RODRÍGUEZ CASTELLÓ, MANEL
Bibliografia
Poesia.
la ciutat del tràngol, Ed. 3i4, 1979
Esbós d’un cos, Ed. Prometeo, 1983
De foc i danses, Víctor Orenga Ed., 1987
l’acròbata dels ponts, Amós Belinchón, 1989
Erosions, Amós Belinchón, 1994
Ambaixada de Benialí, 2000
Música del sentit (antologia), Brosquil Ed., 2002
Humus, Bromera, 2003
Lletra per a un àlbum, Pagès Ed., 2005
Estranyament, Ed. 62, 2013
Passatge, Ed. del Buc, 2022
Antologia poètica
Del poemari, la ciutat del tràngol, Tres i Quatre, 1979:
[hem retingut...]
hem retingut la quietud silent dels arbres
en la memòria
per beure’ns a glops la brisa nua,
per guarir-nos del fred d’aquestes nits
i desvetlar-les,
per solcar la terra
i arrapar-la fins dessagnar-nos-hi.
hem triat el silenci de la nit
i n’hem fet espasa, destral
esquinçadora de mots,
agulla descosidora de boscos,
aquí on tot és estridència de veus
o aldarull de vents sense horitzó.
ɣ
[hereus del mar...]
hereus del mar i de la platja,
els fills primogènits del tràngol
i la fosca
hem après al llarg
del llarg silenci a desfullar projectes,
a redreçar en soliu esforç
els nostres somnis acoltellats,
ara presos en estranys ports,
presos i ancorats.
i només un bri de sal
i de set
afermat als nostres ulls,
una clapa de pols eixuta i densa
avui ens assenyala incerts viaranys.
un bri de sal, una clapa de pols
i aquesta dèria de mirar sempre la mar.
Del poemari, Esbós d’un cos, Ed. Prometeo, 1983:
[Aixeque l’arbre...]
Aixeque l’arbre dels mots
des de la soca pregona dels ulls.
Hi puja fructífera saba d’antiga memòria
assedegada de llums, erta en polsim.
Les branques s’eixamplen al vent
que esbufega i n’arrenca unes fulles.
Cull espases groguenques del llim
per redreçar el nou arbre
de clara nuesa.
Del poemari Música del sentit. Tria personal 1978-1999, Brosquil Edicions, 2002:
Vaixell a la deriva
A la memòria del meu pare, Manuel Rodríguez Martínez
Perdre’m de nou vora el silenci innomenat
del rerefons de les paraules.
Inventar camins com l’estel que es dibuixa
en l’horitzó d’uns ulls anònims.
Percaçar absort el desig d’ésser viu entre els vius,
temptant les runes a l’albada,
quan les ciutats desperten amb el lent esbós
de llavis somorts i humits encara
i un sotrac de nit imminent avisa els cossos
que la primera llum del dia sorprèn un degotall
d’ombres llepant els murs,
com una llengua sinistra i abominable.
No m’ha besat la mort la carn debades
ni aquests ulls han mirat en va el color dels cossos.
No han sentit les meues mans tan prop
l’aspre tacte dels espills per atzar o per caprici
ni vaig heretant del temps només
la gorja cansada i feble i aquest poc dir.
El vertigen que he dit vida
es nodreix de concretes morts inscrites ran de pell,
pròximes com la pluja d’autumne i, com ella,
perdurables en el revers de la sang que ara m’anima
i convoca en mi el deure i el deler
d’ésser viu entre els qui són vius
bategant amb remor d’ales per cegues avingudes
maldant cada matí per preservar l’exigu recer
on reinstaurar el feix de llum que els esperona
atiant sense descans el tènue foc
l’espurna de l’esperança i l’encadenat volcà del riure
escrutant un verd empresonat a les espatles
obrint solcs de claredat il·limitada
esculpint en l’entranya de la pedra
els signes d’un somni el traç d’un desig
la trajectòria indeleble de l’aurora
obstinats contra els tentacles que emmudeixen
la presència de les brises
construint un demà d’aloses indomables
fent de cada llit terra promesa
recollint el fruit dels blats i l’aigua
sarzint en la memòria la bellesa
i els motius de tants viatges
en un de sol resolts de sobte
en aquest que ens agermana
aprenent de ser veu de cada veu
acceptant de ser eco de molts ecos
com un vaixell a la deriva
com una remor
com un silenci
com una gota de suor que fructifica
sentint-se solidària en la fragilitat de l’aire.
Del poemari De foc i danses, Víctor Orenga editor, 1987:
Fills de la impaciència
“El mundo tengo delante y detrás el viento”
Germán Coppini
Està bé que la soledat acompanye l’home
Per rutes d’aigua
I que hi haja uns ulls defugint la llum
Com voltors cecs
La set de la duna erigeix racons a la molsa
I rostres el passat jardins l’estiu
La nit camins sollats en somnis de porcellana
Però ni una sola llàgrima
Navegant rutes d’estiu per jardins d’aigua
Entre somnis cec
Trist voltor de porcellana
La llum et desclou a les parpelles amor i amics
Entre l’aroma de la gespa
I el temps t’inscriu lents fraseigs sobre la pell
Monstres del passat
Rostres de l’oblit
Fills de la impaciència
Amb mans que palpen l’oli de les llànties
Veniu com cada dia
Hi ha cossos que no s’han de repetir a l’alba
Hi ha cossos que no s’han d’esvair a l’alba
Com monstres de l’oblit rostres del passat
Fills de cada dia que em naixeu de la impaciència
Ni una sola llàgrima
Si a l’espessa penombra de la cambra dels hostes
Fites els ulls que moren pels carrerons de les rates
I en l’ala d’un ocell dius quin és aquest temps
Qui som nosaltres
ɣ
La vida entre la gespa
Al Patito
“O ritmo da esperança
batia nos pulsos
e a ledicia asesinada
renacía doutra volta
na frol do viño”
Salvador García-Bodaño
De sobte ens veuríem foragitats dels nostres passos
Desabraçant el gebre del dia
Xopes les mans encara de fang i besos
A la força arrancats de més tèbies balconades
Obertes a altres mars i altres paisatges
Tan lluny de nosaltres el raïm i l’arbre
Fets carn de canó figurants d’un drama inútil
Peons del cruel escaquer
Erigit per la vanitat d’uns homes
Que perdien els ulls en laberints obscens
On l’amor no fructifica i ancora el desig més ampli
Va nevar tot el trajecte d’Alacant a Còrdova
Recorde els seus ulls i el cos prim a l’estació
I com el tren es perdia entre ermassos i la febra
Somnolent una infinita tristesa feia xerricar
Les frontisses d’aquest cor cor de ningú
I rebotava contra els envans del meu silenci
Quan a la nit en passadissos estranys
Atrapada al fons d’un vidre opac
La multitud desdibuixava els seus perfils
De pàl·lids maniquís d’escaparata
I himnes sinistres emergien
De l’abís purulent de les casernes
A Badajoz la sequera feia estralls entre la tropa
I potser aquell soldadet canari començà a enfollir
El dia que el sergent ens anuncià entre plors
La mort de l’inescrutable Polop Bas
El vent d’hivern dessagnava les buguenvíl·lees
I marcia el gesmil o esbalandrava els llavis
Que encenen les roselles
Mentre algú esgrafiava el seu nom de fum
Sobre la murada polsosa de les hores
D’altres ho havien pagat amb la pròpia vida
Joseba es desficiejava en aquell hospital militar
I Pompeu resistia als calabossos de “prevenció”
Lluny d’aquell món en un racó de nosaltres
Presos a fi de comptes reus de quin delicte
Aquell hivern del 81 que ens vam conèixer
I vam saber dels viaranys de cada u i dels passos
Enmig del desori d’una vida a comptagotes
Tan aliens al llenguatge i les ombres que enlairaven
Les consignes que van ordir contra nosaltres
El jove corall captiu dels nostres somnis
Esperava un món ben distint en obrir la porta
On cada acte i cada objecte cada presència
Havia de rescatar l’alè i la música adormida
O reiniciar la cadència la veu enamorada
I els cercles del foc desestamordir
El cos maldestre en l’espera i l’absència
Perquè la vida era a l’aguait entre la gespa
I això ho sabíem llavors i ho hem sabut ara
La vida i la llum entre la gespa
Per bé que alguna nit el malson ens assalta
I ens empeny lluny i despertem frisosos
Com qui ve de veure la seua imatge en l’aigua
I s’estranya en saber-se part d’aquella història
De l’eco trist que retorna a estones
La cançó que es taral·leja mentre ens deixondim
I seguim buscant la vida entre la gespa
Del poemari l’acròbata dels ponts, Amós Belinchón Ed., 1989:
[balbuceig foll...]
balbuceig foll deliri del fum
mirada de bronze estel·lar
sons de l’ombra per l’autopista del cos
plenitud arcana del foc
quina força t’empeny
en horitzons marins cicles de llum
quan l’arbre del pensament pesadament s’escorça
escandint fràgil llei de transparència
i la mort de mil rostres nega l’aire
sobre el piano de la vida
dues mans recorren la incertesa
cançons orbitals la nit música i paraules
sensacions evanescents on el neguit arrapa
les escales cromàtiques del son
l’angoixa del temps abans de nàixer
veus cavalcant túnels llarguíssims
que m’obri el badall del viure
aquest bosc d’accions i de silencis
ɣ
[nacres m’oferies...]
nacres m’oferies enmig del teu somriure
i tot d’ales solcant-te la mirada
mentre al lluny els vaixells
percudien els xilofons aquàtics
i el temps se’m dissolia en laberints vertiginosos
com un prisma multiplicant paisatges i ecos
vam beure junts la copa del país sense fronteres
i hi van anar creixent els arpegis d’una bella melodia
entre encanteris de brisa i arena
restablint l’antic pacte d’horabaixa
quan capgiràvem els designis que ens volien boira
i els nostres cossos erigien passeres
en ciutats remotes
fluïen de la fondària de l’asfalt
les lleus flors de l’instant que passa
ɣ
[nacres m’oferies...]
ni aquesta cigarreta ni tot el fum del món
no et conjuraran la solitud al ventre
ni bastaran a omplir el buit que estén la nit
el pou en la pupil·la del desig
d’aquell vertigen
que et feia caminant absort
en horitzons de llauna
allò viscut espera
pierrot de falses teles démon ou dieu
t’empeny una maror d’aigües negres
a un fons de quitrà encès
que te’n fa escàpol
com una gota de pluja
caient al toll dels anys
un terròs de sucre un pessic de tempesta
o potser l’indòmit corrent fluvial que no es deté
en estanys d’atzur impossible
Del poemari Erosions, Amós Belinchón Ed., 1994:
[Buscar la música...]
A Amós Belinchón
Buscar la música adormida
dels cossos nus en la boira
i acceptar que som de pas,
la pura evidència:
fugen les hores amarades de sol o pluja
i a les andanes van quedant tots els moments.
Carn d’erosions
per a un sacrifici inútil.
ɣ
[Que no haja...]
A Begonya Mezquita
Que no haja de conèixer
el ròssec de les paneroles per l’alcova
ni lliscant a les meues vores el pas furtiu
de la serp del temps.
Dis-me que tot és humanament possible
mentre al tall profund on t’escindeixes
beu la teua rosada la meua font inesgotable.
Que no sàpia així en penombra
xiular pels cantons de la pena
ni menys fumar-me la vida al balcó dels geranis.
Al trot al cavall meu reconec les àmplies estepes
i em pare a besar la lluna de llum de l’horitzó teu.
ɣ
[Plàncton...]
Plàncton de tanta nit de carretera
de tanta cursa indècil
per bars on copulen lleus fantasmes
i són pol·len fluixet
percussions mudes
escates d’ombra.
La llum s’estrena d’ombra
al fons de la copa de cervesa
i pels mars que en soliloqui solque
torna la veu de l’obsidiana
que a la veta de difícil mineria m’agermana
com un lament nascut a la pluja.
Al remat de l’ànsia
un son dolç que amara encara
esmicola l’obsidiana
de què són fetes les sirenes
quan ell canta tears in heaven.
Del poemari Humus, Edicions Bromera, 2003:
Recitatiu primer
Volíem atènyer el bosc
però vam perdre les ales
i les amazònies de l’instant,
no vam solcar la mar i vam deixar la terra en flames,
perícies sense ponts,
antàrtides sense misteris ni ecos.
Pesava tant el fang de l’escissió del món
que ens va estimbar
al clos profund
on ens sumí tota impotència
i la roda repetida de l’horror
que ens feu traçar un vol de falenes cegues.
Camps de l’extermini, camps de desolació i quimera!
El cavall de la mort trepitjava el cor d’Europa
i emmetzinaven les serps tota la terra!
ɣ
Cançó de l'alba
Per a l'Ovidi
La brisa s’abeura
en els cristalls de l’heura
quan el cortinatge de la nit encara en vetla
la transparència
Hi ha estels dalt dels terrats
i l’aire és el perfum d’una flor negra
Ja empunya l’alba el seu glavi
i signa el llavi que libava el seu nèctar
L’amor s’escola avall
per les andrones de l’alba
Vénen les ones
i la lluna
de la mar es desatansa
No vull partir amor amb l’ombra amarga
Somnàmbul de les cordes de l’arpa
del vent de l’alba
t’està rosegant el moll de l’os
tot el fred de l’alba
Fes-me créixer de la llavor de l’ombra amarga
Camines vora via
ravals enllà
ferit per la llum que sagna
Sol amb el teu germà
vas entonant
la cançó de l’alba
No vull partir amor amb l’ombra amarga
Del poemari Lletra per a un àlbum, Pagès editors, 2005:
En germanor de roses
Et veig encara travessar
el clar jardí del temps,
et veig com vas carrer avall
rere la llum que trena un orgue de maneta,
et veig passar vora el tapís de l’herba
aferrada a la baula filial,
et veig botar la sèquia
i com t’asseus a l’ombra d’una figuera,
entre l’horta et veig i el fang,
criatura solar, criatura del tacte,
sempre en germanor de roses,
com l’arrel de l’acàcia, com la flor del baladre,
com la mar que escampa mil voltes
el teu nom en l’arena.
Veig com encara pastes
el pa del teu sí nodridor,
com somrius encara entre les ombres
i veig el pol·len de la bondat
que les abelles incita a la transparència
i els dóna el cant
i el ball i el treball que els obra
i fins la llum que s’estrena en el poema.
No seràs mai com l’ombra,
coloma de pau i de tendresa,
àngel que travessa l’aire
eternament ballant
rere el teu orgue de maneta
coronada amb tota la llum que escampa
la tarda amena
pel jardí del temps,
eternament en el serení vacil·lant
dels teus passos.
ɣ
Recompte
No he fet res més que intentar comprendre’m,
que escoltar-me,
tocar amb els dits les transparències
d’instants com pa acabat de coure.
El dia amb les seues ales esteses
i la reflexió
de la llum que es veu mudar sobre l’estany,
les flors de l’ametler,
el vol inquiet d’uns falciots.
Què em retorna l’aroma del passat,
què se’n va amb la recança del futur?
Recompte del temps.
No és altra la feina de qui seu a escriure i mira de nou
un altre colp i sempre.
Del poemari Estranyament, Edicions 62, 2013:
Les places
La nit s'assemblava massa a un ull tancat.
Bona nit, hereus de somnolències,
no temeu ser flor d'un dia
mentre sembreu els vents de llavor insurrecta.
Al clatell del jutge brunz una moscarda,
una suor gelada banya la templa del corrupte,
els quelícers de la caparra i els garfis de la solitària
desbaraten la migdiada del polític insaciable
i la gola de l'arquebisbe s'ennuega
amb el reglot de la cobdícia.
Crideu més fort,
fins que rebenteu la rialla purulenta de les finances
amb un matoll d'herba-sana
que guanyarà la calba dels míssils.
Quins rius secs arrossegaven
els vostres somnis cap a mars de desmemòria?
En quin niu d'estèril abundància
van covar els pollets del fàstic
i us acotxaven amb el conte
que aquesta vida era bella i era vostra?
Però ara unteu bé la fletxa en curare
abans de llançar als noms els noms veritables
i de fregar-vos les parpelles ertes
amb el vi del sacrifici.
Els fills de la impaciència us cridaven
al fons de la nit dels segles.
I ara per fi ocupeu les places
amb les mans obertes en presagis
sota el fèrtil plugim d'un maig
que es desborda d'esperances.
Benvinguts poetes
de tots els versos que encara no tenen forma.
ɣ
Al llindar
Hi ha un home assegut
al llindar de casa.
Menja a poc a poc
mentre deixa que la terra,
amb els contorns que va definint la llum,
les sentors que velava la nit
i els primers sons del nou dia
l'amaren al ritme de les mossegades.
En altre temps també tu seies sovint
al llindar de casa, de cara al caminet de pedres
que busca el mar.
Malgrat el trot insolent
de la mort i les banderes de núvols negres
que aixeca l'horitzó,
home o dona seuen a la porta de casa.
En la resplendor de llur mirada
combaten
un destí escrit amb lletres tenebroses
amb l'instint tossut de trèmula esperança.
Perquè vindran el llop o el requeriment del jutge,
vindrà l'hivern, la guerra i la malaltia,
el ganivet de la gelada, l'oblit
i el record amarg de vençuts dies.
Vindran ardències que portaran sequera
i tot s'ho endurà l'huracà
del temps que no descansa.
Però home i dona romandran asseguts al llindar,
l'alè del seu esforç s'haurà extingit en líquens
i herba i arbres,
potser s'haurà perdut la seua parla
i la casa serà reialme de paneroles, teranyines
i rates.
La mirada d'un altre home i una altra dona
asseguts a la porta de casa
continuarà omplint de sentit
la infinitud de cada paisatge.
Del poemari Passatge, Edicions del Buc, 2022:
El riu
els ulls són
els creadors del paisatge
com un terrissaire
transformen
el fang adust d'uns mots
i l'aigua plujana
de la memòria
en càntirs d'horitzó i bellesa
el silenci de les mans
acarona els camps de blat
llança les cartes navegables
s'endinsa en els misteris
de l'arbreda
la reflexió és el moviment quiet de les aigües
d'un riu on nadem a contracorrent
com els peixos salvatges
per atènyer una font que s'allunya
a cada braçada
els ulls fan portes
per accedir al somni de la matèria
després tots els sentits s'hi sumen
i llavors assaborim per un instant
l'equilibri de l'abraçada
abolits el dins i el fora
el demà i l'ahir i les altres distàncies
som u amb el riu i el càntir
la porta i el camp de blat
som l'arbreda
el peix i l'aigua
matèria de vida tornant sempre a la vida
que s'enduu el riu de la vida
en els ulls del terrissaire
ɣ
Miguel Hernández, reformatori d'adults d'Alacant (1942)
Per les cel·les desertes
ens hi duu el pas lent
de l’ull que indaga
amb la llum de la mirada
en la nit de tants crims
que encara eixorden
amb el seu silenci.
El fred de la soledat
en cada pany de paret s’engruna,
en cada minúcia,
en cada fenedura.
Arrapada als murs
amb la tenacitat de la sal,
la llàgrima muda
de fa temps endurida,
el verdet dels racons indòmits,
els coàguls de sang
de la carn turmentada.
Ocres que foren suor d’hiverns i glaç,
blaus de cels tacats de reixes
rere vidres polsosos,
gris dels xerrics que roseguen
forrellats d’ombres
tracen la cartografia impossible
del dolor de l’absència.
Escòria i runa de temps
que remunta a poalades
el gorg pregon de l’oblit
fins a la font cristal·lina on raja
una fràgil victòria
que és memòria i esperança
inscrita en la llum atònita, tremolosa,
de totes les albes.
I amb les tres ferides torna
per arrancar la llum a l’ombra enterca
la veu del poeta.
Torna en les veus de l’arc iris
que avui agiten els camins de banda a banda
alçant senyeres,
torna fecunda i llibertària
la força del treball que multiplica
en una cançó
d’absència per als llavis.
Torna Miguel en els ecos del silenci
que és tos i que fameja,
torna entre mots esgrafiats
per a epitafis d’urgència
i adéus tramesos amb l’últim alè d’esperança,
torna dibuixant apunts al natural
gràcies a l'ull despert que il·lumina
parets i fenedures
i ferma en el puny clos la dignitat
que pels segles dels segles volien sotmesa.
Pels badalls que l’oblit deixa en oblit
en el seu regne de tenebres
se n’entra la claror que encèn
per a aquestes cendres
brases d’una absència.
Amb la música dels sorolls feta poema
grava en les textures de l’espera
el palimpsest de la paraula
l’eco eixut de la matèria.
I torna d’exilis vells i exilis nous,
torna de silencis i presons
amb tres ferides en carn viva
–la de l’amor, la de la mort,
la de la vida–
per alliberar la llum, per il·luminar les ànsies.
ɣ
Paraules que no li va dir
Per la desobediència dels submisos.
Wisłava Szymborska
Un glavi lluminós sega l’arrel més viva.
Maria-Mercè Marçal
«Maleïda l’hora que et vaig conèixer
i em vas dur de la mà
a desfullar la rosa intacta dels dies.
Com un cérvol ferit
t’abeuraves en la font
que allà dins meu brollava.
Les promeses de l’edèn sempre entabanen,
no puc dir-me innocent per confiada.
Menteixen contra la dona
totes les faules de déu i del diable.
No vaig sentir a temps la maltempsada
gelosa com era de la llum
que nit i dia encenen les guspires del desig
ni els abismes que velaven
els teus ulls clars.
Qui m’hagués advertit
del misteri de la transformació
del foc compartit
en serp verinosa, del plaer consumat
en dolor que esclavitza. El temps, em deia,
tot ho llança a perdre, però no era el temps,
era aquella ferida que mai no cicatritza.
Les quatre maleïdes lletres
en barrots de presó convertides!
No va trigar gaire l’ullal a despuntar-te
rere la màscara de l’home
quan concentraves totes aquelles febleses
a silenciar-me, a dominar-me,
a anorrear-me.
Hauria d’haver-me baquejat de riure
davant els teus nassos,
davant les teues ínfules de petimetre,
de fatxenda ridícul, de milhomes,
i desamar-te i desarmar-te.
Però el terror imprevist m’emmordassava els mots
i la culpa amb què em nodries em tenallava els llavis.
Vaig repetir l’error de totes les altres,
el perdó i la pietat per l’home caigut en el pou de l’odi,
en l’espiral de nàusea i follia,
i presa de l’instint de comare
que alleta un monstre, vaig teixir i desteixir el parany
de l’oblit i l’esperança.
Tu seguies bevent còlera i mastegant violència,
trist hereu de tenebres,
perdut en l’espill de la pròpia misèria.
Però no ets innocent perquè no vas gosar rebel·lar-te
contra el fat de botxí que et perseguia
i va enfangar-te en el plaer del pecat de torturar-me.
Heus ací l’infern de cada dia. T’he donat
la meua por sencera,
m’ha esgarrifat cada passa teua, he callat
pensant en els fills que vaig parir ben sola,
he menystingut la pròpia força.
Però ara per fi parle per mi i totes les altres
submises i soles, per totes les callades:
avui ja no, ni demà, ni mai més».
Això li hauria dit la dona muda,
la dona cega, mentre l’ànima li queia als peus del llit
un colp més escruixida.
Llavors va agafar en silenci una espasa de foc
de la cuina
i va enfonsar-la al pit del carceller.
I va fugir per sempre del paradís i les ombres
deixant al seu darrere un rastre de sang,
oberta la porta.
«Avui ja no, ni demà, ni mai més»
–es va dir finalment, sense girar els ulls enrera.
ɣ
Sílex
les sements del foc
dins les venes del sílex
Virgili
Per encendre el foc de la vida
colpegem amb força el sílex del poema.
Com un foc que creix des de l’espurna primera,
la nítida llum que encega
projectarà l’ombra del que batega
per platges d’oblit
i boscos de memòria.
Fills de la pedra foguera,
fills de les entranyes de la terra negra,
a l’ombra de les descreences
covem una sement
de clarors futures.
Com un foc que creix des de la pedra.
Poemes seus dins del projecte
La casa del poeta
HI havia els arbres
de lluny miràvem cel i terra
fonent-se a l’horitzó
ja estalvis d’algunes urpes
i del rugits en la nit opaca
però la sotsobra de vent i fulles
la pluja lenta dels mil·lennis
i el perill del foc
hauríem volgut habitar el cor
de la pedra i adormir-nos-hi en els plecs del silenci
però era clos com un casal sens ombra
i el riu i l’aigua en els seus miralleigs
ens feia estranys
fugitius
insomnes de preguntes
finalment la paraula
per sempre nostra
fou arquitectura de soledat i d’intempèrie
[Dins del projecte del curs 2022-23, sobre la casa del poeta]
El sol que fon la neu a dalt dels cims
Eguzkiak urtzen du goian
gailurretako elurra2
El sol que fon la neu a dalt dels cims
quan acaba l'hivern, la deu al bosc
d'on brolla tot alè, el clar i el fosc
barrejant-se en la penombra dels llims.
Les aus que van de pas, aquests plugims
que amaren lents els camps, a l'entrefosc
d'una nit que tremola a sotabosc
amb tantes veus que s'alcen contra els crims.
L'amor que mou el cel i les estrelles
i els noms que vau posar a aquella dansa
que de girar i creure no descansa
l'eternitat s'endurà amb bous i esquelles.
Deixa de navegar en la recança
del temps passat i mira el que s'atansa.
{2. El sol fon allà dalt / la neu dels cims. Mikel Laboa}
[Dins del projecte del curs 2021-22, dedicat al sonet]