De les velles a les noves potències
Els tradicionals centres de decisió (centres econòmics, financers, de nivell internacional) localitzats a Occident (ciutats globals com Nova York, Los Ángeles, Chicago, Londres, París, Berlín, Amsterdam, Madrid, Milà, Tòquio ...) estan sent superats en importància internacional per nous centres financers i econòmics com Singapur, Ciutat de Mèxic, Bangkok, Jakarta, Buenos Aires, Kuala-Lumpur, Hong-Kong, Sao Paulo, Johannesburg, Manila, Ciutat del Cap, Llacs, Rio de Janeiro ... ciutats que apareixen avui en dia representades en els mapes de manera destacada. Totes aquestes són ciutats milionàries en habitants (algunes d'elles amb més de 10 milions). Aquestes noves ciutats del S.XXI són, a més de grans urbs, centres financers i de decisió, dels quals depèn l'economia mundial.
Es pot observar com els tres pols tradicionals de poder segueixen destacant sobre la resta del món. La representació del producte interior brut engrandeix les superfícies dels països, i es veu que Amèrica del Nord, Europa i Japó són els tres centres de poder econòmic. Així i tot, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) pronostica que la Xina podria arribar a ser la major economia del món, superant a Estats Units. Segons l'OCDE, durant tota la dècada (2010-2020) la taxa mitjana de creixement econòmic serà d'un 8%. El 2014 el pronòstic és que l'economia xinesa creixi a un ritme del 8,9%, mentre que EUA no superarà el 2,8%. Malgrat l'escenari econòmic mundial, que perjudica greument les exportacions xineses, el gegant asiàtic aconseguirà fer front a la crisi mitjançant la demanda interna (sempre que adopti les polítiques adequades). El boom consumista serà suficient per mantenir un creixement econòmic superior al dels Estats Units en els propers anys. És a dir, en un món sumit en la crisi econòmica, el creixement que la Xina no troba fora de les seves fronteres pot compensar-se en la seva economia interna. Xina pot arribar a ritmes espectaculars de creixement amb el propi funcionament de l'economia nacional. Mentre el món estigui en crisi, les exportacions xineses hauran d'esperar el seu moment, i la nova potència líder s'anirà forjant dins les seves muralles. Si el món no consumeix, ja consumiran els propis xinesos.
En l'Informe de Desenvolupament Humà de 2013 (unpd.org), es mostra com les noves potències estan igualant a Occident en l'aspecte productiu. Mentre a les dècades de 1940, 1950, 1960 o 1970 els països occidentals com Canadà, França, Alemanya, Regne Unit o els Estats Units suposaven més del 45% de la producció mundial, aquest percentatge ha caigut fins al 30% l'any 2010. De forma paral·lela, la importància de països com Brasil, la Xina o l'Índia no ha deixat d'augmentar des de meitat del segle XX, i les projeccions indiquen que continuarà fent-ho en aquest segle XXI, arribant a superar a Occident en algun moment abans de l'any 2020. La producció industrial (tèxtil, automobilística, tecnològica, metal·lúrgica, joguines ...) està tenint lloc en els països del Sud. aquests països que emergeixen han estat durant tot el segle XX apartats de l'escenari mundial, i marginats de la presa de decisions a nivell internacional. Ara, al segle XXI, són precisament ells els que es preparen per liderar l'economia global, mentre els pols de poder tradicionals perden el seu estatus i pateixen greus desacceleracions econòmiques.
Aquesta caiguda dels Estats Units, Europa i Japó és encara més evident quan es compara amb les dades econòmiques dels països emergents. S'està donant un canvi en l'ordre econòmic que pot anar acompanyat d'un canvi en l'ordre polític. els emergents van a adquirir cada vegada més força política i de decisió, de manera que països d’antuvi oblidats són ara els que posseeixen la riquesa i el poder. Per exemple, al novembre de 2011 el fons sobirà China Investment Corporation (CIC) posseïa un capital que ascendia a 410.000 milions de dòlars. Si recuperem les dades de PIB de les taules anteriors, podem comparar aquesta enorme quantitat de diners amb el PIB d'un país dels anys noranta. A més, com a mostra de la superioritat econòmica que les potències emergents (o emergides) tenen sobre les potències tradicionals, podem comprovar que des del govern xinès es mira cap a Europa com una regió en declivi i que penja d'un fil que ells mateixos poden tallar o assegurar.
A les economies emergents, la mà d'obra barata i de baixa qualificació la reben del propi país: treballadors i obrers pakistanesos, indonesis, indis o vietnamites.
El canvi en l'ordre econòmic mundial s'està donant un procés de rebalanceig dels centres de poder,d'oest a est, des de les costes de l'Atlàntic Nord cap a les costes de l'Est d'Àsia, on es troben algunes de les economies més importants del moment: Índia, Xina i països del Sud-est Asiàtic (ASEAN).
Els tradicionals líders de l'economia mundial encara no han perdut aquest estatus. Alemanya, França, Estats Units, Regne Unit o Itàlia segueixen estant entre els primers llocs del rànquing. Però tot indica que en els propers anys seran assolits pels BRIC.
La Xina supera ja els stats Units com la nació comercial més potent del món. Les dades de 2012 ssenyalen que mentre Estats Units va realitzar un comerç que va ascendir a ,82 bilions de dòlars, la Xina va arribar als 3,87 bilions. Tot i que la diferència no és molt gran (tot i parlat de bilions de dòlars), és important destacar que la Xina va tenir un superàvit de 231.000 milions de dòlars en el comerç anual i Estats Units, per contra, va tenir un dèficit de 727.900 milions.
Segons Jim O'Neill, economista creador del acrònim BRIC, la Xina s'està convertint en el soci comercial més important per molts països del món, especialment per a països europeus com Alemanya.
Així i tot, el volum total de l'economia dels Estats Units és molt més gran que el de l'economia xinesa. Segons el Banc Mundial, l'economia dels Estats Units és més del doble que la de la Xina.El 2011 el PIB dels EUA va arribar als 15 bilions de dòlars, mentre que el de la Xina va ser de 7,3 bilions. És interessant observar que la Xina, l'economia és d'una grandària molt menor que la d’Estats Units, té un volum de comerç més gran. Algunes dades solts (i no per això menys importants) ens donen una idea de com està la "lluita pel número u". per exemple, la Xina és el major consumidor d'energia del món, compta amb el major mercat mundial d'automòbils, i és el major exportador de mercaderies. Estats Units, per la seva banda, té l'economia més gran del món i és el major importador del món. per la seva part la Xina s'apunta un important tant amb el següent rècord: és el país amb més reserves de moneda estrangera.
Una altra dada important té a veure amb les reserves d'or, molt importants per fer front a èpoques de crisi. Rússia i la Xina s'han convertit en líders mundials pel creixement de les seves reserves oficials d'or, un 'coixí de seguretat' que s'activaria en cas de crisi o de problemes amb el dòlar, la principal moneda de reserva. A més de Rússia, la Xina i altres grans economies com Brasil i l'Índia, han aparegut en l'escenari mundial noves zones emergents, especialment el Sud-est Asiàtic, a més d'alguns països de Llatinoamèrica (Mèxic, Argentina, Veneçuela ...) i fins i tot d'Àfrica (Nigèria, Sud-àfrica ...).
En el cas de la regió llatinoamericana, l'augment dels preus de les matèries primeres, l'auge d'Àsia com important comprador de productes primaris llatinoamericanes, les baixes taxes d'interès mundials i els creixents fluxos de capital portaran als grans exportadors de matèries primeres de Sud-amèrica i als països en la resta d'Amèrica Llatina i el Carib a créixer a diferents velocitats,el que al seu torn els significarà desafiaments per elaborar polítiques diferents.