La Val d'Aran, en llengua aranesa, és l'únic territori català al vessant atlàntic de la serralada pirinenca. Només té dos accessos per carretera des de Catalunya: el túnel de Vielha i el port de la Bonaigua, que a l'hivern sol estar tancat per la neu. La vam visitar per primera vegada en unes vacances familiars del 1979. Hi hem tornat moltes vegades, per caminar o esquiar.
Agost 1979. Panoràmica de la vall d'Aran amb la capital Vielha en primer terme, baixant per la carretera des del túnel.
Agost 1979. L'Artiga de Lin, una de les valls secundàries més visitades, amb el pic Mall de l'Artiga (2.703m) tancant l'horitzó. Al darrere hi ha el massís de l'Aneto.
Agost 1979. Des del prat de l'Artiga de Lin es poden fer diverses caminades, com intentar arribar a la neu d'una congesta, que sembla propera i després no ho és tant.
Agost 1979. Els Uelhs deth Joèu (ulls del jueu en aranès), gran surgència que prové d'un riu subterrani amb origen al Forau d'Aigualluts, que engoleix les aigües de la gelera de l'Aneto, a l'alta banda de la carena. Un fenòmen geològic sorprenent. El cabal alimenta el riu Garona, que desemboca a l'oceà Atlàntic.
Agost 1979. Saut deth Pish (salt del peix) al municipi d'Arròs, un altre dels indrets naturals més coneguts i freqüentats.
Agost 1979. La cascada de quasi 30m del Saut deth Pish, espectacular i fresca en ple estiu. El gran cabal d'aigua prové d'un estany de més amunt, el llac Long de Liat, alimentat per les neus de l'hivern.
Agost 1979. Una vaca pasturant a la vora del camí, una atractiva estampa rural a la qual no estem acostumats.
Agost 1979. En aquella època es podia fer acampada lliure a la zona de Conangles, al costat del xalet-refugi d'Icona. La sorpresa d'una bona enfarinada dels cims en ple estiu ens fa canviar de plans.
Agost 1979.