics està cada vegada més orientada al mercat internacional.

La segona qüestió a ressaltar és que Catalunya manté històricament un dèficit en la balança turística amb la resta de l’Estat. Hi ha més catalans que van a fer turisme allà (5,2 milions el 2013) que no pas espanyols que vénen a fer-ne aquí (3,9 milions). I, pel que fa a la generació d’activitat econòmica associada al turisme, el que gasten els viatgers catalans a la resta de l’Estat supera el que gasten els espanyols a Catalunya en uns 400-500 milions d’euros anuals.

La tercera dimensió és que, en els darrers anys, el turisme intern segueix una tendència a la baixa. El nombre de visitants espanyols a Catalunya entre el 2011 i el 2013 ha caigut un 13%; és bastant, però és pràcticament el mateix que ha disminuït el nombre de turistes catalans cap a la resta de l’Estat. En canvi, en matèria de despesa, en el mateixos anys els espanyols l’han reduït bastant més (un 35%) que no pas els catalans a Espanya (23%).

En qualsevol cas, la incidència de la crisi econòmica sembla que ha estat molt important en tots els moviments turístics interns. Per territoris, per exemple, la comunitat de Madrid, amb què Catalunya té superàvit turístic, ha reduït en els darrers dos anys els seus visitants un 20%, alhora que Catalunya reduïa els seus visitants a Madrid un 16%, molt semblant, doncs. Més semblant encara és la reducció de la despesa: la dels madrilenys ha caigut un 49% i la dels catalans a Madrid, un 44%. La semblança en l’evolució dels fluxos turístics, en un sentit o altre, també és notable entre Catalunya i el País Basc, per bé que amb caigudes de visitants i de despesa més moderades que no pas a Madrid.

¿Es pot haver produït un boicot turístic per part del mercat espanyol després de destapar-se el procés amb les grans manifestacions del 2012 i el 2013? Tot i que no es pot descartar, els tempos no lliguen. La manifestació de l’11 de setembre del 2012 no es podia reflectir el 2012, si de cas ho hauria fet el 2013; i la cadena catalana tampoc podia reflectir-se en les dades de visitants del 2013, si de cas ho farà en les dades del 2014. No obstant, el fet que no hi hagi hagut cap crida específica a fer boicot turístic a través dels mitjans de comunicació en limita molt l’abast.

De cara al futur, si Catalunya s’independitzés, ¿seria probable un boicot turístic d’una certa volada? És difícil d’anticipar, per la gran quantitat de variables que hi intervindrien, però en general sóc de l’opinió que no. Cal no perdre de vista el cost que, a nivell individual (de consumidor), representa fer boicot. En el cas dels aragonesos i els bascos que vénen a fer turisme a Catalunya, ¿passarien a estiuejar al País Valencià o a Múrcia, una destinació més llunyana i de qualitat diferent? En un context d’economies obertes, com no podem imaginar d’una altra manera, la resposta és difícil i, si es dóna, durarà poc.

Des de la perspectiva catalana, la incidència econòmica d’un hipotètic boicot turístic a gran escala per part de l’estat espanyol a causa de la secessió també es veu més aviat limitada. Per dos motius: 1) perquè el mercat espanyol és poc important en termes relatius per a Catalunya, i 2) perquè un contraboicot català perjudicaria més Espanya, que té superàvit comercial en aquest sector amb Catalunya.

Turisme

L'hospitalitat atrau

L'acollida de la població autòctona és el quart factor més valorat pels turistes, darrere de la relació qualitat-preu en el menjar i l'allotjament, i la sensació de seguretat

El turisme familiar es fixa molt en el preu dels monuments i museus

02/05/2014 EL PUNT AVUI - BARCELONA - MIREIA ROURERA

Foto: Oriol Duran

L'hospitalitat de la població local és un dels elements més valorats pels turistes quan van a conèixer una ciutat. De fet, l'acollida que dóna la població autòctona als visitants és el quart factor que tenen en compte a l'hora de fer un balanç positiu de la seva estada en una ciutat, al darrere de la relació qualitat-preu en el menjar i en l'allotjament, i la sensació de seguretat. Així ho indica l'estudi Value for money perception in European cities. Improving the visitor experience, que ha fet l'European Cities Marketing (ECM), un organisme que aglutina les entitats de promoció de diverses ciutats turístiques d'Europa, de moment 110, entre les quals hi ha Girona i Barcelona.

Infraestructures, congressos i clima a banda, l'hospitalitat dels catalans podria explicar, en part, l'èxit turístic –l'any passat van venir 16 milions de turistes estrangers–. Entre les ciutats més visitades, destaca Barcelona, amb 8 milions de turistes i gairebé 16 milions de pernoctacions l'any passat. Els turistes que van visitar la capital catalana van valorar amb un 8,7 la cordialitat dels barcelonins.

I després, les compres

Segons l'estudi de l'European Cities Marketing, al darrere de l'hospitalitat, els turistes valoren la relació qualitat-preu de l'oferta de compres i la facilitat per fer shopping. Després ve la neteja, el preu de les activitats, el preu dels museus i el preu dels transports públics.

El president d'aquesta entitat, Ignasi Delàs, que també és subdirector general de Turisme de Barcelona, indica: “Aquesta és una plataforma de treball en què les ciutats turístiques compartim coneixements, organitzem accions de promoció i donem suport a la indústria turística.” I assegura que aquest estudi, el primer d'aquestes característiques, s'ha fet “per saber els nivells de competitivitat de ciutats europees i no europees d'acord amb la percepció que en tenen els visitants entre els costos que paguen i la satisfacció final obtinguda en serveis”. La conclusió és que les urbs turístiques del Vell Continent tendeixen a “satisfer globalment més bé les expectatives dels visitants”, tot i que les ciutats no europees “registren molt bones puntuacions en indicadors de qualitat-preu dels serveis rebuts, si s'analitzen individualment”. I cita l'estudi que el preu del transport públic, per exemple, és percebut com a car pels turistes a les ciutats europees i, per tant, valoren millor el transport en ciutats de fora d'Europa. El transport públic, doncs, és un dels factors que els promotors turístics de les diverses ciutats han d'estudiar per ser més competitius.

L'estudi encarregat per l'European Cities Marketing també revela que els turistes de negocis situen l'allotjament per damunt de tot a l'hora de valorar una ciutat, mentre que el turisme familiar valora, sobretot, l'allotjament i la relació qualitat-preu dels llocs històrics que van a visitar i el preu dels museus, dels quals són usuaris habituals. Segons un estudi publicat aquest mes d'abril, el 90% dels visitants de museus com ara la Fundació Miró i el Teatre Museu Dalí de Figueres són turistes.

Precisament aquesta setmana el Ministeri d'Indústria, Energia i Turisme ha fet pública la seva enquesta de despesa turística (Egatur), que indica que, durant el primer trimestre de l'any, els turistes estrangers que han visitat Catalunya han gastat uns 131 euros per persona i dia, un 4,5% menys. El que passa és que, com que han visitat Catalunya 2,5 milions de turistes estrangers, un 10% més que l'any passat, la despesa final va arribar als 2.033 milions d'euros, un 2% més. Cada turista ha fet una despesa mitjana de 798 euros per estada.

LA XIFRA

2,5 milions de turistes estrangers han visitat Catalunya durant el primer trimestre del 2014, un 10% més que l'any passat.

El miracle econòmic alemany

Hubo en la Alemania de los años cincuenta un genuino entusiasmo por la idea europea. También Hitler abogó en su día por una Europa unida, y cabe pensar que,un puñado de alemanes consideraran el relanzamiento de la idea de Europa unificada como una conveniente puerta de servicio para establecer la hegemonía de su patria sobre el continente entero. De todos modos, la mayoría comprendía, lo mismo que en Francia o Italia, que en un mundo empequeñecido cada año, Europa, dividida, era un factor demasiado débil, y comprendía, por tanto, que todo el mundo saldría beneficiado por la más estrecha cooperación intereuropea. La estabilidad de la política germana entre 1950 y 1960 solamente se puede explicar sobre el trasfondo de la asombrosa recuperación económica, pero a su vez, el milagro económico sólo fue posible debido a la estabilidad política del país. A la recuperación de la economía alemana le fueron precisos varios años para tomar auténtico impulso, una vez que la reforma monetaria hubo sentado las bases, creando las condiciones previas. Había habido un sorprendente aumento de la producción industrial en 1949, pero todavía quedaba un 9 por 100 de obreros en paro en 1950, y Alemania tuvo una desfavorable balanza de pagos hasta 1951.

Las estadísticas de la producción industrial germana muestran que, en definitiva, ese crecimiento fue ininterrumpido y constante. Con base 100 en 1958, los índices son los siguientes:

1948...........27

1949...........39

1950...........49

1951...........58

1952 ……. 61

1953………67

1954………74

1955………86

1956………92

1957 ……...97

1958...........100

1959............107

1960............119

El producto nacional bruto (PNB) se multiplicó por tres en­tre 1950 y 1964, o sea, avanzó más de prisa que en cualquier otro país europeo, aunque, eso sí, no tan rápido como en el Japón. En conjunto, la producción industrial de Alemania del Oeste creció en un 60 por 100 desde 1949 a 1964. No había habido nada comparable en la historia germana. Quienes predijeron el hundimiento del capitalismo en la Europa Central se hallaban confundidos: sus ganancias excedían incluso los sueños más fantásticos de los optimistas. Vistas las cosas de modo retrospectivo, hay muchas razones que cabe aducir para explicar el «milagro»: los alemanes llevaban años subalimentados; no tenían alojamientos ni ropa adecuados; millones de personas querían allí disfrutar de un coche y, de toda la técnica y maquinaria doméstica que convierten las tareas rutinarias de la vida en cosa más llevadera, etc. Lo cierto es que el resultado fue una tremenda demanda de los consumidores, para satisfacer la cual hubieron de establecerse muchas y nuevas industrias. La industria química en particular creció como los hongos, y las de índole eléctrica y textil, ubicadas tradicionalmente en Berlín y Alemania Central, tuvieron ahora que reconstruirse en la Alemania del Oeste. Incluso los millones de refugiados demostraron ser un buen activo econó­mico, pues, sin una sustancial fuerza laboral no se hubiera producido el milagro. En 1960 el desempleo registrado en Alemania Federal se cifraba en menos del 1 por 100 de la fuerza laboral, y quienquiera buscase trabajo no tenía dificultades: siete plazas distintas le esperaban, en teoría; esto, contando con que más de un millón de trabajadores extranjeros se habían radicado provisionalmente en tierras germanas…

Se ha pretendido que la recuperación alemana no habría sido factible sin la ayuda inicial proporcionada al país por el Plan Marshall, y que se cifró en 1.500.000.000 de dólares entre 1948 y 1952. Pero ocurre que Francia o la Gran Bretaña, por ejemplo, recibieron sumas mayores aún y, por tanto, la sola intervención del Plan Marshall no basta para explicar el boom económico alemán. El hecho de que el comercio mundial se recuperase mucho más velozmente después de la II Guerra Mundial, de cuanto lo hizo una vez terminada la primera, probablemente resultó más decisivo en el caso de la espectacular recuperación del país.

Alemania: el milagro económico

Las primeras fases del desarrollo económico alemán de la posguerra, hasta la reforma económico-monetaria de 1948, se han descrito anteriormente. La primera indicación de lo que más tarde llegaría a conocerse como «milagro económico» (Wirts­chaftsnundes) apareció en 1949-1950, cuando el volumen del comercio exterior germano se duplicó en un año. Pero el punto de partida había sido tan bajo que quizá revista mayor relevancia advertir que ese comercio exterior aumentó en el 75 por 100 un año después, y acabó por triplicarse en 1954 y 1964. La producción industrial de Alemania Occidental se multiplicó por seis de 1948 a 1964, en tanto que el paro descendía de un 8-9 por 100 en 1949-1952, a menos del 1 por 100 por 100 en 1961, y a una marca de 0,4 por 100 en el año 1965. En aquel año hubo seis puestos vacantes por cada persona sin empleo, y cientos de miles de trabajadores extranjeros (principalmente llegados desde Italia, España, Grecia, Turquía y Yugoslavia) fueron necesarios para mantener el ritmo expansivo de la economía germana.

La política económica alemana difería grandemente de la proseguida en Francia. Aquí no había ningún plan global; Erhard, y los otros neoliberales autores del «milagro», eran firmes creyentes en el libre juego de las fuerzas del mercado, las leyes de la oferta y la demanda. No se trataba, claro está, de una-copia del liberalismo decimonónico, del célebre laissez faire; estos arqui­tectos del desarrollo germano eran perfectamente conscientes de que, de vez en cuando, podía ser precisa la intervención estatal como, por ejemplo, sucedió en 1950, cuando, desde arriba, se alentó a la industria de la construcción al registrarse cierto marasmo, o en 1951, año en el que se impusieron restricciones provisionales a la importación, o bien en 1955, cuando se elevó la tasa de descuento para impedir que el boom económico se hiciera ingobernable. El éxito de la economía social del mercado que propugnaba Erhard (Soziale Marktirirtsehaft) resultaba algo contagioso; incluso los socialdemócratas aceptaron sus principios, esto es, una competencia tan aguda como se pueda, acompañada de planificación sólo cuando sea preciso. La agricultura alemana llevaba generaciones abrigándose tras una elevada barrera adua­nera. Era un sector atrasado y escasamente capaz de competir con el de las naciones vecinas, mucho menos con las grandes naciones exportadoras de otros continentes. Después de la guerra conti­nuaron los subsidios estatales y se eximió al sector agrario alemán de la fiscalidad directa, con intenciones de darle un respiro durante el cual pudiera modernizarse y tornarse competitiva. Se promovió un uso más amplio de los fertilizantes y se aumentó el número de tractores, que pasaron de 138.000 en 1950 a 1.164.000 en 1965. Como resultado de estas y de otras medidas, la productividad en la agricultura de 1964 era dos veces y media mayor que en 1950, en tanto que el número de personas allí empleadas bajó de cinco a tres millones. En el espacio de una década el típico pueblo germano cambió de faz: apenas resultaba conocido al visitante que’ no hubiese vuelto por allá desde la anteguerra. Se había hecho un lugar virtualmente idéntico al suburbio de cualquier gran ciudad, pues en ambos había las mismas modas y bienes de consumo, tantos autos y antenas de televisión como en las inmediaciones de las ciudades. La estupidez de la vida rural a que se refirió Karl Marx en sus escritos era ya cosa del pasado.

Los logros del milagro alemán son impresionantes, cierta­mente, pero no únicos. Italia y Austria hicieron tantos progresos como la Alemania Federal, y la «actuación» de los japoneses resultaría incluso de mayor espectacularidad, andando el tiempo. Lo sorprendente, para gran proporción de observadores, .es que dicho progreso extraordinario se lograra tan poco tiempo después de una derrota absoluta. Las restricciones impuestas por los aliados al desarrollo económico alemán, y el desmantelamiento de las factorías continuaron bien entrada la década de 1950-1960, pero para 1958 Alemania era ya tan próspera, que su moneda pudo hacerse plenamente convertible. Los problemas derivados del aflujo de diez millones de expulsados del Este germano se creyeron prácticamente insolubles, pero el caso es que, en cosa de pocos años, la gran mayoría de los repatriados había sido absorbida de nuevo en la comunidad nacional. Al finalizar la contienda muchas ciudades alemanas yacían en ruinas, pero entre 1948 y 1964 se construyeron ocho millones de alojamientos, y, especialmente a partir de 1953, la tasa de viviendas anualmente edificadas subió al medio millón, un ritmo per cápita el más elevado en toda Europa Occidental.

¿Cuáles fueron los motivos o causas principales del denominado «milagro alemán»? Por encima de todo, sin duda alguna, la capacidad técni­ca existente en Alemania, la presencia de millones de trabajadores especializados y una gran tradición industrial en el país. La destrucción, durante la lucha, de tantas factorías, hizo posible comenzar radicalmente de nuevo; se utilizó a dicho efecto la última palabra en maquinaria; y se concentraron los esfuerzos en las ramas industriales de mayor porvenir. El éxito alemán en la promoción del co­mercio exterior ya ha sido mencionado. Hubo también una sustancial demanda nacional, doméstica, de bienes de consumo. de los que muchos carecían allí casi desde la Gran Depresión. Alemania, además, tenía ahora gastos muy inferiores a los de sus vecinos en cuestiones de defensa, y hasta el final de los años cincuenta escasa, o nula casi, fue la ayuda prestada por el país a las naciones del Tercer Mundo.

El boom de esta posguerra carecía de precedentes en la historia alemana. Durante los 17 años que precedieron a la I Guerra Mundial, época de continuados progresos germanos, la tasa de desarrollo del 5 por 100 anual sólo se superó una vez; ahora bien, durante los 17 años que siguieron a la II Guerra Mundial, esa tasa se alcanzó no menos de 9 veces, y en tres ejercicios fue superior al 10 por 100. Hacia el final de los años cincuenta el boom parecía irse a convertir en una cosa ingobernable, y el gobierno estaba seriamente preocupado ante el posible recalentamiento de la economía. Trató de contener este reflujo del capital extranjero bajando el tipo de interés, y alterando (1961) el tipo de cambio del marco germano.

A partir de 1962 el ritmo del desarrollo alemán se hizo más lento; la demanda bajó, y hubo cada vez mayor escasez de mano de obra. En la clasificación del desarrollo económico de Europa, Alemania fue alcanzada en los años sesenta por muchas otras naciones que le habían ido a la zaga en los años anteriores, y en 1966 se vio afectada por una seria recesión. Ya había habido algunas indicaciones de lo que se preparaba, desde el año anterior, y bajo el impacto de la crisis la producción industrial de 1966 sólo creció en el 1 por 100. En febrero de 1967 había en Alemania Federal casi_, 700.000 desempleados, y muchas empresas industriales, incluida la famosa Volkswagen, el símbolo del auge de la posguerra, introdujeron provisionalmente una semana de trabajo más corta. Esto, a su vez, generó graves efectos psicológicos. El público alemán había empezado a acostumbrarse al crecimiento económico durante un período prolongado, y estaba totalmente impreparado para una recesión; así que aparecieron síntomas casi de histeria. Según una encuesta realizada entonces, la mayoría de los ciudadanos temía una crisis de la magnitud de 1929 para dentro de poco. La confianza en sí mismos de los alemanes todavía no estaba hondamente arraigada, y ello pese a los logros de su «milagro»: modernización de la industria, el hecho de disponer de una de las monedas más firmes del globo, el ser uno de los países claves menos afectado por oleadas de huelgas, etc.

En realidad, la economía alemana se recuperó en seguida. De otro lado, si bien algunas ramas y sectores habían quedado seriamente afectados, la economía en su conjunto siguió pro­gresando, aun durante el año de la recesión, aunque, claro es, a menor ritmo: todo esto mostraba el gran contraste con lo acontecido allí en los años treinta. El desempleo, que había subido a casi el 2 por 100 durante la-recesión, volvió a descender, al cabo de pocos meses, por debajo del 1 por 100.Y; ante el impacto de la recesión, la mayor parte de los alemanes había llegado a olvidar que el desempleo resultó incluso muy superior en los mejores años del milagro económico...

El crecimiento veloz de la economía germana era poco probable que durase por siempre jamás: el boom de los años cincuenta tenía sus fundamentos en una serie de circunstancias específicas que no era factible que se repitieran. Los años sesenta fueron para Alemania una década de menos desarrollo, pero de consolidación. Los problemas a los que el país tendría que enfrentarse en el futuro se veían ahora mucho más claros: la prosperidad general había incrementado los costos de producción. Alemania tuvo tanto éxito entre 1950 y 1960 porque entonces su industria poseía el equipo más moderno, y podía, además, producir más barato que otros países. Pero entre tanto otras naciones de Europa habían ido modernizando también sus industrias, e Italia, por ejemplo, era capaz de producir todavía a menores precios que los germanos. Quizá constituya un símbolo el que, a mediados de la década de los sesenta, la Fiat empezara a lanzar más automóviles que la Volkswagen... El Ruhr, otra columna vertebral de la industria germana y de su desarrollo, pasó, en cambio, a constituir ahora el mayor problema econó­mico. Dada la transferencia hacia otras fuentes de energía, cada año se necesitaba menos el carbón, pero, desde luego, había centenares de miles de mineros cuyo entrenamiento y reorien­tación no parecían fáciles.

Alemania había hecho grandes avances en algunas de las nuevas ramas industriales, pero el desarrollo de otras, verbigracia en el campo nuclear, del espacio, de la electrónica, quedó un tanto desasistido. Alemania apenas gastó una fracción de lo invertido por Norteamérica en investigación y desarrollo. Su sistema educacional no estaba orientado bien hacia las necesidades del desarrollo económico; las universidades alemanas «producían» relativamente pocos técnicos y científicos.

Estas eran unas carencias serias que, para muchos observa­dores, ponían en peligro ulteriores avances. Existía, además, una poderosa inclinación entre los alemanes a «dormirse en los laureles». Claramente, estaba necesitándose un nuevo ímpetu si se quería que el país no quedara por detrás de otros en los años, muy competitivos, que se avecinaban. (Pàgs. 129-129 i 264-268)

Walter Laqueur. Europa después de Hitler (Europe after Hitler, trad. P. Uriarte), vol. I. Ed. Sarpe, Madrid, 1985. ISBN: 84-7291-771-1. 334 pàgs.

OECE

Para actuar como marco, encuadrando tales proyectos, se estableció la OECE (Organización Europea de Cooperación Económica). En ella se englobaban diecisiete naciones europeas; los EE.UU. se mantuvieron fuera al principio, pero más tarde se convirtieron en país asociado, y finalmente en nación miembro de pleno derecho. Los objetivos de este organismo eran, de otra parte, cosa limitada, reduciéndose a acabar con la escasez de dólares y a liberalizar el comercio europeo. Propósitos que se consiguieron, sin ninguna dificultad, en un período de tiempo sorprendentemente corto. El comercio entre las naciones europeas se duplicó en seis años, y una colección de favorables balanzas comerciales ayudó a solucionar la escasez de dólares; el producto nacional bruto (PNB) de la mayoría de los países europeos se incrementaba a ritmo notable y permanente cada año. Cuando la ayuda norteamericana se terminó quedaron de manifiesto para todos las ventajas de la OECE, y se decidió no abolir dicha organización. Pero existía ya una división de opiniones entre los maximalistas, que deseaban ensanchar sus: fines y la estimaban como un mero comienzo, y los minimalistas, que, alegando circunstancias y dificultades especiales, se oponían a semejante iniciativa. Los dirigentes británicos argüían que su país, aun dando la bienvenida a la cooperación europea, tenía lazos estrechos con la Commonwealth y estaban interesados, no simplemente en el comercio europeo, sino también en revivir el comercio mundial. Por dicho motivo, la Gran Bretaña deseaba proseguir una política flexible, y se oponía a una unión aduanera de Europa, esto es, el paso lógico siguiente al desarrollo de la OECE. En 1950 estaba claro que pocos progresos más haría la OECE: el ímpetu originario se esfumó, y era precisa una inicia­tiva nueva que diera impulso a los objetivos, mucho más ambi­ciosos, de los federalistas. del continente. (Pàg. 165)

Alemania del Este se vaciaba literalmente en favor del Oeste y perdía a sus elementos más jóvenes y más dinámicos, que pasaban por Berlín. Por ello, los rusos, en 1962, aislaron su zona por medio del «muro de Berlín): así resolvían, desde su punto de vista, un problema inmediato; pero también significaba reconocer que no acabarían con Berlín Oeste.

La industria alemana se vio favorecida, además, por una paz social excepcional: la cantidad anual de días de huelga se mantenía casi siempre muy por debajo de 100 000, cuando en Francia se contaba por millones, y aún más en Italia, y en Gran Bretaña a partir de 1962.

Las causas de esta paz social son muy esclarecedoras. Se ha hablado de la “sensatez” de la poderosísirna central sindical, la DGB. La opinión pública, para quien la expansión de la producción era una necesidad vital, veía las huelgas con malos ojos. La estabilidad de los precios, rigurosamente mantenida, no propiciaba, por otra parte, la ocasión: el índice de los precios, de 100 en 1950, no llegaba aún a 118 en 1958. Mientras que el aumento de la productividad permitía el aumento de los salarios:

A estas satisfacciones materiales se añadían las satisfacciones políticas y morales. En las empresas desnacionalízadas, como la Volkswagen, la de acciones beneficiaba a. los obreros. Por otra parte, la cogestión de las empresas, vieja reivindicación sindical, recibía una aplicación parcial en las de 1951 y 1952: de hecho, se trataba más bien de la participación de delegados obreros en los «Consejos de vigilancia». Finalmente, la seguridad social -iniciativa de Bismark- se: había extendido a los parados, a las víctimas de guerra, etc.

Esta atmosfera de progreso material y de paz social tuvo repercusiones sobre la misma socialdemocracia, que: después del Congreso de Erfürt de 1891, había adoptado el marxismo como doctrina oficial. Esta opción jamás se había puesto abiertamente en duda, a pesar de la experiencia del poder durante la República de Weimar.

Pero, desde ese momento, a la prosperidad material se añadió la visión de la Alemania del Este, que sirvió de contraste. Así, en el Congreso de Bad Godesberg (1959),1a socialdemocracia adoptó una “plataforma” totalmente nueva: se transformó «de un partido de la clase obrera, en un partido de todo el pueblo . Exaltó la libre competencia y, a de mantenerla, tomó la defensa de las pequeñas y medianas empresas contra las grandes; lo que suponía la protección de la propiedad privada de los medios de producción.

A partir de ese momento, socialdemócratas y cristianodemócratas se distinguen, en política económica, solamente por pequeños matices. ¿En que se diferenciarán, pues? Los socialdemócratas prestarán un oído más atento a las tesis de los ecologistas, para limitar ciertos efectos de la gran industria. Criticarán especialmente 1a opción “atlantista” fundamental de Adenauer, por ver en ella un obstáculo a la reunificación de Alemania, que continúa siendo el objetivo oficial de todos los alemanes del Oeste. ¿En qué punto se halla dicha reunificación? El problema no desapareció con el establecimiento, a de 1949, de los gobiernos de las dos Alemanias. Una nota soviética del 10 de marzo de 1952 (en vida de Stalin) preciso el punto de vista de la URSS: un tratado de paz sólo se concluirá con un gobierno alemán único, todas las fuerzas militares de las potencias ocupantes se retirarán de Alemania antes de un año de la entrada en vigor del tratado de paz; cualquier «organización antidemocrática o que constituya una amenaza para el mantenimiento de la paz debe ser prohibida en el territorio alemán».

Por último, Alemania se comprometerá a no concluir ninguna alianza, ni acuerdo militar que esté dirigida contra un Estado que hubiese con sus fuerzas militares a la guerra contra Alemania.

Ante el rechazo norteamericano, en septiembre de 1952, los soviéticos lanzaron una nueva idea; establecer una representación paritaria de la RFA (50 millones de habitantes) y de la RDA de la zona soviética (16 millones), ya para la organización de las elecciones, ya sea para la discusión del tratado de paz.

Las discusiones no avanzaban y el 27 de noviembre de 1958 el nuevo jefe soviético Jruschov introdujo un elemento nuevo: denunció el estatuto cuatrípartíto de Berlín, que debería llegar a ser una ciudad libre y desmilitarízada; en caso de que los occidentales no aceptaran, Jruschov concluiría un acuerdo separado con la RDA, a la que la URSS transmitiría sus derechos sobre Berlín. Ante la de los occidentales, Jruschov se conformó con 1a construcción del «muro de Berlín». A partir de ese momento, ya no pensaría en reunificar Alemania, sino en consolidar la RDA.

Sin embargo, se notaba que el poder había sufrido un desgaste. En 1961, la CDU Perdió la mayoría absoluta, y vio 1a necesidad de aliarse con los liberales que exigían un plazo para la salida de Adenauer. Éste tuvo que ceder la plaza de canciller a Erhard el 10 de octubre de 1963. Erhard no tardó en ser violentamente criticado, en especial por el propio Adenauer, quien pensaba que su talento político no estaba a la altura de su competencia económica. Es preciso decir que Erhard se encontraba en una situación particularmente delicada: había heredado de Adenauer la consigna de mantener las más estrechas relaciones con Francia, al propio tiempo que con Estados Unidos; y sucedía que a partir de 1963 De Gaulle se alejabta cada vez de forma más clara de la política norteamericana. Sea por lo que fuera, Erhard tuvo que ceder su puesto, a fines de 1966, a Kiesinger, que había desempeñado funciones administrativas bajo el régimen nazi; signo del apaciguamiento de las pasiones de la guerra. Kiesinger no dudó en formar un Gobierno de coalición entre cristianodemócratas y socialdemócratas, cuyas políticas económicas eran desde entonces muy parecidas, gracias a una prosperidad que sólo conocía breves interrupciones.

Sin embargo, esta Coalición no duró mucho y en octubre de 1969 el nuevo Gobierno fue presidido por el joven líder socialdemócrata Willy Brandt, que se conformó con la ayuda de los liberales. Willy Brandt se había transformado en el campeón de la Ost Politik, la apertura hacia el Este. Pero cuando llegó al poder ya no era posible pensar en una reunificación en un futuro próximo, y Brandt tuvo que contentarse con medidas más modestas: reanudación de relaciones diplomáticas con Rumania y Yugoslavia, ya efectivas cuando Brandt era solamente vicecancíller de Kiesínger; tratados de Moscú (agosto de 1970) y de Varsovia (diciembre de 1970), que comportaban el reconocimiento de la frontera occidental de Polonia y, por consiguiente, la mutilación del territorio alemán del Este. Willy Brandt se aplicó, sobre todo, a mejorar las relaciones entre las dos Alemanias, en beneficio de las familias dolorosamente divididas. La política de estabilidad de los precios hizo que Alemania tomase medidas sin precedentes: revaluación del marco en 9,29% en octubre de 1969, y en un 4,61% en diciembre de 1971. No obstante, las inquietudes suscitadas por ese salto hacia lo desconocido no fueron confirmadas por los hechos.

Willy Brandt tuvo, a su vez, que ceder el cargo, debido especialmente al descubrimiento de un espía, Guillaume, entre sus allegados más próximos. Fue reemplazado Por otro socialdemócrata, Helmut: Schmidt, de tal modo suscrito a las tesis liberales que fue severamente criticado por la izquierda de su partido. Uno puede preguntarse si los socialdemócratas, hoy en 1a oposición van a “radicalizarse” de nuevo.

Jacques Néré. Historia Contemporánea. El siglo XX. Ed. Labor, Barcelona 1986, 1ª ed. ISBN:84-335-1811-9. 282 p. P. 602-607.

EL JAPÓN Y SUS ÉMULOS

En 1945, el Japón vencido fue completamente devastado. Y, también, completamente ocupado. Pero -a diferencia de Alemania- esta ocupación fue obra de los norteamericanos solos, que, bajo la dirección del prestigioso general MacArthur, se esforzaron durante unos cuantos años en moldear el Japón de acuerdo con sus ideas.

El emperador fue mantenido en su significado simbólico -era la condición de la capitulación- pero el Japón fue totalmente desmilitarizado. Se instauraron las libertades democráticas, pero la antigua administración, una vez depurada, continuo funcionando. Una reforma agraria hizo que una. amplia mayoría de campesinos fueran entonces propietarios de sus tierras. Se procedió igualmente a la disolución de los grandes monopolios japoneses -los zaíbatsu- aunque pronto serían reconstituidos bajo otras formas. Por último, una ley de 1948 legalizó el aborto y la esterilización. El índice de natalidad descendió del 34 al 17 o/oo, para mantenerse a continuación a ese nivel. El 8 de septiembre de 1951, el Japón firmó un tratado de paz con sus antiguos adversarios -a excepción de la URSS-. El 28 de abril de 1952 acabó la ocupación. Más tarde, los Estados Unidos devolvieron al Japón el archipiélago de Okinawa, origen mítico de sus soberanos.

La vida política japonesa, desde entonces conforme a las reglas democráticas, se presenta exteriormente de manera simple. Se halla dominada por el partido demócrata liberal, constituido en 1955, el cual con un sistema electoral mayoritario pero complicado, suele obtener alrededor del 60% de los escaños; un partido socialista bastante avanzado obtiene, poco más o menos, el 30 %. El verdadero combate político tiene lugar entre los diversos clanes del partido demócrata liberal, frecuentemente ligado a poderosos intereses, económicos. Añadamos que la política exterior japonesa se caracteriza por su prudencia y modestia, y también por los lazos estrechos con los Estados Unidos.

Después de la segunda guerra mundial, el Japón ha conocido un importante desarrollo económico, al punto de ser ahora la tercera potencia industrial en el mundo, después de los Estados Unidos y la URSS. Y, a diferencia de estos países sólo dispone de un territorio muy exiguo, casi desprovisto de materias primas y de fuentes de energía. Ha tenido un índice de crecimiento del 9 a 10 % anual, el doble del de antes de la guerra. Y el nivel de vida se ha mantenido hasta el punto que en ciertos sondeos la gran mayoría de los japoneses se consideran como pertenecientes a las clases medias (lo cual quizá no sea estadísticamente muy exacto, pero esta opinión no deja de ser un fenómeno sociológicamente importante).

¿Cómo ha sido posible este “milagro”? Observemos primero que el Japón de 1940 era ya entonces una potencia militar de primer orden, capaz de hacer frente a los Estados Unidos durante varios años, lo cual suponía una fuerte industria pesada, cuando el Japón se había distinguido primero por los tejidos, especialmente la seda. Se puede decir que después del fracaso de la expansión militar el Japón se ha dedicado con igual determinación a la expansión económica.

Acabada la guerra, el Japón, como Europa, ha tenido que llevar a cabo una tarea de reconstrucción y de puesta al día, y ha alcanzado el nivel de antes de guerra hacia 1951-1952. Y, como la Europa occidental y los Estados Unidos, ha sido arrastrado por el vasto movimiento de expansión que hemos señalado. Después, durante la guerra de Corea, y más tarde en la segunda guerra de Indochina, fue proveedor de los Estados Unidos, mientras que sus gastos militares propios permanecían muy reducidos (actualmente se habla de aumentarlos). Por último, las exportaciones japonesas han sido estimuladas por el mantenimiento de la unidad monetaria, el yen, a un nivel muy bajo (en los últimos diez años el valor del yen con relación al franco se ha doblado; esta ventaja tiende, pues, a reducirse). Teniendo en cuenta todo esto, así como que el Japón sólo es rico en hombres, es preciso hablar de las cualidades propias del pueblo japonés y de la estructura de la economía. Otro hecho cuantitativo es el nivel muy elevado de los ahorros y de las inversiones. A pesar de que su poder adquisitivo es muy elevado, el japonés continúa siendo frugal; por otra parte, una de las preocupaciones actuales es aumentar el consumo interior, ya que los excedentes de exportaciones japonesas pueden suscitar reacciones proteccionistas en los otros países.

La estructura de la economía japonesa continúa muy alejada del modelo norteamericano, tan imitado en muchos campos, y muy alejada también de lo que frecuentemente se cree que son las reglas capitalistas. La base es la gran empresa -el gran complejo de empresas, más bien-, con actividades frecuentemente muy diversas. Se consigue un puesto de trabajo después de una escolaridad en la que reina una competencia despiadada: es preciso que el joven japonés entre, por oposición, en la mejor escuela posible, y más tarde en la mejor universidad. Pero, una vez contratado, continúa toda su vida en la misma empresa, ascendiendo esencialmente por antigüedad, la empresa no efectúa despidos. La empresa japonesa se parece, en suma, a nuestras administraciones, que no tienen fama de modelos de competitividad ni de adaptación. a las innovaciones. Y, sin embargo, la empresa japonesa se caracteriza por su rapidez de adaptación y por su capacidad de renovarse. En el interior de la empresa reina un paternalismo extremo: la empresa vela sobre cada uno de sus empleados, incluso en su vida privada, y pone a su disposición numerosos servicios, incluyendo viajes de estudio al extranjero. El empleado, por su parte, toma muy pocas vacaciones, y muestra su dedicación a la empresa por medio de formas que frecuentemente hacen sonreír a los europeos: el patriotismo de la empresa ha reemplazado al patriotismo militar, y se habla a veces de analogías con el sistema feudal.

Pero se trata en estos casos de grandísimos complejos industriales-financieros, lo bastante poderosos para abonar a su personal los efectos de las variaciones coyunturales. Al lado de estas, se encuentran numerosas empresas pequeñas, con frecuencia subcontratadas de las precedentes, en las que el empleado está peor pagado y goza de menos seguridad; son estas empresas las que sufren todas las vicisitudes. No obstante, hay que hacer notar que país en el que el automatismo se halla más desarrollado, es también el que posee el índice de paro más bajo de todos los países industriales liberales.

Un último punto: durante muchos años el Japón ha progresado por imitación de los modelos europeos y norteamericano, adaptando lo que cada país tenía de mejor, al mismo tiempo que preservaba cuidadosamente la autenticidad de la civilización japonesa. Hoy en día, el Japón se halla, en muchos sectores, en la posición más avanzada del progreso científico y técnico: el centro de Tsukuba rivaliza con el Sílícon Valley norteamericano.

Desde que los países de Europa han sido superados por Japón, se ha buscado cuáles podían ser los secretos del éxito de ese país, para concluir, frecuentemente con desaliento, que el modelo japonés no era transportable y que era inimitable.

Jacques Néré. Historia Contemporánea. El siglo XX. Ed. Labor, Barcelona 1986, 1ª ed. ISBN:84-335-1811-9. 282 p. P. 647-649.

Petroli

Globalització

En primer lugar, la globalización del mercado libre, ac­tualmente tan de moda, ha traído consigo un crecimiento es­pectacular de las desigualdades económicas y sociales, tanto en el seno de los estados como en el ámbito internacional. No hay signo alguno de que esta polarización no se prolongue en el interior de los países, a pesar de la general disminución de la pobreza extrema. Este brusco aumento de la desigualdad, especialmente en las condiciones de desmesurada inesta­bilidad económica creadas por el mercado libre global en la década de 1990, constituye la raíz de las principales tensio­nes sociales y políticas del nuevo siglo. Y en la medida en que las desigualdades internacionales puedan hallarse some­tidas a la presión provocada por el ascenso de las nuevas economías asiáticas, tanto la amenaza a los niveles de vida re­lativamente astronómicos de los ciudadanos del viejo Occi­dente como la imposibilidad practica de lograr algo seme­jante a que están abocadas las enormes poblaciones de países como India y China, habían de generar a su vez tensiones in­ternas e internacionales.

XI. Señoras y señores miembros del jurado, señoras y señores miembros del Tribunal:Concluimos así nuestra acusación contra los estados, los go­bernantes, las personas y las instituciones públicas y privadas autores, coautores y cómplices de una serie de delitos civiles y penales y de crímenes internacionales cometidos para gestar y desarrollar ese monstruoso cáncer económico, financiero y social que es la «deuda externa», cuyas víctimas son los pueblos de los países empobrecidos, en particular sus sectores más des­favorecidos y vulnerables.Podríamos referirnos, con relación al proceso de endeu­damiento, al legado colonial que dificultó el desarrollo inde­pendiente de los pueblos del Sur en todos los aspectos: eco­nómicos, políticos, sociales y culturales, pero esta exigiría un desarrollo más profundo que el tiempo disponible no permite hacer. (Pgs. 94-95)

El jurado solicita al Tribunal que dicte la sentencia con­denando a los acusados por la comisión de todos o algunos de los delitos y crímenes cometidos y mencionados en este veredicto. Solicita además que declare a la deuda externa como inexistente, y por eso extinta, por ser odiosa, infame, llegal, usurera, injusta, fraudulenta, ilegítima y causante de la pérdida de soberanía nacional y de la calidad de vida de la mayoría de la población del Sur.

Crac

La espiral deflacionista golpeó a la Bolsa de Tokio, el índice Nikkei se desplomó y los precios del sector inmobiliario caye­ron en un 70%. Se calcula que las pérdidas de activos inmobi­liarios y bursatiles entre 1990 y 1997 rondaron los 7 billones de euros, correspondientes a 24 puntos del PIB japonés, es decir, a mas de dos años de crecimiento ... Una pesadilla cuyo re­cuerdo hace temblar hoy a los gobiernos del mundo.

Mas aún cuando, en un estudio reciente sobre las 127 crisis económicas acaecidas en unos treinta países durante los úl­timos treinta años, el Fondo Monetario Internacional (FMI) confirma que las que nacen a partir de los sectores inmobiliario y bancario son particularmente «intensas, largas, profundas y nocivas para la economía real.

En pocas semanas, después de los huracanes financieros de septiembre y octubre de 2008, los efectos del gran crac de Wall Street habían alcanzado los cinco continentes: la Bolsa de Reikiavik perdía el 94% de su valor; las de Moscú y Bucarest, el 72%; la de Shanghai, el 69%; las de Atenas y Bombay, el 50%; la de Sao Paulo, el 45%; y la de Johannesburgo, el 40%. En enero de 2008, el valor acumulado de ocho grandes Bolsas (Nueva York, Tokio, Londres, Frankfurt, París, Amsterdam, Bruselas y Lisboa) alcanzaba los 23,5 billones de euros. Diez meses des­pués, se había encogido a la mitad.

El crac había hecho desaparecer, de una sola vez, alrededor de 14 billones de euros, es decir, más de cinco veces el PIB de Francia. A escala planetaria, se esfumaron alrededor de 20 bi­llones de euros, el equivalente a diez años de crecimiento fran­cés ... En varios países, en pocos días, las monedas se precipita­ron: la rupia india perdió el 10% de su valor; el peso mexicano, el 14%; el zloty polaco, el 22%;y el real brasileño, el 30%. Y otros países (Indonesia, Filipinas, la República Checa) sufrieron pre­siones similares en sus monedas. Durante la crisis, y a riesgo de amplificarla, los especuladores se ensañaron con los estados mas débiles, atacando sus monedas y continuando con su en­riquecimiento, cual carroñeros a expensas de sus presas.

Islandia esta en quiebra. Otros países europeos, como Ucrania y Hungría, tuvieron que recurrir a las ayudas del FMI, como antes lo habían hecho, en las décadas anteriores, muchos estados del Primer Mundo.

Las pérdidas vinculadas con los créditos inmobiliarios podridos (subprimes) de Estados Unidos se calculan en mas de un billón de euros. Y las autoridades norteamericanas, para intentar salvar su sistema financiero, ya habían desembol­sado, a mediados de noviembre de 2008, mas de 1,5 billones de euros (una suma superior a la que habían asignado, desde 2001, a las guerras de Afganistan e Iraq). Pero los grandes bancos del mundo también necesitan de cientos de miles de millones de euros ... Lo cual los condujo a restringir el crédito a las empresas y a las familias, con consecuencias desastrosas para la activitat económica. (20-22)

Desequilibris / despeses

Para salvar a los bancos, los jefes de Estado de los países mas ricos fueron capaces de organizar varias cumbres en pocos meses y de movilizar mas de 2,3 billones de euros. Pero, ¿qué se hizo para salvar a la mitad de la humanidad que vive en la pobreza? Prácticamentenada. Sin embargo, según las Nacio­nes Unidas, con una suma cincuenta veces menor, se podria abastecer de agua potable, alimentaciónequilibrada, servicios de salud y educación elemental a cada habitante de nuestro planeta.

Els deu manaments de la religió liberal

El.filósofo Dany-Robert Dufour ha explicado, no sin humor, que la ideología neoliberal funciona como una nueva religión:

[Ésta] difunde unos Mandamientos llamados a convertirse en norma en todos los àmbitos de la Cultura. [ ... ] Encontré diez que valen como las instrucciones liberales del nuevo dogma [ ... ] Allí donde cada uno se cree absolutamente libre, liberado y li­beral, siguen, sin saberlo,instrucciones que lo determinan. [ ... ] La puesta a punto y la difusión de estos nuevos Mandamientos no están reservadas a los círculos militantes del liberalismo económico, ni mucho menos. Pueden haber sido experimentadas perfectamente durante las luchas culturales llevadas a cabo por la izquierda, e inclusa por la extrema izquierda. [ ... ]

Primer mandamiento: Te dejarás conducir por el egoísmo y entrarás amablemente en el rebaño de los consumidores.

Segundo mandamiento: Utilizarás al otro como media para lograr tus fines.

Tercer mandamiento: Podrás venerar a todos los ídolos que elijas, siempre y cuando adores al dios supremo, el Mercado.

Cuarto mandamiento: No inventaras excusas para evitar en­trar en el rebaño.

Quinto mandamiento: Combatirás todo gobierno y preconiza­rás la «buena gobenanza».

Sexto mandamiento: Ofenderás a cualquier maestro que esté en condiciones de educarte.

Séptimo mandamiento: Ignoraras la gramatica y barbarizará el vocabulario.

Octavo mandamiento: Violaras las leyes sin dejarte atrapar.

Noveno mandamiento: [En materia de arte] derribarás indefi­nidamente la puerta abierta por Duchamp.

Décimo mandamiento: Liberaras tus pulsiones y buscarás goce ilimitado. (39-40)

La informació

Esta doctrina se presentará como solución universal a to­dos los problemas económicos. E intentara convencer a los pobres de que son los únicos responsables de su situación. No es culpa de nadie más. Explica Ricardo Petrella:

Los dominantes van a proponer a los dominados, a los pobres ya los excluidos que acepten el caracter inevitable y natural de la pobreza y la lucha sin piedad por la supervivencia individual. En el marco de la globalización, no hay un «nosotros», dicen los ultraliberales, sino una infinidad de «yoes» en competencia entre sí por el acceso a los bienes y a los servicios esenciales. Predicada durante treinta años como principio inspirador y movilizador de la civilización occidental, el evangelio de la competitividad va a servir como argumento para explicar y justificar la perennidad de la pobreza.

En esta empresa de persuasión colectiva, los grandes me­dios desempeñan un papel fundamental, mucho mas eficaz en la me dida en que se presentan cubiertos por el manto de la ob­jetividad y la imparcialidad. En realidad, a fuerza de propagan­das silenciosas, '3 van a inocular un veneno lento y a defender los intereses de los principales grupos económicos. John Per­kins, que durante mas de diez años participó, en Asia y América Latina, de operaciones de intoxicación mediatica en favor de las grandes firmas de Estados U nidos, nos alerta al respecto:

Las cosas no son lo que parecen. La mayoría de nuestros diarios, revistas y editoriales pertenecen a grandes compañías intemacionales que los manipulan a su gusto. Nuestros medios forman parte de la corporatocracia. Los presidentes y los direc­tores de casi todas nuestras redes de información sabenmuy bien cmíl es su papel: durante toda su vida se les repite que una de sus funciones mas importantes es perpetuar, reforzar y extender el sistema que han heredado. Lo hacen con gran eficacia y pueden mostrarse impiadosos si uno se les opone. (41-42)

Pensament únic

Éstas serán el «Consenso de Washington» o los «Diez Mandamientos» a los que a partir de entonces deberá plegarse todo gobierno si es que quiere ser admitido en el seno de la «comunidad internacional»:

-disciplina en materia de déficit público;

- redefinición de las prioridades en materia de gasto público;

- reforma fiscal (reducción del impuesto al ingreso);

-liberalización de las tasas de interés;

- adopción de tasas de cambio competitivas;

-liberalización de los intercambios comerciales internacionales;

-liberalización de las inversiones directas extranjeras;

-privatización de las empresas públicas y el sector público;

- desregulación de los mercados y supresión de las barre­ras aduaneras;

- protección de los derechos de propiedad.

Estas nuevas Tablas de la Ley conforman el núcleo de la doctrina neoliberal, el «modelo» a seguir. Obligatoria, pues «no hay alternativa»(There is no alternative), como afirmara Margaret Thatcher. Poderosos vectores de difusión (la prensa económica, el sector empresarial, una parte de la universidad, círculos de reflexión y estudio, escuelas de comercio, etcétera) van a reproducir, transmitir y propagar este pensamiento que pronto se convertirá en «único» (43)

L’FMI

PRIVATIZACIÓN O MUERTE

El FMI impuso el primer programa de «ajuste estructural» en 1983. Durante las dos décadas siguientes -recuerda Naomi Klein-, «se informó a todos los países que pedían un préstamo importante que debían remodelar su economía desde el sótano hasta el desván». Davidson Budhoo, economista principal del FMI que preparó programas de ajuste estructural para Amé­rica Latina y África a lo largo de los años ochenta, confesó mas adelante: «Todo el trabajo que realizamos después de 1983 des­cansaba en el sentimiento de la misión que nos animaba, el Sur tenía que privatizar o morir. Para eso, creamos el ignominioso caos económico que marcó a América Latina y a África entre 1983 i 1988”.

Las políticas de «ajuste estructural» -otro nombre del «Consenso de Washington»- tuvieron un coste social exor­bitante. Para favorecer la inversión internacional, se empujó a gobiernos de países del Sur a la descomposición social. Y és­tos aceptaron reducir el gasto público de salud y educación en nombre de la lucha contra el déficit presupuestario y, por consiguiente, favorecieron el aumento de las desigualdades y la pobreza.

En muchas naciones de África y América Latina, durante los ochenta y los noventa, se barrió con las estructuras públicas, al igual que con las estructuras económicas y sociales tradiciona­les. El Estado se fue derrumbando en todas partes. La doctrina neoliberal se impuso con su cortejo de devastaciones. Sectores económicos enteros arrasados, sobreexplotación de hombres, mujeres y -más escandaloso aún- niños: 300 millones de niños son explotados con una brutalidad sin precedentes.

Argentina es un caso de manual. Siguiendo los consejos del FMI y el Banco Mundial, el gobierno de Carlos Menem impuso durante la década de los noventa una política neoliberal ortodoxa. Se privatizó todo el sector público (incluida la seguridad social), el país se abrió por completo a las importaciones y se estableció la paridad de la moneda local (el peso) con el dólar de Estados Unidos. Resultado: una deuda externa que aumen­taba exponencialmente y «ajustes» económicos cada vez más dolorosos.

El Estado argentino [explica el economista Jorge Beinstein], que la doxa neoliberal prometía sanear depurándolo de sus taras burocráticas, redujo sus dimensiones y su peso económico pero siguió sometido a las manipulaciones de los grandes grupos financieros. De hecho, las privatizaciones delinearon una nueva realidad económica que podríamos calificar como colonial. [ ... ] Al final del proceso, el país contaba con catorce millones de pobres, más de tres millones de indigentes y más de dos millones de desempleados.

El Fondo Monetario Internacional carga con la mayor res­ponsabilidad de los sufrimientos infringidos, durante cerca de treinta años, a muchas naciones pobres del Sur. Cuenta Jean Merckaert:

La crónica del drama es esclarecedora Acto I: endeudamiento. En la década de 1970, en busca de salidas para su liquidez, los ban­queros occidentales endeudan masivamente a los países del Sur a tasas (flotantes) que desafían toda competencia Los estados los imitan dócilmente, dando crédito a dictaduras feroces como las de Filipinas, el Congo (ex Zaire) o Argentina, a cambio de su fidelidad al bloque occidental. Acto II: la crisis de la deuda Las causas, más allá de los motivos geopolíticos: se disparan las tasas de interés, luego de una decisión del Tesoro estadounidense, y se derrumban estrepitosamente los ingresos de exportación con la caída de los precios agrícolas. Acto III: el ajuste estructural. A par­tir de la década de 1980, los ministros de economía del G-7 exigen a los países pobres que sacrifiquen los gastos de salud, educación o empleo para pagar la deuda. El FMI se encarga de imponer las privatizaciones a precio de liquidación y la liberalización comer­cial y financiera. Y la retracción del Estado. Para mayor provecho de los inversores extranjeros.

A pesar de esta reputación bien ganada de serial killer, du­rante la crisis de 2008, hubo quienes propusieron que los países del Sur vuelvan a confiar eapitales nuevos al FMI (actualmente dirigida por el «socialista» francés Dominique Strauss- Kahn) para que éste pueda «ayudar» a los estados en dificultades.

Esta propuesta rebeló a Joseph Stiglitz, ex vicepresidente (renunciante) del Banco Mundial, quien denunció en su libro La Grande Désil1usionel comportamiento criminal del FMI frente a países acorralados como Etiopía «¿Por qué esos países emergentes -se indignaba- debían ceder un dinero ganado con tanta esfuerzo a una institución como el FMI, cuyo balance es miserable, cuya política de liberalización provocó el caos actual y que sigue practicando una política asimétrica, factor de inestabilidad?» (49-52)

LA BURBUJA INMOBILIARIA

Ultraliberal convencido, el presidente Bush anima a Alan Greenspan a estimular por todos los medios el crecimiento. Y éste empuja a los intermediarios financieros e inmobiliarios para que inciten a la clientela cada vez más amplia a inver­tir en vivienda, a través de 1a política de tasas bajas y de la reducción de los costes financieros. En Estados Unidos, los bancos conceden préstamos prendarios por el precio de las viviendas, calculados en un 110% de su valor. Son créditos a tasa variable y la responsabilidad de la compra se limita al valor de su bien inmobiliario. De este modo, se puso a punto un sistema de subprimes, créditos hipotecarios de alto riesgo otorgados a los hogares de menores recursos.

Al prestar a esas familias modestas, los bancos no tenían ninguna intención de hacer capitalismo social. Mas bien al con­trario. Es bien conocido el hecho de que los mejores negocios se hacen explotando a los pobres, mas numerosos por definición. Los bancos contaban incluso con la incapacidad de pago de cierto número de familias para recuperar las casas vendidas. Y ganar en dos frentes: cobrando durante varios años las cuotas del crédito y recuperando, al fin de cuentas, un bien cuyo valor se había duplicado en siete años ...

Pero cuando, en 2005, por temor a la inflación, la Reserva Federal (FED) aumenta el tipo de cambio de referencia del dinero, descompone la maquinaria. Y desencadena un efecto dominó que, a partir del verano de 2007, va a hacer tambalear a todo el sistema bancario internacional. Porque, indexado con esas tasas, el coste del crédito inmobiliario pronto termina por duplicarse y alrededor de tres millones de hogares, atrapados por el cebo de las subprimes, e incapaces de sobrevivir, van a preferir devolverle al banco las llaves de su casa.

Muchas familias modestas no pudieron hacer frente a este aumento imprevisible de las tasas de interés y volvieron a en­contrarse en la calle. De pronto, el mercado se inundó con una avalancha de casas que los bancos recuperaban. Resultado: caída en picada de los precios y desinflamiento brutal de la «burbuja» inmobiliaria. Los establecimientos bancarios se encontraron doblemente atrapados en su propia trampa: por la suspensión de los pagos de un número masivo de clientes y por la recuperación de un gigantesco parque inmobiliario cuyo valor se reducía notoriamente. (72-73)

Valors reals i bombolla

Poseídos por una avidez de ga­nancias a corto plazo, de bonificaciones e incentivos, y siempre listos a todo aquello que incrementara su botín: invención de instrumento s sofisticados y opacos, manipulaciones abusivas, ventas al descubierto, «titularización» de activos, credit -default swaps, hedge funds, etcétera. Como una peste, esta fiebre con­tagió el planeta. Los mercados se entusiasmaron hasta reca­lentarse, alimentados por un exceso de liquidez que, a su vez, estimuló la especulación y el alza de precios.

La economía mundial tomó la forma de una gigantesca es­fera de papel, virtual e inmaterial. Mientras que el total de la riqueza producida cada año por la economía mundial es de alre­dedor de 50 billones de euros, que el valor del stock de los bienes inmobiliarios, a escala planetaria, es del orden de los 75 billones y que el valor de todas las obligaciones y acciones, en el mundo, se calcula en 100 billones, el valor total de los productos derivados superaba por sí mismo, en diciembre de 2007, los 1.000 billones de euros! Y, de pronto, la gigantesca «burbuja» explotó.

El desastre esta a la vista: mas de 25 billones de euros ya se hicieron humo, los bancos de negocios fueron borrados del mapa; los cinco mayores establecimientos, pilares del sistema, se derrumbaron: Lehman Brothers en quiebra, Bear Stearns vendido -con ayuda de la FED- al Morgan Chase, Merrill Lynch en manos del Bank of America, yGoldman Sachs y Mor­gan Stanley (este último vendido en parte al japonés Mitsu­bishi UFJ) saboteándose como bancos de negocios y recon­virtiéndose en simples bancos comerciales sometidos ahora al control de la FED.

(83)

SIETE DECISIONES URGENTES

Cambiar de modelo energético sin modificar el modelo econó­mico liberal sólo servirá para desplazar los problemas ecoló­gicos. Sin resolverlos. A riesgo de agravarlos. Para salvar al pla­neta, resulta imperativo imponer a todos los poderosos de este mundo la adopción de al menos siete medidas capitales: 1) un programa internacional en favor de las energías renovables, centrado en el acceso a la energía en los país es del Sur; 2) deci­siones en favor del acceso al agua y su saneamiento en vistas a reducir a la mitad, de aquí a 2015, el número de personas priva­das de este recurso vital que es un bien común de la humanidad; 3) leyes para proteger las selvas, como prevé la convención so­bre la biodiversidad adoptada en Río en 1992; 4) resoluciones para poner en funcionamiento un marco jurídico que instituya la responsabilidad ecológica de las empresas y reafirme el prin­cipio de precaución como previo a toda actividad comercial; 5) iniciativas para subordinar las reglas de la OMC a los princi­pios de las Naciones Unidas para la protección de los ecosiste­mas y a las normas de la Organización Intemacional del Trabajo (OIT); 6) reglamentos para exigir a los países desarrol1ados que se comprometan a dedicar un máximo

de 0,1% de su riqueza a la ayuda pública y al desarrol1o; y 7) recomendaciones para la supresión de la deuda de los países pobres.(98-99)

Otro reproche que los norteamericanos hacen a Bush es que las desigualdades sociales se acrecentaron enormemente durante los ochos años de su presidencia En 2006, por ejemplo, según las cifras del propio gobierno, el 1% de la población mas rica acaparó el 22% de la riqueza nacional, lo cual constituye el porcentaje mas elevado registrado en Estados Unidos desde 1929. Mientras que el nivel de ingreso de las clases medias sólo aumentó el 6% desde la década de 1980, el enriquecimiento del 1% de la población más rica (durante los últimos veintiséis años) creció un 229%! (113)

Ignacio Ramonet. La catástrofe perfecta. Ed- Sol90, 2010. 128 pp.

Els emergents guanyen pes a l'FMI

On sí que hi va haver acord va ser en l'esperada reforma del Fons Monetari Internacional (FMI). Finalment, Europa ha acceptat cedir dos seients en el directori executiu de l'organisme, format per 24 membres, i els països emergents, amb baixa representació, la podran augmentar fins cap al 6%.

Segons el director de l'FMI, Dominique Strauss-Kahn, els canvis són “històrics” i representen “la realitat de l'economia global”. Va destacar que es “posa fi a un debat de dècades sobre la legitimitat” de l'organisme. Abans del 2014, l'FMI haurà de completar la reforma de quotes. Quan entri en vigor, els 10 països principals de l'entitat seran els Estats Units, el Japó, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, el Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina.

Segons Strauss-Kahn, “Europa decidirà com reconstruir el seu sistema”, tot i que encara no se sap quins països s'exclouran de l'òrgan de govern de la institució.

NOVA estructura DEL FONS MONETARI internacional

La reforma de l'FMI dóna a Espanya més pes en les decisions

Els països emergents escalen posicions en el nou repartiment de poder

Diumenge, 7 de novembre – El Periódico

La junta executiva del Fons Monetari Internacional (FMI) va aprovar ahir un paquet de «reformes de llarg abast» pel qual els països en vies de desenvolupament, la Xina en particular, augmentaran el seu pes en les votacions de l'organisme i Espanya veurà incrementats tant la seva contribució econòmica com el seu paper en el sistema decisori, segons el nou repartiment de poder.

Espanya puja tres llocs, del 16 al 13, amb un increment de més de mig punt percentual en proporció de vot, fins a l'1,9%. Pel que fa a contribució econòmica, els països que augmenten el nivell de representativitat en l'organisme hauran de pagar més.

Pel director gerent de l'organisme, Dominique Strauss-Kahn, aquesta reforma suposa en el seu conjunt, «un increment importantíssim de la representació dels mercats emergents i països en vies de desenvolupament» i, en termes generals, «una reforma històrica de la institució», segons un comunicat.

En virtut de la nova proporció, acceptada una setmana abans de la cimera del G-20 que tindrà lloc a Seül, «els 10 principals contribuents al fons representen ara els 10 primers països del món: els Estats Units, el Japó, Alemanya, França, el Regne Unit, Itàlia, Brasil, Rússia, l'Índia i la Xina». Així, «l'ordre dels països és igual a l'ordre que tenen en l'economia global», va afegir Strauss-Kahn.

LA XINA, TERCER PAÍS / Els Estats Units es mantenen al capdavant de la llista dels països amb una proporció més gran de vot de l'FMI, que no obstant ha estat reduïda des del 17% fins al 16,4% (amb tot, gairebé tres vegades més importància que el segon a la llista, el Japó). No obstant, el nou repartiment catapulta la Xina al tercer lloc dels països més ben representats, amb un pes del 6,07% en les decisions.

Anem a la situació present. Vivim una recessió pro­funda, que alguns comparen amb la crisi del 29: té algun sentit la comparança? Per la dificultat de la con­juntura del 29 i per l'enfonsament de l'activitat que es produeix, sí. Però per la resposta, no: contràriament al que se sol dir, la capacitat que han tingut els economistes i els responsables de la política econòmica de treure'ns del forat ha sigut espectacular. Hi ha països que ja fa esto­na que han sortit de la crisi. Dir que els economistes ens ficat en el forat seria com acusar els metges que no han sabut preveure la pandèmia de grip asiàtica o e geòlegs, el tsunami. La nostra professió és una ciència social, no és física nuclear. A més, d'economistes n'hi ha de tot tipus. És una professió d'al·luvió, en què inicialment no existia la carrera -economistes com l'Estapé venien del dret o del peritatge intendent mercantil- i l'es­tructuració del cos normatiu de la teoria és relativament recent i, en algunes etapes, és certament una professió lost in translatïon: la distància entre el que diuen els manuals de macroeconomia i el que passa a la realitat és considerable. Però també és una disciplina molt dinàmica, amb noves i bones contribucions que van tapant forats i millorant el coneixement de quelcom que es mos­tra decisiu per a la millora del benestar de la gent.

Per tant jo em miro la part positiva: que malament que pintava l'agost del 2007, i que bé que se n'han sor­tit la majoria de països. L'economia no està en crisi. L'e­conomia mundial esta creixent al 4'8% i l'any que ve creixerà al 4'2; el que està en crisi és una manera d'en­tendre l'economia que afecta especialment alguns paï­sos occidentals. Però els països emergents van a totes, i Llatinoamèrica també: Argentina. Xile. Mèxic, Brasil... I ja no diguem l'impacte que això té en la reducció de la pobresa: cada vegada hi ha menys pobres. Hi ha més des­igualtat, sí. però menys pobres. Des d'una posició rawl­siana, de teoria de la justícia, val més ser pobre ara que fa quinze anys, perquè el nivell de pobresa d'ara és molt menor que el de llavors. Tot i que si t'ho mires des d'un punt de vista no rawlsià, d'equitat que no exclogui l'en­veja per exemple, ara veus gent que viu molt millor que tu; abans érem bastant igual tots, iguals de pobres, i ara la desigualtat és més gran, però els pobres no són tan pobres. Hi ha d'haver el reconeixement que la globalit­zació ha tret de la misèria a molta gent. Si t'ho mires des d'una òptica mundial, només que surti de la misèria un 10% dels xinesos, com que són tants, l'impacte sobre la reducció de la pobresa és bestial. Ara si tu dius que la pobresa al món no t'importa, que el que et preocupa és el que passa al teu barri, aleshores ja és diferent...Però des del punt de vista global, repeteixo, hi ha menys pobres ara que abans, encara que hi hagi més desigual­tats. La desigualtat sembla ser congènita, desafortuna­dament, al creixement. l com que hi ha convergència real entre els països, si ara creixen molt, en el futur tin­dran més dificultats per seguir-ho fent. És en el moment que s'alenteix el creixement quan la demanda de més cohesió social fa que hi hagi una convergència també en la reclamació del que han de ser uns estàndards mínims de subsidis d'atur, de sanitat, de qualitat de vida, etc. Aquest fenomen pot anar més o menys ràpid, en funció dels països i dels sistemes de govern, però és una tendèn­cia mundial.

Guillem López Casasnova. El finançament i la despesa. Entrevista de Josep M. Muñoz, revista L'Avenç, núm. 368, maig 2011, ISSN: 0210,0150. Pàgs. 23-24.

FMI: PRÈSTECS, INTERESSOS I MOLTA HISTÒRIA

Un model en crisi? El darrer escàndol (Dominique Strauss-Kahn acusat d'abusos sexuals) desacredita encara més aquesta institució amb algunes llums i moltes ombres

Grècia, Irlanda, Portugal... EI Fons Monetari In­ternacional ha aprovat préstecs milionaris per rescatar financerament els tres països europeus de la crisi econòmica que els afecta. Uns préstecs que posen de manifest la complexitat del sistema econòmic mundial i la influència d'organismes financers com l'FMI, en ple debat per la succes­sió del seu director. Però per poder entendre el caràcter (i les implicacions) de tot plegat, hem d'entendre la naturalesa de la institució i la seva evolució al llarg dels anys.

El naixement de l'FMI, com el del seu "germà" -el Banc Mundi­al-, producte dels acords co­mercials i financers de la ci­mera internacional de Bret­ton Woods (EUA) l'any 1944, hem de contextualitzar-lo en una postguer­ra mundial presidida pel desig de reconstru­ir el sistema econòmic internacional malmès per la gran depressió dels anys trenta i les des­truccions del període bèl·lic, Aquest nou siste­ma econòmic, juntament amb l'ONU, forma­va part d'un nou ordre internacional.

LA DELICADA GUERRA FREDA

Tal com recullen les paraules del pre­mi Nobel d'economia i antic vicepresi­dent del Banc Mundial Joseph E. Sti­glitz: “L'FMI va sorgir de la creença en la necessitat d'una acció col·lectiva a escala global per assolir l'estabilitat econòmica, igual que l'ONU va sorgir de la creença en la necessitat d'una ac­ció col·lectiva a escala global per asso­lir l'estabilitat política", Però tant l'ONU com l'FMI patiren les conseqüències de la guerra freda.

La lluita per l'hegemonia mundial entre les dues superpotències, els EUA i l'URSS, liquidà l'esperit antifeixista que havia fet possible la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 i situà l'FMI i el BM sota control nord­americà. La raó d'aquest control és molt sen­zilla: el Fons es finança amb diners públics, diners dels contribuents del països membres, però el control d'aquests diners (i de l'FMI en general) queda en mans del grup de països de­senvolupats, on destaca per sobre de tots els EUA, únic país amb dret de vet efectiu.

L'objectiu de l'FMI era evitar que es repetís una altra Gran Depressió, a més d'estabilitzar el sistema monetari internacional i equilibrar la balança de pagaments. Per assolir aquesta fita, l'economista britànic J.M. Keynes propo­sava combatre la recessió amb la intervenció de l'estat en l'economia per estimular la deman­da, i el paper de l'FMI hauria de ser concedir préstecs als països amb problemes.

Un dels grans èxits de l'FMI va ser ­intervenció a l'Espanya franquista a les acaballes dels anys cinquanta, amb l'enviament de tres missions d'assessors. El Pla d'estabilització del 1959 va comportar l'abandó de l'autarquia i la liberalització de l'economia ­espanyola. L'FMI, conjuntament amb els altres organismes financers internacionals, van concedir una ajuda econòmica valorada en més de cinc-cents milions de dòlars, del quals el govern de la dictadura només necessitar setanta-quatre, gràcies a una ràpida reactivació econòmica. El "cas espanyol” ­va ser presentat com a model per a altres ­països, oblidant que Espanya sortia del coma profund dels anys quaranta i cinquanta, però tenia un enorme potencial, tal com demostraven els indicadors econòmics dels anys trenta.

Arran de la revolució conservadora encapçalada per Ronald Reagan als EUA i Margaret Thatcher al Regne Unit, les propostes de l'FMI van desplaçar des de posicionaments keynesians (segons els quals el mercat s'ha de regular per a que funcioni bé, i els estats han "intervenir per estimular l'economia) cap a postulats neoliberals (on els estats han de reduir el dèficit i no intervenir als mercats, cedint terreny a la iniciativa privada).

El TOMB NEOLIBERAL DELS VUITANTA

L'evolució de l'economia mundial, amb l'esclat del problema del deute extern als països del tercer Món al començament dels anys vui­tanta i l'enfonsament del "socialisme real" al final de la mateixa dècada, va situar l'FMI i els països capitalistes més rics -agrupats inici­alment en el G-7- en una posició d'avantatge pel fet de concedir crèdits als països econò­micament endeutats, i políticament febles, a canvi de l'adopció de polítiques econòmiques liberalitzadores, favorables als interessos de les potències occidentals.

_____________________

Un dels seus grans èxits va ser la intervenció a l'Espanya dels 50. EI seu gran fracàs: l'Àfrica

_____________________

Més de seixanta anys després de la seva fundació, en termes generals, l'FMI no ha complert la seva missió original. Les seves receptes no han evitat les crisis econòmi­ques, ni han ajudat a bona part dels països intervinguts (especialment els més pobres) a millorar les condicions de vida de la majoria de la població.

Actualment, molt a prop nostre, l'FMI, juntament amb les institucions europees, pressiona per a l'adopció de polítiques d'auste­ritat a Grècia, Irlanda i Portugal amb l'objectiu de calmar els mercats financers. Tanmateix, aquest últim és un concepte contradictori. Com explica el professor Vicenç Navarro: "Si els mercats financers fossin mercats de veri­tat (i, per tant, hi hagués competitivitat i risc en el seu comportament), els bancs haurien d'absorbir les seves pèrdues en inversions financeres fallides". La realitat, però, és molt diferent: aquests bancs, en comptes d'assumir les pèrdues, s'asseguren el cobrament del deute gràcies a institucions com l'FMI, que presta diners als estats mentre imposa els anomenats "plans d'austeritat", basats en la reducció de la despesa social en serveis públics.

Les pressions -i les implicacions- que acompanyen els préstecs de l'FMI, tal com havia succeït amb els països pobres, limiten la sobirania dels estats i subordinen les ins­titucions democràtiques al centres de poder financer; fets que ens porten a la memòria l'inquietant enunciat del premi Nobel d'econo­mia Gary Becker:"El mercat és l'estat natural de la humanitat, la democràcia és un estat històric: si un dia hi ha un xoc d'interessos entre el mercat i la democràcia, s'haurà de pensar de cancel·lar-la".

JOSÉ MANUEL RÚA ÉS HISTORIADOR I MEMBRE DEL GRUP DE RECERCA I ANÀLISI DEL MÓN ACTUAL (GRANMA).

PER SABER-NE MÉS

:: MUNIESA, BERNAT. Libertad, liberallsmo, democracia. Barcelona: El viejo topo, 2008.

:: STIGLlTZ, JOSEPH. EI malestar de la globalització. Barcelona: Empúries, 2002.

(Article revista Sapiens, núm. 104, juny 2011. ISSN: 1695-2014.)

Globalització

Ara, on s'ha d'anar? Jo em permeto fer una recomanació: dels bons hotels que hi ha Istanbul, el més pràctic per al modern almogàver pot ser triar-ne algun al barri d'Emimönü, si­tuat al bell mig dels principals atractius turístics de la ciutat: el palau de Topkapi, Aya Sofya i els molls del Corn d'Or. Entremig hi ha carrerons tranquils amb restaurants on es pot sopar prenent la fresca a la llum de les espelmes. Són hotelets petits, no gaire cars, ben equipats, i alguns encara conserven un agradable ambient de pensió familiar del qual no queda gran rastre en els grans hotels del barri de Beyoglu (Hilton i companyia), que són uns monstres posats al mig d'Istanbul de la mateixa forma que podrien ser a Nova York, Singapur o Tòquio. Tot igual, tot estàndard, tot plàstic. D'això en diuen globalització, oi?

Francesc Puigpelat. La ruta dels almogàvers. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2002. ISBN: 874-95980-30-4. 422 pàgs. Pàg. 73.

“La globalización para las empresas de mi grupo, es la libertad de invertir cuando y donde quieran, de producir lo que quieran, de comprar y vender donde quieran y sufrir las menores restricciones posibles derivadas de la legislación laboral y convenciones sociales”

Percy Barnevik, antiguo presidente director general de ABB (Asea-Brown Boveri)

“La globalización se presenta como una ideología que enaltece el fundamentalismo del mercado, exalta la libertad de comercio, impulsa el flujo libre de los factores de la producción (excepción hecha de la mano de obra, que continua sometida a numerosas restricciones de diverso tipo), propugna el desmantelamiento del Estado, asume la monarquía del capital, promueve el uso de las nuevas tecnologías, favorece la homologación de las costumbres y la imitación de las pautas de consumo y fortalece la sociedad consumista”

Sistema Económico Latinoamericano.

“Se puede definir como la constelación de centros con fuerte poder económico y fines lucrativos, unidos por intereses paralelos, cuyas decisiones dominan los mercados mundiales, especialmente los financieros, usando para ello la más avanzada tecnología y aprovechando la ausencia o debilidad de medidas reguladoras y de controles públicos. El resultado es la creciente concentración planetaria de las riquezas y del poder económico”

José Luis Sampedro, catedrático de estructura económica y escritor.

“Estamos asistiendo a un fenómeno extraordinariamente positivo, quizá lo mejor que le ha ocurrido a la humanidad en toda su Historia, que es la internacionalización total del planeta, la disolución progresiva de fronteras en todos los campos, en lo cultural, en lo tecnológico, lo económico. Pero eso crea una inseguridad, una especie de temor a lo desconocido, que es lo que alimenta la retracción nacionalista”

Mario Vargas Llosa, escritor.

“Es un proceso de integración de los mercados de bienes, servicios, capitales y quizás incluso de mano de obra, proceso que se ha desarrollado continuamente desde la Segunda Guerra Mundial y que no ha cambiado de forma significativa desde entonces”

Martín Wolf, editor asociado y editorialista de The Financial Times.

“Proceso nefasto mediante el cual los pueblos han cedido el poder sobre sus economías y sus sociedades a fuerzas globales y antidemocráticas, tales como los mercados, las agencias de calificación de deuda, etcétera”

Alain Touraine, sociólogo.

“En la actualidad, con la caída constante en los costes de transporte y comunicación, y la reducción de las barreras creadas por los seres humanos frente al flujo de bienes, servicios y capitales (aunque persisten barreras importantes al libre movimiento de trabajadores), tenemos un proceso de «globalización» análogo a los procesos anteriores en los que se formaron las economías nacionales. Por desgracia, carecemos de un Gobierno mundial, responsable ante los pueblos de todos los países, que supervise el proceso de globalización de modo comparable a cómo los gobiernos nacionales guiaron el proceso de nacionalización de la economía. En vez de ello, tenemos un sistema «Gobierno global sin Estado global», en el cual un puñado de instituciones – Banco mundial, FMI, OMC- y unos pocos participantes- ministros de Finanzas, Economía y Comercio, estrechamente vinculados a algunos intereses financieros y comerciales- controlan el escenario, pero muchos de los afectados por sus decisiones no tienen casi voz.”

Joseph E. Stiglitz, economista.

http://paspespuyas.com/comunidad/index.php/c/2005/12/26/definiciones_de_la_globalizacion

Turisme

Ara bé, és cert que Turquia és a l'origen de la paraula «guiri». A Estambul otomano, Juan Goytisolo ho explica: el punt de partida és la paraula àrab «câfir» (infidel), que va derivar en turc cap a «guiur», i després cap a «gauri». Els gitanos que vivien a l'imperi Otomà van incorporar aquest mot a la seva llengua, el caló, en la forma «guiri». I de la llengua dels gitanos ha arribat la paraula «guiri

al català i al castellà. Aquest procés de segles és tota una lliçó d'història i d'etimologia. Per cert, que el corrent és bidireccional, i també el turc ha incorporat paraules d'altres idiomes. Goytisolo conta l'etimologia de «palavra», que en turc vol dir mentider: els mentiders i entabana­dors espanyols sempre començaven a parlar dient: «Te doy mi palabra».

Francesc Puigpelat. La ruta dels almogàvers. Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2002. ISBN: 874-95980-30-4. 422 pàgs. Pàgs. 162-163.

ANEU A LAPÀGINA SEGÜENT: 8. Organització política territorial →→→→