3.1.5 El paisatge en la geografia

El paisatge es defineix com un espai geogràfic amb característiques morfològiques i funcionals simulares d’acord amb una escala i una localització. L’escala vendria definida per la grandària del paisatge o, el que és el mateix, la grandària de la “visió” de l’observador. Per exemple, un paisatge regional com un gran desert pot amagar paisatges diferencials a escala local.

La localització és la posició del volum del paisatge respecte a un sistema de referència, modelitzat per la cartografia.

En la tradició científica del paisatge s’han establert tres elements o subsistemes principals que composen els paisatges: abiòtics (elements no vius), biòtics (resultat de l’activitat dels éssers vius) i antròpics (resultat de l’activitat humana). Determinar aquests elements és el que constitueix el primer nivell del ‘anàlisi geogràfic. Les possibilitats combinatòries, pràcticament infinites, que es `poden donar entre elles determina les característiques d’un paisatge en particular.

El paisatge en la geografia física

El paisatge sorgeix de la interacció dels diversos agents geogràfics. Aquests són materials i energètics dels que se’n deriven formes i processos. Es classifiquen en Litosfera, Atmosfera, Hidrosfera i Biosfera. D’aquesta darrera és diferencia l’Antroposfera (Tecnosfera, ecosistema novell) formada per les poblacions humanes i que juga un paper diferenciat com agent del paisatge, generantinclús una nova època en la història de la Terra (l’Antropogen).

La interacció d’aquests forma l’ampli espectre de paisatges definits per llurs característiques geogràfiques. La relació que existeix entre tots els seus elements constitutius és multicausal i dinàmica. Els canvis son tant producte com condicionant de la dinàmica dels paisatges, en els quals l’ésser humà compleix un paper especific.

La biosfera s’assenta sobre la superfície, que és la zona de contacte entre les diferents esferes, i de manera especial en la hidrosfera. La biosfera transforma el paisatge superficial però limitada segons les seves característiques funcionals als relleus litològics, a les característiques atmosfèriques (climes) i a la disponibilitat d’aigua.

De manera especial destaca en la biosfera la antroposfera formada pels éssers humans en llur organització social i en llur poblament i us sobre el territori. Ja que la seva influència abasta quasi tots els racons del planeta, el paisatge ja no està definit pels seus agents naturals, els paisatges naturals només són espais marginals i residuals.

En la definició de paisatge que dona la geògrafa física Maria de Bolós, queda de manifest una altra teoria del paisatge de caràcter geofísic, en la qual s’aprecia l’existència de tres elements fonamentals: les característiques del geosistema que les defineix, la grandària referida a una escala espacial (epigeosfera, és a dir, sistema obert des del cosmos com vars a l’ interior de la terra) i el període de temps considerat en l’escala temporal (mètodes de datació – absoluta y relativa – i les escales de temps cronològic – megaescala, macroescala, mesoescala i microescala).

L’edat d’un paisatge es mesura quan comença a funcionar como a sistema, com el geosistema actual que és. Els paisatges antics són aquells en la formació dels quals apareixen en un mateix moment tots els elements en forma dinàmica des de fa molt de temps, semblant a l’actual dinàmica que presenten. Els paisatges nous no neixen del no resa, sinó en que en la seva majoria son antropitzacions radicals o extensives dels antics, en aquests poden aparèixer les causes antròpiques, els canvis climàtics, els moviments tectònics recents, les modificacions en la línia de la costa, l’emersió de terres o formació d’illes noves...