Embedded Files
El relleu
La morfostructura actual de Catalunya respon a aquesta evolució general.
Hom pot distingir tres grans unitats morfostructurals: dues àrees muntanyoses —els Pirineus i el Sistema Mediterrani Català— que emmarquen una àrea interior més planera, la Depressió Central Catalana.
Els Pirineus, al nord, constitueixen el tret major de l’estructura del país; són una potent serralada alpina, rígidament orientada d’oest a est, on materials predominantment primaris donen unes formes de relleu enèrgiques, accentuades per l’erosió glacial. A l’oest, la serralada pirinenca assoleix la màxima altitud i la màxima amplària; vers l’est, davalla i s’aprima fins a arribar a mar. Un conjunt de serres subsidiàries, els Prepirineus, formats per materials secundaris i terciaris —calcaris, predominantment—, s’adossen, paral·lels, a l’alta muntanya i, davallant progressivament cap al sud, representen una zona de transició entre aquesta i les terres baixes de la Depressió Central.
També els Prepirineus són més amples i elevats a l’extrem occidental, a la regió de les Nogueres; es redueixen vers l’est, fins que, passat el Llobregat, donen pas a uns relleus més modestos, que hom anomena Subpirineu.
El Sistema Mediterrani, conegut també amb el nom de Serralades Costaneres, és constituït per dues alineacions muntanyoses paral·leles —La Serralada Prelitoral i la Serralada Litoral— separades per una llenca deprimida, la Depressió Prelitoral. Aquest conjunt es disposa paral·lelament a la costa, amb una orientació general NE-SW, de forma que, vers el nord-est, convergeix amb els darrers contraforts pirinencs (Serralada Transversal). Així, els dos grans sistemes orogràfics catalans es disposen segons una estructura que pren l’aparença d’un ventall mig obert cap al sud-oest, i que té com a eix l’extrem nord-oriental del país.
La Depressió Central Catalana se situa entre aquests dos vorells muntanyosos, i és constituïda per un conjunt bastant complex de conques d’erosió, planes i altiplans. Catalunya disposa de 699,3 km de costa, la qual, però, presenta poques condicions marineres. La línia de costa és generalment rectilínia, molt poc articulada, i posseeix molt pocs entrants propis per a l’establiment de ports. Això és degut, d’una banda, al fet que la costa es disposa paral·lelament a les alineacions muntanyoses del Sistema Mediterrani; de l’altra, a l’existència d’un procés avançat de regularització dels accidents costaners (en el qual les aportacions al·luvials, la manca d’un onatge important i de marees, i les oscil·lacions del nivell de la mar han actuat conjuntament). L’indret on l’articulació de la costa és més elevada (el cap de Creus) és aquell on les alineacions pirinenques, amb una orientació est-oest, penetren en la mar. Al nord i al sud d’aquest sector, la façana litoral es caracteritza per l’alternança de sectors de costa brava (aproximadament un 40% del litoral), on el rocam entra directament en contacte amb la mar, i de costa baixa (aproximadament un 60%), on els dipòsits moderns oculten el sòcol rocallós i n’uniformitzen els escassos entrants.
La hidrografia
La xarxa hidrogràfica es divideix en dos grans sectors: un vessant occidental, o de l’Ebre, format inicialment pel Segre i engruixit progressivament pels seus tributaris, que davalla dels Pirineus fins a confluir amb l’Ebre, i un vessant oriental, format pels rius menors que van desembocant a la Mediterrània al llarg del litoral català, des dels Pirineus al delta de l’Ebre.
Entre els dos vessants hi ha un marcat desequilibri. El primer, amb una superfície una mica més gran, disposa d’un total d’aportacions d’una mitjana de 18.700 hm3 d’aigua anuals. El segon, amb una superfície semblant, disposa únicament d’una mitjana de 2 020 hm3/any. La causa fonamental d’aquest desequilibri és, naturalment, l’aportació de l’Ebre, que en la seva confluència amb el Segre és d’uns 12 000 hm3/any, com a mitjana. Cal tenir en compte, d’altra banda, l’aportació de les Nogueres, i també el fet que en el vessant oriental una part important del drenatge és efectuat mitjançant rieres, de règim molt irregular, que resten seques una bona part de l’any. Així, els canals de regadiu han pogut adquirir una importància més gran en el vessant de l’Ebre (canals d’Urgell, 478 hm3; alt d’Urgell, 145 hm3; d’Aragó i Catalunya, 362 hm3; de Pinyana, 369 hm3, a les comarques lleidatanes; i canal de la dreta i de l’esquerra de l’Ebre, al Montsià i al Baix Ebre, etc) que no a l’oriental (canal de la dreta del Llobregat, 40 hm3, i canal de la Infanta, 70 hm3, al Baix Llobregat i al Barcelonès, etc).
El marcat desequilibri en el volum dels recursos hídrics de superfície fa que a moltes comarques (Maresme, Selva, Priorat, Conca de Barberà, Terra Alta, Osona, etc) prengui una importància creixent l’aprofitament de les reserves subterrànies. Catalunya té una relativa riquesa en aigües subterrànies, dins la tònica general de desigualtat entre les diferents comarques, motivada per la complexitat de l’estructura geològica. Habitualment es presenten aqüífers de poca extensió, de funcionament autònom i de tipologia variada (aqüífers al·luvials, a les planes costaneres; rocallosos, en els materials calcaris i granítics costaners; al·luvials i rocallosos relacionats amb els cursos d’aigua interiors; de depressió, en els materials calcaris i detrítics de la Depressió Central i la Prelitoral). Actualment, prop del 50% dels regadius del vessant oriental s’abasta amb recursos hídrics subterranis, mentre que a la conca de l’Ebre aquest percentatge davalla al 7%. L’augment del consum urbà i industrial i les fluctuacions en les disponibilitats d’aigua han obligat a prendre en consideració diverses opcions de transvasament per a resoldre el problema definitivament.
Page updated
Google Sites
Report abuse