7.1.1.1 De l'economia de subsistència a l'economia de mercat
Durant el segle XIX, l’ús de noves tècniques agrícoles, com la rotació triennal i la introducció de nous conreus, van fer augmentar la producció en un moment en que els preus dels aliments eren alts i obtenir d’aquesta manera excedents per alimentar una població en creixement. A l’ensems, els grans propietaris de terres obtenien més ingressos per la venda dels productes o pels arrendaments i així van començar un procés de concentració de capital que després es va invertir en la indústria.
De la mateixa manera que la indústria s'anava desenvolupant i les ciutats creixien, va augmentar la demanda d'aliments, però els productes industrials ensorraven la petita artesania rural, que donava feina els pagesos en períodes de poca activitat agrícola. Els camperols deixaren de fer-se els vestits, els mobles i els estris. Però, per tal d'adquirir tots aquests productes necessitaven diners, capital que només podien obtenir mitjançant la venda de les collites al mercat. A causa d'aquest procés econòmic, una part cada vegada més significativa del sector agrari va entrar als circuits de l'economia de mercat, dins la qual el pagès és venedor i alhora comprador.
(enllaç imatge)
L'agricultor és un venedor a qui interessa d'obtenir el benefici màxim dels seus productes i, per tant, cultiva aquells amb més demanda o que es paguin millor. Tanmateix, queda lligat al mercat com a comprador de béns industrials, cada vegada més diversificats; per tal d'augmentar la collita en quantitat i en qualitat, necessita comprar maquinària, adobs, insecticides, bones llavors i adequar les instal·lacions. Aquest procés fa que l'agricultor s'especialitzi cada vegada més en uns pocs conreus i que, per tant, hagi de comprar al mercat els aliments que deixa de produir.
A Espanya, l'agricultor ha abandonat pràcticament l'agricultura tradicional, destinada a l’autoconsum , economia de subsistència, i dedica la producció, o bona part, al mercat. El resultat d'aquests canvis ha estat una transformació remarcable de la població rural, de les feines agràries, de la superfície i l’estructura de les explotacions i de la producció i la comercialització dels productes.