5.3.5 La ciutat en el temps: el cas de Barcelona
a) Barcelona antiga. Barcino colònia romana fundada en temps d’August (63 aC – 14 dC) per als soldats veterans. Amb excel·lents condicions climàtiques.
b) Creixement de la Barcelona medieval.
Centre, encerclat per la muralla romana (s III), recinte primitiu ocupat per edificis i institucions monàrquiques, religioses o ciutadanes.
Perifèria
- s XIII de barris populars protegits a la segona meitat de segle per una segona muralla. Gran pes polític i econòmic de Barcelona a la Mediterrània.
- s XV nova ampliació de la muralla cap a Montjuïc amb la construcció del Raval però que va quedar petit durant segles per les epidèmies de pesta, la crisi econòmica i les guerres.
c) Barcelona a l’Edat Moderna. Felip V (1714) derrotà els catalans durant la Guerra de Successió i construí la Ciutadella: fortalesa emmurallada per controlar la ciutat.
a) Barcelona a l’època contemporània. La industrialització va comportar a partir de 1840 l’augment d’habitants provocant la construcció en alçada sobre les cases més antigues, l’ocupació d’espais lliures i l’empitjorament de les condicions higièniques i les dificultats de circulació. Per donar solució s’enderrocaren les muralles (1854-59).
A partir de 1859 Cerdà projectà el creixement ordenat i racional amb la quadrícula d’illes que no obstant es va desnaturalitzar al passar de 67.200 a 294.771 m2 d’edificació per illa. L’eixample esdevingué la zona residencial burgesa i contrastava amb la degradació dels barris antics.
Després de l’Exposició Universal de 1888 s’agregaren a Barcelona els municipis de Gràcia, St. Martí de Provençals, Sants i St. Andreu (1897), s’afegiren Horta (1903) i Sarrià (1921). Aquesta Exposició juntament amb la de 1929 i els Jocs Olímpics de 1992 han estat estímuls per millorar la ciutat.
