MEDI AMBIENT

El Marroc, campió contra el canvi climàtic

És el segon país del món, després de Suècia, que més fa per combatre l’escalfament global, segons l’ONU

A la porta del desert marroquí, prop de la ciutat d’Ouarzazate, on s’han rodat pel·lícules comGladiator i Lawrence d’Aràbia, hi ha avui la planta d’energia termosolar més gran del món. Dos milions de miralls aprofiten el sol que cau implacablement gairebé els 365 dies de l’any en aquesta zona, lloc de partida de moltes excursions turístiques pel desert, i el converteixen en calor per generar electricitat. Tot el complex -hi ha tres plantes: Noor I, Noor II i Noor III, amb la IV en construcció- ocupa 3.000 hectàrees, un espai més gran que tota la part residencial de la ciutat de Barcelona. Amb energia termosolar, que permet emmagatzemar-la durant les hores que no hi ha sol, Noor generarà 580 megawats i s’espera que acabi donant electricitat a dos milions de persones, de manera que s’estalviaria a l’atmosfera l’emissió de 760.000 tones anuals de CO ₂, segons el Climate Investment Fund.

El megaprojecte, que es va inaugurar el 2016 i estarà completament operatiu aquest 2019, és el vaixell insígnia d’una política energètica i climàtica que ha convertit el Marroc en el segon estat del món que més esforç fa contra el canvi climàtic. Ho diu el mateix rànquing de l’ONU, l’ Índex d’actuació contra el canvi climàtic 2018, que el situa en el número 5 de la llista, però deixa els tres primers llocs en blanc: ningú hi fa prou. Només Suècia, que apareix en quart lloc, supera el Marroc en política climàtica.

“L’estratègia energètica del Marroc és del 2008, molt abans de l’Acord de París, i té la lluita contra el canvi climàtic com a pilar central perquè el rei Mohammed VI ha sigut sempre molt conscient del problema i perquè el país és molt sensible a l’impacte climàtic”, explica a l’ARA l’exministra de Medi Ambient marroquina Hakima El Haite.

El Haite, que va participar en una sessió sobre justícia climàtica al Palau Macaya de Barcelona, va encapçalar la política mediambiental marroquina entre el 2013 i el 2017, un temps en què va ser vicepresidenta de la conferència de l’ONU a París COP21, on es va aprovar l’Acord de París, amfitriona de la sessió de l’any següent a Marràqueix, COP22. Però remarca que la lluita contra el canvi climàtic al Marroc ve d’abans. “El pla de preses data del 1964, i això vol dir que en aquella època al país ja vèiem que algun dia patiríem per la falta d’aigua”, apunta. Com molts països africans, el Marroc pateix els pitjors efectes del canvi climàtic generat per les emissions de països més rics. “La desertificació avança un 8% cada any al Marroc”, explica l’exministra.

Per això, ja l’any 2010 la reforma de la Constitució del país va servir per incloure-hi els drets mediambientals i de desenvolupament sostenible. I el 2014 també es va aprovar una estratègia de desenvolupament sostenible que, a més d’impulsar les renovables, va posar fi del tot als subsidis als combustibles fòssils.

L’aposta del Marroc per les renovables no només inclou plantes termosolars com les de Noor, sinó també parcs eòlics com el de 40 turbines construït a Tànger, que s’espera que a partir del 2020 generi 120 megawats d’energia neta i permeti una reducció d’emissions equivalent a retirar 40.000 cotxes de les carreteres. Amb aquestes iniciatives el Marroc intenta, de fet, reduir la seva enorme dependència de la importació de combustibles fòssils de l’estranger, que fins ara cobrien el 97% de la seva demanda energètica.

Compatible amb l’objectiu d’1,5ºC

Sigui com sigui, l’estratègia marroquina per combatre el canvi climàtic és una de les més ambicioses del món. No només ho diu l’ONU, sinó també l’organització científica independent Climate Action Tracker (CAT), de reconegut prestigi i que analitza el que suposen per al clima els compromisos de futur adquirits per cada país en el marc de l’Acord de París. El CAT situa el Marroc com un dels dos únics països del món que tenen una estratègia climàtica “compatible amb l’objectiu de l’Acord de París de mantenir l’escalfament global per sota d’1,5 ºC”. L’altre país en aquest cas no és Suècia, que l’ens científic valora conjuntament dins el paquet de compromisos de la UE -considerats “insuficients”-, sinó Gàmbia.

Tant l’ONU com el CAT diuen que el Marroc se situa molt a prop d’assolir el compromís que va adquirir a París d’elevar al 42% la part de la seva energia elèctrica produïda per renovables l’any 2020. “El Marroc s’encamina a aconseguir el seu compromís el 2020 i està en un punt de planificació avançada per complir també l’objectiu del 52% de renovables el 2030”, assegura el CAT. Un increment que, segons els científics, li permet ser congruent amb París i alhora continuar incrementant durant alguns anys les seves emissions de CO ₂, tot i que a un ritme més baix.

Però per molt que el Marroc es posi les piles, “en la lluita contra el canvi climàtic no n’hi ha prou amb uns quants bons estudiants, sinó que tothom ha de fer els deures”, recorda El Haite. L’exministra assegura que el seu país “pot ser un campió per a l’Àfrica” i servir de model per a altres països de la regió, però no pot liderar la lluita a escala mundial. “Necessitem recuperar el lideratge perdut en aquesta lluita, perquè avui tot es decideix en fòrums com el G-7 i el G-20”. Amb la pèrdua de Barack Obama pel negacionista Donald Trump s’hi ha afegit ara “la pèrdua d’Emmanuel Macron, que liderava la lluita però que amb la protesta dels armilles grogues s’ha retirat”, apunta El Haite, i destaca que el moviment de protesta francès “és social contra els impostos [als hidrocarburs] però no és contrari a la lluita climàtica”. L’exministra reclama a França i Alemanya que recuperin el lideratge en la lluita contra el canvi climàtic, perquè després de la nefasta cimera de l’ONU a Polònia del desembre passat la comunitat internacional, alerta, “està abandonant aquesta lluita”.

El canvi climàtic posa en risc la supervivència de les platges

Els temporals i llevantades creixeran, i recuperar el litoral català serà cada cop més car

ELENA FREIXA Barcelona 30/03/2018 DIARI ARA

“La costa catalana està en retrocés general i la sorra és un bé escàs”. És l’avís del catedràtic i director del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC, Agustín Sánchez-Arcilla, per abordar el problema que any rere any afronten moltes platges catalanes. Allà on la situació és més greu i evident és al litoral metropolità nord, en zones com el Maresme. Els temporals i llevantades hivernals -com el de fa unes setmanes- deixen cada any un rastre de desperfectes, i s’enduen bona part de la sorra i es mengen la platja fins a fer-la gairebé desaparèixer en alguns municipis.

El dèficit de sorra s’explica pel canvi de morfologia que ha provocat la intensa construcció a tocar del mar. S’han aixecat edificis sobre zones que antigament eren dunes, s’han fet passejos marítims i s’han construït ports que també actuen com a barrera, enumera el catedràtic. També a l’interior les actuacions fetes a les lleres de rius fan que avui aquests rius transportin menys sediments que acaben a la platja. “Cada cop tenim menys ingressos i més despeses, i perdem la guardiola”, resumeix Sánchez-Arcilla.

El Maresme és l’exemple d’un territori molt “rigiditzat”, sosté l’expert. En aquest cas, a la urbanització s’hi afegeixen infraestructures com la línia de tren de Rodalies de la costa -la que va a Blanes-, que també contribueix a una erosió més gran. Quan les onades piquen contra terra i no troben el cordó sorrenc, els passejos o les vies del tren queden malmeses. Tot plegat aboca a una inversió “permanent” en la reconstrucció. “L’alimentació artificial de les platges serà cada cop més costosa i potent”, avisa el catedràtic.

El canvi climàtic és un ingredient que afegeix encara més risc a la supervivència d’algunes platges. “El nivell del mar pujarà i les llevantades sovintejaran encara més i s’haurà de fer front a més problemes”, sosté l’ambientòloga i membre de l’IAEDEN - Salvem l’Empordà Marta Ball-Llosera.

De fet, el laboratori de la UPC calcula que entre ara i el 2100 el nivell del mar a Catalunya pujarà un metre aproximadament. ¿Així es podran garantir totes les platges en el futur? “Tot depèn del preu que s’estigui disposat a pagar; potser caldrà triar quines cal salvar”, reconeix el catedràtic Sánchez-Arcilla. Ball-Llosera defensa que caldrà afrontar aquest debat “amb valentia” i “no mantenir-les totes”.

Alternatives a la sorra

Subratlla que la regeneració de les platges a còpia d’afegir sorra periòdicament també té riscos mediambientals: “Gratar el fons marí és una agressió al sistema, i si és per perdre la sorra al cap d’un any o dos és com llençar els diners”. A més, el recurs s’esgota perquè els rius, rieres i maresmes aporten menys sorra: “Nosaltres no tenim un banc de sorra com passa al mar del Nord, on ara s’extreu sorra com si no s’hagués d’esgotar mai”, insisteix l’expert.

Salvar les platges les pròximes dècades requerirà dosis d’innovació. El Laboratori d’Enginyeria Marítima de la UPC treballa en diverses solucions com ara substituir la sorra per un material més gruixut com els còdols, o bé plantar vegetació, que millora la retenció de la sorra. “S’haurà d’esmolar l’enginy i buscar solucions més flexibles i no lluitar contra la natura, sinó aprofitar els processos naturals”, augura Sánchez-Arcilla, que planteja que la costa de Barcelona pot ser el laboratori a escala natural de solucions vàlides per a tot el món.

L’erosió de la costa és un maldecap compartit al Maresme, el Baix Llobregat, el Barcelonès o el Garraf, i els alcaldes dels municipis més afectats reclamen a l’administració de l’Estat i a la Generalitat solucions duradores per a la seva regeneració. L’alcalde de Cabrera de Mar, Jordi Mir, retreu al ministeri de Medi Ambient haver deixat abandonat en un calaix el pla estratègic pel litoral del Maresme, pactat el 2015, però que va quedar sense finançament. “Vam definir trams de platja que calia estabilitzar de manera permanent i es va fer un pla de regeneració mixta que passava per instal·lar espigons perpendiculars i alguns de submergits per frenar l’erosió”, recorda.

Cada cop més incidències

Mir sosté que la construcció d’espigons és essencial per reduir l’actual erosió de la costa, que han agreujat els ports. “La sorra transita de nord a sud, i en les llevantades els ports fan de barrera i no la deixen transitar; una imatge aèria serveix per veure com als ports de Mataró, el Masnou o Premià s’acumula molta sorra al nord, i a la part sud, res”, explica l’alcalde de Cabrera, que assegura que el municipi pateix directament l’efecte del port de Mataró. Els espigons retindrien l’impacte de les onades i ajudarien a fer que la regeneració periòdica de les platges es fes “cada 8 o 10 anys i no tan sovint com ara”. L’última regeneració a Cabrera, explica, va ser el 2010, i l’any següent ja s’havia perdut la meitat de la sorra. Ara només queda un 25% del que es va aportar.

Els alcaldes reclamen que s’actuï amb urgència. “Estem parlant de seguretat, les infraestructures estan en un estat patètic”, lamenta Rosa Funtané, l’alcaldessa de Montgat, que ha perdut el 50% de platja els últims anys. “No podem tocar ni un gra de sorra sense permís del ministeri, però hi ha una deixadesa total”, explica, i afegeix que l’últim temporal va fer malbé l’escullera que hi ha sota el passeig marítim. “Al darrere hi ha la via del tren, així que haurem de parlar amb Adif”, avisa.

La línia de tren de Rodalies que passa per Montgat pateix els efectes de cada tempesta. La de principis de març va obligar a tallar la circulació i va afectar 35.000 viatgers. Feia només tres mesos de l’anterior incidència, que va afectar quatre combois, segons Renfe. Adif, el gestor públic estatal d’infraestructures, assegura que treballa en un projecte per construir una nova escullera en alguns trams de la línia ferroviària. Les obres, però, encara estan en fase administrativa.

El canvi climàtic posa en risc la supervivència de les platges (enllaç matge ARA)

El clima pre-alpí

El clima pre-alpí fa la gent malenconio­sa, molt propensa a l’estupidesa i amb el temps es torna do­lenta, vaig dir jo. Qui hi viu, ho sap, si és sincer; qui hi ve, ho veu al cap de poc temps i se n^'ha d'anar abans no sigui massa tard per a ell, si no vol arribar a ser com aquests ha­bitants estúpids, com aquests salzburguesos malenconiosos que amb la seva estupidesa maten tot allá que encara no és com ells. De primer havia pensat que fóra bonic criar-se allà, però al cap de dos o tres dies de ser-hi ja li va semblar un malson haver-hi hagut de néixer i créixer, fer-s'hi gran. Aquest clima i aquestes parets maten la sensibilitat, va dir. Jo no hi podia afegir res més. A Leopoldskron, la manca d^'es­perit d^'aquesta ciutat ja no ens podia afectar, vaig pensar en el moment d'entrar a la fonda.

Bernhard, Thomas. El malaguanyat. (Der Untergeher. Trad. J. Fontcuberta). Ed. Proa, 2ª ed. Barcelona, 1995. ISBN: 84-8256-151-0. 128 pàgs.Pàgs. 13-14.

Petit observatori

Els boscos van creixent

Dimarts, 1 de març El Periódico

Agraeixo a aquest diari que hagi fet saber que cada vegada hi ha més boscos. Quan jo gosava dir-ho, la meva afirmació no era ben rebuda. Jo parlava en general, i qui m'ho discutia devia pensar en un bosc relativament petit afectat per alguna urbanització. M'he sentit molt acompanyat, doncs, pel titular que diu: «Espanya té el doble de boscos que fa un segle». ¡El doble! I encara més espectacular: «Espanya és el tercer país del món amb més creixement de la superfície forestal». Em sembla que amb molt poques coses deu ser el tercer país del món.

Només en algunes concretes zones del planeta no hi ha hagut mai boscos -pel clima, pel sòl-, però allà on els arbres poden créixer els boscos s'han expandit. Excepte on l'home ha posat en marxa una desforestació intensiva, especialment a alguns països de l'Amèrica del Sud. Però a Catalunya, com a la majoria de països, ara hi ha més boscos que fa un segle.

Me'n vaig convèncer del tot al Berguedà, per on vaig caminar uns quants dies immediatament després del gran incendi de fa uns quants anys. Sota els boscos cremats van aparèixer els tancats de pedra, i els petits replans artificials, muntanya amunt, que en altres temps havien servit per estendre l'explotació agrícola. La prova era clara: quan l'agricultura es va anar reduint, el bosc va anar avançant. Quan vaig passar un dia a Avià, un home em va ensenyar la reproducció d'una pintura de Marià Fortuny, feta el 1854. El cingle de Sant Salvador està pintat d'un color marronós. I l'home em diu: «Si hi hagués hagut un bosc, hauria pintat la muntanya verdosa, ¿oi?». A les fotografies antigues també el Montseny es veu bastant pelat. I en altres llocs on les antigues generacions havien frenat el bosc artigant la terra. Ara els conreus es retiren, el bosc avança i un dia crema. El subdirector de la FAO adverteix que fa falta gestionar bé l'expansió del bosc, perquè sigui raonable.

He de confessar que la visió de grans masses de bosc no m'emociona gaire. He sentit més plaer seguint un camí que travessava un bosc de faigs, o d'arbres poc densos. Un bosc que no asfixiés la mirada. Que em permetés mirar a dreta i a esquerra, més enllà. Però, com acostumo a dir, m'agrada l'arbre solitari, enmig d'un prat, enmig d'un camp. L'arbre protagonista, no entrelligat amb altres. El dibuix d'un arbre sol, voltat d'aire. La visió precisa i individualitzada de les seves branques.

Josep Mª Espinàs

ALZINA

Aquesta alzina que contemples cada dia arrela al marge de molt abans que tu nas­quessis i ben segur que la hi deixaràs. La vida de l'alzina és estàtica i profunda, lenta i interior. e alzina creix a la intempèrie, a la mercè del sol de juliol i de les tramuntanades de tardor, però viu d'una forma reconcentrada, per ella mateixa. L’home fa via de pressa. En el seu camí tot és agitació adelerada i fugacitat incessant. Corre món o s'estableix en un lloc i dóna forma als dies amb l'escarpra de l'esforç i el martell del treball, com l'escultor, mentre, imperceptible­ment, els mateixos dies se l'enduen. És diferent l'existència de l'alzina. L’home ronda per la terra, l'alzina hi arrela; 1 'home és bellugadís, l'alzina, immòbil. Les arrels xuclen de la ter­ra l'aigua i l'aliment mineral que nodreix l'ar­bre; del sol rep la llum, que tanta vida dóna a tot. Res més no necessita l'alzina per assegurar l'existència austera i vegetal. Passaran tempora­des d'eixutor; la terra que l'acull potser és sorro­sa i erma; les tramuntanades la sacsegen i li arranquen fullam i brots tendres així com la ne­tegen de branques mortes. Però l'alzina aposta per la tenacitat i gairebé sempre se'n surt. Un dia o altre torna a ploure; fins la terra més eixorca nodreix poc o molt les arrels; la tramuntanada no sol durar més de dues o tres jornades.

El temps de l'alzina es mesura amb una lenti­tud extrema. Res a veure amb els dies de l'home, accelerats i breus. A poc a poc, les arrels s' en­dinsen a la terra; encara més lentament, el tronc esdevé gruixut i robust, amb una escorça esca­mosa, resseca, impermeable; les branques s' en­lairen i s'expandeixen; les petites fulles vibràtils van canviant, però és una mutació impercepti­ble, com la renovació de les cèl·lules de la nostra epidermis; de fulles, l'alzina en té sempre.

Tota ella, l'alzina és una sàvia estratègia de perdurabilitat de la vida, de resistència a les lleis de les estacions, al pas dels anys. e alzina s' es­força a aparentar que el cicle anual no l'afecta. Només a la primavera baixa, i encara no sempre, participa de l'exultació vegetal pròpia d'aquest temps engalanant-se amb una espècie de cara­mells que pengen cap a terra i li donen un aire més festiu i alegre. És l'única expansió que manifesta, l'única contribució aparent al ritme general de la natura. e alzina no demostra pas que el sol d'agost l'atueixi ni que la decrepitud de novem­bre l'humiliï. Sobre les seves fulles, d'un verd fosc i dens de part de fora-que és lluent i fina- i d'un gris pàl·lid de part de dins -folrada d'una lleu capa cotonosa-, el sol matinal de juny hi aboca tota la força de la llum càlida i encegadora i el sol caient d'octubre hi posa un tènue reflex daurat, com de mel, d'una qualitat cromàtica i d'una be­llesa incomparables. Però l'alzina no s'immuta. És com un mirall que, ancorada en el paisatge, es limita a reflectir totes aquestes transformacions.

Una alzina pot viure segles i, si no és per ac­ció del foc o de l'home, mai no pateix una mort sobtada i definitiva. Fins l'alzina esberlada pel llamp no sol morir del tot, sempre resta una part d'arrel, de tronc i de brancada que sobreviu i re­brota. Si no intervenen aquestes eventualitats, l'alzina té una mort tan lenta com la vida que ha dut. Els banyarriquers burxen la soca; els tèrmits i les formigues la van picolant, dedicant-hi ge­neracions i generacions de milers d'individus aplicats a una labor instintiva de destrucció del gegant, les dimensions del qual no poden conce­bre. De vegades arriben a cavar un forat a la soca de l'arbre en què hi cap una persona. Però l' alzi­na va vivint. La mort se li enfila per les bran­ques. Algunes s'assequen i s'esqueixen, però en­cara en creixen d'altres. En aquesta agonia, en aquesta convivència de vida i mort, l'alzina pot passar-hi desenes i desenes d'anys. Les bran­ques vives perduren amb la mateixa impassibili­tat que tenia tot l'arbre quan era jove. A terra es podreixen les branques que ja han caigut. La corrosió animal és incessant però els efectes que té sobre l'alzina són lentíssims. La mort d'una alzina, des dels primers senyals de decrepitud, pot abastar diverses generacions d'una família humana i ningú no pot assegurar quin descen­dent arribarà a veure'n l'extinció definitiva, que sembla que mai no hagi de produir-se. Entre els éssers vius, el temps es mesura de formes molt diverses i la supervivència adopta estratègies variadíssimes. L’alzina arrela i persevera.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 97-100.

NATURA

El 62% del territori català és massa forestal, més que Noruega, Suïssa i França

Catalunya,país de boscos

THAÏS GUTIÉRREZ | Diaria Ara, 27/12/2011

Els catalans tenim el gran privilegi de viure rodejats de boscos. Més de la meitat del nostre territori -un 62%- està format per massa forestal i fins i tot els habitants de Barcelona i la seva àrea metropolitana, al contrari del que suggereix viure en una gran ciutat, poden gaudir en qüestió de minuts del paisatge verd que ofereix el bosc, en aquest cas el del Parc de Collserola, el més pròxim. Per cada habitant de Catalunya hi ha gairebé 350 arbres.

La dada està extreta del llibre Boscos de Catalunya (Editorial Lunwerg i Obra Social d'Unnim Caixa), una obra que fa un recorregut per la riquesa paisatgística catalana de la mà de Martí Boada -geògraf, naturalista i doctor en ciències ambientals- i de Francisco Javier Gómez -investigador, llicenciat i màster en la mateixa matèria- que s'han proposat posar en valor tot aquest patrimoni natural a través del seu llibre.

L'obra vol posar èmfasi, sobretot, en el fet que Catalunya és un "país de boscos, encara que moltes vegades no ho sabem", segons va dir Boada a la presentació del llibre. I per demostrar-ho no falten dades: en el món hi ha 4.000 milions d'hectàrees de bosc, que representen el 31% de la superfície de la Terra, segons xifres de la FAO del 2010. Més de la meitat d'aquestes hectàrees estan repartides en cinc països: el Canadà, el Brasil, els EUA, la Xina i Rússia. Però no gaire lluny d'aquestes potències verdes hi ha Catalunya, amb gairebé 2 milions d'hectàrees de massa forestal, un 62% del seu territori, molt per sobre de la mitjana dels països de la Unió Europea, que està al voltant del 44%.

Màxima expressió del territori

De fet, Catalunya està molt per sobre de països que tradicionalment han tingut l'etiqueta de boscosos, com Noruega, que té un 33% dels seu territori de massa forestal, Suïssa i Itàlia, que en tenen un 31%, Grècia, un 30% i França que en té un 29%.

"El bosc és la màxima expressió de maduresa del territori", segons va destacar Boada, que assegura que el bosc és un patrimoni que cal "posar en valor perquè és un ens que no està mai quiet i del qual els éssers humans en podem aprendre molt". Aquest geògraf i naturalista afirma: "Ara que es parla tant de la paraula resiliència com una bona manera per combatre la crisi perquè fa referència a la capacitat d'adaptar-se i superar circumstàncies adverses, haurem d'adonar-nos que no hi ha res més resilient que els boscos. En podem aprendre coses molt importants que podem aplicar en èpoques complicades com la que estem vivint ara".

Per Francisco Javier Gómez, l'altre autor del llibre, aquesta obra posa en relleu que "Catalunya té una massa boscosa privilegiada i única que ens situa a la primera línia dels països amb més bosc del món" i explica que han intentat "anar més enllà de la visió botànica i donar una visió més genèrica del bosc: com un escenari ric i complex", explica.

La major part dels boscos catalans es concentren a les comarques de Girona, sobretot les de la Selva i la Garrotxa, seguida de les comarques de la Catalunya Central.

Trencar mites

Les zones amb menys boscos són les Terres de l'Ebre i les de Ponent. Els autors del llibre reconeixen que aquestes dades "poden cridar l'atenció" perquè molta gent pensa que la major part dels boscos haurien de ser al Pirineu, però la realitat és que la duresa tèrmica de la zona en dificulta la presència, tot i que també n'hi ha. Segons el llibre, hi ha dos tipus de boscos de coníferes, que són els més abundants a Catalunya: les pinedes mediterrànies de pi blanc, que ocupen el 20% de les hectàrees de bosc, i les pinedes de pi roig, que ocupen el 18%. La tercera coberta de bosc més important són alzinars, que suposen un 15% del total. Tot i aquesta classificació, el llibre destaca que l'arbre més present a Catalunya és l'alzina, amb més de 762 milions d'exemplars. La dada no és contradictòria amb l'anterior perquè en els alzinars hi ha molta abundància de peus d'arbre i això porta els autors a afirmar que Catalunya "és un país d'alzines".

Els autors calculen que hi ha 261 milions de pi blanc, de pi roig 240 milions i que el conjunt de roures suma 225 milions.

Contaminació

La síndrome de l’arca

Tanmateix, pot realment l’economia continuar creixent per sempre? No arribarà un dia que es quedarà sense recursos i s’aturarà? Per garantir el creixement perpetu, hem de descobrir una font de recursos inexhaurible.

Una solució és explorar i conquerir noves terres i territoris. De fet, durant segles el creixement de l’economia europea i l’expansió del sistema capitalista van dependre fortament de les conquestes imperials d’ultramar. Però a la Torra hi ha un nombre limitat d’illes i continents. Alguns emprenedors esperen explorar i conquerir algun dia nous planetes i fins i tot galàxies, però, mentrestant, l’economia moderna encara ha de trobar un mètode millor per expandir-se.

La ciència ha proporcionat l’alternativa a la modernitat. L'economia de la guineu no pot créixer, perquè les guineus no saben com produir més conills. L’economia del conill està estancada, perquè els conills no poden fer que l’herba creixi més de pressa. Però l’economia humana pot créixer perquè els humans poden descobrir materials i fonts d'energia nous.

La idea tradicional del món com un pastís d’una grandària fixa pressuposa que hi ha només dues classes de recursos al món: matèries primeres i energia. Però, en veritat, hi ha tres classes de recursos: matèries primeres, energia i coneixement. Les matèries primeres i l’energia són exhauribles: com més n’uses, menys en tens. El coneixement, per contra, és un recurs creixent: com més n’uses, més en tens. De fet, quan augmentes les teves accions de coneixement, també et pot proporcionar més matèries primeres i energia. Si inverteixo cent milions de dòlars buscant petroli a Alaska i en trobo, ara tindré més petroli, però els meus néts en tindran menys. Per contra, si inverteixo cent milions de dòlars buscant energia solar i trobo una manera nova i més eficient de dominar-la, tant jo com els meus néts tindrem més energia.

Durant milers d’anys, el camí científic al creixement va estar obstruït perquè la gent creia que les sagrades escriptures i les antigues tradicions contenien tot el coneixement important que podia oferir el món. Una corporació que cregués que tots els pous de petroli del món estan descoberts no perdria el temps i els diners buscant petroli. De la mateixa manera, una cultura humana que cregués que ja sap tot el que val la pena saber no es prendria la molèstia de cercar nous coneixements. Aquesta era la posició de la majoria de civilitzacions humanes premodernes. Tanmateix, la revolució científica va alliberar la humanitat d’aquesta convicció. El més gran descobriment científic va ser el descobriment de la ignorància. Un cop els humans es van haver adonat del poc que sabien del món, de sobte van tenir una raó molt bona per buscar nous coneixements, els quals Van obrir el camí científic cap al progrés.

A cada generació, la ciència va ajudar a descobrir noves fonts d’energia, noves classes de matèries primeres, millor maquinària i mètodes de producció innovadors. En conseqüència, el 2016 la humanitat domina molta més energia i matèries primeres que mai i la producció està disparada. Invents com el motor de vapor, el motor de combustió interna i l’ordinador han creat indústries completament no ves des de zero. Si pensem en el futur, d’aquí a vint anys, el 2036, podem esperar produir i consumir molt més que avui. Confiem que la nanotecnologia, l’enginyeria genètic i la intel·ligència artificial revolucionaran la producció altra vegada i obriran seccions totalment noves en els nostres supermercats en expansió contínua.

Així, doncs, tenim una bona oportunitat de resoldre el problema d’escassesa de recursos. L’autèntica Nèmesi de l’economia moderna és el desastre ecològic, Tant el progrés científic com el creixement econòmic tenen lloc dins d'una biosfera esquerdadissa i, com més impuls prenen, més desestabilitzen l’ecologia les ones de xoc. Per tal de proveir totes les persones del món amb el mateix nivell de els nord-americans rics, necessitaríem uns quants planetes més, però només en tenim un. Si el progrés i el creixement caben destruint l’ecosistema, el cost serà terrible no sols per als vampirs, les guineus i els conills, sinó també per als sapiens. Un desastre ecològic causaria la ruïna econòmica agitació política, descens del nivell de vida dels humans podria posar en perill la mateixa existència de la civilització humana.Podríem reduir el perill alentint el pas del progrés i el creixement. Si els inversors d'aquest any esperen obtenir un 6 % de guanys a les seves carteres, en deu anys se satisfaran amb un guany d’un 3 %, en vint anys només amb un 1%, i d’aquí a trenta anys l’economia pararà de créixer i estarem contents amb el que tenim. Però el credo del creixement s’oposa amb fermesa a aquesta idea herètica. En canvi, suggereix que hem de córrer encara més. Si els nostres descobriments desestabilitzen l’ecosistema i posen en perill la humanitat, hem de descobrir alguna cosa que ens protegeixi. Si la capa d’ozó s'aprima i ens exposa al càncer de pell, hem d'inventar cremes protectores millors i tractaments contra el càncer millors, i així també promocionarem el creixement de les fàbriques de cremes protectores noves i dels centres d’oncologia. Si totes les noves indústries contaminen l’ambient i els oceans i causen l’escalfament global i les extincions en massa, hauríem de construir-nos mons virtuals i santuaris d’alta tecnologia que ens proporcionin totes les coses bones de la vida encara que el planeta estigui calent, gris i contaminat com una mala cosa.

Pequín ja està tan contaminat que la gent evita sortir, i els xinesos rics paguen milers de dòlars per sistemes de purificació de l'aire a 'interior de casa seva. Els superrics es Instrueixen artefactes protectors fins i tot als jardins. El 2013 la International School of Beijing, on estudien els fills dels diplomàtics estrangers i la classe alta xinesa, va anar més lluny i va construir una cúpula gegantina de cinc milions de dòlars sobre sis pistes de tenis i els seus camps d’esports. Altres escoles l’han imitat i el mercat xinès de purificació de l’aire està en auge. No cal dir que la majoria de residents a Pequín no es pot permetre aquests luxes a casa, com no es pot permetre enviar els seus fills a la International School.

La humanitat està atrapada en una cursa doble. D’una banda, ens sentim obligats a accelerar el ritme del progrés científic i el creixement econòmic. Mil milions de xinesos i mil milions d’indis volen viure com la classe mitjana americana i no veuen cap motiu per renunciar als seus somnis quan els nord-americans no estan disposats a renunciar als seus monovolums i centres comercials. D’altra banda, hem d’anar almenys un pas al davant de la catàstrofe ecològica, Gestionar aquesta cursa doble esdevé cada any més difícil, perquè cada gambada que acosta els habitants de les barriades de Delhi al somni americà porta el planeta més a prop de l'abisme.

La bona notícia és que durant centenars d’anys la humanitat ha gaudit d’una economia creixent sense ser víctima del desastre ecològic. Moltes altres espècies han desaparegut en aquest procés i els humans també han afrontat una sèrie de crisis econòmiques i desastres ecològics, però de moment Sempre hem aconseguit Sortir-nos-en. Tanmateix, l’èxit futur no està garantit per cap llei de la natura, Qui sap si la ciència serà sempre capaç d’impedir que l’economia es paralitzi i simultàniament salvar l’ecologia de la catàstrofe. I atès que el ritme no para d’accelerar-se, el marge d’error es continua estrenyent. Si abans només calia inventar alguna cosa al·lucinant una vegada cada segle, avui necessitem fer un miracle cada dos anys.

També ens hauria de preocupar que l’apocalipsi ecològica pugui tenir diferents conseqüències per a diferents castes humanes. No hi ha justícia en la història. Quan es produeix el desastre, els pobres gairebé sempre pateixen molt més que els rics, encara que els rics hagin estat els que han causat la tragèdia. L'escalfament global ja afecta la vida dels pobres dels països de l’Àfrica àrida més que les vides dels occidentals. Paradoxalment, el mateix poder de la ciència pot augmentar el perill, perquè torna complaents els rics.

Pensem en les emissions de gas amb efecte d’hivernacle. La majoria d’estudiosos i un nombre cada vegada més gran de polítics reconeix la realitat de l’escalfament global i la magnitud del perill. Però haver-ho reconegut no ha fet canviar la nostra conducta real. Parlem molt de l’escalfament global, però a la pràctica la humanitat no està disposada a fer sacrificis econòmics, socials o polítics seriosos per aturar la catàstrofe. Entre el 2000 i el 2010 les emissions no van disminuir gens. Ben al contrari, van augmentar un percentatge anual del 2,2 %, per comparació amb l’augment anual de lo 1,3 % entre el I970 i el 2000. El 1997 el Protocol de Kyoto sobre la reducció d’emissions de gas amb efecte d’hivernacle pretenia només alentir l’escalfament global, no aturar-lo, però el contaminador més important del món —els Estats Units— es va negar a ratificar-lo i no ha fet cap esforç per reduir les emissions de manera significativa per por d’alentir el seu creixement econòmic.

Pel desembre del 2015 es van establir objectius més ambiciosos a l’Acord de París, que aspiren a limitar l’augment de la temperatura mitjana a 1,5 graus per sobre els nivells preindustrials, Però molts dels difícils passos necessaris per assolir aquest objectiu s'han ajornat fins A després del 2030, o fins i tot per a la segona meitat del segle XXI, de manera que s'ha passat la patata calenta a la generació següent. Les administracions actuals podran recollir beneficis polítics immediats aparentant ecologisme, mentre que l’elevat preu polític de reduir les emissions (i reduir el creixement) es llega a les administracions futures. A més, en el moment d’escriure Aquest llibre (gener del 2016) no és ni de bon tros segur que els EUA i els altres contaminadors més importants ratifiquin l’Acord de París. Massa polítics i votants creuen que, mentre l'economia creixi, els científics i els enginyers sempre ens salvaran del cataclisme. Quan es tracta del canvi climàtic, molts creients del creixement no sols esperen miracles: donen per descomptat que els miracles existeixen.

Fins a quin punt és racional arriscar el futur de la humanitat pressuposant que els científics del futur faran descobriments desconeguts? La majoria de presidents, ministres i directors executius que dirigeixen el món són persones molt racionals. Per què estan disposats a jugar-se-la d’aquesta manera? Potser perquè no creuen que se l’estiguin jugant amb el seu futur personal. Encara que tot vagi de mal borràs i la ciència no pugui contenir el diluvi, els enginyers podrien construir una arca de Noè d’alta tecnologia per a la casta més alta i deixar que s’ofeguin milers de milions de persones. Actualment, la fe en aquesta arca d’alta tecnologia és una de les amenaces més grans per al futur de la humanitat i per a tot l'ecosistema. Les persones que creuen en l’arca d’alta tecnologia no haurien d’estar al capdavant de l’ecologia mundial, per la mateixa raó que les persones que creuen en un més enllà paradisíac no haurien de tenir armes nuclears.

I els pobres, què? Per què no protesten? Si arriba el diluvi universal, i quan arribi el diluvi, seran els que en pagaran les conseqüències. En un món capitalista, la vida dels pobres millora només quan creix l’economia. Per això és improbable que donin suport a les mesures per reduir les futures amenaces ecològiques que es basin només a alentir el creixement econòmic actual. Protegir el mediambient és una idea molt bonica, però els que no poden pagar el lloguer pateixen més pels seus números vermells que per la fosa dels casquets polars.

Font: Base de Dades d'Emissions per a la Recerca Atmosfèrica Global (EDGAR), Comissió Europea,

Fins ara, cap de les converses sobre escalfament global i cap de les Conferències, cimeres i protocols ha aconseguit frenar les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle. Si es mira atentament el gràfic, es veu que les emissions només baixen durant períodes de crisi econòmica i d’estancament. Això explica el petit descens d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle de 2008-2009, no tant per la signatura de l’Acord de Copenhaguen com per la crisi financera mundial. L’única manera segura d'aturar l’escalfament global és aturar el creixement econòmic, cosa que cap govern està disposat a fer.

Yuval Noah Harari. Homo Deus. Una breu història del demà (Homo Deus. A Brief History of Tomorrow, trad. E. Roig Giménez) Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2016. ISBN: 978-84-297-7527-3. 578 pàgs. Pàgs. 282-290.

CIÈNCIA

La ‘marea del mil·leni' omple la costa Atlàntica de França

El fenomen astrològic toca el litoral atlàntic francès amb el seu màxim impacte possible

Milers de curiosos es congreguen a l'emblemàtic Mont Saint-Michel, convertit en illa durant unes hores

EL PUNT AVUI 22/03/15 02:00 - PARÍS - ALBERT LLADÓ ROMERO

Després de l'eclipsi solar de divendres, la setmana fantàstica de l'astrologia va continuar ahir amb l'arribada, a diferents punts de la costa europea, de l'anomenada marea del mil·lenni. Un fenomen produït precisament com a conseqüència de l'alineació del Sol i de la Lluna, fruit del fet que la conjunció de les masses de tots dos astres atrau les aigües cap a la mateixa direcció, com un imant, elevant així la diferència entres les marees alta i baixa, ahir fins als 14 metres i mig.

Tot i l'excepcionalitat de l'episodi i la grandiloqüència del seu nom, es tracta d'un esdeveniment que es produeix cada 18 anys. El darrer va ser al 1997, i el següent s'espera pel 2033. L'expectació respecte a altres marees del segle està en bona part justificada per la confluència d'una sèrie de factors que van augmentar-ne l'impacte. A més de l'alineació solar i lunar de divendres, també va coincidir amb l'equinocci de primavera, amb una fase de lluna nova –en la qual es produeixen les marees més grans–, i amb el perigeu lunar, el punt on l'òrbita de la Lluna és més propera a la Terra.

Tot plegat va maximitzar la potència de la marea, que va afectar de forma desigual tota la costa atlàntica europea. Els creixents més elevats es van viure al litoral de França, on gairebé es va arribar als nivells màxims per aquest tipus de fenòmens costaners. Segons el Centre Hidrogràfic Nacional francès, en el punt àlgid de la crescuda, al voltant de les vuit del vespre, la costa atlàntica gala va registrar 119 punts sobre una escala de 120. Un d'aquests punts va ser el Mont Saint-Michel, icònic poblet medieval francès, situat en un monticle rocós rodejat per aigua, i només connectat a la costa normanda per una passarel·la. Per primer cop al segle XXI, aquesta passarel·la va quedar submergida, deixant el Mont Saint-Michel, tercer destí turístic de França per darrere de París i Versalles, aïllat per terra. El fenomen, però, no s'acabava amb la plenamar, sinó que, com una espècie de pèndul, va ser seguit sis hores més tard per la baixamar. Zones normalment submergides van quedar temporalment sense aigua, permetent els assistents convertir-se en ocasionals pescadors de cloïsses a peu.

L'excepcionalitat del fenomen i la bellesa d'un indret que és patrimoni de la humanitat, va fer que desenes de milers de curiosos s'hi apleguessin ja des del divendres al vespre, així com a altres punts de la costa normanda i bretona. Tot plegat va provocar que el fenomen fos igualment turístic: el poble va penjar el cartell de complert, amb habitacions reservades feia mesos, i superant les visites que va deixar el Tour de França 2014 pel Mont Saint-Michel. La marea va ser humana.

LA XIFRA

18 anys falten per la següent ‘marea del segle', que s'espera pel març del 2033, també en l'equinocci de primavera.

Segon pas dels EUA contra els gasos contaminants

Obama decreta que les indústries estatals redueixin un 40% les emissions de gasos d'efecte hivernacle

Pressiona el sector privat nord-americà i s'avé a la proposta climàtica de la UE

20/03/15 02:00 - Washington - Víctor Sancho El Punt Avui

En els últims mesos, el president dels EUA, Barack Obama, ha convertit la lluita contra el canvi climàtic en una croada personal. En aquest sentit, el mandatari nord-americà va ordenar ahir la reducció en un 40% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle del govern federal, en una acció executiva que esquiva els legisladors conservadors, ferms opositors de les mesures a favor del medi ambient que vol imposar Obama.

L'ordre no significarà un gran canvi en termes quantitatius en relació amb la resta del país, ja que l'administració pública no és un dels actors més contaminants dels EUA, però sí que hauria de servir com a exemple per al sector privat i una mostra del compromís i de bona voluntat, i encara més amb la cimera del clima de París cada vegada més pròxima.

Segons els càlculs de la Casa Blanca, els nord-americans es podrien estalviar 16.930 milions d'euros en factures elèctriques si seguissin l'exemple del govern federal i reduïssin l'emissió de gasos un 40% en la pròxima dècada. Però caldria que s'hi avingués el sector privat.

El pla d'Obama també inclou un augment del 30% en l'ús de fonts d'energia renovable. “És un objectiu ambiciós, però sabem que és un objectiu que podem aconseguir,” va dir el mandatari des del terrat del Departament d'Energia, envoltat de plaques fotovoltaiques. Algunes grans empreses nord-americanes ja han fet passos per seguir el camí marcat pel president nord-americà. IBM, el gegant informàtic, va anunciar que reduirà el consum energètic un 35% el 2020 i que com a mínim un 20% de l'electricitat provindrà de fonts renovables; s'espera que més grans companyies facin anuncis similars en breu.

Obama va seguir la línia que va marcar la Unió Europea (UE) a principis de març, quan els ministres del ram dels Vint-i-vuit van acordar reduir un 40% les seves emissions de gasos abans del 2030 respecte als nivells de 1990. Una negociació que no va ser fàcil però que va situar la UE com el primer actor polític a comprometre-s'hi. L'acord d'Obama enllaça amb el pacte amb la Xina de l'any passat, que preveia anar reduint l'emissió de gasos contaminants de manera paral·lela i simultània.

Els compromisos formen part de les posicions prèvies dels estats respecte del canvi climàtic. La cimera del desembre les Nacions Unides haurien de pactar un nou protocol internacional que substitueixi el de Kyoto del 1997, que no va entrar en vigor fins al 2005. La Xina i els EUA no el van ratificar, i fins al 2014 no van comprometre's a reduir les emissions.

Una planta de producció d'energia tèrmica a la localitat de Burbank (Califòrnia) Foto: AFP.

MEDI AMBIENT

L'home té la culpa del canvi climàtic: una certesa del 95%

Els científics creuen que el planeta s'escalfarà entre 1,5 i 2 graus fins al 2100, tot i l'estancament dels últims anys

MIQUEL BERNIS

Meteoròleg | 28/09/2013 Diari Ara

El canvi climàtic

ANEU A LA PÀGINA SEGÜENT: 4. POBLACIÓ →→→→