7.2.2.2 Les directrius industrials de la Unió Europea
Al començament dels anys 1980 la CEE havia enfocat la seva política industrial cap als problemes sectorials que plantejaven la indústria siderúrgica, la construcció naval i els sectors tèxtil i del calçat; també havia impulsat el suport a les PIME.
Però, en el món globalitzat d'avui, la indústria europea té problemes preocupants: la desacceleració de la productivitat i la competència dels països emergents en els sectors tradicionals i en els sectors de innovació i de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Per això s'han deslocalitzat fora de la UE tant empreses tradicionals que donaven feina a molta mà d'obra, com indústries d'alta tecnologia.
Davant d'aquesta situació, els plantejaments de la UE han canviat. La indústria europea cal que sigui dinàmica, capaç de competir a nivell mundial, i per fer-ho necessita:
Un augment continuat i sostenible de la productivitat a base d'innovació i d'esperit empresarial.
Professionals més ben preparats, amb una formació equiparable a la dels EUA i del Japó.
Més inversió en R+D i aconseguir un nombre més gran de patents europees.
Més indústries d'alta tecnologia al seu territori.
Facilitar la deslocalització interna cap als nous països de la UE, amb costos laborals inferiors, i així evitar la desindustrialització europea.
Suprimir les barreres reglamentàries i la disparitat de tractaments fiscals, donant més avantatges de finançament a noves empreses i fomentar cooperació en l'àmbit tecnològic.
