Devolució de poders i creació de les autonomies
Durant la transició i l'elaboració de la constitució, hi havia dos extrems polítics sobre la naturalesa territorial d'Espanya: un grup advocava pel federalisme dins un estat plurinacional—i alguns fins i tot la secessió—l'altre advocava per la preservació del caràcter unitari i centralitzat d'una nació dividida en províncies.
El resultat va ser un compromís per mitjà del qual es reconeixia l'existència de tres nacionalitats: Catalunya, Euskadi i Galícia, totes tres que havien aprovat Estatuts d'Autonomia durant la IIª República Espanyola, i les quals rebrien autonomia per a la seva gestió interna. No obstant això, altres regions van demanar consideracions similars, principalment Andalusia que també seria inclosa en el grup de "nacionalitats", en allò que s'ha anomenat cafè per a tots.
Portada de la revista L’Avenç amb una paròdia del cafè per a tots (enllaç imatge)
Finalment la versió final de la constitució reconeixia la dicotomia de les "nacionalitats" i "regions" de la indissoluble nació espanyola, i garantia el dret a l'autonomia per a totes. A les primeres tres "nacionalitats històriques" i a Andalusia, se'ls va atorgar autonomia per mitjà d'un procés simplificat i gairebé automàtic. La resta de les regions havien de seguir el camí estipulat pels articles 143 i 152 de la constitució, si volien accedir a l'autonomia. Totes les províncies es van conformar en comunitats autònomes entre 1979 i 1983, i van aprovar, cadascuna, un Estatut d'Autonomia. El 31 de juliol, 1981, Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo president del govern i Felipe González, líder de l'oposició, van acordar els Pactes Autonòmiques (actualitzats el 1992 pel que seria aleshores el president del govern, Felipe González i el líder de l'oposició José María Aznar) que identificaven aquestes autonomies. No obstant això, la devolució de poders va ser asimètrica.
L'article 143 de la constitució establia que només dues o més províncies limítrofes, o una o més províncies insulars amb característiques o enllaços històrics, culturals i econòmics comuns podien constituir-se com a comunitats autònomes. Alternativament, una província no insular es podia constituir com a comunitat autònoma uniprovincial només si era una entitat regional històrica. A més de les quatre nacionalitats, la gran majoria de les comunitats que es van constituir corresponien a la primera categoria amb l'excepció de La Rioja, la Regió de Múrcia, Astúries i Cantàbria, comunitats autònomes uniprovincials de la segona categoria. Tan bon punt les comunitats autònomes s'haguessin constituït, la formació de federacions entre comunitats autònomes era prohibida en l'article 145.
El cas de la província de Madrid va ser problemàtic. Atès que Madrid no era una província d'entitat regional històrica, ans pertanyia a la identitat cultural de la regió de Castella, es considerava una de les províncies naturals constituents de la proposada comunitat de Castella - la Manxa. Tanmateix, durant el procés preautonòmic de Castella - la Manxa, va ressorgir l'antiga rivalitat entre les ciutats de Toledo i Madrid. El decret del règim preautonòmic de la comunitat preveia la incorporació de la província de Madrid si es garantia l'absoluta igualtat amb la resta de les províncies. Com a capital de l'Estat, els polítics volien que Madrid conservés un grau relatiu d'autogovern, a la qual cosa els representants castellans, es van oposar, excloent Madrid de llur projecte d'autonomia. Per altra banda, Madrid no tenia vincles històrics amb la regió de Castella la Vella i aquesta s'afrontava a la imminent separació de les províncies de La Rioja i Cantàbria durant el seu procés cap a l'autonomia. Una altra opció, però molt més complicada políticament, era que Madrid es constituís en quelcom d'equivalent a un districte federal o capital, com la ciutat de Mèxic o Washington DC Finalment es va optar per la constitució d'una comunitat autònoma uniprovincial; tanmateix, Madrid no complia amb els requisits estipulats en l'article 143, ja que no tenia una "identitat regional històrica" diferenciada, en ser part de la identitat castellano-manxega. Per accedir a l'autonomia, es va fer ús de les prerrogatives estipulades en l'article 144 de la constitució que establia que el Parlament podria aprovar la creació d'una comunitat autònoma per "motius d'interès nacional" encara que aquesta no complís amb els requisits estipulats en l'article anterior. Així doncs, la província de Madrid es va constituir com a comunitat autònoma el 1983, i és l'única província que va accedir a la seva autonomia per aquest camí.
Els casos d’Euskadi i de Navarra també van ser excepcionals. Ambdues volien fonamentar la seva autonomia en el reconeixement dels furs, que incloïen l'autonomia fiscal- que els havien estat atorgats als seus regnes quan aquests van ser incorporats a la corona de Castella el segle XVI, i els quals havien estat conservats constitucionalment fins temps moderns, a diferència dels furs de les parts constituents de la Corona d'Aragó que es van perdre amb la promulgació dels Decrets de Nova Planta el segle XVIII. Euskadi va accedir a la seva autonomia com a "nacionalitat" per mitjà del procés simplificat, però, en reconeixement dels seus furs, també va rebre autonomia fiscal, coneguda com el concierto económico, en espanyol, que no era atorgada a cap altra comunitat. Navarra, que no era considerada "nacionalitat", volia fonamentar la seva autonomia exclusivament en la preservació dels seus furs, i va ser l'única regió a rebre autonomia per mitjà de l'"actualització" i contextualització d'aquests furs. Per tant, no té un Estatut d'Autonomia per se, sinó una "Llei de Reintegració i Millorament del Règim Foral de Navarra". En principi, Navarra és l'única divisió política de primer nivell que no és una "comunitat autònoma" sinó una "comunitat foral", a més uniprovincial, encara que en la pràctica, llevat de la seva autonomia fiscal, funciona administrativament i políticament com la majoria de les comunitats autònomes i és representada en el Parlament com la resta.
Alguns grups polítics d’Euskadi advocaven per la unió de totes les províncies de parla basca, inclosa Navarra. Ja que Euskadi va rebre autonomia abans que Navarra, el seu Estatut d'Autonomia inclou una provisió especial que permetrà la unió de Navarra al País Basc si així ho decideix. Fins ara, Navarra no ha mostrat cap interès a fer-ho. Si ho fan, la seva unió seria l'única excepció—sancionada pel Parlament en la disposició addicional quarta—a la prohibició de la federació de dues o més comunitats autònomes.
Finalment, durant la dècada de 1990 i d'acord amb la disposició quarta de la constitució, es va permetre que Ceuta i Melilla, dues ciutats localitzades en la costa del nord d'Àfrica, accedissin a l'autonomia si llurs ajuntaments ho demanaven. Ambdues es van constituir com a "ciutats autònomes" de l'estat espanyol.
Manifestació a favor de l'ús del terme "nació" a Catalunya (enllaç imatge)
Altres comunitats autònomes, a més de les quatre originals, també s'han identificat com a nacionalitats. La Comunitat Valenciana, en el seu Estatut de 1982 va accedir a la seva autonomia fent referència a l'exercici del dret a l'autogovern reconegut a les nacionalitats, i en el seu nou Estatut, es defineix com a "nacionalitat històrica". Canàries es va definir com a nacionalitat en una esmena el 1996, que reitera en el seu nou Estatut del 2007. Les Illes Balears, es defineixen com a "nacionalitat històrica" en el seu nou Estatut aprovat el 2007. De manera concurrent, tanmateix, alguns grups polítics de les quatre nacionalitats històriques que van accedir a l'autonomia com a tals, han proposat definir-se com a "nacions". En l'elaboració del nou Estatut de Catalunya, el Parlament de Catalunya va definir la comunitat com a "nació" que va ser rebutjada pel Parlament espanyol. La versió final va conservar el terme "nacionalitat" en l'articulat, però va incloure en el preàmbul, el terme "nació" com la definició aprovada pel Parlament català contextualitzada com a "realitat nacional reconeguda com a nacionalitat" per la constitució espanyola. S'ha debatut l'ús del terme nació també en l'elaboració dels futurs Estatuts d'Autonomia de Galícia i Andalusia.
