Écrins

Juliol 1990. Pré de Madame Carle (1.900m), on s'acaba la carretera. Entrada al parc natural. 

Juliol 1990. Agafem el sender que puja cap el Glacier Blanc i el seu refugi, on pararem una estona. 

Juliol 1990. Seguim remuntant el Glacier Blanc amb paciència i temps variable. 

Juliol 1990. Algunes esquerdes amenaçants obren les seves goles fosques al costat de la nostra ruta. 

Juliol 1990. En cinc hores som al refugi dels Écrins (3.170m), on passarem la nit. 

Juliol 1990.  A la tarda el cel s'aclareix i veiem al davant el nostre objectiu i l'agosarada ruta planejada.

Juliol 1990. A les cinc de la matinada arrenquem, fem tres cordades, l'alba ens agafa pujant la fonda traça de la cara nord que evita les barreres de seracs. 

Juliol 1990. Durant la pujada, mirant cap al nord, veiem la Meije (3.984m), famosa zona d'agulles i escalades de vertigen. 

Juliol 1990. A la Bretxa Lory comença l'esmolada aresta de terreny mixte que hem de grimpar amb atenció, encordats i assegurant alguns passos. 

Juliol 1990. La roca, la neu i el gel s'alternen i és complicat progressar amb grampons. 

Juliol 1990. Cim de la Barre des Écrins (4.102m) que coronarem entre la boira. Poc abans havíem passat pel pic Lory (4.086m). Sis hores ens ha costat des del refugi, tres de glacera i tres de cresta. 

Juliol 1990. Al cim de la Barre des Écrins, un quatremil de dificultat. 

Juliol 1990. A la baixada fem un ràpel fins el fons de la bretxa Lory. Abans de retirar-nos coronarem també el proper i fàcil Dôme de Neige des Écrins (4.015m). Amb tres quatremils a la butxaca, desfarem el camí fins l'aparcament en una llarga jornada de quinze hores i mitja.