La ciutat multicultural (i 6) Països desenvolupats
En els països més desenvolupats, a Europa Occidental i als Estats Units, existeix entre la població el sentiment d'una arribada sense precedents d'immigrants darrerament dècada, d'una autèntica invasió en la terminologia d'alguns mitjans de comunicació. No obstant això, les dades mostren una realitat diferent, variable segons països i moments històrics. És cert que el desenvolupament desigual a escala mundial, la globalització econòmica, cultural i de sistemes de transport afavoreixen un intens trasllat de poblacions. A això cal afegir els èxodes provocats per guerres i catàstrofes, com a Europa, la pressió de poblacions dels països de l'Est que ara gaudeixen de la llibertat de viatjar al temps que sofreixen l'impacte de la crisi econòmica. Però els controls d'immigració, el reforçament de les fronteres entre els països de l'OCDE i el resta del món, la reduïda creació de llocs de treball a Europa i la xenofòbia creixent en totes les societats, representen obstacles formidables per al trasllat de població que podria resultar de les tendències al·ludides.
Estats Units, Canadà i Austràlia
Els actuals nivells d'immigració estan molt per darrere de la punta històrica aconseguida entre 1905 i 1914 (any en què van arribar 1,2 milions d’immigrants a Estats Units). Més encara, en termes de proporció de la població, el 1914 aquests 1,2 milions eren equivalents a 1,5% de la població, mentre que el total d'immigrants de 1992 només va representar el 0,3% de la població.
Ara bé, el que ha canviat substancialment és la composició ètnica de la immigració, que en lloc de provenir d'Europa i Canadà, procedeix ara, en la seva gran majoria, de Mèxic, el Carib i altres països llatinoamericans i Àsia.
Un fenomen semblant ha tingut lloc en els altres dos països que es caracteritzen, juntament amb els Estats Units, per tenir la major proporció d'immigrants estrangers en la seva població, Canadà i Austràlia.
Al Canadà, el 1992, més del 40% procedien d'Àsia, en particular de Hong Kong, i només un 2,8% del Regne Unit. Vancouver, la tercera ciutat canadenca, ha estat transformada per l’arribada de 110.000 xinesos d’Hong Kong, elevant la proporció de població xinesa al 27% dels residents de la ciutat. Per cert, aquesta immigració ha suposat un influx de 4.000 milions de dòlars per any a l’economia local.
Quant a Austràlia, en els anys 1990, el 21% de la població va néixer a l'estranger i el 40% té almenys un pare que va néixer a l'estranger. Dels nous immigrants arribats a Australia el 1992, el 51% procedien d'Àsia.
Londres
Europa
Europa Occidental presenta un panorama diversificat en el que fa referència a moviments migratoris. Utilitzant como a indicador el percentatge de població resident estrangera sobre la població total i observant la seva evolució entre 1950 y 1990, es pot constatar, per exemple, que França i Anglaterra tenien una menor proporció de població estrangera el 1990 que el 1982, mentre que Bèlgica i Espanya amb prou feines havia variat (de 9,0 a 9,1%, i de 1,1 a 1,1%). Si s’exceptua el cas anòmal de Luxemburg, l’únic país europeu amb una població estrangera que supera el 10%, és Suiza, també un cas especial pel alt grau d’internacionalització de la seva economia. I la mitjana per al total de la població europea es tan sols d’un 4,5% d’estrangers. Els increments significatius durant la dècada dels 1980 es van donar fonamentalment a Alemanya, Àustria, Holanda i Suècia, sobre tot deguts al influx de refugiats de l’est de Europa. Però també aquest influx sembla ser molt més limitat del que es pensaven els països europeus occidentals. Així, per exemple, un informe de la Comissió Europea el 1991 estimava que 25 milions de ciutadans de Rússia i les repúbliques soviètiques podrien emigrar a Europa occidental abans del canvi de mil·lenni. I tanmateix, a mitjans dels 1990, s’estimava que l’emigració russa oscil·lava al voltant de les 200.000 persones per any, malgrat la duríssima crisi econòmica que vivia llavors Rússia. La raó és senzilla: els emigrants es desplacen mitjançant xarxes de contacte prèviament establertes. Per això són les metròpolis colonials les que reben les onades d’immigrants de llurs antigues colònies (França i el Magrib); o els països que reclutaren deliberadament mà d’obra barata a països seleccionats (Alemanya a Turquia i Iugoslàvia) els que continuen essent destinació d’emigrants d’aquests països. En canvi, els russos i ex soviètics, a l’haver tingut prohibit el viatjar durant set dècades els hi mancaven i encara els hi manquen de xarxes de suport a països d’emigració, amb l’excepció de la minoria jueva que és precisament la que emigra. Així, deixar família i país abocant-se al buit d’un món hostil sense xarxa de suport és una cosa que només es decideix massivament quan una catàstrofe obliga (la gana, la guerra, el nazisme).
Ara bé, si les dades assenyalen que la immigració a Europa occidental no arriba proporcions tan massives com a les percebudes en l’opinió pública, ¿per què existeix aquest sentiment? I, ¿por què l’alarma social? El que realment està passant és la transformació creixent de la composició ètnica de les societats europees, a partir dels immigrants importats durant el període d’alt creixement econòmic dels anys 1960. En efecte, les taxes de fertilitat dels estrangers són molt superiors a les dels països europeus de residència (llevat, significativament, a Luxemburg i Suïssa, a on la majoria d’estrangers són d’origen europeu). Per raons demogràfiques el diferencial de fertilitat.
continuarà incrementant-se. Aquesta és la veritable font tensió social: la creixent diversitat ètnica d’una Europa que no ha assumit encara aquesta diversitat i que segueix parlant d’immigrants quan, cada vegada més, es tracta en realitat de nacionals d’origen ètnic no-europeu. L’increment de població en el Regne Unit entre 1981 i 1990 fou de tan sols l’1% per als blancs, mentre que fou del 23% per a les minories ètniques. Tot i així, els blancs son 51,847 milions, mentre que les minories només representen 2,614 milions. Però existeix una clara consciència del procés inevitable de constitució d’una societat amb importants minories ètniques, del tipus nord-americà. Una cosa similar passa en els altres països europeus. Dos terços dels estrangers de França i tres quartes parts dels d’Alemanya i Holanda són d’origen no europeu. A això cal afegir, en el cas de França, la proporció creixent de població d’origen no europeu nascuda a França i que tenen dret a nacionalitat a l’arribar als 18 anys. Pot passar també, com és el cas d’Alemanya, que la llei negui el dret de nacionalitat als qui neixin en territori nacional de pares estrangers, situació en la que es troben centenars de milers de joves turcs que mai han conegut altra terra que Alemanya. Però el cost d’aquesta defensa a ultrança de la nacionalitat autòctona es la creació d’una casta permanent de no ciutadans, posant en marxa un mecanisme infernal d’hostilitat social.
