[És romàntic...]

ÉS romàntic i t’ho dic,
el teu pit a contratemps.
La paraula i el teu sexe,
el sojorn del gest humit.

Només resta l’embolic
dels cabells en la distància.
Uns empelts dels ulls al buit,
l’aixopluc i l’esperança.

ɣ

Temps enrera

DE nit, junt a mi, m’ofereixes el teu gest. I en l’intent de conéixer-te em descobrisc un inexpert. Tu camines... i et pregunte: Què diries que fas?

I el so parla pels tacons: TAC, TAC, TAC, TOC, TOC, TOC...

I em somrius, en fer ganyotes... I quedant jo pres del teu pas, creixes i no caps en el meu cor. I et dic: No veus que és tard i hauries de caminar de puntetes?

I cucant-me l’ull sense dir res, la llum es mor i encobre el bes.

ɣ

Iridiscències

Al meu fill Andreu

CAVIL·LAVES
en silencis d’indulina
un caliu de tresors i follia
per descloure els llavis...

I amb to
de poètica diàstole
em dibuixares un llarg bes:

Fill,
com voldria arrelar
al coixí d’aquest cor
l’innocent parotet
dels teus mims!

ɣ

Llavis d'aigua

PER la fira d’agost, li embolicava, amb so d’ones estiuenques, uns collars de petxines i unes poques calèndules... Aquest era el somni possible, arrelat al carbó de la nit. I, a trenc d’alba, quan marxava cvap el treball, em rentava els ulls amb dos llavis d’aigua.

Llavis d'aigua

EL record de poma fresca
la vareta màgica del desig
i la disfressa: fada meua.
El gest curull de joventut,
rebost càlid de la pell,
i els tres pams quan somrius...
És per tot que jo crec,
i amb urgència,
el vocabulari del teu cos:
tan de bo fora els llavis
i de les pàgines pronunciara
el teu temps!
Voladís dels somnis breus.

ɣ

[Serviria de res...]

SERVIRIA de res l’ombra.
Del teu marbre l’insistent assaig
i el somriure rebedor d’uns quants actes...
Els teus ulls de cada dia
que embolcallen grams d’amor
i els bojos disbarats.
Voldria, per la claredat
que em dónes, uns esquitxos
a la memòria
i la pell teua per barnús.
I en el lloc dels anells,
tatuades a la carn,
les paraules.

ɣ

[Entortolligat...]

ENTORTOLLIGAT dins del teu bes,
esclau em sent...
Si més no,
en cercar la cirera
del goig quan et bec.
I, d’esquena a l’oblit
temptege el futut
que m’ofrenes: la set.
Entortolligat al cucut
del teu ventre,
sóc maneta de vida
en vol d’Il·lusions:
papallona del temps,
buida de cendra.

ɣ

Antull d'esperança

INCOMPLET és l’amor
que no oblida l’oblit
dels humans sense nom...
i, frenètic,
no transforma aquell cep
xop de mort que els hi estreny:
les parpelles d’acer
en futures primaveres.

Autoretrat als 38 anys

UNFLAT pels anys, les veus i el sol escric 

per renovar el meu amor discret 

amb la dona dels núvols i paper. 

Em veig panxut, pel temps descervellat 

i com burgés, poruc, efímer, fals. 

Per ella truque cada nit als mots 

venç la boira, la pena sens consol 

i m’encomane al buit del foll neguit . 

Parleu-me, vosaltres, si coneixeu 

els llavis de l’amor que tot ho emplena 

i les ungles del bes lluny de tot preu. 

No em llanceu vacil·lant a la fera 

del mil·lenni que ens arriba i veu 

el cremadís: l’enamorat fet cendra. 

ɣ

Poemari privat

ALGUNS Alguns diran: 

un poema no és un desfici, 

ni una paradoxa blava: 

“paraigües caça el sol”. 

Tampoc no és una denúncia, 

ni una lletra vidriosa i bancària, 

o els esguards tancants en uns llençols d’amor. 

Altres diran: 

Un poema no és parlar de l’asèpsia ètnica, 

o de les metàfores de la persona: bell carnaval. 

Altres diran: 

un poema no és, posem per cas, un jardí botànic. 

Però llegiu: 

tasta la papallona el delit d’un mot 

FLOR.

ɣ

Poemari publicat

UNA mica d’oli verge 

sal i pebre: 

Farem brou. 

Les viandes poden ser de 

primera o segona 

fins arribar a l’enèssima 

potència. 

  Després postres. 

I ara dis-me de qui ets 

amic. 

Ho sabrem ben aviat. 

ɣ

Desig

ELS dies passen ben lluny 

de la teua obscuritat. 

Voldria fondre’m; 

vampir 

que sóc de la teua carn 

d’impol·luta primavera. 

ɣ

Tristesa

AVUI sóc trist de solemnitat:
m’he llevat d’hora, he treballat força,
ha calgut córrer prou:menjars, nens,
l’escola, oir l’hivern a les galtes,
perdre el gest del teu bes.
A qui em parle
d’amor li diré: també sóc funàmbul.

ɣ

Arundhati Roy

POMA verge en desolada primavera.
Amb la teua senzillesa he estimat
la llum de la carn verda y regalada.
A la sang duc el teu paisatge viu.

ɣ

Modulació de l'estima

JA podem escriure els cants més bells
i uns retrat de llum i primavera...
Tot serà un no-res, com palla grisa
mentre brame el món de lenta sang.
Com reviure l’aigua i la carícia,
el mot núvol, sinó pel delit,
-ona gest- que ens abranda i allunya
els vidres morts de la indiferència?

ɣ

Anell

PEL terra paraules,
silencis i besos:
dos cossos redolen.

Ana

LA roda del viure li havia ensenyat els atzucacs de l’estima.

En els pocs moments d’intimitat que l’habitaven es balancejava recordant els anys penells de primavera: càlides bicicletes i músculs d’amor ventilats, ara al Nord, ara al Sud, que li enganxaven el cor de papallona al camí dels seus dies.

Ana era el seu nom, i vorejava els abismes, les passions ocultes i les infinites frases que ja no mai li serien entrellaçades. Ana abillada de foc i de vents, imperible de llum i tendresa. Ana marina i de sal, creient de futurs... Ana, la dona mestra de l’amor més actual i autèntic; la nena blava que vaig conéixer.

Ana hi era, callada, càlidament forta davant el gris present de totes les tempestes.

ɣ

Pleonasme de l'àngel daurat

A Laia

EM pregunte on ets, però n’hi ha preguntes que tenen resposta: àngel de la dacsa, bategues suaument enmig dels paixarells i les cendres tempestuoses que vénen del nord; oronetes esvalotades t’anomenen el nom de farina groga que els hi dónes, mentre la carn se’t multiplica des de la mar ençà. Jo ho intuïa, però ara ho sé: he tornat a córrer pels camins polsegosos de sol i

melangia, he corregut paral·lel a la mar del teu somriure quan desconeixia el teu nom, he suat -aprenent dels qui alenen- just a la vora del teu verd i pur estacional. Jo que no crec en l’atavisme, et recupere en la pell de l’estiu que ens aguaita, convertint-te, ara per sempre més, en carn dels meus records, àngel dels vents, de la llum i la dacsa... àngel meu daurat...

ɣ

Causa

ARRIBARÀ un dia en què perdrem la memòria de la carn i la immobilitat de l’amor serà més forta que tots els moviments de la galàxia. Serà la història, el bes desaparegut o l’udol amagat rere el vers, qui parlaran de tu: fada d’arrels florides, veu blanca i, aleshores, flama aconseguida en el crepuscle de la meua mort.

ɣ

Papallona de dilluns

A Marisol González

VARADA de somnis, no ens plou la primavera quan ets trista d’ofrenes i el teatre del viure no t’inflama. Abrilegen grisors i les tempestes tallen sols sobre les teues ombres. De zebra tens la pell i seca. Sincerament difícils els versos que t'ofeguen. Però t'escric futurs, la veu que plana i, alhora, cerca el vol de l'ala amb cor de núvol teu tan voladís...

ɣ

Maternitat

Al meu fill Guillem

L'INFANT que encara és per nàixer, esculpeix signes sobre aigua que no veig i un cel de foc i marbre. A la sínia del teu cos t'abrileja d'esperances.

[La senzillesa...]

LA senzillesa no és cap mite lingüístic; dilueix la fal·làcia del brillant: rectifica qualsevol tipus de convencionalisme. Amén, la poesia.

****

[No cregues...]

NO cregues que tot açò és pura xerrameca: despulla’t i burxa!Potser, amb la insistència, les grafies nadaran el més profund silenci.

****

[Estima...]

ESTIMA el que ets i trobaràs la il·luminació.

****

[Escriu...]

ESCRIU, no t’atures i escriu; per més que t’ho proposes no esgotaràs la intimitat de les paraules. En paralitzar els llavis et llegirà, els ossos, la poesia.

****

[El drama?...]

EL drama? Saber poc i no canviar el xip. La vanitat de creure’t un estel i ignorar la pròpia extinció...El buit? Morir allunyat del vent, carícia de la teua mirada.

****

[Amor...]

AMOR, no parles amb mi per parlar. No prengues mai en va la paraula. Tinc una sola veu. La resta, una cripta: foscor i soledat.

Beneïda sigues Jana; no saps llegir el color d’aquests signes, però al toll dels ulls se t’escorre una deu que replega paraules d’un temps convuls d’harmonia i destrals.

Guspireges gitada en la gespa i, a l’ombradiu, et batega l’amor. Ara que xiuxiuege, no lladres! Escolta, del cant del mussol, com arrapa el capvespre.

Deixem-ho escrit, -sí, notària callada- sense cap més cobejança que la resurrecció del Mot Final.

Si l’atzar ens destapa la pols, trobaran en la calç triturada les remors dels estimats?

Per la veu temperada, ja ho saps...

****

Qui és poeta?

A Josep Porcar

UN poeta és un fantasma, un espectre que detecta mots en l’aire, un mecano d’oblits i records que, autònom, s’expandeix i crea...Però el fum i certs predicadors de la voràgine escampen la venjança blanca de la ignorància.

Inconscient i àngel, diu una llum invisible que no sap, ni la comprén. Diu la veu capaç de generar el món.

Cada matí s’endreça i perfuma; obre la primavera i sobre les fulles, de bat a bat, extrau l’essència d’unes paraules; després pinta tot l’amor que és capaç, per tu. No complica la vida, ni la disfressa, ni capgira el vocabulari amb dissenys de combinatòria estrafolària. Se sap caduc. Perceps la saba estranya que t’injecta?

Així el poeta escriu silencis marcits, flors impossibles, la pedra òrfena d’ombra, l’efusió d’un sol que s’esgota; com una sínia t’aboca, al cor, una aigua profunda, fresca. I te n’adones de l’íntima soledat del món amb què palesa la joia, la tristesa.

Per tu inventa focs petits, lleus vols, batecs per desfer els murs d’un riure buit... la incomunicació, tessel·la i carn al mosaic de la desesperança.

Un poeta no és tan sols un atribut o predicat... s’engronsa i creix pluja en la paraula.

Cos en l'ombra

ALLÒ que soc,

un ai privat de llum, el panteixar

de la foscor si tu no fas dels mots

la carn memòria que em recompon

almoina exacta, blues no diluït.

El sedegós pel cor perdut,

aquell

qui sóc, la veu que ja no beus, ni vius,

teixit ocult, intent de remembrança,

el blau tan gris d’un cos furtiu en l’ombra.

Tan sols un gest

i aquest esdevenir

dels ulls eterns i buits esclataria

ortiu de sol.

I així tot l'univers,

passats, futurs se'ns obririen cant,

aquesta cicatriu d’amor present

pel foc tan cau,

humil,

dels pètals teus:

voler-te en la certesa d'una rosa.

ɣ

Castell de Benialí

RECORDES

com d’endeutats amb el nostre mutisme

resolíem en la infantesa còmplices

camins de foc i tempestes de neu?

No em digues que perderes la clau

del castell, l’aroma del lligabosc

sobre les mans on vaig depositar

el fràgil secret de les roses blaves!

Amor, dispensa’m la crueltat dels anys.

Dels ocells de la pluja n’ets penyora.

ɣ

Carrers d'Aín

HE passejat entre els miralls del cel

on tu no ets.

Precintades de boira

espessa i, sense ajut, aquestes mans...

Digues per què em conduiràs tan cec

com sóc pel dur silenci dels carrers.

Fanal de blanca llum, la teua esquena.

Els gats saluden, riallers, les flors,

els nens que hi juguen,

versos perduts.

Ridícul,

m’he vist tan gris al paper!

Batega a l’ombra seua, ja tot pàl·lid

i nocturn,

el somni de l’esperança.

ɣ

Paisatge

LES fulles cauen breus sobre la pluja.

S’esvaren grogues.

Lentament l’amor

que parla sobre el teu cor adormit.

ɣ

Evocació de l'amor

FIXA'T en l’envà cru i la finestra
bruta.
Diries tu que ens amenacen?
No hi ha quadres a les parets dels somnis
i en la pàl·lida cuina els olors parlen
convits ja gelats.

On són aquells rostres,
columnes adés i ara blaus fantasmes?
Somriuen, sotgen o planyen els éssers
que, solitaris, pels corredors ballen?
Aquesta, diuen, fou una gran casa...
Escoltes les tertúlies i músiques
amb converses a les tasses de te?
Als jardins,
claredat quan ofrenaves,
en búcars, aquelles divines dàlies.

L’astuta rabosa del temps— pensava—
no pot,
del sol,
paredar els records.

Visc, en les runes, la felicitat.

ɣ

Prec

TORNA'M a la fidel serenitat
com l’enigma de l’aigua ho fa amb la terra.
Traçaré arbres de paraules, sòls
i arrels que fixaran la vida nostra.
Les fulles suaus esguitaran els vents
i a l’horabaixa d’ocells notarem
la remor de saba oculta.
Torna’m
a les íntimes resplendors dels llavis púrpura,
a la pluja profunda d’aquell bosc
la veu del qual no ens ha estat prohibida.

ɣ

Els elements de l'amor

ARA que m’he enganxat el pols a les genives,
qui buidarà aquest temps guanyat de la nostàlgia?
Tan sols el teu ramell, sol pur de la mirada,
espanta i crema el glaç de les paraules òrfenes.
D’on ets, a l’horitzó que vull i veig tan cim,
tot és oxigen nu; ocells pintors enfloquen
memòries als ulls, lleus celebracions
brodades per les flors, per l’esperança viva.
Aquest amor tan boig de boscos i falgueres,
tot mineral i humit, de focs que fonen l’aire,
traspassa l’arbre roig i perd la pols callada.
Secret de rius antics si rius: les pedres ballen.

ɣ

Paisatge II

AL Canyaret passeja el porc senglar,
el romaní conversa amb timonets
i, tot seguit, el card de moro dansa.
El pericó incita al pica-soques
el bec del qual crivella la surera:
Desperta’t sol, —li diu, amb veu punxosa—,
replega els fils d’aram del vent que xiula!
S’engronsen els pinzells; el bruc, l’espart
al sol s’estiren i quan el blauet
somriu als conillets, l’arboçar canta.
Pertot arreu la llum excita el bosc,
sàlvies, betòniques, fenolls. L’aire
és perfum on dormen xitxarres mudes.
La palput saltirona al sergallar,
gemega el rierol, la vida es bada.

[Reconstitució de l'amor]

A la dona dels núvols

RECONSTITUCIÓ de l’amor
Camine sota la pluja
i no em mulle.
Mire el sol de forma indefinida
i no m'encegue.
Passege sobre el mar
i no m'enfonse.
Perd la vista
i és quan veig més clar.
Robe temps a tothom per regalar‐te'l.
Reste hores i més hores solitàries
i és com més íntim sóc amb tu.
Em desmemorie i m'engronsa el tren
on et viu per primera vegada.
M'oblide de tot l'escrit per a tu
i em criden paraules novelles.
El vent s'aquieta
i és quan m'enlaire.
Totes les obscuritats em cerclen 
i véns com foc de Sant Elm.
Tremole a la fi de la línia
i un gris de tempesta m'inicia una de nova.
S'ascla el cel i recorde la pell teua,
petit horitzó.
Cau la foscor absoluta
i un ball de lluernes m'envolta.
Dels dits floreix la disbauxa
i el meus batecs mussiten aromes de núvols.
Un, tres, cinc, set jorns de desert,
però les dunes canten melodies.
Estimar-te quan siga pols
i l'amor de l'univers s'haja perdut.
Arribat ací, encara fas preguntes?
No mai més hauries de comprendre el poema.
Simplement fes‐lo vida.
31/01/2016

ɣ

[Reconstitució de l'amor]

LA gent no llig, tan sols mira; i en fer‐ho
no toca l’espina dorsal dels vents
on m’allotge.     
Tot s'esdevé massa ràpid,
sura el desconeixement, la incertesa, que, als plecs del poema, a tu m’aclame.
No vull repetir-ho més;  jo camine
tot just per paisatges de sords i cecs,  
i, al capdavall, quan la fatiga s'acosta
tan sols evoque la teua mirada.
T'he vist, he tastat la llum, l'he llegida. 
Nogensmenys, cap dels naufragis futurs 
m’acovardirà l'esperança en els mots. 
Fugitiu, hi he dipositat la vida. 

07/02/2016

ɣ

Intimitat

A María Luisa López de Lerma

LES paraules s'engronsen en la quietud seua que admire.

Dia rere dia, impassible, veig com una dona solitària entra en aquestacambra d'andròmines on m'hi trobe.

Sempre saluda, elegant, concisa, amable. Agafa una cadira malmesa i seu. És l'hora d’estirar el temps: rutines corporals que amb una subtil gràcia fa callada. La mire i la veig; així, amb delicadesa, és meua.

Grate un cop i un altre els píxels de la pantalla amb els dits que escric i del sòl ocult emergeixen paraules líquides: li les done, li ho vaig prometre; i ella beu confiada, assevera amb el cap que fa cercles, a la intempèrie s’obre en abraçades. Amunt i avall, a l’esquerra i a la dreta; una vegada més, altra: bec la seua pau.

Potser ella no ho sap, però cada dia dansa per a mi; infon iridiscències en aquest espai desolador.

En el centre del seu món, ella balla amb la llum: jo sóc l’aire.

14/08/2016

ɣ

Una pedra

A Maite Ferrandis i Antonio Buchó

A LES mans tinc una pedra. No és gran, ni bella, ni petita, ni irregular. És tan sols una pedra i en ella —m'incloc— cap tot l'univers.

Amb ella aprenc a viure els meteors, el pas del temps. Per ella he descobert que no cal inquietar‐se, com tampoc no res he d'esperar.

La pedra simplement és; desatén comentaris, murmuracions, encaixades de mans i també oblits.

Una pedra opaca o transparent, una pedra que concep l'humor del tot, amb la duresa justa, incapaç de qualsevol lloança o de fer emmalaltir algú. Una pedra simple, delicada, car en ella em reconec i m'accepte no dividit, no separat, no angoixat, més aviat complet.

La pedra, potser, riu i agraeix el silenci, la inconsciència en què existeix. Ser una pedra sola en un petit lloc i amb les paraules pentinar‐te —lector— aquest amor secret que sent pel món.

28/08/2016

ɣ

Autoretrat als 56

CADA dia amb el mall de la vida colpege el moll d'aquesta existència que em significa.

Treballe amb emoció i voluntat l'oblit que em sotmet, engronse el meus fracasos i somriures, li agafe les mans ala decadència que aguaita, aprenc la provisionalitat que sóc i m’accepte la banda íntima que no llueix.

No sóc un manual, ni un grapat de consells o calaix de virtuts...

Sí, aquest també sóc jo, esquelet, múscul, cervell.

Respire amb devoció aquest bategar que m'identifica, agraïsc la consciència, beneïsc els qui em complementen perquè amb ells camine, valore les seues veus que acreixen el silenci profund que m'equilibra, venere la vostra paciència envers la impulsivitat en què, de vegades, tot ho crucifique.

Amb una metàfora, vosaltres sou l'àngel que acompanya la consideració intempestiva que parla i de la qual no renegue.

09/10/2016

[Plovia a Aín...]

PLOVIA A AÍN. Plovia i vares fugir corrent cap al bar de la meua tristesa que no et pogué acollir. Jo tremolava pels llamps d’una soledat que destruïa aquell món petit on vivia, acolorint-lo de fums. Però aparegueres, contra tot pronòstic, i vares fer equilibris en el pou blau de totes les nostàlgies.

Com si del naixement d’un estel es tractara, un somriure de temps em caigué a la pell. Des d’aleshores, em llevava demanant almoina als vianants de països estranys, i, en les avingudes boiroses, procurava converses amb estàtues de bronze per saber dels teus ulls: considerava la temperatura de les passions. No podia creure’m aquelles mans afectuoses, que l’atzar de la pluja em calmara la set.

Jo era un home gris, de cor pur, afaiçonat pels abecedaris tristos brodats als coixins; un escriptor d’inexplicables bogeries que ningú, ni tu mateixa, no comprenies. Incrèdul per tantes frases perdudes, les Gràcies m’havien fet caure, un cop més, en la llum del teu cos: ¡Oh meravelloses galeries de l’amor!

Plovia a Aín una exaltació de fe i alegria: aleshores, aquell vell somni canvià la vida oculta de les paraules que escrivia. Amb les llunes, el meu desig esdevingué el teu.

ɣ

Secret

DOS QUARTS DE SIS
i «Il pleure» de The Art of Noise
es passeja com ventijol
per les avingudes de la ment:
The seduction of Claude Debussy.

Retolat, sota una tecla carabassa,
hi ha inscrites aquestes grafies
en la paret solitària i buida: SECRET.
Avui he bussejat somnis líquids
de poques hores, peix abissal.
Ataülle encara per la finestra
la fosca boca del llop, sense horitzó...

La mare es remou amb desfici,
li bull el front de roses roges.
Pique el Secret
que trenque en executar l’acció:
esvelta, com una cala blanca i
fresca, ha entrat una delicada
infermera amb la llum,
dones del meu petit jardí.

ɣ

Amor vegà

ELLA, GAIREBÉ MAI DIU RES.

Fa coses: talla verdures, les trinxa, les renta una i altra vegada, les purifica amb la serietat que venta tot desassossec, les remena cap a la dreta del sol, les remena cap a l’esquerra de l’aigua. Ella no s’hi atura en emocions, però jo les apunte. No voldria que es perderen en aquest capvespre d’oblits.

El seu cor és un wok: cullera de fusta i calor, afegeix els elements que em provoquen paraules; la dona dels núvols fa ploure llàgrimes d’orenga, de soja, de sal rosa farcida de vents.

De cua d’ull, observe com para taula.

Hi ha un silenci petri.

Tot seguit a l’aigüera, soroll de paelles, plats buits i coberts; alça les mans en l’aire i balla en la llum: —Tothom a dinar! (Pizza amb farina de kamut i verdures, fideus xinesos farcits de l’arc de Sant Martí).

Assegut a taula, devore el seu amor vegà.

ɣ

Àlbum

EM SORPRÈN TOTA LA BELLESA que és capaç d’absorbir aquesta vila.

Quasi nua, amb una peça gasosa de roba furtada pel vent i sota les palmeres, ella mira, però no sap que sóc jo qui, amb el silenci dels ulls, l’espera.
Com és de complex connectar, veure’ns l’interior quan hi ha una caseta d’ànimes perdudes que ningú no visita, ni reclama en aquesta trista ciutat d’estiu!
Assegut a les escales sagrades del teu cos, també pretenc, del temple amb què t’aproximes, el tast de la mirada. No empraré cap paraula per manifestar atenció.
Tancaré les mans agafades al teu record, copsaré el llambreig si somrius... Perquè això és tot i, encara més, em resumeix. Col·locar en l’àlbum, des de sempre i molt més enllà de la carn, la teua bella fotografia.

Escalinata de la parròquia de Sant Tomàs, Benicàssim

ɣ

Ball

A la dona dels núvols

ABRACE l’aire. Sí.

L’abrace per trobar
immunitat als teus ulls.
Així s’acosta l’harmonia,
aquells versos perduts
records dels tigres adolescents
que somiàvem amb la música.

Ara han passat molts anys,
i encara abrace l’aire.

I tremole si santifiques
el món amb la mirada.
Aqueixa llum de foc
m’acaça en la distància.
Memòria petita les paraules:
terra humida on ballar
l’únic, l’absolut encontre.

Cartes a Irina, 3

Illa de Wrangel, 14 de desembre de 1968

NO sé quan vares nàixer, ni si aquesta és la forma correcta d’encetar una carta.

Ho pense molt a sovint, però ni em preocupa, ni ja res m’importa.

Sé que ingràvida, cada dia vens a mi, com en un balanceig; i la pau que m’encercla flueix vers els ulls que t’identifiquen.

Irina, quin greuge t’ennuega la rosella que en tu batega?

Quanta pena et trasbalsa la pell?

T’intente petits mots, com suaus bufs, per enlairar la cípsela que ets i ara per terra s’arrossega.

Als meus records sempre romans fresca, transparent com el dring dels brillants: aleshores, en la claredat d'aquests gels observats, et recons-trueixes, et reinventes.

Mira’ns com sempre ho has fet! Que la tempesta siga un arpegi fugaç, el moviment del llambreig amb què enlluernes,

sempre present, ara!

https://open.spotify.com/track/64H22EiabPyDbutMnCD5uz?si=odpxcB7QQ5qEYOs0AX-jug

ɣ

Cartes a Irina, 5

Illa de Wrangel, 16 de desembre de 1968

IRINA, al fons del cor, sempre habita una música que no s'atura,
sempre.

Vull pensar-la per tu, car no massa vegades en som conscients. Pronunciar-la als quatre vents per totes les persones estimades amb què t'has creuat.

Sé del corredor per on camines, infinit, petri, cruel; però bateguen també altres vides que amaguen llurs melodies.

Sense les meues, no podria pintar aquestes lívides aquarel·les. Aprenent de quasi tot, com soc, vesse aquesta vacil·lant bondat com si fóra aigua per a la teua gola: amb la veu tot i encara trencada, intenta paisatges d'esperança.

Tot ens encercla, tot és fi i també inici: arrambla'ns aquells somriures que profunds en tu han de surar i esglaiar de nou aquestes boires.

El teu nom senzill, humil, la meua música.

https://open.spotify.com/track/4yJG4QaZAxKlT7RFqvAzzr?si=y6-iSfg1RIG1-Yu3FvCpOw

ɣ

Cartes a Irina, 9

Illa de Wrangel, 20 de desembre de 1968

EL petit món en què habite és reduït a una esfera de 15 metres de diàmetre fixada a un icosaedre translúcid on la neu rellisca i a les arestes els vents xiulen.

Protegit com en matriu de vida, una taula circular acull pantalles i oscil·lòmetres que no mai s’aturen; fan mida dels fenòmens exteriors.

Fred sobre més fred que se’m fa impossible d’imaginar i on des d’aquest indret recòndit he sabut del teu cor glaçat.

A frec d’alé, així és com li parle, enroscat dins del meu palmell i l’engronse. No hi ha inclemències en aquesta intimitat. Em sap greu aquesta llunyania, no poder seure a la teua vora, simplement romandre callat si cal.

Abille la cova on habites, rescabale aqueixes garlandes i les festes que apunten nous territoris: teua la felicitat amable, no mai negociada, dama de neus, serena.

https://open.spotify.com/track/6VzKHPRfbTo4rNEEwR6Z8I

ɣ

Cartes a Irina, 13

Illa de Wrangel, 24 de desembre de 1968

MEDITAR la solitud de la nit de Nadal fa molts anys que no m’angoixa. No soc d’emetre felicitacions pels mitjans que podem emprar, no.

Més aviat he remat sempre solitari i a contracorrent d’açò que s’anomena existència.Però el meu món és un paisatge interior que tan sols pot veure’l qui s’acosta amb ulls de vent.

Pensar que encara no t’he escrit la carta per a demà, cavil·lar si la llegiràs o no, si t’arribarà o es perdrà indiferent en ulls distints dels teus, pensar això abans em neguitejava. Ara, és l’hora que no. Amb els anys he comprés que la gratuïtat no exigeix res a canvi.

Ara danse amb la felicitat perquè escric, veig les paraules com cireres enganxades les unes amb les altres; escric per intentar la bondat que, a sovint, el món renega i també s’avergonyeix.

T’escric i mire el firmament: i amb el dit seguisc els estels on s’engronsen les lletres. Irina, llegim aquest cel de paper invisible, el paisatge interior que ens uneix!

https://open.spotify.com/track/66VjFdrKW2mYJEuv9Lwnpp?si=iUi0kSqHRwuxwUnHtuipew

ɣ

Cartes a Irina, 24

Illa de Wrangel, 4 de gener de 1969

AVUI he tingut correu d’un veí del poble. La solitud, Irina, sempre és relativa, sempre.

Pablo, un veí que viu a Sevilla m’ha saludat tot fent referència a “l’escriptor de les Cartes a Irina” i li he somrigut. M’ha demanat que si les cartes li les adreçava a algun animalet. Ell sap que professe una empatia envers tot tipus d’animals.

Vaja, quina sorpresa! Li he contestat per correu que no, que eren adreçades a una dona real.

Cada dia, Irina, m'imagine el passar d'una cartera i en creuar-me amb ella la salude; li dibuixe un nom, Fina. Amable, li pregunte si encara s’envien cartes d’amor, a la qual cosa contesta que molt poques i que la majoria d’elles són enviades des de la presó, amb dibuixos i molt colorades. Tenen molt de temps- em diu. I, aleshores, recorde totes aquelles enviades anys arrere mentre llegia les de Franz Kafka a Felice Bauer i Milena Jesenská.

Quina joia la meua d’aquells anys passats!

No és que ara no la tinga, però és més assossegada, ben diferent.

De jove llegia literatura biogràfica i epistolar; gaudia de veure la psicologia dels personatges, la manera com expressaven emocions, la passivitat activa del saber escoltar, l’actitud emprenedora on vivien, tot això em meravellava.

Vés per on, ara t’escric i desconec si aquestes cartes seran begudes pels teus ulls o restaran als llimbs, eternes i ignorades. En algun moment imagine si en ser llegides per altres llavis que no siguen teus o meus, què en pensaran? Al capdavall, tant se val. Escric i, en fer-ho, una efusió em trasbalsa i emociona. Venturosa i feliç la meua sort!

Digues-me quin miracle ha de succeir per apropar-les a l’oreig del teu món.

https://open.spotify.com/track/5MptMf7ZLLZWadIVyrFvJS

ɣ

Cartes a Irina, 36

Illa de Wrangel, 16 de gener de 1969

COM tallar les cordes elàstiques d’un temps penós i gris?

Com aixecar-se per a una nova lluita, colpejada per tanta soledat?

Com assimilar els colors esvaïts de records no tan llunyans?

Acceptar l’ocorregut és visitar el rebost per carregar l’horitzó d’allò que està per fer.

Si vols, et creixeran flors a les mans.

Si vols, els ocells cantaran altrament sobre els teus cabells.

Si vols, els dits repassaran nous vocabularis.

Si vols, els qui són t’acompanyaran un dia més.

Si vols, la llar esdevindrà reconstruïda.

Si vols enlairaran confeti, cridòries, l’aire renovat, els amics.

Si vols, el vent, la mar i tu.

Irina, saber que el sol observat és el mateix que tu mires, desglaça esperances; a les badadures de gel, els vents udolen melodies d’harmòniques de cristall.

Cal alçar la vista, més amunt els ulls: el fill interroga, l’amiga truca, el treball reclama, la festa espera.

Negre i blanc són matisos, present, una única Vida.

https://open.spotify.com/track/5ASzF7p8xaPXvCD6YoPQV2

ɣ

Cartes a Irina, 73

Illa de Wrangel, 22 de febrer de 1969

T'ABILLES de perfums fluorescents i les roses esmorteïdes s’esfullen perquè, descalça, no et punxes en passar. Projectes avingudes de pètals com somriures robats als carrers.

Ací, pels corredors atapeïts de lletres, cal fer barandats d’imatges, cercar sons i poblar microuniversos, una manera d’escalfar totes les solituds. Fins a quan ho podré resistir?

No hi ha cases de pedra seca, ni rierols buits arrelats en terra roja.

//On és el sotobosc quan somrius si he
oblidat el morat dolç de les pruneres i
l’aroma de la ginesta? //

No existeixen praderies de núvols on puga enviar-te –sobre la gespa– missatges secrets. T’escapes del meu cap i, de puntetes, camines en un sentit atzarós que cap vent pot agafar-te. I t’allunyes, t’esmunys, te’n vas.

Oh criatura lliure de l’escriptura!
L’única pretensió que em resta és la teua primavera.

https://open.spotify.com/track/58MUoJpBLJoEFr9yRtRU7n

Petites necessitats, 2

ET despulle els ossos del silenci que t'habita.

Revela't carn, veu arquitectònica dels afectes. No res em consolarà quan ja no hi siga, llevat que uns llavis mormolen aquestes lletres, el vendaval que mogué la set d'un pou on t'oferires fresca, no mai exigent, ni venuda, ni extingida.

Deu meua, plou en aquests ulls la teua set!

07-04-2020

ɣ

Petites necessitats, 8

M'HO vares dir fa temps, que no t'agraden els balcons, tampoc els llençols blancs, ni aquestes modes que, aviat, seran oblit.

Em digueres que fas tan sols allò que cal fer, com fa tothom, i ho intentes amb la dignitat dels estels. T'hi veig i qualsevol hauria de sentir-se protegit per tanta lluminositat compartida.

Si els teus ulls caminen, capte d'amagat com de discreta tens la mirada. A les teues mans sempre cruix el pa amb elegant senzillesa: així de càlida és ma casa.

13-04-2020

ɣ

Petites necessitats, 13

INSPIRE una lletra i vens tu.

La respire amb lentitud, com l'atracció d'una ploma a terra o un bes. Ets el meu lloc natural, aristotèlica en la vigília o els somnis. Un pensament que s'enlaira, com pètals de versos.

Expire una lletra i altrament vens.

Pronunciar-te exigeix l'aire i així prens cos, fantasia: abilles de sons dies i nits. En la nuesa dels mots resplendeixes. Vas i vens com veu del silenci al perfum de la rosa.

18-04-2020

ɣ

Petites necessitats, 23

EMPORTA'M.

Emporta'm amb tu, sobre pedres enceses i un sol cremant, sota la pluja si cal; bategarem nus, al caliu d'una pell tatuada per llunes i veus.

Emporta'm, i no em deixes.

El bosc serà casa nostra, en molsa verda i falgueres jaurem. Menjarem figues, ametlles i espàrrecs; soparem bledes, nespros, lledons. Beurem de la deu als matins i,
abans del bany calorós, tastarem unes poques cireres.

A poc a poc ens cobrirà l'aigua i, mentre s'amaguen colobres, serem observats per xaraus i pixavins. Els baladres ens faran penombres dolces.

Als capvespres d'estiu construirem la cabana: branques seques, matolls i fullareda; per sostre la platínica escorça dels bedolls. Vindrà la tardor i seré vent que xiula i et
crida amb les pluges. I dies després, pintarem a la porta paraules d'hivern: arraulits, llar, neu.

Emporta'm amb tu; rere les golfes també ens nodriran enceses paraules, el cel.

28-04-2020

ɣ

Petites necessitats, 31

NO digues que només són paraules, no ho digues si et plau!

No anorrees allò que conformà el món, la vida aquella tant petita com un cap d'agulla i iniciada quan no teníem consciència.

No menysprees cap paraula, l'esperança inquieta, adormida, quan als ulls et cap tota aquesta primavera.

No hi ha paraules sobreres. M'esclaten de les mans. En estimar-les, llegiràs la joia que em commou: diràs un cor amb els llavis.

06-05-2020

ɣ

Petites necessitats, 43

UNA oració per a tu és aquest núvol que jo observe mentre restes asseguda al banc de l'església i pregues pels teus i els altres.

Núvol amable, cotó per a la nina que va créixer sola entre quatre parets i plorava l'enyor del seu poble i la llengua dels seus, oculta i ajornada.

No podria escriure't en cap altre idioma per dur-te un trosset de mar a les mans i refrescar-te l'esguard, els ulls d'aquesta set compartida, gota a gota, mot a mot; i així haver-te trobat, tot encetant aquesta nova vida.

Una oració, un núvol, aigua on m'emmiralle i confiat et veig i bec per sempre veure’t.

24-06-2020

ɣ

Petites necessitats, 75

AQUEST confort fred quan toques el vent de tardor.

El sol que, de puntetes, camina i no s'esvera per res.

La pell que se sap fresca i oblida xafogors.

Els dies caiguts del calendari amb l'amor teu ben discret a les galtes.

El record d'una mare llunyana i propera alhora.

La solitud que tot ho ompli fins al darrer porus.

El diccionari dels somriures no mai après.

La voluntat d'estimar-te al guaret de la desmemòria.

El temps que no et vaig dedicar però transmutí en

paraules ocell.

La comprensió de la finitud que tot ho accepta.

La veritat de l'emoció continguda en cada mot.

La bellesa i transparència reprimida al món.

I el teu si on per sempre fluctua la primavera.

26-09-2020

ɣ

Petites necessitats, 99

FLORS per a tu.

He cultivat jardins durant tres estacions. He hagut de tractar espais i sòls, meteors que m'embadalien. I he descobert el regal de la Vida.

Ser l'amo del meu temps sense posseir-lo, dormir a cor què vols, somriure-li mots a aquest jardí de flora tan diversa. Ben cert que massa voltes he restat sorprés per paraules que s'han trenat com adobs d'aquest planter. No té cap control qui s'anomena jardiner, sinó qui gaudeix d'aquesta gràcia, amor.

Tot guspira en un cicle: naix, esponerós creix i més tard madura per agostejar-se. Vet aquí unes poques flors per a tu.

Morirà l'home, però no el poeta. O potser sí, moriran tots dos. Però mai ningú podrà negar que hi hagué un temps on habità una llar enamorada.

20-12-2020

[No demane...]

NO demane cap reconeixement ara que bategue, ni el necessite. No pense, ni visc com altres, en l'avidesa d'ones, flaixos i notes, car respire i guarde la memòria dels afectes.

Jo tan sols voldria que potser algun dia un llavis pronunciaren aquesta veu profunda d'una estima que augmenta i s'espandeix. No m'interessen valoracions, ni les modes coetànies, ni els bafs exhalats per plomes catalogades d'exquisides.

Tremola el silenci de les fulles d'ametllers fixades en la paret de la cotxera que no mai ha acollit cap vehicle. Tu has estat la guia dels camins, el petit sol que creix i allibera la calidesa de ma vida.

26-06-2021

ɣ

V

FOU al voltant dels teus ulls com vaig retornar a la primavera. Em movia en oratges de desídia, d'indiferència pel món que enrunava totes les ànimes.

Eres dona de minses i concises paraules, però encenies l'esperança més soterrada i oculta amb calidoscòpiques mirades.

Vaig adonar-me de la bogeria tan bella i honesta, en veure't conversar amb els núvols. M'oblidí de jutjar, d'ensabonar-me les mans amb el quitrà que matava les flors que et somreien.

Amb tu vaig endevinar el jardí dels altres. Em sorprengué com la bellesa pot desvetllar --dia i nit-- i en l'hivern més cruel, la primavera!

29-06-2021

ɣ

XIII

DESPRÉS de la pluja nocturna les xitxarres mascle estridulen com si el món s'anés a acabar. Fa un sol no gens lleganyós i les fulles de les figueres fan ombra de reis i regalen les flors carregades de sucre i festa.

Jana s'acosta sigil·losa i amb el seu musell experimentat tria i en menja: una, dues, tres, quatre... totes les que són al seu abast i alçada. Jo prenc unes poques per a la dona dels núvols. És l'única forma que aterre davant d'aquest passejat regal. Abans Elena ha estat agafant-ne i per més que ha omplert el portaviandes, la ubèrrima figuera l'ha superada.

Així com els porcs senglars s'han abastit llunes arrere de les dotzenes plantades d'enciam, ara l'arbre ens ofereix tot el sol d'aquestes infrutescències incandescents tocades de la mel del capvespre.

Al poble repiquen les campanes. Hem de fer un pensament, també sopar, escriure els somnis.

21-08-2021

ɣ

XVIII

M'AVANCES la tardor tan sols amb la mirada i així les boires baixen aviat, per comunicar-me els batecs, aquells secrets tan impossibles.

Fins ara m'havia preguntat què era la felicitat? Creia que era servir múltiples causes. Però no, això era una absurda i egòtica ambició, humana. La felicitat sí, l'enigma callat. Viure amb tu me l'ha retratada.

En tu he reconegut la llibertat entre els xiulits del vent, amb la llum de molsa esvaïda que sempre acompanya, en somriure'm amb molinets de vent a les galtes, en l'absència que m'obsequia paraules.

Segrestes les estacions i els violins del sol canten a voluntat dels teus llavis. Dia rere dia modules un foc que no crema, preserves aquests pensaments i així, absort, plou per al món la tendresa.

Marmessor del teu cor, ets el miracle.

30-08-2021

ɣ

XX

Setembre

RESPIRAR la humitat del bosc.
Observar la verdor que transmuta.
Besar-te imaginaris canells.
Dissenyar cels de tempesta amb aixopluc.
Beure'm la molsa i respirar més profund
encara.
Narrar-te com somien les pedres.
Escriure't el darrer alè dels matolls per re-
verenciar-te.
Ser conscient de l'èxit d'escriptors i l'oblit
incansable d'altres.
Esborrar la solitud davant teu.
Rebre la pluja a les galtes i resseguir Jana
per tornar a la llar.
Engronsar pensaments mentre gire l'aigua
de la sèquia.
Beneir Aín i el silenci.
Saber-te viva als tolls dels xàfecs.
Fer conscient la teua olor sobre les fulles
de la morera.
Retrobar-me.
Això tan íntim, setembre.

1-09-2021

ɣ

XXVI

AIXÍ com de ràpid puc veure't, talment he escrit una cançó per a les flors perdudes. M'agafe al cel amb qui balle per tots aquells records passats, giravolte en la melodia mentre et pense.

Com de bell és viure quan el pensament no s'esvaeix!

Aleshores triomfes, jo esdevinc mot fet carn i transmutem aquesta bogeria dita amor, alimara de flors sota l'aigua. No existeix res que siga impossible si pronuncies un bes.

Beneïda paraula que els pares ens atorgaren!

17-09-2021

ɣ

XLVI

EL sol de novembre que frega l'esquena i escalfa.

Els violins del desig en recordar-te.

L'alè sincopat per gestionar calfreds i sorpreses.

El temps del concert acostant-se i aquest silenci de crisàlide nua.

Aquell film recordat, poemes en l'aire i somriures: pensarà algú aquesta bogeria?

I tu, que no mai t'he observat embolcallada demúsica llevat de quan condueixes.

I un altre cop el sol que, quilòmetre a quilòmetre, fuig i t'atrapa.

I amb veu petita, les mans que narren així la meua alegria...

16-11-2021