Torres del Paine

Desembre 2004. Cartell d'entrada al parc nacional a la Porteria Laguna Amarga, a dues hores en autobús de Puerto Natales.

Desembre 2004. Un exemplar de guanac al costat del riu Paine.

Desembre 2004. Dues hores de marxa sota la pluja ens va costar arribar fins el refugi Xilè, on vam plantar la tenda al campament annex.

Desembre 2004. L'endemà, el temps cobert ens va impedir veure les famoses Torres del Paine. En comptes d'esperar vam decidir seguir el circuit vorejant el Cerro Almirante Nieto i el llac Nordenskjöld, anomenat així en honor d'Otto Nordenskjöld, geòleg, geògraf i explorador polar suec que el va documentar per primera vegada a principis del segle XX.

Desembre 2004. Al migdia el cel es va obrir i vam començar a veure els anomenats Cuernos del Paine.

Desembre 2004. Passat el refugi Los Cuernos, seguim vorejant el llac Nordenskjöld. L'arbust característic de flors vermelles es diu notro i està protegit.

Desembre 2004. El sender va rodejant al massís dels Cuernos i a la tarda apareix al davant el Cerro Paine Grande (3.050m), situat a l'entrada del Valle Francés. 

Desembre 2004. Campament Italià, zona d'acampada lliure situada a l'entrada del Valle Francés. Sota el bosc patagònic de lengas s'està bastant protegit del vent. No hi ha cap servei, tot el que necessites ho has de portar a la motxilla. 

Desembre 2004. El Cerro Paine Grande, amb el seu aspecte ferotge cobert de neus perpètues i glaceres, no sembla que tingui poc més de tres mil metres. Aquí la latitud defineix el clima. 

Desembre 2004. Pujant pel Valle Francés i mirant enrere, sobresurten del bosc de lengas els blancs esquelets dels arbres morts, que degut al clima triguen molts anys a desparèixer. Al fons, el llac Nordenskjöld.

Desembre 2004. Valle Francés, tancat a la capçalera per una sèrie de muntanyes de noms curiosos: Cerro Hoja, Cerro Espada, Cabeza del Indio, Aleta de Tiburón. Darrere d'ells hi passa el circuit O que dóna la volta completa al parc nacional en vuit dies. 

Desembre 2004. El temps ens permet albirar el Cuerno principal (dreta) i el Cuerno nord. La part baixa de color clar, de granit, està coronada per una zona de roca sedimetària negra fortament erosionada. Sembla un gelat de dos colors. Fred sí que en feia, de seguida va començar a nevar. Som a l'estiu austral. 

Desembre 2004. De tornada al campament italià i després de recollir la tenda, seguim el circuit en direcció oest fins trobar-nos amb el meravellós llac Pehoé, amb aigües d'una coloració extraordinària, producte dels sediments glacials.

Desembre 2004. Després de passar un collet i vorejar el petit llac Scottsberg arribem al refugi Pehoé, al costat del llac homònim, un oasi de confort inaugurat l'any anterior. 

Desembre 2004. El llac Grey està a poc més de tres hores del refugi Pehoé. Els icebergs suraven a les ribes arrossegats pel vent. 

Desembre 2004. Els icebergs del llac Grey. El gel desprès de la glacera sol tenir una coloració blavosa.

Desembre 2004. res hores després de sortir de Pehoé ens trobem aquest indicadors. Alguns fan referència a etapes del circuit O al voltant del massís.

Desembre 2004. La glacera Grey es desprèn del Camp de Gel Patagònic Sud, té 28 km de llarg i el seu front es divideix en dues llengües rodejant una illa. El paisatge patagònic en plenitud, únic al món.

Desembre 2004. Des de la península de roca que fa de mirador, els 60 metres d'altura del front de la glacera semblaven lluny alhora que impressionaven. 

Desembre 2004. El petit i graciós refugi Grey estava l'any 2004 en obres d'ampliació.

Desembre 2004. De tornada a Pehoé, el Cerro Paine Grande no deixa de sorprendre'ns pel seu aspecte ferotge i escarpat.

Desembre 2004. Un catamarà creua en mitja hora el llac Pehoé fins l'embarcador de Pudeto. La magnífica visió del massís dels Cuernos i el Cerro Almirante Nieto (2.440m) és de les que impresionen la retina. És el primer dia de bon temps des que vam arribar al parc. La mala fama del clima patagònic es confirma. 

Desembre 2004. El Salto Grande és el punt on les aigües del llac Nordenskjöld es precipiten al nivell inferior del llac Pehoé.

Desembre 2004. Des de l'embarcador de Pudeto, un transfer ens porta a la zona de l'Hosteria les Torres. Aquí tenim una visió llunyana de les joies del parc, les tres famoses Torres del Paine. La torre esquerra, dita d'Agostini, té 2.850m d'alçada, les altres dues són més petites. Són un lloc mític de l'escalada mundial. Demà les podrem veure de prop. 

Desembre 2004. Hosteria les Torres. Malauradament, a l'endemà ha tornat el mal temps. Marxarem del parc sense poder atansar-nos a la base i contemplar de prop les famoses Torres del Paine. La muntanya sempre decideix.